Kitabı oku: «El zoo del Mengele»
Gert Nygårdshaug
Va néixer a Tynset, a les muntanyes de Noruega. Des del seu debut literari el 1966, és l’autor de gairebé 40 llibres, que inclouen els gèneres de novel·la juvenil, poesia, contes de fades, thrillers i novel·les policíaques.
La trilogia del Mino (El zoo del Mengele junt amb Himmelblomsttreet, ‘L’arbre de flors del cel’, i Afrodites basseng, ‘La bassa d’Afrodita’) li va aportar un reconeixement immens tant dels crítics com del públic, i també va formar part de la creació d’un nou gènere: el thriller ecològic.
El zoo del Mengele va rebre el premi «Millor novel·la noruega dels últims 100 anys» al Festival Internacional de Literatura de Lillehammer el 2007 i, només en aquest país, n’han venut més de 400.000 còpies. A més, el director nominat als Oscars Espen Sandberg i Motion Blur han comprat els drets de televisió del llibre.
Així mateix, les seves novel·les policíaques on el personatge principal és el xef i criptògraf Fredric Drum també van fer que l’autor aparegués de manera regular a les llistes dels best-sellers noruecs.
Preocupat per la causa mediambiental, lluita per la preservació de les selves, especialment l’Amazònia, on ha passat molt de temps.
En Mino és un caçador de papallones de la selva tropical i un amant de les aromes, els sons i la diversitat de vida de la jungla. Es guanya la vida recollint papallones peculiars amb el seu pare, però a poc a poc va observant com la seva comunitat està sent explotada i agredida per les principals companyies petroleres, que provoquen una massacre contra la seva família i amics. Amb el temps, el noi es transforma en un temut guerrer amb una set inesgotable de venjança. Al capdavant del famós Grup Mariposa, que té l’objectiu de centrar l’atenció del món cap a la destrucció de la natura a causa de les empreses multinacionals, en Mino surt al món i propaga el terror entre els grans empresaris que amenacen els espais naturals.
En aquesta novel·la, Gert Nygårdshaug combina de manera magistral una capacitat narrativa i una imaginació exuberants amb un drama d’alta tensió que descriu la realitat de l’Amèrica Llatina. El llibre tracta temes com ara l’imperialisme mediambiental, i es basa en les pròpies experiències de l’autor viscudes a la selva americana.
«Millor novel·la noruega dels últims 100 anys»
(Festival Internacional de Literatura de Lillehammer, 2007)
Amb el suport del Departament de Cultura
Títol original: Mengele Zoo, per Gert Nygårdshaug
© Matt Jardine, 2019
Publicat per primer cop el 1989
Els drets han estat negociats per Immaterial Agents & Oh!Books Literary Agent
Primera edició en català: setembre del 2020
© del text: Gert Nygårdshaug
© de l’edició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
www.cossetania.com
Traducció: Aina Olivé Busquets
Disseny i composició: 3 x Tres
ISBN: 978-84-9034-988-5
Producció de l’ebook: booqlab.com
Índex
PREFACI
CAPÍTOL 1 Blanca com el cor d’un coco
CAPÍTOL 2 Fum negre al cercle de l’home en flames
CAPÍTOL 3 La casa a la costa
CAPÍTOL 4 La revolució és tan pacient com un cactus
CAPÍTOL 5 Pensaments a l’ombra del plàtan
CAPÍTOL 6 El nèctar de les flors vermelles
CAPÍTOL 7 Un morfo blau alça el vol
CAPÍTOL 8 Els tetràpodes
CAPÍTOL 9 L’alegria verda de la Mare Gaia
CAPÍTOL 10 Al fons de la cripta de la màgia
Prefaci
Penso en els dies irrepetibles que vaig passar a les profunditats de les selves de Veneçuela i el Brasil; i en el Tomás, l’indi canaima que a les nits, després d’arrossegar la piragua fins a terra ferma, m’explicava amb total seriositat les històries més increïbles al costat de la foguera. Històries sobre la selva que ara, quan escric aquestes línies, es troba a punt de ser destruïda.
Recordo les innombrables converses al voltant d’un got de rom al bar Stalingrad, a Cumaná, una petita ciutat de la costa. Allà encara circulen teories sobre què se’n va fer del llegendari capità anglès Percy Fawcett, que fa més de cinquanta anys va desaparèixer a la selva mentre cercava antigues civilitzacions, al sud del riu Xingú, sense deixar cap rastre. Fawcett va registrar més de cent tribus indígenes genuïnes; d’aquestes avui només en subsisteixen deu com a màxim.
La violència contra la selva i els seus habitants és inconcebible. La realitat és pitjor del que qualsevol novel·la pugui transmetre, i les conseqüències són gairebé impossibles d’entendre.
Vull assenyalar que, de manera deliberada, he barrejat en aquest llibre el portuguès i l’espanyol, juntament amb paraules i expressions locals, per evitar que l’atenció es concentrés en un país o una regió determinats del continent on passa gran part de la història. Els noms de les diferents espècies d’animals i plantes són autèntics.
GERT NYGÅRDSHAUG
Straumen, 22 de novembre de 1988
CAPÍTOL 1
BLANCA COM EL COR D’UN COCO
El tossal de les magnòlies del sud-est del poble brillava de color daurat i verd amb la llum baixa del capvespre, i la brisa suau, humida, gairebé imperceptible, duia l’olor un pèl amarga de la canforeira (càmfora). Enmig de tota la verdor s’alçaven les xicrandes florides, com a fars de porcellana blava que atreien totes les aus, des de voltors i colibrís fins a tucans amb becs diferents.
Després d’un xàfec de tarda, un eixam de statiras (papallones llimoneres) van sortir del seu refugi i van voletejar cap al poble, atretes per les fortes fragàncies del mercat de flors i verdures. Feia calor i pujava el vapor de la selva.
—Ves-te’n, brètol diminut, o invocaré els esperits d’obojo i kajimi del bosc, perquè s’enfilin sota la teva manta a mitja nit i t’enverinin el cos a mossegades! —Un venedor de cocos vell i prim va colpejar amb el seu barret esparracat un nen petit descalç i mig despullat que es va escapolir, ràpid com un llamp, amb un riure entremaliat.
El Mino Aquiles Portoguesa tenia sis anys i havia perdut gairebé totes les dents de llet. Es va amagar darrere el tronc de l’enorme plàtan de la plaça. No tenia ni mica de por del venedor de cocos. Cap dels nens temia el vell Eusebio i el seu carretó, tot i que sempre era ell qui aixecava els braços i qui cridava més fort quan els nens s’apropaven massa al seu carro de cocos. Sabien que, en el fons, l’Eusebio era amable; els havia donat un coco sencer i intacte en més d’una ocasió. No gaires dels venedors de cocos del mercat tenien l’hàbit de donar-ne de sencers als nens pobres.
—Minolito! Vine aquí! Hem trobat una cosa! —El seu amic Lucas el va cridar.
El Mino va córrer des del plàtan cap a una pila de caixes velles de verdures que s’alçava en un racó de la plaça. Hi havia el Lucas, el Pepe i l’Armando fent servir un bastó per tafanejar en una caixa de fulles de col podrides. El Mino va mirar a dins.
—Sapito —va dir—. Un gripau blanc petitó! Mira, s’està intentant amagar entre la col podrida. No el facis enfadar, Armando!
L’Armando, que tenia deu anys i ja era gran, va llençar el bastó. Per contra, es va treure un tros de fil de la butxaca i hi va fer una llaçada en una punta que semblava professional.
—Pengem-lo i espantem els venedors de cocos dels carretons. És verinós, això us ho puc assegurar. El meu avi una mica més i es mor després de tocar un gripau com aquest. —L’Armando va atansar la llaçada al cap del gripau amb compte i va estirar el fil amb força.
El Lucas, el Pepe i el Mino van retrocedir, espantats. El gripau penjava del fil i es regirava, amb les potes llargues i negres movent-se sense parar i els ulls vidriosos agafant un aspecte transparent. L’Armando va tremolar encantat i va riure de valent mentre aguantava l’animal tan lluny del seu cos com podia. Però de sobte el gripau va fer un moviment violent i inesperat, i va xocar contra la cama nua de l’Armando. Aquest va bramar i va deixar anar el gripau, que va saltar sota les caixes de verdures i va desaparèixer.
A la cama, l’Armando hi tenia una taca d’un vermell roent, com si hagués tocat un arbust mujare. El Lucas, el Pepe i el Mino van mirar l’erupció amb els ulls ben oberts, esperant que comencés a fumejar en qualsevol moment i s’escampés cama amunt cap a l’engonal de l’Armando, després cap a l’estómac i el pit, i que aviat el cos sencer de l’Armando estigués ple de butllofes i bullent com un garrí rosa en una cassola al foc, i que després l’Armando morís.
Tothom sabia que els sapos eren perillosos.
Però la marca no es va fer més gran ni l’Armando es va tornar més pàl·lid. Ben aviat les galtes li van recuperar el color i els ulls tornaven a ser tan desafiants com abans.
—Merda —va dir, xutant les caixes per on havia marxat el gripau—. Merda. Me’n vaig a la bomba d’aigua a rentar-m’ho. Després aniré a buscar closques de coco ben grosses per portar a casa de la mama Esmeralda. —I va córrer com el vent entre els venedors de verdures i va desaparèixer passat el plàtan. El Pepe el va seguir.
—Probablement morirà aquesta nit —va dir el Lucas, agafant-se fort al braç del Mino. Els dos nens de sis anys van assentir greument.
El Mino es va atansar cautelosament a la vora del bosc. Els seus peus descalços es van enfonsar a la terra fangosa de color marró vermellós on el pare Macondo havia intentat sense sort plantar taro. Els arbustos embullats es van marcir abatuts cap al fangar que amb prou feines es podia dir que fos terra. La selva envoltava el poble, i un cinturó de fang pudent s’estenia entre ella i la terra conreable. Però el pare Macondo mai es va donar per vençut, va plantar i plantar.
El Mino es va aturar i va agafar una branca que havia caigut d’un dels arbres immensos. Tenia forma d’Y, i per tant era perfecta. De la butxaca es va treure un tros de mosquitera que estava cosida en forma de bossa, com una salsitxa llarga oberta d’un costat. La va posar amb elegància a les dues puntes de la branca en forma de forca, i… presto! Ja tenia la xarxa perfecta per caçar papallones. Era aquí, al gran mur que formava el límit de la selva, on es podien trobar les millors mariposas.
El seu pare li havia dit que avui necessitava dos morfos grossos i blaus.
El Mino va pensar en el gripau que havia picat l’Armando. A hores d’ara probablement era al llit amb febre alta. Va tenir molta cura d’on posava els peus, hi podia haver més gripaus blancs amagats entre el llot marró.
Un argante gros de color groc i taronja va volar fins a un dels arbustos pansits de taro! El Mino sabia el nom de la majoria de papallones que es podien trobar a la selva; el seu pare li havia ensenyat tot el que sortia al gran llibre de les papallones. Es va apropar sigil·losament a l’arbust, la xarxa agafada davant seu, i aleshores, amb un salt ràpid, va abaixar la xarxa sobre la papallona. Amb dits petits i entrenats de seguida va estrènyer el tòrax de l’animaló, no prou fort per destrossar-la però suficient perquè perdés el coneixement. Després es va treure una petita capsa metàl·lica de la butxaca i de seguida hi va tancar la papallona, atrapada amb un cotó fluix sucat en èter. Així és com va morir la papallona.
Quan el Mino sortia amb la xarxa de papallones se sentia com un caçador; un bon caçador. Mai deixava que cap dels seus amics anés amb ell quan caçava papallones per al seu pare, perquè a la butxaca hi portava una arma mortal: una petita capsa metàl·lica plena de gas tòxic. El Mino i el seu pare tenien un ritual secret que realitzaven cada vegada que el Mino sortia a caçar. «Minolito», li deia el seu pare, seguit d’una paraula difícil: «Acetat d’etil». El Mino havia de repetir la paraula, i els dos assentien. Aleshores el seu pare sortia cap al lavabo sense que el veiés la mare del Mino, i robava un cotó fluix del calaix del tocador. Els dos assentien un altre cop, i el Mino seguia el seu pare cap al magatzem. Amagat darrere una biga, tan amunt que el seu pare havia de pujar damunt d’una caixa per arribar-hi, hi havia una ampolla. L’ampolla de les Gotes Mortals. Xopava el cotó fluix amb el líquid i el posava de seguida a la capsa metàl·lica del Mino, que tindria el poder de matar durant hores.
El Mino havia arribat gairebé fins als primers arbres de la selva. Va mirar al seu voltant, estant al cas. Per trobar els morfos, hauria d’entrar dins de la mateixa selva; allí era on vivien les belles papallones de color blau metàl·lic. Eren difícils d’atrapar, i acostumaven a volar alt cap al cel, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Però de tant en tant baixaven cap a les clarianes del bosc i descansaven a terra. En aquest punt el més important era fer el mínim de soroll possible mentre s’hi atansava.
El Mino sabia que era el moment perfecte per atrapar morfos. Era cap al capvespre, es faria fosc al cap d’una hora, i era exactament aleshores que podia ser que els morfos baixessin de les branques altes com a flocs blaus i brillants per descansar al terra del bosc. Per un morfo, el seu pare guanyava gairebé deu vegades el que rebia per un statiro o un argante.
La selva era tranquil·la i humida. Sortia baf de les fulles arrugades que xafava, i de tant en tant algun animaló sortia disparat per allunyar-se’n amb por: petites granotes i iguanes iridescents. Al Mino li agradava la selva. No tenia gens de por, tot i que sota els arbres immensament alts hi havia una foscor asfixiant. Però mai s’hi endinsava tant que no pogués sentir els sorolls i els crits del poble.
Era un petit caçador, era un molt bon caçador. Igual que els obojos i els kajimis ho havien estat cinquanta anys abans. Ells havien utilitzat dards enverinats, havia dit l’Armando. Ell tenia gas tòxic a la butxaca. Amb una capsa prou grossa, probablement podia haver caçat cerrillos, pècaris i armadillos. Però aquests vivien més endins a la selva.
El Mino va caçar un morfo. En va caçar dos. I just abans que es comencés a fer fosc, encara en va capturar un altre! Eren més grossos que la seva mà i amb prou feines cabien a la capsa, fins i tot amb les ales plegades. El seu pare el lloaria com a bon caçador.
Va saltar i córrer a través del fang, oblidant-se del tot dels gripaus blancs. Va anar fent ziga-zagues pel camp de tomaqueres del senyor Gomera i va saltar entre les exuberants plantes de mandioca de la senyora Serrata. Aviat va arribar al plàtan on havia amagat el munt de closques de coco que havia recollit aquella tarda al voltant dels carretons dels mercaders. Aleshores va veure la mama Esmeralda, que pujava sanglotant cap al mercat fent onejar un drap negre al seu voltant.
Així va ser com el Mino va saber que l’Armando ja era mort.
Abans d’aixecar la pala i llençar una mica de terra de color de rovell al forat profund on reposava el taüt de l’Armando, el pare Macondo va dir:
—Els cors diminuts que de sobte paren de bategar no s’aturen per a Déu. Al cel continuen bategant, i la sang que transporten brama amb alegria com un rierol clar que baixa per la muntanya. Avui, l’Armando viu als grans vestíbuls del Regne del Cel, on no hi ha llàgrimes ni parracs. No hi ha fam corroent les panxes diminutes dels nens com ocelots famolencs. Des d’allí, l’Armando pot somriure amb felicitat mentre mira cap avall els peons desventurats i els nostres intents de cultivar terres ermes. Però el nostre moment també arribarà.
El Mino va agafar fort la mà del seu pare i va pensar en els arbustos de taro arrugats del pare Macondo. Va pensar en com l’Armando ara era ben endins sota terra i de ben segur que ni les formigues ni els escarabats hi podien arribar. Es va estremir, i va pensar en el gripau blanc.
—Papa —va xiuxiuejar al seu pare—, els gripaus són més verinosos que l’acetat d’etil?
—Xit —va contestar el Sebastián Portoguesa, posant la mà dolçament sobre la boca del seu fill.
El capellà hi va abocar terra; la mama Esmeralda va sanglotar. Era l’àvia de l’Armando. Ningú del poble sabia qui o on eren els pares de l’Armando.
El funeral gairebé s’havia acabat, i el Mino va veure un floc d’ibis escarlates volant en direcció al gran riu. El metge havia dit que el verí del gripau no era tan nociu, en realitat, però que el cor de l’Armando s’havia aturat perquè, en el fons, a l’Armando se li havia glaçat el cor. Havia tingut tanta por que el cor se li havia parat i la sang li havia deixat de fluir per les venes.
—Papa, per què les papallones no tenen sang? I això vol dir que no tenen cor, tampoc? —El Mino mantenia la mà del seu pare agafada ben fort mentre passejaven a l’ombra dels arbres de canyella que sempre desprenien la mateixa aroma fresca, i que encerclaven el cementiri i la petita església blanca amb dues torres.
La casa on vivien no era gran. Es trobava als afores del poble, al costat d’un petit rierol, que gairebé sempre estava quiet excepte durant l’època de pluja, quan s’inundava i arribava gairebé a la porta de casa de la senyora Serrata, que era la veïna que tenien més a prop.
L’avi del Mino havia construït la casa amb troncs, palla i llot, i la teulada estava feta de làmines rovellades de metall corrugat. La casa era una de les millors del poble, perquè com a mínim dos camins l’any el Sebastián Portoguesa comprava emblanquinant i pintura a la venda del senyor Rivera. Aleshores la mare del Mino lligava munts de fibres de tarapo per fer arbustos de diferents mides, i la família sencera pintava i emblanquinava la casa mentre cantaven les balades de Bolívar amb lletres improvisades. Al germà petit del Mino, el Teófilo, que era massa petit per pintar, el lligaven a l’estenedor perquè no ensopegués amb les galledes de llima, o se les begués. La mare del Mino, l’Amanthea, el seu germà de quatre anys Sefrino, i la seva germana bessona Ana María, tots hi participaven, posant cor i ànima a la feina. Però la mare del Mino no cantava. L’Amanthea Portoguesa no havia pronunciat ni una paraula des de feia més d’un any.
El Sebastián Portoguesa es guanyava la vida muntant i venent papallones. Tenia un contacte a la capital del districte a dos-cents quilòmetres seguint el riu, a qui li enviava una tramesa cada setmana amb l’autobús local. En petites bosses que anteriorment contenien dolços, i que havia obtingut a la venda del senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa muntava les papallones més boniques. Criatures perfectes i radiants amb colors i patrons increïbles. El pare del Mino anomenava les papallones Àngels de la Selva. El negoci que en feia no era dolent, i amb l’Ana María i el Mino recollint closques de coco al voltant de les parades del mercat aconseguien mantenir la fam a ratlla. Gairebé mai hi havia carn o peix a les cassoles de l’Amanthea Portoguesa, però tenien un porc i set gallines, juntament amb dos mutum, el gall dindi de la selva, ensinistrats que s’engreixaven més i més cada dia amb pells de mandioca i arròs florit.
El Mino podia seure al costat del seu pare durant hores mirant com muntava les papallones. Mai va intentar estudiar els moviments del seu pare mentre desplegava les papallones a l’estenedor sense tocar mai les ales delicades amb els dits. Utilitzava agulles i pinces i paper transparent sobre les ales, que mai travessava amb les agulles. Però abans que comencés el procés de muntar, passava una agulla llarga i fina a través del tors de l’insecte, a través del tòrax, com el seu pare li havia ensenyat que es deia. Després la papallona es fixava a l’estenedor i les ales es posaven amb cura en la posició correcta. Finalment, només quan la papallona estava en la posició perfecta, es posaven les antenes llargues i primes en una V simètrica. El Mino sabia que aquest era el moment més crucial del procés de muntar. Era molt fàcil que una antena es trenqués, i aleshores la papallona sencera estaria arruïnada. Si això passava, el seu pare podia entrar en còlera, motiu pel qual el Mino aguantava la respiració cada vegada que el seu pare arribava a les antenes. De fet, si la papallona que el seu pare tenia al davant era una d’excepcionalment rara, el Mino no gosava ni mirar. Per contra, anava darrere del magatzem i esperava, escoltant per si sentia un rebombori violent a dins. Però si estava tranquil durant una estona llarga, el Mino corria a tornar a entrar i somreia content al seu pare, que estava radiant mentre posava l’estenedor a contrallum perquè tothom es pogués meravellar pel miracle: una Pseudolycaena marsias! Un Morpho montezuma! O una Parides perrhebes! El Mino sabia tots els noms llatins; eren paraules excitants i secretes.
A partir d’aquí s’havia de deixar assecar la papallona durant com a mínim una setmana abans de posar-la en una capsa de plàstic amb un suro al fons. Sobre el suro el seu pare hi posava un full blanc de paper, on hi havia escrit el nom i la família de la papallona amb la bonica lletra de la seva mare. De tots els membres de la família, la seva mare era la que tenia millor cal·ligrafia.
Ni el Mino ni el seu pare havien vist res més bonic a la terra que una papallona amb les ales ben esteses en una quietud eterna. Això era un fet i hi estaven tots completament d’acord.
El pare del Mino havia ensenyat tant a l’Ana María com al Mino a llegir. Les autoritats havien promès que s’enviaria un professor al poble aviat, però fins ara no hi havia arribat ningú. El Mino podia llegir en veu alta bastant sovint del gran llibre de les papallones. De vegades, als vespres abans que anés a dormir, el seu pare hi anava i s’asseia a la vora del llit i li explicava històries de les quatre vides de les papallones: la vida com a ou, com a larva, com a crisàlide i com a papallona. La vida que passaven com a papallones acostumava a ser la més curta, i no solia durar més de dos mesos; però, per altra banda, una papallona de selva podia viure moltes coses curioses en aquest curt període de temps.
La mare del Mino estava dreta a la porta escoltant amb un somriure trist, però ni un so passava pels seus llavis.
Ningú del poble sabia com el Sebastián Portoguesa havia començat això de les papallones, ni com havia adquirit les habilitats necessàries per tractar-les, però tothom estava d’acord que el senyor Portoguesa havia trobat una forma de vida assenyada i respectable en un lloc on la pobresa i l’atur s’aferrava a la majoria de gent com la saba de cautxú més enganxosa, impossible de desfer-se’n. I cap dels amics del Mino se’n reia quan marxava cap als seus assalts diaris amb la xarxa. Era un caçador solitari, però respectat.
—Per què no talem els arbres que tapen el sol? Per què no ens desfem dels borinots amb querosè i foc? És que els que vivim en aquest poble no tenim res al cap, no tenim principis? No valem més que les cols que es podreixen a les caixes? Mireu el senyor Tico, que ha fixat un machete a la punta de la crossa, amb el qual mai s’oblida d’apuntar el coll del porc del Cabura cada cop que s’atreveix a presentar-se a la plaça! És que el senyor Tico, un esguerrat, és l’únic home d’aquest poble que no és un dèbil miserable? Ja vau sentir el que va dir el pare Macondo: els aristòcrates que viuen a la sabana fèrtil estan comprant màquines més grosses que la nostra església, i que poden treballar més ràpid que mil caboclos. Ens prenen tota la terra, i ara ens estan prenent la feina. No som més que cols pudents i podrides, no som més que bestioles que fugen atemorides quan els xafen la cua, trencant-la a trossos!
El venedor de cocos que tenia una parada al costat del carro de l’Eusebio estava dret sobre dues caixes de verdures, gesticulant molt amb les mans. Estava vomitant aquest ruixat de paraules per tota la plaça del mercat, mentre els venedors recollien per la migdiada, i incitava molts crits encoratjadors i aplaudiments. El vell Eusebio va brandar el barret, mostrant les genives sense dents mentre reia mirant cap al sol. Va treure una ampolla d’aguardiente transparent, en va fer un glop ferm i va passar-la al predicador.
—Més, Gonzo, més! Llarga vida al Tico amb el matxet a la crossa!
—Pobre desgraciat! —El senyor Gonzo va estossegar amb el fort licor de canya de sucre, però va continuar:— És que el govern no ens ha promès feina i menjar i escoles? Però què tenim? Res. Els nostres cavalls s’enfonsen més i més en el fang; l’emblanquinant i el guix s’escrostonen i les infraestructures es podreixen! Els camps estan sobreexplotats i els nous arbres que plantem tenen l’escorça plena de verdet i no fan fruit. Si trobes un tros de terra nou i fèrtil venen els aristòcrates amb els seus papers i documents sofisticats amb segells, i els armeros apuntant-te amb els rifles ben bé entre els ulls i a punt per emportar-se’t emmanillat cap als caus de rata de la capital del districte! Què li va passar al senyor Gypez? O al senyor Vasques i al seu fill? Després que se’ls forcés a beure’s l’orina del porc del Cabura els van pujar a un camió i se’ls van emportar! Sempre és el mateix, i ens agenollem i posem el cap al fang, que esdevé més i més profund després de cada època de pluja.
El Mino va pujar al mur del cementiri sota els arbres de canyella per tenir més bona vista de l’espectacle que s’estava duent a terme a la plaça. El Lucas el va seguir, però primer es va assegurar que la seva tortuga estava segura entre dues pedres del mur.
—El senyor Gonzo torna a estar enfadat. Està sobre una caixa i movent les mans —va xiuxiuejar el Mino.
—El senyor Gonzo no està enfadat, això ho sé segur; ahir em va donar un coco sencer —va assegurar el Lucas, amb la veu ferma i els ulls mig tancats, donant-se importància.
—No està enfadat amb nosaltres, està enfadat amb el porc del Cabura.
—Va! —va dir el Mino, saltant del mur—, escapolim-nos cap a la caixa on hi ha el senyor Gonzo. Potser ens donarà un coco si aplaudim el que diu.
Però el Lucas es va quedar al mur, amb por que enmig de la densa multitud algú li xafés els dits del peu, que ja estaven inflats després de rebre una bona mossegada del gat de la senyora Serrata.
El Mino es va anar fent pas entre els venedors de verdures i cocos que gesticulaven i cridaven, i de seguida estava dret tot just al costat de les caixes del Gonzo. Va aplaudir amb entusiasme, esperant que el senyor Gonzo el veiés. Però el predicador va mirar per damunt de la multitud de gent, molt per sobre del cap del Mino, enaltit tant per les seves paraules com per la seva valentia; i pels glops que anava fent de l’ampolla de líquid clar que el desdentat de l’Eusebio li passava. El seu discurs es va tornar més i més violent.
—Què hem de fer amb aquests porcs que es mengen la seva pròpia descendència, eh?! Exacte, esmolarem el ganivet millor i més gros que tinguem i el farem lliscar pel coll del garrí fins que la sang infectada escumegi al llarg dels camps, i aleshores penjarem el cadàver sobre un cau de formigues enmig de la selva. Això farem, eh?! La propera vegada que passi per l’oficina del Cabura, infestada de larves, li escopiré un bon gargall a les maleïdes botes de color verd militar, apartaré la seva carrabina i li arrencaré els pèls grocs del nas un per un mentre li dic que no necessitem lacais americanos perquè tinguin cura de la terra que els nostres avantpassats van arrencar de les mans de la selva!
De sobte no hi havia ningú animant; ni crits ni aplaudiments. Un silenci amenaçador s’havia apoderat de la plaça. Des de la seva posició sobre les caixes, el predicador va mirar confós al seu voltant, abans que la seva mirada es quedés quieta en un punt tot just a l’esquerra del plàtan. Allí la gent es va separar, i tres homes amb roba de camuflatge groga i borgonya, i bandoleres, amb els rifles ben agafats i carregats, van caminar directament cap al senyor Gonzo, la cara del qual s’havia tornat d’un color gris pàl·lid. Es va quedar allí, amb la mandíbula movent-se però sense emetre cap so, amb els ulls de sobte plens de llàgrimes.
Quan va veure qui venia, el Mino es va agafar a la cuixa del venedor de verdures que tenia més a prop: qui venia no era altre que el sergent Felipe Cabura i dos dels seus soldats. Els armeros.
Sobre les caixes, el senyor Gonzo estava congelat en una posició que semblava desafiar la gravetat així com diverses altres lleis de la naturalesa. Els braços i els peus estaven a mig baixar de les caixes, però l’angle del seu cos feia que baixar-ne fos impossible, així que es va quedar allí dret per un moment que després tothom estaria d’acord que va semblar una eternitat.
El Felipe Cabura va donar una puntada de peu a la caixa de sota de tot amb tanta força que el senyor Gonzo va caure d’esquena. Va aterrar sobre el carro de l’Eusebio i es va quedar allí entre cocos verds i brillants, amb els ulls en blanc girats cap al tranquil cel blau. Aleshores Felipe Cabura va anar caminant cap al carro, va agafar la pesada carrabina que portava agafada pel canó i la va fer baixar amb tota la seva força. La culata del rifle va impactar contra un coco, que es va obrir i va deixar anar un ruixat de llet de coco grisosa per sobre de tots els que estaven al voltant, mirant aterrits.
—Coco fresc —va dir, preparant-se per tornar a baixar la carrabina amb un altre atac violent.
Va rebre el cop un coco que hi havia a l’esquerra del senyor Gonzo; la llet del coco va sortir disparada.
—Un altre coco fresc.
La tercera vegada, la carrabina del sergent Felipe Cabura va impactar en el senyor Gonzo al bell mig del nas amb una força terrible. Van ploure gotes vermelles sobre els mercaders de vegetals.
—Coco podrit —va dir, girant sobre si mateix i marxant amb els dos soldats per on havia vingut, mentre que el senyor Gonzo convulsionava amb les cames primes enlaire en els últims moment de vida.
CAPÍTOL 2
FUM NEGRE AL CERCLE
DE L’HOME EN FLAMES
Tota la nit, i tot el dia següent, el Mino es va quedar ajagut sota l’auró. No va dormir, però tampoc estava completament despert. Se li enfilaven formigues per l’esquena, i es veia contínuament forçat a apartar-se petites mosques misque dels ulls. El terra humit el va deixar moll, i va tossir.
A la segona nit, va poder sentir clarament la veu del seu pare explicant-li la història del poderós cap obojo Tarquentarque i la Mariposa Mimosa. Aleshores va dormir durant molt de temps, amb un somriure als llavis. Quan es va despertar, va recordar la imatge que havia vist reflectida a l’aigua.
Es va enfonsar encara més sota l’arrel. Un estol d’hoatzins garlaven animadament a les capçades dels arbres, i un tordo de cap vermell feia ballar el cap des d’una branca tot just damunt seu. Rajos de llum del matí travessaven les fulles del dosser de la selva i arribaven fins al terra com a garlandes de plata.
El Mino es va treure la samarreta i els pantalons i es va començar a treure les formigues i altres bestioles tant de la roba com del cos. En acabat es va tornar a posar la roba. Tenia gana, molta gana.
Va començar a caminar sense objectiu. No tenia ni idea de quina direcció estava seguint, però va fer tot el que va poder per assegurar-se que caminava endavant, en línia recta, i no en cercles. Quan el sol era al punt més alt, es va deixar caure sobre una branca del terra, esgotat. El gran mur de la selva era dens i tancat al seu voltant.
Aleshores el noi va forçar el seu cos escanyolit a aixecar-se i va començar a buscar pel terra del voltant dels arbres, va trobar dues annonas i alguns naps salvatges. Es va menjar àvidament les mores d’un arbust loca. No tenien bon gust, però com a mínim no eren verinoses.
Va caminar tota la tarda, i la selva al seu voltant era exactament igual. Quan es va començar a fer fosc, va enfilar-se a un gran arbre i va trobar un lloc per descansar entre dues branques gruixudes. Hi va dormir tota la nit; un son profund, fosc i sense somnis.
L’endemà va trobar una palmera de cocos, d’on va aconseguir sacsejar-ne uns quants. Els va trencar contra unes pedres. La llet i la carn greixosa i plena de nutrients li va donar una nova força. Va caminar i caminar. Va pujar a un arbre i va tornar a dormir. No es va adonar d’una serp coonaradi de cinc metres que envoltava una de les branques, tot just sobre el seu cap.
Després del cinquè dia a la selva, el petit cos prim del nen estava tan esgotat i maltractat per la humitat i la foscor que s’arrossegava més que no pas caminava. No es va adonar que la terra per on passava es tornava cada cop més seca; que el terreny per on s’havia desplaçat les últimes hores pujava de manera imperceptible. Aleshores va titubejar inconscientment al llarg del que li va semblar gairebé un camí. Quan va arribar el vespre no tenia forces per pujar sobre un arbre i es va deixar caure, adormit, fins i tot abans que els martinets deixessin de cantar.
—Ja ho sé, President Pingo, ja ho sé. Si només aquest camí infernal comencés a semblar finalment una carretera! Veig que tens les orelles plenes de mosques.
Zigzaguejant a través del dens fullatge, seguint el que gairebé semblava un camí, venia una curiosa figura muntant una mula. Portava un ponxo ample i negre, i al cap hi tenia un enorme barret de palla de gairebé un metre de diàmetre. Als peus hi duia unes botes peculiars, també negres, acabades en puntes alçades que tenien llaços vermells al final. Sota el barret de palla, sempre a l’ombra, s’hi podia veure una cara morena i arrugada, però no especialment vella. Tot i les arrugues, els seus trets eren estranyament nets i suaus, i si no fos per una perilla vermellosa i ben pentinada, la cara podria haver semblat la d’un nen massa crescut.
La mula estava carregada amb la parafernàlia més peculiar. Diversos objectes com ara barres sobresortien de darrere la sella, i s’enganxaven contínuament a arbustos i matolls. Dos sacs rodons penjaven a cada costat del coll de la mula, i altres motxilles i caixes petites estaven ben lligades al cos de l’animal als llocs més increïbles. Al voltant de les potes de davant, per exemple, hi havia unes boles de metall que penjaven i repicaven. La càrrega sencera incloïa una varietat tan diversa de colors que la mula no hauria semblat fora de lloc en una processó de carnaval.
—Aigua per al President Pingo, vi per al papa Mágico! —Amb un moviment senzill i elegant la figura va baixar de l’esquena de la mula i va deslligar alguns recipients del seu costat. Després va posar el broc d’una bota al morrió de l’animal, i la mula va tirar el cap enrere i va beure.
—Mmm —va murmurar—. Bon noi. Quin bon noi, President Pingo. Ara, a beure.
L’home va agafar una altra bota i en va beure ansiosament. Després es va espolsar algunes fulles del ponxo ample i negre i va tornar a pujar a la sella per continuar el viatge a través de l’indret salvatge, tota l’estona parlant tant amb si mateix com amb la mula.
El camí es va redreçar, i l’home de la mula es va treure el barret per eixugar-se la suor de les celles; una cabellera de color castany daurat li va caure sobre les espatlles. Amb gran dignitat i elegància, la va tornar a recollir cap amunt i la va entaforar sota l’espaiosa corona del barret.
—Mare meva, President Pingo, què tenim aquí?! —va dir l’home, parant la mula.
Davant seu, al camí, hi havia un cos petit i prim, estirat de bocaterrosa. Portava la roba esparracada, que li penjava a trossos. Tenia la cara amagada, protegida per una mà, i l’home de la mula va observar que el cos diminut es movia en petites tremolors.
—Déu meu, què ens ha deixat la selva? —L’home va baixar de la mula per acotxar-se davant de la figura demacrada.
—És un nen petit, això segur, un noiet que sembla que s’ha perdut d’alguna manera. Mare meva, mare meva! I mira: què és això que té a la mà? Una capsa metàl·lica? Què et sembla que hi pot haver a dins? Potser el papa Mágico hi pot fer una ullada?
Va agafar la capsa metàl·lica de la mà del noi i la va obrir; en va sortir una olor intensa, i aleshores va veure les papallones. Una d’elles era grossa i excepcionalment magnífica. Blava i groga, amb punts vermells a les ales de darrere.
—Vaja, vaja, President Pingo, què hem trobat? Un caçador de papallones que s’ha perdut. Com de lluny és el poble més proper? Què hem de fer amb ell, President Pingo?
La mula va bramar, ensenyant les dents de dalt.
—Exacte. Sí, sí, senyor Pingo.
Ara l’home es va treure el ponxo i el va estirar enmig del camí. Sota hi portava una camisa blanca i un corbatí violeta, una armilla violeta decorada amb brodadura daurada i un cinturó daurat. Va posar amb cura el noi sobre el ponxo i el va girar cara amunt. Unes convulsions violentes es van apoderar del cos del noi, però va mantenir els ulls tancats. Tenia els pàl·lids llavis inflats i tallats.
—Oh, quin niño més demacrat… No, no deu haver menjat res en dies. Tortillas, President Pingo; et sembla que tortillas amb els pebrots del papa Mágico el poden ajudar? I una mica d’aigua? Sí, devem tenir aigua tèbia!
L’home va treure uns quants objectes de la mula i els va deixar sobre el camí; va trobar un drap, i va abocar aigua d’una bota sobre la cara del noi. Després va començar, amb compte, a eixugar-li les galtes; li va esprémer una mica d’aigua del drap a la boca. El noi va gemegar i es va retorçar. Aleshores va obrir els ulls.
El primer que va veure el Mino va ser un barret gros, que tapava el sol. Aleshores va veure una cara amb ulls amables i marrons envoltats d’arrugues de somriure.
—Buenos días —va dir la boca d’aquella cara—. Gairebé és migdia i el sol s’apropa ràpidament al zenit. Potser el senyor Mariposa té gana? Vol que mirem què ofereixen les insignificants alforges de cuir del papa Mágico? —Va obrir la bossa i amb moviments meticulosos va desempaquetar una pila de tortillas. Entre cada tortilla hi havia un tall prim de pebrot. Va deixar el menjar al costat del cap del Mino.
El Mino va parpellejar i es va aixecar sobre els colzes. La visió d’aquell menjar de pinta deliciosa el va hipnotitzar, i per un moment va oblidar on era. Va agafar una tortilla amb ànsia i se la va posar sencera a la boca. Després en va agafar una altra; i una altra; va beure d’un got que li donava l’home, i que reomplia contínuament. Finalment, el Mino va estar ple. Es va tornar a estirar al ponxo amb un gemec. Llavors va veure la capsa metàl·lica que era al seu costat i ràpidament la va agafar i se la va amagar a la butxaca.
—Au, au, em sembla que el senyor Mariposa està ple! Però si ja no necessita dormir més, potser pot explicar al President Pingo i al papa Mágico qui és i d’on ve? I després potser pot donar les gràcies pels refrigeris? —L’home es va acostar una petita bota de vi als llavis i va fer uns quants glops llargs.
—Muchas gracias —va xiuxiuejar el Mino.
El Mino es va quedar completament quiet durant una estona, amb els ulls tancats, gaudint de la remor agradable del seu estómac. Aleshores va tenir un pensament molt clar: no volia tornar al poble destrossat, on tothom estava mort. Ara només hi havia armeros, i el D. T. Star i els seus americanos. I si aquest home estrany el tornava al poble? Potser estava de camí al poble ara mateix? Què havia de dir; què li podia dir?
—Muchas gracias, señor —va repetir el Mino, alçant-se fins a asseure’s amb les cames creuades mentre intentava amagar els pitjors forats dels pantalons. L’home que l’havia trobat portava roba molt curiosa però molt bonica; probablement li faria vergonya que l’acompanyés un nen fastigós com el Mino. Ben aviat probablement recolliria les seves coses, pujaria a la mula i marxaria, i aleshores el Mino tornaria a estar sol a la selva. Amb l’estómac ple podria sobreviure uns quants dies.
—Bé, bé, President Pingo —va dir l’home, adreçant-se a la mula—. Sembla que el senyor Mariposa no vol parlar amb nosaltres. Potser el papa Mágico és lleig? Potser aquest noiet maco ens té por? Però no pot tornar a la selva, no?
«Senyor Mariposa», va pensar el Mino. «Per què em diu senyor Mariposa?» Aleshores va pensar en la capsa metàl·lica que tenia a la butxaca; l’home la devia haver obert i vist què hi havia a dins: la bella, la desconeguda… El Mino va sentir una forta punxada al pit; se li havia fet un nus a l’estómac.
—Senyor… Mu-muchas gracias —va titubejar per tercera vegada.
—Oh, és educat, aquest noiet, oi que sí? I tant, ens ha donat les gràcies per l’àpat per tercera vegada! —L’home va parpellejar animadament i va somriure al Mino. Podia veure que el noi lluitava amb pensaments dolorosos.
—Mira —va dir de sobte, agafant una moneda brillant amb la mà.
El Mino va mirar. Els dits de l’home eren llargs, suaus i fins.
L’home es va posar la moneda entre el dit índex i el dit gros d’una mà. Aleshores la va deixar caure a l’altra mà, que es va tancar de seguida sobre la moneda. Va murmurar moltes paraules estranyes, es va sacsejar una mica, va donar una petita empenta al Mino i va obrir la mà on hi hauria d’haver la moneda: estava buida. Cap moneda. Li va ensenyar les dues mans, girant-les, però la moneda havia desaparegut.
El Mino mirava amb incredulitat. On es podia haver posat? No havia caigut sobre el ponxo, això segur.
—Ha desaparegut? Ha desaparegut, he! he! he! Potser al senyor Mariposa li agradaria buscar a la seva butxaca? No, no a la butxaca que té la capsa metàl·lica, a l’altra butxaca.
El Mino va dubtar, però es va posar la mà a la butxaca. A la seva butxaca? L’home es pensava que era un lladre que tombava robant les monedes platejades dels altres? L’home estava somrient, però, així que probablement només era un joc. I de totes maneres, no tenia cap moneda platejada a la butxaca. El Mino mai havia tingut una moneda platejada en la seva vida.
La seva mà es va tancar al voltant d’alguna cosa llisa i rodona; atemorit, el Mino es va treure la moneda de la butxaca. Era exactament la mateixa moneda que l’home havia tingut a la mà feia només un moment! La va deixar caure sobre el ponxo com si cremés.
—Ha! ha! ha! Així que el senyor Mariposa vol pagar pel seu àpat! Moltes gràcies, moltes gràcies, però el menjar del papa Mágico és car, molt car. Costa tres monedes platejades, ha! ha! ha! Tens cap més moneda platejada a la butxaca?
Ara el Mino començava a tenir por de debò. Es va regirar les butxaques amb pànic; en van caure dues monedes més, exactament iguals que les primeres.
—Muy bien, niño. Però per què estàs tan espantat? Hauries de veure com de divertit estàs amb aquest barret al cap, ha! ha! ha!
El Mino es va posar les mans al cap immediatament i, efectivament, hi tenia un petit barret punxegut amb dibuixos divertits! D’on havia sortit? El Mino va estudiar l’home de la peculiar vestimenta que seia davant seu sobre el ponxo. Se’l veia simpàtic. I els seus ulls eren tan savis… El Mino va somriure.
—Ets un mágico? —va preguntar—. Algú que fa màgia que no és màgia real. El meu papa em va dir… —Es va aturar de sobte amb la cara immediatament seriosa altre cop.— El Papa és mort! —va dir, amb veu ferma.
—Ah, el teu pare és mort —va dir l’home estrany amb gentilesa—. Ha passat fa poc?
—La mama és morta! I podia tornar a parlar i a somriure! —va afegir el Mino.
L’home no va dir res.
—El Sefrino és mort! El Teófilo és mort! L’Ana María és morta! El pare Macondo és mort! El Pepe és mort! El Lucas és mort! El senyor Rivera és mort! —La proclama d’aquestes morts va sortir de la boca del Mino com a bales d’una metralleta.
—Això és realment terrible —va dir l’home al cap d’una estona. Ara entenia que el noi havia escapat d’una catàstrofe que havia afectat molta gent, i com a conseqüència d’això havia acabat deambulant per la selva. L’única pregunta era de quina catàstrofe s’havia escapat.
—Noi estimat —va dir l’home, traient-se el barret immens; els cabells de color castany daurat li van caure immediatament sobre les espatlles—. Per començar digue’m el teu nom. Jo em dic Isidoro, i soc un mag inofensiu i desgraciat que deambula de poble en poble.
Quan el Mino va veure els bonics cabells de l’home, que brillaven com l’or, i la seva cara, ara clara a la llum del sol, es va relaxar. Va entendre que l’home no li volia cap mal.
—Em dic Mino Aquiles Portoguesa —va dir. I aleshores, amb una veu greu i d’una manera més aviat inconnexa, va explicar a l’home el que havia passat al seu poble. L’Isidoro el va interrompre amb gentilesa diverses vegades, per tal d’assegurar-se que estava seguint els esdeveniments del relat del Mino. Quan el Mino va acabar, el nòmada mag sabia tot el que havia passat al poble, des del moment que havien obert el cap del senyor Gonzo com un coco al carro de l’Eusebio fins a la massacre de l’helicòpter, que era evident que havia passat feia només uns dies.
L’Isidoro va haver de mirar cap a un altre costat. La cara seriosa del noiet li feia una forta impressió mentre explicava aquestes coses terribles.
El Mino es va aixecar de cop, amb els ulls encesos de ràbia.
—No hi vull tornar, allí, senyor Mágico! —va cridar.
—Estimat noi, si us plau, no espantis el President Pingo. Em dirigeixo en una direcció completament diferent, i no he sentit a parlar mai del poble d’on vens —es va escurar la gola, i va continuar—, però de ben segur que m’aniria bé un caçador de papallones competent. La meva riquesa no és gran; a part de les tres monedes que m’has pagat per l’àpat, només en tinc dues més. Però tenim una mica de menjar. I uns quants materials. Estic segur que, junts, aconseguirem tirar endavant, no et sembla? —Altra vegada va haver d’apartar la mirada del noi famolenc, i de sobte es va adonar de la magnitud de les paraules que acabava de pronunciar: pràcticament havia adoptat un nen orfe, en aquest país que n’era ple.
Va començar a recollir les seves coses d’on estaven escampades pel camí i les va lligar a la mula. Finalment, es va posar el ponxo sobre les espatlles.
—Molt bé, senyor Mariposa. D’ara endavant, el President Pingo es pot considerar afortunat: ja no ha de carregar el pesat Isidoro! Amunt sobre la seva esquena, noiet!
El Mino es va quedar plantat, sense moure’s.
—Ja em va bé caminar, señor —va dir.
—Ni pensaments! Escolta’m bé, ja has caminat prou en els últims dies. Aquest petit i ossut cos que tens necessita descansar. Va, amunt! —Aleshores es va acotxar, es va treure els dos llaços vermells de les puntes de les sabates i se’ls va posar a la butxaca.
El Mino va pujar sobre l’esquena de la mula, i es van endinsar per la selva.
—Isidoro! Hi ha una Morpho manelaus! L’atrapo? —El Mino va córrer davant del President Pingo amb una xarxa de papallones que s’havia fet amb la mosquitera de l’Isidoro.
—Sí, la pots caçar, noiet. Però tens espai a la capsa metàl·lica?
—Suficient per a una més —va dir el Mino, corrent darrere el morfo blau que aletejava.
—Veus aquesta vareta? —L’Isidoro va treure una vareta petita i prima i la va aguantar a l’aire davant del Mino. Havien parat a passar la nit al costat d’un petit rierol, i el Mino tot just havia acabat de recollir fusta per al foc. L’hamaca que compartien ell i el mag ja estava penjada.
—Sí? —va contestar el Mino, entusiasmat.
L’Isidoro va fer giravoltar la vareta per l’aire; de sobte ja no era una vareta, sinó un tros de corda flàccid. Va remoure la corda i va tornar a aparèixer la vareta del no-res. Després la vareta es va convertir en un munt de mocadors de colors, que a canvi amagaven una pilota verda. I tot d’una els mocadors i la pilota ja no hi eren, i va aparèixer una trompeta brillant!
El Mino va mirar el mag, amb els ulls ben oberts.
—Vine aquí —va dir l’Isidoro— i t’ensenyaré com es fa. Però primer has de jurar el gran Jurament dels Mags. Significa que mai explicaràs a ningú el secret de la il·lusió. N’has sentit a parlar?
—No —va contestar el Mino. Va pensar un moment abans de continuar—. Tu has jurat el Jurament dels Mags, senyor Isidoro?
—I tant, petit trapella!
—Però aleshores com em pots explicar el secret de la il·lusió a mi? És que jo no soc ningú? —El Mino va mirar el mag, amb l’expressió seriosa.
L’Isidoro es va posar les mans sobre l’estómac i va riure. Va riure tant que es va acabar tombant d’esquena.
—Tu… Tu… —va agafar aire—, tu realment ets un jove espavilat. Lògic, es podria dir. I tant, i tant; funciona així: l’art de la màgia es pot ensenyar, però només a aprenents de màgia. T’agradaria convertir-te en un aprenent de màgia?
El Mino va assentir entusiasmat.
—Muy bien; aleshores has de fer el Jurament dels Mags.
I després que tingués lloc una cerimònia ben formal i el foc s’apagués i la selva es convertís en una paret negra al seu voltant, el Mino va aprendre el truc de la vareta que es podia convertit en gairebé qualsevol cosa.
—Hauria de ser per aquí —va dir l’Isidoro un dia, de sobte, mentre baixava de l’esquena del President Pingo. Havia passat més d’un mes des que el mágico Isidoro havia pràcticament adoptat el Mino. Durant aquest temps havien deambulat a través de la selva per camins que eren gairebé impracticables. Només dues vegades havien trobat altra gent, indígenes amb càrregues enormes que anaven cap a algun lloc. Semblaven tímids i espantats, i quan l’Isidoro intentava parlar amb ells desapareixien cap a la selva.
Durant els últims dies el terreny s’havia tornat molt més costerut. Van rodejar diversos petits monticles rocosos, i la selva ja no era tan humida. Quan es trobaven amb bifurcacions, l’Isidoro es quedava parat parlant amb si mateix durant molta estona mentre passava pàgines del llibre esparracat de tapa negra. Tot seguit assentia, i agafaven el camí que li semblava que era el correcte.
Ara s’havien aturat sota una roca immensa que sobresortia de la selva com un pa de sucre. L’Isidoro va passar les pàgines del seu llibre esparracat.
—Vine aquí, Minolito! —va cridar.
El Mino, que estava ocupat seguint el vol d’una bonica Heliconidae ben amunt entre les branques, es va girar cap a l’Isidoro.
—Mira això —va dir l’Isidoro, assenyalant un dibuix del llibre—. No s’hi assembla?
El Mino va entendre que se suposava que el dibuix representava el pic d’una muntanya, similar al que tenien al costat. Va assentir amb entusiasme.
—Per què et sembla que aquest vell mag ha estat setmanes endinsant-se per camins fangosos i impenetrables, quan podria haver transitat per bones carreteres entre pobles més grans on la gent espera àvidament el seu espectacle de màgia? He-he-hemmm! —va carrisquejar l’Isidoro, gairebé com el President Pingo—. Vine, seiem a l’ombra, allí, i el papa Mágico t’explicarà una història que farà que et vibrin les orelles com fulles de pilat!
I així l’Isidoro va estendre el ponxo i els dos hi van seure al damunt. L’home va començar a passar les pàgines del llibre amb excitació i el Mino va escoltar, embadalit, la seva història.
Fa molts i molts anys, quan l’Isidoro era un mag acabat d’entrenar, circulava una curiosa història en una gran ciutat, més cap a l’oest. Havien atrapat un indígena, que es deia que era el net d’un gran cap, enmig d’un furt. Havia robat alguna cosa tan ximple com una caixa sencera de torxes que s’havien d’utilitzar per un carnaval local; per aquest robatori van sentenciar l’home a cremar com una torxa ell mateix. L’indígena va acceptar aquest càstig sense protesta, però va demanar permís per utilitzar el lavabo abans que l’encenguessin. Se li va concedir la petició. Quan va tornar anava completament nu i brillava per una substància greixosa que s’havia posat per tot el cos. Aleshores van ruixar el pobre home amb querosè i li van calar foc. Es diu que va cremar durant deu minuts sencers. Però quan les flames es van apagar i va haver marxat el fum, l’home encara era allí, tan viu com abans. Evidentment, estava ple de sutge, però ni un pèl del seu cos havia patit cap dany! Es va dirigir directament cap als que li havien posat aquesta terrible condemna; tots es van fer enrere aterrits. Se li va permetre marxar lliurement, i el van deixar en pau.
Es donava el cas que l’Isidoro era de naturalesa extremament curiosa. Després d’una cerca llarga i laboriosa, havia aconseguit seguir el rastre d’aquest indígena i a través de molts enganys i tàctiques enginyoses havia pogut fer-se amic seu. Al final, va aconseguir treure-li el secret de com era possible cremar com una torxa sense patir cap mal; tot requeia sobre l’oli d’una planta especial, amb el qual l’home s’havia cobert el cos. Aquesta planta només creixia en un lloc molt específic; l’havien plantat allí molts milers d’anys enrere els indígenes que havien baixat de les muntanyes i s’hi havien instal·lat. Quina benedicció que seria per a un mágico si pogués aconseguir l’oli d’aquesta planta! Per mala sort, l’indígena no en tenia més, havia utilitzat el poc que li quedava el funest dia que l’havien sentenciat a morir, i ja no n’hi havia gens en el càntir que havia passat de pares a fills durant generacions.
Però l’Isidoro no va abandonar. Va implorar i va suplicar fins que va aconseguir un llibre sencer ple de descripcions, mapes i dibuixos d’aquella part del país i del lloc on podia créixer aquesta planta.
—Aquí tinc el llibre —va dir l’Isidoro, brandant-lo— i aquest hauria de ser el lloc. Minolito, petit entremaliat, saps què ha estat somiant el vell papa Mágico durant tants i tants anys? Doncs trobar aquest lloc exacte! Però no va ser fins fa poc que el papa Mágico va aconseguir prou diners per equipar-se per a una expedició tan llarga en aquesta part inhòspita del país.
—Però, senyor Isidoro —va dir el Mino seriosament—. Com és aquesta flor? Aquí n’hi ha moltes.
L’Isidoro va passar fins a les últimes pàgines del llibre. Hi havia el dibuix d’una flor grossa i blava, amb pètals que penjaven com llengües punxegudes al voltant d’una beina grossa i groga. La flor era molt especial, i es deia que era molt difícil de trobar.
—La començaré a buscar immediatament! —va dir el Mino posant-se dret.
—No, espera’t un moment, diabló. Ets com una papallona que no para quieta! He-he-hemmm —va carrisquejar l’Isidoro, visiblement satisfet amb l’entusiasme del noi—. Primer hem de trobar un bon lloc per acampar i recollir prou fusta per passar la nit; aquí al costat d’aquesta roca hi poden haver ocelots i jaguars. I potser ens haurem d’estar aquí durant molts dies. Oh, gran mágico, si pogués trobar aquestes flors! Només espero que no s’hagin perdut, com tantes altres coses que es perden en aquesta terra pútrida i en descomposició!
El Mino va mirar a terra intensament.
Va pujar i baixar pel penya-segat, investigant cada petita protuberància i cada diminuta escletxa d’aquell monticle rocós. La cerca era emocionant. Gairebé tan emocionant com caçar papallones rares.
Era el segon dia que eren allí. S’havien fet lloc laboriosament a través de la selva per rodejar el monticle, que era de mida considerable; sobresortia per sobre de les capçades més altes dels arbres i feia com a mínim tres-cents metres de diàmetre. Però fins ara no havien trobat cap flor blava amb una beina grossa i groga al centre.
A la mà, el Mino hi portava un petit pal. L’utilitzava per empènyer les roques de davant seu per tal d’espantar les serps verinoses; la zona n’era plena. Ara era més o menys a la meitat de la paret de roca i caminava per un sortint estret. Des de baix al terra, l’Isidoro s’esperava espantant els insectes amb el barret immens. Tenia la camisa més aviat tacada, però portava el corbatí violeta cordat de manera immaculada. De vegades el Mino gairebé no es podia contenir el riure en veure l’home peculiar però amable que s’havia fet càrrec d’ell. Si no hagués sigut per ell el Mino seria mort ara mateix, i al Cel, amb la seva mare, pare i germans; amb el Lucas, el Pepe i el pare Macondo. No estava del tot segur sobre si s’ho estaven passant tan bé com ell aquí baix.
Es va quedar parat, contemplant la paret de roca de davant seu. Era completament plana. Però, què era allò? Hi havia alguna mena de dibuixos allí, tallats a la pedra? Va resseguir els solcs i les ranures amb els dits. Sí! Algú havia tallat dibuixos a la paret de roca! Hi havia la cara d’un home juntament amb molts gargots estranys; cercles i línies. Una mena d’escriptura.
—Isidoro! —va cridar. I li va explicar què estava veient.
L’home, des del terra, va llençar el barret i va començar a saltar en una mena de dansa.
—Mino! —va cridar, rient—. És aquí, aquest és el lloc correcte! Això és exactament del que m’havia parlat l’indígena. Flors! Veus alguna flor allí dalt, Minolito, el meu petit acròbata?
I aleshores el Mino va veure les flors. Eren grosses, eren blaves i tenien una beina groga immensa al centre. N’hi havia un munt als ressalts de roca que tenia al davant.
El Mino va llençar flors des d’on era a la paret rocosa, grapat rere grapat. L’Isidoro li va donar instruccions estrictes per assegurar-se que en deixaven algunes, però no calia patir: n’hi havia amb tanta abundància! Tantes, de fet, que quan van seure al costat del foc aquella nit i van esprémer l’oli de les beines en una bota, aquesta es va omplir ràpidament, i van haver de continuar amb una de les ampolles de vi de l’Isidoro. Però el contingut de l’ampolla, evidentment, el va buidar abans l’Isidoro cap a la seva panxa.
L’oli era viscós i blanquinós. El Mino va pensar que feia olor de pell de mandioca cremada.
—Vejam, he-he-hemmm! Ara estem a punt per a la gran prova. —Les mans de l’Isidoro, normalment fermes, tremolaven d’emoció.
Va agafar una mica d’oli i se’l va posar sobre el dit índex de la mà esquerra. Aleshores va agafar una petita branca que cremava al foc. Amb molt de compte, va posar el dit índex a la flama. No es va apartar de dolor, sinó que el va mantenir allí. Durant molta estona. Després l’Isidoro es va tirar enrere i va riure, donant voltes d’èxtasi i dient un munt de coses estanyes que el Mino no entenia. Tot seguit, es va treure una de les botes i es va empastifar la pell des de la planta del peu fins a la cama peluda amb l’oli. I la va posar al foc, mentre els ulls del Mino s’obrien alarmats.
—Què tal si el Minolito i el papa Mágico gaudeixen d’una mica de peu rostit per sopar, eh? Ho! ho! ho!
L’Isidoro finalment va treure la cama de les flames. Semblava exactament igual, i quan es va espolsar el sutge ni un sol pèl s’havia socarrimat.
—No-no-no has sentit res? —va quequejar el Mino, que simplement no podia entendre com una cosa així podia ser possible, amb oli màgic o sense.
—Nada. Absolutament res —va somriure àmpliament l’Isidoro—. Ara la gent veuran l’espectáculo més gran que el món ha vist mai! Serem rics, Minolito, espera’t i ho veuràs, he-he-hemmm!
Però la idea de la riquesa sobtada no preocupava massa el Mino quan es va arrupir a l’hamaca aquella nit. Abans d’adormir-se, va pensar en la papallona, la papallona desconeguda que tenia a la capsa metàl·lica. Desitjava tant tenir el gran llibre d’imatges, per poder posar-li nom…
—I aleshores agafes la pilota així, mentre la passes entre el dit del mig i l’anular, amunt i avall, cent, mil vegades al dia, Minolito, si vols dits suaus i sensibles!
L’Isidoro estava impartint al Mino la seva classe diària de màgia al costat de la carretera, sota una piña de fulles verdes i fragants. Havien sortit de la selva feia uns quants dies, i ara seguien un camí de grava que serpentejava i s’ondulava en direcció al primer poble on l’Isidoro tenia planejat fer el seu gran espectáculo de màgia. El Mino estava increïblement emocionat; mai havia estat en un poble de veritat abans, tot i que l’Isidoro deia que aquest era un lloc diminut comparat amb les ciutats que vindrien després.
Un cop, un jeep va passar pel seu costat. Anava ple d’armeros, tots ells amb les carrabines a punt. El Mino va marxar corrent de la carretera tan ràpid com va poder i es va amagar en un matoll dens. Va passar molta estona fins que l’Isidoro va aconseguir persuadir el Mino perquè tornés a sortir, i no va poder evitar veure que la cara del noi s’havia omplert de llàgrimes.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
