Kitabı oku: «Constel·lacions postmodernes»

Narcisos i Dionisos

1.

Segons alguns analistes, les pautes culturals dels darrers anys situaren en un primer pla les transformacions en l’esfera personal del subjecte, en la línia de proclamar el sorgiment d’un nou i radical individualisme. Després dels anys seixanta i primers setanta, amb fervors socials com ara els moviments estudiantils, els grups de vida alternatius, les revoltes en quasi tots els àmbits de la vida –de la psiquiatria a la religió, de les minories racials o sexuals a l’emancipació dels països colonitzats– va començar a percebre’s, a final de la dècada dels setanta, la presència d’uns nous valors. De conjugar els verbs en primera persona del plural, «nosaltres», es va passar a fer-se en primera del singular, «jo». El mite de Narcís –de vegades batejat de Neonarcís–, ço és, la figura mítica que s’emmiralla en ell mateix i mor després de contemplar-se en la superfície de les aigües, va servir per designar-ho.

Més que la pretensió de ser diferent o lliurar-se a l’autoesguard complaent, el Narcís que descriuen estudiosos com Richard Sennett o Gilles Lipovetsky és un ésser que tendeix a mesurar el món com si fos un espill del jo –les paraules són del primer. Una «segona revolució individualista» –el terme és de Gilles Lipovetsky– fa cap durant aquesta etapa instal·lant tota una promesa de felicitat i de benestar. Açò suposarà la irrupció d’un individu atent a ell mateix, que ha substituït la consciència de classe social per l’autoconsciència i s’ausculta ell mateix de forma permanent i obsedida. Un article de Toni Puig, «Feu l’amor, dèiem», fa una mena de repàs dels valors generacionals que precediren l’arribada d’aquest Narcís:

Els setanta [ . . . ] varen ser uns anys de relació. Perquè l’altre era important. L’altre era la possibilitat de relació i de revolució. Els anys setanta, amb l’amor com a imperatiu, varen ser els anys de la comunicació.

Dels valors solidaris, de la comuna com a substitució de la família o de la parella circular, de la ciutat com una comunitat oberta, de la militància política o sindical, es va passar a una etapa d’atenció superlativa al jo. De resultes d’aquest canvi es va parlar d’un subjecte que té més de «l’horitzó d’un mateix», com deia Paul Éluard, que de l’«horitzó de tots».

Un dels primer analistes a constatar el canvi fou el sociòleg Richard Sennett, a Narcisisme i cultura moderna [Narcissism and Modern Culture, 1977], un llibre que es va traduir al castellà tres anys després. Per a l’autor americà la transformació fonamental, des del punt de vista psicològic, és producte, sobretot, d’una insatisfacció de les experiències amb els altres. La patologia predominant que han d’atendre els psicòlegs no és ja com a començament de segle XX la histèria, o les fòbies; ara és el «desordre de caràcter», una certa incapacitat de sentir o de relacionar-se amb els altres, conseqüència d’imaginar aqueix món exterior com un peculiar espill del jo. Per a l’autor d’El declivi de l’home públic (1977), tenim un procés en tres fases. La primera és precisament: el món esdevé l’espill narcisista del jo; la segona, el jo es converteix en un fenomen immanent i proteic i, en tercer lloc, en interactuar amb l’altre, el jo posa a prova la convicció de la seua pròpia existència, que sovint el decep.

En l’última part del llibre, Sennett fa una anàlisi d’algunes idees de La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville, on subratlla certs tocs d’atenció de l’aristòcrata francés sobre l’individualisme, com a perill que amenaça la democràcia:

Un amor apassionat i exagerat d’un mateix, que porta l’home a no relacionar-se amb res fora de si mateix i a preferir-se a cap altra cosa. L’individualisme és un sentiment reflexiu i calmat que disposa cada ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus semblants i a retirar-se a part amb la seva família i els seus amics; de tal manera que, després d’haver-se creat així una petita societat per al seu ús, fàcilment abandona la gran societat a si mateixa. [Alexis de Tocqueville, trad. Jaume Ortolà]

Aquesta i altres idees de Tocqueville, així com les reflexions de Sennett, formen un dels punts de meditació de Gilles Lipovetsky al llibre publicat el 1983, on aplegà diversos articles publicats els anys anteriors, L’era del buit. Assaig sobre l’individualisme contemporani [L’ère du vide]. En la visió del sociòleg francés es destaca com la mutació social ve acompanyada de l’opulència de la societat de consum, que ha afavorit l’individualisme amb uns valors permissius i una oferta de gaudi. Aquest individualisme narcisista fa que el subjecte naufrague en un mar de confort, en un benestar material que escampa promeses de felicitat a dojo.

Antigament, a la societat hi havia la religió, que oferia consol a la gent. Avui, on trobem aquest consol? Al consum. Quan estem deprimits anem a la perruqueria, o al cinema, o ens comprem un DVD.

Si Max Weber parlava del «desencantament del món» com la conseqüència de l’abandonament de la religió, arran de la Il·lustració i els moviments revolucionaris, per a Lipovetsky la societat de consum ha substituït l’espiritualitat i la religió. De posar-li un nom al fenomen, hauria de ser antitètic al de Weber, atés el magnetisme materialista que l’acompanya. Si l’individu sense cap altre objectiu que la vida que té al davant, sense formar part de cap projecte transformador, viu abocat a una certa buidor, el consumisme en serà un pal·liatiu. Comprar esdevé l’acció que opera en nosaltres provocant la sensació de posseir una vida millor. Poca consciència hi ha que l’operació és, segons Freud, un acte de substitució, i no de sublimació i, com a tal, una acció que no satisfà l’individu. L’escenari consumista porta a una acumulació gradual d’objectes innecessaris, de la mateixa manera que en el terreny econòmic ha anat prenent força l’economia financera sobre la productiva. L’acumulació de béns, com a especulació, ha superat la satisfacció de les necessitats, de la mateixa manera que la deriva financera s’ha situat més enllà de la productivitat.

Si el tret més característic del subjecte perfilat per Lipovetsky és el seu narcisisme, cal destacar que més que rabejar-se en un estat d’autocomplaença, el que cerca l’individu és desplegar la seua personalitat, buscar-se, tractar de realitzar-se. Certament es tracta d’un individu descregut dels grans sistemes d’idees en els quals «la raó» o «la veritat» perden el caràcter de valor absolut.

Sigmund Freud va definir el terme «narcisime», a La interpretació dels somnis, com «l’egoisme il·limitat dels nens» per designar «un estadi del desenvolupament de la líbido que aquesta travessa en el camí que va de l’autoerotisme a l’objecte d’amor», i insistí en el fet que es tracta d’una etapa en què les fixacions poden arrelar fàcilment i les neurosis i la paranoia es poden consolidar.

El pintor Salvador Dalí és l’autor del quadre La metamorfosi de Narcís (1937). El quadre presenta una imatge enigmàtica, plena d’interrogants que celebra l’autosatisfacció. Dalí va ensenyar el quadre a Sigmund Freud en l’única trobada que varen tenir, a Londres, el 1938. En aquest encontre, segons diu el pintor, el mestre de la psicoanàlisi va dir que en les obres dels «Grans Mestres, un té tendència a buscar l’insconscient, mentre que quan es mira un quadre surrealista, un sent la necessitat immediata de buscar el conscient».

2.

Així, la persona –en aquesta segona gran revolució individualista– ha posat el punt de mira en una sèrie d’atencions interiors. El subjecte s’ha d’explorar, s’ha de buscar i, en definitiva, ha d’estar atent a ell mateix. Però aquest individu, precisament per tot això, es veu obligat a fer un continuat capbussament psicològic –un perllongat striptease interior. Una operació que comporta sovint una debilitat d’acció, de pensament i de voluntat.

La predisposició a estar pendent d’un mateix ofereix obsessions a dojo, perquè sovint es revela com un ego que mai no s’assacia. El joisme, en suma, va de la mà del neguit. En aquest subjecte que descriu Lipovetsky –qüestió de connexions neuronals– s’ha produït la substitució de l’homo politicus per l’homo psicologicus i ara dirigeix la seua mirada cap endins i s’hi observa en una mena d’estranyament perpetu. L’exemple d’aquesta realitat l’ofereix el cinema de Woody Allen –també Lipovetsky el troba il·lustratiu. La xerrameca interior que acompanya els personatges, en moltes pel·lícules del director americà, escenifica el desconcert personal, l’estat d’insatisfacció permanent, les mutacions d’ànim, els dubtes . . . La revelació del món interior té algun punt d’insuportable . . . Woody Allen plasma el deix neuròtic de voler i doldre, de ponderar les coses des d’una visió introspectiva, ço és interminablement dubitativa, quan sotmet a anàlisi la seua conducta.

En haver de triar contínuament, a parer d’Anthony Giddens a Runaway World (1999), l’individu actual incrementa el neguit. I de retruc, aquest estat desencadena un conjunt d’addiccions i compulsions. «L’addicció entra en joc quan l’elecció, que hauria d’estar impulsada per l’autonomia, es veu trastocada per l’ansietat» –escriu el sociòleg. És el paper plenament actiu de l’individu en el seu món interior, el fet que haja de prendre decisions contínuament el que desencadena unes necessitats d’ajuda psicològica, teràpia, coachings o afins.

Tot observant l’estat desolador on porta aquesta realitat, Ken Wilber veia en el famós quadre El crit de Munch la imatge representativa –avant la lettre, que se’n diu!– del subjecte postmodern. Es tracta de la visió sense perspectiva –en paraules de l’autor nord-americà– «d’un subjecte mirant-se a si mateix mentre tracta de mirar el món».

En el fons, el quadre de Munch és l’expressió de la por de l’individu que es veu desterrat a un món essencialment aliè, desproveït de «consols místics» i de «pretensions racionals» –els termes són de Wilber. El personatge del pintor noruec és un home horroritzat, no sabem ben bé de què o per què. I com damunt es tapa les orelles, afegeix un element sonor a l’escena –una mena de música sorda.

L’individu de què parla Lipovetsky, a despit de tot, expressa allò que sent i allò que pensa. En termes de l’autor, té la «vocació de discjòquei». La imatge pot semblar frívola, però és encertada. Si l’època moderna estava marcada per la producció i la revolució, la postmoderna està obsedida per la informació i l’expressió. «Tots som discjòqueis, presentadors, animadors . . . ». Poc importa que l’expressió siga buida o gratuïta, que un tinga coses a dir, missatges a comunicar o no. Al capdavall, del que es tracta és de la supremacia de l’acte de comunicació sobre la naturalesa d’allò comunicat, amb despreocupació pels continguts i donant pas, sovint, a una comunicació sense objectiu ni públic, o on l’emissor esdevé també el principal receptor. En tot cas, el subjecte diu, talment el xiquet en una arrancada narcisista: «mira què faig». O bé balbuceja, parla per no dir res. Ho fa pel simple plaer d’escoltar-se.

Una mirada a alguns dels camps actuals, des de la literatura al periodisme, ens ho confirma plenament. Si observem el periodisme digital de l’actualitat, on cada lector pot deixar el seu comentari en els articles, sembla que hem arribat a un estadi on tot individu és, en potència, un autor, i en molts moments al llarg del dia en exercici. La comunicació en xarxa ha desestructurat els nivells de relació entre productors i consumidors, i ara cada persona pot opinar, informar, teoritzar com si fos un expert. I a més a més sense contrastar informació, sense argumentar, sense saber les bases del seu coneixement i del seu accés a la indagació. El fenomen dels blocs, Twitter, Facebook contribueix així mateix en gran manera a convertir tothom en creador, autor –discjòquei, com deia el pensador francés ara fa trenta anys.

3.

El 1979 l’escriptor Jean-François Lyotard, va publicar La condició postmoderna on constatava l’erosió o la crisi del que anomenava metarelats. Amb aquest nom designava el conjunt de relats emancipadors lligats a la idea de progrés i de futur. La idea de progrés, que articula la voluntat de futur, d’un determinat futur, havia estat el vèrtex de la modernitat. Si hom no tenia forces per a mirar el futur, o dubtava del progrés, què podia fer? Viure exasperadament el present, fer-ne un reialme absolut.

Narcís és un amant del plaer, és individualista, és indiferent a les normes tradicionals de vida i practica una mena de culte al present, segons Lipovetsky perquè:

Quan el futur es presenta amenaçador i incert, resta la retirada al present, la qual no deixem de protegir, arreglar i reciclar en una joventut infinita.

El culte al present no admet treballar per a un termini llarg de temps. L’individu voldria la seua realització d’immediat. Pensar en el futur, planificar-lo, és un exercici que es deixa de banda, perquè ja no l’entusiasma cap iniciativa en aquest ordre. En moltes obres de la dècada dels vuitanta, tant literàries com cinematogràfiques, el futur es desdibuixa, talment apareix en pel·lícules com Blade Runner (1982), la mítica cinta de Ridley Scott que va suscitar rius de comentaris, com quelcom tenebrós. La visió nebulosa del futur no deixa de ser un paral·lel de la del passat, perquè com deia Walter Benjamin, «mai no comprendrem el passat sense voler el futur».

Immers en la cultura consumista, en l’opulència de béns i de possibilitats que ofereix la societat, Narcís més que participar en projectes col·lectius, omple el seu carret al supermercat i ocupa el temps pensant on ha d’anar de vacances: platja?, muntanya? La disciplina i el sacrifici, que han estat alguns dels valors de la nostra societat en èpoques anteriors, són ara minimitzats i només s’entreveuen, paradoxalment, en funció de poder disposar de vacances i gaudir dels plaers. Sacrifici? Sí, però només per a pagar el lleure dels caps de setmana. És llavors quan Narcís esdevé Dionís.

Més que ciutadans, som membres d’una societat de consumidors i d’usuaris de productes. Uns consumidors amb unes necessitats de comprar que no són diguem-ne fisiològiques sinó psicològiques. I en una societat que ha canviat antigues necessitats en rituals: la compra s’ha convertir en un espectacle de la mateixa manera que l’alimentació ha esdevingut gastronomia, la sexualitat erotisme, el descans oci . . . Aquest consumisme és ben a prop de les addiccions. El subjecte que ha substituït les necessitats pregones per productes, pot veure’s induït a una mena d’addicció que és la paga i senyal del subjecte –o així ho sembla– a l’esforç i al neguit, al desassossec i a la buidor vitals.

Les addiccions caracteritzen el protagonista de la novel·la La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, apareguda el 1989. Inicialment, els personatges duien noms de begudes alcohòliques (Bacardi, Marie Brizard . . . ), però després l’autor els va canviar per noms compostos i pomposos com els de les fotonovel·les. De l’alcohol va passar a la cocaïna. El crític Julià Guillamon comenta:

La novel·la és plena de referències més o menys velades a aquesta substància, tot i que cap dels personatges en pren: el ritme accelerat, la sensació que el món és al teu abast, l’autosuficiència sense fatiga, les percepcions hiperlúcides, la nitidesa exacta amb què Ramon Maria enumera els objectes a la cambra de Maria-Eugènia i al consultori del doctor Riera-Zawacki, o com descriu els carrers de la ciutat des del taxi, absort i privat del sentit de l’oïda.

L’obra descriu el gest hiperbòlic d’un estat perpetu d’erecció en consonància amb una situació social on el desig és dut al paroxisme. Aquesta invocació, a la dècada dels vuitanta, va ser constant.

4.

Narcís passa per viure plenament l’hedonisme, els plaers sense culpabilitat. Com hem dit, ha pres ara el rol de Dionís. L’obsessió pel cos i pel sexe és un dels traços més destacats de la societat de les últimes dècades i l’actual. I el cos, sobretot, es lliura als plaers, l’obertura a l’oci en tots els àmbits i moments vitals. Sembla que, d’alguna manera, aquest impuls ha afavorit el boom de la frivolitat.

El ben cert és que en acabar-se la dècada dels setanta, a l’Estat espanyol i a Europa, un certa eufòria surava en l’ambient: se’n parlava molt, de «la societat de l’opulència», del «benestar social» o de «la societat del lleure». Tot just coincident en el període de governs de Ronald Reagan (de 1981 a 1989) als EUA i Margaret Thatcher (de 1979 a 1990) al Regne Unit. Ho podem constatar en molts articles de la premsa de l’època i en no pocs llibres, en moltes cançons i en el cinema. Una cançó del primer LP del grup Mecano, l’any 1981, es deia significativament «Hoy no me puedo levantar» i era la crònica d’un cap de setmana dionisíac, l’excés del qual deixava un aixafament invencible. Aquesta atmosfera era producte d’allò que es va anomenar «la movida madrileña» i que va tenir molt de programa de plaer, amb una ebrietat esbojarrada i una sexualitat frenètica. També les pel·lícules de Pedro Almodóvar formen part de l’aire del temps, allò que en alemany anomenen zeitgeist.

De l’any 1983 és un conegut assaig de l’escriptor i sociòleg català, Lluís Racionero, que duia per títol Del paro al ocio, tot un exponent del desig d’aquells dies. Segons la tesi del llibre, la societat del temps lliure era ja una realitat pròxima. No seria exactament viure sense treballar sinó, amb l’ajut de les màquines, reduir-ne les hores –potser tres o quatre– i deixar temps a l’oci. L’economia productiva requeria un nombre cada vegada més reduït de treballadors en tots els camps: l’agricultura, la indústria i els serveis. Així que calia preparar l’oci: no es tractava de no fer res, ans al contrari, d’esmerçar el temps en activitats de pensament, de lectures, desenvolupament d’inquietuds artístiques, cultiu del cos.

Si algun element de l’anàlisi de Racionero va resultar ser una profecia complida, és el que fa referència al cos. Ja que ben mirat en les últimes dècades tot hi conflueix perquè el cos reba una atenció descomunal amb l’esport, els liftings, el culturisme, els centres d’estètica, el gimnàs . . . El cos s’ha de lluir a la discoteca, al treball, al carrer, a la platja . . . També el cos sofreix malalties com l’anorèxia, una patologia d’aquest moment històric. Els tatuatges són, així mateix, símptomes d’una atenció somàtica desconeguda en altres fases de la societat. Una voluntat d’atenció al cos –un somatisme puixant– brolla per damunt de l’adhesió a causes col·lectives. La importància de l’esport és tota una prova d’aquesta preeminència del cos.

Dos anys després, Lluís Racionero publicava La Mediterrània i els bàrbars del nord, on l’autor feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures mediterrànies:

La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina, sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens d’Afrodita [ . . . ] La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada.

Però aquesta cultura dels pobles mediterranis s’oposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord d’Europa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió d’esperit, una manera d’entendre la vida i, sobretot, de viure-la. La civilització mediterrània és per a l’autor el conjunt de valors exportables, el llegat que, en aquest moment, el nostre entorn podia oferir al món. Un llegat alternatiu, doncs, a la vida laboral estressant de la societat productiva i en paral·lel amb l’hedonisme regnant.

Mirada amb distància, la dècada dels vuitanta destil·la una certa embriaguesa que s’estén per tot arreu. L’impuls ideològic, la militància política i cultural –i encara la flama contracultural– havia donat pas a la pulsió, a una atmosfera fofa d’hedonisme –de promesa d’hedonisme– perquè l’hedonisme és sempre una promesa. La literatura catalana de l’època –certa literatura, és clar!– és un bon aparador d’aquesta disposició al gaudi. Quim Monzó en el primer relat de L’illa de Maians (1985), «Barcelona», presenta una parella que tot just en un moment de contacte sexual:

No m’escoltes –va repetir ella–. Tota l’estona que parles de tu . . . Tan sols t’interesses per tu mateix. No et preocupa gens ni mica el que dic. No et preocupa el que em passa pel cap, ni com sóc, ni què faig . . .

El personatge que havia encetat una maniobra d’aproximació sexual, resta perplex i comença a sentir-se culpable. «Es va sentir mesquí –escriu el narrador–, l’ésser més menyspreable del món, i va reconèixer que, certament, en els últims temps tant se li’n donava la gent». Però la introspecció segueix el seu curs amb una destacada exacerbació de culpa: «Voldria saber què, o quin seguit de coses han fet de mi un egoista. No te’n riguis. M’agradaria tornar a interessar-me per la gent» –diu el personatge a la fi del relat.

Més incisiu és el conte «La qualitat i la quantitat», del mateix recull, si ho mirem des de la perspectiva de l’hedonisme. El jove Morell viu una història de reptes sexuals amb una veïna després d’observar-la per la finestra i descobrir-la mantenint relacions sexuals. Morell es compra un telescopi per a seguir millor l’aventura voyeur i descobreix que ella fa el mateix. D’aquesta manera, Morell i la veïna van augmentant la intensitat dels seus encontres sexuals disposats a sorprendre’s, com en un joc d’apostes.

Però les històries de Monzó no foren cap excepció. Cap a final dels anys 80 es van posar de moda els programes de ràdio de contingut eròtic, en què una locutora o un locutor es dedicaven a fer les delícies dels radiooients mitjançant la lectura de contes, relats o qualsevol altra cosa que se’ls passés pel cap, però amb un alt contingut libidinós i festiu. Seguint l’estela d’aquests programes, van aparèixer al mercat diverses novel·les basades en l’existència d’aquests programes, entre elles Amorrada al piló (1986), de l’escriptora Maria Jaén.