Kitabı oku: «Fòrvid», sayfa 2
Aturada al passadís
Un home panxarrut d’uns seixanta anys va enfilar el camí de la torre. L’Isis el va veure acostar-se des del porxo. Tenia les cames corbades i caminava fent un suau balanceig a banda i banda. Amb cada passa semblava enumerar una llista de feines per resoldre. A mig camí ja devia haver acabat de comptar, perquè va aturar-se, es va treure la gorra i va eixugar-se la suor del front amb la màniga. Es va fregar els ulls amb el polze i l’índex de la mà. Va tornar a posar-se la gorra i va reprendre la marxa.
Quan va arribar davant del porxo, va mirar l’Isis i es va tornar a treure la gorra. Ella es va fixar que els cabells li guardaven la forma del capell, i duia una línia vermella al front, just allà on queia el pes de la visera.
—Hola.
Ell va respondre amb un lleu moviment de cap. Semblava sorprès.
—Ets ben igual que la teva difunta tia.
—Tia àvia.
L’Isis no en sabia gairebé res de la seva tia àvia, ni tan sols que vivia en una residència. Quan, un parell d’anys enrere, la Gemma li havia trucat per dir-li que s’havien de veure, que la Reme havia mort, ella no havia sabut de qui parlava. Les estructures familiars més enllà de pares i fills la sobrepassaven, però la Gemma havia insistit que quan va morir el José, la casa havia passat a ser propietat de la tia Reme com a vídua seva, i que la següent en la línia d’herència era la Mònica.
En pronunciar l’última paraula, la tia havia abaixat el cap, i després del «Mò» gairebé no s’havia sentit res. L’Isis havia deixat caure el pes del seu cap sobre el respatller de la cadira i havia assentit. Com que la mare era morta, la casa era seva. Per a ella.
Recordava haver pensat per un moment de fer-se neorural. La tia l’havia vist somrient i l’havia animada. Vint-i-quatre mesos més tard estava totalment immersa en la ruralitat. Aquell senyor era el Cisco. Li volia dir que ja sabia qui era, però ell havia mogut les celles amb l’expressió familiar de «i tant, ja sabem qui som». Dubtava si havia de donar-li la mà o fer-li dos petons, i es va posar dempeus sense dir res. Ell tampoc va dir res, només va somriure i va avançar una mica. Era bastant més baix que ella, d’esquena ampla i braços forts. La gorra, de color blau elèctric, tenia unes palles enganxades a la visera. Van estar uns moments sense dir-se res, només mirant-se. Finalment, l’Isis va parlar.
—I quan va caure la torre?
—Com?
—La torre. On era? Com va caure?
El Cisco va comprovar la façana de la casa.
—La torre és astí. No ha caigut res.
L’Isis va mirar paret amunt amb cara estranyada.
—No l’he pas vist.
El Cisco va fer una rialla i els ulls se li van plegar en acordió.
—Astí les cases se diuen torres. No hi ha torreons ni torretes en esta torre.
—Ah.
L’Isis va notar roentor a la cara. De vegades, es fumeria de bufetades, i les galtes li quedarien vermelles de debò. El Cisco continuava amb un somriure afable.
—No passa res, dona, no cal ficar-se tan roya, que no tenies per què saber-ho.
—Ahà.
Llavors el Cisco va avançar un pas, li va donar la mà, i la va sacsejar amunt i avall, prement ben fort. Li va preguntar si feia molt que havia arribat i què li semblava la torre. Ella li va respondre, i van comentar quatre banalitats sobre la calor, que anava i venia i que no semblava que es decidís a quedar-se aquest any. Van seure al vestíbul.
El Cisco va explicar que la collita s’estava endarrerint perquè no havia fet gaire sol. La poma estava gairebé a punt. Per anar bé hauria de fer sol durant un parell de setmanes. Mentre continuava parlant va aixecar-se i va treure el porró de vi de la nevera. L’Isis el va veure entrar i sortir de la cuina amb tanta naturalitat que es va sorprendre. Per un moment gairebé es va molestar. Aquell home a qui acabava de conèixer s’estava servint un got de vi, amb dos gots nous per estrenar. Però només va ser un instant, de seguida va pensar que havia estat ella qui li havia donat ple poder per entrar i sortir, i fer el que li donés la gana quan, uns mesos enrere, havia acceptat l’oferta del Cisco de fer de masover.
Li havia trucat mentre preparaven les notícies de les nou. Havia fet una pausa després d’ajustar els micròfons i ara tothom estava aprofitant els últims minuts abans d’entrar en directe. Ella anava camí de l’office a preparar-se un cafè. Quan passava per davant del despatx de producció li va vibrar la butxaca. A aquella hora mai ningú li trucava, i es va sorprendre. No li trucaven en hores de feina i tampoc fora d’hores. No parlava mai amb gairebé ningú. Només de tant en tant li trucava una amiga de Bescanó, per veure com li anava la vida. Sempre acabaven parlant de com n’era d’avorrit viure al poble, i de la sort que havien tingut de poder-ne marxar. Al cap d’una estona reien amb anècdotes i comentaven com el trobaven a faltar, el poble. I més o menys cada dos mesos tenien aquesta conversa i quedaven que es trucarien ben aviat per veure’s en persona.
Però en aquella ocasió no havia reconegut el número de la trucada.
«—Hola, soc Cisco Mola. La teva tia m’ha donat lo teu telèfon. Pots parlar?»
La Gemma havia suggerit que llogués les terres per treure’n un petit rendiment. Ella havia llogat la seva casa del poble a una parella que hi volia muntar una residència de turisme rural. Era un edifici ben conservat que tenia l’encant autèntic del poble. No li havia fet falta muntar cap escenari perquè semblés rural. En una ocasió, l’Isis havia passat un cap de setmana en un allotjament rural que tenia l’aspecte d’un parc temàtic.
Ella no sabia en quin estat es trobava la finca. Li ho va explicar amb franquesa al Cisco, i ell va fer-li una proposta. Mentre parlaven, l’Isis estava aturada al passadís, tocant la paret grisa davant la porta de producció. Estava folrada d’una moqueta de pèl curt que amortia el soroll que feien les persones en circular d’un despatx a l’altre. El Cisco explicava el seu interès a explotar les hectàrees de pomeres. Parlava dels temporers que coneixia i que podia portar-hi, de l’experiència que tenia en la collita de la poma i la pera. L’Isis va veure la collita en la línia de punts groguencs que dibuixaven els ulls de bou del sostre. Aquell tema no li agradava. Seguia convençuda que la finca no era per a ella, i la gestió de tot el que se n’hagués de fer li importava ben poc. Ell havia afegit a última hora si li molestaria que hi posés un ramat d’ovelles.
—Un ramat?
—Sí. De jove jo feia de pastor.
—No, no em molesta que facis de pastor.
L’Isis esperava que s’acabés la conversa per poder servir-se per fi un cafè i també per tancar el capítol de la torre. Ja era al llindar de la porta de l’office. Si volia tenir un ramat d’ovelles o de xais li semblava perfecte. Es va preguntar si els xais eren tan aspres al tacte com la moqueta de la paret. De petita havia tocat tot tipus d’animals. Però no recordava quin tacte tenien les ovelles. Se li va ocórrer que potser li hauria d’oferir d’anar a viure a la torre.
—Si vols instal·lar-t’hi per no perdre el temps anant i venint...
—No cal, gràcies.
Va fer una pausa. Semblava que volia afegir-hi quelcom més. Efectivament, encara no havia acabat i va tornar a parlar amb un to de veu una mica més agut.
—Potser no t’ho han dit, però la torre no es troba en bones condicions.
L’Isis va imaginar-se que devia estar en bastant mal estat. Pel que en sabia, la casa tenia més de cent anys i no havia estat actualitzada. Així i tot, ningú li havia explicat com estava. Ella tampoc ho havia preguntat. De fet, no sabia ni si la tia Gemma havia anat a veure-la per ensenyar-la al Cisco, o si l’havia contactat per telèfon, ni res d’això. No li interessava. Va anar acabant la conversa dient que molt bé a tot, i procurant no ser mal educada. S’havien posat d’acord. El Cisco li mereixia respecte i de moment li havia caigut bé. Va penjar. Ell no en tenia la culpa que la seva família només li hagués deixat parcs temàtics en ruïnes.
El Cisco va acabar d’omplir-se el got. Continuava aclarint que el retard de la collita havia estat prou oportú. Li estava costant molt trobar temporers. En mirar-la li va notar el bullici en l’esguard, i es va aturar tot avergonyit. Es va disculpar i va afegir-hi que feia tants dies que estava sol per la torre, que havia oblidat que era casa seva. L’Isis li va dir que no es preocupés.
—Fas un vinet?
S’ho va pensar un moment. Eren dos quarts de sis de la tarda.
—Vinga, sí.
Va buidar el got i va fer una ganyota. El vi era força dolent. El Cisco l’hi va reomplir al·legant que el segon glop acostumava a ser més bo. Ella va tornar a somriure i va afegir que era d’aquells vins que com més se’n pren més bons es tornen.
—Veig que ja saps com funciona.
El Cisco va acabar-se’l i el va reomplir mentre escurava la gargamella.
—I què faràs per trobar temporers?
—Doncs no ho sé. Provaré de parlar-hi un altre cop, amb los del lloc. Si no entren en raó aniré a buscar-ne a Binèfar o Altorricó.
Va dubtar un moment.
—Jo podria fer de temporera.
Sense saber com, va sentir-se dir una cosa.
—Podria fer-ho perquè m’han fet fora de la feina.
El Cisco va posar cara de circumstàncies, i li va omplir el got. La va emplaçar a parlar amb la mirada.
—No hi ha res a explicar. He perdut la feina.
—Has perdut la feina o t’han fet fora? No és lo mateix.
—M’han fet fora. De fet, fa temps que, pel que m’han dit, vaig començar a perdre la feina. Però no ha estat fins ara que se n’han adonat.
—I per què ara?
—Perquè hi ha retallades.
—Ah.
El Cisco la mirava des de l’altra banda. El tòrax recolzat sobre la taula i els braços creuats davant del pit. Esperava que l’Isis continués l’explicació. En adonar-se’n, ella va reprendre el discurs, sense saber ben bé què més volia saber el Cisco.
—El cap em va cridar divendres al despatx. Tenia un paper amb una llista de noms. Em va demanar que segués i sense donar-me temps a acomodar-me em va dir que, sentint-ho molt, havien de prescindir dels meus serveis. Però no feia cara de sentir-ho molt, saps?
Va fer una pausa per mirar al sostre. La gola li cremava. No era només pel vi. La nuesa de les parets la desconcertava. Va tornar a mirar al Cisco i continuà.
—Fa deu anys que treballo per la tele, i sempre m’han tractat bé. Amb cordialitat. Treballo ràpid i en silenci. No m’agraden les xafarderies, ni perdo el temps pels passadissos. Crec que he estat sempre una bona treballadora.
—I no t’han donat cap més explicació?
—Sí. La manca d’actualització dels meus coneixements. Així ho va dir el cap: «Manca d’actualització dels coneixements».
Va fer un glop llarg.
—Pensant-ho bé, és cert. Però no sabia que ho havia de fer. Em va dir que esperaven que introduís novetats en la manera de mesclar micròfons, vídeos i sintonies. Que fes suggeriments sobre com renovar els equips de gravació.
—Ja veig. És una d’ixes feines en què no acabes mai de saber-ho tot. Quan ix un nou micròfon al mercat, tu t’has d’espavilar per conèixe’l, i en cada novetat te desactualitzes.
Ella va assentir lleument.
—I los altres?
L’Isis el va mirar, no sabia què volia dir.
—Has dit que el cap tenia una llista damunt la taula.
—Sí, eren altres companys que també van acomiadar. Gairebé tots teníem contractes mercantils, o sigui que no han hagut de donar gaires explicacions a ningú. Només ens cal buscar nous clients, perquè a efectes legals som autònoms. No és tan senzill buscar clients nous quan fa deu anys que ets al mateix lloc.
—Doncs escolta, si vols ja has trobat lo teu primer client. Queda-te a fer de temporera i, si vols, te faig una factura per haver arreglat los sorolls de la torre.
Tots dos van riure de gust. L’Isis va gronxar-se sobre les potes del darrere de la cadira mentre s’esponjava la cabellera de la nuca. Ni tan sols sabia quina era la feina de temporera.
—Per què no tens temporers?
El Cisco va esborrar el somriure de la cara. L’enrojolament de les bromes i el vi va donar-li un aspecte irat.
—Diuen que la torre està embruixada.
Va seguir fent broma i va tornar a riure, però alguna cosa havia canviat.
—T’ho pots creure?
El primer que li va passar pel cap a l’Isis foren els objectes alineats al llindar de les prestatgeries de la cuina. També els udols del gos, que, per cert, no havia vist en tot el dia.
—Són ben borricos. No volen la feina. Després se queixaran que no tenen perres, que la temporada ha estat fluixa, que lo camp no dona per viure. Tenen por de les històries que se conten per ahí, però no se n’ha de fer cas de lo que diu la gent. Abans hi havia bruixes a estes terres, i les van cremar los de la inquisició. Resulta que ixes dones eren lo més paregut a un metge que hi va haver fins los anys de la república per ací. Eren dones que coneixien la terra, les herbes de guarir, los cicles de los animals. Eren sàvies, i no bruixes. I ara les llegendes conten que es convertien en gats i altres animals, que eren lo diable, que feien fogueres per invocar los esperits. I los temporers fan veure que no, però tenen por, perquè són uns pobres infeliços, la majoria immigrats, que ja tenen prou problemes a guanyar quatre perres per enviar a la seva família. Perquè no tenen gaires llums per distingir la fantasia de la realitat.
L’alerta de discriminació racial va saltar.
—Però no són tots immigrats, ni tots enzes, oi? Vull dir, algú hi deu haver que sigui capaç de pensar per si mateix i no fer cas de les llegendes urbanes, sigui d’on sigui, oi?
—Los que menos.
L’Isis va entrar a la cuina i va tornar amb uns pantalons i una samarreta a les mans. Va rebuscar a la butxaca.
—No deus pas conèixer aquest noi?
L’Isis li allargà el DNI.
—S’estava banyant a la bassa, i de sobte va marxar i va deixar-se la roba i la cartera.
El Cisco el va reconèixer com a «lo Pié». Un tarambana que feia de temporer per aquella zona. Normalment vivia a Lleida, però durant la temporada s’allotjava amb els treballadors als apartaments que compartien als afores del poble del costat. Si el buscava el trobaria allà. Li va donar, per si de cas, el seu telèfon. El tenia apuntat en una petita llibreta que duia a la butxaca lateral de la granota. Als fulls també hi havia escrits els noms i telèfons d’altres temporers. Va llegir els noms d’uns quants, la majoria eren magribins.
L’Isis va notar que necessitava aire. Va sortir al porxo i el Cisco la va seguir. Li va dir que podien fer una mica de sopar. Aniria a buscar un formatge, quatre tomàquets i cogombres i un grapat d’ametlles que tenia al magatzem. Ella va assentir.
Allà fora va veure que ja s’estava fent fosc. El sol tardava més a pondre’s a la Llitera. A Barcelona ja devia ser de nit, i segurament la seva habitació ja era a la penombra. Recordava l’olor d’humanitat que feia quan havia tancat la porta abans de marxar. Des que l’havien fet fora hi havia passat moltes hores. S’havia quedat bloquejada a l’habitació, ajaguda al llit de palets, en xandall. Havia tingut la sensació d’haver-se estirat dins una banyera i haver-se anat enfonsant a poc a poc durant dies, i que només els dits dels peus havien sobresortit de l’aigua. La resta del seu cos havia estat submergit, i així fins que l’aire fresc que corria enjogassat pel porxo de la torre l’havia fet reviscolar.
Va pensar en el Cisco. De seguida arribaria amb el sopar i podria fer fonedís l’entumiment del vi i de les emocions acumulades al front i al pit.
No sabem què hi ha al món I
Malgrat no considerar-se un home amb prejudicis, el Cisco no s’havia pogut estar de pensar que l’Isis seria una noia de ciutat. En conèixer-la aquella tarda, li havia semblat que una mica sí que ho era. Però, després de passar una estona amb ella, havia comprovat que no era propensa a la xerrameca buida. Ni tampoc era reticent a fer feines físiques, ni era una llepafils. D’alguna manera, era més de camp que la seva pròpia filla, que mai no havia volgut tastar el seu vi.
Va sortir del magatzem carregat amb un gibrell i dues ampolles. El gos el seguia tot darrere, fins que va veure l’Isis. Li va saltar al damunt i amb alegria li va llepar la cara. El Cisco va allargar una panera amb els tomàquets i li va presentar el Grit. Pel que veia, però, ja es coneixien. Van posar-ho tot a la taula del rebedor. El gos, com de costum, va seure al costat de la porta, per la banda de fora.
El Cisco va partir el pa fent unes llesques gruixudes com el dit. Va mirar l’Isis i va somriure. Ella l’hi va tornar el gest, mentre partia els tomàquets i els anava fregant per damunt del pa. Van tallar el formatge i van amanir cebes i cogombre amb un bon raig d’oli. Per condimentar-ho millor, el Cisco hi va afegir vinagre casolà. Era d’un vi que s’havia fet vell a la bota. Tenia molt pòsit i en inclinar l’ampolla es va barrejar amb la resta del líquid. També s’hi va fer una bromera blanca a la part superior. Va deixar anar un renec. Volia oferir-li un bon àpat, amb aliments provinents de la seva terra.
—Soc una gurmet sense manies.
El Cisco va respirar alleugerit mentre ella duia plats. Va reomplir el porró i van començar a sopar en silenci. De dins estant, podia sentir el cant dels grills i la respiració feixuga del Grit. La melodia de la natura. Gaudia de debò d’estar allí, menjant un sopar senzill i escoltant el so de les bardisses. Aquella nit encara ho gaudia més, ja que ho feia en companyia. Va agafar una altra llesca de pa i dos talls de formatge. Era d’ovella, curat i sec, com una pastilla de sabó. L’Isis l’estava mirant amb una pregunta als ulls. Era ben bonica, aquella noia, i transparent.
—Cisco, tu vas posar les coses alineades a les prestatgeries de la cuina?
—No.
Va empassar amb parsimònia abans de continuar.
—Però ja sé què vols dir. Totes les coses a punt de caure, oi?
L’Isis va fer que sí i ell va agafar una altra llesca de pa i més formatge. Com que ella no deixava de mirar-lo amb els ulls exageradament oberts, va arrencar a parlar amb la boca plena.
—El primer dia astí a la torre, vaig entrar a la cuina a ficar una goteta de vi a la nevera. Buscava un vas. I vinga a buscar-lo fins que el vaig trobar davall de la pica. I en obrir tots els armaris les coses estaven a punt de caure. Només les vaig prémer cap al centre. No he tornat a tocar res.
L’Isis li va fer un resum de la trencadissa que hi havia hagut aquell matí. El Cisco va continuar menjant. Li va preguntar si deien que la torre estava encantada perquè les coses es movien. Ell va acabar de mastegar i va escurar el got. Va reomplir-los fins al capdamunt. Portaven begut gairebé un litre. Per contar el que li havia de dir, necessitava estovar una mica més la llengua. Va espolsar-se les engrunes de la cara i del pit, i es va eixugar les mans amb el drap de cuina.
Recordava com si fos la vigília quan demanava al seu avi que li expliqués la història de la torre que xiulava. Ell li responia que li explicaria a l’hora de fer el mos, quan estiguessin tots dos asseguts a la pedra plana. I així ho feia. Entraven el ramat a la solana de Santa Magdalena i aprofitaven l’amplitud del camp per dinar. Pujaven a una pedra grossa que hi havia a l’extrem més oriental, des d’on es dominava tota l’extensió. D’allà estant podien vigilar més còmodament. L’avi treia el farcell que els havia preparat l’àvia, i feien un mos, mentre el Cisco esperava, en silenci, que l’avi li relatés la seva aventura. Li agradava imaginar-se que era ell, qui havia escapat de la casa que xiulava. Quan s’acostava el moment en què havia de fugir saltant per la finestra de la cuina, la veu de l’avi s’enterbolia. I, en acabar, el Cisco estava sempre molt content, però veia l’avi capcot i entotsolat la resta de la jornada. Potser per això l’avi només li explicava la història de tant en tant. Ell la rememorava amb tot el detall que podia, ja que arribat l’estiu l’avi pujava a la muntanya amb el ramat i no tornava a baixar fins al cap de tres mesos. Llavors venia l’hivern i encara es tancava més en si mateix. I no tornava a tenir oportunitat de preguntar-li fins que el bon temps el feia menys sorrut.
Havia explicat la història de la casa que xiulava a la seva dona, mentre sopaven, un dels primers dies d’estar casats. En acabar, ella li havia contat una rondalla lliterana, i el Cisco s’havia adonat que mai estarien en completa harmonia. La tranquil·litat amb què l’Isis li acabava de preguntar si deien que la torre estava encantada perquè les coses es movien li havia recordat aquell moment. Al principi no sabia ben bé per què li ho havia recordat, però tenia a veure amb la naturalitat amb què havia formulat la pregunta. Semblava una persona poc propensa a jutjar els altres, i aquesta era, a parer seu, una gran qualitat per estar en harmonia amb el món.
—Ara et contaré una cosa, perquè veig que no et prens les coses de manera dramàtica, i em sembla que puc confiar en tu. Si la contés a la meva filla, a saber el que es pensaria. No vagis dient-ho, que la gent s’espanta d’aquestes coses.
Ella va assentir amb el cap mentre s’apropava a la taula, com volent contenir el secret en un espai més petit.
—El meu avi, Francisco Javier Mola, juntament amb la meva àvia, Joana Nogués, em van cuidar de xicarró, fins que vaig complir els catorze anys. Allavontes això es feia molt. Pares que tenien molts fills, o que no podien cuidar-los, els tiets o els avis se’ls afillaven. I jo vaig tenir molta sort d’anar a viure en mons iaios a Llessuí, un poblet del Pallars Sobirà.
Durant anys només havia repassat la història mentalment, i la repetició l’havia convertit en un seguit de mots que, ordenats correctament, podien fer desplaçar qualsevol persona del principi al final d’una vetllada. En començar a contar la història, i en sentir-se-la dir de viva veu, els detalls emergien amb vivacitat i emoció arrelada.
Va dir a l’Isis que de petit havia acompanyat el seu avi amb el ramat cada dia de primavera des que va fer set anys. Que havia tingut una infància sense abundàncies, però que mai havia passat gana. Però que el que sí que l’havia fet patir era el fred. De nit es gitaven tots tres sota una pila de mantes que no li permetia gairebé ni respirar. Es tapava també el cap, i els sargits i pedaços dels llençols li quedaven marcats per tota la cara. I també que posaven unes pedres calentes sota el jaç, perquè el fred no els atrapés per l’esquena.
Després va continuar aclarint a l’Isis que els fets que estava a punt de relatar havien passat quan l’avi tenia vuit anys i era mosso d’una finca de la plana lliterana. Que havia hagut de marxar per culpa d’unes pluges torrencials que havien inundat l’edifici principal de la finca. I que enmig de les inundacions, el petit Francisco Javier Mola havia vist i sentit coses que no havia pogut oblidar mai més.
Se sentia a si mateix explicant el relat i, a poc a poc, les paraules i els records s’anaven carregant de significat.
—La primera vegada que l’avi em va contar la història de la casa va ser un matí de primavera. Havíem sortit a pasturar a trenc d’alba, i el fred era tan viu que cada vegada que respiraves la seva aroma paralitzant et glaçava el paladar fins a les orelles. Tot just feia uns dies que l’acompanyava amb el ramat, i no perdia de vista l’avi. Em fixava on trepitjava. Com xiulava les cabres!
Va mirar al sostre tot recordant amb un somriure aquell so que partia l’espai com una fina línia invisible, un xiulet que dibuixava un camí que alhora apropava les distàncies i ajudava els animals a desplaçar-se.
—Quan vam haver arribat a la solana de Santa Magdalena, l’avi va fer un xiulet diferent dels dels dies anteriors, més llarg i agut. Jo el vaig imitar. I ell es va girar amb la cara encesa d’ira i em va fotre uns quants mastegots mentre a crits em deia que no tornés a fer-ho, de xiular d’aquella manera. Jo em vaig espantar molt i vaig quedar clavat a terra. Ja no tenia fred. Les galtes se me van mullar i me vaig orinar al damunt.
L’Isis va fer un glop de vi enmig del silenci. El Cisco va notar que la simfonia de grills i salvatgines s’havia aturat. Va veure el Grit alçar el cap i fitar-lo a través del seu serrell pelut.
—L’avi, en veure que me quedava endarrere, me va venir a buscar i me va rodejar l’espatlla, empenyent-me amb un gest suau. Vam anar així fins que vaig deixar de sanglotar. Els calçons se m’estaven refredant, però no volia que ell ho sabés, així que vaig seguir-lo ben mut. Allavontes m’ho va contar. Me va fer seure i me va donar un cantell de formatge i un rosegall de pa. Tot havia passat una nit de juliol de mil nou-cents tres. Lo meu avi dormia a la pallera de la torre on treballava de mosset. Ell i l’altre mosso s’estaven mullant. Ja feia dos dies que plovia i la palla era ben humida. Però va notar que li queia un bon raig d’aigua a la cara, i els dos xicarrons, que dormien arraulits l’un contra l’altre, es van despertar i van decidir demanar ajuda al senyor. Sabien que se la jugaven, però van baixar l’escala de gats, van creuar l’era, i van empènyer la porta principal.
—Pobres marrecs.
El Cisco va assentir.
—En contar-m’ho, a l’avi li espurnejava la mirada, i gesticulava abaixant la veu, com si no volgués despertar el dimoni que feia ploure sense parar. El senyor els havia obert i, en explicar-li que entrava aigua per la teulada, els havia deixar passar a la cuina. Encara no s’havien acomodat al costat del foc mig apagat, que van sentir un fort tro que els va fer caure a terra. L’avi va notar com tremolava tota la casa i grinyolaven les fustes, i va veure com queia la calç de les parets. El seu company, que li havia caigut al damunt, es va arraulir a un extrem de la llar de foc per protegir-se. Va veure entrar al vestíbul les dues senyoretes, la senyora, la minyona, i després va anar-hi la cuinera, i totes van escoltar el senyor. Ell, el senyor vull dir, duia una llum d’oli i ajudava les dones a posar-se els abrics. La cuinera anava en direcció cap a ell quan va sentir-se un xiulet molt, però molt agut. La cuinera va caure a terra, cridant de dolor mentre es tapava les orelles amb les mans. L’avi va notar els peus molls. El terra estava inundat i el xiulet no s’aturava. En aquell moment es va sentir un gran estrèpit. L’avi va pensar que la casa li queia al damunt, però en alçar la vista va trobar-se un núvol de pols. El sostre del vestíbul s’havia desplomat.
El Cisco va fer una pausa. Va sentir la remor dels marges vius, que, reviscolada, entrava per la porta. També hi passava la suau brisa de la nit.
—Tot va quedar a les fosques, i l’avi es va girar i va veure claror per la finestra. L’aigua li arribava ja als turmells i tenia por perquè no sabia nedar. Així que es va dirigir cap a la finestra aixecant molt els peus a cada pas. Quan l’avi m’ho explicava feia així, i es tapava les orelles.
El Cisco va fer-se enrere amb la cadira, va aixecar una cama i després l’altra, deixant veure els genolls per damunt la taula, i va picar amb els peus a terra alternativament. L’Isis va alçar les celles ben amunt intentant aguantar una riallada.
—Sí, aquesta era la meva part preferida, i solia jugar a escapar-me de qualsevol lloc saltant damunt d’un pam d’aigua imaginària. Però la cosa no acaba aquí, perquè mentre anava cap a la finestra, l’avi havia vist unes tremolors damunt l’aigua.
L’Isis seguia enriolada. Semblava que no l’havia sentit bé, i va insistir.
—Tremolors. Jo li vaig preguntar si l’aigua tremolava de fred, i ell em va dir que no, que tremolava i punt.
—Ah.
Va recuperar el seu posat seriós.
—Allavontes ja s’havia enfilat corrents a l’ampit i havia saltat a fora. Plovia tant que no veia ni on posava els peus, però això no li va impedir córrer com un esperitat. A mesura que s’allunyava, ja no se sentien els xiulets de la torre, i fins que li va faltar l’alè no es va aturar. Es va girar i va recolzar les mans als genolls, agafant tot l’aire que li permetien els seus pulmons. Va mirar enrere, però no va veure res. Seguia diluviant i no es veia res a un pam del nas. L’única cosa que va sentir en aquell moment va ser el xiulet que queda al fons de les orelles després d’haver escoltat un so tronador.
El Cisco va aturar-se un moment i va agafar el got. Va anar fent glops fins que el va buidar i el va deixar caure amb un cop sec sobre la taula.
—I així, el meu avi, va decidir tornar cap a Llessuí, d’on era originari. Jo li vaig preguntar si havia tingut molta fred, tot moll, camí de casa. Però ell va respondre que havia tingut tanta, però tanta por, aquella nit, que no li havia quedat lloc per tenir fred, ni gana, ni son mai més.
El Cisco va creuar els braços, donant la història per acabada. L’Isis es va gronxar una llarga estona sobre les potes del darrere de la cadira mentre s’acariciava la barbeta. A poc a poc es va alçar, va fer mitja volta a la cadira i va tornar a seure eixancarrada. Va inclinar-se sobre el respatller de la cadira mentre es mirava les mans. Tenia la cara enrojolada.
—A veure, Cisco, anem a pams.
El Cisco va començar a repensar-s’hi d’haver parlat. De vegades es precipitava, ja ho sabia. Solia confiar massa en les persones. Quan trobava un petit indici d’avinença, ho donava tot. Per què havia explicat la història del seu avi a una desconeguda? Així li anava a ell. Després se sentia traït.
—D’acord, anem a pams.
—M’estàs dient que la torre on treballava el teu avi és aquesta, oi?
—Correcte.
L’Isis el va fitar amb els ulls plens de curiositat.
—I què se’n va fer, dels propietaris? Van morir? Eren família meva?
