Kitabı oku: «Les rondalles del Peirot»

Els bandolers del Cantó

Sobre els bandolers i els lladres de camí ral que actuaven i s’amagaven al pas del port del Cantó

—El meu oncle ja feia de traginer per aquestes muntanyes, i ara en faig jo. Ves per on! —deia el traginer a l’homenot que s’havia parat a reposar al seu costat, just en els englevats del pas del port del Cantó.

—Vos no sé d’on sou, però aquest coll és un pas important, per aquí hi passa tothom d’aquests pobles en les seves anades i vingudes entre la Seu i Sort. Ara fa uns anys hi havia hagut un petit refugi aquí, però es va cremar i no l’han tornat a aixecar... Si tireu una mica avall per la carretera, en direcció a Guils, hi trobareu una borda que fa d’hostal... Us recomano que hi feu cap si heu de passar la nit aquí i emprendre el camí demà al matí, que a mi me n’han passat i me n’han explicat de tots colors en aquest indret —anava dient el traginer, fent-se visera amb la mà damunt dels ulls i mirant avall des del coll de la muntanya en direcció al poble de Guils.

—Abans per aquests boscos s’amagava sempre una colla de bandits i de lladregots de camí ral que tenien atemorit tothom que havia de passar pel port. No sé si us sonaran, eren els germans Faus, el Meco, el Peretó, el bandoler d’Anell i el Cabrer, a més d’en Llosanca i d’en Lliser d’Arcalís, que era el pitjor de tota la contrada. En Lliser era el capitost i la seva colla era tan gran, es deia, que tenia homes a la majoria de pobles, des del Pallars fins a l’Alt Urgell. Per conèixer-se els uns als altres, sembla ser que es col·locaven la boina musca en una determinada posició que els permetia identificar-se ràpidament i saber que formaven part del mateix clan d’assaltacamins. Aquesta gentota no era pas d’aquí... Bé, ara que ho dic en Llosanca sí que em sembla que és d’algun poble del Cantó... però la resta eren d’altres pobles, i només venien en aquest coll perquè sabien que era l’únic lloc per on travessar fàcilment des del Segre cap a la Noguera i perquè als voltants hi havia boscos grans i espessos on podien amagar-se sense que ningú no els trobés.

L’homenàs escoltava el traginer amb aire interessat, sense dir-li res, però convidant-lo a continuar parlant amb la mirada.

—Els carrabiners que hi ha a la caserna de Llagunes poc hi poden fer res... De fet, ja us dic que en Llosanca encara hi corre per aquestes muntanyes... I que no poden pas atrapar-lo de cap manera. Per aquí hi passa gent a tota hora: pastors, traginers, jornalers de tota mena, capellans... De tot! I en qualsevol moment et pot sortir un individu d’aquests i apuntar-te a la gorja amb un punyal! Ara fa molt de temps que no sento a parlar d’en Llosanca, els altres sé que ronden per altres indrets, sobretot cap a Collegats, però en Llosanca em sembla que encara es mou per aquí, assaltant les cases més apartades i les bordes dels pastors. Compti que aquí hi ha hagut baralles, traïcions, venjances i morts a la majoria de les cases, ja que aquests assaltacamins no tenen escrúpols amb ningú. Com a tot arreu hi ha qui fa els ulls grossos i les orelles sordes i no volen saber res de cap part, ni dels bandolers ni dels carrabiners. També hi ha qui els fa el joc a tots, amagant els bandolers quan ho necessiten, i delatant-los als carrabiners, quan en tenen l’ocasió. I hi ha encara qui es rebel·la i s’hi enfronta, encetant-hi enemistats que sovint acaben amb algun disgust.

L’home, tot escoltant el traginer, li demana de quin tipus és ell, i si s’ha trobat mai amb algun d’aquells individus.

—A mi que no m’emprenyi ningú! Jo tinc un parell de rucs i un parell de mules i vaig fent la meva feina sense molestar, jo no sé res de ningú i no en conec cap, d’aquestes persones. Però per aquí dalt tothom us n’explicaria alguna història o altra. Es veu que un dia en Llosanca es va presentar a dinar a l’hostal de cal Lleis de Guils. A l’hora de pagar, la mestressa, que ja l’havia reconegut, va donar el repàs per cobrat quan ell li va dir amb claredat que no duia diners i que feia dies que la Guàrdia Civil li seguia el rastre. Segons diuen, en Llosanca acostuma a sorprendre per l’esquena els vianants i carreters solitaris, i ningú no hi pot res perquè és quadrat i massís, així com vostè però més alt, i molt àgil, d’espatlles amples i més de cent quilos de pes, és com una llosa humana, d’aquí el motarrot. Porta la cabellera llarga i un bigoti gros i recte, així en consonància amb la corpenta, i diuen que va mal vestit, amb una jaqueta de vellut burell i amb unes avarques velles i mig trencades, però com us dic jo no l’he vist mai —anava explicant el traginer.

—Sap a qui sí que he vist? A en Cisco de cal Guitart d’Avellanet. Sap qui és vostè? No? Es veu que és fill d’en Lliser. Ja ho veu. Aquesta és l’altra. Diuen que aquest bandit té fills bastards escampats per molts dels pobles del Cantó. En Lliser és un malparit com pocs —anava explicant el traginer, mentre li anaven venint a la memòria les històries que havia anat sentint amb els anys d’aquell personatge.

—Es diu que ja de petit havia intentat matar la seva família enverinant la massa del pa, cosa que va fer que la massa no pugés i que la mare sospités i decidís donar-ne una mica al gat, el qual, en tastar-la, va caure en rodó a l’acte. D’aquí ve que quan un bordegot és massa entremaliat encara es digui que: «Aquest nen porta la sang del Lliser a les venes!». No ho ha sentit a dir mai vostè això? —va preguntar el traginer, veient que el seu interlocutor anava fent que no amb el cap distretament, com si no hagués sentit mai res de tot allò que li explicava.

—En fi, tota aquesta patuleia es van malacostumar a fotre trets durant les carlinades. O això diuen... Expliquen que la majoria eren carlins i que, un cop acabada la guerra, molts d’ells es van acostumar a viure del conflicte i no van voler tornar a les feines del camp. Compti que surt més a compte fotre un cop de tant en tant que no pas haver de treballar de sol a sol. I doncs que són gent del país que s’ho coneixen tot de cap a punta, sempre s’acaben escapant de la justícia i tenen a tothom ben acollonit...

Tot d’una el traginer va adonar-se que l’homenot amb qui anava parlant se’l mirava de fit a fit i, d’entre els plecs de la jaqueta espellifada que portava, en treia lentament un gros coltell amb la fulla ben lluent i esmolada. L’homenot no va pronunciar paraula, però lentament es va anar acostant al pobre traginer, que entre dents va dir-li:

—Algun dia m’havia de tocar, redeu! Hi ha hagut un moment que ho he pensat... No em feu mal, agafeu el que vulgueu... Agafeu el que vulgueu que porto ben poca cosa...

Relat inspirat en històries explicades per Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, arran d’algunes converses mantingudes amb la gent de cal Lleis de Guils.

Al llarg de la segona meitat del segle xix, a l’entorn del 1880, es produí a les valls pirinenques una revifalla del bandolerisme, similar a com havia succeït en altres indrets de Catalunya durant el segle xvii. Aquesta revifada del segle xix va ser com a conseqüència de la carestia deixada per les darreres carlinades. Liquidat oficialment el carlisme, molts dels que havien participat a les guerres s’havien acostumat a viure del conflicte, i es resistien a tornar a treballar al camp. Fenòmens similars van esdevenir-se en altres moments de la història, com el cas dels maquis, després de la Guerra Civil, o el del contraban en moments d’escassetat i de manca de recursos.

Les cobles dels motarrots

Sobre els malnoms dels pobles del Cantó i els seus voltants

—Ja sabeu què diu la corranda... —va començar l’Agustinet, tot cantant:

—A la Guàrdia són gitanos,

a Biscarbó mascarats,

a Biscarbó mascarats,

a Pallerols ballaruques,

a Castellbò mata-sants.

Esparracats, de Llagunes.

A Argestues són golluts,

a Argestues són golluts,

a Rubió són negadeutes,

vantoleres de Taús.

Xiulets d’Olp, a Sort són neros,

Trejuvell, saltabarrancs,

Trejuvell, saltabarrancs.

A la Seu en són sotanes

i guineus els de Solans.

Castellàs, arrencaarvelles,

pota-rois són els de Guils,

pota-rois són els de Guils.

Roballenya a Vila-rubla,

«De Bellpui tothom ne fui.»

A Espaén, tocaguitarres.

A Berén són bona gent,

a Berén són bona gent,

i diuen totes les trobes

que: «A Noves, cornuts i pobres!»4

Va acabar ell, entre grans riallades de tota la colla de xolladors amb qui anava, tot fent camí cap al poble de Solanell.

—Ja veus tu si queda clar el fet de la gent de cada poble, amb aquests motarrots! —anava continuant ell, amb la barjola a l’espatlla i la gorra ben entaforada al cap.

—Jo si pogués, a la corranda hi afegiria: «A Cassovall, cantalaires!», per la quantitat de pedres i cantals que us vau endur del monestir i de l’antic poble per fer-vos les cases noves! —va dir tot picant-li l’ullet a un que era de Cassovall.

—I «A Canturri, guineuetes!». Més o menys com els de Solans perquè us amagueu al bosc a correcuita quan veieu algú acostant-se al poble —va dir a un parell de germans que eren de Canturri.

—Jo soc de Pallerols, i ja ho sabeu: «Els de Pallerols, ballaruques i ballarols!». Tot i que la cançó només ens digui ballaruques —va dir mentre tirava un tros endavant del grup i es girava per poder mirar-se’ls bé a tots.

—A veure a qui més tocarà el rebre... —anava dient l’Agustinet, tot mirant els membres de la colla. —Ah! Mira aquell d’Avellanet com s’amaga... Ja saps què diuen de vosaltres: «Els d’Avellanet, secalls i cuques!», com aquest coi de terra eixuta que teniu al poble on no creix ni el que ja hi ha crescut! —va dir-li tot d’una, de nou entre grans rialles de tota la colla, ben divertits i entretinguts amb les seves ocurrències.

—Avui no veig aquell de Saluet que a vegades se’ns uneix, però és igual, per si no ho sabeu: «A Saulet, magallaires!». Que sense aquesta eina sembla que no en saben, de fogar boïcs —va dir, mentre tots es miraven entre ells a veure quina més en diria.

—I a aquests dos que sempre van junts a tot arreu! Compta tu! Un de Vila-rubla i l’altre de Solans, com diu la rima: «A Vila-rubla i a Solans, la nyigo-nyigo, nyigo-nyigo. A Vila-rubla i a Solans, s’estimen com germans!». Tot i que jo més aviat us diria: «A Vila-rubla i a Solans, el Peirot us abraça per germans!» —va dir als dos, que ja s’havien agafat per les espatlles escoltant el compàs d’aquella tonada que havien sentit cantar tantes vegades.

—A Castellbò us diuen mata-sants, però compteu que també us podrien dir mataossos, per aquella comedieta que feu pel carnestoltes en què perseguiu un bordegot disfressat d’os que va repartint vi amb la bota per tot el poble —va dir a un que no parava de riure amb els seus rodolins.

—Tu no t’enfadis, que ja sé prou d’on ets: «Els de Freixa, cagaolles!» perquè tot el dia dieu càgon l’olla! —va deixar anar a un que s’ho anava escoltant tot des d’un tros enrere.

—A sota aquell pi d’allà dalt pararem per dinar una mica, però no patiu perquè entre nosaltres n’hi ha un de Gramós, i ja ho sabeu: «A Gramós, d’un pa en fan dos!» —va dir a un pobre noi que feia estona que li anava recordant el seu poble.

—I doncs que també n’hi ha un de Junyent, ja ho tindrem tot perquè: «A Junyent, cassoles!» —va dir a un altre que ja se l’esperava.

—I finalment, ja només ens en queda un a la colla de qui no hem dit res encara, aquell alt i gros d’allà la punta, que és de Miravall. I «A Miravall, capcots!». I no m’estranya, perquè allà on viuen només poden mirar cap avall! —va acabar l’Agustinet, traient-se la gorra entre els aplaudiments dels seus companys de colla.

Relat inspirat en els malnoms dels pobles del Cantó i la seva rodalia. D’aquestes cobles n’hi havia més d’una versió. En aquest cas presento la que cantava Maria Riu, de cal Ferrer de Guils.

Tradicionalment, era habitual que tots els pobles tinguessin el seu motarrot, generalment de caràcter vagament descriptiu, que servia per identificar-ne els veïns.

En aquesta narració, el personatge que representa que canta cada cobla és l’Agustinet de Pallerols, un xollador i músic de molta anomenada en els pobles del Pirineu a principis de segle xx, compositor de la famosa cançó El Gall Negre. Aquesta cançó va ser composta per Pere Cases, nom real de l’Agustinet de Pallerols, arran d’un incident ocorregut amb el capellà de Solanell, Anton Vidal. Resulta que el dia de l’Ascensió de l’any 1919 hi havia un grup de xolladors d’ovelles que treballava a cal Gep de Solanell. L’amo de la casa va comentar a la colla que tot i que aquell dia era festiu els deixaria xollar si anaven a escoltar el rosari. Els xolladors van dir que sí, que hi anirien, però un cop arribats a l’església van estimar-se més quedar-se a fora. Avorrits de tant esperar, i capitanejats per l’Agustinet, que era acordionista aficionat, els xolladors van començar a tocar i a cantar cançons de broma i una mica picants en referència al capellà, que es deia que s’entenia amb la seva majordoma, fins que aquest, cansat de tant d’enrenou i sentint les tedioses cançonetes, va sortir de l’església amenaçant el grup d’avisar la justícia i de fer-los fora a cops de bastó.5

Com a curiositat, vull mencionar la tradició del ball de l’Os, que trobem relacionada amb el poble de Castellbò, un dels darrers on es va fer aquesta festa típica dels carnestoltes de muntanya. Aquest ball era una mascarada hivernal de caràcter molt arcaic, en la qual un noi es disfressava d’os i perseguia la gent del poble fins que era capturat i sacrificat de manera ritual i simbòlica. Antigament aquest ball es feia a diferents pobles de l’Alt Urgell i dels dos Pallars, com ara: Espui, Son del Pi, Espot, Rialp, Farrera, Castellbò, Sarroca de Bellera, entre d’altres. Avui, entre altres llocs del Pirineu, s’ha conservat a Andorra: ball de l’Ossa, d’Encamp; al Vallespir: festes de l’Os de Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans i Arles; a l’Aragó: carnestoltes de Torla i Bielsa; així com a Navarra: carnestoltes d’Ituren i Zubieta.

4 Blasco, Artur. A peu pels camins del cançoner.

5 Per saber més coses de la cançó El Gall Negre i de l’Agustinet de Pallerols podeu consultar Els pobles oblidats. Col·lecció la Talaia, 5. Edicions Sidillà. La Bisbal d’Empordà, 2014.