Kitabı oku: «Viure Fàcil»

Name: Viure Fàcil
Author: Esther Masdeu
ISBN: 9788412467000

Esther Masdeu

Yazı tipi:

VIURE

FÀCIL

VIURE

FÀCIL

67 Pràctiques

per aprendre a cuidar els nostres infants

Esther Masdeu

TÍTOL: Viure fàcil. 67 pràctiques per aprendre a cuidar els nostres infants.

AUTORA: Esther Masdeu©, 2021

COMPOSICIÓ: HakaBooks - Optima, cuerpo 12

DISSENY COBERTA: Hakabooks©

IL·LUSTRACIÓ COBERTA: Hakabooks©

EDICIÓ I CORRECCIÓ: Tu voz en mi pluma

1ª EDICIÓ: octubre 2021

ISBN: 978-84-124670-0-0

HAKABOOKS

08204 Sabadell - Barcelona

+34 680 457 788

www.hakabooks.com

editor@hakabooks.com

Hakabooks

Queden prohibits, dins dels límits establerts per la llei i sota les disposicions legalment previstes, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, ja sigui electrònic o mecànic, el tractament informàtic, el lloguer o qualsevol forma de cessió d’ l’obra sense autorització escrita dels titulars de drets d’autor.

Tots els drets reservats.

PRÒLEG

En moments d’inquietud, solitud o patiment, la possibilitat de ser feliç sembla una utopia. Perllongar aquesta situació tindrà greus conseqüències per a mi i per a les persones que m’envolten. Com més aviat pugui superar aquesta circumstància, abans podré obtenir millors resultats. Qüestionar-me qui soc, cap on vaig o quins canvis cal fer en el meu interior per reprendre el lideratge de la meva vida no ha de ser una utopia. Com diu l’Esther Masdeu en aquestes pàgines: «Viure fàcil és una possibilitat que està a les mans de cadascú».

La manera com pensem la realitat i ens pensem a nosaltres mateixos pren una gran rellevància a l’hora de fer-nos més o menys fàcil la nostra vida. Cal ser conscients del nostre diàleg interior, de quina manera ens parlem i amb quina finalitat ens diem el que ens diem.

Quan l’Esther em va fer l’honor d’encomanar-me aquest pròleg em vaig sentir molt honrada: que una exalumna em fes aquest encàrrec em va omplir el cor de felicitat. Especialment pel vincle que compartim, ja que les dues som mestres. Goso dir que compartim una visió molt semblant de l’ésser humà com una criatura capaç d’aprendre, estimar, crear i gaudir d’una vida amb sentit. Un ésser humà vulnerable que necessita empatia, comprensió i tracte respectuós, digne i just. El nostre amor per l’educació, la importància que donem a la maduració emocional, i que ens agraden les persones, ha creat entre nosaltres un lligam especial, i diria que fins i tot una certa complicitat.

Tornant al tema del diàleg interior que mantenim amb nostres mateixos, entenc que les preguntes que ens fem han de néixer de la curiositat i no pas del judici, han de cercar la nostra veritat i no el que sempre se’ns ha dit; cal que cerquin el positiu de cada situació i que ens engresquin a trobar solucions que ens facin avançar i ens enriqueixin, a nosaltres i a la comunitat de la qual formem part. Preguntes senzilles i alhora profundes que requeriran coratge i valentia per a ser respostes. Audàcia per afrontar la veritat, per no ser vençuts pel desànim ni confinar-nos en la queixa. Preguntes que ens retornin el protagonisme i ens facin conscients que tenim el poder interior per canviar la manera d’interpretar i viure la situació actual.

Existeixen molts i diversos camins per aconseguir experimentar la felicitat —entesa com un estat natural de les persones que saben gaudir d’una vida plena, bona i significativa—, i un d’ells és la proposta que ens fa l’Esther en aquest llibre: fem-ho fàcil. No compliquem el que no cal complicar, acostem-nos a les nostres experiències vitals des de l’amor, l’alegria, l’agraïment, la generositat i la bondat. En quins moments som capaços de connectar amb la felicitat? Què omple de significat la teva vida? Què et fa la vida més planera? Com contribueixes a generar felicitat en el teu entorn personal, familiar o laboral?

Podem ser feliços desenvolupant competències que treguin els nostres millors sentiments i que connectin amb els nostres valors, com per exemple el bon humor, l’alegria, l’entusiasme, l’entrega, la creativitat, la serenor, la pau, l’optimisme, l’esperança, la tranquil·litat o la gratitud.

Una de les accions que fan més fàcil la meva vida és enfocar-me en una brúixola que marqui el meu nord: allò que faig té a veure amb mi? Estic posant algun talent al servei de la comunitat? Em satisfà el que estic sentint, pensant i fent? La meva actitud és constructiva? El que faig m’omple d’energia positiva? Si la resposta és positiva em dic: endavant. Si la resposta és negativa, reviso què m’està allunyant de ser qui vull ser i de fer la meva vida més fàcil.

Cadascú de nosaltres posseïm fortaleses que ens fan únics i especials, que ens aporten satisfaccions cada dia de la nostra vida, en tots els nostres àmbits d’actuació. Quan posem les nostres qualitats personals al servei d’alguna causa que ens transcendeix, carreguem de sentit la nostra vida i tot es fa possible. Al meu entendre, viure una vida fàcil no representa eludir les frustracions inevitables al fet d’existir i ser; tampoc es tracta de negar realitats que no ens agraden ni d’evitar afrontar reptes complexos. Segons em diu la meva experiència, el més important és confiar en la nostra capacitat d’aprendre a recuperar-nos i connectar amb allò que realment treu el millor de nosaltres mateixos. Entenc que la felicitat té a veure amb el domini personal (dominar el nostre caràcter) i amb la responsabilitat (fer-nos responsables de les nostres decisions). Per aconseguir connectar amb la plenitud, la pau, l’alegria i la riquesa interior, ens caldrà enfocar-nos en certs aspectes que requereixen la nostra atenció: el propòsit que ens guia, la passió que ens mou a l’acció, els pensaments positius i les ganes de viure, no només sobreviure. En poques paraules, es tracta de connectar amb l’aquí i l’ara.

Si assolim aquestes fites —dominar la nostra ment, tenir un propòsit que ens complagui i doni sentit a allò que fem—, si ens fem responsables de la nostra evolució constant, si ens comprometem amb el temps de vida que se’ns ha donat, si aportem desinteressadament el nostre suport als altres, significa que estem invertint en el nostre domini personal i liderant-nos per superar les crisis que apareixeran en el nostre esdevenir quotidià. En el nostre interior hi ha un gran tresor, no el desaprofitem!

Si com a éssers humans ens caracteritza el fet de poder aprendre, caldran persones com l’Esther, que ens transmetin els seus coneixements fruit de l’experiència, per poder fer el recorregut de les nostres vides amb passes més fàcils. El que aquest llibre ens transmet està escrit amb unes grans habilitats pedagògiques, com no podia ser d’altra manera. Ara ens caldrà practicar amb constància, per tal d’integrar-ho plenament a les nostres vides i assolir un domini complet.

Esther Masdeu escriu com parla i com ensenya —amb una gran empatia i sensibilitat—, agafant cinc eixos principals per arribar a copsar de manera holística el fet de viure: el cos i el seu tracte respectuós, l’energia que cal fer conscient, la importància del desenvolupament de la intel·ligència emocional, el domini de la nostra ment i la possibilitat de ser en la nostra essència. Eixos i maneres d’estar i ser que porta veritablement integrats en ella. És un llibre clar i didàctic que no admet una lectura en diagonal; ans al contrari, ens fa reflexionar per comprendre el que implica ser persones amb humanitat. Aquest llibre que ara teniu a les vostres mans és un tresor que us ajudarà a millorar cada dia com a individus i com a membres dels col·lectius dels quals formeu part.

Hermínia Gomà Quintillà

Barcelona, abril 2021

INTRODUCCIÓ

Us dono la benvinguda i us convido a passejar per les pàgines d’aquest llibre. Un llibre que he pogut escriure gràcies a una aturada, entre voluntària i forçosa, de la meva vida laboral durant el curs 2019-2020. Des de la calma, he pogut anar endreçant el munt de reflexions i aprenentatges que he anat experimentant al llarg dels anys i que, a més de portar-me a fer canvis, també han anat donant sentit a tot el que jo era i feia, tant en l’àmbit personal com laboral.

El fet de no atendre les diferents parts del meu ésser em desequilibrava; el canvi va esdevenir quan vaig adonar-me que no podia posar l’atenció només en la part mental de la meva persona. Aleshores vaig veure clar el sentit d’escriure el que us trobareu en aquestes pàgines. I ho faig amb una intenció alliberadora i pedagògica de compartir-vos —des de la meva experiència i amb humilitat i amor— la meva vida viscuda, el meu saber; tot el que a mi m’ha ajudat a trobar l’equilibri i ser on soc ara: en l’amor, la pau i la plenitud.

Abans de començar, permeteu que em presenti. Soc l’Esther, una persona altament sensible que viu una vida plena i amb sentit. Soc la gran de quatre germans i sé el que és viure un trencament familiar dolorós. Comparteixo vida amb el meu primer amor d’adolescència; som pares de dues persones excepcionals. També soc mestra d’educació especial i una coach que acompanya persones des del cor; des de sempre he tingut clar que aquesta era la meva vocació: el servei a les persones és la meva passió. Tots tenim un passat i un present; ens defineixen unes qualitats i unes capacitats, i conformem la nostra història segons l’edat i la intensitat amb què vivim o ens va la vida. Tot explica qui som.

Si miro enrere, m’adono que la vida, tant en els èxits com amb els entrebancs, ha estat generosa amb mi; m’ha anat posant les coses cada cop més fàcils per aconseguir els meus somnis. Amb la perspectiva del temps tot lliga. La vida no m’ho va posar fàcil quan no vaig entrar a Belles Arts, però em va guiar cap a Magisteri, i allà va honrar-me amb dues matrícules d’honor en dues assignatures significatives dels meus talents: Diagnòstic i Orientació, i Pedagogia. Quina gran revelació! Em sento feliç d’aquests reconeixements. Ara sí! Molts venim d’una criança on no se’ns han reconegut gaire els èxits, ni hem treballat l’autoestima ni la intel·ligència emocional; per tant, amb el permís dels meus pares (a qui adoro) i els mestres de la meva infància (que ho feien el millor que sabien amb els mètodes i la pedagogia d’aleshores), m’agrada reconèixer els meus èxits. I tant! Per què no?

He acabat tenint èxit en allò que la vida m’ha atorgat com a capacitats i talents. És la confirmació del que, com a mestra, em surt de dins: l’ànim i el reconeixement de l’altre des de l’amor i l’acompanyament amable, siguin quines siguin les circumstàncies de la persona que tinc al davant. A vegades no importa quina és la casuística o la forma; el que importa és la persona, el fons. Aquell «tu vals per a alguna cosa!». Ets valuós només pel fet de ser qui ets.

La meva referència més propera són els miracles que produeixen les sessions de reforç i suport a alumnes amb dificultats. Escoltant-los des d’on ells són i acompanyant-los en l’assoliment de petites fites, els encoratgem dins les possibilitats que tots tenim. Perquè tots som únics, irrepetibles i valuosos, i tenim un tresor dins nostre.

L’amor infinit i profund als infants, als joves, a totes les persones, siguin quines siguin, és el que em mou en el meu dia a dia, i el sentit de la meva vocació de servei. Però va arribar un moment en què aquesta vocació es va debilitar i va emmalaltir; quan em vaig adonar que a l’escola les coses es podien fer millor, perquè només omplíem els infants de continguts i ens descuidàvem de tot allò que conforma el ser de les criatures, totes les altres parts de què parlo en el llibre. I és gràcies al fet d’adonar-me que havia de cuidar primer tota la meva persona, que he pogut escriure-ho i compartir-ho. Tots tenim un nen interior que hem de reconèixer, guarir i estimar incondicionalment. I per sentir-lo sa i en pau, ell mateix ens porta records, ens confronta i ens posa en situacions que hem de resoldre per estar bé.

Beneïda aturada per cuidar-me i curar el meu ésser. Des d’aquest lloc puc dir-te, tant si ets petit com gran, que viure des de l’amor és el regal més bonic que un mateix es pot fer. Espero que us sentiu identificats i reconfortats mentre llegiu. I que el llibre també faci servei als més petits de casa, que ens empenyen i, sovint, ens fan de mirall; qui em coneix bé sempre m’ho sent dir: són els nostres grans mestres.

EL COS.

LA CRIANÇA RESPECTUOSA DEL COS

El teu cos és temple de la naturalesa i de l’esperit diví.

Conserva’l sa, respecta’l, estudia’l;

concedeixi-li els seus drets.

Henri-Frédéric Amiel

Començo a escriure aquest capítol justament el dia que una de les meves millors amigues ha estat àvia. Néixer, el miracle de la vida. En néixer, totes les persones som miracles. Som a partir del cos que veiem, el de l’altre o el nostre. Aquest petit que ha arribat avui al món omple de felicitat a les persones que ja l’estimaven abans de veure’l, a les que l’han ajudat a sortir, i a les del voltant que des de diferents vincles l’esperàvem, també; és un nou ésser a qui donem la benvinguda. Néixer, sortir a la llum, brotar, originar-se; paraules totes que evoquen un inici ple de joia. Néixer és màgia pura, per totes les oportunitats que s’esdevindran, tant per al nadó com per a qui estarà al seu costat.

El primer que som és un cos físic. A l’escola se’ns ensenya com funciona l’anatomia bàsica: les parts del cos, l’aparell digestiu, l’aparell reproductor, els cinc sentits, i, algun cop, fem classe al laboratori i analitzem algun òrgan animal; però no se’ns ensenya el coneixement necessari per tenir cura d’aquest temple meravellós i perfecte que ens acompanyarà tota la nostra vida. Perquè, com una planta a què hem de procurar claror i aigua, el nostre cos també requereix atencions per poder sobreviure. I això ens ho haurien d’ensenyar, les persones que en saben, també a les llars i a les escoles, perquè del nostre cos ens n’hem d’ocupar nosaltres.

Venim al món amb aquest regal tan preuat. I, i si ho pensem bé, potser tenim més cura de qualsevol aparell de casa abans que del nostre cos; un temple sagrat que tots portem de sèrie. Que sí, que el rentem, el pentinem, fins i tot l’empolainem; però li donem les atencions de descans i calma que necessita?, li procurem exercici físic per mantenir una energia vital saludable? I tantes altres atencions que ignorem o se’ns escapen.

Actualment, el concepte de criança respectuosa està de moda, sobretot si posem la mirada a l’escola; però si mirem l’escola que requereix el nostre cos, l’ensenyament de casa nostra, l’aprenentatge que ens apliquem nosaltres mateixos, veurem que de respectuosa en té poc, i de criança —en el sentit amorós de la paraula— tampoc no gaire. Per això cal revisar bé aquest concepte, per adonar-nos com el podem millorar.

El primer que necessitem en arribar a aquest món és el cos (com el d’aquest infant que avui s’estrena a la llum), és un espai sagrat que se’ns atorga i al qual hem de procurar-li una cura exquisida —com aniré insistint—. Per això relaciono el concepte criança amb la infància, amb la criatura que creix a través de les diferents etapes de la vida. I respectuosa perquè tot té el seu procés, i a cada moment li pertoca una fase de l’evolució.

La vida, ens agradi o no, segueix unes lleis que són les que són. Jo, de petita, ja m’imaginava gran i sent mare de família, però encara no em tocava. Havia de passar les diferents etapes de creixement. Tenia pressa per fer-me gran! Us sona? Ara ja no puc tornar enrere, i després de prendre el sol, riure, plorar i viure amb passió, he d’acceptar que la vida m’ha marcat el rostre amb algunes arrugues que vull saber d’on venen i què dibuixen cadascuna d’elles.

Avui dia, sabent el que sé, entenc moltes situacions viscudes des d’una criança poc respectuosa del meu cos que m’han portat a no trobar-me bé. I estic segura que molts de vosaltres, si hi penseu, recordareu experiències pròpies i n’extraureu teories —perquè segur que n’hi ha hagut— de bones i males pràctiques amb aquest cos que la vida us ha regalat; de vegades no calen els consells mèdics o d’experts, perquè nosaltres mateixos podem arribar a conclusions, i som els mateixos experts.

Hi ha abundants exemples amb què ho podem il·lustrar: si prenem massa el sol, la nostra pell s’enrogeix i fins i tot ens podem arribar a cremar; si ingerim massa sucre, ens podem sentir lents, cansats, ens poden sortir granets, inclús ens pot minvar la lucidesa mental; i si bevem begudes alcohòliques, més tard o més d’hora ens disminuiran els reflexos i ens trobarem malament. Passen coses semblants si respirem aire tòxic, prenem substàncies nocives, medicació en abundància, o si mantenim relacions que no volem.

Sense adonar-nos podem fer patir el nostre cos, maltractar-lo i, en casos extrems, posar en perill la seva supervivència. Per això hem de fer-nos conscients des de ben petits de la importància de respectar-lo i vetllar per la seva cura, perquè és el mitjà que ens permet viure; el vehicle del qual ens servim per passar per les diferents etapes vitals: naixem, creixem, ens podem reproduir, i morim. En totes elles adquirim aprenentatges, i com més aviat apliquem les diferents accions d’amor i respecte, menys remeis caldrà posar-hi.

No som responsables de tot el que ens succeeix, però sí de com ho encarem. Una de les grans pors de què ningú se n’escapa és la mort; per tant, primer siguem conscients d’allò sobre el qual sí que podem incidir quan parlem de vida: la cura del nostre cos. Repassem, doncs, quines són les actuacions bàsiques que podem fer per cuidar-lo. M’hi acompanyes?

1.1. Respiro

1.1.1 RESPIRAR LA VIDA

En respirar la vida, em veig a mi mateix com l’aigua quieta.

En exhalar, reflexiono les coses com són.

Thich Nhat Hanh

M’emociono en recordar les carones dels meus dos tresors quan van néixer i van arrencar a respirar. Dic arrencar perquè durant el temps que som al ventre de les mares, la placenta fa les funcions dels pulmons, que no funcionen talment com ho faran a l’exterior. Fora, en sortir a la llum, respirem la vida per primera vegada.

Respirar és un acte necessari per viure. Si no respirem morim. Respirar i viure van de la mà. Respirar ens nodreix i ens ajuda a créixer, perquè mentre som vius mai deixem de fer-ho.

Les cèl·lules del cos necessiten l’energia que obtenen a través de la respiració per mantenir-se vives. Així, l’organisme incorpora oxigen (O2) en inhalar, i allibera diòxid de carboni (CO2) en exhalar. Un ball amunt i avall. Si observem la respiració genuïna dels nadons mentre dormen, i posem suaument la nostra mà sobre el seu abdomen, comprovarem que ho fan amb un ritme compassat i connectarem amb la pau de la seva respiració en calma. Respiren talment com ho hauríem de fer sempre els adults; l’aire els entra per les dues vies: els dos foradets del nas i la boca. A mesura que ens anem fent grans, deixem de fer-ho així i desaprofitem la capacitat pulmonar i abdominal per respirar en profunditat. Si poguéssim sortir del nostre cos i observar la nostra respiració des de fora, ens adonaríem que en algun moment s’atura, es bloqueja, i no arriba al fons del nostre potencial. Ser conscients d’això és el primer pas per poder fer alguna cosa al respecte.

Es diu que la manera correcta de respirar és inspirar pel nas i espirar per la boca. Però segons les diferents situacions i pràctiques això pot variar; hi ha qui només respira pel nas o qui només respira per la boca; en aquest últim cas, podem patir dificultats i acabar esgotats. El millor és que l’aire entri i surti lliurement per les dues vies.

Hem d’evitar funcionar només amb la respiració toràcica, i anar augmentant el temps de la respiració abdominal. Fes-te conscient de com l’aire entra pel nas, travessa la tràquea i omple els pulmons distenent l’abdomen; després, deixa sortir aquest aire lentament per la boca, i observa com es buiden els pulmons i es contreu l’abdomen; per tornar a començar de nou el cicle. Mirem-ho, observem-ho, si més no per reaprendre, practicar i ser conscients de com ho fem. No respirem a mitges, no visquem a mitges. Respirar és l’acte més important de la nostra vida, i sovint se’ns oblida aprofitar-lo al nostre favor. Respirar bé comporta beneficis per al nostre organisme, tant físics com mentals i emocionals.

De vegades, el primer que diem a algú que s’esvera o es posa nerviós es «respira!» o «compta fins a deu i fes tres respiracions profundes». Però ja sabem com hem de fer aquestes respiracions? Algú ens ho ha ensenyat? Hauríem d’aturar-nos a prendre consciència de la manera com respirem.

Les darreres investigacions en neurociència, les aportacions del mindfulness i tot el que fa referència a viure amb consciència, ens ajuden a posar llum a aquest com, per reaprendre a fer-ho, sobretot els adults, perquè de petits ja en sabíem, però molts ho hem desaprès.

Sí, naixem i el primer que fem és arrencar a respirar per viure. I, si en som conscients, la respiració ens ajudarà a calmar-nos en situacions d’estrès, a pujar les muntanyes més altes si ens entrenem, a bufar les espelmes del nostre aniversari, a xiular, a potenciar els sentits de l’olfacte i el gust, i, també, a expulsar les toxines del nostre cos quan emmalaltim. En definitiva, val la pena aturar-nos, revisar la nostra respiració i fer-nos-en conscients per poder millorar-la.

1.1.2. quan el món ofega. on és l’aire?

Respirar lentament és com una àncora enmig

d’una tempesta emocional:

l’àncora no farà que la tempesta se’n vagi,

però et mantindrà ferm fins que passi.

Russ Harris

Respirar és el que ens permet viure i mai deixem de fer-ho; però si parem atenció i ens hi enfoquem una estona cada dia, ens adonarem del benestar que ens aporta. Quan et llevis, agraeix cada matí el bon funcionament del teu aparell respiratori —que et permet ser— i gaudeix, present i amb consciència, de l’acte que et regala vida: la teva respiració.

Hi ha situacions, però, que ens interrompen el benestar de la nostra respiració compassada. La seva causa pot ser física, psíquica o ambiental; pot ser que estiguem fent un sobreesforç, que hàgim rebut una mala notícia o que ens afecti la contaminació ambiental. Aleshores, pot ser que la respiració costi, que s’entretalli, que no arribi fins al fons, que es faci pesada o ràpida, o que ens faci mal, i podem sentir que ens falta espai on albergar tot l’aire que ens entra i que necessitem. Per a les persones fumadores això pot ser habitual, per això és molt important fer pedagogia de bons hàbits perquè els nens adquireixin un sentit crític que els permeti decidir en clau de benefici i no de perjudici. A més, per a les persones amb patologies respiratòries, aconseguir una respiració que els aporti benestar passa per l’administració de diferents fàrmacs, inhaladors o concentradors d’oxigen.

Davant de la necessitat que l’aire que respirem sigui el més beneficiós possible i que la nostra respiració sigui tranquil·la i compassada, quan ens trobem davant d’alguna d’aquestes situacions haurem d’aturar-nos, connectar amb nosaltres mateixos i cercar la causa que afecta la nostra respiració per poder aplicar-nos el remei adient. Si invertiu a respirar bé, el benefici serà permanent.

Com que aquest llibre és compartit, us convido a practicar junts (infants i adults) la respiració. (Per a les activitats que anireu trobant al llibre, us pot ser útil un quadern de pràctiques on anar anotant les vostres experiències, fer dibuixos, graelles o esquemes. És un recurs interessant per complementar la lectura i les pràctiques del llibre.)

PRÀCTICA

1. RESPIRAR AMB ATENCIÓ PLENA

Estimat infant o jove que també llegeixes aquest llibre, aquesta part és per a tu. Pots escollir llegir-la sol o en companyia. Tu decideixes. Després, serà bonic i enriquidor compartir la pràctica i el que hagis après amb els teus éssers estimats.

Respirar amb atenció plena vol dir que has de recordar sempre l’acció més important que vas fer en sortir del ventre de la mare: respirar bé.

Si observes com respires comprovaràs que és tan senzill i fàcil com deixar que succeeixi. Sí, deixar que passi, perquè passa sol. L’aire entra pel nas, es passeja per la boca, visita les dents i el paladar, després baixa per la gola, entra a la faringe, i travessa la laringe i la tràquea fins a arribar als pulmons; des d’aquí l’oxigen viatja per les artèries i es reparteix per aportar energia a totes les cèl·lules del nostre cos i mantenir-lo viu; després retorna per les venes convertit en el diòxid de carboni que expulsarem per la boca i el nas. Hi ha un animal al qual és molt fàcil observar com respira: la granota; quan inhala se li infla el coll, i quan exhala se li desinfla.

Et proposo una pràctica ben fàcil per començar. Es tracta d’observar cada dia una estona la teva respiració; no et fa falta cap joguina, ni conte, ni música, ni aparell; tan sols la mare o el pare; o ambdós. A continuació et descric els passos a fer perquè els puguis explicar com es fa:

ESPAI: Escolliu un lloc tranquil que tingui una il·luminació suau i una temperatura agradable.

POSICIÓ: Seieu com si fóssiu indis o estireu-vos.

DISTRIBUCIÓ PERSONES: Si sou bastants, poseu-vos en rotllana.

QUÈ I COM: Si voleu, tanqueu els ulls (el que us faci sentir millor). Si esteu estirats, col·loqueu les mans damunt el pit i la panxa per notar com puja i baixa. Si esteu asseguts amb les cames creuades o en una cadira, poseu les mans damunt les cames recolzades l’una damunt de l’altra.

DINÀMICA: Observeu la respiració, com entra l’aire i fa el recorregut que abans hem llegit: entra pel nas i la boca, travessa el coll, baixa als pulmons i s’infla la panxa, i després l’aire torna fent el recorregut a la inversa. Fixeu-vos cadascú en la vostra respiració. Podeu començar fent una conjunta amb algú que la guiï.

TEMPS: Feu 10 respiracions completes ben fetes. Lentament. No cal córrer. Gaudiu de l’activitat i de fer-la plegats però cadascú amb si mateix.

COMPARTIR: Quan acabeu, obriu els ulls i, per torns, comenteu com us ha anat i com us heu sentit. Abraceu-vos si sentiu que ho heu de fer, doneu les gràcies per estar junts i seguiu amb la vostra rutina diària.

1.2. Menjo i bec

1.2.1. som el que mengem

Si menges bé avui, el cos t’ho agrairà demà.

Lara Lombarte

Després de respirar, una de les necessitats bàsiques i vitals de l’ésser humà és nodrir-se: menjar i beure. Els nutrients són el combustible que el cos humà necessita per funcionar.

La persona ha d’abastir el seu cos amb aliments per subsistir. A més, com deia Ludwig Feuerbach amb la seva afirmació: «Som el que mengem», tot el que ingerim ha de ser sa i procurar-nos benestar. Si mengem aliments en mal estat o amb una càrrega de nutrients desequilibrada, amb excés de sucres o greixos, el nostre cos se’n ressentirà i ens trobarem malament. Hem de procurar-li els millors nutrients perquè estigui sa i facilitar-li així el desenvolupament. És important alimentar-lo i hidratar-lo de manera equilibrada perquè tot funcioni correctament: des dels òrgans interns fins als externs, com la pell o els sentits.

(Em sembla important fer un parèntesi i apel·lar a l’educació sobre les begudes alcohòliques. Primer des de les llars, després des de l’entorn, i finalment des de les escoles, s’hauria de conscienciar els infants sobre els efectes i els perills del consum d’alcohol.)

D’un temps ençà, han augmentat els casos d’al·lèrgies i intoleràncies alimentàries, i a les escoles els menús s’han diversificat (a més de comptar amb menús específics): sense carn, sense peix, vegetarians, vegans, i en algunes comencen a introduir el menú halal. El ventall és extens i som lliures d’escollir el combustible que volem per al nostre cos.

L’important és prendre consciència del nostre cos al final del dia per esbrinar si les reaccions que experimentem tenen relació amb el que hem menjat (mal de ventre, panxa inflada, mal de cap, restrenyiment, diarrea, mareig, etc.) i poder posar-hi remei; observar-nos amb atenció per conèixer què ens cau bé i què no, quins excessos hem fet o quin nutrient ens falta per obtenir benestar.

1.2.2. cuinem receptes saboroses i saludables

Que la teva medicina sigui el teu aliment i

el teu aliment la teva medecina.

Hipòcrates

De petits sempre menjàvem el que els pares ens posaven al plat, ells eren els responsables de la nostra alimentació. D’adults, som nosaltres qui decidim què mengem i què no. Tot i això, per les xarxes abunden vídeos on nens petits es neguen a menjar-se el que hi ha al plat al·legant que ells no volen menjar-se un animal. M’entendreix veure aquest sentit crític tan aviat, en criatures que qüestionen el seu progenitor davant un plat que diuen que no es volen menjar perquè allò abans havia sigut un ésser viu. És l’infant qui vol decidir lliurement què es posa a la boca per nodrir el seu cos.

Des d’aquesta visió entenem que cadascú tria què menja. Des dels estudis científics i des de l’experiència, sabem que una bona nutrició prové d’aliments sans, d’aquells que com més naturals són millor, d’aquells que no han passat per un processament, o sí que l’han passat però ha estat un bon i mínim processament. Si no tenim cap intolerància, un tomàquet acabat de collir pot ser un regal per al cos. La mare natura ens dona tot el que necessitem per subsistir. El problema sorgeix quan ultraprocessem els aliments; això inclou tot el que s’entén per preparats precuinats i «menjar ràpid», com les típiques hamburgueses acompanyades d’un refresc ensucrat i postres dolces: un cop, molt de tant en tant, no ens farà mal; però sí, si ho convertim en un hàbit.

Sense ser cap experta en el tema, només des del sentit comú i l’experiència, fora bo tornar a la cuina tradicional i menjar amb consciència, agraint amb cada mossegada allò que la terra ens dona. Tant si mengem sols o acompanyats, hem de prendre consciència dels aliments, assaborir-los; perquè ja els estem degustant des que pensem que ens els hem de menjar, i després, quan els tenim a la boca i els paladegem.

El primer lloc on «preparem» els aliments és en el cap. I sovint, només pensar-hi, ja ens fa venir salivera. Tot són processos orgànics i químics, com també energètics, que serveixen per seguir la cadena alimentària de l’ésser humà i la supervivència de l’espècie.

Hauríem d’instar les escoles a fer més educació per a la salut des del vessant alimentari; però aquesta tasca, ni de bon tros, ha de ser exclusiva de l’escola; és dins del nucli familiar on ha de néixer aquesta consciència. Si ens organitzem, podrem preparar amb els fills els entrepans de l’escola per a la setmana, o els pastissos d’aniversari, o fins i tot croquetes casolanes amb el que sobra de la carn d’olla. Només és qüestió d’aplicar que «menys pantalles i més canalla». Us servirà per reconèixer els bons aliments, els que no us senten bé, els que us agraden dels que no i, sobretot, aprendreu a ser família. A mesura que es facin grans recordaran aquestes estones de cuina compartida amb vosaltres i apreciaran el valor de menjar sa i en companyia. Al meu entendre, aquesta és una de les millors medecines.

PRÀCTICA 2 i 3.

MENJAR I BEURE SA. CUINEM JUNTS I MENGEM I BEVEM AMB CONSCIÈNCIA.

Menjar i beure sa vol dir donar-li al cos els aliments necessaris per tenir una bona salut. Som el que mengem; si mengem sa, estarem sans; en canvi, si li donem al cos aliments que no ens senten bé i no són saludables, no ens trobarem bé.

Recordes si alguna vegada has menjat alguna cosa que no vas pair bé? Vas tenir mal de panxa o de cap? Et va costar anar al vàter o hi vas anar moltes vegades? Recordes si el menjar era saludable? Massa xocolata, llaminadures, refrescos; et sona? Oi que ja saps que no en pots abusar? Sé que hi ha aliments que t’agraden més que altres, i que també n’hi ha que et costen molt de menjar però que a casa o a l’escola et diuen que els has de tastar perquè són bons per al teu cos. Menjar sa i saludable és més fàcil del que sembla, perquè hi ha molts altres aliments que et poden aportar energia i totes les altres propietats que el teu cos necessita per créixer i fer-se gran; sobretot sense posar-te malalt.

Et proposo dues pràctiques molt útils i importants per al teu benestar i per al benestar dels teus éssers estimats.

La primera és per fer-la en equip. Parla-ho amb el pare, la mare o amb la persona gran que et cuidi i s’encarregui de preparar els àpats. També s’hi poden afegir els avis, els cosins, els amics. Com que menjar és una cosa que fem cada dia, si preparem el que ens menjarem d’aquesta manera, pot ser ben divertit.

PRÀCTICA 2. CUINEM JUNTS

QUÈ: Reserveu un dia i una hora per cuinar junts, en família. Pot ser el dinar del cap de setmana o el sopar de divendres, un pa de pessic per berenar o un diumenge a la tarda que prepareu els esmorzars escolars de la setmana. Proposeu i escolteu idees en família.

COM: És important que no hi hagi interferències de mòbils i altres aparells mentre cuineu junts. Si voleu, podeu posar música per cantar o ballar mentre cuineu. Poseu-vos davantals i prepareu els ingredients que necessitareu per tenir-los a l’abast. Per fer més fàcil el procés, repartiu-vos les diferents tasques que facin falta per a la recepta que hàgiu escollit fer entre tots.

ACTITUD: És important treballar amb il·lusió i ganes que surti un plat ben bo i deliciós, o uns entrepans boníssims.

RESULTAT: Si és el cas, mengeu plegats; si no, tots junts, endreceu-ho tot.

COMPARTIR: Quan acabeu l’activitat, preneu consciència de l’estona que acabeu de passar junts, del que heu cuinat i de com de bé ho acabeu de passar.

Aquesta segona activitat és perquè la facis sol. Recordes quan ens hem concentrat en la respiració i hem observat com entra l’oxigen cap a les parts interiors del nostre organisme? Ara farem el mateix amb els aliments.

PRÀCTICA 3.

MENGEM I BEVEM AMB CONSCIÈNCIA

QUÈ I COM: Abans de posar-te res a la boca, para consciència a l’aliment. Primer observa’l. Com és, quina forma té, quin color, és un tros gran o petit, t’hi cabrà tot o l’hauràs de tallar... Després olora’l. Quina olor fa? Bona, t’agrada o no, és una olor suau o intensa, dolça o cítrica...

PAS 1: Vigila la temperatura i posa-te’l a la boca. Observa si fumeja, potser l’has de bufar una mica; si és un líquid o una sopa, vigila que no cremi gaire.

PAS 2: Ara paladeja’l amb consciència. Quina consistència té? És sòlid, tou o líquid? Es desfà ràpidament o l’has de mastegar? Quin gust té? Dolç, salat, amarg, àcid, picant. T’agrada? Assaboreix-lo amb consciència; així, gaudiràs d’un aliment sa que et dona els nutrients necessaris perquè el teu cos funcioni en les millors condicions.

PAS 3: Si és un aliment sòlid, mastega’l a poc a poc per fer-ne una pasteta abans d’empassar-te’l. A la boca comença la digestió dels aliments, per això has de mastegar bé i força vegades perquè quedi ben desfet; així l’estómac no tindrà tanta feina i el pairàs millor.

PAS 4: Després d’empassar-te’l, espera un moment abans de posar-te un altre mos a la boca. D’aquesta manera aprendràs a menjar millor, amb consciència i d’una manera saludable.

CONSCIÈNCIA: Amb aquesta pràctica et fas conscient que els aliments saludables són el millor combustible perquè el teu cos funcioni bé i tingui energia.

1.3. Percebo

1.3.1. les finestres a l’exterior

Equipat amb els cinc sentits,

l’home explora l’univers que l’envolta i

fa una crida a l’aventura de la ciència.

Edwin Powell Hubble

Els sentits són el mecanisme fisiològic mitjançant el qual els éssers humans percebem la informació que ens arriba de l’exterior i de l’interior del nostre cos. Gràcies a ells podem interpretar imatges (sentit de la vista), sorolls (sentit de l’oïda), olors (sentit de l’olfacte), sabors (sentit del gust) i textures (sentit del tacte). Els sentits ens serveixen per captar i aprofitar informació per al nostre benefici, el nostre desenvolupament i la nostra supervivència.

No tothom pot gaudir de posseir els cinc sentits; hi ha persones sordes i persones cegues, però aquestes persones són capaces de potenciar els altres sentits per aconseguir comunicar-se amb el seu entorn. Per exemple, les persones cegues tenen el sentit de l’oïda molt desenvolupat i fan servir les seves mans (el sentit del tacte) per poder «veure» el seu entorn (així és com tenen el seu propi alfabet: el braille, els cecs llegeixen fent servir el tacte); les persones sordes, per poder-se comunicar, fan servir el sentit de la vista (el llenguatge de signes).

Si no cuidem bé aquests sentits, la informació que ens arriba podria no ser correcte. Els sentits són per on els estímuls de l’exterior passen cap a dins nostre. Els anirem revisant per fer-nos-en més conscients de les seves funcions i de com podem aprofitar-los per millorar la nostra vida.

la vista: veure i mirar

La vista és la funció dels ulls,

però la visió és la funció del cor.

Helen Keller

Podem dir que veure és percebre una imatge i mirar és fixar la vista sobre algú o alguna cosa. Veiem per captar informació que necessitem. Per exemple, si ens trobem davant d’unes escales però no veiem els esglaons, el més probable és que acabéssim caient. Les persones invidents, com ja hem dit abans, aconsegueixen veure d’una altra manera; poden llegir aquest llibre si es transcriu en braille o bé si algú els hi llegeix en veu alta.

Podem veure sense mirar, com quan ens quedem absorts i amb la mirada perduda, sense fixar-nos en el que tenim davant. Però quan ens hi fixem, quan parem atenció i hi posem consciència, l’acte de mirar s’amplifica amb la intenció. Podem mirar només per tafanejar, o per necessitat, perquè hem de saber per on passar, per exemple.

Som conscients realment de com mirem i com ens mirem? Ho fem conscients de l’impacte que això pot provocar en les nostres vides? Quantes vegades passen coses al nostre voltant i no les veiem, no les mirem. És cert que no podem fixar-nos en tot; ara bé, tenim la seguretat que sabem aprofitar al màxim aquest sentit tan preuat?, aquesta finestra que ens permet veure colors, cares, paisatges i moments de la vida?

PRÀCTICA 4. VEIG I MIRO

Veure i mirar és utilitzar els ulls per captar imatges de l’entorn. Si mirem per una finestra, potser veurem arbres, ocells, cases, gent; si em crides i em giro, et veuré a tu, i si et miro bé, podré obtenir informació dels detalls de la teva cara: si estàs content, trist o enfadat. La vista també ens permet saber si un aliment està en mal estat, perquè té mal aspecte, o descobrir granets al nostre cos. El sentit de la vista és molt valuós perquè sol ser el primer amb què rebem informació de l’entorn.

Ara que ja sabem respirar amb atenció plena, menjar de manera més saludable i actuar amb més consciència, anem a veure què podem fer per millorar aquest sentit i aprendre a treure-li més profit.

DECISIÓ: Cadascú dels participants escolliu què voleu observar amb atenció durant un dia. Pot ser un paisatge, una persona, una planta..., qualsevol cosa que us cridi l’atenció. Dediqueu-vos a observar-ho amb deteniment durant el dia. O també us podeu posar d’acord i observar tots la mateixa cosa.

FOCUS: Quan ho tingueu decidit, apunteu-vos-ho per recordar mantenir durant el dia el focus d’atenció sobre el que hàgiu decidit observar. Talment com si fóssiu detectius.

OBSERVACIÓ: Durant el dia, aneu apuntant al quadern de pràctiques allò que més us crida l’atenció del que esteu observant: color, forma, mida; si amb el pas del temps canvia alguna cosa o es manté igual, etc.

COMPARTIR: Al final del dia, per torns, seieu i compartiu les impressions sobre allò que hàgiu estat observant. És important respectar el torn de paraula i callar i escoltar atents quan un dels participants explica el que ha captat amb la seva observació.

APROFUNDIR: Preguntes per orientar-vos a l’hora de compartir:Què has vist i mirat?Per què ho has escollit?De què te n’has adonat?Què t’ha cridat més l’atenció?Què has notat en tu mentre observaves?Quina diferència —o diferències— perceps entre la primera vegada que ho has mirat i la darrera?Com miraràs el teu entorn a partir d’ara?

GAUDIR PLEGATS: Es tracta de gaudir amb el fet de compartir i d’adonar-vos que podeu ser grans observadors.

l’olfacte: olorar i intuir

L’olfacte és un poderós mag que et transporta

a través de milers de quilòmetres i a través

de tots els anys que has viscut.

Helen Keller

En començar el llibre escrivia que, en néixer, unes de les primeres olors que ens arriba i ens commou és l’olor de la nostra mare. Després d’abandonar el caliu i la seguretat del ventre matern, de sobte ens trobem que hem de respirar per nosaltres mateixos. I tot respirant captem les primeres olors del nostre entorn inicial. I és el sentit de l’olfacte el que ens ajuda a trobar el nostre aliment primari, la llet del pit de la mare. Per això el sentit de l’olfacte es relaciona amb l’instint; es diu que qui té un bon olfacte té una bona intuïció.

Després, aprenem que el sentit de l’olfacte també ens serveix per a la supervivència; tant per avisar-nos dels perills (com quan sentim olor de fum o gas) com per gaudir dels àpats o l’aroma de les flors. Les olors agradables ens connecten amb emocions i sentiments positius, i també poden transportar-nos a records llunyans; en canvi, les desagradables ens prevenen d’algun perill, d’aliments en mal estat o de la falta d’higiene d’algunes persones. Per viure fàcil, també hem de cuidar aquest sentit i procurar que el que respirem sigui el més sa possible.

PRÀCTICA 5. OLORO FI

Olorar fi és desxifrar el missatge de les aromes que l’entorn et porta.

Comença per tu mateix, procura fer bona olor, anar net i polit, rentar-te les mans sovint, dutxar-te després d’haver suat i canviar-te la roba bruta. Fes-ho per tu i pels del teu entorn.

Aquest sentit costa més de treballar, perquè només solem adonar-nos que el tenim quan percebem olors extremes: o molt bones o molt dolentes. Per potenciar-lo podem jugar una mica. Fixa’t que hi ha persones que fan bona olor i d’altres que no tant, i que les olors de les flors ens solen agradar, però la d’un formatge fort no tant. Us dedicareu a investigar.

UNA PREGUNTA: Després del joc de la respiració —on poseu atenció per sentir-vos millor i aprofitar de ple els pulmons— podeu preguntar-vos, també, quina olor sentiu avui. Si teniu ben atent el sentit de l’olfacte, notareu que cada moment fa una olor diferent. És una pràctica que pots fer en qualsevol moment del dia, perquè a mesura que passa el temps, sempre hi ha olors que ens arriben de manera especial.

ATENCIÓ: Uns exemples: quan es cuina, l’espai s’omple de les aromes dels diferents aliments que s’estan preparant; quan es pinta, les pintures desprenen la seva olor peculiar. És qüestió d’estar-hi atents.

ESCRIU: Descriu en un full les diferents olors que has percebut durant el dia, descriu els matisos que hi has notat.

COMPARTIR: Per torns, compartiu amb la família quina ha estat l’olor que més us ha cridat l’atenció al llarg del dia, quina us ha captivat més.

l’oïda: sentir i escoltar

L’oïda és l’únic sentit on l’ull no hi veu.

Pascal Quignard

El sentit de l’oïda ens permet interpretar els sons que ens arriben de l’entorn, sigui soroll, música o paraules; és a partir de la capacitat de sentir paraules que aprenem a parlar, o a ballar al ritme d’una determinada música.

Però el que és més important de l’oïda no és que hi puguem sentir, sinó que ens permet escoltar. Escoltar vol dir prestar atenció a allò que estem sentint, a allò que una persona ens diu o a un soroll que ens genera interès. Si volem comunicar-nos amb algú, hem d’escoltar-lo quan ens parla per poder mantenir-hi una conversa. Si mentre ens parlen, tenim el pensament en un altre lloc, només sentirem aquella persona, però no l’escoltarem, no serem capaços d’interpretar el seu missatge perquè no li estarem prestant atenció.

Per comunicar-nos amb eficiència hem de fer el que es coneix com a escolta activa: escoltar amb consciència i interès el que l’altra persona ens diu. Hi ha molta literatura sobre aquest tema, perquè sembla que les persones no sabem escoltar-nos. Antigament, els estímuls sensorials estaven molt en contacte amb la terra i la natura, i al servei de la nostra supervivència (si sentíem olor de fum, ens indicava que hi havia un incendi a prop; si vèiem que un grup d’animals fugia a la desbandada, volia dir que hi havia un depredador pels voltants; i si sentíem un rugit, volia dir que s’acostava un animal perillós); actualment sembla que aquest servei per part dels sentits ha passat a segon pla, i estem més connectats amb la tecnologia que no pas amb la natura i les persones. I una de les conseqüències d’això és que no sabem escoltar-nos, perquè ho hem deixat de fer. Recordes quina va ser l’última vegada que vas seure davant d’un ésser estimat, el vas mirar als ulls i el vas escoltar des del cor?

Amb la pràctica que et proposo, tornaràs a escoltar com si fossis un infant: amb consciència i des del cor, i serà molt beneficiosa per a tu i per a qui t’envolta.

PRÀCTICA 6. ESCOLTA ACTIVA

L’escolta activa és prendre consciència del missatge que rebem. Ara recordarem què hem de fer per escoltar-nos bé els uns als altres i poder posar-ho en pràctica cada dia. Així hem après a parlar i a relacionar-nos: amb una escolta activa.

INICI: Quan algú es dirigeixi a tu parlant, atura el que estiguis fent, si és possible (com apagar el mòbil, la tauleta o la televisió) i mira la persona als ulls.

BOCA TANCADA: Mentre l’altre et parla, mantingues la boca tancada, encara que tinguis ganes de dir quelcom perquè et ve una idea o un comentari al cap mentre t’està explicant el que sigui que li passa o el que et demani.

ORELLES OBERTES: Para bé les orelles, escolta.

ESCOLTA AMB EL COR: Posa atenció al que et diu, procurant entendre el missatge i sense emetre judicis (aquesta part sol ser difícil, però amb la pràctica te’n sortiràs).

FES EL RETORN: Fes-li un petit resum d’allò que t’ha explicat per comprovar que ho has entès bé, o hi ha alguna cosa que et cal que torni a explicar. Adona’t si has de millorar la teva escolta amb atenció i, si és així, revisa com ho pots fer.

PRÀCTICA: A mesura que agafis consciència sobre la manera que tens d’escoltar, i posis en pràctica cada cop més sovint l’escolta activa, t’aniràs sentint més a gust amb tu mateix i amb els que t’envolten.

UNA MICA CADA DIA: Podeu començar practicant amb els de casa. Us hi animeu?

el gust: tastar i assaborir

El gust està fet de mil repulsions.

Paul Valéry

El sentit del gust és el que ens permet nodrir-nos, perquè s’ubica a la boca, que és per on introduïm els aliments. El primer aliment que tastem és la llet materna, que diuen que té un sabor bastant dolç pel seu alt contingut en lactosa. A mesura que ens anem fent grans, ens van introduint altres aliments, amb diferents textures i, sobretot, amb diferents sabors. Fins que arribem a tastar els cinc sabors bàsics existents: dolç, salat, àcid, amarg i umami.

D’aquesta manera anem educant el nostre paladar i anem configurant les nostres preferències respecte als sabors. Hi ha qui li agrada més el salat i hi ha qui li agrada més el dolç. El gust és personal i intransferible, i no podem obligar mai ningú a menjar un aliment que no li agradi. Tot i que amb el pas del temps o les circumstàncies, els gustos poden anar canviant.

M’agrada, no m’agrada. Aquestes són les dues opcions quan tastem un aliment per primera vegada. Antigament no hi havia gaires opcions, perquè el que importava era la supervivència, i les persones menjaven quan tenien gana, si recol·lectaven fruits o si caçaven alguna peça. Avui dia tenim mil opcions per alimentar-nos, i aquest paladar que abans potser no era tan fi i amb qualsevol cosa es conformava, ara podem dir que està sobresaturat.

Això és el que ha portat a moltes societats a emmalaltir per excés de nutrients: massa greixos, massa sucres i massa aliments ultraprocessats. Així i tot, cada vegada hi ha més moviments a favor del menjar saludable i ecològic, i en contra dels processats.

PRÀCTICA 7. ELS SABORS

Quan som petits ens diuen que hem de menjar de tot, però sovint hi ha aliments que no ens agraden o que ens costen més de menjar. Quin és l’aliment que t’agrada més? I el que t’agrada menys?

La següent pràctica és per fer-la en grup, amb família o amics, i et servirà per diferenciar els sabors i adonar-te de la importància de menjar bé i amb consciència.

ESCOLLIR: Trieu un aliment que agradi a tots els participants.

REPARTIR: Procureu que n’hi hagi per a tothom i repartiu-lo entre els participants.

OBSERVAR: Mireu com és i comenteu el seu aspecte. Quina forma i quin color té, si és petit o gran (recordeu la pràctica de mirar i veure).

TOCAR: Després comenteu què percebeu quan el toqueu: si és dur, tou, llis, rugós, suau, etc.

TASTAR: Ara, poseu-vos-el dins la boca i paladegeu-lo amb calma. Sense mastegar-lo. Noteu el gust que té?

MASTEGAR: Ara sí, mastegueu-lo ben a poc a poc, degusteu-lo. Què noteu? És fred o calent? Costa de mastegar o és tou? Triga a desfer-se? Deixa anar algun tipus de substància quan el mastegueu? O és més aviat sec?

AMB CONSCIÈNCIA: Sigueu conscients de com l’aliment es passeja per dins la boca, entre les dents, el paladar, la llengua. A poc a poc, mastegueu-lo unes quantes vegades més, i quan estigui ben desfet, us l’empasseu.

COMPARTIR: Per torns, compartiu com heu viscut cadascun dels participants la vostra experiència. Comprovareu que cadascú té els seus propis gustos i maneres d’assaborir un aliment.

el tacte: tocar amb tacte

El tacte és una forma de posar-se cadascú

en l’espai de l’altre.

John Berger

A través de la pell percebem les pressions, el tacte, el dolor i la temperatura; i la pell reacciona a aquests estímuls. Per exemple, si algú ens abraça, notem la pressió del cos de l’altre sobre nosaltres; si algun ésser estimat ens acaricia, podem notar com se’ns eriça la pell; si ens fem un cop, ens sortirà un blau; si prenem massa el sol, la pell se’ns posarà vermella (i blava quan fa massa fred). De pells n’hi ha de moltes menes: fosques, clares, amb pigues, amb arrugues, seques, greixoses, etc.

La pell cobreix tot el nostre cos, és la primera barrera amb què topen els estímuls físics de l’exterior, és la nostra primera defensa, i per això l’hem de cuidar: des de l’exterior, hidratant-la i protegint-la de les inclemències; i des de l’interior, nodrint-la amb una alimentació saludable.

La nostra pell, com la de les serps, sempre s’està renovant, però no ho fa de cop, ho va fent sense que ens n’adonem i, tot i que també va envellint, sempre manté la capacitat de regenerar-se per continuar protegint-nos; per això quan ens fem una rascada o una ferida, amb el pas del temps veiem que es cura sola.

La pell és protecció, però també és contacte, i hem de procurar tocar-nos i tocar amb amor. Com diu John Berger, en tocar ens posem a la pell de l’altre, i per aquest motiu cal més educació emocional, d’autoconeixement i d’afectivitat; per aprendre, primer a respectar-nos a nosaltres mateixos i després a respectar els altres. Només així sabrem si la nostra abraçada serà ben rebuda o, al contrari, ens trobem davant d’algú que se sent incòmode amb el contacte físic. Jo, que soc una persona cinestèsica fins al moll de l’os i visc en un univers on imperen les abraçades, em trobo que de vegades haig de dominar la força que m’impulsa a abraçar.

També és cert que del costat oposat ens trobem amb el contacte forçat, aquell que pot arribar inclús al maltractament o l’abús. I és important fer pedagogia, des de casa i les escoles, de la importància de respectar el nostre cos i el dels altres, i no permetre que ningú envaeixi el nostre espai físic, i per descomptat saber que no està bé envair el dels altres sense el seu consentiment.

Per tot això us vull mostrar de quina manera es pot tocar amb amor, amb sensibilitat. Recordeu la darrera vegada que vàreu tenir el goig de tocar i ser tocats? Sempre que ho fem amb respecte i amor, tocar és un plaer, i que ens toquin també. Perquè hi ha carícies que ens fan posar la pell de gallina i abraçades que ens arriben al cor.

PRÀCTICA 8. TOCO AMB AMOR

Tocar amb amor significa que l’essència del bon tacte ha de ser amb bon tracte. És a dir, amb respecte cap a la persona que toquem; i el mateix respecte hem d’exigir cap a nosaltres mateixos, ningú ens hauria de tocar sense el nostre consentiment. Si quan algú que té el nostre consentiment ens toca però sentim que alguna cosa ens molesta o ens sentim incòmodes, li hem de deixar clar que cal parar.

Dit això, us proposo una pràctica on el contacte té la funció de relaxar-vos i procurar-vos benestar: un massatge! És una activitat on, tant qui fa el massatge com qui el rep, aconsegueixen un alt grau de satisfacció.

MOMENT: Reserveu un moment tranquil del dia.

PREPARACIÓ: Escolliu un lloc adient de la casa i, si voleu, aclimateu-lo: espelmes, música suau, etc.

MATERIAL: No cal que només feu servir les mans, també podeu tocar amb mocadors suaus, pilotes petites, plomes.

POSTURA: Qui rebi el massatge pot escollir fer-ho estirat o assegut, com se senti més a gust.

DONA’L: Toca l’altra persona des del respecte; pots fer petites comprensions, carícies fermes; pots fer un massatge suau amb el tou dels dits o amb tot el palmell. Passa les pilotes petites per l’esquena com si fessis boles de plastilina, és molt gratificant! Per descomptat, si la persona us comunica que alguna cosa li molesta, us aturareu.

REP-LO: Ara et toca a tu. Gaudeix d’un massatge fet amb amor, i si hi ha quelcom que et causa incomoditat, digues-li a la persona que t’està fent el massatge que s’aturi. D’aquesta manera apreneu a posar-vos en el lloc de l’altre.

COMPARTIR: Quan acabeu, comenteu què us ha agradat més i què no tant. Així la pròxima vegada que feu aquesta activitat ho tindreu en compte.

1.4. Em moc

1.4.1. l’harmonia de l’expressió i el moviment conscient

El moviment és una medicina per crear el canvi físic,

emocional i mental.

Carol Welch

La vida és moviment, que pot ser conscient (com quan ballem, correm o agafem un got) o inconscient (com els batecs del cor o com quan respirem sense parar-hi atenció). El moviment forma part de la vida i és condició sine qua non dels éssers vius; si no, seríem com pedres.

El moviment és una acció primària per poder desenvolupar-nos en molts altres aspectes; sense el moviment no podríem mastegar per alimentar-nos, abraçar les persones que estimem o traslladar-nos d’un lloc a un altre. El moviment neix al cervell, és com màgia, i s’ha de valorar com a tal, per això hem de cuidar la ment i el cos, perquè mai fallin els mecanismes psíquics ni físics que ens permeten moure’ns amb llibertat.

PRÀCTICA 9. MOGUEM-NOS LLIUREMENT

Moure’s lliurement és fer-ho sense pensar, sense tenir en compte quin serà el pròxim moviment que faràs. Per aconseguir-ho, el millor és fer servir la música; a més, és molt alliberador i et fa sentir molt bé amb tu mateix. Aquest és l’objectiu de la pràctica:

PREPARACIÓ: Poseu-vos roba còmoda.

UBICACIÓ: Escolliu un espai de la casa que sigui prou ampli per poder-vos moure amb llibertat i sense perill.

MÚSICA: Cadascú dels participants escolliu una cançó per ballar que us agradi, així tothom se sentirà partícip.

DINÀMICA: Reproduïu la llista de cançons i, sense pensar, deixeu-vos portar per la música.

IMPORTANT: Tenir molt de respecte cap als altres participants, sense riure’s dels moviments de ningú. Es tracta de moure’s lliurement i com el cos demani.

TEMPS: Podeu establir un temps o aturar-vos quan vulgueu.

COMPARTIR: Quan acabeu, comenteu amb els altres com us heu sentit mentre ballàveu i com us sentiu ara.

1.4.2. exercici físic i cura del cos

Sembra un acte i aconseguiràs un hàbit,

sembra un hàbit i aconseguiràs un caràcter,

sembra un caràcter i aconseguiràs un destí.

Charles Reade

Quan una vida comença, l’acció es posa en marxa i el cos no s’atura. I només en tenim un, de cos, i per poder fer totes les coses que hem anat veient, l’hem de cuidar amb amor i respecte, tant per dins com per fora.

Quan som nadons, són les persones grans que ens cuiden qui ens ajuden a desenvolupar-nos: ens netegen, ens alimenten, ens ajuden a aprendre a caminar; i nosaltres, a través del seu exemple, anem aprenent com cuidar-nos. Aprenem hàbits saludables, com alimentació saludable, mesures d’higiene i exercici físic. De mica en mica, mitjançant els hàbits, anem conformant les nostres rutines diàries.

William James, pare de la psicologia científica, en parlar de la plasticitat del cervell, detallava que per integrar un hàbit s’ha de fer durant 21 dies consecutius; però també hi ha qui diu que calen més indicadors perquè un hàbit s’instauri amb garanties. Sigui com sigui (amb 21 dies o més) el que està clar és que per adquirir un hàbit ha d’haver-hi motivació, voluntat, perseverança, i tenir les fites ben definides per treballar l’aspecte que volem canviar.

I hem d’assumir hàbits saludables en totes les àrees de la nostra vida; perquè si no ho fem, a la llarga —i a la curta també—, el nostre cos en patirà les conseqüències. Per això, a més d’una alimentació saludable i uns bons hàbits d’higiene, l’exercici físic és fonamental per mantenir-lo en òptimes condicions en cada etapa de la vida. De fet, el nostre cos està dissenyat per al moviment, des de la coordinació de les extremitats a l’hora de traslladar-nos fins als canals auditius responsables que puguem mantenir l’equilibri.

Hem de lluitar contra el sedentarisme imperant de les dues últimes dècades causat per l’evolució de la tecnologia. Ja no només són les pantalles les que minven el nostre temps d’exercici físic, en els últims anys proliferen sistemes de desplaçament individual que substitueixen els desplaçaments a peu; sí, ens fan guanyar temps, però malmeten la nostra salut física.

És un fet demostrat que l’anatomia humana canvia segons l’ús o desús de les diferents parts del cos, i, de la mateixa manera que vam arribar a posar-nos dempeus per adaptar-nos a l’entorn i sobreviure, ara encorbem l’esquena per l’ús de les pantalles, i l’habilitat del dit índex s’està transferint al polze gràcies a l’ús dels dispositius mòbils i les consoles de videojocs.

PRÀCTICA 10. LES RUTINES

Un hàbit és un costum adquirit per repetició al llarg del temps; l’has fet tantes vegades que ja forma part de tu, els tens tan integrat que el realitzes amb naturalitat perquè et surt de dins sense dificultat i sense gairebé pensar-lo; no te l’han de recordar. Adquirir un hàbit requereix consciència, repetició i pràctica per arribar a integrar-lo en la nostra rutina diària; com rentar-te les mans abans dels àpats o rentar-te les dents abans d’anar a dormir... perquè ho fas, oi?

Com que les persones, tinguem l’edat que tinguem, estem en constant aprenentatge, us proposo practicar amb consciència l’adquisició d’un nou hàbit que sigui saludable per a vosaltres.

ESCOLLIR: Penseu en un hàbit encaminat a la salut del cos que us agradaria adquirir i integrar en les vostres rutines diàries: anar a peu a l’escola, fer exercici, posar-te crema hidratant després de la dutxa, fer estiraments, etc.

PRENDRE CONSCIÈNCIA: Saber que si aconseguiu incorporar l’hàbit que heu triat a la vostra rutina diària, millorarà la vostra salut.

COMPROMÍS: Escriure l’hàbit nou en un paper i deixar-ho ben a la vista durant 21 dies; per recordar-vos que no ho heu de deixar passar. Si a l’activitat hi participeu més d’un membre de la família, podeu fer-vos una «graella de les noves rutines» per visualitzar els èxits.

COMPARTIR I ACOMPANYAR: Heu de fer partícip a algú del vostre entorn immediat (familiar o amic) de l’adquisició del nou hàbit, perquè us pugui acompanyar i encoratjar-vos. Si algun dia, pel motiu que sigui, tu o algú de la família no podeu dur a terme l’hàbit nou, mostrareu comprensió. Es tracta d’animar-se mútuament.

CELEBRAR-HO: En acabar els 21 dies, feliciteu-vos per l’èxit aconseguit. Encara que considereu que són hàbits petits, heu de valorar l’esforç, la motivació i el compromís que heu adquirit per acabar duent-los a terme.

1.5. Descanso. La terra als peus; i entre els braços,

els arbres

Per mantenir l’equilibri, hem de mantenir unit l’interior i l’exterior, el visible i l’invisible, el conegut i el desconegut,

el que és temporal i el que és etern, l’antic i el nou.

John O’Donohue

I després de moure’ns toca descansar. Quan el cos es mou molt, i camina, i balla, i juga, i pensa, arriba la nit i està cansat, s’ha d’aturar. I com s’atura, el cos? Doncs descansant. Sabem com descansar i aprofitar bé aquest descans per al nou benestar?

Formem part de la natura, però al llarg del dia ens en desconnectem i sovint anem «contra natura». Ciutats massificades, gent amunt i avall, cotxes, motos, patinets, bicicletes... i de tant en tant alguna zona verda; un estrès urbà que pot arribar a engolir-nos.

Per això és important tornar allà d’on venim: la natura. Aturar-nos i desconnectar per tornar a l’equilibri que ens ajudi a viure amb benestar. Si vivim a la ciutat, seria bo trobar temps per passejar per un parc proper, o escapar-nos al mar o al bosc i impregnar-nos de la seva beneficiosa energia. Gaudir de la natura al llarg de totes les estacions de l’any, passejar descalços per la platja, abraçar els arbres del bosc. Això també ens farà més conscients de la necessitat de cuidar el nostre planeta.

Quan el cos ha estat en acció tot el dia, quan el sol es pon cal, com el bestiar, tornar al corral per donar repòs tant al cos com a la ment. Perquè no només ens cansem físicament, la ment requereix molta energia per funcionar, i també ens acaba esgotant.

El descans òptim és aquell que, en llevar-nos, ens fa sentir reconfortats i plens d’energia per afrontar un nou dia. Però de vegades —o sovint— no és així. Ens pot costar agafar el son, podem desvetllar-nos de matinada una o diverses vegades, podem tenir malsons, i els nens poden tenir terrors nocturns o pors infundades que els dificultin adormir-se; això pot fer que al matí ens costi llevar-nos perquè no hem arribat a tenir un son reparador.

Les rutines per anar a dormir s’han anat modificant junt amb l’evolució de la societat. Antigament els nadons dormien amb els pares o amb la mare; més endavant, amb l’ampliació dels habitatges, els nens passaven a dormir sols més aviat, i d’un temps ençà que es tornen a fer valer els beneficis del llit familiar, i moltes famílies opten per dormir plegats.

Sigui com sigui, l’hora d’anar a dormir hauria de ser una estona de recolliment agradable. Tant si llegim o expliquem un conte, com si repassem el nostre dia, ho hem de fer des de l’agraïment, amb pau i benestar. Si ho fem així, ens predisposarà a gaudir d’un descans profund i reparador.

Hi ha certes coses que podem fer per propiciar un bon descans: sopar aviat, no fer exercici just abans d’anar a dormir, i apagar les pantalles dels dispositius unes hores abans; d’altra banda, podem abaixar els llums, posar música relaxant, llegir una mica, mantenir una conversa tranquil·la entre pares i fills, fer-nos o que ens facin un massatge (i després donar-lo nosaltres) i meditar. Amb aquestes accions, la ment i el cos s’aniran aturant i acolliran millor el moment de dormir.

Aturar-nos és important per mantenir l’equilibri vital. Ens hem d’adonar que davant la manca d’hores de son o d’una situació que ens angoixa o ens estressa, el millor que podem fer per recuperar el nostre benestar és aturar-nos i descansar.

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.