Kitabı oku: «Fòrvid», sayfa 4

El Cisco va anar a buscar un carretó i una pala. Va trobar un lloc a l’ombra i va començar a cavar. Li va demanar d’ajudar-lo i cavant amb força la terra seca va guanyar-se dues butllofes a les mans. També va aconseguir pensar en una altra cosa. Li feia vergonya que l’afectés la mort d’un animal que gairebé no coneixia, i a cop de pala va anar obrint un forat on enterrar la ràbia i la vergonya.

Els va costar ben bé una hora enterrar el Grit. Al Cisco se li havien ajuntat les marques de suor del coll amb les de les aixelles i les de la cintura. L’Isis notava com les gotes li recorrien el cos a raig, sense topar amb la indumentària gegant del Cisco que l’embolcallava.

—Fem un brindis per lo Grit?

Van entrar i l’Isis va recordar que, feia un munt d’hores, havia preparat la bossa per marxar. L’havia deixada damunt la taula, ben al centre, i, quan la va veure, la idea de tornar a Barcelona li va caure al damunt com una llosa, i va notar un nus impetuós i eixut formant-se-li a la gola.

—Ja te’n vas?

L’Isis no va contestar. Va agafar el porró i dos gotets i els va omplir. Sense mirar el Cisco va beure-s’ho tot fins a l’última gota. Tot el desencís i l’amargor coll avall.

El Cisco la mirava amb expressió greu.

—Queda’t, treballa amb mi uns dies.

Li va allargar el seu got. L’Isis encara va tardar una estona a acabar de fer net, amb un altre glop voluminós i difícil d’empassar. Finalment va assentir i va esbossar un somriure.

—Així m’agrade, ens ho passarem bé o, com a mínim, ho intentarem.

I va servir dos gotets més, i va brindar pel Grit, i per la seva nova feina junts.

En general, no li agradava que els altres prenguessin decisions per ella. Per una vegada, però, es podia deixar ajudar. Tot seguit es va estarrufar els cabells i va sentir com li tornaven les forces.

—Però tu tracta’m com una temporera més, que jo no soc ningú especial, aquí. Tu mana’m com a un altre.

—Això serà si els que manen de debò ho permeten.

—I qui són aquests?

—Els esperits de la terra.

L’Isis va esclatar a riure. El Cisco feia broma, i reia de bon grat. Ella tampoc podia parar, realment el Cisco bevia una mica massa. Reien de gust, s’aturaven, es tornaven a mirar i reprenien la rialla un altre cop. L’Isis era conscient que era millor això que plorar, i el Cisco també semblava alleugerit d’haver descomprimit la tristor.

Llavors ella va sentir una rialla. La va notar just darrere de la seva nuca. Era tan a prop que es va esglaiar i es va girar d’un bot.

—Tu també ho has sentit?

El Cisco va exclamar que no, tot divertit. Continuava de broma, però ella ja no reia.

Va fer un parell de voltes sobre si mateixa. Ho havia sentit tan, tan a prop, que podria dir que algú reia dins seu. Havia sentit una cosa semblant a una rialla, tot i sonar enllaunada, com tots els sons que en les últimes hores s’acumulaven al seu cap. Va sortir a mirar a fora, però al porxo no hi havia ningú. Havia sonat com els enregistraments que hom fa d’un mateix. El riure era el seu, però s’havia desplaçat. Estava, d’alguna manera, corromput. En els enregistraments tothom reconeixia la seva paraula, malgrat que no identificava la seva veu. Va pensar que li havia passat el contrari: havia identificat la seva veu, però ella no havia produït aquella paraula. N’estava pràcticament segura.

Va comprovar que a l’era tampoc hi havia ningú. Els arbusts es movien suaument amb la brisa. Un tractor i dues màquines de treballar el camp reposaven immòbils a l’altra banda. El camí de terra creuava l’era i es perdia en la llunyania sense cap interrupció. Va tornar a topar amb la sensació que els fets contradeien algunes realitats. O que les paraules quedaven curtes per descriure algunes situacions. En aquella casa hi havia més d’una cosa de les que feien dubtar de la integritat sensorial d’un mateix. No era una reflexió gaire acollidora. Amb els últims esdeveniments no es podia permetre pensar així. Va aclucar els ulls per afuar l’escolta i aturar les divagacions mentals. No se sentia res. L’ombra de la seva rialla havia desaparegut.

Un cop a dins va respondre al Cisco que no es preocupés, que s’havia confós. Ell seguia engrescat, i l’Isis no tenia ganes de donar-li explicacions i que se’n fumés, o, pitjor encara, que li expliqués històries d’esperits que maten gossos i després se’n riuen. No tenia forces per fer-se preguntes. El pla era quedar-se un temps a la torre, i esperar que els maldecaps escampessin la boira.

L’Isis va rebutjar l’oferta del Cisco de passar la nit a casa seva. Suposava que a la dona no li importaria que hi anés. Però a ella sí. No volia passar la nit a casa d’uns estranys. A més, ja anava sent hora de pujar al pis de dalt i mirar si hi havia algun llit, que ja feia dos dies que dormia al sofà de la cuina. Ja no creia que fos perillós pujar al pis de dalt després de tot el que li havia passat aquell dia.

Va acomiadar el Cisco des del porxo fins l’endemà. La vindria a buscar de bon matí per anar a collir pomes. L’aroma de camamilla li arribava ara amb fortor. Va agafar la bossa del vestíbul i va enfilar escales amunt.

Al primer pis hi havia una gran sala rectangular amb quatre portes, una a cada banda. La llum rogenca del capvespre entrava per dues finestres que donaven a la façana principal, reflectides al terra com dos tels de llum que recorrien l’estança. L’Isis va seguir-los amb la vista. Estaven carregats de petites partícules de pols que es desplaçaven a càmera lenta per l’interior. Va parar l’orella. El xiulet de fons que l’habitava semblava descriure la migració d’aquella munió silenciosa. Va creuar la sala i va obrir la porta de la dreta. A l’habitació hi havia un llit alt i un armari amb mirall a la porta. Amb això ja en faria prou. Va estendre la seva tovallola damunt la vànova polsosa i s’hi va estirar. Un núvol de partícules va retallar el seu perfil i es va elevar difuminant-se en l’espai. Li coïen les ferides que li havien fet les costures de la granota. Li picaven els cabells. Podia sentir com palpitava l’ungla del dit gros, i el pessigolleig i l’entumiment del cop a la resta del peu. Va intentar pensar en el que li havia passat aquell dia i no va poder. Notava el seu cos enfonsant-se d’una peça en el matalàs vell. Va girar el cap, posant l’orella inundada cap al coixí, esperant que l’aigua sortís i el xiulet desaparegués. El primer havia estat trobar el Grit. Després l’havia arrasada una gran onada de tristor. Notava les galtes vives. Va rascar-se el cap i el somier va grinyolar sota seu. Se sentia enganxosa. Podia veure la llum residual del capvespre entrant per la finestra. Finalment havia decidit quedar-se a la torre, tota sola. Sense el Grit. I en aquell moment era allà, a casa seva.

Va mirar al sostre i ja no hi veia res. Ni tan sols sabia què hi havia darrere les altres portes. Podria tenir por, si volgués. Però no, estava massa cansada. Estava sola, en un llit excessivament flonjo. Notava la roentor del teixit a tota la seva pell. No se sentia res. Excepte el xiulet constant. Quan es concentrava a escoltar-lo, desapareixia. No sabia on era la dutxa. Les imatges se li succeïen a gran velocitat. Les volia retenir, fixar-ne només una. El soterrani. El xiulet era l’únic que perdurava. Havia de fer net de moltes coses. L’aigua tremolava. El llit tornava a grinyolar i no li quedaven forces per tenir por. El Grit i la seva companya de pis jugaven a la platja. El Grit era mort. Ella se sentia sola i no tenia on anar.

Es va despertar esperant que fos de dia però no havia passat gaire estona. Eren dos quarts de dues i feia calor. Tenia la sensació que el seu cap triplicava el volum habitual. Seguia amb els xiulets a l’oïda i hi havia allò del Grit, i els companys de pis: els hauria de trucar per dir que seria fora una temporada. Es va llevar. Estava suada. Va sortir cap al lavabo, esperava que hi hagués llum allà dalt. De seguida va localitzar un interruptor i va desar el mòbil a la bossa. La sala era molt fosca, malgrat el llum encès. Va obrir la porta del davant i va veure una estança si fa no fa com la seva, però sense mobles. Les dues altres portes duien a habitacions igualment buides. Va sortir al replà i allà va veure la porteta. En obrir-la, va trobar la pica rudimentària. Va encendre el llum i es va sobresaltar en veure’s al mirall. No hi havia ningú darrere. Ho va comprovar dues vegades, malgrat que sabia que no hi havia ningú més a la casa. Aquestes coses no es podien afirmar si una no se n’assegurava. No feia gaire estona que els sorolls de l’oïda li havien fet creure que algú reia darrere seu. Damunt seu, dintre seu. Quina bestiesa. L’Isis va somriure. No hi havia ningú enlloc, qui voldria viure en una casa tan buida.

Sota la dutxa va sentir que part de la brutícia que duia al damunt marxava arrossegada per l’aigua. Ella havia sentit una rialla. Va imitar-la en veu alta. Només necessitava dues o tres notes per recrear-la. Va cantar-la dues vegades més per comprovar que era tal com l’havia sentida, i va continuar xiulant fluixet la cançó aquella de les hienes. No recordava com es deia el tema, però era molt conegut perquè sortia a la pel·lícula de The Good, the Ugly and the Bad. Va somriure davant la idea de poder tenir una minihiena dins de l’orella, i la va envair una sensació de familiaritat: estaria bé mentre estigués acompanyada d’ella mateixa. Una minihiena en terreny sísmic, això era tot.

En sortir es va adonar que no tenia roba neta, i que havia oblidat la tovallola damunt del llit. Va abraçar-se amb força a la bossa i va caminar de pressa fins la cambra. Es va adormir aferrada a tot el que tenia.

Són bonicotes

Quan el Cisco va arribar a la torre, l’Isis ja feia un parell d’hores que estava en marxa. Havia fet la bugada i l’havia estès al sol. També havia obert la finestra de l’habitació, havia retirat els excrements de colom, i havia repenjat el coixí i el matalàs a la barana de l’escala. Mentre netejava, havia donat voltes a la decisió de quedar-se a viure a la torre. Tenia ressaca i li costava pensar. En veure el Cisco saludant-la des de dalt del tractor, a més, havia arribat a la mateixa conclusió que la nit anterior: no li aniria malament passar una temporadeta a la torre.

L’Isis va pujar grimpant pels graons de ferro del lateral. Es va acomodar on el Cisco li va indicar. Semblava content de tenir-la allà. Va arrancar amb una forta sotragada i va creuar l’era en direcció als camps. A l’Isis li va semblar que el tractor anava molt lent. Es va sentir reconfortada pel seu ritme pausat. Va gaudir de la visió panoràmica durant el camí fins a les pomeres. No havien anat gaire lluny, però el paisatge l’havia captivat. Mirava els arbres cara a cara.

—Què te’n sembla, de les teves terres?

L’Isis es va prendre uns instants per respondre, sense treure la vista del camp. Els moviments bruscs del tractor la feien oscil·lar, i ella es deixava gronxar. S’ancorava al seient amb les mans, les quals, amb els artells blancs de la pressió, s’adherien a la cadira com si viatgés en una atracció infantil de cadiretes voladores.

—Són bonicotes.

Al camp ja hi havia un petit grup de temporers esperant. Tots eren d’origen africà. Dos d’ells estaven recolzats a un arbre i n’hi havia tres d’enfilats a una màquina amb plataforma elevada.

—Tu i jo pujarem al Manitou. Collirem les pomes de la part de dalt i quan tinguem aquest sac ple, els lo donarem perquè el buidin al palet. Quan aquest també estigui fins dalt, me l’emportaré amb el remolc, i, si vols, podràs acompanyar-me.

L’Isis va assentir diligent i va pujar a la plataforma. La resta de treballadors van iniciar les tasques de recollida des de terra, conversant animadament en francès i mirant-la de tant en tant. Es van distribuir al voltant de la renglera d’arbres, cobrint el perímetre d’un o dos troncs, segons la seva mida. Algunes pomeres eren bastant més grans que les altres, i no es podien emparrar. Quedaven separades com si les seves copes voluminoses les haguessin allunyat. Va mirar feixa amunt, i de tant en tant passava. Alguns arbres eren bastant més grans, i no seguien el ritme regular de cables i pals com la resta de pomeres. Va preguntar al Cisco per què passava, allò. Ell va mirar massana avall i va somriure. Tenia sort de tenir uns arbres tan frondosos, va dir. I al mateix temps mala sort, per indomables. Va pensar que tenia sort amb els arbres alts, així podia estar dalt d’una plataforma, i no havia de carregar els sacs en persona.

Els companys feinejaven, i sempre es dirigien al Cisco, que els anava rient les gràcies sense apartar la vista de la feina. Ella no entenia gairebé el que deien, però de tant en tant la miraven: intuïa que parlaven d’ella. Entre la barreja idiomàtica, el xiulet de les orelles i el soroll del motor de la màquina, se’n perdia tota la diversió.

Quan ja feia mitja hora que collien, se sentí un soroll de pneumàtics per damunt del brunzit del motor. Aparegué un cotxe ple d’adhesius, seguit d’un núvol de pols. Va derrapar i va quedar aparcat entre dues pomeres. En va baixar el Pié, que darrere les ulleres de sol tenia l’aspecte d’una estrella de rock l’endemà d’un concert. Els temporers van fer de groupies, celebrant la seva arribada amb tot de bromes i copets a l’espatlla.

—Arribes tard. I valtros no podeu parlar i fer feina al mateix temps?

El Cisco va fer baixar la cistella del Manitou.

—Cisquet, no te queixis que ja veig que te n’has buscat una altra.

L’Isis va prémer la poma que tenia a la mà fins que les ungles se li van enfonsar en la carn dura i groga. Per què havia hagut de contractar el Pié? Li ho podria haver consultat abans de pagar a aquell pocavergonya. Va mirar la poma i va dubtar si posar-la al sac o no. Ara ja no es podia vendre.

El Cisco es va fer a una banda i el Pié va saltar dins la plataforma del Manitou.

—Aquest xicarró és alt com un sant Pau i pesa poc, no com estos. Al damunt, tots volen cobrar més que en les altres finques!

El Pié el va interrompre i li va donar un cop de cul a l’Isis.

—Ahuecando el ala, mona.

L’Isis va clavar una queixalada a la poma i li va ensenyar les dents al Pié. Va relaxar l’expressió quan la dolçor la va envair, amb la seva refrescant fragància.

—Royal Gala?

El soroll de la màquines i les converses a crits van engolir la seva pregunta. El Cisco i el Pié parlaven de no-se-què. Reien. Semblava que s’avenien. I així van estar mig matí, que se li va fer etern, fins que tot d’una van parar i el Pié va saltar de la plataforma. Uns quants van córrer cap al cotxe i ell va seure al volant. En un tres i no res van desaparèixer pel camí.

—Parem per esmorzar. A la mitja per les deu començarem altra vegada.

—I ells?

El Cisco mirà l’estela del cotxe al camí, movent el cap amb condescendència.

—Estos van al bar a fer lo carajillo.

El Cisco va treure l’entrepà i ella va acabar-se la poma. Van fer un intercanvi d’impressions sobre com havien anat les primeres hores. Ell li informà que plegarien a la una per anar a dinar. Normalment tothom es quedava a la finca a menjar de carmanyola. Excepte el Pié, que aprofitava la pausa per anar a casa seva i fer la migdiada.

—A tu també te donarà temps de chitar-te un rato.

Va allunyar-se un moment amb el telèfon a la mà. Volia fer unes quantes trucades per posar al dia els companys de pis. Però va començar parlant amb la tia Gemma. Es va sorprendre que li truqués des de Tamarit, durant una pausa en la collita. La va felicitar per la iniciativa i la va marejar una bona estona amb les seves preocupacions de la feina. Els seus problemes sempre eren més importants que els de la resta del món. Finalment li va fer notar que li havia trucat per algun motiu.

—S’ha mort el Grit. M’han fet fora de la feina. Estic dins d’una cistella de ferro amb un torracollons, sento sorolls i els temporers em miren raro perquè pensen que la torre està encantada, o jo què sé.

—Anem per parts. Qui dius que s’ha mort?

—El gos.

La Gemma li va treure importància i l’Isis gairebé li va penjar el telèfon. Va començar a gratar la soca d’una pomera.

—He trobat el gos mort. S’ha ofegat a la bassa.

—Ah. Això és una altra cosa.

Va empènyer un terrós de fang sec amb la punta de la xancleta. Li va caure un tros del bloc a sobre els dits dels peus, i els va moure, observant com s’alineaven les partícules de pols.

—Fa molts anys es va ofegar un home a la bassa. Quan jo vivia aquí a Tamarit, encara corria alguna història sobre com s’havia ofegat. Als pobles això passa molt. Saps com se’n diu?

—No.

—Avorriment. Que si la bassa feia que els homes s’ofeguessin. Que si de nit gemegava perquè volia empassar-se algú. No deus tenir por d’aquestes rucades, oi?

L’Isis va arronsar els dits dels peus i ja no lliscaven sobre la superfície de goma. L’ungla grossa tenia un aspecte horrible, i tota ella seguia palpitant, però menys que la nit anterior. Va notar com la pols s’havia barrejat amb la suor i s’havia dipositat a la planta en forma de petita bassa de fang.

—És que sento sorolls.

—On.

—A l’orella.

L’Isis podia percebre com, a l’altre costat de l’auricular, la tia Gemma arrufava les celles i es col·locava bé la goma dels sostenidors sobre les espatlles.

—No m’ho puc creure! Però no deus pensar que la casa està encantada de debò! La tia Reme havia fet llençar tots els trastos i, que jo sàpiga, la mantenia neta d’esperits.

Va esclafir a riure. De vegades l’Isis se sorprenia que pogués fer bé la seva feina, amb tanta retòrica i expressivitat. Se’n feia creus de la quantitat de paraules que malgastava la seva tia al cap del dia. Potser les deixava anar totes amb les converses que mantenia amb ella i després es convertia en una persona objectiva i freda. No entenia com l’havia pogut admirar durant tants anys.

—Però si ja m’hi he banyat a la bassa! Aquí fa molta calor.

—Doncs ves amb compte no t’hi ofeguis tu, que ets la meva neboda preferida.

L’Isis va descalçar-se i va fregar les plantes dels peus amb unes tiges verdes que naixien a l’ombra de la pomera. La terra estava calenta, però les tiges eren fresques. Va alçar els braços i va estirar tot el cos. Quina paciència.

Quan la Gemma havia marxat a estudiar a Barcelona, ella l’havia trobada molt a faltar. Una vegada li havien preguntat com estava la seva germana, i ella havia contestat que la Gemma era la seva tia. En acabar la carrera, s’havia quedat a viure allà, i a poc a poc els veïns del poble havien deixat de preguntar. I ella havia sabut que algun dia també marxaria a estudiar a Barcelona.

En tornar el mòbil a lloc, va sentir que la tia estava explicant que no sabia nedar i ja està. No hi havia res anormal: abans molts homes de secà no sabien nedar.

—Però si jo ja m’hi he banyat a la bassa, et dic. El que passa és que m’hi va entrar aigua o no sé què, que sento molts sorolls i em sonen les orelles que no em deixen dormir, ni em deixen tranquil·la. Hòstia.

—Doncs ves al metge que te la treguin.

L’Isis va comentar-li que al soterrani també hi havia aigua. No li va parlar ni de la caiguda, ni del que havia vist. Pel que semblava no era la primera vegada que s’inundava, allò d’allà baix.

La Gemma li va contar que allò abans era «la bodega». De petites, quan anaven a la torre, la Mònica i ella sempre hi baixaven. Bé, una vegada hi havien baixat, i, com que l’àvia les havia amonestades, des d’aquell dia solien entrar i seure al capdamunt de l’escala, esperant no ser descobertes. Aquell espai les fascinava i les aterria alhora. L’àvia les havia fet fora quan la Mònica li ensenyava la línia que havia quedat a la paret, prop del sostre, marcant el nivell on havia arribat l’aigua quan es va inundar, molt abans que elles arribessin a la casa.

—Més que una línia era una crosta. Jo devia tenir sis o set anys.

La Gemma havia abaixat el to de veu, i començaven a escapar-se-li localismes.

—La mare ens va fer pujar a crits, «ja estigueu eixint d’astí!», i quan vam arribar a dalt mos va contar que lo seu iaio li havia mostrat què era aquella línia. Es veu que quan era jovenet hi havien anat uns homes a bombar l’aigua. Ell i son germà s’ho miraven des de dalt, on hi havia una porta que ara ja no hi és. Van veure entrar un grup d’homes carregats amb un trasto embolicat amb una saca. I el que semblava lo jefe li va fúmer un clatellot que el va fer picar amb una dent a terra mentre mormolava que aquell no era lloc per als xicarrons. L’avi li deia a la mare que la casa començava en aquella línia, i que per sota només hi havia l’infern. Ella recordava com l’avi es fregava el canto de la dent trencada amb la punta de la llengua quan en parlava.

L’Isis va sentir el tronar del cotxe del Pié arribant pel camí i va demanar a la Gemma que anés acabant. Feia una estona que ja no sabia exactament quins dels seus familiars havien baixat al soterrani i quins no. L’avi de la seva àvia era el seu besavi. Això significava que com a mínim cinc generacions de la seva família havien viscut en aquella torre. I alguns havien baixat i ho devien haver vist.

—I tu no vas baixar mai més al soterrani?

Sempre havien viscut a la casa del poble. I l’avi, i fins i tot l’avi de l’avi, el Pere Forgés, havia anat a viure a la seva casa de poble. Just després de comprar la torre, els dos oliverars i el camp que l’acompanyaven a un preu molt baix, s’havia assabentat pel mateix notari del jutjat de Tamarit, que havia donat fe de l’operació, que corrien rumors sobre la casa, ja que podia estar inundada i en perill d’esfondrar-se. En pronunciar l’última paraula, la Gemma va emfatitzar cada síl·laba, i l’Isis les va repetir mentalment. Es va calçar les hawaianes i va tornar a poc a poc cap al grup de temporers. Començava a fer calor. La tia li recomanava que no baixés més allà, i que, per si de cas, no utilitzés els pisos de dalt, i, millor encara, que anés a la casa del poble. L’Isis va pensar que si en cinc generacions la casa no havia caigut és que no tenia cap intenció «d’es-fon-drar-se».

En veure el Cisco pujant al Manitou, va fer quatre números amb els dits. Existia la possibilitat que el Pere Forgés comprés la torre després que les grans pluges que van foragitar l’avi del Cisco inundessin també el soterrani, obligant el propietari anterior a malvendre les terres i marxar a buscar un altre lloc per viure.

—T’he de deixar, s’ha acabat el descans.

—Molt bé, bonicota. Ja et buscaré algú que vingui a bombar l’aigua d’allà baix.

L’Isis li va donar les gràcies i li va prometre que aniria al metge a mirar-se l’oïda. I mentre guardava, distreta, el mòbil a la butxaca dels pantalons, el Pié li va donar la mà per ajudar-la a pujar a la plataforma. La va estirar suaument però amb fermesa, i va notar el tacte calent i eixut de la seva pell. Van creuar una mirada, i l’Isis va pensar que potser s’havia passat, amb el tema de la bassa. Quantes persones s’hi devien haver banyat després que hi morís aquell home? I quants animals i gossos com el Grit s’hi devien haver ofegat?