Kitabı oku: «Pells mortes»

Pells mortes

______________

Qu’est donc le mortel, que tu t’en souviennes;

le ver de terre, pour que tu t’en soucies?

CS

ELS PERSONATGES

FILLA

MARE

ÀVIA 1: ho és de la FILLA

ÀVIA 2: ho és de la MARE

Representen quatre generacions de dones nascudes entre 1888 i 1968.

L’ESPAI

Ha de ser molt simple.

A l’esquerra de l’escenari, una taula, dues cadires de voga i els objectes que es vagin citant en cada escena. A terra hi han papers, arxivadors i llibres formant petites columnes.

A la dreta, un munt d’ampolles de plàstic buides escampades per terra; després, penjaran del sostre. Juguen un paper molt important, ja que els personatges les utilitzen per crear atmosferes i com a elements escènics.

LA MÚSICA

A banda de les cançons que s’indiquen en les diferents escenes, hi ha tres moviments que pertanyen al ballet El llac dels cignes de Piotr Ilitx Txaikovski.

PRÒLEG

L’escenari està a les fosques. Se senten QUATRE VEUS que diuen el text com un cor.

QUATRE VEUS: Soc àvia. Soc mare. Soc àvia. Soc filla. Tots els personatges de l’obra. Recorreré els seus camins i esdevindré totes les dones de la terra. Seré ELLES. Entendré el món a través seu, i pels viaranys que els altres eviten, trobaré la meva veu: el mirall de la meva ànima.

1 — LA INFANTESA

Mentre sona el moviment «Pas de quatre», comença a il·luminar-se l’escenari. La FILLA, la MARE i l’ÀVIA 1 i 2 van aixafant les ampolles de plàstic al ritme de la música com si trepitgessin raïm. A mida que el tema avança, van augmentant la seva energia i cada vegada les xafen amb més força fins arribar a l’extenuació, que coincideix amb la fi del moviment.

Fosc.

2 — CONTE A LA VORA DEL FOC

L’escenari s’il·lumina de nou i veiem la muntanya d’ampolles aixafades que penja del sostre: és un mòbil gegant. Sota una llum blava, la FILLA mira als espectadors i parla. Ho fa amb una veu amorosa, com si volgués guanyar-se el seu favor.

FILLA: La neu és filla dels àngels que viuen al cel. N’hi ha molts, i cadascun té un ofici diferent. L’àngel fadrí, per exemple, té tots els colors del firmament i va ple de medalles que lluen més que l’or. L’àngel cuiner, en canvi, porta un davantal fet de núvols; sempre va molt enfeinat, perquè ha de preparar el dinar per a tota la resta d’àngels. Quan toca menjar aviram, es posa a plomar els ànecs i el cel s’omple de plomes blanques que quan baixen a la terra s’han convertit en flocs de neu. Cau la neu i la guardo entre els meus braços com si fos el meu estimat. (Pausa. Mira enlaire i colpeja les ampolles a tort i a dret.) És un àngel cruel que fueteja amb les seves ales tot el que té davant, fins i tot el sol! Fugiu dels àngels com de la pesta; tot ho volen per a ells. I dels sants i de les creus, fugiu-ne també! No són res més que escuts penjats a l’altar del coll!

Se sent la veu de l’ÀVIA 1 que mormola una cançó.

ÀVIA 1: Les dotze cauen en terra i els àngels canten al cel.

Alabat per sempre sia el Santíssim Sagrament.[1]

3 — FER-SE GRAN

L’ÀVIA 1 està asseguda davant d’una taula. Mentre va cantant la cançó com si fos una lletania, tritura avellanes amb una mà de morter per poder-les anar rosegant. La FILLA, a punt per prendre notes en una llibreta, l’observa amb impaciència.

ÀVIA 1: Què vols que t’expliqui? Coses de quan era petita? De la guerra? Mira que n’ets de pesada, tu i els teus romanços. Per què vols saber-ho tot? Sempre amb un bolígraf a la mà, enganxada als papers i remenant caixes velles. No en tens mai prou de saber? Guardaràs la meva història entre aquests fulls i amb el temps, potser s’esborrarà. (Pausa.) Ben mirat, els records també s’esborren, com la tinta barata. Passen els anys i les paraules es van desdibuixant. El blau deixa de ser blau; el Prússia es converteix en França, després en cobalt, en blauet, en blau cel, i a la fi, en no res. La meva vida ha estat un riu de tinta sense escriure, però ara et tinc a tu. Només a tu t’interessa aquest passar volant, sense deixar empremtes. I encara bo!

FILLA: Comencem, doncs!

ÀVIA 1 (tancant els ulls): Vaig néixer quan el concurs agrícola de Lleida, el 1906. Quan el licor de camamilla del senyor Tarragó guanyà la medalla de plata. Des de llavors, ha plogut molt. (Els obre.) Recordo el meu pas per les monges; una colla de vampirs vestits de dona que es llançaven al coll de les innocents per inocular el virus del «a déu gràcies». Si et posaven l’ull a sobre, ja estaves servida. Et tancaven a l’habitació dels sants i t’hi feien estar tot el dia resa que resa. No les podia ni veure. Encara avui, quan me’n creuo alguna pel carrer, m’agafa una esgarrifança i em venen ganes d’escridassar-la: hipòcrites, gallines, lladres, males bèsties, arengades! (Pausa.) Teníem pocs diners, però vam poder anar a escola. La mare s’escarrassava fent un xic de tot i de vegades, a manca de pessetes, li pagaven amb oli; el pare treballava a la fàbrica. Llavors convocaven huelgues dia sí, dia també, i no podies sortir de casa per por que et matessin. Ell hi anava sempre a treballar. Li devia al senyor Amorós perquè s’hi sentia en deute. Era l’amo i quan ho van necessitar, bé que els deixà diners. «Ja me’ls tornaràs quan puguis; no ve d’un dia ni d’un any. Tu mateix». Els altres treballadors feien la seva guerra, després ja vindria la de veritat.

L’ÀVIA 1 taral·leja una cançó; només els primers compassos. És irreconeixible.

ÀVIA 1: Ah! I el dia del meu casament. El 23 d’abril de 1929. Ens vam casar al poble, allà a Barbens, a les cinc del matí.

FILLA: A les cinc del matí?

ÀVIA 1: Sí, a les cinc del matí. Érem poca colla, quatre familiars i prou; ni cosins ni parents. Vam fer una esmorzadeta i cap a Barcelona en tren des de Bellpuig. Quan vam arribar, el teu avi em va dir: «Saps què? Dinarem a Can Culleretes». Valia molts quartos, però l’ocasió s’ho mereixia. Ens dugueren un menú de senyors: consomé, pastellets de carn i galantina de capó trufada. Per postres, dolços i xampany. Encara me’n llepo els dits. (Riu.) Després vam anar a la platja. No l’havia vist mai el mar, i em va agradar molt, sobretot banyar-me entre les onades que reien sota el sol. El que més recordo, però, és la salabror de l’aigua enganxada a la pell. Va ser el dia que el Carlos Gardel debutava al Principal Palace. Tots els diaris n’anaven plens.

S’aixeca de la cadira i amb la mà de morter va picant les ampolles, com si fossin les barres d’un xilòfon, mentre canta una estrofa d’«El dia que me quieras», de Carlos Gardel; la cançó que havia taral·lejat abans.

El día que me quieras

endulzará sus cuerdas

el pájaro cantor.

Florecerá la vida.

No existirá el dolor.

Quan acaba de cantar, pica dues ampolles ben fort.

El dia de Reis del 39 van caure dues bombes; tot era un anar amunt i avall per mirar de salvar la pell, saltant escales i esbatanant les portes a puntades de peu, però el fang dels carrers quedà pastat amb sang i la mort dibuixava ombres blaves a terra. En van matar sis, i jo els coneixia a tots. N’hi va haver una, la boja del carrer Nou, que va fugir per amagar-se dins d’un cup abans que esclatessin, però no hi fou a temps. La van trobar prop de casa seva, trinxada per la metralla. Els ulls esbatanats i aquella carn amb olor de melsa. Els altres cinc eren tots d’una mateixa família; estaven reunits al voltant del foc i la bomba els va enxampar de ple. Nosaltres vam tenir sort.

Silenci.

FILLA: I abans?

ÀVIA 1: Abans de què?

FILLA: Abans del bombardeig.

ÀVIA 1: Eren temps de corredisses i amagatalls improvisats; a la vora de l’estany, a les sèquies del canal. Per allà dalt, sota els avellaners, en jauen a desenes: el Cisco, el noi dels Casals, el de Cal Tardà... Tots morts perquè no es volien posar la cinta vermella al braç.

FILLA: Una cinta vermella?

ÀVIA 1: Sí. Va ser cosa dels anarquistes. Deien que era per saber si anaves cap aquí o cap allà. Si eres d’un cantó o de l’altre. Fins i tot tenien el seu propi bar: La Ginesta. Ells volien que tots fóssim del mateix cantó. Nosaltres no érem de dreta ni d’esquerra, però vam haver de marxar abans que ens aviessin. Al poble hi vaig deixar la mare, el pare i els germans. El petit no; s’estava al Penal de València per matar capellans. O això deien.