Kitabı oku: «Joan Fuster i el periodisme», sayfa 2
Després de morir Joan Fuster (1992), molts dels enquestats han rellegit els seus articles als llibres recopilatoris dels seus textos i, sobretot, als fons documentals d’algunes hemeroteques (la provincial de València, Casa l’Ardiaca o la de la UAB, a Barcelona i Bellaterra, respectivament) i, des de fa uns anys, al de l’arxiu documental de l’Espai Fuster a Sueca. Cent tretze persones (87,6%) llegiren o rellegiren els articles de Fuster amb posterioritat a la seva mort, i setze (12,4%), no (vegeu la Gràfica III).
Gràfica III
Resulta interessant saber per què uns lectors o lectores, diguem-ne fusterians, han continuat interessant-se per l’articulisme de premsa de Joan Fuster després de la seva defunció. Les respostes lliures dels enquestats resulten eloqüents per les seves breus afirmacions i els articles gairebé agraden o interessen a tothom: el 95,6% de les persones els van tornar a llegir («perquè només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir», assegura una persona) i un parell de persones els van llegir post mortem. Les contestes es poden agrupar en tres grans blocs: per l’interès que presenten o aporten (56%), per la pròpia feina (26%) o per la seva vigència atemporal (16%).
Algunes persones esmenten que feien una nova lectura «per descobrir-ne més», i així «rellegir-lo com un clàssic»; «perquè els clàssics mai no moren». Altres persones expliquen el seu interès «per la seva erudició i visió del País Valencià»; «per conèixer més a fons el pensament fusteria»; «per pur plaer» o «per admiració». També «perquè tothora és interesant»; «per aprofundir en certs temes», ja que els seus articles «continuaven dient coses interessants»; o «pel plaer d’aprendre del qui és lúcid». Fins i tot «per conèixer millor els seus punts de vista», atès que «coneixia alguns ressorts de la provocació i podia ser molt divertit»; o «perquè m’interessava la seva visió descreguda sobre el món» i «perquè sempre tenien i tenen interès i eixe punt de… cinisme, sarcasme». Al remat, un professor universitari de Filologia Catalana de Barcelona relaciona els seus assaigs llargs amb els assaigs curts o articles periodístics: «Tot i que m’interessa més el Fuster assagista, la seva manera d’escriure en premsa, pugnaç i irònica, d’un assagisme breu i incisiu, també em sembla molt remarcable».
Altres lectors i lectores coincideixen en la validesa de bastants dels seus textos periodístics amb el pas del temps. «Molts dels articles superen l’abast temporal en què van ser escrits. Encara avui molts tenen vigència». «Perquè, molts d’ells, són assajos atemporals» o «perquè sempre m’ha interessat una visió que tothora és contemporània i aplicable al present que vivim», i també, «perquè tractava temes d’actualitat que m’interessaven i m’atreia com ho feia». «Un exemple concret: l’article “El rodaballo” de la nit del cop d’Estat del 1981. Aplicable a tantes situacions». «Perquè era algú que donava claus de comprensió de les coses».
Altres persones raonen sobre la seva vigència en relació amb un tema central historicopolític: «L’enfoc de Fuster sobre la història i la política valenciana sempre és suggeridor i el seu mestratge m’interessa», manifesta un periodista valencià, mentre que una escriptora també valenciana considera que «continuen sent molt valuoses les seues idees i reflexions entorn al problema identitari dels valencians». Per altra banda, un professor balear d’Història explica: «M’interessava molt el seu punt de vista del valencianisme en el marc dels Països Catalans, així, pens, que ho treballàvem a Mallorca».
Són bastants els lectors i lectores que reconeixen l’ús professional o acadèmic que han fet dels articles de Fuster «amb finalitat de docència o recerca», ja sigui «per estudis» o «per citar-lo». També «per feina», «dedicació professional» i «per qüestions professionals, com a periodista». De manera semblant en l’àmbit universitari: per «interès sociolingüístic», «en el context dels meus estudis sobre literatura catalana», «sovint per qüestions de recerca literària» o «per l’elaboració d’alguns articles, centrats en ell o sobre temes i persones sobre les quals va escriure»; i, fins i tot, «amb motiu de l’elaboració de la meua tesi doctoral», declara un llicenciat en Geografia i Història i doctor en Comunicació valencià. Finalment, un català llicenciat en Periodisme i Història i professor universitari explica el següent:
Quan va morir Fuster jo tenia 14 anys i, tot i que havia llegit algun article seu a l’Avui, ni molt menys n’era lector assidu. Per això, puc dir que la meva aproximació a Fuster quan era viu va ser molt esporàdica i hi entro en contacte un cop mort. Més endavant, ja com a estudiós del periodisme, aprofundeixo en la seva obra periodística publicada en mitjans catalans.
En la Gràfica IV s’indica on es van llegir els articles un cop mort Joan Fuster (1992):
Gràfica IV
En comparar el nombre de respostes de les gràfiques II (en vida de Fuster) i V (post mortem) constatem que, mentre que a la pregunta de la Gràfica II van contestar 111 persones (86% dels enquestats), en la Gràfica V només ho van fer 57 persones (44%). Aquesta diferència pot interpretar-se, arran de les respostes de la Gràfica IV (on va llegir els seus articles després de mort), que de fet només 44 persones van llegir –o rellegir en alguns casos– els seus articles directament en els periòdics on els havia publicat i, 8 persones, a través del fons digitalitzat de l’Espai Joan Fuster de Sueca. Segons la Gràfica IV, 104 persones van llegir o rellegir el seus articles un cop ja havia mort Fuster, gràcies als llibres recopilatoris, la qual cosa explicaria la notable diferència esmentada entre les persones que van respondre en la Gràfica II (111) i la Gràfica V (57).
Les davallades entre els periòdics ja desapareguts amb anterioritat a 1992 i també les caigudes d’aquells altres mitjans que han perdurat, en comparar les gràfiques II i V, es poden deure fonamentalment a quatre raons: i) que les persones que van contestar la segona gràfica de mitjans és pràcticament la meitat de la primera, tal com ja hem dit (57 i 111); ii) que el nombre de persones que rellegiren aquests articles de quasi tots els mitjans és menor perquè bona part de les persones que ja els havien llegit anteriorment ja no ho van tornar a fer; iii) perquè unes poques persones que els llegiren per primera vegada ho van fer per necessitats de la feina (ús acadèmic, recerca, consulta professional, etc., com ja hem comentat anteriorment); i, finalment, iv) molt poques persones noves són les que van llegir o rellegir els articles de Fuster simplement per interès i/o plaer. Aquestes observacions –tot comparant les dades dels mateixos periòdics de les gràfiques II i V– corresponen tant als periòdics que han perdurat com a aquells altres mitjans ja desapareguts, amb tres excepcions: Las Provincias (1 i 7: +6), Jano (4 i 9: +5) i Levante, que gairebé roman igual (19 i 18: -1). La pujada dels dos primers periòdics i el gairebé manteniment del tercer molt probablement es pot deure a una lectura per a algun ús professional.
Gràfica V
5. LLENGUA DE LECTURA I PARTICULARITATS DE L’ESCRIPTURA
Atès que la premsa en llengua catalana (6 mitjans dels citats) és molt poca comparada amb l’escrita en llengua castellana (17 mitjans citats), i que gran part de la producció periodística de Fuster (entre mitjan anys quaranta i mitjan anys vuitanta del segle XX) va ser escrita i publicada en espanyol, era convenient preguntar als enquestats, a partir de 1992, en quina llengua havien llegit els seus textos de premsa. Cal advertir que els llibres recopilatoris d’alguns articles de l’escriptor suecà, originàriament en castellà, estan traduïts al català. També s’ha de dir que, d’ençà dels anys de la Transició democràtica, alguns articles de Fuster van ser publicats en català en mitjans de llengua castellana. Això explica que alguns lectors –sobretot els més joves– els han llegits en català o rellegits ja traduïts al català en llibres recopilatoris. Tanmateix, els lectors i lectores de més edat van llegir els articles en vida de l’escriptor majoritàriament en castellà. De fet, Fuster (1985: 128) assenyalava que: «en el millor dels supòsits, i per més catalanescos que siguin els receptors, la influència del castellà sobre el català es consolida». Aquestes observacions permeten entendre els percentatges que ensenya la Gràfica VI, i en la qual es constata un fort predomini de la lectura en català.
Gràfica VI
Com a resultat dels aspectes més destacats de l’escriptura periodística de Fuster, que les persones enquestades podien triar, podem comprovar què cridava més l’atenció als lectors i lectores (vegeu la Gràfica VII). Van contestar aquesta pregunta ben significativa 127 persones (98,4% de l’audiència). Tres aspectes predominen, amb una coincidència elevada: l’argumentació o el raonament que Fuster emprava en els seus breus assaigs de premsa, i la mirada, el punt vista o l’observació, tots dos amb un 75,6% d’acceptació, a més de l’humor o la ironia que gastava, amb un 72,4% d’acceptació. El quart aspecte remarcable, ratificat per més de la meitat de les persones enquestades, és l’estil, amb un 51,2% de consens; i, finalment, els altres dos aspectes que més sobresurten són el llenguatge (38,6%) i l’erudició (33,9%). No cal oblidar, però, el darrer aspecte (30,7%): els temes que triava Fuster per als seus articles de premsa. Combinant aquests set aspectes, en les proporcions esmentades, podem dibuixar el retrat o patró de la peça periodística que les lectores i els lectors de Joan Fuster coincideixen a valorar més i millor. Ho podem enunciar així: allò que atrapa l’audiència construïda, d’un article de premsa de l’escriptor suecà, és la mirada fusteriana d’un tema amb una argumentació i un estil personals, on la ironia és present, i amb un llenguatge culte.
Gràfica VII
En aquest apartat també hi ha quatre persones, una professora universitària i tres professors d’Història, Dret i Català que, a més dels vuit aspectes que es proposaven assenyalar als enquestats, van expressar una nova particularitat cadascuna: «la capacitat de superar les tergiversacions socialment establertes»; «el seu catalanisme»; «la resposta ràpida i concreta a qüestions de fons o abstractes»; i «la (sovint necessària) mala llet».
6. VALORACIÓ DELS ARTICLES DE PREMSA DE FUSTER
La darrera pregunta de l’enquesta tenia aquesta formulació: en general, què pensava o pensa dels articles periodístics de Joan Fuster? Era una pregunta oberta que permetia que cada persona pogués donar la seva opinió lliurement amb una extensió màxima d’una trentena de línies. Hi han hagut 123 respostes, de les quals una repetida, una altra d’una persona que deia que ja havia contestat en una pregunta anterior, i una tercera persona que ens advertia que gairebé no havia llegit articles de premsa de Fuster però sí assaigs. Per tant, tenim 120 respostes vàlides distribuïdes d’aquesta manera: 80 (66,6%) són respostes molt curtes (una línia); 32 (26,6%) són mitjanes (un parell de línies), i 8 (6,6%) són llargues, de les quals 4 extenses (de 4 a 9 línies).
Les respostes curtes van des d’aquelles que qualifiquen els articles periodístics amb alguns adjectius molt favorables fins aquelles altres que breument expliquen el perquè de la satisfacció. En el primer cas, aquestes són les paraules –algunes de les quals les repeteixen diferents persones– que s’empren: «articles de qualitat», «molt bons», «excel·lents», «brillants», «modèlics», «lúcids», «punyents», «estimulants» i «esplèndids». També els qualifiquen d’«interessants», «interessants en la forma i en el fons», «magnífics en quantitat i qualitat»; o així: «imprescindibles, per intel·ligents», «imprescindibles per a periodistes i escriptors» i «per conèixer el país». Altres persones hi remarquen que «són encara indispensables», perquè «són ben actuals» o «d’una enorme actualitat». Però també hi ha persones que opinen que són «aguts, innovadors, compromesos», «frescos, incisius, erudits, directes» o «incisius, intel·ligents, necessaris». Perquè «miren d’una manera ben original els temes tractats», diuen, i, a més d’intel·ligents, són «valents, agosarats, punyents» o «sempre llampants i encara ben llegívols».
Dit amb altres paraules, els articles de premsa de Fuster, que «són assaig literari» i «un reflex de la seva figura», «eren una proesa en les seves condicions» o «una delícia per a la intel·ligència», i «tenen plena vigència perquè estimulen reflexions sobre la societat actual». L’audiència construïda de Fuster considera que són «els articles d’un mestre», «del millor de l’articulisme», d’«un excellent columnista».
En les respostes una mica més llargues, sovint s’amplien les valoracions sobre els articles de Fuster i també s’argumenten certes expressions: «Solen ser textos molt ben argumentats que sempre suggereixen punts de vista crítics i alternatius. Fins i tot, de vegades el tema acaba sent un pretext»; «són tan estilísticament expressius i precisos, tan substanciosos i, en conjunt, tan valuosos, com els seus llibres. Que s’hi troben, en definitiva, algunes mostres del millor Fuster». Per això, «mereixen una lectura reposada ara que no estan mediatitzats per la urgència política del moment», atès que «és un estil de pensament difícilment repetible en temps de correcció política i autocensura». Tanmateix, tres persones resulten menys elogioses, ja que pensen que «són reflexions amb molt de calat encara que a vegades amb massa apriorismes» o que «els articles foren guanyant bel·licositat cap al final dels setanta. Això feia que es perdera un poc la lleugeresa i gràcia que tenen alguns comentaris seus com ara els que recollí a Contra Unamuno y los demás». I també que «va escriure massa en premsa, i això dona un resultat desigual. Però en general són excel·lents».
En canvi, altres persones observen l’aportació que representen els textos periodístics de Fuster: «obren portes al coneixement i perspectives a la pràctica diària de viure»; «són un mestratge que no caduca, ben al contrari, eren bons llavors i ara guanyen». Per això assenyalen altres persones: «n’aprens molt a l’hora de reflexionar sobre qualsevol tema» i «són una aportació cabdal a la cultura catalana, escrits sempre amb una mirada independent i intel·ligent». Perquè Fuster, diu una altra, «era capaç, en un espai breu, d’illuminar qüestions literàries, culturals i polítiques que havien passat desapercebudes o que havien acumulat interpretacions rutinàries».
Periodistes i escriptores o escriptores destaquen algunes particularitats dels articles de Fuster relacionades amb el seu camp de treball: «tenen una gran qualitat periodística i literària»; esdevenen «una peça indispensable del patrimoni literari i periodístic català»; «són un model de bona prosa periodística, i que inciten a la reflexió» o són «un model per a periodistes, una guia per als valencianistes». Un altre enquestat rebla: «la mostra més brillant dels articles periodístics que he llegit». Perquè els articles de Fuster «són una incitació a pensar i a impugnar, que és una manera d’emancipar el teu pensament. Imprescindibles per a periodistes i escriptors». Tal vegada, per aquestes característiques, «han creat una escola que és distingible des de [Ramon] Barnils a [Vicent] Partal, passant per [Francesc] Viadel, [Marta] Rojals i tants d’altres». En definitiva, «Joan Fuster es mostra com un excel·lent comunicador. Construeix els articles amb habilitat i els condimenta amb ironia i erudició expressades en llenguatge planer». En aquest sentit, per a un professor català de Periodisme:
l’articulisme de Fuster combina dos aspectes que no són gens fàcils de trobar: uns textos que traspuen compromís polític, que desenvolupen un ideari polític amb voluntat no només de conscienciar sinó d’articular proposta política; però, alhora, són articles molt ben escrits, amb un llenguatge refinat, amb un ús molt acurat de les tècniques pròpies del periodisme d’opinió que els converteixen en textos d’una alta qualitat.
Entre les respostes prou llargues, que en part recullen alguns aspectes ja esmentats abans, triem aquelles que palesen no només un bon coneixement de l’autor, sinó també les característiques reeixides que han tingut major impacte en els receptors. «Eren articles brillants, sempre intencionats, irreverents, ben escrits, sustentats en lectures i reflexió, provocadors per fer-se llegir, però profunds, peces que aguanten en general el pas del temps… Articles, diria, adreçats contra la immensa estupidesa que predomina en aquest món». Perquè Fuster «va saber connectar amb un públic lector desitjós de llegir el seu pensament. Va interpretar les aspiracions d’un ampli sector de valencianes i valencians que pensaven que era possible un altre País Valencià, més modern, més europeu…». Fuster «té un estil propi, una escriptura clara i directa, sense deixar de ser culte en el seu llenguatge i coneixement, i que té molta habilitat per argumentar i/o qüestionar tòpics o llocs comuns, sempre amb un to burleta o irònic». I això fa, assenyala la mateixa persona, «que alguns articles seus, malgrat haver estat escrits fa més de 30 o 40 anys continuen sent prou actuals, la qual cosa palesa un pensament profund i un punt de mira fi i subtil». Un altre enquestat ho rebla així: «No solament són el reflex d’una visió del món, una mirada a l’actualitat del seu moment històric, sinó que tenen l’empremta de la perdurabilitat».
Per acabar, reproduïm dues respostes llargues que contemplen i alhora complementen gran part de les valoracions fetes per l’audiència construïda d’aquesta recerca. Així s’expressa un catedràtic de Filologia, nascut a Mallorca:
Va saber donar un caire molt personal i atractiu al seu compromís ètic i polític d’intel·lectual, pel seu estil, per una ironia relativitzadora, pel seu posicionament escèptic ensems que fidel a la seua militància ideològica, per la seua conjunció experta de periodisme i literatura. Heretà de les generacions anteriors (la modernista i la noucentista) el conreu de l’assaig breu, com el gènere literari més apte per a pronunciar-se públicament, fent servir la premsa, i incidir socialment. En els articles de Fuster el gènere assoleix un rang de mestratge i alhora es fa admirar pel seu ample ventall d’interessos i temes.
Per la seva part, un catedràtic d’Història valencià ho explica d’aquesta manera:
Fuster no feia una gran distinció entre escriure un article periodístic o una pàgina d’un llibre. De fet, molts dels seus llibres tenen el seu origen en articles periodístics, fins i tot alguns dels més emblemàtics com Diccionari per a ociosos. Això mateix s’estén al seu diari, que no és un diari personal, íntim, sinó un calaix on abocava idees i reflexions que podia publicar tant en aquest format, com desenvolupar posteriorment en versions més elaborades en forma d’article periodístic, el qual, al seu torn, podia acabar finalment com a part d’un llibre. Tant per qüestions de supervivència –les col·laboracions en la premsa van ser durant gran part de la seu vida l’única font d’ingrés amb què comptava–, com per pròpia convicció, els articles periodístics no són un apartat menor en l’obra de Joan Fuster, sinó que constitueixen un capítol central de la seua producció literària.
7. CONCLUSIONS
Com a resultat de la recerca feta a través de l’enquesta d’opinió realitzada el 2021 amb 129 persones lectores de Joan Fuster, podem concloure:
1. Hem analitzat la primera audiència fusteriana dels Països Catalans de caràcter específic: universitària i conseqüentment crítica.
2. És una audiència multimediàtica, ja que s’han considerat vint-i-tres periòdics i revistes, de quatre dècades, en castellà i català, tant de València com de Barcelona i Madrid.
3. És una audiència activa, perquè coopera textualment amb els articles de premsa de l’escriptor, en vida d’ell i posteriorment.
4. Aprofita els textos periodístics i els materials documentals de l’autor, en fer-los servir professionalment i socioculturalment.
5. És una audiència conscient del valor de l’obra periodística de l’escriptor en forma d’assaig breu, d’acord amb les observacions i valoracions majoritàriament elogioses.
6. És un conjunt de persones agregades que afirma retroalimentar-se de les aportacions de Fuster, les quals consideren molt importants i ben actuals.
7. El llegat intel·lectual d’aquest escriptor, rellevant i prestigiós dels Països Catalans, esdevé còmplice d’aquesta audiència estudiada, perquè ha ajudat els enquestats, i en diferents graus, a ésser com són.
8. Al remat, les persones que integren aquesta audiència distintiva no només promouen –de maneres diferents– el patrimoni literari i periodístic de Joan Fuster, sinó que a més l’intercanvien i l’enriqueixen en forma de capital simbòlic.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
CADENAS, Núria i Gemma PASQUAL (2017): Nosaltres, les fusterianes, València, 3i4.
CALLEJO, Manuel Javier (2021): «Metodologías de investigación en estudios de audiencia», dins Natalia Quintas-Froufe i Ana González-Meira (coords.), Los estudios de la audiencia. De la tradición a la innovación, Barcelona, Gedisa, pp. 73-111.
ECO, Umberto (1981): Lector in fabula. La cooperación interpretativa en el texto narrativo, Barcelona, Lumen.
FUSTER, Joan (1969): «Joan Oliver, periodista», Serra d’Or, 121, pp. 50-52.
— (1982): «Ensenyar el cul cada dia», dins Plomes catalanes d’avui, Barcelona, Llibres del Mall, pp. 113-124.
— (1985 [1980]): «O ara o mai. Per una cultura catalana majoritària», dins Pamflets polítics, Barcelona, Empúries, pp. 105-143.
— (1991 [1965]): «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla» [8/09 - 9/10, 1965], dins Josep Pla: Obra completa. El quadern gris (Un dietari), vol. I, Barcelona, Destino, pp. 11-79.
FUSTER, Joan (1993a): «Llegir», dins Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62, pp. 95-100.
— (1993b): «Còmplice», dins Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62, p. 37.
— (2002): «Diari 1952-1960» [nota del 05/02/1954], dins Obra completa, 1: Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, a cura d’Antoni Furió i Josep Palàcios, Barcelona, Edicions 62 / Diputació de Barcelona / Universitat de València, pp. 403-404.
— (2006 [1957]): «Curriculum vitae», dins Els arxius de Joan Fuster, València, Publicacions de la Universitat de València, pp. 19-23.
MGONZÁLEZ-NEIRA, Ana, Eduardo ADINAVEITIA i Natalia QUINTAS-FROUFE, coords. (2021): «Medición de la audiencia en medios impresos», dins Natalia Quintas-Froufe i Ana González-Meira ( coords.), Los estudios de la audiencia. De la tradición a la innovación, Barcelona, Gedisa, pp. 157-175.
MOLAS, Joaquim (1967): «Pròleg», dins Joan Fuster, L’home, mesura de totes les coses, Barcelona, Edicions 62, pp. 5-14.
MORENO, Víctor (2003): Leer con los cinco sentidos, Pamplona, Pamiela.
OROZCO, Guillermo (2021): «La audiencia y su investigación: un esfuerzo permanente por su reconocimiento», dins Natalia Quintas-Froufe i Ana González-Meira (coords.), Los estudios de la audiencia. De la tradición a la innovación, Barcelona, Gedisa, pp. 13-20.
SARLO, Beatriz (2021): «¿Dónde está el diario?», El País - Babelia, 25/09/2021, p. 14.
VENDRELL, S alvador i Josep LOZANO, a cura de (2017): Nosaltres, els fusterians, València, Perifèric.
1. L’univers fusterià del nostre sondeig d’opinió no guarda cap relació amb els dos interessants llibres de Nosaltres, les fusterianes (editat per Núria Cadenes i Gemma Pasqual, 2017) i Nosaltres, els fusterians (a cura de Salvador Vendrell i Josep Lozano, 2017), a tall d’homenatge a Joan Fuster, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. O sigui, el nostre treball no són les impressions, records, anècdotes o experiències compartides d’un conjunt d’autores (149) i d’autors (88) sobre l’escriptor suecà, sinó que la nostra investigació és una enquesta d’opinió i valoració sobre la producció periodística de Fuster entre lectors i lectores de l’escriptor.
2. La lectura de les persones periodistes o escriptores sobre la periodística o l’articulisme literari, respectivament, de Fuster els obliga a disciplinar la seva lectura, a fer-la més subtil, per tal de millorar-ne la competència professional en el pla comunicatiu, lingüístic i literari.
3. Agraïm la necessària ajuda prestada per a suggerir noms i aportar adreces de Gustau Muñoz i Martí Domínguez (País Valencià), Joan Manuel Tresserras i Teresa Fèrriz (Catalunya) i Sebastià Serra (Balears).
4. Donem les gràcies per les curoses observacions, en el testat de l’enquesta, dels doctors Martí Domínguez i Teresa Fèrriz, i a aquesta última també li agraïm l’ajut en el plantejament informàtic del sondeig. Gràcies també a Maria Iranzo per l’assistència en l’adequació de les gràfiques.
5. Dels 194 correus enviats, 32 eren adreces incorrectes; 5 persones van dir que no contestaven: 4 perquè no havien llegit articles de Joan Fuster i una va dir que preferia no contestar. Finalment, 23 persones no van respondre mai.
6. Les localitats de naixement de les persones que van respondre l’enquesta –llevat de quatre que no van contestar– són: Agullent, Alacant (2), Albacete, Albal, Alboraia, Alcoi, Alella, Algemesí (2), Alhama de Aragón, Alzira, Andratx (2), Badalona, Banyoles, Barcelona (23), Beniopa, Bétera, Borriana (2), Bunyola, Burjassot, Carcaixent, Campanet (2), Catalunya (1 sense especificar), Ciutadella de Menorca, Eivissa, el Castell de Guadalest, Felanitx, Gandia, Girona (5), Godella, Herbers, la Sénia, l’Alcúdia, l’Atzúvia, Madrid, Mallorca (2 s. e.), Manresa, Mataró, Meliana, Onil, País Valencià (4 s. e.), Palma (9), Pego, Penàguila, Pollença, Reus, Ripoll, Saidí, Sant Joan, Serra, Sueca (2), Terrassa, València (23), Valls, Vilanova i la Geltrú (2), Vila-real, Xàtiva (3) i Xirivella.
7. Aquest àmplia llista correspon a la majoria de les publicacions de premsa en les quals Fuster va col·laborar durant un temps, tot i que n’hi falten algunes, com ara la revista Destino de Barcelona i la Cartellera Turia de València, a les qual han fet referència dues persones de les enquestades. Tampoc no se n’esmenten unes poques en què només ocasionalment va escriure algun article i que en algun cas no es té constància que estiguin conservades.
8. «Vaig publicar el meu primer article a l’agost del 52: va ser un comentari sobre un llibre de Josep Pla», diu Fuster. No obstant això, Joaquim Molas (1967: 5-6) recorda que les seves col·laboracions en premsa són anteriors: des de 1944, ho feia a l’almanac de Las Provincias.
