Kitabı oku: «Molt a favor»
Passar 21 dies sense abandonar el català, establir bonificacions fiscals per la llengua, augmentar-ne l’ús a les plataformes digitals, que entitats com el Barça facin campanyes en català, configurar els dispositius electrònics en aquesta llengua, fer videojocs, un reality show o un festival de la cançó en català… Són algunes de les propostes que set professionals de la llengua han elaborat per afavorir la difusió i l’ús del català en tots els àmbits de les societats catalana, valenciana i balear.
Són 57 accions concretes, ben traçades i executables. Pensades i defensades amb eficàcia i bon humor, i que podem dur a terme des de persones individuals fins a poders polítics, passant per empreses, entitats i associacions. Només demanen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació. El mateix que els autors reclamen al final del llibre en la crida que fan per un gran pacte per la llengua.
Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas i Pau Vidal, sota la coordinació d’Enric Gomà, demostren que estan Molt a favor del català. Cadascun de nosaltres hi pot estar també.
Molt
a favor
Molt
a favor
57 propostes i un pacte per la llengua
Magí Camps
Míriam Martín Lloret
Rudolf Ortega
Maria Rodríguez Mariné
Ivan Solivellas
Pau Vidal
Enric Gomà (ed.)
© 2021, Magí Camps, Enric Gomà, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas i Pau Vidal
© d’aquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
—Eumo és l’editorial de la UVic-UCC—
Primera edició: juny de 2021
Disseny de la coberta i la maqueta: Enric Jardí
Maquetació: Grafime
ISBN: 978-84-9766-739-5
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Sumari
Tota pedra fa paret
1. Polítics, no desdobleu. Fer les declaracions només en una de les llengües oficials
2. Diccionari urbà. Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans
3. No sé com dir-l’hi. Permetre als pacients saber abans de triar metge o pediatre si entén i parla català o no
4. Subtitulem, que el món s’acaba. Unificar la subtitulació a TV3, À Punt i IB3 perquè tothom hi surti guanyant (començant per ells)
5. El Festival de la Cançó en Català. Impulsar un festival de música en català com Eurovisió
6. Que no se’ns escapi el 2026. Impulsar l’organització del Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
7. Sulé o Soler, Massagué o Messeguer, Chaumà o Jaumà. Emprendre una campanya pels cognoms ben escrits
8. Corregir el corrector automàtic. Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica
9. Cunnilinció o amorrar-se a la pica? Crear més material de consulta ràpida per als joves en els llibres de text
10. Normalització fiscal. Establir bonificacions fiscals pel català
11. Xiular sense dir barbaritats. Convertir àrbitres i entrenadors en models
12. La força de la veu. Penjar a la xarxa obres en català lliures de drets d’autor llegides i enregistrades per voluntaris d’arreu del domini lingüístic
13. Erasmus, multilingües per definició. Seguir les classes en català hauria de ser la norma per als universitaris extracatalans que estudien aquí
14. Aquí, en aquest capitell un músic toca la xirimia. Oferir les visites turístiques guiades amb la llengua marcada prèviament
15. La diada del Bon dia. Instaurar un dia per la llengua en tot el domini lingüístic
16. El català i la renovació del cinema. Augmentar la presència del català a les plataformes digitals
17. A la xarxa volem riure amb hac aspirada: ha, ha! Fomentar els referents de llengua per a joves a les xarxes
18. «Oi que no és lo mismo?» Separar el màster que capacita per ser professor de secundària de català del de castellà i que per cursar-lo s’exigeixi de veritat formació lingüística
19. No et saltis el cediu. Aprendre a conduir en català
20. Teatre per al poble. Socialitzar la dramatúrgia actual per complementar la feina escolar
21. Referèndum a la comunitat. Sotmetre a votació la llengua de l’escala de veïns
22. Aina, com puc anar de Ceret a Figueres? Exigir que l’Administració pública demani productes en català
23. Sis tigres de Bengala afamats de carn humana! Presentar el circ en català
24. Programari de l’Administració en català. Configurar els ordinadors en català en tots els àmbits dels serveis públics (biblioteques, escoles, universitats, arxius, autoserveis, etc.)
25. I què en farà, del català? Incloure un informe lingüístic en les bases dels concursos i subvencions públics
26. Foc nou. Passar el drap per les falles, un veritable aparador al món
27. Només en català? Només en català. Crear la figura d’un mediador de referència per ajudar les escoles i instituts en cas de conflicte lingüístic
28. I si traduïssis un videojoc? Campanya de micromecenatge per a la traducció de videojocs
29. Tres televisions en una, el lubricant més eficaç. Fer una plataforma conjunta de les tres televisions públiques: TV3, IB3 i À Punt
30. La funció de boia. Incidir en la formació dels monitors i directors en el lleure
31. A la recerca d’investigadors en català. Lligar la investigació produïda amb ajuts econòmics autonòmics a l’ús del català
32. El català, més que un club. Fer campanyes d’entitats potents del país en català, no traduïdes del castellà
33. Parlar català per abaratir els crèdits (universitaris). Incentivar el «voluntariat lingüístic» dels estudiants universitaris oferint-los rebaixes en la matrícula del curs següent o cursos gratuïts d’altres idiomes
34. Sociolingüística per a dummies. Difondre al gran públic la feina dels sociolingüistes
35. Feim pinya! Intercanvis escolars arreu de la comunitat lingüística. Promoure l’intercanvi entre escoles de diferents indrets de la catalanofonia
36. Als cartells, Xaràpova. Transcriure els noms d’alfabets no llatins segons les normes catalanes
37. Firem-nos la llengua. Organitzar una fira dedicada al català
38. T’estimo, t’estime, t’estim. Incloure per sistema la variació dialectal en les assignatures de dicció catalana
39. El català puntua més. Incentivar mestres i professors perquè s’apuntin a cursos de català fent que donin més punts per obtenir plaça o guanyar concursos de trasllat
40. Els joves, orfes en la llengua pròpia. Recuperar l’espai juvenil 3XL
41. Atenció! Un tren en pot amagar un altre. Establir un ordre lògic en els missatges de megafonia i les cartes de restaurant
42. Mossèn Alcover al segle XXI. Elaborar un diccionari col·laboratiu de català col·loquial
43. Ser fidel és possible. Demana’m com. Aplicar el mètode Pilates al nostre comportament lingüístic
44. Repartir i fer comunitat. Compartir les traduccions dels documents estatals, europeus i internacionals
45. Arribar i moldre. Permetre que a les escoles es puguin oferir classes de català per a infants nouvinguts
46. Com despenjar el telèfon. Recuperar el «Digui?», la fórmula d’interlocució telefònica tradicional
47. Bon cop de clic. Dedicar deu minuts a configurar dispositius: una inversió molt fructífera
48. Web de jocs a l’aula. Fomentar la ludificació a les aules amb un conveni de cooperació educativa
49. Xarxa d’Escoles de Català. Muntar cursos de català per a adults en escoles públiques
50. La llengua escapçada. Acabar la Història de la llengua catalana de Modest Prats i Josep Maria Nadal i recuperar les Millors Obres de la Literatura Catalana
51. En valencià, sisplau. Cercar la complicitat entre els països de parla catalana
52. Excursions no facultatives. Visitar l’Alguer i Perpinyà, escoles de com acabar malament
53. Fortnite a la catalana. Atrevir-se a fer producció de videojocs 100 % en català
54. Retrat de la llengua més nostra. Actualitzar, sota l’empara de la Secció Filològica de l’IEC, l’Atles Lingüístic del Domini Català amb micromecenatge i voluntaris
55. Temptacions al mas. Posada en marxa d’un reality show en català
56. Visibilitat per a totes. Aprofitar la visibilitat del feminisme per fer més present el català al món
57. 21 dies sense canviar de llengua. Aplicar un mètode per no saltar al castellà a la primera
Un pacte per la llengua
Tota pedra fa paret
Pel que fa a la nostra llengua, els catalans som excel·lents en les diagnosis. Sabem exactament quins mals l’afecten, en detectem ràpidament els símptomes, en coneixem i en valorem les varietats i les comparem amb llengües d’altres continents —el francès del Canadà, el guaraní i el quítxua, les llengües africanes, les polinèsies. Si ens embalem, citem el rètic, el lapó i el mirandès (i els més despistats pensen en Carmen Miranda). Si tenim un dia més reposat, el neerlandès de Bèlgica. Si estem una mica depressius, l’occità, que és el nostre mirall més negre. Però una vegada ben establert i definit l’estat de la qüestió —i molt ben descrit i analitzat pels millors especialistes—, no som gaire destres a l’hora de proposar solucions, remeis, sortides possibles a aquests mals, i de dur-los a la pràctica, per recuperar el terreny perdut durant els últims vuitanta anys: retornar al català l’ús quotidià i estès, majoritari i popular, en totes les funcions d’una societat com la nostra. A la manera de la pel·lícula Horitzons perduts, sabem quin és el nostre Xangri-La i el repetim tot sovint: el català s’ha de convertir en llengua societària, llengua d’acollida, prestigiada i comuna, apta per a tots els usos i situacions, plena i depurada, sense l’espasa de Dàmocles —o de Joffrey Baratheon— del calc del castellà i l’anglès. Però a aquest horitzó remot i colgat per neus perpètues, no sabem gaire com arribar-hi. Sovint s’apel·la a la importància que els parlants canviem les nostres actituds lingüístiques individuals i no renunciem al català en cap situació de la vida quotidiana. Per tant, es demana als ciutadans que ens conscienciem —aquest verb no pot faltar mai— i actuem en conseqüència, en una mena de revisió de vida lingüística permanent. No cal dir que seria un gran pas endavant que hi ajudaria molt. Però tantes crides insistents i agòniques a les actituds individuals, que tenen un pes notable però no són el tot, carreguen damunt les espatlles dels ciutadans la responsabilitat de la minva i la desaparició de la llengua. En aquestes circumstàncies, és molt difícil llevar-se content.
Al costat del ciutadà individual —sempre en falta, acusat de ser passiu, acomodatici i liró, a més a més de mancat de criteri i cultura general—, l’altre pol on s’exigeixen responsabilitats és l’Administració pública, sempre l’autonòmica: les dues Generalitats (la d’Amunt i la d’Avall, com a l’anunci de Fairy) i el Govern balear. Gairebé mai altres administracions, com el Govern d’Espanya o la Unió Europea, ni tampoc les diputacions ni els ajuntaments. Que els ajuntaments importants del país no tinguin oficines ni polítiques de difusió lingüística en l’àmbit del seu municipi és una mancança notable —que a tothom li deu semblar bé, perquè no se’ls exigeix mai res.
Davant d’aquesta incapacitat manifesta a l’hora de trobar solucions concretes, imaginatives i sempre parcials per a la difusió del català, que detectem en molts debats sobre la llengua —i que ens perdoni tothom que hi treballa a fons i amb encerts—, set professionals de la llengua ens hem reunit per intentar traçar propostes específiques per a la difusió del català, lluny de la sociolingüística llagrimosa: Magí Camps, Míriam Martín Lloret, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas, Pau Vidal i servidor de vostès i picapedrer. Tots set fa molt de temps que cavem en el camp de la llengua —els més ancians, tres o quatre dècades, sense comptar-hi Second Life i el GTA. Per tant, hem tingut temps per anar rumiant propostes, iniciatives, projectes, que considerem òptims per dotar el català de més vigor i plenitud. Per aquesta raó, ens va semblar oportú congregar-les aquí, a Molt a favor, i exposar-les amb un cert detall, per oferir un seguit d’accions possibles a les societats catalana, valenciana i balear: algunes més ambicioses i altres més restringides, algunes costoses i altres, no tant. Ara bé, hem d’advertir, sempre són propostes parcials, perquè pel que fa la difusió de la llengua no hi ha cap panacea (i sí molts placebos). Totes comportarien progressos en l’estesa i la consolidació de la llengua catalana, en un grau o altre. Entre l’individu i el poder polític existeix tot un ventall d’empreses, entitats i agrupacions socials molt complex i divers, les quals convidem a prendre-hi part amb decisió, valentia, constància i bon humor. La més emblemàtica de totes és el Barça, tant si és triomfant com si és exasperant.
Cadascú ha perfilat les seves propostes per difondre i millorar la llengua catalana d’una manera molt lliure i sense acordar temes entre nosaltres. Com a editor, només he vigilat que no ens trepitgéssim els uns als altres i he intentat evitar reiteracions innecessàries. Per tant, no hem sigut sistemàtics, no hem pretès cobrir tots els àmbits possibles d’una manera metòdica i escrupolosa. Per altra banda, no tots els convidats a participar-hi van acceptar la invitació ni tots els que la van acceptar en un primer moment després van acabar sent-hi. Entre aquests segons, agraïm la col·laboració del lingüista valencià Joan-Carles Simó, que va esbossar propostes molt atractives (i amb una òptica valenciana molt acusada) però que en el moment de redactar-les se’n va donar de baixa per falta de temps. Molt amablement, Simó va posar les seves propostes a la nostra disposició.
D’entrada, les propostes havien d’estar emmarcades en dos paràmetres molt clars: en primer lloc, havien de poder-se executar dins de l’Estat espanyol. Que no calgués l’últimament tan comentada independència de Catalunya per portar-les a la pràctica, ja que la independència és una opció política del tot legítima i alhora, ara no ens enganyéssim, incerta. La llengua catalana s’hauria de poder difondre i salvar, per dir-ho en termes propis de Protecció Civil, tant dins d’Espanya com fora d’aquest regne (i des d’aquí els demanem una mica de col·laboració, que fins ara ha sigut tan escassa que tampoc no els costaria gaire). En segon lloc, les propostes s’havien de poder engegar en un període de quatre anys, com a màxim (això és, una legislatura, si el govern no cau escales avall). Vaig marcar de bon començament aquests dos peus forçats perquè les propostes tinguessin el màxim grau de realisme i agilitat possible: la seva execució no s’havia de dilatar en el temps ni dependre de quina sobirania tenen Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Totes les propostes han de poder fer-se realitat sota sobirania pròpia, espanyola o lusitana, si Portugal fes un cop de cap i sorprengués el món sencer en un gest audaç.
Cadascun dels set favorables exposa i defensa les seves propostes i, naturalment, ell n’és el cap pensant —o el magí, en un dels casos. Si no haguéssim viscut uns temps de virulència sanitària tan acusada, hauríem pogut col·laborar més estretament, braç a braç. Però ens hem hagut de reunir per covideoconferència, amb la distància i fredor pròpies d’aquest invent. Entre els set, tothom assumeix les propostes dels altres però cadascun argumenta i exposa les pròpies a la seva manera, com aconsella Frank Sinatra. D’entrada, en el moment inicial del projecte, els vaig demanar que evitessin les generalitats —en minúscula— i que defugissin els plantejaments vagues, benintencionats i amables però alhora sense cap recorregut clar i plausible per arribar-hi. Per aquesta raó ens vam comprometre a evitar els bons desitjos sense cap projecte que els sostingués, als antípodes d’aquells nens que el dia de Nadal brinden per la pau mundial. Així, totes les propostes són concretes, prou ben traçades i executables en uns termes plausibles. Només exigeixen voluntat, pressupost i, en alguns casos, legislació o reglamentació.
En algun moment vague i difús —només recordo que tenia un capipota de Can Vilaró davant—, Rudolf Ortega va proposar empènyer un pacte per la llengua molt ambiciós, que hauria d’incloure el màxim de forces polítiques, socials, econòmiques i culturals i que comprometés tots els seus partidaris a defensar i promoure en el seu àmbit d’acció la llengua catalana amb accions precises i eficaces. A tots ens va semblar una iniciativa excel·lent i, abusant de la seva confiança i tarannà pacífic, l’hem inclosa com a epíleg. Així com cada proposta la defensa cada autor per separat, el pacte per la llengua, redactat per Ortega, l’assumim i el firmem tots set. Per aquesta raó, la nostra acció sobrepassarà l’edició d’aquesta obra, si tot va bé i Déu i l’Institut Català de la Salut ho volen.
També agraïm el bon humor i un cert grau d’inconsciència amb què l’editora Montse Ayats va acceptar la iniciativa de publicar Molt a favor. Ser en el catàleg d’Eumo, una editorial especialment compromesa amb la llengua, és un honor, per partida triple: com a editorial universitària, com a editorial vigatana, i del tercer honor ara no me’n recordo.
Els set favorables desitgem i esperem que algunes d’aquestes propostes es portin a la pràctica —i fora bo que els que les emprenguessin es posessin en contacte amb l’autor corresponent. També ens agradaria molt que promoguessin altres obres i debats on es defineixin i se sospesin més propostes, que seran, molt probablement, encara més imaginatives, encertades i aptes per dur a terme i que contribuiran a la difusió de la llengua amb més empenta. No ens sembla fora de lloc que ens exigim, entre tots, una mica de sentit pràctic i eficàcia.
Enric GOMÀ, editor
Barcelona, febrer del 2021
1 Polítics, no desdobleu
Fer les declaracions només en una de les llengües oficials
A les rodes de premsa dels partits polítics s’ha establert, d’uns anys ençà, que si la persona que fa les declaracions s’expressa en català, tot seguit se li demani que repeteixi en castellà el que ha dit. Això, que sembla que afavoreix la comprensió i la difusió del missatge informatiu, no fa altra cosa que amagar la llengua catalana perquè els mitjans audiovisuals i radiofònics es limiten a reproduir aquestes declaracions en la llengua de l’emissió. És a dir, als mitjans d’abast estatal, en què el castellà és l’única llengua existent, tothom parla castellà i llestos.
Aquest cas fa referència, només, a les persones que s’expressen en català i que, tot seguit, han de repetir el mateix que han dit, ara en castellà. A l’inrevés no passa mai, tot i que els mitjans catalans tindrien els mateixos drets de demanar-ho quan algú fa les intervencions en castellà. De fet, quan a Catalunya va aparèixer Ciudadanos i va dinamitar el consens lingüístic, alguns mitjans els demanaven, al final de la roda de premsa, que es repetissin algunes respostes, ara en català. Però aquesta pràctica, que hauria suposat un cert equilibri precari entre totes dues llengües, es va deixar de fer. Avui només es demana la repetició en l’altra llengua quan el declarant fa servir d’entrada el català.
Fer les declaracions en una sola llengua només té avantatges: les rodes de premsa són més curtes i la persona que parla fa servir la llengua en què considera que està més còmoda per expressar el seu missatge. L’ús d’una llengua o l’altra, més encara en el moment que vivim, denota coses, aporta informació.
Avui, a l’Espanya monolingüe, als espais informatius els polítics catalans només hi apareixen parlant en castellà. I això té lectures molt perilloses, segons la interpretació dels receptors. La primera és que el català no es fa servir de manera habitual, sinó que és com una raresa d’aquest coi de catalanoparlants. La segona és que al receptor desinformat no li arriba per cap via la pluralitat lingüística de l’Estat on viu. La tercera és que si els polítics catalans, quan fan declaracions importants, no parlen en la llengua pròpia, ja no cal que la facin servir per a res més, és una llengua innecessària i, per tant, inútil.
Els defensors de demanar les declaracions també en castellà argumenten que, així, la informació arriba més nítida als receptors que no entenen el català. Però també saben que, d’aquesta manera, s’esborra la llengua catalana dels mitjans d’àmbit estatal. El que no hi és, no existeix. A la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat.
La bonhomia amb què algunes persones se sotmeten a aquesta pràctica no ha de fer perdre la perspectiva de la intenció perversa que s’amaga darrere dels mitjans estatals. Els polítics no haurien de caure en aquest parany. Si un polític que s’expressa normalment en català és entrevistat en una televisió d’àmbit estatal, és lògic que parli en castellà. Però en una roda de premsa això no té cap sentit. I no té cap cost, al contrari, els polítics s’estalviaran uns minuts afegits, i el temps és or.
Si no es dupliquen declaracions, s’aconseguirà que la llengua catalana sigui present, encara que de manera testimonial, als mitjans d’àmbit estatal, amb la subtitulació pertinent. I aquesta visibilitat no és pas poca cosa: ajuda a fer comprendre al receptor que aquí hi ha una llengua pròpia, que es parla amb normalitat, que serveix per a tot, que ens agrada fer-la servir, que amb una mica d’orella es pot arribar a entendre, i que l’Espanya actual no és un país ni monolingüe ni mononacional.
2 Diccionari urbà
Crear un diccionari urbà en línia dels Països Catalans
Algun dia, ens hauríem d’atrevir a fer un diccionari urbà dels Països Catalans, del llenguatge propi dels joves, concretament. Per treure’ns els complexos i la idea que tot el que no es diu al diccionari normatiu ni a les obres de referència no és genuí. I perquè un diccionari acadèmic no recull mots d’actualitat fins que no es consoliden. I sí, ens fa falta també un diccionari de català col·loquial (vegeu la proposta 42). Per posar-vos uns quants exemples, podria ser urbà dir sanguango o sanguanga (mot que tenen molt viu els valencians per anomenar algú que és un dropo, del castellà zanguango, zanguanga) o horabauxa, una proposta de mot mallorquí força actual per a l’equivalent castellà de tardeo, d’anar a fer el got, vaja. També es podrien incorporar propostes d’argot juvenil que en català funcionen, com ara fer oi o fer aix per fer cringe; PQC (Però què cony o Però què collons!) per WTF (What the Fuck!); i el senyoro o matxirul·lo per mots més nostrats com ara mestretites o mestretitoles.
Sí, la idea és prendre el referent del que ha fet l’anglès amb l’Urban Dictionary. Crear un material lexicogràfic d’argot amb propostes catalanes o adaptacions de formes angleses i castellanes que tinguin ganxo. No cal esperar que l’anglès i el castellà arribin amb la nova proposta, tot i que és cert que sempre anem a remolc del que fan les llengües dominants; això és així, i aquest és el problema. La idea, evidentment, seria potenciar l’argot propi, explorar els recursos de la nostra llengua i donar espai a la creativitat, regla principal i bàsica.
Així doncs, es tracta de fer un projecte col·laboratiu en línia, amb la participació dels parlants joves, on cadascú podria incorporar una paraula nova amb definicions i exemples molt clars i planers, tal com fa el diccionari anglès: ser clars i contextualitzar sempre amb exemples perquè ho entengui tothom, ser creatius i, òbviament, anar més enllà del que diu sempre l’autoritat o un diccionari tradicional. I passar-ho bé, amb el component del sentit de l’humor. Això sí, amb certes condicions de sentit comú: no penjar informació personal o privada, d’una banda, i no ser imbècil, de l’altra. És a dir, que es poden definir mots amb connotacions ofensives, inevitablement sempre n’hi ha en llenguatge informal, però no fer definicions per discriminar o directament incitar la violència cap als altres.
Els catalans hem obert la porta a explorar l’argot juvenil? Sí, l’hem oberta. Si més no, hem obert la porta a parar l’orella i penjar en línia el que diuen els més joves gràcies a la pàgina web Com ho diria, a càrrec de Xavier Mas Craviotto, Gerard Viladomat i Clara Soler. Es dediquen a arreplegar material en converses espontànies, introdueixen el mot o l’expressió a la base de dades i llavors la defineixen amb algun exemple perquè el lector sàpiga com es fa servir. Cal fer un aclariment: el web és plenament descriptiu i no sempre hi ha propostes en català perquè recullen l’ús dels joves, però certament és un primer pas per arreplegar part de l’argot que es diu actualment. Dit això, estic convençuda que la proposta de crear un diccionari urbà els entusiasmaria.
També existeix el Taller d’argot bord, un blog en què es fa tasca cooperativa i on es pengen mots d’argot lèsbic, gai, bisexual, trans i intersex (LGBTI). I ho tenen clar: «[…] en un àmbit en què la llengua catalana clarament és minoritària i minoritzada», diuen en la declaració de principis del blog. Hi recullen algunes perles, com ara gratapalles («gai que no va mai més enllà de la masturbació»), guardar-se un roc a la faixa («anar molt i molt calent»), paté de figa («lesbiana pija, classista i esnob») o plomaferida («gai que escriu molt, que és escriptor»).
Per exemple, què en fem, de l’ok boomer? («d’acord, vell xaruc»). I dels mutuals, les persones que se segueixen mútuament en una xarxa social? Es podria reduir a mutus? Per què no, si partim de la forma llarga seguidors mutus? I el famós stalker, l’espia de xarxes socials? Acabaríem entrant la forma híbrida del verb que fan servir els joves, stalkejar? Com traduïm wow effect (l’estat fruit d’un efecte sorpresa)? Funciona la traducció literal efecte oh? I el sadfishing? (l’acció de publicar problemes emocionals a internet), funciona pescar penes? Pensem-hi. Caldria tenir en compte, primer de tot, si hi ha formes o propostes en català actuals que poden arrelar o que ja es fan servir. Potser ens vam precipitar incorporant el postureig a les nostres vides, perquè tenim maneres genuïnes de dir-ho: fer el tifa, fer el merda o ser un merdosot. Per exemple, els mallorquins en diuen figurera, del postureig, i em sembla meravellós. Vull pensar que tota aquesta riquesa i varietat que es diu actualment, i que encara no ha quedat arraconada en el calaix dels records, no ens la perdríem amb aquest projecte col·laboratiu de diccionari urbà.
I qui ho engega, tot això? Hi hauria d’haver un equip d’impulsors, i uns quants editors amb experiència en assessorament lingüístic perquè coordinin la feina, per validar i alhora filtrar les propostes; és importantíssim que siguin ments joves d’esperit i alhora amb criteri lingüístic. Un cop tinguem un equip d’assessors format, cal fer una crida als parlants joves perquè hi incorporin propostes. La idea és que el projecte sigui participatiu, col·lectiu i voluntari, però caldria una empenta, tirar-ho endavant per mitjà de finançament públic o esponsorització, com tot projecte. Qui s’hi apunta?
3 No sé com dir-l’hi
Permetre als pacients saber abans de triar metge o pediatre si entén i parla català o no
Cal que ho diguem ben fort. Cal que en siguem conscients. És millor saber-ho i així hi podem posar remei: per molt que la Llei de política lingüística digui que qualsevol ciutadà té dret a «ésser atès en qualsevol de les dues llengües oficials», això no sempre es compleix, i els damnificats sempre som els mateixos. Un exemple clar: quan anem al metge. Els principals perjudicats: els infants i la gent gran.
Anar al metge ja de per si acostuma a ser una cosa poc agradable. Hi anem perquè ens trobem malament o perquè ens revisin. La confiança és bàsica. I perquè n’hi hagi el primer que cal és entendre’s. Els fills de progenitors catalanoparlants no aprenen castellà fins que van a l’escola (i no el dominen fins que comencen primària). I precisament durant aquests primers anys és quan han d’anar més a cal metge, el pediatre en aquest cas. «¿Cómo se encuentra la pequeñina? ¿Dónde te duele?» Silenci sepulcral. «Ehem, no… és que és molt vergonyosa… Cuca, digue-li a la doctora on et fa mal, sisplau». ¿Cal que li expliquem a la facultativa en qüestió que la nena no entén el castellà i que té tot el dret a no entendre’l? ¿Hem d’anar amb una còpia de la Llei de política lingüística sota el braç? Com poden començar bé, els infants, la relació amb el metge si no entenen què els diu, si necessiten els pares perquè els facin de traductors simultanis? Perquè això passa, i bastant sovint. Com pot ser? Jo tampoc no m’ho explico. La qüestió és que sembla que no som capaços de canviar-ho, i les ambigüitats de la llei fan que sigui difícilment denunciable. Així doncs, acceptem-ho i intentem que creï els mínims problemes.
La solució és senzilla i no té cap cost econòmic: a l’hora de triar pediatre, caldria saber abans si sap català. No si té un títol X de Política Lingüística, sinó si el parla i l’entén bé (malauradament, una cosa no implica l’altra). Habitualment als CAP hi ha uns quants pediatres. Doncs cal que n’hi hagi com a mínim un que parli i entengui el català. Això ha d’estar garantit.
Amb els metges de capçalera seria partidària de fer el mateix. Quan t’assignen un metge t’haurien de dir si parla i entén el català. Encara que només fos per a la gent gran: qui no vol tenir a prop algú que parli la seva llengua en moments de màxima vulnerabilitat? Sobretot si no domina l’altra, com encara els passa a gent molt gran que ha viscut tota la vida en pobles d’algunes zones. I més tenint en compte que sovint les expressions que es fan servir per descriure segons quins mals no són fàcilment traduïbles, perquè provenen de la fraseologia popular. Proveu de dir en castellà que el nen té cucs, o que teniu coragre o que us ha sortit una granissada. Què voleu que us digui, quan arribes a les tres pedretes no és tan fàcil posar-se a traduir. Com més íntima és la situació, més costa parlar en una llengua que no és la pròpia.
Per què ha de ser el pacient el que es baralli amb el metge perquè no l’entén o el fa canviar de llengua si vol ser atès? El malalt ja té prou feina a arribar a cal metge! Si l’ICS (l’Institut Català de la Salut) donés aquesta informació abans, ja hi aniríem curats d’espants. Més val prevenir que curar, no?
4 Subtitulem, que el món s’acaba
Unificar la subtitulació a TV3, À Punt i IB3 perquè tothom hi surti guanyant (començant per ells)
La llarga, inacabable travessa del desert que ha representat la reciprocitat dels canals televisius en català, i que encara no s’ha acabat perquè falta À Punt, hauria de ser un model a no seguir en la inexcusable política de col·laboració que han de tenir els tres canals de televisió pública que emeten en català (sense negar la possibilitat que se n’hi afegeixin d’altres de cert abast, com ara BTV). És a dir, que ara que la porta ja és oberta, hauríem de fer més via en els assumptes importants. Per exemple la subtitulació de pel·lícules. Mostrar tota la varietat dialectal catalana amb naturalitat contribuiria de manera decisiva (la televisió és molt poderosa) a combatre prejudicis lingüístics i ideològics més propis del XIX que no d’avui.
Deixant de banda els programes i pel·lícules diguem «costumistes», en què val la pena mantenir les diferències dialectals a causa del caràcter de la trama o dels personatges (per no fer perdre gràcia i versemblança al producte), la subtitulació única seria aplicable a tota la resta de programació. Disposem de dos precedents recents que podrien servir de guia: la pel·lícula El viatge de la Marta (Staff Only) i La mort de Guillem, que es va emetre de manera quasi simultània per À Punt, TV3 i IB3.
La primera està rodada en francès i català oriental (la varietat dels dos protagonistes); la subtitulació del francès es va fer en una varietat valenciana diguem convergent sense renunciar a trets morfològics i lèxics del valencià. I aquesta és segurament la mare dels ous. La dificultat d’arribar a establir un model únic de subtitulació per als tres territoris (tant de bo hi poguéssim incloure un canal per a la Catalunya del Nord!) rau en molt bona part en aquests dos camps: la morfologia i el lèxic. De fet, el segon és més salvable, perquè al capdavall tothom pot aprendre com es diu una determinada cosa en un altre dialecte, i fins i tot a la majoria de gent els fa gràcia; en canvi, la morfologia verbal (les terminacions de subjuntiu, per exemple, que varien força) sol resultar estrident a la població no alfabetitzada en català, o també les combinacions de pronoms, que especialment en la parla col·loquial arriben a diferir notablement.
Però com que només tenim una manera de saber si l’invent funciona, toca arriscar-se. Experimentar. I, per descomptat, seguir amb molta atenció el grau d’acceptació de la proposta entre l’audiència (tenint sempre en compte, no cal dir-ho, el gènere audiovisual: no és el mateix una tertúlia que una road movie) i els corresponents registres emprats.
Qui hauria de fer la proposta de model únic? Òbviament els mitjans públics hi haurien d’estar implicats, ni que fos com a «ens consultius», però sembla més assenyat encarregar-ne la direcció a la universitat. Les facultats que ofereixen grau de Traducció i Interpretació probablement són les més indicades. Tot plegat, no cal ni dir-ho, comptant amb l’acord o supervisió de les respectives autoritats acadèmiques (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut d’Estudis Catalans i Universitat de les Illes Balears).
I finalment la virolla. Qui ho ha de pagar, això? Ateses les estretors pressupostàries que ofeguen els canals mal anomenats autonòmics, fora més sensat crear una mena de consorci (ni que fos de vida breu, per arrencar) en què també s’impliquessin tant els departaments universitaris com les acadèmies. I, com que qui no plora no mama, tampoc seria balder acudir a Europa amb la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries a la mà, tot reclamant fons comunitaris per a la promoció de l’ús del català.
5 El Festival de la Cançó en Català
Impulsar un festival de música en català com Eurovisió
Des de 1996 el projecte cultural Barnasants s’ha orientat a promoure la cançó d’autor arreu dels territoris de parla catalana, entenent que la cultura és una inversió estratègica de qualsevol territori i, sobretot, del nostre. Igualment, el projecte Enderrock, publicació que va néixer el 1993, es dedica a difondre la música pop-rock en català d’arreu de la catalanofonia. Per tant, són dues grans aportacions per a la difusió i la promoció de la música en català. Una música que compta amb autors i grups de gran renom com Antònia Font, Manel, Zoo, etc. A més, en el panorama musical català hi ha una àmplia varietat de cantautors i grups que mantenen viva la flama, com any rere any ens demostren els companys d’Enderrock.
Malgrat això, tampoc no podem obviar que alguns grups de música del territori no sempre aposten per la cançó en català, perquè no saben si tendran prou seguidors, si l’impacte serà menor, etc. Al capdavall, són els problemes de sempre quan pertanys a una llengua i cultura minoritzades —i amb tot un Estat a la contra. Per això, una manera de motivar els futurs músics en català i de fer-los visibles pot ser la posada en marxa del Festival de la Cançó en Català, semblant, per exemple, al Festival d’Eurovisió —però sense el repartiment de punts per interessos polítics— o el Festival de la Cançó de la Mediterrània.
Aquest festival s’hauria d’organitzar cada any en un indret diferent dels Països Catalans, i hauria d’incloure un grup musical o un cantautor de cada territori. Així, hi hauria representants de l’Alguer, Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja d’Aragó, les Illes Balears, el País Valencià i el Principat de Catalunya. La selecció dels respectius representants es podria fer mitjançant un portal web que recollís les diferents candidatures dels grups o cantautors que hi volguessin participar, de manera que els ciutadans podrien votar quina cançó —una per candidat— els agrada més i volen que els representi.
Un cop seleccionats els candidats de cada territori, se celebraria el festival a un lloc concret —que no haurien de ser sempre les capitals de cada territori— i amb la presència de públic, tot i que també se n’ha de garantir la retransmissió a través d’internet i de qualque canal de televisió —sobretot en època de màscara i pandèmia. El festival, doncs, ha de ser un acte festiu en favor de la música en català i, per tant, de la llengua, per això ha d’incloure, també, actuacions de músics locals i de grups consolidats.
Aquesta activitat, que es podria fer anualment o cada dos anys, per exemple, segons les facilitats per poder dur-la a terme, l’hauria d’encapçalar qualque entitat dedicada a la promoció de la música en català. Podria vehicular-se a través del Barnasants i Enderrock, o podria constituir-se una entitat nova per a aquesta finalitat. En qualsevol cas, és important que sigui una iniciativa que compti amb el suport dels diferents governs, que no sempre fomenten la música en català o no ho fan amb una mirada de comunitat lingüística. De fet, alguns ajuts econòmics dedicats al sector musical s’atorguen segons si els autors s’han empadronat a un lloc o a un altre, però no segons la llengua en què canten, la qual cosa, sens dubte, arracona el català enfront del castellà i l’anglès.
Amb aquesta iniciativa, en resum, s’assolirien tres grans objectius. En primer lloc, es fomentaria la música en català i, de passada, es donarien a conèixer molts de grups i cantautors que no tenen l’oportunitat de fer el salt al conjunt dels territoris de parla catalana. En segon lloc, s’enfortirien els lligams culturals i lingüístics del conjunt de la catalanofonia, que són ben necessaris. I, finalment, també s’aconseguiria promoure l’ús de la llengua entre la societat, en general, i entre els joves, especialment, en un acte festiu i reivindicatiu de la llengua, la música i la cultura catalanes.
6 Que no se’ns escapi el 2026
Impulsar l’organització del Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Cal celebrar d’una vegada el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, fa riure com ens han pres el pèl. L’any 2013, l’aleshores conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va prometre que se celebraria l’any següent aprofitant les celebracions del Tricentenari, i o bé el congrés va passar desapercebut entre tants fastos, o bé no es va arribar a fer. Deu ser això. I després tampoc es va poder estar de prometre el mateix el seu successor en el càrrec, Santi Vila, i això va ser el 2016. Cinc anys que han passat com si res. Doncs ara sí, sisplau, tirem-lo endavant.
Primer cal triar la data: el 2026. Sembla llunyana, però veient el temps que ha passat des de la darrera promesa institucional, no ho és tant. Entre que es nomena un govern estable, s’inclou el Tercer Congrés entre els objectius del nou govern, es parla amb les altres zones del domini lingüístic (això no ho pot organitzar la Generalitat de Catalunya pel seu compte, hi han de remar a favor tots els territoris), es nomena un comitè organitzador, es fa una convocatòria a la participació, s’organitza tot el sarau i finalment se celebra, fàcilment han passat els cinc anys de coll. I encara diria més, potser ja fem salat.
L’any 2026 és especialment important perquè significa una doble commemoració: el cent vintè aniversari del Primer Congrés, el 1906, i el quarantè del Segon, el 1986. No podem deixar escapar doncs la data del 2026. Cada congrés va ser fill del seu temps i va tenir la seva importància en la història de la llengua. En el Primer, el gran objectiu va ser encarar d’una vegada la normativització del català atès el desori ortogràfic i gramatical que hi havia, i va ser justament una proposta del congrés, de la mà del filòleg alemany Bernhard Schädel, el que va desembocar en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907 i de la Secció Filològica el 1911. Dos anys després es van promulgar les Normes ortogràfiques.
En el Segon Congrés, el 1986, la llengua estava en el camí d’assolir la normalitat, o almenys d’intentar-ho. Tres anys abans s’havien fet les lleis de normalització lingüística de Catalunya i del País Valencià, i del mateix any és la de les Balears, de manera que el propòsit del congrés no va ser altre que empènyer en la consolidació del procés. Per aconseguir-ho es va crear un estat d’opinió realment favorable als avenços en la normalització en tot el domini lingüístic, al llarg del qual es van descentralitzar els treballs del congrés per transmetre la idea que la llengua era realment una cosa de tots. Es va esperonar la participació popular, es va arribar a compondre un himne i hi va haver actes d’inauguració i clausura amb tota la solemnitat.
Cal celebrar el Tercer Congrés per situar la llengua en el món d’avui, per fer front als problemes que l’afecten i per subratllar la unitat de la llengua. Les noves tecnologies han reconfigurat el marc de consum, les migracions han portat un multilingüisme que no coneixíem i la pressió política ha accentuat les distàncies entre els territoris catalanoparlants. Una nova normativa ens ha portat a entendre la correcció lingüística d’una altra manera mentre percebem que la llengua estàndard està actuant com un corró de la diversitat geogràfica i social. I, per acabar-ho d’adobar, tots els indicadors apunten a un progressiu i indeturable abandonament de la llengua en els usos socials que fa témer l’abandonament en els usos familiars.
El Tercer Congrés ha de situar-nos davant d’aquest escenari. Que els millors lingüistes del país es trobin, debatin, discuteixin, busquin maneres d’afrontar els reptes que tenim al davant. Que s’empesquin totes les mesures imaginables per impulsar el català en tots els àmbits possibles. Si els altres dos congressos van ser importants per projectar la llengua d’acord amb el seu moment històric, potser el tercer resultarà decisiu per salvar-la.
7 Sulé o Soler, Massagué o Messeguer, Chaumà o Jaumà
Emprendre una campanya pels cognoms ben escrits
Mitjançant la normativa instituïda per l’IEC, el català va deixar enrere l’estat semisalvatge en què malvivia i va adquirir dignitat i civilització gràcies a una ortografia i una gramàtica enraonades. Fins i tot es van regularitzar els topònims i es van acabar les grafies pintoresques, tretes de L’Esquella de la Torratxa: San Miquel del Fay, Arbucias, Vich, Argensola. Tot i així, un àmbit de la llengua en va quedar al marge: els cognoms (o, si són més doctes, l’antroponímia).
Actualment conviuen els cognoms Ferrer i Farré (n’és l’origen el substantiu ferrer), Vinyes i Viñas, Comes i Comas, Alzina i Alsina, Santlleïr i Sanllehy, etc. Molts d’ells estan pèssimament escrits per la ignorància dels funcionaris del cadastre i els notaris castellanoparlants dels segles XVIII i XIX. Per aquesta raó, si resseguim tots els cognoms catalans de la guia telefònica, sovint tenim la impressió que visitem el Museu dels Horrors de Madame Tussaud.
Durant els anys vint i trenta del segle XX hi va haver una moda en els sectors catalanistes de regularitzar-se els cognoms ortogràficament: l’escriptor Pere Calders va néixer amb els cognoms Caldés i Rusiñol. El 1936 s’ho va corregir i va registrar els cognoms Calders i Rossinyol. Una mica abans havia publicat el seu primer llibre, El primer arlequí, firmat per Pere Caldés. La falta ortogràfica li devia fer mal d’ulls, perquè se’l va regularitzar aquell mateix any i l’obra següent, Unitats de xoc, del 1938, ja la va editar amb el cognom Calders.
Durant els anys cinquanta (o últims quaranta), el poeta J. V. Foix va recomanar a un jove pintor Joan Pons que es corregís el cognom i signés Ponç. Pons li va fer cas i ara el coneixem amb aquesta ce trencada —com si vingués de Poncius, el nom en llatí de Ponç Pilat, tot i que també hauria pogut ser Ponts. A partir de 1940, el poeta i assagista Gabriel Ferraté es va corregir el cognom i va passar a signar Gabriel Ferrater.
Després de la mort del dictador Franco, encara dos casos rellevants: el locutor Miquel Calzada es va regularitzar el cognom i va passar a dir-se Calçada. Paral·lelament, l’estudiós del barroc Pep Balsalobre va passar a dir-se Valsalobre, perquè el cognom prové de vall. De tot plegat me’n va informar molt amablement Joan Anton Rabella, tècnic de l’Oficina d’Onomàstica de la Secció Filològica de l’IEC.
Regularitzar-se el cognom per escriure’l amb una grafia correcta és molt senzill: cal dirigir-se a l’IEC, on li estendran un certificat amb la grafia correcta, i registrar el cognom ben escrit al Registre Civil. No presenta cap entrebanc, és ràpid i senzill.
No cal que tots els germans, pares i fills majors d’edat es regularitzin el cognom alhora. Pot fer-ho un germà i els altres no. Tampoc no presenta cap dificultat d’ordre legal en cap sentit, pel que fa a documents, herències, administració, etc., perquè la identitat no canvia: el senyor Carné que es converteix en Carner és el mateix individu. Té els mateixos drets, els mateixos deures i la mateixa hipoteca. Res no canvia per haver-se arreglat el cognom.
Per impulsar la regularització, considerem que seria oportú que una entitat civil, de l’estil d’Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear o Acció Cultural del País Valencià, portés a terme una campanya de regularització dels cognoms, per exemple publicitant cinc ciutadans cèlebres —o alguns més— que ho portin a terme: un escriptor, una esportista, un polític, una cantant, etc. I animar els associats i els ciutadans en general a regularitzar-se els cognoms. Per la seva banda, l’entitat podria oferir el servei de facilitar-ne els tràmits: gestionar des de l’entitat l’obtenció del certificat de l’IEC seria una bona mesura. La presentació de la sol·licitud al Registre Civil hauria de ser individual i hi hauria d’anar cada ciutadà en persona.
Som conscients que la regularització de cognoms pot ocasionar queixes i planys per part d’algun progenitor o d’altres membres de la família: durant vuit generacions escrivint Ribas i ara un net es fa dir Ribes (el poca-solta!). Una bona etapa de la vida per regularitzar-se el cognom és la joventut, com va fer Pere Calders el 1936 amb vint-i-quatre anys. Encara una altra circumstància també idònia per regularitzar-se el cognom és fer-ho abans de renovar el DNI o el passaport.
Perquè els cognoms catalans també són part de la nostra llengua, val la pena que estiguin ben escrits. Només que algú molt públic ho portés a la pràctica, seria un impuls per a molts altres. Dit a l’atzar, algú que el seu cognom Junqueras el comencés a escriure Jonqueres.
8 Corregir el corrector automàtic
Actualitzar els correctors automàtics dels paquets d’ofimàtica
La llengua catalana, segons explica el professor Joan Veny, és una de les més unitàries de la Romània. Això, emperò, no implica que no hi hagi diferències entre parlars, que sovint s’han assenyalat més que no les similituds —coses de la curolla dialectològica—, tot i ser més nombroses aquestes últimes. De fet, la codificació tardana de la llengua, per raons polítiques, així com els segles de fragmentació territorial i administrativa entre els territoris de parla catalana, amb la respectiva desconnexió entre regions, han donat lloc a un model de llengua estàndard composicional i polimòrfic. En deim composicional perquè s’ha construït tenint en compte totes les varietats de la llengua —tot i que, probablement, sense la discussió entre Fabra i Alcover la composicionalitat hauria estat més reeixida—, i polimòrfic perquè, de vegades, hi ha diferents formes per a un mateix fenomen, com ocorre, per exemple, amb la morfologia verbal.
És cert que a banda i banda dels territoris de parla de catalana hi ha gent que posa en dubte aquest caràcter composicional i polimòrfic, uns perquè voldrien un model de llengua uniforme, com el castellà o el francès, d’altres perquè consideren que el model és massa centralista, és a dir, fonamentat en el català central. Tanmateix, la realitat és que la diversitat és present i acceptada, no només en la norma, sinó també en l’estàndard —o el que hem pogut fer d’estàndard fins ara. En són exemples mots com granera, escombra; tomàtic, tomata, tomàquet; pebre, pebrera, etc., i formes com estim, estime, estimi, estimo —i aquí hi podríem afegir variants de pronúncia com estimu i estimut, que no recull la norma per qüestions lògiques.
No obstant això, si bé la diversitat lèxica és assumida i incorporada en tots els correctors automàtics —o gairebé tots—, sembla que eines com Word, Excel, Pages, Numbers, etc., marquen com a errònies formes gramaticals que són pròpies dels parlars baleàrics, valencià o alguerès, entre d’altres, com estime, cantam, cantariva, etc. La realitat, però, és que són formes que tenen el mateix estatus que les de la varietat central i, per tant, són igualment correctes i adequades —que és el que ara importa amb el canvi de paradigma de la gramàtica.
Per això mateix, i sobretot per a no fomentar teories conspiranoiques que asseguren que l’únic dialecte correcte i estàndard és el de Barcelona —un despropòsit que alguns hem sentit més d’un cop—, és ben necessari d’actualitzar el corrector de català de tots els programes, especialment dels més usats, que són propietat d’Apple i Microsoft. Aquesta tasca implicaria, doncs, crear un corpus d’exclusió amb tots els mots i les formes dialectals perquè el programa no els marqui com a errors —amb aquell subratllat vermell o amb el canvi automàtic que ens irrita tant com el gel hidroalcohòlic— i, tot seguit, fer-lo arribar a les respectives empreses.
Es tracta, per tant, d’una tasca que haurien de repartir-se, d’una banda, les acadèmies de la llengua —és a dir, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de les Illes Balears, en coordinació amb l’Institut d’Estudis Catalans—, pel que fa a la creació de l’esmentat corpus d’exclusió. I, de l’altra, les diferents direccions generals de Política Lingüística i l’Institut Ramon Llull, com a entitat supraterritorial, que haurien de fer-se càrrec de les negociacions amb les empreses, en la mesura que és una feina política que és més fàcil de vertebrar des de l’Administració.
Certament, pot semblar una tasca poc prioritària, i fins i tot alguns creuran que no cal fer-ho perquè és tudar esforços. La realitat, però, és que a cap parlant no li agrada que una màquina li corregeixi les expressions o les formes verbals que fa servir, especialment si són normatives. Fer normal una llengua, al cap i a la fi, també implica tenir cura del codi i del model de llengua. Si usar la llengua és important, també ho és poder fer-ho des de cada varietat, sempre tenint en compte la tradició i els usos formals.
9 Cunnilinció o amorrar-se a la pica? Crear més material de consulta ràpida per als joves en els llibres de text
Deixant de banda els aspectes històrics evidents que han obstaculitzat durant anys el fet que el català col·loquial no hagi evolucionat amb naturalitat, comença a ser bastant urgent que ens gravem a foc la idea que el català és molt més que un registre formal o neutre, molt més que un estàndard que només aprenem a escola. Us plantejo un dubte inquietant, només començar aquesta proposta: des del Digui, digui, quants cursos (o cursets) en format text hi ha en català en què trobem l’equilibri de l’aprenentatge formal i del més informal? Quants professors creen material propi i tenen el llibre de text només per anar seguint els aspectes més teòrics?
Si hi penseu un moment, la resposta és clara: ens falta més material didàctic adreçat a joves, sense caure en el parany sovintejat de posar-hi anglicismes o castellanismes de l’argot juvenil. Aquesta part, els joves ja la dominen i no cal fer-nos els moderns en excés, però sí que cal tenir present l’argot i utilitzar-lo per transmetre la idea que en català es pot dir tot i es pot parlar de tot, també informalment. Penso sobretot en llibres en un format digital, però també en paper, per a tots els gustos. Llibres que barregin creativitat i sentit de l’humor, amb un punt irreverent i més canalla per aprendre català. Estem tips de veure els cursos més formals, aparentment de to neutre i políticament correctes, que de tant en tant deixen anar frases amb tòpics casposos, classistes, masclistes o racistes.
Per què els fa por, a les escoles (o al Departament d’Ensenyament) i a les editorials, de travessar aquella línia fina de la col·loquialitat? I per què pateixen tant per la mínima discrepància de la normativa més estricta? Atrevim-nos a crear més continguts col·loquials i a transgredir, que de formalitat anem sobrats. Durant l’aprenentatge l’equilibri entre el formal i l’informal és importantíssim perquè els no catalanoparlants interessats per la llengua l’aprenguin de manera plena, sense tabús, i per estalviar-nos la famosa diglòssia. Perquè l’objectiu a la vida no és només aconseguir un certificat de català per treballar a l’Administració; la vida és compartir afecte i experiències amb amics, al bar, a casa i al llit. I compartir experiències en la teva pròpia llengua i en tots els àmbits no és demanar gaire.
Us en posaré un exemple. La línia de la col·loquialitat la travessem sobretot quan es toquen els aspectes de lèxic més vulgars i d’argot, com ara el sexe, els insults i els renecs. Encara hi ha aquesta idea que parlar dels sinònims de cardar en català… ai, vols dir? Però on ens hem quedat, al segle XIX? Com és que al Consorci per a la Normalització Lingüística es parla de sexe o d’insults però no es fa servir cap llibre de text que reculli maneres de dir coit o cardar o masturbar-se, o d’anomenar el famós gilipolles segons quin sigui el context? Sort en tenim, de llibres més especialitzats que tracten aquestes qüestions (Figues i naps, Els mots i la cosa, el Diccionari de renecs i paraulotes…). Ens envaeixen un puritanisme i una correcció política extrema, en l’àmbit de l’ensenyament i el de l’Administració. Quin missatge volem transmetre als joves que aprenen català? Que el català és de segona, que no serveix per crear conceptes nous ni per follar ni per insultar? Perquè d’aquesta manera també comprem el discurs lingüicida d’aquells que odien la nostra llengua i diuen que el català és de senyorets de classe alta. Cal que ens desacomplexem i que parlem de tots els aspectes de la llengua sense tabús. També treure’ns la llosa que el que no es documenta en un diccionari o en una gramàtica no es pot dir. Podem ser creatius i explorar recursos propis, i anar més enllà de l’encotillament o de la llista de paraules més boniques en català: fer jocs de paraules, embarbussaments, crear compostos catalans per anomenar un concepte nou o jugar a creuar mots com ho fa l’anglès.
Evidentment és important parlar de dubtes de lèxic clàssics: donar o fer; compte, comte o conte; desvelar, desvetllar i revelar; sentir o escoltar… Però també ho és, per exemple, fer una tria d’expressions i de fraseologia popular amb continguts adaptats a l’actualitat, i aprofitant la riquesa de tot el domini lingüístic (‘malhumorat, malhumorada’: tenir la castanya torta o tenir la figa agra; ‘desdir-se’: fer de la boca cul; ‘fer angúnia’: fer oi). Per què no indiquem que ser un gitano o treballar com un negre són expressions amb una connotació despectiva? Per què no indiquem que l’insult mal follada és totalment prescindible i masclista? Cal repensar quin vocabulari transmetem a les generacions més joves i alhora ser crítics: agafar expressions clàssiques que en l’actualitat no tinguin cap connotació despectiva (li falta un bull, tu rai!, fer salat…) i altres de més contemporànies que no es documenten enlloc. Per exemple, ara ens encanta obrir el meló per encetar un tema. Doncs cap problema.
També hi inclouria un apartat d’eufemismes, perquè a eufemismes no ens guanya ningú, parlant de tabús… Perquè si us dic l’ull cec, el monocle o el talla-xurros, sabeu que parlo del cul. Però, i si us dic el triangle, la tofa o el matoll? I fer un riu, canviar l’aigua al canari o anar al Sr. Roca? I amorrar-se a la pica i xuclar el gallet? I tenir allò o tenir la tia Maria? N’hi ha que són divertidíssims, però n’hi ha que han quedat antics i a més són casposos, com per exemple quan algú diu «ja és una dona» quan a les dones ens ve la regla per primera vegada. Tot això, per què no s’ensenya en un curs de català amb referents moderns i actuals? Per què no ensenyem a discriminar connotacions despectives i carques de les que no ho són? Per què no ensenyem més jocs de paraules o a crear mots propis per designar conceptes actuals? Jo m’ho hauria passat pipa i, en canvi, ho he anat descobrint al llarg dels anys, sobretot després d’haver estudiat català quan ja havia assolit la part acadèmica.
Aquest és un missatge per a les editorials catalanes i per a l’àmbit d’educació: creem més material de consulta ràpida i eficaç per als joves i obrim el camí de la col·loquialitat en els llibres de text.
10 Normalització fiscal
Establir bonificacions fiscals pel català
Tradicionalment hi ha dues maneres de destinar recursos al foment de la llengua catalana, que són la inversió pública i la subvenció (la qual, al capdavall, no deixa de ser una forma indirecta d’inversió pública). D’aquesta manera, la despesa de la normalització lingüística sempre ha anat a compte dels pressupostos de l’Administració, primerament de la Generalitat i en menor mesura de les diputacions i els ajuntaments.
La inversió pública, però, no pot arribar a tot arreu, i les subvencions sempre tenen unes bases que fan que no tothom hi pugui accedir. Això causa que, en bona mesura, el món de l’empresa quedi al marge de les possibilitats de finançar les despeses que li comportaria l’ús de la llengua catalana, perquè no tothom té el poder ni la influència dels grans diaris del país, que reben subvencions per les seves edicions en català. Per a una empresa qualsevol, el fet de passar-se a la llengua catalana ha de ser atractiu també en el terreny comptable.
Aquest problema es podria resoldre amb l’establiment de bonificacions fiscals per als actes de foment del català, una mesura que, ves per on, ja està recollida per la Llei de política lingüística, de 1998, i només caldria desenvolupar-la. Sí, fa més de vint anys que existeix aquesta possibilitat, que fins ara no ha estat mai articulada enlloc. Diu així l’article 37.2 de la llei: «El Govern de la Generalitat i les corporacions locals, en l’àmbit de les competències respectives, han de fomentar la imatge pública i l’ús del català i poden establir bonificacions i exempcions fiscals per als actes relacionats amb la normalització i el foment de l’ús de la llengua catalana».
La llei és ben clara, doncs, i l’única cosa que cal és fer que s’apliqui. Que s’hi posin d’una vegada els polítics, prou temps han tingut fins ara. Val a dir que ja existeix una mínima deducció fiscal per al foment de la llengua en la declaració de la renda, però representa una minúcia que no té cap mena de publicitat: segons l’Agència Tributària espanyola podem deduir sobre la part autonòmica el 15 % de les quantitats donades a l’Institut d’Estudis Catalans (cosa que no fa ningú), però també a les entitats que consten al cens d’entitats de foment de la llengua catalana reconegudes per la Direcció General de Política Lingüística. I n’hi ha un bon reguitzell, des de l’Associació d’Amics de les Homilies d’Organyà fins a l’Orfeó Badaloní, passant pel Patronat de la Catequística i la Unió Excursionista d’Olesa de Montserrat. Tot plegat, però, no deixa de ser misèria i companyia. Saben els associats d’aquestes entitats que les quantitats que hi aportin desgraven a la hisenda espanyola?
Caldria doncs transcendir l’impost de la renda i estendre aquesta mesura a tot l’àmbit empresarial. Com és fàcil d’intuir, però, el principal obstacle d’aquesta mesura és l’escàs marge de maniobra que tenen la Generalitat i els ajuntaments sobre la gestió dels impostos, sobretot perquè el tall se’l queda l’Estat a través de l’impost de societats i de l’IVA, dels quals reté tota la capacitat normativa. La Generalitat porta coses com el patrimoni (i no tothom en té), els actes jurídics documentats, o allò de les begudes ensucrades. Així doncs, una empresa qualsevol que vulgui emprendre un procés de normalització intern no té manera de beneficiar-se de la Llei de política lingüística més enllà d’assumir íntegrament la despesa generada i consignar-la com una despesa corrent més. Una opció francament descoratjadora.
Sí que hi ha, però, dos impostos gestionats des d’aquí que podrien servir per vehicular les bonificacions fiscals recollides a la llei, bàsicament perquè es tracta d’impostos universals: el cànon de l’aigua, gestionat a través de l’Agència Catalana de l’Aigua, i l’impost de béns immobles, que és competència dels ajuntaments. A falta de capacitat normativa sobre els impostos realment vinculats a la despesa empresarial, aquests dos tributs podrien servir de salconduit per desenvolupar una mesura que estendria realment la normalització a l’àmbit socioeconòmic, un sector, precisament, on la llengua és més dèbil. I donant resposta a través de la fiscalitat no faríem sinó desplegar tots els mecanismes recollits a la llei.
11 Xiular sense dir barbaritats
Convertir àrbitres i entrenadors en models
Un dels mites sense fonament que arrosseguem de temps immemorials és el que diu que el castellà va més bé per insultar perquè els vilipendis hi sonen més forts i per tant fereixen més. A mi no m’ho sembla: sempre que, aprofitant un semàfor, acosto la Scoopy al taxista que m’ha barrat el pas i li escupo «desgraciat», «carnús» o «fill de ta mare» (per anar variant el repertori), s’enfaden. Senyal que funciona. Però en fi, la creença popular és aquesta. Tal vegada és per això que en el món de l’esport, especialment el futbol, que és el més practicat (però també en l’handbol, el rem o l’esgrima), se sent molt més castellà del que la Llei de política lingüística recomana.
Per combatre aquest fenomen, que té efectes nocius en dos aspectes, el del repertori insultívol genuí i el de l’esperit lluitador d’infants i jovent autòctons, hi ha dos col·lectius essencials: entrenadors i àrbitres. Són essencials cada un per una raó: els primers, perquè encarnen models de comportament, si més no per als seus pupils i pupil·les; i els segons, perquè condicionen en gran mesura el codi comunicatiu en el transcurs dels partits. Quants cadets, infantils i juvenils no haurien après un bon repertori d’expressions denigratòries autòctones (tan necessàries com les afectuoses) si s’haguessin discutit amb el rival en català, gràcies a un bon àrbitre que marqués la pauta.
L’ideal seria que aquest ànim pedagògic fos general en la pràctica esportiva, però si més no es pot actuar en la federada, que mobilitza centenars de milers de persones cada setmana. L’esport de competició, des del base (prebenjamins de sis anys) fins als veterans (mentre el miocardi aguanti), s’organitza en federacions, que al seu torn s’agrupen en la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. Per la seva banda, els àrbitres (que no són tanta gent però manen força més) estan agrupats en col·legis segons la disciplina concreta: de vòlei, d’hoquei, de boxa… A més a més, hi ha federacions, com la de bàsquet, que tenen escola per formar-ne. N’hi hauria prou que els responsables d’aquests organismes impartissin directrius favorables a l’ús de la llengua (improviso: «El col·legiat s’adreçarà en llengua catalana tant a jugadors com a directius dels dos clubs que disputin el partit», per exemple) perquè l’espiral que arrossega milers d’esportistes catalans al canvi de llengua (de fet són els mateixos que hi són arrossegats en els altres àmbits de la vida quotidiana) comencés a revertir.
Soc ben conscient que les lleis actualment en vigor als territoris de parla catalana permeten que els residents s’expressin en tot moment (hi ha excepcions, però ara no és el moment) en la llengua oficial que triïn; però no soc beneit, i també sé que el comportament públic es modela prevalentment per imitació: si un nano veu que son pare llença el paper de l’entrepà a terra o s’adreça a l’hostessa de l’avió en la llengua que no parlen a casa, és molt probable que ell adopti aquelles mateixes actituds. Per això és tan important el paper dels entrenadors: perquè si prebenjamins, benjamins, alevins, infantils (demaneu) normalitzen el fet d’adreçar-se al grup en català, hi ha moltes més possibilitats que integrin aquest comportament que no pas si observen el contrari (i encara més quan el grup és majoritàriament catalanoparlant però es canvia perquè un o dos membres no en són; per desgràcia, aquesta martellada de diglòssia en tota sa esplendor és freqüentíssima al llarg i ample del país).
Pel que fa als àrbitres, l’efecte encara podria ser més benèfic, perquè durant el partit encarnen l’autoritat. Per a una societat, dissortadament, tan avesada a tota forma de tricornisme (entengueu el mot com a metàfora, si sou tan amables), que el poder, ni que sigui un poder que dura tot just una hora i mitja, s’expressi en la mateixa llengua del poble és tot un què. Un què (i un poder) que els catalans necessitem com l’aire que respirem.
Ho resumiré en una imatge: canvio ara mateix totes les campanyes de la Direcció General de Política Lingüística per una bona escridassada (oportunament televisada i viralitzada) entre dos jugadors o jugadores rivals als crits de «desgraciat, qui et va parir, això és vermella!», «calla, mala pècora, i para de fotre comèdia» mentre l’àrbit els descomparteix sota l’amenaça de, per exemple, «us en (a)nireu tots dos (o totes dues) de pet a la dutxa, eh?».
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
