Kitabı oku: «La festa reinventada», sayfa 3

Tot i que amb aquestes tres primeres disposicions ja es podia esbrinar la línia restauracionista del nou calendari, la disposició més ambiciosa en aquest sentit, la va constituir el decret de 12 d’abril de 1937, que en el preàmbul indicava: «El calendario oficial del nuevo Estado Español tendrá las conmemoraciones destacadas que sinteticen los diversos jalones de esta època de resurgimiento patrio». Com que es veia que allò encara no era possible, es va concloure que s’havien de suprimir «las fiestas que revisten un marcado caràcter marxista, o que se fijaron para mediatizar páginas de nuestra historia, que lentamente trataba de borrar en la auténtica conciencia de nuestro pueblo». Després d’aquesta declaració de principis, es van establir els que serien considerats «días hábiles y laborables», és a dir, les dates de l’ Il de febrer (aniversari de la proclamació de la Primera República), el 14 d’abril (proclamació de la Segona República) i 32 I’l de maig (Festa del Treball). A més, a imitació del nou calendari feixista italià, s’ordenava que el lapse de temps comprès entre el 17 de juliol de 1936 i el 17 de juliol de 1937 es denominaria Primer Año Triunfal, fixant-se el 2 de maig com a festa nacional. També s’anunciava la introducció de la Fiesta de la Amistad de los Pueblos Hermanos i la Fiesta del Trabajo Nacional.

QUADRE 2

El calendari efectivament viscut (1939-1975)

Cicle	Actes i festejos tradicionals
Nadal	Nit de NadalNadalFiraNit de Cap d’AnyCap d’AnyVigília de ReisReis
Porrats	Sant Antoni AbatSant Vicent Màrtir
Falles	Setmana Fallera
Setmana Santa	Dijous Sant i Divendres SantDissabte de Glòria
Pasqua	Tres dies de berenarsDilluns de Sant Vicent Ferrer
Maig	Creus de MaigMare de Déu dels Desemparats
Corpus	Corpus i vuitava en parròquies
Sant Joan	Sopars, jocs, banys i balls
Sant Jaume	Fira de Juliol
Romeries	Assumpció i Sant Roc (15 i 16 d’agost)
Festes de carrer	Durant diversos mesos en dates diferents
Sant Dionís	Mocadorà9 d’Octubre
Tots Sants	Visites als cementeris

Font: elaboració pròpia

Les autoritats nacionals procediren, en un nou decret de 22 de maig de 1937, a declarar feriada la data del 27 de maig d’aquell any, festa del Corpus Christi, celebració que, segons el BOE, apareixia «vinculada a páginas gloriosas de nuestra historia y con marcada influencia en la literatura española del Siglo de Oro». Però no molt més temps després, un nou decret, amb data de 15 de juliol de 1937, establia com a festa nacional la data del 18 de juliol, que apareixia subratllada com a inici del Segundo Año Triunfal.

Sant Jaume o Santiago Apóstol fou instaurat com a patró d’Espanya pel decret de 21 de juliol de 1937, adduint-se que representava el ressorgiment de les més profundes tradicions espanyoles. El decret disposava que cada 25 de juliol seria festa nacional, i es reconeixia que es farien ofrenes a sant Jaume en la quantia i forma assenyalades en la reial cèdula de 17 de juliol de 1643 i el decret de 26 de gener de 1875. Mesos després, una ordre de 28 de setembre de 1937 instaurà la Fiesta del Caudillo per a l’l d’octubre, amb motiu del primer aniversari del nomenament de Franco com a cap de l’Estat.

Segons Ribó Durán, a partir del 30 de gener de 1938 i fins a l’l d’abril de 1939, les disposicions sobre el calendari tingueren per objecte consolidar les modificacions provisionals efectuades. Allò suposava el trencament definitiu amb el calendari republicà, fent-ne taula rasa des de la imposició d’una nova tendència marcada per la recuperació de les festivitats tradicionals de signe catòlic, i per la incorporació d’altres commemoratives de l’ordenament polític que s’acostava.

En aquest període final de la guerra encara s’introduïren noves festivitats, «cuya total abundancia es una de las características del nuevo régimen».²⁴ D’aquesta manera, l’ordre de 5 de febrer de 1938 declarava festiu el 7 de març, dia de Sant Tomàs d’Aquino, al·legant-hi raons d’entroncament de la cristiandat medieval amb el Movimiento Nacional. D’altra banda, l’ordre de 22 de febrer de 1938 confirmava la supressió del carnestoltes i la de 18 de març de 1938 declarava festiu el dia de Sant Josep. En el preàmbul d’aquesta segona ordre, precedent de la justificació de la festa de Sant Josep Artesà instituïda el 1956, s’unia el nacionalcatolicisme de la «nueva Bspaña» amb la vessant nacionalsindicalista.

Posteriorment, l’ordre de 7 d’abril de 1938 establí les vacances escolars de Dilluns Sant a Dimarts de Pasqua, i es deixava el Dijous i Divendres Sant com a festa, segons ordre de 9 d’abril de 1938. A més, per ordre de 29 d’abril de 1938 es va declarar inhàbil a efectes oficials el 2 de maig. Poc després, l’ordre de 14 de juny de 1938 establí definitivament la festa del Corpus Christi, justificant-se amb els més genuïns motius i expressions del ja esmentat nacionalcatolicisme franquista.

Per al període posterior a aquestes disposicions, s’ha d’acudir a les informacions oficials aparegudes en el BOE després de l’l d’abril de 1939. Com ja s’ha vist, paral·lelament al que ocorria en el bàndol republicà, en l’oposat es construïa un nou Estat i, en conseqüència, un nou calendari que el legitimara i celebrara, que l’estructurara i dotara de significat. És així com el nou calendari franquista acabà sent expressió simbòlica i pràctica d’unes ideologies –discursos– i estratègies polítiques que acompanyaren les forces que, unides, lluitaren contra la «revolución roja». Des d’un principi es volgué inculcar la creença cega en la victòria final, raó per la qual s’inventaren les noves efemèrides que commemorarien en el futur les gestes del nou ordre. Així, després de la total conquesta del territori espanyol i l’abolició de la legislació republicana, fou igualment abolit el calendari anterior, i ratificat amb noves disposicions aquell que havia anat configurantse en els tres anys de guerra.

Ja l’ordre de 16 de maig de 1939 establia en el primer article la denominació de Día de la Victoria per al 19 de maig de 1939, i en l’article segon es disposava que, durant la vigília del 18 de maig, en totes les províncies es farien desfilades, festejos religiosos i festes populars «en las que participen todos los hombres». A més, s’ordenava que el 19 de maig es llegira en totes les places majors tant el bàndol de Franco del 19 de juliol de 1936 com l’últim comunicat de guerra, i que els governadors civils i caps provincials del Movimiento havien de vetlar pel compliment d’aquests actes, seguint les instruccions oportunes de la Jefatura Nacional de Propaganda. Finalment, l’article tercer establia que els governadors civils i els delegats de treball dictarien les ordres pertinents sobre obertura i tancament d’establiments, jornades de treball, abonament de jornals i excepcions justificades a aquesta disposició. Pocs dies abans, l’ordre de 12 de maig de 1939 regulava les anomenades «conferencias patrióticas», que s’havien de pronunciar amb motiu del Día de la Victoria en tots els centres docents entre el 15 i 17 de maig. Els alumnes havien d’anotar els resums de les lliçons impartides sobre la cruzada española i la figura del Caudillo com a artífex de la victòria. En recollir-se els treballs, s’avaluarien i s’atorgarien mencions honorífiques. Alhora, es declaraven festius els dies de docència nomenats com a celebració de la victòria.

Una altra ordre, de 15 de juliol de 1939, recomanava encaridament la commemoració del 18 de juliol, i es recordava el decret de 7 de juliol de 1937 i l’ordre de 16 de juliol de 1938, pels quals es va disposar que la data del 18 de juliol fóra declarada festa nacional. En l’esmentada ordre de l’any 1939 s’indicava que, segons el Fuero del Trabajo, es consideraria la data com a Fiesta de Exaltación del Trabajo, entès aquest com a «trabajo nacional», és a dir, supraclassista i corporatiu, raó per la qual s’instava les autoritats a atendre com calia les necessitats de la festa.

Finalment, l’ordre de 12 de gener de 1940 procedia al manteniment de la suspensió del Carnaval: «Suspendidas en años anteriores las Ilamadas fiestas de Carnaval, y no existiendo razones que aconsejen rectificar dicha decisión, este Ministerio ha resuelto mantenerla y recordar, a todas las Autoridades dependientes de él, la prohibición absoluta de la celebración de tales fiestas».

Després d’aquesta sèrie d’ordres més o menys provisionals que s’havien anat emetent des del 1936, el 9 de març de 1940 aparegué una ordre decisiva que fixava el calendari definitiu de festes que, amb Ileugeríssimes variacions, estigué en vigor durant tot el franquisme. De fet, la mateixa ordre contenia en el seu preàmbul una clara justificació del nou calendari festiu:

Por varios motivos, el espiritual primero, el administrativo y civil, el económico después, importa que el Poder público sujete a una ordenación adecuada las festividades de caràcter oficial, determinando los días que puedan considerarse tales, así como el alcance y efectos de esta declaración.

Han de pesar en dicha ordenación los preceptos de la Iglesia Católica, que no pueden ser desconocidos por un Estado católico; las tradiciones nacionales y populares, y las ceremonias que el Movimiento ha introducido en conmemoración o celebración de dichos signos de ello.

Tot seguit, es procedia a la declaració dels dies festius en virtut dels apartats 3 i 4 de la declaració segona del Fuero del Trabajo, deixant-se ben clar que no havia d’oblidarse la reconstrucció de la nació, la qual exigia als seus contemporanis «hoy, más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la fortifïcación de nuestra economía». El consell de ministres, segons aquesta ordre, va disposar com a dies festius, d’una banda, tots els diumenges de l’any, en segon lloc, les festes religioses, i en tercer lloc, les festes nacionals. En l’article 2 s’especificava que, pel que feia al treball i l’obertura i el tancament d’establiments en diumenge, s’estaria a mercè de la legislació especial sobre descans dominical.

L’ordre de 1940 va considerar «fiestas religiosas oficiales» les següents: Circumcissió del Senyor (1 de gener), Epifania del Senyor (6 de gener), Sant Josep (19 de març), Corpus Christi (mòbil), Ascensió del Senyor (mòbil), Dijous i Divendres Sant (mòbils), Sant Pere i Sant Pau (29 de juny), Sant Jaume (25 de juliol), l’Assumpció de la Mare de Déu (15 de agost), Tots Sants (1 de novembre), la Puríssima (8 de desembre) i Nadal (25 de desembre). També hi apareixen com a festejos del mateix rang, tot i que circumscrit als termes municipals, les festivitats religioses locals en les quals, per disposició de les autoritats eclesiàstiques, s’obligava al precepte de missa i a l’abstenció de treballs «forenses y serviles». A més, s’insistia constantment que, en el transcurs de totes aquestes festes, els governadors civils i les autoritats eclesiàstiques podien autoritzar, segons el costum del lloc, l’obertura d’establiments mercantils. L’article 5 de l’ordre afirmava que, mitjançant les bases de treball o a través del delegat de Treball, es fixarien els dies en els quals el descans proscrit comportara l’obligació de satisfer el jornal o la recuperació d’hores perdudes, per la qual cosa es fixava que almenys la meitat de les festivitats esmentades s’inclourien en aquest apartat.

D’altra banda, l’article 6 de l’ordre es referia a les anomenades «fiestas nacionales oficiales», les quals dividia en «meramente oficiales», incloses el Dos de Mayo i el Día de José Antonio (20 de novembre), i en «nacionales absolutas», categoria composta per la Fiesta de la Unijicación (19 d’abril), la Fiesta de la Exaltación del Trabajo Nacional (18 de juliol), la Fiesta o Día del Caudillo (1 d’octubre) i la Fiesta de la Raza (12 d’octubre). El mateix article precisava que Sant Jaume i la Puiíssima tindrien consideració de festes nacionals absolutes, mentre que la Fiesta de la Unificación es podia traslladar al següent diumenge d’abril, i la Fiesta del Caudillo al primer diumenge d’octubre.

Amb aquesta ordre, restà definitivament fixat el calendari oficial de festes per al franquisme, tot i que encara se’n faria alguna modificació menor. Així, posteriorment es dictaren disposicions addicionals d’interès en matèria festiva.²⁵ El calendari oficial sols va patir un canvi significatiu el 1955, quan l’ordre de 25 d’abril, dictada pel Ministeri de Treball, va declarar festa laboral la jornada de Sant Josep Artesà, a celebrar l’l de maig, considerada en termes de patronatge dels «trabajadores cristianos», i en acatament de la decisió del papa en aquest sentit. Amb posterioritat, segons ordre de la Presidència del Govern de 2 d’abril de 1959, Sant Josep Artesà es declarava inhàbil a tots els efectes. Tanmateix, persistia el 18 de juliol com a Fiesta del Trabajo Nacional:

Instituida en nombre de los mártires que ofrecieron su vida por la grandeza de la Patria española y por su liberación de las injusticias seculares y de las doctrinas sacrílegas y satánicas, esta Fiesta de Exaltación del Trabajo se mantiene en todo su vigor, significación y solemnidad, como expresión única y verdadera de la hermandad entre los trabajadores de España.

L’any 1958 s’esdevingueren nous canvis: en primer lloc, per ordre de 13 d’octubre de 1958, i a instàncies de la Secretaría General del Movimiento, es traslladà el Día de los Caídos al Día de José Antonio. En segon lloc, el decret de Presidència del Govern de 10 de gener de 1958 expressava en el seu article primer: «La fecha del 12 de Octubre de cada año tendrá carácter permanente de Fiesta Nacional, a todos los efectos, con la denominación de Día de la Hispanidad», que substituïa la Fiesta de la Raza, menys d’acord amb la nova etapa de democràcia orgànica.²⁶ Finalment, el decret de 24 de setembre de 1958, també de la Presidència del Govern, modificava el decret de 24 de setembre de 1957 i en el seu primer article assenyalava: «La fecha del primero de octubre de cada año se considerarà como fiesta oficial a todos los efectos, a excepción de los laborables».

Entre aquesta data i 1975, el calendari ja no va experimentar variacions, tot i que s’ha de destacar una ordre del Ministeri d’Informació i Turisme de 30 de setembre de 1964 per la qual es creava la denominació de Festa d’interès Turístic, que l’any 1965 ja fou concedida a les Falles. La nova menció s’instituïa «para aquellas fiestas o acontecimientos que se celebren en España, cualquiera que sea la índole de los mismos, y que ofrezcan una importancia real desde el punto de vista turístico». A més, tot festeig que pretenguera accedir a les subvencions del Ministeri hauria de tenir la nova menció, sorgida en el context del desarrollismo i el boom turístic dels anys seixanta. A través de la nova declaració, es van promocionar les festes i els espectacles que millor pogueren exercir com a pols d’atracció i foment del turisme, vertadera mina de divises que en aquells anys l’Estat espanyol començava a explotar.

En el nou calendari oficial franquista predominaven les festivitats de signe religiós, polític i militar, fet que tradueix el pes sociopolític de l’Església, l’Exèrcit i l’Estat. A més, la instauració del nou calendari va representar un fre a la política de reducció progressiva de festes començada el 1867. Entre aquest any i el 1932, la reducció operada fou del 34 %. En vespres de la Guerra Civil, no eren més de 60 els dies festius oficials a l’any (comptant-hi els diumenges). Tanmateix, amb el nou calendari hi havia, d’una banda, els 52 diumenges anuals, als quals s’afegien les 19 festes extraordinàries, amb la qual cosa la xifra pujava a 71 dies festius. Però a aquests cal sumar les festes locals: a València, el 9 d’Octubre-Sant Dionís i la Mare de Déu dels Desemparats no es computen perquè se celebren en diumenge, però sí que es compta Sant Vicent Ferrer (mòbil) i Sant Vicent Màrtir (22 gener), copatrons de la ciutat. Ara bé, com que es compten la Fiesta de la Unificación i la Fiesta del Caudillo, que poden traslladar-se a diumenge, el còmput total de dies festius continuaria sent de 71. Això significa, respecte al període 1932-1936, un augment del 24 % (del 6 % respecte als anys vint i del 4 % respecte al 1911), que constitueix el primer augment des de l’any 1867.

El fet que, després de 73 anys de continu reduccionisme oficial, es produirà un augment de dies festius expressa simbòlicament el caràcter tradicionalista del nou règim. Com que aquest està controlat per les classes dominants capitalistes (burgesia agrícola, financera i industrial), en detriment de la burgesia progressista i el moviment obrer, derrotats en la Guerra Civil, la racionalitat burgesa, responsable del reduccionisme emprès el 1867, va consentir augmentar els dies festius, introduïts com a elements propagandístics del mateix règim. Tot aquest procés es va estructurar en el context de la fi de la guerra i en l’aposta del nou Estat per l’autarquia, un cert model feixista d’estat i la reconstrucció nacional. Si a això s’afegeixen les condicions de misèria de la majoria de la població en la postguerra immediata, amb les seqüeles de pluriocupació i absència real de vacances, es comprèn que l’últim sentit de l’augment dels dies festius no era cap altre que l’adaptació tàctica de la racionalitat burgesa a uns principis de legitimació ideològica d’una situació que sancionava i perpetuava la seua efectiva dominació social.

Sobre això, és significatiu que l’ordre de 9 de març de 1940 recordara, en declarar els nous dies festius, que la «Naeión» exigia «hoy más que nunca, la multiplicación de los esfuerzos de los españoles y la justifieación de nuestra economia». A més, en l’article 5 es disposava que la meitat de les festes declarades, equiparades amb el descans dominical, haurien de satisfer les hores laborals perdudes amb motiu d’aquesta festivitat. Les festes nacionals absolutes (dos de les quals podien ser traslladades a diumenge) també havien de recuperar les hores perdudes, i les «meramente oficiales» sols suposaven vacances per a les oficines públiques i dependents. De la mateixa manera, quedava a l’arbitri de les autoritats eclesiàstiques i civils autoritzar l’obertura dels establiments mercantils.

En el decret ja esmentat del Ministeri de Treball de 25 de gener de 1941, es tomava a insistir que la meitat de les festes oficials havien de ser recuperades per tractar-se d’un «precepto reglamentacio». En la mateixa ordre, tot i prohibir-se el treball en dies festius, a excepció del treball per compte propi, com a distracció i sense ànim de lucre, es plantejaven multitud d’excepcions que, de fet, normalitzaven el treball, especialment entre els treballadors del sector industrial. Açò reforça l’opinió que l’augment del 24 % dels dies festius va respondre al fet que l’Estat, amb un moviment obrer absolutament dominat, va voler utilitzar políticament les festes com a instrument de legitimació ideològica, ja que en realitat, i a causa de les dures circumstàncies materials i laborals de l’època, els treballadors tampoc no gaudien de les festes oficialment vigents. Dit d’una altra manera, la reforma a l’alça del calendari festiu oficial va ser en realitat una operació tàctica de caràcter polític, recolzada per motivacions ideològiques i fonamentada en el control i reproducció de la dominació socioeconòmica.

4. RESSACRALITZACIÓ ENFRONT DE SECULARITZACIÓ

La dècada dels anys trenta es va caracteritzar per l’acceleració del procés de secularització de la societat valenciana. A aquest procés es va oposar la burgesia compromesa amb l’Alzamiento del 1936, amb una resistència basada en els valors tradicionals del catolicisme, sòlidament implantat al país. L’anticlericalisme, que s’havia anat consolidant en amplis sectors socials, esclatà amb tota virulència en l’època republicana, fet que va contribuir a la polarització de les posicions, definitivament enfrontades en la guerra i plasmades en la conformació del calendari festiu. És, doncs, des de la pugna entre catolicisme conservador i anticlericalisme com es pot entendre el gir religiós i polític del calendari franquista.

En acabar la contesa bèl·lica, el bàndol guanyador, com ja feia des del 1936, es va proclamar defensor de la fe catòlica i les seues tradicions, que afirmava recuperades després de la Cruzada nacional contra el «nuevo infiel», categoria en la qual tenien cabuda des del masó fins al comunista i, en definitiva, tot aquell que s’oposara al nou estat de coses. És així com el nou règim, que tant havia apel·lat durant la guerra a les instàncies religioses i a la promesa de restaurar el catolicisme i reevangelitzar Espanya, va emprendre una gegantesca tasca que hem denominat ressacralització, tot i que també es podria catalogar de clericalització o recatolització de la societat. Una posició que el mateix Franco i la doctrina en ús assumia, fent remuntar als temps de la Il·lustració el focus de tots els mals i la decadència d’Espanya, localitzada en la progressiva negació de l’«esencia católica», tan consubstancial per a aquest discurs al «ser» espanyol.²⁷

Però, amb la victòria del 1939, l’«Anti-España» havia estat expulsada del país, i el que en quedava seria eliminat o neutralitzat mitjançant la repressió o el silenci. Aleshores, allò que urgia era emprendre la gran tasca de tomar les ovelles esgarriades a l’espai protector del catolicisme, políticament expressat en l’anomenat nacionalcatolicisme. Aquest es va reconvertir en fórmula ideològica de legitimació del nou Estat, amb independència dels recursos a altres fórmules més o menys feixistitzants, militaristes o vinculades al conservadorisme del segle XIX. La ressacralització o, almenys, l’intent per culminar-la, és un procés que s’adverteix al llarg dels anys que dura el règim, especialment en els anys quaranta i cinquanta, ja que posteriorment el règim es va veure obligat a enfrontar-se –si no a adaptar-sea la secularització emergent de les transformacions estructurals esdevingudes en els anys seixanta.

Així doncs, nacionalcatolicisme, en el pla ideològic, i ressacralització social, en el pla quotidià, conformen uns senyals d’identitat del règim, fonamentals per a comprendre l’acusat caràcter religiós del calendari oficial. L’aplicació d’un control a la festa, emanat des d’unes determinades coordenades ideològiques, variables amb la pròpia evolució del règim i expressades en l’acció política, complementarien la significació del nou calendari, atesa la importància de les festivitats polítiques. D’altra banda, el procés secularitzador va plantejar una forta contradicció en el si del franquisme entre les transformacions d’ordre econòmic, social i mental, i la inelàstica resposta política oficial. La festa, com a producte social que és, va reflectir aquesta pugna al llarg del calendari amb tota claredat. Tot i els inicials esforços involucionistes per totalitzar la societat amb conceptes del passat, els canvis socials i econòmics impossibilitaren els objectius oficials, com es va palesar en el món de l’oci, la diversió i les festes. En conseqüència, sols des d’aquesta perspectiva de ressacralització oficial amb efectes patents en la pràctica social enfront d’una secularització progressivament real, es pot entendre l’anàlisi del calendari, especialment del calendari viscut. Tot això, sense perdre de vista la utilització política de la festa pel poder i la pròpia consideració del calendari festiu com a espai de complexes lluites socioculturals.

1. E. Leach, Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos, Madrid, Siglo XXI, p. 107.

2. V. Salavert, «Calendari i festa», en AADD, Calendari de festes de la Comunitat Valenciana, vol. I (primavera), València, Fundació Bancaixa, 1999, p. 17. Sobre el calendari vegeu també J. Lledó, Calendarios y medidas del tiempo, Madrid, Acento, 1999.

3. L. Ribó Durán, Ordeno y Mando. Las leyes en la zona nacional, Barcelona, Bruguera, 1977, pp. 61-65.

4. El procés que experimenta el calendari festiu entre els anys 1800 i 1936 s’explica en A. Ariño, Fiesta y sociedad en la Valencia contemporánea, tesi de doctorat, València, Universitat de València, 1990, i posteriorment en El calendari festiu de la València contemporània (1750-1936), València, IVEI, 1993. És d’aquests textos d’on hem obtingut la informació bàsica per a il·lustrar l’evolució de les festes de la ciutat de València fins al 1936.

5. A. Ariño, Fiesta y sociedad… p. 56.

6. R, Reig, Blasquistas y clericales, València, IVEI, 1986.

7. A. Ariño, Fiesta y Sociedad… p, 77. A més, aquest autor ha escrit: «La fiesta moderna se caracteriza justamente por esta disociación entre significante y significado, manifestaciones de la festividad (programa de festejos) y objeto celebrado. El programa de actos se nutre de manifestaciones festivas consistentes fundamentalmente en espectáculos. La asistencia a ellos no está pautada por la tradición y la costumbre; es fruto de una decisión personal y libre y habitualmente debe pagarse una cuota de entrada. La conversión de los actos festivos en mercancías y objetos de consumo comporta una autonomización con respecto a un objeto simbólico articulador. Por otra parte, la participación en estos espectáculos tampoco es expresiva de la pertenencia a una comunidad en acto y la fiesta global se convierte, ante todo, en un contexto para la satisfacción de necesidades individuales de ocio y entretenimiento», en A. Ariño, L'Horta en festes, Torrent, Fundación para el Desarrollo Caixa Torrent, 1992, p. 166.

8. Aquest ambient ha estat descrit per C. I. Hernàndez i Martí i M. Muñoz Palomares, La cotidianeidad revolucionaria y la clase obrera; aproximación al estudio de la vida cotidiana en la ciudad de Valencia entre Julio y Noviembre de 1936, València, inèdit, 1989; «La vida quotidina durant els primers mesos de la guerra civil a la ciutat de València», Raons, 3 (1993), pp. 10-11; i també per A. Safon i J. D. Simeon, Valencia, 1936-1937. Una ciudad en guerra, València, Ajuntament de València, 1986.

9. ALP, 1940, p. 83; L. Ferrer, «Toros. Las temporadas de 1936, 1937, 1938, 1939, o sea, antes, en la y después de la revolución», ALP, 1940, pp. 329-339.

10. ALP, 1940, p. 83.

11. ALP, 1940, pp, 89 i 92.

12. G. Araceli, Valencia 1936, Saragossa, El Noticiero, 1939, p. 130. L’autor hi afirma: «Los rojos no han podido por menos que pensar –en un infinito amor–en una fiesta que, a su manera, fuera sucedánea de la legendaria de la venida de los Reyes Magos. Así se ha organizado la Ilamada “Semana del Niño”, que tiene lugar en las fechas comprendidas entre Navidad y primeros de año. Es una fiesta fría, protocolaria, oficial, con discursos y pomposos desfiles, pero completamente desprovista de todo aquel misterioso aroma de que nuestros Reyes Magos han venido siempre rodeados». I sobre la cavalcada infantil comenta: «sobre carruajes tirados por caballerías ricamente enjaezadas y adornadas al estilo valenciano, conducidas por mozos y palafreneros igualmente ataviados típicamente, se exhibían toda una serie de figuras y escenas que nada tenían que ver con la fiesta de los niños; eran representaciones de los personajes más ilustres de la España nacional, a los que se ridiculizaba desde todos los puntos de vista. Esta cabalgata o desfile paseó por todas las calles de Valencia acompañada de músicos y de heraldos a caballo».

13. G. Araceli, Valencia, 1936, p. 131.

14. ALP, 1940, p. 102.

15. ALP, 1940, pp. 103 i 130.

16. ALP, 1940, p. 1398: «Los elementos oficiales quisieron dar mucho calor a la fecha del Dos de Mayo, que los gubernamentales liberales de España habían suprimido para no molestar a Francia. Ahora se intentó resucitarla, para dar a entender que en la zona roja se luchaba por la independencia de España. A tal objeto se celebraron en Valencia varios actos, uno de ellos en el Teatro Principal».

17. ALP, 1940, p. 150. S’afirma que la commemoració de la «Fundación del País Valenciano» no es va dur a terme, tot i intentar-se. Lisard Arlandis recorda que el 9 d’octubre de 1938 l’aleshores Ateneu Popular Valencià edità un número extraordinari del seu Butlletí Oficial, dedicat íntegrament al rei En Jaume i al VII Centenari. Però el 1939, «acabada la contienda civil, se quiso dar a la efemérides esplendor conmemorativo». Així, assenyala que, a partir del 1940, l’homenatge a Jaume I va quedar reglamentat: baixada de la senyera del balcó de l’Ajuntament als acords de la Marxa de la ciutat, dispars de salves d’honor, custòdia per un piquet militar, assistència d’autoritats, processó cívica fins a la catedral, tedèum d’acció de gràcies, continuació de la desfilada fins al Parterre, discurs de l’alcalde i entitats culturals, interpretació de l’himne regional i nacional, retorn a l’Ajuntament i pujada de la senyera de manera vertical, novament amb la Marxa de la ciutat, entre salves. L. Arlandis, Fiestas y costumbres de Valencia, València, José Huguet, 1987.

18. R. Gayano Lluch, «Conmemoraciones del VII Centenario de la Conquista de Valencia», ALP, 1940, pp. 561-562. En aquest article s’informa que, només acabada la guerra, a proposta de l’alcalde, el baró de Càrcer, es va crear una comissió organitzativa del centenari. Gayano Lluch recorda que la commemoració es preparava des del 1935 pel Consell de Cultura i Lo Rat Penat, encara que per a Gayano la data no és de grat record: «el 9 de octubre de 1938 pasó silencioso. Sólo allá dentro en recoleta camaradería, unos cuantos, hasta dos docenas a lo sumo, se reunieron, y después de los oficios de un buen sacerdote, leyóse el “Aurea Opus” por la parte descriptiva del día; desfilóse por frente de la egregia figura del tan invicto Rey y rindióse visita, a la postre, al Archivo general de nuestro Reino, donde previamente dispuesto por su director, estaba todo el personal esperando; y firmóse en su libro de visitas, y se hizo el glosario, y con la veneración pertinente, se exaltó tan magna fecha con la discreta esperanza del mañana». Francesc de P. Burguera també evoca els actes del 1938, consistents bàsicament en una cerimònia amb representació dels governs català i basc, seguida d’un homenatge consistent a dipositar senyeres als peus de l’estàtua de Jaume I; en F. Burguera, És més senzill encara: digueu-li Espanya, València, Tres i Quatre, 1991. Burguera cita també un extens article que sobre el 9 d’octubre de 1938 va publicar Ricard Blasco en la revista Dos y Dos, a l’octubre del 1976.