Kitabı oku: «La bèstia humana»

Yazı tipi:

LA BÈSTIA HUMANA


Émile Zola

LA BÈSTIA HUMANA

ELS ROUGON-MACQUART

Història natural i social d'una família durant el Segon Imperi

Traducció de Josep M. Muñoz Lloret

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Títol original: La Bête humaine, 1890

Edició original: Barcelona, novembre de 2014

© de la traducció, Josep M. Muñoz Lloret

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adreci's a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició de l'edició original: L'Avenç

Il·lustració de la coberta: Jean Gabin, en un fotograma de La bête humaine, de Jean Renoir (1938)

Disseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

ISBN: 978-84-16853-47-2

BIC: FC

Ref. AVEN063

Taula

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

XI

XII

I

En entrar a l'habitació, Roubaud va deixar sobre la taula un pa de mig, un paté i una ampolla de vi blanc. Al matí, abans de baixar al seu lloc, madò Victoire devia haver cobert el foc de l'estufa amb una tal carbonissa que la calor era sufocant. I el sotscap d'estació, després d'obrir una finestra, s'hi va repenjar.

Era al carreró d'Amsterdam, a l'última casa a mà dreta, un edifici alt on la Companyia de l'Oest allotjava alguns dels seus empleats. La finestra, al cinquè pis, a l'angle del sostre de mansarda que feia recolzada, donava sobre l'estació, aquella rasa ampla que foradava el barri d'Europa, tot un descabdellament sobtat de l'horitzó que aquella tarda semblava fer més gran encara un cel gris de mitjan febrer, d'un gris humit i tebi, travessat pel sol.

Davant, sota aquella polseguera de rajos, les cases del carrer de Roma s'enterbolien, s'esborraven, lleugeres. A mà esquerra, les marquesines dels molls coberts obrien els seus porxos gegantins, amb les vidrieres fumades: la de les grans línies, immensa, on la vista es perdia, i que els edificis de correus i de la caldereria separaven de les altres, més petites, d'Argenteuil, de Versalles i del Cinturó; mentre que, a mà dreta, el pont d'Europa tallava amb la seva estrella de ferro la rasa, la qual reapareixia per anar més enllà, fins al túnel de les Batignolles. I, sota la finestra mateix, ocupant tot el vast camp, les tres dobles vies que sortien del pont es ramificaven, se separaven en un ventall les branques de metall del qual, multiplicades, innombrables, s'anaven a perdre sota les marquesines. Les tres casetes dels guardaagulles, més enllà de les arcades, mostraven els seus petits jardins nus. En l'esborrament confús dels vagons i les màquines que obstruïen els rails, un gran senyal vermell tacava el dia pàl·lid.

Durant un instant, Roubaud s'hi va interessar, comparant, pensant en la seva estació de Le Havre. Cada vegada que venia a passar un dia a París, i que s'instal·lava a casa de madò Victoire, la professió el tornava a atrapar. A la marquesina de les grans línies, l'arribada d'un tren de Mantes havia animat les andanes; i va seguir amb els ulls la màquina de maniobra, una petita màquina-tènder, de tres rodes baixes i acoblades, que començava a desenganxar el tren, amb l'obligat senyal d'alarma, portant, empenyent els vagons cap a les vies de la cotxera. Una altra màquina, ben potent, una màquina d'exprés, amb dues grans rodes devoradores, aparcava sola, deixant anar per la xemeneia un gran fum negre, que pujava dret, ben lent dins l'aire calmós. Però tota la seva atenció la va atreure el tren de les tres i vint-i-cinc, amb destinació a Caen, que ja era ple de viatgers i esperava la màquina. Aturada més enllà del pont d'Europa, no la veia; només la sentia demanar la via, amb lleugers tocs de xiulet apressats, com algú a qui venç la impaciència. En sentir cridar una ordre, va respondre amb un toc breu que havia comprès. Després, abans de posar-se en marxa, hi va haver un silenci, els purgadors es van obrir, el vapor va xiular arran de sòl, en un broll eixordador. I aleshores va veure sobreeixir del pont aquella blancor que s'inflava, arremolinada com un borrissol de neu, envolada a través de l'armadura de ferro. Tot un racó de l'espai n'estava emblanquit, mentre que els fums engrossits de l'altra màquina deixaven anar el seu vel negre. Darrere, s'apagaven uns sons prolongats de botzina, uns crits de comandament, unes sotragades de plataformes giratòries. Es va produir un esquinç i va distingir, al fons, un tren de Versalles i un tren d'Auteuil, l'un ascendent, l'altre descendent, que s'encreuaven.

Quan Roubaud anava a deixar la finestra, una veu que pronunciava el seu nom va fer que s'hi aboqués. I va reconèixer, a baix, a la terrassa del quart pis, un noi d'una trentena d'anys, Henri Dauvergne, conductor en cap, que vivia allà en companyia del seu pare, cap adjunt de les grans línies, i les seves germanes, Claire i Sophie, dues rosses de divuit i vint anys, adorables, que portaven el pòndol de la casa amb els sis mil francs dels dos homes, enmig d'un esclat continu d'alegria. Se sentia riure la gran, mentre la petita cantava, i una gàbia, plena d'ocells exòtics, rivalitzava en refilets.

—Guaita, Roubaud, és a París? Ah, sí, per l'afer amb el sotsprefecte!

Repenjat de nou, el sotscap d'estació va explicar que havia hagut de marxar de Le Havre aquell matí mateix, amb l'exprés de les sis i quaranta. Una ordre del cap d'explotació el cridava a París, i acabaven de fer-li un bon sermó. Estava prou satisfet de no haver perdut la plaça.

—I la seva senyora? —va demanar Henri.

La senyora havia volgut venir, ella també, per fer unes compres. El marit l'esperava allà, en aquesta habitació de la qual madò Victoire els donava la clau a cada viatge, i on els agradava dinar, tranquils i sols, mentre la bona dona estava ocupada a baix, al seu lloc de la higiene. Aquell dia havien menjat un panet a Mantes, perquè abans que res volien treure's els encàrrecs del damunt. Però havien tocat les tres, i es moria de fam.

Henri, per ser amable, va fer una altra pregunta:

—I es queden a dormir a París?

No, no! Se'n tornaven tots dos a Le Havre al vespre, amb l'exprés de les sis i trenta. Compta, de vacances! No t'empipen si no és per esbroncar-te, i de seguida cap a caseta!

Un moment, els dos empleats es van mirar, assentint amb el cap. Però ja no se sentien, un piano endimoniat acabava d'esclatar en notes sonores. Les dues germanes devien tocar juntes, rient més fort, excitant els ocells exòtics. Llavors, el jove, divertit també, va saludar, i va tornar a entrar a l'apartament; i el sotscap, tot sol, va quedar-se un moment amb els ulls sobre la terrassa, d'on pujava tota aquella alegria de joventut. Després, en alçar la mirada, va distingir la màquina que havia tancat els purgadors, i que el guardaagulles enviava cap al tren de Caen. Els últims borrallons de vapor blanc es perdien entre els grans remolins de fum negre, embrutant el cel. I va entrar, també, a l'habitació.

Davant el rellotge de cucut que marcava les tres i vint, Roubaud va fer un gest desesperat. Per què diantre Séverine s'endarreria tant? Ja no en sortia, quan entrava en una botiga. Per enganyar la gana que li rosegava l'estómac, va decidir parar taula. La gran peça, de dues finestres, li era familiar; servia alhora de dormitori, menjador i cuina, amb els mobles de noguera, el llit cobert de cotonada vermella, el bufet, la taula rodona, l'armari normand. Va agafar, al bufet, tovallons, plats, forquilles i ganivets, i dos gots. Tot plegat era d'una pulcritud extrema, i es divertia amb aquestes feines de casa, com si hagués jugat a cuinetes, feliç de la blancor de la roba de casa, molt amorós de la seva dona, rient ja de la rialla fresca amb què ella esclataria quan obrís la porta. Però quan va haver posat el paté en un plat, i col·locat, al costat, l'ampolla de vi blanc, es va inquietar, va buscar amb la mirada. Després, ràpidament, va treure's de les butxaques dos paquets que s'havia descuidat, una petita llauna de sardines i un formatge gruyère.

Van tocar dos quarts. Roubaud caminava de llarg a llarg, parant, al més petit renou, l'orella cap a l'escala. En la seva espera desvagada, en passar davant del mirall, es va aturar, es va mirar. No envellia gens, s'acostava a la quarantena, sense que el roig ardent dels seus cabells arrissats hagués empal·lidit. La barba, que duia sencera, es conservava espessa, també, d'un ros de sol. I, d'estatura mitjana, però d'un vigor extraordinari, s'agradava, estava satisfet de la seva testa una mica xata, amb el front estret i el clatell gruixut, de la seva cara rodona i sanguínia, il·luminada per dos ulls vius. Les celles se li ajuntaven, embullant el front amb la ratlla dels gelosos. Com que s'havia casat amb una dona quinze anys més jove, aquestes ullades freqüents al mirall el tranquil·litzaven.

Hi va haver un soroll de passos, i Roubaud va córrer a entreobrir la porta. Però era una venedora de diaris de l'estació, que entrava a casa seva, al costat. Va tornar, es va fixar en una capsa de petxines, sobre el bufet. La coneixia bé, aquella capsa, un regal de Séverine a madò Victoire, la seva dida. I amb aquest petit objecte n'hi havia hagut prou: se li va fer present tota la història del seu matrimoni, ben aviat faria tres anys. Nascut al Midi, a Plassans, d'un pare carreter, es va llicenciar amb els galons de sergent major; durant molt de temps factor mixt a l'estació de Mantes, havia passat a factor en cap a la de Barentin; i era allà que l'havia coneguda, la seva dona estimada, quan ella venia de Doinville a agafar el tren en companyia de la senyoreta Berthe, la filla del president Grandmorin. Séverine Aubry només era la filla petita d'un jardiner, mort al servei dels Grandmorin; però el president, padrí i tutor seu, l'aviciava de tal manera, que en va fer la companya de la seva filla i les va enviar totes dues al mateix pensionat de Rouen. Tenia una tal distinció natural, que durant molt de temps Roubaud s'havia acontentat a desitjar-la de lluny, amb la passió d'un obrer instruït per un joiell delicat, que considerava preciós. Allà hi havia l'única novel·la de la seva existència. S'hi hauria casat sense un duro, només per la joia de tenir-la, i quan per fi s'hi havia atrevit, la realització havia ultrapassat el somni: a més de Séverine i un dot de deu mil francs, el president, ara jubilat, membre del consell d'administració de la Companyia de l'Oest, li havia donat la seva protecció. L'endemà mateix del matrimoni l'havien nomenat sotscap a l'estació de Le Havre. Hi havia sens dubte a favor seu les notes de bon empleat, sòlid al seu lloc, puntual, honest, d'un caràcter limitat, però molt dret, tota mena de qualitats excel·lents que podien explicar l'acollida immediata de la seva petició i la rapidesa del seu ascens. Ell preferia creure que ho devia tot a la seva dona. L'adorava.

Quan va haver obert la llauna de sardines, Roubaud va perdre decididament la paciència. La cita era a les tres. On podia ser? No li faria creure que la compra d'un parell de botines i sis camises exigia tot el dia. I, en passar de nou davant del mirall, es va adonar que tenia les celles eriçades i el front tallat per una línia dura. A Le Havre no en desconfiava mai. A París, s'imaginava tota mena de perills, d'enganys, de faltes. Un flux de sang li pujava al cervell, els punys d'antic mosso de tren se li serraven, com al temps en què empenyia vagons. Esdevenia de nou l'animal inconscient de la seva força: l'hauria esclafat, en un impuls de furor cec.

Séverine va empènyer la porta, i va aparèixer tota fresca, tota joiosa.

—Sóc jo… Et devies pensar que m'havia perdut.

En l'esclat dels seus vint-i-cinc anys, semblava alta, esvelta i molt àgil, grassa tanmateix i amb els ossos petits. D'entrada no era gens bonica, la cara llarga, la boca grossa, il·luminada per unes dents admirables. Però, ben mirat, seduïa per l'encant, l'estranyesa dels seus grans ulls blaus, sota l'atofada cabellera negra.

I com que el seu marit, sense respondre, continuava examinant-la, amb la mirada tèrbola i vacil·lant que ella coneixia bé, va afegir:

—Oh! Me n'he fet un tip de córrer… Imagina't, impossible agafar un òmnibus. Llavors, com que no volia gastar diners en un cotxe, he corregut… Mira quina calor que tinc.

—Vejam —va dir ell violentament—, no em faràs creure que véns del Bon Marché.

Però, tot seguit, amb una amabilitat infantil, se li va llançar al coll i li va posar sobre la boca la seva bonica mà, petita i rodanxona:

—Dolent, dolent, calla! Saps molt bé que t'estimo.

Es desprenia tanta sinceritat de la seva persona, i la veia tan càndida, tan lleial, que la va estrènyer apassionadament entre els braços. Les seves sospites sempre acabaven així. Ella s'abandonava, amb ganes de fer-se amanyagar. Ell la cobria de petons, que ella no li tornava; i aquí residia la seva inquietud obscura: aquesta criatura passiva, d'una afecció filial, en què l'amant no es desvetllava.

—Així que has saquejat el Bon Marché?

—Oh, sí! Ara t'ho explico… Però, abans, mengem. Quina gana que tinc! Ah, escolta, tinc un regalet. Digues: el meu regalet.

Ella li reia a la cara, de ben a prop. S'havia ficat la mà dreta a la butxaca, on tenia un objecte, que no treia.

—Digues ràpid: el meu regalet.

Ell també reia, amb bonhomia. Es va decidir.

—El meu regalet.

Era un ganivet, el que acabava de comprar-li, per substituir el que ell havia perdut i que li recava des de feia quinze dies. Ell es va exclamar, el trobava magnífic, aquest ganivet nou, amb el mànec de vori i la fulla lluent. Tot seguit, se'n serviria. Ella estava encantada de la seva alegria; i, fent broma, es va fer donar un sou, perquè la seva amistat no es trenqués.

—Dinem, dinem —va repetir ella—. No, no! Si et plau, no tanquis. Tinc tanta calor!

L'havia seguit fins a la finestra, va quedar-se allà alguns segons, recolzada a la seva espatlla, mirant el vast camp de l'estació. De moment, els fums havien desaparegut, el disc de color de coure del sol descendia dins la broma, darrere les cases del carrer de Roma. A baix, una màquina de maniobra portava, tot format, el tren de Mantes, que havia de sortir a les quatre i vint-i-cinc. El va empènyer al llarg de l'andana, sota la marquesina, on el va desenganxar. Al fons, a l'hangar del Cinturó, uns xocs de topalls indicaven l'enganxament imprevist de cotxes que s'afegien. I, tota sola, enmig dels rails, amb el maquinista i el fogoner negres de la pols del viatge, una màquina pesant de tren òmnibus s'estava immòbil, com cansada i sense alè, sense altre vapor que un filet escàs que sortia d'una vàlvula. Esperava que li obrissin la via per tornar-se'n al dipòsit de les Batignolles. Un senyal vermell es va extingir, va desaparèixer. La màquina va sortir.

—Són alegres, les noies Dauvergne! —va dir Roubaud abandonant la finestra—. Les sents com atupen el piano? Fa poc he vist Henri, que m'ha dit que et doni records.

—A taula, a taula! —va cridar Séverine.

I es va llançar sobre les sardines, que va devorar. El panet de Mantes, ai, era ben lluny! Això l'embriagava, quan venia a París. Estava radiant de la felicitat d'haver trepitjat les voreres, encara estava enfebrada per les compres al Bon Marché. D'un sol cop, cada primavera, hi gastava els estalvis de l'hivern; preferia comprar-hi tot, dient que hi estalviava el viatge. Per això, sense perdre una bocada, no parava de xerrar. Una mica atabalada, envermellida, va acabar per deixar anar el total de la suma que havia despès, més de tres-cents francs.

—Fotre! —va dir Roubaud, colpit—, t'hi poses bé, tu, per ser la dona d'un sotscap! Però no deies que només havies de comprar sis camises i un parell de botines?

—Oh, estimat, eren unes ocasions úniques! Una seda amb ratlles delicioses! Un capell d'un gust, un somni! Uns enagos de confecció, amb volants brodats! I tot això per res, n'hauria pagat el doble a Le Havre… M'ho enviaran, ja ho veuràs!

Havia optat per riure, de bonica que era, en la seva alegria, amb el seu aire de confusió suplicant. I a més, era tan encantador, aquell dinaret improvisat en aquella habitació on estaven sols, molt millor que al restaurant. Ella, que d'ordinari bevia aigua, es va deixar anar i va buidar el got de vi blanc, sense adonar-se'n. S'havien acabat la llauna de sardines, van encetar el paté amb el ganivet nou. Va ser un triomf, de tan bé que tallava.

—I tu, vejam, el teu assumpte? —va preguntar ella—. Em fas xerrar, i no em dius com ha anat amb el sotsprefecte.

Llavors, ell li va explicar amb detall la manera com l'havia rebut el cap d'explotació. Oh, una reprimenda en tota regla! Ell s'havia defensat, havia dit la pura veritat, com aquell pretensiós de sotsprefecte s'havia obstinat a pujar amb el seu gos en un cotxe de primera, quan hi havia un cotxe de segona reservat per als caçadors i les seves bèsties, i la baralla que se n'havia seguit, i les paraules que havien intercanviat. Finalment, el cap li donava la raó per haver volgut fer respectar l'ordenança; però el que era terrible era la frase que confessava ell mateix: «No sereu sempre els amos!» Sospitaven que era republicà. Les discussions que acabaven de marcar l'obertura de la sessió parlamentària de 1869, i la por sorda de les properes eleccions generals inquietaven el govern. Per això, sense la bona recomanació del president Grandmorin, sens dubte l'haurien traslladat. Fins i tot havia hagut de signar una carta d'excusa, aconsellada i redactada per aquest darrer.

Séverine el va interrompre, cridant:

—He tingut raó d'escriure-li, oi?, i de fer-li una visita amb tu, aquest matí, abans que anessis a rebre l'estirada d'orelles… Sabia que ens trauria les castanyes del foc.

—Sí, t'estima molt —va fer Roubaud—, i té el braç llarg, a la Companyia… Ves de què serveix, ser un bon empleat. Ah, no m'ha escatimat els elogis: no gaire iniciativa, però bona conducta, obediència, valor, en fi, tot! I bé, estimada, si no fossis la meva dona, i si Grandmorin no hagués defensat la meva causa, per amistat amb tu, jo estaria ben fotut, m'enviarien castigat a alguna petita estació.

Ella mirava fixament al buit, i va murmurar, com parlant-se a si mateixa:

—Oh, certament, és un home que té el braç llarg!

Hi va haver un silenci, i ella es va quedar amb els ulls esbatanats, perduts al lluny, parant de menjar. Sens dubte evocava els dies de la seva infantesa al castell de Doinville, a quatre llegües de Rouen. No havia conegut mai la seva mare. Quan el seu pare, el jardiner Aubry, va morir, ella acabava de fer tretze anys; i va ser aleshores que el president, ja vidu, se l'havia quedat per fer companyia a la seva filla Berthe, sota la vigilància de la seva germana, la senyora Bonnehon, la dona d'un fabricant, també vídua, a qui el castell pertanyia actualment. Berthe, dos anys més gran, maridada sis mesos després d'ella, s'havia casat amb el senyor de Lachesnaye, conseller del tribunal de Rouen, un homenet sec i groguenc. L'any anterior, el president encara era al capdavant d'aquest tribunal, a la seva demarcació, quan s'havia jubilat després d'una carrera magnífica. Nascut el 1804, substitut a Digne l'endemà de 1830, després a Fontainebleau, més tard a París, en acabat procurador a Troyes, advocat general a Rennes, finalment primer president a Rouen. Multimilionari, formava part del consell general des de 1855, l'havien nomenat comanador de la Legió d'Honor el mateix dia de la seva jubilació. I, del més lluny que es recordava, el veia tal com era encara, rabassut i sòlid, amb els cabells blancs des de jove, d'un blanc daurat d'antic ros, els cabells en raspall, el collar de barba tallat ras, sense bigoti, amb una cara quadrada que els ulls d'un blau dur i el nas gros tornaven severa. D'entrada es mostrava rude, feia tremolar tothom al seu voltant.

Roubaud va haver d'alçar la veu i repetir dues vegades:

—I bé, en què penses?

Ella es va estremir, va tenir una petita esgarrifança, com sorpresa i sacsejada de por.

—En res.

—No menges res més, ja no tens gana?

—Oh, sí… Veuràs.

Séverine, un cop buidat el got de vi blanc, es va acabar el tall de paté que tenia al plat. Però hi va haver una alarma: s'havien acabat el pa de mig, no en quedava ni una engruna per menjar el formatge. Hi va haver crits, en acabat riures, quan, regirant-ho tot, van descobrir, al fons del bufet de madò Victoire, un tros de pa sec. Tot i que la finestra era oberta, continuava fent-hi calor, i la noia, que tenia l'estufa darrere seu, no es refrescava gaire, més vermella i excitada per l'imprevist d'aquell dinar xerraire, en aquella habitació. A propòsit de madò Victoire, Roubaud va tornar a pensar en Grandmorin: una altra que hi estava en deute! Una noia seduïda, la criatura de la qual era morta, dida de Séverine que acabava de costar la vida a la seva mare, més tard dona d'un fogoner de la Companyia, vivia malament, a París, d'una mica de costura, el seu marit s'ho gastava tot, quan el retrobament amb la seva filla de llet havia tornat a nuar els lligams d'antany, fent d'ella també una protegida del president; i, actualment, ell li havia obtingut un lloc a la higiene, la custòdia dels lavabos de luxe, els de senyores, que és el millor. La Companyia només li donava cent francs per any, però ella se'n feia vora mil quatre-cents, amb la recaptació, sense comptar l'allotjament, aquesta habitació que estava calefaccionada. En fi, una situació ben agradable. I Roubaud calculava que si Pecqueux, el marit, hagués aportat els seus dos mil vuit-cents francs de fogoner, entre primes i sou fix, en lloc d'anar de gresca als dos extrems de la línia, el matrimoni hauria reunit més de quatre mil francs, el doble del que ell, sotscap d'estació, guanyava a Le Havre.

—Sens dubte —va concloure—, no totes les dones voldrien cuidar-se dels lavabos. Però no hi ha cap feina estúpida.

Mentrestant, la fam se'ls havia calmat, i menjaven amb un aire esllanguit, tallant el formatge a trossos petits, per fer durar el banquet. Les seves paraules també s'alentien.

—Per cert —va cridar ell—, m'he oblidat de preguntar-te… Per què has dit que no al president d'anar a passar dos o tres dies a Doinville?

El seu pensament, immers en el benestar de la digestió, acabava de recordar la seva visita del matí, molt a prop de l'estació, a la casa del carrer del Rocher; i es veia de nou dins el gabinet gran i sever, sentia una altra vegada com el president els deia que partiria l'endemà cap a Doinville. Després, com si cedís a una idea sobtada, els havia ofert agafar aquell mateix vespre, amb ells, l'exprés de les sis i trenta, i acompanyar a continuació la seva fillola a casa de la seva germana, que la reclamava des de feia molt de temps. Però la jove havia al·legat tota mena de raons que li ho impedien.

—Saps —va continuar Roubaud—, jo no hi veia cap mal, en aquest viatget. T'hi hauries pogut quedar fins dijous, jo ja m'hauria apanyat… En la nostra posició, oi?, tenim necessitat d'ells. I no és gaire delicat, refusar la seva cortesia; sobretot quan el teu refús ha semblat que li causava una veritable pena… Per això no he parat d'insistir que acceptessis, fins que m'has estirat per l'abric. Llavors t'he fet costat, però sense comprendre res… Per què no has volgut?

Séverine, amb la mirada vacil·lant, va fer un gest d'impaciència.

—Creus que et puc deixar tot sol?

—Aquesta no és una raó… D'ençà del nostre matrimoni, en tres anys, bé que has anat dues vegades a Doinville, a passar-hi una setmana. Res no t'impedia de tornar-hi una tercera.

La incomoditat de la jove creixia, havia girat el cap.

—En fi, no em venia de gust. No em forçaràs a fer coses que em desplauen.

Roubaud va obrir els braços, com per declarar que no la forçava a res. Malgrat tot, va insistir:

—Vejam! Tu m'amagues alguna cosa… L'última vegada, que potser et va rebre malament, la senyora Bonnehon?

Oh, no, la senyora Bonnehon l'havia acollida sempre molt bé! Era tan agradable, alta, forta, amb uns magnífics cabells rossos, bella encara malgrat els seus cinquanta-cinc anys! D'ençà que era vídua, i fins i tot mentre vivia el seu marit, es deia que havia tingut tot sovint el cor ocupat. A Doinville l'adoraven, feia del castell un lloc de delícies, tota la societat de Rouen hi anava de visita, sobretot la magistratura. A la magistratura, la senyora Bonnehon hi havia tingut molts amics.

—Llavors, confessa-ho, són els Lachesnaye que t'han rebut fredament.

Sens dubte, des del seu matrimoni amb el senyor de Lachesnaye, Berthe havia deixat de ser per a ella el que havia estat abans. No s'havia tornat gaire bondadosa, la pobra Berthe, tan insignificant, amb el seu nas vermell. A Rouen, les senyores lloaven molt la seva distinció. Per això, un marit com el seu, lleig, dur, avar, semblava més aviat fet per influir sobre la seva dona i fer-la tornar mediocre. Però no, Berthe s'havia mostrat com cal pel que fa a la seva antiga companya, i aquesta no tenia cap retret precís a fer-li.

—És, doncs, el president que et desplau, allà?

Séverine, que fins llavors anava responent lentament, amb el mateix to, es va impacientar.

—Ell, quina idea!

I va continuar, amb petites frases nervioses. A penes el veien. S'havia reservat, al parc, un pavelló, la porta del qual donava a un carreró desert. Sortia i entrava sense fer-se notar. La seva germana, altrament, no sabia mai el dia exacte de la seva arribada. Agafava un cotxe a Barentin, es feia portar de nit a Doinville, passava dies sencers al pavelló, ignorat per tothom. No era ell qui t'incomodava, allà!

—Te'n parlo, perquè m'has explicat mil vegades que, a la teva infantesa, et feia una por terrible.

—Una por terrible! Exageres, com sempre… És cert que no reia gaire. Et mirava tan fixament, amb els seus ulls grossos, que abaixaves el cap de seguida. He vist gent torbar-se, no poder-li dirigir un mot, talment se'ls imposava, amb la seva fama de severitat i saviesa… però, a mi, no em va renyar mai, sempre vaig saber que tenia una debilitat per mi…

De nou, la seva veu s'alentia, els ulls se li perdien al lluny.

—Me'n recordo… Quan era petita i jugava amb les amigues, en els caminals, si ell apareixia, totes s'amagaven, fins i tot la seva filla Berthe, que tremolava sense parar per por d'estar en falta. Jo l'esperava, tranquil·la. Passava, i en veure'm allà, somrient, amb la cara alta, em donava un copet a la galta… Més tard, als setze anys, quan Berthe volia obtenir un favor d'ell, sempre era jo que m'encarregava de la petició. Jo parlava, no abaixava la mirada, i notava com la seva em foradava la pell. Però tant me feia, estava segura que s'avindria a tot el que jo voldria! Ai, sí, me'n recordo, me'n recordo! No hi ha ni un bosquet del parc, ni un passadís ni una habitació del castell, que no pugui evocar tancant els ulls.

Va callar, amb les parpelles tancades; i, pel seu rostre càlid i inflat, semblava passar-hi l'esgarrifança d'aquelles coses d'altre temps, les coses que no deia mai. Va estar-se així un instant, amb un petit tremolor als llavis, com un tic involuntari que li estirava dolorosament una comissura de la boca.

—Ha estat sens dubte molt bo per a tu —va fer Roubaud, mentre encenia la pipa—. No només t'ha fet pujar com una senyoreta, sinó que va administrar molt sàviament els teus quatre rals, i va arrodonir la suma, arran del nostre matrimoni… Sense comptar que t'ha de deixar alguna cosa, ho ha dit davant meu.

—Sí —va murmurar Séverine—, la casa de la Croix-de-Maufras, aquella propietat migpartida per la via del tren. Hi anàvem a vegades a passar vuit dies… Oh, no hi compto gaire, els Lachesnaye deuen treballar-se'l perquè no em deixi res. I a més, m'estimo més que no em deixi res, res!

Havia pronunciat les darreres paraules amb un to tan viu, que ell se'n va sorprendre, va treure's la pipa de la boca, mirant-la amb els ulls arrodonits.

—Ves quina gràcia! Diuen que el president té milions, quin mal hi hauria que inclogués la seva fillola al testament? Ningú no se'n sorprendria, i això arreglaria magníficament els nostres afers.

En acabat, una idea que li va travessar el cervell el va fer riure.

—Que tens por de passar per filla seva, potser? Ja ho saps, del president, malgrat el seu aire glacial, se'n rumoregen de ben gruixudes, a propòsit seu. Sembla que, fins i tot quan vivia la seva dona, totes les minyones passaven per ell. En fi, un paio que, encara avui, empaita les dones… Déu meu, va, encara que fossis filla seva!

Séverine s'havia alçat, violenta, el rostre inflamat, amb l'esglai reflectit en el seu esguard blau, sota la massa feixuga dels seus cabells negres.

—Filla seva, filla seva! No vull que facis broma amb això, em sents! Que podria ser filla seva? Que m'hi assemblo?… I ara prou, parlem d'una altra cosa. No vull anar a Doinville, perquè no vull, perquè m'estimo més tornar amb tu a Le Havre.

Ell va assentir amb el cap, la va calmar amb el gest. Prou, que li atacava els nervis! Somreia, no l'havia vista mai tan nerviosa. El vi blanc, sens dubte. Desitjós de fer-se perdonar, va tornar a agafar el ganivet, extasiant-se una altra vegada, eixugant-lo amb cura; i, per mostrar com era d'esmolat, s'hi va tallar les ungles.

El rellotge marcava les sis i vint-i-set. Només tres minuts. De sobte, Roubaud, que guaitava de lluny les portes de les sales d'espera mentre conversava amb el cap d'estació, el va deixar per tornar al costat de Séverine. Però el vagó s'havia desplaçat i van haver d'anar a trobar el compartiment buit, una mica més enllà; i, girant-se, va apressar la seva dona, la va fer pujar amb una estrebada, mentre ella, dins la seva docilitat ansiosa, mirava instintivament enrere, per veure el què. Era un viatger que arribava amb retard, sense res més a mà que una flassada, el coll de l'abric blau alçat i tan ample, l'ala del barret rodó tan abaixada sobre les celles, que de la seva cara només es distingia, a la claror vacil·lant del gas, un xic de barba blanca. En Vandorpe i en Dauvergne s'havien avançat, malgrat el desig evident que el viatger tenia de no ser vist. El van seguir, però no els va saludar fins tres vagons més lluny, davant el cupè reservat, on va pujar de pressa. Era ell. Séverine, tremolosa, s'havia deixat caure sobre el seient. El seu marit li esclafava el braç amb una estreta, com una última presa de possessió, exultant, ara que estava segur que ho faria.

Al cap d'un minut, tocarien dos quarts. Un venedor s'entestava a oferir els diaris del vespre, uns viatgers es passejaven encara per l'andana, acabant-se un cigarret. Però van pujar tots: se sentia venir, dels dos extrems del tren, els vigilants tancant les portelles. I Roubaud, que havia tingut la sorpresa desagradable de descobrir, en aquell compartiment que creia buit, una forma fosca que ocupava un racó, una dona de dol sens dubte, muda, immòbil, no va poder retenir una exclamació de veritable còlera quan es va tornar a obrir la portella i un vigilant hi va fer entrar una parella, un home gros, una dona grossa, que s'hi van instal·lar, tots sufocats. Estaven a punt de sortir. La pluja, molt fina, tornava a caure, negant el vast camp tenebrós que sense parar travessaven uns trens, dels quals es distingien només els vidres il·luminats, una fila de finestretes en moviment. S'havien encès uns semàfors verds, algunes llanternes dansaven arran de sòl. I res més, només una immensitat negra, on tan sols apareixien les marquesines de les grans línies, esgrogueïdes per un feble reflex de gas. Tot s'havia com esborrat, els sorolls mateixos s'esmorteïen, només se sentia el soroll de tro de la màquina, obrint els purgadors, deixant anar uns remolins de vapor blanc. Un núvol pujava, descabdellant com una mortalla espectral, dins la qual passaven grans fumeres negres, vingudes no se sabia d'on. El cel encara es va enfosquir més, un núvol de sutge s'envolava sobre el París nocturn, incendiat pel seu braser.

Llavors, el sotscap de servei va alçar la llanterna perquè el maquinista demanés la via. Hi va haver dos tocs de xiulet, i allà baix, prop del lloc del guardaagulles, el semàfor vermell es va apagar, reemplaçat per un semàfor blanc. Dret a la porta del furgó, el conductor en cap esperava l'ordre de sortida, que va transmetre. El maquinista va xiular de nou, llargament, va obrir el regulador, i va arrencar la màquina. Sortien. De primer, el moviment va ser insensible, després el tren va començar a circular. Va passar sota el pont d'Europa, es va endinsar en el túnel de les Batignolles. Només se'n veien, sagnant com ferides obertes, els tres semàfors del darrere, el triangle vermell. Durant alguns segons encara, se'l va poder seguir, dins l'esgarrifança fosca de la nit. Ara, fugia, i res ja no havia d'aturar aquell tren llançat a tota màquina. Va desaparèixer.

II

A La Croix-de-Maufras, en un jardí migpartit per la via del tren, la casa està posada de biaix, tan a prop de la via, que tots els trens que passen la fan trontollar; i amb un viatge n'hi ha prou per retenir-la a la memòria, el món sencer desfilant a gran velocitat la sap en aquell lloc, sense conèixer-ne res, sempre tancada, deixada com en abandó, amb els finestrons grisos enverdits pels cops de pluja de l'oest. Enmig del desert, sembla acréixer encara la solitud d'aquell racó perdut, que una llegua a la rodona separa de tota ànima.

La casa del guardabarrera és allà, sola, vora la carretera que travessa la línia i que va a parar a Doinville, a cinc quilòmetres de distància. Baixa, amb els murs esquerdats, les teules de la coberta menjades de molsa, està prostrada amb un aspecte abandonat de pobre, enmig del jardí que l'envolta, un jardí plantat d'hortalisses, tancat amb una bardissa, i en el qual es dreça un gran pou, tan alt com la casa. El pas a nivell és entre les estacions de Malaunay i de Barentin, just enmig, a quatre quilòmetres de cadascuna. És d'altra banda molt poc freqüentat, i la vella barrera mig podrida s'obre quasi només pels carros de les pedreres de Bécourt, a una mitja llegua dins el bosc. No es podria imaginar un racó de món més aïllat, més separat dels vius, ja que el llarg túnel, del costat de Malaunay, talla tot camí, i només es comunica amb Barentin per una sendera mal mantinguda que voreja la línia. Per això els visitants són escassos.

Aquell vespre, a l'entrada de fosc, amb un temps ombriu molt dolç, un viatger, que acabava de baixar a Barentin d'un tren de Le Havre, seguia amb passa llarga la sendera de la Croix-de-Maufras. La contrada no és altra cosa que un seguit ininterromput de sots i de rostos, una mena d'encrespament del sòl, que la via del tren travessa, alternativament, sobre terraplens i dins rases. Als dos costats de la via, aquests accidents de terreny continus, les pujades i les baixades, acaben de fer les rutes difícils i d'augmentar la sensació de gran solitud; els terrenys, magres, blanquinosos, estan sense cultivar; uns arbres coronen els turons de bosquets, mentre que al llarg de les valls estretes s'escolen els rierols, ombrejats de salzes. D'altres bosses calcàries són absolutament nues, els turons se succeeixen, estèrils, en un silenci i un abandonament de mort. I el viatger, jove, vigorós, apressava el pas, com per escapar de la tristesa d'aquell crepuscle tan suau sobre aquella terra desolada.

Al jardí del guardabarrera, una noia treia aigua del pou, una noia de divuit anys, rossa, forta, amb els llavis carnosos, els ulls verdosos, el front estret, sota uns cabells densos. No era gens bonica, tenia els malucs sòlids i els braços durs d'un xicot. Així que va veure el viatger baixant la sendera, va deixar anar la galleda, va acudir a posar-se davant la porta reixada, que tancava la bardissa.

—Guaita, Jacques! —va cridar.

Ell havia alçat el cap. Acabava de fer vint-i-sis anys, igualment de gran alçada, molt bru, un xicot guapo amb el rostre rodó i regular, però que enlletgien unes mandíbules massa grosses. Els cabells, atapeïts, se li arrissaven, així com els bigotis, tan espessos, tan negres, que augmentaven la pal·lidesa de la seva carnació. Hauríeu dit que era un senyor, amb la pell fina, ben rasurada a les galtes, si no hi haguéssiu vist d'altra part l'empremta indeleble de la professió, els greixos que li engroguien les mans de maquinista, unes mans que eren tanmateix petites i delicades.

—Bon vespre, Flore —va dir simplement.

Però els ulls, que tenia amples i negres, sembrats de punts d'or, se li havien com enterbolit amb un fum roig que els apagava. Va parpellejar, va girar els ulls, amb una incomoditat sobtada, un neguit que anava fins al sofriment. I tot el cos havia experimentat un moviment instintiu de retrocés.

Ella, immòbil, la mirada posada en ell, s'havia adonat d'aquest estremiment involuntari, que ell mirava de dominar cada vegada que s'acostava a una dona. L'havia fet posar tota seriosa i trista. Després, quan ell, desitjós d'ocultar el seu malestar, li va demanar si la seva mare era a casa, tot i que la sabia malalta i incapaç de sortir, va respondre només amb un senyal de cap, es va apartar perquè ell pogués entrar sense tocar-la, i se'n va tornar al pou, sense dir res, dreta i altiva.

Jacques, amb el pas ràpid, va travessar l'estret jardí i va entrar dins la casa. Allà, enmig de la primera peça, una gran cuina on menjaven i vivien, la tieta Phasie, com l'anomenava des de la infantesa, estava tota sola, asseguda vora la taula, en una cadira de palla, les cames embolicades amb un vell xal. Era una cosina del seu pare, una Lantier, que li havia fet de padrina i que, a l'edat de sis anys, l'havia pres a casa seva, quan, en desaparèixer el seu pare i la seva mare, que havien fugit cap a París, ell s'havia quedat a Plassans, on havia seguit més tard els cursos de l'escola d'arts i oficis. Li tenia un viu agraïment, deia que si s'havia obert camí, era a ella que l'hi devia. Quan havia esdevingut maquinista de primera classe a la Companyia de l'Oest, després de dos anys passats al ferrocarril d'Orleans, hi havia trobat la seva padrina, que s'havia tornat a casar amb un guardabarrera anomenat Misard, desterrats amb les dues filles del seu primer matrimoni en aquell forat perdut de la Croix-de-Maufras. Avui, tot i que amb prou feines tenia quaranta-cinc anys, la bella tieta Phasie d'antany, tan alta, tan forta, semblava que en tingués seixanta, amagrida i esgrogueïda, sacsejada per esgarrifances contínues.

Ella va fer un crit d'alegria.

—Ets tu, Jacques! Fill meu, quina sorpresa!

La va besar a les galtes, li va explicar que acabava de tenir de sobte dos dies de permís forçós: a la Lison, la seva màquina, en arribar al matí a Le Havre, se li havia trencat la biela, i com que la reparació no estaria acabada abans de vint-i-quatre hores, no reprendria el servei fins l'endemà al vespre, per a l'exprés de les sis i quaranta. Llavors, havia volgut anar-li a fer un petó. Es quedaria a dormir, i se n'aniria de Barentin amb el tren de les set i vint-i-sis del matí. I mentre li agafava les seves pobres mans amagrides, li deia fins a quin punt la seva última carta l'havia inquietat.

—Ai, sí, fill meu, això no va, això no va gens bé… Que ets amable d'haver endevinat el meu desig de veure't! Sé fins a quin punt estàs ocupat, i no gosava demanar-te que vinguessis. En fi, has vingut, i em trobes tan trista, tan trista!

Es va interrompre, per llançar temorosament una mirada per la finestra. Sota la llum del capvespre, a l'altre costat de la via, s'hi distingia el seu marit, Misard, dins una caseta de senyalització, una d'aquestes cabanes de taulons situades cada cinc o sis quilòmetres i connectades per uns aparells telegràfics, a fi d'assegurar la bona circulació dels trens. Mentre la seva dona, i més tard Flore, s'encarregava de la barrera del pas a nivell, a Misard l'havien nomenat guardià.

Com si l'hagués pogut sentir, va baixar la veu, en una esgarrifança.

—Estic segura que m'enverina!

Jacques es va sobresaltar, sorprès d'aquesta confidència, i els seus ulls, girant-se també cap a la finestra, es van entelar de nou a causa d'aquell trastorn singular, el petit fum roig que n'empal·lidia l'esclat negre, diamantat d'or.

—Tieta Phasie, quina idea! —va murmurar—. Té un aspecte tan dolç i tan feble.

Acabava de passar un tren que anava cap a Le Havre, i Misard havia sortit de la caseta per tancar la via darrere seu. Mentre tornava a pujar l'alçaprem, posant el senyal en vermell, Jacques se'l mirava. Un homenet neulit, els cabells i la barba escassos, descolorits, la cara xuclada i trista. Al mateix temps, silenciós, reservat, sense ira, d'una educació obsequiosa davant els caps. Però havia tornat a entrar dins la cabana de taulons, per inscriure al registre l'hora de pas, i per pitjar els dos botons elèctrics, l'un que deixava la via lliure a la caseta precedent, l'altre que anunciava el tren a la caseta següent.

—No el coneixes! —va fer la tieta Phasie—. Et dic que em deu fer prendre alguna porqueria… Jo que era tan forta, que me l'hauria cruspit, i és ell, aquest homenet, aquest no res, que se'm cruspeix!

Enfebrada amb una rancúnia sorda i poruga, buidava el seu cor, encantada de tenir finalment algú que l'escoltava. ¿Qui li manava tornar-se a casar amb un garneu com aquell, sense ni una malla, i avar, ella que era cinc anys més gran, i que ja tenia dues filles, l'una de sis anys, l'altra de vuit? Aviat faria deu anys que havia fet aquell negoci, i no havia passat ni una hora sense que se n'hagués de penedir: una existència miserable, un exili en aquell racó glaçat del Nord, on tremolava de fred, un avorriment mortal, no tenir mai ningú amb qui enraonar, ni tan sols una veïna. Ell era un antic instal·lador de la via, que ara guanyava mil dos-cents francs com a guardià; ella, des de l'inici, havia tingut una paga de cinquanta francs per la barrera, de la qual avui s'encarregava Flore; i allà hi havia el present i el futur, cap altra esperança, la certesa de viure i de morir-se en aquell forat, a mil llegües dels vius. El que no explicava eren les consolacions que tenia, abans de caure malalta, quan el seu marit treballava al balast, i es quedava sola guardant la barrera amb les seves filles; ja que aleshores posseïa, de Rouen a Le Havre, a tota la línia, una tal reputació de dona guapa, que els inspectors de la via la visitaven quan passaven; fins i tot hi havia hagut unes rivalitats, els inspectors d'un altre servei estaven sempre de visita, redoblant la vigilància. El marit no era cap nosa: deferent amb tothom, esmunyint-se per les portes, anant i venint sense veure res. Però aquelles distraccions s'havien acabat, i s'estava allà, setmanes, mesos, en aquella cadira, en aquella solitud, sentint com el seu cos se n'anava una mica més, d'hora en hora.

—Et dic —va repetir per acabar— que és ell qui m'encalça i que acabarà amb mi, tan petit com és.

Un timbre brusc va fer que llancés a fora la mateixa mirada inquieta. Era la caseta precedent que anunciava a Misard un tren que anava cap a París; i l'agulla de l'aparell senyalitzador, instal·lada davant el vidre, s'havia inclinat en el sentit de la direcció. Va aturar el timbre, va sortir per anunciar el tren amb dos sons de botzina. Flore, en aquell moment, va anar a baixar la barrera; després, es va plantar, agafant ben dreta la bandera, dins la funda de cuir. Se sentia el tren, un exprés, amagat per un revolt, com s'acostava amb un retrò que s'anava fent més gran. Va passar com un llamp, fent trontollar, amenaçant d'endur-se la casa baixa, enmig d'un vent de tempesta. Flore ja se'n tornava a les seves hortalisses, mentre que Misard, després d'haver tancat la via ascendent darrere el tren, va anar a reobrir la via descendent, abatent l'alçaprem per apagar el senyal vermell: un nou timbre, acompanyat de l'alçament de l'altra agulla, acabava d'advertir-lo que el tren que havia passat cinc minuts abans havia passat per la caseta següent. Va tornar a entrar, va prevenir les dues casetes, va inscriure el pas, i després va esperar. Sempre la mateixa feina, que feia durant dotze hores, vivint allà, menjant allà, sense llegir tres ratlles d'un diari, sense que semblés ni tan sols tenir un pensament, sota el seu crani oblic.

Jacques, que temps enrere feia broma amb la seva padrina sobre els estralls que ella causava entre els inspectors de la via, no va poder estar-se de somriure, tot dient:

—Potser és gelós.

Però Phasie va arronsar pietosament les espatlles, mentre un riure li pujava igualment, irresistible, als pobres ulls empal·lidits.

—Fill meu, què dius? Gelós, ell! Se n'ha fumut sempre, des del moment que no li costava ni un duro.

Després, recuperada de la seva esgarrifança:

—No, no li importava gaire, això. Només li importen els diners… Ens vam enfadar, ves, perquè no li vaig voler donar els mil francs que l'any passat vaig heretar del papa. Llavors, com que m'amenaçava, això m'ha portat desgràcia, vaig caure malalta… i el mal ja no m'ha deixat des d'aquella època, sí, just des d'aquella època!

El jove va comprendre, i com que creia que eren unes idees negres de dona malalta, va provar de dissuadir-la. Però ella s'hi encaparrava amb un moviment de cap, com una persona que n'està totalment convençuda. Per això va acabar per dir-li:

—Doncs és ben senzill, si voleu que això s'acabi… Doneu-li els mil francs.

Ella es va redreçar amb un esforç extraordinari. I, ressuscitada, violenta:

—Els meus mil francs, mai! M'estimo més dinyar-la… Estan amagats, ben amagats! Pot regirar la casa, el desafio que els trobi… i l'ha regirada prou, el murri! L'he sentit, a la nit, que tustava les parets. Busca, busca! Encara que només fos el plaer de veure com li creixia el nas, amb això en tindria prou per prendre paciència… Veurem qui afluixarà primer, si ell o jo. Me'n malfio, ja no m'empasso res del que ell toca. I si jo la dinyava, ell tampoc no els tindria, els meus mil francs, preferiria deixar-los sota terra!

Va tornar a caure sobre la cadira, esgotada, sotragada per un nou so de botzina. Era Misard, al llindar de la caseta de senyalització, que aquesta vegada anunciava un tren que anava cap a Le Havre. Malgrat l'obstinació en què es tancava, de no donar-li l'herència, li tenia una por secreta, creixent, la por del colós davant l'insecte pel qual se sent menjat. I el tren anunciat, l'òmnibus que havia sortit de París a les dotze i quaranta-cinc del migdia, arribava al lluny, amb un brunzit sord. Se'l sentia sortir del túnel, esbufegar més fort al camp. En acabat, va passar, amb el tro de les rodes i la massa dels vagons, amb la força invencible d'un huracà.

Jacques, amb els ulls alçats cap a la finestra, havia mirat com desfilaven els vidres quadrats on apareixien els perfils d'uns viatgers. Volent allunyar les idees negres de Phasie, va fer en to de broma:

—Padrina, us planyeu que no hi veieu mai ningú, en aquest cau… però vet aquí, quanta gent!

Ella d'entrada no el va entendre, sorpresa.

—On és, la gent? Ah, sí, aquesta gent que passa. Quin invent! No els coneixem, no s'hi pot pas enraonar.

Ell continuava rient.

—A mi sí que em coneixeu, em veieu passar sovint.

—És cert, et conec, i sé l'hora del teu tren, i et miro passar sobre la teva màquina. Passes volant, però, volant! Ahir vas fer així amb la mà. No puc ni tan sols respondre… No, no és una manera de veure la gent.

Malgrat tot, aquesta idea del flux de la gernació que els trens ascendents i descendents traginaven diàriament davant seu, enmig del silenci de la seva solitud, la deixava pensarosa, la mirada sobre la via, on es feia de nit. Quan es valia, i anava i venia, i es plantava davant la barrera amb la bandera al puny, no pensava mai en aquestes coses. Però unes fantasies confuses, a penes formulades, li embullaven el cap des que s'estava en aquella cadira, sense tenir res més a pensar que la lluita sorda amb el seu home. Li semblava estrany, viure perduda al fons d'aquest desert, sense una ànima a qui confiar-se, quan, de dia i de nit, contínuament, desfilaven tants homes i tantes dones, en el cop de tempesta dels trens que sacsejaven la casa, fugint a tota màquina. És clar que la terra sencera passava per allà, no només francesos, estrangers també, gent vinguda de contrades ben llunyanes, ja que a hores d'ara ningú no podia quedar-se a casa seva, i que tots els pobles, com es deia, aviat no en farien més que un de sol. Això era el progrés, tots germans, corrent tots junts, allà, cap a un país de xauxa. Provava de comptar-los, de mitjana, a tant per vagó: n'hi havia massa, no hi arribava. Sovint creia reconèixer uns rostres, el d'un senyor amb la barba rossa, un anglès sens dubte, que feia cada setmana el viatge de París, el d'una petita senyora bruna, que passava regularment el dimecres i el dissabte. Però el llampec se'ls enduia, no estava ben segura d'haver-los vist, totes les cares s'esborraven, es confonien, semblants, desapareixien les unes dins les altres. El torrent s'escolava, sense deixar res. I el que l'entristia era, sota aquell brunzit continu, sota tant de benestar i tants diners passejats, sentir que aquella multitud sempre tan panteixant ignorava que ella fos allà, en perill de mort, fins al punt que, si un vespre el seu home li donava el cop de gràcia, els trens continuarien encreuant-se prop del seu cadàver, sense ni tan sols sospitar el crim, al fons de la casa solitària.

Phasie s'havia quedat mirant per la finestra, i va resumir el que experimentava massa vagament per explicar-ho amb detall.

—Ah! És un gran invent, no cal dir-ho. Es va de pressa, s'és més savi… però les bèsties salvatges segueixen sent bèsties salvatges, i ja podran inventar unes màquines encara millors, que sempre hi haurà unes bèsties salvatges a sota.

Jacques va assentir de nou, per dir que pensava com ella. Feia un moment que mirava com Flore tornava a obrir la barrera a un vehicle de pedraire, carregat amb dos blocs de pedra enormes. La carretera servia únicament les pedreres de Bécourt, tot i que, a la nit, la barrera estava tancada amb una cadena, i era molt rar que la noia s'hagués d'alçar. Veient-la enraonar familiarment amb el pedraire, un jovenet bru, es va exclamar:

—Guaita, ¿que està malalt, en Cabouche, que el seu cosí Louis li porta els cavalls? Aquest pobre Cabuche, el veieu sovint, padrina?

Ella va alçar les mans, sense respondre, proferint un gran sospir. Hi havia hagut un drama, a la tardor darrera, que no l'havia ajudat precisament a refer-se: la seva filla Louisette, la petita, col·locada com a minyona a casa la senyora Bonnehon, a Doinville, s'havia escapat un vespre, esfereïda, contusionada, per anar a morir a casa del seu amic Cabuche, a la casa on aquest vivia en ple bosc. Havien corregut unes històries que acusaven de violència el president Grandmorin; però ningú no gosava repetir-les en veu alta. A la mare, tot i saber a què atenir-se, no li agradava gens parlar d'aquest tema. Malgrat tot, va acabar per dir:

—No, ja no ve mai, s'ha tornat un veritable llop… La pobra Louisette, que era tan graciosa, tan blanca, tan dolça! M'estimava, i m'hauria cuidat, mentre que Flore, Déu meu!, no me'n queixo pas, però té del cert alguna cosa alterada, sempre fent el que vol, desapareguda durant hores, i altiva, i violenta! Tot plegat és trist, ben trist.

Mentre l'escoltava, Jacques seguia amb la mirada el carro, que travessava la via. Però les rodes es van entrebancar amb els rails, va caldre que el conductor fes petar el fuet, mentre que Flore cridava, excitant els cavalls.

—Collons! —es va exclamar el jove—, ara només caldria que arribés un tren…! Hi hauria una castanya!

—Oh! No hi ha cap perill —va fer la tieta Phasie—. Flore és estranya a vegades, però coneix la seva feina, està alerta… Gràcies a Déu, ja fa cinc anys que no hem tingut cap accident. Fa molt de temps, van atropellar un home. A nosaltres només ens ha passat que una vaca va estar a punt de fer descarrilar un tren. Pobra bèstia, van trobar-ne el cos aquí i el cap allà, prop del túnel… Amb Flore, podem dormir tranquils.

El carro havia passat, se sentia allunyar-se les sotragades profundes de les rodes dins les roderes. Llavors, va tornar a la seva preocupació constant, a la idea de la salut, tant la seva com la dels altres.

—I tu, et trobes del tot bé? ¿Te'n recordes, a casa, les coses que et feien patir, i de les quals el doctor no comprenia res?

La seva mirada va tornar a tenir una vacil·lació inquieta.

—Estic molt bé, padrina.

—I tant! ¿Tot ha desaparegut, aquell dolor que et foradava el cap, darrere les orelles, i les febrades brusques, i aquells accessos de tristesa que feien que t'amaguessis com una bèstia al fons d'un cau?

A mesura que ella parlava, ell es neguitejava més, dominat per un tal malestar, que va acabar per interrompre-la, amb un to sec.

—Us asseguro que estic molt bé… Ja no tinc res, res en absolut.

—Doncs millor, fill meu! No és pas perquè tu tinguessis mal, que em guariria el meu. I a més, és propi de la teva edat, tenir salut. Ah, la salut, no hi ha res de tan bo… De tota manera, ets molt amable d'haver-me vingut a veure, quan hauries pogut anar-te'n a divertir a una altra banda. Soparàs amb nosaltres, oi?, i dormiràs allà dalt a les golfes, al costat de l'habitació de Flore.

Però, una altra vegada, un so de botzina li va tallar la paraula. S'havia fet de nit, i tots dos, girant-se cap a la finestra, només van distingir confusament Misard enraonant amb un altre home. Acabaven de tocar les sis, passava el servei al seu substitut, el guardià de nit. Seria lliure per fi, després d'estar-se dotze hores en aquella cabana, moblada solament amb una tauleta sota el prestatge dels aparells, un tamboret i una estufa, la calor excessiva de la qual l'obligava a tenir gairebé constantment la porta oberta.

—Vet-lo aquí, ja torna —va murmurar la tieta Phasie, atemorida de nou.

El tren anunciat arribava, molt feixuc, molt llarg, amb el seu retrò cada vegada més fort. I el jove va haver d'acotar-se per fer-se sentir per la malalta, emocionat de l'estat miserable en què la veia, desitjós d'alleujar-la.

—Escolteu, padrina, si de debò té males intencions, potser l'aturaria saber que hi estic ficat… Faríeu bé de confiar-me els vostres mil francs.

Ella es va revoltar per última vegada.

—Els mil francs, ni a tu ni a ell! Ja t'he dit que m'estimo més dinyar-la!

En aquell moment, el tren passava, amb la seva violència tempestuosa, com si ho escombrés tot davant seu. La casa va tremolar, envoltada per una ventada. Aquell tren, que anava cap a Le Havre, era ben ple, perquè hi havia una festa l'endemà diumenge, l'avarada d'un vaixell. Malgrat la velocitat, pels vidres il·luminats de les portelles havien tingut la visió dels compartiments plens, les files de caps arrenglats, compactes, cadascun amb el seu perfil. Se succeïen, desapareixien. Quina gentada! Una altra vegada la gernació, la gernació sense fi, enmig del brunzit dels vagons, del xiulet de les màquines, del dring del telègraf, del repic de les campanetes! Era com un gran cos, un ésser gegantí ajagut de través a terra, el cap a París, les vèrtebres tot al llarg de la línia, els membres que s'eixamplaven amb els entroncaments, els peus i les mans a Le Havre i a les altres ciutats d'arribada. I passava, passava, mecànic, triomfal, anant cap al futur amb una rectitud mecànica, en la ignorància voluntària d'allò que restava de l'home, a totes dues vores, ocult i sempre tenaç, l'eterna passió i l'etern crim.

Flore va entrar primer. Va encendre el llum, una llàntia de petroli sense pàmpol, i va parar taula. No es van dirigir paraula, a penes va deixar caure una mirada cap a Jacques, que estava d'esquena, dret a la finestra. Sobre l'estufa, es mantenia calenta una sopa de col. L'estava servint, quan va aparèixer Misard. No va testimoniar cap sorpresa de trobar allà el jove. Potser l'havia vist arribar, però no li va demanar res, sense curiositat. Una estreta de mà, quatre paraules breus, res més. Jacques va haver de repetir la història de la biela rompuda, la idea de venir a fer un petó a la seva padrina i quedar-se a dormir. Suaument, Misard s'acontentava a assentir amb el cap, com si ho trobés molt bé, i van seure, van menjar sense pressa, de primer en silenci. Phasie, que des del matí no havia tret els ulls de la marmita on bullia la sopa de col, en va acceptar un plat. Però quan el seu home es va aixecar per donar-li l'aigua ferrada que Flore s'havia deixat, un gerro amb uns claus en remull, no la va tocar. Humil, escarransit, que tossia amb una tosseta dolenta, no feia cara d'advertir les mirades ansioses amb què ella seguia els seus més petits moviments. Quan va demanar sal, perquè no n'hi havia a taula, ell li va dir que se'n penediria, de menjar-ne tanta, que era això el que l'emmalaltia; i es va aixecar per agafar-ne, en va portar un pessic dins una cullera, que ella va acceptar sense recel –la sal ho purifica tot, deia. Llavors, van xerrar del temps veritablement tebi que feia des de feia alguns dies, d'un descarrilament que s'havia produït a Maromme. Jacques va acabar per creure que la seva padrina tenia malsons desperta, ja que no hi veia res d'estrany en aquell homenet tan complaent, amb els ulls vagues. S'hi van estar més d'una hora. Dos cops, en sonar la botzina, Flore havia desaparegut un instant. Els trens passaven, sacsejaven els gots sobre la taula; però cap dels comensals no hi parava atenció.

Es va sentir un nou so de botzina i aquesta vegada, Flore, que acabava de desparar la taula, no va tornar a aparèixer. Va deixar la mare i els dos homes entaulats davant una ampolla d'aiguardent de sidra. Tots tres van quedar-se allà una mitja hora encara. En acabat, Misard, que feia un instant havia aturat els seus ulls de fura en un angle de la peça, va agafar la gorra i va sortir, amb una simple salutació. Feia pesca furtiva als rierols veïns, on hi havia unes anguiles magnífiques, i mai no se n'anava a dormir sense haver anat a visitar els filats.

Així que va haver sortit, Phasie va mirar fixament el seu fillol.

—T'ho pots creure? L'has vist com escorcollava amb la mirada aquell racó? Se li ha acudit que podia haver amagat el tresor darrere el pot de la mantega… El conec, estic segur que aquesta nit anirà a moure el pot, per veure-ho.

Però li agafava una suor, un tremolor li agitava els membres.

—Mira, ja hi tornem a ser! Em deu haver drogat, tinc la boca amarga com si m'hagués empassat unes monedes de coure. Però Déu sap que no he pres res de la seva mà! N'hi ha per tirar-se a mar! Aquest vespre, ja no puc més, val més que me'n vagi a dormir. Adéu, doncs, fill meu, perquè si surts a les set i vint-i-sis serà massa d'hora per a mi. Tornaràs, oi?, i esperem que jo encara hi sigui.

La va haver d'ajudar a entrar a la cambra, on es va ficar al llit i es va adormir, baldada. S'havia quedat sol i va dubtar, preguntant-se si no havia de pujar a ajeure's, també, a la palla que l'esperava a les golfes. Però només eren les vuit menys deu, tenia temps de dormir. I va sortir, deixant cremar el llumet de petroli, a la casa buida i endormiscada, escruixida de tant en tant pel tro brusc d'un tren.

Llavors, ara que estava tot sol, el desig de veure la ferida es va apoderar de Jacques. L'aturava una inquietud, la idea que si tocava el cap potser se n'adonarien. Havia calculat que Misard no podia haver tornat, amb el cap d'estació, abans de tres quarts d'hora. I deixava passar els minuts, pensava en aquell Misard, en aquell escarransit, tan lent, tan calmós, que gosava també, i matava de la manera més tranquil·la del món, a cops de droga. Era tan fàcil, doncs, matar? Tothom matava. S'hi va acostar. La idea de veure la ferida el picava amb un fibló tan viu, que la seva carn s'abrusava. Veure com era fet i tot el que s'havia escolat, veure el forat vermell! Tornant a col·locar el cap amb cura, no se sabria res. Però tenia una altra por, no confessada, en el fons de la seva indecisió, la por de la sang. Sempre i en tot, en ell, l'esglai s'havia despertat amb el desig. Ja feia un altre quart d'hora que estava sol, i anava a decidir-se, tanmateix, quan una fressa, al seu costat, va fer que s'estremís.

Era Flore, dreta, mirant com ell. Tenia curiositat pels accidents: així que s'anunciava una bèstia aixafada, un home atropellat per un tren, era segur que hi acudiria. S'havia tornat a vestir, volia veure el mort. I, després del primer cop d'ull, no va dubtar. Acotant-se, aixecant la llanterna amb una mà, amb l'altra va agafar el cap, el va girar.

—Compte, està prohibit —va murmurar Jacques.

Però ella va arronsar les espatlles. I va aparèixer el cap, dins la claror groga, un cap d'ancià, amb el nas gran, els ulls blaus d'antic ros, àmpliament oberts. Sota el mentó, la ferida badava, horrorosa, una incisió profunda que havia tallat el coll, una nafra esgarrinxada, com si el ganivet s'hagués regirat tot furgant. La sang inundava tot el costat dret del pit. A l'esquerra, a la botonada de l'abric, una roseta, la insígnia de comanador, semblava un coàgul vermell, extraviada allà.

Flore havia fet un lleu esgarip de sorpresa.

—Guaita, el vell!

Jacques, acotat com ella, s'hi va acostar, va mesclar els seus cabells amb els seus, per veure-hi millor; i s'ofegava, saturat per l'espectacle. Inconscientment, va repetir:

—El vell… el vell…

—Sí, el vell Grandmorin… El president.

Un moment encara, va examinar aquella cara pàl·lida, amb la boca torçada, els ulls plens d'esglai. Després, va deixar anar el cap que la rigidesa cadavèrica començava a glaçar, i que va caure contra el sòl, tornant a tancar la ferida.

—S'ha acabat riure amb les noies! —va fer ella més baix—. És per culpa d'una, segur… Ai, la meva pobra Louisette, ai, el molt porc, ben fet!

I va regnar un llarg silenci. Flore, que havia tornat a deixar la llanterna, esperava, llançant sobre Jacques lentes mirades; mentre que aquest, separat d'ella pel cadàver, ja no s'havia bellugat, com perdut, anorreat pel que acabava de veure. Devien ser prop de les onze. Cohibida per l'escena del vespre, no podia parlar primer. Però es van sentir unes veus, era el seu pare que portava el cap d'estació; i, com que no volia que la veiessin, es va decidir.

—No véns a dormir?

Ell es va estremir, un debat va semblar agitar-lo per un instant. Després, amb un esforç, en una reculada desesperada:

—No, no!

Ella no va fer cap gest, però la línia caiguda dels seus braços de noia forta va expressar molta pena. Com per fer-se perdonar la seva resistència de feia una estona, es va mostrar ben humil, i va dir encara:

—Llavors, no vindràs, no et tornaré a veure?

—No, no!

Les veus s'acostaven, i sense buscar estrènyer-li la mà, ja que semblava ficar a posta aquell cadàver entre ells dos, sense ni tan sols donar-li l'adéu familiar propi de la seva companyonia d'infantesa, ella es va allunyar, es va perdre en la tenebra, la respiració rauca, com si ofegués uns sanglots.

Tot seguit, va arribar el cap d'estació, amb Misard i dos mossos de tren. També en va constatar la identitat: era el president Grandmorin, que coneixia de veure'l baixar a la seva estació, cada vegada que aquest se n'anava a casa de la seva germana, la senyora Bonnehon, a Doinville. El cos podia quedar-se al lloc on havia caigut, només el va fer cobrir amb un abric, que portava un dels homes. Un empleat havia pres, a Barentin, el tren de les onze, per avisar el procurador imperial de Rouen. Però no calia comptar-hi abans de les cinc o les sis del matí, ja que hauria de portar el jutge d'instrucció, l'escrivà del tribunal i un metge. El cap d'estació va organitzar també un servei de guàrdia, vora el mort: durant tota la nit, es rellevarien, un home seria constantment allà, vetllant amb la llanterna.

I Jacques, abans de decidir-se a anar a ajeure's sota algun cobert de l'estació de Barentin, d'on no havia de tornar a marxar cap a Le Havre fins a les set i vint, va quedar-se molt de temps encara, immòbil, obsedit. A més, la idea del jutge d'instrucció que esperaven el va torbar, com si s'hagués sentit còmplice. ¿Diria el que havia vist, en passar l'exprés? De primer es va resoldre a parlar, ja que al capdavall no tenia res a témer. El seu deure, d'altra banda, no era pas dubtós. Però, tot seguit, es va preguntar què en trauria: no aportaria ni un sol fet decisiu, no gosaria assegurar cap detall precís sobre l'assassí. Seria estúpid posar-se allà dins, perdre el temps i emocionar-se, sense benefici per a ningú. No, no parlaria! Finalment se'n va anar, i es va girar dues vegades, per veure el bony negre que el cos feia sobre el sòl, dins la rodona groga de la llanterna. Un fred més viu queia del cel fumejant sobre la desolació d'aquell desert de turons àrids. Havien passat uns trens, n'arribava un altre, amb direcció a París, ben llarg. Tots s'encreuaven, en la seva inexorable potència mecànica, desfilaven cap al seu destí llunyà, cap al futur, tot fregant, sense parar-hi esment, el cap mig tallat d'aquell home, que un altre home havia degollat.

III

L'endemà, diumenge, acabaven de tocar les cinc del matí a tots els campanars de Le Havre, quan Roubaud va baixar a la marquesina de l'estació per començar el servei. Era encara nit fosca; però el vent, que bufava de mar, havia fet créixer i impulsava les bromes, esborrant els tossals els cims dels quals s'estenien des de Sainte-Adresse fins al fort de Tourneville; mentre que, cap a l'oest, al damunt del mar, s'obria una clariana, un pany de cel, on brillaven les últimes estrelles. Sota la marquesina, els fanals de gas encara cremaven, empal·lidits pel fred humit i l'hora matinal; i hi havia allà el primer tren de Montivilliers, que anava formant una colla a les ordres del sotscap de nit. Les portes de les sales no eren encara obertes, les andanes s'estenien desertes, en el despertar embalbit de l'estació.

Quan sortia de casa, a dalt, al damunt de les sales d'espera, Roubaud havia trobat la dona del caixer, la senyora Lebleu, immòbil enmig del corredor central al qual donaven els allotjaments dels empleats. Des de feia setmanes, aquesta senyora s'aixecava de nit per espiar la senyoreta Guichon, l'estanquera, de qui sospitava que s'entenia amb el cap d'estació, en Dabadie. Encara que no havia descobert mai la més petita cosa, cap ombra, cap alè. I aquell matí altra vegada havia tornat a entrar de seguida a casa seva, amb l'única novetat de la sorpresa d'haver entrellucat, a casa dels Roubaud, durant els tres segons emprats pel marit a obrir i a tancar la porta, la dona dreta al menjador, la bella Séverine ja vestida, pentinada, calçada —quan normalment ronsejava al llit fins a les nou. Per això, la senyora Lebleu havia despertat Lebleu, per fer-li saber aquell fet extraordinari. La vigília, no se n'havien anat a dormir abans de l'arribada de l'exprés de París, a les onze i cinc, glatint per saber què havia passat amb la història del sotsprefecte. Però no havien pogut llegir res en l'actitud dels Roubaud, que havien tornat amb l'aspecte de sempre; i, vanament, fins a la mitjanit, havien parat l'orella: cap remor no sortia de casa els veïns, devien haver-se adormit de seguida, amb un son profund. Certament, el seu viatge no havia tingut un bon resultat, si no Séverine no hauria estat llevada a aquella hora. El caixer li va demanar quina cara feia ella, la seva dona s'esforçava a pintar-la: molt rígida, molt pàl·lida, amb els ulls blaus, tan clars sota els cabells negres; i cap moviment, l'aspecte d'una somnàmbula. En fi, ja sabrien a què atenir-se, al cap del dia.

A baix, Roubaud hi va trobar el seu col·lega Moulin, que havia fet el servei de nit. I li va rellevar el servei, mentre Moulin enraonava, es passejava alguns minuts encara, posant-lo al corrent de les minúcies ocorregudes des de la vigília: havien sorprès uns rodamons, en el moment que s'introduïen a la consigna; havien renyat tres mossos de tren per un acte d'indisciplina; s'acabava de trencar un ganxo, mentre es formava el tren de Montivilliers. Silenciós, Roubaud escoltava, amb el rostre calmós; i estava només un xic esblaimat, sens dubte una resta de fatiga, que les parpelles també acusaven. Quan el seu col·lega va parar de parlar, ell semblava interrogar-lo encara, com si s'hagués esperat altres esdeveniments. Però això era tot, va abaixar el cap, va mirar un instant a terra.

Caminant al llarg de l'andana, els dos homes havien arribat al final dels molls coberts, a l'indret on, a mà dreta, hi havia una cotxera, dins la qual estacionaven els vagons de rodament, els que, arribats la vigília, servien per formar els trens de l'endemà. I en alçar el front, la seva mirada s'havia fixat en un cotxe de primera classe, proveït d'un cupè, el número 293, al qual un fanal justament il·luminava amb una claror vacil·lant, quan l'altre es va exclamar:

—Ah! Me n'oblidava…

La cara pàl·lida de Roubaud es va acolorir, i no va poder retenir un lleuger moviment.

—Me n'oblidava —va repetir Moulin—. Aquest cotxe no ha de sortir, no el faci posar aquest matí a l'exprés de les sis i quaranta.

Hi va haver un silenci breu, abans que Roubaud preguntés, amb un to ben natural:

—I ara, per què?

—Perquè hi ha un cupè reservat per a l'exprés d'aquest vespre. No tenim la seguretat que en vingui cap al llarg de dia, i per tant ens cal reservar aquest.

El mirava sempre fixament, va respondre:

—Sens dubte.

Però un altre pensament l'absorbia, es va enfurismar de cop.

—És indignant! Mireu com netegen, aquests paios! Aquest cotxe sembla que tingui pols de vuit dies.

—Ah! —va fer Moulin—. Quan els trens arriben més tard de les onze, no hi ha perill que els homes hi passin un drap… encara prou quan consenten a donar-hi un cop d'ull. L'altre vespre, es van oblidar en un seient un viatger adormit, que no es va despertar fins l'endemà al matí.

En acabat, reprimint un badall, va dir que pujava a dormir. I, quan se n'anava, una sobtada curiositat el va fer tornar enrere.

—A propòsit, l'afer de vostè amb el sotsprefecte s'ha acabat, oi?

—Sí, sí, un viatge ben profitós, estic content.

—Au, millor… i recordi's que el 293 no ha de sortir.

Quan Roubaud es va trobar sol a l'andana, va tornar lentament cap al tren de Montivilliers, que esperava. Les portes de les sales es van obrir, van aparèixer els viatgers: alguns caçadors amb els gossos, dues o tres famílies de botiguers que aprofitaven el diumenge, poca gent en suma. Però, quan aquell tren va sortir, el primer del dia, no tenia temps a perdre, va haver de fer formar immediatament l'òmnibus de les cinc i quaranta-cinc, un tren amb destinació Rouen i París. A aquella hora matinal, en què el personal era poc nombrós, la feina del sotscap de servei es complicava amb tota mena de gestions. Quan va haver supervisat la maniobra, cada cotxe disposat en línia, col·locat sobre el carretó que uns homes empenyien i duien sota la marquesina, va haver de córrer cap a la sala de sortides, a donar una ullada a la distribució dels bitllets i a la facturació dels equipatges. Esclatava una baralla entre uns soldats i un empleat, que va requerir la seva intervenció. Durant mitja hora, entre els corrents d'aire glaçat, enmig del públic tremolant, els ulls botits encara de son, en aquest mal humor d'una aglomeració en plenes tenebres, es va multiplicar, no va pensar en res seu. Després, quan la sortida de l'òmnibus va haver desembarassat l'estació, es va afanyar a anar fins al lloc del guardaagulles, i assegurar-se que tot anava bé per aquella banda, atès que arribava un altre tren, el directe de París, que tenia retard. Va tornar per assistir al desembarcament, va esperar que el flux dels viatgers hagués tornat els bitllets i s'hagués ficat als cotxes dels hotels, que, en aquell temps, entraven a esperar sota la marquesina, separats de la via per una simple palissada. I, només aleshores, va poder respirar un instant dins l'estació, que tornava a estar deserta i silenciosa.

Tocaven les sis. Roubaud va sortir del moll cobert, tot passejant; i, fora, en tenir davant seu l'espai, va alçar el cap, va respirar, veient que l'alba es llevava per fi. El vent de mar havia acabat d'escombrar les bromes, era el clar matí d'un bell dia. Va mirar cap al nord com el litoral d'Ingouville, fins als arbres del cementiri, es destacava amb un traç violaci sobre el cel esblaimat; després, girant-se cap al sud i l'oest, va remarcar, al damunt de la mar, un últim vol de lleugeres nuvolades blanques, que suraven lentament en estol; mentre que l'est tot sencer, l'esvoranc immens de la desembocadura del Sena començava a encendre's amb la sortida pròxima de l'astre. Amb un gest maquinal, s'havia tret la gorra brodada d'argent, com per refrescar el front en l'aire viu i pur. L'horitzó acostumat, el vast descabdellament pla de les dependències de l'estació, a mà esquerra l'arribada, després el dipòsit de les màquines, a mà dreta l'expedició, tota una ciutat, semblava apaivagar-lo, tornar-lo a la calma de la seva feina quotidiana, eternament la mateixa. Per damunt la tàpia del carrer Charles-Laffitte, unes xemeneies de fàbrica fumaven, es veien els enormes munts de carbó dels magatzems que voregen la dàrsena Vauban. I un rumor ja pujava de les altres dàrsenes. Els tocs de xiulet dels trens de mercaderies, el despertament i l'olor del flux aportats pel vent, el van fer pensar en la festa del dia, en aquell vaixell que avaraven i entorn del qual la multitud s'apinyaria. Quan Roubaud va tornar a entrar al moll cobert, va trobar la colla que començava a formar l'exprés de les sis i quaranta; i creient que els homes posaven el 293 sobre el carretó, tot l'assossegament de la fresca matinal se'n va anar en un esclat sobtat d'ira.

—Collons, aquest cotxe no! Deixeu-lo tranquil! No surt fins al vespre.

El cap de la colla li explicava que simplement empenyien el cotxe, per agafar-ne un altre, que era darrere. Però no el sentia, mig sord pel seu accés d'ira, totalment desproporcionat.

—Coi de poca-traces, us dic que no el toqueu!

Quan finalment ho va haver entès, va posar-se furiós, va criticar les incomoditats de l'estació, on ni tan sols es podia fer girar un vagó. En efecte, l'estació, una de les primeres de la línia que es va edificar, era insuficient, indigna de Le Havre, amb la seva cotxera d'armadura vella, la seva marquesina de fusta i zinc, amb els vidres insuficients, els seus edificis nus i tristos, esquerdats pertot arreu.

—És una vergonya, no sé com la Companyia encara no l'ha tirat a terra.

Els mossos de tren se'l van mirar, sorpresos de sentir-lo parlar lliurement, quan normalment era d'una disciplina tan correcta. Se'n va adonar, es va aturar de cop. I, silenciós, enravenat, va continuar supervisant la maniobra. Un séc de descontentament li travessava el front, mentre que la seva cara rodona i acolorida, eriçada amb la barba roja, adquiria una tensió profunda de voluntat.

A partir d'aquell moment, Roubaud va tenir la sang freda. Es va ocupar activament de l'exprés, controlava cada detall. Uns enganxaments que li havien semblat mal fets, va exigir que els subjectessin davant seu. Una mare i les seves dues filles, que la seva dona freqüentava, van voler que les instal·lés en el compartiment de senyores soles. Després, abans de xiular per donar el senyal de sortida, es va assegurar una altra vegada de la bona ordenació del tren, i el va mirar detingudament com s'allunyava, amb aquell cop d'ull clar dels homes que saben que un minut de distracció seu pot costar vides humanes. Tot seguit, d'altra banda, va haver de travessar la via per rebre un tren de Rouen, que entrava a l'estació. Justament, s'hi trobava un empleat de correus, amb qui, cada dia, intercanviava les notícies. Era, dins el seu matí tan ocupat, un breu descans, prop d'un quart d'hora, durant el qual podia respirar, cap servei immediat no el reclamava. I, aquell matí, com de costum, cargolava una cigarreta, xerrava molt alegrement. S'havia fet de dia, acabaven d'apagar els fanals de gas, a la marquesina. Estava tan pobrament vidriat, que una ombra grisa hi regnava encara; però, més enllà, el vast pany de cel sobre el qual s'obria, ja flamejava amb un incendi de rajos; mentrestant l'horitzó sencer esdevenia rosa, d'una nitidesa viva de detalls, dins l'aire pur d'un bell matí d'hivern.

A les vuit, en Dabadie, el cap d'estació, solia baixar, i el sotscap li feia l'informe. Era un home bell, molt bru, ben vestit, que tenia els aires d'un gran comerciant capficat en els seus afers. Per la resta, es desinteressava habitualment de l'estació dels viatgers, i es consagrava sobretot al moviment de les dàrsenes, al trànsit enorme de les mercaderies, en contínues relacions amb el gran comerç de Le Havre i de tot el món. Aquell dia feia tard, i, dues vegades ja, Roubaud havia empès la porta de l'oficina, sense trobar-l'hi. Sobre la taula, hi havia el correu sense obrir. Els ulls del sotscap acabaven de distingir, entre les cartes, un despatx telegràfic. Després, com si una fascinació el retingués, ja no s'havia mogut de la porta, girant-se a desgrat seu, llançant cap a la taula mirades apressades.

Finalment, a les vuit i deu, va aparèixer en Dabadie. Roubaud, que s'havia assegut, callava, per tal de permetre-li obrir el despatx telegràfic. Però el cap no s'afanyava gens, volia mostrar-se amable amb el seu subordinat, a qui apreciava.

—I, és clar, a París, tot ha anat bé?

—Sí, senyor, moltes gràcies.

Havia acabat per obrir el despatx; però no el llegia, encara somreia a l'altre, la veu del qual s'havia fet més baixa, sota l'esforç violent que feia per dominar un tic nerviós que li convulsava el mentó.

—Estem molt contents que es quedi aquí.

—I jo, senyor, estic ben content de quedar-me amb vostès.

Llavors, mentre en Dabadie es decidia a examinar el despatx telegràfic, Roubaud, a qui una lleugera suor mullava la cara, se'l va mirar. Però l'emoció que s'esperava no es va produir; el cap acabava tranquil·lament la lectura del telegrama, que va tornar a deixar sobre l'escriptori: sens dubte un simple detall de servei. I tot seguit va continuar obrint el correu, mentre que, segons el costum de cada matí, el sotscap feia el seu informe verbal sobre els esdeveniments de la nit i de la matinada. Aquell matí, però, Roubaud, dubtant, va haver de buscar, abans de recordar el que li havia dit el seu col·lega, respecte dels rodamons sorpresos a la consigna. Es van intercanviar encara algunes paraules, i el cap el va acomiadar amb un gest, quan els dos caps adjunts, el de les dàrsenes i el de la petita velocitat, van entrar, també per fer el seu informe. Portaven un nou despatx, que un empleat els acabava de donar, a l'andana.

—Pot retirar-se —va dir en Dabadie, veient que Roubaud s'aturava a la porta.

Però aquest esperava, els ulls rodons i fixos; i no se'n va anar fins que el paperet va tornar a ser sobre la taula, descartat amb el mateix gest indiferent. Un instant, va errar sota la marquesina, perplex, atordit. El rellotge marcava les vuit i trenta-cinc, no hi havia cap altra sortida abans de l'òmnibus de les nou i cinquanta. D'ordinari, emprava aquesta hora de respir per fer un tomb per l'estació. Va caminar durant alguns minuts, sense saber on el conduïen els seus passos. En acabat, quan va alçar el cap i tornava a ser davant del cotxe 293, va fer una brusca marrada, es va allunyar cap al dipòsit de les màquines, bé que no tenia res a veure per aquella banda. El sol ara pujava a l'horitzó, una pols d'or plovia dins l'aire pàl·lid. I ja no gaudia del bell matí, apressava el pas, l'aspecte molt enfeinat, mirant de matar l'obsessió de la seva espera.

Algú, de cop, el va aturar.

—Senyor Roubaud, bon dia! Ha vist la meva dona?

Era Pecqueux, el fogoner, un gran galifardeu, de quaranta-tres anys, magre amb els ossos grossos, la cara abrusada pel foc i pel fum. Els seus ulls grisos sota el front estret, la boca ampla dins una mandíbula sortint, reien amb un continu riure de poca-solta.

—És vostè? —va dir Roubaud aturant-se, sorprès—. Ah, sí, l'accident succeït a la màquina, me n'oblidava… i no torna a sortir fins al vespre? Un permís de vint-i-quatre hores, quina ganga, oi?

—Quina ganga! —va repetir l'altre, emboirat encara d'una gresca feta la vigília.

D'un poble de prop de Rouen, havia entrat de ben jove a la Companyia com a obrer ajustador. Després, als trenta anys, com que s'avorria al taller, havia volgut ser fogoner, per tal d'esdevenir maquinista; i va ser llavors que es va casar amb Victoire, del mateix poble que ell. Però els anys s'escolaven, seguia sent fogoner, ara ja no passaria mai a maquinista, sense bona conducta, sense bona aparença, embriac, faldiller. Mil vegades, l'haurien acomiadat, si no hagués tingut la protecció del president Grandmorin, i si no s'haguessin habituat als seus vicis, que compensava amb el seu bon humor i amb la seva experiència de vell obrer. En realitat només era de témer quan estava ebri: llavors es transformava en un autèntic animal, capaç d'un mal cop.

—I la meva dona, l'ha vista? —va demanar de nou, la boca migpartida pel seu ampli riure.

—Sí que l'hem vista —va respondre el sotscap—. Fins i tot hem dinat a l'apartament de vostès… Allà hi té una bona dona, Pecqueux! I fa malfet de no ser-li fidel.

Ell va riure més violentament.

—Oh, em fa cosa dir-ho, però és ella qui vol que em diverteixi!

Era veritat. Victoire, dos anys més gran, que s'havia tornat enorme i li era difícil de bellugar, deixava caure unes monedes de cent sous dins les seves butxaques, a fi que ell es divertís a fora. Mai no havia patit gaire a causa de les seves infidelitats, que fes contínuament el cràpula, per una necessitat de la naturalesa; i ara l'existència estava reglada: tenia dues dones, una a cada extrem de la línia, la seva dona a París per a les nits que hi dormia, i una altra a Le Havre per a les hores d'espera que hi passava, entre dos trens. Molt estalviadora, vivint gasivament, Victoire, que ho sabia i que el tractava maternalment, repetia de bona gana que no volia humiliar-lo davant l'altra, allà baix. Fins i tot, cada vegada que marxava, vetllava per la seva roba interior, ja que li hauria sabut greu que l'altra l'acusés de no tenir el seu home net.

—No importa —va fer Roubaud—, no és gaire bonic. La meva dona, que adora la seva dida, el vol renyar.

Però va callar, en veure sortir d'un cobert, davant del qual eren, una dona molt seca, Philomène Sauvagnat, la germana del cap de dipòsit, l'esposa suplementària que Pecqueux tenia a Le Havre des de feia un any. Tots dos devien estar xerrant dins el cobert, quan ell s'havia avançat per cridar el sotscap. Encara jove malgrat els seus trenta-dos anys, alta, angulosa, plana de pit, la carn abrusada per desitjos continus, tenia el cap llarg, els ulls flamejants, d'una egua magra i renillant. Se l'acusava de beure. Tots els homes de l'estació havien passat per casa seva, a la caseta que el seu germà ocupava vora el dipòsit de les màquines, i que ella tenia bastant bruta. Aquest germà, alvernès, caparrut, molt sever amb la disciplina, molt estimat pels seus caps, havia tingut els disgustos més grans a causa seva, fins al punt que l'havien amenaçat d'acomiadar-lo; i, si ara se la tolerava per mor d'ell, ell mateix només s'obstinava a mantenir-la per un sentit del deure familiar; cosa que no li impedia, quan la sorprenia amb un home, de pegar-li ben fort, tan brutalment que la deixava per terra, morta. S'havia produït, entre ella i Pecqueux, una autèntica trobada: ella, per fi satisfeta als braços d'aquell diable bromista; ell, alliberat de la seva dona massa grassa, feliç d'aquesta massa prima, repetint de broma que ja no tenia necessitat de buscar enlloc més. I Séverine, que creia deure això a Victoire, s'havia enemistat amb Philomène, que evitava tant com podia, per una altivesa natural, i a qui havia deixat de saludar.

—I bé! —va dir Philomène insolentment—. Fins ara, Pecqueux. Me'n vaig, perquè el senyor Roubaud vol fer-te un sermó, de part de la seva dona.

Ell, bon jan, reia.

—Queda't, que fa broma.

—No, no! He d'anar a portar un parell d'ous de les meves gallines, que he promès a la senyora Lebleu.

Havia deixat anar aquest nom expressament, coneixent la rivalitat sorda entre la dona del caixer i la dona del sotscap, fingint estar de bones amb la primera per fer enrabiar l'altra. Però es va quedar, tanmateix, interessada de cop, quan va sentir com el fogoner demanava notícies de l'afer del sotsprefecte.

—Està arreglat. Està content, oi, senyor Roubaud?

—Molt content.

Pecqueux va picar l'ullet amb un aire murri.

—Oh, no s'havia d'amoïnar, perquè quan es té la protecció d'un peix gros… Ja sap qui vull dir, oi? La meva dona també li està molt agraïda.

El sotscap va interrompre aquesta al·lusió al president Grandmorin, tot repetint amb un to brusc:

—No se'n va, doncs, fins al vespre?

—Sí, la Lison ja estarà reparada, acaben d'ajustar la biela… i espero el meu maquinista, que se n'ha anat a airejar-se. El coneix, Jacques Lantier? És paisà seu.

Un instant, Roubaud va estar sense respondre, absent, el cap perdut. Després, despertant-se amb un sobresalt:

—Jacques Lantier, el maquinista… Sí, el conec. Oh, ja sap: hola i adéu. És aquí que ens hem trobat, perquè ell és més jove, i jo no l'havia vist mai allà baix, a Plassans… La tardor passada, va fer un petit servei a la meva dona, un encàrrec que li va fer, a casa d'unes cosines, a Dieppe… Un xicot capaç, pel que diuen.

Parlava a l'atzar, improvisant. De sobte, es va allunyar.

—A reveure, Pecqueux… He de donar una ullada per aquella banda.

Només llavors Philomène se'n va anar, amb el seu pas llarg d'egua; mentre Pecqueux, immòbil, amb les mans a la butxaca, rient satisfet a la ganduleria d'aquest alegre matí, se sorprenia que el sotscap, després d'haver-se acontentat a fer el tomb pel cobert, se'n tornés ràpidament. No era llarg de donar, el cop d'ull. Què podia haver vingut a espiar? Quan Roubaud entrava sota la marquesina, tocaven les nou. Va caminar fins al fons, prop de les missatgeries, va mirar, sense que semblés que trobava el que buscava; en acabat, va tornar, amb el mateix pas impacient. Successivament, va interrogar amb la mirada les oficines dels diferents serveis. A aquella hora, l'estació estava tranquil·la, deserta; i s'hi agitava tot sol, amb l'aspecte cada vegada més enervat per aquesta quietud, dins el turment d'home amenaçat per una catàstrofe, que acaba per desitjar ardentment que esclati. La seva sang freda era al límit, no podia parar quiet. Ara ja no treia els ulls del rellotge. Les nou, les nou i cinc. D'ordinari, no tornava a pujar a casa fins a les deu, després de la sortida del tren de les nou i cinquanta, per esmorzar. I, de cop, va tornar a pujar, pensant en Séverine, que també, allà dalt, devia esperar. Al corredor, en aquell precís moment, la senyora Lebleu obria a Philomène, que anava amb bata, despentinada, i portant un parell d'ous. Es van quedar, volien que Roubaud entrés a casa seva, mentre li clavaven els ulls. Tenia la clau, es va afanyar. De tota manera, en el vaivé ràpid de la porta, van veure Séverine, asseguda en una cadira del menjador, les mans ocioses, el perfil pàl·lid, immòbil. I, empenyent Philomène cap dins, tancant-se també, la senyora Lebleu li va explicar que ja l'havia vista d'aquella manera, al matí: sens dubte la història del sotsprefecte que girava malament. Però no, Philomène va explicar que acudia perquè tenia notícies; i va repetir el que acabava de sentir dir al sotscap. Llavors, les dues dones es van perdre en conjectures. Hi havia, en cadascuna de les seves trobades, uns xafardejos sense fi.

—Els han renyat, filla meva, hi posaria la mà al foc… Segur que no els toca la camisa a la pell.

—Ah, senyora meva, si ens els poguessin treure del damunt!

La rivalitat, cada vegada més enverinada, entre els Lebleu i els Roubaud havia nascut simplement d'una qüestió d'allotjament. Tot el primer pis, al damunt de les sales d'espera, servia per allotjar els empleats; i el corredor central, un autèntic corredor d'hotel, pintat de groc, il·luminat per dalt, separava el pis en dos, alineant les portes fosques a mà dreta i a mà esquerra. Però només els allotjaments de mà dreta tenien finestres que donaven al pati de sortides, plantat de vells oms, per damunt dels quals es desplegava l'admirable vista del litoral d'Ingouville; mentre que els allotjaments de mà esquerra, amb les finestres corbades, esclafades, s'obrien directament sobre la marquesina de l'estació, el pendent alt, la carena de zinc i de vidres bruts de la qual barraven l'horitzó. Res no era més alegre que els uns, amb la contínua animació del pati, la verdor dels arbres, el vast camp; i s'hi podien morir de fàstic en els altres, en què a penes s'hi veia clar, el cel tapiat com a la presó. Al davant, hi vivien el cap d'estació, el sotscap Moulin i els Lebleu; al darrere, els Roubaud, així com l'estanquera, la senyoreta Guichon, sense comptar tres apartaments que eren reservats als inspectors de pas. Ara bé, era notori que els dos sotscaps s'havien allotjat sempre costat per costat. Si els Lebleu s'estaven allà, això venia d'una condescendència de l'antic sotscap, substituït per Roubaud, que, vidu sense fills, havia volgut ser amable amb la senyora Lebleu, cedint-li el seu allotjament. ¿Però és que aquest allotjament no hauria hagut d'haver tornat als Roubaud? ¿Que potser era just relegar-los a darrere, quan tenien dret a estar a davant? Mentre els dos matrimonis havien viscut en bon acord, Séverine s'havia inclinat davant la veïna, que tenia vint anys més que ella, amb mala salut, tan enorme que s'ofegava sense parar. I la guerra no s'havia declarat de debò fins al dia en què Philomène havia fet enfadar les dues dones, a causa d'abominables xerrameques.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.

₺555,87

Türler ve etiketler

Yaş sınırı:
0+
Hacim:
470 s. 1 illüstrasyon
ISBN:
9788416853472
Yayıncı:
Tercüman:
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi: