Kitabı oku: «Sexe Fora de norma (Foca)»

Follar normal
Alba Serrano Giménez

Guanyadora del Premi de literatura eròtica no convencional

Fa dies que rumio la millor manera de dir-te que no vull follar normal. M’encantaria deixar-t’ho anar tal com raja per veure com reacciones, però em fa por que pensis que tinc ganes de fer coses molt elaborades. Coses com ara disfressar-me de gosseta amb mitges de reixa, enfilar-me a un gronxador amb els pits pengim-penjam o que et posis uns pantalons de pell negra sintètica amb forats per tot arreu i em peguis amb joguines sexuals cares. Em fa por que pensis això perquè jo, de fet, desitjo el contrari.

De totes les maneres de dir-t’ho que se m’han acudit, la millor ha estat: Mira, és que necessito que vagis amb cura si al final follem. Però he acabat descartant aquesta fórmula. Primer, perquè l’expressió anar amb cura és massa polisèmica. Segon, perquè potser en deduiries que et demano sexe suau, i la veritat és que, arribat el moment, no sé si el que em vindria de gust seria delicadesa.

Li he donat tantes voltes al tema que al final he decidit ser específica amb les meves demandes, i n’he fet uns apunts que he passat a ordinador i tot. La primera versió del document Word tenia unes quantes paraules destacades amb fúcsia i no hi havia cap falta. En l’última versió —fruit d’un procés d’involució que pretén mostrar una desimboltura incompatible amb el fet d’escriure una llista per follar—, el document només té un parell de negretes i una paraula expressament mal picada, «etusiasme», en la qual la ena absent és una negreta encoberta, una marca tipogràfica per cridar-te l’atenció sobre el mot. Aquest document, arrugat i mal doblegat a propòsit, és el que duc a la butxaca de la jaqueta mentre t’espero en una terrassa, amb la mascareta posada, per la nostra segona cita.

Ja et veig enfilar el carrer, el teu cap sobresortint entre la gent. Camines cap a mi i em mig somrius amb els ulls, tantejant-me. Això m’encanta. Tinc quaranta anys i desconfio dels homes que no paren de dedicar-te somriures enlluernadors. He après a preguntar-me quina ombra volen amagar amb tant excés de llum.

Però tu no. Tu arribes i dubtes a l’hora de saludar-me, com fan les amigues en temps de Covid, com fa qui no pretén obtenir cap resposta concreta de l’altra persona. No saps si abraçar-me apartant una mica el cap, si passar de tot i estampar-me els dos petons antics sobre la mascareta o si fer la cosa aquesta tan estranya de xocar els colzes. Al final ens xoquem els colzes aixecant les celles amb timidesa. Això també m’encanta. Tu m’encantes. No els teus ulls ni la teva boca ni les teves mans —que també—, sinó la teva actitud. Si l’hagués de descriure, m’hauria d’inventar una paraula que fos l’antònim de caça i alhora de resultadista.

Seiem, ens traiem les mascaretes i demanem, tu una canya i jo una fanta. Vols fumar. M’importa? Com que ho estic deixant… No, no, fes, fes. I, tan alt com ets, quan t’inclines per encendre el cigarro encorbes l’esquena una mica massa. Llavors et veig d’adolescent, ple d’acne i acomplexat per la teva alçada, empetitint el cos per parlar amb la gent.

M’agrada l’olor del fum, dic.

M’agrada la teva olor, penso.

Ens fem preguntes. No ens coneixem gaire, però la conversa flueix i de tant en tant riem. Ens agraden el cine i la platja. No ens agraden ni el capitalisme ni els motlles tradicionals. Tens una mirada juganera. La roba et queda bé. Ets la persona més atractiva de la terrassa amb mooolta diferència. Les begudes s’acaben. Demanem una altra cervesa i una altra fanta, que també s’acaben. Hi ha tres burilles teves esclafades al terra, perquè ara els bars tenen prohibit posar cendrer.

S’ha fet de nit i algunes taules del nostre voltant comencen a sopar. M’aixeco per anar a pixar les dues fantes i al lavabo, quan m’eixugo el pipí, el paper de vàter llisca. Llisca prou com perquè m’hagi d’eixugar per segona vegada i perquè després em miri al mirall i examini de manera crítica les cicatrius que els darrers quaranta anys m’han deixat a la pell. També llisca prou com perquè recordi el paperet que duc a la butxaca de la jaqueta.

El paperet diu el que jo no vull dir. Que tinc setze anys i estic en una discoteca i, com que he begut, no sé qui és que no para de tocar-me el cul, però ningú no m’ajuda. Que tinc vint-i-tres anys i un home que es pensa que m’estima em penetra mentre ploro. Que tinc trenta anys i m’atreveixo a denunciar una agressió, però no em fan cas perquè l’agressor és «súper maco» i ai, quina mandra ara un conflicte.

El paperet diu que fa massa temps que tinc setze anys, i vint-i-tres, i trenta, i que ja és hora que en pugui tenir només quaranta i follar tranquil·la d’una vegada. També diu que per aconseguir-ho tu ets perfecte, un regal caigut del cel.

Per això surto del bar decidida a fer-lo servir. A fora comença a refrescar. M’estàs esperant dret al costat de la terrassa. M’acosto a tu, miro cap amunt i em tremolen els genolls. Espero que no es noti. Resulta que ens fan fora de la terrassa perquè ja és hora de sopar. Tu et negues a menjar allà. Ho trobes un atrac a mà armada, però, si em ve de gust, coneixes un parell de llocs molt millors pel barri.

Em ve de gust, i acabem en una sandvitxeria compartint uns nachos i deixant-nos tastar els respectius entrepans. Ens estem passant pel forro el distanciament social. Jo me’l vull passar pel forro del tot. Llepar-te la llengua i arriscar-me a contraure Covid. Es veu que tu també, perquè, mentre esperem que ens portin el compte, ens inclinem sobre la taula i ens fem un petó. És un petó d’aquells suaus i curts. Ens apartem un moment, ens mirem i ens llancem a morrejar-nos, però no ens allarguem gaire. Em dius que no vols incomodar la cambrera, i aquí decideixo que ets cent per cent digne del paperet que duc a la butxaca, així que et pregunto si et ve de gust prendre l’última a casa meva i em contestes que sí.

Sortim de la sandvitxeria i ens cordem les jaquetes fins amunt. Sens dubte, l’estiu s’està acabant. Comencem a fer via cap a casa meva mentre xerrem i deixem anar alguna rialla. En un carreró, ens baixem les mascaretes i ens fem un altre petó. L’escalfor dels teus llavis i del teu alè contrasta amb el fred del carrer. Em poses les mans a la cintura i m’acostes una mica cap a tu. Em deixaria fer, però recordo que ja no vull follar normal i m’aparto.

—Estàs bé? —em preguntes.

Se’t veu desconcertat.

—Sí, molt bé. Només és que t’he de dir una cosa.

Ara se’t veu espantat, així que m’afanyo a afegir:

—No és res teu, eh? És meu. O sigui… és que… —em costa trobar les paraules— si vols que follem, tinc una sèrie de condicions.

Obres els ulls com plats. A mi em comencen a tremolar les mans i me les fico a les butxaques perquè no te n’adonis. A la butxaca dreta hi trobo el paperet. El trec i el començo a desdoblegar. Tu l’assenyales.

—Les tens escrites aquí? Les teves condicions, dic.

Se’t comença a escapar un riure incrèdul. I a mi, no sé ben bé d’on, em surt el caràcter.

—Sí. I són tan importants per a mi que si no et semblen bé o t’ho prens com una broma, millor que ho deixem estar. De totes maneres, deus tenir una cua de gent que li encantaria estar amb tu aquesta nit. Si me’n vaig, no et vindrà d’aquí.

—Jo no tinc cap cua —contestes, entre molest i afalagat.

—És una cua metafòrica —replico.

Ens quedem una estona en silenci. El trenques tu:

—Me les vols llegir?

Et dic que sí i anem a seure a un banc. Treus el paquet de tabac i encens un cigarro. No pots evitar estar-te divertint una mica. Jo m’escuro la gola. Se’m passa pel cap que tinc tots els números per convertir-me en una anècdota que explicaràs durant anys.

Ens veig des de fora. Al banc, cara a cara, amb les mascaretes posades i el paperot al mig. L’escena sembla una versió cutre d’un contracte prematrimonial de Hollywood.

—Has sentit a parlar del consentiment sexual? —et pregunto.

—Sss… no.

—Val. És una manera d’afrontar les relacions sexuals. Es tracta de no follar en base al que SUPOSES que li agrada a l’altra persona. Per tant, sempre que facis una cosa nova li has de PREGUNTAR si li ve de gust. Això s’ha de fer cada vegada que estiguis amb ella, perquè potser dilluns li excita fer una cosa però dimarts no. O en aquest precís moment li agrada i d’aquí dos segons ja no.

La diversió s’ha esfumat de la teva cara i ara fas pinta d’estar molt concentrat, atent de debò. Et menjaria els morros i et descordaria la bragueta aquí mateix, però això no aniria gaire en la línia del consentiment sexual.

Assenyales el paper amb els ulls.

—A veure què diu?

Te’l passo i et poses a llegir. Com que el carreró és fosc, has de treure el mòbil per il·luminar el paper. Mentrestant, jo vaig inhalant el fum que deixa anar el teu cigarro com l’exfumadora empedreïda que soc.

—Una cosa —dius al cap d’uns minuts—, em peocupa que no etiguis etusiasmada.

—Com?

—No, que t’has descuidat una ena. Mira, aquí —assenyales el paper—: «etusiasme».

—Ai, sí, que tonta! M’he equivocat —ric falsament—. Això de l’entusiasme vol dir que l’altra persona ha de GAUDIR del que s’està fent. Si només ho TOLERA, no s’hi val.

Callem. Apareix un grup d’adolescents escandaloses. Quan passen de llarg, dius:

—Bromes a part, això del consentiment em sembla molt raonable. Una pauta senzilla per comportar-te com una persona decent, ni més ni menys. L’únic és que…

Et mires els peus.

—Què?

—No, que… amb quina freqüència s’ha de demanar consentiment?

—Ni idea.

—Ah.

Ens tornem a quedar en silenci. Ja van masses silencis. Per això decideixo passar a l’acció:

—Què et sembla si ho anem provant sobre la marxa? Començo jo: et puc fer un petó?

Aixeques els ulls del terra i somrius.

—Sí.

Al cap d’una estona, ens estem fent petons amb gust de tabac i cervesa al sofà de casa meva. Al la tauleta del davant hi ha dues llaunes d’Estrella gairebé plenes. El sofà és petit. Fa deu minuts que seiem en la mateixa postura i ens enrotllem com dos adolescents, amb l’esquena massa rígida. Si no haguéssim parlat del consentiment, segur que a hores d’ara jo ja m’hauria enfilat sobre teu sense sostenidors i tu m’estaries menjant les tetes, però després de la conversa tu t’has quedat una mica tallat i jo també. Decideixo fer servir el consentiment per sortir de la situació:

—Estàs bé fent això?

Fas que sí amb el cap, però no sembles massa convençut.

—Doncs no se’t veu gaire etusiasmat.

Mig rius.

Al final anem a l’habitació. Poso música, encenc un parell d’espelmes i regulo la intensitat de la llum fins gairebé al mínim. Mentrestant, tu t’estàs allà quiet, sense saber què fer més enllà de repassar el paperet i col·locar-lo a la tauleta de nit. Tinc ganes de dir-te que si vols ho podem deixar córrer, perquè estar amb algú que no en té ganes només m’ha passat una vegada a la vida, però n’he tingut prou per adonar-me que no hi ha res més desagradable i per preguntar-me com s’ho fan els homes que follen així de manera sistemàtica per suportar-se a ells mateixos. Et vull dir tot això, però a la que acabo d’encendre l’última espelma i em giro, de cop et tinc a sobre.

—Et puc treure el jersei i la samarreta?

Sento una barreja d’ensurt i alleugeriment, però l’alleugeriment guanya. Faig que sí amb el cap, seiem al llit i em disposo a treure’m el jersei. Però tu m’agafes les mans molt ràpid i em dius:

—No. Jo.

Molt bé.

Fas que m’estiri, te’m poses a sobre de quatre grapes i comences a fer-me petons al coll. Bé, petons no. Més aviat passes els llavis i respires fort sobre el meu coll i les meves orelles, fins que m’excito. M’agafes el jersei per treure-me’l i jo aixeco els braços, però el tornes a deixar al seu lloc. Se t’escapa el riure.

—Et puc descordar el sostenidor i tocar-te els pits per sota del jersei?

Em descol·loca que ja no me’l vulguis treure, però de moment callo. Anem molt bé amb el tema de les preguntes i no ho vull espatllar.

—Vale.

Encara respirant-me fort sobre l’orella i el coll, em fiques les mans per sota de la samarreta i m’acaricies la panxa. Jo t’acaricio l’esquena per sobre de la roba.

—No em vols treure el jersei? —pregunto.

—Encara no —contestes amb cara de murri.

—Ah. Jo te’l puc treure?

—No.

No entenc res, però el consentiment implica acceptar el que no entens. Quan es tracta de l’autonomia d’una altra persona, el que entenguis o deixis d’entendre és del tot irrellevant.

—D’acord —contesto, i et trec les mans de l’esquena.

Tu me les agafes i les tornes a posar a lloc.

—No, no. Toca’m. Però només una mica per sota del jersei.

Dec posar una cara estranya, perquè afegeixes:

—És que se m’ha acudit que amb això del consentiment… sabem el que autoritzem a fer, però no quan ens ho faran. No et sembla sexi?

No gaire. Crec. Es tractava de tenir control sobre la situació.

—Mmm… no ho sé. A veure. Vols provar-ho i et dic si m’agrada?

—Sí que t’agrada.

Contestes tan gallet que se m’escapa un riure de porqueta. Però se’m passa de seguida, perquè les mans sota el jersei tornen a resseguir-me la cintura i la panxa amb els dits. M’agrada perquè toques amb la pressió justa: ni tan suau que fa pessigolles ni escanyant la pell. I amb aquesta pressió passes les mans pel darrere de l’esquena i em descordes els sostenidors. Em penso que em trauràs el jersei i la samarreta, però en comptes d’això et poses a resseguir el voltant dels pits, em mires amb cara de trapella, acostes la teva boca a la meva i hi fiques tota la llenguota. Aquest petó tan intens em desconcerta. El tolero durant uns segons, no sé si per costum o per què, però al final acabo parlant.

—Espera. —Et separes—. Em pots fer els petons de la mateixa manera que em toques?

—De la mateixa manera? Què vols dir?

—Doncs amb la mateixa intensitat… el mateix tipus de joc.

—Ah, clar. —Et quedes quiet—. Clar, clar —repeteixes.

I t’hi poses. Em ressegueixes el voltant dels pits amb els dits i acaricies els meus llavis amb els teus. El cos se’m comença a moure sol. La pelvis se m’ondula. T’acaricio l’esquena sota el jersei. De mica en mica, em vas fent petons més intensos i vas avançant en espiral cap al mig dels pits. Quan encara no hi has arribat, una de les teves mans m’apareix davant de la cara. L’has tret pel coll del meu jersei per acostar els dits a la meva boca. Vols que els llepi.

—Et sembla bé? —preguntes.

—Sí, molt… i a tu això?

Et quedes expectant. Jo separo les cames, t’hi envolto i et poso els peus al cul. Començo a aplicar pressió cap a baix mentre et miro als ulls.

—Sí, vale.

Llavors et baixo fort el cul i ajusto la teva pelvis a la meva pelvis ballaruga. Comencen a ballar juntes, texà contra texà.

Torno a deixar els peus al matalàs. Llepo els dits que havien tret el caparró pel coll del jersei i ells es tornen a amagar. Amb les puntes mullades, em comencen a tocar els mugrons.

—Així no. Fes cercles i no pressionis tant.

—Vale.

La saliva s’asseca de seguida i els teus dits surten pel coll del jersei unes quantes vegades més. Es barregen amb les nostres llengües, ara ja maldestres i temeràries.

—Et puc tocar el cul? —pregunto.

—Eh? —Separes la teva boca de la meva—. Sí, sí. Fes.

Faig, per sobre dels texans, que és el que m’ha semblat que t’agradava.

—Millor descorda’ls.

—No vols fer-ho de mica en mica, com abans?

—No, ja no.

—Vale.

Te’ls descordo i et toco el cul. Les natges. Peludes, grossotes i segur que blanquíssimes. Allargo el braç per arribar fins al perineu —«Et sembla bé?» «Sí, sí»—, i t’ho vaig tocant tot amb les dues mans, i a vegades pressiono perquè tu em pressionis la pelvis, encara texà contra texà. Les teves mans s’han tornat una mica esbojarrades. Van dels pits a la nuca, de la nuca a la cintura, de la cintura al cul i a les cuixes per sota dels texans —«Puc?» «Sí»—.

—Vols que follem? —preguntes.

—Ja estem follant.

—No, vull dir… que si vols follar amb penetració.

—No em ve de gust.

—Ah. Vols fer una altra cosa?

Respiro abans de dir-te el que vull fer perquè no sé com dir-ho si no és tal qual.

—Et vull ficar un dit al cul i que et corris així. —La cara que fas no m’encoratja gaire—. Sempre i quan t’etusiasmi. Si no, no.

—No sé si m’etusiasmarà, però fa temps que ho vull provar.

—Ara et va bé?

—Mmm… vinga, va. Ja no ve d’aquí.

—Què vols dir?

—Que aquest polvo és una mica estrany. Et sap greu que t’ho digui?

—No. Em sabria greu que no t’ho passessis bé…

—M’ho estic passant bé.

—Guai.

Si vull arribar a l’anus amb la mà necessito que ens recolzem al capçal del llit. És per això que reptem com un animalot de vuit potes fet de carn, texà i jersei. Una de les potes treu un gel de la tauleta de nit i me n’aboca una mica als dits. No les tinc totes, però al final estiro el braç, ho provo i al cap d’una estona i d’uns quants ajustaments comences a gemegar. És agradable no fer una palla per variar. A veure, fer palles està bé. Però fer palles sempre, no. Les rutines són agradables fins que ens hi repengem una mica massa.

Em treus el jersei.

—Perdona. Encara et sembla bé?

—Sí. Ja tenia calor.

I comences a llepar-me i a fer-me petons pertot arreu. Petons i llepades desordenades i amb un punt de desesperació. Les noto a l’espatlla, al coll, a la barbeta, als llavis, als pits. Gemegues. Cada vegada més fort. Flipo una mica amb el volum de la teva veu, però per suposat no dic res. Qui parla ets tu. Dius:

—Tia, que em corro.

Et corres amb uns quants brams. Després te’m desplomes a sobre. El teu cap gros, gros com tot tu, recupera l’alè sobre la meva espatlla. Al cap d’uns minuts l’aixeques, em mires amb els teus ulls fosquíssims i em dius:

—Hòstia. Feia anys que no intentava tenir un orgasme així. Mai ho havia aconseguit.

—Per què? No teníeu vaselina?

—Sí, sí que en teníem. El que no tenia era el cap obert. Encara no.

—Ja… Visca la lectura.

—Lliure.

I em fas un petó llarg.

—Tu no has acabat, no?

—Potser sí. Però no m’he corregut.

—Em referia a això.

—Ja, però no és el mateix. —Somric per endolcir les meves paraules. Sé més que tu sobre feminisme i sexe. No és perquè sigui més llesta. És perquè una dona necessita més conèixer aquests temes si vol cuidar-se—. A vegades em quedo bé encara que no tingui un orgasme, saps?

—I ara? Si et vols córrer, digues què vols que et faci.

Miro cap amunt i hi rumio. Per corre’m, m’hauria de moure. Sortir de sota del teu cos pesat, calent i amb una lleugera olor de suat. I el teu cos pesat, calent i amb una lleugera olor de suat és molt agradable.

—Vols que et mengi el cony? Em molaria saber com el tens.

Ai, quina monada. Em sembla que sí que val la pena moure’m una mica.

—Prefereixo fer una altra cosa.

—Sí? Què?

—Mira.

Surto de sota teu i em trec els texans i les calces. Em quedo només amb els mitjons posats. Tu encara estàs vestit, amb la roba tota desmanegada.

Em poso d’esquena a tu. De genolls, amb les cames una mica obertes i l’esquena arquejada. M’entra un atac d’autoconsciència, d’inseguretat física, però el faig fora d’una manotada mental. Després, giro el cap i et miro:

—Em vindria de gust que et posessis darrera meu i em masturbessis. Si vols…

Molt obedient, t’aixeques i te m’acostes. Jo allargo les mans cap al capçal del llit i miro la paret. Espero. Tu no reacciones. Em giro i veig que t’estàs tocant la bragueta.

—Estàs bé?

—Sí. Sí —dius—. És que ara caic que no he ejaculat.

—Ah, és que em sembla que tal com ho hem fet no hi ha bombeig de no sé què i no s’ejacula.

—Ah, vale.

I em mires. I et mires el paquet. I em tornes a mirar. I et tornes a mirar el paquet. I després em mires el cul i l’esquena i me’ls acaricies. I em fas petons al coll i l’espatlla.

—Això t’agrada?

—Sí, molt. Et sembla bé que t’agafi la mà i t’ensenyi com m’agrada masturbar-me?

—Sí, sisplau, que, si no, no l’encerto ni de conya.

Riem i t’ho ensenyo. Els teus dits recullen el meu flux i et poses a mil, i jo em poso a mil amb tu. Quan et moc la mà, em giro per mirar-te. Ho faig amb tota la intenció, perquè entenguis què m’agrada més. Al cap d’una estona ja funciones sol i jo m’agafo al capçal. Miro per última vegada les teves mans grosses sobre el meu cos, la teva pell més fosca que la meva, i tanco els ulls. Moc els malucs i gemego mentre els teus dits llisquen per la meva vulva, em llepes el coll i m’agafes els cabells.

Em corro i de seguida encorbo l’esquena fins que em quedo en posició fetal. Tu t’estires al meu costat.

—Tinc fred —dic, i m’incorporo per fer-me una bola contra el capçal, desfer el llit i ficar-me sota el nòrdic.

—I jo calor.

—Et vols despullar?

—A bones hores!

—Si et ve de gust, et pots despullar i venir amb mi aquí sota.

Em mires. Ni rius ni somrius. Tens un principi de rialla a la boca.

—El món al revés —dius.

—Ep, que t’he avisat abans que pugessis. Però, ben mirat, et pots queixar. Forma part del consentiment.

Et despulles amb el principi de rialla encara a la boca. Et dic que no cal que et treguis els mitjons, que jo no me’ls penso treure, ni ara ni cap vegada que folli i faci fred, i la rialla et surt de la boca.

Et fiques sota el nòrdic i mires la tauleta de nit. Encara hi ha el paper doblegat.

—Repassem si ho hem fet bé? —proposes, tot aplicat.

—Ostres, jo crec que sí.

—Doncs jo crec que ens falta una cosa. Com era? Ah, sí: «cura post-relació». Això vol dir que…

—Que ens hem de preguntar com estem.

—Vale. Com estàs?

—Molt bé. M’ho he passat bé i no he fet res que no volgués fer. Tu?

—Igual.

—Doncs ja pots deixar el paper.

El deixes. Jo m’arronso cap a baix i em cobreixo tota amb el nòrdic, el cap inclòs. Tu també baixes i ens quedem una estona sota la tenda de campanya. Ens posem a descobrir-nos el cos. Ara. I per què no? Abans que se’ns tanquin els ulls, surto molt ràpid de sota el nòrdic per apagar les espelmes. Em torno a ficar a la tenda de campanya dient quinfredquinfredquinfred. T’explico que estic avorrida de follar normal, de la típica coreografia petons-masturbació-penetració, però sobretot de la tonteria aquesta de fer veure que li llegeixes la ment a totes les parelles sexuals que tens. Parlem una estona de no res. Ens adormim. Estic tranquil·la.