Kitabı oku: «Constel·lacions postmodernes», sayfa 2
Amorrada al piló és una novel·la que ens relata les peripècies d’una locutora de ràdio que dirigeix un programa nocturn en què directament parla amb els seus oients, durant un estiu càlid i humit. A través de les ones es barregen les situacions que viu la Marta, la locutora, amb les que s’inventa per al seu programa. El llibre de Maria Jaén Amorrada al piló va exhaurir l’edició en un dia –el dia de Sant Jordi– i va batre tots els rècords de venda de tal manera que el mateix any va propiciar una versió cinematogràfica que va fer Antoni Verdaguer amb el títol de L’escot.
A fi de comptes, en el camp de la sexualitat, la cultura de la nostra societat ha realitzat un canvi acrobàtic; ha passat del rebuig del gaudi sexual, de la castedat obligatòria fins al dia del casament per a les dones, de molts matrimonis concertats per motius econòmics, de la punició al gaudi solitari i del menyspreu a qualsevol forma d’homosexualitat a una situació de permissivitat absoluta. En qüestió de poc temps. Ara la sexualitat, com es pot seguir a través de bona part de la literatura, s’obria de bat a bat, i hom feia celebracions orgiàstiques, beneïa l’intercanvi de parelles, consumia pornografia . . .
5.
La conducta de l’individu, en la societat de consum, està contínuament acompanyada per l’oferta hedonista. Valors com l’esforç, la disciplina o la voluntat resten en un calaix. «L’esforç –escriu Lipovetsky a L’era del buit– no està de moda, tot el que suposava subjecció o disciplina austera s’ha desvalorat en benefici del culte al desig i de la seua realització immediata». El subjecte viu una expansió de l’ego, i si una extremitat és representada pel neguit de l’autorecerca, l’altra és la del plaer que li proporciona el cos, especialment el sexe. Hi ha una cultura del temps lliure, del divertiment, dels viatges, de l’espectacle . . . Un espectacle que és continu i en tots els àmbits de la vida. I en tots els llocs i en els no-llocs, com defineix Marc Augé algunes zones modernes: aeroports, grans superfícies comercials, etc., hom constata l’extensió dels parcs temàtics així com la transformació de molts espais –hotels, cases de turisme rural . . . – en una mena d’espais escènics. La gamma de viatges s’ha incrementat i s’ha diversificat i es pot anar de safari a l’Àfrica, a visitar pobles en països on hi ha una dictadura fèrria, i també es pot fer turisme sostenible i voluntariat social a través d’opcions alternatives de viatge. Hi ha l’oferta de balnearis o d’hotels amb spa, de ciutats festives amb platja i discoteca, la de barris amb oferta gastronòmica, rutes de vi, cerimònies amb altres productes de menjar. El nostre entorn és una mena d’escenari-oferta de diversió variada, en tots els camps. La idea que es desprén sovint dels missatges més reiterats és la d’una promesa de vacances perpètues.
D’un temps ençà, tot ha de ser divertit, un decorat atractiu ha d’acompanyar-nos a tot arreu. Allò que parle seriosament i que tinga un temps determinat d’emissió té el perill d’esdevenir «avorrit». Aquest és el pitjor adjectiu que qualsevol cosa pot tenir, des d’una pràctica laboral, un sermó, un llibre o una classe. L’alegria festiva, encara que siga de plàstic, no és només la dels dies en què el calendari destaca en roig, sinó la del conjunt de dies de la setmana, i encara, en cada una de les seues hores.
Però aquest reflex de la vida abocada al gaudi sensual, a la satisfacció immediata dels impulsos, sobretot sexuals, ve acompanyat d’un to de comèdia. És ací on podem situar una literatura que vol desprendre’s del llast transcendent de les dècades anteriors i manifestar-se amb l’alegria i la lleugeresa de l’humor. Sergi Pàmies, Gabriel Galmés, Toni Cucarella, Ferran Torrent, Maria Jaén –a banda de Quim Monzó– són alguns dels escriptors que fan contribucions a la comèdia, on el desig transita en tota la gamma de situacions possibles i on la lubricitat és minuciosament recreada.
Tot sembla que ha de ser humorístic i entretingut; d’un orador destaquen les virtuts de si és divertit o no, però també d’un polític, d’un rector, d’un mestre (les classes han de ser divertides, la literatura ha de ser divertida, l’economia ha de ser divertida i així successivament).
«Una vida s’encén a cada sacrifici», escrivia Màrius Torres en el poema «La mort, en un matí d’abril». I vet ací que allò que destil·la la societat sembla que s’encamine cap a un tipus de paradís sense cap esforç. Tot és possible, però, a més, «tot t’ho mereixes» –diu la publicitat desculpabilitzadora en una de les seues consignes volàtils i subtils. L’adhesió al consum i l’autocomplaença porta adherit el neguit. Paradoxalment, la facilitat material amb què vivim –hem viscut– les societats opulentes d’Occident augmenta les dificultats de viure, perquè qualsevol satisfacció de realització personal esdevé una meta difícil. Potser vivim i gaudim sense una sensació de culpabilitat, però sí amb insatisfacció. Com deia Zygmunt Bauman a L’art de la vida, «els nous narcisistes no viuen obsedits per la culpa sinó per l’ansietat».
També Lipovetsky, amb el pas dels anys, ha portat moltes vegades Narcís a la consulta i de la revisió clínica d’aquest individu ha destacat alguns canvis importants. Ho fa al llibre-entrevista de Bertrand Richard, La societat de la decepció (2006), on arriba a formular que vivim una felicitat paradoxal, en què la societat del benestar conviu amb la dificultat de viure. L’exercici d’enfrontar-se a les eleccions, a la renúncia i les pors condueix l’individu a un estat permanent de neguit. Des d’una perspectiva espiritual, el llegat més comunament universal apunta que la felicitat només es pot obtenir procurant-la als altres.
Al capdavall, allò a què ens empeny aquest moment històric és a crear constantment la nostra pròpia resposta a les coses, la nostra forma de fer i de sentir. Aquest simple fet ens porta un grau més alt de tensió, de repte i, en conseqüència, de sacrifici i de frustració. I si ara és quan més possibilitats tenim de fer el que vulguem en la nostra vida i de la nostra vida, com és que experimentem aquesta enorme insatisfacció?
6.
Els Narcisos i els Dionisos han accentuat un tipus d’egolatria patològica, després de la pèrdua de la rigidesa disciplinària dels sistemes ideològics i religiosos, i han mostrat la seua insubordinació a credos, sectes, partits, fins i tot a filosofies. Ben mirat, són uns individus que, de vegades, a contracorrent, han hagut de descreure’s missatges i assumir una mena de buit que han tractat d’omplir mitjançant el culte al cos. Després de lliurar-se dels seus credos, de les forces exteriors (siguen en forma religiosa, ideològica, etc.) han sucumbit a les seues aigües interiors (emocions, construcció vital . . . ). En certa manera, tot fa pensar que la llibertat, paradoxalment, esdevé causa d’esclavatge. En tot cas, però, tot açò no és conseqüència de cap malefici de forces obscures, sinó la resposta del pobre individu que ha d’encarar-se a la vida que li ha tocat viure.
Perquè l’individu de la nostra societat ha de saber si té sentit treballar llargues jornades, mostrar submissió al director, competir amb els seus companys, destruir l’entorn, contribuir a l’explotació infantil als països del tercer món i viure una tensió constant només per obtenir unes poques setmanes de vacances a l’any. No és aquest el gran buit de què parlen alguns analistes, i entre ells Lipovetsky? I, al capdavall, més prompte o més tard, aquest individu ha de descobrir que la trista essència del carpe diem –entés simplement com una submissió als plaers– és ben amarga, per allò que en llatí en deien fugit irreparabile tempus i que en versos de Vicent Andrés Estellés potser sona més real:
Com la merda que s’esmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors i tot això.
(Horacianes, XVII)
Sense dubte, l’entorn de perpetu divertimento es conjumina contra l’esperit de realització personal, de satisfacció profunda de l’individu que no pot satisfer-se amb els plaers sensuals. Els plaers són intrínsecament i per definició efímers; són exercicis de pujada i de baixada. El camí de la felicitat no és pot identificar amb el consum de menjars, begudes, imatges exòtiques de viatges . . . A més a més, centrar-se en un mateix és sempre causa de malestar, d’una manera o d’una altra. El fet d’estar centrat en el jo, per exemple, que tot estiga pendent de la imatge que donem, fa nàixer tensió. Altrament, el desig, portat a una satisfacció sense límits talment la fagocita la publicitat en múltiples missatges, desperta una avidesa que és, com tot desig, insaciable. En conclusió, els plaers sensorials –bé que són necessaris per engendrar una visió ponderada de la vida– portats a un punt de no-límit, deixen sempre, com a torna, la insatisfacció, perquè després de la seua presència, arriba la síndrome d’abstinència. Els plaers, com està ben demostrat, creen dependència. No vull fer ara i ací cap apologia de l’austeritat, ni de la frugalitat, però cal reconèixer que el conjunt de missatges del nostre entorn impulsen un consum infinit, una invitació perpètua al divertimento i als plaers, que és de totes totes perillós i fals. Prou ho remarcà Epicur: la felicitat no s’aconsegueix sense renunciar als plaers més immediats. S’ha de triar, i s’ha de saber triar.
Les visions de Richard Sennett, Jean-François Lyotard, Gilles Lipovetsky tenen, a hores d’ara, una trentena d’anys. És lògic que ens preguntem si l’esbós perfilat és encara vigent. Amb una crisi econòmica com la que vivim des del 2007, amb esdeveniments pertorbadors com ara l’11-S, amb els desgavells i el neguit social a Occident, podem parlar encara d’un individu amb el perfil que s’acobla a Narcís? A Dionís? És encara vigent la filosofia del presentisme i de l’hedonisme?
Des de la dècada dels vuitanta fins al 2007, o al 2008, Europa ha viscut un període de creixement com no s’havia produït després de la Segona Guerra Mundial. Vistos des d’ara i, potser, de manera simplista, podem dir que a Europa i també a altres llocs, els anys vuitanta van ser de trànsit de la «socialdemocràcia» al «liberalisme». El període de creixement continuat va fer arrelar una sensació de progrés sòlid. Mentre que els governs de Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, i de Ronald Reagan, als EUA, varen crear les bases liberalitzadores, ço és, desregularitzadores, dels mercats, germen que desencadenà l’actual crisi. El liberalisme es manifestava –es manifesta encara– amb seducció, alegria canviant: l’oferta eterna de plaers.
A despit que se’n parle molt, la realitat de després de la crisi ningú no sap ben bé com serà, però molts analistes coincideixen a assegurar que viurem un món molt diferent al d’abans i al d’ara. Algunes coses seran millors i d’altres pitjors; la majoria serà això: coses noves. No podem obviar també que vivim en un accelerat temps històric, on els canvis se succeeixen de forma agitada. «Eixir de la crisi» no voldrà dir, en cap cas, tornar a la situació anterior: hàbits de consum, serveis socials, vacances establertes amb una quantitat de dies com fins ara, temps de lleure. I això sense entrar en altres àmbits com ara el món educatiu . . .
La nova realitat, canviarà les bases de l’individu narcisista que viu pensant en el consum, les vacances i els plaers de cap de setmana? En la pràctica del culte al cos? En el lliurament a les frivolitats? L’individu, tornarà a vibrar amb causes col·lectives? Sentirà solidaritat o compassió? Què ocorrerà si l’individu no pot permetre’s ni el gaudi alcohòlic ni el d’altres esplais de cap de setmana? Si el programa hedonista es redueix dràsticament? Sense aquestes vies d’escapament, com suportar l’envit de la vida? El «desencantament del món»? (en termes de Max Weber).
El 2009 es va estrenar la pel·lícula hispano-argentina Las viudas de los jueves. Es tracta d’un film de Marcelo Pi-ñeyro que retrata un conjunt de famílies de l’elit econòmica del país sud-americà amb un elevat tren de vida i que varen viure la situació de crisi de l’inici de la dècada. Doncs bé, davant de l’esfondrament econòmic que els ve al damunt, l’eixida que prenen no és altra que la de suïcidar-se. Incapaços de suportar un canvi d’hàbits, un començar de nou, a una altra escala econòmica i social, no hi veuen cap altra eixida que la del crepuscle lívid, la del turmentós punt i final. Perdre l’estatus els resulta no un malviure, sinó una realitat insuportable. Serà aquesta la profecia, en la nostra societat?
L’observació del funcionament de la història mena a constatar que sovint les etapes segueixen un moviment pendular. La fase del «nosaltres» ha deixat pas a la del «jo», no vindrà ara un moment de canvi per conjugar el verb en una altra persona? Per això la pregunta sorgeix punyent: el context actual, canviarà l’escala de valors vigent? Dibuixarà, de nou, el somriure d’algun anhel social a compartir?
El cinema d’Isabel Coixet: «Desxifrar el dens maó de la vida quotidiana»
1.
A mitjan anys noranta la directora Isabel Coixet ens sorprengué amb una pel·lícula senzilla i emotiva, Coses que no et vaig dir mai (1996). Nascuda a Barcelona, el 1960, Coixet havia fet algun film anteriorment, però era, de fet, una directora desconeguda per al públic. Coses que no et vaig dir mai és una història molt simple: Ann s’ha traslladat a una ciutat per viure prop de Bo, el seu xicot. Treballa en una tenda de material fotogràfic i de vídeos. Un bon dia, el nuvi, que és periodista, telefona a casa i li diu que vol posar fi a la relació. Ann, que intenta suïcidar-se, trau cap amb l’ajuda del telèfon de l’esperança, on treballa Don, un venedor de cases que hi fa de voluntari.
Coixet se centra en l’escenificació de la sotragada amorosa, contada amb una sensibilitat extraordinària. Tot capbussant-se en el món dels afectes, posa en evidència la fragilitat emotiva d’una sèrie de personatges, especialment de la protagonista. La inestabilitat sentimental, l’individualisme, la manca de comunicació en el món dels nostres dies, són alguns dels temes que apareixen en el llargmetratge. La història explora aspectes de la vida que tenen a veure amb l’autoestima i amb les dificultats de superar crisis afectives, amb les ferides familiars i els abandons, la soledat i la incomunicació. I també amb el desig, que potser és el gran tema de la pel·lícula. Perquè vivim en una societat que vol complaure’ns amb productes de qualsevol mena. Ens hi acostumem a unes coses i, si ens manquen, sentim una buidor apoteòsica. En el film això apareix reflectit de diverses maneres però, especialment, a través del registre còmic. Així, un personatge, davant la impossibilitat d’aconseguir el gelat que desitja, es posa a plorar en el supermercat. Es tracta d’un apunt grotesc, però assenyala amb ironia la força de les nostres addiccions.
Un dels ingredients que destaca en el cinema d’Isabel Coixet és l’aire internacional de les seues pel·lícules. No hi ha res de local o de nacional identificable tret de la pellícula Mapa de sons de Tòquio. Si el lloc de Coses que no et vaig dir mai és l’espai completament neutre d’una gran ciutat, La meva vida sense mi (2003) transcorre a Vancouver, sense que això aparega en cap moment. L’escenari de La vida secreta de les paraules (2005) és una plataforma petrolera, una estació artificial enmig de la mar. Pareix que l’autora situe les seues obres en espais poc definits, o intercanviables, en l’àrea occidental: Nord-Amèrica o Europa. O en una terra de ningú, com diuen en anglés: no man’s land. I aquest no-lloc, com diria Marc Augé, no és un bon exponent de la globalització que vivim?
En molts moments, i no sols per l’espai, l’obra de la directora catalana sembla que busca –si em permeteu la comparació– una mena de llenguatge internacional com el que portaria Picasso al cubisme. A través d’uns personatges i llurs peripècies s’exposen uns temes i uns conflictes significatius del món occidental, bé siga de Nord-Amèrica o Europa. La indústria del cinema –abans de donar pas a l’art– potser també ho facilita; la directora ha fet càstings a Los Angeles, ha treballat amb actors americans i espanyols i catalans. En definitiva, els espais neutres, on tot color local és absent, és potser més fàcil d’aconseguir que un de signe contrari. A més a més, concentra l’interés del film en la trama, sense cap desviació possible.
Les obres de Coixet mostren un gran compromís ideològic. Qualsevol espectador se’n pot adonar. Per a ampliar el marc de referències de la seua obra disposem del conjunt d’entrevistes de l’autora i, així mateix, d’un llibre ben significatiu: La vida és un guió. Ací, entre apunts autobiogràfics, petits assaigs estètics, cròniques de rodatge, etc., l’autora exposa algunes de les seues idees, dels seus pensaments i dels seus gustos. Les conviccions de l’autora són fermes i van des de la denúncia de la violència de gènere, a la crítica dels polítics de l’època d’Aznar o de l’administració Bush (tot això ho transmet també a les seues pel·lícules). Però, sobretot, en aquest món de complexitats creixents i d’exacerbat individualisme, on proliferen les banalitats grolleres, els seus films són totalment catàrtics. Ens ofereixen una emoció estètica autèntica, allunyada de frivolitats. «Per primer cop tinc proves palpables –escriu a La vida és un guió– que una pel·lícula serveix, reconforta, ajuda a entendre les coses que passen, a desxifrar el dens maó de la vida quotidiana, a viure.»
2.
A La meva vida sense mi (2003), Coixet aborda un tema ben difícil, com és la mort. I ho fa de manera sensible, profunda i –si em permeteu– búdica: una xica de vinti-tres anys, casada i amb dues xiquetes, s’enfronta a un diagnòstic mèdic que li dóna dos o tres mesos de vida. Davant d’aquesta realitat, la protagonista ni es desespera ni es rebel·la, l’accepta. El primer que decideix fer és amagar la situació als familiars i, amb això, estalviar-los preocupacions i sofriments. I prepara, amb minuciositat, l’acomiadament de les filles, del marit, de la mare i del pare (fa desset anys que és a la presó).
L’heroïna actua de manera serena i és d’una generositat admirable amb les persones del seu entorn. Però, sobretot, viu en un estat de consciència extraordinària, de plenitud, els moments finals de la seua vida que seran molt diferents a la resta. En un soliloqui ho expressa així:
Aquesta ets tu. Amb els ulls tancats, sota la pluja. Mai vares pensar que estaries així, mai et vares veure . . . com ho diries . . . com aqueixes persones que gaudeixen mirant la lluna, que es passaven hores mirant les ones i els crepuscles o el vent o els salzes, suposo que saps de quina mena de persona parlo, o potser no. Però resulta que t’agrada estar així, gelant-te, notant com l’aigua traspassa la jupa, i t’arriba a la pell. I l’olor. I el tacte de la terra que s’ablaneix. I el so de l’aigua xocant contra les fulles. Totes les coses de què parlen els llibres que no has llegit. Aquesta ets tu. Qui ho anava a dir?
La protagonista, encarnada per Sarah Polley, viurà un amor intens, experimentarà una profunda connexió amb les persones del seu entorn (filles, marit, mare . . . ) i descobrirà una dimensió pregona amb tot el que l’envolta. Perquè la consciència de la seua realitat finita li permet redescobrir el món («Tens la sensació que tota la vida ha estat un somni i que ara comences a despertar»). L’analogia amb alguns ingredients del budisme és ben remarcable, tot començant per la denuncia de com vivim d’esquena a la realitat de la malaltia i de la mort. Cal recordar que a l’inici del relat budista, tenim el jove príncep Siddhartha a qui el seu pare mantenia en un palau aïllat, tot gaudint dels plaers i les comoditats i alié al contacte amb la malaltia, la mort i la vellesa.
L’escenari on es mouen els personatges és una ciutat amb trets genèrics de gran ciutat i, encara que és la població canadenca de Vancouver –com hem dit–, res no ho fa explícit. Allò destacat és el fet de ser una gran urbs, transitada per gent anònima que fàcilment podria ser de qualsevol lloc del món –de moltes parts del món, si més no. I no costa gens tampoc veure-la com un producte estàndard de les societats occidentals, en l’actual fase d’americanització o de globalització. Tot això amb alguna nota d’humor, com la que representa un personatge de Segòvia que treballa en una perruqueria.
El capteniment de la protagonista, amb la força per afrontar els fets, amb el testament d’amor a tots aquells que l’envolten, commou. En aquesta societat que ens fa viure enormement distrets i ocupats, on la mort no existeix, Isabel Coixet la mostra de manera punyent. «La meva vida sense mi» sembla una frase treta d’una obra de santa Teresa, com aquell leitmotiv que apareix a Coses que mai no et vaig dir sobre les pregàries i les súpliques («Hi ha més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses»). Parlar de la mort vol dir recordar la dimensió transcendent de la vida, com ho fan els corrents espirituals i com ho destaca Vicent Andrés Estellés en un dels versos del Llibre d’exilis, «He amat la Mort perquè ella m’ha fet amar molt més».
El missatge de la pel·lícula és també ostensiblement crític i rebel davant del consumisme que ens assetja. A través de les escenes en un supermercat, sentim una veu que diu: «Ara te n’adones que totes les coses que hi ha als aparadors, als catàlegs són aquí perquè ens oblidem de la mort i no ho aconsegueixen». En efecte, com observa Gilles Lipovetsky comprar és una operació que suposa un cert rejoveniment emocional. Ben significativa, també, esdevé l’escena en què la protagonista és a l’establiment comercial i, a càmera lenta, els objectes van entrant en un estat d’ingravidesa. «Al supermercat ningú pensa en la mort», diu una veu en off mentre ella paga a la caixa. El consumisme (amb el seu braç armat, la publicitat) ha esdevingut una anestèsia efectiva en la nostra vida. Ha constituït l’autèntic palau on el jove Buda romania alié a les realitats bàsiques de l’existència. John Berger, un autor especialment estimat per Coixet, i a qui dedica la pel·lícula, ha escrit algunes de les reflexions més brillants sobre l’engany publicitari: «[la publicitat] ens proposa –diu un dels assaigs de Maneres de mirar– a cadascun de nosaltres que ens transformem, o transformem les nostres vides, comprant alguna cosa més». La directora catalana dedicada professionalment al món de la publicitat sembla inspirar-se en les pàgines de l’assaig de l’autor anglés i les tradueix en imatges. La cineasta acara la protagonista amb diverses dones que volen rejovenir i que viuen pendents del seu look. Hi ha una cambrera irritada que desitja que li toque la loteria per fer-se una operació de cirurgia estètica i assemblar-se a una actriu famosa. I hi ha una perruquera, interpretada per l’actriu portuguesa Maria de Medeiros, que còmicament confessa el quid de la seua professió: al seu establiment acudeix la gent a realitzar els seus somnis impossibles: «És tan estressant ser perruquera –diu el personatge–. La gent vol que els posis guapos i . . . de vegades no s’hi pot fer res». Hauríem d’esmentar, així mateix, l’interés obsessiu d’una companya de treball de la protagonista pel menjar i les dietes. Tot plegat tenim un esbós dels mecanismes consolatoris de la societat actual. En l’assaig anterior ens hem fet ressò de la frase de Lipovetsky en L’era del buit: «Antigament, a la societat hi havia la religió, que oferia consol a la gent. Avui, on trobem aquest consol? En el consum. Quan estem deprimits anem a la perruqueria, o al cinema, o ens comprem un DVD».
La promesa de felicitat edènica que difon, a tort i a dret, el mercat, és el principal obstacle per a adonar-se de la finitud humana. La percepció d’aquesta realitat és, en canvi, allò que ens desperta la consciència de la vida. El missatge del film és precisament destacar com, entre la borrumballa diària, l’entreteniment continuat de la indústria cultural i el consumisme, deixem de percebre allò essencial de la vida. En realitat, l’encarament de la protagonista amb la mort la fa oberta i sensible. En l’acostament a la veritat de les coses trobem no sé si la felicitat, però sí un estat de satisfacció autèntica. Potser perquè, com deia Comte-Sponville, «més val viure una vertadera tristesa que una falsa alegria».
3.
La vida secreta de les paraules (2005) transcorre en una plataforma petrolera enmig de la mar on ha succeït un accident. I en la qual només hi treballen homes. Blai Bonet fa servir un hospital com a escenari de la novel·la El mar, on uns personatges s’encaren a les realitats més punyents del seu passat. L’escriptor argentí Manuel Puig, a El beso de la mujer araña, per la seua banda, tria una cel·la de presó on dos personatges viuen una experiència d’amor impossible, en un espai reduït que els condiciona de manera pregona. La directora catalana dibuixa ací un escenari peculiar, amb els trets d’una illa minúscula i amb l’afegit de la duresa metàl·lica: ferro, cabines, ferralla, corredors estrets, passarel·les. . . . Un escenari que recorda els espais de les obres del novel·lista Jim G. Ballard, algunes de les quals com Crash –portades al cinema per David Cronenberg amb força èxit– mostren una predilecció per l’acer, la ferralla i el ciment. Si bé no és el confinament d’una presó –ni d’un hospital–, s’hi acosta a través de la duresa dels materials com poden ser els d’un cementiri de cotxes. L’ús literari que Ballard fa de la ferralla, testimoni del present i exponent d’allò efímer, s’assembla a l’ús que en fa el pop art en la plàstica.
La protagonista, Hanna, és una dona solitària i misteriosa –com li agraden a la directora–, que intenta oblidar el seu passat –interpretada per Sarah Polley com en la pel·lícula anterior–, que va a la plataforma per tenir cura d’un home ferit en un accident. Es tracta d’un personatge, Josef –interpretat per Tim Robbins– que s’ha quedat temporalment cec. Entre ells va creixent una estranya intimitat, un vincle ple de complicitats subtils, veritats i mentides, humor i dolor, del qual cap dels dos en sortirà indemne i canviarà les seues vides per a sempre. És la història d’un acostament sentimental lent i cadenciós, com s’esdevé a Mapa dels sons de Tòquio. L’atmosfera de nocturnitat, talment el film anterior, crea un clima propens a fer confessions, a obrir-se de cor. El refinament de la llengua àrab fa que dispose d’una paraula per expressar el fet de parlar a la nit, samar. El mot subratlla la força poètica de l’acció, sensible a fer brollar les profunditats de l’ànima.
En aquest obra, Coixet aborda el pes del passat. I també dels signes misteriosos i poètics, com ara el del silenci sobtat que es produeix abans de les tempestes, que sembla traslladar el llenguatge de l’univers. També hi apareix un cuiner especial –interpretat per l’actor Javier Cámara– amb una història secreta. Hi ha coses enigmàtiques: una oca que travessa el pati, dos homes que sobtadament es besen . . . Sobretot, la pel·lícula parla de la força de l’amor i de la seua potència per damunt de tot, en les més terribles circumstàncies. I l’escenifica amb una dosi de misteri, de paraules xiuxiuejades entre silencis durant la nit.
Sobre la taula, alguns aspectes de la història recent: la guerra de Bòsnia, el que hi ha darrere de l’ocultació d’atrocitats, la mutilació física i l’empremta psicològica dels grans traumes. Coixet, com el director de cinema canadenc Denys Arcand, és llicenciada en història i força sensible a allò que ara se’n diu el paper de la memòria històrica. En una societat que comença a ser amnèsica i que viu assetjada per l’Alzheimer i malalties afins; en una societat els mitjans de comunicació de la qual converteixen qualsevol notícia en efímera a través d’un cúmul interminable d’imatges que s’esvaeixen de seguida, la pel·lícula reflexiona sobre els efectes perniciosos de l’oblit. I sobre la impunitat de botxins, i sobre la fragilitat del destí de molta gent ferida que deambula amb una pena difícil de comunicar i, potser per això, difícil de superar. El pitjor, sens dubte, és deixar-ho tot indemne i arxivat, i si, com Coixet comenta a La vida és un guió, «[per a] la barbàrie, la crueltat, el sadisme [ . . . ] ni aquí ni als Balcans ni a Somàlia ni a cap país que pateix o hagi patit una guerra civil, no hi ha cap explicació», encara s’incrementa més el dolor si hom roman amb l’ànima muda. Cal recordar que l’autora havia fet un documental, Viaje al corazón de la tortura, sobre aquesta horrible realitat a l’Índia, Turquia i Sarajevo. El reportatge, que mostra la coneixença directa d’escenaris i de casos de tortura, exposa el compromís de l’autora amb la denúncia. Bé que de vegades a l’oprimit li poden anar bé –aparentment– l’obediència o l’amnèsia, difícilment, a la llarga, el silenci (o més encara assumir la versió oficial) poden resultar tranquil·litzadors.
4.
Mapa dels sons de Tòquio (2009), el darrer film de l’autora fins la redacció d’aquest paper, s’inscriu en la nipofília que, d’alguna manera, vivim en els darrers anys. Caldria comptabilitzar entre els exponents d’aquest flux del País del Sol Ponent obres inspirades en la cultura japonesa com: Sayonara Barcelona, Premi Sant Jordi tres anys abans de la pel·lícula de Coixet, de Joaquim Pijoan. Sèries de televisió amb un gran èxit de públic. Llibres de viatge al Japó o testimonis de japonesos que viuen Catalunya com un descobriment, talment escriu Ko Tazawa a Cartes a Yu i Kei. Un exponent destacat n’és també la recepció entusiasta de les ficcions d’Haruki Murakami o Kensaburô Òe, sobretot el primer. La pel·lícula de Coixet resulta molt pròxima al món de Murakami: personatges femenins enigmàtics, amb forts conflictes interiors; relacions tumultuoses on la passió sensual i sexual assoleix moments àlgids. El protagonista del llargmetratge, David –encarnat per Sergi López– té una tenda de vins ibèrics a Tòquio, una dedicació pareguda a la d’un dels personatges d’El meu amor Sputnik de Murakami.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
