Kitabı oku: «Els versos dels calaixos», sayfa 3

2

La creació dels textos

i la difusió del llibre

La passió d’escriure va absorbir Vicent Andrés Estellés durant tota una vida. Després del cicle de la tenebra,¹ configurat pels llibres acabats entre 1956 i 1957, des de La nit fins a La clau que obri tots els panys; després dels petits exilis de cada dia, de la segona part d’aquesta darrera obra esmentada –part intitulada «Llibre d’exilis»–, percebuts per algú que vivia un exili interior davant d’una realitat que considerava sense sentit, motivada pel context de la postguerra i accentuada i singularitzada personalment per la mort de la primera filla als tres mesos de vida–la darrera nit del febrer de 1956–; després del deliri del jo en «Coral romput» o tercera part d’aquesta mateixa obra esmentada; el poeta, immergit entre inventaris i manuscrits, descobrí petites meravelles en els records, les anècdotes i els detalls de la realitat, els instants quotidians, l’univers que l’envoltava i la seua imaginació.

Com Ramon Llull va fer amb Fèlix al Llibre de meravelles de la fi del segle XIII, aquell personatge que recorria el món per donar testimoni del meravellós que hi veia i que motivava la seua gratitud a Déu, el creador que ordenava el món ofert, Estellés va trobar i configurar un jo poètic que també vagava errabund per un món on, de tant en tant, percebia matisos i entrellucava algunes valuosíssimes diferències. Si la primera evolució dels anys cinquanta del gran poeta valencià havia estat de les homilies –d’Organyà–, o primers textos, a les tenebres (entre els anys 1952 i 1958); la segona, anava de les tenebres a les meravelles (a partir del 1958). Només de la tenebra estant es podien esbrinar meravelles. A la manera com havia passat amb Ramon Llull després de la naixença de la llengua catalana, ara Estellés, després de la repressió més dura del franquisme i de la més fosca davallada personal, es confirmava i es consolidava mitjançant la plenitud en la seua producció literària en aquesta llengua. Potser per això, quan escrivia aquesta obra, volia esbossar o composar com una mena d’«oda a l’aparició de la gramàtica».

1. La documentació original existent

Hi ha diferents documents suplementaris del Fons Estellés que contenen textos de Llibre de meravelles. Ressenyarem només els dos més extensos i d’agrupació de textos i no pas casos d’algun poema solt; i ho farem així perquè pot ajudar a esbrinar i situar la cronologia de la redacció de l’obra.

D’una banda, existeix un document mecanografiat, i, de l’altra, un document manuscrit. Tot i que aquests no tenen datació, tanmateix, els diferents escrits paratextuals existents que es refereixen a l’obra sempre la situen en els anys cinquanta, i més concretament a l’entorn del 1958. Ambdós documents contenen poemes de la part central del llibre, és a dir, dels textos, escrits en versos alexandrins, que es troben a les set seccions que coneixem editades amb la numeració romana.

El primer document s’intitula Oda a l’aparició de la gramàtica, títol que confirma la voluntat fundacional de l’obra. Al títol mecanografiat se sobreposa, manualment, «Originals Llibre de meravelles», intitulació que és posterior en el temps. Aquest document conté vint-i-vuit poemes en fulls solts, amb dues procedències de redacció, com palesa la tipografia de lletres de dues màquines d’escriure diferents: d’una banda, vint-iquatre poemes que, pel mecanografiat i pel tipus de paper, poden ser els vinculables a l’entorn del 1958 (la fi dels cinquanta o, com a molt, l’inici dels seixanta); i d’altra banda, els altres quatre, afegits i d’una altra procedència, sense dubte de redacció posterior. Entre els primers, només hi ha un poema que no s’incorporà a l’edició de l’obra. Aquest poema, reproduït ja en l’estudi introductori del volum segon de la nova edició de l’obra poètica estellesiana (Carbó, 2015: 53), és el següent:

I després de la guerra, brutalment confiàveu,

callats, en l’altra guerra. Escoltàveu notícies

de la guerra en la vostra dolorosa postguerra.

L’esperança, aleshores, s’anomenava guerra.

O, si es vol, Nord-Amèrica. O, si es vol, Gran Bretanya.

Vivíeu en el centre dolorós de la guerra.

Éreu les criatures amargues de la guerra.

I parlàveu l’idioma destructor de la guerra.

Parlàveu de la guerra a l’hora de l’amor.

O guerra o llibertat. Criatures amargues.

Només hi havia guerra. Entre l’amor, sorgien

paraules de la guerra. I deixàveu l’amor

en el nom de la guerra. Si els aliats volguessen…

Car després de la guerra sols hi hagué una esperança:

pels vells camins d’Europa retornava la guerra.

No es podria dir que era acabada la guerra.

Aürtats, aguardàveu, nit i dia, la guerra.

Respecte a l’altre document, és un petit quadern manuscrit i sense títol amb diversos poemes, cinc dels quals pertanyen a Llibre de meravelles i no es troben al document mecanoscrit anteriorment caracteritzat. A més a més, com ja hem apuntat, hi ha alguns altres textos de l’obra esparsos o repartits en altres documents del Fons Estellés, inicialment vinculables, per tant, a altres obres, com és el cas del poema publicat en la secció IV i intitulat «La collita», que apareixia al document original de l’obra L’ofici de demà, des d’on en algun moment s’extragué i s’aprofità per a Llibre de meravelles.

Els vint-i-quatre poemes més antics del document que hem referit en primer lloc palesen que Llibre de meravelles originàriament, en la seua primera creació, no tenia ni estructura ni paratextos (títols de poemes i epígrafs), i era sols un conjunt de textos seguits que després formarien part del cos central de l’obra editada, és a dir, del que coneixem com les seccions numerades I-VII, i que va créixer amb més poemes provinents d’altres indrets o documents llavors inèdits. En algun moment s’hi van afegir un altre tipus de textos que formarien, en la publicació de l’obra, les parts o cossos laterals que coneixem amb els títols «Teoria i pràctica de la flor natural» i «Propietats de la pena». Llavors s’ordenà el material anterior, amb retocs com ara la numeració de les agrupacions que configuren les seccions I-VII o la incorporació de títols i epígrafs per a gairebé cada poema, cosa que abans no tenien. Aquesta estructuració tal vegada va estar vinculada –o fou simultània– a la idea segons la qual l’obra formaria part, com a primer llibre, de la tetralogia Els manuscrits de Burjassot. De fet, fins i tot l’autor insinuà en algun document suplementari que el mateix Llibre de meravelles ja agrupava altres obres d’aquells manuscrits escrits durant la postguerra i vinculats a Burjassot.

2. Les edicions

Les edicions existents són les següents:

1. Llibre de meravelles, València, L’Estel, 1971. Amb un pròleg de Manuel Sanchis Guarner i una nota explicativa prèvia de V. Andrés Estellés. A la portada constava com a subtítol en lletra de cos més menut «Poemes». S’acabà d’imprimir el 22 de juny als tallers Fermar de València.

2. Llibre de meravelles, València, Edicions Tres i Quatre, collecció Poesia 3i4, núm. 7, 1976. Se n’han fet vint-i-quatre edicions en trenta-set anys (fins a la darrera del 2011), les quals, a causa d’un nou disseny de la col·lecció, havien tingut amb el temps un canvi de color de la portada (del blau al groc suau).

3. Llibre de meravelles, de V. Andrés Estellés, i Vint-i-set poemes en tres temps, de M. Martí i Pol, Barcelona, Edicions 62Orbis, 1984. (Aquesta publicació segueix la primera edició).

4. Livre de merveilles, Beuvry, Maison de la Poésie Nord/Pasde-Calais, 2004. Edició bilingüe. Traducció i pròleg d’Amador Calvo i Ramon. (Aquesta publicació segueix la d’Edicions Tres i Quatre).

5. Llibre de meravelles, dins Obra completa 2. Nova edició revisada, València, Edicions Tres i Quatre, 2015, pp. 221-322. Estudi introductori i edició del volum a cura de Ferran Carbó.

Si considerem el conjunt de les edicions i reimpressions, se n’han fet vint-i-vuit en quaranta-set anys. Cal dir que l’obra mai no havia estat integrada en cap dels deu volums de l’Obra completa (1972-1990) d’Edicions Tres i Quatre, potser per l’alt rendiment editorial que tenia com a llibre solt. Fins a l’aparició de la publicació del 2015, dins la nova edició revisada de l’obra completa, les dues edicions de referència havien estat la de L’Estel –o primera– i sobretot la de Tres i Quatre –a partir de la segona–, les quals tot seguit contrastarem.

La primera edició del llibre s’acabà d’imprimir als tallers tipogràfics Fermar, el 22 de juny de 1971, a València. Tenia tres singularitats no mantingudes posteriorment, que la fan irrepetible (i ja de bibliòfil) i afecten aspectes paratextuals; a més, puntualment, cal observar l’ordenació invertida dels dos poemes finals de la secció II de la segona part (els intitulats «Spill, o llibre de les dones» i «Flèrida (1)», que intercanvien posicionament des de la segona edició).

En primer lloc, el 1971 portava en la portada –i en la primera pàgina interior– un subtítol «Poemes», el qual es mantingué en la publicació conjunta d’Edicions 62-Orbis, que tenia com a base aquella primera de L’Estel; en canvi, aquest subtítol desaparegué de la portada i de l’interior en les diferents d’Edicions Tres i Quatre i en la bilingüe de França. En aquesta edició segona i posteriors fins a la del 2015, tanmateix, apareixia un sobretítol en l’interior, dins la primera plana, «manuscrits de Burjassot-1», vinculable a la substitució de la nota de l’autor que es comentarà més endavant.

El títol és coincident amb el de l’obra en prosa de Ramon Llull, set segles anterior. Convé recordar que segons Miquel Batllori (1993: 164) el nom més autèntic de l’obra lul·liana era Llibre de meravelles i no Fèlix o llibre de meravelles, sense el nom previ afegit tal vegada a semblança del Blanquerna. Aquesta convergència de títols segurament havia motivat aquell subtítol inicial –«Poemes»–, que introduïa un matís respecte a l’obra de Llull escrita en prosa: hi havia un Llibre de meravelles, en prosa, i un altre, en vers; un mateix títol per a dos tipus de textos, de gèneres diferents. Amb el subtítol estellesià «Poemes», de la primera edició, per tant, se singularitzava i matisava el títol respecte al coincident lul·lià. Així, el nou títol no era un plagi del de Llull, sinó més aviat una al·lusió i un préstec. Cal tenir present que Estellés consultà l’obra dins el volum Obres essencials, de Llull, en l’edició del 1957 a cura de Batllori, on s’intitulava Llibre de meravelles sense el nom previ de Fèlix.

A més a més, per a Miquel Batllori, Llibre de meravelles, de Ramon Llull, «és una novel·la episòdica: en el seu origen fóra com una guia espiritual…». Aquesta citació de Batllori apareix com a segona citació preliminar escollida d’entre les cinc que encapçalen el llibre del poeta de Burjassot. La citació prové de la «introducció» que Batllori féu a l’obra de Llull el 1957, pp. 309-317 (Batllori, 1993: 163-173). Estellés, doncs, pren a Llull no sols el títol del llibre, sinó també el tipus de construcció episòdica i la intenció pedagogicomoral, ara, en forma de poemes. També cal avançar com a dada anecdòtica més puntual, tot i que hi tornarem, que així com l’escriptor mallorquí a l’entorn del 1299 o 1300 havia compost el seu «Cant de Ramon», ara el poeta valencià intentava, en un poema dins el nou llibre, el seu «Cant de Vicent» (el poema vuitè de la secció III, de la segona part); dos títols en paral·lel i amb clares connexions, ja que els dos textos aportaven, amb manipulació ficcional, dades autobiogràfiques. No cal insistir en el fet que l’autor de Burjassot tenia ben present el beat mallorquí, quan escrivia la seua obra sobre les meravelles. Subratllem que el llibre del qual el poeta va agafar la citació preliminar de Batllori fou editat el 1957.

En segon lloc, aquella primera edició de Llibre de meravelles anava encapçalada per un pròleg de Manuel Sanchis Guarner–de quatre pàgines– que recolzava i avalava el poeta, el presentava i el caracteritzava, així com singularitzava aquell llibre «amerat de valenciania» (Sanchis Guarner, 1971: 10). Pel filòleg, pel moment històric (l’any 1971) i per l’obra que encapçalava, aquest pròleg tenia un alt valor documental –eren els anys de la instauració definitiva de la trinitat valenciana de Fuster, Estellés i Sanchis Guarner, l’intel·lectual, el poeta i el lingüista– i sorprèn que aquell pròleg mai més no s’haja editat.²

I en tercer lloc, aquella primera edició portava una nota explicativa en lletra cursiva signada pel poeta, que es reprodueix tot seguit, íntegrament:

Aquest volum és el primer d’un cicle de quatre, el qual vaig titular «Els manuscrits de Burjassot». Escrit tot el cicle entre les darreries del 1956 i la primavera del 1958, ara, en fer la revisió, hi he afegit sis o vuit composicions, a banda d’alguna que altra estrofa que no fa al cas assenyalar.

Emprant un vers d’Ausiàs March, «no sé a qui adreç mon parlament», si no és al meu respectat i benvolgut amic el senyor Joan Garcia Rigal. A ell dedique la totalitat de «Els manuscrits de Burjassot», des d’aquesta primera plana de Llibre de meravelles, per la prudència dels seus consells, que tant m’han ajudat en moments ben difícils per a mi, i per la seua generosa i general comprensió. Superant còleres i desenganys, són molts els poemes que he escrit, en arribar a casa, en la meua nit, mercés a les seues paraules encoratjadores. Més enllà dels poemes, és molt el bé que m’ha fet el senyor Joan Garcia Rigal. I així vull que conste en aquest lloc. (Andrés Estellés, 1971: 11)

El mecanoscrit d’aquesta nota preliminar es conserva al Fons Estellés i va datat el 1968, és a dir, que ens porta a una altra cronologia, la qual cosa convida a pensar que la nota va ser motivada per la preparació de la llavors propera edició, del juny de 1971. Del seu contingut hi ha, almenys, tres aspectes que cal subratllar: la cronologia d’escriptura, la filiació i, després, la dedicatòria. D’una banda, es diu que el llibre fou escrit majoritàriament entre la fi del 1956 i la primavera del 1958. De l’altra banda, s’explica que era el primer d’una tetralogia anomenada Els manuscrits de Burjassot (d’on prové aquell nou sobretítol, que acompanyava la pàgina primera de les diverses reedicions de Tres i Quatre de Llibre de meravelles). I, a més a més, com es diu en el fragment ara no reproduït, el llibre es dedicà a Joan Garcia Rigal, llibreter lletraferit i persona potser vinculada a aquesta publicació perquè o bé va animar l’autor perquè edités l’obra o fins i tot en va poder col·laborar en el patrocini.

També cal dir que els lectors de l’obra solta en les vint-i-quatre edicions d’Edicions Tres i Quatre no hem conegut ni el subtítol, ni la nota de l’autor, ni el pròleg de Sanchis Guarner que hi havia en la primera edició. I, per tant, ens ha mancat informació paratextual rellevant. Aquestes dades, excepte la recuperació del pròleg de Sanchis, les corregeix l’edició última del 2015.

Un altre aspecte que no ha de passar desapercebut i mereix especial atenció és l’índex de l’obra que sempre havia acompanyat totes les edicions, inclosa la primera; era un índex inadequat i podia generar confusió. Si es comptaven els poemes de l’índex n’hi havia quaranta-nou. Si es passaven les pàgines de l’obra i es feia el recompte n’eixien seixanta-dos. La divergència del còmput és perquè a l’índex, primer, només hi havia els textos que tenien títol i no hi constaven els que no en tenien; segon, s’hi incloïen els títols de dues seccions, com si fossen poemes, i no s’hi incloïen, incomprensiblement, els rètols de les seccions numèriques (I-VII); i tercer, s’ignorava la veritable estructura de l’obra en tres cossos o conjunts, com un tríptic. El lector que mirava l’índex no percebia l’estructura del conjunt, i llegint-ne les pàgines, una darrere de l’altra, tampoc no se n’adonava. Aquesta ja s’explicita amb claredat a l’índex de l’edició del 2015.

3. El procés d’elaboració i d’escriptura

Pel comentari cronològic de la nota o pròleg estellesià a la primera edició, per la documentació original del Fons Estellés, pels altres documents paratextuals existents, per la cronologia de la citació de Batllori… podem situar l’escriptura de l’obra sobretot després de l’acabament de «Coral romput» (escrit el 1957); i, per l’esment que fa de les èglogues i les referències a Garcilaso o a la seua Flèrida, de la tercera ègloga garcilasista (en alguns poemes de Llibre de meravelles), a l’entorn de l’escriptura o l’increment de textos d’El primer llibre de les èglogues (que l’autor datà entre els anys 1953 i 1958). A més, l’univers temàtic i el predomini del vers alexandrí l’apropen a poemes del llibre de «Misser Mascó, 17» (de L’inventari clement de Gandia), text del qual l’autor havia parlat a Fuster a la carta del 2 de setembre de 1958, com a pertanyent a una obra que escrivia, referida aleshores com el llibre de «Misser Mascó, 17». Segons una anotació manuscrita, L’inventari clement el va començar a escriure només va obtenir el premi de la Diputació Provincial per La clau que obri tots els panys, efectivament, el maig del 1958. Diferents textos del que coneixem com L’inventari clement i L’inventari clement de Gandia foren coetanis a poemes de l’obra que ens ocupa.

Considerem que Llibre de meravelles va ser escrit majoritàriament a l’entorn del 1958 i també del 1959, moment dels originals i de la seua lectura d’obres de Llull, i sobretot va poder ser complementat i estructurat el 1968, data del mecanoscrit de la nota explicativa preparada per a l’edició. En el primer període, l’escriptura d’alguns textos va contribuir a la superació del cicle de les tenebres.

En el segon dels moments esmentats, Estellés, després d’una etapa per a ell difícil, a partir del 1963, va poder tornar al llibre ja el 1968, per tal de complementar-lo, deixar-lo acabat i preparar-ne la nota prèvia, per a la primera edició. El període havia estat complicat perquè des del diari on treballava i n’era redactor en cap, José Ombuena, el director del rotatiu Las Provincias, va organitzar una campanya contra Fuster, fins aleshores gran amic del jove burjassoter, en què fou atacat i vetat per l’antivalencianisme atribuït, perversament, a El País Valenciano. Les circumstàncies van motivar un distanciament entre Estellés i Fuster, i el poeta llavors va viure moments de silenci, tant respecte a algunes amistats com pel que fa a la difusió de la seua producció escrita en llengua catalana. Potser el retorn a Llibre de meravelles, amb els dos precedents immediats, el 1965, de l’edició de L’amant de tota la vida i, el 1966, de l’obtenció del premi Ausiàs March de Gandia per L’inventari clement de Gandia, era com el retrobament, la represa o la recuperació d’un passat interromput i alhora comportava l’assumpció denou, públicament, de la seua veu. O tal vegada encara no, perquè l’editor de la primera d’aquestes obres era Xavier Casp, que també es trobava en el jurat del premi de la segona i que en tot moment s’havia alineat amb Ombuena i contra Fuster.

Cal dir, però, malgrat el tancament de l’obra a la fi dels seixanta, que Llibre de meravelles és una obra vinculable i situable a la fi dels anys cinquanta, per l’escriptura d’una part important dels textos, per les connexions, formals i temàtiques, amb altres poemes i obres d’aquell moment, i per l’univers ofert i tractat. Sens dubte, una obra irrepetible. Complementar-la o completar-la era no sols tornar sobre ella, sinó també reprendre i confirmar el seu passat de la fi dels anys cinquanta i l’inici dels seixanta: aquell món que s’havia endut de València a Burjassot quan va deixar l’adreça del carrer Misser Mascó.

La descoberta de la història real viscuda o imaginada i no pas l’oficial és el que palesa Llibre de meravelles. Guerra i sobretot postguerra nodreixen aquesta literatura, en què el poeta vol ser un individu del conjunt que comparteix vivències, repressions, mancances, penes, emocions i fantasies. El resultat és una poesia testimonial i alhora compromesa, amb un compromís moral sobre les meravelles que el jo, recorda i contempla del que ha viscut o imagina, tant en un sentit autèntic com des de la perspectiva irònica. Com indica Jaume Pérez Montaner (1994: 52) és la presència constant del record la que es converteix en fil estructurador de la reflexió poètica estellesiana: «El poeta refà o reconstrueix la vida mitjançant la memòria i el record»; «és la memòria d’aquesta experiència i la inefable subtilitat del record que informen el poema i la literatura» (Pérez Montaner, 1994: 56). Les meravelles, ara valencianes, havien de ser descobertes i mostrades durant l’època franquista, set segles després de Llull, pel poeta nascut a Burjassot, mitjançant un jo poètic que es presenta com «Un entre tants».

La versió original conservada en mecanoscrit no conté ni la primera ni la darrera part del llibre editat; i pel que fa als textos existents de l’extens cos central, l’únic del mecanoscrit, no inclouen els epígrafs que serveixen de citacions prèvies als poemes, ni tampoc els títols d’aquests. És ben suggeridora l’anotació que hi ha a la carpeta del document, com a rètol: Oda a l’aparició de la gramàtica, títol que confirma la voluntat fundacional de l’obra. Una oda (com Horaci, com Garcilaso o com Neruda, per posar tres exemples rellevants per a Estellés), un poema –o en aquest cas poemari– destinat al cant a l’origen de la llengua o la seua consolidació amb Ramon Llull. El comentari, a més, situa en la direcció d’un únic cant líric (oda i no odes), amb voluntat unitària. Es tracta, fet i fet, de la crònica documental d’una realitat mostrada objectivament, amb fidelitat, i sobre la qual s’incorpora el component subjectiu que possibilita intensos moments de lirisme, amb un llenguatge de contrastos en què a la dura realitat s’afegeixen el desig, la il·lusió i la imaginació.³

A més a més, el comentari de la carpeta dels mecanoscrits orienta cap als orígens, des del present. Com també ho fan els epígrafs o citacions que precedeixen els poemes en l’edició i que veurem més avant. Present i passat es converteixen, comptat i debatut, en els dos eixos temporals d’aquesta magna obra que connecten la fundació d’una llengua, un poble i una cultura, amb el moment més difícil de la seua pervivència (la dictadura), malgrat els segles de separació entre les dues èpoques. I, evidentment, hi plana, com un missatge subjacent, que el passat és un exemple –exemplum, amb una lliçó moral– vàlid per poder afrontar el present i amb esperança per viure i projectar-se en el futur.

1. «Recomane tenebres» en va dir l’autor repetidament en alguns versos (per exemple, com escriu al vers 148 del segon poema de «Coral romput»: «El salt definitiu. Recomane tenebres») i així, de fet, ho va instaurar com a sobretítol del primer volum de l’obra completa del 1972.

2. El reproduïm a l’annex del present volum.

3. Cal assenyalar que, segons un comentari del poeta a les notes finals a Manual de conformitats. Obra completa 3 (València, Tres i Quatre, 1977, p. 277), poc de temps després, en rellegir Llibre de meravelles va pensar, tot i que no ho va fer, d’afegir-hi a la meitat l’obra posterior A mi acorda un dictat (datada el 1960), l’original de la qual retolava com a «Crònica farcida», com figura en el subtítol de l’edició, sintagma que ja palesa aquella voluntat de reportatge o crònica plena d’aspectes d’un temps determinat. Tant el mot oda com ara crònica marquen dos camins de lectura de l’obra que ens ocupa, perquè s’hi complementen: el lirisme imaginari combinat amb la reproducció dels fets.