Kitabı oku: «Decàleg irreverent per a la defensa del català»

2. El primer poder

És una cosa a bastament estudiada per la sociologia que l'univers mental i referencial d'un individu té un impacte de primer ordre en la seva autoestima i en l'actitud, aferrada o no, que pugui tenir envers la llengua pròpia. Així doncs, no és en absolut innocu, a efectes tant psíquics com pràctics, elegir una dieta informativa autocentrada o perifèrica. Ja sigui per bé o ja sigui per mal, el fet és que l'imperi de la propaganda va allargassant la seva presència fins l'últim racó del planeta, i només l'eremita o les tribus que viuen isolades poden dir que es mantenen verges al seu influx.

Tot i que al segle anterior van ser anomenats, per simple consecutivitat, el quart poder, no és cap estirabot afirmar que els mitjans de comunicació, amb les proteiques formes que adopten en l'era digital, ja són, i amb diferència, el Primer Poder. En la societat actual, acaparen una capacitat tant bocabadant com insana per a hipotecar els altres tres poders que va descriure la Il·lustració francesa. Para-hi esment: si Malcolm X, que va morir assassinat un llunyà 1965, ja copsava i denunciava que els mitjans de comunicació tenien «el poder de convertir en culpable l'innocent i en innocent el culpable», afigura't què no poden arribar-te a fer amb el seu art d'emmetzinament, refinat durant dècades.

La putada —enorme— del Destí als pobles minoritzats com aquest al qual, per grat o per força, pertanys, és la descompensació abassegadora en la visibilitat d'uns mitjans concebuts per sostenir una minoria en risc d'esfilagarsar-se i la d'uns altres ufans i superbs, que copen share, pàgines web i dials. Amb els inputs banals, i tot sovint brutals, que arrosseguen. El vostre pa de cada dia: un exèrcit de monstres i gegants amb els ulls injectats de sang i assedegats de manipulació i criminalització contra Blancaneu i els set simpàtics nans que, bonastres —estúpids?— com són, serveixen amablement el dinar a un hoste de vestimenta verda i en el seu moment extraparlamentari que es fa dir Vox. Un hoste que, entre altres preguntes freqüents, els sol interrogar amb tanta naturalitat com cinisme: i vosaltres, per què coi existiu? Cal, per tant, que esmolis al màxim el teu esperit crític per aprendre a eludir les dosis letals d'autoodi amb què ells estan interessats a lobotomitzar-te mitjançant vies catòdiques, analògiques o digitals, totes igualment vàlides per aconseguir l'efecte. Recorda que, a l'hora de descolonitzar la teva ment, tant —o més— important és l'abstèmia mediàtica, aquells referents que defuges a consciència, com aquells en què et capbusses.

Desconfia, ara més que mai, dels polítics i del sector públic per salvar-te la llengua i, de manera molt especial, de TV3 i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La teva llengua, mentre ningú no tingui el coratge de redreçar allò que, de tan vital com és, mai no hauria hagut de declinar, te la salves tu, en plebiscit quotidià. Tingues present que la CCMA està molt enfeinada a repartir sous de quaranta-cinc mil euros anuals de mitjana —cinquanta mil sumant-hi complements— als seus dos mil tres-cents treballadors mentre somica de manera recurrent, amb el patetisme propi de qui té síndrome d'abstinència, que no té prou diners per fer tot allò que voldria fer. Al mateix temps, amb l'altra mà es dedica a tancar el canal juvenil 3xL, el Canal Internacional —ideat perquè els catalans expatriats i els seus fills no perdessin del tot el contacte amb el seu país— o ICat FM. Aquesta última, en honor a la veritat, recentment recuperada no per la mateixa CCMA, sinó gràcies a una aportació del Departament de Cultura que, com la gent del sector sap prou bé, neda en l'abundància d'un pressupost que li permet tractar a cos de rei els artistes i llur talent.

Tampoc no oblidis que, per a l'inefable Comitè de TV3, que tants cops us ha corprès amb el seu partidisme selectiu disfressat de superioritat moral, és prou més important lluitar pel manteniment del poc noble ofici de burgès —menjar, jeure i no fer gaire res— d'una part de la plantilla que fer cap mena de sacrifici salarial per mirar de salvar un patrimoni immaterial de mil anys. El principal obstacle, com en tants ordres de la vida, és el factor humà: qui és que, havent-se acostumat als entrecots de vedella, passa a conformar-se amb uns simples medallons de porc sense oposar-hi resistència? El patrimoni a salvar, una llengua que havia sortit alacaiguda del franquisme, i la normalització de la qual es convertia en el primer objectiu fundacional amb què va ser creat un mastodont que els darrers anys ha transmutat, davant la impassibilitat de l'Administració, en un anyellet d'anunci de detergent. Un mastodont sense idees ni tremp, que dedica un seixanta per cent del seu pressupost de trescents milions d'euros a cobrir les despeses de personal, que aixopluguen les retribucions d'uns nombrosos càrrecs directius afavorits amb uns sous que estalonen el del mateix president de la Generalitat.

La producció o adquisició de productes de qualitat i de potencial popularitat es gestiona, en tot cas, a les postres, amb els rosegons sobrers. Simultàniament, alguns polítics i gestors que amb les seves polítiques nefastes neguen l'accés a la llengua a bosses cada cop més grosses de població, es lamenten a les xarxes socials, amb una indignació filològica digna d'esment, de la pèrdua accelerada de mots i locucions, i de la interferència lingüística que observen al seu entorn. Com si l'esvaïment dels referents audiovisuals no hi tingués res a veure, o com si fos possible matar elefants amb una escopeta de balins.

I és que la CCMA és un cas singular, mereixedor d'una auditoria exhaustiva, en què el manteniment de la hipertròfia salarial passa per sobre dels interessos de la llengua comunitària. Que a bona part dels executius de TV3 els amoïna tant la llengua com a tu la fauna endèmica de Kuala Lumpur, ho demostra el fet que no hagin vist l'oportunitat d'invertir el sou d'un sol treballador —un de sol de dos mil tres-cents, un 0,04% de la plantilla— a mantenir una corresponsalia a la Catalunya del Nord; o que, en deu anys, i malgrat les peticions insistents i les evidències que era sociolingüísticament urgent, hagin estat incapaços de recuperar un canal per a adolescents i amants de l'anime japonès en general; o que, durant molt temps, no hagin invertit ni un cèntim a incentivar l'aparició de youtubers i influenciadors que fessin desembarcar la llengua als àmbits informals dels instituts i universitats; o que s'hagin carregat, demolint-lo a consciència, l'antany totpoderós Club Súper3, un club que compta amb més massa social que el mateixíssim Futbol Club Barcelona, i que avui dia anota un paupèrrim 0,5% d'audiència, que es correspon amb la població infantil amb uns pares prou militants per estirar l’orella dels seus plançons al mateix temps que els fan mirar un canal que, per dir-ho amb correcció política, no els imanta en excés. A hores d'ara, el Súper3 és un canal amb uns dibuixos que mai no són objecte de conversa al pati de l'escola, que mai no inspiren les figures de la mona de Pasqua de l'any següent, que mai no apareixen als cromos que la mainada es bescanvia i que mai no protagonitzen cap mena de marxandatge que vagi més enllà del ninotet de llana. Per a més inri, l'esperpent es veu coronat amb una bona part de la programació que és emesa en una llengua universal: la muda.

Te'n recordes, nostàlgic i mitòman com ets, del Tom i Jerry, La Pantera Rosa, el Pingu i altres sèries silents dels vuitanta i noranta, que és com dir les dècades prodigioses en què els pares veien les taques rogenques a la closca de Gorbatxov, les martellades al mur de Berlín o Freddie Mercury cantant al costat de la Caballé? Doncs sí: per demencial que et sembli, el 2020 el mastodont encara en projecta reposicions d'allò més cridaneres i, no prou cofoi amb això, té l'amabilitat d'obsequiar-vos amb animacions mudes d'última generació: El xai Shaun i En Grizzy i els Lèmmings en serien dos fantàstics exemples. Una graella que, no cal lluir un màster en comunicació per adonar-se'n, contribueix entre poc i gens a la normalització de la llengua entre la mainada.

La pirateria i la difusió furtiva esdevenen, per consegüent, l'única sortida per a aquelles minories que volen veure continguts en català tant sí com no, o que senten melangia d'uns temps —idealitzats— en què una programació de qualitat per al segment no-adult sí que era considerada estratègica. L'únic canal infantil de tota la catalanofonia, que malviu en l'abandó, es veu fins i tot empetitit per la tasca inestimable de cantautors com Dani Miquel, Dàmaris Gelabert o El Pot Petit, que sí que connecten amb la seva audiència natural. Mentrimentres, la resta de canals espanyols públics i privats monopolitzen l'interès dels menuts i fan allò que saben fer i pel que van ser creats: castellanitzar a tota pastilla, amb excel·lència.

En conclusió: que la Corporació hagi privilegiat a consciència un target d'audiència encanudit ja dona comptes de la consistència del seu projecte per a la llengua. I és que la senectut nostrada, per tant com ha patit i per haver-nos salvat els mots, és d'una altíssima respectabilitat i es mereix tones de glòria i honor, però no està cridada a ser, en principi, el relleu intergeneracional de la llengua. Llevat que es produeixi, mutatis mutandis, un poc probable miracle a la Benjamin Button. I què és una llengua sense relleu intergeneracional, sinó un holograma cadavèric amb un epitafi ja escrit?

Capítol a banda mereixerien, si en algun moment haguessin mostrat una mica d'ambició i potencialitat, les altres corporacions públiques dels territoris de llengua catalana: À Punt Mèdia i IB3 Ràdio Televisió. L'una i l'altra sempre entrebancades tant per la manca de finançament com de voluntat normalitzadora, estant com estan totes dues interrelacionades. No hi ha cap altra manera d'explicar, si no, el fet que només disposin d'un únic canal de televisió en què tan sols els informatius són competitius de debò —i encara des d'una òptica subsidiària—, que bandegin la producció de ficció autocentradora i exportable a televisions estrangeres o a plataformes de contingut, o que hagin estat incapaces de crear una sola ràdio musical pública (mig milió d'euros?, un milió?, xocolata del lloro pressupostària, en tot cas) que donés a conèixer els meravellosos grups musicals d'aquests territoris.

I, això, anant bé i quan operen sota l'ègida governamental dels anomenats partits «progressistes», essent aquest adjectiu només garantia de polítiques no exageradament tricòrniques a l'Espanya del territori assimilat d'aquell famós mapa. Partits Janus que de tant en tant s'insinuen «autoctonistes», però només la punteta i amb una autocontenció fora mida, no fos cas que una desviació excessiva del putaramonetisme irrités l'amo mesetari. Perquè, tan bon punt assalten el poder els partits més carcundiosos i pancastellans, s'instaura als únics canals i ràdios que emetien més o menys en llengua pròpia als territoris respectius una orgia (de malbaratament criminal, però també de continguts kitsch i d'un bilingüisme amb propòsit monolingüitzador) que ni als passatges més obscens del Decameró de Boccaccio.

Ara bé, i tu, com a ciutadà conscient, què hi pots fer, a banda d'indignar-te amb la negligència envers aquestes malaguanyades estructures d'Estat, que tenen tot l'aire d'acabar com la indústria automobilística de Detroit? Butxaqueja: sí, tens una arma. És més: tens l’arma del futur, el telèfon mòbil, que ja s'ha demostrat capaç de congriar ciclogènesis explosives a diverses latituds. Tant si ho vols com si no ho vols, vius en una societat líquida en què el real i el virtual han abandonat el seu antic antagonisme i tendeixen a amalgamar-se. Fes de la necessitat virtut, i sigues tan actiu com puguis a les xarxes socials: difon sense arronsar-te el teu món i les teves idees, i celebra que "un degenerat" (Màrius Carol, desesperat, dixit) va crear Twitter, Facebook i Twitch per empetitir el poder de La Vanguardia i altres mitjans llepanatges de l'oficialitat.

Només que t’entrevegis un àtom de talent, disposa't a crear continguts originals i de qualitat. Fent el cabra com un saltimbanqui o més encarcarat que una efígie, però adreçant-te preferentment al target més exigent i estratègic: el juvenil. Els adolescents són nens que, a còpia de bufar espelmes, s'han independitzat de la tutela parental en l'elecció dels continguts (ja no s'hi val a estirar l'orella) i que poden esdevenir tant els hereus garants com els hereus escampa del llegat cultural que han rebut. Llança't a l'arena de la creació, però amb el benentès que no et cal practicar cap mena de transvestisme lingüístic. Alguns joves amb ínfules de gran Gatsby fantasiegen amb la idea megalomaníaca que, com més es distanciïn de la llengua en què els van criar els seus pares i iaios, més fàcil ho tindran per a ser alguna cosa en aquest maremàgnum de productes i egolatries que és la contemporaneïtat. Els més visionaris fins i tot es veuen habitant una mansió, primer a Pozuelo de Alarcón, i encabat a Beverly Hills o Palm Beach, i d'oca en oca i em mudo perquè em toca. El destí és, però, un corró implacable, i mai no avisa el rei de la seva nuesa: com més excelses són les expectatives, més fortament retruny la patacada del ridícul. Posats a fer-lo, que sigui sense perdre-hi l'ànima.

Està demostrat científicament: contra el pessimisme de la raó, un optimisme de la voluntat herculi pot arribar a moure la muntanya cap a Mahoma. Perquè la immensa majoria de coses es fan d'una manera molt i molt simple: ideant-les i executant-les. El dubte et pot acompanyar sobre la preferibilitat del com i el quan en el moment de projectar-les, però no en el què, la necessitat de substanciar-les. Un botó de mostra: fa un temps, quatre llenguaferits es van conjurar per donar validesa científica a la bogeria que produir continguts audiovisuals en català pot aportar no només rellevància pública entre un segment desatès de la població, sinó també, en el millor dels casos, més pistrincs comptants i sonants que els necessaris per a comprar una bossa de pipes. I, tal dit, tal fet: van crear, invertint-hi moltes hores de son, una àmplia i variada xarxa de youtubers i influenciadors amb l'objectiu confés d'anar abocant entre els joves la gota malaia de la llengua, amb l'expectativa que algun dia la llavoreta faci saó i creixi ufanosa.

Sembla estúpid haver-ho de verbalitzar de tan evident com és, però les coses es fan... fent-les. Sense esperar cap mena de mecenatge filantròpic o un finançament públic que, quan no és incert i s'acaba materialitzant, esdevé castrador. L'ajuda de l'administració ha de ser, en tot cas, una cirereta arrodonidora, però mai una condició sine qua non. Rumia-hi: quin finançament públic tenia la diàspora jueva escampada arreu del món que va suportar, dia sí dia no, la persecució en forma de pogroms o de muntatges sòrdids com el de l'afer Dreyfuss per, finalment, patir l'horror industrialitzat de l'Holocaust? Cap. Cap ni un. Tot i això, amb un envejable sentit de la col·lectivitat i d'instint de supervivència, una legió de fills de David va dedicar la seva vida a la benefacció col·lectiva per tal d’assegurar la supervivència del seu poble mil·lenari. Malgrat la creença mística de ser el poble escollit per Déu, i sense esperar cap miracle ni instal·lar-se en el cofoisme o el victimisme —són dues cares de la mateixa moneda— eixorcs. És així com es van posar a emprendre, com si no hi hagués un endemà. Un endemà que, efectivament, no haurien tingut ni a la Patagònia, on els líders mundials van especular d'assentar-los, és a dir, d'aïllar-los. I els seus negocis de bijuteria, de mobles, de restauració, tèxtils o de calçat, els seus projectes autònoms de tota mena i condició, van créixer i multiplicar-se. Tot contradient l'avarícia amb què se'ls estereotipava, van redirigir-ne els beneficis a costejar la compra de terres a la Palestina d'on havien estat brutalment foragitats pels romans dos mil anys abans, a bastir acadèmies on s'ensenyés l'hebreu o a (re)construir sinagogues; a enfortir, en definitiva, la seva comunitat religiosa i nacional.

Potser seria desitjable que la comunitat catalanoparlant, en comptes de desprendre totes les energies a retreure al poble jueu alguns excessos certament detestables, també s'emmirallés, sense prejudicis i pensant per un cop en el seu esdevenir col·lectiu, en els aspectes més èpics d'una voluntat de perviure tan indefallent. No és esbojarrat pensar que seria més productiu que esperar el miracle providencial que la redimeixi de la feblesa i el somiqueig constants. Cal que ho interioritzis: mai cap lament, per estentori i justificat que fos, no ha canviat res. I, si ho ha fet, ha estat en sentit descendent, afeixugat per la frustració.

Uns països petits, una cultura sense Estat, a la intempèrie, no són aptes per a la supervivència si estan mancats d'un sentit comunitari fort, granític. Una identificació intergrupal que passa desapercebuda als detectors dels secrets del cor i que es manifesta, discreta, en diversos ordres de la vida. Una solidaritat que, per a reeixir, ha de tenir una voluntat infinitament inclusiva, però que ha de ser prou lúcida per destriar amb encert el gra de la palla que en trencaria les costures.

I ara, revisita allò que has presenciat tantes vegades a les colles d'amics, a les reunions de veïns, a la feina, al món divers de l'associacionisme i a tantíssims altres àmbits de la vida quotidiana, i mira de donar resposta a aquesta qüestió incòmoda: quin és el sentit comunitari d'un grup en què l'arribada d'algú que no en comparteix el principal tret d'identitat, en el vostre cas la llengua, obra el miracle que tots mudin —emmudeixin— el codi relacional, tant als contextos analògics com als telemàtics, no només amb el nou integrant sinó, de retruc, entre el grup primigeni? En efecte, ni més ni menys: l'adjectiu que descriu millor una absurditat tan excelsa és manicomial.

3. La retòrica i la veritat

Recorda (tothora) que hi ha la mateixa dignitat a no conculcar els drets dels altres que a no permetre que es conculquin els teus, per molt que la realitat actuï com una piconadora despietada que constantment els vol esmicolar, i que (mal)visquis en una teranyina constitucional que sacralitza la desigualtat entre una llengua i cultura amb tots els honors i privilegis i unes altres llengües i cultures pària que, com la teva, són d'existència qüestionable. Si cal, defensa amb dents esmolades i ungles esgarrinxoses, a peu i a cavall, contra vent i marea, el teu dret a ésser. Schopenhauer afirmava que la vida és una lluita constant entre voluntats contraposades i, si és de debò que vols viure plenament sent qui ets, quina altra opció que no sigui el conflicte a ultrança per la supervivència et queda?

Abandona tot paternalisme envers qui no et respecta perquè, des de l'1 d'octubre del 2017, ja no hi ha subterfugis per a ensucrar la condició del teu país: un poble estacat per la brutalitat policial (que no es manifesta únicament amb cops de porra) i per la sempiterna amenaça castrense que sobrevola l'esperit de la Constitució del 78. Afegeix-hi la bel·licositat de la Brunete judicial i el canoneig sense quarter del Primer Poder, que esdevenen armes tant o més letals a l'hora de subjugar-te, i podràs fer-te una idea aproximada del sidral monumental en què estàs embrancat i de les probabilitats que tens de sortir-ne indemne.

Comptat i debatut, la indulgència que de vegades supures no és més que una justificació de la ignorància, quan no del menyspreu, de tants conterranis per la teva llengua i cultura: un instrument mental, un narcòtic que t'has inventat, o que t'han insuflat uns i altres, per a fer més passadora l'acceptació d'una eutanàsia falsament plàcida per al teu llegat mil·lenari. Per contradictori que pugui semblar, el paternalisme no t'encimbella a cap pla de superioritat; només et porta a defugir en tot moment el xoc amb qui et fa sentir inferior, o ho pretén, a casa teva. És, al capdavall, una pràctica ignominiosa que tu envernisses de bonhomia i tolerància, però que et degrada per partida doble com a ésser humà: implica normalitzar el rebuig de l'altre i la inacció pròpia a l'hora de plantar-hi cara.

Fixa't que, a ells, el conflicte no els en fa gens, de por. Ans al contrari: els excita i vivifica. Transporta la teva ment a aquell curs d'autoescola amb vint alumnes que va començar amb normalitat, i en què aquell fatxenda —i mentider— no va saber estar-se d'alçar el braç per a exigir, amb qualsevol pretext, que la sessió es desenvolupés en la llengua imperial. És a dir, per tal que la teva indigna — indígena— llengua no ofengués els seus timpans inviolables. D'acompanyament, el silenci astorat, retrunyidor, dels dinou alumnes restants i del formador, que van —vau— acabar claudicant davant de la intransigència d'un de sol (4'76% del total), honorat amb el privilegi de sentir-se una mena de moderníssim Cid Campeador. A l'encop, uns quants dels «vençuts», els menys acomodaticis, apreníeu a empassar-vos en silenci la vostra agror.

Fes memòria retrospectiva, perquè de casos de violència simbòlica i pragmàtica com aquest n'has viscut a cabassos i en els contextos més variats, i n'ets un col·leccionista inconscient: t'ensenyarà quin patró de comportament segueixen i fins on pot arribar la seva bandarreria. L'anàlisi acurada de la psicologia i l'actuació de qui et concep, ell sí sense edulcorants, com a enemic, és el primer pas per a dilucidar com has de procedir en casos anàlegs. Perquè l'únic que pots donar per més segur que l'estupidesa humana és que, abans de girar el full mensual del calendari, la teva col·lecció s'haurà enriquit.

En un ordre més mediàtic, rememora el sidral numantí que van armar (amb amenaces de queixa a la Unió Europea incloses) perquè un cartell de gelats estava retolat en català i no en castellà. És francament curiós, perquè ells, els paladins del «bilingüisme harmònic», s'encauen com una exhalació dins la llodriguera quan la queixa posa el focus sobre les desenes de milers de casos inversos: els dels productes que estan bellament etiquetats en llengua cervantina i en què la llengua lul·liana ni hi és ni se l'ensuma.

Si fas un exercici de desconstrucció semàntica t'adonaràs que el mot bilingüisme no és, per començar, el més escaient per a descriure el fenomen que consisteix que la meitat de la població sigui competent en dues o més llengües i l'altra meitat, més enllà del xampurreig escadusser d'algun adeu o bon dia, en una i gràcies. Tant si t'ho mires pel cap com per la pota, és una fal·làcia no exempta de repulsivitat que els qui pretenen arrogar-se la representació política de la meitat monolingüe esgrimeixin el terme bilingüisme per a maquillar —maquillatge d'enterramorts corglaçat— un procés d'assimilació despietat. Ells en diuen bilingüisme, però el teu subconscient, reticent a combregar amb rodes de molí, sap que en realitat, i més enllà de conceptes esmerilats, no es tracta de res més que d'una berganteria i un exterminacionisme ferotges. Que el govern espanyol al·legui, per tal de no instal·lar rètols viaris bilingües a les immediacions d'Alacant, que fer-ho podria ocasionar uns accidents de trànsit indemostrats en altres latituds, és una mostra diàfana del nivell de patetisme excusatori de qui no et vol veure ni tan sols agonitzant, sinó inert del tot.

Deixa't de romanços: un assetjador és un assetjador, en qualsevol de les seves facetes, i la categoria ja és prou sòrdida perquè tu, que et tens per una persona de bé, l'emblanqueixis amb cap absurd mecanisme mental. Semblantment, el bilingüisme social és l'estadi d'assetjament més o menys llarg i més o menys sàdic d'una llengua per una altra a partir d'una relació tòxica, de vassallatge, entre els seus parlants. Parafrasejant aquell ministre espanyol que es feia dir Cánovas del Castillo, és bilingüe qui no pot ser una altra cosa —és a dir, monolingüe.

Si, com en el cas de tants paisans, la teva llengua materna és el castellà, o el francès, o qualsevol altra de les més de tres-centes llengües que es parlen als nostres països, t'hauries de sentir tant o més concernit en la defensa de la llengua catalana que els catalanoparlants nadius. No t'ho prenguis, en absolut, com una atzagaiada. És un fet que els estats francès i espanyol et conceben, de fa dècades, com un simple peó sense voluntat ni subjectivitat, doblement útil: per a destruir llengües i nacions en la seva sacrosanta croada per l'homogeneïtat i per a mantenir el seu oligofrènic ordre oligàrquic, que a tots empobreix i buida llevat d'ells i les seves butxaques insadollables. Potser és per això que hi ha tants dies que et bull la sang i sents la necessitat volcànica de rebel·lar-te contra el destí que intueixes que han ideat per a tu —i, al remat, per a tots vosaltres—: pots tolerar que t'odiïn i que et combatin, però no que et tinguin per un súbdit inànime, per carn de cosificació.

Si optes per lluitar, per nedar a contracorrent en unes circumstàncies tan adverses, has de tenir present que et pots trobar amb la sorpresa (kafkiana, munchiana, orwelliana, posa-hi l'adjectiu que més hi escaigui) que els qui són en teoria els teus commilitons la corrin a la taverna de gresca i xerinola mentre tu ets als merlets, al peu del canó. Que aquells que, per onomàstica i vindicació, donaves per fet que estarien alineats amb els interessos del país, en realitat n'estiguin alienats i només converteixin en casus belli irrenunciable de legislatura l'execució d'un projecte de jocs d'atzar de nul valor afegit, que depreda el territori i minoritza encara més la cultura que juren i perjuren estimar. Un nyap a tots els nivells que han tingut l'ocurrència de batejar amb el nom de BCN World, però que respon a un model econòmic tan arcaic que haurien pogut anomenar-lo, amb tota justícia, Jurassic World. De substrat, la dèria per donar sortida a uns terrenys balders propietat d'un banc, La Caixa, que ha acabat tenint com a accionista amb capacitat de decantació decisòria el mateix estat que escanya tant com pot la llengua que t'estimes. L'estat que, com qui no vol la cosa, empresona i exilia els amics i familiars més acostats dels membres dels partits que apuntalen la segona legislatura d'un govern que és efectiu i efectista, però no eficaç.

Aquest Govern, aprofitant la seva condició d'aixeta finançadora, podria vetllar, posem per cas, perquè les universitats no incomplissin amb tanta impunitat els seus plans docents en matèria lingüística. Com passa de manera especialment lacerant en el cas de la Universitat Pompeu Fabra, exemple d'institucionalització de l'oprobi i de la befa a la memòria col·lectiva d'un poble, així com d'una retòrica internacionalitzadora que no pretén res més que encobrir la perpetració d'una política basada en la castellanització i la provincianització. També podria bregar perquè les distribuïdores de cinema no s'embutxaquessin unes subvencions (i aquí ens ve invariablement al cap aquella pel·lícula còmica de Woody Allen titulada Agafa els diners i corre) en virtut d'uns acords que després, somriure cabareter als llavis, infringeixen a l'hora d'incloure la llengua a les pistes d'àudio de les pel·lícules que comercialitzen. O mobilitzar un cos d'Inspecció Educativa de la Generalitat que, ara com ara, en comptes de fer complir el que estipulen els projectes lingüístics de centre, ocupa el seu temps a bronzejar la pell, daiquiri en mà, a la platja de Waikiki; activar-ne les tasques de control potser seria més profitós per a la llengua que omplir-se la boca amb les bondats d'una rebregada immersió lingüística que, si més no a secundària, ni s'aplica ni s'ha aplicat mai de manera generalitzada.

És clar que, ben mirat, quina possibilitat hi ha d'implementar un decret que no té un règim sancionador inequívoc per a qui l'incompleix? No és descobrir la sopa d'all remarcar que les lleis que no recullen mesures sancionadores no són lleis: són cartes als Reis de l'Orient redactades sobre un paper d'estrassa. Aquesta no és, amb tot, una problemàtica que faci perdre la son a la casta lil·liputenca que dirigeix el teu país. On vas a parar! És molt més entretingut fer politiqueria i parlar amb altisonància de l'hipotètic blindatge d'una llei immersiva que és poc més que el bell frontispici d'un decorat de cartró que només té una funció distractora i aplacadora. Una llei que no s'entén a la manera quebequesa i que, a la pràctica, especialment a les zones més poblades del país, propicia una pèrdua d'efectius entre les generacions més joves de catalanoparlants, que no només es veuen minoritzades dins de l'aula sinó que, sovint, són educades amb el molt desvalgut quart idioma més potent del planeta Terra com a vehicular.

Tot, davant de la impavidesa d'un executiu arxipatriòtic que ho sap, perquè n'està a bastament informat, i no actua, convertint així una suposada impossibilitat de fer complir la normativa en una impassibilitat feridora. Uns partits del Govern que, sense distinció, es mostren sempre recelosos pel que fa a l'abordatge de qualsevol esbarzerar que no se circumscrigui als límits del foc d'encenalls retòric o a la picabaralla electoral, que aleshores sí que converteixen en un ball de Torrent. Entretinguts com estan, consideren un pecat no només afrontar, sinó tan sols verbalitzar, les dues úniques sortides viables a les aules per a una llengua que, com més va, menys agafalls té per evitar de precipitar-se a l'abisme: o bé l'opció preferible, aplicar la immersió com escau i com va ser originàriament teoritzada, stricto sensu, o bé implantar un sistema de doble xarxa escolar amb un pes gravitatori diferent per a cada llengua. Els efectes serien semblants als del model actual —continuaria havent-hi desenes de milers de graduats amb un nivell competencial insuficient de català en acabar l'escolaritat— però s'habilitaria la possibilitat que els pares que així ho volguessin poguessin triar una escola realment catalanitzadora per als seus fills. I, a partir d'aleshores, que Déu proveís sobre la capacitat d'atracció de cada itinerari educatiu i els usos lingüístics que se'n derivessin, i aquí pau i després glòria.