Kitabı oku: «Pla d'una universitat o d'una educació pública en totes les ciències», sayfa 2

Denis Diderot

PLA D’UNA UNIVERSITAT O D’UNA EDUCACIÓ PÚBLICA EN TOTES LES CIÈNCIES

DE LA INSTRUCCIÓ

Instruir una nació és civilitzar-la; sufocar-hi els coneixements és tornar-la a l’estat primitiu de barbàrie. Grècia fou bàrbara; es va instruir i esdevingué florent. Què és avui? Ignorant i bàrbara. Itàlia fou bàrbara; es va instruir i esdevingué florent: quan les arts i les ciències se n’allunyaren, què es va tornar? Bàrbara. Aquesta va ser també la sort de l’Àfrica i d’Egipte, i aquest serà el destí dels imperis en tots els indrets de la terra i en tots els segles venidors.

La ignorància és el destí de l’esclau i del salvatge. La instrucció dóna a l’home dignitat, i l’esclau no triga a sentir que no ha nascut per a la servitud. El salvatge perd la ferocitat de la selva que no reconeix cap amo, i en comptes d’això adquireix una docilitat meditada que el sotmet i el vincula a unes lleis fetes per a la seua felicitat. Sota un bon sobirà és el millor dels súbdits; i el més pacient sota un sobirà insensat.

Després de les necessitats del cos que han unit els homes per a lluitar contra la natura, llur mare comuna i enemiga infatigable, res no els acosta més ni els lliga més estretament que les necessitats de l’ànima. La instrucció assuauja els caràcters, fa llum sobre els deures, subtilitza els vicis, els ofega o els vela, inspira l’amor a l’ordre, a la justícia i a les virtuts, i accelera el naixement del bon gust en totes les coses de la vida. Els salvatges fan viatges immensos sense parlar-se, perquè els salvatges són ignorants. Els homes instruïts es cerquen els uns als altres; els agrada veure’s i conversar. La ciència desperta el desig de la consideració. Hom vol ser assenyalat amb el dit, i fer que es diga de si mateix: «Mira’l, és ell.»1 D’aquest desig naixen idees d’honor i de glòria, i aqueixos dos sentiments que eleven l’ànima i que l’engrandeixen, escampen alhora un to de delicadesa sobre els costums, les maneres i els discursos. Gosaria afirmar que la puresa de la moral ha seguit al progrés dels vestits des de la pell de l’animal fins al teixit de seda.

Quantes virtuts delicades ignoren, l’esclau i el salvatge! Si hom creia que aquestes virtuts, fruits del temps i de les llums, són convencionals, s’equivocaria; depenen de la ciència dels costums com la fulla depèn de l’arbre que adorna.

Convençuda d’aquestes veritats, Sa Majestat demana el pla d’una universitat o d’una escola pública de totes les ciències. L’objecte és importantíssim; la tasca, d’una dimensió potser per damunt de les meues forces; però el zel, que de vegades supleix el talent, ha excusat sempre els defectes de l’obra. Obeesc, doncs.

Seré breu. Poques línies, però clares; poques idees, però fecundes, si pot ser; plantejar els principis generals o traure les grans conseqüències i negligir les excepcions; sobretot, res de sistemàtic. El millor dels plans, en qualsevol circumstància, però especialment en aquesta, és el que reuneix el màxim d’avantatges amb el mínim d’inconvenients. Una objecció no significa res, perquè ¿a què no se n’hi posa cap, d’objecció? Diverses objeccions podrien no significar res, perquè no seria impossible que el pla que en proporcionàs més no fos tanmateix el millor.

AUTORS QUE HAN ESCRIT DE LA INSTRUCCIÓ PÚBLICA

Per satisfer les ordres de Sa Majestat i respondre tan bé com podré a la confiança amb què m’honora, he començat instruint-me d’allò que els homes més il·lustrats de la meua nació han publicat, en temps passats o recentment, sobre aquesta matèria. Tots han conegut bastant bé els vicis de la nostra educació pública, cap d’ells no ens ha indicat els vertaders mitjans per a rectificar-la; cap distinció entre allò que importa saber a tothom i allò que només importa ensenyar a alguns; cap consideració ni de la utilitat més o menys general dels coneixements, ni de l’ordre dels estudis que n’hauria de ser el corol·lari. El lligam essencial de les ciències, o ignorat o negligit pertot arreu. Ni la més mínima sospita que algunes, necessàries en totes les posicions socials, i no depenent d’altres sinó per un fil massa llarg i massa prim, semblen exigir i exigeixen un curs separat que va paral·lelament al primer. Rollin,2 el cèlebre Rollin, té com a únic fi fer capellans o monjos, poetes o oradors; no és d’això del que es tracta!...

—I de què es tracta, doncs?

—Àguila de la universitat de París, jo us ho diré: es tracta de donar al sobirà uns súbdits zelosos i fidels, i a l’imperi uns ciutadans útils; a la societat, uns particulars instruïts, honrats i també amables; a la família, uns bons esposos i uns bons pares; a la república de les lletres, alguns homes de gust impecable, i a la religió, uns ministres edificants, il·lustrats i pacífics. No és un objectiu minso.

L’ensenyament o l’ordre dels deures i dels estudis no és arbitrari, i la durada no és cosa d’un dia. No és una tasca fàcil ni per als mestres ni per als alumnes. Podem alleujar-la, sens dubte; però fer-ne una diversió, no m’ho crec. Ens n’hauríem de riure, de la ximplesa d’aqueixa bona gent que ha pretès formar ciutadans honrats i hàbils, homes útils, grans homes, passejant, conversant, fent romanços; acostumar el jovent a la pràctica il·lustrada de les virtuts i iniciar-lo en les ciències a tall de passatemps; sí, certament, ens n’hauríem de riure si no respectàvem la bondat de llur ànima i llur tendra compassió pels anys innocents de la nostra vida.

No turmentem l’home inútilment; i no obstant això, no vulguem arrancar totes les espines del camí que condueix a la ciència, a la virtut i a la glòria; no ho aconseguiríem.

El temple de la Glòria està situat al cim d’un penyal escarpat, al costat del de la Ciència. El camí que du a la virtut i a la felicitat és estret i fatigós. El treball l’abreuja i l’assuaveix pel bon mètode; cerquem-lo. No ens amaguem a nosaltres mateixos, ni als alumnes, que llur progrés només pot ser el fruit de la tenacitat. Que els mestres es consolen per la importància del servei que reten a la pàtria, i que els alumnes siguen encoratjats per l’esperança de la recompensa que els espera: la consideració pública.

No s’enganya impunement ni els homes ni els infants; i potser valdria més exagerar a aquests la dificultat de la tasca que ocultar-los-la. No se’ls pot imposar per molt de temps, i, desenganyats una vegada, s’avorreixen o es desmoralitzen.

OBJECCIÓ I RESPOSTA

Però –diran– la diversitat dels caràcters és tal que cal mostrar, a uns, la dificultat més gran, i a uns altres, menor del que és. Això es pot fer; però, per a la majoria, la veritat exacta, que quasi mai té conseqüències enutjoses, és preferible a la dissimulació. Que vegen, doncs, tot l’espai que han de recórrer, però que estiguen alhora ben persuadits del desig i dels mitjans que els han d’ajudar. I després, preguntar-los en tot moment: Voleu ser un ignorant, un neci?... Responeu que no?... Molt bé!, sigueu doncs diligents i dòcils.

Amb tots aquests esplèndids llibres d’educació pública ben tancats, la primera reflexió que s’ha ofert al meu pensament és que hi hauria tantes solucions diferents com homes il·lustrats a qui s’hagués proposat el problema de Sa Majestat Imperial. El teòleg ho hauria fet girar tot al voltant de Déu; el metge, al voltant de la salut; el jurisconsult, de la legislació; el militar, de la guerra; el geòmetra, de les matemàtiques; el setciències, de les lletres; i cadascú hauria estat la imatge en l’espill de Marcel,3 que creia que un imperi estaria mal governat sempre que no s’hi ballàs el minuet amb perfecció suprema.

Prou versat en totes les ciències per a conèixer-ne el preu, en cap no prou profund per a lliurar-me a una preferència d’ofici, jo les ordenaré totes sense parcialitat.

QUÈ ÉS UNA UNIVERSITAT?

Una universitat és una escola amb la porta oberta, indistintament, a tots els fills d’una nació i on uns mestres pagats per l’Estat els inicien en el coneixement elemental de totes les ciències.

Dic indistintament perquè seria tan cruel com absurd condemnar a la ignorància les condicions subalternes de la societat. En totes, hi ha coneixements dels quals no es podria estar privat sense conseqüències. Com que la relació del nombre de les cabanyes i dels altres edificis particulars, respecte al dels palaus, és de deu mil a un, podem apostar un contra deu mil que el geni, els talents i la virtut és més probable que isquen d’una cabanya que no d’un palau.

—La virtut!

—Sí, la virtut, perquè cal més raó, més il·lustració i més força del que generalment es pensa per a ser vertaderament home de bé. S’és home de bé sense justícia? I hi ha justícia sense il·lustració?...

Com menys opulència hi ha al voltant del bressol de l’infant que naix, millor conceben els pares la necessitat de l’educació, més seriosament i més prompte s’aplica l’infant. Acostumat a l’espectacle d’una vida laboriosa, la fatiga de l’estudi li sembla prou menys ingrata. Els pares d’un infant nascut en la pobresa obtenen d’una reprimenda poc indulgent allò que ni les carícies d’un pare opulent ni les llàgrimes d’una mare podrien obtenir d’un infant corromput per la seguretat d’una gran fortuna.

Els esforços del primer es mantenen per la severitat amb què es castiga la seua negligència o la seua peresa. Advertit constantment de la sort que li espera si no aprofita el temps i els mestres, l’amenaça reiterada l’esperona. Ell mateix no triga a pressentir per instint que el millor que pot fer per a la seua felicitat és excel·lir en la carrera que segueix, i que ho pot esperar tot dels seus progressos, i no res de la protecció; lliçó que no li és sinó massa sovint i amb massa força inculcada per la vil i funesta predilecció dels mestres pels fills dels rics i per llur útil severitat envers els fills dels pobres.

Parlant amb propietat, una escola pública no s’institueix més que per als fills dels pares amb una fortuna tan minsa que no bastaria a la despesa d’una educació domèstica, i amb unes obligacions diàries tan elevades que els destorbarien de la tasca de vigilar-la; aquest és el tot d’una nació.

DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC

Però unes lleis apropiades a la generalitat de les ments no poden ser unes lleis particulars; útils per a un gran nombre, alguns individus necessàriament n’han de ser lesionats.

La capacitat o la incapacitat d’un subjecte rar per la seua intel·ligència o per la seua estupidesa és la que decideix la mena d’instrucció forta o feble que li convé. L’abast comú de la intel·ligència humana és la regla d’una educació pública.

La manera d’educar cent estudiants en una escola és precisament la inversa de la manera d’ensenyar a un de sol tenint-lo al costat.

Però si l’objecte de l’ensenyament i l’extensió de les lliçons s’han de proporcionar a la majoria, d’això se segueix que el geni que avança a grans passes serà sacrificat de vegades a la turba que camina o s’arrossega darrere d’ell.

Però s’educa el geni? Amb que una educació pública no l’ofegue ja n’hi ha prou.

QUÈ ÉS LA NOSTRA UNIVERSITAT?

Què era França sota Carlemany,4 o Anglaterra sota Alfred?5 Alfred fundà les escoles d’Oxford i de Cambridge,6 que s’han perfeccionant constantment però que encara es troben a gran distància del que podrien ser.

L’estupidesa o l’interès del gran Constantí,7 que abandonà quasi totes les funcions importants de l’Estat en mans dels clergues cristians, va deixar traces tan profundes que potser no s’esborraran mai.

Carlemany, nascut en un temps en què llegir, escriure i balbucejar un mal llatí no era mèrit comú, va fundar la nostra universitat;8 la fundà gòtica, i gòtica ha restat, tal com ell la va fundar; i malgrat els seus vicis monstruosos, contra els quals els homes instruïts d’aquests dos darrers segles no han cessat de clamar i que encara subsisteixen, hom li deu tot el que s’ha fet de bo des del seu origen fins al present.

Un savi del segle XII i del XIII no era més que un miserable ergotaire, un impertinent ben insuportable en tota l’extensió del terme; però aquest impertinent estava ben considerat. L’admiració general de què era objecte sense merèixer-ho mantingué el desig de saber; passà el gust per les futilitats escolàstiques, aparegué el de la vertadera ciència, i tots els grans homes de ciència dels segles següents van eixir de l’entorn d’aquelles càtedres que en temps havien ocupat Tomàs d’Aquino, Albert Magne, Abelard, Joan Escot,9 i que avui ocupen uns mestres poc més o menys contemporanis d’estudis d’aquells.

DE LA NOSTRA FACULTAT D’ARTS

En les mateixes escoles s’estudien, encara avui, sota el nom de belles lletres, dues llengües mortes que només són útils a un molt petit nombre de ciutadans; i és allí on s’estudien durant sis o set anys sense aprendre-les; on, sota el nom de retòrica, s’ensenya l’art de parlar abans que l’art de pensar, i el de ben dir abans que el de tenir idees; on, sota el nom de lògica, s’omplin els caps amb les subtilitats d’Aristòtil i amb la seua molt sublim i molt inútil teoria del sil·logisme, i on s’allarga en cent pàgines obscures allò que hom podria exposar clarament en quatre; on, sota el nom de moral, no sé què es diu, però sé que no es diu una paraula ni de les qualitats de l’esperit, ni de les del cor, ni de les passions, ni dels vicis, ni de les virtuts, ni dels deures, ni de les lleis, ni dels contractes, i que si hom demanava a l’alumne, en eixir de la classe, què és la virtut?, no sabria respondre a aquesta pregunta, que potser desconcertaria el mestre; és allí on, sota el nom de metafísica, es discuteix sobre la duració, l’espai, l’ésser en general, la possibilitat, l’essència, l’existència, la distinció entre les dues substàncies, unes tesis tan frívoles com espinoses, els primers elements de l’escepticisme i del fanatisme, el germen de la desafortunada facilitat de respondre a tot, i de la confiança més desafortunada encara que hom ha respost a unes dificultats formidables amb alguns mots indefinits i indefinibles sense trobar-los buits de sentit; és allí on, sota el nom de física, hom s’esgota en disputes sobre els elements de la matèria i els sistemes del món; ni un mot d’història natural, ni un mot de bona química, molt poca cosa sobre el moviment i la caiguda dels cossos; molt pocs experiments, i menys encara d’anatomia, i gens de geografia. A excepció dels primers principis de l’aritmètica, de l’àlgebra i de la geometria, de l’ensenyament dels quals s’encarrega un dels meus antics mestres, no es diu gairebé res que valga la pena de ser recordat i que no s’aprenga molt millor en quatre vegades menys de temps.

L’únic avantatge que, tot i no haver-se previst, hom trau de les nostres escoles és l’hàbit d’aplicarse, i d’aplicar-se constantment a coses frívoles però difícils, hàbit que dóna una meravellosa facilitat per a objectius més importants en totes les funcions de la societat; hàbit que distingeix singularment un home d’un altre, sobretot si la vida en societat guareix el primer de l’ergotisme, cosa que no sempre ocorre.

Heus ací, doncs, el fruit de set o vuit anys d’un treball penós i d’una presó contínua.

Jo no crec que les universitats d’Alemanya estiguen molt millor ordenades que les nostres. Allí el mètode bàrbar de Wolf10 ha perdut el bon gust.

L’escola de Leyden,11 en temps tan envanida pels seus Vitriarius12 i els seus Boerhaave,13 ja no és res. El Philopœmen14 d’aquesta universitat, l’anatomista Albinus,15 acaba de morir, i el cèlebre Camper,16 massa envejat, no ha pogut reemplaçar-lo.

Torne a la nostra universitat. A l’extrem d’aqueixa llarga i estèril avinguda que en diuen la Facultat d’Arts, en la qual hom s’ha avorrit i fatigat sense fruit durant set o vuit anys, s’obrin tres vestíbuls pels quals s’entra en la Facultat de Teologia, en la Facultat de Dret, o bé en la Facultat de Medicina.

Fins ara, hom no havia estat més que estudiant; ací és on s’adquireix el títol de doctor. Pel que fa al de docte, això és una altra cosa.

Però tots els qui han seguit l’avinguda de les arts fins a la fi entren necessàriment en una d’aquestes tres facultats?

—No.

—Què esdevenen, doncs?

—Peresosos, ignorants, massa grans per a començar a instruir-se en alguna art mecànica, es fan comediants, soldats, escurabutxaques, jugadors, bergants, estafadors i rodamons.

—I els que la deixen a mitjan trajecte?

—Han perdut menys temps, no saben res, però res de res que els puga servir; tanmateix, no són incapaços per a certes professions útils, i això és llur recurs.

La intenció de Sa Majestat Imperial no és, sens dubte, que la seua universitat siga calcada d’aquest model, i em permetrà afegir que la meua tampoc.

DE LA NOSTRA FACULTAT DE DRET

La nostra Facultat de Dret és miserable. No s’hi llegeix ni un mot del dret francès; i pel que fa al dret de gents, no més que si no n’hi hagués; res dels nostres codis civil i criminal; res del nostre procediment, res de les nostres lleis, res dels nostres costums, res de les constitucions de l’Estat; res del dret dels sobirans, res del dels súbdits; res de la llibertat, res de la propietat, i tampoc dels oficis i dels contractes.

—De què s’ocupen, doncs?

—S’ocupen del dret romà en totes les seues branques, dret que no té a penes cap relació amb el nostre; de manera que qui acaba de ser condecorat amb el bonet de doctor en Dret està tan desarmat –si algú li corromp la filla, li lleva la dona o li disputa el seu camp– com l’últim dels ciutadans. Tots els seus grans coneixements li serien infinitament útils si s’anomenava Mœvius o Sempronius i retrocedíem als temps d’Honorius o d’Arcadius;17 és allí on pledejaria a la perfecció la seua causa. Sota Lluís XVI, és tan estúpid com l’habitant de Chaillot18 i molt més que el camperol de la Baixa Normandia. La facultat de Dret no ocupa ja un vell edifici gòtic, però parla en gòtic sota les superbes arcades de l’edifici modern que se li ha construït.

DE LA NOSTRA FACULTAT DE TEOLOGIA

La Facultat de Teologia ha regulat els estudis d’acord amb les circumstàncies presents. Ara miren envers la controvèrsia amb els protestants, els luterans, els socinians,19 els deistes i tota la munió d’incrèduls moderns. És ja d’entrada una excel·lent escola d’incredulitat; hi ha pocs sorbonistes que no oculten sota llur folradura el deisme o l’ateisme. No són, per això, sinó més intolerants i més enredadors; ho són per caràcter, per ambició, per interès o per hipocresia. Són, dels súbdits de l’Estat, els més inútils, més intractables i més perillosos. Ells i els seus adherents, capellans o monjos, han abusat sovint del dret d’arengar el poble congregat. Si jo fos sobirà i pensàs que tots els dies de festa i de diumenge, entre onze i dotze del migdia, cent cinquanta mil dels meus súbdits diuen a tots els altres i els fan creure, en nom de Déu, tot allò que convé al dimoni del fanatisme i de l’orgull que els posseeix, m’estremiria de terror.

Sa Majestat Imperial no vol, certament, aquesta mena de gent, i si necessita capellans, els demana, sens dubte, que siguen edificants, il·lustrats i tranquils.

DE LA NOSTRA FACULTAT DE MEDICINA

La nostra Facultat de Medicina és la millor de les quatre; hi ha poc a rectificar. S’hi ensenya anatomia, cirurgia, el tractament dels malalts en totes les seues branques, elements d’història natural, botànica, química i farmàcia; es tractaria només de fixar l’ordre i la durada d’aquests estudis. D’altra banda, no s’hi fan pràctiques, i això és un gran defecte: quantes coses hi ha que tenen a veure amb l’art de curar que hom no pot aprendre ni als llibres ni en unes lliçons! Us farà el discurs d’un professor distingir un pols fort o feble, lent o ràpid, espaiat o accelerat, regular

o saltironant, elevat o concentrat? Quina descripció hi ha prou vigorosa que puga donar la noció precisa d’un humor madur o cru, de bona o de mala qualitat, vell o nou, alcalescent o acrimoniós? Un metge jove fa, doncs, els seus primers assaigs en nosaltres, i només esdevé un home hàbil a força d’assassinats.

Hem escorxat el centaure fins als genolls, però el vell animal camina arrossegant la pell.

INSTITUCIÓ D’UNA NOVA UNIVERSITAT

Allò que concerneix l’educació pública no té res de variable, res que depenga essencialment de les circumstàncies. El seu fi serà el mateix en qualsevol segle: fer homes virtuosos i il·lustrats.

L’ordre dels deures i de les instruccions és tan inalterable com el vincle dels coneixements entre ells. Procedir de la cosa fàcil a la cosa difícil; anar des del primer pas fins al darrer, d’allò que és més útil a allò que ho és menys, d’allò que és necessari a tots a allò que no ho és més que a alguns; estalviar temps i fatiga, o ajustar l’ensenyament a l’edat i les lliçons a la capacitat mitjana de les ments.

PRECAUCIÓ IMPORTANT

Si el pla general està per damunt dels recursos del moment, cal esperar-ne la completa i perfecta execució d’un avenir més favorable, però sense abandonar res al caprici de l’avenir; cal captenir-se envers una casa d’educació pública com es capté un arquitecte intel·ligent envers un propietari limitat en els seus mitjans; si aquest, de moment, no té amb què fer front a les despeses de tot l’edifici, l’altre excava uns fonaments, posa les primeres pedres, aixeca una ala, i aquesta ala és la que calia aixecar primer; i quan es veu forçat a suspendre el treball, deixa en la part construïda unes pedres que s’hi destaquen fent queixal, i en mans del propietari un pla general al qual, en reprendre la construcció, hom s’haurà d’atenir sota pena de no traure de la despesa que s’ha fet i de la que es farà més que un munt confús de peces belles o lletges, però contradictòries entre elles i que no formaran més que un conjunt desavingut.

FENOMEN SINGULAR

¿No és un fenomen ben sorprenent, unes escoles d’educació pública bàrbares i gòtiques, que es mantenen amb tots els seus defectes, enmig d’una nació il·lustrada, al costat de tres cèlebres Acadèmies,20 després de l’expulsió dels mals mestres coneguts amb el nom de jesuïtes, malgrat la reclamació constant de tots els ordres de l’Estat, en detriment de la nació, per a vergonya seua, en perjudici dels primers anys de tot el jovent d’un regne i en menyspreu d’una multitud d’obres excel·lents, almenys pel que fa a la part en què s’han aplicat a demostrar els vicis d’aquesta educació?21

RAÓ D’AQUEST FENOMEN

Perquè no hi ha res que lluite amb tanta obstinació contra l’interès públic com l’interès particular; perquè no hi ha res que resistesca més fortament a la raó que els abusos inveterats; perquè la porta de les companyies o comunitats està tancada a la claror general que durant molt de temps fa esforços inútils contra una barrera aixecada durant segles; perquè l’esperit de cos roman invariable mentre tot canvia al seu voltant; perquè uns mals estudiants es transformen en mals mestres, que no preparen entre llurs estudiants sinó uns mestres que se’ls assemblen, i s’estableix una perpetuïtat d’ignorància tradicional i consagrada per velles institucions; mentre els coneixements brillen pertot arreu, les ombres espesses de la ignorància continuen cobrint aquests asils de la disputa fressosa i de la inutilitat.

El temps dels serfs s’ha acabat i la jurisprudència feudal roman. L’escolàstica es manté aferrissadament al cor de la Sorbona. És la jurisprudència romana la que es professa a les nostres escoles de Dret. Tan important és instituir les coses no per al moment sinó per a tota la durada d’un imperi.

DELS TEMPS DE CARLEMANY I D’ALFRED

Carlemany a França, Alfred a Anglaterra, van fer poc més o menys el millor que podien fer. Europa sencera era bàrbara. No hi havia ni ciències ni arts. Tot el que n’hi havia hagut en altres temps romania amagat en obres antigues que hom no entenia. En aquestes circumstàncies, què calia fer? Ocupar-se de la ciència dels mots o de l’estudi de les llengües, clau d’aquells vells santuaris tancats durant tants segles. Però quan ja se n’han tret les riqueses que contenien; quan les arts i les ciències ja han fet progressos immensos; quan la ciència ja s’ha posat a parlar vulgarment i els idiomes antics ja no són útils sinó en certes posicions socials particulars, l’ordre i la naturalesa de l’ensenyament han de ser completament diferents; i seria ben singular, per no dir una altra cosa, que una escola pública, una escola on fossen admesos indistintament tots els súbdits d’un imperi, s’obrís per un estudi, per una ciència que no convingués sinó a una mínima part d’ells. A aquestes raons, n’hi afegiria moltes altres no menys peremptòries per a relegar el coneixement del grec i del llatí quasi al trajecte final dels estudis d’una universitat.

POSICIÓ AVANTATJOSA DE SA MAJESTAT IMPERIAL

M’acontentaré d’observar ací que el moment en què Sa Majestat Imperial engega el projecte d’una universitat és molt favorable. L’esperit humà sembla haver-se llançat al món; la futilitat dels estudis escolàstics és cosa reconeguda; el furor sistemàtic ha caigut; ja no es parla d’aristotelisme, ni de cartesianisme, ni de malebranchisme, ni de leibnitzianisme; el gust per la vertadera ciència regna pertot arreu; els coneixements de tot gènere s’han dut a un altíssim grau de perfecció. No hi ha velles institucions que s’oposen als seus projectes; té davant seu un camp vast, un espai lliure de tot obstacle on pot edificar al seu gust. No l’afalague, parle amb sinceritat, quan assegure que, des d’aquest punt de vista, la seua posició és més avantatjosa que la nostra.

DE L’ORDRE DELS ESTUDIS

Després d’aquesta observació, torne a la comparança que he fet d’un curs de la ciència universal amb una gran avinguda a l’entrada de la qual es presenta una gentada de súbdits que criden tots alhora: «Instrucció, instrucció! No sabem res; que ens ensenyen.»

La primera cosa que em dic a mi mateix és que ni tots són capaços ni tots estan destinats a seguir aqueixa llarga avinguda fins a la fi.

Els uns arribaran fins aquí; d’altres, fins allà; alguns, un poc més lluny; però a mesura que avançaran, el nombre en minvarà.

Quina serà, doncs, la primera lliçó que els donaré? La resposta no és difícil. La que els convé a tots, siga quina siga la posició social que abracen.

Quina serà la segona? La que, d’una utilitat un poc menys general, convindrà al nombre dels qui em quedaran.

I la tercera, la que, menys útil encara que la precedent, convindrà al nombre menor dels qui m’hauran seguit fins aquí.

I així successivament fins al final de la carrera, disminuint la utilitat de l’ensenyament a mesura que el nombre dels meus oients disminueix.

Jo classificaria les ciències i els estudis com el nostre historiador naturalista, M. de Buffon,22 ha classificat els animals, com hauria classificat els minerals i els vegetals. Primer ha parlat del bou, l’animal que més ens importa de conèixer bé; a continuació, del cavall; després, de l’ase, del mul i del gos; el llop, la hiena, el tigre, la pantera ocupen, segons el seu mètode, un rang tant més allunyat en la ciència com més lluny són de nosaltres en la natura i com menys avantatges n’hem pogut traure o perjudicis n’hem hagut de témer.

Què passarà? Les persones que no hauran tingut el coratge de seguir llurs estudis universitaris fins al final hauran adquirit menys coneixements que aquelles que els hauran acabat. Però aquests coneixements els seran més necessaris com menys n’hauran adquirit.

Insistesc en aquest principi, ell serà la pedra angular de l’edifici. Amb aquesta pedra mal assentada, l’edifici s’esfondra; ben posada, l’edifici roman inamovible per sempre més.

CONEIXEMENTS ESSENCIALS I CONEIXEMENTS DE CONVENIÈNCIA

Hi ha dues menes de coneixements: uns que anomenaré essencials o primaris, i uns altres que anomenaré secundaris o de conveniència. Els primaris són per a tots els oficis; si no s’adquireixen en la joventut, caldrà adquirir-los en una edat més avançada, sota pena d’equivocar-se o d’apel·lar constantment a l’ajuda aliena.

Els secundaris només són apropiats a la professió que hom ha triat.

Hi ha aquest avantatge, que els coneixements primaris no han de ser més que elementals, i els coneixements secundaris requereixen ser aprofundits.

Els coneixements primaris aprofundits donen coneixements d’ofici.

No tots els oficis exigeixen la mateixa porció dels coneixements primaris o elementals que formen la llarga cadena del curs complet dels estudis d’una universitat. El criat o el jornaler en necessiten menys que el manufacturer, el manufacturer menys que el comerciant, el comerciant menys que el militar, el militar menys que el magistrat o l’eclesiàstic menys que l’home públic.

És, doncs, important que un alumne haja seguit més o menys aqueix curs d’estudis, segons la professió a la qual es dedicarà. Per exemple, si un magistrat hagués adquirit tots els coneixements primaris o accessoris al seu ofici, seguint el curs de l’educació pública fins a la fi, remetria amb menys freqüència els afers als experts i jutjaria amb més seguretat la bona o mala fe d’aquests.

Prenem un altre exemple menys important: el poeta. ¿Quin objecte en l’art o en la natura no és de la seua competència? ¿Es pot ser un gran poeta i ignorar les llengües antigues i algunes de les llengües modernes? ¿Es pot ser un gran poeta sense un bon vernís d’història, de física i de geografia? ¿Es pot ser un gran poeta sense el coneixement dels deures de l’home i del ciutadà, de tot allò que es refereix a les lleis de les societats en llurs relacions, a les religions, als diferents governs, als usos i els costums de les nacions, a la societat de què s’és membre, a les passions, als vicis, a les virtuts, als caràcters i a tota la moral?

¡Quina erudició no observem en Homer i en Virgili! ¿Què no havien ells estudiat abans d’escriure? Els nostres poetes Corneille i Racine, menys instruïts, no haurien estat el que van ser. ¿Què distingeix particularment Voltaire de tots els nostres joves literats? La instrucció. Voltaire sap molt i els nostres joves poetes són ignorants. L’obra de Voltaire és plena de coses; les obres d’ells són buides. Volen cantar, i tenen gola; però, mancats de coneixements, només canten bagatel·les melodioses.