Kitabı oku: «Caminar, una filosofia»
Frédéric Gros és professor de pensament polític a la Universitat de París. Assagista, filòsof, gran coneixedor de l’obra de Michel Foucault que ha editat per a la Bibliothèque de la Pléiade, és també autor de nombrosos llibres, especialment États de violence, Le principe Sécurité, Desobeir (Angle, 2018) i sobretot Marcher, une philosophie, èxit de vendes que ha estat traduït a nombroses llengües.
Caminar, en qualsevol de les seves formes, cada dia té més adeptes que saben gaudir de les seves virtuts i en reben els beneficis: una sensació de pau, de comunió amb la natura, de plenitud... Molts ens en beneficiem, perquè caminar no necessita ni aprenentatge, ni tècnica, ni material, ni diners. Només cal el nostre cos, un espai i una mica de temps.
Aquest llibre intenta entendre la caminada com un acte filosòfic o com una experiència espiritual. Per això fa servir grans figures històriques, filosòfiques o literàries per a les quals caminar era una disposició del pensament o una inspiració: Rimbaud i el desig de fugir, Nietzsche i la crida de les altures, Gandhi i la política de la resistència, sense oblidar Kant i les seves marxes quotidianes a Königsberg.
També s’hi tracten les dimensions existencials o místiques del fet de caminar: l’eternitat, la solitud, el silenci, la lentitud, allò que és fora, l’energia, la llibertat... L’autor no es descuida de descriure les seves dimensions culturals: la peregrinació, el vagabundejar erràtic, la passejada.
Tan aviat tractat filosòfic com definició d’un art de caminar, aquest llibre va destinat a tots aquells que fins ara no es pensava que fossin pensadors.
Caminar, una filosofia
Aquesta obra ha rebut un ajut a l’edició del Ministeri de Cultura i Esport
Títol de l’edició original: Marcher, une philosophie
Publicat per primera vegada per Carnets Nord, 2009
© Frédéric Gros, 2009
Aquesta edició ha estat publicada d’acord amb Éditions Albin Michel, París, França, i d’acord amb els seus agents degudament acreditats Books And More #BAM, París, França, i The Ella Sher Literary Agency, Barcelona.
Tots els drets reservats.
Primera edició en català: setembre del 2021
© del text: Frédéric Gros
© de l’edició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 o 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
© de la traducció: Francesc Roma i Casanovas
Disseny i composició: 3 x Tres
ISBN: 978-84-1356-110-3
Producció de l’ePub: booqlab
Índex
CAMINAR NO ÉS CAP ESPORT
LLIBERTATS
PER QUÈ SOC TAN BON CAMINADOR? (Nietzsche)
FORA
LENTITUD
L’ÀNSIA DE FUGIR (Rimbaud)
SOLITUDS
SILENCIS
ELS SOMNIS DESPERTS DEL CAMINANT (Rousseau)
ETERNITATS
LA CONQUESTA DEL SALVATGE (Thoreau)
ENERGIA
PELEGRINATGE
REGENERACIÓ I PRESÈNCIA
EL PROCEDIR CÍNIC
ELS ESTATS DEL BENESTAR
EL VAGABUNDEJAR MELANCÒLIC (Nerval)
LA SORTIDA QUOTIDIANA (Kant)
PASSEJADES
JARDINS PÚBLICS
EL FLÂNEUR DE LES CIUTATS
GRAVETAT
ELEMENTAL
MÍSTICA I POLÍTICA (Gandhi)
REPETICIÓ
CAMINAR PER LA RETIRADA DELS DÉUS (Hölderlin)
LA FI DEL MÓN
TEXTOS I REFERÈNCIES
AGRAÏMENT
CAMINAR NO ÉS CAP ESPORT
Caminar no és cap esport.
L’esport és una qüestió de tècniques i de regles, de marcadors i de competicions, una qüestió que necessita un aprenentatge: conèixer les posicions, incorporar els bons gestos. Després, molt temps més tard, venen la improvisació i el talent.
L’esport són els marcadors: Quina és la teva posició? Quin és el teu temps? Quin resultat? Sempre la mateixa diferència entre vencedor i vençut, com a la guerra —existeix un cert parentiu entre la guerra i l’esport del qual la guerra reclama el seu honor i l’esport la seva deshonra: del respecte per l’adversari a l’odi a l’enemic—.
L’esport, evidentment, també és el sentit de l’entrenament, el gust per l’esforç, la disciplina. Una ètica, un treball.
Però també és material, revistes, espectacles, un mercat. Són resultats. L’esport dona lloc a cerimònies mediàtiques immenses a les quals assisteixen els consumidors de marques i d’imatges. El diner l’envaeix per buidar les ànimes, i la medicina per construir cossos artificials.
Caminar no és cap esport. Posar un peu davant de l’altre és un joc d’infants. No dona cap resultat, cap xifra: el caminador us dirà quin camí ha fet, en quin sender trobareu el millor paisatge, la vista que es troba des de tal promontori.
Malgrat això, s’ha intentat de crear un nou mercat d’accessoris: sabates revolucionàries, mitjons increïbles, motxilles molt eficaces, pantalons que fan meravelles... S’intenta de fer-li entrar l’esperit de l’esport: ja no es camina, es fa un tresc. Es venen bastons perfilats que fan que els caminants semblin esquiadors estranys. Però això no acaba d’imposar-se. Això no es pot imposar.
No s’ha trobat res millor que la marxa per anar més lentament. Per marxar, només calen dues cames. La resta és sobrer. Que voleu anar més de pressa? Llavors no camineu, feu una altra cosa: rodeu, patineu, voleu. No camineu pas. Caminant només hi ha una marca que compta: la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges. Caminar no és cap esport.
Però, un cop dret, l’home no pot parar quiet.
LLIBERTATS
En primer lloc, la marxa, encara que només sigui una simple passejada, ens ofereix una llibertat suspensiva: desfer-se del farcell de les preocupacions, oblidar els negocis per un temps. Triem no endur-nos l’oficina amb nosaltres: sortim, passegem, pensem en altres coses. Amb la caminada llarga de diversos dies, s’accentua el moviment de desvinculació: fugim dels límits imposats pel treball, ens alliberem de la camisa de força dels hàbits. Però per què caminar hauria de fer-nos sentir aquesta llibertat més que no un gran viatge? Perquè, al cap i a la fi, després d’altres constrenyiments, també punyents, es fan sentir el pes de la motxilla, la llargada de les etapes, la incertesa del temps (amenaces de pluja, de tempestes, calor extenuant), la rusticitat dels refugis, alguns patiments... Però la simple marxa aconsegueix alliberar-nos de les il·lusions de l’indispensable. Com a tal, esdevé el regne de les potències necessitades. Per aconseguir una etapa concreta, cal caminar durant tantes hores, o sigui, un nombre determinat de passos; la improvisació està limitada, perquè no recorrem els camins d’un jardí i hem de vigilar de no equivocar-nos en les cruïlles de camins, excepte que ho vulguem pagar car i al comptat. Quan la boira envaeix la muntanya o la pluja comença a caure a bots i barrals, cal continuar, seguir endavant. Els aliments i l’aigua són objecte de càlculs sofisticats, segons el recorregut i les fonts. I ja no parlo de la falta de confort. Ara bé, el miracle no és que siguem feliços malgrat tot, sinó precisament que ho siguem gràcies a tot això. Vull dir que no poder triar quan es tracta de menjar o de beure, estar sotmès a la gran fatalitat del temps atmosfèric, comptar només amb la regularitat de les nostres passes, tot plegat fa aparèixer de cop la profusió de l’oferta (de mercaderies, de transports, de xarxes), la multiplicació de les facilitats (de comunicar-se, de comprar, de circular) com tantes altres dependències. Tots aquests microalliberaments només són acceleracions del sistema, que m’empresona més fort. Tot allò que m’allibera del temps i de l’espai m’allunya de la velocitat.
Per a qui no en sigui practicant, la simple descripció de l’estat del caminador apareix a cop d’ull com una absurditat, com una aberració, una servitud voluntària. Perquè de manera espontània el ciutadà interpreta en termes de privació tot allò que el caminador percep com un alliberament: no estar en la xarxa dels intercanvis, no ser reduït a ser el nus d’una xarxa que distribueix informacions, imatges, mercaderies; adonar-se que tot això no té cap entitat ni cap mena d’importància més enllà de les que un mateix li aporta. El meu món no només no s’enfonsa per no estar connectat, sinó que, de sobte, aquestes connexions esdevenen nusos pesats, que m’ofeguen, massa estrets.
Llavors, la llibertat és una mossegada de pa, un glop d’aigua fresca, un paisatge obert.
Dit això, mentre fruïm d’aquesta llibertat suspensiva, content de marxar, també em sento content de tornar. És un benestar entre parèntesis, una llibertat com l’escapada d’un o de diversos dies. Realment, res no ha canviat quan torno. I les antigues inèrcies ocupen el seu antic lloc: la pressa, l’oblit d’un mateix, dels altres, l’excitació i la fatiga. La crida de la simplicitat haurà durat tot just el temps d’una caminada: «L’aire pur se t’ha posat molt bé.» Alliberament puntual, i em torno a submergir [en la quotidianitat].
La segona llibertat és agressiva, més rebel. En les nostres existències, la llibertat suspensiva només ens permet una desconnexió provisional: m’escapo de la xarxa alguns dies, faig en els camins deserts l’experiència d’estar fora del sistema. Però també es pot decidir trencar-lo. Aquí trobaríem amb facilitat crides a la transgressió i als grans espais en els escrits de Kerouac o de Snyder: acabar amb les convencions imbècils, amb la seguretat endormiscant dels murs, amb l’enuig del Mateix, el desgast de la repetició, les reticències del risc i l’odi al canvi. Cal provocar partides, transgressions, alimentar la follia i el somni. La decisió de marxar (cap a la llunyania, no importa on, provar una altra cosa) se sent aquesta vegada com una crida del salvatge (The Wild). En la marxa descobrim el vigor immens de les nits estelades, de les energies elementals, i els nostres desitjos continuen: són enormes i els nostres cossos són saciats. Quan has tancat la porta del món, ja no et sents lligat a res: les voreres no lliguen els passos (el recorregut, cent mil vegades repetit, de retorn al corral). Les cruïlles tremolen com estrelles dubitatives, es redescobreix la por emocionant de triar, la llibertat com un vertigen.
Aquesta vegada no es tracta d’alliberar-se de l’artificial per provar plaers simples, sinó de retrobar la llibertat com a límit d’un mateix i d’allò que és humà, com el desbordament en mi mateix d’una Natura rebel que em depassa. La marxa pot provocar aquests excessos: excessos de fatiga que fan que l’esperit deliri, excessos de bellesa que fan bolcar l’ànima, excessos de borratxera dalt dels cims, per sobre dels colls (el cos esclata). Caminar acaba per despertar en nosaltres aquella part rebel, arcaica: els nostres instints esdevenen aspres i intransigents, els nostres impulsos, inspirats. Perquè caminar ens posa a la vertical de l’eix de la vida: emportats pel torrent que neix just a sota nostre.
Vull dir que, caminant, no es va a la recerca d’un mateix com si es tractés de retrobar-se, d’alliberar-se de les alienacions antigues per reconquerir un jo autèntic, una identitat perduda. Caminant fins i tot ens escapem de la idea d’identitat, de la temptació de ser algú, de tenir un nom i una història. Ser algú està bé per a les tardes mundanals en què cadascú s’explica, va bé per als gabinets de psicòlegs. Però ¿ser algú no és encara una obligació social que encadena (ens lliga a ser fidels al retrat d’un mateix), una ficció estúpida que pesa sobre les nostres espatlles? Caminant, com que el cos que camina no té història, només un corrent de vida immemorial, la llibertat consisteix a no ser ningú.
D’aquesta manera som una bèstia de dues potes que camina, simplement una força pura enmig dels grans arbres, només un crit. I, tot sovint, caminant es crida per fer sentir la pròpia presència animal recuperada. Sense cap dubte, en tota aquesta gran llibertat exaltada per la generació esquinçada de Ginsberg o de Burroughs, en aquesta disbauxa d’energia que hauria d’esquinçar les nostres existències i fer explotar els referents dels submisos, la caminada per les muntanyes constituïa un mitjà entre d’altres, altres que comprenien les drogues i l’alcohol, els beuratges, les orgies, mitjançant les quals es provava d’aconseguir la innocència.
Però la marxa deixa entreveure un somni: caminar com a expressió del refús d’una civilització podrida, contaminada, alienant, lamentable.
He llegit Whitman, i sabeu què explica? Aixequeu-vos, esclaus, i que tremolin els dèspotes estrangers. Aquesta és l’actitud que, segons ell, ha de tenir el trobador, el trobador boig inspirat pel Zen, en els vells camins del desert. Ell pensa que cal imaginar-se el món com el punt de trobada dels errants que van, amb la motxilla a l’esquena, per davant; dels rodamons celestials que refusen l’obligació de consumir tot el que es produeix i, per tant, de treballar per poder consumir, i de comprar tota aquesta ferralla inútil: refrigeradors, televisors, automòbils i tota mena d’escombraries inútils [...]. Milers, milions de joves americans fent la seva motxilla i emprenent la ruta...1
La darrera llibertat del caminador és més rara. És un tercer grau, després del retorn a les joies simples i la reconquesta de la bèstia arcaica. És la llibertat de qui renuncia. Heinrich Zimmer, un dels grans savis hinduistes, ens explica que en la filosofia hindú es distingeixen quatre etapes en el camí de la vida. La primera és la de l’alumne, de l’aprenent, del deixeble. En el matí de la seva vida, essencialment es tracta d’obeir les ordres del mestre, escoltar les seves lliçons, sotmetre’s a les crítiques i conformar-se amb els principis. Cal rebre. En una segona etapa, l’home, ja arribat a adult, a la meitat de la seva existència, esdevé un amo de la casa, casat, encarregat d’una família: gestiona com pot la seva fortuna, ajuda al manteniment dels sacerdots, exerceix un ofici, se sotmet a les restriccions socials i les imposa als altres. Accepta de dur les màscares socials que el lliguen a un rol en la societat i la família. Més tard, quan els infants estan preparats per prendre el relleu, a la tardor de la seva vida, l’home pot rebutjar de cop els deures socials, les càrregues familiars, les metes econòmiques, i esdevé ermità. És l’etapa de la marxa cap al bosc, on, mitjançant el recolliment i la meditació, caldrà aprendre a familiaritzar-se amb allò que, des de sempre, s’ha mantingut immutable en nosaltres i que espera de ser, en nosaltres mateixos, despertat: aquell Jo etern, que transcendeix les màscares, les funcions, les identitats, les històries. I el pelegrí finalment succeeix a l’ermità, en allò que ha de ser la interminable i gloriosa tarda d’estiu de la nostra existència: una vida des d’ara feta d’itinerància (és l’etapa del mendicant errant), en què la marxa infinita, una mica pertot, il·lustra la coincidència entre el Jo sense nom i el cor pertot present del Món. Llavors el savi ha renunciat a tot. És la més alta llibertat: la del despreniment perfecte. Ja no em sento implicat, ni amb mi mateix ni amb el món. Indiferent al passat i al futur, no soc res més que l’etern present de la coincidència. I, com es veu en els quaderns de pelegrinatge de Swami Ramdas, és en el moment en què es renuncia a tot quan tot ens és ofert, és en el moment en què ja no es reclama res que tot ens és donat, profusament. Tot, fins i tot la intensitat de la presència.
Aquesta llibertat feta de renúncies s’entreveu bé en les caminades llargues. Quan camines durant molt de temps, arriba un moment en què ja no saps quantes hores han passat, ni quantes en calen encara per arribar a la fi, se sent sobre les espatlles el pes de l’estrictament necessari, et dius que ja n’hi ha de sobres —si és que de veritat cal res més per insistir en la vida— i sents que podries continuar d’aquesta manera durant dies, o segles. Llavors amb prou feines si saps on vas i per què, però això no és més important que el teu passat o que l’hora que és. I et sents lliure, perquè, quan es tracta de recordar els signes antics del nostre contracte amb l’infern —nom, edat, professió, carrer—, tot, absolutament tot, sembla irrisori, minúscul, fantasmagòric.
1. Jack Kerouac, Els pòtols místics.
PER QUÈ SOC TAN BON CAMINADOR?
(Nietzsche)
Estar el mínim temps possible assegut: no creure en cap pensament que no s’hagi format a l’aire lliure, en el moviment lliure del cos —en cap idea en què els músculs no hagin participat també en la festa—. Tots els prejudicis provenen de les entranyes. Repeteixo que ser un cul-de-plom és el veritable pecat contra l’esperit.
FRIEDRICH NIETZSCHE2
Les ruptures, escrivia Nietzsche, són difícils, perquè el vincle que es trenca fa patir. Però al seu lloc ben aviat ens neix una ala. La vida de Nietzsche estava feta d’aquests despreniments, d’aquestes ruptures, d’aquests aïllaments: el món, la societat, els companys de camí o de treball, dones, amics, parents. Però cada augment de la solitud significarà un aprofundiment de la pròpia llibertat: cap compte per rendir, cap compromís que ens obstaculitzi, la visió clara, alliberada.
Nietzsche va ser un caminador remarcable, tenaç. Sovint en fa esment. La caminada a l’aire lliure va ser com l’element de la seva obra, l’acompanyament invariable de la seva escriptura.
La seva existència es resumeix en quatre grans actes.
D’entrada, els anys de formació: des del seu naixement (1844) fins a la seva nominació com a professor de filologia a la universitat de Basilea. El seu pare és pastor, un home dret i bo, que mor jove. A Nietzsche li agrada imaginar-se com l’últim graó d’una línia de noblesa polonesa (els Nietzski). Amb la mort del seu pare (quan ell només té quatre anys) es converteix en la promesa de la seva mare, de la seva àvia i de la seva germana. L’objecte de la seva més gran sol·licitud. Molt intel·ligent, l’infant continuarà la seva escolaritat a l’institut de Pforta, famós i dur, on rebrà una formació clàssica. Allà serà sotmès a un règim de ferro, del qual més endavant reconeixerà la grandesa, segons l’equació grega: per saber manar cal saber obeir. La seva mare creu en ell i hi bolca tota la seva admiració, mentre espera que posarà tota la seva brillant intel·ligència al servei de Déu. El voldria teòleg. Està dotat d’una salut excel·lent i només pateix una gran miopia, que, sens dubte, va ser molt mal corregida. Segueix estudis brillants de filologia, primer a la universitat de Bonn i després a Leipzig. Amb vint-i-quatre anys va ser nomenat professor de filologia a la universitat de Basilea, després de ser-hi recomanat pel savi Ritschl. És un fet excepcional per a la seva edat. S’obre el segon acte.
* * *
Durant deu anys ensenyarà filologia grega, deu anys difícils i de fracassos. El treball és enorme: a més de les classes a la universitat, n’ha de donar al gran institut de la ciutat (el Pedagogium). Però Nietzsche vol ser un simple filòleg? Durant molt temps havia estat temptat per la música, més endavant va viure fascinat per la filosofia. La ciència filosòfica li obre els braços. Ell l’abraça amb el cor una mica empetitit, perquè no és la seva darrera vocació. Com a mínim li permet de llegir els grecs: les tragèdies (Èsquil, Sòfocles), els poetes (Homer, Hesíode), els savis (Heràclit, Anaximandre) i els historiadors (Diògenes Laerci l’apassiona perquè —diu— hi veu els homes més enllà dels sistemes). El primer any el passa de meravella: treballa amb fervor preparant els seus cursos, experimenta l’èxit amb els estudiants, fa nous col·legues, amb un dels quals es farà amic íntim i fidel: Franz Overbeck, professor de teologia. L’amic de sempre, aquell a qui es recorre quan necessites ajuda, el que l’anirà a buscar a Torí després del desastre. L’any 1869 Nietzsche fa un viatge a Lucerna, i després se’n va a Tribschen, on fa una emotiva visita al Mestre (Wagner), al seu immens i monumental casalot. Allà es deixa fascinar per Còsima, a qui, en les seves cartes de bogeria, es referirà com «la meva princesa Ariadna, la meva estimada. Un prejudici vol que jo sigui un home, però certament els he freqüentat llargament».3
L’entusiasme, l’ardor del treball universitari, la salut perfecta són, malgrat tot, de curta durada. Els accessos i les crisis es comencen a multiplicar. El cos es venja de malentesos pesats.
Malentès professional. Esclata amb l’aparició d’El naixement de la tragèdia, l’any 1871, que desagradarà i fins i tot enfurirà els filòlegs d’ofici. S’ha plantejat d’escriure un llibre d’aquesta mena? Un llibre no tant de recerca seriosa com d’intuïcions vagues, metafísiques: l’etern conflicte entre el caos i la forma. Malentès pel que fa a les amistats, també. Regularment va a Bayreuth amb motiu de la trobada anual amb el Mestre, torna a Tribschen, es converteix en company de viatges per Europa, però s’adona que Wagner, atrapat pel seu dogmatisme fanàtic, la seva arrogància, representa tot allò que ell refusa i que, sobretot la seva música, no convé al seu estómac: el fa emmalaltir. La música de Wagner ofega —escriurà—, és un naufragi, s’hi ha de nedar contínuament, submergeix com un corrent palpitant, caòtic. No es toca fons quan te l’escoltes. En canvi, Rossini li ha despertat ganes de ballar. Això per no parlar de Carmen, de Bizet. Malentès sentimental: les seves demandes de casament, fetes de manera abrupta, només reben negatives. I, finalment, malentès social. Perquè no arriba a encaixar ni en l’enrenou mundà de Bayreuth ni en els cercles dels professors i dels savis.
Tot plegat, difícil d’afrontar. Cada semestre tot és més dur, més impossible. Cada cop més sovint, sent mals de cap terribles que l’estaquen al llit, en la foscor, gemegant de dolor. Els ulls el fereixen, amb prou feines pot llegir, escriure. Cada quart d’hora de lectura o d’escriptura el paga amb llargues hores de migranyes. Demana que li llegeixin, perquè els seus ulls tremolen només d’entrar en contacte amb la pàgina.
Nietzsche busca un compromís, demana que el descarreguin d’un curs i no tarda a demanar que l’alliberin de tot l’ensenyament a l’institut, de manera que li donin un any sabàtic per respirar, recuperar-se, refer les seves forces.
Però no serveix de res.
Al mateix temps, el que en aquell moment es proposa com una cura li marca el seu futur: grans caminades i grans moments de solitud. Contra els dolors llatzerants, terribles, aquests dos remeis. Fugir de l’excitació, de les sol·licituds, de les agitacions del món, que sempre ha de pagar al preu d’hores de patiment. I caminar, caminar durant llarg temps per dispersar-se, distreure’s, oblidar els cops de martell dins de les seves témpores.
Encara no ha estat pres per la mineralitat dura de les altes muntanyes o per la sequera perfumada dels senders rocosos del Sud. Camina, sobretot, per les vores dels llacs (el llac Léman, amb Gersdorff, sis hores de caminada cada dia), o s’enfonsa en l’ombra dels boscos (els boscos de pins de Steinabad, al sud de la Selva Negra: «Camino molt, a través dels boscos, i tinc remarcables xerrades amb mi mateix»).
Al mes d’agost de 1877 es troba a Rosenlaui, on viu com un ermità: «Només que en algun lloc pogués tenir una casa petita, com aquí, caminaria de sis a vuit hores cada dia, component els pensaments que de seguida anotaria en un paper.»4
Però res no li surt tal com voldria. Els dolors són massa forts. Les migranyes el claven al llit durant dies, els vòmits el retorcen de dolor tota la nit. Els ulls li fan mal, i va perdent visió. Al mes de maig de 1879 presenta la dimissió de la universitat.
* * *
Aquí s’obre la tercera gran època de la seva vida. Deu anys, des de l’estiu de 1879 fins als primers dies de 1889. Durant aquest temps viurà de tres petites pensions que li permeten sobreviure molt modestament, allotjar-se en petits albergs, pagar el tren que el duu de la muntanya a la mar, de la mar a la muntanya, a vegades fins a Venècia, per visitar Peter Gast. És llavors que es convertirà en el caminant sense comparació que la llegenda ens indica. Friedrich Nietzsche camina, camina com si treballés. Treballa caminant.
Des del primer estiu, descobreix la seva muntanya, l’Alta Engadina, i l’any següent el seu poblet, Sils-Maria. L’aire hi és transparent, el vent viu, la llum tallant. Com que detesta la calor sufocant, hi passarà tots els estius, fins al final (excepte l’any de Lou). Escriu als seus amics (Overbeck, Köselitz) que ha descobert la seva natura, el seu element, la seva mare, que hi ha trobat «els millors camins que pugui esperar el gairebé cec en què m’he convertit, i l’aire més tònic».5 És el seu paisatge, s’hi sent com lligat per la sang «o encara més».6
Des del primer estiu, camina tot sol fins a vuit hores cada dia, i escriu El viatger i la seva ombra.
Gairebé tot ha estat pensat mentre feia camí i gargotejat amb llapis en sis petits quaderns.7
I passarà l’hivern a les viles del sud, sobretot a Gènova, a la badia de Rapallo, i més tard a Niça («Em passejo una mitjana d’una hora al matí, tres hores a la tarda, amb un bon pas, sempre pel mateix camí: que està prou bé per suportar la repetició»),8 i a Menton un únic cop («He trobat vuit caminades»).9 Els turons seran el seu cavallet d’escriptura, i el mar la seva gran volta («El mar i el cel pur! Per què abans em torturava!»).10
I caminant, dominant el món i els homes, compon a l’aire lliure, imagina, descobreix, s’exalta, s’espanta del que troba, molest i atrapat per tot el que li passa en les seves caminades.
La intensitat dels meus sentiments em fa riure i estremir a la vegada —sovint m’ha passat de no poder deixar la meva habitació per la ridícula raó que els meus ulls estaven envermellits—, i per què? Doncs perquè la nit abans havia plorat més del compte, durant les meves llargues caminades, i no pas unes llàgrimes sentimentals, sinó unes llàgrimes de felicitat, cantant i vacil·lant, atrapat per una mirada nova que marca el meu privilegi sobre els homes d’avui.11
En deu anys escriurà els seus llibres més importants, des d’Aurora fins a La genealogia de la moral, de La gaia ciència fins a Més enllà del bé i del mal, sense oblidar Així parlà Zaratustra. Es converteix en l’ermità («trobar-me de nou ermità, i fer deu hores cada dia de caminada d’ermità»),12 el solitari, el viatger.
* * *
En aquest cas, la marxa no és —com passa en Kant— el que distreu del treball, aquella higiene mínima que permet al cos refer-se d’haver estat assegut, encorbat, partit per la meitat. Per a Nietzsche es tracta de la condició de l’obra. Més que la seva relaxació o fins i tot el seu acompanyament, caminar és pròpiament el seu element.
No som d’aquells que no pensem si no és enmig dels llibres i als que els calen els estímuls de les pàgines perquè els naixi alguna idea; el nostre ethos consisteix a pensar a l’aire lliure, caminant, saltant, pujant, ballant, preferentment en muntanyes solitàries o a la vora del mar, allà on fins i tot els camins es tornen meditatius.13
Quants autors han escrit els seus llibres només a partir de la lectura d’altres llibres, quants d’aquests llibres fan olor de resclosit de biblioteca... Com es jutja un llibre? Per la seva olor (i encara més, com veurem, per la seva cadència). Per la seva olor: hi ha massa llibres que fan l’olor de l’atmosfera espessa dels gabinets de lectura o dels despatxos. Peces sense llum, poc airejades. L’aire circula amb dificultats entre els prestatges i es carrega de floridures, de la descomposició lenta del paper, de l’alteració química de la tinta. L’aire hi és carregat de miasmes.
Altres llibres respiren un aire viu: l’aire viu de fora, el vent de les altes muntanyes, tant si és el buf glaçat de les altures xocant contra el cos, com, al matí, l’aire fresc dels senders del sud rodejats de pins, travessats per perfums. Aquests llibres respiren. No estan sobrecarregats, saturats d’erudició morta, vana.
Ràpidament entenem si l’autor ha aconseguit la seva idea assegut davant del seu escriptori, amb el ventre comprimit, el cap enmig dels seus papers. Que ràpid que es llegeix el seu llibre! La compressió dels intestins es fa sentir tan de pressa com l’aire rarificat, el sostre baix, l’habitació exigua.14
Però també hi ha la recerca d’una altra llum. Les biblioteques són sempre massa ombrívoles. L’amuntegament, l’apilament, la juxtaposició indefinida de volums, l’alçada dels prestatges, tot convergeix a evitar que passi el dia.
Altres llibres reflecteixen la llum tallant de les muntanyes, o la brillantor de la mar al sol. I, sobretot, els colors. Les biblioteques són grises, i grisos els llibres que s’hi escriuen: tot està sobrecarregat de cites, de referències, de notes a peu de pàgina, de prudència explicativa, de refutacions indefinides.
Finalment haurem de parlar del cos dels escribes: les seves mans, els seus peus, les seves espatlles i les seves cames. El llibre com a expressió d’una fisiologia. En massa llibres se sent el cos plegat, assegut, encorbat, encongit sobre ell mateix. El cos que camina és desplegat i tens com un arc: obert als grans espais com la flor al sol. El tors exposat, les cames esteses, els braços esvelts.
Per fer la valoració d’un llibre, d’un home o d’una música, el nostre primer reflex és demanar-nos si sap caminar?15
Els llibres dels autors presoners dels seus murs, clavats a les seves cadires, són indigestos i pesats. Neixen de la compilació dels altres llibres sobre la taula. Són llibres com oques grasses: farcits a la força de citacions, plens de referències, pesants d’anotacions. Són pesats, obesos i es llegeixen lentament, amb enuig, dificultat. Fan un llibre amb altres llibres, comparant uns signes amb altres, repetint allò que els altres han dit d’allò que altres han explicat. Es verifica, es precisa, es rectifica: una frase esdevé un paràgraf, un capítol. Un llibre es converteix en el comentari de cent llibres sobre una frase d’un altre.
Per contra, qui compon caminant està lliure de lligaments, el seu pensament no és esclau dels altres volums, gens pesat per les verificacions, ni engreixat pel pensament dels altres. No hi ha comptes per passar, amb ningú. Només pensar, jutjar, decidir. És un pensament que neix d’un moviment, d’un impuls. S’hi sent l’elasticitat del cos, el moviment de la dansa. Ell reté, esprem l’energia, el salt del cos. Pensar la mateixa cosa, sense la interferència, la boira, la presa, la duana de la cultura i de la tradició. No serà una tirallonga de demostracions, sinó pensaments lleugers i profunds. El repte és ben bé aquest: com més lleuger sigui un pensament, més s’elevarà i esdevindrà profund perquè estarà a la vertical, vertiginosament, de les maresmes espesses de conviccions, de l’opinió, dels sabers instituïts. Mentre que els llibres concebuts a les biblioteques són, pel contrari, superficials i pesats. Es queden en el nivell de la recòpia.
Pensar mentre es camina, caminar tot pensant, i que l’escriptura no sigui més que una pausa lleugera, com en una caminada el cos reposa en la contemplació dels gran espais.
Per acabar, en Nietzsche això significa un elogi del peu. No només s’escriu amb les mans. Només s’escriu bé «amb els peus».16 El peu és un excel·lent testimoni, potser el més segur. Cal saber si, tot llegint, el peu «està atent» —perquè en Nietzsche el peu escolta, tal com es llegeix en el segon «cant de dansa» de Zaratustra: «Els dits dels meus peus es van aixecar per escoltar; perquè el dansant porta les orelles als dits dels peus»— si tremola de plaer en llegir perquè el conviden a ballar, a marxar, a fora. Per jutjar la qualitat de la música, cal confiar en el peu. Si, mentre escolta, el peu sent el desig de marcar la cadència, de recolzar-se a terra per saltar, ja és un bon signe. Tota música és una invitació a la lleugeresa. D’aquesta manera, la música de Wagner deprimeix el peu: li fa por, no sap com posar-s’hi. Encara pitjor, s’esllangueix, s’arrossega, gira en tots els sentits i s’irrita.
Escoltant Wagner, com dirà en els seus darrers textos, és impossible de sentir el desig de dansar, perquè un se sent submergit en els meandres de la música que fan remolins, torrents vagues, empremtes confuses.
Quan aquesta música actua sobre meu, sento immediatament dificultats per respirar: el meu peu s’enerva i es revolta; li agradaria poder marcar la cadència, dansar, caminar [...], reclama de la música, sobretot, la borratxera de caminar bé.17
Ja hem vist que Nietzsche caminava tot el dia, gargotejant de tant en tant el que el seu cos en marxa, que s’enfrontava al cel, a la mar, a les glaceres, inspirava al seu pensament, d’aquest desafiament. De les seves marxes en retinc sempre el moviment d’ascensió. Jo soc, diu Zaratustra, «l’home que viatja, que conquereix les muntanyes; no m’agraden les planes, no puc estar massa temps en pau assegut; i, sigui quin sigui el meu destí futur i el que pugui viure encara, caldrà caminar i fer ascensions, perquè sempre es fa l’experiència d’un mateix».18 En Nietzsche, caminar vol dir, sobretot, elevar-se, grimpar, pujar.
A Sorrento, ja l’any 1876, triava per a les seves passejades quotidianes els senders de les muntanyes de darrere de la vila. De Niça, li agradava agafar el sender que portava en pendent fins al petit vilatge d’Eze, des d’on es trobava just a sobre de la mar. A Sils-Maria emprenia els camins que pujaven a les altes valls. A Rapallo, s’enfilava al Monte Allegro («el principal cim de la regió»).
En Nerval, els senders dels boscos —laberints plans—, les febles planes conviden el cos que camina a la dolçor, a la languidesa. I ens en tornen records com si fossin un moviment de bromes. En Nietzsche, l’aire és més viu i, sobretot, sec, transparent. El pensament és tallant, el cos està despert, estremidor. Llavors només poden ser records el que remunta, però judicis el que hi cau: diagnòstics, troballes, incisos, judicis.
El cos que s’enfila s’esforça, està en tensió contínua. Ajuda el pensament en la seva inspecció: encara una mica més lluny, una mica més amunt. No es pot defallir, s’ha de mobilitzar l’energia per avançar, recolzar fermament el peu i hissar el cos lentament, i després reprendre l’equilibri. D’aquesta manera també funciona el pensament: una idea per elevar-se a coses encara més increïbles, inaudites, noves.
I encara una mica més tard: es tracta de guanyar altura. Alguns pensaments només poden aparèixer a sis mil peus sobre les planes i els rius ensopits.
«Sis mil peus per sobre de l’home i del temps.» Aquell dia, jo caminava a través del bosc, al llarg del llac de Silvaplana; em vaig aturar a prop de Surlei, a prop d’un bloc de roca enorme, que s’aixecava com una piràmide. Va ser llavors que em va venir aquest pensament.19
Saber que el món s’agita sota els teus peus. Suave turba magna... Que n’és, de dolç, endevinar la multitud immòbil des de la transparència de les glaceres, que s’esllangueixen al seu lloc, ben ensota... Però no, l’aristocràcia de Nietzsche no arriba fins a aquest menyspreu arrogant.
És més aviat que, per pensar, cal una vista desembarassada, ser en un lloc elevat, disposar d’un aire transparent. Cal desimboltura per poder pensar lluny. I llavors què importen els detalls, les precisions, les exactituds: s’ha de veure dibuixada la nervadura del destí dels homes. Des de ben amunt, s’aprecia el moviment dels paisatges, el dibuix dels turons. Com en la història: l’antiguitat, el cristianisme, l’edat moderna. Quins tipus, personatges, essències produeix? Des del moment en què es té el nas enganxat a les dates, als fets, tot es replega sobre la seva particularitat crispada. Quan el que cal és construir ficcions, mites, destins generals.
Encara ens falta pujar un bon tros de camí, lentament, però sempre més amunt, perquè d’aquesta manera puguem guanyar un punt de vista lliure sobre la nostra vella civilització.20
Alguna cosa tan neta com el traçat d’un camí. No aquest menyspreu estúpid d’aquells que estan asseguts, ni tampoc la compassió que Nietzsche reconeix que sempre ha estat el seu problema («des que era un infant, no he deixat mai de verificar que “la pietat és el meu més gran perill”»),21 aquesta compassió de veure els éssers humans afanyar-se, anar a missa o als jocs, cercar el reconeixement dels seus semblants, empantanegar-se en imatges tristes: pobres d’ells mateixos. Mentre que, des d’allà dalt, es comprèn el que va fer emmalaltir l’home, el verí de les morals sedentàries.
A més a més, al llarg de les grans passejades sempre hi ha el pas dels colls, on de cop apareix un altre paisatge. Hi ha l’esforç, la pujada, i després el cos es gira i veu la immensitat als seus peus, o bé en un viratge del camí té lloc una transformació: una cadena de muntanyes, una esplendor que esperava.
Molts aforismes s’han construït sobre aquests canvis de perspectiva, aquestes exclamacions finals on es descobreix una altra cosa, el secret d’una troballa com un paisatge nou, i l’alegria que l’acompanya.
Finalment caldria dir tot allò que l’Etern Retorn deu a l’experiència de la marxa, sabent també que les llargues excursions de Nietzsche es feien per camins coneguts, recorreguts precisos que li agradava repetir. Qui ha caminat durant un bon temps esperant que, en arribar al final del camí, hi haurà una contemplació desitjada, quan aquesta li és donada sempre hi troba una vibració del paisatge. Aquest es repeteix en el cos del caminant. L’acord de les dues presències, com dues cordes que sonen alhora, vibren i es nodreixen cadascuna de la vibració de l’altra, és com un nou impuls indefinit.
L’Etern Retorn és desplegar en un cercle continu la repetició d’aquestes dues afirmacions, transformar en cercle la vibració de les presències. La immobilitat del caminant davant del paisatge és la intensitat mateixa d’aquesta copresència que fa néixer una circularitat indefinida d’intercanvis: sempre he estat allà, demà, contemplant aquest paisatge.
* * *
Tot i això, a mitjans de la dècada de 1880, aquí i allà Nietzsche es queixa de no poder seguir caminant de la mateixa manera que ho havia fet abans. Li fa mal l’esquena i es veu obligat a passar grans estones estirat en una butaca. Malgrat tot, hi insisteix, però les seves caminades esdevenen cada cop menys llargues. Fins i tot a vegades es fa acompanyar. L’Ermità de Sils, com li deien, surt ara sovint a passejar amb les seves protectores, les joves admiradores: Helen Zimmern, que ha traduït el seu Shopenhauer com a educador; Meta von Salis, la jove aristòcrata que li atorga l’aval de la noblesa local; l’estudiant Resa von Schirnhofer; Hélène Druscowitz, que acaba de descobrir la filosofia.
Les caminades no són les mateixes, menys solitàries. Nietzsche es comporta cada cop més com un home honest, com un galant, rodejat de dones cultes. Els fa visitar la roca a prop de la qual va rebre la il·luminació de l’Etern Retorn, els fa emotives confidències sobre la seva amistat amb Wagner.
Però el dolor l’atrapa, lentament: a partir de 1886, es torna a queixar de migranyes atroçment llargues. També li tornen els vòmits. A cada viatge que fa, li calen més dies per recuperar-se. Sovint una caminada una mica llarga aconsegueix cansar-lo durant diversos dies.
Les ciutats cada cop el disgusten més: les troba brutes, cares. Durant les seves estades d’hivern, no troba la manera de pagar-se a Niça cap habitació exposada al sud, i hi passa fred. A Sils, durant l’estiu, sovint el temps li sembla massa dolent. Venècia se li fa atroçment depriment. El seu estat es va degradant.
La darrera metamorfosi. El darrer acte de la seva vida comença com un cant de renovació, una oda a l’alegria. Descobreix Torí per primera vegada al mes d’abril de 1888. És com una il·luminació: la ciutat és completament clàssica «tant per als peus com per als ulls. I quin empedrat!».22 Li encanten els grans passejos al llarg del Po.
Després d’un darrer estiu més que ombrívol a Sils («eterns mals de cap, eterns vòmits»),23 torna de nou a Torí al mes de setembre. És de nou l’alegria, com un miracle.
És un estat de felicitat sobtada, de salut magnífica. Els patiments s’han aturat totalment, com per art d’encanteri. Ja només sent el seu cos com una lleugeresa, un impuls. Treballa de pressa i bé. Els ulls ja no li fan mal. L’estómac ho suporta tot. En qüestió de mesos escriurà diversos llibres, com reguerons de pólvora. Camina amb passió i, al vespre, acumula notes per a la seva gran obra sobre la transvaloració.
Els primers dies de gener de 1889, Joseph Burckhardt rep de Nietzsche una carta del dia 6. S’alarma: és la carta d’un dement, d’un boig («comptat i debatut, m’hauria agradat més ser professor a Basilea que no Déu; però he dubtat a portar l’egoisme fins a l’extrem de dispensar-me la creació del món»).24
Altres cartes d’aquella primera setmana de gener serveixen de testimoni del mateix estat. Nietzsche firma com a Dionís, o com el Crucificat («una vegada que m’has descobert, t’ha estat fàcil de trobar-me; la dificultat des d’ara serà de perdre’m»).25
De seguida Burckhardt avisa Overbeck, que surt corrent cap a Torí. Quan hi arriba, li costa trobar Nietzsche en el seu petit allotjament, a casa dels Fino.
Els amos de la casa no saben què fer: Nietzsche s’ha tornat incontrolable. Un dia s’havia enganxat al coll d’un cavall que el seu amo havia maltractat, tot plorant sense aturador. Deambula i llença discursos incoherents, arenga les masses, segueix enterraments dient que ell és el mort.
Overbeck entra i troba Nietzsche ajagut en una butaca, desaforat, mirant amb espant les proves del seu darrer opuscle. Aixecant els ulls, s’adona de la presència del seu amic de sempre. Sota el xoc de la sorpresa, Nietzsche s’aixeca i es tira al seu coll: l’ha reconegut. I plora. Se li abraça mentre segueix plorant. Com si veiés, escriu Overbeck, l’abisme que s’obre sota els seus peus.
Després s’asseu un altre cop i es torna a cargolar.
Nietzsche fa ara grans discursos: és un príncep a qui se li deuen totes les atencions. L’acompanyen fins al tren: canta a cor què vols i baladreja. S’ha tornat boig. Aconsegueixen dur-lo fins a Basilea dient-li que hi esperen Sa Excel·lència amb motiu d’una recepció.
Nietzsche s’ha tornat boig. És acollit a la clínica de Basilea, d’on és traslladat a Jena, sense que se li noti cap progrés. La seva mare acaba acollint-lo a casa seva, a Naumburg. S’ocuparà d’ell fins a la mort, amb dedicació, paciència i amor. El renta, el cura, el consola, el porta a passejar, el vetlla. Durant set anys.
Nietzsche es tanca cada vegada més dins del silenci, o presenta discursos incoherents. Les seves frases són retalls, vestigis. Ja no pensa. Encara a vegades improvisa al piano. Mai més no té migranyes ni li fan mal els ulls.
La seva mare comprèn que només els llargs passejos li fan bé. Però això no resulta fàcil: al carrer, increpa els transeünts, emet grunys. Ben aviat redueix les sortides, perquè se sent avergonyida, avergonyida del seu fill de quaranta-quatre anys que crida com els ossos, o insulta el vent. O bé surt cap al tard, quan no hi ha ningú, quan comença a fosquejar, i ell pot cridar sense molestar ningú.
Però aviat és el seu propi cos el que es converteix en un obstacle: la paràlisi guanya la seva esquena progressivament. Nietzsche acaba en una cadira de rodes: l’empenyen, el desplacen. Passa llargues hores mirant les seves mans, una després de l’altra, o agafa llibres a l’inrevés mentre murmura alguns mots. S’arrauleix en una butaca, mentre al seu voltant la gent s’agita. S’ha tornat com un infant. La seva mare el passeja pel porxo amb la cadira de rodes. A partir de la tardor de 1894, només coneix la gent més propera (la seva mare i la seva germana). Resta prostrat, normalment immòbil, arraulit a la cadira, mirant-se les mans. Pronuncia molt rares frases: «tot plegat, mort»; «jo no sembro els cavalls»; «més llum».
L’esfondrament és lent, ineluctable. Els ulls se li enfonsen, perd vertiginosament la mirada.
Mor el 25 d’agost de 1900, a Weimar.
És probable que sigui, per als homes del futur, una fatalitat, la fatalitat —per tant és absolutament possible que un dia em torni mut, per amor als homes!!!—.26
2. Friedrich Nietzsche, Ecce Homo: com s’arriba a ser allò que s’és.
3. Carta a Còsima Wagner. Torí, gener de 1889.
4. Carta a Franz Overbeck. Rosenlaui, 28 d’agost de 1877.
5. Carta a la seva mare (Franzisca Nietzsche). Saint-Moritz, juliol de 1879.
6. Friedrich Nietzsche, El paseante y su sombra.
7. Carta a Heinrich Köselitz. Naumburg, 5 d’octubre de 1879.
8. Carta a la seva mare. Niça, 20 de març de 1888.
9. Carta a la seva germana Elisabeth Nietzsche. Menton, abans de novembre de 1884.
10. Carta a la mare i a la germana. Gènova, 8 de gener de 1881.
11. Carta a Heinrich Köselitz, Sils-Maria, 14 d’agost de 1881.
12. Carta a Heinrich Köselitz, Marienbad, 18 de juliol de 1880.
13. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència.
14. Ibídem.
15. Ibídem.
16. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, pròleg.
17. Friedrich Nietzsche, El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner.
18. Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra.
19. Friedrich Nietzsche, Ecce homo, «Així parlà Zaratustra».
20. Carta a Carl von Gersdorff. Steinabad, 21 de juny de 1875.
21. Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 14 de setembre de 1884.
22. Carta a Heinrich Köselitz. Torí, 7 d’abril de 1888.
23. Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 4 de juliol de 1888.
24. Carta a Jacob Burckhardt. Torí, 6 de gener de 1889.
25. Carta a George Brandes. Torí, 4 de gener de 1889.
26. Carta a Malwida von Meysenbug, el 1884.
FORA
Caminar és ser a fora. Fora, a l’aire lliure, com se sol dir. Caminar provoca la inversió de les lògiques del ciutadà i, fins i tot, la de la nostra condició més comuna.
Quan anem a fora sempre és per passar d’un dins a un altre: de la casa al despatx, de la nostra llar als supermercats de proximitat. Sortim per anar a fer alguna cosa, a fora. Fora és una transició: el que separa, gairebé un obstacle. Entre l’aquí i l’allà. Però no té valor propi. El trajecte de casa al metro el fem sempre amb el cos apressat, l’esperit encara retingut pels detalls privats i ja projectat cap a les obligacions del treball, les cames al galop, mentre la mà verifica, tocant amb nervis les butxaques, que no ens haguem oblidat res. Fora amb prou feines existeix: com un gran corredor que separa, un túnel, una avantsala immensa.
A vegades també sortim simplement a prendre l’aire: per escapar de la pesantor de la immobilitat dels objectes i dels murs, perquè ens sentim ofegar a l’interior, per airejar-nos quan el sol brilla i ens sembla una injustícia massa gran refusar la llum, no exposar-nos-hi. Llavors sí, sortim a fer alguns passos, simplement per ser a fora, i no per anar aquí o allà. Sentir la frescor viva d’una brisa de primavera o la tebior fràgil d’un sol d’hivern. Un interludi. Una pausa que controlem. També els infants surten simplement per sortir. Anar a fora aquesta vegada és jugar, córrer, riure. Més endavant, sortir voldrà dir reunir-se amb els amics, ser lluny dels pares, fer altres coses. Però el més freqüent, encara que estiguem fora, passa entre dos interiors: una etapa, una transició. És espai que ens pren temps.
Fora.
En les caminades que duren diversos dies, en una excursió llarga, tot s’inverteix. Fora ja no és una transició, sinó l’element de l’estabilitat. Tot s’inverteix: es va d’alberg en alberg, de refugi en refugi. I sempre és el dins el que es transforma, indefinidament variable. No es dorm dues vegades en el mateix llit, altres hostes ens acullen cada vespre. Sorpresa renovada dels decorats, dels ambients. Varietat de murs, de pedres.
Ens aturem. El cos està fatigat, la nit s’acosta, hem de trobar repòs. Però aquests dins cada vegada són fites, mitjans de mantenir-nos a fora durant més temps, transicions.
També hem d’esmentar l’estranya impressió que fan els primers passos, els del matí. Hem consultat el mapa, decidit el camí, ens hem acomiadat, equilibrat la motxilla, hem identificat el sender, ens hem assegurat de la direcció. Tot allò que suposa un lleuger estancament, tornades enrere, puntuacions: ens aturem, verifiquem, donem voltes sobre un punt. I després el sender s’obre. El prenem, hi agafem ritme. Aixequem el cap i ja hem partit, però partit per caminar, per restar a fora. És allà, sí, allà mateix, ja hi som. Fora és el nostre element: la sensació exacta d’habitar-hi. Deixem un alberg per un altre, però la continuïtat, el que dura i insisteix, són els relleus que em rodegen, les carenes de turons que sempre hi són. I soc jo qui hi dona voltes, que m’hi passejo com si fos casa meva: caminant, prenc les mides de la meva residència. El que es travessa com si es tractés de passatges obligats, el que es recorre i que es deixa enrere són les cambres d’una nit, els menjadors d’un vespre, els seus habitants, els seus fantasmes, però no el paisatge.
D’aquesta manera, la gran separació del fora i del dins es troba alterada pel fet de caminar. No caldria ni dir que es travessen les muntanyes, les planes, i que ens aturem als albergs. Gairebé és tot al revés: durant diversos dies, habito un paisatge, en prenc possessió lentament, en faig el meu lloc.
I pot esclatar llavors aquesta impressió estranya del matí, quan s’han deixat enrere els murs del repòs, que ens retrobem de cara al vent, en el centre del món: això és casa meva per tot el dia, aquí habitaré mentre camini.
LENTITUD
Recordaré la seva frase durant molt temps. Estàvem pujant per un camí costerut dels Alps italians. En aquell moment, Mateo em sobrepassava com a mínim mig segle: tenia més de setanta-cinc anys. Era prim com un fil, amb grans mans rugoses, cara clivellada, i encara s’aguantava dret. Caminant plegava els braços, com si tingués fred, i portava un pantaló de fil beix.
Ell em va ensenyar a caminar. Tot i que no fa massa deia que no s’aprenia a caminar, que no hi havia tècnica, que no es tractava d’aconseguir-ho o no, de fer-ho així o aixà, de tornar-ho a intentar, repetir, concentrar-se. De caminar, tothom en sabia. Un peu davant de l’altre, és la bona manera, la bona distància per anar a qualsevol lloc. I només cal tornar a començar.
Un peu al davant de l’altre.
Però si he dit aprendre és per una frase. Ja feia uns quants minuts que caminaven per un sender que feia pujada i sentíem una mena de pressió al darrere. Un grup de joves, baladrers, que volien anar de pressa, avançar-nos, picava fort amb els peus per fer sentir la seva presència. Llavors ens vam apartar i vam deixar passar la tropa sorollosa, apressada, que ens ho va agrair amb mirades orgulloses. I va ser llavors que, tot mirant-los, Mateo va dir «ja ho veus, si caminen tan de pressa és perquè tenen por de no arribar».
La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta d’acceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.
Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.
La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop d’ull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la d’un rellotge mecànic, absolutament igual.
Però la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa, i dues hores anant de pressa escurcen una jornada. Cada instant és descompost a força de ser segmentat, d’omplir-lo fins que rebenti; en una hora s’apilen un munt de coses.
Les jornades de caminar lentament són molt llargues: et fan viure més temps perquè et deixen respirar, aprofundir cada hora, cada minut, cada segon, en comptes d’omplir-los forçant-ne les costures. Apressar-se és fer diverses coses alhora, i de pressa. Això, després allò, i encara una altra cosa. Quan ens apressem, el temps és completament ple, com un calaix saturat, perquè, sense cap ordre, hi hem apilotat unes coses i altres.
La lentitud consisteix a adherir-se perfectament al temps, fins al punt que els segons es desgranen, fan com el gota a gota d’una petita pluja sobre la pedra. Aquest estirament del temps aprofundeix l’espai. És un dels secrets de la marxa: una aproximació lenta dels paisatges que els converteix progressivament en familiars. És com la freqüentació regular que augmenta l’amistat. És com el perfil d’una muntanya que és amb nosaltres tot el dia, que endevinem sota diferents llums i que pren precisió, s’articula. Quan es camina, res no es mou, els turons només s’apropen de manera imperceptible, igual com es transforma el paisatge. En tren o en cotxe, veiem una muntanya que ve cap a nosaltres. L’ull és ràpid, viu, i pensa que ho ha entès tot, que ho té tot controlat. Caminant res no es desplaça, en realitat: més aviat és que la presència s’instal·la lentament dins del cos. Caminant no és tant que ens acostem, sinó que les coses de fora insisteixen cada vegada més en el nostre cos.
El paisatge és un paquet de sabors, de colors, d’olors en què el cos s’impregna.
L’ÀNSIA DE FUGIR
(Rimbaud)
No us puc donar cap adreça on respondre’m, perquè ignoro on aniré a parar properament, i per quins camins, i per on, ni per què, ni com!
ARTHUR RIMBAUD27
Per a Verlaine, era «l’home de les soles de vent». Ell mateix, sent molt jove, s’havia definit així: «Només soc un vianant.» Rimbaud va caminar durant tota la seva vida.
Obstinadament, amb ànsia. Dels quinze als disset anys, Rimbaud camina per arribar a les grans ciutats: el París de les esperances literàries, per fer-se conèixer en els cercles del Parnàs, per trobar poetes com ell, ell que estava desesperadament sol, per fer-se estimar (llegir els seus poemes); i també cap a Brussel·les, per fer la carrera de periodisme. Dels vint als vint-i-quatre anys prova diverses vegades el camí del sud. Però torna a casa per passar-hi l’hivern. Preparació per al viatge. Són viatges d’anada i tornada incessants entre els ports de la Mediterrània (Marsella o Gènova) i Charleville. Caminar cap al sol. I dels vint-i-cinc anys fins a la seva mort, són els camins del desert. Caminar, aquest cop, sota el sol. D’Aden a Harar, diverses vegades.
Som-hi! Caminem, el farcell, el desert, l’avorriment i la còlera.
* * *
Amb quinze anys, fascinat per la ciutat dels poetes, París, i perquè se sentia massa sol i inútil a Charleville, Rimbaud, ple de somnis ingenus, fuig de casa. Se’n va a peu, un matí del mes d’agost, molt d’hora, sense dir res a ningú. Segurament camina fins a Givet i hi agafa el tren. Però els llibres que es revèn (llibres que havia obtingut en premis perquè era un excel·lent alumne) no li donen prou per pagar-se el trajecte complet fins a la capital. Un cop a París, a l’estació d’Estrasburg, la policia ja l’espera: el detenen per robar, per vagabundejar i el duen immediatament al dipòsit de la prefectura, d’on passa a la presó de Mazas. El seu professor de retòrica, el famós Izambard, corre a ajudar-lo i paga a l’empresa de ferrocarrils el saldo que falta del viatge per alliberar el seu alumne. Com que la línia fins a Charleville seguia tallada a causa de la guerra, Rimbaud se’n va a Douai, amb la família del seu protector. Hi passa jornades felices, parlant de literatura, mimat per les seves germanes grans. Però la mare el reclama.
Amb prou feines un mes més tard, Rimbaud revèn uns altres llibres, i es torna a escapar. Agafa el tren fins a Fumay, després continua a peu, de poble en poble (Vireux, Givet), seguint el riu Mosa. Fins a Charleroi.
Després de vuit dies, havia destrossat els meus botins
a causa de les pedres del camí. Entrava a Charleroi.
Un cop allà, ofereix els seus serveis al Journal de Charleroi, que el refusa. Llavors Rimbaud se’n va a Brussel·les, sense un duro, sempre a peu, on pensa trobar-hi Izambard, el seu protector: cinquanta quilòmetres.
Anava amb les mans a les butxaques foradades;
el meu gavany també es tornava ideal.
Caminava sota el cel, Musa! I era el teu fidel.
Oh! Quants amors esplèndids he somiat!
Cinquanta quilòmetres d’exclamacions joioses, amb les mans a les butxaques i somiant la glòria literària i l’amor. Izambard no hi és. Durand, l’amic del professor, li dona el que li cal per tornar. Però Rimbaud no torna directament a casa seva, sinó a Douai, amb la seva nova família: «Soc jo, he tornat.» Arriba carregat amb una poesia nascuda al llarg dels camins —il·luminacions de fugues—, composta al ritme dels senders i dels braços que es gronxen.
Poesia de la felicitat, del repòs festiu en els albergs rurals. La satisfacció del camí recorregut, el cos ple d’espai. La joventut.
Satisfet, vaig estirar les cames per sota de la taula.
Dies i dies de caminades de tardor, enmig de colors rossos. Nits alegres a fora, al costat dels camins, sota un cel d’estrelles.
El meu alberg era l’Ossa Major.
Les meves estrelles dalt del cel feien un dolç xiuxiueig.
Rimbaud copia amb compte les seves invencions en grans fulls blancs. Content, sent l’afecte de la seva nova família. Té setze anys. El primer de novembre, la mare de Rimbaud («la boca d’ombra») ordena a Izambard que li torni el seu fill sense demores. Mitjançant la policia, «per evitar-se despeses».
Febrer de 1871, en plena guerra francoprussiana, Rimbaud encara somia París, del qual, la primera vegada, no havia conegut més que els murs d’una presó. A Charleville, el fred segueix. Arthur pren aires d’important i es deixa créixer els cabells desmesuradament. Recorre la plaça principal fumant amb pipa. Es va empipant. Sense dir-ne res, d’amagat, prepara la seva nova fugida. Aquest cop s’ha venut un rellotge de plata, i n’ha tret prou per comprar un bitllet de tren fins a la destinació. El 25 de febrer deambula per París mentre mira amb emoció els aparadors de les llibreries, s’informa de les novetats en poesia, i dorm a les gavarres que transporten el carbó, menja restes i intenta fervorosament entrar en contacte amb el Cenacle. Però ara mateix no és el moment de la literatura: els prussians assetgen París, la ciutat es cobreix de vels negres. Amb l’estómac tan buit com les seves butxaques, Rimbaud travessa les línies enemigues per tornar a casa seva, a peu, ajudat de tant en tant pels carros dels pagesos. Arriba a casa «gairebé nu, de nit, i afectat d’una forta bronquitis».
Va tornar a marxar a la primavera? Llegenda, realitat? Vet aquí l’enigma. Ho sabrem mai? Rimbaud es devia estremir amb les notícies de la Comuna. Autor d’una constitució comunista, s’impacienta a Charleville només de sentir que a París s’han revoltat. La seva infantesa havia estat pietosa, però s’ha convertit en un ferotge republicà, anticlerical mordaç. L’anunci de l’aixecament, en nom de la fraternitat i de la llibertat, l’exacerba: «L’ordre ha estat vençut.» La Comuna es decreta al mes de març. Se l’hauria vist per París a l’abril. Mai no ho sabrem. Delahaye explica que Arthur es va fer federat i que es va enrolar com a voluntari a la caserna de Babylone. Franctirador. L’episodi hauria durat quinze dies. Si havia arribat amb una barcassa de carbó, se suposa que va tornar a casa a peu, al límit de la misèria i de les seves forces. Quan no es tenen diners...
Torna una quarta vegada (o potser només tercera?) a París. Aquesta vegada havia de ser la consagració de veritat. Tardor de 1871. Està a punt de fer els disset anys. Aquesta vegada la seva mare ha estat avisada amb temps. Gairebé un viatge oficial. De fet, l’hi esperen. Fins i tot Verlaine l’ha convidat, per recomanació («veniu, veniu de pressa, gran ànima estimada»), perquè li havia enviat els seus poemes. Es va fer una col·lecta per pagar-li el tren. Rimbaud porta a París el seu Bateau ivre, com a penyora, ofrena, prova.
Ja sabem que seguiran tres llargs anys durant els quals Verlaine manté Rimbaud, tres llargs anys d’una relació tempestuosa, apassionada: bogeries zutistes,28 tres turmentades estades conjuntes a Londres, borratxeres gens nobles, monstruoses tempestes i reconciliacions sublims, i el desafortunat tret que posa punt final a tot plegat a Brussel·les. Verlaine acaba a la presó. El seu company d’armes torna en més d’una ocasió a la casella de sortida (Charleville o Roche). Sempre s’hi avorreix profundament. Les seves aventures amb Verlaine l’hauran allunyat dels cercles literaris. Des dels seus inicis a París arrossega una reputació de noi brut, de brètol i groller, de bevedor empedreït.
L’any 1875, amb vint anys, ha escrit Una temporada en l’infern, les seves Il·luminacions, i potser una Caça espiritual que s’hauria perdut per sempre. No compondrà més. La publicació de la seva Temporada va ser un trist entrebanc. No pot pagar l’editor i només se n’emporta alguns exemplars. Mai no veurà publicades les seves Il·luminacions. En cinc anys, un jove haurà transformat tota la literatura. No escriurà cap poema més. Moltes cartes, això sí, d’estil telegràfic (llampecs), però ni un sol poema més. Encara seguirà caminant, obstinadament, molt.
Aquesta vegada vol viatjar lluny, aprèn idiomes sol a la seva habitació. Estudia alemany, prova l’italià, es planteja l’espanyol, treballa en un diccionari grec-rus i, sens dubte, també alguns rudiments d’àrab. Durant cinc anys, passarà els hiverns aprenent. Les llargues caminades les deixarà per a la primavera.
1875: des de Stuttgart decideix anar a Itàlia. Travessa Suïssa, primer en tren, però es troba ben aviat sense diners. Continua a peu, guanya el Sant Gotard, i arriba esgotat a Milà, on el recull una dona misteriosa. Vol anar a Bríndisi, caminant. Caurà abatut per una insolació a la carretera entre Livorno i Siena. Repatriat a Marsella, arriba fins a París i, després, un altre cop a Charleville.
1876: més que caminades, aventures. Marxa amb intenció d’anar a Rússia, després d’afaitar-se el cap, però no va més enllà de Viena, on el troben mig mort i sense papers, apallissat per un cotxer. S’enrola a l’armada holandesa, però en deserta a Salatiga (Indonèsia).
1877: marxa cap a Bremen, prova d’arribar a les Amèriques, però acaba a Estocolm com a taquiller d’un circ. Torna a Charleville.
1878: des de Marsella, agafa un vaixell cap a Egipte, però de seguida emmalalteix i és repatriat. Torna a peu a casa seva. Després marxa cap a Suïssa. De nou passa el Sant Gotard a peu fins a Gènova, des d’on s’embarca cap a Xipre (on farà de capatàs d’obra). Però, a la primavera de 1879, la febre no l’abandona. Torna a casa seva. Amb els primers freds de l’hivern, retorna a Marsella, però l’atura de nou la febre. Gira cua.
Sempre el mateix moviment, la mateixa lenta oscil·lació: l’hivern avorrit a casa seva, dominant la seva impaciència, estudiant diccionaris de llengües; la resta de temps, a provar fortuna.
Torna a partir l’any 1880, de nou cap a Xipre. Des d’allà, després d’una sortida precipitada (potser va ferir mortalment un obrer?), no es dirigeix cap al nord, sinó que, per primera vegada, continua més cap al sud. La mar Roja, fins a Aden.
Aquest serà el darrer acte de la seva existència: un decenni de desert i de muntanya, entre Aden i Harar.
Quaranta graus. Aden és un forn. Rimbaud supervisa la tria dels cafès, i és apreciat pels seus caps. Bardey, un comerciant instal·lat allà, pensa en ell per a una nova agència a Harar, a Abissínia, a l’interior, a les muntanyes. A 1.800 metres hi fa un clima temperat. Rimbaud accepta i prepara una caravana.
Per arribar a Harar, s’han de fer més de tres-cents quilòmetres, una ruta plena de malesa, de deserts de pedres, després de boscos i de muntanya, per finalment franquejar alguns colls. Rimbaud va amb un cavall, però normalment es veu obligat a anar a peu. La caravana avança lentament. Els calen dues setmanes per arribar a la seva destinació.
Un cop allà, l’empleat de la nova agència es dedica a comerciar, s’aclimata, s’avorreix, s’irrita, organitza expedicions. Un any a Harar, i retorna a Aden. Després, novament a Harar, i a Aden encara un cop més. Sempre la mateixa ruta, la mateixa fatiga. Va canviant de lloc de feina, seguint les fluctuacions de l’agència. Res no acaba de funcionar. Té alguns projectes esbojarrats, que no duren o que fracassen. Voldria guanyar diners, uns quants diners per poder-se instal·lar finalment i estar tranquil.
L’any 1885 té una idea que finalment li hauria de permetre fer fortuna. Durà una caravana amb un estoc d’armes i municions fins a Choa, on les vendria al rei Menelik. Hi inverteix tots els seus estalvis. Troba dos còmplices, dos socis, Soleillet i Labattut. Tots dos moren aviat. Rimbaud no cedeix. Hi inverteix la resta dels seus estalvis («la ruta és molt llarga, gairebé dos mesos de caminar fins a Ankorer») i marxa pel setembre de 1886. Ferrandi el veu quan marxa: «Anava al capdavant de la caravana, sempre a peu.» «Una ruta de cinquanta dies enmig del més àrid dels deserts.» De Tadjourah a Ankorer és una pista solitària que travessa la immensitat morta d’un desert de basalt. El sòl crema. Són «camins horribles que recorden l’horror suposat dels paisatges lunars». Quan arriba, no troba el rei. L’expedició esdevé un desastre financer. Rimbaud està esgotat. Torna a Harar havent-ho perdut tot i, a poc a poc, reprèn petits negocis.
Fins al dia en què el seu genoll comença a fer-li mal i se li infla desmesuradament. Té trenta-sis anys.
* * *
Arthur Rimbaud, quinze anys: un noi fràgil, amb uns ulls de color blau decidit i llunyà. A l’alba, sense fer soroll, el matí de les seves fugides, es despertava en una casa plena d’ombres, tancava suaument la porta al seu darrere. I, amb el cor bategant, veia com es despertaven calmadament els petits camins blancs. «Som-hi!»
A peu. Sempre a peu i mesurant amb les seves «cames sense rival» l’amplitud de la terra.
Quantes vegades de Charleville a Charleroi; quantes vegades per anar amb Delahaye, tots els mesos de guerra mentre el col·legi era tancat, a comprar tabac a Bèlgica; quantes vegades per retornar de París, sense res de valor, amb la fam al ventre. Quantes vegades després pels camins del sud: el de Marsella, o bé el d’Itàlia. Quantes vegades finalment la carretera dels deserts (de Zeilah a Harar, i l’expedició de 1885).
A peu sempre, cada vegada. «Soc un vianant, res més.» Res més.
Per caminar, per avançar, fa falta ràbia. En ell sempre hi ha aquest crit de partida, aquesta joia enfadada.
Som-hi, barret, capa, les mans a les butxaques, i sortim.
Endavant, carretera!
Som-hi!
I tu caminaves.
Per partir, caminar, cal ràbia. Aquesta no et ve de fora. No caminar com una crida dels grans espais, una promesa de veritat o la temptació del tresor. Sinó més aviat aquesta ràbia interior. Amb el buit al ventre, el dolor de ser aquí, la impossibilitat de romandre al mateix lloc, d’enterrar-se viu, de simplement quedar-se. Fa mal temps a casa vostra, escrivia des de les muntanyes d’Harar. A casa vostra els hiverns són massa llargs i les pluges massa fredes. Però aquí, a casa nostra, a Abissínia, aquesta misèria i aquest avorriment, aquesta immobilitat esgotadora també són insuportables: res per llegir, ningú amb qui parlar, res per guanyar.
Aquí, és impossible. Impossible aquí un dia de més. Aquí és «atroç».
Cal partir. «Endavant, carretera!» Qualsevol bon camí per prendre, qualsevol camí cap al sol, cap a una ceguesa més lleugera i avorrida. Sens dubte allà no és millor, però com a mínim és lluny d’aquí. Cal la ruta per arribar-hi. «Les mans a les butxaques foradades.» Només en ruta, sobre els senders, sobre els camins, no s’és aquí veritablement.
A reveure aquí, en qualsevol lloc.
La marxa com a expressió de la ràbia, de la decisió buida. Agafar el camí sempre és marxar: deixar enrere. En les sortides a peu sempre hi ha alguna cosa de caire definitiu que manca en els transports que fan mitja volta, en què res no és irreversible. També, quan partim, hi trobem aquesta barreja d’ansietat i de lleugeresa. Ansietat perquè abandonem (retornar és un fracàs; a peu resulta impossible de retornar, excepte que fem una simple passejada; però quan es camina durant una bona temporada, diversos dies, és impossible; caminar és anar endavant, el camí és llarg i tornar suposaria hores perdudes; el temps és greu i pesat). Però lleugeresa també per tot el que es deixa darrere d’un mateix: els altres es queden, resideixen al mateix lloc, fixos, mentre la nostra lleugeresa ens porta a altres llocs, tremolosos.
Les escapades a París, les deambulacions per Londres, les excursions a Bèlgica, la travessa dels Alps, les caminades pel desert. I, per acabar, Harar, aquell genoll desmesuradament inflat. El 20 de febrer de 1891, escriu: «Ara mateix no vaig bé.» No pot dormir de tant com la cama el fa patir. Acostumat com està al patiment, continua treballant, s’activa. Planta cara. Quan la cama se li torna completament rígida, decideix marxar, liquidant-ho tot malgrat les pèrdues. El 7 d’abril abandona definitivament Harar, a les sis del matí, en una llitera. Contracta sis homes perquè el portin per torns. Onze dies de patiment tenaç. Una vegada ha de passar setze hores sota la pluja constant. «Allò em va fer molt mal.» Més de tres-cents quilòmetres en onze dies, durant els quals és portat, sacsejat, ell que sabia córrer tan bé! Arriba extenuat. «El meu genoll s’inflava a simple vista, i el dolor augmentava contínuament.» Després d’una curta aturada, per arreglar els seus afers, onze nous dies de vaixell (l’Amazone) fins a Marsella.
És transportat a l’hospital de la Concepció. «Em trobo molt malament, molt malament.» L’han d’amputar, urgentment. Li fan un tall net per sobre del genoll. «El metge diu que encara en tinc per un mes, i que llavors només podré començar a caminar molt lentament.» La ferida cicatritza correctament. «He encarregat una cama de fusta, que només pesa dos quilos. Estarà llesta en vuit dies. Miraré de caminar amb ella molt a poc a poc.» S’emprenya per la immobilitat. La seva mare passa un moment a veure’l i després se’n va. «Voldria fer això i allò, anar aquí i allà, veure, viure, marxar.» No aguanta més l’hospital i decideix tornar a Roche, amb la seva família, en tren. Retorn, després de vint anys, a la casella de sortida. La seva germana Isabelle, amb una devoció immensa, el cura, a ell, l’irascible. Malgrat tot, el seu estat es degrada. Amb prou feines menja, no pot dormir, tot el cos li fa mal. Durant tot el dia beu infusions de rosella.29
Denerit, feble com una fulla de tardor, decideix, malgrat tot, partir de nou. Darrer sobresalt. Definitivament l’estiu és massa fred al nord. Fins i tot a l’estiu, agafa de nou el vaixell cap a Marsella. Després serà Alger, o Aden. Es troba a la fi, però vol tornar a marxar, i ho fa. «Senyor, com n’és de fred el prat.»30 Cap al sol. El 23 d’agost, la seva germana l’acompanya, agafa el tren amb ell. Desplaçar-se, de casa a la carreta, de la carreta al tren, d’estació en estació, cada cop és un calvari. Només arribar a Marsella és hospitalitzat. El viatge l’ha trencat totalment.
Per als metges que l’acullen, està sentenciat. Serà la seva darrera parada. Li donen algunes setmanes de vida, o potser alguns mesos. Li amaguen la situació. El 3 de setembre aconsegueix escriure sense tremolar: «Espero la cama artificial. Envieu-me-la de seguida que us arribi, tinc pressa per marxar d’aquí.» Espera la seva cama. Caminar encara. Cada dia parla de la seva nova cama, la reclama «per provar d’incorporar-se, de caminar». Cada vegada pateix més, plora mentre mira per la finestra el cel d’un blau penetrant, que sent que el crida. És com un retret cap a la seva germana: «Jo aniré sota terra i tu caminaràs sota el sol!» El seu cos va degenerant progressivament, s’anquilosa: «Només soc un tros de carn immòbil.» Està gairebé sempre sota els efectes de la morfina. Si no en pren, els patiments són atroços. Els primers dies de novembre, delira. Serà la darrera setmana que passarà aquí.
En les memòries d’Isabelle,31 al Rimbaud moribund, si hagués de triar, prefereixo clarament el relat del deliri últim de partida, abans que el de la conversa final. Rimbaud està clavat al llit, la paràlisi li afecta les extremitats superiors. Ben aviat li afectarà el cor. Delira: es veu caminant, tornant a marxar. Es troba a Harar i des d’allà li cal anar a Aden. «Som-hi!» Quantes vegades haurà pronunciat aquest «som-hi»... Rimbaud delira: s’ha d’organitzar la caravana, buscar camells. Somia: la seva cama ortopèdica és un èxit, «camina amb facilitat amb la seva nova cama articulada». Corre, s’enrabia de no poder partir. «De presa, de pressa, que ens esperen, tanquem les maletes i marxem.» Les seves darreres paraules: «De pressa, ens esperen.» S’hi deixa anar: no l’havien d’haver deixat dormir tant, perquè és tard. És massa tard.
«Senyor, com n’és de fred el prat.» Marxar lluny, fugir sempre de la família i de la mare (la daromphe),32 fugir del fred de les Ardenes, del vent glaçat que brama entre els boscos ombrívols, fugir de la tristesa i de l’enuig, del temps encapotat, dels dies negres, de les gralles negres sobre un cel massa gris, fugir de la penombra atroç de l’hivern. Fugir de la vil estupidesa dels asseguts. «Deixeu els rossinyols de maig.»33
Caminar. En Rimbaud trobo el caminar en el sentit de fugir. Aquesta joia profunda que es té quan es marxa, quan es deixa enrere, sempre. No és qüestió de retornar quan es marxa. Ja ho hem fet, ja hem marxat. I aquesta joia immensa, complementària, de la fatiga, de l’extenuació, de l’oblit d’un mateix i del món. Els cops de les petjades sobre el camí tapen totes les nostres velles històries, i aquells xiuxiuejos avorrits. L’esgotament que ho ofega tot. Sempre sabem per què caminem. Per avançar, marxar, trobar, tornar a marxar.
Som-hi, la ruta!
Soc un vianant, res més.
Rimbaud va morir el 10 de novembre de 1891. Acabava de complir els trenta-set anys. En el registre de defuncions de l’hospital de la Concepció es pot llegir: «Nascut a Charleville, de pas per Marsella.»
De pas. Només hi havia vingut per tornar-ne a marxar.
27. Arthur Rimbaud, carta a la seva família des d’Aden, 5 de maig de 1884.
28. El concepte designa els membres del Cercle Zutique, un grup de poetes francesos, entre els quals hi ha Verlaine i Rimbaud, que es reunien a l’Hôtel des Étrangers per parlar, beure, fumar i escriure poemes en què es burlaven dels poetes parnassians. Zut significa ‘carai!’.
29. Pavot a l’original, segurament cascall.
30. «Seigneur, quand froide est la prairie», vers amb què comença el poema «Els corbs».
31. Publicades a l’editorial Mercure de France amb el títol de Relíquies.
32. Es refereix despectivament a la mare, amb una paraula que és la deformació de mestressa, senyora (nota del traductor).
33. «Laissez les fauvettes de mai» a l’original, que s’ha traduït com a rossinyol o tallarola (nota del traductor).
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
