Kitabı oku: «Tot ha de canviar!»
Tot ha de canviar!
CICLOGÈNESI 21 | RAIG VERD
Tot ha de canviar!
El món després de la Covid-19
Editat per Renata Ávila i Srećko Horvat
Primera edició, 1200 exemplars: març 2021
Títol original: Everything Must Change! The World After Covid-19
Publicada als Estats Units per OR Books LLC, Nova York.
© 2020 Renata Ávila i Srećko Horvat
© de cada assaig, el seu col·laborador
L’edició catalana publicada per Raig Verd Editorial s’ha acordat a través d’Oh! Books Literary Agency
© d’aquesta edició, Raig Verd Editorial, 2021
© de la traducció de l’anglès, Elena Ordeig Vila
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Maquetació: Noemí Giner
Correcció: Abel Espinosa i Xantal Aubareda
Producció editorial: Xantal Aubareda i Sandra Balagué
Composició ePub: Pablo Barrio
Publicat per Raig Verd Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015
ISBN ePub: 978-84-17925-60-4
THEMA: JB, JBF, JBFF, GTQ
Raig Verd editorial forma part de l’Associació d’editorials independents
Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a l’abast d’altres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.
L’editorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial d’aquesta obra per a ús personal.
Índex
1 Introducció
2 El cost de la Covid-19 no ha de portar el poble a la bancarrota
3 Esperança i humor en temps de coronavirus
4 Covid-19: què hi ha en joc?
5 Les flames de la veritat: Julian Assange
6 I si això és el començament d’una possibilitat?
7 L’amor en els temps del coronavirus
8 Coronavirus i neofeixisme: una combinació letal
9 Per què hem de salvar Julian Assange
10 Comunisme o barbàrie, així de simple
11 Colonialisme digital i Covid-19
12 El declivi de l’home públic, 2020
13 L’internacionalisme en una pandèmia
14 Reflexions sobre el món postvirus
15 Capitalisme, Covid-19 i les eleccions als Estats Units
16 Tecnologia en temps de pandèmia
17 El capitalisme també deprimeix l’ànima, no només l’economia
18 Deute, feines absurdes i autoorganització política
19 La Covid-1984 i el capitalisme de vigilància
20 Venedors de fum o socialisme?
21 La imperiosa necessitat d’alertadors a escala mundial
22 Les mentides lucratives que sostenen la creació de diner i deute
23 Amb el cap al cel blau i els peus en un tsunami de banalitats
24 El llenguatge és un virus: sobre l’avantguarda i l’arxiu
25 Epíleg
26 Editors i col·laboradors
Introducció
Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar!
Per Srećko Horvat
«Des que els exèrcits entre els quals s’interposen milers de llegües es poden arribar els uns als altres, els amics han de demostrar que per a ells la distància no constitueix un obstacle més gran que per als enemics. Per tant, continuem llançant-nos els nostres projectils d’amistat de llarga distància per demostrar als que només fan servir l’enginy per destruir que nosaltres també som capaços d’anul·lar l’espai.»
De Günther Anders a Claude Eatherly, 1959
En la famosa novel·la de mitjan segle XX El Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa retrata la lluita de l’aristocràcia siciliana per sobreviure a la guerra civil i a la revolució que coneixem amb el nom de Risorgimento. Una de les frases més conegudes del llibre —posteriorment declamada per Alain Delon a l’adaptació cinematogràfica del llibre, dirigida per Luchino Visconti— diu: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï».1 D’una manera similar, i obligada per la crisi provocada per la Covid-19, la nostra classe dirigent contemporània és molt conscient que està tenint lloc una transformació profunda, i que l’única manera que tot quedi tal com és ara, és que sorgeixi un nou ordre social i polític que els pugui mantenir en el poder. ¿Quines altres proves necessitem de les greus tensions que assolen el capitalisme a part del vertiginós augment de tretze mil milions de dòlars en un sol dia de la fortuna de Jeff Bezos,2 mentre la crisi de la Covid-19 prioritza el moviment lliure de béns per sobre del moviment lliure de persones, i, mentrestant, els treballadors d’Amazon van morint de Covid-19 i protestant per les condicions inhumanes en què han de treballar? ¿I quines altres proves que Elon Musk, l’encarnació del somni expansionista capitalista, que, en ser interrogat per l’afirmació que el cop d’estat dels Estats Units contra Evo Morales s’havia perpetrat per permetre-li obtenir el liti de Bolívia, simplement va contestar: «Donarem un cop d’estat a qui vulguem! Accepteu-ho»?3 No és la primera vegada que la classe dirigent ha proclamat obertament que hi ha una guerra de classes. Recordeu, si no, la coneguda frase del també multimilionari Warren Buffett: «Esclar que encara hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que l’està fent, i l’estem guanyant». Abans de la crisi de la Covid-19, que està accentuant les desigualtats i optimitzant l’acumulació de guanys justament dels que estan conduint el planeta cap a l’extinció en massa, no havia estat mai tan tangible el fet que hi hagués en curs una despietada guerra de classes. I, un cop més, estan intentant guanyar.
«Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï», proclama una altra vegada la classe dominant, amb l’esperança que aconseguiran romandre en el poder i continuar amb el cercle viciós de l’explotació, l’extracció i l’expansió: les tres e del sistema mundial anomenat capitalisme. En lloc d’invertir en hospitals i escoles que ja feia dècades que eren víctimes de l’austeritat i de l’infrafinançament, tornen a rescatar les empreses responsables de la crisi climàtica i de la injustícia global. En lloc de protegir els drets dels treballadors i de fer servir la tecnologia per abolir l’explotació, amb la crisi de la Covid-19 el patiment dels treballadors als quals anomenem essencials (o a primera línia) no ha fet altra cosa que augmentar, mentre es continua explotant la situació en pro de l’expansió i l’acceleració del «capitalisme de vigilància». En lloc de protegir el clima, extreure encara més recursos naturals i destruir hàbitats està derivant en una era de pandèmies, amb virus encara més mortífers que el de la Covid-19 a tocar. En lloc de retirar el suport econòmic a la policia, aquesta ha donat resposta a la crisi de la Covid-19 com si fos una guerra gairebé a tot arreu, actuant pràcticament com si es tractés d’un exèrcit. Tal com un anunci del Front Nacional dels Estats Units afirmava recentment: «A vegades tenim la primera línia a casa nostra». Sembla que la famosa petició de Weather Underground «Bring the war home!» (porteu la guerra a casa!) de sobte s’ha fet realitat, amb la diferència que la causa no és un moviment social ni un partit revolucionari clandestí, sinó un virus. De Minneapolis a Portland, de Budapest a Istanbul, i de Santiago a Belgrad, la guerra capitalista s’ha convertit clarament en una guerra civil. «No puc respirar», frase repetida una i altra vegada per Eric Garner, George Floyd i tantes altres víctimes del racisme estructural, ha esdevingut la sensació predominant dels que han patit i han mort d’asfíxia a mans de la brutalitat policial, la contaminació de l’aire, els virus, la depressió, l’ansietat, la por i la infinitat d’altres símptomes de l’expansió del capital en la natura, els animals, els pulmons, les ments i les ànimes.
Mentre els virus del capitalisme i del racisme arrasen el món, aquest llibre és fruit d’un altre tipus de virus. Aquesta publicació no només no hauria vist la llum sense la Covid-19, sinó que és producte dels «virus» de la cooperació i l’internacionalisme que persegueixen precisament el virus d’un sistema mundial que ens condueix cap a l’extinció. L’abundància de veus crítiques que han sorgit de l’«autoaïllament» és una prova —adeu, Maggie Thatcher!— que la societat sí que existeix, tot i que sovint ens veiem obligats a comportar-nos i a morir com a éssers individuals. El projecte de documentar algunes d’aquestes veus, primer en converses en vídeo i després en aquest llibre, va néixer en una habitació de Viena en què vaig estar confinat i aïllat a mitjan març del 2020, mentre Europa es convertia en l’epicentre de la pandèmia de la Covid-19 i abans que fes estralls als Estats Units, Mèxic i tants altres llocs. En aquells primers dies, estats d’arreu d’Europa van declarar un «estat d’excepció», amb restriccions sense precedents en relació amb la mobilitat, cosa que va fer que no pogués tornar al meu país, Croàcia, durant dos mesos més. L’única manera que vaig trobar de no tornar-me boig i no caure en una absoluta desesperança va ser sortir a través de la informàtica del meu «autoaïllament» creant el que vam anomenar DiEM25 TV: The World After Coronavirus. Per als que formem part del Moviment Democràcia a Europa 2025, acostumats a viatjar sense descans per tot el món, conèixer gent i organitzar-nos sobre el terreny, l’aïllament va ser una situació nova, com va ser-ho per a qualsevol internacionalista de debò. De sobte, l’únic que ens quedava era el món digital. I fins i tot això va esdevenir aviat el que Naomi Klein va designar Screen New Deal (New Deal de les pantalles): la penetració del capitalisme de vigilància en els cervells i les ànimes, una explotació més intensa dels treballadors cognitius i l’extracció dels nostres afectes i fins i tot del nostre inconscient.4
I malgrat tot, durant el breu període des de mitjans de març fins a juliol del 2020, del qual ja sembla que hagin passat segles, vam aconseguir aprofitar una esquerda del Screen New Deal per llançar un canal de «televisió» en línia des de les nostres sales d’estar i espais d’autoaïllament. Molt més enllà que no pas només televisió, va suposar la creació d’un espai comú, lliure per a tothom i construït per centenars d’activistes i intel·lectuals de tot el món. Poques vegades tanta gent ha estat connectada a través d’un sol esdeveniment com amb la pandèmia de la Covid-19, amb milers de milions de persones d’arreu del món sotmeses a una forma o altra de quarantena. Poques vegades les persones d’aquest planeta s’han involucrat tant en la comunicació, i això malgrat el «distanciament social» generalitzat; i és que, tot i que sí que hi havia un distanciament físic, la part social va renéixer com no ho havia fet mai. Hem vist el pitjor dels temps i el millor dels temps: d’una banda, una situació de crisi sanitària sense precedents i, de l’altra, la necessitat de connectar i construir un món més enllà de la noció destructiva de «progrés» que domina la modernitat capitalista. Si l’eslògan del Fòrum Social Mundial va ser «Un altre món és possible», el nostre és el que apareix en un grafit de Minneapolis després del brutal assassinat de George Floyd: «Una altra fi del món és possible». Al llarg del 2020, ha quedat clar —fins i tot per als que abans ho negaven— que la fi del món tal com el coneixem és pertot arreu. La gent s’està asfixiant no només a causa d’un virus, sinó també per la brutalitat policial i per un sistema mundial basat en l’extracció, l’expansió i l’explotació. La crisi climàtica, l’amenaça nuclear, les pandèmies i el racisme: aquests són els quatre genets del capitalisme mundial i de la seva violència estructural contra la natura, els humans i el mateix futur. Si volem que això canviï, res no pot continuar igual.
Aquest llibre està pensat com un missatge col·lectiu que constata que la cooperació i la resistència transnacionals, precisament en època de confinaments globals i d’estats policials, no només continuen sent possibles, sinó que esdevenen necessàries. La llista de gent a qui donar les gràcies, incloses tant les persones les converses de les quals han estat publicades com les que no —exclusivament per motius de calendari i de limitacions de publicació— és llarga i incompleta. Si hi ha algú sense qui DiEM25 TV no hauria estat possible, aquest és Davide Castro: un brillant camarada portuguès que va portar el programa a la vida i al directe durant els primers mesos de quarantena. A continuació hi ha les ments extraordinàries de Yanis Varoufakis i Renata Ávila, que, amb la seva energia imparable i pensament crític, van liderar i organitzar moltes de les converses; Judith Meyer, una autèntica força motriu des de l’ombra; i els nostres germans i germanes de DiEM25: Ivana Nenadović, Erik Edman, Luis Martín, Mehran Khalili, Sissy Velissariou, Johannes Fehr, Simona Ferlini, Paweł Wargan, David Adler, Claudia Trapp, Jordi Ayala Roqueta. Vull enviar un agraïment enorme als nombrosos voluntaris de DiEM25: Andrea Chavez, Max Gede, Dilek Guncag, Esmé Flinders, Ioannis Theocharis, Jerome Bertrand, Julie Hamilton, Micah Jayne, Michael Giardino, Pim Schulte, Rodrigo Fiallega, Niels Wennekes, Matias Mulet, i tants d’altres.
I, finalment, en un món en què l’educació i el periodisme, l’edició i el pensament crític han esdevingut no només un privilegi, sinó actes subversius en si mateixos, són els editors valents —i els lectors!— els qui, contra rellotge, intenten preservar un arxiu davant d’un futur marcat per l’extinció en massa com a únic horitzó per a la humanitat i divulgar les eines per a una lluita comuna per assolir un món més enllà de l’expansió incessant del capitalisme i del feixisme. Gràcies a l’atrevit editor Colin Robinson i a la nostra diligent editora Catherine Cumming, aquestes converses s’han convertit realment en una mena de diari col·lectiu de les primeres setmanes i mesos de la Covid-19, un esforç comú que potser algun dia servirà per documentar que, per parafrasejar Bertolt Brecht, fins i tot en els temps foscos, també es cantarà. I les cançons no són només sobre els temps foscos, sinó també sobre amistat i amor, solidaritat i igualitarisme, ajuda mútua i resistència al món vell que es mor i ens segresta el futur. Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar.
No ha de quedar res de l’antic sistema, i s’ha de valorar la bellesa, la humilitat i la determinació de la lluita comuna —tan heterogènia i ambigua com pugui semblar— com una de les coses que l’antic sistema no serà mai capaç d’entendre. Cal entendre-la com un dels ingredients bàsics que enderrocarà el sistema. Alguns dels altres ingredients, com esperem que demostri aquest llibre, inclouen molta organització i introspecció simultànies; menys treball, més amor; menys monòleg, més diàleg; menys ego, més compassió; i, encara, una vegada i una altra: molta organització! Per parafrasejar Günther Anders, si ells tenen projectils que poden destruir països sencers a milers de llegües de distància, no deixem mai de llançar-nos els nostres projectils d’amistat de llarga distància els uns als altres per demostrar als que només fan servir l’enginy per destruir que nosaltres no volem anul·lar l’espai com fan ells, sinó que, per contra, som capaços de crear-ne de nous, d’espais, i de reinventar un futur en el qual valgui la pena viure.
El cost de la Covid-19 no ha de portar el poble a la bancarrota
Vijay Prashad i Srećko Horvat
Srećko: A partir d’avui, l’Índia i el Regne Unit entren en confinament. Els Jocs Olímpics que havien de tenir lloc a Tòquio s’han ajornat a l’any que ve. Hem vist com metges cubans anaven a Itàlia i com metges xinesos anaven a Sèrbia a lluitar contra la Covid-19. A banda de ser gestos bonics de solidaritat, aquests fets també plantegen preguntes sobre el futur de la geopolítica, algunes de les quals m’agradaria tractar en aquesta conversa, Vijay.
Vijay: Tal com dèieu, el govern de l’Índia ha demanat a mil quatre-cents milions de persones que s’autoaïllin, i és probable que gairebé mil milions no ho puguin fer. Aquest és un dels aspectes estranys d’aquesta època. Els que no viuen en barris marginals poden sentir la claustrofòbia d’entrar a casa seva i tancar la porta, però gran part del planeta està format per jornalers, per gent que depèn d’un sou diari i, llevat que canviem el sistema, no només serà el virus, el que eliminarà aquesta gent, sinó la gran quantitat de virus diferents que els asfixien.
Srećko: Quan miro Twitter, veig que hi ha moltíssimes persones a Europa que es queixen perquè estan reclosos a casa seva, però des de la perspectiva de molta població de l’Índia, de l’Àsia i de l’Amèrica Llatina, això és més aviat un luxe i un privilegi. Quan les autoritats ordenen a la gent que s’«autoaïlli», no diuen res sobre habitatge o sobre mesures que s’haurien d’implantar perquè autoaïllar-se fos possible per a certes persones.
Vijay: Sí, però no exagerem els privilegis dels europeus o dels nord-americans. L’any passat, la Reserva Federal dels Estats Units va fer una enquesta que demostrava que un quaranta per cent de les llars nord-americanes no podrien assumir una emergència que els costés quatre-cents dòlars o més.5 L’Eurostat va dur a terme una enquesta similar que va evidenciar que un de cada tres europeus no podia assumir una despesa d’emergència.6 Aquest confinament és, sens dubte, una despesa d’emergència. La gent no té diners per pagar els lloguers i les hipoteques, les proves del virus o el menjar de més per a uns quants dies o setmanes, segons el nombre de persones que convisquin a la llar. Estem enmig d’una crisi produïda pel capitalisme; i la conjuntura d’aquesta crisi és la Covid-19. En certa manera, el virus ha tombat un sistema que fa molt de temps que està malalt. I crec que això ha desconcertat molta gent. Una gran part de la població ha quedat sorpresa davant la incapacitat dels governs de tenir cura de les persones en un moment de crisi i han començat a qüestionar les promeses que els feien els polítics, els mitjans de comunicació privats i les institucions educatives. Ara aquestes promeses ens semblen tan buides…
Srećko: En molts països d’Europa, una dècada d’austeritat ha fet estralls en la infraestructura pública, tan necessària en aquesta situació de crisi. Però en lloc de limitar-nos a analitzar la situació i demostrar què és el que està malament, és important que també presentem algunes propostes sobre el que es pot fer per solucionar-ho. Vijay, vós heu treballat en aquest tema, amb els vostres companys i amb organitzacions diferents, amb l’objectiu d’idear setze punts molt concrets per orientar-nos sobre què es pot fer en aquesta pandèmia mundial. Ens ho podríeu explicar millor?
Vijay: Per entrar una mica en context, l’Assemblea Internacional dels Pobles és una plataforma que aplega aproximadament set-centes organitzacions de més de vuitanta països. I nosaltres, a l’Institut Tricontinental d’Investigació Social, vam treballar en col·laboració amb l’Assemblea per idear el que considerem que és un pla molt racional.7 Un dels motius pel qual vam elaborar el programa va ser per demostrar que no podem fer les coses de manera fragmentada, és a dir, amb un confinament aquí, una altra mesura allà, etc. A ningú li inspira confiança veure personatges bufonescos com ara Boris Johnson dient una cosa un dia i una cosa diferent l’endemà. Per això vam voler articular aquest pla de setze punts. El segon punt general que m’agradaria comentar abans d’entrar en detall és que una de les grans victòries del neoliberalisme, aquesta filosofia que fa gairebé cent anys que el capitalisme propugna, és el fet de suggerir que l’estat i els organismes estatals són autoritaris i problemàtics, i que és el sector privat, més que no pas l’estat, qui hauria d’actuar. Si l’estat realment hi està implicat, el sector privat n’hauria de ser un soci. L’austeritat que hem viscut és, de fet, el resultat d’un buit ideològic que intenta destruir no només les institucions de l’estat, sinó també el concepte d’estat. Segons això, és molt important tenir una força policial i un exèrcit, però no ho és tant tenir sistemes de salut pública. A Camí de servitud, el que Friedrich Hayek argumentava en essència és que el camí cap a la creació d’institucions estatals condueix al gulag. Contràriament, ara hem observat que són els països amb institucions públiques sòlides, ja sigui la Xina o Corea del Sud, els que han estat capaços de mitigar la Covid-19 de manera eficaç. Un altre exemple és l’estat de Kerala, a l’Índia, que té trenta-cinc milions d’habitants. Kerala ha creat i ha mantingut institucions estatals malgrat l’enorme pressió d’organismes com ara el Fons Monetari Internacional, que proclama: «Erradiquem l’estat!». En poques paraules, el segon aspecte general que volia deixar palès és que hem de crear un argument per defensar la importància de les institucions públiques, en diguem o no estat. La Covid-19 no és l’última pandèmia. És, de fet, el començament d’un nou període. No només hem de construir més salut pública, sinó que també hem de lluitar per augmentar el control públic de les companyies farmacèutiques, que, ara per ara, s’ocupen principalment dels malestars dels rics i no tenen cap incentiu per invertir en l’experimentació de problemes potencials de salut pública. En elaborar la llista de setze punts, vam debatre directament la necessitat de crear més institucions públiques i la necessitat que des de les bases s’exerceixi més pressió als governs. Ara els titulars diuen que Espanya està nacionalitzant hospitals, però no crec que estiguin nacionalitzant res; és una falsedat. La pregunta més important, però, és la següent: si els països poden nacionalitzar hospitals i implantar polítiques suposadament socialistes en moments d’emergència, per què no fer-ho en èpoques de «normalitat»? Això és part del que la gent ha de demanar des de les bases. L’altre punt que voldria deixar palès té a veure amb la qüestió dels ingressos. En el transcurs dels últims trenta anys, a causa de l’elevat augment de la productivitat i del desplaçament de la producció a països amb sous baixos, hem observat una desocupació i una subocupació o ocupació «precària» estructural i a gran escala. A escala global, quantitats cada cop més grans de persones, centenars de milions, són incapaces de trobar feines adequades a temps complet. Fa molt temps que hi ha la noció d’una renda bàsica universal sobre la taula, segons la qual el govern proporciona a les estructures familiars certa quantitat de diners. Aquesta idea, i també altres demandes com ara el sou base i programes d’ocupació patrocinats pel govern, tornen a formar part de les llistes de prioritats. Tot i així, el que sol passar en una crisi és que la classe capitalista utilitza la situació per treure’n avantatge i, mentrestant, els moviments socials acaben quedant enrere. Reconec que això es deu en part al fet que aquests moviments no són prou forts. Cal que tornem a posar les nostres demandes sobre la taula i que centrem la feina dels nostres moviments. Les classes capitalistes utilitzen el concepte de la renda bàsica universal, per exemple, d’una manera molt distorsionada. Més que proporcionar una previsió social o de gastar diners en escoles, educació, salut, parcs i transports públics, el que proposen és fer un pagament d’efectiu a les persones i després privatitzar tots aquests serveis perquè la gent els hagi de pagar. La renda bàsica universal no hauria de substituir els serveis públics, sinó ser-ne un complement. Pot ser que la gent es pregunti: i com ho finançareu? Mireu, [des del 2016] s’estima que hi ha uns trenta-sis bilions de dòlars en paradisos fiscals.8 Un altre aspecte a tenir en compte, per tant, són els controls de capital que obliguen les persones a mantenir el capital dins la seva jurisdicció fiscal. I hem de tenir un impost sobre la riquesa. Més que agrair a Bill Gates les seves donacions per a la investigació de la Covid-19, hauríem d’exigir-li els impostos. No és la filantropia, el que necessitem dels multimilionaris, sinó els seus impostos. Ja hi ha suficients recursos en les nostres societats: bilions gastats en defensa, bilions en paradisos fiscals. Els hem d’ajuntar per produir una societat decent i social, no aquest tipus de societat criminal en què un virus és capaç de paralitzar-nos.
Srećko: Deixeu-me que torni al tema de l’estat i del paper de les institucions financeres avui dia, al voltant del qual heu desenvolupat una proposta concreta molt interessant. La pandèmia actual està fent que fins i tot els partidaris del neoliberalisme s’adonin de la importància de l’estat. Aquest tipus de situació evidencia que necessitem cooperació transnacional i projectes massius d’infraestructura, i m’agradaria compartir amb vós una idea que fa uns anys semblava un disbarat: parlo de la proposta de Fredric Jameson a An American Utopia, que consisteix a utilitzar l’exèrcit dels Estats Units com a institució emancipadora que ajudi la població en comptes de dedicar-se a fer la guerra pel petroli.
Vijay: Ja tenim l’exemple d’un exèrcit que no va a la guerra sinó que va a curar. És el cas de l’exèrcit cubà. Cuba va formar un exèrcit de metges, personal d’infermeria i personal sanitari sense el qual no s’hauria pogut contenir l’Ebola. El govern dels Estats Units s’atribueix el mèrit d’haver enviat recursos, però van ser els cubans els que, juntament amb els metges africans, van tenir un paper crucial en la lluita contra l’Ebola. Avui dia, els metges cubans tornen a ser a primera línia. Quan Jair Bolsonaro va arribar al poder al Brasil, una de les primeres coses que va fer va ser expulsar metges cubans, tal com havia fet Jeanine Áñez quan va arribar al poder després del cop d’estat a Bolívia. Ara els brasilers volen que els metges cubans tornin perquè s’han adonat que Cuba no ha fet servir els excedents per constituir un exèrcit immens que bombardeja gent; l’ha fet servir per crear un exèrcit de metges i personal sanitari. També hi ha un debat al voltant de si els xinesos van prendre mesures suficients quan va sorgir per primera vegada la Covid-19. He parlat amb gent de la Xina sobre la seqüència de fets que van tenir lloc abans que s’informés l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i, des del meu punt de vista, no es va ocultar informació. Tot va passar amb una rapidesa extraordinària: el vint-i-set de desembre es va confirmar que una mostra d’un pacient contenia un nou tipus de coronavirus, i el tres de gener les autoritats van proporcionar la informació a l’OMS. L’administració Trump intenta utilitzar el fet que sembla que aquest virus comenci a Wuhan amb objectius geopolítics, però la veritat és que són els xinesos els que estan enviant material i assistència mèdica a altres països de tot el món, ja sigui a Itàlia, a Sèrbia o a Grècia. I són metges russos els que van anar a Veneçuela. Els veneçolans van demanar cinc mil milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) per poder finançar l’adquisició de l’instrumental necessari per combatre la Covid-19, i l’FMI, que havia dit anteriorment que tenia un bilió de dòlars disponible per ajudar els seus membres, els va denegar la petició a l’acte.9 Això és Washington negant a Veneçuela els metges enviats pels russos. Ara som en un període diferent en què és possible veure qui és insensible i quins estats han fracassat i, per contra, qui intenta actuar decentment en l’escenari mundial.
Srećko: La Covid-19 també demostra de quina manera el món està canviant geopolíticament, en el sentit que els estats que van respondre de manera irresponsable a escala nacional també estan responent amb egoïsme en la conjuntura internacional. Nacions com ara l’Iran continuen rebent sancions, en lloc d’ajuda, per part dels Estats Units. I la resposta europea, que determinats països no ajudessin els seus veïns italians i espanyols, demostra clarament la manca de qualsevol tipus de visió geopolítica dins de la Unió Europea. Deixeu-me fer-vos una pregunta sobre un dels setze punts, el que té a veure amb la suspensió del dòlar com a divisa internacional. Podríeu explicar el pensament que hi ha darrere la petició perquè les Nacions Unides proposi una nova divisa internacional?
Vijay: És un tema molt complicat, però, en resum, hi ha dos motius. El problema no només té a veure amb el dòlar en si, sinó amb el sistema financer expressat en dòlars o el que anomenem «complex dòlar-Wall Street». Més de la meitat del comerç mundial es duu a terme en dòlars. Perquè un país com l’Iran pugui comerciar amb un altre país, per exemple, l’Índia, sovint ha d’expressar l’intercanvi en dòlars i utilitzar un sistema de transferència financera ubicat a la Unió Europea i conegut com a SWIFT. L’Iran no pot tenir una relació independent amb altres països: ha d’anar sempre a través dels Estats Units i d’Europa. En aquest sentit, no tenim un sistema financer internacional; el que tenim és un sistema financer dominat per l’Atlàntic Nord. Cal que anem més enllà i deixem enrere aquest sistema financer en què tot està expressat en relació amb el dòlar, perquè atorga un poder econòmic extraterritorial als Estats Units de manera immediata. Els Estats Units poden imprimir diner sense patir per la inflació perquè els diners es fan servir fora dels seus límits i de la seva jurisdicció. La rupia índia, per exemple, no es fa servir fora de l’Índia i, malgrat tot, el seu valor està subjecte al dòlar. La proposta que vam desenvolupar té l’objectiu de reprendre la qüestió de la divisa internacional, un debat que és molt antic. Per què Líbia, per exemple, ha de tenir dòlars al seu banc central? Per què no pot tenir-hi una divisa internacional? Si Líbia vol comerciar amb Itàlia, per què ha de convertir la seva moneda a dòlars i després a euros? Per què no pot comerciar-hi directament i expressar l’intercanvi en el seu propi idioma, en la seva pròpia divisa?
