Kitabı oku: «Cartes comercials i lletres de canvi de Francés Crespo, mercader valencià (1585-1601)»

Estudi introductori
PRESENTACIÓ

Entre l’extensa documentació de l’Arxiu del Regne de València (ARV), hi ha una secció titulada «Varia» que correspon a documents antics de molts diversos tipus i d’atzarosa procedència. Cadascun dels documents ens podria contar com, redolant, va trobar acolliment en aquesta secció.Tots tenen en comú el fet d’ésser documentació privada, que si haguera seguit la trajectòria normal hauria parat en l’oblit i l’eliminació.

Entre ells, destaca un manuscrit amb la signatura 424 que consta de 209 fulls sense numeració, és a dir, 417 pàgines de lletra atapeïda. Escorcollant pàgines i intentant-ne la transcripció, ens adonàrem que hi havia 266 pàgines de cartes mercantils de tipologia variada i d’una perfecta ordenació cronològica. Cal afegir 151 pàgines que contenen les còpies de nombroses lletres de canvi, emeses o retornades de diverses ciutats, de les quals n’hem pogut transcriure 566. El personatge autor de la documentació es el mercader valencià Francés Crespo.

Estem davant d’un llibre registre tant de cartes enviades com de lletres de canvi emeses, semblants en molts aspectes a les «lettres marchandes» de l’afamat mercader castellà Simón Ruiz.¹

La conservació del manuscrit és bona, si en fem excepció d’algunes pàgines que contenen part de les lletres de 1587 i d’altres que són completament il·legibles. Les pàgines, a vegades amb certa dificultat, han estat transcrites íntegrament.

Des de la primera carta, datada el 22 de maig del 1590, fins a la darrera, del 17 d’octubre del 1601, hi ha 215 cartes copiades segons la data cronològica. El llibre de les lletres de canvi comença amb un títol general: «Des de así escomensen les còpies de les lletres de cambi...»; la primera es gira el 6 de desembre del 1585 i la darrera el 28 de setembre del 1601.

Les operacions bancàries de Francés Crespo en la Taula de València comencen el 1586, probablement per compliment de la disposició de les Corts de 1585 que tancava les cases privades de canvis, obligant els mercaders a realitzar transferències i pagaments per mitjà de la Taula.² També aquesta interessant sèrie es trenca sobtadament en la tardor de 1601.

L’ESTRUCTURA FORMAL DE LES CARTES COMERCIALS

Per la lectura atenta de les cartes ens assabentem dels diversos tipus que en cal remarcar.Trobem cartes familiars, cartes d’avís, certificats fiscals, cartes d’indemnitat i un nombrós grup de cartes de relació amb corresponsals i altres mercaders situats en diverses places financeres.

Entre les cartes enviades a Nàpols, n’hi ha 14 adreçades al seu germà Jaume Diego que s’expressen en un to familiar. Abunden les notícies de la salut dels parents i els naixements i òbits dels xiquets. En un to més mercantil apareixen recomanacions respecte de banquers de Nàpols i funcionaris espanyols que dominen la política local napolitana. Tot açò no obsta perquè Crespo incloga durs retrets al seu germà, per la conducta balafiadora que l’impulsa a reclamar els 200 ducats anuals procedents del testament del seu pare, que administra Francés Crespo (carta 126).

Les 64 «cartes d’avís» (així les anomena Crespo) són molt importants: estan adreçades a Medina del Campo i contenen acuradament els detalls de les lletres de canvi lliurades i les operacións financeres subsegüents. L’esquema d’aquestes sartes és el següent:

1. Darrere de la salutació, es manifesta l’acord, o en el seu cas, l’ajust de comptes respecte del resultat de la fira precedent.

2. Enumeració detallada de les lletres de canvi lliurades «per mon compte».

3. Enumeració de les lletres emeses per «enquentro», lletres de particulars on Crespo actua d’avalista, i per això les acompanya a vegades una «sotascrita».

4. Per últim una expressió molt repetida: «tot a sobres de mi» amb promesa de donar el compliment degut.

En les «cartes d’avís» és fàcil trobar les lletres de canvi, per això degueren anotar-se al mateix temps.

Hem trobat sis cartes de contingut fiscal que certifiquen la promesa de pagament dels diversos impostos sobre el tràfic mercantil: el peatge, la lleuda, la quema i les cises, a més del nou impost sobre les sedes. A vegades consta que es paguen per concert entre les diverses institucions valencianes. El seu estudi pot matisar i fer comprendre millor l’aplicació real de les taxes que es coneixen dels esmentats imposts, així com l’impacte de la presió fiscal sobre els negocis exportadors. També trobem referències al famós almojarifazgo o almoixerifat, drets duaners de Sevilla (carta 64 [9] y 68 [10]).

Ens queda el dubte de si les expresions «carta d’indemnitat» i «sotascrita» es refereixen al mateix document, és a dir, a un aval que estén Crespo a terceres persones amb la promesa de pagar «plana i mercantílvolament». Mentre que les

«sotascrites» tenen una redacció mínima, tan sols la referència al seus beneficiaris, les quatre cartes «d’indemnitat» presenten un text notarial extens amb totes les clàusules i promeses de pagament per part dels beneficiaris de l’aval.³

El grup més nombrós és el de les 125 cartes de relació amb els seus representants, donant-los ordres de compra o venda, interessant-se pels preus corrents i queixant-se molt sovint de la seua conducta personal. Apareixen moltes notícies sobre les previsions de les collites en València (carta 195). Comparacions entre el preus de la «coginilla» a València i a Sevilla (carta 6). Es curiosa la referència a «les almadraves de así de Benidorm» en una importació de «tollines» (carta 20 [9]), o els diversos enviaments d’arròs de la Ribera des del port de Cullera amb destinació a Barcelona, remarcant que «l’arròs no pot ser millor» (carta 125).

Altres cartes remeses a banquers afamats, com els Aldanes o els Parravicinos tenen un caire més financer, on apareixen els beneficis obtinguts per l’aplicació de l’interés i les comissions. Molt sovint aquests beneficis queden emmascarats quan es tracta de lletres protestades o retornades, situació en què la moneda castellana és canviada per un valor superior, marcat en maravedís.

Les destinacions de les cartes són: 46 a Sevilla, 44 a Medina del Campo, 36 a Nàpols, 24 a Barcelona i 14 a Madrid. El eix Sevilla-Medina del Campo és, amb diferència, el més important de l’època, per la plata americana. La segona àrea de relació comercial és el triangle Barcelona, Nàpols, Mallorca per motius geogràfics i històrics. No hi ha cap relació amb Flandes i és escasa amb Lió, Besançon i Piacenza.

Els destinataris de les cartes són en primer lloc els banquers que operen en les fires de Medina del Campo com Pau i Alonso d’Aldana. La relació amb ells i el seu banc ultrapassa el mer tracte financer i arriba a ser cordial. Crespo anota el condol que li causa la mort imprevista d’Alonso d’Aldana, lloant el seu potencial econòmic (carta 68 [12]).

Sense deixar d’operar amb Pau d’Aldana, comença la relació comercial amb Muzio Parravicino, mercader procedent de la ciutat italiana de Como. Aveïnat a València, s’implicà en els afers de l’avituallament de la ciutat. El seu matrimoni amb Leonor Camarena, filla del mercader valencià Joan Camarena, li va donar a Muzio noves oportunitats, com es pot resseguir en els seus comptes dels llibres majors de la Taula. Crespo va eixamplant la seua relació financera amb altres banquers italians com Ludovico Maggi i Giovano Bononi. Cap al final és molt freqüent la relació amb Ferramonte Parravicino, nebot de Muzio.⁴ Altres destinataris dignes de menció són Jaume Llebre a Barcelona i Joan Simonet a Mallorca.

Quan el destinatari és un corresponsal, el tractament és fred i altiu. Els recorda amb insistència les obligacions, els recrimina la poca fidelitat, els envolta en paternals consells de com han de fer els tractes, i els bonega pel balafiament de diners que els ocasiona el joc i el tracte amb dones. Quan tornen a València, a banda d’insultar-los, no té mirament a posar-los en la presó com fa amb Antoni Proens (carta 61).

LES LLETRES DE CANVI

El manuscrit inclou la còpia de 559 lletres de canvi que sovint podem trobar en les cartes d’avís. El 82,8% de aquestes lletres van o vénen de Medina del Campo. Concretament, 311 hi van i se’n retornen 152, no sempre per causa de protest. Les enviades a Medina del Campo anoten sempre la fira en què surtiran efecte: febrer, juny i octubre.

La moneda utilitzada és la «castellana», moneda fictícia amb un valor de 485 maravedís, de la qual Crespo anota sempre el canvi en lliures i sous valencians. S’inclou també en el cos de la lletra una comisió del 0.7% i, a vegades, un tipus d’interés que oscil·la entre el 4% i el 7%.

Hi ha diversos tipus de lletres, desde les normals amb quatre persones que actuen: en origen, el prenedor i el lliurador, i en la fira el beneficiari i el lliurat. A vegades van acompanyades d’avals o «sotascrites» del mateix Crespo. En moltes ocassions el beneficiari i el lliurat són la mateixa persona, i s’indica amb l’expressió «pagaran a si mateixos». En altres lletres s’inclou un compte particular que respon als arrendaments de delmes que Crespo concerta amb l’arquebisbat de València. Són freqüents les referències als delmes de Beniatjar, Cocentaina, Alberic, Xàtiva, Ontinyent, les rendes de l’ardiaca de Morvedre, els drets senyorials del duc de l’Infantado a Alberic, etc. A vegades se citen els noms del corredor i del notari amb els honoraris que els pertoquen.

Les lletres adreçades a Sevilla s’encapçalen amb l’expressió «al usat», que vol dir que no hi ha fires i per tant apareix una data concreta de pagament. La moneda utilitzada és el ducat de 275 maravedís. En aquestes lletres apareixen els noms de banquers privats com ara Andrés de Ecija i Pedro Villamor, relacionats també amb els mercaders barcelonins Pau i Miquel Puiggener (lletra 1588/22). En tot cas, s’adverteix que en aquella época l’eix Sevilla-Medina del Campo domina l’activitat econòmica i financera.

En les lletres enviades a Barcelona, el canvi es realitza a «lliura per lliura», normalment per enviaments de carregues d’arròs de la Ribera. En les remeses a Lió la moneda emprada es el «scut de or del sol» amb una cotització de 23 sous 8 diners valencians. Les hostilitats obertes amb França per l’assassinat del rei Enric III en agost del 1589 determinen la fi de les bones relacions de Crespo en aquesta plaça, on negociava amb els Bonvisis, Caponis i Saulís. Les 7 lletres adreçades a Mallorca tenen relació amb negocis en Sevilla i estan valorades en rals de 13 sous 4 diners valencians. En la carta 52 es relata el procediment del protest amb les despeses subsegüents, perquè el mallorquí Cosme Proens no pot realitzar el pagament.

El trasllat de les fires de Besançon a Piacenza per motius de seguretat s’anota el 1600 en lletres que hi són lliurades. De manera semblant, el 1601 el trasllat a Burgos de les fires de Medina del Campo es nota en les destinacions de les lletres.

Algunes lletres de canvi donen a entendre l’inici de la pràctica de l’endossament a tercers amb la clàusula «i ausent a...» (lletra 1588/5). En una altra lletra (1588/22), Camarena ordena a Crespo que pague «a don Martín Bellvís y ausent a Joan Mata» 613 castellanes. El pagament es va produir a favor de Joan Mata segons consta en la Taula.⁵ Raymund Roover dóna molta importància a la pràctica de l’endossament de lletres a tercers, que podria començar a la fi del segle XVI i que suposava un avanç molt important en el món dels negocis.⁶

EL PERSONATGE

Francés Crespo és un personatge fins ara desconegut. No apareix el seu nom en cap publicació que haja pervingut al nostre abast. El corpus epistolar que hem transcrit ens ofereix algunes dades sobre la seua vida familiar i els esdeveniments més notables ocorreguts a València des del 1590 fins al 1601. Els llibres de la Taula de València anoten les seues operacions bancàries també en aquest tram històric. En aquestes cartes, sobretot les adreçades a Nàpols, on el seu germà Jaume Diego actua com a corresponsal, trobem referències als seus familiars, cosa que no els lliura, tanmateix, de les seues imprecacions.

No sabem on va nàixer, ni tampoc no ens dóna referències del seu domicili a la ciutat. Per les cartes ens assabentem que estava casat amb una de les filles dels Montoro i que tingué molts fills, la majoria dels quals moriren quan eren petits (carta 24 [10] i 79 [17]).

Dóna referències de l’endogàmia de aquestes dues famílies de mercaders. El matrimoni de germanes seues amb els Montoro crea una xarxa de negocis compartits, formant companyies comercials. La mort del seu sogre, Antonio Montoro, la comenta amb admiració pels 60.000 ducats que deixa a una descendència nombrosa, pero es lamenta que a ell no li tocarà res (carta 79 [18]).

Les cartes estan plenes de consells i sentències tretes de l’experiència de les activitats mercantils que sovint trasmet als seus corresponsals. Justament, aquests reben admonicions pel balafiament de despeses en cavalls, en dones i per pèrdues en el joc. Mentrestant, els comunica la seua aversió a la banca privada castellana, afectada massa sovint dels rompimientos o fallides bancàries, que cita amb freqüència, perquè ell es lliura d’aquests entrebancs. Prefereix que li envien els diners en comptants o a canvi per lletres segures, i també en mercaderies provinents de les Índies com la «cochinilla», les perles i, per damunt de tot, la plata.

En l’any 1590 Crespo compareix davant la Batllia General acusat de frau en el pagament dels impostos del peatge i la quema respecte d’una entrada de 197 lliures de «seda en madeixa», comprada a la Pobla Llarga. Crespo al·lega la llibertat natural de comerç i s’acull al plet començat contra el nou impost sobre la seda. Descriu com es feia el pagament d’aquests impostos:

se acostuma deixar penyora al dit portal per a on entra la dita seda.Y en aprés per a cobrar dita penyora, ha de pendre albarà de solta de la sisa de mercaderia de la present ciutat de València, y dit albarà de la sisa ha de passar y ser colpejat del peatge per a poder cobrar dita penyora, y lo credencier de dit peatge, quan se ha de colpejar dit albarà de solta, assenta en lo Libre del Manifest del peatge y carrega la quantitat de seda que ha entrat a la persona que la ha entrada en la forma acostumada.⁷

Demostra estar al dia en la qüestió de la prohibició dels canvis fingits o préstecs amb interés, sense que es realitze un vertader canvi entre diverses monedes. Açò ho recomana al seu germà a Nàpols, perquè no faça canvis fingits (carta 138 [4]). En la redacció de les lletres de cambi té cura de manifestar un vertader canvi entre les lliures valencianes i les altres monedes emprades en altres regnes (castellanes, ducats, florins d’or del sol, carlins, etc.) encara que a vegades comparteixen el mateix rei.⁸

La seua vida transcorre en la segona meitat del segle XVI i encara albira el primer any del segle XVII. Anota la mort de Felip II i els presagis no massa bons del començament del regnat de Felip III, de qui afirma «que’s el príncipe inconstante», malgrat la influència del marqués de Dénia (carta 173 [7]).

Les núpcies de Felip III celebrades a València van ser ocasió de «las mayores fiestas que se podían haser a príncipe del mundo» (carta 184 [12]).

Crespo aprofita l’avinentesa de la presència de la cort reial a València per invitar a la seua casa el secretari del regne de Nàpols, don Bernardino Barrionuevo de qui diu «ofresile mi carrosa por estar su mercet gotoso el caballero» (carta 184, [9]). Però respecte del acostament a la noblesa, pren precaucions, perquè hi ha «caballeros pobres» de dubtosa solvència econòmica (carta 138 [6]), i a banda frueixen del privilegi de no poder ser posats en la presó per deutes (carta 138 [8]).

El negocis de Crespo entropessen a vegades amb la falta de liquiditat o «estrechor de dinero» que es pateix a València (carta 184, [23]). També li va preocupar, i molt, la tercera bancarrota de Felip II, la moratòria de les fires de 1597 i les notícies econòmiques provinents d’altres places. Les cartes revelen una primera època en què s’interessa pel comerç amb Sevilla i, per extensió, a l’Havana, ciutat que cita expressament. El mercat financer el té a Medina del Campo, on van a parar la major part de les lletres de canvi, a vegades protestades i amb retorns. A partir del 1594, passada una mala experiència de comerç de llarga distància, se centra més aviat en l’arrendament dels delmes de l’arquebisbat, atrevint-se i tot amb els delmaris més productius com ara Alberic, Xàtiva, Ontinyent i Alcoi.⁹ La fallida de la collita d’arròs a Xàtiva li ocasiona nombroses pèrdues i es veu en la necessitat d’acudir a l’endeutament. En efecte, en l’estiu del 1600 la població de Xàtiva pateix un atac epidèmic, probablement de tifus o malària, i el governador mana trencar els cavallons dels camps d’arròs per buidar l’aigua estancada quan la collita està ja verolant. Crespo rep una carta del seu soci Jaume de València, que valora les pèrdues generals en setanta mil ducats incloent el terme del Genovés. Açò implica una pèrdua de 4.000 ducats en l’arrendament del delme. La carta indica a Crespo «V.m. represente açò al senyor Patriarca i en breus hores s’hi done remei».¹⁰ No sabem la reacció del Patriarca; sols sabem que Crespo queda endeutat en 2.350 lliures i cerca desesperadament que algú li financie el deute.

Poc després, en la tardor del 1601, tenim una referència de Crespo que és enviat a Roma comissionat pel bisbe i canonges de Sogorb per a resoldre la qüestió de les noves parròquies amb població morisca. Cessen al mateix temps les cartes, les lletres de canvi i les operacions bancàries en la Taula de Canvis. Sembla que Crespo aprofita l’amistat de don Feliciano de Figueroa, bisbe de Sogorb, al que califica «amich y senyor meu» (carta 174 [3]) per a fugir de València. No en tenim més referències, ni de la seua vida, ni dels negocis.¹¹

GLOSSARI DELS MERCADERS I BANQUERS MÉS CITATS

ALDANA, Alonso

Ell i el seu germà Pau tenen un banc amb el qual Francés Crespo (en avant FC) es relaciona a Medina del Campo. Mor sobtadament en desembre del 1593.

ALDANA, Pau

Després de la mort d’Alonso continua la relació comercial de FC amb Pau Aldana en les fires de Medina del Campo. FC li firma una carta d’indemnitat, avalant Jaume Montoro amb la quantitat de 1.460 castellanes. El 1597 FC li demana que li gire 1.000 lliures perquè les necessita per a un pagament de les rendes del duc de l’Infantado. En mig de la supressió de les fires de 1597, FC ordena a Vicent Arinyo que cobre d’Aldana i altres «porque el retorno ha de ser aquí muy trabajoso».

ANGIATO, Bernat i Mancio

Banquers napolitans dels qui FC diu «me ha pesado del fallimiento» o fallida bancària.

BARBA LIMPIA DE FIGUEROA, Pere

Prior de les Junqueres. Personatge de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, amb el qual Crespo s’interesa per l’arrendament dels delmes de pobles com Sagra i Sanet, Museros, Barxeta i altres llocs de Terol.

BELLVÍS, don Lluís

Crespo s’ofereix a gestionar-li el certificat de ser cristià vell i noble, i diu que això «no se hase con poco dinero».

BERGADÀ, Pere Pau

Mercader que recomana a Crespo enviar l’arròs que cull en l’arrendament senyorial d’Alberic a Barcelona,Tarragona i Mallorca.

CAMARENA, Joan Baptista

Banquer valencià a qui Crespo recorre freqüentment. Forma companyia comercial amb Pau Puiggener de Barcelona i el seu germà en Flandes. FC també es val de Camarena a Nàpols per a pagar a Jaume Crespo els 100 ducats de l’herència. FC reitera «que Batiste Camarena és amich meu». Per açò hi recorre en lletres que sobrepasen les 1.000 castellanes. Camarena ha pres en administració l’avituallament de la carn per a la ciutat de València, i no en troba en cap lloc, fet que preocupa FC.

CAMPS, Pau

Resident a Sevilla, s’encarrega de donar informació a FC sobre la desaparició de Jeroni Dalfino. És destinatari d’una dramàtica carta del pare de Jeroni Dalfino suplicant-li que busque el seu fill i que pague a FC i aquest li demana «me avisés lo que aí diuen del dit Dalfino». Camps que també és creditor de Dalfino, li indica a FC la conveniència de convocar concurs de creditors, cosa a què s’oposa FC amb l’argument que els pares de Dalfino són «de poco caudal».

CASTRO, Juan Bautista i Antonio de

Homes de negocis castellans amb els quals trafica FC. Són importants les referències a aquests mercaders, perquè foren corresponsals a València de Simón Ruiz. En l’Arxiu Provincial de Valladolid es conserva la correspondència que aquests germans enviaven a Simón Ruiz amb notícies sobre «la largueza o estrecheza» monetària de València.

Així diuen que per comprar blat per a la ciutat «se ha consumido toda la buena moneda» (APV, Fondo Simón Ruiz, C. 154 n.º 296, 24.03.1592). I resumint la situació financera de tot l’any diuen «ha habido mucha falta de letras y mucha sobra de dineros» (ibidem, n.º 304). Informen a més que del concurs de creditors establit per la fallida de la banca Aliaga «de pérdidas están olvidadas y no hay quien se acuerde dellas» (ibidem, 161, n.º 66, 3.08.1593).

CRESPO, Jaume

Germà de FC amb residència a Nàpols. El tema més freqüent en les cartes dirigides a ell és el pagament de les 200 lliures anuals per mitjà de diversos banquers: Jaume Llebre (1590), Pedro de Vilanova, (1591), Pau d’Aldana (1592), Julio Agostín Justiniano (1595).

Davant d’una lletra enviada per Jaume Crespo per valor de 500 rals li respon FC «que yo no soy el Fúcaro para que V.m. haga lo que hase conmigo». «Fúcaro» es el nom popular que tenien els Függers, afamats banquers alemanys. Malgrat tot, FC paga la lletra però li diu «si jo fuese su negro, me trataría mejor». Després, en 1595, li diu encara més «crehe que tengo alguna mina y sierto que soy estado a pique de aseptarlos por ver las ninyerías que hase». Avorrit FC del seu germà, demana informació confidencial: «avisarme qué entretenimiento tiene aí el dicho Crespo, si gana salario de ninguna cosa, o de llevar libros de algún mercader o si tiene alguna plasa muerta». I li demana a Pedro Vilanova si poguera trobar-li algun ofici o benefici encara que li costara 500 o 1.000 ducats, amb la condiciò de llevar-li el maldecap de l’enviament de les 200 lliures anuals i no més. El 1597 li torna a dir que si se’n ve, «nadie le va a ayudar» i le demana informació sobre la collita del blat de Sicília. El 1599 Jaume Crespo ha pogut entrar a treballar en el banc de Santiago de Nàpols, segons FC: «según el trabaxio que tenía, que era no nada el salario que le davan». Després certifica FC «me dizen que V.m. es aministrador del vanco de Santiago y que procura servir con mucha puntualidad y afición». El 1598 FC li fa un retret fort i encés contra el seu germà, tant que li diu «li sertifique que havia proposat de no ascriure-li més».

DALFINO, Jeroni

Fill d’un mercader italià a València, és enviat a Sevilla amb Jeroni Grau i sota la vigilància de Miquel Noguera, formen el trio que organitza FC per a penetrar en els negocis amb «les Índies». Les reiterades cartes a Dalfino contenen una valuosa informació sobre les mercaderies i preus que van i vénen d’Amèrica. FC envia sobre tot seda teixida i en madeixa; fent el paper de «Verleger» s’encarrega d’enviaments d’altres velluters, fins aplegar a una xifra de 4.605 alnes de setins exportats entre 1590 i 1591. A canvi demana «cochinilla», perles, perfums exòtics, tonyines, olives adobades i, sobretot, plata americana.

Apartat Guerau dels negocis, queda tot sol Dalfino que de moment realitza les compres i vendes segons les indicacions de FC. Però, a partir de gener del 1592, FC comença a demanar-li comptes de dos anys sense tocar diners. FC recorre a Miquel Noguera per tal que l’informe sobre «la absencia y ruptura de dicho Dalfino». Aquesta estranya desaparició i la denúncia de FC davant la justícia provocaren una carta del pare de Dalfino, que vol fer-se càrrec dels deutes del fill. La tardor de 1592 passa entre uns rumors segons els quals Dalfino s’ha embarcat fins l’Havana i altres que diuen que l’han vist per Sevilla. FC s’oposa a participar en un concurs de creditors, perquè no confìa en la solvència del pare del desaparegut i reitera que li pague les 2.423 lliures, quantitat que no li sembla a FC tan voluminosa com per a fer un «rompiment». FC encarrega el cobrament d’aquesta quantitat a Salvi Cifre i a Miquel Noguera prometent-los una comissió de fins al 20% del cobrament. Per fi sembla que en 1596 ja s’ha normalitzat la qüestió, però desapareix tota relació amb Dalfino. L’efecte d’aquesta aventura americana sobre FC és evident: oblida totalment Sevilla i Amèrica, i se’n torna a l’arrendament dels delmaris més substanciosos de l’arquebisbat de València.

GUERAU, Jeroni

Citat en la primera carta com a corresponsal de FC a Sevilla, li dóna instruccions sobre el preu mínim de les peces de setins, «per traure lo cabal». FC es queixa sovint de la conducta de Guerau: se’n torna a València quan vol; es fica en altres negocis com l’enviament de garrofes a Sevilla deixant de banda els setins; diu que té un «cavallo alaçany y que jugava con el italiano los ciento y doscientos ducados». En octubre del 1591, FC li retira el crèdit, i com li deu 1.800 lliures, el posa en la presó, i el tracta com a «grandísimo vellaco deslenguado i desvergonzado». Guerau li va reconeixer els deutes amb acta notarial, encara que li vené els setins a Carmona, sens pagar el dret d’almoixerifat de Sevilla. Finalment, sembla que Guerau li paga 100 ducats per mà de Joan de Mesa, a que li deu Martín Sanges en un assumpte tan embolicat, que FC escriu que «plugiera a Dios el día que de Valencia partió, se quebrara las piernas».

LÓPEZ DE MENDOZA, Iñigo

Marqués de Zenete, duc de l’Infantado i senyor d’Alberic. FC s’encarrega del cobrament dels drets senyorials a Alberic, amb necessitat de finançament per part de Muzio Paravasín.Vingué amb la cort de Felip III a València i FC el va haver de regalar durant dos mesos.

LLEBRE, Jaume

Mercader de Barcelona amb qui té molta relació comercial FC, sobretot en la venda d’arròs de la Ribera. La seua correspondència conté moltes dades sobre preus de l’arròs i la seua variació estacional junt amb l’enviament de lletres de canvi.

MONTORO, Antoni, menor

Cunyat de FC, tots dos fan negocis conjuntament a Sevilla, però esperant sempre aclarir els comptes a València. FC li ordena a Montoro que pague la seguretat de les seues robes. La barreja de les peces de roba en Sevilla, provoca els maldecaps de FC, que pensa que s’han venut totes excepte les d’ell. De fet, les bales de roba duen marques distintes; FC posa el seu nom, mentre que les de Montoro «tienen un mundo por marca». FC reconeix quatre peses de setí negre que tiren 286 alnes com de Montoro «per ser sues com també li hi regoneix dit Grau»; per això l’envia a Cadis a cobrar «por quenta mía y suya de siertos deudores». El pagament de 8.400 reals a Montoro per part de Jeroni Dalfino desencadena la discòrdia entre tots i la desconfiança de FC, qui escriu: «per que abaix de cunyat m’ha volgut enganyar». Passada tota la qüestió de Jeroni Dalfino, sembla que tornen als negocis, avalant-se mútuament i, en companyia, fan enviaments d’arròs a Barcelona, procedent de l’arrendament de les baronies d’Alberic i Alcosser. En aquest negoci entren els altres cunyats, Salvador Montoro i Jaume Montoro, qui va aceptar una lletra de 2.000 rals que FC li mana «que rasgue las sédulas, pues el cambio es fichto». La carta 132 és una «carta d’indemnitat» que FC fa a Jaume Montoro per 1.460 castellanes i a Antoni Montoro per 1.663 castellanes. Comencen després les imprecacions: a Salvador Montoro li dessitja «mejor valiera que muriera por allá» perquè demostra tindre «poco juicio». Malgrat açò, continua la bona entesa amb Antoni Montoro, ja que mantenen compte apart en la Taula per l’arrendament de la baronia d’Alberic.

NOGUERA, Miquel

Apareix, per primera vegada en juny de 1590 com a mercader resident a Sevilla amb qui FC creua lletres de canvi i a qui promet «el debido cumplimiento». FC aconsella a Jeroni Guerau «aveniu-vos ab Noguera y no siau variable» després de presentar-lo com «jove hàbil y que·m té voluntat», però repta Noguera perquè ha venut setins a un toledà i li recorda «que no tenia orde meu de fiar a ningú». Quan FC comença a desconfiar de Guerau i Dalfino, escriu a Noguera i li envia una llarga carta d’advertèncìes, en la qual li demana que nomene un procurador davant la justícia de Sevilla, que prepare la documentació de València enviada per FC, i que informe si és veritat que Dalfino se n’ha anat a l’Havana. FC confia en la actuació de Noguera «que és de tots molt senyor nostre», i el nomena «procurador mío»; li promet el 10% si cobra en Sevilla i el 20% si açò se efectuara en les Índies. En carta posterior FC li demana informació sobre si les lleis de Castella permeten posar en la presó un jove menor de 24 anys per fallida o «rompimiento», i li demana consell sobre si serà convenient la seua presència a Sevilla «ahunque es mui mi señor i sé sierto hase todo lo que puede». En 1593 FC saluda Cristóbal Ortiz com a procurador, encara que sense trencar la relació amb Miquel Noguera, a qui demana «que busque un hombre de bien que entienda de pleitos». L’última referència a Miquel Noguera es una breu carta en que Jerónimo Dalfino, pare, dóna ordre a pagar-li 148 ducats «que reste devent a Francés Crespo».

Amb la interrupció total dels negocis sevillans, acaben també les referències de Miquel Noguera.

SAULÍ, Joan Baptista i Cristòfol

Mercaders que estan referenciats en les cartes d’avís i als qui recorre freqüentment FC cercant préstecs. Una anotació breu en els Llibres Majors de Taula ens diu en el compte creditor de FC: «A 17 de març 1590 per Joan Batiste y Christòfol Saulí 3.006 lliures, 13 sous, 6» (AMV,Taula ll³ 18, foli 1540). Aquesta anotació té relació amb la lletra 1590/3, que amb l’expresió que es paguen «a sí mismos», indica que FC no la va a pagar. La lletra és emesa per un valor de 2.343 castellanes, però es paguen 143 castellanes de més, es a dir, el préstec amaga en el canvi monetari entre castellanes i lliures valencianes un tipus d’interés del 6%. Açò explica el negoci financer de les lletres de canvi.

TOLEDO, Hernando de

Apareix com a cavaller de l’orde de Santiago, senyor de les Villories i comanador de Sagra i Sanet, poblets dels quals FC s’encarrega de cobrar els drets senyorials. Cosa aquesta que li exigeix fer obres en la casa senyorial de Sagra i, per això li envia a De Toledo el pressupost de dites millores.

VELASCO, Pedro

Mercader amb qui tingué sempre bona relació, fins al punt d’inscriure un compte conjunt en la Taula quan formaren companyia comercial per arrendar els delmaris més grans. La primera referència no pot ser millor «de rico de rico no entiendo que lo sta, que tenia mui buen pasamiento». En les cartes d’avís i en les lletres es freqüent el seu nom per haver format companyia comercial in solidum, i es valen d’Emiglio Homedeo de Piacenza «con todo nuestro avantaje de nosotros Pedro de Velasco y Francisco Crespo». Açò es nota també en el compte conjunt que s’obrin en la Taula. En efecte, en el Manual de Taula l³ 58, en la data de 17 de novembre del 1597 consten set anotacions correlatives en què els encarregats de recollir i vendre els productes del delme de Xàtiva ingressen, de «contants», els diners de la venda, i ho fan sempre en el compte conjunt. Despres trauen, també de «contants», el salari que s’assignen Pedro Velasco i FC en aquest cas 50 lliures cadascú. Per últim, fan una transferència al compte del ardiaca de Xàtiva: «Dehuen Velasco y Crespo, per ells diem a Vicent Roca de la Serna, artiaca de Xàtiva, mil doscentes lliures 10 sous, dixeren dits girants per la premisia de Xàtiva y paga de Tots Sants propassat» (AMV, l³ 58, 17.11.1597). Anotacions com aquestes es repeteixen en els Manuals de Taula en correspondència amb les cartes i lletres. En el gràfic adjunt es poden observar els sumatoris d’operacions bancàries de Francés Crespo en la Taula de València tal com apareixen en els Llibres Majors, per venciments quatrimestrals. Encara que falten alguns quatrimestres, la tendència general es evident: mentre Crespo volgué obrir-se camí en la ruta indiana a través de Sevilla, els comptes no passen de les 10.000 lliures per quatrimestre. Contrasta, a partir de 1598 amb la nova situació, la recaptació del delmes de Alberic, Xàtiva i Ontinyent, a que s’arrisca, amb èxit, juntament amb Pedro de Velasco, li permet augmentar les operacions bancàries i sobrepassar les 40.000 lliures al quatrimestre. El trencament abrupte en la tardor de 1601 es deu al viatge que emprén cap a Roma, comissionat pel bisbe i canonges de Sogorb. No queden més notícies de la companyia mercantil de Pedro Velasco y Francés Crespo.

Finalment, hi ha referències en les cartes a les «seguritats» que es pagaven per si de cas hi havia algun accident en la navegació comercial. FC també es dedicà a aquest negoci, encara que ho hem descobert en els seus comptes de la Taula. Assegurava la vida del mestre de Montesa en 100 lliures quan aquest emprenia algun viatge (AMV, l³ 49, 20.08.1592). També sobre mercaderies hem trobat el negoci de la seguretat. Axí assegura una nau per 50 lliures en el trajecte Gran Canària-l’Havana i després per 50 lliures més desde «la Gran Canària a les Índies» (AMV, l³ 49,10.09.1592). Altres trajectes asegurats per FC són València-Mallorca i Morvedre-Gènova, sobre un carregament de vi (AMV l³ 49,11.09.1592).

També consten les pèrdues per «un dany que hi ha hagut en la sagetia de Anthoni Gautier» i pel qual ha de pagar 16 lliures 10 sous a Marc Antoni Mussefi (AMV, l³ 42, 5.11.1589).

NOTES SOBRE LA TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT

Hem fet una transcripció paleogràfica del manuscrit original seguint els criteris usuals i dels editors. En les pàgines en castellà, en cas d’elisió d’alguna lletra, s’utilitza l’apòstrof. En el text català es fa ús normatiu de l’elisió. En alguns casos davant l’absència de la consonant «h» es posa l’accent diacrític per distinguir à (verb) de a (preposició).

La paginació del manuscrit s’inclou dintre del text amb una numeració més petita.

Respecte dels signes monetaris que trobem en l’original són impossibles de reproduir, per això els hem transcrit nominalment: lliures, sous, castellanes, ducats, escuts d’or del sol, carlines, maravedís, per a major claredat i comprensió del text. Hem comprovat que la moneda usual s’anomena «castellana» en femení en el text valencià, mentre que en el castellà es masculí. En les cartes i lletres apareix amb molta freqüència el valor de cada moneda exterior expressat en el canvi en la moneda usual valenciana: lliures, sous, diners.

Agraïm la col·laboració d’Antoni Ferrer Perales en la correcció i millorament del text introductori. No ens oblidem de Nieves Munsuri i d’Ibeth Maria Rodríguez que ens han ajudat en el treball de transcripció i de passar-lo a l’ordinador.

Finalment, val a dir que les cartes transcrites en el present volum només són una selecció de les 559 conservades que va anotar Francés Crespo. Considerem que els documents poden servir per extreure informació de l’època, per la qual cosa oferim als possibles investigadors interessats la possiblitat d’accedir als documents transcrits en la seua totalitat.

BIBLIOGRAFIA

ADROER, A. M. i G. FELIU I MONTFORT, Historia de la Taula de Canvi de Barcelona, Barcelona, Caixa de Barcelona, 1989.

AYATS, J. C., F. UDINA i S. ALEMAY, La Taula de Cambio de Barcelona (1401-1714), Barcelona, Banesto, 1947.

BARRIENTOS GARCÍA, M., Un siglo de moral económica en Salamanca (1526-1629), Salamanca, 1985.

BERNAL, A. M., «Sobre los seguros marítimos en la Carrera de Indias», en Actas del V Centenario del Consulado de Burgos, Burgos, 1995, pp. 501-627.

—— «Introducción», en Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica. Actas del Simposio Internacional, Madrid, 1999, pp. 13-18.

—— «Remesas de Indias: de dinero político al servicio del imperio a indicador monetario», en Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 353-384.

CARRERES ZACARÉS, S., Libre de memòries de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades en la Ciutat e Regne de València (1308-1644), València, 1930.

—— La primitiva Taula de Cambis de València, València, 1950.

—— La Taula de Cambis de València (1408-1719), València, 1957.

CASADO ALONSO, H., «El comercio internacional burgalés en los siglos XV y XVI», en Actas del V Centenario del Consulado de Burgos, Burgos, 1995, pp. 177-247.

—— «Comercio, crédito y finanzas públicas en Castilla en la época de los Reyes Católicos», en A. Bernal (ed.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispànica, Madrid, 1999, pp. 135-156.

—— «Crédito y comercio en las ferias de Medina del Campo en la primera mitad del siglo XVI», en Elena García Guerra y Giuseppe di Luca (eds.), Il mercato del credito in Età Moderna, Milà, Franco Angeli, 2009, pp. 21-47.

CLAVERO, B., Usura. Del uso económico de la religión en la historia, Madrid, Tecnos, 1984.

—— Antidora. Antropología católica de la economía moderna, Milán, 1991.

CONDE Y dELGADO DE MOLINA, R., «Notas sobre la banca valenciana a fines del siglo XIII. Cuentas de Bernat Planell con la Corte», en Homenaje a Pilar Faus y Amparo Pérez, València, 1995.

CORTÉS MUÑOZ, F., «Aportación al estudio de las instituciones mercantiles de la València Foral. La condición jurídica de los mercaderes», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXIV, 1948, pp. 218-225.

CRUSELLES gÓMEZ, E., El Maestre Racional de Valencia, València, 1989.

DE MERCADO,Tomás, Suma de tratos y contratos, Sevilla, 1571.

DEL TREPPO, M., I mercanti catalani e l’espansíone della Corona d’Aragona nel secolo XV, Nápoles, 1972.

DEL VIGO, A., Cambistas, mercaderes y banqueros en el siglo de oro español, Madrid, 1997.

DENZEL, M. A., «From the european to the world. Wide cashless payment system. (16th to 18th centuries). A survey», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 705-725.

DONOSO ANES, R., «Mercado y mercaderes de oro y plata de Sevilla en la segunda mitad del siglo XVI», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 213-239.

DUBET, A., «Una reforma financiera imposible: los erarios públicos y montes de piedad en tiempos de Felipe II», en Martínez Millán (ed.), Felipe II, Europa y la Monarquía Católica, Madrid, 1998, pp. 204-226.

ELLIOT, J. H., La España imperial 1469-1716, Madrid, 1996.

FEBRER ROMAGUERA, M., «Tablas de Cambio privadas y operaciones bancarias en la València medieval», Anuario de Historia del Derecho Español, tomo LXV, 1995.

FLYNN, D., «Imperial monetary policy in global perspective», en A. Bernal (ed.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 355-403.

FRANCH BENAVENT, R., «La evolución de la sedería valenciana durante el reinado de Felipe II», en E. Berenguer Cebrià (coord.), Felipe II y el Mediterráneo, Barcelona, 1998, tomo I, pp. 289-311.

GARCÍA, F., Tratado utilísimo y muy general de todos los contratos, València, 1583. Reimpressió en Eunsa, Pamplona, 2003.

GARCÍA GARCÍA, B., «Los marqueses de Denia en la corte de Felipe II. Linaje, servicio y virtud», en Martínez Millán (ed.), Felipe II, Europa y la Monarquía católica, Madrid, 1998, pp. 305-331.

GARCÍA MARSILLA, J. V., «Crédito y banca en el Mediterráneo medieval: la quiebra del cambista valenciano Francés de Pals (1316-1319), Anuario de Estudios Medievales, 25, 1995.

GARCÍA SANZ, A., «El seguro marítimo en España en los siglos XV y XVI», en Actas del V Centenario del Consulado de Burgos, Burgos, 1995, pp. 445-498.

GÓMEZ CAMACHO, F., «Globalización, nominalismo y dinero en los doctores españoles de los siglos XVI y XVII», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 323-337.

GONZÁLEZ, M. J., «Metales, precios y pensamiento monetario en Castilla durante el siglo XVI», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 307-321.

GRICE-HUTCHINSON, M., El pensamiento económico en España, Barcelona, 1982.

—— Ensayos sobre el pensamiento económico en España, Madrid, 1995.

GUIA MARÍN, L., «Los estamentos sardos y valencianos. Analogía jurídica y diversidad institucional», en Bruno Anata (dir.), Sardegna, Spagna e Mediterraneo, Pisa, 2004, pp. 251-274.

HARING, H., Comercio y navegación entre España y las Indias, México, 1978.

HERNÁNDEZ ESTEVE, E., «Aspectos organizativos, operativos, administrativos y contables del proyecto de erarios públicos. Contribución al estudio de la Banca pública en España durante la baja Edad Media y comienzos de la Moderna», Revista Española de Financiación y Contabilidad, 21, 1992, pp. 419-488.

IGUAL, D., «Comercio y operadores económicos entre València y Cerdeña durante el reinado de los Reyes Católicos», en Bruno Anata (dir.), Sardegna, Spagna e Mediterraneo, Pisa, 2004, pp. 33-56.

—— «Las relaciones financieras de una ciudad mediterránea: València en la Baja Edad Media», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 99-120.

KAMEN, H., Felipe II de España, Madrid, 1997.

LAPEYRE, H., Une famille de marchands: Les Ruiz. Contribution a l’étude du commerce entre la France et l’Espagne au temps de Philippe II, París, 1955.

—— «La Taula de Canvis dans le cadre de l’histoire generale de la Banque», en I Congreso de Historia del País Valenciano,València, 1974.

—— La Taula de Cambis. (En la vida económica de Valencia a mediados del reinado de Felipe II), València, 1982.

MAINONI, P., Mercanti lombardi tra Barcelona e Valenza nel basso medievo, Bolonia, 1982.

MARTÍNEZ SHAW, C., Sevilla, siglo XVI. El corazón de las riquezas del mundo, Madrid, 1993.

MELIS, F., Mercaderes italianos en España (s. XIV-XV), Sevilla, 1976.

MORINEAU, M., «En medio del vado: Gold is beautiful», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp.181-202.

OTTE, E., «Las ferias castellanas y Sevilla en el sistema bancario europeo del siglo XVI», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 31-42.

REIZÁBAL GARRIGOSA, S., «Poder financiero y poder político en la ciudad de Valencia a principios del siglo XVII», Estudis, 13, 1987.

RODRÍGUEZ GONZÁLEZ, R., «La negociación cambiaria en la banca de Simón Ruiz», en A. Bernal (coord.), Dinero, moneda y crédito en la monarquía hispánica, Madrid, 1999, pp. 679-694.

ROOVER, R., Business, banking and economic thought in late medieval and early modern Europe, Londres, 1974.

—— L’évolutión de la Lettre de Change. XIV-XVIII siècles, París, Armand Colin.

RUIZ MARTÍN, F., «La plaza de cambios de València (siglos XIV-XVIII)», en Homenaje a Juan Velarde Fuertes, Madrid, 1992.

SALON, M. B., Controversiae de Iustitia et Iure, atque de contractibus, et commerciis humanis licitis ac illicitis.Tomus secundus,Venècia, 1608.

SALVADOR ESTEBAN, E., La economía valenciana en el siglo XVI (Comercio de importación), València, 1972.

SMITH, R. S., Historia de los Consulados del Mar (1250-1700), Barcelona, 1978. USHER, A. P., «Deposit banking in Barcelona, 1300-1700», Journal of Economic and Bussines History, 1931.

¶ ¹ V. VÁZQUEZ DE PRADA, Lettres marchandes d’Anvers, París, 1959. Felipe RUIZ MARTÍN, Lettres marchandes echangées entre Florence et Medina del Campo, París, 1956. H. LAPEYRE, Une famille de Marchands: les Ruiz, París, 1955.

¶ ² H. LAPEYRE, La Taula de Cambis, València, 1982, p. 322.

¶ ³ Miquel Bartomeu SALON lloa el fet que a València, sols per amistat i sense carregar interés, els mercaders subscriuen «litteras campsorias quas vocant sotascritae». Tractatus de Cambiis, col. 1651. S’inclou dintre de Comentariorum in disputationem de justitia, t. II, València, 1591.

¶ ⁴ M. OSTONI, «Da Como a Milano attraverso la Spagna: la carriera de Muzio Parravicino (1599-1615)», en Felipe II y la monarquía hispánica, Madrid, 1998, pp. 585-608.

¶ ⁵ Arxiu Municipal de València (AMV), Taula, ll³, 14, fol. 1070.

¶ ⁶ R. ROOVER, L’évolution de la Lettre de Change, XIV-XVIII siècles, París, pp. 83-118.

¶ ⁷ ARV, Procesos de Bailía, Letra P, 1.007.

¶ ⁸ M. B. SALON ho té clar contra l’opinió de Francisco de Vitoria: «Regna Castellae, quoad Cambiorum contractum censent velut unum, Valentiae Regnum velut alium diversum et sic de caeteris Regnis». Cf. Tractatus de Cambiis, op. cit., art. II, col. 1633.

¶ ⁹ L’arrendament del delme de Xàtiva en 1597 per valor de 5.575 lliures anuals i duració de quatre anys consta en l’Arxiu de la Catedral de València (ACV), Llibre Delmari 4.392, fol. 16.

¶ ¹⁰ ARV, Mestre Racional, 10.184. És un interessant llibre d’administració de les collites del delme, per la comptabilitat anual i per cada poble inclòs en el delmari de Xàtiva. S’hi inclouen amb detall els terribles esdeveniments de l’any 1600. Respecte Alberic és igualment interessant el llibre d’administració dels delmes en ARV, Mestre Racional, 9.889.

¶ ¹¹ P. BORONAT BARRACHINA, Los moriscos españoles y su expulsión, València, 1908, t. II, p. 434.