Kitabı oku: «Vides truncades»

2. LA DEMOCRÀCIA ES GUANYÀ AL CARRER. LES VÍCTIMES A LES MANIFESTACIONS

El dret a manifestar-se, en les seves diverses vessants, és un apartat fonamental de les llibertats col·lectives que es poden exercir en un estat de dret. De forma contrària i òbvia, és una de les mostres d’oposició més perseguides i objecte d’una repressió més contundent per part dels règims dictatorials. Com a resultat dels canvis econòmics, socials i generacionals que experimentà la societat espanyola al llarg dels anys seixanta del segle passat, aquesta va començar a ser una mostra del descontentament dels sectors més dinàmics de la societat, especialment el dels obrers i el dels estudiants, contra el règim. El desarrollismo comportà uns clars avenços econòmics, amb els consubstancials canvis socials en paral·lel, davant dels quals la dictadura no disposava de cap agenda. No hi havia cap disposició a donar resposta a les inquietuds d’una part significativa de la societat, que es trobava immersa en un procés de profunds canvis, en un termini relativament curt. Així, la societat va esdevenir més conflictiva i el règim va haver de fer front a nous reptes. Com per exemple la proliferació de manifestacions, sempre prohibides i reprimides, com a mostra de l’esmentat dissentiment. No és casualitat que fos precisament el 1969 quan es creessin les Compañías de Reserva General (CRG), en el marc de la Policia Armada, amb un objectiu molt clar i específic: reprimir les mobilitzacions al carrer de les ciutats espanyoles, on es concentrava la més alta conflictivitat i era on aquell cos policial exercia les competències d’ordre públic.¹

Aquesta major capacitat de mobilització no posà en perill l’estabilitat del règim, tal com hem explicitat en el capítol anterior, però sí que és cert que la creixent presència al carrer de les forces de l’oposició de forma sostinguda i continuada, esdevingué un element fonamental per a forçar els antics franquistes, ara transvestits de demòcrates, perquè avançaren en les reformes molt més enllà del que es plantejaven quan el canvi es trobava a les beceroles. Segons el nostre criteri, és evident que sense mobilitzacions no s’aconsegueixen canvis polítics. I seguint Josep Fontana, convenim que «les mobilitzacions obligaren els hereus del franquisme a pactar», circumstància que ens permet afirmar, tal com han assenyalat Nicolás Sartorius i Alberto Sabio que «La dictadura murió en la calle».²

Com a resultat d’aquests aspectes, no ens ha de resultar estrany que la major mobilització a partir de les darreries del franquisme, anés acompanyada de forma paral·lela d’un reguitzell de morts, atès que la repressió era l’únic instrument que estaven disposats a emprar les autoritats, per donar resposta al repte que els plantejaven els opositors. Les víctimes eren la conseqüència de la repressió que practicava la policia a les manifestacions, concentracions i en qualsevol altre tipus de protesta i reivindicació en general. Entre 1969 i 1975 hem localitzat catorze víctimes d’aquestes característiques arreu de l’Estat. Dues d’elles perderen la vida a Catalunya. Tots ells van morir per l’impacte d’una bala, un tipus de munició que, formalment, no s’hauria d’emprar en actuacions en aquest àmbit. L’ús d’aquestes és alhora una mala praxi policial i una manca de professionalitat dels cossos encarregats de gestionar la conflictivitat al carrer. Es tractaria d’una propensió exagerada dels policies a emprar la brutalitat, ara en forma d’arma de foc, durant les seves actuacions. Uns aspectes aquests que no ens han de cridar excessivament l’atenció, atès que malgrat l’esmentada creació de les CRG, la pauta que seguia la policia franquista a l’hora de fer front a les mobilitzacions es basava més en la topada frontal amb els protestataris, emprant-hi una brutalitat indiscriminada per a dissoldre els manifestants, que en unes pràctiques específiques per fer front a aquests tipus d’esdeveniments.

Es tractava d’una policia mal entrenada, deficitàriament equipada i amb uns comandaments que procedien de l’exèrcit, completament aliens a qualsevol tipus de formació de caire pròpiament policial. Els esmentats trets que provocaren les víctimes mortals foren disparats en nou ocasions per la Policia Armada, tres per la Guàrdia Civil i en dues ocasions per membres de la BPS del Cos General de Policia. Les dues víctimes catalanes d’aquest període moriren per trets procedents de membres de la Policia Armada: eren dos treballadors que perderen la vida en el transcurs de mobilitzacions de caire laboral. En el context dels rengles antifranquistes d’aquells anys passaren a ser coneguts com «l’obrer de la Seat» i «l’obrer de la Tèrmica», en referència al lloc on treballaven. Parlem d’Antonio Ruiz Villalba, mort el novembre de 1971, dies després de ser ferit greument en una veritable batalla campal amb la policia, quan aquesta va intentar desallotjar les instal·lacions de l’empresa a la Zona Franca, enmig d’un conflicte laboral que ja feia setmanes que s’arrossegava. Des de l’emblemàtic episodi en la lluita antifranquista de la vaga dels tramvies de 1951, no tenim constància que hi hagués hagut a Catalunya cap víctima mortal en el decurs d’actuacions policials contra manifestacions o mobilitzacions.³ La segona víctima fou Manuel Fernández Márquez, també mort durant una càrrega de la Policia Armada al costat de la Tèrmica del Besòs, on treballava.

Un cop desaparegut el dictador, no s’esgotà el franquisme. I un dels apartats on la seva perpetuació fou més evident i tingué algunes de les conseqüències més greus, fou en el terreny policial. Tal com assenyala un antic oficial de les forces antiavalots,

La Guardia Civil y la Policía Armada llegaron a la democracia sin convicciones democráticas, identificados sus componentes, como sus mandos, con el régimen de Franco. […], aunque la disciplina jugó a favor de la democracia, se dieron comportamientos, generalmente aislados, que causaron un gran daño al proceso democratizador del país.⁴

A més, els anhels de canvi que de forma transversal s’estenien en la societat, en clara discordança amb la línia marcada pel govern Arias-Fraga, es traduirien en un increment exponencial de les mobilitzacions, i, conseqüentment, de la repressió.⁵ Així, el 24 de febrer de 1976 arribava la primera víctima en una mobilització laboral, en la persona del jove treballador del ram del calçat Teófilo del Valle Pérez, de 20 anys, a la localitat alacantina d’Elda. Fou «el primer mort de la monarquia». Tot seguit, el carrer esdevingué un escenari axial en el procés de la Transició, que tot just estava fent els seus primers passos. El governador civil de Barcelona en aquell moment, Salvador Sánchez-Terán, no s’està d’assenyalar a les seves memòries que «La primera batalla de la Transición se da en la calle».⁶ Aquesta reflexió la va poder fer quan, pocs dies després d’haver pres possessió del càrrec, va haver de fer front a les manifestacions més importants que tenien lloc a Catalunya des del final de la guerra civil: les que es van produir els diumenges 1 i 8 de febrer, i que Le Monde qualificaria com «Le defi catalan» [El desafiament català].⁷ Per la seva banda, Mundo Diario, feia referència a l’increment de manifestacions al país en aquest 1976, com l’any «en que resurgió la Cataluña real».⁸ Només en aquest àmbit geogràfic hem comptabilitzat, des del desembre de 1975 fins el març de 1980, quan se celebraren les primeres eleccions al Parlament de Catalunya en aquesta nova etapa democràtica, 877 manifestacions de més d’un miler de participants. Si intentem extrapolar aquesta xifra al total de mobilitzacions, incloent-hi les que no arribaven a un miler de participants, assoliríem una xifra propera als tres milers, és a dir, cinquanta-cinc cada mes.⁹

Pel que fa a l’actuació policial davant aquest allau de mobilitzacions, és molt significatiu comprovar que hi ha un clar punt d’inflexió en la repressió després de la primera convocatòria electoral del 15-J de 1977. Així, durant el primer semestre de 1976 la policia va carregar contra el 60 per cent de les manifestacions que tingueren lloc a Catalunya, un 40 per cent en el segon, i un 35 per cent en el primer de l’any següent. A partir de la data esmentada, la repressió davallà exponencialment: se situà en un 13 per cent en el segon semestre de 1977, i pel que fa als dos anys següents, i seguint en la seva comptabilització per semestres, en un 11, 2, 14 i 6 per cent, respectivament.¹⁰ De tota manera, cal assenyalar que malgrat l’evidència de les xifres, dos dels morts a Catalunya com a conseqüència de la repressió policial tingueren lloc quan les xifres que acabem d’esmentar estaven en una clara línia descendent. Una contradicció que posa sobre la taula una obvietat. Una cosa era que les actuacions policials comencessin a posar de manifest els canvis que s’estaven produint en el context juridicopolític, i l’altra, la perpetuació de les velles pràctiques, incrustades en els usos i formes dels cossos policials.

Així, segons els nostres càlculs la suma arriba a quaranta-una víctimes mortals com a conseqüència d’actuacions policials contra manifestacions durant la Transició.¹¹ D’aquestes, quatre foren a Catalunya, concretament a Tarragona, Sabadell i en dues ocasions a Barcelona, per ser-hi més exactes el capvespre de les diades de 1977 i 1978. En el conjunt de l’Estat el punt àlgid d’aquesta repressió el trobem el 1976 i el 1977, amb dotze i catorze morts respectivament, amb la lluita per l’amnistia i les llibertats com a motiu fonamental de les manifestacions, un 63 per cent del total del període. Pel que fa a les causes principals d’aquestes morts, destaquen les vint-i-quatre víctimes hi hagudes per impacte de bala, i les cinc que moriren com a conseqüència del d’una bala de goma. Si fem esment dels cossos policials que protagonitzaren aquests fets, indicarem que la Policia Armada fou la responsable de la majoria de les morts, amb trenta-dos casos (dos quan ja havia canviat de denominació a Policia Nacional), mentre que la resta correspongué a la Guàrdia Civil (8) i al Cos General de Policia (1). El retrat de l’actuació policial en aquest àmbit que feia en general Sáenz de Santa María és bastant il·lustratiu: «Tanto la policía como la Guardia Civil apretaban el gatillo con bastante facilidad. Las manifestaciones solían ser disueltas a tiro limpio y era muy frecuente que acabasen las calles ensangrentadas. Nadie exigía responsabilidades a los encargados del orden público cuando se producían muertes. Las justificaciones eran siempre las mismas: un disparo fortuito o un disparo al aire».¹²

La primera de la víctimes catalanes fou Juan Gabriel Rodrigo Knafo, mort a Tarragona en el transcurs d’una manifestació de condemna dels fets de Vitòria al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Les circumstàncies dels fets que succeïren a la vora de la Rambla tarragonina encara avui no han estat aclarits. Cert és que el jove impactà contra el terra en caure des d’un terrat, on havia pujat per refugiar-se quan el perseguien dos policies, i també és ben cert que aquests tornaren al carrer després de baixar l’escala i Juan Gabriel no. El segon es produí en algun moment de 1976, com a conseqüència de les ferides que va rebre per l’impacte d’una bala de goma, durant una manifestació per la vaga general sabadellenca del mes de febrer del mateix any. Es tracta de David Wilson, que no participava en la protesta. Tot i les investigacions fetes en diversos registres i arxius, no s’ha pogut certificar la data ni la raó exacta de la seva defunció, que només la informació proporcionada per la família podria aclarir. Però aquesta no ha volgut col·laborar en aquesta recerca. La tercera víctima fou Gustavo Frecher, un treballador gallec que el capvespre de la Diada de 1977 es dirigia a un bar proper al seu domicili a comprar tabac, quan fou sorprès per la contundent actuació policial que alterà la part final de la multitudinària manifestació. Allí rebé una ferida greu per l’impacte d’una bala de goma, i moriria pocs dies després. La darrera de les víctimes, la més jove, l’ubiquem just un any després. Un militant del PCE(i), l’adolescent Gustau Adolf Muñoz Bustillo rebé un tret de bala quan es produiran forts enfrontaments amb la policia, als voltants de la plaça de Sant Jaume. Fet i fet, la meitat d’ells, Wilson i Frecher, no eren manifestants. La seva mort fou el resultat de l’arbitrarietat i la brutalitat amb què les forces policials carregaven contra les manifestacions per dissoldre-les. Un fet molt generalitzat atès que dels quaranta-un morts hi haguts durant la Transició per actuacions policials contra protestes col·lectives d’aquest tipus, deu no hi prenien part, és a dir, un significatiu 24 per cent.

Passem ara a veure de forma detallada les sis víctimes catalanes que hi hagué en manifestacions que tingueren lloc a Espanya entre 1969 i 1982. El total de víctimes d’aquests anys fou de cinquanta-cinc, per tant els sis catalans objecte d’estudi en aquest capítol hi representarien un 11 per cent.

‘L’OBRER DE LA SEAT’, ANTONIO RUIZ VILLALBA

El primer mort com a conseqüència de la conflictivitat laboral a Catalunya del tardofranquisme es va produir el 1971. La víctima fou Antonio Ruiz Villalba, treballador de la Seat, empresa on treballava des de feia sis anys. Concretament com a soldador de segona, a la secció 33 del taller número 1. Havia nascut a Jerez del Marquesado (Granada), tenia 33 anys i estava casat. Fou ferit per trets de bala durant els greus enfrontaments que tingueren lloc dins de les instal·lacions de la fàbrica el 18 d’octubre, quan la policia intentà desallotjar la factoria. Com a resultat de les ferides va patir diverses perforacions als intestins, però tot i les intervencions quirúrgiques que li feren a la clínica Provenza, va morir el primer de novembre al vespre. Al certificat de defunció consta «peritonitis traumàtica». L’endemà mateix, a primera hora de la tarda, fou enterrat al cementiri de les Corts, amb una discreció total i una important presència de policia.¹³ La premsa no informà del succés o la que ho va fer restringí la notícia a una notra breu i marginal en què indicava que havien sorgit complicacions intestinals i renals.¹⁴

1. Full volant amb la imatge d’Antonio Ruiz, de 33 anys, treballador de la Seat, que va rebre l’impacte de vuit trets per part de la Policia Armada, en el decurs de l’intent de desallotjament de l’empresa el 18 d’octubre de 1971. Com a conseqüència d’aquestes ferides, moriria el primer de novembre següent

L’any 1971 va marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la conflictivitat a l’empresa Seat, ja que s’hi va passar, segons Andrea Tappi, d’una tradició d’absència de conflictes importants a una situació de mobilització permanent.¹⁵ El resultat d’aquest canvi de conjuntura obeïa tant a circumstàncies generals com a la dinàmica interna de l’empresa. Durant la segona meitat de 1969, al voltant de la negociació del conveni col·lectiu es va produir un cert salt qualitatiu en les formes de mobilització, una de les quals va ser la proliferació d’assemblees. A principis de l’any següent s’hi acomiadà deu treballadors, dels quals la Magistratura va ordenar-ne la reincorporació de sis, després d’uns judicis que assoliren una veritable dimensió ciutadana, situació que col·locà l’empresa a l’epicentre de la lluita obrera i de les mobilitzacions del moment. Arribats al 1971, es va obrir un nou escenari de creixent conflictivitat, amb

inusitadas formas de lucha y de represión con la ocupación de la fábrica y el asesinato de un obrero. Desde principios de año la tensión era muy alta, con manifestaciones en los talleres apoyando a cinco trabajadores identificados por la empresa, con razón, como activistas sindicales que habían sido primero detenidos y luego despedidos a finales de 1970.¹⁶

A finals d’abril s’organitzaren les candidatures per a les eleccions sindicals, que havien de celebrar-s’hi un mes després. Aquestes s’articularen al voltant d’una plataforma reivindicativa de set punts, que recollia tant aspectes econòmics (increment lineal de 3.000 pessetes), com laborals (40 hores setmanals) a més de reivindicar els drets de reunió i assemblea, i sollicitar la dimissió de la meitat dels delegats sindicals del Sindicat Vertical que havien de romandre als seus càrrecs després de les eleccions. Un cop celebrades, es va aconseguir l’elecció de cinc candidats de CCOO d’un total de divuit que formaven el jurat d’empresa, en un context que com més anava es feia més tens després que l’empresa hagués augmentat unilateralment el torn nocturn i hagués acomiadat un seguit de treballadors entre els quals hi havia enllaços sindicals i vocals recentment elegits. En aquest context la readmissió de sis dels acomiadats va esdevenir l’epicentre de la reivindicació obrera, mentre que, de forma paral·lela, la policia ja començava a fer detencions.¹⁷ El 28 de juliol, la Magistratura es pronunciava en contra dels acomiadaments i els treballadors afectats es van presentar a la porta de l’empresa el 30 d’agost, amb una carta en la qual en sol·licitaven la readmissió immediata. La resposta de l’empresa va ser acollir-se al dret de no readmetre’ls i pagar-los la indemnització corresponent. Poc després, en una reunió de la Comissió Obrera es va acceptar la proposta d’ocupar la fàbrica així com la paralització d’aquesta, fins que l’empresa n’acceptés la readmissió.

Així, durant les dues darreres setmanes de setembre i les primeres d’octubre els acomiadats feien acte de presència a les portes de la fàbrica cada canvi de torn del migdia, per explicitar així la seva actitud i impulsar-ne el debat a les assemblees. Davant d’aquesta situació, el governador civil, Tomás Pelayo Ros, ordenà que hi hagués un servei permanent policial a l’exterior de la fàbrica. I el 5 d’octubre el jurat d’empresa en proposà també la readmissió, i per a això emprà com excusa l’indult que s’havia atorgat per commemorar el 35è aniversari de l’accés de Franco a la Jefatura del Estado.

En la reunió del 17 d’octubre a la tarda, es decidí fer-ne una ocupació l’endemà. L’estratègia consistia en despistar la seguretat de la fàbrica mitjançant aldarulls en una porta, i així aprofitar l’avinentesa i permetre que els acomiadats en les lluites del mes de juny poguessin entrar per les portes dels tallers 1 i 5. A continuació, un darrere l’altre es recolliria els treballadors dels altres tallers per acabar convergint davant les oficines centrals, on una comissió demanaria a la direcció la readmissió immediata dels acomiadats.

Poc després de les cinc de la matinada del 18 d’octubre l’acció es va posar en marxa.¹⁸ Els acomiadats aconseguiren entrar a l’empresa, vestits amb granotes que altres companys els hi deixaren. Llavors, a partir del taller número 1, on hi hagué una breu assemblea, es recorregueren les instal·lacions de l’empresa i, al temps que s’hi aturava la producció, s’hi sumaven més treballadors, «después de cortos mítines de explicación»: «del taller 1 al 2, d’aquest al 3, 4, 7, la fundació (sic)…». La majoria del personal d’oficines també s’hi incorporà, tot i que hi hagué situacions «de tensa hostilidad entre trabajadores y oficinistas, pero cuando estos se han sumado a la asamblea, a la marcha, han sido recibidos con aplausos». Jaume Font ho recordava així: «¡Vamos compañeros!, ¡Vamos a las oficinas centrales a exigir la readmisión de los despedidos!, ¡Vamos compañeros!, ¡Vamos! ¡Vamos!». La suma provocà una veritable «marea de granotes blaves», silenciosa, que ocupava l’amplada del carrer interior de la fàbrica: «Allò era inenarrable. Grandiós. Érem milers. No ho he calculat mai, però segur que hi ha prop de dos km de distància entre el principi del taller 1 i el final del 7».¹⁹ Quan els milers de treballadors que s’hi havien aplegat arribaren a l’esplanada del davant de les oficines centrals, trobaren que aquestes estaven protegides per un cordó de vigilants. Després d’uns moments de tensió, se’ls informà que es volia negociar amb la direcció, mentre que la resta de congregats, uns vuit mil, seia a terra i començava una gran assemblea en què, al voltant de les deu del matí, es va llegir i aprovar la plataforma del conveni. Aviat, un helicòpter de la policia sobrevolà, ben baix, la concentració dels treballadors. De fet, des de les 7 del matí hi havia un gran desplegament d’efectius policials a la porta principal i als voltants de la fàbrica, sota el comandament del capità Castro. Aquest estava format per dues seccions de la 2a companyia de la 41 bandera, que tenia la seu a la caserna de la plaça d’Espanya, amb un total de setanta-sis efectius. Completaven el desplegament un escamot d’«agressius químics», en la terminologia oficial; és a dir, tretze homes més, dotats de pots de fum i gasos lacrimògens, a més de dues esquadres a cavall procedents de la caserna de la fàbrica Casaramona del carrer de Mèxic (disset policies). Amb un total de cent sis policies.²⁰

Dos inspectors de treball intentaren negociar amb els concentrats, però no hi arribaren a cap acord. La direcció tampoc s’avenia a reunir-se amb els manifestants, que corejaven «¡Readmisión, readmisión, que baje dirección!». Atès el caire que prenien els esdeveniments, els efectius policials foren reforçats per una tanqueta llançadora d’aigua i tres esquadres més d’«agressius químics». Quan els treballadors devien ser-hi vora una hora i mitja concentrats, cap al migdia, la megafonia de l’empresa requerí els treballadors a reincorporar-se al seu lloc de treball en quinze minuts o bé a abandonar les instal·lacions. Si no ho feien, tenien a sobre l’amenaça que la policia els desallotjaria. Davant la negativa dels treballadors a deixar la concentració, la policia s’hi desplegà: tres seccions en línia i una quarta al darrere, en reserva. A un quart d’una s’inicià l’acció policial. Els treballadors, davant l’avanç policial, abandonaren la plaça pacíficament. La policia tornà a replegar-se a la porta, però una secció va romandre dins de la fàbrica. Molts treballadors aprofitaren la treva per marxar, encara que un contingent important seguia concentrat al taller número 1, tal com s’havia escampat que s’havia de fer durant la concentració. Consol Moreno recordava aquest moment amb les paraules següents: «I nos vam quedar poca gent. […] i al quedar-se poca gent […], a la Seat podria haver 3.000, 4.000 o 5.000 persones, això és la poca gent». En aquella situació arribaren, amb els autobusos de l’empresa, des de la plaça d’Espanya, els treballadors del segon torn, que havia d’entrar a les dues de la tarda, i que foren immediatament retornats al seu punt d’origen.

En aquell moment feren acte de presència a les instal·lacions el cap superior de Policia i el tinent coronel Apestegui, cap de la 4a circumscripció de la Policia Armada. Amb ells arribaren més reforços: un escamot, tres esquadres d’agressius químics i dues esquadres de cavalleria. A dos quarts de tres de la tarda es donà l’ordre de desplegar la força i desallotjar la fàbrica. Dues seccions es dirigiren cap el taller número 1, sota el comandament del capità Melero, on entre dos mil i quatre mil treballadors, segons les fonts, continuaven l’assemblea. S’intentà negociar una sortida col·lectiva de la fàbrica, però la policia exigia que els ocupants s’haguessin d’identificar al sortir. Això feu que s’increpés la policia al crit de «!Sinvergüenzas!, ¿No os da vergüenza atacarnos?», «!Y todo por un salario de miseria!». Al respecte, l’esmentat butlletí extraordinari, Asamblea Obrera posa especial èmfasi en la «tasca pedagògica» que es va voler fer amb la policia, que era interpretada «com una constante en nuestra actitud»:

el esfuerzo político para neutralizar su función represiva explicando (sobre todo a los policías sin graduación, pero también a los oficiales) PORQUE HACÍAMOS HUELGA, QUÉ QUERÍAMOS, CUÁLES ERAN NUESTRAS REIVINDICACIONES, preguntándoles SI TENÍAMOS O NO RAZÓN, explicándoles que CONTRA ELLOS NO TENÍAMOS NADA si ellos (la policía) no nos atacaba. Pero a su vez explicándoles también que si nos atacaban NOS DEFENDERÍAMOS (majúscules i subratllat en l’original).

Encara que també s’assenyala en el text que una minoria de treballadors eren partidaris de l’enfrontament.²¹

A les quatre de la tarda, la policia va començar a pressionar llançant cada quart d’hora un ultimàtum perquè s’abandonés el taller, o bé en serien desallotjats. Vora les cinc de la tarda, van rebre ordres taxatives del governador civil: «Desalojar como sea».²² En aquell moment, un escamot de la policia va entrar en formació a la nau i se’ls va intentar tornar a convèncer que

los ladrones y fascistas del gobierno intentan convertirles en asesinos del pueblo, les decimos vosotros también tenéis mujer e hijos, también sabéis lo que cuesta vivir, vuestras mujeres también van al mercado, si estuvierais en nuestro sitio haríais lo mismo […] NO OBEDESCÁIS LAS ÓRDENES de los que intentan enfrentaros con el pueblo! pasan cabizbajos, no contestan [….] y salen por la otra puerta [en majúscules a l’original].²³

També entraren els policies a cavall, de poca utilitat en un taller ple de màquines i amb els corresponents passadissos. Tot seguit, la policia es va equipar amb màscares antigàs, senyal inequívoca que preparava l’assalt al taller.

L’actuació va començar amb el prolífic llançament de gasos lacrimògens, i alguns d’aquests pots els hi tornaren els treballadors que es protegien la mà amb un drap. Tot i que hagueren de trencar els vidres de la nau i s’haguessin de tapar la boca, el nas i els ulls amb mocadors humits, l’ambient aviat es feu irrespirable. Segons Jaume Font:

Finalment la policia va entrar al taller. I ho feu sobtadament, buscant l’efecte sorpresa, en massa i carregant sense miraments. Es produí un gran terrabastall. Les bombes de fum i els gasos lacrimògens esclataven per tot arreu […] molts companys s’hi tornaven llençant a la policia una veritable pluja de barres, politges, pinyons, vàlvules, cargols i tot allò que tenien a mà. Tot era fum, soroll, cops i crits.²⁴

El relat dels fets que fa Consol Moreno afegeix més detalls al que ben segur degué ser una veritable batalla campal d’inusitada violència. Reproduïm literalment el seu testimoni:

I la policia a hòsties amb nosaltres […]. Madre mía! A tiro limpio. Va ser molt bèstia. […] La policia a cavall, con las bergas donant al cavall. Ens pegaven a nosaltres. Entrar després al taller, com que hi havia greix es queien els cavalls, pobrets, em donaven una pena els cavalls. Es fotien cada hòstia els cavalls, bestial. I després la gent, com que allò era rodamientos de motor, la gent des de dalt [de les cadenes de muntatge] tirava això, això anava rodant així i com eren rodamientos que tenien dents, molts policies van sortir ferits, bastants policies […] Sobretot [van pujar] troscos, trostquistes, que normalment eren molt més violents que la gent de Comissions o del PSUC u otro tipus de gent. Sobretot los del MC i los trostquistes van ser los que van pujar cap a dalt a les cadenes i van començar a tirar engranatges de motors.²⁵

Quan l’ambient ja era completament irrespirable, els treballadors es plantejaren abandonar el taller número 1 per dirigir-se al número 4, on hi havia un dipòsit de pintures, i per això creien –erròniament– que la policia no s’atreviria a disparar per por a provocar, com a mínim, un incendi. En el camí d’un taller a l’altre, passaren per un magatzem de ferros, on pogueren apoderar-se d’estris per augmentar la seva capacitat de defensa. Però el trajecte estava barrat pel desplegament d’un fort destacament de la cavalleria. En aquells moments la policia ja estava emprant tots els seus efectius, incloent-hi els reforços que s’havien sumat al dispositiu inicial: un helicòpter i una secció de la 42 bandera, amb seu a la caserna de la Verneda. Tot seguit, els treballadors travessaren cap al taller 4, alguns d’ells ja equipats amb barres de ferro i altres estris de defensa, i així tingué lloc el xoc més contundent de la jornada. Jaume Font ho recordava així: «Obreros a pie y policías a caballo mantenían una batalla que no había visto ni en el cine. La habilidad de algunos para meter la barra entre las patas del caballo y hacer saltar éste y al jinete por los aires era asombrosa. Me pareció oír un disparo». Probablement fou en aquest context, quan Antonio Ruiz Villalba va rebre els vuit trets que li costarien la vida, procedents de l’arma de policies de les unitats a cavall. Segons la versió oficial dels fets, dos policies havien estat a punt de ser linxats, després d’haver estat descavalcats, i havien hagut d’emprar-hi les armes de foc, abans de ser rescatats pels companys. Segons Consol Moreno, el tret fatal procedí d’un policia que havia estat ferit i que es va espantar, situació que feu que fes ús de la pistola.²⁶ I seguint amb el seu testimoni, quan van començar a escoltar-se trets, «la gent se va començar a dispersar, i llavors cada vegada érem menos, entre ellos estava jo. De noies van quedar poquíssimes». En aquest mateix context, un altre treballador va rebre un tret que li travessà la galta, i a un altre li arrencaren el cuir cabellut més que probablement en ser arrossegat per un cavall. Tots els ferits foren evacuats en ambulàncies.

Després d’hores d’enfrontaments la policia havia après la lliçó del taller número 1, i ja no intentava desallotjar els treballadors amb la cavalleria, sinó que aquesta esperava per carregar en el trajecte d’un a l’altre taller, i deixava la tasca de fer els desallotjaments a les unitats llançadores de pots de fum o d’agressius químics, en la terminologia policial. Després d’aquesta veritable batalla campal, només un miler de treballadors aconseguiren entrar al taller 4. En aquells moments, el rellotge marcava les sis de la tarda, i la situació començava a ser insostenible per als obrers. Uns membres de la BPS s’adreçaren a aquests per exigir-los que sortiren i que s’indentificaren, a la qual cosa es negaren. Altres, que de forma paral·lela a la dispersió que s’havia produït, en la dinàmica d’enfrontaments/desallotjaments dels tallers, intentaven sortir de l’empresa, també es trobaven que la policia els hi demanava el DNI. I, en conseqüència, decidien tornar a l’interior de la fàbrica, per por de les possibles represàlies. En l’esmentat taller hi havia pintures inflamables i mentre alguns proposaren calar-hi foc, altres consideraven que pel risc d’aquests materials, la policia no s’atreviria a disparar pots de fum. Els primers foren aturats i els segons s’equivocaren, «Al ver pinturas calculamos que no dispararían porque le das un disparo a un bidón de pintura y aquello explota. Y qué va, siguieron disparando. Les importaba un churro. Si llegan a tocar un tonel de pintura volamos todos».²⁷ Així doncs, la policia tornà a desallotjar el taller amb gasos lacrimògens:

Era imposible aguantar aquello. Entonces como había allí unas balletas (sic), unos trapos que utilizaban para pintura, pues los mojábamos con agua y nos poníamos en la boca y fuimos, fuimos aguantando bastante tiempo. Nos pasaríamos tres horas allí dentro más o menos. Pero se dieron cuenta que esto nos mantenía el agua, entonces cogieron y cortaron el agua. Y entonces ya era irresistible. Salíamos llorando por allí con los gases lacrimógenos […] que escuece eso a la vista […] bestial.

Però era precisament quan els treballadors sortien a l’aire lliure quan corrien més perill de ser copejats per la policia, tal com va succeir quan es van veure obligats a abandonar el taller en fer-se irrespirable l’aire: «Y allí aprovecharon para pegarnos otra tanda de porras y de porrazos con los bergajos de los Caballos».

En paral·lel, els treballadors del torn de la tarda que no havien arribat a traslladar-se a les instal·lacions de l’empresa, improvisaren una manifestació en direcció a la seu dels sindicats, a la Via Laietana. Anaven pel lateral de la Gran Via, que llavors tenia el topònim de José Antonio Primo de Rivera, i aviat foren interceptats per la policia que no tardà a fer-hi càrregues. Dels dos mil treballadors inicials, només en baixaren pel carrer d’Urgell uns cinc-cents, i ja sols uns tres-cents aconseguiren l’objectiu. A l’edifici sindical feren una breu assemblea i, en acabar-la, tornaren a manifestar-se pels carrers del voltant.

Si tornem, però, a l’interior de l’empresa, després de cinc llargues hores d’enfrontaments, els treballadors començaren a replegar-se, tot i que encara en romania un important grup al taller número 7. López Provencio dona la xifra de tres mil treballadors que continuaven a la fàbrica a mitja tarda, però sobre ells ja feia efecte el cansament de la jornada: «La preocupación por la familia, la falta de comida, la presión de una fuerza policial descomunal […], empezaban a hacer mella en unas personas cuya experiencia era el trabajo y no la resistencia numantina». Sota les ordres del capità Melero, dues seccions procediren al desallotjament, situació que reproduí de bell nou les escenes de violència. Un cop més es llençaren gasos lacrimògens. Es desallotjà el taller, però en altres indrets encara seguien els enfrontaments, fins que a dos quarts de vuit la situació quedà normalitzada. Alguns treballadors forçaren sortides en massa, per evitar ser-ne identificats, i altres fugiren fins i tot per les clavegueres. Altres esperarien que es fes mitja nit, quan la policia es replegà. Finalment, segons fonts sindicals, al voltant de dos-cents treballadors foren identificats per la policia, mentre que els detinguts «son brutalmente apaleados en el mismo momento de ser apresados por la policía», segons la premsa obrera.²⁸ El balanç de la batalla campal fou esgarrifós: un ferit de gravetat, Antonio Ruiz, i desenes de ferits i copejats que en fan impossible la quantificació atès que només els més greus anaren a les dependències hospitalàries a curar-se les ferides, ja que la policia els detenia in situ o, si més no, els identificava. La policia, de la seva part, també va fer públic un llistat de baixes important.²⁹

L’endemà els treballadors hagueren d’accedir a la fàbrica en fila índia i amb el carnet de l’empresa ben visible, mentre passaven enmig d’una doble filera de policies, que tenien les armes de foc en posició de prevengan. Una forma d’accés que es perpetuaria durant un cert temps. Aquell dia també es reuní el jurat d’empresa, on es notificà la suspensió de sou i feina per sis dies de tot el torn del matí.

Els fets del 18 d’octubre i la posterior mort de Ruiz Villalba tingueren un ampli ressò, i generaren aturades solidàries, minuts de silenci, a més de recaptacions econòmiques destinades a ajudar a la família. Tal com es recollia a Asamblea Obrera,³⁰ hi hagué actes solidaris a Siemens, Elsa,³¹ Hispano Olivetti, Tornillería Mata, Capalsa, les obres de la Universitat Autònoma, entre moltes d’altres, a Catalunya. A Madrid, a Pegaso, Barreiros, Marconi, Kelvinator i Renfe; a València s’informà que s’havia produït una manifestació de protesta, a l’igual que a Ginebra, davant del consolat espanyol el 23 d’octubre. També es feren actes de solidaritat a París el 3 de novembre i a Bordeus dos dies més tard. Al mateix butlletí es podia llegir:

DENUNCIAMOS de nuevo la responsabilidad criminal de la empresa, con SÁNCHEZ COSTES (procurador en Cortes por designación directa del caudillo) a la cabeza, del sanguinario CREIX (al frente de los torturadores de la brigada político-social), del gobernador civil p. ROS, del ministro de la Gobernación GARIZANO (sic) GOÑI, de este GOBIERNO DE LADRONES Y ASESINOS. ¡FUERA! LLAMAMOS a todos, i (sic) en primer lugar nos corresponde a nosotros los trabajadores de SEAT, a DENUNCIAR ESTE CRIMEN! A la clase obrera, a todo el pueblo, a la jerarquía de la iglesia, a los sectores profesionales e intelectuales ¡TODOS! Brazaletes negros, recogida de dinero, minutos de silencio, paros, sanciones […] QUE NADIE CALLE ANTE EL CRIMEN. (En majúscules a l’original.)

El dia 20 La Vanguardia informava que «La factoria Seat sigue paralizada», i precisava:

Según nos comunican fuentes allegadas a la empresa Seat, el número de obreros y empleados que siguen trabajando en la factoría de la Zona Franca, es de unos 5.000, prácticamente los que componen la plantilla de administrativos, mandos intermedios y personal auxiliar. El resto del personal está en paro y sancionado; los del turno de mañana, con seis días de suspensión de empleo y sueldo, y los de tarde y noche, con dos días de suspensión de empleo y sueldo.

El dia 21, un full volant signat per CCOO feia una crida a la solidaritat amb els obrers de Seat i a generalitzar la lluita al carrer. Al mateix temps s’hi esmentava Ruiz Villalba, de qui es deia que es trobava hospitalitzat i molt greu, «con ocho orificios de bala en el vientre y una bala alojada en la cadera». També es deia que dos treballadors més es trobaven hospitalitzats com a conseqüència d’un impacte de bala i per les contusions produïdes per la càrrega de la cavalleria, respectivament. I acabava aquest apartat afirmant que un policia de la BPS havia estat ferit de bala per un dels seus companys.³²

Quan el dia 22 es va reincorporar el torn de la tarda, els treballadors romangueren «inactivos al pie de las máquinas», tal com es va poder llegir a la premsa del moment, per la qual cosa la direcció de l’empresa va escometre’n el desallotjament i amplià la sanció fins dilluns següent. D’aquesta manera equiparava la sanció del torn de tarda amb la del torn del matí. Durant les dues setmanes següents es perpetuaren les vagues i les protestes, i el 9 de novembre sis mil treballadors de l’empresa van ocupar el centre de la plaça de Catalunya, tots ells equipats amb les granotes de feina. La policia s’hi desplegà, els va rodejar i els comminà a dissoldre’s, però en lloc d’obeir l’ordre, els concentrats es van dirigir cap els voltants de la plaça de braus de la Monumental, per continuar debatent el document que havien de decidir si era aprovat. Llavors començaren a circular en grups més petits, fins que la policia, amb contundència, els dissolgué. Finalment, el conflicte es resolgué mitjançant un laude d’obligatori compliment del Ministeri de Treball, fet públic a principis de febrer de 1972. També s’hi va aconseguir la readmissió de dos-cents cinquanta treballadors que havien estat acomiadats.

Des de mitjans sindicals i antifranquistes, la lectura que es va fer de la jornada del dilluns 18 d’octubre fou molt positiva, en ser rebuda com el colofó d’un seguit de lluites que s’havien portat a terme en els darrers temps, «de combate reivindicativo, solidario, de luchas por los derechos y libertades de la clase obrera», que passaven per les actuacions dutes a terme contra el Procés de Burgos, la solidaritat amb els companys acomiadats, els resultats aconseguits en les eleccions sindicals, la vaga del mes de juny, les mobilitzacions de l’estiu i l’extensió de la lluita al Baix Llobregat i altres indrets. I tot plegat, feia creure als sectors més conscienciats dels treballadors que, a partir d’aquests fets i la gran onada de solidaritat que s’hi havia produït a continuació, «podemos golpear al enemigo». Fins i tot s’arribava a l’optimista plantejament que la vaga general mitjançant la qual es podria enderrocar al règim era a l’abast: «[Els fets] nos plantean como objetivo inmediato la conquista de la libertad liquidando la dictadura fascista (con Franco o con Juan Carlos)». Igualment es valoraven els successos del dilluns 18 d’octubre com una fita històrica:

Logramos algo que no tenía precedentes en una gran fàbrica de España en estos 35 años de dictadura: ocupar una gran empresa y defender la ocupación contra la agresión policíaca que utilizaría grises a pie, a caballo, bombas de gases lacrimógenos, porras, y dispara contra los trabajadores.³³

Després de la mort d’Antonio Ruiz, diversos líders de CCOO de la fàbrica com era el cas d’Armando Varo, que treballava al mateix taller que el difunt, Rufino Bas i Consuelo Moreno, anaren al barri de Sants, on vivia la vídua. L’objectiu era lliurar-li les quantitats que els companys havien recollit en concepte de solidaritat i esperonar-la perquè presentés una denúncia. Però en arribar-hi es van trobar amb la sorpresa que aquella, atès que el matrimoni professava la fe com a testimonis de Jehovà, no només no acceptava els diners i es negava a fer la pertinent denúncia, sinó que els feia fora «con cajas destempladas, aceptando que la muerte de su marido había sido un designio de Dios en el que creían. […]. Dios me lo ha dado, Dios me lo ha quitado». A més, els va amenaçar «que si fèiem algo nos denunciaria».³⁴ Just sis dies després de la mort del treballador de la Seat, tenia lloc un acte d’enorme transcendència en la lluita antifranquista, la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí Vell. Al principi, i després d’un emotiu parlament de Joan Colominas, els assistents guardaren cinc minuts de silenci en homenatge a Antonio Ruiz Villalva.³⁵

Mesos després, el 27 de febrer, quan la Guàrdia Civil empri de nou foc real per dissoldre una concentració de treballadors del metall a Vallvidrera, un full volant del PSUC tornava a recordar Ruiz Villalba. Un fullet on es podia llegir que «Esperamos que la Iglesia catalana rompa el silencio cómplice que guardó ante el asesinato del obrero de la Seat».³⁶ Quan es va complir el primer aniversari de l’ocupació de la fàbrica, els companys d’Antonio Ruiz, rememoraren la seva mort amb un minut de silenci. En acabar, algú cridà «Viva la clase obrera». Des de llavors i durant uns anys, la mort d’aquest treballador esdevingué un símbol de l’ocupació de la fàbrica. La seva fotografia fou emprada en fulls volants de manera profusa, en els convulsos mesos posteriors a la lluita i la reivindicació que s’havia portat a terme a la fàbrica. En un d’aquests, un treballador de Lleó, que signava com a «un despedido de 1971», li dedicava un poema a la víctima, que duia per títol «A Antonio Ruiz Villalba. Asesinado por el franquismo y la Seat. 18 de octubre», i començava amb els següents versos: «!Salud! obreros de Seat / del franquismo pesadilla / de la razón defensores / de los valientes envidia. / Sois la valerosa vanguardia / en esta lucha emprendida / contra el gobierno de MATESA / contra Franco y su pandilla».³⁷

Després d’un llarg parèntesi temporal, es va haver d’esperar fins el nou segle per a recuperar aquest episodi de la lluita obrera, de la mà de l’Associació de Treballadors i Extreballadors de la Seat. Així, el 2006, quan es complien trenta-cinc anys dels fets, es col·locà una placa commemorativa al lloc on caigué Ruiz Villalba, amb la següent llegenda: «Antonio Ruiz Villalba. Obrero de Seat asesinado en Seat por la policía franquista el 18 de octubre de 1971 por defender la dignidad y la libertad de la clase obrera».³⁸ Cal remarcar un fet habitual, tant en aquesta placa com en la bibliografia que fa referència a la mort del treballador, en el sentit que, habitualment, s’hi fa constar la data en què fou ferit i no la de la mort.³⁹ Igualment, en aquesta data el Memorial dels treballadors de Seat va decidir que a partir de llavors, el 18 d’octubre esdevingués «el Dia dels Treballadors i les Treballadores de Seat».

Tres anys després, una vintena de protagonistes d’aquella jornada es congregaren al lloc dels fets, per rememorar la lluita i retre homenatge a Ruiz Villalba. En l’acte reclamaren que la futura estació de la línia 9 a la Zona Franca, davant d’on s’ubicava l’antiga fàbrica Seat, recordés la figura del treballador mort a mans de la policia i la lluita antifranquista que hi protagonitzaren els seus treballadors. Carles Vallejo ho explicava amb les següents paraules: «Nuestro objetivo es reivindicar la presencia en los espacios públicos de la memoria histórica de la lucha antifranquista protagonizada por los obreros y el papel de Seat en la historia económica y social del país». Vallejo, president del Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat, en fou un dels acomiadats per la seva activitat sindical l’any 1970. La lluita per la seva readmissió i dels altres represaliats fou l’origen dels fets que conduïren als enfrontaments la mort de Ruiz. La seva proposta, que fou presentada a l’empresa constructora de la línia de metro GISA, passava per tematitzar la nova parada de metro a la Zona Franca amb panells que posessin de manifest la lluita dels treballadors de Seat. Una altra de les reivindicacions del col·lectiu era que Barcelona Zona Innovació (BZI), que s’havia de construir sobre els terrenys de l’antiga fàbrica, dediqués un museu a la història industrial i social de l’automoció a Catalunya.⁴⁰

El 2011, en el quarantè aniversari de l’ocupació de la Seat i la mort de Ruiz Villalba, la col·laboració entre el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de Seat va donar com a resultat l’exposició «Seat 1950-1977. L’arquitectura de la repressió», que després del Museu d’Història de Catalunya⁴¹ va itinerar. Durant el període d’exhibició, es feren diversos homenatges al treballador mort el 1971. Un d’aquests va ser el que tingué lloc al Museu de l’Hospitalet, l’Harmonia, el 18 d’octubre, sota el títol de «Recordant Ruiz Villalba: el 40 aniversari de l’ocupació de la Seat».⁴²

Com a culminació de tot aquest procés memorístic, que té com a referent clau aconseguir que la mort d’Antonio Ruiz Villalba no caigui en l’oblit, a les darreries de 2016, amb motiu del 45è aniversari dels fets, es va fer un gran pas endavant. El 18 d’octubre, al migdia, es feu una ofrena floral davant la placa que s’hi havia col·locat deu anys abans. Tot seguit, els actes commemoratius prosseguiren, amb el bateig del passatge que permet l’accés a l’escola Seat, amb el nom d’Antonio Ruiz Villalba, a pocs metres d’on fou abatut pels trets dels grisos. Una iniciativa que va comptar amb el suport, tant de l’AMPA del centre educatiu, com del claustre de mestres. Una inauguració que es pot considerar una veritable fita en la lluita del Memorial Democràtic Treballadors de Seat.⁴³ Segons el seu president, Carles Vallejo, «Antonio Ruiz Villalba es un símbolo. Dedicarle una calle a él es reconocer las luchas de Seat», atès que les lluites de l’emblemàtica empresa «marcaron todo el movimiento obrero antifranquista y la lucha por las libertades de esta Ciudad».⁴⁴

MORT AL BESÒS. MANUEL FERNÁNDEZ MÁRQUEZ

L’altra víctima mortal com a conseqüència de les actuacions policials relacionades amb la conflictivitat laboral a Catalunya durant les darreries del franquisme, es va produir a Sant Adrià de Besòs el 3 d’abril de 1973: es tracta de Manuel Fernández Márquez.⁴⁵ Només feia un mes que treballava com a muntador a l’empresa Construcciones Pirenaicas, SA (COPISA), una de les encarregades de l’ampliació de la Central Tèrmica del Besòs, propietat de FECSA. El projecte consistia a construir una tercera torre i el feien de manera conjunta amb la Sociedad Argentina de Electricidad (SADE) i Control y Aplicaciones (CASA), a més d’altres empreses complementàries, totes sota la direcció tècnica de l’empresa alemanya DURR. Les tres principals estaven relacionades entre si i amb FECSA, tant per vincles filials com perquè compartien consellers en la direcció.

2. Manuel Fernández, treballador de la Tèrmica del Besòs va rebre un tret de bala el 3 d’abril de 1973 que li va provocar la mort gairebé de forma immediata, durant els enfrontaments entre membres de la Policia Armada i treballadors, en el context d’un conflicte laboral per la renovació del conveni col·lectiu.

L’empresa en què treballava Manuel Fernández era la que aportava més treballadors, 1.338, del total de més de 1.700 que hi feien feina a un ritme accelerat. Hi havia torns de matí i tarda, i les condicions laborals eren extremadament dures, en alguns casos, eren al límit de la pura explotació, amb jornades laborals que podien arribar a cinquanta-sis hores setmanals. Aquesta situació ja havia obligat a la mobilització de la plantilla el 1971, quan es va fer una vaga de quinze dies, gràcies a la qual s’havia aconseguit un increment del 20 per cent en els salaris, contractes fixos i l’afiliació a l’assegurança obligatòria de malaltia (SOE, en les sigles en castellà), però que també tingué una dura resposta patronal, amb l’acomiadament de 150 treballadors. El 1972, els treballadors de CASA mantingueren un nou conflicte com a conseqüència del qual es reduí la jornada laboral de quaranta-vuit a quaranta-sis hores, la readmissió dels acomiadats i un document signat per l’empresa, en el sentit que no s’hi prendrien represàlies.

Al març de 1973, però, els fets que ara descriurem en el marc de la negociació d’un conveni col.lectiu, tinguerem com a resultat la mort de Manuel Fernández. Aquesta es pretenia impulsar a partir d’una plataforma reivindicativa de deu punts, aprovada en assemblea pels treballadors de les tres empreses implicades en l’ampliació de la Tèrmica. Unes negociacions que es feren a les vigílies d’una veritable onada de renovacions de convenis col·lectius locals i del ram, un dels de més alta capacitat de mobilització i on es patien unes condicions laborals més dures, que s’havien de negociar en el mes de maig. Les reivindicacions principals que s’hi plantejaven consistien a aconseguir una jornada de quaranta hores setmanals, de dilluns a divendres, en lloc de les cinquanta-sis que habitualment s’hi feien; un increment salarial igual per a totes les categories de 4.000 pessetes mensuals; el pagament del cent per cent del salari real en cas de malaltia, accident o jubilació; tres pagues extraordinàries d’acord amb el salari real, i la signatura d’un contracte fix a partir dels quinze dies de treball, fet que havia de comportar la liquidació dels contractes «en blanc» que s’hi empraven. L’empresa, a més, s’havia de fer càrrec de l’impost pel rendiment del treball (IRTP), abonar 500 pessetes mensuals d’ajuda escolar per als fills entre 4 a 16 anys, oferir trenta dies de vacances pagades, a més de proporcionar botes de seguretat, vestuaris i dutxes en condicions. La plataforma reivindicativa acabava reclamant el dret de reunió i d’assemblea a les instal·lacions de l’empresa.⁴⁶ Tots aquests punts començaren a ser debatuts pels treballadors de les tres empreses en una assemblea celebrada el 14 de març.

Tretze dies més tard, el 27 de març, quan entrava el torn del matí, hi va haver una sembrada de fulls volants a les instal·lacions de l’empresa, signats per CCOO, i que convocaven a una assemblea al menjador, a l’hora de dinar. Hi assistiren uns cinc-cents treballadors. Els esmentats punts hi foren ratificats, i encara s’hi afegiren els que feien referència a l’elecció d’una comissió portaveu entre l’assemblea i l’empresa, a més de la defensa de qualsevol treballador que fos sancionat o acomiadat. Aquest posicionament implicava, òbviament, rebutjar el jurat d’empresa per la seva manca de representativitat. Alhora, es va elegir una comissió obrera comuna per a les tres empreses, formada per catorze treballadors, entre ells, Manuel Pérez Ezquerra,⁴⁷ Antonio Jiménez i Manuel Guerrero, tots tres militats de CCOO, a més de Francisco Muñoz Morilla. Segons el testimoni d’aquest, en l’assemblea, Pérez Ezquerra, membre de CCOO i del PSUC, va manifestar que «Estamos hasta los cojones de salarios de hambre, hemos de unirnos para conseguir mejoras». I tot seguit es començà a recollir signatures per fer-les arribar a la direcció. A la sortida, el militant comunista es mostrava optimista, i afirmava que si els obrers de la Tèrmica s’unien com els de la Seat, «había posibilidades de conseguir mejoras, en todo o en parte».⁴⁸

El dia 29 la plataforma ja estava signada per uns vuit-cents treballadors. A l’hora de dinar es feu una nova assemblea, ara més o menys mil dos-cents empleats de la Tèrmica. Els punts reivindicatius i les signatures corresponents es lliuraren a les respectives direccions, i es donà un termini fins el migdia del 2 d’abril perquè s’hi fes arribar la resposta; en cas contrari, s’hi apuntava la possibilitat de començar una vaga. El dia 30 COPISA, que tal com hem vist era l’empresa amb el nombre més elevat de treballadors del complex, va començar a pressionar els seus treballadors i va difondre un comunicat, signat per altres obrers de la mateixa empresa contraris a les mobilitzacions iniciades. A més, es va convocar els delegats que havien sigut elegits, als despatxos de la direcció, i se’ls va comunicar que es procediria a descomptar de la nòmina les dues hores perdudes en la gestió i lliurament de les signatures. A l’hora de dinar hi hagué una altra assemblea. Els treballadors no arribaren a un acord per a fer front col·lectivament a les sancions econòmiques dels delegats, però sí en portar a terme una aturada de dues hores, com a mesura de protesta i pressió. Assabentats d’aquesta circumstància, els directius van decidir fer-se enrere en l’anunciada sanció. L’endemà, dissabte dia 30 es va treballar amb normalitat a les instal·lacions de FECSA, en espera de la resposta que havia de donar l’empresa dilluns. Durant el matí es van repartir uns fulls volants, «recomendando que todos trabajasen y no forzasen la situación». Segons Pérez Ezquerra, aquests fullets havien eixit de l’empresa, atès que, segons el seu criteri, «el tipo de letra coincide con el de las multicopistas de la misma».⁴⁹

Arribat el dia 2 d’abril, mitjançant rètols, les direccions de COPISA i CASA notificaven que no s’acceptaven les peticions i, de retruc, tampoc es reconeixia la representativitat dels delegats elegits, que eren qualificats de «comissió obrera il·legal», i es trobaven fora de «los cauces sindicales». S’hi afegia que si es declarava una vaga es plantejaria el conflicte col·lectiu, i això podria comportar un seguit d’acomiadaments. Davant d’aquesta situació, els treballadors es van declarar en vaga i es concentraren immediatament als menjadors. També es van formar piquets, que començaren a informar a les empreses pròximes, de la situació del conflicte. En una nova assemblea, es va decidir fer una aturada fins el migdia, que fou seguit pels treballadors de les dues empreses afectades, a més dels de SADE, que s’hi sumaren en una mostra de solidaritat. Es va intentar informar les direccions de COPISA i CASA de les raons de l’atur, i quines eren les condicions per finalitzar-lo. Però els delegats enviats a negociar no arribaren a ser rebuts. Al migdia, cinc delegats foren cridats per la direcció de SADE, que els informà que l’empresa accedia a acceptar el salari mínim, un increment de quatre pessetes en la tarifa de l’hora treballada, i es comprometia a assumir l’augment de les quotes de la seguretat social. La resta de les reivindicacions eren rebutjades. A les dues de la tarda es va tornar a celebrar una assemblea on s’informava de la proposta empresarial, que no fou acceptada. En el transcurs de l’assemblea feren acte de presència representants «de la Autoridad Sindical y de Trabajo», sense que aquesta intervenció servís per a reconduir la situació. Allí mateix es decidí perllongar l’aturada fins les cinc de la tarda, moment en què sortirien de la feina, sense fer l’hora extraordinària que es feia al final de la jornada. A més, s’hi va prendre l’acord d’entrar l’endemà a les vuit del matí, horari que implicava que tampoc es faria l’hora extraordinària de primera hora. En acabar, Pérez Ezquerra va sol·licitar dels seus companys que el protegissin, atès que tenia por a ser detingut pel seu paper capdavanter en la mobilització. I així es va fer, sense que s’hi produís cap tipus d’incident.⁵⁰

Al vespre, la direcció de l’empresa va decidir-ne el tancament, i cridà la policia perquè desallotgés els treballadors del torn de nit, que continuaven en assemblea. I així va ocórrer, quan hi van fer acte de presència efectius de la 4a companyia de la 42 bandera, que tenia la base a la caserna de la Verneda. L’endemà, dimarts 3 d’abril, quan els treballadors van començar a arribar a les instal·lacions de la Tèrmica, abans de les set del matí, es van trobar amb les portes tancades i un rètol a la porta oest, on s’indicava que havien estat sancionats. També hi havia la presència d’efectius de la Policia Armada, que s’apostaren a l’esquerra de la porta. En el rètol s’informava d’una sanció de cinc dies de sou i feina, «como consecuencia de los graves actos de indisciplina cometidos en el día de ayer, […] sin perjuicio de las más graves sanciones que se aplicarán a los que hayan incurrido en faltas de mayor gravedad». I s’hi afegia que el dia de reincorporació al treball, després de la sanció, qualsevol absència d’un treballador, seria interpretada com una rescissió voluntària del contracte. Atès que era dia de cobrarment per als treballadors de COPISA, aquests intentaren entrar al centre de treball, però l’empresa els notificà que sols podrien accedir-hi de tres en tres, en primera instància, i després de cinc en cinc, només per a cobrar; en cap cas però, per a treballar. Els treballadors s’hi van negar. Tal com es pogué escoltar en el consell de guerra en el qual foren jutjats alguns dels participants en aquests fets:

La empresa estaba clausurada por la Dirección debido a determinados paros y acciones reivindicativas llevadas a cabo en días anteriores. Carteles situados a la entrada indicaban que todos los trabajadores estaban suspendidos de empleo y sueldo [per cinc dies]. Los trabajadores pidieron entrar, dado que era día de pago. Asimismo, mostraron sus deseos de incorporarse a sus puestos. Sin embargo, no accedieron a entrar en grupos de cinco a fin de percibir sus emolumentos.⁵¹

A partir d’aquí s’encadenaren un seguit de fets i circumstàncies, que acabarien costant-li la vida a Manuel Fernández Márquez. La reconstrucció d’aquells fets, ens permet plantejar el següent relat.⁵² Sobre les 7:45 hores, el cap del contingent policial, un brigada, es va adreçar als concentrats davant de l’esmentada porta oest. Els va comminar a passar a cobrar en petits grups, tal com havia establert l’empresa, o bé, a abandonar l’indret. Llavors, Manuel Pérez Ezquerra va pujar a la reixa que rodejava les installacions i es va dirigir als concentrats. Quan la veu li va fallar, continuà José Moreno Rider.⁵³ El que la policia va qualificar com un intent d’excitar les masses, en realitat no era més que una crida a no acceptar la proposta de l’empresa i, en conseqüència, no entrar a cobrar en petits grups, sinó tots plegats. També s’hi va posar èmfasi a no provocar incidents amb la policia. Pérez Ezquerra, segons el seu propi testimoni, afirmaria que s’havia dirigit als obrers amb aquestes paraules: «No debemos practicar la violencia, sino demostrar a la empresa y [a] la policía que nosotros queremos dialogar con la patronal para plantear nuestras reivindicaciones pacíficamente. –I afegia poc després– No queremos la violencia, demostremos que no somos ni violentos ni locos». Les diverses fonts consultades difereixen respecte al nombre d’obrers concentrats en aquells moments. El brigada va afirmar que devien ser al voltant de cinc-cents, altres fonts elevaven la xifra fins el miler o més, i durant el judici posterior es va acceptar la de mil cinc-cents si fa no fa.

Llavors, els obrers van pressionar les portes per intentar penetrar en bloc a les instal·lacions de l’empresa, objectiu que no assoliren. Tot seguit, la policia es va desplegar «en orden de encuentro», amb les porres desenfundades i va fer enretirar els treballadors, fins que aquests es van allunyar de la porta i van travessar les vies del tren, en sentit contrari a la mar. L’operatiu, «primer rechazo» en la terminologia policial, es va portar a terme sense cap tipus de violència, segons la informació policial, que diferia de les versions dels treballadors atès que aquests indicaven que llavors ja s’havien utilitzat les «porres», sempre però en un lògic context de tensió. Aquí, els treballadors es van organitzar «en cadena de brazos», segons recordava un policia. Uns i altres es trobaven a uns quaranta metres de distància. I llavors, sobre les 8:10 del matí, va arribar el tren semidirecte 3113 de la línia Barcelona – Massanet-Massanes, que s’hi va haver d’aturar en trobar les vies ocupades «por completo» pels obrers, i atès que aquests no feien cas dels senyals acústics del maquinista perquè desallotjaren la via. Això feu que hagués d’estirar els frens d’emergència, poc més de trescents metres després d’haver sortit de l’estació de Sant Adrià de Besòs, davant per davant de la central. Alguns obrers llançaren pedres contra els dos primers vagons que produïren el trencament de sis vidres, i tres minuts més tarde pogué refer la marxa.⁵⁴ Més tard, Pérez Ezquerra seria crític respecte aquesta actuació, i assegurava que havia dit: «Compañeros, no estuvo bien el apedreamiento del tren, ya que pudo salir lesionado alguien que es totalmente inocente de estos hechos».⁵⁵ Segons un dels testimonis, el tren va poder prosseguir després que la policia, pressionant encara que sense violència, desallotgés la via, i obligués a aquests a anar en direcció al carrer de Ramon Viñas, perpendicular a la mar.

A aquest episodi el va seguir una estona de tensa calma. Entre vuit i dotze minuts. Més treballadors continuaren afegint-se a la concentració, al temps que el brigada sol·licitava reforços. Llavors els obrers més abrandats, majoritàriament els més joves, van començar a insistir en la necessitat d’entrar tots junts al centre de treball, tot i el cordó policial que els ho impedia. Atès que aquests «son pocos y que pasarían por encima de sus cadáveres», seguint la versió d’un dels policies presents, començaren a agafar pedres. Un testimoni va observar «Que antes que empezara el lanzamiento de piedras, […] algunos de los obreros de más edad pegaban con la mano a algunos más jóvenes que estaban recogiendo piedras». Tot seguit, els treballadors van travessar de nou les vies i es van encaminar cap a les portes de la Tèrmica, on, uns vint metres abans, les unitats policials s’havien desplegat en dues rengleres. Uns emissaris es van dirigir al cordó policial, i van parlar amb un sergent. Segons aquest, insistiren en la voluntat d’entrar tots plegats al recinte per a poder cobrar, i a més els indicaren que «se abstuvieran de tocar a alguno de los obreros». Els sotsoficial va contestar que la policia estava complint ordres, i que el seu objectiu era que qui volgués cobrar individualment, ho pogués fer, «debiendo el resto no hacer caso a los activistas que les llevarán por el camino del mal».

En aquest moment la situació va esdevenir encara més tensa, «la masa se exaltó profiriendo gritos de protesta», i la policia va fer diverses càrregues emprant les defenses, després que el brigada que comandava el desplegament, donés els «toques reglamentarios». Llavors va començar la violència a gran escala. Tots els policies van ser unànimes en el seu relat –molt homogeni per altra banda–, en afirmar que la seva actuació s’havia iniciat quan els obrers els hi llançaren les primeres pedres, ferros i altres objectes contundents. Ara bé, el testimoni de l’encarregat d’un taller proper, difereix notablement en la cronologia dels fets. Segons el seu testimoni, la policia va carregar després del frustrat diàleg, i obligà els treballadors a passar un altre cop a l’altra banda de la via, i degué ser en aquest moment, i no abans, quan començà el llançament de tot tipus d’objectes, especialment pedres, a la policia. A continuació, aquests, que es trobaven en un terreny desfavorable per defensar-se, van optar per retrocedir fins l’esplanada de davant les instal·lacions, i van aprofitar per protegir-se de l’allau de pedres que els hi queia a sobre en unes caixes d’embalatge i material divers, que hi havia arrenglerat a vora via. L’escenari s’havia convertit en una veritable batalla campal. En el decurs d’aquesta, els treballadors guanyaven a poc a poc terreny en el camí cap a les instal·lacions de la central, i arribaren a una distància ben pròxima de la policia. Alguns del testimonis indicaren que només hi havia tres o quatre metres. Davant d’aquesta situació, el cap de l’escamot va ordenar treure les pistoles i fer trets a l’aire, «con el fin de controlar a la masa». Un policia afirmà haver escoltat que un treballador indicava que les bales eren de fogueig i un vigilant va dir que havia escoltat un «a por ellos», per part del treballadors. Aquest fou el moment de màxima intensitat, que hauria de durar entre cinc i vuit minuts. Tots els policies declararien en les compareixences que els trets foren a l’aire, sense cap matís. Però un altre cop l’esmentat testimoni hi fa llum en incorporar-hi una variable que cap altre testimoni havia esmentat. Aquest va declarar:

A pesar de los disparos la masa, que daba la impresión de estar obcecada, siguió avanzando hasta llegar a las cajas, momento en el que pudo observar el declarante que los brazos de los Policías Armadas bajaban hasta unos 45 grados para efectuar los disparos con una inclinación menor al objeto de intimidar totalmente a la masa, pero nunca pudo observar a ningún Policía disparar con el brazo en posición horizontal dirigiendo los disparos contra la masa.

Fou llavors quan es van produir les conseqüències més greus. Després d’aquest episodi, sobre el terra quedaren dos cossos inermes. Es tractava de Manuel Fernández Márquez i Serafín Villegas.⁵⁶

Els relats dels treballadors feren referència a la presència i intervenció de policies a cavall, però en cap relat fet pels mateixos policies que es desplegaren en l’operatiu ni dels testimonis civils, es fa esment a l’actuació d’aquests tipus d’unitats. Un d’aquells testimonis va afirmar que «Había policías a caballo por todas partes, los obreros de la térmica corrían despavoridos delante de los grises, en dirección contraria a la fábrica».⁵⁷ També s’apuntà la possibilitat que el tret que ferí mortalment Fernández Márquez, provingués d’un policia a cavall. Després dels trets, segons els policies, «la actitud de la masa fue normalizándose y retirándose del lugar de actuación». El pas d’un altre tren en sentit nord, va ajudar a separar els uns dels altres. Encara que alguns seguien llançant pedres per sobre el comboi. La policia es va retirar a les portes de la fàbrica, i els treballadors s’encaminaren cap a la llavors conenguda com l’avinguda de la Victoria, avui de la Platja.

Després, la versió oficial justificaria l’ús d’armes de foc pel fet que la policia s’havia vist desbordada durant els enfrontaments. S’argumentà que la desproporció entre treballadors i policies havia estat abismal i que, per preservar la seva pròpia seguretat, els agents havien hagut d’emprar les armes de foc. Fet i fet, una mostra més del tarannà repressiu del règim i dels seus tentacles policials, a la vegada que una manifestació clara de la incapacitat de la policia franquista per gestionar els conflictes d’ordre públic, amb un mínim de garanties. La nota informativa del govern civil respecte d’aquests fets acusà els treballadors d’haver llançat pedres sobre dos trens que passaren per les properes línies ferroviàries i, seguint amb el seu relat dels esdeveniments diu:

Posteriormente se dirigieron hacia las fuerzas de orden público, a quienes agredieron violentamente, llegándose a una situación límite. Obligando a que dichas fuerzas hicieran varios disparos al aire con el fin de evitar el enfrentamiento, sin que, aun así, se consiguiera, por lo que se vieron precisadas a repeler la agresión.⁵⁸

Com a resultat de la refrega, la policia també va veure com nou dels seus efectius necessitaren atenció mèdica, que en una primera instància li arribà de la pròpia farmaciola de l’empresa. Així, les pedrades i els cops feriren de diversa consideració dos sergents, tres caporals i quatre policies, que en total els feu romandre 133 dies de baixa.⁵⁹ L’auditor militar que es va fer càrrec del processament dels detinguts durant la jornada, en les seves diligències prèvies de 16 d’abril, també va fer esment a «la presunta responsabilidad de los componentes de la Policía Armada», en els dos ferits per l’impacte d’una bala. Però no s’ha pogut localitzar cap informe o document que avali que es fes una investigació al respecte.⁶⁰

Un primer ferit de bala fou Serafín Villegas Gómez, de 25 anys, que va rebre un impacte que li entrà per l’esquena, per sota de l’espatlla dreta, i que presentava a més una fractura a les costelles, que requeriria una posterior intervenció quirúrgica. El segon, amb una ferida mortal, fou Manuel Fernández Márquez, que va rebre un tret al cap, disparat des d’una distància de vint metres. Concretament, l’impacte entrà a la templa, amb una trajectòria de dalt a baix, amb un orifici de sortida a la part baixa del cap. Una hipòtesi versemblant és que la víctima devia ser amb el cap inclinat i ajupit, probablement ajudant un company ferit en el moment de rebre el tret. Ben cert és però que en davallar el caos, quedaren dos cossos estesos a terra. Els de Villegas i Fernández; segons algunes fonts, el darrer encara amb vida. Aquests fets degueren passar quan el rellotge devia marcar minut amunt minut avall dos quarts de nou del matí. Dos vehicles particulars, un d’ells un Citroen 2CV, traslladaren a un dispensari de Badalona els dos ferits, fent onejar mocadors blancs per les finestres. Manuel Fernández Márquez ja hi va arribar mort.⁶¹

La víctima tenia 27 anys, era natural de Villafranca de los Barros (Badajoz)⁶² i feia poques setmanes que havia trobat feina a la Tèrmica. Als tres anys havia arribat amb la seva família a la Pobla de Lillet, i en acabar els estudis primaris, va començar a treballar al sector tèxtil i a les mines de Fígols (Berguedà), juntament amb el seu germà. Es va casar el 1969 a Bagà, amb la filla d’un company de feina, Carmen Rodríguez Jurado, sevillana d’origen, i tenia un fill de dos anys. Des de principis d’any vivia a Santa Coloma de Gramenet, concretament al carrer de Roviralta.

A més d’una víctima mortal, un segon ferit de bala i nombrosos contusionats, hi hagué setze treballadors detinguts com a conseqüència dels fets del dia 3 d’abril. Entre ells Fernando Lozano Revuelto, José Moreno Rider, Leonardo Farrero Rodés, Ramon Safont Bonen, Emilio Mondéjar Pérez i Pedro Antonio Martínez Aranega, que ho foren durant les càrregues que hi hagué al barri de la Mina un cop s’inicià la dispersió després dels fets de la FECSA. Els tres primers ingressarien a la presó, en qualitat de preventius, mentre que els altres tres aconseguiren la llibertat provisional. Pels fets succeïts davant la Tèrmica, foren processats el 23 d’abril, i acusats d’un delicte d’agressió a la policia, cosa que implicava la comissió del delicte d’insult a la força armada i, en conseqüència, el cas corresponia a la jurisdicció militar, «por la razón del fuero personal [de la policia]». Mentre que per la seva participació en una manifestació posterior, en el decurs de la qual foren detinguts, se’ls inculpava d’un delicte de propaganda il·legal, que queia sota jurisdicció del TOP. Francisco Muñoz Morilla va ser detingut el dia 16 a les mateixes instal·lacions de l’empresa, i així va romandre durant dos dies, mentre es feia càrrec de les diligències del seu cas el Jutjat d’Instrucció número 22. La policia el considerava l’«ajudant» de Pérez Ezquerra en la vaga de la Tèrmica, i políticament era qualificat de «desafecto al Régimen, participando en varias asambleas de tipo comunista, si bien no es partidario de la violencia». De la seva banda, Pérez Ezquerra va aconseguir fer-se escàpol durant unes setmanes. Aquest i els tres primers de la relació, acabarien jutjats en un consell de guerra per aquests fets, a principis de l’any següent.

Com a resultat dels enfrontaments que acabem d’explicitar, molts dels treballadors participants es dirigiren, travessant el pont de ferro, cap el barri de la Catalana de Sant Adrià de Besòs, on molts domicilis els obriren les portes per refugiar-se de la policia. Alguns arribaren fins al mercat de la localitat, i d’altres giraren cap al barri de la Mina, llavors en construcció, i allí feren sabedors els treballadors de les obres del que havia succeït. Un segon contingent, probablement més nombrós, es desplaçà per l’avinguda del Maresme, de fugida cap a Barcelona. Els crits eren «Han matado a un compañero», «Policías asesinos» i «Dictadura asesina». El treballador d’ESESA, Miguel Guerrero, que llavors anava a la feina amb el seu vehicle relata amb aquestes paraules la situació amb què es va trobar:

Yo iba conduciendo mi coche por la Avenida Maresme […], por donde extrañamente venía una riada de trabajadores espaventados en sentido contrario a la incorporación al trabajo, procendentes del Complejo Térmico. Antonio Jiménez, que venía entre ellos, se me abalanzó sobre el coche con riesgo de ser atropellado. Estaba desencajado y entre sollozos y gesticulaciones nerviosas me puso al corriente con su argot y acento sevillano, de la carga policial que habían recibido momentos antes y del suceso de la muerte de Manuel Fernández Márquez. ¡Que le han matado, que le han matado!

En dispersar-se, alguns treballadors arribaren al barri de la Verneda, on, seguint el mateix testimoni, la policia «aporreando las puertas de las viviendas», reclamava «a los perseguidos trabajadores que las solidarias mujeres habían ocultado en sus cases».⁶³ Pels volts de migdia, tant Sant Adrià de Besòs com Badalona, estaven completament ocupats per la policia, com a conseqüència d’un ampli desplegament d’efectius.

Tots aquests fets van provocar una gran onada de solidaritat amb els treballadors de la Tèrmica del Besòs. La tragèdia va calar molt profund, tant entre els companys del difunt com en els sectors populars, obrers i veïnals, i, en conseqüència, s’hi van convocar manifestacions, assemblees i aturades. A les dues del migdia, un grup de companys de treball del difunt presentaren una denúncia davant del Jutjat de Guàrdia número 2 de Barcelona, en què sol·licitaven que s’obrís una investigació respecte dels fets que havien provocat la mort d’un treballador. Posteriorment, l’expedient seria traslladat al Jutjat Militar Permanent número 3, de la IV Regió Militar. Un dels seus signants, l’esmentat Miguel Guerrero, rebria pressions de tota mena a fi i efecte que la retirés. Aquella mateixa tarda, el Col·legi d’Advocats de Barcelona ja va fer públic un comunicat de protesta, actuació que aviat va ser seguida pels col·legis d’Arquitectes, Aparelladors i d’Enginyers. Una mostra evident de la transversalitat que assolia la lluita antifranquista en aquests anys.

Poc després de la presentació de la denúncia, l’esposa de la víctima, Carmen Rodríguez, arribava al seu domicili, on rebria la fatal notícia: «Hasta las tres de la tarde no me enteré de nada, fue cuando llegué a casa. Estaba trabajando y no me pudieron localizar. Entré en casa, estaba llena. No me dijeron nada en concreto, aunque sí que había tenido un accidente. Yo supe lo ocurrido, se notaba en el ambiente». Poc després hagué de reconèixer el cadàver: «Me quedé muy sorprendida; mi marido tenía el rostro sonrosado, parecía un niño […] era como si estuviese dormido».⁶⁴

Si un dels arguments que donaren les autoritats, respecte al que havia succeït davant la Tèrmica del Besòs, fou els limitats efectius policials desplaçats per fer front a la protesta dels treballadors, aquesta circumstància no es va repetir a l’enterrament de Manuel Fernández. No menys de quatre-cents policies s’hi desplegaren per tenir sota control absolut la situació. D’aquests, més de mig centenar pertanyien a les unitats a cavall. Fins i tot un helicòpter va sobrevolar la zona. El sepeli va tenir lloc al cementiri de Pomar, a Badalona, a primera hora del matí del dia 4.⁶⁵ Havia estat programat per les 11:00 hores, però les autoritats, en una manera d’actuar força habitual en circumstàncies similars, obligaren a avançar l’horari previst, amb el clar objectiu d’evitar tant com fora possible que no es concentressin grans masses durant el sepeli. A l’acte només es va permetre la presència dels familiars. Els amics i companys de treball hagueren de romandre a l’exterior, vigilats de prop per aquell gran desplegament policial. Quan un d’ells intentà llegir un poema d’acomiadament, «Murió por gritar»,⁶⁶ la policia carregà i dispersà els assistents.

El testimoni de l’enterrador, José Miguel Echevarría, ens resulta fonamental per copsar com van anar els fets:⁶⁷

Lo que recuerdo es que el día anterior vino un mando de la Guardia Civil que era un teniente, y nos dijo que teníamos que estar a las siete de la mañana en el cementerio, que vendría un difunto […], y que no podíamos decir nada a nadie.

A l’hora indicada per les autoritats es va procedir a l’enterrament, en la més estricta intimitat, «se enterró y se marchó todo el mundo». Entre les 9 i les 10 del matí van començar a arribar els companys de treball del difunt, que esperaren en va l’hora prevista per l’enterrament. La concentració agrupà més d’un miler de persones, que es posaren braçalets negres, «Estaba lleno, miles de personas». I llavors la policia va reaccionar i va desallotjar el cementiri amb les armes de foc a la mà. Però l’endemà els treballadors hi tornaren, i també el dia següent i l’altre, i així successivament. I cada dia es reproduïa el mateix ritual amb la policia: els darrers dies, però, ja va desplegar unitats antiavalots i vehicles amb canons d’aigua, coneguts com pablitos en l’argot policial i com a botijos pels manifestants. Fins que una tarda, seguint amb el mateix testimoni,

empezó una batalla campal, digámoslo así, entre la gente, la policía y la Guardia Civil. Es de los entierros que más me han impresionado por el volumen y la cantidad de días que vinieron por el compañero Manuel. Aquello era impresionante […]. Antiguamente todas las lápidas pasaban censura, pero esta más. La familia quería poner en la lápida que había sido asesinado por la policía, con lo cual, no le dieron permiso ni autorización para colocar esa lápida.

Davant d’aquests esdeveniments, la Permanent de la CONC va editar ràpidament, el mateix dia dels fets, un full volant, a dues cares, on s’informava de la mort de Manuel Fernández Márquez, «caído bajo las balas asesinas de las fuerzas represivas», de les ferides de Serafín Villegas i del conflicte de la Tèrmica.⁶⁸ I rememorant altres treballadors morts per trets de bala durant intervencions policials durant els anys anteriors a Granada, El Ferrol o a la Seat, plantejava els punts reivindicatius del conveni collectiu del ram de la construcció, en curs de negociació, que englobava «En la lucha de todo el pueblo por el PAN y la LIBERTAD», i denunciava «este nuevo crimen de la dictadura», al temps que animava a fer accions de protesta com ara assemblees, manifestacions, vagues, ocupacions, aturades, minuts de silenci, així com a portar braçalets negres en senyal de dol.

També el mateix 3 d’abril es va reunir la comissió obrera del barri del Besòs i s’hi va elaborar un full on es denunciava la mort de Manuel Fernández i les condicions laborals a les obres de la Tèrmica, a més de començar a preparar una manifestació de protesta per l’endemà, amb la cura que permetien les circumstàncies. Paga la pena reproduir aquest episodi:

La manifestación fue preparada y planificada con todo cuidado en cuanto a su recorrido, su duración, sus consignas (tanto gritadas, como pintadas y en pancartas), sus servicios y su seguridad. Su recorrido, unos 400 metros; su duración, un máximo de 12 minutos, el tiempo que tardaba la policía en llegar al barrio, etc. Montamos pisos francos con servicios médicos y enfermería para esconder personas heridas, coches preparados para sacar personas del barrio, etc. Teníamos un coche con una radio que cogía la emisora de la policía y transmitía al centro de la manifestación la situación de la policía en cada momento. Cortamos el barrio con una cadena y dos candados en los extremos y, por la otra entrada, estaba preparada una cortina de fuego y barricada para entorpecer la entrada de la policía. Empieza la manifestación a la hora acordada, saltando una chica en medio de la calle Alfonso V, en el punto acordado, dando una pitada, y todo el mundo salta al medio de la calzada y empieza la manifestación: más de mil personas, en bloque, como una sola persona, rodeado todo el entorno por jóvenes armados con barras, como piquetes de defensa de las manifestaciones. Se llega al final del recorrido y de nuevo suena el pito y se disuelve rápidamente, desapareciendo todos sus componentes. La policía llegó pocos minutos después pero sólo encontró octavillas, pintadas y pancartas por todo el recorrido de la mani aludiendo al motivo de la manifestación. Este fue el homenaje que el barrio del Besós hizo tanto a la lucha de la Térmica como a Manuel Fernández Márquez.⁶⁹

Igualment, l’endemà, un gran nombre d’estudiants es va mobilitzar a Barcelona, on diverses facultats van sortir al carrer. També van arribar les mostres de solidaritat a les universitats de Madrid, Granada i València. Molts professors universitaris s’hi van pronunciar, també els metges, un grup de dos-cents quinze intel·lectuals de l’Assemblea Permanent d’Intellectuals Catalans i representants de comissions de barri de Terrassa, Gràcia i Casc Antic, entre moltes d’altres mostres de solidaritat que s’hi van produir. Aquesta també es feu present en forma d’aturs a nombroses empreses, entre les quals cal esmentar, si més no, Seat, Cros, Siemens, Pegaso, Gincar, Fecsa, Esesa, Bultaco, Carrocerías Catalanas, Aiscondel, Hispano Olivetti, Pirelli, Soler Almirall, Laforsa, Terlenka, Philips, Uralita, Montesa, Ariel, La Maquinista Terrestre y Marítima. Hi hagué aturades importants al ram de la construcció: Dragados y Construcciones, Cubiertas y Tejados, Huarte, Bosch,… Segons Lluita Obrera, l’òrgan de la CONC, en pocs dies es feren accions diverses en unes dues-centes empreses i s’hi mobilitzaren més de cent trenta mil treballadors,⁷⁰ en el que Sebastian Balfour valora com «la acción de solidaridad más generalizada que había tenido lugar en Barcelona desde la Guerra Civil».⁷¹ Cal afegir altres actes de solidaritat a empreses de Madrid, Galícia i Andalusia.

El dia 4, hi hagueren manifestacions de protesta a Barcelona, a la zona de la Rambla, a l’esquerra de l’Eixample, i a les 7 del vespre en va haver una força nombrosa, la dels estudiants que començà a l’inici del passeig de Maragall i va poder avançar fins la cruïlla dels carrers Còrsega i Dos de Maig. Igualment el dia 5 de matí una altra mobilització baixà pel carrer del Capità Arenas. També se’n feren a Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Cornellà, l’Hospitalet de Llobregat i Terrassa. A la capital egarenca, se celebrà una assemblea a la parròquia de l’Esperit Sant i el capellà va fer lectura d’un text en què es protestava contra la repressió del règim, acte que fou seguit d’una manifestació. El 6 d’abril es convocà una jornada de lluita i solidaritat a Sant Adrià de Besòs, i hi feren acte de presència senyals de dol en alguns balcons i finestres, i rams de flors a les portes de les esglésies, entre d’altres iniciatives. Aquestes protestes tingueren el seu punt més àlgid en la vaga general de Cerdanyola i Ripollet, també el 6 d’abril, que culminà amb una manifestació que, segons algunes fonts, arribà a aplegar al voltant de vuit mil persones.⁷² Una mobilització d’una suficient amplitud i contundència, com per arribar a ser valorada per part de l’oposició, de forma excessivament optimista, com un assaig d’una futura vaga general contra el règim.

En aquest context, tres joves militants de les JCC van decidir realitzar unes pintades de protesta per la mort del treballador a primera hora del matí del dia 6. Josep Maria Corral, de 19 anys, Ignasi Subirana, de 19 anys, i Joaquim Alsina, de 21, pintaren les parets de les escales d’accés de l’estació de metro de Torras i Bages. En sortir al carrer, avançaren pel de Palomar, en sentit Gran de Sant Andreu, i s’aturaren per fer unes noves pintades a l’alçada del carrer Eiximenis: «A la huelga general» i «Han matado a un obrero», però l’acció fou interrompuda per una patrulla de seguretat del Regiment d’Artilleria número 72 que, provenint de l’altra banda del carrer de Palomar, els detingueren a ells i també a una noia, María Dolores Jiménez Ruiz, de 20 anys, que els havia intentat avisar de l’aparició de l’escamot.⁷³ Els militars els retingueren fins l’arribada d’unitats de la Policia Armada, que en procediren al trasllat a la Prefectura Superior de Policia, on foren lliurats a membres de la BPS, que els maltractaren al temps que es feia, en paral·lel, la instrucció de les diligències. A més, en la corresponent nota policial es podia llegir que a Josep Maria Corral se li havia ocupat «un bolso conteniendo un martillo, una llave inglesa y dos botes de spray negro, un rotulador rojo y un par de guantes de goma».⁷⁴ Després de setanta-dues hores a les dependències policials, els traslladaren a la presó Model, d’on sortirien el 24 de juliol pendents d’un judici al TOP sota l’acusació d’associació il·lícita i propaganda il·legal, per les quals els hi demanaven tres anys de condemna.⁷⁵

El diumenge dia 8, centenars de treballadors es van concentrar al migdia a Badalona davant la tomba de la víctima, atès que, tal com hem vist, ni el dia de l’enterrament ni els següents, se’ls havia permès retre un darrer homenatge a Manuel Fernández. Se li va fer una ofrena d’una corona de flors i es va cantar La Internacional, amb el puny clos. La Guàrdia Civil i la policia van actuar, subfusell en mà, i obligaren els assistents a baixar de forma ordenada del cementiri, mentre els fotografiaven. Però no van aconseguir detenir Pérez Ezquerra i altres membres de la comissió obrera, que aconseguiren escapolir-se. Un cop els assistents van arribar al barri de Pomar, un oficial de la policia els va amenaçar, megàfon en mà, de carregar si intentaven forçar el desplegament policial, que en forma de cordó els estava esperant.

Igualment, el mateix cardenal Narcís Jubany, va voler fer públic un dur i clar comunicat l’endemà dels fets, on manifestava el seu rebuig a la violència policial, però seguint les instruccions del governador civil no se’n va permetre la publicació a la premsa fins el dia 6, quan el contingut d’aquest ja havia estat degudament suavitzat, als ulls de les autoritats.⁷⁶ A la nota s’afirmava que, «el que ha ocorregut és seriós, i és una mostra evident que les relacions socials, especialment en el camp del treball, encara no estan suficientment basades en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat». I en la mateixa línia es va posicionar l’abat de Montserrat, Cassià Just, en l’homilia del 19 d’abril. També ho va fer l’Assemblea de Catalunya, amb una nota del Secretariat de la Permanent el dia 6 d’abril, en què es deia: «Perquè creiem que la lluita dels treballadors de Sant Adrià és també la nostra lluita –la de tots els sectors avui en moviment per les reivindicacions pròpies i per unes llibertats comunes– hem de multiplicar, ara, els nostres esforços vers una àmplia mobilització de tot el poble». I continuava fent una crida a la ciutadania:

A lluitar tots units contra la repressió, contra la brutalitat del poder, contra els judicis antiobrers; per la llibertat sindical i el dret de vaga; pel rebuig de la il·legalitat franquista; per una solidaritat activa amb tots els repressaliats i, en primer lloc, amb els obrers de la tèrmica,

Al mateix temps es feia recaure la responsabilitat de la mort del treballador de la Tèrmica sobre el governador civil. Igualment, Fernández Márquez també estigué present en el decurs de l’acte central del Primer de Maig que va convocar l’Assemblea a Sant Cugat del Vallès i que fou durament reprimit per la policia.⁷⁷

En aquesta mateixa línia, se celebraren diverses misses en memòria de la víctima, tant a Barcelona, com a altres poblacions catalanes com Terrassa i Cornellà, on hi van haver enfrontaments amb la policia, quan aquesta va dissoldre la marxa per la Rambla Clavé de bona part dels assistents, un cop finalitzat l’acte. D’aquests actes, el que tingué una assistència més important fou el celebrat el 9 d’abril a la parròquia de Sant Josep Oriol de la capital catalana, on es congregaren unes dues mil persones. A la sortida, aproximadament la meitat dels assistents marxaren en silenci pels carrers de l’Eixample, fins que la policia carregà contra la manifestació al passeig de Gràcia, on es practicaren tres detencions.⁷⁸

La solidaritat també emanà de les cel·les de la presó de Carabanchel, on es trobava detinguda la direcció estatal de CCOO. Deu dels dirigents empresonats, encapçalats per Marcelino Camacho, adreçaren el mateix 4 d’abril un escrit a la classe obrera de Catalunya, amb motiu «del crim de Sant Adrià» que hi era condemnat enèrgicament, i s’hi afegia:

Quan reivindiquem, com en aquest cas, 40 hores de treball setmanals, 100 per 100 de salari real en cas de malaltia o accident, es respon amb bales, recurs d’una dictadura que s’ofega davant l’empenta democràtica. […] En això [la combativitat de la classe obrera] rau la millor garantia que la sang novament vessada no serà estèril i que si seguim perseverant en la unitat d’acció, crearem les condicions per tal que no sigui possible de seguir assassinant obrers impunement.⁷⁹

De la seva banda, les CCOO de les tres empreses que treballaven en l’ampliació de la Tèrmica, editaren el 28 d’abril el primer exemplar d’un petit butlletí, La Térmica en Lucha,⁸⁰ on es podia llegir en la portada «A nuestro compañero MANUEL FERNÁNDEZ MARQUEZ asesinado por la patronal y el fascismo», «16 crímenes en 43 meses», al costat d’una fotografia del difunt i un mapa d’Espanya.⁸¹ En aquest s’ubicaven, amb l’any que corresponia i l’indret dels fets, les víctimes de la violència policial entre 1969 i 1973 en conflictes d’ordre públic.⁸²

En el seu conjunt, el moviment resultant del conflicte de la Tèrmica fou objecte de valoracions positives, per part de les organitzacions obreres i l’oposició antifranquista, al marge del que s’ha comentat respecte a la vaga general de Cerdanyola i Ripollet. Així, Lluita Obrera ho entenia com una mostra evident de la crisi del règim, «por su incapacidad a dar salida a los problemas económicos, sociales y políticos que tiene planteados el país. Y crisis, también, porque no puede frenar, impedir, el enorme movimiento reivindicativo de la clase obrera, del pueblo».⁸³

Aquest fou un fet que també va tenir un ampli ressò internacional, i que motivà la protesta i la solidaritat de la Federació Sindical Mundial, amb un comunicat de protesta el 6 d’abril en defensa d’uns treballadors que, «holding a strike and demonstrating in defence of their legitimate claims and trade union rights», havien estat reprimits per la policia amb el resultat d’una víctima mortal. Igualment també organitzaren protestes al respecte la Confederació Mundial del Treball, la CGT francesa, i les centrals italianes FILLEA i FENEAL, entre d’altres. Pel que fa a l’Organització Internacional del Treball, aquesta va tractar els fets com el seu «Cas número 750» el 1974, a partir d’una «queixa» presentada per la WCL, la Confederació Mundial del Treball.⁸⁴ En el document es feia un acurat detall del que havia succeït a la Tèrmica, en el qual es posava de manifest el rebuig dels treballadors de l’empresa a emprar els canals del verticalisme governamental, per la seva manca de representativitat. I es deixava clar que «the cause of these incidents and of those which are constantly recurring in all parts of Spain lies in the non-existence of a trade union created by the workers for the workers». És a dir, «the total non-existence of freedom of association», per afegir al respecte que «violence has become an institution which of necessity breeds further violence». L’escrit feia referència a l’obertura per part de les autoritats d’una investigació dels fets «objectiva i imparcial» (sic!), amb l’objectiu d’esbrinar què havia succeït i establir responsabilitats i, en conseqüència, suggeria esperar les resolucions de l’esmentada comissió investigadora, a la vegada que feia palès el seu interès per l’evolució del procés en el qual es veurien immersos els detinguts. En definitiva, un posicionament molt tou, gairebé de manual pel que fa a l’estat de les relacions dels estats occidentals amb el règim franquista, com si aquest no hagués donat mostra de forma repetida i continuada del seu caràcter brutalment repressiu com a senya d’identitat, que, a més, s’havia posat de manifest de forma repetida en el pas dels darrers anys, amb la mort de molts treballadors en el transcurs de conflictes laborals i com a conseqüència d’intervencions policials.

Pel que fa a la situació a la Tèrmica quan el dia 9, després de la sanció, es va produir la reincorporació a la feina, els treballadaors es van assabentar de l’acomiadament d’una quarantena de companys, aquells que més s’havien significat en el conflicte, als quals se n’afegiren uns altres trenta en les setmanes següents. Mentre que de forma paral·lela, altres treballadors demanaven voluntàriament la baixa, uns cinquanta-cinc, farts de rebre pressions, tant de la direcció de l’empresa com de la mateixa policia. Llavors, uns sis-cents empleats de la Tèrmica es van reunir en assemblea a la sala de turbines, i van decidir fer una aturada fins que els detinguts no fossin alliberats i els acomiadats readmesos. Però davant la presència d’un inspector de policia, que va amenaçar amb una intervenció policial si l’assemblea no es dissolia, es va decidir continuar l’atur, però amb cada operari al seu lloc de treball. El dia 10 es continuaria en la mateixa tònica: assemblees i decisió de continuar sense treballar des dels respectius llocs. Segons el testimoni d’un dels treballadors que fou posteriorment detingut, Francisco Muñoz Morilla, en el decurs d’una de les assemblees d’aquell dia, es va informar

a los allí reunidos que debería permanecer en paro sin preocupación alguna, ya que al día siguiente llegaría dinero suficiente para atender a los trabajadores más necesitados, ya que se estaba recaudando dinero por las fábricas de Cataluña, en concepto de ayuda, de cuya recaudación se estaba encargando las Comisiones Obreras.⁸⁵

Durant aquells dies, i molts més, la presència i la pressió policial al centre de treball fou constant. La Guàrdia Civil i els membres de la BPS escorcollaven les bosses dels treballadors, vigilaven les entrades i establien perímetres de seguretat a la zona. Poc després, el dia 11, com a resposta a l’actitud dels treballadors, COPISA feia públic un nou tancament de cinc dies, amb les corresponents sancions de sou i feina per a la plantilla. De forma paral·lela, la relació d’acomiadats es va ampliar, amb trenta-nou casos més. A més, uns altres cinquanta-cinc treballadors abandonarien voluntàriament el lloc de treball, cansats de les pressions empresarials i policials. Malgrat aquesta repressió, les mobilitzacions no es van aturar, mentre es tornava paulatinament a la feina, treballant a ritme lent i sovintejant els petits actes de sabotatge.

La caixa de solidaritat que els vaguistes organitzaren arribà a recaptar més de 600.000 pessetes,⁸⁶ tant per ajudar a la vídua com als acomiadats, i als empresonats. A l’estiu s’assoliran xifres que vorejaren el milió de pessetes. Una xifra important, però del tot insuficient per fer front a les nombroses despeses que les conseqüències del conflicte generava. De forma gradual, la pressió, les represàlies i les coaccions van fer efecte en els treballadors, i la desmoralització va començar a fer acte de presència. De tota manera, al llarg dels dos anys següents i al voltant de la negociació del conveni, va tornar a haver-hi moviments vaguístics a la Tèrmica.

En aquest context, durant la jornada del Primer de Maig, la lluita que s’havia portat a terme i la mort de Manuel Fernández van ser-hi molt presents. L’assembla de la Tèrmica va llançar en aquestes dates una octaveta, en la qual es feia un paral·lelisme entre la lluita dels «màrtirs de Chicago» del 1886 i la que s’havia dut a terme feia uns mesos a Sant Adrià de Besòs. En el seu contingut es podia llegir:

En Térmica, por las mismas exigencias, jornada de ocho horas y unas mejoras salariales, han asesinado, han herido, despedido, sancionado, etc.[,] para dividirnos. Lo han conseguido pero solo en parte porque nuestra lucha no ha terminado y lo estamos demostrando estos días con todas las acciones que estamos llevando a cabo, a pesar de la represión que sufrimos dentro y fuera de la Térmica por parte de la empresa y de los encargados y del capitalismo en general.⁸⁷

I acabava reclamant una especial mobilització al voltant d’aquesta data, per explicar el significat de la jornada i la mort del company, i es tancava l’escrit amb un «¡NO A LAS HORAS EXTRAS! ¡VIVA EL PRIMERO DE MAYO! ¡VIVA LA CLASE TRABAJADORA!» [en majúscules a l’original].⁸⁸

Els esdeveniments de la Tèrmica van servir de revulsiu al moviment obrer del sector de la construcció i, a partir de llavors, els conflictes s’hi van multiplicar. En els mesos posteriors, van haver-hi mobilitzacions a l’empresa Sala i Amat de Terrassa com a conseqüència d’un acomiadament; a Ribas y Pradell, per imposar el dret a elegir uns enllaços i jurats representatius, i a les obres del barri de la Mina, a Carmona y Miret (Barcelona), Folguera (Mataró) i Ecisa i Sedosa (Terrassa). Igualment, el conflicte de la Tèrmica esdevindrà un factor de pressió en les negociacions que estaven a punt de començar, per aprovar el nou conveni laboral del ram de la construcció.

Finalment, el 17 de maig, es va veure el conflicte a la Magistratura del Treball, i es va aconseguir una resolució favorable als interessos dels treballadors. Durant la vista, la policia va detenir Manuel Pérez Ezquerra, que era considerat per les autoritats com un dels principals agitadors durant el conflicte.⁸⁹ En un informe policial de 10 d’agost, es deia d’ell que havia estat «el principal instigador, destacándose por su gran habilidad para mover a las masas, arrogándose el papel de líder y cabecilla, cumpliendo siempre fielmente las consignas del Partido Comunista». Segons la versió policial, la Sexta Brigada Regional de Investigación Social va organitzar un operatiu per al judici, «ante la eventualidad de una alteración de Orden Público, los funcionarios de servicio se apercibieron de la presencia de Manuel Pérez Ezquerra, procediendo a su detención».

Poc després, el 3 de juliol, Pérez Ezquerra i Francisco Muñoz Morilla eren processats pel Jutjat d’Ordre Públic número 2 de Madrid, mitjançant un procediment d’urgència.⁹⁰ S’acusava el primer de militar des del 1967 en el PCE i, amb posterioritat, en el PSUC, d’actuar en l’àmbit laboral en CCOO, i «empleando consignas de los mismos incitó al paro laboral del 3 de abril», conjuntament amb el seu company de processament, «lo que dio lugar a que la masa de trabajadores a los que se dirigían apedrease a un tren que por aquel lugar circulaba». Aquests fets, segons el magistrat Diego Córdoba García, implicaven uns delictes d’associació il·lícita i desordres públics, raó per la qual el jutge ordenà l’ingrés en presó provisional de Pérez Ezquerra, ordre que es compliria a la presó Model de Barcelona, i la llibertat provisional sense fiança de Muñoz Morilla, que l’obligaren a presentar-se els dies 1 i 15 de cada mes als jutjats de Badalona, on residia.

El consell de guerra tingué lloc al Govern Militar de Barcelona el 7 de febrer de 1974.⁹¹ En l’informe de la fiscalia militar, fet públic el 8 de gener, es considerava Pérez Ezquerra com una persona de «mala conducta», i se l’acusava d’haver arengat les masses el 3 d’abril, a més de tenir una actitud «de dirigente y agitador». També se’l feia responsable d’haver llançat pedres a la policia, a l’igual que als altres tres encausats, Lozano, Moreno⁹² i Farrero. En conseqüència, se sol·licitaven penes de cinc anys i un dia de presó per Pérez Ezquerra, i de dos anys per a la resta d’acusats. Els advocats encarregats de la defensa foren Lluís Salvadores, Josep Solé Barberà, Albert Fina i Montserrat Avilés, els quals en sol·licitaren l’absolució per manca de proves. Pérez Ezquerra afirmà davant del tribunal que el dia dels fets havia intentat negociar pacíficament amb la policia, amb l’objectiu de poder accedir al recinte, sense emprar mètodes violents, i Farrero Rodés es manifestà en el sentit de no haver observat a cap dels seus companys acusats llançar pedres contra la policia. Aquesta circumstància, però fou negada per un testimoni del fiscal, un inspector de la BPS que afirmà haver vist Pérez Ezquerra instigant els treballadors perquè accediren al recinte, malgrat l’oposició de la policia. Els altres dos testimonis presentats, dos sergents de la Policia Armada, no el reconegueren llançant pedres. Els testimonis de la defensa, òbviament, afirmaren no haver vist a cap dels acusats agredint la policia o en una participació activa en els fets. Els advocats defensors empraren en les seves argumentacions referències al context laboral del moment, la qual cosa motivà que l’advocat Salvadores fos apercebut en tres ocasions pel president del Tribunal, fins que finalment li fou retirada la paraula. El darrer episodi de fricció a la sala entre uns i altres, tingué lloc quan el president va donar la paraula als acusats per tancar el judici, que s’havia perllongat vora deu hores. Pérez Ezquerra va intentar emprar el seu torn per posar de manifest les limitacions que tenien els treballadors per defensar els seus drets, circumstància que motivà que el president li retirés l’ús de la paraula, donés el consell per finalitzat i es retirés a deliberar.

Mentre es feia el consell, des de diverses instàncies arribaren escrits al capità general Salvador Banyuls, amb la intenció tant de protestar per la intervenció policial en el conflicte de la Tèrmica, com la de reivindicar la jurisdicció ordinària pels conflictes laborals. Igualment, es demanava que, com a màxima autoritat militar, no confirmés la sentència. Però aquestes iniciatives van fracassar. L’endemà d’haver finalitzat el judici, es va fer pública la sentència que condemnava Pérez Ezquerra a quatre anys de presó i als altres tres, a un any de presó a cada un, «como autores de un delito de insulto a Fuerza Armada».⁹³ Pocs dies després de fer-se pública la sentència, la CIOSL va presentar una queixa al director general de l’OIT contra la decisió judicial i les condemnes subsegüents.⁹⁴

Però aquí no acabaven els problemes de Manuel Pérez Ezquerra amb la justícia. Uns mesos més tard hauria de tornar a seure, per tres cops, a la banqueta dels acusats del TOP, en dues d’elles per fets relacionats amb la Tèrmica. Així, 6 d’abril va ser jutjat de nou, davant del Jutjat d’Ordre Públic número 1.⁹⁵ En aquesta ocasió era acusat d’un delicte de propaganda il·legal, atès que en el registre practicat el 27 d’abril en el seu armari a l’empresa on treballava, es van localitzar dues dotzenes d’exemplars de la publicació clandestina de CCOO, Lluita Obrera. Però en aquesta ocasió l’acusat va ser absolt, en no poder-se vincular les publicacions amb la seva persona –ja feia més de vint dies que no feia acte de presència a l’empresa– en el moment de fer-se el registre. Una argúcia de l’advocat Solé Barberà que, en aquesta ocasió, va donar bon resultat. Quatre dies després va haver de fer front a un nou judici, davant del mateix tribunal, sempre sota la presidència de l’inefable José Francisco Mateu Cánoves.⁹⁶ Ara se l’acusava d’un delicte d’associació il·lícita, com a membre del PSUC, partit que tenia com a «primordial objeto la destrucción de la organización política, social, económica y jurídica del Estado, propugnando para conseguirlo, el empleo de medios no pacíficos». Acabat el judici, la condemna resultant van ser quatre anys i dos mesos de presó. El tercer judici es va veure el 2 de maig, en aquesta ocasió davant del Jutjat número 2, i amb la companyia com a acusat de Francisco Muñoz Morilla. Pérez Ezquerra hi era acusat d’associació il·lícita i de desordres públics, relacionats amb els fets del 3 d’abril. Sobre Muñoz només requeia aquesta darrera acusació. Però la fiscalia va aplicar el principi de non bis in idem, és a dir, la prohibició d’una doble condemna per un mateix fet, per la qual cosa ambdós acusats foren absolts.

Tal com encertadament indiquen Emili Ferrando i Juan Rico a l’estudi introductori de l’esmentat treball d’homenatge a la lluita de la Tèrmica i a Manuel Fernández,

La vaga de la Tèrmica va ser una de les moltes lluites que el moviment obrer i la classe obrera van protagonitzar per tot el territori espanyol i català al final del franquisme, però el gran ressò que va obtenir en la premsa, l’àmplia protesta obrera que va desfermar i la solidaritat despertada en sectors ciutadans, eclesials, estudiantils, polítics i intel·lectuals ens indiquen la magnitud d’aquest esdeveniment, sens dubte un dels més importants de l’època. El que estava en joc no era solament la solidaritat amb el company assassinat, Manuel Fernández Márquez, sinó la lluita per la plataforma reivindicativa en defensa de la qual havia mort ell i també la conquesta de les llibertats sindicals i polítiques que tota la lluita obrera portava annexa en aquell temps. En la vaga es van viure moments de forta unitat obrera i ciutadana, de conscienciació, de solidaritat i de lluita per aconseguir unes condicions de treball i de vida més dignes per als treballadors. Va ser una lluita per la vida, per la dignitat obrera, pel reconeixement de l’organització obrera i dels drets dels treballadors. I, com era habitual en el franquisme (i també després del franquisme), els que més es movien pagaven ben car el seu atreviment de plantar cara al sistema i lluitar contra l’opressió que patien.⁹⁷

Dins de l’amnèsic mar de l’oblit en què van caure els protagonistes de la lluita per la democràcia i les seves víctimes, podem dir que Manuel Fernández encara va rebre un primer reconeixement en una data no excessivament allunyada de la seva mort, que contrasta amb altres que patiren la mateixa circumstància. L’acte tingué lloc a Sant Adrià de Besòs, poc després de les primeres eleccions municipals democràtiques. Durant un ple extraordinari, el 27 d’abril de 1979, el consistori d’esquerres sorgit dels comicis i encapçalat pel socialista Josep Vilanova i Vila, va aprovar el canvi de nom de diversos carrers del municipi, entre ells el de l’anomenat Capitán General de la Armada Carrero Blanco, que va passar a anomenar-se carrer deManuel Fernández Márquez, al barri de la Mina.⁹⁸ Més de deu anys després, l’Ajuntament de Badalona també li va retre el mateix homenatge, en donar el seu nom a un carrer del barri de la Mora, concretament el 24 d’abril de 1991.⁹⁹

Entrats en el nou segle i coincidint amb el trentè aniversari dels fets de la Tèrmica, es van portar a terme un seguit d’actes de recuperació de la memòria històrica.¹⁰⁰ CCOO edità el treball esmentat a l’inici d’aquest capítol¹⁰¹ i una escola d’adults va rebre el seu nom.¹⁰² El 27 de gener de 2013, vora el quarantè aniversari de la seva mort, Manuel Fernández fou objecte d’un homenatge a la plaça de la Vila de la ciutat on era veí, Santa Coloma de Gramenet. El marc on es desenvolupà fou l’acte antifeixista que cada any es fa el dia en què les tropes franquistes entraren a la població, organitzat per la Comissió Antifeixista 27 de Gener de la localitat.¹⁰³

VITÒRIA A TARRAGONA. JUAN GABRIEL RODRIGO KNAFO

El 3 de març de 1976 va tenir lloc un dels episodis més tràgics i sagnants de tota la Transició. A Vitòria, la policia va fer «una massacre», que va ocasionar cinc morts i desenes de ferits de bala.¹⁰⁴ Una onada d’indignació s’estengué per tot arreu i durant els dies següents proliferaren les manifestacions al crit de «Vitoria, hermano, nosotros no olvidamos». En el decurs d’aquestes mobilitzacions tres persones més van perdre la vida, dues a l’Estat espanyol, a Tarragona i Basauri, i una tercera, accidentalment, a Roma.

Com a conseqüència d’aquestes manifestacions de protesta, a la capital tarragonina trobaria la mort un jove de 19 anys, Juan Gabriel Rodrigo Knafo, Gabi per als familiars i amics.¹⁰⁵ Vuit dies després del luctuós succés, hauria complert 20 anys. Era un jove sense cap militància política, que participà a la manifestació que massivament seguiren els treballadors de l’empresa Duro Felguera, on treballava, i que llavors construïa la refineria ENPETROL (avui Repsol). Era fill d’un represaliat polític, Vicente Rodrigo Losa, natural de Cifuentes (Guadalajara). Aquest lluità durant la guerra civil en el bàndol republicà, i fou fet presoner durant la batalla de l’Ebre, als voltants de Móra d’Ebre. Empresonat a Tarragona, fou condemnat a mort, però pogué fer-se escàpol. Aconseguí exiliar-se a França, on una empresa li oferí treball d’electricista, el seu ofici, al Marroc. Allà conegué qui acabaria esdevenint la seva esposa, Alicia Knafo Atias,¹⁰⁶ d’origen sefardí, per formar una família que tingué cinc fills, del quals Juan Gabriel seria el penúltim. Aquest va néixer a Meknès, encara que sempre va gaudir de la nacionalitat espanyola.

3. Juan Gabriel Rodrigo Knafo, va perdre la vida a Tarragona als 19 anys mentre participava el 5 de març de 1976 en una manifestació en protesta pels fets de Vitòria que havien tingut lloc dos dies abans. Perseguit per dos policies armats, va accedir al terrat d’un immoble de l’actual carrer Unió, vora la Rambla. Poca estona després es precipitava al carrer, morint com a resultat de l’impacte.

4. Els participants a l’homenatge a Juan Gabriel Rodrigo Knafo, en el quarantè aniversari de la seva mort, es dirigeixen a inaugurar un petit monument on el jove caigué mort. La pancarta és portada per tres dels germans de la víctima (a l’esquerra) i dos membres de l’”Associació 3 de marzo” de Vitòria. Tarragona, 6 de març de 2016.

En la llavors colònia francesa, treballà com a encarregat del manteniment elèctric dels palaus de la casa reial alauita. Quan la tensió política augmentà al Marroc, com a conseqüència de la independència, decidí tornar a la península. Primer s’instal·là al seu poble de naixement, i després d’un periple per altres indrets de la geografia espanyola, finalment s’establí a Tarragona, amb tres dels seus fills. Un tret inequívoc del passat de Vicente Rodrigo fou que havia de presentar-se amb regularitat a la corresponent dependència de la Guàrdia Civil, una pràctica repressiva habitual de la dictadura. No ha de resultar estrany en aquest context que, malgrat ser aficionat a la caça, mai li fos concedit el preceptiu permís d’armes. A la capital tarragonina, el pare de Juan Gabriel també treballà d’electricista, encara que en el moment de produir-se els fets ho feia com a vigilant a Litasa, una empresa de neteges industrials. Aquí també hi va treballar el seu fill durant un cert temps, després d’abandonar els estudis i abans d’incorporar-se a les obres de la refineria.

Juan Gabriel va arribar a Tarragona, procedent de Cifuentes, en plena adolescència. El març de 1976, feia un any que s’havia independitzat del domicili familiar, a Reus, que era el de la seva germana Matilde i el seu marit, León Banegas, i fills, i on vivia també el pare, vidu des de feia pocs anys, i una altra germana, María Teresa. Els seus familiars el recorden com un noi delerós d’assolir la llibertat personal, generós i honest, «algo avanzado a aquella época, cordial, buen amigo, y un poco rebelde visto con la perspectiva de aquellos años. […] bastante autónomo en las relaciones familiares, sin descuidarlas por mucho tiempo, poco amigo de dar explicaciones y de someterse a control». Un perfil, d’altra banda, gens extraordinari en aquell context generacional. Tenia parella i vivia en un pis llogat en un carrer que donava a la Rambla, molt a la vora del Balcó del Mediterrani. Tots aquests aspectes de caire personal són importants, no només perquè, tal com hem esmentat, les víctimes no són objectes abstractes, sinó persones, amb una trajectòria vital i un entramat de tot tipus de relacions, però sobretot pel caire que van prendre els esdeveniments després dela seva mort.

Si anem al relat concret dels fets, cal dir que a la construcció del complex petroquímic hi havia una participació notable d’empreses basques i, en conseqüència, de treballadors d’aquesta procedència. Així, el ressò dels fets de Vitòria colpí fortament tota la plantilla, que ja estava en una situació d’especial tensió laboral des de feia unes setmanes. El dia després de la masacre, ja es van aturar els treballs a la refineria. I l’endemà, 5 de març, al matí, els treballadors d’Ibemo van fer una primera assemblea, on es va decidir aturar la feina. Posteriorment, es va estendre la decisió en una assemblea a les portes del recinte dels treballadors de totes les empreses que participaven en el projecte, i en el decurs de la qual es decidí baixar a la ciutat, tant per protestar pels fets de la capital alabesa, com per estendre a la població les reivindicacions laborals del col·lectiu. També es decidí enviar piquets a les empreses Paular i Calatrava, que un cop assabentades, també aturaren la producció i els seus treballadors se sumaren a la marxa.

Fins aquesta data, Tarragona, ja havia estat escenari en el darrer any de força manifestacions als carrers, especialment al voltant de la Rambla.¹⁰⁷ Una situació que posava de manifest tant la conflictivitat laboral del moment, com l’extensió de l’antifranquisme a sectors més amplis de la societat. Així, per exemple, a la refineria ja es van produir forts moments de tensió el gener de 1975, amb la dissolució de concentracions de treballadors per part de la policia, detencions i fins i tot l’ocupació de les instal·lacions per part de la Policia Armada. Si resseguim la cronologia, podem esmentar l’intent de manifestació de l’11 de desembre, avortat per la policia, i una altra manifestació convocada per les Joventuts Comunistes de Catalunya per l’amnistia el migdia del primer de gener de 1976, a la Rambla, i la posterior concentració davant de la presó per demanar l’alliberament del militant del PSUC Josep Maria Yago, que havia estat detingut per repartir propaganda el novembre anterior. Per aquest mateix motiu, es va fer una nova marxa el 18 de gener, on, malgrat que la policia va barrar el pas als manifestants, es va parlamentar i es va aconseguir arribar a les portes de la presó. Una setmana més tard, també amb la Rambla com a epicentre, es va portar a terme una manifestació de protesta pels fets que havien tingut lloc al matí a Valls, on una concentració per l’amnistia havia estat brutalment dissolta per la policia. Les manifestacions més properes als fets que ens ocupen, van tenir lloc durant la primera quinzena de febrer, al voltant del conflicte de la construcció. El dia 2, els treballadors del ram, van poder manifestar-se pel centre de la ciutat sense que la policia hi intervingués, però deu dies més tard, els que volgueren marxar des de la seu dels sindicats fins al polígon, foren objecte d’una dura càrrega quan arribaren a la Tabacalera i s’hi practicaren vuit detencions. A la tarda es reproduí la manifestació a la Rambla, i una dona de 60 anys va resultar ferida, en ser atropellada per un vehicle policial. Els dies 11 i 14 tornaren les manifestacions al centre de la ciutat, i la policia va dissoldre amb contundència els participants d’aquesta darrera.

Seguint amb el relat dels fets que ens ocupen, abans del migdia, una marxa d’entre mil dos-cents i dos mil treballadors, segons les fonts consultades, es va posar a caminar, al crit de «!Vitoria hermano, nosotros no olvidamos!». Juan Gabriel hi va prendre part, al costat del seu cunyat, José Antonio Giménez Giménez, també treballador en la construcció de la refineria, en aquest cas a l’empresa AUXINI, que depenia de l’INI. La marxa/manifestació avançà per la carretera que condueix des de la Pobla de Mafumet fins a la capital tarragonina. Abans d’entrar pròpiament a la ciutat, vora les tres de la tarda, on la carretera nacional 240 es converteix en l’avinguda del Principat d’Andorra, a l’alçada de la de Catalunya, la manifestació es trobà davant d’un ampli desplegament de policies antiavalots. Al respecte, es parlà de l’arribada a Tarragona de reforços de companyies de la reserva des de diferents indrets de l’Estat. Aquests, aviat començaren a disparar pots de fum i bales de goma, i es produïren les primeres càrregues i corredisses, que tingueren com a conseqüència la dispersió dels manifestants tant per la zona de la Tabacalera i el riu Francolí com cap el centre de la ciutat, on ja s’havia previst convergir després de l’esperada intervenció policial. La posterior versió oficial deia que, per part de la policia, s’havia comminat els treballadors a dissoldre’s, però que en ser agredits amb pedres, empraren el material antiavalots, i hi afegien que els manifestants tingueren una «actitud levantisca, portando algunos de ellos palos y barras».¹⁰⁸

Foren uns centenars els que aconseguiren arribar al centre de la ciutat, a la llavors Rambla del Generalísimo, sobre uns vuit-cents. En aquest indret les càrregues es reproduïren i ampliaren en la contundència, s’aixecaren barricades amb automòbils i materials procedents d’algunes obres, com per exemple les de l’edifici del Banc Popular, al número 38 de la Rambla tarragonina. La policia respongué amb material antiavalots: bales de goma i pots de fum, i tancaren els carrers adjacents a la Rambla amb els seus vehicles, amb la qual cosa la principal artèria de la ciutat esdevingué una veritable ratera, contravenint una norma fonamental en l’actuació policial en conflictes al carrer, com és deixar sempre una sortida als manifestants. Segons el testimoni de José Antonio Giménez, l’única possibilitat que tenien d’escapolir-se era passant entre els cotxes policials i ser-hi copejats:

los que quedamos en medio de la Rambla, cada vez estábamos más encerrados, unos optamos por recibir los palos y salimos de allí y otros optaron por el enfrentamiento con los grises, aquello se convirtió en una verdadera batalla campal. Se produjeron disparos con bala, algún vehículo vimos con el agujero.

En total les càrregues i els enfrontaments es perllongaren durant unes cinc hores, i la normalitat a la ciutat es va restablir a les nou del vespre. La policia practicà un total de vint detencions, que foren alliberats la mateixa nit del dia 5, després de fer les primeres diligències. La nota policial també parlava de sis efectius contusionats i de diversos vehicles del cos danyats.¹⁰⁹

Una de les nombroses càrregues que tingueren per escenari el centre de la ciutat, sorprengué a Juan Gabriel i al seu cunyat al carrer de l’Hospital, cantonada amb la Rambla Nova. Devien ser vora les vuit de la tarda. En aquest indret es van separar. José Antonio es va dirigir cap la zona vella de la ciutat, on rebé la corresponent dosi de cops de porra quan sortia de l’encerclada Rambla. El seu objectiu era recollir el vehicle per anar a Reus, a veure la seva promesa al domicili de la família Rodrigo. Durant els seus darrers minuts a la zona de conflicte, ja hi havia veus que parlaven d’una víctima mortal. Mai es va poder imaginar de qui es podia tractar. De la seva banda, Juan Gabriel va córrer en direcció a l’actual carrer Unió, llavors Hermanos Landa, i cercà refugi al portal del número 7. Perseguit per dos policies, accedí al terrat, des d’on, poc després, va caure al carrer, i quedà molt mal ferit. Segons un testimoni, recollit per Cambio 16, «En un instante quedó un charco de más de un litro de sangre»,¹¹⁰ que segons alguns testimonis li havia sortit del cap. Molt probablement, la mort li va arribar en el mateix instant del cop. El cos va romandre al voltant d’una hora estès al terra, amb el carrer tallat a la circulació de vehicles i vianants per part d’un dispositiu policial. La versió policial dels fets va fer esment a uns manifestants que llançaven pedres dels terrats contra les forces d’ordre públic, entre ells Juan Gabriel, i que aquest, en ser descobert, intentà fugir saltant a l’edifici del costat, el número 9, «por una pequeña cornisa existente entre las ventanas del cuarto piso, perdiendo el equilibrio y precipitándose al vacío después de chocar en su caída con las líneas de alumbrado eléctrico». Poc després, va ser la policia qui traslladaria el cos de Juan Gabriel a l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla.

Tot aquest cúmul de circumstàncies comporten que, encara avui, en el moment d’escriure aquestes línies, sigui molt difícil oferir una versió versemblant de com van succeir realment els fets, atès que els dos policies que accediren a l’edifici mai van voler ser identificats per les autoritats. El cert és que, en aquell edifici pujaren tres persones, Juan Gabriel i els dos policies, i només en baixaren dues. Com «Muerte oscura» ho qualificaria Cambio 16.¹¹¹ L’endemà, el Diario Español titulava en portada: «Día violento. Centenares de manifestantes se enfrentaron a la fuerza pública en la Rambla». I ja feia esment al fet que «Uno de ellos (no identificado) resultó gravísimamente herido al caer a la calle, cuando saltaba por las terrazas».

Des d’un punt de vista informatiu, el que seguí a la mort de Juan Gabriel, pot ser considerat com una veritable cerimònia de confusió, la qual cosa no va fer més que augmentar el patiment dels familiars de la víctima. La versió oficial, és a dir, l’única que es va publicar en els diferents mitjans de comunicació, estava plena de fal·làcies, contradiccions i manipulacions, amb una clara voluntat desinformativa. Un fet que no era excepcional en aquests contextos. Un cop traslladat al centre sanitari on, segons la nota oficial, Juan Gabriel havia estat ingressat en una situació d’extrema gravetat, a dos quarts de deu del vespre, els facultatius Ramon Massot i Josep Adserà feren públic un comunicat mèdic, on es diagnosticava un «coma cerebral profund posttraumàtic». La nota de la policia també parlava de «posible fractura de base de cráneo» i «polifracturas en extremidades inferiores». També s’hi va fer esment que havia estat operat i se li havia practicat una arteriografia cerebral. I afegia que, tot i aquestes aquestes atencions, Juan Gabriel havia mort a les tres de la matinada del dia 6, i que una hora més tard, per ordre judicial, el cos havia estat traslladat al dipòsit de cadàvers del cementiri de la ciutat.¹¹²

A més, la premsa insistiria en el fet que el cadàver no fou identificat fins moltes hores després i que un dia més tard dels enfrontaments ningú s’havia interessat pel cadàver, per la qual cosa Justícia i Pau tenia la intenció d’adquirir un nínxol, amb l’objectiu de donar sepultura a la víctima.¹¹³ Així el Diario Español de diumenge dia 7, encara parlava d’un cadàver no identificat i respecte al qual ningú s’havia interessat, ni telefònicament, i s’especificava la seva possible edat i els seus trets físics, a fi i efecte d’ajudar a una possible identificació. Igualment aquell dia aparegueren a la premsa unes estranyes notícies respecte al difunt, en un clar intent d’enterbolir la perspectiva dels fets. S’arribà a dir, de forma inversemblant, que la víctima no portava roba interior i que no tenia feina i vivia en una pensió, una altra mentida, fent-hi esment també al fet que havia nascut al Marroc, sense precisar en quines circumstàncies i sense afegir que era de nacionalitat espanyola.¹¹⁴

L’endemà, encara el mateix rotatiu, insistia que el cadàver no havia pogut ser identificat fins a la matinada del diumenge. Quin fou el veritable motiu d’aquest cúmul de falsedats? Per què es va dir que hi havia ingressat viu?, Per què fou operat si ja era mort? Per què es trigà tant a notificar a la família la seva defunció? Juan Gabriel portava el seu document nacional d’identitat, per la qual cosa la policia va saber des de la mateixa nit del dia 5 de qui es tractava. Però la família no fou informada mitjançant la visita de dos membres del Cos General de Policia fins el vespre de l’endemà, quan aquesta sopava. Atès que Juan Gabriel no vivia al domicili familiar a Reus, sinó a Tarragona, el fet de no tenir notícies seves durant vint-i-quatre hores no era un fet excepcional, raó per la qual no estaven alarmats. A més, el seu cunyat va estar al seu costat fins ben avançada la tarda del dia dels fets. Pel que fa a la sospitosa operació a la qual fou sotmès, només hi ha una possible i crua explicació: s’aprofità el cos per extreure’n alguns òrgans. Si més no, els ulls. La parella de Juan Gabriel treballava a l’hospital i, tot i no ser de servei aquella nit, li van arribar comentaris sobre el cas per part dels companys de treball. I quan, finalment, el pare fou autoritzat, el diumenge dia 7, a veure el cos del seu fill, a la pedra mortuòria del cementiri tarragoní, va poder observar com la víctima tenia les parpelles closes, però també les cavitats oculars buides, «Hijos de puta, le habéis quitado los ojos» cridà el pare en aixecar el llençol que cobria el cos, segons el testimoni del cunyat de la víctima.

El dia 6, la refineria va romandre aturada i al centre de la ciutat hi va haver una petita manifestació de protesta per la mort de Juan Gabriel, en la qual participaren un centenar de persones sense que la policia hi intervingués. L’enterrament i el funeral van tenir lloc el dilluns, dia 8. El primer al migdia, amb la presència d’unes quatre-centes cinquanta persones, la majoria companys de treball del difunt, en un clima de màxima tensió i amb una notable presència policial. L’Assemblea de Catalunya estigué representada per Rafael Nadal, Pedro A. Heras i Leandre Saún.¹¹⁵ A la sortida de l’acte hi hagué enfrontaments verbals entre membres del PSUC, que volien donar l’acte per acabat, i els que tractaven de fer-hi una manifestació. Finalment, una part dels assistents la portaren a terme, sense que la policia hi intervingués.¹¹⁶ El cos fou sepultat en una tomba propietat de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla.¹¹⁷ La premsa publicà que en el transcurs d’aquesta es feu una recaptació per a sufragar les despeses del nínxol, i que el fèretre anava cobert amb una bandera de l’Assemblea de Catalunya, probablement una senyera, atès que la plataforma unitària de l’antifranquisme català no tenia ensenya pròpia. De tota manera, en les fotografies que hem pogut observar del sepeli, el fèretre no porta cap bandera a sobre.¹¹⁸ Quan el cos va ser introduït en un nínxol discret de la part alta del cementiri, «Docenas de claveles rojos revolotearon […], en señal de una última solidaridad, mientras eran coreados vivas a la clase obrera, a la libertad y, más aisladamente, a la Asamblea de Catalunya».¹¹⁹ En l’edició de 15 de març, Cambio 16, en una de les seves portades més contundents de la Transició i sota el títol de «Semana tràgica», oferia un primer pla del fèretre que portava les despulles de Juan Gabriel al cementiri, rodejat d’assistents. En acabar l’acte, un centenar de persones es dirigiren en manifestació al centre de la ciutat: baixaren per la Rambla fins el Balcó del Mediterrani on es dispersaren quan hi arribaren diverses dotacions policials fent sonar les sirenes.

Pel que fa referència al funeral, aquest va tenir lloc a dos quarts de cinc de la tarda a l’església de Sant Francesc, amb l’assistència d’un miler de persones. Molts que no pogueren entrar al temple, hagueren de seguir la cerimònia des del carrer. L’acte s’havia preparat, per part dels membres de l’Assemblea de Catalunya, al domicili de l’advocat d’inequívoc compromís democràtic Rafael Nadal Company. Al matí s’havien repartit fulls volants per la ciutat que convidaven el comerç a tancar en senyal de dol. Oficiaren l’acte el rector de la mateixa parròquia i el de Vila-seca. Davant l’ofici es va llegir una nota de l’Assemblea de Catalunya, en la qual es deia que «Nosaltres hem sigut (sic) i serem un exemple de comportament no violent, pacífic i democràtic», insistint en què aquests trets també es posessin de manifest a la sortida de l’església. Acabat l’acte, uns dos centenars de participants es van manifestar pel centre de la ciutat, primer en silenci i després proferint crits reivindicatius, sense que es produïssin incidents.¹²⁰

Dies després, el pare de Juan Gabriel, el seu germà Vicente i el cunyat, José Antonio Giménez, s’hagueren de presentar a la comissaria que la policia tenia a la Rambla tarragonina, per recollir-ne els efectes personals. Aquest darrer recorda al respecte «la honorabilidad de mi suegro, lo fuerte de una persona que había padecido el exilio y la cárcel, de una persona íntegra hasta en esos momentos». Un home que no es va poder estar d’escridassar als policies: «¡Hijos de puta!, ¡Me habéis matado a mi hijo!», sense que aquells fessin res més que lliurar-li una bossa amb la roba tacada de sang.¹²¹

Mai no es va poder esbrinar el veritable desenllaç d’aquella mort. Es digué que havia estat el resultat de l’impacte d’una bala de goma, que s’havien escoltat trets, o bé, que havia estat empentat pels seus perseguidors, mentre el comunicat oficial afirmava que havia caigut del terrat quan llançava pedres contra la policia:

El joven se había situado en la azotea de una casa, desde donde apedreaba a la policía que disolvía una manifestación. Al ser descubierto 2 policías subieron a la azotea y cuando el joven trataba de huir por una cornisa perdió el equilibrio, cayó a la calle.

La família, per la seva part, no pogué veure el cadàver fins després de l’autòpsia. Més tard, l’advocat que els va representar, Rafael Nadal –el mateix que portà el cas de Navarro Rico, un altre dels protagonistes d’aquest treball–, un referent en aquest àmbit de les esquerres durant aquells anys, es va trobar amb nombroses dificultats per accedir a la documentació hospitalària i policial, i així poder portar el cas als tribunals.

La família contactà amb dos testimonis, un company de feina de l’empresa Duro Felguera, d’origen asturià que vivia en una pensió, i una dependenta d’una botiga del mateix carrer on havien succeït els esdeveniments. Aquesta, atemorida, sempre es va negar a aportar la seva versió del succés, però el noi sí que va estar d’acord inicialment a prestar testimoni a l’advocat Rafael Nadal. Però en el moment de fer la pertinent declaració, es va fer fonedís, sense deixar cap rastre. En no presentar-se a la reunió convinguda amb l’advocat, els familiars intentaren localitzar-lo a la pensió on vivia, i allí els digueren «que había marchado apresuradamente de Tarragona, hechos que se produjeron después de una visita de unos señores». Qui eren aquests «señores»? Probablement dos membres de la Brigada Político-Social.

En conseqüència, el procés judicial per aclarir els fets, identificar els policies responsables i condemnar-los, si eren culpables, va seguir la mateixa línia d’obscurantisme que la majoria dels esdevenimets del mateix caire que van succeir durant aquests anys. El cas de Juan Gabriel va quedar com un dels més foscos de la Transició, respecte dels morts a mans de la policia, especialment en actuacions relacionades amb la repressió de les mobilitzacions populars.

Als trenta-cinc anys de la mort de Juan Gabriel, a la seva ciutat se li reteren una sèrie d’homenatges. El divendres 4 de març de 2011 es va celebrar a l’Ateneu Llibertari Alomà la xerrada que portava per títol «Quan els obrers morien pel carrer», a càrrec de José Antonio Giménez. Dos dies més tard, al migdia, els membres de l’Ateneu, de la Confederació General del Treball i els familiars del treballador feren una ofrena floral al portal de l’immoble on va morir. De la seva banda, el col·lectiu de caire antimilitarista Paraules per la Pau també li va retre un homenatge el mateix dia, durant la mensual concentració a la Rambla tarragonina.

L’any següent, també el 6 de març, l’Associació en Memòria de Juan Gabriel organitzà un acte de recuperació de la memòria històrica a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona. Es volia que l’acte servís com a instrument de recuperació i reparació de la seva figura, i de la memòria personal i familiar, tal com es volia entendre que permetia la Llei de memòria històrica de 26 de desembre de 2007. Atès que aquesta, en el seu desè article feia esment al «Reconocimiento en favor de personas fallecidas en defensa de la democracia durante el período comprendido entre 1 de enero de 1968 y 6 de octubre de 1977». L’acte culminà amb una ofrena floral a l’indret on s’havien produit els fets trenta-sis anys abans.

En la mateixa línia, el 3 de juny del mateix 2011 va tenir lloc a la Casa de Cultura de Puertollano un acte, on es van entrellaçar les associacions creades en memòria dels morts a Vitòria i Tarragona el març de 1976: l’Asociación de Víctimas del 3 de Marzo, en el cas de la capital alabesa, i la 6 de Marzo, en memòria de Juan Gabriel. Duia per títol «¿Dónde están los muertos de la Transición? Ni olvido ni perdón, justicia y reparación». L’acte tenia el suport de IU i la CGT de la localitat, s’hi projectà el documental «La revolta permanent» i hi hagué diverses intervencions, entre elles la de José Antonio Giménez.

Una data important en el manteniment de la memòria respecte els fets de març de 1976, és el 16 de novembre de 2013, a Vitòria. Aquell dia i amb la presència dels familiars de Juan Gabriel, es va inaugurar una escultura-recordatori de l’escultor Íñigo Arregui, anomenada Arrazoiaren indarra (La força de la raó), a la plaça 3 de març, al barri de Zaramaga, al mateix indret on tingueren lloc els fets trenta-set anys abans. Al monument es poden veure les imatges de les set víctimes d’aquells dies a Vitòria, Tarragona i Basauri, amb el nom i la data de defunció. En l’acte, es va fer pública la voluntat dels membres de l’Asociación 3 de Marzo – Martxoak 3 Elkartea, impulsors de l’acte, de viatjar a les darreries del mateix mes a l’Argentina, per declarar davant la jutgessa María Servini, amb l’objectiu d’inculpar els responsables d’aquells fets.

En aquest àmbit, tingueren una especial rellevància els actes celebrats a Tarragona els dies 5 i 6 de març de 2016 amb motiu del quarantè aniversari de la mort de Juan Gabriel. Aquests començaren la tarda del dissabte amb un acte a la Cooperativa Obrera Tarraconense. Consistia en una taula rodona en què participaren membres de l’Asociación 3 de Marzo, José Antonio Giménez, en representació dels familiars, un membre del Fòrum de Tarragona per la Memòria Històrica i un historiador. Prèviament es va projectar un documental sobre els fets de Vitòria. L’endemà, l’acte del collectiu Paraules per la Pau que es va celebrar a la plaça de la Font va estar dedicat a reivindicar la memòria de Juan Gabriel. Hi hagué intervencions musicals i dos parlaments, un d’un nebot de la víctima. Tot seguit, arribà la part més emotiva de la commemoració. Els assistents a l’acte marxaren plegats darrere una pancarta que portaven els germans de la víctima, on es podia llegir «Tarragona 1956-1976. Juan Gabriel Rodrigo Knafo. Ni olvido, ni perdón. Justicia y reparación», fins l’indret on caigué mortalment ferit Gabi. S’hi feu una ofrena floral i hi hagué dues intervencions abans de la inauguració d’un petit monument en forma de placa vertical incrustada al terra sobre la vorera, on es pot llegir sota una fotografia, el nom de la víctima i la data dels fets: «T’estroncaren injustament la vida, quan el poble lluitava per la seva llibertat». Al respecte, cal dir que, malauradament, no es va poder complir la voluntat inicial dels familiars de Juan Gabriel, en el sentit de col·locar una placa commemorativa al costat de la porta de l’edifici del carrer Unió, atès que els veïns de l’immoble s’hi negaren. També cal esmentar l’escassa col·laboració del consistori tarragoní en el actes que estem relatant.

Com a resultat de la convocatòria dels actes del primer cap de setmana de març de 2016, diversos mitjans, sobretot locals¹²² i digitals,¹²³ es feren ressò de la lluita de familiars i amics per aclarir per via judicial els fets del 1976. El colofó d’aquests actes fou l’aprovació en el ple del consistori tarragoní de 18 de març d’una moció al respecte, presentada per ERC, CUP i IC-V. Una iniciativa pionera en l’àmbit dels municipis catalans i que fou presentada públicament el dia 16. Al conjunt de l’Estat només s’havien impulsat actuacions d’aquest tipus a Pamplona, Saragossa i Rivas Vaciamadrid, a les quals s’afegiria Vitòria el mateix dia que ho feia la capital tarragonina. El document fou presentat públicament durant un acte, en el qual prengueren la paraula representants del Fòrum de Tarragona per la Memòria, la Plataforma Tarragona Patrimoni de la Pau i José Antonio Giménez, en representació dels familiars de Juan Gabriel, al costat de Carlos Slepoy, un dels advocats que va presentar el 2010 a Buenos Aires la querella contra els crims de la dictadura.