Kitabı oku: «Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa»

Yazı tipi:

FESTES, DANSES I PROCESSONS ALS ARXIUS DE LA CASA INSA

La Ribera del Xúquer

Oreto Trescolí Bordes

Enric Olivares Torres


EDITA:


FINANÇA:


COL·LABOREN:

Mancomunitat de la Ribera Alta del Xúquer

Excm. Ajuntament d’Algemesí

Excm. Ajuntament de l’Alcúdia

Excm. Ajuntament de Sueca

Excm. Ajuntament de Carcaixent

Excm. Ajuntament d’Alginet

Excm. Ajuntament d’Alzira

Excm. Ajuntament de Guadassuar

Excm. Ajuntament d’Albalat de la Ribera

Excm. Ajuntament de Catadau

AUTORIA:

Oreto Trescolí Bordes

Historiadora de l’Art

Enric Olivares Torres

Departament d’Història de l’Art.

Universitat de València

DISSENY I MAQUETACIÓ:

Cristina Soriano Cabellos

Unitat de Suport al Vicerectorat de

Projecció Territorial i Societat

ISBN: 978-84-9133-231-2

© d’aquesta edició: Universitat de València, 2019

© dels textos: els autors

© de les imatges: els autors i propietaris

A Carmen Ferrés García,

doña Carmen Insa,

In memoriam.

ÍNDEX

La Universitat en el territori

Maria Vicenta Mestre Escrivá i Jorge Hermosilla Pla

Pròlegs

Desvetllant el patrimoni cultural: la memòria perdurable Esther Alba Pagán

De cultura festiva Gil-Manuel Hernández Martí

Presentació

Oreto Trescolí Bordes i Enric Olivares Torres

1. Introducció

1.1. La importància de l’estudi de la indumentària festiva

1.2. Els orígens d’un negoci familiar

1.3. L’ofici de rober

1.4. El fons d’indumentària per als seguicis processionals

1.5. Els pobles i les festes

1.6. El món de la festa a la Ribera

1.7. La tradició en les danses processionals

1.8. Danses rituals de la Ribera localitzades als arxius d’Insa

2. Albalat de la Ribera

2.1. Les festes de gràcia en honor al Santíssim Crist de les Campanes

2.2. Primeres relacions de lloguer a Albalat de la Ribera

2.3. El trasllat de les festes a l’agost

2.4. La festa moderna

3. Algemesí

3.1. Les festes de la Mare de Déu de la Salut

3.2. Configuració actual de la festa a la Mare de Déu

3.3. Les festes d’abans

3.4. El camí cap a la configuració definitiva del seguici processional

3.5. Les festes del Crist de l’Agonia, Sant Onofre i el Corpus

4. Alginet

4.1. Festes al patriarca sant Josep

4.2. La recuperació de les danses

5. Almussafes

5.1. Festes a sant Bertomeu i la Santa Creu

5.2. Elements festius a Almussafes

6. Alzira

6.1. Precedents als segles XVII i XVIII

6.2. Festa a Maria Immaculada celebrada a Alzira el 1662

6.3. Proclamacions reials al segle XVIII a Alzira

6.4. Les festes a la Mare de Déu del Lluch i els Sants Patrons

6.5. La recuperació de les danses rituals en les últimes dècades

6.6. El Corpus alzireny

7. Benifaió

7.1. Les festes a santa Bàrbara

8. Carcaixent

8.1. Danses processionals carcaixentines

8.2. Festes a la Mare de Déu d’Aigües Vives

8.3. L’arribada del segle XX

8.4. Festes al Crist de la Bona Mort

8.5. La processó del Corpus

8.6. Sant Francesc de Paula

8.7. Les festes centenàries en honor a sant Francesc d’Assís

9. Carlet

9.1. Les festes en honor a sant Bernat i les Germanes

9.2. Carlet a la roberia Insa

9.3. La festa al segle XX

10. Catadau

10.1. La festa a santa Bàrbara

11. Cullera

11.1. Les danses processionals de Cullera en l’actualitat

11.2. Història de les festes patronals de Cullera

11.3. El reviscolament de les danses

12. Guadassuar

12.1. Les festes d’hivern: Sant Vicent de la Roda

12.2. Les festes d’estiu: la setmana de danses

13. L’Alcúdia

13.1. Les danses rituals a l’Alcúdia

13.2. El segle XVIII, els orígens

13.4. El segle XIX, l’esplendor de la tradició

13.5. El segle XX, bastint el patrimoni

14. La Pobla Llarga

14.1. Sant Calixt, patró de la Pobla Llarga

15. Polinyà

15.1. El Santíssim Crist de la Sang

16. Riola

16.1. Notes per a una moixiganga

17. Sollana

17.1. De pals i planxes i altres danses processionals

18. Sueca

18.1. La festa a la Mare de Déu de Sales

18.2. Les danses rituals a Sueca

18.3. Cronologia de la festa a la Mare de Déu de Sales

18.4. La festa del Corpus a Sueca, els Sants de la Pedra i el Crist de l’Hospitalet

19. Torís

19.1. Tradicions de fa un segle

Abreviatures

Bibliografia

La Universitat en el territori

La Universitat de València ha desenvolupat en els últims anys una estratègia territorial que persegueix afermar les relacions amb el seu entorn. Eixa estratègia pretén l’aproximació de la nostra institució acadèmica universitària a la societat civil valenciana, mitjançant accions de diversa naturalesa. D’aquesta manera s’han impulsat exposicions que han tractat espais referents de la Comunitat Valenciana, o s’han organitzat accions formatives, mitjançant conferències i seminaris. De la mateixa manera s’han realitzat col·laboracions dirigides a l’edició de treballs de recerca que tracten temes estretament relacionats amb el territori valencià. Es tracta d’obres amb una marcada implantació territorial. És el cas de l’obra d’Enric Olivares i Oreto Trescolí, titulada “Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa. La Ribera del Xúquer”.

L’obra se centra en el paper de les roberies, i en concret de la Casa Insa de València, que durant els dos darrers segles ha sigut sinònim d’indumentària valenciana i les celebracions institucionals i ha vestit a les protagonistes de les exaltacions de les Falleres Majors i infantils, ha sigut responsable de l’ornamentació en la Fira de Juliol i d’engalanar la Llotja, l’Ajuntament o el Palau de la Generalitat... Casa Insa també va realitzar indumentàries per a teatre, sarsueles i en la postguerra va ser requerida en els estudis CEA de Madrid per a diverses pel·lícules.

L’estudi revisa poble a poble les festivitats i processons de la Ribera del Xúquer, la comarca que va capitalitzar durant els segles XIX i XX el fenomen festiu valencià. Des d’Alzira a Sueca, passant per Algemesí, l’Alcúdia, Carcaixent, Cullera o Polinyà, entre d’altres, els autors han repassat tots els arxius de Casa Insa per a concloure aquest acurat treball. Però aquesta obra naix amb vocació de futur ja que pretén repetir aquesta anàlisi a altres comarques valencianes com l’Horta, València ciutat, Camp de Túria i Camp de Morvedre, la Costera i la Canal de Navarrés, la Safor i la Vall d’Albaida i els comarques d’interior.

La Universitat de València, mitjançant l’acció del Vicerectorat de Projecció Territorial i Societat, es congratula per la present edició. Una obra que arreplega aspectes de la cultura i identitat valenciana i fomenta la presa de consciència per part de la societat sobre la labor realitzada per la Universitat en l’àmbit local.

Maria Vicenta Mestre Escrivá Rectora de la Universitat de València

Jorge Hermosilla Pla Vicerector de Projecció Territorial i Societat de la Universitat de València


Desvetllant el patrimoni cultural: la memòria perdurable

Ibant obscuri sola sub norte per umbras (Borges, El Hacedor, 1960)

Parlar de patrimoni cultural i memòria pot semblar un binomi per se indissoluble, alguna cosa a la qual estem acostumats des de la nostra quotidianitat. No obstant açò, malgrat aquesta aparent aprehensió d’una veritat ineluctable, la realitat és que treballs com el realitzat per Oreto Trescolí i Enric Olivares demostren que gran part del camí queda per traçar. Enfrontar-nos al procés d’escriptura i conformació del patrimoni cultural des de la perspectiva de la història de l’art suposa, en ocasions, partir d’un mateix punt d’inici: l’espai no construït que es va edificant amb els traçats de tinta que donen forma a l’estructura de l’arquitectura del coneixement. En altres ocasions, aquest procés constructiu no parteix de l’omissió o de la inexistència de vímets previs que, immanents, ressonen en el laberint de la nostra ment, sinó que requereixen noves i necessàries formes d’acostar-se a l’objecte d’estudi, oferir noves mirades, traçar nous i necessaris interrogants o aprofundir en conceptes abans amb prou faenes insinuats. Amb açò, les sendes es tracen, comencen a dibuixar-se i les senderes són recorregudes per primera vegada.

La recerca sobre el patrimoni cultural trenca un silenci sovint mitigat. La veu callada, el ressò llunyà i la memòria conservada retrunyeixen amb la finalitat de despertar-se i donar forma al fil que desfà el cabdell del record, de l’anhel de preservar i conservar els elements que conformen la nostra essència cultural i que són mostra de la riquesa patrimonial dels nostres costums i tradicions. Centrar-se en l’estudi d’una col·lecció com la de la Casa Insa suposa explicar no una història, sinó una multiplicitat d’històries, plurals i polièdriques que es teixeixen entre si conformant la memòria dels nostres records i d’un llegat que ens pertany i sobre el qual tenim l’obligació de preservar per a ser no sols llegat, sinó comprés, a les generacions futures. Una herència cultural que conjumina una àmplia riquesa de béns culturals que basculen del tangible a l’intangible, del material a l’immaterial; que és indumentària, ofici, memòria familiar, festa, territori, danses i creences.

En l’epíleg d’ El hacedor (1969), Borges descriu el procés metafòric de l’intent per comprendre’ns a nosaltres mateixos. Ens descobreix un home que, sense haver-se demorat en els gaudis de la memòria, realitzava, ara, l’esforç de retenir les impressions «que resbalaban por él, momentáneas y vividas»: des del vermelló del terrissaire, la volta carregada d’estels, la regularitat del marbre, la proximitat del mar, les ciutats dels homes, les seues històries. En aquesta tasca de dibuixar el seu món, l’home es descobreix a si mateix, aconsegueix descendir del laberint de la seua memòria, interminable, i amb açò «sacar de aquel vértigo el recuerdo perdido que relució como una moneda bajo la lluvia, acaso porque nunca lo había mirado en un sueño».

Aquesta memòria viscuda, és sovint un procés de recuperació de records i d’històries viscudes en l’emoció palpitant. Una emoció que ens mostra un patrimoni que ens connecta amb el nostre passat, però que roman viu i ens configura en el present. En aquest concepte del patrimoni emocional hi ha una mica de memòria construïda, de dimensió plural d’allò percebut i assimilat, en definitiva, de la individualitat de la memòria basada en records. Sistematitzar, donar ordre a aquest conjunt que conforma el nostre patrimoni cultural és molt sovint una tasca complicada i difícil. La informació és diversa: visual, sonora, material, documental, i oferida en suports diversos que l’investigador ha de classificar i oferir al lector amb aparent senzillesa, fent fàcil la resolució de l’enigma. Enfrontar-se a la tasca de narrar, d’explicar les històries de la història ofereix l’arquitectura intel·lectual d’un laberint, del que s’ix gràcies al fil del cabdell desmadeixat. Aquest fil és el que els autors ens ofereixen a través d’una brillant i clara escriptura que s’ordena i teixeix en el territori i que construeix la realitat cultural del nostre país. Per a açò, el laberint dedàl·lic és desxifrat des d’una perspectiva elevada que permet percebre la configuració del recorregut i així donar a conéixer els testimoniatges d’una història viscuda i viva, que roman resistent al temps.

En l’actualitat, els treballs més innovadors se centren en aquesta nova categorització del patrimoni cultural com a memòria i com a articuladora de l’estima i respecte cap a la diversitat cultural. Aquesta noció remet al conjunt de tots els béns, ja siguen creats per l’ésser humà o per la naturalesa, materials o immaterials, sense límit de temps o lloc, reunits o heretats per les generacions anteriors i conservats per a ser transmesos a les generacions futures. Però, el més important és que posa l’accent en el valor atorgat pel subjecte en el si de la col·lectivitat, com a part integrant d’un conjunt social que s’apropia dels elements que formen part de la seua cultura i la seua història, però que és construïda, analitzada, estudiada i valorada des del present.

L’estudi es recolza en les tasques necessàries per a aconseguir un objectiu final: la preservació del patrimoni. Per això és necessària la triangulació de tres aspectes necessaris: documentació, estudi i difusió. Tres aspectes que se’ns desvetllen no solament com a necessaris, sinó com a fonamentals i imprescindibles en la bona execució de projectes sòlids i de qualitat en els tres eixos fonamentals vinculats a la conservació, l’estudi i el reconeixement social del patrimoni cultural, l’anàlisi històrica i científica del qual requereix, i hui més que mai, d’una visió conjunta que permeta la realització de treballs transversals, i que es recolzen en l’avanç del coneixement. Per a aconseguir aquesta meta anhelada s’erigeix com a imprescindible el desenvolupament d’una tasca de recerca científica que permeta documentar l’obra i els processos escomesos, conéixer la naturalesa física de les obres d’art i les fonts històriques que la documenten, així com la seua correcta anàlisi històricoartística vinculada a la seua vida cultural.

Analitzar, transmetre i donar a conéixer des del nostre present suposa, a més, ferho de manera conscient. El present marca el temps, doncs és ara quan hem d’ocupar-nos d’assegurar la preservació dels nostres béns culturals i fer-ho de manera ètica, compromesa i sostenible; amb la finalitat de formar, aportar coneixement, però al mateix temps servir d’esperó per a l’educació en la tolerància, la diversitat cultural i els valors democràtics de la pau i els valors socials que transcendeixen allò identitari, però que també ho són.

Hui ningú nega que vivim en una època de transformacions accelerades, de realitats mutables, en les quals la tecnologia i l’accés a la informació a través dels nous mitjans digitals han transformat per sempre la nostra forma de comunicació i la nostra manera de percebre la realitat. Treballs com aquest aprofundeixen en la percepció del patrimoni cultural com un fenomen recent, des de la contemplació de la història de la humanitat, que s’associa a la reflexió crítica del passat cultural i que reconeix els valors històrics, artístics o culturals d’una obra d’art o d’un bé cultural; és a dir, entén el patrimoni cultural com aquells elements als quals s’atorga un significat particular que el diferencia d’un altre tipus d’objectes i béns, i que ens construeix com el que som des d’un punt de vista identitari: com a éssers històrics.

Però, aquest llibre ofereix una mirada més global, que va més enllà i aprofundeix en el patrimoni cultural des d’una dimensió cultural més àmplia, segons la qual el patrimoni cultural ha de ser entés com un conjunt conformat per la suma de manifestacions culturals materials i immaterials que una societat hereta, interpreta, dota de significat, s’apropia, gaudeix i transmet. Però que a més no és un objecte o una realitat estàtica, sinó que ha de ser valorat, reconegut i benvolgut com a referència per a la identitat, font d’inspiració per a la creativitat i sustente per a les projeccions de futur dels individus i de la societat en el seu conjunt.

En tot açò, entra en joc la percepció de l’individu i del conjunt social des de l’òptica de la construcció de la memòria col·lectiva. La interrelació entre l’individu i la percepció del bé cultural no solament és capaç de renovar les interpretacions de com percebem el món, a través de la nostra necessitat de veure i apreciar, sinó que també és capaç d’intervenir en l’articulació cognitiva del propi procés de contemplació, en apreciar el patrimoni cultural com un element articulador de la mediació, àdhuc perduda la seua funció primigènia i així dotar-la de nous significats o apreciar nous valors que es commuten o supleixen als anteriors, permetent el gaudi individual i col·lectiu de comprendre’ns culturalment i socialment.

La xarxa d’històries teixides en aquest llibre ens acosta a aquesta dimensió de la nostra memòria cultural que es vertebra a través de la conservació del patrimoni cultural que, recuperat, preservat, analitzat i valorat, ofereix una nova mirada i transmet nous acostaments i maneres de veure i entendre. La memòria col·lectiva com a mitjà de conscienciació sobre el valor del patrimoni parteix d’un procés d’evolució social en el qual la població és partícip com a agent integrador del bé, a través del que es beneficia com articulador de la innovació i de la creativitat. Però que, a més, estableix diverses connexions entre les diferents fites patrimonials a través de la conformació d’una realitat territorial, que ofereix la possibilitat de generar xarxes patrimonials que propicien un treball conjunt en la promoció de la difusió cultural i dels beneficis generats a través del coneixement i valor del patrimoni cultural, tant per a la societat en què es troba, com per als que la visiten.

Per açò, potser un dels millors assoliments d’aquest llibre siga aquest: oferir una mirada sobre el patrimoni cultural de la Casa Insa, com a exemple no sols d’estudi i objecte de recerca, sinó com articulador social i cultural. En el llibre hi ha una clara consciència d’implicació social, doncs sols a través del compromís de les persones és com s’aconsegueix que la societat en el seu conjunt acabe sent agent essencial en la preservació i transmissió del valor d’aquest llegat.

Aquesta tasca de sensibilització, de comunicació o mediació és la que Trescolí i Olivares aconsegueixen en el seu text. Seguint els passos de Baudrillard arrepleguen els xicotets fragments que han perdurat com a testimonis del nostre passat històric cultural, que és comprés a través del seu significat eloqüent. A través d’ells podem recuperar i comprendre el nostre passat, constituir-nos i educar-nos en el present, i aportar nous valors a les generacions futures. En definitiva, explicar històries, que és essencialment l’ofici de l’historiador, i fer-ho a través dels testimoniatges materials –artístics, etnològics, etc.–, o immaterials, que ho és de l’historiador de l’art. En definitiva, tot el que queda per fer és jugar amb els fragments i oferir noves mirades, noves línies traçades sobre el paper. Les persones que les lligen ho faran des de l’emoció del record i de la memòria desvetllada.

Ester Alba Pagán Universitat de València

De cultura festiva

Hi ha llibres absolutament imprescindibles si volem conéixer a fons el patrimoni cultural viscut d’un poble, i aquest n’és un, no sols per estar escrit amb primor, amor i cura pel llenguatge, el respecte a les fonts i el rigor acadèmic i divulgador, sinó per allò que ens conta. Així, Oreto Trescolí i Enric Olivares, s’han endinsat en el fastuós univers de la mítica Casa Insa, per tal d’acostar-nos a l’estudi en profunditat de la indumentària festiva valenciana, i mostrar-nos els viaranys de les transformacions de la cultura popular i d’arrel tradicional en una societat moderna.

Amb una exquisida mirada antropològica, els autors ens conten com foren els inicis d’eixe negoci familiar de la roberia Insa, i de com l’anàlisi dels seus enormes fons ens facilita una informació preciosa sobre l’ofici mateix de rober, sobre la rellevància de la indumentària en les processons, especialment en el Corpus, però també en l’evolució mateixa de les danses i els sistemes festius dels pobles, en aquest cas de la comarca de la Ribera, i cal esperar que en successius llibres els autors apliquen el seu esquema de treball a altres comarques valencianes, les festivitats de les quals s’han nodrit de Casa Insa.

I és que el tema abordat per Trescolí i Olivares se’ns revela hui d’una gran actualitat etnològica però també presenta implicacions sociològiques, artístiques i polítiques. En qualsevol cas, estem davant un llibre sobre el patrimoni cultural etnològic, on allò material i immaterial es mescla donant cos a tota la complexitat inscrita en qualsevol anàlisi dels processos de patrimonialització. No hem d’oblidar, al respecte d’això, que en els últims decennis, i coincidint amb l’acceleració del procés de modernització i canvi social a Espanya, les festes populars s’han convertit en un fenomen cultural de gran envergadura, especialment associat a l’afirmació de les identitats autonòmiques i locals, i també lligat a un moviment de revitalització de la tradició i patrimonialització de la cultura, que és també comuna a l’àmbit europeu. Hem de tenir en compte que la festa moderna es constitueix com una celebració reflexiva de la identitat, porta d’accés a la transcendència de la quotidianitat mateixa i emergència d’un temps especial per a la recuperació del sentit en un context social secularitzador i destradicionalitzador. La festa, com a manifestació que és de l’anomenada cultura popular però que també inclou elements de l’alta cultura, aglutina les més diverses formes de creativitat i es revela com un dispositiu simbòlicoritual amb una extraordinària capacitat per a afirmar una realitat inaccessible a la descripció directa, que ha de ser experimentada com a temps especial i numinós. Per això el ritual festiu esdevé tan important, també en la contemporaneïtat, i la indumentària festiva, és a dir, la forma en què es vesteix la festa, es converteix en un tema etnològic de la màxima rellevància.

Per tot açò parlem de cultura festiva, en la mesura que constitueix un producte específic però no exclusiu de la cultura popular en termes amplis. I és que el concepte ‘cultura popular’ resulta, en certa forma, controvertit, doncs encara que s’empre habitualment amaga una certa ambigüitat i indefinició pel que fa al propi mot ‘popular’ mateix, en la mesura que esta expressió pot presentar algunes connotacions populistes o demagògiques, sobretot si és utilitzada per part d’una institució pública. A més a més, existeix una raó de molt més pes per a preferir el concepte de ‘cultura festiva’ al de ‘cultura popular’, i és que la cultura festiva valenciana, si bé inclou d’una manera majoritària manifestacions molt variades, riques i significatives de la cultura popular o de les classes populars, també inclou manifestacions de l’alta cultura o cultura ‘culta’, com ocorre amb expressions musicals (composicions), plàstiques (imagineria processional o devocional, pintures, altars...), arquitectòniques (esglésies, temples, fortaleses, palaus...) o literàries (poemes, drames, narracions...). I molt especialment en la indumentària, on es barregen influències aristocràtiques i del món rural, les modes burgeses amb els costums del poble pla urbà, allò sagrat i allò secular. Una barreja que és possible captar en el llibre d’Oreto i Enric, en la mesura que les festes de la Ribera expressen eixes diverses tensions, que subjauen més enllà de l’epidermis de l’objecte folklorístic. De fet, la cultura festiva inclou, a més, tant elements històrics, artístics i etnològics reconeguts social i institucionalment com a patrimoni cultural, com també elements vius, innovadors, creatius emanats del dinamisme cultural de la modernitat.

El llibre de Trescolí i Olivares mostra, dins d’aquestes coordenades, els processos de revitalització festiva, que és com parlar de la reinvenció o readaptació de tradicions. I sobretot mostra que en realitat la festa es converteix en una espècie de condensador patrimonial, doncs a més de ser aquesta mateixa una manifestació del patrimoni cultural (el patrimoni festiu), funciona com redimensionalitzador del patrimoni no estrictament festiu. La festa apareix com una celebració ritual, reflexiva i vivencial del patrimoni, aspecte aquest que li confereix potencialitat i atractiu com a possible recurs turístic. Així, doncs, la relació entre festa i patrimoni exemplifica el creixent fenomen de la patrimonialització de la cultura, al mateix temps que il·lustra la modernització mateix de la festa. En el cas espanyol, la transició de la dictadura a la democràcia i el desenvolupament d’un nou marc autonòmic, van conformar un context ideal per a la reivindicació i revitalització dels patrimonis culturals populars i festius que fins avui havien sigut esbiaixats o tractats com a meres curiositats folklòriques. En aquest context, els nous gestors culturals i encarregats de la política cultural van començar a desplegar tot un reconeixement institucional que es va plasmar en el reconeixement ple tant del patrimoni etnològic com de la cultura festiva i el patrimoni festiu en particular.

En última instància, el llibre de Trescolí i Olivares planteja un altre tema de fons: que la participació dels agents socials i el caràcter intensament viscut de la festa fa que aquesta, en tant que dinàmic condensador patrimonial, es presente com una celebració transcendent del patrimoni, el qual es transforma en patrimoni viscut pel subjecte celebrant festiu. En aquest sentit la festa expressa la reflexivitat ritual del patrimoni que, com la festa mateix, apareix en estat fluid, canviant i expansiu. Així, i en la mesura que la festa es transforma, i la indumentària festiva també ho fa en el context de les festes on s’expressa, es produeix una contínua reelaboració i actualització de la tradició, en gran part destinada al consum turístic o a la reafirmació identitària, la qual cosa al seu torn implica la plasticitat i redefinició del patrimoni. Com ja s’ha apuntat, la festa es converteix en un condensador i activador del patrimoni, que d’aquesta manera pot ser interioritzat pels subjectes socials, ja que el fenomen festiu mateix funciona a manera de litúrgia de la identitat col·lectiva, afirmació del singular, simulacre de la comunitat remota, i resposta reflexiva als riscos inherents als desenvolupaments de la modernitat globalitzada. L’obra que Oreto Trescolí i Enric Olivares ens han regalat, amb un treball intens, meticulós i generós, parla de tot açò i evoca alguna cosa més, un valor que traspua el llibre i que ens parla de l’estima per la cultura pròpia, la fidelitat a unes arrels i el compromís amb la seua transmissió a les noves generacions.

Gil-Manuel Hernández Martí Universitat de València


Malgrat la creixent efervescència de les manifestacions festives valencianes a la llum dels recents reconeixements d’algunes d’aquestes com a patrimoni immaterial de la humanitat per part de la Unesco, són relativament pocs els estudis sistematitzats i rigorosos que han abordat el tema de la festa valenciana des d’una perspectiva historicista, crítica i global, més enllà dels múltiples articles i publicacions que parcialment s’han dedicat a l’estudi de les diferents festivitats, amb una vocació netament localista que, en certa manera, ha obstaculitzat sovint una visió de conjunt del fenomen festiu valencià com una manifestació cultural efímera cabdal en el coneixement de la tradició i la història que ha senyat la identitat del poble valencià. Centrat en la perspectiva de les roberies que durant els dos darrers segles han vestit la festa, el present treball reivindica el paper de la Casa Insa de València com a revulsiu i impulsor d’una estètica que ha acabat inspirant i en molts casos fins i tot determinant la imatge dels seguicis processionals i festius valencians fins a l’actualitat.

L’estudi acurat de tots i cadascun dels llibres de registre de lloguer de la Casa Insa, així com el testimoni directe de la seua darrera propietària, Carmen Ferrés García, que va regentar el negoci familiar fins a la seua adquisició per part de la Diputació de València en l’any 2009 i que definitivament tancava les seues portes al carrer de Baix de la ciutat el 2013, així com les corresponents referències en la premsa de l’època i el seguiment dels diferents monogràfics locals sobre festes, esdevenen una font de primer ordre per a analitzar i posar en comú els coneixements dispersos que es tenen sobre els elements i danses rituals conservades i aquelles de les quals es té ja només constància documental i que necessàriament han d’entendre’s com una part primordial en el coneixement i posada en valor del patrimoni immaterial valencià.

En aquest treball s’analitzen totes i cadascuna de les festes històriques de la Ribera del Xúquer, amb suficient volum i entitat com per a meréixer una publicació monogràfica, ja que juntament amb les del cap i casal, arribaren a condensar bona part de les iniciatives rituals en seguicis processionals religiosos i també de tipus civil o àulic almenys des de l’època del barroc. Ciutats i viles com Alzira, Sueca, Algemesí, l’Alcúdia, Carcaixent, Cullera, Albalat o Polinyà, entre d’altres, figuren en els arxius de la Casa Insa com a focus d’irradiació de les inquietuds folklòriques que han acabat cristalitzant com a model de la vehiculació popular i festiva a partir de les concepcions culturals populars i cultes que arribaven des de la ciutat de València.

L’estudi, que en aquest volum se centra en la comarca que va capitalitzar durant els segles XIX i XX el fenomen festiu valencià, vol estendre’s en posteriors publicacions i en un format semblant, a l’anàlisi individual o agrupat dels seguicis processionals d’altres comarques valencianes com ara l’Horta, València ciutat, Camp de Túria i Camp de Morvedre, la Costera i la Canal de Navarrés, la Safor i la Vall d’Albaida i les comarques d’interior.

Quin o quins són els orígens dels diferents elements rituals i folklórics que hui en dia formen part dels principals seguicis processionals i festius de la Ribera? Existeix algun paral·lelisme o filiació directa entre cadascuna de les danses que els componen? Quines han estat les principals desaparicions i pervivències que s’hi han donat al llarg de la història?

L’anàlisi pormenoritzada de les festes de les diverses poblacions riberenques registrades als arxius de la Casa Insa ens farà reflexionar sobre la importància i sobre la repercussió d’aquesta riquesa patrimonial i folklòrica que a dia de hui necessita un coneixement precís i exhaustiu com a pas previ per a la seua revalorització i difusió, ja que no es conserva allò que no s’estima, i no s’estima allò que no es coneix.

Aquest treball, però, no haguera estat possible sense l’ajuda de moltes persones, tant per la informació facilitada com per les seues inestimables aportacions. És per això que volem expressar el nostre més sincer agraïment a Joan Ramon Giménez i Úbeda, Pere Hernandis, Marisa Trescolí, per les fotografies antigues i contemporànies de la festa d’Albalat; a Josep A. Domingo, Vicent Niclòs, Andrés Felici, David Pous, per les interessants notícies i revisions al voltant de la festa d’Algemesí, a Lutxo Palop, per les notes sobre la restauració de les danses a Alginet; al grup Dansaires del Tramusser d’Almussafes; a Alfred Morell i Lupe Canet, per les fotografies i dades aportades sobre la processó a la Mare de Déu del Lluch; a Aurelià Lairón i Salva Vercher, per les notícies facilitades des de l’Arxiu Municipal d’Alzira; a Francesc Beltrán, per la seua col·laboració en l’estudi sobre les festes de Benifaió; a Xavier Rausell, qui ens ha aportat bones dades sobre les danses rituals carcaixentines; a l’associació cultural La Lluna de Catadau; a Fernando Chofre i l’associació cultural La Penyeta de Cullera, per les meravelloses fotografies antigues d’aquesta població; a Enric Mut, qui ens ha facilitat algunes imatges històriques de les festes guadassuarenques; a Daniel Vera, per la valuosa informació que ens ha fet arribar per a conéixer millor les festes de Sueca; a Salvador Ferrís, per les seues fotografies d’Albalat i Sueca; a Ximo Martínez per l’exquisida i acurada revisió ortogràfica; a Esther Alba i Gil-Manuel Hernández, al qui agraïm la seua desinteressada col·laboració; a Francesc Tamarit i Jorge Hermosilla, pel seu recolzament a aquest projecte i, molt especialment, a doña Carmen Insa, autèntica ànima d’aquest treball.

Oreto Trescolí Bordes Enric Olivares Torres


Envoltada per edificis de nova construcció i amb un trànsit excessiu de cotxes davant la seua portalada principal, allà al fons, on el carrer sembla fer un delicat gir cap a la plaça de l’Arbre –antiga plaça de l’Alber–, en una cantonada, i imponent per la seua arquitectura més que cinc-centenària d’obra i pedra, just en una antiga casona on la tradició ubica l’habitatge del pintor Joan de Joanes, llegim encara el rètol que enquadra el xamfrà i que resa: Insa.

Fins no fa molts anys i mig oculta entre graffittis a sprai, la seua porta de fusta massissa convidava a tocar l’anella per endinsar-se en un univers que es perfilava alié al pas del temps. A l’interior, la frescor del pati i els gruixuts graons del vestíbul ens introduïen en un taller amb sòl de fang roig que semblava tret d’una estampa del mil nou-cents, indiferent a tots els canvis que han acabat impersonalitzant i desmembrant finalment el barri del Carme. Aquesta roberia, ubicada al núm. 48 del carrer de Baix, ha abastit de vestits i complements a nombroses representacions teatrals, de sarsuela, òpera, cinema, carnestoltes, festes patronals, falles i processons fins a l’última dècada del segle XX,1 i fins al 2013 encara proveïa els vora quatre-cents vestits que integren la processó del Corpus de la ciutat de València, així com ornaments per a actes oficials i protocol·laris. La seua custodiadora, Carmen Ferrés Garcia –doña Carmen Insa, com la coneixien a la ciutat– ens rebia diàriament darrere de l’imponent taulell de fusta, educada, servicial i atenta, o agulla en mà a la sala de costura que donava al carrer, davant els amplíssims i alts finestrals que grataven el sostre de revoltons, incansable i il·lusionada entre teixits, patrons de paper i amb el riquíssim testimoni que suposaven els seus nítids records, articulats amb senzilla i ferma intel·ligència, en un passeig fluït pels seus llavors vora huitanta-nou anys al servei d’aquest establiment familiar. En cada anècdota, la seua veu, acompanyada d’una memòria prodigiosa, ens ajudava a anar filant el grapat d’informació que els llibres de registre del negoci encara conserven amb un minuciós detallisme i que quasi gràficament arrepleguen bona part de la història de les nostres festes.2

1.1. La importància de l’estudi de la indumentària festiva

La dilatada trajectòria d’Insa com a establiment subministrador de la roba que ha conformat, almenys en l’ideari col·lectiu, la imatge que tenim de les festes valencianes, com ara la del Corpus Christi de València i un bon grapat de festes patronals, fa que el seu estudi assolisca una importància cabdal a l’hora d’historiar-les, més encara si tenim en compte que moltes d’aquestes han acabat perdudes en la nit dels temps, mentre altres han estat revitalitzades en els últims trenta anys a la llum d’una visió general favorable a la consideració patrimonial dels béns etnogràfics.

És al caliu d’aquest redescobriment i exaltació festiva, atribuïts per autors com Gaspar Mairal3 a la conjuntura social dels primers anys de la transició democràtica, que surt la necessitat –també política– de construir una identitat ferma arrelada a un espai amb història, i assistim a una explosió editorial de títols relacionats amb les festes i les tradicions dels pobles que es perllongarà per tota la dècada dels noranta fins a l’actualitat. Si bé és cert que ja des dels anys vint i trenta del segle XX alguns erudits havien fet un pas endavant en la consideració del folklore com un ens patrimonial des de l’àmbit intel·lectual, com ara Maximilià Thous, Carreras Candi, Eduardo López-Chávarri, Eduardo Martínez Torner i, també durant els anys quaranta i cinquanta Francisco Almela y Vives, no fou fins als anys huitanta i noranta que el folklore prengué carta de naturalesa com a patrimoni etnològic, fora ja dels servilismes a la litúrgia, el regionalisme o les ideologies centralistes d’estat d’altres temps. Amb publicacions com La processó valenciana del Corpus, on Manuel Sanchis Guarner4 analitzava les làmines de Bernat Tarín i Juaneda del 1913, o des de compilacions de caire enciclopèdic, com el Calendari de festes de la Comunitat Valenciana,5 La música popular en la tradició valenciana6 o el volum dedicat a la cultura popular dins de la col·lecció Història de la Ribera,7 en l’àmbit més netament comarcal, fins a publicacions molt més concretes en el terreny de la historiografia de l’art, com el Barroco efímero en Valencia8 o La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802),9 per no citar el copiosíssim volum de títols publicats localment a les diverses poblacions del País Valencià relatius a les processons, la música, les danses, la indumentària o l’origen de les llegendes i mites fundacionals que acompanyen les seues imatges patronals o els municipis en qüestió, es fixen per escrit uns coneixements que, fins al moment semblaven no meréixer encara la dignitat del paper i que restaven només callats en el record o en les possibilitats de la memòria oral.

No obstant això, podem dir que, fent un succint estat de la qüestió, trobem dos vessants clarament diferenciats en els estudis que d’alguna manera s’acosten al fenomen festiu:

D’una banda estan aquells que des de la historiografia analitzen les festes com a expressió dramàtica, o com aglutinant representatiu de les capes altes de la societat del Barroc, amb el corresponent deteniment en la presència gremial, ciutadana o eclesiàstica, i en definitiva, en els aspectes purament històrics i artístics d’aquestes manifestacions, mentre aquells elements pròpiament efímers –en tant que subs-crits a la immediatesa de l’instant– com les danses o els personatges bíblics que componen els seguicis queden relegats a un segon plànol per folklòrics –en el sentit d’indoctes–, davall la genèrica referència de danzas o dancetas. Tant el magnífic estudi que Pilar Pedraza dedicà a l’arquitectura efímera de la València barroca, com els dos volums que Henri Mérimée10 consagrà a l’anàlisi de l’art dramàtic a València, malgrat perfilar perfectament el panorama festiu i representatiu del Barroc, no entren en la descripció detallada de cadascun dels elements que configuren aquestes manifestacions. Tampoc no és la seua intenció, però amb aquesta desatenció ens priven d’eines interpretatives que ens permetrien esbrinar quins aspectes, diguem-ne tradicionals o folklòrics, de les processons valencianes es mantenen intactes, quins han desaparegut o han evolucionat i de quina forma ho han fet.

D’una altra banda, trobem els treballs etnològics, més apropiats per a aquesta comesa, sovint eclipsats –per falta de visió històrica– pel romanticisme d’aquells folkloristes de vocació potser més literària que no pas historiogràfica amb un enfocament sovint reduccionista capficat en la sempreviva inclinació adamita d’arribar a explicar i a comprendre els inicis més remots d’allò que a dia de hui perviu als diferents seguicis festius. L’argument que els condueix, a aquests últims, a recercar en les bases de l’antropologia el vertader o almenys el primigeni significat de les danses i escenificacions processionals actuals és tan real o tan fictici com la seua capacitat d’evocació poètica els permet, ja que només una certa intuïció juntament amb l’absurda màxima que recolza el valor de les coses en funció de la seua antiguitat, es presenten com a documentació justificativa d’allò que relaten. I perfectament veuen enfrontaments d’arrel preromana en els actuals balls de bastons, tradicions morisques en les torres humanes o càntics pagans a la primavera en les danses d’arquets.

Si, com pensem, el folklorisme,11 amb la resta de recuperacions, són construccions fetes al present amb una forta càrrega ideològica que condiciona tant els records com els oblits sobre els quals s’aixeca una tradició, quan analitzem les danses i, en conjunt, els seguicis processionals, no els hi podem adjudicar un únic significat, ja que, cada època, cada circumstància per on han passat, els ha aportat matisos o bé els ha alterat per complet, fins al punt potser més extrem i paradigmàtic d’integrar en les celebracions religioses manifestacions coreogràfiques o musicals de caràcter més aviat bròfec i carnestolenc com les comparses de folls o les moixigangues.

El folklore, o millor, el folklorisme, des del seu naixement a les acaballes del segle XIX, sensu estricto –entés com a voluntat d’un col·lectiu de representar-se a si mateix amb les senyes que l’identifiquen i el lliguen al seu passat com a poble– ha transcorregut per etapes de major i menor èmfasi en les poblacions que l’acullen, però sempre –i combregant amb allò que afirmava Martí i Pérez que tota recuperació du parella una ideologia– ha sabut motlurar-se segons el sol que més escalfava, des de la visió pietosa, conservadora i monàrquica que, consegüentment comportaria el voluntari desmembrament en temps de la República, a la visió regionalista integradora dins de l’ideari del règim franquista amb Secció Femenina, per passar a una altra visió, no menys alimentada políticament, com és la de les llibertats democràtiques i la reivindicació d’una identitat independent i autònoma del conjunt de l’estat que es fomentarà a partir dels anys huitanta, tot continuant amb una semblant adaptabilitat, en sentit quasi darwinià, que es manté fins al moment, amb diferents vessants i matisos, volent donar resposta a la recerca d’un patrimoni identificatiu o al pur desig d’espectacle. Per tant, reduir la seua generosa trajectòria a les tòpiques explicacions ancestrals del cicle agrari, per exemple, ens resulta insuficient.

En qualsevol cas, en una i en altra tendència –la folklorística i la historiogràfica, per dir-ho d’alguna manera– s’obvia, per abundància o per defecte –i sempre per falta de col·laboració entre les dues–, la relativa modernitat de les festes actuals.

L’estandardització dels seguicis processionals en la segona meitat del segle XIX pot ser analitzada a través dels documents proporcionats pels fons de la roberia Insa de València, transmissora i regidora també durant bona part de la seua història del model per antonomàsia de la indumentària festiva tradicional.

Aquest període de màxim apogeu, que podem situar entre el 1850 i el 1930, ho és no sols des del punt de vista qualitatiu –no oblidem que els llibres de festes al segle XVII constitueixen un gènere literari autònom justament per la seua excel·lència i repercussió– sinó també quantitatiu i definidor de moltes manifestacions folklòriques valencianes. En aquest aspecte, hem de tindre en compte que és precisament en aquest marc cronològic que es produeix la definitiva sistematització d’uns seguicis processionals, en principi espontanis i canviants, que es fossilitzen sota un cànon clarament ritualitzat, en la majoria de casos de la mà del fort impuls de fervor marià que suposà la declaració del dogma de la Immaculada Concepció el 1854.

1.2. Els orígens d’un negoci familiar

Fou precisament en començar aquest període, cap al 1850, que Miguel Insa Pareja, xiquet oriünd d’Ontinyent, fou enviat pels seus pares a treballar a la roberia que Juan María Gimeno i Mateu regentava, seguint l’ofici familiar, a la ciutat de València, al carrer de Baix de l’Alfondech, núm. 14. Allí Micalet –com l’anomenaven els seus coneguts– treballava com a ajudant fins que el 1866 el propietari del negoci va decidir traspassar-lo. Com que Insa no tenia suficients diners per pagar-ne l’adquisició, va estar amortitzant les despeses amb el seu jornal. Potser per això, a partir de 1866 trobem al seu arxiu dos llibres diferents per a anotar les processons –un que duria encara l’antic propietari i un altre que controlaria Insa, entenem que per a comptabilitzar millor el seu treball i poder pagar el que li restava del traspàs–. Així fins que, el 14 de setembre de 1876, tot coincidint amb el lloguer d’uns angelets per a Xest, segons ens contava la seua besnéta, el negoci quedava definitivament en mans del nou regent.


Miguel Insa Pareja, fundador de la roberia Insa.


Miguel Insa Pastor.


Juan Ferrés Insa.

Començava d’aquesta manera la història d’un negoci familiar dedicat a la confecció i el lloguer de roba amb gran solera a València. Amb tot, la roberia encara romandria ubicada a l’establiment de Gimeno fins al 1889, en què es traslladaria al seu definitiu domicili, la vella casona del segle XVI, llavors un immoble –que havia estat abans fàbrica de ventalls– propietat de la vídua i els fills de J. Vicente Tello, amb els quals signarien el contracte de lloguer trimestral. Curiosament aquest contracte, que ubica la casa al carrer de l’Arbre núm. 62, encara es conserva, amb data del 16 d’octubre de 1889 i per un import que ascendia a 406’25 pessetes.

Miguel Insa Pareja tingué amb la seua dona, Teresa Pastor, dues filles i un fill: Mercedes, Teresa –àvia de Carmen Ferrés– i Miguel. Aquest últim fou qui continuà el negoci fins que morí el 1961. Tenia llavors noranta anys. Molt meticulós i ordenat en la feina, contava la neboda que recorria tot València si feia falta per recuperar unes calces que no li havien tornat. També el recordava com un home humil, però molt treballador i jovial, i un bon amant del teatre, passió que l’acompanyaria al llarg de tota la seua vida. Com que no tingué fills, el negoci hagué de passar als seus nebots, però només Juan Ferrés Insa, fill de Teresa Insa Pastor i José María Ferrés Alcaide, es va fer avant amb el projecte.

Home molt emprenedor, ambiciós i amb bona vista per als negocis, Juanito –com el coneixien els seus– se’n va fer càrrec juntament amb la seua dona, Josefa García Juste, qui a més s’ocupà de confeccionar bona part dels vestits que servia la casa. Va saber derivar la dedicació del taller des de la roba de processons –encara en auge durant el primer terç del segle XX– fins a la indumentària per al cinema i els ornaments, segons els temps i en funció de les necessitats que ell intuïa en la València de la República i la postguerra. De fet, la mateixa proclamació de la II República el 14 d’abril del 1931 el va sorprendre a Cullera,12 preparant la indumentària de la processó i la cavalcada de les festes a la Mare de Déu del Castell, així com els carros triomfals que hi participaven. I heus ací la seua enorme versatilitat que, allotjat a les Escoles, va haver d’improvisar amb el material del qual disposava –es conserva la llista de roba llogada d’aquell any– unes representacions acords amb la ideologia de l’estrenat règim republicà i va enginyar una carrossa presidida per una fotografia en gran de Blasco Ibáñez.

Després de Juan Ferrés, va heretar el negoci fins al 2009 la seua filla Carmen Ferrés García, fent-se càrrec del taller de costura ja després de guerra i continuant la tradició familiar amb l’ajuda de la seua germana, i posteriorment dels seus nebots. De sa mare va aprendre, de ben menuda, l’art del fil i l’agulla, però no sols això, també li va contagiar l’entusiasme per la sarsuela i els seus vestits. Amb obres com Don Gil de Alcalá, Luisa Fernanda o Doña Francisquita s’introduí en el negoci familiar en els anys trenta. En aquell moment la feina era complicada, ja que eren l’única roberia que quedava a València i totes les companyies s’adreçaven a ells. Es duien a terme representacions de sarsuela i teatre a El Micalet, al Patronat, al Principal –on fins i tot, en temps de guerra, serviren el vestuari per a Fuenteovejuna i Son mis amores reales– i a l’Apolo, entre altres. Però no només a València sinó també a molts pobles de la contrada. En una mateixa setmana s’escenificaven dues Rosas del Azafrán o tres o quatre Gavilanes, pel que era necessari confeccionar per duplicat i, fins i tot, per triplicat un mateix vestuari, fet que complicava i molt dur un inventari de roba cada volta més complex. En els anys quaranta i cinquanta es feia molt de teatre a València. La Casa Insa servia a les companyies de Milagros Leal–Salvador Soler Marí, Ismael Merlo–María Luisa Colomina i, sobretot, Enrique Rambal.13 També es feia cinema, i la Casa Insa treballà per a alguns estudis cinematogràfics com CEA o Cifesa. Seua era la roba d’algunes pel·lícules com El Huésped del Sevillano, Pequeñeces, La Gitanilla o La última falla.

En minvar en les dècades següents les representacions teatrals, els negocis de la Casa Insa derivaren cap a les disfresses i el vestit tradicional de valenciana, on doña Carmen es va donar a conéixer com una gran indumentarista, tot i que el seu caràcter extremadament humil feia que sempre rebutgés tal consideració. De les seues mans han eixit destacats vestits de valenciana tant per a importants membres de l’aristocràcia14 com per a gent menys coneguda i, des de 1949 fins als anys setanta, els de les Falleres Majors de València. És precisament en les dècades dels seixanta i setanta que assoleix un important prestigi –segons recordava, solia fer uns cent vestits per temporada– i així fins al 1993 en què féu el seu últim vestit per a la Fallera Major de la ciutat. Aquesta dedicació ha estat la seua gran passió, més que la indumentària per a les festes o per al teatre, fins al punt que un dia son pare li digué, no sense certa ironia: «Em fastidies amb les llauraoretes», ja que li dedicava molt més temps a la confecció de vestits de valenciana que als ornaments i abillaments teatrals i festius que havien estat fins al moment l’especialitat del negoci familiar.

El 1996 Carmen Ferrés es jubilava i, tot i continuar al capdavant de la Casa, el negoci quedà en mans dels seus nebots, centrant-se ara en el lloguer d’elements d’ornament per a actes protocol·laris i oficials –línia de treball ja encetada per Juan Ferrés el 1937, en què el govern de la República es traslladà a València i se li encomanà la decoració de la Llotja amb cortines i tapissos–, disfresses, proveïdes per Madive, de Barcelona, i ja no elaborades a la Casa, i indumentària festiva per a importants celebracions com ara el Corpus de València o els Miracles de sant Vicent –sent aquestes peces encara les antigues originals de la Casa–.

Un negoci, Insa, que va saber perviure al llarg de més d’un segle gràcies a la versatilitat dels seus propietaris, hàbils i incansables treballadors que van entendre, en cada moment, quines eren les necessitats que calia anar cobrint, amb una concepció tenaç, humil i ferma de la feina de rober, i que a través dels seus llibres de lloguer ens ajuda a desxifrar el significat i l’evolució de les festes des de 1850 fins a l’actualitat.

Doña Carmen Insa llegava el 2009 el fons Insa al Museu d’Etnologia de la Diputació de València i li fou concedida el 2011 la Medalla al Mèrit Cultural per aquesta donació que passava així a ser patrimoni de tots els valencians, amb més de 2000 peces de roba que donaven compte de l’esplendor de la festa valenciana i el teatre en els dos darrers segles.15


Carmen Ferrés García, última regent de la roberia Insa. Foto: J. Monzó, 1995.

1.3. L’ofici de rober

La Real Academia Española de la Lengua defineix el terme roberia amb les següents accepcions: «Ofici de rober/ Establiment on es ven roba feta/ Habitació on es guarda i es disposa la roba dels individus d’una col·lectivitat/ Ofici de guardar la roba i tindre’n cura». De totes, només la primera pot relacionar-se amb la tasca desenvolupada per la Casa Insa i altres negocis semblants, ja que cap de les altres tres fa referència al fet de confeccionar roba per a representacions i llogar-la en ocasions especials. De la segona accepció, tenim constància que a València era coneguda la roberia de les Malaenes a la Baixada de Sant Francesc, la qual s’anunciava encara el 1893 com a «Ropas usadas, junto al Convento de las Magdalenas» i que no gaudia de massa bona premsa. De fet el seu nom, les Malaenes, va passar despectivament a la parla popular en fer al·lusió a algú que anava mal vestit. Però potser es tractava d’especialitzacions prou tardanes, ja que el gremi de robers de València, en les seues ordenances del 1732 s’atribuïa des del segle XVI la compra-venda de roba usada en Encants i Almonedes, així com el seu lloguer, i també la confecció de peces com camises, corbatins, bates, etc., tot entrant en col·lisió sovint amb el gremi de sastres, tal com es declara en una Reial Sentència del 1652.16


Les quatre Matrones o dones fortes de l’Antic Testament a la processó del Corpus de València. 1944.

Evidentment, a mesura que surten noves necessitats en la societat valenciana els gremis existents hauran de fer-los front, tot adaptant-hi les seues produccions o bé ampliant la seua oferta. És potser el que ocorre quan, a partir dels segles XVI i XVII comencen a proliferar les celebracions per naixements, proclamacions, coronacions o visites dels monarques, així com canonitzacions i rogatives diverses a l’espectacle festiu de la València barroca. I els robers, tal vegada aleshores, comencen la cursa per l’aprovisionament de robes, carros i artefactes per a l’organització dels nombrosos seguicis que esdevenen a la ciutat. El 1767, a la processó del primer centenari de la construcció de la Capella de la Mare de Déu dels Desemparats, el mateix gremi de robers, un dels més antics de la ciutat, presentava un «Gran Turco y representaciones de cuatro de los continentes» i, a la processó del 1662 que relatava Valda, presentava un carro finament decorat protagonitzat per sant Joan, titular de la seua parròquia, en la visió apocalíptica de la Dona vestida de sol perseguida per la bèstia. Davant del carro figurava una dansa composta per «verdaderos Gitanos, y Gitanas, que haziendo primorosas bueltas, y mudanças, dio al concurso mucho entretenimiento».

Amb privilegis reials ja des del 1275, aquest gremi, com és lògic en una trajectòria semblant, passaria per una àmplia diversificació al llarg del temps per a arribar en l’últim terç del segle XIX a significar un tipus de negoci ben concret dedicat al lloguer de roba de processons, màscares o teatre, no sempre inclusivament17. De fet, Insa fou un dels pocs establiments que abastava tots aquests vessants, i molts més que aniria assolint amb els anys, com per exemple, la roba per al cinema, les valencianes, els ornaments o les disfresses.18

A través dels llibres de lloguer de la Casa Insa podem constatar també el funcionament de roberies anteriors, com ara la de Juan María Gimeno i la de Salvadora Cucarella, ambdues de mitjan del segle XIX. El mateix Gimeno, en alguna ocasió, comentava haver-se format com a rober amb son pare,19 fet que pot retrotraure aquest ofici familiar fins a les primeres dècades de segle. El seu negoci degué ser important en el seu moment, ja que en la dècada de 1870, alguns anys després d’haver estat adquirit per Insa, als diaris encara s’anomena la roberia de la Vídua de Gimeno –suposem que es referiria a la vídua de Bautista Gimeno (¿? – 1859) i mare de Juan María Gimeno, ja que aquest encara apareix signant el traspàs del negoci a Miguel Insa el 1876–, i el mateix Insa l’anomena a les notes de lloguer, com ara la de 1872 per a la processó de Carcaixent, on especifica que aquesta vestia abans la comparsa del Triomf de l’Ave Maria amb roba de moros, però que la que ell els estava servint llavors –açò és roba a l’antiga i d’Itàlia– també els agradava.

Juntament amb aquestes dues roberies, en els mateixos llibres de lloguer en són citades altres: la d’una tal Montora, que el 1872 li proporciona a Insa rodelles i espases de guerrers per a les mateixes festes de Carcaixent; la de Ramon Monzó, ubicada al carrer de Soguers, la qual a principi del segle XX encara llogava Gegants per al Corpus i servia roba per a teatre i processons; i la de Pasqual Isla, al carrer d’Escolano.

Aquesta darrera roberia era prou més menuda que Insa i tan sols va romandre oberta fins a la Guerra Civil. Molt aficionat als bous, segons ens contava doña Carmen, el seu propietari acudia a la plaça acompanyat per la seua dona i el seu fill Alfredo –que després seria també joier– per si es descosia algun vestit de torero i se’n podien aprofitar els ornaments per al negoci. No van treballar mai la roba de teatre i quant a la indumentària per a processons, tot i que en algunes ocasions van col·laborar colze a colze amb Insa, sabem que servien principalment a les d’Algemesí. Per exemple, en la relació de comptes de les despeses originades per la processó de la Mare de Déu de la Salut del 1906 figura la casa Isla com a subministradora dels abillaments.20

Altres robers d’aquell moment dels qui tenia notícia doña Carmen eren Salvador Peris, ubicat al carrer de Gibraltar, i el seu fill Juan, al carrer Pizarro, els quals també havien treballat des de 1870 roba de teatre, tot mantenint una bona relació amb Insa. Castellote, al carrer de la Carda, era un altre rober, ja del segle XX, qui també treballava processons –però no teatre– i que després de guerra aspirà a quedar-se amb el lloguer dels vestits del Corpus, el qual finalment va assumir Insa. Per últim, si retrocedim en el temps fins al principi del segle XIX, per exemple, i ja fora de l’arc cronològic que abasta la Casa Insa, trobarem altres referències que documenten aquest tipus de negoci. Sense anar més lluny, el 1826 a Carlet es paguen tres-cents vint reals a Josef Balija de València pel lloguer de les robes per a la processó.21

En tots aquests casos, es tracta de tallers que confeccionaven la roba i la llogaven, i que després la mantenien i reformaven quan es feia malbé. Treballaven pràcticament de sol a sol, ocupats en les tasques d’atenció al públic i també en les d’elaboració de la roba. El treball de costura a Insa, recordava doña Carmen, es feia generalment en estiu perquè hi havia menys feina i feia calor. Tenien contractades diverses dones que s’encarregaven de cosir, totes elles a les ordres de sa mare, Josefa Garcia qui, havent aprés a cosir al taller d’una costurera francesa ubicada al carrer del Micalet, es feia càrrec de dissenyar i tallar cada peça. Era al fons, sobre una taula gran feta pel seu marit amb l’armadura d’una caixa de cotxe Citroën duta del port, on es tallaven les teles que després serien confeccionades al saló principal, a la claror del sol davant els enormes finestrals que donaven al carrer o davall la subtil llum de gas en les últimes hores del dia.


Als anys trenta l’activitat a la Casa Insa era molt intensa.

El brodat es feia a mà, sobre un teler i amb el dibuix marcat prèviament amb pols, mitjançat el procediment de l’estergit –més tard es farien a màquina per Campoy–, i quan es feia decoració retallada les vores s’encerillaven perquè no es desfilaren. La màquina de cosir Singer que encara presidia fa uns anys el taller era també propietat de Josefa Garcia, un regal que li va fer sa mare quan només comptava amb dotze anys i començava a aprendre a cosir. Treballaven amb unes mesures estàndard que, segons ens informava doña Carmen, han quedat hui en dia obsoletes, massa menudes per a les talles mitjanes actuals, molt més grans que les de llavors.

La neteja de la roba es duia a terme en el pati, sempre amb aigua freda, tot i que comptaven amb un paeller i una caldera per a escalfar l’aigua i rentar les peces en casos d’excessiva brutícia. Recordava doña Carmen com en temps de guerra la roba es fregava a mà amb terreta, ja que no hi havia pastilles de sabó, pujant-la després amb una corriola fins al porxe i allí mateix, o al terrat, s’estenia. La planxa, que encara era de carbó, es trobava també al porxe, on s’enllestia la roba i es baixava ja a punt per a servir-la novament.

En el cas de lloguers massius, com ara la roba per a processons com la del Corpus, on els encarregats de representar els personatges bíblics eren normalment gent pagada, del carrer, i en molts casos captaires, era un costum de la roberia el fet d’escaldar la roba amb aigua calenta i cendra –a mode de lleixiu– en unes gran calderes que estaven al pati, per tal de garantir unes mínimes condicions higièniques en les peces llogades.

L’atenció al públic estava a càrrec dels homes –la costura semblava una feina més decorosa per a les dones– i es feia al mostrador principal, amb uns horaris amplíssims, des de les nou del matí fins a la una del migdia i des de les tres fins a les set de la vesprada. Però quan s’acostava el període de Carnestoltes, festa amb un gran arrelament popular a la València d’aquell temps, l’establiment romania obert tota la nit i deixava tanmateix disfresses per a màscares a altres plantes baixes del barri perquè en subministraren a canvi d’un honorari. Encara en els anys trenta del segle XX, doña Carmen recordava com els xiquets, normalment abillats amb roba de dimoniet, deixaven tan sols el seu pitet com a penyora, i s’emportaven la disfressa per jugar al carrer. No es tractava de cap novetat, sinó tot el contrari. Ja Gimeno en el seu moment havia tingut en compte aquests costums, reflectits en les notes de 1859 dirigides als que tractaren el vestuari:

Negocio del carnaval

Antes de principiar los bayles de máscaras en los Salones N.N. (nuestro negocio) debe procurar el que maneje el vestuario tener arreglados los trajes de limpiar camisetas, repasar los dominos, && teniendo de antemano algunos amigos de los que yo he encontrado en mi vida pocos o ninguno para que se busquen patios para la colocación de la ropa, cuando más casas se pongan más partido se saca a estos SS. Se les da la 5ª parte del producto total respondiendo ellos si se extravía alguna prenda.

Primero según el nº de casas se tenga así debe hacerse el surtido procurando atenerse a los libros que en ellos se encontrará la manera como se debe repartir y calcular como se debe alquilar procurando siempre sacar todo el partido posible y cuando se conozca que no puede sacarse más, no siendo un escándalo, se debe alquilar como se pueda, en la temporada se saca algún partido.

Aquest tipus d’anotacions es feien necessàries davant la complexitat de la feina diària i el gran nombre de peces que havien de gestionar, açò és, confecció, lloguer, neteja i emmagatzematge, tant per a ocasions importants, com ara Carnestoltes, festes locals i representacions teatrals, com per al lloguer ocasional de disfresses i altres robes a particulars. Tal volum de treball requeria una minuciosa tasca de registre duta a terme pels successius administradors del vestuari que ha quedat perfectament reflectida als llibres de lloguer. Afortunadament tenim constància de totes aquestes notes i relacions gràcies als vora huitanta volums manuscrits que, des de 1854 fins a la dècada dels setanta del segle XX, s’han conservat a l’arxiu particular de la Casa Insa. D’aquests destaquem els més antics, un llibre que pertany a la roberia de Salvadora Cucarella, que abasta els anys 1857 a 1866 i tres de la roberia de Gimeno, que van des de 1854 fins a 1876. Tots plegats passaren a engrossir, juntament amb el vestuari traspassat, el fons Insa, els llibres del qual apareixen datats a partir de 1866.


Miguel Insa Pastor atenent un personatge del Corpus. Foto: Luis Vidal Corella.

Separats principalment en llibres de teatre i llibres de processons, glossen per anys i per pobles o particulars tota la roba llogada al negoci, tot especificant, en la majoria d’ocasions, el preu de cada peça, així com la suma del total, a més del nom i l’adreça de qui se’n feia càrrec. De la importància de la informació que calia fer constar als quaderns de registre exposava el 1859 el propietari Juan María Gimeno la següent advertència:

Por amigo que sea el que entre a alquilar trajes, se apunta en el libro diario el nombre, apellidos, calle, nº de casa, y nº de trajes con explicación de prendas por muchas razones. Primera: por sucederse necesitar alguna prenda para el teatro y como que es una función pública no se le puede engañar a éste, y si puede sustituirse en cualquier cosa a los aficionados. Si el individuo que entra a alquilar es de fuera de los pueblos de la provincia, se necesita una persona que responda y al mismo tiempo que firme una obligación del nº de trajes que lleva, con explicación de las prendas para, en el caso de faltar alguna, reponerlas o abonar su valor.

El haberme sucedido muchísimos casos me ha enseñado a no fiarme de las buenas razones, procurando, si es posible, cobrar antes de todo, incluso por amigo que sea.22

Cal assenyalar, a més, com l’enumeració de la roba als llibres dels primers anys, és a dir, aquells escrits encara per Juan María Gimeno i Miguel Insa Pareja, i després per Miguel Insa Pastor, s’estén notablement en la descripció del vestit indicat per a cada personatge: nombre de peces, colors i, fins i tot, materials que les componen. També, i de manera anecdòtica, s’incloïa algun comentari sobre l’estat de les peces de roba en ser tornades, sobre el pagament i la devolució o no d’aquestes i, fins i tot, del tractament rebut pels operaris del negoci als pobles. En canvi, les anotacions a les llistes dels anys vint i trenta del segle XX, probablement escrites per Juan Ferrés Insa i els seus operaris, resulten prou més escarides i se centren més en allò que interessa al negoci: quantitat de vestits i preus, anotats de manera succinta en la seua majoria i amb inclusió de pocs comentaris anecdòtics. Hi ha casos en què es limiten només a apuntar el nombre de peces.

Però açò no només podem atribuir-ho al caràcter o hàbits de l’escrivent. Potser l’extensió i quasi literaturització d’aquelles notes de lloguer caldria relacionar-ho amb l’esplendor que en la segona meitat del segle XIX adquirien un tipus de processons i cavalcades historiades, hereves de la tradició barroca, que sols en comptades ocasions tornaran a repetir-se al llarg del segle XX. D’altra banda, i deixant a part les qüestions cal·ligràfiques dels documents, direm també que, tot i que en la portada sol especificar-se l’especialitat del llibre, en alguns volums és comú trobar reunides en les mateixes pàgines referències a roba de teatre, comèdies, carnestoltes i processons, cronològicament ordenades per mesos i anys.

En altres casos podem trobar la mateixa llista de lloguer en llibres diferents. Així ocorre almenys en tres llibres que abracen, dalt o baix, la mateixa cronologia. Entre les dècades dels seixanta i huitanta del segle XIX trobem un llibre de 1867-1876, un altre de 1866-1883 i un tercer de 1872-1883. La hipòtesi d’adjudicar a cada operari un llibre diferent ens ve molt bé per a explicar el període en què Miguel Insa Pareja, treballant encara per a Gimeno, havia de pagar amb el seu jornal les despeses del negoci abans de fer-se’n propietari definitivament el 1876. És per això que pensem que el llibre de 1867-1876 correspondria a Gimeno mentre que el de 1866-1883 podria ser el de les anotacions de Micalet. Ara bé, queda per atribuir el tercer d’aquests llibres, el qual apareix sense signar i amb cap altra referència que done llum sobre el redactor. Podria ser el quadern d’algun altre operari que treballara per a Gimeno primer i després per a Insa just en els anys en què es fa el traspàs?

Amb una sistematització no sempre rigorosa, però amb gran ordre per a la seua època, l’encàrrec s’enllestia, segons ens contava Carmen Ferrés, en el moment de la petició de les peces, indicant-se en el registre la relació de tot allò que s’emportaven i el corresponent preu de cada roba. En tornar-la, es comprovava l’estat i s’afegia als peus de la susdita nota la informació pertinent, el que explica que trobem a voltes algun registre que utilitza dos temps verbals diferents: passat i futur.

Aquests encàrrecs podien ser rebuts per carta –a partir de 1923, més o menys, ja ho podien fer mitjançant el telèfon– o personalment a través dels dipositaris de la festa, els ordinaris, els directors de les companyies de teatre o els particulars. La roba es duia amb carrets de mà o amb unes caixes especials de fusta –les dels anys vint encara es conserven– quan es tractava d’enviar-la per tren als pobles. Amb aquestes viatjaven un o dos operaris que ajudaven a vestir els figurants i que, a més, en el cas d’algunes festes, eren contractats sovint per a fer de geganters. En moltes ocasions, passaven una o dues nits hostatjats al poble en qüestió i de com eren tractats, tant positivament com negativament, donen compte alguns comentaris inserits a les llistes del lloguer.23

Quan era la gent del poble la que acudia a Casa Insa per a replegar la roba contractada, ho feia normalment amb carro i haca. Aquest fet, recordava doña Carmen, esdevenia ja un autèntic dia de festa pel rebombori i alegria que suposava per a aquella gent desplaçar-se a la capital. Però eren més nombroses les ocasions en què l’encarregat de traslladar eixa roba era l’ordinari mateix, qui sovint triava sense massa criteri les peces que eixirien en aquelles processons i manifestacions festívoles.

Malauradament, algunes d’aquelles peces no es tornaven o ho feien en molt mal estat, fet que, com ja hem indicat abans, era motiu de comentaris per part del propietari de la roberia. Un de tants és el que trobem, per exemple, al Llibre de Processons dels anys 1918-1925, on després d’indicar-se la relació de vestits llogats per a les festes d’Alzira del 1921 s’afig el següent: «la ropa tardó á devolverla 8 días y mandé 2 telegramas y vino la ropa floreada, algunos trajes, y mojados de sudor otros, de modo que al año que viene si no va uno de casa no se alquila la ropa».24 També resulta esclaridor el que diu sobre allò ocorregut als vestits i la necessitat de cobrar-los per endavant, advertides les dificultats per cobrar a posteriori, tal com li va passar en Albalat el 1879: «30 trages de Mojiganga y del Niño y 2 Botargas, después de ajustados los 30 trages á 4 r. y los 2 Botargas y del Niño y no pagarlo, aún me quitaron 10 reales, pues cuando se los quitan no aprovechan de sucios y hechos a pedazos. Además, se necesita hacerlos pagar delante, porque luego no quieren pagar, y no hubiésemos cobrado si el Alcalde no les hubiera amenazado».25

Tanmateix, les dificultats de l’encarregat de la Casa que anava a les poblacions a vestir les comparses no eren menors, i en són nombroses les situacions viscudes per aquests herois que de vegades havien de treballar en un terreny diguem-ne hostil, tal com li va ocórrer a un treballador d’Insa a les festes del Crist de Polinyà un 6 d’agost de 1881: «Se llevaron la ropa la víspera y cuando llegó el hombre que fue a vestir el día de la fiesta habían quitado los cerrojos de los cajones y habían sacado toda la ropa y se habían servido de ello. En el ajuste de un día se sirvieron dos».26

La cura dels vestits era fonamental en un negoci com aquest, i el seu deteriorament o la seua pèrdua suposava un maldecap afegit, com queda constatat en aquesta anotació relativa a les festes a la Mare de Déu de Sales de Sueca, el 8 de setembre de 1867: «Se olvidaron las caretas de los Torneantes y me costaron 27 reales. Los Caballetes me los estropearon muchísimo».27 Traslladar aquelles quantitats de roba des de València fins a les poblacions veïnes a final del segle XIX era realment un exercici de logística que havia d’estar perfectament calculat per tal d’evitar pèrdues econòmiques innecessàries. Algunes d’aquestes previsions han quedat enregistrades als llibres de lloguer, permetent fer-nos una idea de com era el treball diari a la roberia. Dels preparatius d’una festa, resulta il·lustrativa aquesta anotació per a les festes de Sueca del 1876: «De la conducción cargué 240 r. y me costó 200 r., y me propuso el carretero que el año que viene lo cargará con un carro y me costaría unos 6 o 7 duros, y es cosa que puede ser poniéndole una poca de sorra28 al carro y si el camino está pesado 2 animales. Se necesita que el carro de la ropa llegue lo más tarde al anochecer para descargar en casa de la Vila, pues más tarde se dispara un castillo y hay que esperar al otro día, y hace falta para la repartición de los bailes que los quieren a punto de día. Le alquilé 1 traje de Santa al secretario y no se lo conté, otro a Félix, el que me ayuda en carnaval y tampoco se lo conté ».29

Consideracions d’aquest tipus demostren que es tractava d’un negoci difícil, que havia de saber fer front a totes aquestes contrarietats, traient-los, a més resquitx econòmic. Encara que sempre tenien preferència els lloguers per a representacions teatrals de grans companyies, tot deixant els exemplars de menor qualitat per a lloguers de roba per a processons als pobles, sabedors com eren del que suposava treballar amb una roba confeccionada generalment amb molta qualitat, que havia de ser usada per un gran públic no sempre conscienciat en tindre cura del seu manteniment, la Casa Insa degué aprendre a obtindre guanys fins i tot malgrat les pèrdues i desperfectes a què s’exposaven les seues robes.


La dansa dels Cabuts assajant al pati de la Casa Insa, cap a 1920.

Potser el model marcat per Gimeno a la seua roberia exercí el magisteri en l’administració del lloguer per a Insa. Així quedava palés en les seues Notas indispensables para el que administre el vestuario y, separándose de ellas, no tiene más remedio que hacer un mal papel en sociedad, es decir, quebrar o sentarse en el medio que llaman en mi tierra, d’on extraiem les següents recomanacions, en aquest cas per a la roba de teatre, però que es poden aplicar a la resta del negoci:

El principal vestuario mío es para teatros, pero hoy día 10 enero 1859 me encuentro sin escritura, como el primer día que entró mi padre QEPD a servir de trajes el Teatro Principal, y mi opinión ha sido y será que por ningún concepto se firme escritura alguna con obligaciones de servir en trajes la escena por no estar sujetos a la voluntad de los directores, que el día que se tiene una cuestión con ellos concluyen con los efectos de uno y la vida que es lo más amable.

El vestuario como negocio tan complicado como el que más, digo respecto al mío, es necesario que todos los días se estudie sobre los trajes y que en las listas de funciones en las manos pueda la persona que lo maneje discernir mucho, muchísimo. Y más de cuatro veces, habiendo yo nacido en el ramo de Ropería, he gastado el dinero muy mal, se debe tener presente que el dinero que se invierte en trajes es lo mismo que si se arrojara a la calle, pero aquí va el ingenio del hombre, que muchísimas prendas de las que tengo en el almacén las ha pagado alguna quidam, porque en negocio de trajes, si no pagan de primeras alquiladas, no pagan un 40%, no se puede trabajar. Muchas veces me han pagado a mí los trajes por el todo.

Aquesta advertència la faria seua posteriorment Miguel Insa Pareja i els seus continuadors, tot constituint-se en una màxima de la Casa el fet que quan es confeccionava una peça nova, si en el primer lloguer no es cobrava la meitat del seu preu, aleshores no es feia un bon negoci.

1.4. El fons d’indumentària per als seguicis processionals

Com hem dit anteriorment, el conjunt de robes i d’altres efectes que conformava originalment el fons de la Casa Insa procedia dels béns traspassats per Juan María Gimeno i Salvadora Cucarella. L’inventari dels vestits que procedien del primer, probablement alguns encara del taller de son pare, també rober, i que passaren a formar part d’Insa, data del 1865: una llista amb pràcticament la mateixa nomenclatura en la indumentària que la que emprarà Insa més d’un segle endavant.

Posteriorment aquest fons es va enriquir amb els Efectos, ropas, armas y demás que Salvadora Cucarella y Puch traspassava en favor d’Insa pels mateixos anys –el llibre on figuren encara es conserva, però malauradament no està datat–. D’entre els efectes adquirits podem assenyalar quantitat de dalmàtiques, túniques, vestits de moros, moixigangues, valencians i valencianes, momos, pastors, Cabuts, santes i Cirialots, entre altres.

I és que, com comentava Carmen Ferrés, mentre la roba de teatre s’ideava completament al taller familiar, amb l’ajuda i la inspiració de figurins i gravats de recreacions històriques, els models de roba processional, tot i que s’elaboraven en gran part ex novo a la Casa, procedien d’aquelles roberies anteriors que, a la seua vegada, prenien com a referència les peces utilitzades històricament al Corpus, establint-se tot un repertori clàssic d’indumentària per a Santetes, Apòstols, Misteris o Locos. Aquest podria relacionar-se, almenys visualment, amb les il·lustracions de l’Àlbum del Corpus, realitzades per Tarín i Juaneda el 1913, o les del Rotllo del Corpus de l’Ajuntament (ca. 1825) –tot salvant, clar està, el marge de fidelitat a la realitat que aquestes pogueren mostrar–. I fins i tot, encara que de manera molt indirecta, amb les imatges representades als llenços de José Camarón el 1790 al monestir del Puig, sobre el trasllat de la imatge de la Mare de Déu a València el 1588; al llenç anònim del segle XVIII, a la capella del Crist de l’església de l’antic convent del Pilar, on es representa el trasllat del Crist del Salvador el 1549 amb motiu de l’ampliació del temple; als frescos de Bartolomé Matarana en una de les capelles de l’església del Patriarca, on es reprodueix la processó feta a València el 1602 per rebre una relíquia de sant Vicent Ferrer, o al doble retaule pintat per Joan de Joanes a mitjan segle XVI per al Gremi de Pelaires, conservat a l’església de Sant Nicolau, on es representa la processó al Monte Gargano, totes citades per Catalá Gorgues,30 per no mencionar l’amplíssima bibliografia sobre relacions de festes dels segles XVI, XVII i XVIII que glossa, per exemple, Carreres Zacarés,31 i que d’alguna manera podrien haver-se configurat com a models llunyans per a les seues invencions.


L’Arca de l’Aliança a la processó del Corpus de València, cap a 1950.

De fet, algunes d’aquestes descripcions detallen pormenoritzadament cadascuna de les parts que componien els vestits. És el cas del ball de Tornejants –format pel patge de gineta, tornejants, padrins i patges de vares– que presentà el Gremi de Guanters de València en la processó de 1738 i que apareix en la Quinta Centuria de Joseph Ortí y Mayor, publicada el 1740. En aquesta s’evoca la indumentària que més d’un segle després serviria Insa als Tornejants de Sueca, Silla, Benifaió o l’Alcúdia. Però, aquesta influència no només quedava reflectida en la roba servida per aquesta roberia, sinó que va restar d’alguna manera convencionalitzada en l’imaginari visual col·lectiu. Tenim el cas dels Tornejants d’Algemesí que, tot i no haver llogat la seua roba a Insa, presenta encara una estètica molt semblant a la ressenyada en aquelles narracions.

Moltes de les altres danses processionals que han perviscut fins als nostres dies també han mantingut un mateix referent visual en la seua indumentària al llarg dels diferents segles d’existència, malgrat el seu caràcter efímer. Una excepció que confirmaria aquesta regla seria, en tot cas, la del ball de Nanos o Cabuts que, si bé fa dècades es vestien els balladors amb teles de cotó de diferents colors, com encara ocorre per exemple a l’Alcúdia o a Alzira, en l’actualitat han estat substituïdes en la majoria de manifestacions per vestits de llauradores i llauradors.


La dansa dels Nanos al Corpus de València, cap a 1940.

De la procedència de la majoria d’aquelles indumentàries festives, però, poc sabem. Potser es tractava de models que vertaderament eren fruit de la imaginació del moment i per això s’expliquen tan detalladament, o potser es tractava de models heretats l’origen dels quals fins al moment ens és impossible escorcollar. En aquest sentit, recordem, per exemple, com en la proclamació de Ferran VI a València l’any 1746, s’elogià la inventiva en la interpretació d’un ball: «portóse con tan hidalga bizarría este Gremio [el de Cordoners i Botoners], que al Oficial de él que impuso con tan breves días a los Torneantes en la destreza que se experimentó, le satisfacieron cumplidamente el trabajo que en ello tuvo, dándole agradecidos el título apreciable de Maestro». Suposem, per tant, que si l’originalitat i l’atreviment en el muntatge de danses per a esdeveniments d’aquesta envergadura era un incentiu, moltes d’aquestes que finalment han perdurat, o almenys, la seua imatge o derivats, devien haver-se enginyat durant els segles XVI, XVII i XVIII –tal vegada volent recrear temps pretèrits des de la seua particular visió– al caliu de l’entusiasme d’aquestes celebracions. Tot el contrari del que ocorre al segle XX, on el que més s’ha valorat ha estat precisament el manteniment inalterable d’aquestes tradicions, per damunt dels inevitables canvis i evolucions detectats en la indumentària i les coreografies, els quals no arriben mai a afectar l’essència dels seus valors identitaris.

No és fàcil establir una única línia en l’evolució dels abillaments processionals. No ens valen les poètiques interpretacions, generalment fantasioses, que han dut alguns autors a remuntar-se a temps immemorials –ibers o romans– per explicar el que només tenim documentat a partir de l’edat moderna. Desconeixem a ciència certa quin o quins motius portaren a l’estandardització d’un model concret en la roba de l’Apostolat –en el cas dels mantells romans brodats que lluïen antigament–, en l’ús de la indumentària a la romana –cuirassa i faldellí– i del casquet amb plomes per a les danses de Pals o del Torneig i dels Volants portadors de l’anda, en l’aparició de les faldes de gitanes per als balls dels Arquets, o en la utilització dels pantalons i bruses de baieta pintats a ratlles per a les comparses de folls i les moixiganges.32 Aquesta darrera, almenys, pot tindre un origen documentat, molt més recent, si fem cas a Maximilià Thous quan diu que procedia de la famosa sarsuela Jugar con fuego, composta per Francisco Asenjo Barbieri el 1851, i amb llibret de Ventura de la Vega, on els bojos del manicomi apareixien vestits amb tela revinguda de matalàs a llistes i barret orellut.

1.5. Els pobles i les festes

En analitzar, però, amb deteniment, la documentació de la Casa Insa, així com la conservada en alguns arxius municipals en la secció de Comptes de festes, ens adonem de la importància que tenien aquests negocis de lloguer com a proveïdors i sovint també com a regidors d’una indumentària i d’una estètica que ha perdurat en moltes danses rituals, almenys durant tot el segle XIX i bona part del XX. Un fet que potser resulte sorprenent en l’actualitat, quan el més recurrent en aquestes manifestacions tradicionals és la confecció exclusiva i particular per a cada element festiu.

No obstant això, no cal anar molt lluny per a comprovar que allò més habitual llavors era el lloguer de robes per a les processons i cavalcades, però també per als quadres de balls populars, per a les Carnestoltes, per a les Falles, representacions teatrals, Moros i Cristians o per a alguns personatges de la Setmana Santa. En el cas de la indumentària de les danses rituals, els canvis en el gust, l’evolució de la moda i, sobretot, l’augment de la capacitat adquisitiva, impulsaren ja en els huitanta del segle XX –al vent del desig de recuperació de patrimoni etnogràfic– la voluntat de crear una roba pròpia, només usada per al poble o festa en qüestió, en la qual s’emprara sovint un teixit exclusiu que el distingira dels models usats en poblacions veïnes. Així ocorre, per exemple, amb les dues colles de muixeranguers d’Algemesí, clarament identificables pels colors de la seua roba, o dels Negrets de l’Alcúdia, abillats fins als anys setanta amb una indumentària a la morisca llogada a Insa, i que a partir dels huitanta canviaren radicalment per una brusa ampla i uns pantalons llargs fets amb tela de ratlles verdes i blanques transversals encomanada expressament per l’aleshores regidor de Cultura, Francesc Signes –el pare del qual regentava una botiga de teles–, com a senya d’identitat del ball i també del poble. El mateix cas es pot aplicar a alguns balls recentment recuperats, com els dels Tornejants de Sueca i de l’Alcúdia, els quals per a aquesta nova etapa han renunciat a la indumentària original servida dècades enrere per la Casa Insa i han optat per la confecció d’un disseny totalment diferent, en el cas de Sueca inspirant-se en els Tornejants d’Algemesí però afegint els colors propis de la seua ciutat, el roig i el groc, i en el cas de l’Alcúdia, mantenint una estètica a la romana clàssica –amb cuirassa i faldellí i casquet emplomat– però substituint l’antic color encarnat pel blau i blanc al·lusius a la seua patrona, la Mare de Déu de l’Oreto.

Fins als anys setanta del segle XX la informació que ens aporten els Llibres de Processons és riquíssima i, si bé, per sí mateixa, no pot abastar la totalitat del fenomen festiu valencià, sí que es tracta almenys d’un instrument fonamental, a completar amb altres fonts i reculls bibliogràfics, que ens documenta amb gran precisió la presència, evolució, i en alguns casos desaparició, de molts dels elements folklòrics –figures bíbliques, històriques i al·legòriques, Misteris i Martiris, carros triomfals i danses– aglutinats en les dues manifestacions celebratives per a les quals Insa treballava principalment: la Processó i la Cavalcada.


Les cosidores de la Casa Insa en plena feina, cap a 1900. Col. Díaz Prósper.

Aquesta segona, que tingué el seu últim moment d’esplendor al final del XIX i principi del XX, i que també era coneguda com la Degolla, se celebrava generalment la vespra del dia gran. Era un esdeveniment lúdic que fonamentava la seua configuració típica i convencionalitzada en la del Corpus Christi de València, tot i que cada poble va adaptar els seus elements integradors als gustos, interessos o disponibilitats econòmiques de cada moment. Sota aquest terme genèric es pot trobar una certa varietat tipològica que deriva en les anomenades cavalcades artístiques, al·legòriques o històriques –aquestes últimes incloïen personatges coneguts de la història local, valenciana o espanyola, com ara el rei Jaume I, els Reis Catòlics o Cristòfol Colom–. També cal assenyalar com algunes d’aquestes a principi del segle XX esdevingueren autèntiques batalles de flors per influència de la del cap i casal, llavors una de les manifestacions lúdiques amb més renom del calendari festiu valencià.

Aquestes cavalcades solien comptar generalment amb un o dos carros triomfals –dels quatre o cinc que Insa conservava al pati–, els quals eren capitanejats per una reina de la festa, luxosament vestida, acompanyada de dues cambreres. En aquests també podien figurar alguns xiquets vestits d’àngels i alguns homes disfressats d’indis per a conduir-los. De la mateixa manera solien incloure en el seguici al capellà de les Roques, o convidador de la festa, vestit amb indumentària cerimonial i muntat a cavall, al qual acompanyaven dos momos i dos xiquets amb banderes, figures totes elles procedents del Corpus valencià. No podien faltar tampoc les Banderoles, reis d’armes abillats amb les dalmàtiques quadribarrades, barba postissa i corona de llautó, que enarboraven les banderes de la ciutat, encara que alguns pobles tenien les seues pròpies. En aquest seguici profà també podien incloure’s alguns personatges bíblics de sabor molt popular, com els tres Reis Mags seguits de tres criats, o els protagonistes de la Fugida a Egipte, més coneguts com La Burreta. Animaven la carrera algunes comparses, com les dels folls o les de moixigangues, variades i tradicionals danses rituals que obrien els seguicis i que també ballaven a la processó i, per descomptat, els Nanos i Gegants, tots ells acompanyats per botargues que, estrafolàriament vestits, demanaven la voluntat als assistents. L’element regional tampoc no faltava en aquestes celebracions i, per a moltes d’aquests es llogaven vestits de llauradors i llauradores que després lluïen muntats sobre engalanades gropes.

Molts d’aquests personatges, no cal dir-ho, podien figurar tanmateix en les Processons, la majoria de les quals comptaven amb un seguici prou convencional, tot i el caràcter efímer d’alguns dels seus elements, que podem descriure resumidament de la següent manera: Apòstols, Patriarques (Josué, Moisés, Noé, els Exploradors –Caleb i Josué, coneguts popularment com La Parreta–, els portadors de l’Arca, Abraham, Isaac, David, Aaron, Salomó i Melquisedec eren alguns dels vestits més llogats), les dotze Tribus (Rubén, Simeó, Leví, Judà, Dan, Neftalí, Gad, Aser, Isacar, Zabuló, Josep i Benjamí), Profetes (Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Daniel), Matrones (Judith, Esther, Débora, Abigail, Ruth, Maria la d’Aaron...) i Cirialots eren els personatges més comuns que encapçalaven la representació bíblica, amb la qual es mostrava la història de la Salvació a través d’un vertader catecisme vivent que tractava d’establir una clara correspondència entre els passatges i personatges de l’Antic Testament amb els del Nou, tal com ja feia la literatura exegètica medieval.


Alguns caps d’Holofernes i Sísara per a les Matrones. Revista Estampa, núm. 349, 1934.

Amb ells figuraven també els Martiris i Misteris, representacions teatrals breus interpretades generalment per xiquets i xiquetes, sent els de santa Bàrbara, la Casta Susanna, sant Bernat i les germanes i el d’Adam i Eva els més demandats a la roberia.

Així mateix, desfilaven també un bon nombre de sants i santes del devocionari popular local, com ara sant Vicent Ferrer, sant Miquel Arcàngel, sant Martí i el pobre, sant Joan Baptista, sant Antoni Abat i el dimoni o sant Jaume acompanyat d’uns morets, i les santetes Úrsula, Llúcia, Caterina, Filomena, Isabel, Rita, Magdalena, més la Puríssima, la Dolorosa i la Samaritana.

Intercalats moltes vegades solien figurar alguns xiquets o xiquetes vestits d’angelets, no faltant els Nanos i Gegants, algun carro de triomf, els volants que conduïen l’anda amb la imatge del sant, el Crist o la Mare de Déu i, de manera destacada fins a les primeres dècades de segle XX, un bon nombre de danses rituals acompanyades pels botargues encarregats de demanar la voluntat, sovint vestits amb la mateixa roba que els dansants i altres vegades abillats a l’antiga o amb l’estrafolari vestit dels folls.

Aquestes danses tradicionals que, com avançàvem adés, podien eixir tant a la cavalcada com a la processó, compartien totes unes característiques comunes tant pel que fa a la indumentària com a les coreografies i músiques interpretades. A Insa es llogaven vestits per a danses guerreres com el ball de Pals i Planxes, també coneguts com ball de Bastons o dansa d’Indis –per la seua peculiar indumentària a la romana tocada amb un casc emplomat–; el ball de Guerrers o la dansa d’Espases, característic per utilitzar aquesta arma en les seues evolucions; el ball de Porrots o d’Alcides, de caràcter marcial i amb una plasticitat molt peculiar, i el solemne ball de Tornejants, els quals es distingien per enlairar destrament les seues varetes. També s’hi adquirien els grotescos vestits de baieta per a les comparses de folls i moixigangues, dues denominacions que en alguns casos indicaven un mateix ball, tot i que no era sempre així, ja que els vestits de Locos també podien funcionar com a botargues o com als Pegadors de la Degolla que iniciaven la comitiva espantant els assistents i obrint pas al seguici.

La indumentària d’aquestes comparses citades com a moixigangues o folls en la documentació d’Insa solia estar composta majoritàriament per bruses o jaquetes estrafolàries i pantalons de tela basta i forta de dos o més colors i disposició a ratlles o quadres –el que normalment s’identifica com a vestits de botargues–, semblant al dels vestits arlequinats dels folls, amb els dos colors ordinaris de blau i groc i que tan presents estaven a les festes valencianes setcentistes i huitcentistes.33

Aquestes foren les robes que adquirí a mitjan del segle XIX el rober Miguel Insa als anteriors robers, als quals els comprà part del negoci, tal com figurava en l’inventari del traspàs de Salvadora Cucarella a Miguel Insa i on es detallaven diverses jaquetes i pantalons de la Moixiganga: «31 chaqueta algodón a cuadritos./ 31 pantalón./ 28 chaqueta bayeta verde y encarnada, una de estas con capuchas, las demás con gorros, 6 de estos más flojos./ 26 pantalones de id. 6 de estos más flojos./ 2 arlequines a cuadros con cascabeles, uno de paño y otro de tela claro./ 1 traje niño para el final de la mojiganga, trusa de bayeta, encarnada y amarilla, ropilla de montera».

Per la seua banda, de l’inventari de robes i efectes que Insa comprà al rober Gimeno el 1872 hi trobem la relació següent: «26 trajes de bayeta de dos colores verde y encarnado, pantalones, chaquetas, capuchas./ 7 trajes arlequín a cuadros, pantalón y chaqueta./ 10 trajes de loco, túnicas y gorro bueno, bolas hojalata».

La roba llogada als pobles estaria subjecta, clar està, a la disponibilitat d’exemplars en la roberia per tal de satisfer les necessitats d’un nombre variable d’integrants i de diferents edats, a més, en cada comparsa. És per això que, tal vegada, en els casos en què els components de les moixigangues o locos eren xiquets, als quals no els vindria bona la roba de baieta disponible per a adults a la roberia, trobem en les llistes de lloguer l’especificació d’una roba distinta, de moret o negret, com si es tractara de danses diferents, fet que podria moure, no debades, a la confusió a l’hora d’estudiar l’origen i evolució del ball.

Tanmateix, als arxius d’Insa es pot resseguir el lloguer de danses tan curioses com el ball de Mariners, el ball de Grecs –de vegades al·lusiva a balls de bastons–, la dansa del Jardí –referida a la dansa dels Arquets– o les danses de Turcs o de Moros, d’interpretació variable en segons quins llocs. En aquest punt convé matisar que la nomenclatura anotada als registres de lloguer fa referència als noms pels quals es coneixia a la roberia tal indumentària, independentment del ball per al qual s’utilitzava finalment en cada processó. Només en alguns casos s’expliciten ambdues informacions i açò permet extraure hipòtesis coherents sobre la identificació de les danses citades als diferents pobles.

Altres danses ens són més conegudes i, fins i tot, algunes han arribat amb el mateix nom als nostres dies gràcies a la seua popularitat i arrelament a moltes contrades del territori, com ara el ball de Cintes o Vetes, el ball d’Arets o Arquets, la dansa de Pelegrines o el ball de la Carxofa o Magrana. No falten els cavallets de cartró i els vestits de moros i cristians per a la cèlebre dansa de Cavallets, ni tampoc els vestits exòtics o regionals per a les danses de Xinesos, Gitanos, Escocesos, Amazones, Aragonesos, Catalans, Andalusos, Llauradores i Llauradors o Vilatans, així com altres danses molt més efímeres que es muntaven tan sols per a un any en concret i que demostren el nivell d’inventiva, originalitat i capacitat de coordinació demostrada per alguns mestres de ball, com és el cas del dolçainer Marzal de Gandia, qui durant els darrers anys del segle XIX s’encarregà de l’organització de les seues festes patronals, incorporant danses tan insòlites com la de la Paella, la dels Pallassos, Vells, Contrabandistes o Estudiants. La dansa de la Moma, en la qual es representa la victòria de la Virtut sobre els Vicis, també es pot trobar en alguna anotació, així com diferents danses de xiquets o xiquetes i danses de gremis, com les que es llogaven per a Alzira en la segona meitat del segle XIX, sense especificar-ne el nom. Però les danses més nombroses abillades amb indumentària confeccionada a la Casa Insa eren, sense cap mena de dubte, les de Pastorets i Pastoretes, les quals poden trobar-se en pràcticament la majoria de pobles que llogaven la roba de les seues festes en aquest establiment centenari.

I quines eren aquestes celebracions per a les quals Insa treballà de manera més regular des dels seus inicis? Doncs pràcticament totes aquelles que integren el calendari festiu valencià. Si fem una breu ullada als llibres de lloguer, trobarem que per al gener se subministraven els abillaments per a la cavalcada de Reis de pobles com Benissanó, Burjassot, Castelló de la Plana, Godella, Real de Montroi, Titaguas, Vila-real, Xirivella o per al Cercle de Belles Arts de València, també per a les festes de Sant Antoni Abat de Canals i Sant Vicent Màrtir de Guadassuar. Al febrer, el volum de disfresses per a les Carnestoltes de València i Sueca era d’allò més destacat i, a partir dels anys trenta del segle XX la indumentària valenciana per a les Falles gaudí d’una atenció especial a la roberia. Seguia en el calendari la celebració de la Setmana Santa i es llogava roba tan per a alguns personatges que eixien a les processons com per als protagonistes de les dramatitzacions de la Passió que es feien en molts pobles. Tampoc no faltaven els abillaments per a les representacions dels Miracles de sant Vicent, que no només es feien a València sinó també a Algemesí, Almàssera, Meliana, Montserrat, Oliva, Picanya o Xirivella. Després de Pasqua, també es llogava roba per a les Festes de la Mare de Déu de la Soledat de Xest i la Mare de Déu del Castell de Cullera, i per a Sant Jordi se subministraven peces per a les festes de Moros i Cristians d’Alcoi. En maig es treballava per a les festes de la Santa Creu del Grau de València i de Llombai, les del mes de Maria a Llíria, la Puríssima de Benissa i la Mare de Déu dels Desemparats a Gandia, entre altres. Un dels plats forts, per descomptat, era la celebració del Corpus Christi, no tan sols a València, de la qual s’ha encarregat Insa fins al 2012, sinó també a Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixech, Alfafar, Alzira, Benimàmet, Campanar, Llíria, Manises, Massanassa, Mislata, Pobla de Farnals, Russafa, Sagunt, Sedaví, Silla, Sueca, Torrent i Xàtiva.

En juny llogaven la roba de les festes de Sant Joan de Massanassa, Sant Pere de Catarroja, la Pobla Llarga i Torrent, i en juliol la de les festes del Carme al barri del mateix nom de València, les del Cor de Jesús a Albaida, el Crist de la Sang a Tavernes de la Valldigna, Sant Antoni al barri del Raval de Catarroja i les de les Santes Justa i Rufina de Manises. Per descomptat, també en aquest mes treballaven per a la Cavalcada de la Batalla de Flors de València, i en arribar agost, proveïen de roba a moltes festes patronals, entre aquestes les dels Cristos d’Alboraia, Alcàsser, Aldaia, Benifaraig, Carcaixent, Guadassuar, Mislata, Paterna, Polinyà, Ribarroja, Silla i Sueca, també les de la Mare de Déu d’Agost d’Alboraia, Benimàmet, El Grau o Russafa, les de Sant Roc de Burjassot, Sant Bertomeu a Alfara del Patriarca, el Remei de Llíria, la Puríssima de Massanassa i els Desemparats de Tavernes Blanques. Setembre, en canvi, és el mes maredeuer per excel·lència i al llarg d’aquest eren molts els pobles per als quals es treballava, destacant Alaquàs, Alfafar, Algemesí, El Puig, l’Alcúdia, Massanassa, Moncada, Picassent, Puçol, Sueca, Xirivella i Xiva, encara que també s’encomanaven vestits per al Crist de Meliana i de Quart de Poblet i per a les festes de Sant Miquel d’Alfara del Patriarca, Catarroja i Llíria.

En arribar la tardor ens trobem amb molts pobles que per a vestir les seues festes recorrien així mateix a la roba confeccionada per Insa, festes movibles com les de Sant Josep d’Alginet, les del Crist d’Albalat o les de Santa Bàrbara de Benifaió i altres fixes com la de la Mare de Déu d’Aigües Vives de Carcaixent o la de Sant Francesc de Borja a Gandia. Tanmateix, cal recordar les del Crist de Carpesa, les de Sant Lluc de Xest, la Mare de Déu del Rebollet d’Oliva, el Remei d’Alfara o les d’Albaida, Massamagrell, Mislata, Burjassot o Rafelbunyol. Finalment, les més tardanes en el calendari eren les dedicades el 8 de desembre a la Puríssima a Llíria i Toixa.

Aquestes han estat algunes de les festes vestides per Insa durant quasi cent cinquanta anys, moltes de les quals encara es poden reviure a través de les peces que continuen engalanant la processó del Corpus Christi de València –curiosament d’on provenen la majoria d’aquestes manifestacions–, així com a través de l’empremta deixada en els abillaments de nova confecció mantinguts, amb més o menys fidelitat, pels diferents seguicis locals que encara s’hi conserven. Són també aquelles celebracions que, oblidades ja de la riquesa folklòrica d’altres temps, poden ser almenys evocades en tot el seu esplendor a través dels Llibres de Processons de la Casa Insa, una eina que es configura a partir d’ara com a fonamental per a posteriors treballs que vulguen acostar-se a la realitat de les festes valencianes dels darrers segles.


Personatges per a una representació de la Passió de Setmana Santa de principi de segle XX.

1.6. El món de la festa a la Ribera

Potser un dels aspectes que millor defineixen el caràcter d’una col·lectivitat és la manera en què celebren les distintes manifestacions festives tradicionals. Les festes han estat sempre menuts parèntesis en un dur món de fatigues inacabables i penúries sense fi.34 Intercalada en l’habitual calendari laboral, la festa atorgava moments de folgança en els quals tenia cabuda la disbauxa alliberadora. El temps festiu era, àdhuc, un interval sagrat en el qual la protecció divina (Crist, la Mare de Déu o els sants locals) alleugeria el pànic a les calamitats materials. I a la comarca de la Ribera el ben cert és que tradicionalment s’han compartit conreus, parla, costums i, com a no, també bona part del repertori folklòric i festiu. Com a mostra res millor que constatar que, tot i que són moltíssims els pobles valencians que llogaven indumentària ritual a Insa per als seus seguicis processionals, és a la Ribera del Xúquer on més d’aquests seguicis s’han mantingut vius i quasi ininterrompudament en el temps. Processons com la d’Algemesí, hui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat, l’Entrà de l’Alcúdia, o les processons de Sueca, Cullera, Alzira i Carcaixent, entre d’altres, figuren entre l’elenc de festivitats de major interés etnològic conservades al País Valencià.

Eduard Sarrió resumia la part externa dels actes festius de la Ribera durant el segle XVII indicant que «era sempre el mateix. L’ofici o missa major, al matí, i la processó, a poqueta nit, la cantúria amb ministrils i dolçainers, les danses de carrer i processionals, les carreres de joies i els bous ‘embolats’ o ‘en corda’...».35 El mateix podríem dir fins i tot si ens traslladàrem a les darreries del segle XIX o a les primeres dècades del segle XX. Generalment, en totes les relacions festives conservades s’incidia especialment en l’orador que havia de fer-se càrrec del sermó, en l’orquestra que presidia la missa major i en els actes lúdics que acompanyaven els dies de celebració, tot deixant sobreentés entre línies tot el repertori folklòric de les dansetes rituals que sabem que enriquien les cavalcades i processons, però amb poques o cap menció expressa. Aquest marge d’omissions, nogensmenys, és el que permet que la identificació amb el passat siga contínua i palesa malgrat els inevitables canvis en la percepció i funció de les festes. Sense anar més lluny, el cronista alcudià José Chover Madramany que el 1923 escorcollà l’arxiu parroquial per a recompondre la història de la construcció del majestuós temple de Sant Andreu, en llegir als documents les referències a l’acte de col·locació de la primera pedra del temple, o a les processons per al trasllat del Santíssim a l’edifici acabat d’inaugurar, no dubtà a identificar les danses que s’hi mencionaven amb aquelles altres que reconeixia encara en les celebracions patronals del 1923. És la flexibilitat inherent i pragmàtica dels mecanismes identitaris.

No sense una certa dosi de romanticisme, per a Peris Albentosa, la festa no era només un seguici de ritus externs repetitius sinó que cal entendre-la com un conjunt de rituals dotats d’un potent sentit col·lectiu, que buscaven reforçar, amb l’excusa de rememorar un passat mític, la cohesió de la comunitat. Les festes creaven sentiments de solidaritat, segurament al voltant de la religiositat compartida i del veïnatge, i potser encara lluny de la visió contemporània que ens permet ja analitzar-la amb ulls de patrimoni col·lectiu i diferenciador davant l’alteritat homogènia.

Però també trobem altres relacions que ens permeten parlar del paper de la sociabilitat immanent a la festa popular, ja que aquests esdeveniments festius anuals promovien i albiraven vincles tan importants com l’emparellament dels joves o la promesa d’unes futures noces. En aquest sentit, en poemes i descripcions literàries de la festa no falten les referències a la funció social que exercia també la participació en els balls de la processó. Així mateix, l’escriptor Llorenç Millo, en un poema que escriví el 1948 sobre les festes de l’Alcúdia, es detingué en el privilegi que devia ser per a un jove alcudià formar part del ball de Dansadors en la següent estrofa: «Els dansadors tan famosos, per la seua antiga dansa, tan elegant, tan guerrera, tan simbòlica, tan clàssica. Al colp complicat del pal i al joc graciós de la planxa, mentre passen i repassen, braç en alt i altre a l’espatla, la sang rebull a les venes i el cor del qui els mira balla al ritme triomfal i alegre de tabalet i dolçaina. Ai! Qui fóra dansador de vint anys i amb nóvia guapa!».

Fora de la funció més visceral i emotiva del fenomen festiu, val a dir que també les festes del final del segle XIX i principi del segle XX arribaren a tindre un impacte econòmic gràcies al que hui podríem anomenar com a prototurisme. En moltes ressenyes periodístiques es parlava del gran nombre de forasters vinguts dels pobles veïns i de familiars i coneguts procedents de la ciutat de València. La repercussió social i econòmica que aquesta presència nombrosa de visitants tenia a la localitat resultava d’allò més ressenyable. De fet, era tal l’afluència que fins i tot, en aquells pobles on es disposava de servei de ferrocarrils, l’empresa posava a disposició dels visitants trens especials. De les repercussions econòmiques ens parlava un cronista en una carta al director de Las Provincias datada el 16 de setembre de 1868: «La concurrencia la comprenderà V. Con decirle que en ese día fueron muertas y se consumieron 113 reses y 30 cerdos, que una sola panadería amasó 20 sacos de harina, y que en una sola tienda se vendieron 40 y pico varchillas de arroz».36

Era comú, com encara ho és hui –amb molta menor mesura– que els senyorets ubicats a la capital tornaren al poble per a celebrar amb la família i els amics les festes majors, així com per a altres festivitats menys singulars que omplien el calendari als pobles de la Ribera, tals com el Nadal, la Setmana Santa, o les festes de carrer o de barri. I aquest fet suposava un revulsiu per al poble que aprofitava l’ocasió per a mostrar-se amb les seues millors gales davant els forasters.

Però d’entre totes les celebracions festívoles locals que tenien lloc al llarg de l’any, cal destacar, sense cap mena de dubte, aquelles de caràcter patronal a les quals Insa servia els seus fons de manera més exhaustiva. I és precisament en aquesta tipologia festiva que centrarem la investigació del present treball. Així mateix, per imperatiu metodològic, un dels aspectes més rellevants que cal analitzar serà la seua trajectòria històrica fonamentalment dins de l’arc cronològic que abasta l’activitat econòmica d’aquell negoci familiar, atenent a les transformacions a les quals es veieren sotmeses en paral·lel amb els canvis soferts per les societats que les gene-raren, tot observant-hi mutacions, pèrdues o inclusions de nous elements, en constant contrast amb les notícies reflectides en la premsa del moment, així com amb la documentació gràfica o impresa sobre les festes a les diferents poblacions. Val a dir que d’aquelles festes patronals riberenques per a les quals treballà la roberia Insa, un bon nombre d’aquestes eren fixes en el calendari, és a dir, sempre queien el mateix dia de l’any –exceptuant alguns casos extraordinaris, com ara el trasllat a setmanes posteriors a causa d’una mala pluja o per a afavorir la collita de l’arròs–. Altres festes, en canvi, eren mòbils i seguien el calendari lunar, de la mateixa manera que la Pasqua i el Corpus, com és el cas de les festes de Cullera. Sense oblidar-nos de les poblacions que celebraven generalment festes de gràcia als seus sants patrons en dates variables, majoritàriament durant la tardor, en acabar les tasques del camp. I aquesta circumstància moltes vegades condicionava la major o menor presència d’uns o altres elements, tot tenint en compte si es coincidia en dates amb altres celebracions importants, o si només es proveïa roba per a una població determinada. Amb el temps, però, les festes han acabat consolidant-se en dates fixes que, bé han respectat el dia de celebració del calendari, o bé han acabat quallant en l’època de l’any aproximada en què, per conveniència, s’estaven celebrant, com ara Carlet, que festeja el seu patró sant Bernat no el 23 de juliol sinó entre la primera i la segona setmana de setembre.

Tanmateix, i dins d’aquestes mateixes festes patronals, val a dir que, a banda del component religiós majoritari, només eliminat o minvat en temps de la Primera i Segona República però que generalment anà parell en sumptuositat amb l’exacerbat catolicisme propi de l’últim terç del segle XIX, no faltaven en la programació els actes cívics, com ara fires, competicions, cercaviles, etc. que eren els més ressaltats pels corresponsals que en feien les valoracions pertinents a la premsa de la vespra o de l’endemà. Com diu Peris Albentosa,37 atés el caràcter públic de les festes, la litúrgia catòlica postridentina que encara es mantenia sortia de l’església i ocupava places i carrers, tot destacant el moment culminant del ritual religiós amb la tradicional processó pels carrers principals de la població, els anomenats carrers de Volta General, els quals eren engalanats per a l’ocasió, ja fóra enramant l’itinerari amb murta, bastint bells arcs de triomf en alguns punts destacats, encalçant les façanes de les cases o estenent els millors cobertors en els balcons. La majoria de les processons patronals a final del XIX i principi del XX encara incorporaven abundant repertori lúdic, com ara música, danses i representacions teatrals o misteris, que en alguns moments arribaven, fins i tot, a escapar del decòrum propi de la solemnitat processional, però que, encara en el límit entre allò religiós i allò profà, tenien clara cabuda en els seguicis rituals.

Era també habitual que dies després de les festes majors, els veïns d’alguns carrers o els festers o els membres d’alguna confraria commemoraren també festes en honor a algun patró local secundari, aprofitant el mateix clima de celebració. A l’Alcúdia, per exemple, les festes majors de setembre es dedicaven a la Mare de Déu de l’Oreto, però també a la Divina Aurora –fins a ben entrat el segle XX– i als Sants de la Pedra, de la mateixa manera que en Guadassuar les festes del Crist van acompanyades de les festes a la Misericòrdia, a la Mare de Déu d’Agost i Sant Roc i culminen en les tradicionals danses durant l’última setmana d’agost.

D’altra banda, algunes festes anaven acompanyades de fira o porrat, amb diverses parades de menjar i d’atraccions, més propi dels segles XIX i XX, com fou el cas de les fires de Guadassuar, Cullera, Alginet, l’Alcúdia o Benifaió, tot destacant en alguns casos la importància del Real de la Fira com a espai festiu –que en alguns pobles s’apellava popularment com el passeig–, on es representaven serenates nocturnes i on les parades de la fira, la inauguració de la il·luminació elèctrica o les cavalcades que es feien per a inaugurar-la, eren esdeveniments joiosament anunciats als programes de festes.

Els bous eren també un dels plats forts d’aquelles festes, i a la seua celebració els corresponsals dels diaris valencians hi dedicaven una bona part de les seues cròniques, ja fóra per a criticar tals actes que consideraven impropis d’una societat moderna, ja a final del segle XIX, com per a constatar el seu auge durant les primeres dècades del segle XX.38

En escorcollar les cròniques recollides als diaris valencians de l’època, principalment a Las Provincias, però també a El Mercantil Valenciano, El Diario de Valencia o, en algunes ocasions, fins i tot, al diari El Pueblo, podem descobrir com no sempre els actes tradicionals i festius que a nosaltres ara ens interessen pel seu caràcter de patrimoni cultural immaterial eren llavors tan apreciables. Així, per exemple, el firmant de la crònica de les festes de Carcaixent de l’any 1883 s’esplaiava d’aquesta manera en parlar d’aquells elements que ara considerem tan importants: « paso por alto el hablar á V. de las serenatas, castillos pirotécnicos, carreras de caballos, representaciones alegóricas, bailes tradicionales y otros espectáculos y diversiones sui generis, porque, conocidas del público, son poco más o menos de la misma especie en todos tiempos y lugares».39 El que més interessava als corresponsals d’aquells moments era, per descomptat, les funcions religioses del dia gran, a les quals dedicaven una bona part de les línies dedicades a les festes patronals, tot ponderant l’eloqüència de l’elegant orador o la magnífica interpretació de la missa de Rossini per part de l’orquestra, prova evident de com era d’acendrat el sentiment religiós que els envaïa llavors.

En les darreres dècades, en canvi, assistim complaguts a un procés dinamitzador que fomenta la recuperació de moltes tradicions i manifestacions culturals populars, com és el cas de les danses rituals i processionals. A casos paradigmàtics com els d’Algemesí, Elx, el Corpus de València o Morella, se’ls han unit darrerament a la Ribera els de l’Alcúdia, Alzira, Cullera, Carcaixent o Sueca, els quals han donat un important impuls a la seua festa amb la dignificació i rehabilitació de diferents actes, elements tradicionals i danses antigues que contribueixen a donar un major esplendor i potenciabilitat cultural i turística a un patrimoni cultural immaterial des de fa massa dècades oblidat.


Anunci de la roberia Insa de l’any 1928.

1.7. La tradició en les danses processionals

La cultura barroca desplegà mitjançant un artificiós retoricisme un munt d’al·legories i símbols escenificats a través de les Roques, les invencions, els carros triomfals i d’altres artefactes que es treien al carrer els dies de festa convertint aquest en l’efímer escenari del Gran Teatre del Món. Les danses processionals eren manifestacions rituals creades per a ser ballades en una processó o desfilada. Les seues arrels les podem trobar a les danses que es feien a les proclamacions, entrades reials, naixements, desposoris dels monarques així com a les diverses festes religioses tant patronals com de qualsevol altre tipus (centenaris, beatificacions, institucions de dogmes, etc.).

Potser en aquelles ciutats valencianes més destacades i, sobretot en aquelles que van tindre representació a les Corts, s’importaren per a les seues celebracions les cavalcades, processons i entrades triomfals que la ciutat de València oferia a les visites reials, les festes extraordinàries, canonitzacions, beatificacions i centenaris. Posteriorment, aquelles magnífiques celebracions serien copiades, en una escala menor, a les poblacions veïnes a l’hora de donar una major categoria i lluïment a les seues festivitats patronals.

En el cas de les grans ciutats, com ara València, Castelló, Xàtiva o Alzira, les danses rituals tenien una organització gremial. La difusió d’aquestes, per tant, es produí en un entorn gremial i possiblement els mateixos intèrprets foren membres del mateix gremi, tot i que poguera donar-se el cas que existiren colles de balladors contractades per a ballar en els diversos actes on concorregueren.

El ben cert, però, és que encara està pendent de realitzar un estudi complet sobre la història de les danses processionals al conjunt dels pobles valencians, en la qual es done resposta als seus orígens i a la presència que hagen pogut tindre al llarg dels segles XVIII i XIX, que foren els de major repercussió d’aquestes manifestacions folklòriques dins de l’àmbit de la festa valenciana, una tasca que per la seua extensió cronològica i geogràfica excedeix les pretensions d’aquest treball, tot obligant-nos ara a centrar-nos únicament en la comarca de la Ribera.

En les processons patronals de caràcter local la difusió d’aquestes podia deure’s a un mestre de ball, el qual no tan sols se cenyia a una dansa en concret sinó que en podia dur algunes més i, fins i tot, encarregar-se d’organitzar tot el seguici processional. Ell era qui treia les coreografies per a les diverses danses, inventades o preses d’un altre lloc. Val a dir que també els dolçainers i tabaleters actuaven sovint com a innovadors i coreògrafs, els quals, amb el seu caràcter itinerant tenien un alt coneixement quant a balls i músiques que perfectament podien incorporar a les processons d’aquells pobles on eren requerits, convertint-se, per tant, en una de les figures destacades com a coneixedors de les tradicions festives valencianes.

Al parer d’Atienza Peñarrocha,40 les funcions que assoleixen aquestes danses en els seguicis processionals en podrien ser tres: enaltiment religiós, és a dir, per fer més lluïda la processó; diversió, amb caràcter merament lúdic, i d’anivellament o representativitat social, en el qual el ball o bé els balladors pertanyen a un mateix estrat social, família o ofici, funció aquesta última més lligada a temps passats i que ja s’ha perdut en la societat actual. A aquestes tres funcions, el mateix autor n’afegeix dues més assolides a partir dels anys huitanta del segle XX: de representació local, és a dir, aquestes danses passen a formar part dels símbols locals, com en el cas concret d’Algemesí, i de representació cultural autòctona, desenvolupada arran del nou interés per la cultura popular i la recuperació de les tradicions que s’ha dut a terme tot coincidint amb l’etapa democràtica encetada llavors.

Giner Pereperes, en un article seu, recordava les paraules de Joan Fuster que, en els seus escrits sobre les tradicions autòctones,41 advertia que el folklore sempre ha estat un fet comarcal. Aquesta afirmació, tot i que correcta, necessita però una matisació, ja que el folklore no és un fet comarcal per sí mateix, sinó una manifestació cultural que els mateixos veïns d’una comarca han acabant comarcalitzant. El model processional seguit a la Ribera del Xúquer, per exemple, és també originari i propi d’altres pobles i comarques valencianes, com ara l’Horta, el que converteix el fet en una qüestió realment supracomarcal. On es troba, per tant, aquesta exclusivitat? Si analitzem les notícies, quasi sempre documentals, de les danses processionals que es donaven en cadascun dels pobles de la Ribera entre els segles XVIII i sobretot XIX, ens adonarem que, tot i que mantenen l’esquema bàsic difós i acceptat pel Corpus valencià, per les entrades reials i per les grans celebracions dutes a terme a les viles reials des de l’edat moderna, disten prou dels models que reconeixem en l’actualitat per a un ball de Vetes, un de Bastons o un ball de Locos. Tal és així que quan consultem les relacions decimonòniques de danses per a les diferents processons de la comarca, sovint ens resulta quasi impossible esbrinar a què es refereixen exactament, ja que ni tan sols el nom del ball ens ha arribat igual que el que hui hi assignem ni amb el mateix significat. El ben cert és que el ventall de dansetes i balls rituals de llavors ha estat molt més ric i variat del que hui creiem. Malauradament, el seu caràcter efímer ha fet que en molts casos aquestes no quallaren i d’aquestes, en el millor dels casos, no quede més que el nom.

Potser davant la inevitable pèrdua d’elements rituals en les processons a principi del segle XX amb la instauració de la República, la Guerra Civil i el posterior progressisme dels anys seixanta i setanta, només la supervivència del més adaptat quasi en sentit darwinià, ha assegurat el seu èxit. Concretament en el cas de les danses processionals i en la concepció general dels seguicis, Algemesí s’ha convertit clarament en un referent clau a l’hora de restaurar la imatge enyorada en les festes d’altres temps. La voluntària identitat comarcal dels anys huitanta, personalitzada en els escrits de Vicent Ventura,42 tal vegada haja contribuït a aquest fet i amb això, la màxima fusteriana de considerar el folklore com un ens comarcal, s’haja convertit en una mena de profecia d’autocompliment43 amb efectes plenament reals en els últims anys. I no és estrany que la fórmula seguida en la recuperació de danses i balls coneguts només a través del record dels més majors o per referències documentals llunyanes, haja estat, en la nostra comarca, el recurs a la variant algemesinenca o de la ciutat de València, segurament per haver-se conservat en millors condicions i per gaudir d’un major impacte mediàtic. El problema esdevé quan s’abandonen els models autòctons per tal d’adoptar la vistositat i estètica d’aquestes festes. Ens trobem llavors davant una evident pèrdua de patrimoni etnològic que en tot cas caldria evitar.

És veritat que en molts dels nostres pobles la presència de danses i personatges bíblics en les processons només ha revifat en les últimes dècades, i moltes voltes, a partir del no-res. La simple referència de la participació d’aquests elements en la festa en segles passats ha estat suficient revulsiu per intentar, amb els mitjans disponibles, recuperar aquella imatge ja perduda, i l’aplicació tipificada del model imperant ha estat una inevitable constant davant la impossibilitat de retrobar-se amb allò que ja s’ha perdut. Tant se val, i de la mateixa manera que ocorre amb la llengua, amb l’art, o amb qualsevol de les manifestacions humanes, sembla que la sensació de continuïtat, tan necessària per a la construcció d’identitats, és flexible i no repara en aquestes minúcies que són els canvis formals, de significat, o fins i tot la desaparició d’aquests elements en les festes durant llargs períodes de temps.

En la majoria dels casos estudiats, la presència de les danses en les festes patronals presenta una història intermitent i, en altres, fins i tot, breu, on l’arrelament a la població va resultar escàs fins al punt de no tornar a repetir-se l’experiència. Respecte al caràcter intermitent d’aquestes manifestacions festives, cal recordar que en moltes ocasions els balls, o les noves coreografies, es muntaven per a un any en concret, i si tenien èxit continuaven; en canvi, en altres ocasions no eixien per la manca d’un mestre o de suficients balladors i el ball es perdia. El mateix ocorria amb les músiques, les quals podien tindre una gran difusió i ser reutilitzades en altres balls, i amb la roba, la qual tampoc era fixa, sinó que podia ser utilitzada per a una dansa diferent de qualsevol altre poble, segons el material de la roberia, o a l’inrevés, una mateixa dansa podia utilitzar al llarg dels anys indumentàries distintes. També val a dir que en aquest context hi havia un gust pel canvi i la novetat, desapareixent-ne unes i incorporant-se’n altres, tot i que sempre dins d’uns patrons ja establerts des d’antuvi. En definitiva, una història fràgil i efímera però que en casos concrets també ha sabut adaptar-se als nous gustos, modes, influències socials, culturals i polítiques de cada època.

Com diria Martí i Pérez,44 quan analitzem l’evolució històrica del folklore, ens adonem que allò vertaderament tradicional és el canvi, això sí, sota una declarada voluntat d’immobilisme que s’afanya a reconéixer-se en aquells rituals i tradicions considerades ancestrals, per damunt dels canvis que inevitablement el temps depara. A més a més, cal pensar que no sempre la novetat s’ha vist amb mals ulls.45 Així mateix, veiem en aquestes danses una certa evolució, han canviat els balls, la música i, fins i tot, la indumentària, hi ha hagut moments de crisi i revifament46 i, últimament, un període de replantejament i potenciació que no deixa, però, de ser una evolució més, una adaptació als gustos i voluntats col·lectives actuals, ja que, en paraules de Hobsbawm,47 tota recuperació té un important component inventiu.

Les danses naixen, creixen i desapareixen. Però, per què desapareixen les danses? Segons les teories d’Antonio Atienza Peñarrocha,48 quan una danseta, o un conjunt d’aquestes, deixa de complir les funcions anteriorment esmentades, ja siguen socials, religioses o culturals, aquesta desapareix. També es pot donar el cas que siga el rebuig d’alguna institució municipal o religiosa, o de la societat mateixa, la que acabe amb els balls per considerar-los de ‘mal gust’, com ocorria a final del segle XIX i principi del segle XX. Casos més moderns potser tenen a veure amb l’interés per part de festers o confrares de no interrompre la processó o de no allargar-la en excés. Però també amb el fet de la mancança de balladors o el desinterés d’aquests en la continuïtat d’una tradició. No obstant això, també es poden donar altres casos totalment diferents, com ara que la tradició de les danses no haja desaparegut i l’organització haja estat assumida per les diferents associacions religioses, culturals o folklòriques, com en els casos coneguts d’Algemesí i l’Alcúdia; que la tradició s’haja interromput durant uns anys o, fins i tot, dècades, i que amb el temps haja estat represa per alguna associació religiosa, cultural o folklòrica, com en el casos de Sueca, Alzira, Carcaixent o Cullera; i per últim, que tot i no haver tradició anterior al poble, se n’hagen creat de noves tot agafant els models dels pobles veïns per tal de crear una ‘tradició’, tal com es pot veure en l’actualitat a les festes de Catadau o al Corpus d’Algemesí.

El cas de les prohibicions a la participació de les danses tradicionals en les processons patronals ve de molt antic. Ja al segle XVIII es publicaren prohibicions per a la celebració de manifestacions musicals o coreogràfiques en les processons, tot i que, com afirma Atienza Peñarrocha49, aquestes interdiccions no eren noves, sinó que més aviat tenien ja rància tradició. Al segle XVIII la causa, o una de les causes, era el pensament il·lustrat. Al XIX, la intel·lectualitat progressista que considerava aquestes mostres de cultura popular com a signes de primitivisme, un pensament que arribà fins i tot a les primeries del segle XX. En aquest sentit, resulta interessant la crítica ferotge llançada per Blasco Ibáñez cap a aquestes manifestacions festives valencianes, en concret el Corpus de València i els Miracles de san Vicent, en les pàgines de la seua coneguda obra Arroz y Tartana: «La muchedumbre permanecía embobada».50

Tornant a les prohibicions, Atienza Peñarrocha citava com a exemple les promulgades a Sueca, estudiades en el seu temps per Andrés de Sales Ferri Chulio. Així, el 1801 ja hi hagué una temptativa de controlar l’eixida dels dansants, pretextant que desdeien el culte i la grandesa de la processó, tot incitant a la rialla. El 1863 hi hagué un altre intent en va, ara l’excusa era l’excés de despeses derivades de la festa i la necessitat de retallar-les. El 1913 hi hagué una altra temptativa sense èxit, tot i que finalment fou la proclamació de la II República la que les prohibí, no tornant a eixir amb posterioritat a l’establiment de la Dictadura sinó en comptades ocasions –1948 i anys 60– que no arribaren a quallar.


Targeta del negoci de Juan Ferrés Insa del anys seixanta.

1.8. Danses rituals de la Ribera localitzades als arxius d’Insa

La diferent nomenclatura o la varietat en l’ús d’una indumentària per a una mateixa dansa sembla que ha estat una tònica habitual en el cas d’aquest patrimoni immaterial. Així i tot, al llarg de les pàgines dedicades als lloguers de roba per part de la Casa Insa per a les processons de la Ribera hi podem trobar un bon nombre de danses rituals que ens permet conéixer com de ric era aquell patrimoni i la lamentable pèrdua produïda pel pas del temps.

Una de les danses més nostrades i que en les darreres dècades ha gaudit d’una inaudita revitalització és la de la Moixiganga, que a Algemesí de manera particular i, per influència d’aquesta, en alguns pobles de la contornada, ha rebut el nom de Muixeranga. En aquestes, un nombre indeterminat d’integrants alcen torres humanes, desenvolupen figures plàstiques que remeten a imatges profanes o religioses, i sovint obrin la marxa de la processó. En moltes, la torre es bastida després d’interpretar una dansa. Amb la mateixa intencionalitat i funcions podem citar les anomenades comparses de Locos o Folls tal com apareixen citades a l’Olleria i, ocasionalment, a Alzira, Carcaixent, Sueca i Riola. A l’Alcúdia, per la seua banda, es coneix amb el nom dels Negrets, com també han estat coneguts en algun moment a Alzira i Carcaixent. La seua indumentària solia estar composta per bruses o jaquetes i pantalons de tela basta i forta de dos colors o més i disposició a ratlles o quadres, el que normalment s’identifica com a vestits de botargues.

En el cas dels Locos, amb aquesta nomenclatura són citats a Alzira (1866-1904) «vestidos pobre y suciamente de botarga, y enmascarados, se permiten libertades y burlas, que suelen ser de mal gusto»,51 o clowns, «comparsa de clowns divirtiendo al público con sus mogigangas»52 que obrien la marxa de la processó i apartaven al públic del carrer, i potser en algunes ocasions realitzaven espectacles pantomímics semblants als dels Pegadors de la Degolla. Com a Locos també els trobarem mencionats en alguna ocasió a Benifaió (1869-1878), Carcaixent (1872, 1900), l’Alcúdia (1874-1881), Cullera (1865, 1891), Castelló de la Ribera (1899), Manuel (1858), Polinyà (1874-1904) i Sueca (1866-1918).

Cas curiós és el dels anomenats Don Elásticos, figures pantomímiques procedents de l’espectacle de les moixigangues i precedents del que es coneix com a toreig còmic, molt conegut a principi de segle XX. No era una dansa pròpiament dita, sinó unes figures elàstiques i acrobàtiques que potser ballarien al so de la dolçaina i el tabal, la funció dels quals era moure el públic a la rialla. La seua inspiració estigué en el número de Don Elástico y su compañía, espectacle en què uns ninots de pal, portats per un individu, s’allargaven o es reduïen per a fer la lídia còmica.53

La dels Tornejants és una dansa ritual valenciana que simula un enfrontament incruent en què els dansadors utilitzen una vareta fina de faig a manera d’arma que fan vibrar i enlairen amb coreografies de gran habilitat. Tot i que curiosament a Algemesí, on aquesta hi ha estat present en els darrers segles, mai no s’ha llogat la seua indumentària a Insa. A la històrica roberia hi trobem, en canvi, el lloguer d’aquesta roba per a les poblacions d’Alginet (1858, 1868), Alzira (1868), Almussafes (1880-1883), Benifaió (1857-1878), Carcaixent (1899), Cullera (1864, 1891), l’Alcúdia (1860-1900), Sollana (1939) i Sueca (1866-1918).

La dansa de Bastons, de Pals i Planxes, d’Indis o Dansadors, com se’ls coneix a l’Alcúdia, és una dansa guerrera formada per huit homes la qual pretén recrear una espècie de lluita. Els balladors realitzen una sèrie d’evolucions i creuaments al so de la música mentre colpegen de manera rítmica un bastó de fusta (d’uns seixanta cm) o una planxa metàl·lica, o ambdues coses. Els pobles riberencs que llogaren aquesta indumentària a la Casa Insa foren Albalat de la Ribera (1868-1885), Algemesí (1872-1967), Alberic (1872), Alginet (1868-1872), Alzira (1858-1892), Benifaió (1857-1875), Carcaixent (1872-1900), l’Alcúdia (1874-1920), Polinyà (1877-1880), Sollana (1939) i Sueca (1875-1918).

La dansa d’Espases, molt semblant a l’anterior, tot i que en comptes d’un pal utilitzen una espasa, i que a Cullera se la coneix com a dansa de Matxaquins, és una manifestació present al tradicional Ball de Torrent que a la Ribera es representà a pobles com Carcaixent (1872-1900) i Sueca (1866-1926).

La dansa de Porrots, també coneguda com dansa d’Alcides, una dansa guerrera de caràcter pantomímic que simula una lluita amb una coreografia elaborada, procedent tanmateix del Ball de Torrent i encara present a la localitat de Silla i històricament a Picassent, es pot trobar a Benifaió (1856-1875) i Alginet (1880-1888).

El conegut com a ball de la Carxofa54 consisteix a trenar unes cintes que pengen d’un pal, coronat per una decoració que simula una carxofa, en altres llocs una magrana o simplement un pomell de flors. En alguns llocs aquesta decoració està formada a base de gallons, els quals poden obrir-se i tancar-se, deixant veure la imatge acollida a l’interior. Un xicot subjecta el pal, mentre que les balladores trenen i destrenen al seu voltant unes cintes de colors que tenen lligades a la mà en el seu extrem i que pengen de la part superior del pal. És una dansa que trobem al Corpus de València on es coneix precisament amb el nom de la Magrana i que ha estat molt present a la Ribera del Xúquer, on podem documentar el seu lloguer a Algemesí (1866-1908), Alginet (1892-1912), Alzira (1923-1924) i l’Alcúdia (1860-1922), on rep el nom de dansa de les Gitanetes.55

Semblant a aquesta en l’acció de trenar i destrenar cintes mentre ballen, però sense necessitat d’utilitzar un pal és la coneguda dansa de Cintes o de Vetes, localitzada a la Casa Insa en poblacions com Sueca (1924-1926), Cullera (1914, 1931) i l’Alcúdia (1892).

La dansa dels Arquets, per la seua banda, es caracteritza perquè els dansadors porten un arquet adornat bé amb paperets de colors o amb flors i garlandes d’heura. Molt estesa en l’actualitat en un bon nombre de processons riberenques, a Casa Insa es poden trobar lloguers d’aquesta indumentària a Benifaió (1872-1875), Albalat (1879, 1883), Carcaixent (1872, 1879), Algemesí (1884-1892), Cullera (1864-1891), Sueca (1910, 1917) i Polinyà (1898).

També es prodigà de manera abundant tant a les celebracions patronals com del Corpus Christi la coneguda com dansa dels Cavallets, i que trobem citada als arxius de Casa Insa a poblacions com Albalat (1879), Cullera (1862-1893), Benifaió (1869-1870), Sueca (1866-1868) i Torís (1886).

Però potser una de les més conegudes i difoses per tota la nostra geografia és la dansa de Pastorets i Pastoretes. Aquesta danseta podia ser interpretada tant per xiquets i xiquetes, com sols per xiquets o xiquetes. Els intèrprets, generalment menuts, anaven abillats amb vestit de pastorets. A la Ribera es poden documentar a Alberic (1872), Albalat (1866-1883), Algemesí (1896-1908), Alginet (1868-1892), Almussafes (1880-1939), Carcaixent (1872), Cullera (1862-1968), l’Alcúdia (1860-1920), Manuel (1860-1861), Montroi (1889), Polinyà (1897-1904), Sollana (1939-1941) i Sueca (1866-1898).

Igual de nombroses foren les manifestacions de Nanos i Gegants a les cavalcades valencianes en general, i riberenques en particular, localitzant-se de manera extensa en pràcticament totes les poblacions que llogaven roba per a festes a Casa Insa.

Altres danses les robes de les quals han estat llogades per Insa a les poblacions riberenques, aquestes amb menor nombre i algunes pràcticament de manera tangencial, han estat la dansa de Vilatans i Vilatanes, caracteritzada pel fet de ser interpretades sovint amb l’acompanyament de postisses o sonalles: Carcaixent (1872), Alzira (1892), Castelló de la Ribera (1899), Sueca (1866-1868), Torís (1866), Alginet (1857-1858) i Alberic (1872); la dansa de Mariners: Alzira (1892, 1899), Carcaixent (1872), Castelló de la Ribera (1889, 1899), la Pobla Llarga (1915) i Polinyà (1897-1898); la dansa de Grecs, també de vegades citada com de Morets: a l’Alcúdia (1874-1957), Sueca (1898), Alginet (1858) i Carcaixent (1874); la dansa de Turcs o de Moros: a Algemesí (1866), Alginet (1858), Alzira (1863), Carlet (1880), Cullera (1891-1914) i Sueca (1894).

Finalment, podem mencionar algunes altres danses encara menys prodigades i que de manera puntual foren llogades, com la dansa de Pelegrines, a Carcaixent (1872) i Albalat (1866); danses de Xinesos, Aragonesos, Catalans, Volants, a l’Antiga, de Micos, de Vells o les Quatre Parts del Món, aquesta última localitzada a Carcaixent (1872-1882).

Hui per hui, la voluntat d’enllaçar-se amb aquells temps remots –abocats espontàniament a la vida tradicional– com a brollador directe de la història pròpia – ja massa diluïda en altres costums lúdics i rituals més privatius de la modernitat–, esdevé una màxima comuna en la consolidació d’aquelles senyes d’identitat local tan reclamades pels nostres pobles en un context que es construeix paradoxalment globalitzador.

Si per a créixer i estimar-se com a poble cal conservar la memòria del passat, i per a conservar aquesta cal conéixer-la, el nostre treball no deixa de ser un recorregut parcial per tot el que va suposar la brillantor més que centenària del nostre patrimoni cultural immaterial. En silenci resten encara, a l’espera de nous estudis esclaridors, l’origen de cadascun dels balls i altres elements de la festa, els seus anònims organitzadors, els membres de les comparses, els mestres dels balls, així com les mudances apreses i les variants musicals de les tocates de dolçaina, les imatges patronals que les acompanyaven, els records i les anècdotes, moltes d’aquestes de segur custodiades per la memòria oral col·lectiva, adormides en el desig de retornar a la curiositat i al coneixement. Tot a punt... perquè desperte.


Carmen Insa junt amb els Gegants. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.


Carmen Insa mostrant alguns dels vestits antics de la roberia. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.


Carmen Insa amb les aureoles dels Apòstols. Revista Sociedad. Foto: Isabel de Quintanilla.


1 En un directori comercial de 1945, publicat per Anuarios Bailly-Bailliere y Riera, s’anuncia la roberia de Miguel Insa amb la següent referència: «Ropería de Miguel Insa. Completo surtido en trajes para festividades religiosas, procesiones y cabalgatas. Incomparable surtido de ropería para teatros y películas. Proveedores de las casas Cifesa y Ulargui Films. Establecimiento de primer orden, antiguo y acreditado. Calle Baja 56».

2 Una aproximació a la roberia Casa Insa de València, recollida en aquesta introducció es pot trobar a TRESCOLÍ BORDES, Oreto i OLIVARES TORRES, Enric, «Les festes vestides. El paper de la Casa Insa en les tradicions valencianes», en Revista Valenciana d’Etnologia, núm. 5, 2010, pàg. 167-187.

3 MAIRAL, Gaspar, «Antropología de las ciudades históricas», en Revista de Antropología Social, núm. 10, 2001, pàg. 9-15.

4 SANCHIS GUARNER, Manuel, La processó valenciana del Corpus / làmines de Fra Bernat Tarín i Juaneda (1913), Vicent Garcia, València, 1978.

5 ARIÑO VILLARROYA, Antonio i SALAVERT FABIANI, Vicent Lluís (dirs.), Calendari de Festes de la Comunitat Valenciana, Fundació Bancaixa, València, 1999-2002.

6 PARDO PARDO, Fermín i JESÚS-MARÍA, José Ángel, La música popular en la tradició valenciana, Institut Valencià de la Música, València, 2001.

7 PERIS ALBENTOSA, Tomàs, Història de la Ribera. De vespres de les Germanies fins a la Crisi de l’Antic Règim [segles XVI-XVIII]. La cultura popular, vol. IV, Bromera, Alzira, 2005.

8 PEDRAZA, Pilar, Barroco efímero en Valencia, Aj. València, València, 1982.

9 MÍNGUEZ, Víctor, GONZÁLEZ, Pablo, RODRÍGUEZ, Inmaculada, La fiesta barroca. El reino de Valencia (1599-1802), Universitat Jaume I, Castelló, 2010.

10 MÉRIMÉE, Henri, El arte dramático en Valencia, 2 vols., Institució Alfons el Magnànim, València, 1985.

11 MARTÍ I PÉREZ, Josep, El folklorismo. Uso y abuso de la tradición, Ronsel ed., Barcelona, 1996.

12 TRESCOLÍ BORDES, Oreto i OLIVARES TORRES, Enric, «Les festes patronals de Cullera a través dels arxius de la Casa Insa», en VIII Jornades d’Estudis de Cullera, Aj. Cullera, Cullera, 2009, pàg. 211-249.

13 Sobre la trajectòria i relació amb la Casa Insa de l’actor i empresari teatral Enrique Rambal, vegeu FERRER GIMENO, Francisca, Enrique Rambal y el melodrama de la primera mitad del siglo XX, tesi doctoral dirigida per J. L. Sirera Turó, Univ. València, València, 2008.

14 En dues ocasions es traslladà Carmen Insa al palau de Llíria a Madrid el 1964 per tal de confeccionar el vestit de valenciana de la duquessa d’Alba, quan fou fallera major de la falla Plaça del Mercat i durant la setmana de falles, tal com ella recorda, cada dia anava a vestir-la a l’hotel Astoria. També de la seua mà eixí el vestit de Carmen Martínez-Bordíu, que fou fallera major infantil el 1960, per a la qual cosa s’hagué de traslladar al palau d’El Pardo dues vegades per tal de prendre-li mida, acompanyada per Salvador Cerveró, que era el president de la Junta Central Fallera, i l’alcalde Rincón de Arellano, així com per Vicente Ros Belda, creador de les falles infantils. Ha vestit de valenciana també Sonsoles Suárez, filla de l’aleshores president del govern, així com la senyora de Fernández Luna, la Sra. de Calvo Sotelo, Consuelito Cánovas i moltes més dones de l’aristocràcia valenciana, de les famílies Casanova, Noguera, o Maria Julia Gómez-Torrez, a través de la qual li arribà l’encàrrec de confeccionar els vestits per a les dues germanes del rei don Joan Carles, les infantes Pilar i Margarita de Borbó, un Óvalos i un Alcázar de Garín, com un regal que els havien d’enviar a Estoril.

15 Sobre el procés de desmuntatge i trasllat dels fons de la Casa Insa al Museu Valencià d’Etnologia, vegeu GUALLART DE SAN FELIU, Flaminia i CALABUIG I SORLÍ, Salvador, «La roberia Casa Insa», en Revista Valenciana d’Etnologia, núm. 5, 2010, pàg. 189-200.

16 Real Sentencia dada en la Real Audiencia de Valencia, entre el oficio de Sastres, y Roperos: En que se declara, que la posesión de hacer unos mismos Maestros Roperos ropas de nuevo, y de viejo, es injusta y nula, 10 de desembre de 1652, Biblioteca de la Universitat de València, Mss. 953(99).

17 En una guia comercial de 1903 es menciona la Gran Sastrería de Teatros Carmen Peris e Hijos, fundada el 1870 i situada al carrer Trànsits, 12. Convé no oblidar que en el darrer terç del segle XIX en foren moltíssims els teatres en actiu a la ciutat de València. El 1892 es comptabilitzaven els següents: Principal, Princesa, Apolo, Russafa, Pizarro, Tívoli, San Vicente, Marina, Cid, Parcent, Familiar, Casino Nacional, Casino Instructivo, Ateneo Casino Obrero, Casino Recreativo, i els aleshores recentment desapareguts del Peral i la Sociedad Familiar El Laurel de Apolo.

18 Per a fer-nos una idea de l’enorme quantitat de festivitats que abastava la roberia a principi del segle XX, mireu BODRIA I ROIG, Joseph, Festes de carrer (recorts de mes de cinquant'añs en arrere), Imprenta de Pau, Torrijos y Compañía, València, 1906.

19 El 1852 es documenta a Carlet el pagament de dos-cents quaranta reals a Bautista Gimeno pels vestits de les Matrones. És possible que aquest Bautista Gimeno fóra el pare de Juan María Gimeno, que ens apareix als arxius d’Insa. AMCAR, Llibres de comptes de festes. 1852. Carpeta 04/14.

20 AMALG, Cuenta justificativa de los productos y gastos originados en la cleebración de las fiestas dedicadas a Nuestra Señora de la Salud, en el expresado año de 1906, rendidas por D. Bruno Baldoví Trull en nombre y representación de su difunto padre, D. Juan Bautista Baldoví Badía, depositario que fue de la expresadas fiestas. Caixa 543.

21 AMCAR, Llibres de comptes de festes. 1826. Carpeta 04/3.

22 Llibre titulat Notas que podrán interesar al que maneje el vestuario, 1859. BMVE, Arxiu de la Casa Insa.

23 Resulta anecdòtic el cas dels operaris que anaven a Silla per a la processó i s’emportaven la cadira per a dormir i la palangana per a llavar-se.

24 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1918-1925. Any 1921.

25 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1879.

26 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1881.

27 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1867-1876. Any 1867. Llibre de comptes que pertany a Juan Bautista Gimeno.

28 La sorra és la part baixa del carro, que també s’aprofitava per a carregar mercaderies.

29 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883.Any 1876.

30 CATALÀ GORGUES, Miguel Ángel, El Rollo de la procesión del Corpus, Aj. València, València, 2003, pàg. 13-14.

31 CARRERES ZACARÉS, Salvador, Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo Reino, València, 1925.

32 THOUS ORTS, Maximilià, «La Muixaranga», en Valencia Atracción, 1934, núm. 92, pàg. 52-54; VIDAL CORELLA, Vicente, Valencia antigua y pintoresca, Círculo de Bellas Artes, València, 1971, pàg. 125-130.

33 MONFERRER, Àlvar, Les festes de folls, Gen. Val., València, 1996.

34 PERIS, T., op. cit., 2005, pàg. 219.

35 SARRIÓ, Eduard, El capbreu d’Albalat de la Ribera de 1636, Aj. Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera, 1998, pàg. 42.

36 Las Provincias, dimecres, 16 de setembre de 1868.

37 PERIS, T., op. cit., 2005, pàg. 221.

38 CISCAR PALLARÉS, Eugenio, Vida diaria y mentalidades en el campo valenciano. La Valldigna. Siglos XVI-XVIII, ed. Del Senia al Segura, València, 2002.

39 Las Provincias, divendres, 19 d’octubre de 1883.

40 ATIENZA PEÑARROCHA, Antonio, «Les danses processonals a la Ribera», en III Jornades d’Estudis de Cullera, Aj. Cullera, 2000, pàg. 151-152.

41 Alguns dels articles de Joan Fuster que hem pogut consultar relatius al folklore riberenc són: FUSTER, Joan, «Tradición mariana en Sueca» en Víspera. Revista de las fiestas valencianas, 7, València, 1947, pàg. 5 (signat sota el pseudònim T. Blanch); FUSTER, J., «Belleza y decadencia de las antiguas danzas procesionales» en Suplemento ‘Valencia’, Levante, 10 d’octubre de 1956; FUSTER, J., «Sueca, 8 de septiembre» en Levante, 7 de setembre de 1957; FUSTER, J., «Per què, precisament, en setembre», en Programa oficial de fiestas, Sueca, 1959, i FUSTER, J., Elogi del meu poble, 3a edició, a cura d’Antoni Furió, Llibreria Sant Pere, Sueca, 2006.

42 VENTURA, Vicent, Política per a un país, Tres i Quatre, València, 1977.

43 MERTON, Robert K., Teoría y estructura sociales, 3a edició, Fondo de Cultura Económica, México, 1995 (1a edició en anglés el 1949, 1a edició en castellà el 1964).

44 MARTÍ, J., op. cit., 1996.

45 Recordem que en alguna ocasió han estat premiades les invencions incorporades als seguicis processionals. És el cas, citat anteriorment, de l’oficial del gremi de Botoners i Cordoners de València que el 1746 ensenyà un ball de Tornejants amb motiu de la proclamació de Ferran VI. Fou tanta la destresa i habilitat mostrades en el ball que aquest oficial fou ascendit al grau de mestre.

46 En relació al caràcter precari d’aquestes manifestacions folklòriques podem aportar el lament expressat pel cronista Francesc Giner Perepérez al seu llibre, quan parla dels balls rituals de Cullera: «De todos estos bailes si llegué a algún conocimiento, fue gracias a un folklorista innato, el modesto y ya malogrado Vicente Martí Olivert, quien salvó y guardó en su privilegiada memoria los pasos de baile y su música. En su vejez, llegamos aún a tiempo para que don Salvador Pedrós Renard grabase en cinta magnetofónica todas estas tonadas, dando lugar a que don Bernabé Sanchis Porta hiciera la trascripción pautada. Lo que ya no llegamos a salvar fueron los pasos de danza, ya que para ello se requiere un método de trascripción sólo al alcance de especialista en coreografía. La única persona que en Cullera hubo entonces que pudiera pautarlos no lo quiso hacer y todos estos bailes, después de conservarlos durante más de cincuenta años el Só Vicent Martí (a) Copet, se han perdido para siempre…». La transcripció d’aquestes músiques es troben publicades al seu llibre: GINER PEREPÉREZ, Francisco, La Mare de Déu del Castell de Cullera, estudio histórico, Ayto. de Cullera, Cullera, 1976.

47 HOBSBAWM, Eric i RANGER, Terence (eds.), The Invention of Tradition, Canto, Cambridge University Press, Cambridge, 2000 (1a edició 1983).

48 ATIENZA, A., op. cit., 2000, pàg. 152 i 154.

49 ATIENZA, A., op. cit., 2000, pàg. 155.

50 ARIÑO VILLARROYA, Antonio, El Corpus Republicano, Aj. València, València, 1998.

51 Las Provincias, dimarts 28 de setembre de 1880.

52 N., «Fiestas en Alzira», en Las Provincias, dimarts, 28 d’octubre de 1892.

53 LLORENTE FALCÓ, Teodoro, Memorias de un setentón, de mi Valencia de otros tiempos, Federico Doménech, València, 2001, pàg. 159-160.

54 Cal diferenciar la dansa de la Carxofa de la coneguda Carxofa, on un xiquet vestit d’àngel surt de l’interior per cantar un motet en honor del sant patró de la localitat.

55 Segons Atienza Peñarrocha, aquesta dansa també rep el nom de Ball de Gitanetes a les comarques dels Ports (Morella), Culla i la Vall d’Ayora. A Teresa de Cofrentes es conserva un ball de Gitanetes conegut com Danza de Labrar el Palo. ATIENZA, A., op. cit., 1995, pàg. 164.


2.1. Les festes de gràcia en honor al Santíssim Crist de les Campanes

La celebració més important i de major tradició històrica a Albalat és la dedicada al Crist de les Campanes, la qual té lloc des de ja fa més d’un segle cada 17 d’agost. Abans, però, tenia caràcter mòbil i es realitzava als mesos de tardor. El seu cas resulta un exemple representatiu dels processos d’evolució i canvi que es donen dins de l’àmbit festiu valencià, tant pel que fa a les dates de celebració com pel que significa l’efimeritat o continuïtat dels diversos elements que l’han integrat –pensem en les antigues danses rituals que hi participaven al segle XIX o en els personatges bíblics que encara hui en dia concorren–.

La processó dedicada al seu patró acull en l’actualitat, tal com ha ocorregut de manera no sempre contínua en segles precedents, un seguici de figures bíbliques que representen la història de la Salvació a través d’un vertader catecisme vivent. Aquest està integrat per alguns personatges de l’Antic Testament, com ara Adam i Eva, els patriarques, els jutges, els reis i profetes majors, i d’altres del Nou, com són els Apòstols i els Quatre Evangelistes, tots ells acompanyats dels sants patrons de la localitat, els quals precedeixen la imatge del Crist de les Campanes conduïda per la seua guàrdia i portadors. Juntament amb aquest bell conjunt plàstic i ballant davant la creu processional, cal destacar també la participació intermitent els darrers anys dels Gegants i la dansa de Cabuts, interpretada pel Grup de Danses El Segreny d’Albalat així com de la Colla de tabal i dolçaina La Llocà.

Però aquesta processó tan extraordinària, que destaca entre totes les que en l’actualitat es fan a la comarca de la Ribera per ser la que compta amb un major nombre de personatges bíblics, no sempre ha tingut lloc com el dit el 17 d’agost.

Al llarg del segle XVIII se celebraven festes de gràcia, movibles en el calendari, en les quals el veïnat agraïa els seus patrons pels favors dispensats, tot coincidint en el temps amb la collita de l’arròs, conreu majoritari al terme i ocupació principal de bona part del veïnat. Una primera notícia documentada referida a festes de gràcia dedicades al Crist ens situa a final de setembre de 1793: «en atención a las muchas lluvias y avenidas del Río, y nos ha guardado el arros».1

Aquestes celebracions litúrgiques es dedicaven als patrons tutelars de la vila: el Crist de les Campanes, sant Roc i els Sants de la Pedra, en agraïment per haver-los lliurat de les desgràcies meteorològiques –riuades, tempestes o pedregades–, epidèmiques o bé per haver-los proporcionat bones collites, i estaven acompanyades d’actes tan tradicionals i habituals com misses, processons, cavalcades i castells de focs d’artifici, programació molt comuna, d’altra banda, a la major part de les festes majors de l’època.

Durant la primera meitat del segle XIX, allò habitual era que les festes es perllongaren durant tres o quatre dies oscil·lant entre els mesos d’octubre i novembre, d’acord amb la conveniència dels treballs del camp. Un document municipal de principi de segle XIX, transcrit per Pere Hernandis, ens informa de la seua celebració fins i tot en dates tan tardanes com els darrers dies de desembre i els primers de gener:

Juntos y congregados los señores componentes del ayuntamiento de esta dicha villa, unánimemente y conformes resolvieron que se celebren las funciones de gracia de este modo: el día treinta de los corrientes [mes de desembre] la festividad de los santos de la Piedra, el treintayuno la del señor san Roque, el día primero de enero del viniente año la del santíssimo Christo de las Campanas, y el día dos de los propios la de las benditas Almas del purgatorio, tributando gracias al Omnipotente por los beneficios que tiene dispensados a esta villa y sus moradores, para que se digne continuarlo por su gran bondad y misericordia.2

Aquell any resultà abundant en notícies relatives a la qüestió. A més d’algunes cartes enviades pel rector, Jacinto Aranda, i l’arquebisbat de València, donant el vistiplau a tan solemne acte, hi trobem un acord de l’Ajuntament en el qual a més d’uns ordenaments relatius a la decència que havien d’observar els seus veïns, tant en la neteja de les cases per on passava la processó com en la discreció dels mateixos assistents, es feia manament de l’ordre de l’esmentat seguici processional:

Hirá delante la cruz de la parroquia y acólitos, según estilo, luego seguirá el estandarte de la cofradía del señor san Josef, tras éste hirá el de nuestra señora del Rosario, luego seguirá el del santíssimo Sacramento, después hirá la imagen de nuestro abogado san Roque con dos achas encendidas, después la de san Sebastián, después la de los santos de la Piedra, después la de nuestra Señora del Rosario, después seguirán sesenta achas encendidas, que de prevención se han conducido de la ciudad de Valencia, luego seguirán quatro blandones puestos por los mozos del Rosario, dos por […], luego hirá la santa imagen conducida por dos sacerdotes con dalmáticas, otro de capa, acompañada con las quatro linternas buenas de los mozos del Rosario, conducidas las dos por los mismos obreros del señor san Pedro y las otras dos por dos individuos que deveran buscar, se llebará de prevención un taburito, o tarima, para que quando quieran descansar la santa imagen los que la lleven, no toque en tierra la cruz, descansándose en dicho mueble que será llevado por quatro niños vestidos de ángel, luego seguirá la presidencia de nuestro señor cura párroco, y luego seguirá el palio de retén, conducido por los señores del ayuntamiento …3

Estendards, imatges en andes, ciris i més ciris eren alguns dels elements que més es tenien en compte. Però, a banda de l’estricte protocol de la desfilada, res no se’ns diu encara al voltant de danses o personatges bíblics, tan sols els quatre vestits d’àngels utilitzats pels xiquets que conduïen la tarima. L’interés per les funcions religioses, com eren les misses solemnes, els predicadors contractats per al sermó i, per descomptat, les processons com a colofó a les festes, ens parlen de les inclinacions i sensibilitats dels riberencs d’aleshores. No obstant aquesta escarida menció, i per a interés del present estudi, descobrim que poques dècades després, en la mateixa processó del Crist, ja hi participaven algunes danses processionals i figures bíbliques en forma prou semblant a la que presentarien en molts altres pobles riberencs, tot dotant de major lluïment aquestes celebracions.

Ens referim, en concret, a les danses de Pals, de l’Espasa, Pelegrines, Pastorets i Pastoretes, Moixiganga, Tornejants, Arquets i Cavallets, totes amb caràcter efímer, això sí, i de les quals sols hem trobat referències als arxius municipal i de la Casa Insa a les darreres dècades del segle XIX. De totes, les més importants semblen haver estat les de Pals, Pastorets i Pastoretes i la Moixiganga, doncs apareixeran de manera més generalitzada als documents.


La processó al Crist de les Campanes. Els portadors amb la Verònica. Foto: Antonio Mont Perales.


Noé. Arxiu Emilia Domingo Pérez.


Moisés. Foto: Antonio Mont Perales.


Els exploradors de la Terra Promesa, coneguts com La Parreta. Foto: Antonio Mont Perales.

2.2. Primeres relacions de lloguer a Albalat de la Ribera

En rastrejar les notes de l’arxiu de la Casa Insa, la primera dada que ens arriba d’Albalat són unes relacions dels vestits llogats a la roberia de Salvadora Cucarella i Puig, una de les antecessores d’Insa. La primera data és del 1857, sense especificar ni el dia ni el mes ni si el lloguer es refereix a la processó o a la cavalcada de la vespra. En aquesta es mencionen les peces següents:

Apóstoles con hachas. 4 Patriarcas. 4 Volantes. El Carro triunfal y los 4 vestidos para arrastrar el Carro de carnes y toneletes de los Alcides, esto lo pagó el Ayuntamiento, 360.

Alquilado que cada uno de por si se lo pagaba.

8 trajes de Torneo de Indio regulares, 100. 8 para la Danza de los Palos, compuestos de pantalón y corpeto de carne, toneletes encarnados, de los más inferiores, ajustado á 8 reales de una función, 64. Danza de Caballetes á 9 reales un día, 82.

Lo menos 30 vestidos de santa que se alquilaron desde 30 reales hasta 12 reales. Se sacó bastante producto de esta función. Siempre se sacaría en la función, lo menos 1200. Yo pago la conducción de los trajes, por el ferrocarril hasta Algemesí.4

De la relació s’extrau que la processó solia comptar tant amb elements representatius i al·legòrics –personatges bíblics– com coreogràfics –danses– que donaven major lluïment al seguici estrictament religiós.

Com podem comprovar, en aquesta apareix citada la dansa de Tornejants, composta de huit dansadors abillats amb la indumentària d’Indis, és a dir, cuirassa i faldellí a la romana i casc emplomat. Aquesta dansa, de caràcter molt efímer, sols apareixerà inclosa una vegada més al llibre de processons de Cucarella, l’any 1861, i en aquesta s’especifica una mica més la configuració de l’abillament, ara per a sis tornejants i un rei: «7 corazas de alama, 7 toneletes y 7 mantitos, pantalones y simeros».

La següent dansa que hi apareix és la de Pals, interpretat com és habitual per huit balladors. Aquesta Dansa de Pals, Palets, Bastonets, Indis o de garrotes, que és com sol citar-la indistintament la documentació albalatenca, ha estat una de les manifestacions més tradicionals en les seues festes de final del XIX.5 Entre el 1857 i el 1885 als arxius de la Casa Insa trobem diverses anotacions sobre el seu lloguer i les peces que conformaven l’abillament. A més de la descripció del 1857, en les dels anys 1866 i 1868 es diu que els vestits eren de volants, i a partir del 1869 s’especifica una mica més i se’ns informa que els balladors anaven abillats amb pantalons de color carn, faldellins rojos, cuirasses verdes de llana o vellut, mantetes roges i cascs a l’antiga amb plomes. Les espardenyes i els pals no es llogaven perquè eren proporcionats per l’Ajuntament, com ha estat freqüent des d’antuvi en aquest tipus de manifestacions folklòriques.

També s’incloïen entre els abillaments contractats aquell any de 1857 els de la dansa de Cavallets, que també apareixeran en les llistes de 1861 i 1864, on s’especifica que els huit xiquets anaven vestits de moros.

Per la seua banda, una escarida menció a les figures bíbliques –en comparació amb la nodrida presència de l’actualitat– constata la participació dels Apòstols, quatre Patriarques i una trentena de santetes sense especificar. A més s’apunta un carro de triomf que, per les notícies conservades relatives a anys posteriors, segurament participaria tant a la cavalcada de la vespra com a la processó.

La nota de lloguer del 1861 registrada a Insa introdueix nous balls i especifica que l’ajust de roba era per a tres processons, les dels tres sants tutelars de la població, i una Degolla, o siga, una Cavalcada.6 De les danses que participaren a les processons hem de destacar la presència de la Moixiganga, composta per vint moixiganguers més el xiquet vestit d’àngel que rematava la figura. La menció a aquesta dansa de folls, en nombre variable de balladors segons l’any –entre dèsset i trenta membres– es va repetir a les festes del 1862, 1866, 1868, 1872, 1874 i 1879, sent aquesta l’última notícia que malauradament tenim de la seua participació a Albalat. Res, però, no s’especifica a les notes de lloguer sobre la seua indumentària, tot i que pensem que no seria molt diferent de les emprades per aquest tipus de comparses en altres poblacions, açò, estrafolària i de colors.

En el 1861, i posteriorment l’any següent apareix també la dansa del Jardí, composta per tretze balladors –dotze més el mestre–, la qual ben bé podria referir-se a la dansa dels Arquets, i amb una indumentària formada per cuirasses verdes, tonellets rojos, mantells, calçons blancs de punt i gorres roges emplomades.

Així mateix, els Cabuts, també inclosos en nombre de sis, i que no tornaran a ser citats als seguicis fins a la segona dècada del segle XX, en què participaren «cuatro enanos» per a una festa anomenada de les Xiques celebrada l’1 d’octubre del 1916. Posteriorment, i ja després de guerra, apareixerien «cinco cabezudos» en les festes de 1940, els quals seguiran formant part de la comitiva amb nombre variable de balladors, quatre o sis, el 1953, el 1955 i ininterrompudament entre el 1962 i el 1965.

Una altra dansa efímera que va participar en aquells darrers anys del segle XIX fou la de l’Espasa, la qual sols apareix citada a les llistes de lloguer els anys 1862 i 1864. Aquesta dansa de caràcter guerrer que utilitza espases que són colpejades rítmicament estava formada per tretze membres –dotze balladors i el mestre– vestits amb armilles de panilla, pantalons de punt blanc i gorres emplomades.

Per la seua banda, la dansa de Pastorets i Pastoretes es menciona per primera vegada a les llistes de la roberia en l’any 1865. Val a dir que les festes d’aquell any, celebrades entre els dies 20 i 22 de novembre, ho foren en agraïment per haver lliurat relativament bé la població de l’epidèmia de còlera morbo que havia assolat la província.7 Per a tal ocasió s’encomanaren huit vestits de Pastorets i el Pastor Gran i huit de Pastoretes amb la reina de les Pastores. Com ocorria amb la Moixiganga, tampoc no tenim cap descripció sobre la roba llogada per a les danses de Pastors, i novament el referent visual més pròxim el tenim a les danses d’aquest tipus conservades en altres poblacions. Es tracta de danses senzilles en què les coreografies eren interpretades habitualment per xiquets acompanyats d’un Pastorot i per xiquetes acompanyades d’una reina o Mare de les Pastores. A Albalat encara se citaren les danses de Pastorets i Pastoretes de manera conjunta fins al 1871, però sembla que a partir de 1872 i fins a 1883, última data en què apareixen, sols hi participà el ball de Pastorets. D’altra banda, els anys 1874 i 1877, foren llogats per a una insòlita Fiesta de Mujeres, celebrada els dies 19 i 18 de novembre, respectivament, juntament amb els vestits de l’Apostolat, Cirialots, Patriarques, Matrones, santes i la Fugida a Egipte.

Els anys 1865 i 1866 es llogaren huit vestits de les xiquetes Pelegrines amb la Mare –distingida de la resta per dur una túnica morada–, tot i que no s’especificava quina era realment la indumentària usada per aquest ball. Potser es tractara d’una roba semblant a la de l’antiga dansa de Pelegrines de l’Alcúdia o la recentment recuperada de Carcaixent, distingida per portar com a atribut una petxina sobre barret d’ala ampla. I quant al ball, se suposa que, de la mateixa manera que a aquests pobles, consistiria en trenar i destrenar cintes de colors en torn a un pal.

Un gran infoli imprés el 1862 a l’impremta Piles de Russafa sobre les festes de gràcia dedicades al Crist i a sant Roc els dies 17, 18 i 19 de novembre revela en unes estrofes les danses pròpies de la Degolla que les acompanyarien: «Tindrem donsaina i dansetes,/ ball de locos, caballets,/ i no faltaran chiquets/ que pleguen les desimetes».8


L’Arca de l’Aliança. Foto: Antonio Mont Perales.


Josué, qui para el Sol. Foto: Antonio Mont Perales.


Cirialots. Foto: Antonio Mont Perales.


Les dones fortes. Foto: Antonio Mont Perales.

A banda d’aquestes danses, els personatges bíblics eren un altre dels al·licients en les desfilades religioses albalatenques de llavors i que es mantindrien durant molts anys. Les relacions de lloguer dels anys 1865 i 1866 n’ofereixen una bona mostra. Així per exemple, amb data de 18 de novembre de 1866 s’encarregà la roba a Miguel Insa Pareja9 especificant-se de manera separada l’abillament dels personatges, balls i comparses que anirien a la cavalcada i els que ho farien a la processó.10

Segons aquesta relació la cavalcada estigué formada per una sèrie d’elements profans tradicionals com eren el carro triomfal, dos Momos amb banderes, el capellà convidador, dos xiquets amb banderes, dos lacais –vestits amb casaques roges, pantalons de punt blanc i barret–, els tres Reis, tres criats i dos macers, que repeteixen la seua presència en anys posteriors.

En canvi, el lloguer de vestits per a la processó era molt més nombrós, i hi incloïa tot el corpus catequètic format pels Apòstols amb llurs al·legories; els dotze Cirialots; els quatre volants per a dur l’anda i els dos vestits d’àngels per als xiquets que l’acompanyaven; el Misteri de santa Bàrbara que es recitava davant la processó, en el qual hi figuraven quatre moros, el pare de la santa i dos àngels; la figura de Noé; la Fugida a Egipte, de vegades acompanyats de dos llauradorets; i, per últim, catorze vestits per a santes i matrones, d’entre les quals podríem citar santa Llúcia, la Verònica, la Samaritana, Judith, Esther i Rebeca. A més, hi figurava un carro de triomf, capitanejat per la reina, acompanyada de dos xiquetes vestides de blanc, un àngel, el cotxer que conduïa el carro –abillat amb un vestit a l’antiga de color– i quatre personatges més per a tirar del mateix vestits amb pantalons, jupetí, pitet i cimera.11

El 1868 es repetí pràcticament sense variació la nota de lloguer del 1866, excepte per la supressió del ball de Pelegrines que ja no torna a trobar-se a la documentació. Aquell any, l’Ajuntament acordà, a causa de les bones collites d’arròs, fesols i altres cereals, que el 14 de novembre es fera la Cavalcada de costum, el 15 la festa al Crist de les Campanes i el 16 als Sants de la Pedra. També es va disposar que l’església fóra decorada pels adornistes –floreros dirà la documentació del moment– nomenats per la Comissió i que a més, açò és important per les poques vegades que es menciona, fóra « adornada la procesión con bailes de garrotes –de Pals–, pastores y pastoras».12 Aquesta notícia apareguda a l’arxiu municipal no cita, però, la participació de la Moixiganga que sí constata la nota de lloguer d’Insa.

Una altra ocasió important fou la del 18 d’agost de 1872, en què se celebrà, poc de temps després d’haver-se restaurat el temple parroquial, una festa d’acció de gràcies en honor al Crist de les Campanes amb destacada presència de les funcions religioses.13 La indumentària per a les distintes comparses fou llogada per l’alcalde Tomàs Hernandis i en la llista s’incloïa l’Apostolat, el Misteri de santa Bàrbara, una dansa de Pals o d’Indis, vint-i-dos vestits per a la Moixiganga i un àngel, sis botargues, i huit vestits per al Ball de Pastors.14

La del 29 d’octubre de l’any 1874 sembla que també tingué prou lluïment si tenim en compte el volum de roba llogada. El primer dia de festes es donà compte de la cavalcada, on hi intervingueren els personatges característics d’aquestes manifestacions tan populars. Juntament amb ells hi ballaren la dansa de les Pastoretes i la de Pals. En canvi, la nota de lloguer no menciona cap dansa per a les processons celebrades en honor als sants tutelars el segon i tercer dia de festes, a excepció de la Moixiganga, la qual apareix acompanyant els Apòstols, Cirialots i el Misteri de santa Bàrbara.

En canvi, en la relació de vestits llogats per a la festa d’acció de gràcies celebrada els dies 16, 17 i 18 de novembre de 1879, les danses participants foren incloses dins de les processons, juntament amb els personatges bíblics i el santoral, i no en la cavalcada. Les danses que eixiren aquell any foren les de Pals, Pastorets, Moixiganga, formada per trenta integrants i l’àngel, Cavallets, amb huit xiquets abillats amb turbants i espases, i la dels Arquets –potser l’antiga dansa del Jardí–, la indumentària de la qual constava de « 12 trages de tonelete encarnados, corazas de terciopelo verdes bordadas, mantitos encarnados, pantalones de punto (de color) carne, gorras azules con plumas ».15

2.3. El trasllat de les festes a l’agost

De l’organització de la festa s’encarregava l’Ajuntament, presidit llavors per l’alcalde Tomás Hernandis. Una de les seues tasques era la de nomenar una comissió de festes formada per alguns regidors que tenien com a missió llogar els predicadors, banda de música, danses, dolçainers, adornistes, rober, pirotècnic, etc., per a determinat any. Durant la segona meitat del segle XIX, les festes dedicades al Crist de les Campanes encara tenien lloc entre els mesos d’octubre i novembre, tot i que a partir del 1865, i amb l’eradicació de l’epidèmia del còlera, s’evidencia la voluntat de traslladar les festes de gràcia al mes d’agost, tot i que no sempre s’aconseguirà.16 No fou sinó a partir de les darreres dècades del XIX que l’Ajuntament d’Albalat, juntament amb la comissió de festes, decidí de celebrar-les el 17 d’agost, tot fent-la coincidir amb les solemnitats dels dies 15 i 16, consagrades a l’Assumpció de la Mare de Déu i el patró sant Roc:

El Señor Presidente hizo presente que de acuerdo con la Comisión de fiestas se había determinado celebrar la fiesta acordada al Smo. Cristo de las Campanas el día diez y siete del próximo mes de Agosto, toda vez que los días quince y diez y seis se han de celebrar las que se consagran á la Asunción de la Virgen y al patrono de este pueblo, San Roque; dando con esto más brillantez á la fiesta y expansión al pueblo.17

Amb tot, aquest canvi sembla que tampoc no fou definitiu, ja que un any després, el 1883, el mateix Ajuntament acordava tornar a celebrar-la en el temps abans acostumat:

Habiendo llegado la época en que se acostumbra celebrar algunos años en esta villa solemnes fiestas al Smo. Cristo de las Campanas, el Ayuntamiento después de una ligera discusión acerca del día o época más a propósito para la celebración de dichas fiestas, acordó por unanimidad que se verifiquen a últimos de setiembre ó principios de octubre próximos.18

Segons aquest acord, que de fet fou puntual, les festes es dugueren a terme a les darreries d’octubre. El dissabte 27 a la vesprada tingué lloc la Cavalcada, el diumenge 28 les festes religioses als Sants de la Pedra i el dilluns 29 al Santíssim Crist de les Campanes.19 En aquestes, juntament amb els personatges bíblics i Misteris habituals, hi participaren les danses de Pals, Pastors, i Arquets.

El 1885 tornen a celebrar-se festes de gràcies al Crist encara a final d’any, aquesta vegada amb ocasió de la desaparició de l’epidèmia colèrica.20 Sembla que aquestes foren les últimes festes de gràcia de les que es té notícia i que el 17 d’agost acabarà consolidant-se com a data fixa de celebració als sants patrons. Llavors també es va efectuar un lloguer de roba a Casa Insa, encara que de menor port, en concret alguns santets i matrones i la dansa de Bastonets.

Malauradament, no tots els anys l’Ajuntament pogué complaure els desitjos de festa i esbarjo de la seua població. Algunes vegades, causes de força major ho impediren, com ara l’estat d’alarma a conseqüència d’un nou brot de còlera que patia la província, pel qual la Junta Local de Sanitat informà desfavorablement sobre la conveniència de celebrar les festes a l’Assumpció i el Crist, malgrat la voluntat positiva que mostraven els regidors perquè tal activitat festiva es poguera dur a terme.21

Malgrat uns i altres contratemps, i els consegüents canvis en la data de celebració de les festes patronals, aquestes s’assentaren definitivament en el mes d’agost els anys posteriors. Però no fou fins als primers anys del segle XX que es contractarà alguna cosa a Casa Insa, i de manera molt intermitent.22 A més, en aquell moment desapareixen de les notes els vestits per a les danses, i és d’aquesta manera que concloïen a Albalat aquelles manifestacions tradicionals que havien format part de les seues festes en les darreres dècades del XIX. Ja tan sols eixirien algunes figures bíbliques i al·legòriques –Apòstols, Banderoles, sants, etc.– per a la cavalcada i la processó. Probablement vistes les danses com elements profans i indecorosos no massa dignes per a formar part dels seguicis processionals a principi del segle XX, aquests elements folklòrics patiren una greu revisió en termes generals en la majoria de pobles i, en alguns d’ells, com ara Albalat, es veieren abocats fins i tot a la seua desaparició.

De com eren els actes principals del canvi de segle donen compte les cròniques periodístiques i els programes de festejos. Així, el dia 15 d’agost estava dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, durant el qual hi havia funció religiosa, processó a la vesprada i serenata i castell de foc a la nit. El 16 es feia festa a sant Roc on, a més de la missa, l’acte principal era una cavalcada històrica. I el dia 17 d’agost tenia lloc la festa en honor al Crist de les Campanes. Després de la diana pel dolçainer i la banda de música contractada, es verificava la solemne funció religiosa cantada a tota orquestra tant per la banda municipal com per un orfeó forà, i el sermó, del qual se n’ocupava algun rector, beneficiat o canonge convidat per a l’ocasió. Posteriorment, a la vesprada, es feia la processó, en la qual intervenien els personatges bíblics i, en acabar, hi havia serenata per la banda de música i cloenda de les festes amb un castell de focs d’artifici.

Aquests eren, en línies generals, els actes principals i tradicionals que es feien en l’esmentat període. A banda, hi havia altres activitats lúdiques que suposaren tota una novetat per al seu temps i que gaudiren del beneplàcit del públic. Ens referim a l’elevació de globus aerostàtics,23 cinematògraf públic,24 concerts, revetles, enllumenat dels carrers principals i les habituals i perilloses corregudes de vaquetes que es feien a la vesprada durant la setmana posterior a les solemnitats religioses.25 Tampoc no podem oblidar algunes vetllades de música popular, destacant si de cas la sessió de balls i cants populars que el 16 d’agost de 1930 realitzà la Rondalla Valenciana dirigida pel mestre Emilio Gadea.26 O alguna fita curiosa, com ara, l’estrena del pasdoble Sangre Española, obra del músic local Manuel Pérez durant el concert celebrat per la Banda Municipal el 15 d’agost d’aquell mateix any.27

Un altre aspecte al qual es feia menció particular era la neteja de les façanes i dels carrers pels quals passava la processó, especialment la de la Casa Consistorial que, per a tal finalitat, adornava els balcons amb teles i fanals per a una millor il·luminació.

Val a dir que les cavalcades al·legòriques es van constituir com un dels principals atractius de les primeres dècades del segle XX. Fins i tot, els diaris es feren ressò d’una esplèndida cavalcada que tingué lloc el 16 d’agost de 1930 i que discorregué pels principals carrers de la vila, eixint del carrer de València i finalitzant en la plaça de la Constitució. D’aquesta donà compte al diari el seu corresponsal:

Merece especial mención la anunciada cabalgata, en la cual ganaron la admiración por su artística carroza y por sus elegantes trajes de Colombinas las simpáticas señoritas Angelita Mulet, Purita Hernandis, Ángeles Armengol y María Catalán.28

Malauradament, de la mateixa manera que a la majoria de pobles que celebraven aquest tipus de manifestacions festives la vespra del dia gran, les d’Albalat van desaparéixer després de guerra i ja no tornaren a trobar el seu lloc dins del programa de festejos.29

Per la seua banda, en la processó continuaren participant un bon nombre de personatges bíblics, amb els quals es mantenia una tradició que, de manera ininterrompuda, havia estat present en les festes albalatenques des de temps immemorial. Fins i tot en moments tan crítics com els de la República, la crònica periodística de la processó celebrada el 17 d’agost de 1935 els citava de manera destacada:

A las 20, solemne procesión en honor al Santísimo Cristo de las Campanas, la que será presidida por los señores clavarios y en la que tomarán parte gran número de personajes bíblicos, luciendo valiosos y adecuados trajes y cerrando tan brillante manifestación popular la Banda Municipal de Castellón de la Plana.30

En acabar la Guerra Civil, es recuperà la processó i amb aquesta alguns dels elements que havien participat anys enrere, els quals, al llarg de les dècades següents, continuaren sent llogats pel poble d’Albalat a la Casa Insa. Aquests lloguers eren fonamentalment de personatges bíblics de l’Antic Testament, com ara Josué i Noé –coneguts en la documentació pels seus atributs: Sol i Colomet–, la Parreta o Exploradors de la Terra Promesa, els Patriarques –Abraham, Moisés, Aaarón, David, etc.–, l’Arca i els portadors, i sortosament alguns anys les Matrones –Judith, Esther, Rebeca, la Samaritana–. També altres personatges del Nou Testament i del santoral, com ara els Apòstols, els dotze Cirialots –que en l’actualitat ja no hi figuren–,31 les santes –Llúcia, la Verònica, la Dolorosa, les tres Maries–, que en anys com el de 1940 arribaren a eixir-ne fins a vint-i-huit, els sants Joan, Lluís i Roc, la Burreta o Fugida a Egipte, i els Misteris de la Casta Susanna i el de la verge santa Bàrbara.

També hi figuraven les Banderoles i els vint-i-quatre guerrers romans abillats amb pals i llances utilitzats llavors com a portadors de l’anda del Crist. A tots ells, s’havia de sumar el ball de Nanos i els Gegants, que a partir dels anys cinquanta comencen a participar-hi de manera activa.


Apostolat. Foto: Antonio Mont Perales.


Els portadors de l’anda. Foto: Antonio Mont Perales.

Tanmateix, val a dir que molts d’aquests personatges encara són presents en l’actualitat. Però d’entre els vestits i abillaments més curiosos adquirits a Casa Insa en aquells anys, cal citar per exemple els de moros i sultanes del 1940, els del Quixot i Sanxo Panza per a 1949, els dos macers que eixiren el 1950, així com també les banderetes i les teles amb la bandera nacional i regional que s’utilitzava per a decorar balcons, entaulats, etc.

2.4. La festa moderna

L’any 1965 és el darrer en què trobem un lloguer registrat a la roberia, precisament l’any de la reforma de la festa, fet que comportà que a partir de llavors, la indumentària ja no fóra llogada sinó que serien els mateixos participants de la processó els qui se la confeccionarien. En aquell moment, la processó s’havia deteriorat molt i calia una revisió i reforma de la seua composició i estructura. L’artífex d’aquesta fou Eduard Sarrió, cronista d’Albalat, veí d’Algemesí i gran amant de les tradicions. La repercussió més important d’aquesta reforma estigué, per una banda, en el nombre de personatges bíblics i al·legòrics presents, els quals augmentaren considerablement fins a completar el catecisme vivent configurat en l’actualitat en torn a la processó del Crist de les Campanes. Per l’altra, en la confecció de vestits propis, assignant un vestit per personatge bíblic que evitara la duplicitat existent fins aleshores. L’elecció dels personatges que hi participarien, tant de l’Antic com del Nou Testament, fou estricta i documentada, tot seguint la línia evolutiva de la família de Jesús.

Valga, per tant, encara que de manera resumida, una ràpida exposició del seguici d’elements que integren hui en dia aquesta desfilada religiosa, magnífica processó que és orgull del poble d’Albalat i que ha estat estudiada de manera detallada al treball monogràfic publicat sobre la processó del Crist de las Campanes per Joan Ramon Giménez i Joan Costa:32

De l’Antic Testament hi figuren Adam i Eva amb la serp enroscada a l’arbre del Bé i el Mal; Noé amb l’arca i el colom; Abraham i el seu fill Isaac; Jacob acompanyat dels seus fills, caps de les dotze Tribus d’Israel; Moisés amb les taules de la Llei; el seu germà Aaron; Josué amb l’espasa i el sol; el canelobre de set braços; els Exploradors amb el porró de raïm; Gedeó; l’Arca que contenia les taules de la Llei i el Manà i les trompetes que l’acompanyen; Elí i Samuel; els reis Saül, David i Salomó; Elies i els quatre profetes majors, Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel. Per la seua banda, el Nou Testament està format per sant Joan Baptista; els dotze Apòstols i els quatre Evangelistes.

Seguidament, hi intervenen els sants tutelars de la població d’Albalat de la Ribera, molts dels quals s’incorporaren el 1974, com a exemple de la consolidació i dignificació de la processó. En l’actualitat hi podem trobar els màrtirs Abdó i Senent, sant Roc i sant Sebastià, sant Antoni Abat, sant Vicent màrtir i sant Vicent Ferrer, sant Jordi, sant Miquel i l’Àngel Custodi d’Albalat.

Els darrers personatges són la guàrdia i portadors de la imatge del Crist de les Campanes, composta per quatre colles de dotze homes, els quals són els portadors dels estendards amb els escuts heràldics del poble, els portadors de les torxes, els portadors de les closes per a l’anda i els volants que condueixen l’anda del Crist. Tots ells estan caracteritzats per anar abillats amb calces i bruses de color roig, que els ha convertit en una de les figures més peculiars i idiosincràtiques de la població, tot substituint les antigues vestimentes a la romana llogades a la Casa Insa, amb cuirassa i faldellí. La seua presència es remunta a les darreries dels setanta i principi dels huitanta.

Quant a les danses, com hem dit a l’inici, precedint la processó i des de l’any 2002, el Grup de Danses El Segreny interpreta la dansa de Nanos, els quals no eixien des de la dècada dels seixanta. La versió que realitzen és la conservada al Corpus de València i van vestits amb indumentària tradicional valenciana. També hi participen des de la instauració de la democràcia i de manera intermitent els Gegants. D’altra banda, el mateix grup de danses realitza el dia 15, festivitat de la Mare de Déu d’Agost, una dansà que recorre els carrers de Volta i algun any han tret també una versió del ball de Vetes, així com la dansa de Cavallets per a la processó del dia 16 dedicada a sant Roc.


Gegants i Cabuts preparats per a començar la processó. Foto: Pere Hernandis. 2009.


Sant Pere. Foto: Enric Olivares. 2009.


Melquisedec. Foto: Enric Olivares. 2009.


Noé. Foto: Enric Olivares. 2009.


Moisés. Foto: Enric Olivares. 2010.


Josué. Foto: Enric Olivares. 2010.


Gedeó. Foto: Salvador Ferrís. 2011.


David. Foto: Enric Olivares. 2009.


Un personatge bíblic. Foto: Marisa Perales. 2016.


Els portadors de l’anda del Crist de les Campanes. Foto: Salvador Ferrís. 2011.


La dansa dels Cabuts. Foto: Salvador Ferrís. 2011.

1 AMALB, II 1.130. 1793. Per a un major coneixement de la festa del Crist de les Campanes i de la història de la seua imatge, vegeu el documentat treball publicat per GIMÉNEZ I ÚBEDA, Joan Ramon i COSTA I GONZALVO, Joan, La processó del Crist de les Campanes. Cultura i tradició d’un poble, Patronat de la Processó del Santíssim Crist de les Campanes d’Albalat de la Ribera, Albalat de la Ribera, 2015, pàg. 28-29.

2 AMALB, Llibre d’Actes del 1805, a 16 de desembre. Publicat a HERNANDIS, Pere, «Breu notícia sobre les festes de gràcia de 1805», en Festes d’Agost. Albalat de la Ribera 2002. Programa Oficial, Albalat de la Ribera, 2002.

3 Ibidem, 22 de desembre de 1805.

4 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1857-1866. Any 1857.

5 A més de les festes de gràcia, la dansa de Pals va participar en algunes festes de carrer, com ara la celebrada en novembre de 1880, organitzada per un tal Nelet el Florero, segons mencionava la nota de lloguer conservada a Insa. BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1872-1883.Any 1880.

6 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1857-1866. Any 1861. S’hi inclou també el lloguer de díhuit vestits d’Indis no sabem, però, amb quina finalitat.

7 AMALB, Llibre d’Actes 1865-1866, I.1.16, 29 d’octubre de 1865.

8 GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 46-47. La menció al ball Locos és d’allò més interessant, ja que fa referència a una dansa o moixiganga elaborada amb diverses figures que culminava en una torre humana que solia coronar-se amb la realització d’una figuereta dalt de tot. La seua imatge estrafolària, amb pedaços a la camisa, cascavells a les vetes de les espardenyes, calces de distint color i un bastó de fusta a les mans cobert amb pell de conill plena de borra o llana, resultava ben cridanera.

9 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1866.

10 Les festes en acció de gràcies celebrades el 1866 foren en recompensa per les bones collites d’arròs obtingudes aquell any. AMALB, Llibre d’Actes 1865-1866, I.1.16, 23 de setembre de 1866.

11 En el programa de festes de l’any 1966, amb motiu de l’estrena de la processó moderna que venia a substituir el model antic, Eduard Sarrió esmentava algunes danses i personatges que hi arribaren a participar: «Antiguamente la precedían ‘els Balls i Misteris’ hoy desaparecidos. De estos bailes que llegaron hasta finales del siglo pasado, sólo conocemos, por tradición oral de los que todavía los conocieron, sus denominaciones: ‘el de les forques o dels llauradors’, ‘la moixeranga o ball dels obrers de vila’ y ‘el dels arquets’. Nada sabemos de su música, pasos, indumentaria, etc. Otro tanto ha sucedido con ‘els Misteris’, pequeñas representaciones sacro-teatrales populares, de las que sabemos salían últimamente ‘el Martiri de santa Bàrbera’ i ‘el de Abraham i Isaac’. Lo único que más o menos adulterado ha llegado hasta nosotros son las representaciones de personajes bíblicos que figuran dentro de la procesión». GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 57.

12 AMALB, Llibre d’Actes 1867-1868, I.1.17, 18 d’octubre de 1868.

13 Las Provincias, dijous, 22 d’agost de 1872.

14 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883. Any 1872. El mateix any es feren a l’octubre altres dos lloguers diferents. El primer fou encomanat el dia 13 per Vicente Sales i José Benito i constava d’Apostolat, Cirialots, santes, matrones, huit turcs que potser correspondrien a una danseta, volants per a l’anda, àngels per a acompanyar-la, la Fugida a Egipte i dos Locos. I el segon es féu el dia 20 i sols comptava amb Apòstols, Cirialots i volants vestits a la romana i a l’antiga.

15 BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1866-1883.Any 1879.

16 GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 40.

17 AMALB, Llibre d’Actes 1882-1884, I.1.24, 30 de juliol de 1882.

18 AMALB, Llibre d’Actes 1882-1884, I.1.24, 12 de juliol de 1883.

19 AMALB, Llibre d’Actes 1882-1884, I.1.24, 22 de setembre de 1883.

20 AMALB, Llibre d’Actes 1884-1886, I.1.25, 24 de setembre de 1885.

21 AMALB, Llibre d’Actes 1889-1890, I.1.27, 29 de juliol de 1890.

22 Així i tot, encara es feren alguns lloguers d’escassa consideració els anys següents, com ara el que s’ajustà el 1916 per a una festa dedicada a les dones el dia 1 d’octubre i a sant Gil el dia 4. En elles hi figurà un carro de triomf i els vestits per a la reina i les cambreres, i eixe mateix any participaren també tant els Nanos con els Gegants. BMVE, Arxiu de Casa Insa, Llibre de Processons 1912-1918.Any 1916.

23 Las Provincias, dimarts, 14 d’agost de 1900.

24 Las Provincias, dijous, 17 d’agost de 1911. Aquestes sessions de cinematògraf tenien lloc totes les vesprades a la plaça de la Constitució, mantenint-se encara en l’any 1930, organitzades per l’empresa cinematogràfica local Doble Valls, García, Cuenca. Vegeu Las Provincias, dijous, 4 de setembre de 1930.

25 El diari Las Provincias de 14 d’agost de 1900 publicava el programa de festes on s’indicava que del 15 al 20 d’agost hi hauria correguda de vaquetes a la vesprada. Però aquestes ja se celebraven de manera habitual a principi de segle XIX: «... acordaron que se hagan fiestas de costumbre en obsequio de nuestra señora la Asunta y glorioso san Roque, con seis días de bacas y algunos de bayles ...». AMALB, Llibre d’Actes de 1807. Publicat a HERNANDIS, P., op. cit., 2002. Aquestes es concretaven prèvia demanda d’alguns veïns i després d’haver negociat amb el ramader, i significaven per al poble: « cuatro ó seis días de espansión mayormente cuando en dichos días no precisan en gran manera las faenas agrícolas». AMALB, Llibre d’Actes 1887-1888, I. 1. 26, 2 d’agost de 1888.

26 Las Provincias, dijous, 14 d’agost de 1930.

27 Las Provincias, dijous, 14 d’agost de 1930.

28 Las Provincias, dijous, 4 de setembre de 1930.

29 Això no obstant, encara hi ha notícia a Albalat que el 1935 eixí «desde la Avenida de Algemesí (calle de Valencia) una gran cabalgata». Las Provincias, dimarts, 13 d’agost de 1935.

30 Las Provincias, dimarts, 13 d’agost de 1935.

31 La presència dels Cirialots també era habitual a la processó del Corpus Christi d’Albalat, segons consta en alguna documentació, com ara la restauració i neteja dels dotze cirials i llurs recipients a càrrec de l’Ajuntament d’Albalat l’any 1912. Citat a GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 59.

32 GIMÉNEZ, J. R. i COSTA, J., op. cit., 2015, pàg. 141-151.


3.1. Les festes de la Mare de Déu de la Salut

El 7 i 8 de setembre, el poble d’Algemesí obsequia la seua Marededéu trobada amb una festa major on destaca la barreja entre devoció, història i cultura al llarg de les seues tres espectaculars processons, i on la gran participació dels veïns a través de les danses i músiques que hi prenen part resulta un dels seus valors més sòlids.

Els carrers d’Algemesí han estat des de fa segles testimonis privilegiats d’una festa única, importantíssima pel caràcter referencial de gran valor antropològic i identificatiu, no sols per a la localitat mateix sinó també per a tots els valencians, necessitats com estan d’expressions culturals com aquesta i com moltes altres –les més representatives serien la Festa del Corpus de València, el Sexenni de Morella, el Misteri d’Elx, ...– que els lliguen a un passat comú com a poble.

No resulta gens estrany, per tant, que les processons a la Mare de Déu de la Salut destaquen, per damunt de moltes altres coses més, per l’originalitat dels components plàstics del seu seguici, l’estètica barroca encara romanent dels segles passats, la confusió dinàmica de les seues músiques i el cromatisme variat dels vestits dels diversos participants que, en ordenat rebull, desfilen per tot el seguici.

La personalitat de les tres processons, conegudes popularment com de les Promeses, Processoneta del Matí i de Volta General, ha aconseguit congregar al seu entorn una sèrie de danses rituals: Muixeranga, Pastoretes, Bastonets, Carxofa, Arquets, Bolero i Tornejants, que, any rere any, escenifiquen en una barreja plena de solemnitat i desbordament sense mesura el seu repertori de músiques i balls tradicionals al llarg dels principals carrers de la localitat.1

Molts i molt variats han estat els factors que han permés que, a diferència de la majoria de manifestacions folklòriques que omplien les festes patronals de bona part dels pobles valencians, les d’Algemesí no es perderen en l’oblit del temps. Des de l’arrelat sentiment religiós fins a l’alt nivell d’autodisciplina de la festa, que l’ha feta funcionar fins ara, tot passant pel treball silenciós dels seus festers, la solidaritat de tots i cadascun dels seus veïns o l’impuls donat per alguns il·lustres patricis amants d’aquesta celebració, persones que saberen potenciar-la tant en els moments d’auge com en els temps de crisi. Gràcies a ells la festa ha arribat fins a nosaltres amb tot el seu esplendor, però com moltes altres coses de la vida també ha tingut una evolució i una història que paga la pena siga contada.

3.2. Configuració actual de la festa a la Mare de Déu

Precedits d’un Novenari a la Capella de la Troballa amb què s’anuncia que la festa ja és ací, els actes principals2 que la integren s’inicien el dia 6 amb una cercavila pels carrers de Volta General, seguida en acabar la Novena3 d’una serenata a la plaça Major oferida per la banda de música municipal i, a mitjanit, pel tradicional vol de campanes conegut com el Toc del Retorn.4

El dia 7 comença de bon matí amb la tradicional Plega,5 que ompli els carrers de música i soroll. Ja a la vesprada, i després d’un temps de veneració dels fidels que s’acosten a besar-li els peus, la basílica de Sant Jaume Apòstol és testimoni del Trasllat de la Mare de Déu des de la Capella de la Comunió fins a l’altar major, moment en què cor i poble entonen l’himne commemoratiu del VII Centenari conegut com el Virolai, amb lletra de Martí Domínguez i música d’Agustí Alamán, autèntic himne amb què s’identifica tot el poble d’Algemesí. Una vegada entronitzada la imatge sagrada a l’altar major, té lloc el solemne ritual litúrgic del Cant de Vespres, del qual es té constància documental ja al segle XVII. En acabar les Vespres, les campanes de Sant Jaume trenquen el silenci amb el Toc de l’Ave Maria, més conegut popularment com el Repic de la Xirivia. Finalment, ja de nit, la plaça Major s’ompli de gom a gom amb els balladors, músics, veïns i forans que hi acudeixen a presenciar la primera de les tres processons, la Processó de les Promeses.6

El primer acte important del dia 8, després de la despertà i les misses pels festers i participants de la Festa, és la Processoneta del Matí, que discorre des de la Capella de la Troballa, i al llarg de carrer de Berca, fins a l’església parroquial, tot finalitzant a la plaça Major amb una autèntica manifestació popular de devoció cap a la patrona en l’espectacular entrà de la imatge a la basílica, moment en què els balls7 dansen a l’uníson acompanyats de traques i disparada de salves, en una composició apoteòsica i espontània, alhora que barroca i admirada per tothom, testimoni de la qual és l’esvelt campanar que la contempla. El volteig de les campanes es mescla amb les notes musicals dels balls i el so de la Marxa de la Ciutat interpretada per la banda de música local.

En acabar la processó, té lloc la missa solemne amb orquestra i la participació de la Schola Cantorum, i poc després, la mascletada. El dia conclou amb la tercera i més important de les tres processons, la Processó de Volta General, datada ja el 1724 i en la qual durant vora sis o set hores es recorre els principals carrers de la població, és a dir, aquells que configuraven el perímetre dihuitesc de la vila.

Al seguici de les dues processons anteriors se’ls afig ara l’Apostolat i els personatges bíblics, tots ells amb una tradició centenària i un fort arrelament al poble. La configuració, en paraules de Josep A. Domingo, «és el resultat actual d’un llarg procés cronològic i d’estructures en mutació, mantenint però sempre els balls el fil de la Festa».8 De la seua història, abillaments i configuració en parlarem una mica.

Obrin les tres processons els coneguts Misteris i Martiris, breus representacions de caràcter popular, dirigides per Joan Fermí Teruel fins a l’any 2017 i inspirades en diferents passatges bíblics, hagiogràfics i de la història local. D’aquests s’hi té constància documental des del 1883, encara que els orígens podrien ser prou anteriors. Al segle XIX sembla que l’encarregat de mantindre la tradició i dirigir els xiquets que els interpretaven devia ser el mestre de primeres lletres de llavors qui, amb major o menor enginy, redactaria uns simpàtics diàlegs amb la intenció de moure la devoció popular dels seus veïns: «de vez en cuando representaban varios ‘milagros’, compuestos en fácil y correcta prosa por el ilustrado profesor de primeras letras de este pueblo».9 Des dels anys seixanta del segle XX els textos, però, són interpretats en valencià i en la reedició han participat il·lustres algemesinencs, com ara Benet Segura de Lago i Martí Domínguez. Hui en dia s’interpreten els següents: al Misteri d’Adam i Eva, original del metge Benet Segura de Lago, que compta amb els personatges d’Adam, Eva, el dimoni temptador i l’àngel del paradís. El Misteri d’Abraham i Isaac, peça original de Vicent Castell i Maïques, els protagonistes de la qual són Abraham, Isaac i l’àngel. El Martiri de santa Bàrbara, compost per Joan Fermí Teruel Barberà i representat per la santa, son pare Diòscor, el governador Marcià i un àngel. El Martiri de sant Bernat i les Germanes, obra de l’escriptor Martí Domínguez Barberà en què participen sant Bernat, les seues germanes Maria i Gràcia, el seu germà i governador Almansor, un botxí, dos criats i un àngel. I, per últim, el Misteri de la Mare de Déu de la Salut o dels Capellanets, ideat per l’arquitecte Joan Segura de Lago i escrit per Joan Fermí Teruel. Compta aquest amb els personatges de mossén Miquel Curçà, mossén Rafel Frasquet, mossén Francesc Joan Dacir i un xiquet.10


Josué i uns morets a la processó de Volta General.


La Muixeranga d’Algemesí. Anys 50.


Els Bastonets d’Algemesí. Al fons, un dels Gegants. Anys 60.


El rei i la reina de les Pastoretes amb el seu mestre, Pelechano. 1970-1971.

La Muixeranga, més que una dansa, és, com ha assenyalat en alguna ocasió Josep Antoni Domingo, un conjunt de quadres plàstics amb intencionalitat representativa o cerimonial i caràcter esforçat i burlesc, la música dels quals, amb eixa melodia quasi de lament, la coneguda i simbòlica Muixeranga d’Algemesí, representa tot un himne no sols per als algemesinencs sinó també per a tots els valencians. Molt i molt bo és el que s’hi ha escrit, i la seua repercussió simbòlica cada vegada és major. El nombre dels integrants no ha deixat d’augmentar amb el pas del temps i, si al segle passat no n’eixien més de trenta, en l’actualitat en són més de quatre-cents els qui integren la colla. A més, des de fa més de déu anys aquest nombre quasi s’ha duplicat amb la participació d’una nova colla de muixeranguers coneguda com la Nova Muixeranga, i fundada el 14 de març de 1997 i que participà per primera vegada a les processons de 1998.

Tot i que des de les darreres dècades s’ha utilitzat l’any de 1733 per a datar-ne els orígens, el ben cert és que les notícies documentals d’aquell any als Llibres de Comptes de la Vila tan sols parlen de la presència d’un dolçainer a les festes celebrades a final de setembre i res se’ns diu del ball de la Muixeranga.11 Així doncs, i a falta de noves investigacions que puguen endarrerir-la documentalment, la primera vegada que apareix citat el ball és el 1839, quan s’apunta el pagament de 162 reals a aquesta comparsa. Dos anys després, en els comptes presentats pel dipositari Vicent Niclòs se’ns diu que el calcer i les nou carassetes utilitzades per als muixeranguers costaren 289 reals. Ja el 1864 apareix el que podria ser el primer mestre del ball conegut, Lluís Adam, a qui paguen 120 reals «por hacer la Mujiganga»,12 i que es mantindrà fins a principi dels setanta. El 1874 l’encarregat de dirigir la comparsa fou Vicent Alandete, qui rep la quantitat de 130 reials «por la dansa mojiganga», a qui tornem a veure nomenat en els comptes de la Casa Insa com a mestre del ball, tot i que citat com a Vicente Pelechano Alandete. Els lloguers de roba a l’establiment valencià ens aporten la informació del nombre de participants que llavors integraven la comparsa. Així, el 1868 foren vint vestits els que es llogaren, vint-i-quatre el 1872, juntament amb el del mestre, l’àngel i els botargues, quantitat que augmentà progressivament anys després: vint-i-set als anys huitanta i trenta en els anys noranta, nombre que es mantindria també a principi del segle XX.

D’aquell temps passat queda quasi en l’àmbit del mite que un any a les darreries del segle XIX qui fou mestre de la Muixeranga, Enric Francisco Gil, Cabrera, en acabar la Processoneta del Matí pujà dalt del campanar i nugà un mocador al penell. Ho féu per demostrar el seu valor i perquè aquell any es diu que eixiren dos colles de muixerangues.13 D’aquell mestre dels anys vint queda el record d’una persona valenta i esforçada, amb gran experiència i que sabé conduir amb virtut aquella colla de muixeranguers. La seua figura ha passat a ocupar un lloc preeminent dins de la Festa, sent encara recordada per la resta de mestres.

El primer mestre de la postguerra fou Vicent Borràs Castell, Moreno Gleva, d’ofici obrer de vila com Cabrera. Borràs formà una nova colla el 1939 amb trenta o trenta-cinc membres, els quals assajaven a la placeta de les Tres Moreres, on vivien el mestre i el dolçainer Antoni Llombart, Tales.14 A Borràs el va substituir en el càrrec Vicent Pelechano Esteve, Mona, amb qui la Muixeranga participà el 1948, amb la resta de balls de la processó i amb altres pobles valencians, en el viatge realitzat a València per commemorar el vint-i-cinqué aniversari de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats. Reprengué el càrrec durant un curt temps Cabrera, i després d’ell Vicent Roma Masià, que estigué un parell d’anys. Després, la direcció del grup passà des de final dels cinquanta fins a les acaballes dels seixanta a Antoni Blay Carbonell, el Barber, camperol humil que vivia en una barraqueta. També de condició humil fou Salvador Úbeda Gómez, de malnom Marica, que el 1973 demanà als festers, com era costum llavors, cobrar per participar en la festa –bona part de la colla en aquell moment eren família seua i, com a la major part de muixeranguers, els diners suposaven uns jornals que no es podien rebutjar–.15 Les desavinences dels muixeranguers amb els festers era un símptoma evident de la decadència a què havia arribat el ball i la festa en general en aquestes darreres dècades.

Els temps no acompanyaven, la crisi identitària dels setanta afectà negativament moltes de les manifestacions folklòriques valencianes, considerades com a pròpies d’un règim que estava agonitzant.16 Aquell any de 1973 la Muixeranga, va patir una profunda crisi participativa. El mestre demanava cobrar per participar-hi i davant la negativa dels festers, que no podien atendre les peticions econòmiques dels muixeranguers, el dia 7 de setembre no va eixir a la Processó de les Promeses i, el més greu encara, tot augurava que al dia següent tampoc hi eixiria. La reacció del poble, que tant s’estimava les seues tradicions seculars, no es va fer esperar. I si a la processó del dia 7 el secretari del barri de la Muntanya, encarregat aquell any de l’organització, va manar al dolçainer Bernat Soler que interpretara a la dolçaina la música de la Muixeranga, a manca del ball, el dia següent un grup de vint-i-cinc persones animades pel germà marista Agustí Aisa Martínez, i a les ordres de Tomàs Pla Romaguera,17 decidiren fer-se endavant. Després dels assajos oportuns realitzats a corre-cuita, aconseguiren que les torres i, sobretot, el ball de la Muixeranga, tornaren a lluir als carrers d’Algemesí durant la Processó de Volta General.

Així les coses, un canvi en la procedència social dels muixeranguers en aquells anys setanta féu que la percepció que es tenia del ball canviara radicalment. Un sentiment d’alarma davant la possibilitat de desaparició dels balls de la processó i en especial de la Muixeranga recorria llavors les ments d’aquells que sentien la processó com a pròpia. «El fet de ser un fenomen religiós per a uns, cultural per als altres, va fer consciència», recordava Joaquim Pérez.18 Entre els Antics Alumnes dels Germans Maristes va nàixer el desig de salvar allò que pensaven estava a punt de perdre’s. «Estudiants, advocats, metges i gent de ploma» es disposaren a col·laborar amb la intenció, com afirmava Joaquim Pérez, «de dignificar una cosa de poc prestigi social i una crida muda a la consciència de tot el poble». Aquesta etapa resultà un punt d’inflexió en la consideració simbòlica dels balls, els seus integrants ja no serien gent humil de la perifèria, els quals ballaven de manera eventual per un sou, perquè no podien permetre’s perdre un jornal. Ara seria un grup organitzat, fix i permanent.

Amb el pas dels anys, la Muixeranga ha anat creixent de la mateixa manera que la resta de balls en estima i participació ciutadana. Prova d’aquest desenvolupament fou la fundació el 1997 de la Nova Muixeranga, un grup diferenciat que apostava per la integració de la dona en el col·lectiu muixeranguer. La seua indumentària està formada per una tela semblant tot substituint les tires blaves per verdes, donant-hi així la seua particularitat, fins al punt que es conega com la Muixeranga verda, per a distingir-la de la Muixeranga blava. Val a dir que en els darrers anys la Nova Muixeranga ha gaudit d’un notable creixement i dinamisme, tant en el nombre d’associats com en les activitats i figures plàstiques que hi realitzen, moltes d’aquestes fins i tot fora de la celebració mateix de la festa els dies 7 i 8 de setembre.

Com s’ha dit, un dels elements indispensables i que ha estat referent identitari en la Muixeranga ha estat la indumentària. En l’actualitat, la roba dels muixeranguers consta de brusa recta abotonada, pantalons llargs i barret semiesfèric amb orelletes. Totes aquestes peces estan confeccionades amb tela basta i forta estampada amb arlequinades tires blaves i roges sobre fons de ratlles blanques en el cas de la Muixeranga d’Algemesí, mentre que la Nova Muixeranga es va decantar per una indumentària lleugerament distinta, ja que va substituir les tires de color blau per altres de color verd. Els mestres, per la seua banda, es diferencien actualment de la resta per portar cada peça d’un sol color i pel gaiato de comandament que subjecten amb la seua mà, símbol d’autoritat i de transmissió d’una tradició més que centenària.

Però la roba de la Muixeranga, tot i ser distintiva en l’actualitat i d’haver-se constituït en identitària de la mateixa localitat, no sempre ha estat igual. Històricament hi trobem diferents models que han estat usats, en la majoria d’ocasions, més que per qüestions estètiques, per la pròpia disponibilitat del rober que els se la subministrava. Així, el 1868 els vestits que es llogaren a Casa Insa ho foren «de ropa mallorquina», i uns anys després (1873-1876), la nota de lloguer els descriu com vestits de tela de baieta de dos colors: verd i roig –tota una premonició del que més d’un segle després serien els colors emprats per la Nova Muixeranga!–. També era característic en algunes ocasions anar abillats amb carassetes, tal com queda documentat en el pagament del 1841 i en el de 1869: «veinte caretas para la mojiganga».

El mestre del ball era llavors Vicent Pelechano Alandete i la seua indumentària també era ben diferent a la usada pels mestres d’ara. Les notes de lloguer el descriuen vestit a la manera de figurón o a la valier, és a dir, amb casaca, jupetí, corbata, calçó, calces i barret de bengala.19

I a més del mestre i els muixeranguers, s’incloïa la figura d’un xiquet, vestit d’àngel, que era l’encarregat de rematar les torres i que, de la mateixa manera que fan hui en dia, quan culminava la torre allà dalt, alçava la cameta amb gràcia i una bona dosi d’equilibri. Però en descripcions com la del 1873 se’ns diu que per al xiquet se servia en compte d’un vestit d’àngel: «1 trajecito de Niño de pantalón listado, trusa y ropilla de lana encarnada, gorra con cascabeles», relació que es repetirà dos anys després.20

Els botargues, per la seua banda, també lluïen els seus propis induments, en aquest cas grotescos vestits a quadres que de ben segur no passarien gens desapercebuts.

Ja fa algunes dècades, Maximilià Thous va advertir de la similitud entre els vestits de la Muixeranga i els vestits del Ball dels Locos: « Los trajes que llevaban antes eran ¡de locos! Y el Ball dels locos llaman muchos a la Muixeranga».21 Aquest vestit de Folls mencionat per Thous estava compost per pantalons i brusa confeccionats amb tela de matalàs a llistes i barret orellut, i el seu origen el suposa en la decisió presa a mitjan del segle XIX per part del rober encarregat d’assortir els vestits del ball d’adoptar el model utilitzat pels personatges de la sarsuela Jugar con fuego, de moda llavors i en la qual hi havia una escena de manicomi on els bojos vestien d’aquella manera. Reforçava aquesta teoria el fet que el mestre de ball –el «pare dels Locos» com deia Thous– vestira a la manera de figurón: sabates, calces, pantalons curts, casaca i barret de tres pics, és a dir, de la mateixa manera que el marqués de Caravaca, al qual els bojos deixen en «paños menores» en l’esmentada sarsuela.22

L’evolució en la indumentària de la Muixeranga ha estat, de la mateixa manera que en moltes altres danses, una constant. De fet, a les antigues fotografies en blanc i negre dels anys quaranta i cinquanta se’ls pot veure encara amb vestits de tela de matalàs amb irregulars tires roges o blaves sobre fons blanc tan sols, tal com ho recordava Joaquim Pérez: «Malgrat ser reglamentari l’indument arlequinat en blau i roig, de jupa i pantalons, poques voltes es portava amb els correctes colors. A voltes era tot roig o tot blau. Manava el color de la tela, quan procedia de la d’un sol matalàs, la que s’havia aprofitat per cosir la vestimenta».23 Així, com el mateix Pérez confirmava, de les teles dels matalassos vells, feien les dones la roba del muixeranguer. Finalment, del lloguer de vestits es passà a la confecció pròpia. El 1954 es feren trenta vestits de muixeranguer per part de l’Ajuntament.

Així i tot, en ocasions especials, com ara la de l’any 1934 a les festes de les Falles de València, narrada per Maximilià Thous, empraren una indumentària diferent composta per pantalons rojos, camisa blanca, faixa i boina, a la manera de castellers, per no haver-ne d’altra disponible a la roberia:

Hogaño les hemos visto con pantalón rojo, faja, camisa blanca y boina, sin otro motivo que el de no haber en la ropería de Insa otro ’uniforme’ a propósito en cantidad suficiente para vestir a todos los del grupo. Y es posible que así sigan vistiendo –al estilo de los Xiquets de Valls– si la danza perdura en nuestras fiestas.24

Joaquim Pérez ho assenyalava. La uniformitat dels components en èpoques passades era una tasca complicada que no sempre s’aconseguia. Tampoc no ajudava gaire el caràcter humil, però de vegades bregós, dels seus components. Fins i tot Maximilià Thous parlava del seu caràcter provocador, fins al punt que, més d’una vegada, en els anys trenta les autoritats algemesinenques arribaren a ordenar que cada muixeranguer dugués un número en un lloc visible perquè foren reconeguts i així pogueren multar a aquells que havien actuat de manera desmanada.25 I és que fins als anys seixanta del segle XX els que componien la Muixeranga eren gent de baixa condició i «mercenària». Es tractava doncs, d’un «ball de forçuts que mai s’adonaren del que feien. Gent senzilla que tradicionalment seguiren un camí, que passava de pares a fills i que ells continuaven sense donar-hi més valor que el d’un simple costum divertit», com recordava Joaquim Pérez,26 muixeranguers del gotet, com els malnomenaven alguns amb una alta dosi de sornegueria. La imatge d’aquests balladors podia arribar a ser desoladora als ulls actuals i més si fem cas a la descripció que d’ells feia Joaquim Pérez: «Trajes mugrientos y encerados, sus barbas de tres días y un agrio olor a vino y sudores»,27 un aspecte que, unit a l’ús de tants anys i la cera que regalimava de les atxes damunt la tela brutíssima, els donava la lluïssor de l’envernissat.

Els quadres o evolucions representats pels muixeranguers també han evolucionat amb el pas del temps, però poden ser dividits en tres grups principals, interpretats amb tres melodies diferents cadascun:28 el Ball o florete, on els balladors se situen en dues files i evolucionen amb senzills moviments rítmics portant les atxes enceses a les mans; el pantomímic Enterro, interpretat amb una música específica basada en el Dies Irae i on els muixeranguers, asseguts o drets, porten un company estirat que fa de mort; i per últim l’anomenada de manera genèrica Muixeranga, la música de la qual s’interpreta per a totes les construccions.


La Muixeranga d’Algemesí davant de la casa dels Prósper. Principi del segle XX.

Al mateix temps, totes aquestes estructures, muixerangues o torres humanes estan dividides en una sèrie de famílies: pinets, torres desplegades i sense desplegar, jocs d’alcides i figures plàstiques. Dels primers destaquen els anomenats Pinets, el Pi de cinc i el Passeig de Gegantets. A partir de la combinació d’aquests, ens trobem amb figures plàstiques més complexes: el Guió, el Retaule, la Palmera, la Font, la Sènia i la Marieta. D’entre les torres desplegades destaquen la Torreta, la Tomasina, el Cinc d’Oros i la Desplegada doble. De les torres sense desplegar la més coneguda és l’Alta (de cinc o de sis), amb diverses variants, així com la Morera, la Trobada i la Xopera. També són interessants els anomenats jocs d’alcides, com ara, Cinc en un peu, el Banc, l’Oberta o la Volantinera.29

El 1839 apareix el que podria ser una primera referència al ball de Bastonets amb una denominació tan genèrica com «Danza de los ocho» i «Danza de hombres», i en els quals s’afigen sabates i carassetes a la indumentària. És una mica més tard, ja al final del segle XIX, que apareix definida com a «Danza de los Palos» o «Baile de los Indios». Precisament, el 1880, Domingo Sabater, potser el primer mestre documentat d’aquesta dansa, rep la quantitat de 66 reals per la seua direcció. Posteriorment, el 1888, serà Salvador Esteve i Carpi qui aparega com a encarregat de la dansa dels Pals.

Alguns dels mestres i antics balladors del segle XX foren els Fernandisos, Mingo, Casimiro, Marco, Ciriaco i, com recordava Joaquim Pérez, el mestre Tomàs Quiles Vendrell, àlies Tomàs de Pipa, «un músic creador autodidacta i un intuïtiu coreògraf, que va tindre sempre la millor col·laboració en Antonino Tenca, dolçainer»,30 el qual apareix citat el 1906 i rebé 17 pessetes per la participació en la direcció del ball. Tomàs Quiles, el mestre d’abans de guerra i que apareix en una actuació a la Fira de Juliol de València el 1932 com a Tomàs Huero, fou substituït per Carmel Llàcer Ale-many, el Corretger, mestre entre 1940 i 1951 i germà d’Enrique, el Pare-Sant, figura important del ball que dirigí el grup en la dècada dels seixanta. A tots ells caldria unir la figura de Pep Alandete, Sardina31, mestre dels anys cinquanta.

El 1978 es creà una segona colla de Bastonets, més joves, d’entre catorze i quinze anys, i poc temps després, el 1980, aparegué un nou conjunt, un grup femení de Bastonetes, a les quals se’ls ha unit el 2017 un segon grup de xiques, tot conformant les quatre comparses que a dia de hui ballen a la processó.

La denominació de «baile de los Indios» que apareix sovint a la documentació aporta algunes dades sobre la indumentària, la qual consta en l’actualitat de cuirassa i faldellí de ras roig a la manera dels soldats romans, totes dues peces configurades des de fa temps com una sola. La cuirassa està decorada amb tires de passamaneria i es completa amb una capeta posada sobre l’esquena brodada amb l’anagrama de Maria o els símbols lauretans descrits al Virolai (Pou, Morera i Estrela del matí) –antigament, però, tan sols lluïen una estrela–. El faldellí està decorat amb una tira daurada brodada en la part inferior –abans era una greca– i presenta un cinturó negre amb tires verticals abotonades. Al coll porten un mocador blanc brodat amb la imatge de la Mare de Déu i les cames es cobreixen amb llargues calces blanques, mentre que als peus porten les típiques espardenyes. El vestit es remata amb un capell de cartró folrat de la mateixa tela amb les característiques plomes de colors, les quals hi confereixen l’exòtica denominació d’Indis.


Els Bastonets d’Algemesí, amb el mestre Tomàs Quiles. Cap a 1925.

En el cas dels grups femenins de Bastonets la indumentària és idèntica en tot però amb un color diferent, en aquest cas, l’elegit ha estat un blau elèctric distintiu.

La primera descripció que tenim de la seua indumentària a Casa Insa es remunta a l’any 1872 i es caracteritzava per: «pantalones blancos, corazas verdes, mantitos de la estrella, toneletes encarnados, simeros».32 Com es pot veure, hi ha algunes diferències amb el vestit actual ja que es parla de l’ús de pantalons blancs, és a dir calces, i les cuirasses de color verd d’escates, segurament idèntiques a les usades al ball de Pals d’Albalat o de Polinyà a final del XIX. Per la seua banda, es mantenen actualment el mantellet de l’esquena i el faldellí encarnat. Per al cap, en canvi, s’utilitzaven cimeres. Els lloguers de vestits es repeteixen els anys 1873, 1875, 1878, 1880, 1881, 1884, 1888, 1892 i 1896. En algun any, com ara 1892, en què apareixen citats com a «Danza de la Plancha», foren utilitzats vestits de volants, és a dir, a l’antiga espanyola, possiblement per falta d’existències dels altres models. La primera referència del lloguer del tradicional vestit d’Indis per a aquest ball a Insa és del 1908, el que no vol dir que no l’utilitzaren abans. Els lloguers fins a aquell moment, a més dels huit dansaires, tenien en compte la inclusió de la roba del mestre i de dos botargues. A les darreries dels anys seixanta i setanta encara es llogaren a Insa nou vestits de Bastonets,33 tot mantenint-se la tradició de llogar la roba per al ball fins al 1977, quan el regidor de Cultura de llavors decidí comprar tela per a fer una nova indumentària semblant a la llogada, tot coincidint amb els anys de la revitalització de la Festa.


Els Bastonets a València el 1948.

El ball, com és lògic, està configurat per huit balladors abillats amb un pal o bastonet de fusta, de taronger, olivera o faig, i una planxa de ferro circular d’uns 10 cm que colpegen al so de la música del tabal i la dolçaina. Les variants coreogràfiques que actualment s’executen al so de la dolçaina i el tabal en són poc més de vint, i vint-i-dos les melodies que s’hi interpreten. Alguns dels noms d’aquests balls són: el Paco, Defensa de Planxa, l’Ampla, la Queta, Tres colpets, Sis colpets, el 7 i 19, la Caceria, la Gallega, Dos Quinze, la Figuera, el Bolero, l’U, el Negret, el Mambrú, la Fuga, la Corredora, l’Altar i la Gavatxa.34

La primera cita documental del ball de les Pastoretes ha estat relacionada per alguns autors amb la danza de muchachas y muchachos que apareix als arxius locals el 1834, posteriorment citada com danza de niños y niñas el 1835, tot i que segurament aquesta dansa, citada concretament en plural a la documentació, en realitat faria referència a dos balls: el dels Arquets, llavors de xics, i el de la Carxofa, de xiques. Un any després, el 1836, ja apareix citat el mateix Jeroni Curçà com a mestre de les «pastoretes y demás danzetas», i rebé 195 reals per les sabates i espardenyes.35 Per la documentació podem intuir que la dansa estaria interpretada només per xiquetes. Malgrat això, aquesta menció a les pastoretes tan sols potser fa referència a la indumentària, usada pel ball de la Carxofa. Dos elements ens porten a pensar en uns orígens més recents, d’una banda, la música utilitzada, polques que són més aviat pròpies de final del segle XIX, i d’altra banda, la declaració de José María Prósper Bremón el 1926: «Este baile no tiene abolengo, estando introducido de pocos años a esta parte».36

Posteriorment, trobem que el 1906 és citat com a mestre de les Pastoretes Vicent Martí, el qual va rebre 20 reals «por ser el Maestro de las pastoras», i fou probablement substituït per Joaquina Moreno Soler, la Ximeta, que fou mestra fins l’any 1935. Després de la guerra se’n féu càrrec el seu gendre, Joan Baptista Pelechano, el Mona, que a mitjan dels cinquanta va perdre la vista com a conseqüència d’una malaltia i per això passà a ser conegut com Batiste el Ceguet.37 Llavors, només n’eren quatre les parelles que eixien a ballar les Pastoretes, mentre que Antoni Llombart, Tales, n’era el dolçainer. La tasca de mestre la compartí el Ceguet amb la seua dona fins l’any 1969, en què va morir. Els dos anys següents se’n va fer càrrec el seu fill Vicent Pelechano que, amb prou feina, aconseguí traure xiquetes per a ballar les Pastoretes. No fou sinó a partir del 1972, i en coincidència amb la revitalització de la Festa, que se’n féu càrrec Maria Vendrell, que va introduir els xiquets en el ball l’any següent i que durant quaranta anys ha dut endavant el grup.

Com s’ha dit, a mitjan segle XX la dansa estava configurada només per xiquetes, però en l’actualitat la integren balladors dels dos sexes, i és interpretada per un nombre indeterminat de parelles amb una sèrie de coreografies molt senzilles que acompanyen amb castanyetes i panderetes.

Precedits per les figures al·legòriques del Pastor i la Reina de les Pastores, recuperades en el 2003, i distingida aquesta última per portar una capa blava i un borreguet de peluix a les mans, que recorda la figura de la Divina Pastora, en són històricament set els balls que s’interpreten al so de la dolçaina i el tabal. Hui en dia sols s’interpreten els balls 4, 6 i 7.38


El ball de la Carxofa dirigit pel mestre Batiste el Ceguet. Anys 50.


El ball de les Llauradores el 1934.

Les pastoretes visten camisa blanca amb mànega de farol, jupetí de pell de borreguet decorat amb corets, faldeta de ras de colors diversos decorada amb randes negres, cinturó ample retallat en forma de rombe i decorat amb l’anagrama de Maria, i davantal negre brodat amb lluentons i calces. Al muscle porten un sarró fet de pell de borreguet, i els cabells es decoren amb cintetes de colors. Els xiquets, per la seua banda, porten camisa blanca amb les manegues arromangades, calçó curt negre, jupetí i sarró de pell de borreguet, calces blanques, espardenyes i capell de palla. Tant ells com elles s’acompanyen de panderetes i castanyoles que colpegen al so de la música.

Del lloguer de roba per a aquesta dansa a la Casa Insa tan sols es té notícia l’any 1896, en què foren preparats dotze vestits de pastores xiquetes, més els vestits del Rei i la Reina de les Pastores, tots ells de dotze i tretze anys, així com la roba del mestre i d’un botarga.39 Més modernament, en els anys setanta del segle XX encara es llogaven a Insa els vestits de pastor per al mestre Vicent i el de la Reina de les Pastores.

El ball de la Carxofa és una dansa molt estesa en altres poblacions, on rep el nom de dansa de Gitanes, de Teixidores o de la Magrana. El 1830 es té constància d’una genèrica Danza de Doncellas, dirigida des d’aquell any i fins al 1844 pel mestre Jeroni Curçà, qui també era mestre d’altres danses de la processó.40 Sembla que aquesta seria la denominació precedent del conegut ball de la Carxofa, dansa interpretada en torn a un pal rematat amb una figura en forma de carxofa i al voltant de la qual dotze xiquetes trenen i destrenen en les seues evolucions cintes de seda de diversos colors. No fa molts anys, quan finalitzava la processó, la Carxofa s’obria i d’ella eixia un colom blanc, potser com a transsumpte de l’Assumpció de la Mare de Déu.

D’aquesta inicial dansa de Doncellas, de Muchachas o de Niñas, com també quedarà enregistrat als arxius municipals, hi ha referències documentals sobretot per la necessitat d’arreglar l’artefacte al voltant del qual es ballava. Així, el 1867 es paga al fuster José Navarro «por el remiendo de la Alcarchofa», el 1870 al fuster Onofre Llopis i el 1874 a Andrés Borrás.

Un segon mestre, que apareix documentat el 1869, fou Jaume Muñoz Folqués, qui rebé 104 reals per arreglar aquesta dansa i els Misteris de santa Bàrbara i sant Bernat. L’any següent el substituiria Josep Girbés Climent, encarregat de les danses de la Carxofa i del Jardí. Poc temps després, concretament el 1874, seria Josep Escrivá qui rebria del dipositari José Castell Carrasco la quantitat de 8 reals per ensenyar la dansa. Posteriorment, el mestratge, tant de la dansa de la Carxofa com la dels Arquets, passaria a Mauricio Felip, qui ja apareix citat el 1880. Al segle XX la direcció encara estaria a càrrec de Mauricio Felip, citat als comptes del 1906, el qual passaria a principi de segle a la família dels Felip i dels Mauricios, i a partir de 1964 de Maria Llàcer Ferragud. Des de l’any 2002 és Susana Portalés Vendrell l’encarregada d’ensenyar aquesta dansa.

La dansa és interpretada en l’actualitat per dotze xiquetes. El vestit utilitzat en aquesta dansa, a la manera de pastoreta, està compost per brusa blanca i falda de color (blau, groc, rosa, etc.) amb tres randes horitzontals, mentre que els cabells són adornats amb una cinta del mateix color que la falda. Es completa la vestimenta amb davantal negre, jupetí sense passar, calces blanques i espardenyes. Així i tot, en alguna ocasió al llarg del segle XIX s’ha fet menció a un vestit de color blanc: «hermosos trajes blancos, muy sencillos á la par que muy elegantes».41 Fins el 1988, les mateixes balladores de la Carxofa portaven als muscles un arquet amb el qual interpretaven també aquesta dansa.

No hem trobat cap nota de lloguer dels vestits utilitzats per a aquest ball als arxius de Casa Insa, pel que es podria suposar que aquesta la tindrien en el poble mateix. Això sí, a Insa es llogaven les robes dels botargues, la del Mestre –de figuró–, i la del portador de la Carxofa, que en alguna ocasió es descrita com un vestit de xamberg o d’àngel.

El ball dels Arquets és una altra de les danses rituals que participen a Algemesí la procedència originària de la qual es troba a la festivitat del Corpus Christi de València. En la segona meitat del segle XX les mateixes xiquetes que interpretaven el Ball de la Carxofa a Algemesí s’encarregaven també de la dansa dels Arquets, tot separant-se en dos grups diferents a partir del 1988.42 És per això, que l’arquet utilitzat per a la dansa i que dóna nom a la comparsa és en realitat un aret adornat amb papers de colors, el qual en dos terços de la seua circumferència s’engreixa a manera de globus, i que les xiquetes abans es penjaven al muscle per tindre les mans lliures i poder ballar la Carxofa.

Les xiquetes que l’interpreten van vestides de blanc o de combregadores,43 amb falda i camisa ornada de randes i una cinta de seda lligada a la cintura amb una llaçada. En els anys cinquanta, moment en què la Secció Femenina és féu càrrec de les dansetes infantils de la processó, aquest abillament fou substituït per l’utilitzat a la dansa de la Carxofa, no recuperant-se el vestit blanc fins a l’esmentat 1988. En l’actualitat, però, les xiquetes que interpreten Carxofa i Arquets s’alternen en diferents torns durant les tres processons.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.

Yaş sınırı:
0+
Hacim:
739 s. 233 illüstrasyon
ISBN:
9788491332312
Telif hakkı:
Bookwire
İndirme biçimi: