Kitabı oku: «Del món», sayfa 2

NOTA D’EDICIÓ

Del món es va publicar per primera vegada el 1908 (Biblioteca popular de L’Avenç) i no es va tornar a publicar íntegrament fins al 1930 (Editorial Políglota). Això implica que Dolors Monserdà va escriure aquest recull de contes abans que l’IEC publiqués les Normes ortogràfiques per al català, de Fabra, el 1913, i va morir abans que se’n publiqués una edició revisada segons els nous criteris.

El text base és el que va veure la llum en vida de l’autora i la nostra tasca d’edició ha consistit a regularitzar alguns aspectes lingüístics per apropar-lo al lector actual preservant al màxim, però, la llengua original. En aquesta operació de “conservació” hem mantingut, per davant de tot, un respecte profund per les construccions sintàctiques i el lèxic de l’escriptora perquè són el reflex d’una llengua emprada en el context literari, geogràfic i social concret d’una època determinada, i aquesta és una de les riqueses que podem oferir al lector d’avui en dia. Això no treu que haguem hagut de prendre decisions que ens han portat a realitzar certes regularitzacions, d’acord amb la normativa actual, o també homogeneïtzacions quan el text original presentava algun tipus d’incongruència.

Aquest exercici l’hem portat a terme amb l’ajut dels “Criteris de transcripció per a les obres maragallianes” (Haidé. Estudis maragallians, núm. 6, 2017), en què s’estableix un model vàlid i extensible per a les publicacions d’autors de l’època prefabriana. En aquest sentit, pel que fa a Del món hem regularitzat:

Ortografia

 Els accents.

 Les formes antigues com obto en opto, ont en on, reb en rep, troç en tros, etc.

 La l·l: ilusions en il·lusions, etc.

 El grup oclusiu ch a final de paraula en c: Vich en Vic, etc.

 La x de formes com extès per estès i extrany en estrany, etc., així com la recuperació d’aquesta en formes com estracte per extracte, etc.

 La g en la forma sugestiva i derivats, en gg: suggestiva.

 La r de la forma prendre i derivats.

 El grup ig de despaig en despatx.

 Les formes numerals com vintissís en vint-i-sis.

 La vacil·lació entre relligió i religió (i derivats) optant per religió, atès que és la forma que apareix amb més freqüència en el text original.

 Les formes vaia/vaja apareixen al text sense respondre a cap criteri concret. Hem adoptat la forma vaia als diàlegs i la forma vaja a la narració.

 La majúscula de Parenostre i Extremaunció en minúscula.

 Els signes d’exclamació i d’interrogació, deixant-los només al final (excepte en els casos en què no posar el signe d’interrogació al principi pot dificultar la comprensió de la frase, llarga i sense partícules interrogatives clares a l’inici, i confondre, així, el lector).

 La puntuació de comes, punts i coma, dos punts, en aquells casos en què no s’alterava el significat de la frase.

Morfosintaxi

 Les locucions prepositives i adverbials: desde en des de, en mig en enmig, apenes en a penes, etc.

 La preposició ab en amb.

 La preposició composta pera en per a (i hem regularitzat els pocs casos en què no s’utilitza d’acord amb la normativa actual).

 Les vocals inicials elidides dels articles després de verb acabat en vocal: tanqui ls ulls en tanqui els ulls.

Hem mantingut, en canvi:

Ortografia

 Les formes analisar, tranquil·lisar, etc.

 Les palatalitzacions en formes com llumínica.

 Les vacil·lacions entre les formes estiu i istiu, res i re, o casi i quasi.

 La forma conseguir (i derivats), així com la forma Agna en comptes d’Anna.

 L’accent diacrític d’ós en l’expressió fer l’ós, per tal que la seva manca no indueixi a una pèrdua del sentit de la frase feta, que és “fer el beneit”.

 La cursiva original en paraules com ara noms propis, castellanismes, etc., excepte en el cas de missenyora i orléans (a “Els vestits de la Conchita”), en què la cursiva és nostra.

Morfosintaxi

 L’estructura verb + preposició a + complement directe.

 L’estructura al + infinitiu.

 La forma plena dels pronoms en posició proclítica. Escrivim, en canvi, la forma reforçada en els casos en què en l’original apareix la forma reduïda darrere d’un verb acabat en vocal: que em penso en comptes de que’m penso.

 La forma apostrofada de l’article determinat femení singular davant de paraules que comencen amb i o u àtones: l’immensitat, l’idea.

 La preposició composta per a que.

 La preposició àtona de en la forma des de + que.

 La vacil·lació entre el xacolata i la xacolata.

La nostra intenció és convidar el lector a submergir-se en l’univers i la societat catalana de principis del segle XX, no només a través del contingut d’aquest recull de narracions que il·lustren un moment concret de la nostra història, sinó també mitjançant la llengua amb què aquestes històries han vingut a l’existència. Perquè la llengua conté tanta realitat com la realitat que explica.

Rosa Oliveros Arasa

Joan Puigmalet

NIT DE LLUNA
A l’exquisida pintora Srta. Josefina Texidor

La temperatura és alta, casi irrespirable. Fa llarga estona que lluito perquè la son em tanqui els ulls i, com que no ho consegueixo, opto per llevar-me i obrir de bat a bat el balcó del meu dormitori.

Una alenada fina, suavíssima, refrigera tot el meu ser i la meva vista s’esplaia en l’immensitat del firmament. La lluna, amb son disc en plenitud, inunda l’espai d’una claror que no té parió amb cap altra. Al veure a l’astre de la nit com suspès enmig de la nau del cel, sa forma rodona i son color blanc, d’una transparència llumínica, porten a la meva pensa la visió de l’Hòstia consagrada, i amb ella la del Verb creador de l’esplèndida hermosura que tinc al meu davant, i un “Alabat sia Déu!” surt espontània i fervorosament dels meus llavis.

Finit un breu instant d’adoració, mos ulls, fixats al cel, davallen a la terra. Els savis, els astrònoms, diuen que la lluna és un astre morent. Oh, els grans conreuadors de la ciència humana! Jo humilment us admiro, però permeteu-me que, indocte com soc, me defugi de penetrar en lo que sé que ha d’arrabassar-me belleses i il·lusions. Deixeu que en la meva ignorància m’extasiï amb la potència de l’astre, que a penes me deixa apercebre el sotrac que hauria de sentir al passar de lo celest a lo terrer, puix té prou força per a omplir la gerra d’una bellesa meravellosa, d’una poesia plena de revelacions, d’una blancor que té el poder d’emblanquir tot lo que toca...

Baix la llum del dia, el meu pensament corre a son albir i segueix i penetra en els cent aspectes de la vida; mes, davant de la lluna, la meva imaginació invariablement retrocedeix a sa primera jovenesa. Els meus cabells blancs ja no em signifiquen res: lo viscut no ha passat per a mi: no tinc més que setze anys. La materialitat de la vida em desapareix, i quelcom de suggestiva força porta el meu esperit envers el món intel·lectual. Mes les obres dels grans genis moderns, a pesar d’ésser les darrerament llegides, no són pas les que prenen el primer lloc en el meu cervell: enfront de la lluna, com si formessin part d’ella mateixa, lo que sobta i s’empara del meu pensament són les creacions de Shakespeare, de Goethe, de Walter Scott, de Lamartine i... prou. Per a les d’Ibsen, Maeterlinck, Hauptmann, Zola, Daudet, me cal fer l’esforç de recordar. En aquests moments me semblen tan llunyanes com les d’Homer i de Virgili, com les del Tasso i les del Dant. Ofèlia, Julieta, Lucia, Carlota, Clara Mowbray, se’m presenten espontàniament. És que són les companyes de ma primera jovenesa, les que m’ensenyaren a sentir les joies del món intel·lectual, les que gravaren les àuries idealitats del romanticisme en ma pensa de setze anys; per això no tinc necessitat d’evocar-les. Tot lo que em rejoveneix me porta an ells, o, millor dit, potser sia solament el seu record lo que em retorna a la passada joventut...

Per això, en aquests moments en què l’espai se’m presenta com una pàgina d’incomparable bellesa escrita en l’univers pel Verb increat, per entre els pics de les roques i pel mig de la foscor de les arbredes me sembla veure onejar llurs trajos blancs que llisquen per la terra per a deixar-hi el rastre d’una poesia immortal.

La continuïtat del viure, amb ses brutals realitats, pot haver-ne adormit el seu record; mes, enfront de la lluna, ses imatges reprenen sos encontorns, sa bellesa, sa espiritualitat, i per llarga estona frueixo el sublim encís de sa inesborrable visió.

* *

*

La meva vista, un bon xic miope, no distingeix detalls; però sabent el lloc on s’escauen, endevino per l’ombra d’una silueta, més o menys alta, roma o punxeguda, el frondós baccio del jardí de casa, les acàcies i mimoses dels caminals, els bambús de la glorieta, la vorada dels rosers..., d’uns rosers que m’és impossible mirar-los sense que el de roses blanques, conegut per Malmaison, me porti a la memòria a l’infortunada emperatriu que li donà el nom; la d’aquella espiritual Josefina, víctima de la desenfrenada ambició de les ubriagueses reials. Malgrat lo que m’agraden, jo no en cullo mai, d’aquestes roses: me sembla que sols floreixen per a perpetuar un record; i, a més, al tocar-les, s’esfullen amb tanta facilitat com les alegries d’aquella pobra emperatriu...

Des del lloc on soc no puc veure com ses fulles blanques voluptuosament se redrecen al rebre el bes reparador de l’astre de la nit, però veig al lluny un clap de mar en el que sembla que les fades hi han tirat un tros de mantell brodat amb microscòpiques estrelles de plata; una línia ondejada em senyala els cims de les serres, que es destaquen sobre el fons d’un cel amb transparències d’un blau mareperlat; més ençà, a pla de terra, una ampla corba em fa veure l’encadenament de cases que formen el poble, trencades en llur centre pel campanar de l’iglésia parroquial; i, envers la part de llevant, quatre ratlles mig difuminades me dibuixen el clos del cementiri, la jacenta imatge del repòs, l’urna que tanca el gran misteri de la mort, eternalment amagat a tots els grans avenços de la sabiduria humana.

El fossar, a la llum del dia, pot donar la nota realista de la carn morta, dels ossos i les calaveres; mes, baix de l’esblaimat resplendor de la lluna, els cossos desapareixen i són els esperits, les ànimes, els que en llarga comitiva semblen deixar llurs abrigalls de marbre o terra, per a passar pel davant de la nostra pensa, amb els mateixos trajos amb què les veguérem habillades en llur pas per la vida del món.

Oh, quin estol tan nombrós, compost de gent de totes edats, de totes classes i de totes les variants d’idiosincràsies, de mentalitats i sentiments! Esperits que, dins l’embolcall de la carn viva, han sigut, han gaudit, han sofert, i al fi han passat pel mig d’unes gentades que, amb més o menys temps, les seguiran per les ignorades vies del camí que elles menen ara.

D’entre la llarga corrua se’n destaquen les que foren sang de la nostra sang, l’amor de la nostra vida, els amics volguts, les superficials coneixences. Els veiem amb l’afecte que ens tingueren, amb els sacrificis que els costàrem, amb el brill penetrant de sa mirada, amb el posat que era més seu. Oh! Com ens rosega el cor l’idea de les culpes més lleus que amb elles cometérem! Aquella frase agra, aquella negativa, aquella arbitrarietat injusta...

Ara ja és tard per a l’esmena; i elles passen, passen pel davant nostre amb una gran rigidesa, semblant que les envolta un vel intangible, una atmosfera de misteriosa tristesa, i apar que ens miren i que ens demanen quelcom...!

Si la nostra religió no hagués creat el prodigi de l’oració, que continua a travers de la mort la nostra unió amb els que han deixat la vida del món, el sentiment l’hauria inventada. Davant de la mort, el prec és una imposició, una necessitat...

A l’acabament d’un parenostre m’ha sacsejat una vibració dels meus nervis produïda per la nota estrident d’un cornetí.

He girat els ulls envers la part de ponent, i dos claps de llum artificial m’han posat tot seguit en situació. El primer és el de l’envelat de la plaça; l’altre, més immediat a muntanya i mig cobert per un tou d’arbres, pertany al casino de forasters. No em recordava que el poble celebra avui sa festa major.

Reposada del sotrac que m’ha tret de regions més enlairades, me detinc encara un instant per a escoltar la música que el silenci de la nit deixa arribar fins a mi.

És un vals vulgar, tocat per una cobla de poble. Una música que sens dubte els meus nervis no la resistirien pas en plena llum artificial; però enmig de muntanyes, i baix la melangiosa claror d’una lluna esplèndida, ses notes adquireixen un relleu que té prou força emotiva per fer-me pensar en l’imponderable encant, en la sensació verament artística que em produiria si en l’esplèndid escenari que em rodeja, i dins d’una quietud en la qual hi dormen totes les belleses de la mare terra, hi pogués sentir les creacions dels grans genis musicals.

* *

*

El brunziment d’un coet ha ratllat l’espai, i a l’arribar al cim s’ha desfet en polsim d’or. És la senyal de que es comença el castell de focs que tiren al casino. Allí hi ballen els forasters, els senyors, els propietaris; a l’envelat de la plaça, el poble, els menestrals, els pagesos. L’idea d’aquell aplec d’humanitat que bojament frueix el goig sorollós de la vida ja no em deixa reprendre el curs somniador dels meus esplais. L’idealitat és tan subtil, que un sol àtom de matèria la corromp o l’esvaeix.

La lluna, meravellosa deu d’encisadores visions, resta encara clavada enmig del cel, mes jo ja no les veig: per un instant sa blanca poesia, amb la punta de ses ales, ha besat el meu front, ha despertat un esbart de records que dormien al fons de la meva ànima, els ha emblanquit, i... ha passat!

VULGARITATS

Al poble no hi ha fàbriques i les collites van malament. Unes vegades és l’eixut que resseca fins les arrels; altres, els aiguats que neguen, que arrasen; altres, malures inconegudes que, quan no maten la flor, corquen el fruit... I el Govern ha de cobrar, i quan no cobra, pren. I a la casa ha de menjar l’avi, que ja no guanya; i mengen l’hereu (?) i la nora i set boquetes petites que no saben mai lo que és desgana; i l’Assumpta té dotze anys; i la noia de cal Negre, i la de cal Sidro, i la de can Pons, i altres i altres, tan criatures com ella, són a servir a Barcelona; i a la taula hi ha una boca menos, i encara alguna que altra vegada la família rep dos o tres duros, i la noia es vesteix i arracona.

La mare es mira a l’Assumpta; la mira d’una manera que no ho ha fet mai. El cor li ha donat un surt i els ulls se li han omplert de llàgrimes. La gran no ha acabat pas la creixença; està flacota, descolorida; l’esforç de portar a braç la darrera criatura i el pes dels feixos de la llenya ha fet que el pit mostri tendència a ensotar-se. Du els peus descalços. Uns parracs nuats al cos li tapen els genolls; un tros de mocador se li encreua sobre el pit; el cap és un moixoll de brins de panotxa, esbullats.

La mare pensa en la filla de cal Negre i la de cal Sidro, que vingueren per la festa major, amb uns vestits amb farbalans que feren les miroies a totes les dones del poble. Ella no voldria pas que la seva gran portés aquells farbalans, però li agradaria que anés vestida, que mengés, que aprengués. Diuen que a ciutat s’hi aprèn molt... Després de tot, a la casa no hi farà cap falta: l’altra noia ja té deu anys i pot fer la seva feina.

No hi ha remei: captarà una xica de roba, i farà el sacrifici.

Una veïna s’emportarà l’Assumpta a Barcelona, on la deixarà a casa d’una germana seva, mestressa d’una botiga de plats i olles en un dels arrabals més pobres de la ciutat, perquè li busqui casa per a servir.

Però succeeix que en aquell veïnat hi ha poca gent que tinga criada. Per altra part, l’Assumpta és petita i no fa goig per a servir en una casa de senyors. Se la col·locarà com se puga, ja que no és cosa de tenir un menjapà a casa.

Al cap del carrer hi ha una botigueta de calcinaire. La dona, que té poca salut, cinc criatures, l’home i el sogre, llogarà la noia perquè l’ajudi en lo de més escarràs.

La nova criada renta els plats, va a la font, escombra, porta a braç una criatura raquítica que té a la ratlla de tres anys; renta la bugada, menja poc, rep alguna plantofada, sent blasfemar de totes menes, i dorm en un tros de màrfega dins d’un quarto fosc i humit de la rebotiga.

Un dia una parenta de la mestressa li envia des del poble un cistellet de raïms. Els han deixat a la cuina, sobre de la carbonera. L’Assumpta, tot rentant els plats, els veu amb sos bells grans acristallats, transparents, rossos; amb el tronc encara tendre, del qual en surten un eixam de petits brins capçats per aquelles boletes plenes d’un suc dolç, emmelat. L’Assumpta ja n’ha vist d’altres en les parades de les revenderies i dels adroguers, però no li han semblat tan bonics, i no els ha tingut al tret de la mà com els hi té ara. I tant de temps que fa que no n’ha menjat! Des de que és fora del poble. Allà sí que se’n feia un bon tip, tan bon punt començaven a treure verol les vinyes! I la noieta, tot recordant des de la foscor que la volta aquella estesa de ceps exuberants de fruit que s’enrossia a les besades d’un sol enlluernador, tot semblant-li que sent dins de sa boca seca la dolçor d’aquella mel, estira el braç per tastar-ne un gra, per veure si tenen el mateix gust que els del seu poble, i succeeix que aquells raïms són dolços, dolços com no té record d’haver-ne menjat mai! I la petita criada no es cansa de picar, i de cada gra que en treu en resta un tronquet escapçat, dret, enterc, com deixat a posta per acusar el furt...

La mestressa, que si bé troba de llei vendre amb mesures un bon xic curtes no pot transigir amb persones llamineres, la treu al carrer. L’Assumpta, que, segons els pactes, al cap del mes havia de cobrar set pessetes, com per comprar-se calçat i una xica de roba li han adelantat el diner, resulta que encara és deutora d’alguna pesseta que l’infeliça criatura es compromet a pagar de la primera soldada que cobri.

I durant tres anys l’Assumpta roda cases de semblantes condicions. Ha estat en dues revenderies, a casa d’una pentinadora, a la d’un sabater, a una carnisseria, a un forn; i, per fi, ja més feta, ha entrat de mitja ninyera i mitja cambrera a la casa d’uns empleats.

El pis és espaiós, els mobles són bonics, els amos van amb trajos luxosos. Les coses que li passen per les mans són molt més fines que les que ha tocat fins aleshores; en quant a la feina, és bastant més pesada i minuciosa; i el tracte que rep se diferencia poc, molt poc, del que ha rebut a les cases dels arrabals. La manen, la criden i la renyen; li exigeixen que sàpiga lo que ningú li ha ensenyat mai. Des de les sis del matí a les dotze de la nit no para d’una feina a l’altra; a l’hora de dormir ho ha de fer en la mateixa cambra de les criatures, a les quals ha d’amanyagar quan ploren.

El primer dissabte que és a la casa, la senyora li diu que a l’endemà se llevi una hora abans que els altres dies per anar a missa. L’Assumpta queda sobtada. Des de que és a Barcelona ningú n’hi ha parlat mai d’anar a missa... Casi, casi ni se’n recorda de quan, criatura, hi havia anat al poble! I per què hi ha d’anar, a missa...? Oi! I amb tantes i tantes males coses que n’ha sentit dir de les iglésies i dels capellans! I per això perdria una hora de dormir? Com ne va tan sobrera!

Per altra part, la senyora, així que ha donat l’ordre, no es cuida pas d’enterar-se de com s’ha complert, ni de la doctrina que sap la seva serventa. El catecisme no és cap cosa que li puga ensenyar de planxar, ni d’arreglar mobles, ni de bregar amb criatures! Pobra senyora! Prou feina té en fer visites i en rebre’n; en seguir modistes; en assistir a teatres i diversions; en fi, en viure com li pertoca a la seva posició.

Malgrat lo que treballa, l’Assumpta està contenta: li agraden força totes aquelles coses boniques que la rodegen; i ja guanya quatre duros cada mes, i sovint pot enviar algun diner als seus pares i comprar-se vestits fets a la moda; i si bé la senyora, com més temps fa que té la noia a casa seva més crida i renya, el senyor li parla amb força manyagueria sempre que s’escau a trobar-se a soles amb ella. El dia de Nadal fins li ha donat dos duros d’amagat de sa muller. A l’endemà li parla de coses estranyes... L’Assumpta se’l mira de cap a peus, com si per primera vegada el veiés, i el troba vell i lleig. Què s’ha pensat aquell senyor que li pot ser pare...?

Sobtadament, l’amo s’ha tornat més exigent i renyador que la mestressa i, sense saber com, l’Assumpta es troba al carrer.

Ara ja ha vist cases boniques, i abans de llogar-se vol que l’aspecte del pis li agradi; i el noviciat que passà per les tendes dels arrabals ara el fa en les cases bones del centre de la ciutat, en les quals ella passa de l’una a l’altra com la papallona que entra pel balcó que dona al carrer i surt per la galeria que cau sobre el jardí sense que ningú dels que viu a dintre se preocupi de saber on anirà, ni lo que es tanca dins d’aquell capet tan xic; mentres que ella, amb els seus ullets tafaners, veu tot un món dividit per envans recoberts amb papers daurats, i mobles bonics, i dones que es vesteixen amb trajos hermosos i joies esplèndides. Oh! Que en veu, que en sent i que en sap de coses amagades als de fora, que an ella li són ensenyades en els més petits detalls, en les més fondes intimitats!

I l’Assumpta ja té divuit anys; i al mirar-se al mirall troba que la seva figura és atractiva i sa cara agraciada; i, amb la costum d’ajudar a vestir senyores i senyoretes també n’ha après força de vestir-se ella. I per si aquest gust li fos desconegut, la senyora, que no s’ha preocupat mai d’encarir-li l’importància del vestit de l’ànima, li exigeix que es presenti amb un habillament que faci goig, amb un vestit negre que modeli bé la figura, un davantal blanc amb tiretes brodades, un collet planxat amb llustre que afavoreixi la cara, un pentinat que li escaigui. I tan i tan bé li escau que el senyoret, el fill de la casa, no se’n sap pas estar de dir-li, i el senyoret no és pas vell i lleig com aquell amo que li va fer por en la primera casa de senyors on va servir. És jove, ben plantat, vesteix amb una elegància que la noia, per la costum del viure junts, ne pot apreciar tots els detalls; sap dir coses molt boniques i les hi diu an ella, que des de que és al món ningú les hi ha dites mai; i la senyora crida i renya amb motiu o sense; i les senyoretes, sovint, molt sovint per qualsevulga cosa, li fan sentir el pes de la seva superioritat; i si bé en algun moment de jovenívola expansió enraonen amb ella, la conversa no va mai dirigida a sondejar el cor de la serventa, a enaltir els seus sentiments o la seva consciència, que dorm inconscient, atrofiada, ignoranta de les ensenyances de la religió, de la moralitat, del dever... I el senyoret parla, parla amb voluptuoses suavitats; i la serventa, que si no sap re de lo que saben les senyoretes de la seva edat sent com senten elles, cau i rodola fons, molt fons, fins a l’abim; mentres el món senyoril, que exigeix virtuts que no s’ha cuidat mai de que florissin, parla, amb auster catonisme, de lo molt pervertit que està el servei...