Kitabı oku: «Guilleries»

Ferran Garcia

GUILLERIES

Primera edició: gener 2022

Segona edició: gener 2022

© Ferran Garcia

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-6-3

Producció de l’ePub: booqlab

Il·lustració de portada: Julius Sergius Von Klever / Winterstimmung mit Saatkrähen (1914)

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Olga Jornet i Helena Castells Savall

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

EL DANY REBUT EN NÉIXER NO ES CURA, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.

Això m’ho va dir en Joan Tur. Es veu que és una oració a Gertrudis i que cada cop que la dius, salves mil ànimes del purgatori. Funciona? Li vaig preguntar. No ho sé, em va dir, el que és segur és que no pots triar quines mil ànimes seran salvades o sigui que no tinc clar que valgui la pena dir-la.

En Joan Tur sabia moltes coses com aquesta. Era l’home més guapo que he conegut mai. Això ho veia tothom, però la que més, la Noia. Un dia li va mossegar el braç només per comprovar si era real, i ell va riure, amb les dents marcades allà, mentre feia anar el braç amunt i avall, com l’ala d’un xoriguer ferit. En Joan Tur i la Noia s’estimaven mentre tot, al nostre voltant, moria. Era tantel contrast entre una cosa i l’altra que ella va preguntar-li com podia saber quin dels dos mons no existia, el seu o el de més enllà. Ell li va allargar el braç i li va dir: comprova-ho. I fou aleshores que el va mossegar i en Joan Tur va riure. La Noia i en Joan Tur s’abraçaven i follaven com si fos el darrer dia. Va resultar que ho era. El darrer dia.

En Joan Tur portava sempre una sarrona plena de papers rebregats amb paraules escrites. De tant en tant l’obria i deia: agafa’n un. No era ben bé un joc. Quan tot el que jo estimava havia mort, la va deixar penjada de la branca d’una alzina.

En Joan Tur sabia paraules que ningú més no sabia. Per exemple, dissipar. Quan fugíem, ens vàrem aturar en una clariana. Jo, amb els ulls tancats i estirat sobre la pinassa, li vaig dir a la Noia que aquella paraula m’agradava molt. A mi em sembla una paraula de merda, va dir ella. En Joan Tur va riure però no com quan el mossegava, aquest cop somreia com fan els ocells als seus pollets, en arribar al niu i veure que en falta un. I després van baixar al riu i es van despullar i en Joan Tur li va acaronar els pits i li va llepar els mugrons i ella va obrir les cames i ell la va penetrar, fent que dins seu hi entrés, al mateix temps, la brutícia i l’aigua fresca. Jo em vaig enfadar perquè aquells no eren dies per estimar sinó per patir. No entenia aleshores que cardar amb qui estimes és, de vegades, la manera més punyent de notar el dolor dels altres. Com si només dins l’amor més intens es pogués entendre la més gran de les pèrdues.

IMAGINA’T UNA DONA PRENYADA i una vida que es mou dins la panxa i uns pits que, d’aquí a uns dies, s’ompliran de llet.

Ara imagina una tomba i després imagina-te-la a ella, dreta, davant aquesta tomba, aguantant-se la panxa. Perquè pesa, sí, però també perquè alguna cosa sembla estirar-la avall, cap al forat.

La dona de la panxa és molt a prop del forat, observant com el taüt baixa lentament. L’home que enterren no té cos, se l’han endut els gossos. Per això, i per altres coses que han passat, la gent del poble és a casa seva, amb les portes tancades i les finestres closes.

Tenim: la mare prenyada, el forat a terra, la gent espantada i el cadàver que no hi és. També hi ha la vida que es mou a dins de la panxa, no te n’oblidis.

Ara has de concentrar-te en els peus de la dona. Va descalça i a prop seu hi ha un piló de terra. És la que han tret, a palades, per fer el forat. Un rierol minúscul s’acosta cap al piló. Serpenteja i és massa dens com per ser xuclat per aquella terra o sigui que llisca com si res. Es veu que la dona va observar aquell bassal allargassat, com qui mira un ratolí que no és on hauria de ser, dalt d’un altar rosegant les hòsties sagrades, per exemple, i els ulls de la dona van anar tirant enrere fins a comprovar que el rierol naixia entre els seus peus. Una mica més amunt, de fet. Que tant el bassal com el riu que s’estava formant li naixien de dins. El rierol seguia avançant entre la terra, com si milions de formigues, molt i molt juntes, carretegessin una gota d’aigua a l’esquena. Aquell rierol va caure, en forma de cascada minúscula, pel forat i va esquitxar el taüt. La taca d’aigua es va quedar allà, tremolant però quieta, com fan els bassals damunt del marbre de les tombes, hores després de ploure, quan ja ha sortit el sol. Només de respirar a prop seu aquella superfície es belluga, ho sabies? Tan fràgil és. Bé, el cas és que la dona es va agafar la panxa com si hagués de caure-li, que de fet, és el que estava passant, i va témer que el que hi tenia a dins seguís el camí que havia obert el rierol. El darrer pensament abans de parir fou per aquell rierol. Allò que anguilejava per terra i que havia caigut sobre el taüt era on la seva filla havia estat vivint durant nou mesos. El que havia menjat, begut i respirat, on havia cagat i pixat. I ara era allà, sobre un taüt de fusta corcada regalimant sobre el cadàver inexistent del seu pare.

Així va néixer ta mare. I néixer així no és un bon averany, no et sembla?

LA MEVA ÀVIA m’havia explicat el naixement de ma mare altres vegades, xiuxiuejant, mentre mirava com es feia petita i estossegava, un dia sí i l’altre també, dins del llit. Aquell matí, però, no hi havia estossecs. El dia abans havia fet l’últim i no era ben bé un estossec sinó una mena de sospir. Com si, en néixer, ma mare hagués guardat una mica d’aire, endreçat al racó més amagat dels pulmons, un rebost d’aire per a emergències i, ja esgotada tota la resta, l’hagués deixat anar en aquell moment.

Mentre ma mare moria no hi havia taüt, ni cordes, ni camises suades ni esquenes tibants. Tampoc palades de terra ni rierols de matrius prenyades. Només un llit i ma mare a dins, més petita que mai. En explicar-me de nou la història, vaig veure com l’àvia s’agafava la panxa i es mirava aquell cos menut colgat de llençols. Després va entrar el pare i ella, sense mirar-lo, va marxar, sempre amb les mans a la panxa que ja no sortia enfora sinó que s’enfonsava endins.

EL PARE NO EM VA TOCAR. Va esperar que l’àvia sortís, va mirar ma mare, tan petita i morta, dins del llit i em va preguntar què volia fer.

Què vols fer?

No ho sé, li vaig dir jo.

Vols venir amb mi o et vols quedar amb ella?

Sé que volia dir amb l’àvia però també podia ser que volgués dir amb ma mare morta.

Amb ella, vaig dir.

D’acord.

I va marxar.

Jo m’hi vaig quedar una estona més. Quan en vaig tenir prou vaig sortir de l’habitació. En Joan Tur diu que quan morim i l’ànima ja no és dins nostre, el cos deixa anar un fum transparent. Que sigui transparent no vol dir que no hi sigui. La gent en diu descomposició, però no ho és, això que et dic succeeix abans. Just en morir, quan la putrefacció és només un projecte futur com ho són els petons que et queden per fer. És com el fum blanc quan s’apaga una foguera amb aigua, saps? Sí, vaig dir. Doncs igual però aquest no és blanc, és transparent. Quan s’apaga el foc que tens a dins, aquest fum busca per on sortir i s’enlaira coll amunt. Si miressis fixament la boca, veuries com s’obre una mica. Està sortint el fum. Has de vigilar perquè això que surt de la boca de la persona que acaba de morir són els seus dimonis. Els que ha guardat dins tota la vida i ara, alliberats, s’escapen. No respiris, Boi. No respiris quan algú acaba de morir.

Jo, davant la mare morta, fent-se petita al llit, no sabia qui era en Joan Tur ni sabia això dels dimonis ni del fum de la foguera, no havia conegut la Noia ni havia fet cap petó, però crec que si vaig marxar de l’habitació va ser perquè, d’alguna manera, intuïa això dels dimonis i del fum transparent. Començava a notar alguna cosa esgarrapant-me per dins, alguna cosa que venia de ma mare, morta però encara no cadàver, alguna cosa que m’estava dient la seva boca mig oberta. I aquelles coses feien mal. Vaig obrir-me pas entre la gent que hi havia al menjador. Embalums negres que xiuxiuejaven i menjaven coses. Tot plegat sonava com el rosec de les rates. Milers de rates dins una sagristia, entaforades dins el sagrari, rosegant les hòsties, fent niu en el copó, cagant-se dins la custòdia.

Vaig baixar les escales. Eren estretes i tenien la vora gastada. Havies d’anar amb compte si no volies caure. Casa meva era blanca i amb els porticons verds. Els havien pintat tantes vegades que sobresortien de la façana. Ara està cremada i no l’he vista més però estic convençut que els porticons encara hi són. Puc veure la carcassa ennegrida i fumejant, amb aquells porticons verds intactes. El carrer on vivia era tan estret com les escales però si caminaves una mica enllà, anaves a parar a una esplanada. El terra era una pedra immensa que rascava. Si hi queies de genolls t’hi deixaves la pell. Després de la pedra hi trobaves un petit daltabaix. Més enllà, els camps. I dins d’un d’aquells camps, l’estable de mon pare. Al costat de l’estable, una caseta on mon pare hi passava les hores. Cavalls, poltres i la caseta.

Érem els darrers del poble.

Algun nen abans que jo, un nen que havia viscut en aquella pedra fa molts anys, hi havia fet uns forats i ara nosaltres, els nens del present, hi jugàvem a rotllanes o a bales. Jo vaig agafar una pedra petita i vaig mirar d’encistellar-la en un d’aquells forats. Mai he estat gaire bo jugant a aquestes coses, no m’hi jugava mai gaire res perquè sabia que ho perdria. Havia d’apostar-hi alguna cosa perquè si no, no em deixaven jugar, però les coses valuoses me les guardava. Vaig llançar aquell roc petit al forat més gran però vaig fallar. La pedreta va rodolar per sobre d’aquell altre roc immens i rugós i va caure daltabaix. Darrere meu, la meva germana.

T’ho ha preguntat? Jo la vaig mirar i vaig fer que sí amb el cap. I què li has dit?

I tu?

Ella va arronsar les espatlles i es va gratar la galta.

Tu primer, em va dir.

Que em vull quedar amb l’àvia.

Ja m’ho imaginava.

Ella va agafar una altra pedra i va provar d’encertar el forat. Tampoc no ho va aconseguir però la seva no va caure. Vaig anar fins al marge de la pedra.

L’havia estat buscant tota l’estona i no l’havia vist, fins ara. Assegut a terra, amb l’esquena repenjada sobre el daltabaix de la pedra que rascava. Estava cargolat sobre ell mateix, amb el cap entre la panxa i els genolls. La pedreta que havia llançat i caigut era al seu costat. El Noi va alçar el cap per mirar-me. Ha marxat? Em va preguntar. Jo sabia que estava parlant de ma mare. Sí, vaig dir-li. Va assentir i va agafar la pedreta. Va obrir la mà i me la va mostrar. La vols? No. I ell va tancar el puny ben fort, amb aquella pedreta a dins. Va tancar-lo tan i tan fort que el roc es va esmicolar i les engrunes van caure com ales d’abella seques, sobre els seus peus. Va marxar camí avall.

AQUELL VESPRE EL MEU PARE va venir a buscar la meva germana. Jo m’havia passat tota la tarda pensant. De vegades els pensaments són com els peixos dins d’un riu. Els proves d’agafar però no pots. No és perquè els peixos es moguin i marxin, que també, és sobretot perquè per culpa de l’aigua no calcules bé el lloc exacte on són. Hi capbusses la mà i només arreplegues aigua. I el peix, que havia marxat una mica enllà, torna al mateix lloc d’abans. I així pots passar-t’hi una bona estona fins que ho entens. En Joan Tur em va dir que tot el que veiem és gràcies als rajos del sol i que l’aigua és com un vidre en moviment i que desvia els rajos i aquests apunten a un lloc diferent. Per això el peix no és on et sembla. El sol i el riu fan màgia i enganyen el teu cervell. De fet, em va dir en Joan Tur, el peix és als dos llocs. Al que tu veus i on ell és de veritat, perquè els rajos del sol són tan i tan juganers que poden fer aparèixer coses que són molt lluny, tan lluny que de vegades no existeixen. I va obrir la sarrona. Jo vaig remenar i vaig agafar un paper. I bé? Em va preguntar en Joan Tur. Mi-rat-ge, vaig dir jo llegint a poc a poc. Saps què és un miratge? Jo vaig dir que no. Bé, un altre dia t’ho explicaré, però si vols agafar els peixos has d’entendre com funciona. I m’ho va ensenyar. El cas és que aquella tarda que va morir ma mare vaig estar pensant, observant aquells peixos dins del cap. Dins del cap hi tenim alguna cosa que actua com l’aigua del riu, em sembla a mi. Pots pensar una cosa i la contrària i totes dues et semblen reals. No va ser fins al vespre que vaig aconseguir pescar el pensament que volia i quan va venir mon pare li vaig dir.

M’ho he repensat.

Ell em va mirar sense moure la boca ni els ulls ni cap part del rostre. No m’agradava quan feia allò. No m’agradava gens. Vaig desitjar que el quinquè que penjava del sostre es fongués. Els rajos del sol potser t’enganyen però sempre hi veus alguna cosa. En la foscor, en canvi, pots imaginar el que vulguis. De vegades imagines coses lletges però no sempre. El quinquè no s’apagava o sigui que vaig tancar els ulls però dins les parpelles la imatge era la mateixa: la cara de mon pare immòbil. Els vaig obrir i mon pare ja no hi era, el seu lloc l’ocupava ma germana que em mirava de fit a fit. Duia una bossa amb la seva roba, l’arrossegava per terra. Tancar els ulls. Obrir-los. Ma germana al costat del pare. Tancar els ulls. Obrir-los. El pare s’inclina i li fa un petó al front. Tancar els ulls. Obrir-los. Ella em mira i jo noto alguna cosa dins les costelles. Tancar els ulls. Obrir-los. El pare agafa la bossa i l’aixeca sense esforç, com si fos buida. Tancar els ulls. Obrir-los. Ma germana mira a terra, el pare li posa la mà a l’espatlla i la fa girar lentament, amb dolçor, ella comença a caminar allunyant-se de mi. Tancar els ulls. Obrir-los. Ella em fa adeu amb la mà. Tancar els ulls. Obrir-los. El pare la segueix, amb la bossa penjada a l’esquena. Sota el marc de la porta, gira el cap i em diu:

Massa tard.

I se’n van. Tancar el ulls.

MADAME LAVEAU AJUDAVA LES DONES. Si estaves prenyada i trucaves a la seva porta sabies que t’ajudaria. També feia unes sopes delicioses i et llegia el passat. Madame Laveau deia que saber el futur és la cosa més fàcil del món, el que és difícil és mirar correctament el passat. I que és el que has fet abans el que condiciona el que faràs, no a la inversa. Quan venien les dones prenyades, ella els preparava una de les seves sopes. Era diferent per a cada dona i mentre se la bevien fent petits glops, amb el cassó agafat amb les dues mans, bufant la superfície, els llegia el passat. Em feia encendre un bon foc al menjador, portar tres galledes d’aigua fresca del pou i arrossegar el matalàs fins a dotze pams exactes de la finestra. És important que les seves ànimes vegin el camí de sortida i que allà fora hi fa fred i és fosc, em deia, això les ajuda a quedar-se. Després sabia que havia de marxar i passava la cortina que separava el menjador de la resta de la casa. Jo, abans de marxar del tot, mirava per un foradet, petit i sargit, que tenia la cortina però que permetia veure alguna cosa si tenies la mirada entrenada.

Sempre intentava veure els ulls de la dona però cap d’elles, excepte una, em va mirar perquè tenien el cap cot i estaven com concentrades en aquell foc que jo havia encès, en les seves flames ballarines i el seu crepitar suau. Alguna es quedava observant la finestra i suposo que la seva ànima estava valorant si valia la pena quedar-se sota les costelles o marxar finestra enllà. L’única dona que em va mirar fou la Noia i, a través d’aquell trau sargit, em va somriure.

Després de mirar pel forat, jo marxava perquè era conscient que Madame Laveau sabia que jo era allà i que em permetia aquella última mirada, però res més.

Madame Laveau era la meva àvia i no es deia així. Es deia Mercè. Allò de Madame Laveau era un malnom que li havien posat al poble. Un dia va tornar un noi que havia fet les Amèriques. Era pobre com una rata i va tornar igual de pobre, però malalt. Un vespre, mentre el sol lluitava amb l’horitzó més del que acostumava a fer, van trucar a la porta. Al cel, el vermell i el taronja s’escampaven per tot arreu. Els núvols, despistats, semblava que no sabien quina direcció seguir. Aquells dies Madame Laveau estava ajudant a una noia. Era de Torelló. Prou lluny com perquè no la conegués ningú al nostre poble, prou a prop com per venir caminant. L’havia prenyat un treballador del tren que estaven construint al mig de la Plana i tirava amunt, cap a les muntanyes altes. Tot i que Madame Laveau els deia que no obrissin mai la porta, suposo que aquella noia estava agraïda i volia ajudar o fer alguna cosa per a ella. Obrir la porta, per exemple. L’home de les Amèriques, aturat al llindar, va tossir. Jo era al menjador intentant que un esquirol que havia agafat es mengés una nou. Feia una bona estona que me’l mirava i li donava nous a través dels barrots de la gàbia però l’esquirol no feia res de res. Només mirar per sobre la meva espatlla, concentrat en el foc, com feien les dones prenyades. Em vaig aixecar en sentir l’estossec i vaig mirar la porta. El noi que havia trucat anava encorbat com si el mateix Déu ja l’estigués estirant cap amunt agafant-lo de l’espinada. La meva àvia va sortir de la cuina, va caminar pel passadís. La seva faldilla feia fru-fru en fregar les parets. Va mirar la noia prenyada del tren amb cara de pocs amics i va plantar-se davant del noi encorbat. Ell la va mirar i va tornar a estossegar. La noia prenyada del tren va fer una passa enrere. L’àvia li va agafar el quinqué i el va acostar als ulls del noi encorbat. El noi va parlar i l’àvia el va escoltar en silenci, amb la flama del quinqué tremolant entre ells. Quan el noi va acabar, va parlar ella.

No et puc ajudar, va dir.

Per què? va dir el noi.

Perquè la teva vida val menys que la teva mort. Si et deixo viure faràs mal a la gent.

El noi encorbat va intentar entrar a casa. La noia prenyada del tren va fer una altra passa enrere i jo vaig arrambar-me a la paret. L’àvia va treure una navalla de dins les faldilles. Sempre la portava però el noi no tenia perquè saber-ho. Es va trobar amb la fulla prement-li el coll, just sobre el mocador que hi duia nuat, i el quinqué a dos pams de la galta. L’àvia estava més quieta que les arrels de les oliveres. El noi encorbat va recular, encara amb la navalla al coll, abaixant-li el mocador i mostrant cada cop més pell i més venes i més músculs en tensió. L’àvia va tancar la porta i vàrem escoltar els renecs i les escopinades. Després el so dels seus passos geperuts allunyant-se. Fou aquell noi que va dir que allà hi vivia una bruixa, que ell n’havia conegudes moltes a Amèrica. Que la mestressa de totes, la més poderosa i diabòlica de les bruixes cubanes era Madame Laveau i que la meva àvia era encara pitjor. El noi va morir al cap de dues setmanes però el nom va quedar. A la meva àvia de seguida li va agradar. Deia que sonava a senyora important. Va demanar a tothom, dins de casa, que l’anomenés així, només a mi em deixava dir-li àvia però quan parlava d’ella amb qualsevol altra persona li deia Madame Laveau. En Joan Tur em va dir que tenim tres noms. El que ens posen en néixer, el que tenim quan som adults i el que deixem en morir, i que nosaltres només podem triar el segon. Li vaig preguntar: Joan Tur quin dels tres noms és? Ell va encendre un cigarro, va bufar dues vegades la punta incandescent, va fer una pipada i em va dir que aquest era el nom que havia triat ell. Com et deies abans? Em va mirar, va somriure i es va treure la pistola que duia a la faixa. Va apuntar al quinqué i va fer veure que disparava: pum! Va tornar a somriure. Gertrudis, va dir-me, i aleshores em va explicar allò de l’oració que salva mil ànimes. Era difícil saber quan en Joan Tur deia veritat o mentida. Quan em va explicar això dels noms jo ja sabia que el meu nom d’ara no era el que m’havien posat en néixer. El meu poble s’amaga i una de les maneres de fer-ho és amagar els nostres noms. Per això, li vaig dir a en Joan Tur que jo no tenia tres noms, sinó quatre. Que jo en néixer, ja tenia dos noms i un era el nom amagatall.

En Joan Tur va inclinar el cap i va mirar-me encuriosit, com fan els gossos quan els dius coses que no entenen. Va endreçar la pistola a la faixa i em va abraçar. I aleshores em va explicar la història del seu pare, de l’home que li va fer de pare i de l’àngel Abandó.

EL MEU POBLE ES DIU TARADELL. No sé si és el primer nom, el segon, el tercer o el nom amagatall. Quan només hi érem la meva àvia i jo, abans que arribés l’home de l’arbre i la dona sense pit, abans d’en Joan Tur, abans que els nens trobats fossin la meva família, abans del capellà nou, abans de la partida d’en Bonaplata, abans que tot allò que coneixia es cremés i s’enfilés cel amunt i que dins de la fumera gegantina veiés les ànimes del que més he estimat pujant enlaire i cridant plenes d’angoixa, abans de tot allò, jo em llevava el primer.

L’àvia es passava moltes nits en blanc perquè segons ella, és a la nit quan la porta entre els dos mons s’obre. A les nits remenava pots i tintures i mil potingues. Aquell dringar va esdevenir una cançó de bressol per mi, quan no el sentia no hi havia manera de dormir. Això feia de nit. A l’alba i al capvespre, Madame Laveau passejava pel bosc recollint plantes i flors i cuques. La resta del dia dormia o feia les coses dins de casa que no em deixava ni veure ni saber. Així que quan sortia el sol, ella es ficava al llit i jo en sortia.

Vivíem en una mena de sot, i per anar al poble havia de pujar unes escales de pedra. Un cop a dalt, anava a l’esquerra. Xutava un roc i provava d’encertar un dels arbres de la filera de trèmols que hi havia al costat del camí. De vegades ho aconseguia, de vegades no i tenia la sensació que allò marcaria la sort del meu dia. Després trucava a la porta de can Xalot. La dona obria i, agafant-se el mantó, abrigant-se els pits, em posava els dits molsuts damunt l’espatlla i em conduïa cap a la cuina on en Xalot i ella esmorzaven. Em donaven una llesca gran de pa amb mantega i llet, jo donava les gràcies i sortia. Esperava una estona a que passés el gos llardós. Ningú no sabia de qui era ni on vivia el gos llardós, només que hi era. Semblava que tingués un rellotge a les potes perquè sempre, a la mateixa hora exacta, passava per davant de can Xalot. Trotava capficat, com si hagués de fer alguna cosa important, i jo el seguia. Anys més tard el gos llardós va agafar la ràbia i el van trobar penjat de la branca del til·ler que hi havia a l’ajuntament. Tenia la boca plena d’escuma blanca i seca i el pèl atapeït de fulles i branquillons de bosc. Quan el vaig veure vaig pensar en el meu avi, que havia mort penjat d’un ganxo rovellat. Li vaig preguntar a la meva àvia si ell també havia mort de ràbia. Ella va fer el que sempre feia quan jo deia alguna cosa sense solta ni volta, va escopir a terra, i va dir que marxés. I això vaig fer.

El gos llardós passava per la Font Gran, bevia aigua i jo també. Després enfilava cap al barber. En Rateta li deixava un plat ple de llet i el gos llardós se la cruspia com si fos un gat. Sempre me’n deixava una mica i jo escurava el plat. No és que m’agradés aquella llet ni llepar aquell plat, però em semblava de mala educació menysprear-li el gest. Després girava a la dreta i arrencava a córrer un centenar de metres fins al padró que hi havia a la plaça. Jo també corria. La carnissera sempre tenia el padró ple de flors i el gos llardós les ensumava. Mentre ho feia jo em dedicava a observar com la carnissera, rere el finestral, se’l mirava. Després trotava tranquil·lament fins a l’església. Mirava enlaire on Sant Genís ens mostrava uns papers i una ploma d’escriure, feia anar la trufa a dreta i esquerra i seguia el seu camí fins al fossar. Passejàvem entre les tombes i mentre jo m’aturava davant la de ma mare, ell semblava que vagarejava entre les creus però no, sabia exactament on anava. Finalment triava una tomba, sempre la mateixa, llepava el nom de la làpida i s’hi ajeia a sobre. La tomba era del marit de la carnissera. Li vaig preguntar a l’àvia com és que el gos llardós s’estirava allà, que si era el gos del carnisser. Estava fent una potinga d’ortiga blanca. N’havia collit un cabàs, n’agafava un grapat i el retorçava amb les mans per treure’n el suc blanc, que queia gotejant sobre un pot de vidre.

No, no és el gos del carnisser.

I per què s’ajeu allà?

És el carnisser.

Com?

Que aquell gos és el carnisser.

Jo em vaig gratar el braç i vaig mirar a terra. En Joan Tur em va explicar que feia aquell gest sempre que hi havia alguna barrera entre allò que volia i jo. Un obstacle, va dir en Joan Tur. Quan hi ha un obstacle entre tu i el que desitges, et grates el braç. Doncs aquell dia me’l gratava, sí, tot i que no sabia que ho feia sempre que em trobava davant d’un obstacle. L’àvia sí que ho devia saber perquè va aixecar els ulls un moment de l’ortiga blanca, que encara gotejava, i em va explicar que el carnisser era un bon home. Potser l’única bona persona del poble. I els Xalots? vaig dir. Ella va sospirar. Sí, també, però no tant, calla i escolta. Em va explicar que el carnisser va morir mentre dormia, abraçat a la seva dona. Que ella no se n’havia adonat que s’havia mort. Quan va obrir els ulls, ell ja no hi era. Totes les portes de la casa eren obertes i quan ella, descalça, vestida només amb la camisa de dormir, amb els punys closos i prement-se fortament el pit, va mirar enfora, va veure pel caminet que duu al bosc, una llumeta. Després va sentir un lladruc. L’endemà el gos llardós voltava pel poble.

UN COP DEIXAVA EL GOS LLARDÓS cargolat sobre la seva tomba, havia de tornar a casa. M’agradava baixar al riu. A l’hivern tirava pedres al glaç dels redossos i a l’estiu m’hi banyava. A la primavera i a la tardor només hi anava i el mirava. El problema era que per anar al riu des del fossar, s’havia de passar pel carrer Estret i allà hi havia els nanos. Quan em veien, em tiraven rocs. De vegades m’enxampaven, d’altres no. Sempre que arribava a casa amb un trau al cap, esperava que l’àvia es posés les sabates i anés tota decidida, amb cara de mala llet, fins al carrer Estret i els clavés una bufa. Una per galta, una per nano. Però no ho va fer mai. Em mirava i m’assenyalava amb el nas on hi havia els pots amb els desinfectants. Normalment triava el de farigola perquè feia bona olor.

Quan va arribar l’home de l’arbre, algunes coses van començar i d’altres s’acabaren. Que els nanos em tiressin rocs fou una de les coses que es va acabar. Els problemes, però, van començar. Els de debò, vull dir.

Tant si m’apedregaven com si no, després anava al Tint. Cada dia a les cinc del matí se sentia una sirena. Tenia, al mateix temps, un so agut i greu. Era ben curiós. Sonava durant tres o quatre minuts, sense pausa. Després s’aturava una mica i hi tornava. Així fins a tres vegades. Tot aquell so, tan llarg i espès, semblava que s’estirava i surava damunt la boira i es convertia en un tel que s’enganxava a la panxa del cel i s’hi quedava fins al migdia. Jo, en sentir-lo, em llevava, em fregava les lleganyes i mirava per la finestra. La fàbrica estava encara més ensotada que casa nostra i només havia de mirar avall, en direcció al riu, per veure un altre riu, el de les dones que, cargolades sobre els seus ventres, abrigades amb coses negres que penjaven dels seus cossos com caramells foscos, baixaven pel caminet de sorra, entre la boira, travessaven el pont de fusta sobre el riu i entraven per la porta principal. La llum taronja d’aquella porta se les empassava i, una estona més tard, podies veure les seves siluetes feinejant sobre els telers, a través de les finestres.

A l’època de la que us parlo, quan, després de deixar el gos llardós, anava al Tint, ja feia estona que les dones havien entrat. Jo caminava entre les ortigues de la paret sud i buscava la finestra on sabia que havia treballat ma mare. Crec que més que curar-me l’enyor, aquella finestra el feia més viu. Ja ho té això l’enyor. Neix en acostar-se a allò que has perdut, no en allunyar-se’n. El so dels telers ho omplia tot, tric trac tric trac, les siluetes anaven i venien, i quan els turmells em bullien per culpa de les ortigues, marxava. A cada passa m’ajupia i me’ls fregava amb escopinades. Els ulls també em picaven.

Marxant de la fàbrica, dalt d’un turonet, podies veure la casa dels nens perduts. Madame Laveau en deia dels nens trobats, però era l’única persona en tot el poble que en deia així. Jo no me’n recordo, però es veu que fa temps va arribar el primer nen. Va entrar al poble a través del Pujoló, que en aquella època era un bosc dels de veritat. Amb milers de pins i unes herbotes altes que t’arribaven al melic i unes bardisses atapeïdes i espesses on s’hi amagaven pardals, conills de bosc, eriçons i les rates que havien fugit del poble. Aquell primer nen era sord i duia una maleta gran i quadrada, de pell, que s’havia lligat amb cordes a l’esquena, com si fos una closca.

Des del Pujoló, si baixes a l’esquerra hi ha la fàbrica, si tires recte entres al poble i si t’enfiles a la dreta vas a parar a una casa que tothom sabia que estava embruixada. Tothom, excepte la meva àvia, és clar. Ella deia que el que estava embruixat era tot el poble, excepte justament aquella casa. Es veu que un dia, fa molts anys, la dona que vivia allà no va anar a la fàbrica, ni l’home al taller ni els nens a l’escola. Tampoc l’endemà. Ni l’altre. El quart dia l’home que feia d’agutzil va avisar l’alcalde i aquest al sereno que, mig adormit, va anar a obrir la casa. Se’ls van trobar a tots dormint, cadascú al seu llit, només que no dormien. Tenien els ulls ben oberts i somreien, no hi havia mosques ni cucs ni pudor, els seus cossos semblaven acabats de rentar i pentinar però els seus cors no bategaven. No els van voler enterrar i els van cremar al jardí. Tot el poble va anar a veure la foguera. El capellà va exorcitzar l’aire, la terra on cremaven els cadàvers i el poble, però no la casa. Deia que allà dins hi havia una presència malèfica massa poderosa per ell, que si volien podien avisar el bisbe. El poble gairebé l’apedrega. Li van dir que ni li passés pel cap fer emprenyar aquell esperit, que el millor que podien fer era deixar-lo tranquil. Des d’aleshores, ningú no hi havia tornat a posar els peus. La presència d’aquella casa, dalt del turó, era com un recordatori etern per a tot el poble. Un avís sobre la negror de les ànimes. Mirar-la massa estona era provocar la fosca i per això tothom abaixava el cap quan el sol feia refulgir els seus vidres trencats i el seu sostre de pissarra. Si només mirar-la ja provocava calfreds i anomenar-la feia que la gent se senyés tres vegades, entrar-hi era inimaginable. Però aquell Noi, amb la maleta-closca a l’esquena, ho va fer. Entrar-hi. Els peus i la resta del cos, excepte allò que hi ha dins les orelles que ens permet escoltar i sentir les veus i els ocells i el trencadís d’una branca quan s’acosta algú. Potser els sords no senten els gemecs de les ànimes mortes, qui sap.

Es veu que ma mare s’hi passava hores mirant la casa i el Noi. Primer des de lluny, però s’hi va anar acostant cada dia una mica més. Pam a pam, fins arribar just davant la porta. Es passava aquelles hores asseguda allà, amb les mans dins la bossa que li feien les faldilles, com si els dits fossin mores que hagués collit. Potser ho feia perquè entenia el que és arribar a un poble nou i que ningú no et parli.

L’ÀVIA VA ARRIBAR a Taradell amb les seves dues filles un dia d’estiu. Venien del nord tot i que ma mare sempre em deia que no venien. Fugien. Si li preguntava per què, em deia que perquè érem diferents i aquí s’acabava la història. Si volia saber més coses havia d’anar a preguntar-li a Madame Laveau.

La meva feina no els agradava gaire a aquells lleparosaris, em deia. El nostre poble sempre ha estat malvist i de les coses que deien de nosaltres totes eren mentides excepte una. Quina? Preguntava jo. El seu Déu i el nostre no és el mateix, em responia. Ens feien viure als afores del poble, més enllà del riu perquè el riu, segons ells, els protegia i purificava; havíem de cosir-nos un senyal a la roba, una mena de petjada de gat de color vermell i pobre de tu si sorties al carrer sense allò; havies de portar una campaneta que havies de fer sonar cada cop que anaves al poble perquè la gent se’n pogués allunyar a temps; les botigues tenien un forat a la paret amb el nostre nom i per allí ens donaven el que havíem comprat, no podíem ni acostar-nos a la porta; teníem la nostra pròpia pila baptismal, el nostre banc a l’església, marcaven una línia al cementiri i cap de nosaltres no la podia travessar, si volies enterrar algú ho havies de fer d’aquella línia enllà; deien que practicàvem rituals herètics, que fornicàvem entre germans, entre pares i fills, que érem portadors de la lepra; ningú no parlava amb nosaltres si no era per insultar-nos, no ens podien tocar i encara menys tenir cap tipus de relació amb nosaltres, l’amistat amb nosaltres estava castigada, donar-nos ajuda, un sacrilegi; ens aparellàvem entre nosaltres, ens casàvem entre nosaltres, teníem fills entre nosaltres, ens besàvem, tocàvem, escopíem entre nosaltres, emmalaltíem entre nosaltres, naixíem i moríem entre nosaltres.

Aquí la meva àvia feia una pausa i deia

Però…

I la pausa s’allargava mentre afegia més branques al foc o plegava la roba o aixafava llavors de farigola amb el morter. Aquest era el moment que més m’agradava de la història.

Però hi va haver un home que no va seguir cap d’aquelles normes. Aquell home era el teu avi.

I jo somreia fins a posar-me vermell mirant el foc o la roba plegada o escoltant les llavors esclafant-se.

Ell no era dels nostres però va decidir que no dúiem la lepra ni cap altra malaltia, que no passava res si parlava amb nosaltres o ens tocava, que podia treure’ns la roba amb la petjada de gat vermella cosida, que podia abraçar-nos, passejar-nos els dits per les galtes, el coll, els pits i la línia de l’esquena, molt a poc a poc, fent que aquells dits llisquessin amunt i avall, avall i amunt, que podia estimar-nos una i cent vegades, que podia tenir filles, una i una altra, amb nosaltres, que podíem anar a comprar entrant per la porta, que si volíem resar podíem seure on volguéssim i quan ens moríssim, ens podíem enterrar al bell mig del cementiri, si era això el que volíem.

Aquí la meva àvia feia una segona pausa i deia

Però…

I la pausa s’allargava mentre retirava les cendres de la llar de foc o sargia la roba foradada o llençava les llavors de farigola buides al terra de la cuina. Aquest era el moment que menys m’agradava de la història.

Però hi ha emocions humanes que són com les dents de les rates. Tu saps què els passa a les dents de les rates? I jo deia que no. I ella continuava. Doncs que no poden deixar de créixer. Per això estan tot el sant dia rosegant coses. No és perquè vulguin, o perquè els agradi, necessiten fer-ho. Si no ho fessin aquelles dents creixerien, travessarien pells, cartílags, tendrums, trencarien ossos, s’obririen pas entre els òrgans, enmig de rius de sang, com gegantins punyals corbats, fins a matar-les. Algunes emocions humanes fan el mateix. L’enveja, la ignorància, la por, la rancúnia, la venjança o l’arrogància, per exemple. Si les tens, pots notar com creixen i creixen i creixen, i no tens més remei que fer-les anar i per fer-les anar has de mossegar i rosegar, si no ho fessis et perforarien el cervell. Per això el poble va clavar un ganxo de ferro a la façana de l’ajuntament, sota el balcó on onejaven les banderes. Després van anar a buscar aquell home, el que pensava que no teníem la lepra, el que ens parlava, ens tocava i ens feia pessigolles. El van lligar a un cavall i el van arrossegar per terra fins al poble del costat i els homes, dones i nens d’aquell altre poble li van escopir i apedregar i li van clavar forques. El van arrossegar de nou cap al primer poble, a través del mateix camí que es va omplir de sang. Després el van penjar d’aquell ganxo i el van deixar allà. Dies. Setmanes. El seu cos va començar a caure a trossos. A baix, desenes de gossos esperaven que caigués un dit, una orella, un tros de fetge o un budell sec. El teu avi es va anar desfent com quan poses una espelma cap per avall i la cera cau i cau i cau. Quan ja no en quedava res, el van despenjar i els gossos van emportar-se els ossos. Cada un va agafar el que va poder i van sortir disparats cap aquí i cap allà, com un esternut sobre un pilonet de sal, a rosegar-lo amb calma, assaborint-ne el moll. El rosegaven i l’enterraven, el tornaven a desenterrar i el seguien rosegant. Així durant dies. Fins que ja no en va quedar res, ni la pols de la pols. Després van seguir amb les seves vides. Tafanejant les escombraries, marcant les cantonades amb les seves pixades, empaitant ocells o fugint de les pedrades dels nanos. I ara ves amb la teva mare.

On és l’altra? Preguntava jo.

L’altra què?

Filla. Sempre comences amb dues filles i acabes amb una. On és l’altra?

I Madame Laveau deixava de fer el que estigués fent, mirava la finestra o la paret o la pluja o la boira o el sol i em deia, altre cop.

Ves amb la teva mare.

No era bona idea preguntar dues vegades una mateixa cosa a l’àvia. Un temps més tard vaig saber on era l’altra filla, i vaig entendre per què la resposta sempre era buida, com els ossos dels ocells, i que per això mateix podia fugir volant quan sentia un soroll amenaçant. També vaig saber com es deia el nostre poble i que no ens diferenciàvem de la resta perquè fóssim una raça diferent, ni perquè tinguéssim el nas així o aixà, ni el nostre alè pudís, ni perquè les nostres dents fossin llargues o curtes, perquè penséssim diferent ni perquè la nostra sang fos estranya. L’única cosa que diferenciava els cagots de la resta és que, segles abans, érem els més pobres dels pobres i que aquella marca invisible passava de generació en generació, a través dels nostres noms i cognoms, a través del xiuxiueig, de la saliva dins les escopinades i de l’odi heretat que és tan espès com un bosc de bardisses, que un cop dins no en surts i punxa i fa mal.

Però us estava dient això de ma mare i el Noi. Jo crec que potser per aquesta història que m’explicava l’àvia, ma mare mirava tant la casa dels nens trobats i el Noi. Potser veia en aquell Noi alguna cosa que ella havia viscut abans. El rebuig. I dues coses rebutjades s’entenen. O això em sembla a mi.

EL PRIMER QUE VA FER EL NOI en arribar a aquella casa maleïda fou remoure la terra del jardí i fer-hi un hort. Va comprar les llavors a Can Garriga del Pa, el lloc del poble on venien llavors, nitrat de Xile i pólvora. També hi havia Can Garriga del Vi, ple de botes i taules enganxoses. I Can Garriga, que era del pare dels altres dos Garrigues i que, per raons que desconec, no es parlava amb els seus fills i que venia formatges i sacs buits.

Fou una d’aquelles tardes, quan el Noi es mirava les mongeteres que ja treien el cap i arrencava les males herbes, que ma mare hi va parlar.

Què són? va preguntar, assenyalant les mongeteres acabades de néixer. El Noi va seguir feinejant com si res.

Ei! va dir ma mare, què són aquestes coses que has plantat?

I ell va ajupir-se, va arrencar una mena de trèvol, el va deixar al cabàs i va anar fent amb els altres trèvols.

Ei!! va cridar ma mare.

Però res de res. El Noi no li feia ni cas.

Així que ella es va aixecar i tota decidida es va plantar darrere seu i li va tocar l’espatlla. El Noi va fer un bot com si fos la guspira d’una pedra foguera quan la colpeges amb una destral, va entrebancar-se amb el cabàs, va caure d’esquena i va aixafar unes quantes mongeteres. Així ma mare va saber totes dues coses. Que allò esclafat eren mongetes i que el Noi era sord.

Després d’aquell dia ella anava cada tarda a ajudar el Noi a l’hort. I després a la casa, que també tenia molta feina. I al rusc d’abelles que volia construir a la part de darrere. Pel que em va dir ma mare, parlar parlar, parlaven poc. Jo vaig riure i ella em va dir que no rigués. Que el que volia dir era que es comunicaven poc, amb gestos i paraules, però poc. Jo suposo que es deien coses, però d’altres maneres. Tocant-se, per exemple. Això no li vaig dir, ho he pensat ara recordant el que, temps després, em va dir en Joan Tur sobre que no hi ha res més sensible que el tros de pell que tenim al tou dels dits. Que allà hi ha el tacte més pur de tots els tactes. Més que la boca? Vaig dir jo. I en Joan Tur va fer aquell somriure seu. T’estimaran molt quan siguis gran, va dir-me.

Tot i que el Noi sabia llegir els llavis, ma mare va voler aprendre algunes paraules del llenguatge dels signes. Va començar amb l’alfabet però li va semblar massa difícil, tot i així va aconseguir lletrejar algunes coses: Noi, arbre, el seu nom i lluna, per exemple, però no gaires més. Les paraules li van semblar més fàcils i de seguida va dibuixar coses. Això ho podem fer junts, ja veuràs:

Col·loca les dues mans planes, en horitzontal, mirant a terra, i ara en col·loques una damunt de l’altra. Ja està. És fàcil i aquesta és una paraula molt important: vol dir amics. Si t’agafes el lòbul de l’orella amb els dits: noia. Si estires el dit índex i el fas anar amunt i avall: penis. Si et fas un petó als dits i els piques contra el cor: bo. I la que més li agradava a ma mare, per dir-li al Noi que era ros s’havia de posar la mà al cap com si fos la cresta d’un gall i fer-la moure. Es veu que reia cada cop que ho feia i ho feia sovint, tant que el Noi s’enfadava i ella encara reia més. Jo li vaig demanar mil vegades que m’ensenyés a parlar amb les mans, però ella sempre em deia que no. Es mossegava els llavis, es cargolava la punta dels cabells amb un dit, mirava a terra i em deia que no. Quan va morir ma mare, li hauria pogut demanar al Noi, però cada vegada que m’hi acostava em mirava d’una manera que no m’agradava gens i girava cua. No és que em mirés amb ràbia o que fes por, no, era més aviat com la mirada que et fan els gossos quan un senglar els ha obert les tripes i s’estan morint. I tu t’hi acostes i ells tremolen, i tu els acarones i ells tremolen encara més, i tu els xiuxiueges coses boniques dins les orelles i ells comencen a calmar-se, i tu li dius amb els ulls i amb les carícies i amb el xiuxiueig que els estimes molt i ells ja no tremolen gens però et miren d’una manera que no es pot oblidar. Aquesta és més o menys la mirada que vull dir.

QUAN VAN POSAR LES PRIMERES ABELLES al rusc el Noi se les va quedar mirant com qui mira una iaia fent mitja. Van quedar-se una bona estona en silenci, veient com aquells cossos peluts i flonjos bellugaven els seus abdòmens a dreta i esquerra i feien anar les ales sense volar, entrant i sortint dels forats del rusc. Ma mare li va picar el braç amb el dit. El Noi va estar un parell de segons més mirant les abelles abans de girar-se.

No et fan por? va preguntar ma mare, i es va tocar la galta dreta amb els dos dits llargs, enfonsant-los dues vegades. El Noi va fer que no amb el cap i van continuar fent coses a l’hort. Va estar més silenciós del que acostumava a estar i de tant en tant mirava les coses sense veure-les. S’hi encantava i la mirada es quedava allà, penjada, com una aranya que s’hagués mort mentre baixava fent la teranyina, amb el fil sortint-li del cul, balancejant-se suaument a un cantó i a un altre. Es va equivocar de planter, va regar coses que no tocaven i va fer un pilonet de pedres mentre esperava que ma mare posés bé les canyes de les tomateres. Quan el sol ja baixava disparat cap a l’horitzó i ma mare va dir que se n’anava, el Noi va amagar les mans a les butxaques i no va dir res. Ella va fer el gest d’adeu, que és el mateix pels sords que pels que hi sentim, però ell va seguir igual: mans a les butxaques i llavis premuts. Ma mare va aixecar les espatlles, va dir, doncs molt bé, i va començar a baixar el turó. I aleshores va passar una cosa extraordinària. El Noi va parlar. Va ser com un gemec però ma mare va escoltar perfectament la paraula «espera». Es va girar cap a ell que seguia igual: mans a les butxaques i llavis premuts. Potser ho havia somiat.

Saps parlar?

Sí.

Ma mare va aixecar les celles.

No soc sord de naixement.

La seva veu semblava que sortís de dins d’un bassal. Tampoc no tenia la música que hauria de tenir ni l’entonació, pujava on havia de baixar i al revés, però s’entenia perfectament.

I per què no has parlat fins ara?

Ja ho veus.

El què?

Que no ho faig bé.

Ho fas perfecte.

Mentida.

Bé, sí, però tampoc tan malament.

El Noi va arronsar les espatlles.

Quan feia que no parlaves?

El Noi va aixecar els tres primers dits, això vol dir tres, si hagués aixecat els tres últims hauria volgut dir nou. Ma mare va tornar a pujar el camí i es va plantar al seu costat. El Noi, encara amb les mans a les butxaques va entrar a la casa i ella el va seguir.

EL PRIMER COP, EL NOI TENIA un parell d’anys. Va anar al metge perquè s’havia empassat un parell de botons. No és que es trobés malament ni que estigués espantat, però la seva mare l’hi va portar per si de cas. Li van preguntar com eren els botons i ella va dir que de metall. Quina mida? Va estirar el dit índex i va indicar la mida que va de la punta del dit fins al primer plec. El metge va aixecar les celles. La mare va afegir que tenien forma de banya i el metge les va aixecar encara més. Una cosa així podria esgarrapar-li els budells per dins, va dir i van decidir operar-lo. Li van fer un tall a la panxa i van treure els botons. Eren de plàstic, rodons i molt petits. La mare va disculpar-se. Va dir que estava convençuda que eren els que havia tret a una jaqueta vella, una que tenia uns botons de banya. Són coses que passen, va dir el metge. Ningú no li va preguntar res al Noi.

El segon fou tres setmanes després. Aquesta vegada no eren botons sinó unes agulles de cosir. Quan el van tornar a obrir (van fer un tall al costat de l’altre perquè el primer encara era tendre) van trobar-hi un didal. Ha de vigilar, li van dir, i la mare, amb els ulls vermells deia que sí amb el cap. Deixi el cosidor lluny del nen, on no hi pugui arribar. I ella va contestar, sanglotant, que ja ho feia. Que no entenia com s’havia empassat el didal, ni els botons, que era molt curosa amb totes aquelles coses. Que, si us plau, no li diguessin res al seu marit perquè quan s’enfadava no només cridava. El metge li va dir que no es preocupés, que no dirien res i la infermera li va passar el braç per l’espatlla i la va abraçar mentre ella, plorant ara ja a llàgrima viva, no parava de donar les gràcies.

La tercera vegada no s’havia empassat res estrany, sinó que tenia un tall molt lleig al tou de la cama. La dona l’havia dut a coll, embolcallat en una flassada de color llet agra i li havia embenat la cameta amb draps blancs. La sang havia arribat fins a la flassada i, quan la van deixar damunt la cadira de la consulta, s’hi podia veure una taca semblant a agafar un colom, esventrar-lo i estavellar-lo contra una núvia. El metge es va mirar aquella flassada i després la cama del nen. Era un tall profund i net. El van desinfectar i cosir i li van preguntar què havia passat. Li havia caigut un plat quan desparava la taula, després de dinar, va intentar escombrar-ho tot però amb els nervis, i aquí la dona va abaixar la mirada, i el meu marit dient-me coses i jo amb l’escombra i ell dient més coses i jo anava ràpid i ell es va aixecar de taula i potser es va quedar algun tros del plat per terra i el nen el devia agafar mentre jugava i, aquí la dona va tornar a plorar i a dir que no li diguessin al marit, si us plau, si us plau, va gemegar. El metge, aquest cop, se la va mirar fixament. Va seure a la taula, va escriure la fórmula que havia d’entregar a l’apotecari i li va allargar el paper en silenci. La infermera la va tornar a abraçar, aquesta vegada més fort que abans, i més temps.

El Noi va descobrir el significat de la paraula dolor en la seva quarta visita, deu dies més tard.

La consulta feia olor de lleixiu i sosa càustica. El nen plorava com no havia plorat cap de les altres vegades. La mare deia que no sabia què li passava. La infermera el va agafar per les aixelles i el nen no només plorava, també deia alguna cosa. Va escoltar amb atenció, mirant-se’l fixament com si fos amb els ulls que pogués sentir-hi, i va entendre una paraula: mal. Li va preguntar on li feia mal i el nen es va tocar l’orella. El metge era rere seu, observant. La mare havia anat fent petites passes enrere, fins a quedar-se mig amagada en un racó de la consulta, al costat de la porta, amb les mans fetes dos punys sobre el pit que pujava i baixava. Potser fou perquè no s’ho esperava o perquè el metge i la infermera li havien dit que no faria mal o perquè, rere la finestra de la consulta, feia sol i el cel era d’un blau tan transparent que, si t’hi fixaves prou bé, podies veure els àngels netejant-se les ales. Podia ser per alguna d’aquestes coses o per alguna altra, qui sap. El cas és que quan l’agulla li va perforar el timpà, totes les campanes de l’infern van sonar alhora.

La mare es va acostar a la llitera, retorçava un mocador blanc amb les dues mans com si el volgués esprémer. Durant tota aquella estona no havia tocat el seu fill en cap moment. Ni quan l’havien estirat, ni quan li havien aixecat el caparró per posar-li una tovallola sota l’orella, ni quan van punxar-lo dins l’orella, ni quan va omplir la tovallola de pus, ni quan el Noi es va incorporar, amb les llàgrimes rodolant galta avall i el pus baixant a raig per un costat del coll. Va ser la infermera la que va eixugar aquelles llàgrimes amb els polzes i li va dir que havia estat molt valent. El metge es rentava les mans. El planeta devia girar i els ocells devien piular, els cucs devien foradar la terra i els vaixells travessar els oceans. Però on era la seva mare?

El Noi, encara aguantant-se els sanglots, la va buscar amb la mirada, i el que va trobar va ser un rostre il·luminat per un somriure misteriós i uns ulls que no parpellejaven, com si la seva mare no fos la seva mare sinó una relíquia, un retaule penjat en una església. L’únic moviment que demostrava que era un ésser viu eren aquells dits retorçant el mocador, ara en un sentit, ara en l’altre.

L’otitis es va allargar quatre setmanes i cada visita al metge fou pitjor que l’anterior. Cada punxada feia més mal i juntament amb el pus, va començar a rajar sang. El mocador de la seva mare va anar canviant de color, però no els seus gestos. Pel que fa al Noi, a partir de la tercera punxada va decidir no plorar més. Les llàgrimes li corrien pel rostre exactament igual però ell no plorava. Tensava el cos, es mossegava el llavi de sota amb les dents i es clavava les ungles als palmells closos. Soc més fort que tu, es deia, soc més fort que tu, es repetia, soc més fort que tu, un cop i un altre. La seva ment pronunciava aquella frase com qui resa i fa passar els grans del rosari entre els dits, fent anar el cap endavant i enrere.

La darrera setmana de punxades, el silenci a la consulta era total. Ni el metge ni la infermera provaven de tranquil·litzar-lo, tampoc li deien res en acabar. Només se sentia el dringar de l’instrumental dins la cubeta metàl·lica, el xuclar de l’èmbol i el lliscar del pus i la sang fins a la tovallola que li posaven sota el cap inclinat. També s’acabaren les carícies i les mirades. Els ulls anaven d’un lloc a l’altre, com les mosques, i algunes li anaven a parar a ell i als seus ulls, sí, però no eren mirades. Eren només sargantanes que s’havien aturat allà casualment per, just després, continuar arrossegant la panxa més enllà. Hi havia la finestra, això sí. I rere els vidres els dies s’havien anat escurçant i el cel, enfosquint.

Va començar a venir la veïna, una dona coixa per culpa de la polio, i, assegudes al sofà, li agafava les mans a la mare del Noi i li donava copets i li deia que tot s’arreglaria, que havia sigut una mala ratxa però que al Noi se’l veia bé i era un nano fort. La mare deia que sí, i somicava i ficava les mans dins el davantal, però el que més recorda el Noi d’aquelles visites de la veïna era el somriure estrany de la seva mare. Un somriure que no havia marxat des del dia de la consulta, al contrari, no feia altra cosa que expandir-se pel seu rostre.

El Noi diu que el que li va salvar la vida fou que la seva mare es va prenyar una altra vegada. De sobte les malalties i accidents van acabar-se. Un cop prenyada, la seva mare s’acaronava la panxa com si allà dins hi guardés una gata maula. El seu pare la cuidava més que mai, la veïna coixa li portava pans de pessic i fruita confitada. Pel que fa al Noi, simplement era allà. Li donaven menjar, el vestien, li treien els mocs i el banyaven, però tret d’aquestes coses semblava que havia esdevingut un objecte més de la casa, una andròmina amb vida, com els clavells de moro que penjaven del balcó, calia regar-los i treure’ls-hi les fulles mortes, sí, però ja està.

Va arribar la Maria, que era una nena riallera i goluda. Tenia unes galtones que demanaven a crits que les pessiguessis només per veure com envermellien. Els dos primers mesos foren un no parar de visites al pis per veure la nova vida. La casa es va omplir de regals i felicitacions. L’aire que respiraven a casa fou substituït per petonets i abraçades al nou infant. Si inspiraves, l’única cosa que arribava als teus pulmons eren els deixa’m-la agafar, els ai quina coseta, i els guru-guru de la Maria. Els mobles s’entapissaren de peücs tricotats, gorrets de punt, amanyacs de gasa. Pertot surava l’organdí, la seda, les puntes, cintes i farbalans. El Noi va explicar que no recorda haver vist mai la seva mare tan feliç.

Quan les visites van començar a minvar, la Maria es va morir. Fou una tarda, dins del seu llitet, després de la migdiada. La seva mare la va anar a despertar perquè li tocava mamar i no va obrir els ulls.

Les visites van tornar però aquesta vegada per abraçar, compadir i plànyer la mare. El cos d’aquella dona va esdevenir el mur de les lamentacions. Família, amics i veïns hi peregrinaven. Les mostres d’amor, tendresa i atenció eren curosament doblegades i introduïdes entre les escletxes que oferia aquell rostre. Allò va durar, pel que recorda el Noi, ben bé un mes. Quan les visites, de nou, van deixar de fer acte de presència, la mare del Noi, en silenci, va rentar tota la roba del nadó, la va plegar amb cura, la va endreçar dins una capsa, hi va escriure el nom: Maria i va fer lliscar aquella capsa sota el llit on la Maria va ser concebuda.

Els dos anys següents van arribar dos nadons més, un nen i una nena. El nen, Raúl, va morir unes hores després del part, quan encara era a l’hospital amb la seva mare. L’endemà es va organitzar un sepeli i fou com entrar dins d’un bosc el dia després d’un gran incendi. L’afecte, la consideració i la tendresa van ser encara més grans. Tothom es compadia d’aquella dona abatuda i desemparada.

Ella, en arribar a casa, va tornar a repetir el ritual. Va rentar la roba del nadó que encara no havia estrenat, la va plegar amb cura i va col·locar la segona caixa de cartró al costat de la primera.

La nena es va dir Bàrbara. Es veu que tenia els cabells rinxolats i els ulls blaus, com el pare, i que quan passaves per davant del seu bressol la Bàrbara aixecava els braços molsuts i feia anar les manetes com si engrapés l’aire. Si l’agafaves a coll, et xuclava la galta i et feia unes pessigolles que se t’escampaven per tot el cos. També es va morir. Era un 2 de març i tenia tres mesos. Les venes i artèries de la comunitat es van obrir buscant l’escalfor per donar a la família que, en tan poc temps, havia perdut tres fills. La desolació era absoluta, la perplexitat completa, el dolor inconcebible.

Ella va repetir la cerimònia i va posar la tercera caixa al costat de les altres dues.

La mare del Noi es va tornar a quedar embarassada i va donar a llum nou mesos després de l’última mort. El nadó, batejat amb el nom de Toni, va morir als catorze dies. Aquesta vegada, el pare va fer venir un metge de la capital. Era un home fort que, malgrat la primavera, vestia abric i botes negres. Va fer algunes preguntes a la mare que amb prou feines va parlar. Es balancejava endavant i enrere, asseguda a la cadira, i a cada intent d’articular una frase, arribaven els sanglots i les pregàries que dirigia a Crist i, especialment, a la seva mare, la Verge Maria. El metge va demanar al pare si li podia fer cafè. Se’n va beure tres tasses. Va deixar el seu maletí de xarol lluent sobre el llit de l’habitació de matrimoni. Al costat, li havien preparat una taula petita, amb el nadó a sobre. El Noi s’ho mirava tot des de la porta fins que el metge va estossegar i amb un moviment de mentó li va dir que marxés. No va ser capaç de diagnosticar la causa de la mort. Era un nen sa. Això és el que va dir. De vegades els nadons moren sobtadament i no sabem per què. Ho sento. I va marxar, però abans va parlar amb el pare. El Noi els va veure passejar pel jardí. El pare caminava geperut, com si les arrels dels arbres l’estiressin avall, agafant-lo pels canells. El metge de la capital ho feia mirant enlaire, agafant-se les mans i donant-se copets als ronyons. El Noi no sap què es van dir.

Un any i mig més tard, la seva mare paria el seu sisè fill, Daniel, que també va morir, poques setmanes després, en les mateixes estranyes circumstàncies que el petit Toni. Aquell dia va ploure i al vespre, el jardí es va omplir de granotes i cargols.

Després d’això, la gent va arribar a l’única conclusió que podien arribar: aquella família estava maleïda. El metge del poble, el que havia punxat per dins les orelles del Noi i que havia vist com morien, un a un, tots els fills de la parella excepte el Noi, en va arribar a una altra: no sabia com ni per què, però aquella dona estava matant els seus fills. Va demanar que desenterressin els nadons i el capellà va dir que sí, però per raons diferents a les del metge. Un buscava proves per poder assenyalar la mare, l’altre buscava els senyals del diable en aquells cossos mig podrits. El metge no va trobar res. Les seves autòpsies van dir el mateix que el metge de la capital: eren nadons sans i no hi havia res d’estrany en els seus cadàvers ni en les seves morts. El capellà tampoc no va trobar res, però en tenia prou amb l’absència d’hipòtesi científica. La maledicció familiar fou acceptada per tothom, també per la família, inclòs el Noi, que ara era observat com una mena de miracle.

La dona, però, va insistir en tenir més fills. El Noi va escoltar moltes nits les discussions entre el seu pare i ella. Finalment van arribar a un acord, tindrien més fills però no de la seva sang. Així fou com la Francesca va arribar a casa aquella tardor. L’havien anat a recollir a la Casa de la Caritat de la capital i tenia tres mesos. Vint i dos dies més tard moriria. Aquest cop el capellà va admetre que s’havia equivocat: no calia buscar els senyals del diable en els nadons, sinó en la mare. I així va ser com un matí, a trenc d’alba, cinc homes van entrar a casa del Noi i es van emportar la seva mare. El pare s’ho va mirar en silenci. Després va caure de genolls a terra, va tancar els ulls i va resar. Van dur la dona a la plaça del poble. Allà la van despullar i els sis-cents ulls van obrir-se com boques rebent l’hòstia sacramental. Un esglai va escapar-se de les seves goles i va enlairar-se cel amunt. El capellà, amb el dit índex, va assenyalar el cony de la dona i va cridar el que tothom veia. Allà no hi havia pèl. La van cremar aquell mateix vespre i les seves cendres, barrejades amb sal, foren llençades al pou que hi havia a l’entrada del poble. El pou segellat i marcat amb la marca del diable. Els cadàvers dels nadons varen ser exhumats de nou i exorcitzats. Després van anar fins a casa del Noi i els en van expulsar. No van arribar gaire lluny. Al poble veí, van encalçar el pare, i el Noi va fugir llençant-se al riu des del penya-segat i deixant-se dur pel corrent. El que va passar entre aquell instant i l’entrada del Noi a Taradell ma mare no ho sabia, i si ho sabia, no m’ho va dir.

ARA EL NOI TENIA BARBA, els cabells llargs i cada cop que m’hi acostava em mirava d’aquella manera tan estranya, la dels gossos quan un senglar els ha obert les tripes. Jo, enmig d’aquella mirada, no podia deixar de pensar en tots aquells nens morts, en el diable, en la seva mare sense pèls al cony, i fugia corrent. Però sempre tornava. Alguna cosa feia que m’hi acostés i la mateixa cosa em feia córrer lluny d’ell i dels altres nens trobats que vivien a la casa. Ell els cuidava. Un cop el Noi s’hi va instal·lar, van començar a arribar nens perduts i allà, segons deia la meva àvia, es trobaven. Alguns s’hi quedaven dies, d’altres, setmanes, mesos o anys. Ningú no sabia d’on venien ni on anaven quan marxaven. Li vaig preguntar a ma mare i em va dir que els nens trobats que marxaven explicaven a altres nens perduts que allà hi havia una casa que ho faria i alguns d’ells venien a veure si era veritat. Que faria què? preguntava jo. I ella em mirava com si la pregunta no tingués sentit. Estimar-los, què si no?