Kitabı oku: «Efendi»

Elisabet Riera

Yazı tipi:

Primera edició: setembre 2021

Aquesta edició c/o SalmaiaLit, agència literària

VEGAP, Barcelona, 2021

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-8-7

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Eli, Eli, laba sabactani...

Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?

Estàs lluny de salvar-me, no t’arriba el meu clam.

Déu meu, crido de dia i no respons;

crido de nit i no trobo repòs.

(Salms 22:1-25 BCI)

Efendi: del turc Efendi, ‘senyor’, aquest, del grec bizantí ἀφέντης (aphéntēs), i aquest, del grec αὐθέντης (authéntēs), ‘persona amb autoritat’, ‘autor’.

1.

—Blau —vaig dir—, blau i lluent. Radiant.

L’home va transcriure la meva resposta i va observar el monitor.

—Repeteixi-ho. De quin color ho veu?

Em vaig concentrar perquè el meu to fos més convincent.

—Blau. Blau cel. Blau del tot.

Ell va tornar a mirar el monitor. Vaig sentir un petit corrent al voltant del front, sota l’anella metàl·lica de l’escàner. Vaig trigar un segon a esborrar el pensament. Un segon era un avantatge descomunal per a la màquina.

—I ara?

Havíem passat a la imatge següent.

—Groc. No, daurat.

—Sensacions?

—Escalfor. Confiança. Alegria.

Vaig evitar de mirar-lo. Per uns instants, només se sentia el toc lleu del llapis òptic sobre la pantalla i, de fons, el brunzit dels sistemes de refrigeració de les màquines. Estaven mesurant la meva temperatura corporal. Vaig forçar-me a visualitzar focs, deserts, suor.

—Es troba sol? —va dir ell de sobte.

Era una maniobra protocol·lària.

—Sol? Impossible. Tinc Efendi.

Va fer que sí amb el cap.

—Sistema nutracèutic?

—Pla ++.

—Quan li van autoritzar el ++?

—Fa tres temporades.

—Motius?

—Pics de rendiment.

—Resultat?

—Excel·lent.

—Ho disfruta?

Vaig sentir de nou el petit corrent, aquest cop a la boca de l’estómac i a les genives. No hi havia dubte ara; eren les reminiscències.

—Que si ho troba saborós —va aclarir ell.

—És clar.

—Sense exagerar…

—Suficientment saborós.

—Li diu res aquesta imatge?

Aquest cop, a la pantalla s’hi va projectar no una imatge genèrica, com les anteriors, sinó una de familiar. Era la casa, exactament la mateixa casa. Em vaig espantar.

—No —vaig negar—, no em diu res.

—No l’ha vista mai?

—Mai.

Els llums de la sala es van encendre de cop. El monitor es va apagar i el brunzit dels motors de les màquines es va aturar. L’home va deixar el seu terminal a sobre la taula i es va posar de peu. Se’m va apropar i em va desconnectar el sensor de l’hipotàlem.

—Ja està. Es troba bé?

—Tot bé.

—Correcte, doncs. Ja pot marxar.

Amb cert alleujament, vaig aixecar-me de la llitera.

—El tornarem a citar d’aquí a tres cicles.

Se’m va disparar el pols. El temps habitual entre revisions ordinàries era d’una temporada: dotze cicles.

Mentre sortia per la porta em va envair el cap el paisatge veritable que havia vist durant les projeccions: un cel gris i planer, sense màcula i sense fi, eternament inalterable. I un sol negre com un forat de l’univers que em xuclava cap endins.

2.

Tornava del CIMA cap al meu apartament per les avingudes perfectament diagramades i buides de la Ciutat Blanca. Vaig passar per davant d’alguns edificis de servei comunitari: Ordre, Higiene i Manteniment; Impressió de Matèries Múltiples; Producció Nutracèutica. La Borsa i les seus de les Grans Corporacions quedaven a l’altre extrem de la ciutat, inaccessibles, a bon resguard. Caminava enmig d’un silenci amortit. Només una petita i contínua vibració —un moviment més que no pas un so— trencava la quietud total. Es deia que sota terra hi havia les ruïnes de totes les civilitzacions: catedrals, piràmides, mesquites, arcs de triomf. Per tal de no violentar cap sensibilitat van ser enterrades tot d’una i al mateix temps, de manera correcta i ordenada. Amb aquesta victòria sobre la memòria es va erigir la Ciutat Blanca, despullada de tota creença prèvia. La memòria podia ser un obstacle per al progrés, es va dir. I aquells edificis d’èpoques passades, carregats de visions del món de signe no només diferent sinó sovint oposat, desviaven l’atenció de l’horitzó únic, clar i definit cap al qual ens dirigíem: el benestar universal, l’optimització de cos i pensament, l’eficiència màxima de l’espècie.

No se sabia del cert, però, si l’ínfima i omnipresent vibració procedia d’aquelles masses de matèria antiga soterrades, o si, ben al contrari, es devia a les ones que creuaven l’aire formant una xarxa densa però invisible d’informació que a tota hora ens sobrevolava. Tampoc no ens distreia; ens havíem acostumat a aquell zumzeig, igual que a l’atmosfera d’humitat i temperatura constants en què respiràvem i que només s’obria en comptades ocasions, quan un enorme diafragma ens fitava des del zenit sense que poguéssim veure mai què hi havia a l’altra banda.

Abans d’entrar al meu bloc residencial, vaig mirar cap amunt. El cel ja era blanc opac; m’havia tornat a perdre l’episodi de llum. Vaig apropar l’ull dret al lector i la porta es va obrir. L’ascensor em va deixar en un apartament de classe 1HSS de la setena planta. Un cop dins, vaig dirigir-me directament al terminal, que va identificar-me tot d’una.

—Bona tarda, sire. A punt per continuar la jornada? —Havia de recuperar l’estona perduda al CIMA per no defallir en el ritme de producció.

Efendi em deia sire a mi i a tothom. El programa d’acompanyament usava per defecte aquella fórmula de respecte que tant s’aplicava a individus XX com XY amb independència també de l’edat biològica, ascendència genètica o categoria professional. Era una mesura igualitària.

A cada individu se li assignava un número de sèrie d’Efendi tan bon punt era apte per manipular un terminal, ja des dels primers estadis de creixement. Aquell codi era el que ens identificava al llarg de tota la nostra vida útil. El sistema s’anava actualitzant a mesura que creixíem, adaptant-se al moment vital i productiu de cadascú. Els sistemes de reconeixement dactilars, oculars i de veu, i el control de les constants fisiològiques, convertien Efendi en un cuidador i tutor de primera: ningú em coneixia tan íntimament com ell. De vegades m’adormia pronunciant el seu nom.

Abans de reiniciar la sessió, Efendi va detectar un descens de la meva reserva hídrica i vaig haver de beure una dosi de líquid perquè m’autoritzés a començar. De seguida, una cortina mòbil de lletres i colors va anar omplint, de dalt a baix, la pantalla. Pluja, se’m va acudir —sens dubte una altra reminiscència—, però vaig espolsar-me-la ràpidament i vaig continuar la feina sense fer-ne cas. Jo era un dels millors.

3.

S’havia adoptat el blanc com a color universal perquè contenia tots els altres i per tant era inclusiu, democràtic i laic. El blanc mai no podria provocar exaltacions de cap mena. Era el color de l’harmonia i la seguretat, ensenyes de la Ciutat Blanca. Convertir-se en una peça d’aquell sistema feliç, integrar-s’hi fins al punt de no distingir-se dels altres, era un orgull a més d’una qüestió de supervivència. La dissonància equivalia a la vergonya —un rubor obscè sobre la nostra convivència immaculada— i, finalment, pel bé de tots, a la no perpetuació.

No obstant això, entre alguns ciutadans s’havien detectat certes oscil·lacions d’ànim, que l’escriptura cromofarmacològica va corregir amb un èxit fulgurant. Els textos terapèutics eren prescrits en forma de píndoles digitals que cada usuari rebia a través del seu terminal i que provocaven un benestar immediat a causa dels efectes combinats del llenguatge i els colors, simplificats i concentrats al màxim. Era la meva tasca.

Totes les paraules d’un mateix univers semàntic les etiquetava amb un to determinat. Les paraules que podien pertànyer a diversos camps conceptuals eren de color mutable, i també podia variar alguns graus la saturació de color, segons el context i la intensitat requerida. Tocant les paraules que queien per la pantalla, mutant-les o graduant-les amb els índexs i els polzes com si fes girar rodes virtuals, creava unitats tonals, precises càpsules de sentit cromolingüístic destinades a diferents usos i individus. Cada corporació s’especialitzava en alguna gamma cromolingüística determinada, sempre, és clar, deixant de banda els mots i colors que havien estat desterrats, no pas per prohibició, sinó per falta de demanda i ús; havien caigut primer les paraules que ocupaven els dos extrems de l’arc de colors, i s’havien afermat les que ocupaven l’ampli i còmode terme mitjà. Per conquerir més territori d’aquest espai, competíem en Borsa. Els actius eren directament proporcionals a l’efectivitat. La meva corporació era de les que comptava amb un reservori més ampli, i es distingia per l’ús i administració dels tons pastel: verds clar, crema, rosats, lilosos i també blau cel, colors que acompanyaven perfectament paraules serenes i relaxants, les que contribuïen a mantenir tothom tranquil. Eren tons i mots amb gran demanda, i jo era considerat un expert a combinar-los en la intensitat i variació justes perquè els receptors se sentissin satisfets. Més i tot: guarits. No ens aturàvem a pensar de què calia ser guarit, ni d’on venia aquella fam que alguna cosa exterior a nosaltres vingués a omplir-nos per dins.

Així, l’escriptura cromofarmacològica s’havia convertit en el puntal de la nostra economia i, per extensió, de la nostra societat. No era només qüestió de consum; les píndoles lexicocromàtiques que es dispensaven a tota hora a través dels terminals individuals definien el nostre comportament i els seus límits: fixaven la norma de la Felicitat Constant. Feia temps que havien substituït les lleis sense que es produïssin aldarulls ni revolucions. La clau, s’explicava, era que es van convertir en un entreteniment generalitzat: les pindoletes feien gràcia, tothom se les empassava de grat i a la majoria se’ls feia impossible deixar de consumir-ne en quantitats cada cop més elevades i contínues.

Gràcies a això, jo tenia dret a un apartament de categoria 1HSS i gaudia d’alguns altres avantatges, com atenció discrecional al CIMA (a banda de les visites obligatòries) i complements nutracèutics de nivell ++.

Aquell dia, després de la revisió de control, vaig estar treballant en l’agrupament de paraules fins que els polzes se’m començaven a enrampar. De seguida va sonar l’avís d’Efendi. A la pantalla hi va aparèixer una taula d’estiraments dactilars que vaig practicar un darrere l’altre. Abans d’aixecar-me de la cadira vaig comprovar la meva ràtio: 14.021 paraules emprades en 386 càpsules cromàtiques. Estava bé, per sobre de la meva mitjana de les últimes jornades. Si seguia així, aviat completaria el cicle vigent i disposaria d’alguns períodes de temps propi, o podria acumular punts per a una revisió qualitativa de vida. Vaig pensar que aquest cop usaria el temps; potser així podria coincidir amb alguns episodis de llum.

Vaig prendre un pack nutracèutic del refrigerador i vaig anar a beure-me’l al costat de la paret de vidre diàfan des d’on podia veure l’exterior. La façana sencera de l’edifici era transparent, com la de tots els blocs residencials de la Ciutat Blanca. La claredat, les línies rectes i les superfícies llises contribuïen al confort integral, es deia, i això s’aplicava al disseny de tots els objectes, des dels més petits i quotidians fins a la roba que vestíem o els elements arquitectònics que ordenaven el nostre espai urbà. A baix, els pocs ciutadans que caminaven per les grans avingudes ho feien al mateix ritme regular amb què les paraules havien desfilat feia uns segons per la meva pantalla. El cel continuava uniformement blanc. Cap als extrems de la ciutat, més enllà del districte borsari, la línia de l’horitzó s’arrodonia com una esfera perfecta i sense fi, dins la qual res no ens podia commoure ni perjudicar. Un hivernacle de pau.

Acabava de pensar allò quan vaig veure un raig de llum furiós que per un instant sortia de sota terra i pujava disparat cap al cel, un raig d’un blau tan intens i agosarat que em va fer tremolar. Instintivament, vaig mirar cap al terminal.

—Que passa res, sire?

Una altra d’aquelles imatges pertorbadores, inadequades —em vaig dir, mirant de mantenir la calma—, potser la resplendor d’una pagoda o la cúpula refulgent d’una església bizantina. Era lluny, encara, d’endevinar el veritable deliri que havia de venir poc després.

—No res, gràcies, Efendi.

A fora, el cel tornava a ser d’un blanc pacífic, sense sobresalts. Em vaig allunyar del finestral i em vaig preparar per dormir, però abans vaig donar encara unes quantes voltes provant de retardar el moment. Tenia por de tancar els ulls.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.