Kitabı oku: «Apunts del subsol», sayfa 2
5
«Soc un malalt… Soc un home dolent. Un home desagradable, soc. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, soc supersticiós en extrem. Si més no, tant com per respectar la medicina. » Aquest és l’inici del laberint mental que proposa Dostoievski a Apunts del subsol. A la primera de les dues parts del llibre, l’home no triga a recordar que ha deixat enrere una etapa de «funcionari malvat» i «groller». «Quan se m’acostaven a la taula per demanar-me alguna cosa —continua—, feia garranyigar les dents i sentia un goig implacable si aconseguia amargar algú».
El personatge no té cap recança a definir-se amb tres adjectius connotats negativament: està «malalt» i és «dolent» i «desagradable». A continuació admet que no només no sap del cert de què pateix, sinó que mai no ha fet res per curar-se. I després d’afirmar que respecta la medicina es declara supersticiós. Dostoievski es val de les eines bàsiques de la literatura confessional per presentar un personatge amargat que manté, des de l’aïllament de l’habitació «llorda i fastigosa» dels afores de Petersburg on viu —que anomena «el subsol»—, un diàleg imaginari amb la societat, amb l’objectiu principal de qüestionar-la, ridiculitzar-la i impugnar-la en la seva totalitat. El gran problema d’aquest personatge, allò que el fa anar en contra del món, és «tenir massa consciència». Tot i estar convençut de les seves vileses, és incapaç de corregir-les: «Allà, al seu subsol repugnant i pudent, el nostre ratolí ofès, abatut i escarnit, s’enfonsa tot de cop en una maldat freda, verinosa i, sobretot, eterna».
La novel·la proposa una excursió al soterrani mental d’un personatge que vol subvertir l’ordre establert amb les seves impertinències. Un dels estudiosos més destacats de la novel·la va ser el crític literari i professor Joseph Frank, que va dedicar més de quatre dècades als cinc volums —que sumen més de 2.400 pàgines— consagrats a la vida de Dostoievski. Tot i que va morir el 2013, als noranta-cinc anys, Frank va deixar inèdites les conferències que pronunciava anualment a la Universitat de Stanford. No han vist la llum fins fa uns mesos (Lectures on Dostoevsky, Princeton, 2020). A l’extensa lliçó sobre Apunts del subsol, Frank recorda com el narrador i protagonista «rebutja abandonar la seva consciència moral [...], però alhora sap que no té sentit comportar-se moralment perquè ningú accepta la responsabilitat moral de les seves accions. Ell sol és responsable de tot el que passa perquè ningú més ho vol ser».8 Dostoievski tenia molt clar cap a on dirigia els seus dards enverinats en forma de paraules: el llibre ataca els postulats de Nikolai Txernixevski, filòsof socialista i autor de la novel·la Què fer?, publicada el 1863. Txernixevski negava «el lliure albir» en el comportament humà: tot el que fem ve determinat per les lleis de la natura.
En un món on tot està prefixat, ni la justícia ni la moral poden existir. L’home d’acció —el radical que en una altra època el mateix Dostoievski va arribar a ser— no és capaç d’entendre què impliquen les seves idees ni quines conseqüències reals tenen. L’home del subsol, inactiu a dins del cau, es rebolca en el seu malestar, en l’enveja i en el menyspreu cap aquella societat absurda que continuarà funcionant tot i la seva oposició. És en aquest punt que entra en joc la idea del palau de cristall, també present en la novel·la de Txernixevski. El palau de cristall «encarna les lleis de la natura», segons Joseph Frank. El narrador el voldria fer caure, però el seu excés de consciència el paralitza. «Vosaltres creieu en l’edifici de cristall, eternament indestructible, és a dir, aquell al qual no podreu fer una llengota d’esquitllada ni la figa amb les mans a les butxaques —escriu Dostoievski—. Bé, doncs jo potser tinc por d’aquest edifici justament perquè és de cristall i eternament indestructible i perquè no se li podrà fer una llengota ni d’esquitllada». A dins del palau, «dos i dos fan quatre»: aquest resultat sempre serà inalterable. El narrador del subsol, però, reclama alguna cosa més que la ciència i la raó per afrontar la realitat. Reivindica la importància del desig, del patiment i del dubte més enllà de les «taules» i «l’aritmètica». Reconeix que la pulsió constructora és tan important com la destructora, en l’ésser humà: «A l’home li agrada crear i obrir-se camins, això és indiscutible. Però, per què la destrucció i el caos també li agraden amb passió?». En aquest punt, el protagonista del llibre aventura que potser passa perquè «instintivament té por d’assolir el seu objectiu i coronar l’edifici que ha creat». Aquest palau de cristall inamovible i etern està, alhora, en construcció permanent. La lluita entre la bondat i la vilesa humanes no deixa de ser una teatralització que es dona en un espai immutable. Bo i sabent que serà incapaç de fer caure —ni tan sols trontollar— aquella construcció, l’única aspiració de l’home del subsol pot ser una oposició tan absoluta com inútil: «Mentre soc viu i anhelo, que em caiguin les mans si porto un sol totxo a un edifici com aquest!».
La seva rebel·lió es troba en un llarg monòleg camuflat de diàleg fictici amb la societat, on mostra les seves discrepàncies i queixes en un estil obsessiu —entre la filosofia i la rebequeria—, que viatja del present estantís dels quaranta anys fins a la joventut on va aprendre a anar contracorrent. Aquest aspecte motiva la segona part de la narració.
6
Entre els personatges recurrents de les novel·les de Dostoievski, E. H. Carr en destaca dos: «l’home superat per les circumstàncies que acaba perdent el control d’ell mateix» —un bon exemple seria el Raskólnikov de Crim i càstig— i «l’home introvertit i humiliat que vol ofendre els altres». La veu en primera persona d’Apunts del subsol pertany a aquesta segona categoria, ja sigui parlant des de l’aridesa exabruptiva i alhora reflexiva de la primera part o bé des de la narrativitat, llaminera però incòmoda, dels dos últims terços del volum, que porten per títol A propòsit de la neu humida. Allà, el protagonista proposa un viatge cap enrere que cal ubicar durant els anys previs a la detenció de Dostoievski —la segona meitat de la dècada dels quaranta—, en un panorama literari on la novel·la sentimental, practicada pel mateix autor, era encara una tendència en voga. «El protagonista es nega el dret a la simple felicitat humana, és un antiheroi», explica August Vidal poc després de recordar que en el combat que l’autor proposa al volum hi ha el rebuig als postulats de Txernixevski, però també «als ideals de joventut».
El narrador recorda els seus vint-i-quatre anys a partir de la seva insatisfacció laboral, intel·lectual i afectiva. «Ja llavors la meva vida era ombriva, desordenada i solitària fins a la salvatgia», admet al principi. El futur home del subsol amaga, sota la prepotència de sentir-se únic —per aquell excés de consciència que lloarà d’ell mateix—, un sentiment d’inferioritat que s’avança als oficinistes pusil·lànimes de Robert Walser i Franz Kafka. «Odiava els treballadors de l’oficina, per descomptat, del primer a l’últim, i els menyspreava a tots, però alhora era com si els temés —explica—. Em passava que de vegades els veia superiors a mi. Això m’agafava d’una manera sobtada: ara els menyspreava, ara els veia superiors a mi. Un home cultivat i com cal no pot ser vanitós si no té una autoexigència il·limitada i si de tant en tant no es menysprea fins a odiar-se».
En aquest «retrat devastador» del «fals idealisme de la intelligentsia russa occidentalitzada» —exposa Joseph Frank—9 s’acaba veient «la buidor humana» del seu protagonista i la «farsa» en què viu. La càrrega de l’autor contra el determinisme que defensava Txernixevski s’acaba girant en contra de l’home del subsol, que dedica l’última meitat de la segona part de la novel·la a rememorar la relació amb una jove prostituta, Liza. És el revers truculent d’una història que Txernixevski narra al seu llibre, en què un jove doctor es decideix a viure amb una prostituta i en té cura durant tot el temps que ella resisteix corsecant-se per culpa d’una tuberculosi. El protagonista d’Apunts del subsol no només no té una conducta admirable, ni tan sols correcta, amb ella, sinó que és moralment més reprovable que la prostituta amb qui manté una relació conflictiva: els insults, les vexacions i la violència esquitxen la part final del volum. El model de «dona perduda», que també inspira el poema de Nikolai Nekràssov que encapçala la segona part de la novel·la («tu d’un turment profund et vas omplir / i, rosegant-te els punys, vas maleir / el vici que et tenia retinguda»), acaba resultant més humà que aquell narrador ressentit i egoista que rememora l’episodi de la joventut que el va condemnar, de llavors ençà, a habitar el subsol. «Encara que Liza sigui una pecadora, comprèn la profunda infelicitat de qui la humilia —opina August Vidal—. Ella és superior al narrador perquè és capaç d’estimar amb un amor sincer, que tot ho purifica».
«Però què et penses? Que vas pel bon camí, oi?», retreu el protagonista a Liza. Ella respon que no es pensa res. «No pensar també és dolent —continua ell—. Obre els ulls, mentre hi siguis a temps. I encara hi ets a temps. Encara ets jove i bonica. Podries enamorar-te, casar-te, ser feliç...». La prostituta el talla: «No totes les casades són felices». «Totes no, és clar. Però igualment estan millor que aquí», afegeix l’home del subsol. Al costat d’ell, qualsevol futur promet ser més negre encara que el del prostíbul. És aquesta una de les sensacions que s’emporta el lector d’aquesta pertorbadora novel·la breu. Al final, el narrador no només es demostra incapaç de fer caure el palau de cristall contra el qual aixeca la veu, sinó que s’enfonsa en la seva vilesa i estultícia. La gran caiguda que narra Dostoievski no és la de la societat, sinó la del jo que explica i protagonitza la història.
JORDI NOPCA
___________
1. E. H. Carr, Dostoievski 1821-1881. Lectura crítico-biográfica (Laia, 1972), p. 37.
2. Se’n pot trobar la traducció catalana, d’Anna Estopà, a Tres relats de Sant Petersburg (Quaderns Crema, 1997), amb el títol L’abric.
3. E. H. Carr, op. cit., p. 32.
4. Ibid., p. 52.
5. E. H. Carr, op. cit., p. 55.
6. E. H. Carr, op. cit., p. 95.
7. E. H. Carr, op. cit., p. 65.
8. Joseph Frank, Lectures on Dostoevsky, p. 88.
9. J. Frank, op. cit., p. 98.
APUNTS DEL SUBSOL
EL SUBSOL
No cal dir que tant l’autor d’aquests apunts com els Apunts mateixos són inventats. No obstant això, personatges com l’autor d’aquests apunts no només poden, sinó que han d’existir en la nostra societat, si tenim en consideració les circumstàncies generals en què la nostra societat s’ha modelat. He volgut posar davant del públic, d’una manera una mica més clara del que és habitual, un personatge del passat més proper. És un representant d’una generació que encara subsisteix. En aquest fragment, titulat «El subsol», el personatge es presenta, manifesta les seves opinions i, d’alguna manera, vol esclarir les raons per les quals ha aparegut i havia d’aparèixer entre nosaltres. En el fragment següent trobarem ja els «apunts» pròpiament dits sobre alguns fets de la vida d’aquest personatge.
FIÓDOR DOSTOIEVSKI
I
Soc un malalt… Soc un home dolent. Un home desagradable, soc. Em sembla que pateixo del fetge. Però no en sé un borrall, de la meva malaltia, ni sé del cert què és el que em fa mal. No faig res per curar-me i mai no ho he fet, tot i que respecto la medicina i els metges. A més a més, soc supersticiós en extrem. Si més no, tant com per respectar la medicina. (Soc prou culte per no ser supersticiós, però ho soc.) No senyor, és per maldat que no em vull curar. Això potser no ho podreu entendre. Doncs bé, jo sí que ho entenc. Per descomptat, en aquest cas no sabria dir-vos a qui vull fer la guitza amb la meva maldat. Sé perfectament que de cap manera no puc «tocar el voraviu» als metges pel fet de no voler que em curin. I sé millor que ningú que amb tot això em faig mal només a mi i a ningú més. Però, sigui com sigui, si no em curo és per maldat. Si el fetge em fa mal, doncs que me’n faci més encara!
Ja fa molt de temps que visc així, uns vint anys. Ara en tinc quaranta. Abans feia de funcionari, ara ja no. Era un funcionari malvat. Era groller i m’hi complaïa. I és que, com que no em deixava subornar, almenys ho havia de compensar amb això. (Mal acudit, aquest, però no el penso esborrar. L’he escrit pensant que em quedaria molt enginyós, però ara que he vist que només volia fer una mica el tifa, expressament no l’esborraré!) Quan se m’acostaven a la taula per demanar-me alguna cosa, feia garranyigar les dents i sentia un goig implacable si aconseguia amargar algú. I gairebé sempre ho aconseguia. En general, eren gent tímida. Ja se sap: usuaris. Però entre els bufanúvols hi havia sobretot un oficial que no suportava. No volia subjugar-se de cap manera i feia un escàndol abominable amb el sabre. Vam estar un any i mig en guerra pel sabre. Finalment, vaig vèncer. Ell va deixar de fer escàndol. Ara, que això va passar quan jo encara era jove. Però sabeu quin era el punt central de la meva maldat, senyors? Allò en què consistia tot plegat, el que amagava la més gran immundícia, era el fet que jo, a cada instant, fins i tot en l’instant de la bilis més intensa, m’adonava avergonyit que no era ja que no fos una persona dolenta, sinó que no estava ni enfurismat, que em limitava a espantar els pardals per distreure’m una estona. I si em sortia escuma per la boca, doncs em portaven una nina per jugar o em donaven una tassa de te amb sucre i era possible que em calmés. Fins i tot podia ser que m’entendrís de tot cor, per bé que després segurament feia garranyigar les dents contra mi mateix i la vergonya em provocava insomni durant uns quants mesos. Vet aquí el meu costum.
Us he mentit fa un moment quan he dit que era un funcionari dolent. Us he mentit per maldat. Només volia divertir-me una estona amb els usuaris i els oficials però, en realitat, mai no vaig aconseguir ser dolent del tot. M’adonava a cada instant que hi havia en mi una gran quantitat d’elements que s’hi oposaven frontalment. Aquests elements oposats, els sentia formiguejar dins meu. Sabia que tota la vida hi havien formiguejat i que clamaven perquè els en deixés sortir, però no els ho permetia, no els ho permetia, expressament no els permetia que sortissin. Em turmentaven fins a fer-me avergonyir, em provocaven convulsions i tot, i a l’últim em van acabar afartant, com me’n vaig afartar! Oi que us sembla que ara em penedeixo d’alguna cosa davant vostre, senyors, que us demano perdó per algun motiu? Estic segur que us ho sembla… Doncs malgrat tot, us asseguro que tant me fa el que us sembli…
No només no vaig aconseguir tornar-me dolent, sinó res de res: ni dolent, ni bo; ni brètol, ni honrat; ni heroi, ni insecte. I ara passo el que em queda de vida al meu racó, turmentant-me amb el consol maligne i inútil que un home intel·ligent no pot esdevenir res de manera seriosa, que només un tanoca pot fer-ho. Sí, senyors, un home intel·ligent del segle XIX cal que sigui i està moralment obligat a ser un ésser bàsicament buit de caràcter. Perquè un home amb caràcter, un home d’acció, és bàsicament un ésser amb limitacions. És la meva convicció de quaranta anys. Ara tinc quaranta anys, i vet aquí que quaranta anys són tota una vida. De fet, són la vellesa més profunda. Viure més enllà dels quaranta és indecent, vulgar i immoral. Qui viu més de quaranta anys? Vinga, responeu-me sincerament, amb franquesa. Jo us diré qui: els tanoques i els miserables. I ho diré a la cara de tots els vells, tots aquests vells venerables, tots aquests vells de cabells platejats i perfumats. Ho diré a la cara del món sencer! I tinc el dret de parlar d’aquesta manera, perquè jo mateix viuré fins a fer seixanta anys. Viuré fins als setanta! Fins als vuitanta!… Espereu-vos! Deixeu-me recobrar l’alè…
Senyors, us deveu pensar que us vull fer riure, oi? Doncs en això també us equivoqueu. De cap manera no soc tan alegre com us semblo o com pot ser que us sembli. Per cert que, si perquè esteu irritats amb tanta xerrameca (i jo ja veig que sí que esteu irritats) se us acut preguntar-me qui soc en realitat, llavors us respondré: soc un assessor col·legiat.1 Treballava a l’Administració per poder menjar (però únicament per això) i quan, l’any passat, un dels meus parents llunyans em deixà en herència sis mil rubles, de seguida em vaig jubilar i em vaig instal·lar al meu racó. Ja hi vivia abans, en aquest racó, però ara m’hi he instal·lat. Tinc una habitació llorda i fastigosa als afores de la ciutat. La meva minyona és una vella de poble, dolenta per ximpleta i que, a més a més, fa una pudor que tomba. Em diuen que el clima de Petersburg no em prova i que em surt molt car de viure-hi amb els meus escassos recursos. Jo tot això ja ho sé, ho sé millor que tots aquests consellers tan experts i assenyats i els qui els van donant la raó. Però jo em quedo a Petersburg. No me n’aniré de Petersburg! I no me n’aniré perquè… bah!, de fet, no té cap mena d’importància si me’n vaig o no.
Aviam, però: de què pot parlar un home honrat amb el més gran delit?
Resposta: d’ell mateix.
Doncs vet aquí que us parlaré de mi.
II
Ara, senyors, em ve de gust explicar-vos, tant si voleu sentir-ho com si no, per què no vaig poder convertir-me ni tan sols en insecte. I us dic amb tota solemnitat que vaig voler convertir-me en insecte moltes vegades. Però no vaig ser digne ni d’això. Us ben juro, senyors, que consciència és una malaltia, una malaltia de debò, autèntica. Per a la vida quotidiana n’hi hauria prou i massa amb una consciència humana ordinària, és a dir, la meitat o la quarta part menys de la porció de consciència que pertoca a un home culte d’aquest dissortat segle XIX nostre, sobretot si té la desgràcia afegida de viure a Petersburg, la ciutat més abstracta i premeditada que hi ha sobre la Terra. (Hi ha ciutats premeditades i n’hi ha de no-premeditades.) N’hi hauria ben bé prou amb una consciència com, per exemple, la que fan servir per viure els anomenats homes impulsius, els homes d’acció. M’hi jugo alguna cosa que us penseu que escric això per fer-me veure, per burlar-me una mica dels homes d’acció, i que faig escàndol amb el sabre també per fer-me veure amb grolleria, com el meu estimat oficial. Tanmateix, senyors, qui podria fer ostentació de les seves pròpies malalties i encara vantar-se’n?
Però què dic, jo, ara? Si tothom ho fa! De les malalties, se’n vanta tothom i jo, potser, més que ningú. No discutirem, la meva objecció és absurda. No obstant això, tinc la ferma convicció que no només una consciència excessiva és una malaltia, sinó que qualsevol mena de consciència ho és. I mantinc aquesta posició. Deixem-ho córrer un moment. Ara responeu-me a això: per què, com fet expressament, em passava que en aquells instants… sí, en aquells mateixos instants en què estava més capacitat per comprendre totes les subtileses d’allò que és «bell i sublim», com s’acostumava a dir per aquí en una altra època,2 jo ja no en tenia consciència, sinó que cometia uns actes tan desagradables com els que… bé, en fi, com els que pràcticament tothom deu cometre però que a mi, com de manera intencionada, se’m plantejaven precisament quan era més conscient que no els havia de cometre de cap manera? Com més consciència tenia del bé i de tot això que és «bell i sublim», més avall m’enclotava al meu fang i cada vegada estava més disposat a quedar-hi empantanegat del tot. Però el més remarcable és que tot això em passava no pas d’una manera casual, sinó com si hagués de passar així. Com si aquest fos el meu estat normal i no una malaltia o un dany, de manera que, finalment, em van passar les ganes i tot de combatre aquest dany. Al final de poc que no em vaig creure (o en realitat potser sí que m’ho vaig creure) que aquest potser sí que era el meu estat normal. Però al principi, al començament de tot, quants suplicis vaig haver de suportar en aquesta lluita! No em creia que als altres els passés el mateix i per això ho he amagat tota la vida, com si fos un secret. Me n’avergonyia (i pot ser que encara ara me n’avergonyeixi). Vaig arribar al punt de sentir una mena de plaer secret, anormal i un xic mesquí quan, en tornar al meu racó alguna d’aquelles immundes nits petersburgueses, m’adonava amb claredat que durant el dia havia comès alguna vilesa i que no hi havia manera de tornar enrere i, secretament, em rosegava el meu interior, em rosegava amb les dents, em feia retrets i em llepava fins que l’amargor finalment es transformava en una mena de dolçor vergonyosa i maleïda que, a la fi, esdevenia un plaer inqüestionable i real. Sí, un plaer, un plaer! I mantinc aquesta posició. Us he parlat d’això perquè voldria saber del cert si els altres també senten plaers d’aquest tipus. Us ho aclariré: aquest plaer provenia precisament del fet que jo tenia una consciència massa clara de la meva pròpia humiliació, del fet que jo sentia que ja havia tocat fons; que això era una infàmia, però que no podia ser de cap altra manera; que no tenia cap altra sortida i que ja mai no podria convertir-me en una persona diferent. Que, fins i tot si encara m’hagués quedat temps i fe per convertir-me en alguna altra cosa, segur que jo mateix no ho hauria volgut, i que, si ho hagués volgut, tampoc no hauria fet res perquè és possible que en realitat no hi hagués res en què convertir-se. Però el que és essencial, al capdavall, és que tot això passava seguint les lleis habituals i fonamentals d’una consciència reforçada i de la inèrcia que brolla directament d’aquestes lleis, de tal manera que no només no em convertia en res, sinó que no feia res de res. Per exemple trobem que, per efecte de la consciència reforçada, un brètol té la seguretat de ser-ho, com si li suposés un consol sentir que és, efectivament, un brètol. Però ja n’hi ha prou… Ep, ja he dit massa disbarats, però què he aclarit? Com s’explica aquest plaer? Ja l’explicaré jo! Arribaré fins al final! És per això que he agafat la ploma…
Jo, per exemple, tinc molt d’amor propi. Soc desconfiat i susceptible com un geperut o un nan, però de debò que hi ha hagut moments que, si algú m’hagués clavat una bufetada, potser me n’hauria alegrat i tot. Ho dic de debò: segur que fins en això hauria sabut trobar alguna mena de plaer, el plaer de la desesperació, s’entén, però és que justament és en la desesperació on es troben els plaers més punyents, sobretot quan veus amb claredat que la teva situació no té cap sortida. I és que, amb això de la bufetada, quedaries aclaparat de veure amb quina mena d’ungüent t’han fet la frega. El més important és que, ja m’ho podia mirar per on volgués, que sempre acabava sent el principal culpable de tot i, el que encara és més ofensiu, que era un culpable sense culpa, per dir-ho d’alguna manera, un culpable segons les lleis de la natura. Culpable perquè, primer, soc més intel·ligent que tots els qui m’envolten. (Sempre m’he considerat més intel·ligent que tots els qui m’envolten i de vegades, creieu-me, me n’he avergonyit i tot. Si més no, tota la vida he mirat la gent de reüll i mai no he pogut mirar ningú de fit a fit.) I culpable perquè, finalment, si hagués tingut un bri de magnanimitat, hauria estat encara més dissortat només de veure que m’era completament inútil. Perquè estic segur que no hauria sabut què fer-ne, de la meva magnanimitat: ni perdonar, ja que el meu ofensor segurament m’hauria colpejat seguint les lleis de la natura, i les lleis de la natura no es poden perdonar. Ni oblidar, perquè tot i ser lleis de la natura, són igualment ofensives. I, per acabar, si per alguna cosa de cap manera no hagués volgut ser magnànim sinó que, al contrari, hagués tingut el desig de venjar-me del meu ofensor, no m’hauria pogut venjar de ningú, perquè segur que no m’hauria decidit a fer res, encara que hagués pogut fer-ho. I per què no m’hi hauria decidit? D’això voldria dir-ne un parell de coses a part.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
