Kitabı oku: «Malalties i remeis»
MALALTIES I REMEIS
LA SALUT EN LA CORRESPONDÈNCIA
DE FRANCESC DE BORJA
MALALTIES I REMEIS
LA SALUT EN LA CORRESPONDÈNCIA
DE FRANCESC DE BORJA
FRANCESC DEVESA JORDÀ
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
 | Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. |
© Del text: Francesc Devesa i Jordà, 2018
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2018
Coordinació editorial: Maite Simon
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Correcció: Elvira Iñigo
Coberta:
I·lustració: Domenico di Bartolo, Governo e cura degli infermi (ca. 1440), fresc (fragment). Sala del Pellegrinaio de l’antic Hospital Santa Maria della Scala, Siena.
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-9134-340-0
A la memòria dels meus pares. A tot els treballadors sanitaris de la Safor, especialment als de l’hospital Francesc de Borja amb els quals he compartit tants dies de treball al costat dels malalts.
Una carta de v.s. fueron sus alquermes y en parte le resucitó...
FRANCESC DE BORJA
La salut, dic, el més bell i el més ric regal que la natura ens sap fer.
MICHEL DE MONTAIGNE
Som un cos que sent, fins i tot quan no sent, quan la sensació més trasbalsadora és la del dolor i no la del plaer.
JOSEP PIERA
ÍNDEX
PRÒLEG
INTRODUCCIÓ
I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA
1. CARACTERÍSTIQUES DELS DOCUMENTS MB
2. LA SALUT ALS MB. UN PERFIL FEMENÍ DISTINT?
3. ESTAR SA O MALALT: TOTES LES GRADACIONS DEL GRIS
4. NÀIXER I MORIR
5. LA NATURALESA PERSONAL: COMPLEXIONS I TEMPERAMENTS
6. MALALTS I MALALTIES
6.1 Febres contínues i cícliques
6.2 Malalts del pit, tísics, hèctics i gent que tira sang
6.3 La digestió i els seus òrgans
6.4 Gota, reuma i ciàtica
6.5 Traumatismes i accidents
6.6 Malalties de la boca, orella i ulls
6.7 Malalts del cor o de l’ànima?
6.8 Mals de cap, tremolors i paràlisis
6.9 Les malalties mentals
6.10 Lesions externes conegudes i alguna malaltia emergent
6.11 La sang i el fluix
6.12 Mals de pedra, orina i ronyó
6.13 De la fisiologia a la patologia: embaràs i part
6.14 Altres malalties de les dones
7. LA VIOLÈNCIA CONTRA LA SALUT
7.1 El Mediterrani, un mar perillós
7.2 Comptes i baralles al Regne de València
7.3 Bandolers i justícia a Catalunya: una lluita poc saludable
7.4 La intolerància religiosa i les seues víctimes
8. LES ARMES DE FOC, UNA NOVETAT MORTÍFERA
9. EL LLENGUATGE GALÈNIC EN LA FISIOPATOLOGIA
10. PESTA I PESTILÈNCIES
10.1 Un any que trencava la calma epidèmica: 1557
10.2 L’epidèmia no coneix fronteres: l’atac dels anys 60
10.3 La gran pesta de Lisboa
11. GUERRES, NAUFRAGIS I TERRATRÈMOLS
11.1 El setge d’Hondarribia
11.2 La rebel·lió dels moriscos valencians
11.3 Corsaris turcs assalten Gibraltar
11.4 El gran setge de Malta
11.5 Pirates hugonots a Madeira
11.6 Guerra a Las Alpujarras
11.7 Guerres de religió entre cristians: Moncontour, Florida
11.8 La creu i la mitja lluna ensopeguen en el mar: Lepant
11.9 La natura desbocada: naufragis i terratrèmols
11.10 Alger, una tempesta malaurada o providencial?
II. LA CURACIÓ I LA PREVENCIÓ
1. LA CURA DELS MALALTS
1.1 Cuidar la salut i ajudar els malalts
1.1.1 La cura de la pròpia salut.- 1.1.2 Ajut psicològic.- 1.1.3 Remei per a presoners i captius
1.2 Lloc, clima, aire
1.3 Reposar o fer exercici?
1.4 Normes, tracte i relacions amb la Companyia
1.5 Procediments mèdics, aliments i medicines
1.5.1 Ordre de metge.- 1.5.2 Dietes i regiments.- 1.5.3 Sagnies, porgues i altres evacuacions humorals.- 1.5.4 Velles i noves espècies botàniques.- 1.5.5 De la flor perfumada al fruit daurat: el taronger.- 1.5.6 El gaudi dels fruits primerencs.- 1.5.7 Mel i sucre, dues formes d’endolcir la salut i la malaltia.- 1.5.8 Del codonyat i les melmelades a l’ús de la canyella.- 1.5.9 Altres medicines.- 1.5.10 Medicines per via externa.- 1.5.11 Aigües i balnearis.
1.6 La fe mou muntanyes
1.6.1 Pregàries i salut.- 1.6.2 El poder curatiu de la reialesa.- 1.6.3 El bàlsam beneït de Santa Clara.
2. PREVENIR ABANS QUE CURAR
2.1 Lloc, clima, aire i viatges
2.2 Atenció a la salut personal
2.3 La salut col·lectiva
2.4 Preservar-se de les pestes
2.5 Evitar els danys per violència
2.6 Altres formes de prevenció
3. POBRES, PELEGRINS I MALALTS: ELS HOSPITALS
4. METGES, CIRURGIANS, BARBERS I APOTECARIS
4.1 Metges com a testimonis
4.2 Metges que redacten informes
4.3 Metges de prestigi
4.4 Un metge morisc
4.5 Els altres «sanitaris»
4.6 La confiança o desconfiança amb els metges
4.7 Els estudis de medicina
5. LA SALUT EN EL LLENGUATGE SIMBÒLIC
III. LA SALUT DE FRANCESC DE BORJA
1. UNA INFÀNCIA TRAUMÀTICA?
2. JOVENTUT CORTESANA: QUARTANES I EXCESSOS ALIMENTARIS
3. PERÍODE VIRREGNAL: DE L’OBESITAT A L’APRIMAMENT
4. GANDIA: LA BONA SALUT DEL DUC I LA MORT DE L’ESPOSA
5. BORJA JESUÏTA: UNA MODORRA EPIDÈMICA I ALTRES MALALTIES PROVI-DENCIALS
6. PORTUGAL: L’EXILI PREVENTIU
7. INICI DE L’ETAPA ROMANA: EL DIARI I LES MALALTIES
8. BORJA GENERAL: EL TREBALL S’IMPOSA A LA SALUT
9. LA SUPERACIÓ D’UNA LLARGA MALALTIA
10. LA VIDA, EL PREU D’UNA MISSIÓ PAPAL
11. LES MALALTIES EN LA PERSONALITAT DE FRANCESC DE BORJA
FONTS I BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX ANALÍTIC
PRÒLEG
Al segle XIX va nàixer en la Companyia de Jesús un gran projecte de recerca l’objectiu del qual era editar els documents que tinguessen relació amb la Història de la Companyia. Entre 1894 i 1911 va aparèixer la sèrie Monumenta Borgia de la col·lecció Monumenta Historica Societatis Iesu, en cinc volums que contenien prop de 1.700 documents. No obstant això, es tractava d’una selecció en ocasions reproduïda només en part. Al llarg dels anys aquesta immensa documentació i les noves troballes que van aparèixer en els arxius europeus, donaren lloc a nombrosos estudis històrics, especialment al voltant de 1972 quan es va complir el centenari de la mort de Francesc de Borja.
Durant la celebració de l’Any Borgià en 2000, la Direcció General del Llibre de la Generalitat Valenciana i l’Institut Històric de la Companyia de Jesús van signar un acord per ampliar la sèrie amb dos nous volums, el VI i VII. El primer d’ells, publicat en 2003, va ser preparat per Enrique García Hernán, del Departament d’Història de l’Església del CSIC. Estudia la Casa Borja i la vida de Francesc de Borja fins el 1551, any de la seua entrada a la Companyia, és a dir, principalment els períodes successius com a marquès de Llombai, duc de Gandia i virrei de Catalunya. El volum incorpora una gran quantitat d’informació en forma de cartes familiars, governamentals i religioses trobades en els arxius espanyols, italians i francesos.
El volum VII (2009) també va ser editat per García Hernán, un dels historiadors més competents de la figura del sant duc. Se centra en la vida de Borja com a jesuïta des de 1550, quan va fer pública la seva pertinença a la Companyia a la qual s’havia incorporat en secret en 1547. S’estén fins el 1566, quan portava un any com a general de l’orde. Segons els especialistes, amb aquesta nova informació, la figura de Borja adquireix una dimensió més humana i real. Inclou 900 documents ordenats cronològicament.
Bona part dels escrits són cartes. Els epistolaris constitueixen una font inesgotable d’estudi. Grans biblioteques com la National Library of Medicine i la Wellcome Library conserven col·leccions de cartes de científics que són de gran valor per analitzar les seves biografies i contribucions. Al nostre país, en canvi, sembla que escassegen. Famílies i institucions no han considerat durant molt temps que aquest tipus de documents pogués tenir interès i en molts casos s’han perdut.
Com ha succeït en altres camps de la història, l’aproximació a la figura de Francesc de Borja s’ha reduït durant dècades a l’apologia o a l’hagiografia. La situació ha anat canviant en els últims anys, com es demostrà, per exemple, en el Simposi Internacional «Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc», que es va celebrar a Gandia entre els dies 25 i 27 d’octubre i a València els dies 4 i 5 de novembre de 2010. Els textos de les nombroses ponències van ser recollits en dos llibres, un coordinat per Enrique García Hernán i María del Pilar Ryan (Francisco de Borja y su tiempo. Política, religión y cultura en la Edad Moderna), i l’altre per Santiago La Parra i Maria Toldrà (Actes del Simposi internacional Francesc de Borja (1510-1572), home del Renaixement, sant del Barroc). Amb la diversitat de temes tractats i el rigor científic de les reflexions, quedava superat definitivament l’excessiu pes hagiogràfic de la bibliografia històrica al voltant del personatge. Tanmateix, cap dels més de seixanta participants va tractar temes de salut.
Quan Francesc Devesa es va trobar amb Monumenta Borgia i ho va fullejar, descobrí aviat que els temes de salut i malaltia estaven presents perquè, com ell mateix assenyala, «la salut és molt important per a les persones». Així doncs, es va dedicar a bussejar en tots els escrits datats entre el naixement de Francesc de Borja i la seva defunció per obtenir dades sobre qualsevol aspecte de la salut del mateix Borja, dels corresponsals, així com de terceres persones o de la població en general. La quantitat de documents dels quals va poder extreure informació és realment impressionant, arriba gairebé a la xifra dels tres mil.
Devesa ha analitzat durant diversos anys tots aquests textos, ha estudiat els esdeveniments històrics, socials i culturals del corresponent període històric i s’ha familiaritzat amb les idees i les pràctiques mèdiques de l’època. La seva recerca i anàlisi ha donat lloc a diversos treballs, entre els quals sobresurt el que en 2013 va obtenir el Premi Roël de l’Institut Mèdic Valencià.
La present obra, estructurada en tres grans capítols, és una magnífica síntesi que presenta els fruits de tots aquests anys d’estudi. Devesa comença parlant de les característiques dels documents, del seu contingut sobre salut i malaltia, i ho completa amb les complexions i els temperaments. Inclou també el pla de treball i la metodologia utilitzada. A continuació, dedica un important espai als malalts i les malalties. Ha recollit gairebé vuit-centes notícies sobre aquest tema que ofereixen un panorama molt complet de les malalties que sofrien els homes i dones d’aquella època –febres i danys per violència són les més importants en nombre. Descriu primer les que són de causa natural, des de les febres contínues i cícliques al mal de pedra, orina i ronyó, passant per la malaltia mental, l’embaràs i el part patològics. Segueixen després les que deriven de la violència contra la salut causada per les guerres, la delinqüència i les agressions individuals. També dedica unes línies als danys causats per les armes de foc.
Hi ha un apartat consagrat a les pestes i pestilències, en el qual fa referència a un primer període tranquil, amb epidèmies esporàdiques a Gandia, Valladolid, Alcalá, Barcelona i altres zones de la península. Després, els esdeveniments de la vida de Francesc de Borja des que deixa Portugal i marxa a Roma, permeten oferir un panorama de la pesta que afecta àmplies zones geogràfiques europees. Finalment, l’epidèmia de Portugal de 1569. Hi apareixen, òbviament, les noves malalties com el garrotillo i el tabardillo, a més de la modorra, la pesta pròpiament dita i les tercianes.
Encara dins del primer capítol, trobem uns epígrafs que s’ocupen de conflictes armats i calamitats. Així, s’estudia la rebel·lió dels moriscos valencians, l’atac dels corsaris turcs a Gibraltar, la guerra de Las Alpujarras, les guerres de religió entre cristians, i la batalla de Lepant, entre altres. Complementen l’exposició naufragis i terratrèmols.
El segon capítol, dedicat als aspectes curatius i preventius, recull el tractament dels malalts. Una bona part l’ocupa la dietètica o les recomanacions dels metges als malalts tenint en compte el mitjà en el qual vivien, el seu estat i el tipus de malaltia. També aborda les sagnies, purgues i altres evacuacions humorals. Segueix l’ús de plantes i remeis amb capacitat terapèutica, així com el recurs a les aigües i balnearis. També són considerats els aspectes creencials, com ara la religió o el poder taumatúrgic d’alguns reis.
La prevenció és objecte també d’anàlisi en el corresponent apartat. Comença referint-se als llocs, el clima, l’aire i els viatges i atén després a la salut personal i la dels altres. Així mateix, es refereix a la preservació de les pestes i a la forma d’evitar els danys per violència, el que transcendeix els aspectes més individuals de la higiene.
Al final del capítol es parla de metges, pelegrins i malalts i, per descomptat, dels hospitals. Pel que fa a metges i cirurgians, hi apareixen personatges coneguts com Fernán López de Escoriaza, Francisco Valles, Fernando de Mena i Gregorio López Madera, junt amb els metges de Gandia Melcior Ruíz i Martí Escobar, i d’altres sanitaris, com els barbers. També parla de la visió que en tenen els pacients i dels estudis de medicina en l’època, per finalitzar amb un breu epígraf dedicat a la salut en llenguatge simbòlic.
Al tercer capítol, Devesa aborda la salut de Francesc de Borja en totes les seues etapes: infantesa, joventut, període virregnal, Gandia i el seu període de jesuïta. Segueix l’exili a Portugal, l’etapa romana, el generalat de la Companyia, la superació d’una llarga malaltia en 1568 i, finalment, la missió pontifícia, per ordre de Pius V, acompanyant com a conseller el cardenal Michele Bonelli en el seu viatge per Espanya, Portugal, França i Itàlia. El capítol i el llibre es tanquen amb un interessant epígraf on es resumeixen les malalties de Francesc de Borja i la influència en la seua personalitat.
El llibre de Devesa és també un bon exemple de l’interès de la historiografia mèdica pel pacient. Alguns historiadors joves creuen que es tracta d’una nova tendència que també sol acusar la Medicina de preocupar-se exclusivament pels aspectes biològics de la malaltia. És un tòpic que ha triomfat en els últims temps que sol procedir de llocs on el sistema sanitari és completament diferent al nostre. El problema és que no sempre es disposa de fonts adequades ni abundants. Molts treballs que tenen com a referent el malalt estudien aspectes sobre la salut i la malaltia al marge de la medicina científica: remeiers, bruixots, eixarmadors, adroguers, medicina domèstica, etc. El cas de Francesc de Borja com a malalt és diferent, ja que va tenir accés sempre a la medicina científica i als seus representants més prestigiosos, fet que el converteix en un cas digne d’estudi.
Francesc Devesa ofereix, en definitiva, un recorregut complet per la medicina del Renaixement on apareixen reflectides les principals característiques. Malgrat tractar-se d’un metge bàsicament clínic amb dilatada pràctica professional, la seva incursió en aquest terreny és extraordinàriament acurada i respectuosa. Tanmateix, això no significa que no s’aventure en ocasions a comentar, amb totes les cauteles, els processos patològics, curatius i preventius des dels coneixements actuals aportant atractives hipòtesis.
La llengua triada per Francesc Devesa per redactar aquesta obra ha estat el valencià, un valencià ric en vocabulari i expressions oblidades per una bona part de la població. El lector comprovarà que el text es deixa llegir amb fluïdesa i manté el seu interès fins al final. Pot agradar tant al lector format en aquests temes com als qui s’hi apropen per primera vegada.
En resum, aquesta obra pot entroncar perfectament amb la ja llarga tradició historicomèdica valenciana i suposa una important aportació al coneixement de la salut, la malaltia i la medicina del Renaixement.
José L. Fresquet Febrer Universitat de València
INTRODUCCIÓ
L’ÈPOCA
Francesc de Borja va nàixer a Gandia el 1510 i va morir a Roma el 1572. La seua vida d’adult coincideix amb el període central del segle XVI, una centúria que va començar amb la vinguda al món del futur Carles V i va acabar amb l’execució a la foguera de Giordano Bruno. Fou una època fecunda i convulsa alhora. El centre de poder, als regnes cristians d’Europa, va sofrir un desplaçament cap a la Península Ibèrica. Navegants portuguesos circulen fins a l’Extrem Orient i estableixen colònies, mentre les Noves Índies, recentment descobertes, van incorporant més terra ferma als mapes, augmentant considerablement els dominis de la corona espanyola. Pel costat dels musulmans, l’imperi turc aspirava també a controlar el Mediterrani. Carles V i Solimà el Magnífic van tenir els corresponents lideratges i foren substituïts pels respectius fills, Felip II i Selim II. A Roma, els successius papes estan sempre en l’ai al cor, davant de l’amenaça turca. També l’esglai s’apodera, ara i adés, dels cristians de vora mar, que reben visites poc amables dels pirates barbarescos i dels seus aliats otomans. Noms com Barba-rossa o Dragut causen autèntic pànic entre la població.
Si l’expansió geogràfica fou espectacular, també ho va ser la demogràfica i la cultural. La població creix de forma important i, a més a més, es concentra a les ciutats. Per altra banda, el pensament escrit viatja amb rapidesa a cavall dels llibres impresos. L’invent de Gutenberg, a meitat del segle XV, va permetre una eficaç difusió de la cultura, contribuint a un ambient on l’ortodòxia era més difícil de mantenir per les minories que controlaven el saber i la religió. El retrobament de les essències cristianes i la crítica als privilegis o abusos de la jerarquia són a la base de la Reforma dels protestants. La presència creixent de luterans, calvinistes i anglicans va suposar un gran clivellament que el pontífex romà no pogué frenar, trencant-se l’hegemonia catòlica del cristianisme europeu. Ni Erasme ni els altres partidaris del diàleg, com Thomas More o Lluís Vives, van poder evitar l’enfrontament. Al Concili de Trento s’imposa el dogmatisme de la Reforma catòlica i Europa viurà un llarg conflicte amb les guerres de religió. També dins l’obediència papal es van produir nous moviments. Ignasi de Loiola i els seus companys de Montmartre van iniciar el 1534 un corrent espiritual que, fugint dels claustres monacals, cerca l’essència del cristianisme. El grup primigeni, que aspirava a realitzar la seua vocació apostòlica amb la propagació de la fe i les bones obres, va cristal·litzar en un nou orde. La Companyia de Jesús, autoritzada el 1540 per Pau III, va conéixer un creixement extraordinari. Per oposar-se a les heretgies, Roma tindrà al seu servei una milícia religiosa d’elit.
LA SALUT AL RENAIXEMENT
El moviment renaixentista que s’havia iniciat a Itàlia, es consolidarà durant el segle XVI amerant els àmbits culturals i científics. El retrobament del classicisme grecollatí va impregnar l’expressió artística. Com diu J. A. Maravall (1973), hi havia consciència de viure una nova època i l’esperit de renovació començà també a somoure la medicina vigent. El galenisme durarà encara diverses generacions però ja no serà mai més una doctrina inamovible. Per una banda, el moviment neoclàssic recuperava els textos originals i anava depurant d’errors les distintes versions arabitzades. Per una altra, l’observació directa va revolucionar l’anatomia. Andreas Vesal i els seus deixebles van baixar de la trona teòrica a la realitat del cos humà: les esmenes als errors de Galè van permetre una cirurgia més objectiva. Paracels anirà més lluny i s’enfrontarà radicalment amb el galenisme. Malgrat la seua òptica panvitalista i contradictòria, el paracelsisme va preparar el terreny per al futur desenvolupament de la química farmacològica introduint minerals en la teràpia, com ara el mercuri i l’antimoni. A més a més, el creixement sobtat del món va eixamplar també la terapèutica. Al comerç de les varietats botàniques orientals, controlat per la Senyoria veneciana, s’afegiren les plantes americanes, que van aportar productes desconeguts a la farmacopea renaixentista. Així, van aparéixer remeis exòtics, com el sassafràs o el guaiac, que van augmentar considerablement la materia medica. Alguns autors, com Andrés Laguna, van recollir les noves espècies a la seua obra. Nicolàs Monardes va combinar la vessant científica amb la comercial. D’altres, com Francisco Hernàndez, viatjaran a les Índies per estudiar directament la botànica americana.
Mentrestant, la gent continuava patint i morint, principalment per malalties infeccioses. Les temibles epidèmies de pesta bubònica, sense causar les grans mortaldats del segle XIV, van fer acte de presència periòdicament. De forma més quotidiana, hi estaven presents les endèmies de tercianes i quartanes, la pigota o la terrible, però afortunadament minvant, lepra. Hi van aparéixer també malalties noves o emergents, com el pulgó, dit també febre punticular o tabardillo, la «suor anglesa» i la sífilis, que cadascú atribuïa al veí batejant-la de «mal francès», «mal napolità» o «mal espanyol», segons qui esmentava la malaltia. Fou, precisament, l’observació de la sífilis, el que va permetre a Fracastoro introduir noves propostes epidemiològiques; el metge veronès, amb la seua hipòtesi del contagius, anticiparà de forma genial la teoria microbiana. Les epidèmies, però, continuaven. Els rics fugien de les zones afectades, però no podien escapar dels excessos alimentaris propis, que els causaven obesitat o gota. Els pobres, més vulnerables, eren les primeres víctimes de les guerres, la fam o les pestes.1
EL DARRER BORJA UNIVERSAL
Políticament, els regnes cristians medievals van concentrar el poder. Les monarquies del Cinc-cents es van fer més autoritàries, en detriment de l’espai feudal. La tendència uniformista s’obria camí: una sola fe i una sola llengua per a cada àmbit territorial. En el cas hispànic, els intents matrimonials o bèl·lics per controlar tota la península van ser continus des del segle anterior i finalment es va aconseguir, amb l’excepció de Portugal. Castella va marcar la pauta, assimilant idiomàticament l’emperador Carles V. Navarra i el regne de Granada foren incorporades per la via militar. La Corona d’Aragó, amb la seua expansió mediterrània, passarà a ser zona perifèrica des de la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Un dels països de la confederació, el Regne de València, havia gaudit al segle xv d’una eclosió econòmica i cultural sense precedents. La seua capital, ciutat dinàmica i cosmopolita, era porta d’entrada principal del Renaixement italià. Noms com Ausiàs March o Joanot Martorell aportaven obres universals a la literatura. Els valencians van arribar fins i tot a Roma, ocupant el pontificat de la mà d’una nissaga de Xàtiva: els Borja.
Un nebot del primer papa valencià, Calixt III, va ocupar la seu de Sant Pere el 1492. Era Roderic de Borja, que prengué el nom d’Alexandre VI. Prèviament, havia estat nomenat bisbe de València, abat de Santa Maria de la Valldigna i cardenal. Encara que residia a Roma, coneixia bé el ducat reial de Gandia amb la seua riquesa sucrera, un dels factors que va determinar l’adquisició d’aquell espai senyorial per al seu fill Pere Lluís.2 De retorn a Roma, el primer duc borgià de Gandia va morir a Civitavecchia, i el títol passà al seu germà Joan, segon duc de Borja, que es casà amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. D’aquest matrimoni va nàixer el primogènit, també Joan, el qual quedà orfe molt menut per l’assassinat de son pare a Roma l’any 1497. Amb el temps, Joan de Borja serà el III duc de Gandia, nomenat «Grande de España» per Carles V i un model de gran senyor renaixentista. La seua influència al Regne de València substituirà la que anteriorment havia tingut el seu veí d’Oliva, el comte Serafí de Centelles. El duc va contraure matrimoni amb Joana d’Aragó, neta de Ferran el Catòlic. Dels set fills d’aquest matrimoni, el primer portarà el nom del sant a qui sa mare es va aclamar en el moment del part, Francesc.3
Francesc de Borja era, per tant, besnet d’Alexandre VI per part de pare, i de Ferran el Catòlic per part de mare. Des de la infància, rebrà l’educació corresponent al seu estatus social. En quedar-se orfe de mare als 10 anys, prompte fou enviat a la cort, primer a Tordesillas, amb Joana la Boja, i després a la imperial per servir Isabel de Portugal. Casat amb Elionor de Castro, dama portuguesa de l’emperadriu, va rebre el títol de marqués de Llombai com a regal de boda, i esdevingué persona de confiança de Carles V que, temps després, el nomenà virrei de Catalunya. A la mort de Joan de Borja, va heretar el ducat de Gandia i els títols de son pare. Vidu d’Elionor de Castro, Francesc de Borja va entrar a la Companyia de Jesús i es va convertir en peça fonamental per a l’expansió del nou orde. Ignasi de Loiola va percebre la seua tendència contemplativa i el va nomenar comissari per a Espanya i Portugal a les seues ordres directes. Arribat a la cúpula jesuïta, Borja es convertirà en el tercer general de la Companyia, substituint Diego Laínez. El 1624 va ser beatificat i el 1671 declarat sant pel papa Climent X.4
Francesc fou el darrer gran personatge d’una família universal. D’acord amb Joan F. Mira (2000), la seua fama «àuria» contrapesa la llegenda negra dels avantpassats, arredonint un dels mites del món occidental, el dels Borja. Però, més enllà de les llegendes, ens interessen les realitats històriques, de les quals la salut forma part. En aquest cas, és la salut de què es parla en la correspondència de Francesc de Borja i de personatges pròxims la que ens pot ajudar a entendre millor l’època i el personatge.
LA RECERCA
Al segle XVI hi hagué un ús creixent de la correspondència, motivat per una major alfabetització i per la mobilitat d’un món expansiu (Castillo Gómez, 2002; Petrucci, 2008; Amor, 2012). La presència de Francesc de Borja en llocs i càrrecs estratègics, al llarg de la seua vida, explica els múltiples documents, principalment epistolars, generats al seu voltant. Afortunadament, el nucli principal de cartes ha estat recollit a la col·lecció Monumenta Borgia (MB). Els volums I al V dels MB es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu. Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents d’interès. L’edició recent de dos nous volums, MB VI i VII, a cura d’Enrique García Hernán, ha afegit una fracció considerable de papers inèdits.5 Com assenyala Santiago La Parra, els milers de cartes que contenen els MB són una font impagable d’informació que facilita estudis sectorials, més enllà de la intenció biogràfica sobre Francesc de Borja que en va motivar la recopilació.6
La salut és molt important per a les persones; ho és actualment i ho era al segle XVI. Calia esperar, per tant, que els MB ens oferiren abundants notícies sobre les malalties o la seua absència. Aquesta hipòtesi fou el motiu de l’estudi que ens dugué a revisar tots els escrits dels MB datats entre el naixement i la mort de Francesc de Borja (1510-1572). La informació fou recollida en un qüestionari codificat per obtenir qualsevol aspecte que tinguera relació amb salut, tant del mateix Francesc de Borja com de la resta de corresponsals, de terceres persones o de la població en general.7
Hem tingut en compte la distància conceptual i cronològica que separa la medicina científica del galenisme renaixentista. Quatre-cents anys poden ser molts o pocs, segons la velocitat de canvi del fenomen a estudiar, siga biològic o cultural. Acceptem que les malalties del segle XVI són construccions socioculturals no equiparables a les del present.8 És evident que, en aquell moment, ni els malalts ni els metges parlaven de microbis o d’epidèmies en el sentit actual. Febres i pestilències eren termes usuals per descriure processos que hui sabem infecciosos. Als miasmes o al mal aire, hom atribuïa l’adquisició de certes malalties i les conjuncions astrals o el càstig diví podien ser invocats per explicar determinades epidèmies. Però els ulls nostres, els únics possibles, pertanyen al segle XXI. Així, no podem eludir del tot l’aproximació a la medicina renaixentista des de l’actualitat.9 Cal tenir en compte que, entre les dues èpoques, hi ha similituds i diferències, estabilitats i variacions. Per una banda, disciplines, com la paleopatologia, demostren la persistència d’algunes malalties al llarg de la història (Ribas, 2013). En aquest sentit, encara que el concepte de tercianes i quartanes era absolutament distint a l’actual, considerem lícit preguntar-nos si aquelles febres cícliques del segle XVI són equiparables al paludisme o malària d’ara i, en conseqüència, si algun tipus de Plasmodium afectava a la població d’aquella època. Al cap i a la fi, pels estudis evolutius dels éssers vius, sabem que, entre nosaltres, hi ha bacteris bàsicament semblants als seus ancestres de fa milions d’anys. Però, d’una altra banda, hem de considerar que la interacció entre bacteris d’animals i homes ha experimentat canvis al llarg del temps, com també el propi equilibri bacterià del cos humà, amb les conseqüències fisiopatològiques que se’n deriven (Wolf, 2007; Dethlefsen, 2007; Ayala, 2015: 268). A més a més, altres microorganismes, com els virus, gaudeixen d’una estructura, amb permanent mutació, que pot generar variants de capacitat patogènica diferent. Si aquesta variabilitat biològica i genètica d’alguns patògens, pot causar incerteses i alarma sanitària en el present, és fàcil imaginar la possibilitat de malalties i epidèmies antigues de difícil interpretació.10 Tot això, sense considerar els altres factors, distints dels estrictament biològics, que influeixen en les malalties, siguen o no transmissibles. Fora de les infeccions, hi ha altres exemples. Així, amb exàmens de restes humans, podem demostrar l’existència de gota en la població d’aquella època. No entendríem però el concepte antic de dita malaltia, sense considerar la teoria humoral, que també donarà sentit als procediments evacuadors emprats, com sagnies i porgues, tan volguts per la teràpia galènica.
