Kitabı oku: «999. Les primeres dones d'Auschwitz»

Primera part

Mapa d’Eslovàquia el 1942, on es mostren les fronteres durant la guerra i algunes de les ciutats d’on es van deportar les primeres dones jueves a Auschwitz. La ciutat de Ružomberok s’identifica perquè la van bombardejar els alemanys el 1944. En l’explosió van morir moltes famílies de Humenné.

© HEATHER DUNE MACADAM; DIBUIXAT PER VARVARA VEDUKHINA

Capítol 1

És un assumpte molt trist, potser fins i tot pitjor que les estrelles amb què ens han marcat... perquè aquesta vegada colpejarà les nostres criatures.

—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA

28 DE FEBRER DE 1942

EL RUMOR HAVIA COMENÇAT com comencen els rumors. Era un pressentiment. Una sensació de mareig a l’estómac. Però només era un rumor. Què més els podien fer, als jueus? Fins i tot el clima semblava en contra d’ells. Era el pitjor hivern dels registres. Els munts de neu eren més alts que les persones. Si el govern hagués tingut una gota de sentit pràctic, hauria fet una proclama obligant la gent baixeta a quedar-se a casa, per por que desaparegués dins la neu. Tot el treball amb pales es cobrava el peatge als patis del darrere. Les voreres s’havien convertit en patis de joc de manera espontània per a criatures que no tenien trineus, però podien lliscar de cul pels munts de neu. Anar amb trineu era el nou passatemps nacional..., així com relliscar sobre gel.

Després de cada tempesta de neu, la temperatura queia sota zero i el vent fuetejava des de les muntanyes Tatra. Tallava els abrics prims i els gruixuts, imparcial i despietat amb rics i pobres per igual. El vent s’infiltrava entre les costures de les peces de vestir més ben cosides, fins i tot, i mossegava la carn de la gent amb una crueltat voraç. Tothom tenia la pell dels llavis i de les mans tallada i esqueixada. La gent es posava greix d’ànec de les sobres dins els narius per prevenir les hemorràgies nassals. Mentre la neu de les piles s’escolava per les escletxes de les finestres i per sota les portes, els pares cansats donaven la benvinguda als veïns, i s’asseien junts en escambells davant del foc a anguniejar-se per culpa del rumor, tot i que molta gent s’angoixava també davant d’una llar freda (fins i tot la llenya era difícil d’aconseguir). Algunes famílies jueves gairebé no tenien menjar. La situació era dolenta per a tothom i pitjor per a uns quants.

Les flames de dubte i incertesa, les apagava la raó. Els més assenyats deien que, si el rumor era veritat i el govern agafava unes quantes noies, no se les enduria pas gaire lluny. I si ho feia, seria per poc temps. Només durant la primavera... quan arribés, si de debò arribava. En cas que el rumor fos cert, és clar.

Aquell condicional era tan gran que ningú gosava pronunciar-lo, no fos cas que el món en pes el maleís amb la realitat. Havia de ser un rumor i prou. Per què voldria algú emportar-se tantes noies adolescents?

LA NEU VA COMENÇAR A CAURE quan les mares jueves de tota l’Europa oriental preparaven les espelmes del sàbat. A casa dels Friedman, l’Emmanuel Friedman va entrar per la porta principal picant de mans i cantant:

—Shabbat Shalom! Shabbat Shalom! Shalom! Shalom! Shalom! Shalom!

La canalla es va afegir al cant del pare, picant de mans igualment. Llavors la família es va reunir al voltant de la taula del sàbat, mentre la mare encenia les espelmes. Després de dibuixar tres cercles amb les mans entorn de les flames, la mare es va acostar la flama al cor (perquè el que correspon a una dona és portar llum a la llar), va posar-se les mans sobre els ulls i va murmurar la benedicció del sàbat:

Barukh ata Adonai Eloheinu Melekh ha-olam, asher kid’shanu b’mitzvotav v’tzivanu l’hadlik ner, l’hadlik ner shel Shabbat. ¹

L’Edith i la seva germana Lea, en reverent adoració mentre la seva mare pregava en silenci, parpellejava tres vegades i després obria els ulls.

—Bon Shabbes!

Les seves filles la van abraçar, i ella les va beneir totes amb un petó per ordre d’edat, de la més gran a la més petita, però va dipositar un petó una mica més llarg al front de les dues adolescents, la Lea i l’Edith. S’havien sentit altres rumors que no havien donat mai fruit, es va dir, abraçant les noies amb força. Aquella nit, la seva oració a Déu va ser perquè aquell rumor també fos fals.

A fora, el tro rodolava pel firmament com un timbal enorme. Els llampecs il·luminaven la nit. La neu es precipitava en làmines. Ningú podia recordar quants anys havien transcorregut des que s’havia produït una tempesta com aquella.

El matí del sàbat, la borrufada havia abocat un pam i mig de neu, i al migdia, ja arribava a la cuixa. Com de costum, uns quants individus cepats havien començat a fer anar la pala, creient que era preferible enllestir la meitat de la feina i fer-la dues vegades, que esperar i després haver de treballar amb la pala fent el doble d’esforç. La botiga de tabac, no sols estava parcialment neta de neu, sinó també oberta. El mal temps no havia aturat mai un fumador de pro.

Era inusual que el pregoner del poble anunciés proclames els dissabtes; encara més estrany que els trons en plena tempesta de neu. Normalment, les proclames es feien al mercat del divendres o del dilluns. Però aquella tarda, davant dels ajuntaments arreu de l’Eslovàquia Oriental, els tambors van començar a ressonar i, malgrat la borrufada, uns quants gentils es van aturar al carrer a escoltar. S’havia alçat el vent i la neu era alta, i amortia la crida del tambor. Al barri jueu, a les ribes baixes d’un riu petit que feia ziga-zagues al llarg del perímetre meridional del poble, no el va sentir ningú. El mal temps (atès que de mal temps sempre en feia en algun lloc, però avui era pitjor que de costum) no hi ajudava gens.

Entre les poques persones que es van reunir entorn del pregoner, hi havia el Ladislav Grosman, amb vint-i-un anys, que, per motius que només sap ell, era a la plaça en comptes de ser a la sinagoga, o a casa amb la família. El Ladislav tenia els ulls foscos i la cara serena, i era més procliu a dibuixar un somriure que una ganyota de disgust, i una rialla que no pas una llàgrima. Poeta de cor, potser feia una passejada després de l’àpat amb la família, per assaborir la catifa blanca sense petjades que cobria la plaça, arrufant les faccions contra la mossegada freda de la neu que li clivellava el rostre. Potser només necessitava un cigarret. Fos per la raó que fos, quan el pregoner del poble va començar a picar el tambor, el Ladislav es va afanyar, juntament amb els pocs veïns que rondaven pel carrer xafant neu, per sentir les últimes notícies.

Normalment, abans de començar la crida, el pregoner hauria esperat que s’hi aplegués una bona gentada. Però avui no. Va engegar tot d’una per poder-se resguardar d’aquell temps espantós, que li mullava el coll de la camisa i li glaçava el clatell. Els flocs de neu, que queien sobre el cap dels gentils i dels jueus per igual, eren grossos i molls, ara, un senyal segur que la tempesta s’acabava.

Per a alguns, però, estava a punt de començar.

Per damunt de l’estrèpit de la tempesta, el pregoner va cridar:

—A totes les noies jueves de setze anys o més. A les noies solteres, se’ls ordena acudir a l’oficina de registre corresponent; en el moment oportú, ja se’ls comunicaran oficialment els detalls de la inspecció mèdica i el propòsit de tot plegat.

Gairebé no hi havia ningú per sentir-ho. Era una borrufada forta, al capdavall. Només hi havia uns quants fumadors empedreïts, però els homes que ho van sentir van girar el cap als veïns per mormolar: «Ja t’ho deia jo».

Com que no tenia més informació sobre dates ni horaris ni llocs per afegir-hi, el pregoner va concloure la proclama amb la seva pròpia signatura verbal, una mena de comiat semblant al del Bugs Bunny, i un darrer retruc de tambor:

—I això és tot, el cabàs sencer, la informació que ha de conèixer la gent, parada i fonda, ende, fi, fin, tothom cap a casa, amb aquest mal temps no trauríeu ni un gos a fora de...

S’havien acabat els condicionals i els peròs: el rumor era veritat. I l’endemà al matí, tot i que la neu encara s’apilava ben amunt contra les portes, ja ho sabia tothom. L’última proclama va caure sobre els caps dels membres de la comunitat jueva, tan feixuga com els caramells que es precipitaven de les teulades, però molt més perillosa.

QUAN ES TRACTAVA DE MESURES DRACONIANES contra els jueus, sembla-va que el govern eslovac volgués superar els alemanys. Joves esbirros, que s’havien agregat als feixistes eslovacs, la Guàrdia Hlinka d’extrema dreta, atacaven i apallissaven homes i nois jueus que portaven els braçalets preceptius, que ara eren les estrelles grogues. Tombaven o esmicolaven les làpides, assaltaven les botigues amb eslògans antijueus. A les ciutats més grans, es produïen fets esfereïdors, es cantaven cançons nacionalistes al compàs d’una secció rítmica amb el llançament de pedres, i una secció de címbals de vidres trencats. Els quioscs de diaris oferien Stuermer (‘Davanter’), el diari propagandista que alimentava la ignorància i les ideologies racistes, i publicava caricatures difamatòries de jueus amb nassos ganxuts que violaven verges eslovaques, tallaven el coll a la canalla i guardaven la sang per coure la matsà, encavallats sobre el món com si el globus fos un cavall per muntar i conquerir, mentre els heroics soldats alemanys lluitaven contra els jueus demoníacs: el mal personificat de la humanitat.

Una dona, al mercat, va arribar a preguntar a l’Edith:

—On tens les banyes?

Quan l’Edith li va ensenyar que no en tenia cap, la dona va quedar en estat de xoc. Com podia ser algú tan estúpid per creure’s que els jueus tenien banyes, que feien matsà amb sang de criatures, o que havien matat Déu? Els jueus van inventar Déu, per l’amor de Déu!

Com es podia creure ningú el que proclamaven els diaris propagandistes?

El setembre de 1941, el govern eslovac va elaborar un Còdex Jueu, lleis i regulacions que es van anar implementant cada vegada amb més freqüència durant la tardor, fins que s’hauria dit que el pregoner cada dia anunciava una proclama nova contra la jueria eslovaca. Un dia, la proclama va ser:

Nosaltres, ara i aquí, posem en coneixement del comú que els jueus: s’han de registrar a l’oficina de l’alcalde personalment en el termini de les properes vint-i-quatre hores, amb tots els membres de la seva família i una llista de les seves possessions.

I l’endemà:

Els jueus han de presentar els comptes bancaris, tant de les entitats nacionals com de les estrangeres, i, a partir d’ara, els queda prohibit residir a cap carrer principal, i han de buidar el seu domicili en el termini de set dies.

I una setmana després:

Els jueus han de portar una estrella groga de 24 X 24 cm a tot el seu vestuari.

Els jueus no poden viatjar entre estats i necessiten un permís escrit de la Guàrdia Hlinka, que costa cent corones, per als viatges locals. Només el podran obtenir si la Guàrdia Hlinka accepta com a vàlida la seva petició.

Però, quin jueu tenia cent corones, i quin coneixia un guàrdia Hlinka disposat a validar la seva petició?

Els jueus han de dipositar totes les seves joies a l’oficina del cap de la Guàrdia Hlinka en el termini de vint-i-quatre hores.

Els jueus no poden tenir animals de companyia (ni tan sols un gat!), ni tampoc ràdios o càmeres, perquè no escampin les mentides de la BBC.

Els jueus han de dipositar els seus abrics de pell a la caserna de la Guàrdia Hlinka.

Els jueus han de lliurar les seves motos, cotxes i camions.

Els jueus tenen l’admissió prohibida a tots els hospitals i no seran elegibles per operar-se.

Els jueus a partir d’ara no podran entrar a cap institut, ni demanar cap informe a les diverses autoritats de l’Estat.

L’Edith encara sacseja el cap quan pensa en les lleis que li van atrofiar l’educació.

—Les meves germanes encara anaven a escola, fins al cinquè grau. Quan van acabar, la llei deia que havien de continuar anant a l’escola fins als catorze anys.

O sigui que van haver de repetir el cinquè grau tres vegades! Mentrestant, l’Edith i la Lea topaven amb la dificultat que ja en tenien més de catorze, i malgrat el seu deler per aprendre i una intel·ligència desperta, als jueus i les jueves no se’ls permetia acabar l’institut.

Llavors van transmetre una altra llei:

Els jueus no poden entrar als parcs públics.

I una altra:

Els jueus no poden llogar aris, ni tenir tracte social amb cap ari, ni obtenir l’admissió en cap hospital, ni anar a cines, exposicions, ni cap celebració cultural, ni reunir-se en un nombre superior a cinc. Cap jueu no pot ser al carrer després de les nou del vespre.

Era inevitable el que va passar després? Ningú podia haver previst l’arianització dels negocis jueus, que permetia que els gentils ocupessin legalment els seus negocis, i «totes les pràctiques del negoci per permetre, com més aviat millor, la transferència de l’esmentat negoci a les úniques mans del propietari ari». El propietari jueu del negoci no rebia a canvi cap compensació.

—L’única cosa que els jueus tenen permesa és suïcidar-se —va dir la mare de l’Ivan Rauchwerger.

I ara volien les seves noies?

No tenia cap sentit. Qui voldria emportar-se noies adolescents per treballar? Les adolescents són mandroses i els agrada discutir. I les noies encara pitjor! Riuen un moment i esclaten a plorar al següent. Tenen mal de panxa i són irritables. Es preocupen més pels cabells i les ungles que per treballar com cal. Només cal mirar el terra de la cuina, quan se suposa que la Priska acaba d’escombrar-lo! Mira aquests plats, que encara tenen kugel enganxat al costat, perquè la que els ha fregat, en comptes dels plats, mirava per la finestra el Jacob, el fill del rabí. Sense les mares que els ensenyen a fregar i a sentir-se orgulloses de les seves tasques, la majoria de noies no en farien mai ni un bri! A quina adolescent li agrada treballar?

Amb tot, el món gira a causa de les noies. Quan es mostren dolces i amables, són les mes dolces i les més amables. Quan t’agafen els braços, tens la impressió de ser la criatura més estimada i valuosa de l’univers. Fins i tot les estrelles paren de girar al firmament per dir: «Mireu això!». Quan ens fem grans, depenem de les noies per la seva lluminositat, la seva efervescència, la seva esperança. I la seva innocència.

Per això, als pobles i les viles d’Eslovàquia, els havia costat tant de creure’s el rumor que circulava; el rumor que estava a punt de convertir-se en llei. Per què havia de voler algú noies adolescents per treballar als serveis governamentals? Per què no agafaven nois? Era un assumpte molt trist, com deia tothom.

___________________

¹ Beneït ets Tu, Senyor, el nostre Déu, Rei de l’univers, que ens ha santificat amb els Seus manaments, i ens ha encomanat encendre les espelmes del sàbat.

Capítol 2

On hi ha un eslovac, hi ha una cançó.

—REFRANY ESLOVAC TRADICIONAL

ELS FRIEDMAN, A CASA, sonaven com una família Von Trapp jueva en un Somriures i llàgrimes eslovac. L’Edith i la Lea cantaven mentre s’encarregaven de les feines del matí, així el dia sempre era bonic fes el temps que fes. I qui necessitava una ràdio, tenint unes veus com les d’elles?

La Hanna Friedman escoltava les seves filles cantant, i s’angoixava pel silenci que davallaria sobre la casa si el govern les enviava a l’estranger. Qui més faria trins en els tons melòdics d’una alosa de l’Edith, o amb la veu gutural com un pardal de la Lea? Inconscients de l’oïda sentimental de la seva mare, les noies encadenaven harmonies mentre rentaven els plats de l’esmorzar, mentre escombraven i fregaven el terra de la cuina, i finalment obrien la porta del davant per deixar entrar un cop d’aire fresc i fred. Al carrer, ja es podia sentir la canalla, cridant i rient a la neu. La senyora Friedman picava els edredons per treure’n la pols i la son, després tornava a plegar les fundes al peu del llit perquè els matalassos s’airegessin.

A fora, el món era una meravella absolutament blanca. Enmig de la neu, espurnejaven arcs irisats formats per caramells en forma de prismes, suspesos al caire de les teulades. Les branques negres dels arbres s’entrellaçaven amb una precipitació encisera de pols de neu. Un sol pàl·lid trencava els núvols, que s’aprimaven, mentre un vent de sud-est escombrava ratlles blanques a través d’un cel encara més pàl·lid.

En un dia típic de mercat, l’Edith i la Lea anirien al centre del poble carretejant una cistella entre totes dues, i farien la compra per a la Bubi, la seva àvia. Veurien les seves amigues i veïnes, es posarien al dia de les últimes xafarderies, i llegirien els cartells enganxats al taulell d’anuncis i al voltant de la plaça. En un dia típic de mercat... però el d’avui, no tenia res de típic. Primer, al mercat probablement hi hauria pocs venedors, ja que els pagesos encara treien neu. Quan arribessin els pagesos, ho farien amb trineus i amb productes escassos i congelats del viatge. Però l’hivern és així. I amb tot, no era pas per això que el d’avui no era un dia com els altres. Avui, tothom anava al mercat a comprovar si el pregoner tenia algun afegitó a la proclama del dissabte, que no havia sentit gairebé ningú però ara tothom havia d’obeir.

Les noies encara no en sabien res. No encara. I després que la neu les retingués tancades a casa durant vint-i-quatre hores, l’Edith i la Lea probablement frisaven per veure les amigues, i es van afanyar a anar cap a la porta abans que la mare, gronxant la cistella de la Bubi entre totes dues.

Mentre les noies trepitjaven la crosta de neu recent de camí cap al poble, potser van sentir portes amunt i avall del carrer que s’obrien i es tancaven, mentre nois i noies, adelerats per sortir, avançaven trontollant entre els munts de neu per voreres no massa netes. Només s’havien sentit murmuris ben just audibles, i l’única manera de descobrir què passava de debò era esbrinar la veritat. Per això, una de les millors amigues de la Lea les va cridar pel nom. Amb un barret de punt sobre els cabells rogencs, l’Anna Herskovic potser va fer una corredissa per reunir-se amb les germanes Friedman, aquell dia de mercat atípic.

L’Anna Herskovic era una noia animada i xerraire amb els ulls marrons, molt grossos, i la pell pàl·lida. Una noia guapa entre noies guapes. Abans que el món se’ls girés d’esquena, a l’Anna i la Lea els encantava anar juntes al cine tot sovint. N’eren autèntiques aficionades i sempre estalviaven per anar a veure l’última estrena, almenys fins que les sales de cinema van esdevenir un dels molts llocs on els jueus no podien anar.

Al llarg de les ribes estretes del riu Laborec, a les branques dels bedolls, s’hi veien talls i ampolles de vidre de tots colors per recollir la saba quan s’enfilava amb la temperatura. Amb el darrer accés de fred, a les ampolles pràcticament no devia haver-hi gens de líquid. Però s’acostaven dies més càlids, i les ampolles dringaven al vent com campanetes, recollint el fluid de tònic dolç de primavera que goteja dels bedolls.

A banda i banda de les vies del tren, potser havien construït a la neu forts postborrufada per tal que els nens petits poguessin llançar-se boles de neu entre ells, en una guerra microcòsmica que feia eco de la que es descabdellava a Europa, tot i que aquí s’esperava que els dos bàndols celebressin aviat l’armistici patinant junts en trineu. Les noies comprimien neu amb les manyoples per amenaçar els nois entremaliats que s’atrevien a disparar contra elles. Les noies més grans, com l’Edith i la Lea, van aconseguir travessar aquell pont petit i arribar indemnes a la ciutat. Desviant-se a mà esquerra, només havien de fer una mica de volta per anar al carrer Štefánikova, on vivien la Deborah i l’Adela Gross.

Del carrer Štefánikova, la gent del poble en deia afectuosament el carrer Gross, perquè onze de les cases d’aquell carrer eren plenes amb els fills i els nets del pròsper mercader de fusta Chaim Gross. Fins i tot el Ladislav Grosman i la seva família, que no hi tenien cap parentiu directe, vivien al carrer Gross.

Si el Ladislav i el seu germà, el Martin, haguessin estat netejant la vorera amb pales quan hi van arribar les noies, sens dubte les hauria saludat, per més que el Ladislav probablement prestava poca atenció a l’Edith, una adolescent més aviat esquelètica. Durant el cap de setmana, la família Gross no havia perdut el temps per assegurar-se que el Martin i la millor amiga de la Lea, la Deborah, es prometessin formalment. Mentre la Deborah i l’Adela saludaven les germanes Friedman i l’Anna Herskovic, les notícies sobre les pròximes noces de la Deborah haurien estat l’última xafarderia.

Adela Gross, cap al 1940.

FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS

Lou Gross, cap al 1941.

FOTO PER CORTESIA DE LOU GROSS

Aquelles noies de dinou anys, ¿van encetar la mena de conversa que només unes noies poden sostenir entre elles després de vint-i-quatre hores sense veure’s? Si hi afegim el casament de la Deborah, ens podem imaginar les abraçades i les mazel tov (felicitats en hebreu) eixelebrades.

—La Deborah tindrà l’exempció de la família dels seus avis i la del Martin —recorda l’Edith—. Doble protecció —contra la proclamació.

D’altra banda, el govern només volia dones solteres. La Lea, ¿no es plantejava si podria atrapar un marit ràpidament, o li semblava massa ridícul amoïnar-se per una cosa així? Devia resultar estrany celebrar les bones notícies quan venien servides com un aperitiu de les dolentes.

L’Edith i l’Adela no eren tan bones amigues com les seves germanes. Amb disset anys, l’Edith no havia anat a la mateixa classe que l’Adela, i aquell any de diferència provocava una separació que, a les adolescents, els pot costar de travessar. L’oval perfecte de la cara de l’Adela, i els seus llavis molsuts, treien el nas dessota una mata de rínxols vermells mirant les faccions de l’Edith, més delicades. El matrimoni encara era molt lluny per a les adolescents, que encara havien de florir per convertir-se en dones.

La Irena Fein havia treballat d’ajudant a l’estudi fotogràfic del poble, acabat d’arianitzar. Era una noia pensativa i aficionada als llibres, que també es dedicava professionalment a la fotografia, i és molt probable que perfeccionés la seva destresa fent fotografies a les seves amistats. L’Adela aparentava la confiança d’una estrella de cine i hauria estat una model perfecta, amb aquelles trenes vermelloses i la pell de marfil. ¿Va ser la Irena Fein qui va fer fotos a l’Adela, somrient tímidament davant de la seva càmera Leica, just un any abans que el Còdex Jueu impedís legalment als jueus la possessió de càmeres fotogràfiques? A casa de la família Gross, el cosí de tres anys de l’Adela, el Lou, era l’únic home. Saltironant per sobre la neu en direcció a les seves cosines, implorava a les noies que juguessin amb ell. Les noies potser van esclafir a riure i el van abraçar, però, entre els seus plans, no hi havia el de fer de cangur. Potser no era un dia de mercat normal, però era un dia de mercat. Les noies tenien plans.

Davant del perill de quedar-se sense res més per jugar que el seu cavallet balancí, el Lou devia plantar-se a córrer darrere les noies amb les seves cametes rodanxones, cridant-les pels sobrenoms més dolços (Adelinka! Dutzi!), bo i traient enfora el llavi inferior amb una magarrufa dramàtica però desaprofitada.

—Ljako!

La mainadera el va cridar pel sobrenom afectuós, i va agafar el marrec en braços per emportar-se’l cap dins, i el va enfarcellar com un caneló abans de tornar-lo a portar a fora.

NO TOTES LES NOIES que aquell dia anaven a mercat al centre de Humenné eren eslovaques. Després de la invasió alemanya de Polònia el 1939, molts jueus polonesos havien enviat les seves filles a la seguretat relativa d’Eslovàquia, on els jueus encara gaudien d’alguns drets i les noies jueves no s’enfrontaven a l’amenaça de les violacions.

La Dina i l’Erna Dranger eren cosines en primer grau del que en altre temps era una vila endormiscada a la frontera de Polònia, Tylicz, que ara, des de la invasió, era un poble fronterer estratègic ple de soldats alemanys. La seva millor amiga, la Rena, s’havia escapat abans que elles cap a Eslovàquia. Les noies Dranger l’havien seguit. Tant la Rena com l’Erna tenien germanes més joves que vivien i treballaven a Bratislava, la capital d’Eslovàquia. A Humenné, hi havia una altra refugiada polonesa almenys; la Sara Bleich havia crescut a pocs quilòmetres de distància, a la ciutat balneari de Krynica, on encara avui en dia es poden prendre les aigües, i trobar moltes classes diferents d’aigua mineral brollant de les fonts de les muntanyes. Es devien conèixer totes entre elles.

Ens podem imaginar l’Erna i la Dina caminant de bracet carrer avall per Štefánikova camí del mercat, aquell dia, mentre parlaven excitades de les properes núpcies de la Rena. La Rena havia de trobar un vestit de nit per a la nit de nuvis, i probablement va provocar tota mena de rubors i rialletes a aquelles donzelles. I com que faltaven poques setmanes per Pasqua, potser també es delien d’enviar fruits secs a casa dels pares, als quals feia gairebé un any que no veien.

Les noies poloneses, uns quants anys més grans que les germanes Friedman, no es devien moure en els mateixos cercles socials. Ben instal·lades en la comunitat jueva de Humenné, les noies Friedman eren d’una família local molt respectada, mentre que les refugiades poloneses treballaven de mainaderes per a famílies riques amb criatures petites. Amb tot i amb això, en passar per davant de la casa dels Gross i veure les altres noies a fora, les poloneses les haurien saludat amb una mà o els haurien dit hola. L’esclat de pigues de l’Adela, i les onades dels seus cabells rogencs, eren tan difícils de no veure com el seu somriure, i s’havien de reconèixer perquè totes seien a dalt, al sector femení de la sinagoga. Per més que les germanes Gross provenien d’una família extremament rica, no tractaven mai les altres com a inferiors. S’aplicaven a viure en un món amable, un món moral, un món que ajudava els menys afortunats i els necessitats.

La Irena Fein era una bona amiga de l’Adela i la Deborah Gross, la Margie Becker, i la Lea i l’Edith.

L’Erna Dranger era la millor amiga de la Rena Kornreich durant la infantesa a Tylicz.

EL TERME humenné ve d’una expressió eslovaca que significa ‘pati del darrere’ mai no s’havia batejat un poble amb tanta precisió.

—Érem una gran família —diu l’Edith, referint-se a la vila—. Tothom coneixia tothom. Tothom!

Humenné, en altre temps una ciutat important en la ruta comercial entre els reialmes de Polònia i Hongria, havia estat un centre cultural i artístic important, conegut pels oficis, les fires i el mercat. Els lleons esculpits en marbre cargolaven les cues damunt la portalada de ferro forjat de la mansió, a l’extrem de «la plaça», tot i que el nom no resultava gaire apropiat, atès que es tractava d’una avinguda rectangular que feia les funcions de centre del poble. El carrer Major no estava pavimentat; piconadores fabricades amb troncs d’arbre i unes cadenes arrossegades per cavalls allisaven el terra i la grava. Amb una filera d’arbustos a un costat i les botigues de la vila a l’altre, la plaça era el lloc de reunió principal per a jueus i gentils. En aquest poble només hi havia un cotxe i un taxista.

Al llarg del caire de la plaça, davant d’uns munts de neu altíssims, uns quants venedors i pagesos incondicionals havien muntat les seves parades. El vent tallava la pell de les mans sense guants d’un carnisser gentil que acabava de cargolar l’últim enfilall de botifarres. Hi havia formatges com rodes coberts amb roba exprés per tapar formatges, per protegir-los del fred. Encara no hi havia verdura verda, només patates, colinaps i unes quantes xirivies. La policia militar eslovaca (la Guàrdia Hlinka) potejava a través de les crestes dels munts de neu, com si patrullar piles de neu formés part de les seves responsabilitats. Amb botes, cinturons i cordats contra els vents de les muntanyes dels Carpats i el Baix Tatras, els joves guàrdies Hlinka s’esforçaven per semblar intimidadors amb els seus abrics de llana i pantalons de muntar negres. Ben just si tenien edat d’afaitar-se, tanmateix, i no intimidaven ni l’Adela ni les altres noies. Per què s’havien d’espantar, elles? Havien crescut junts. I als nois sempre els agrada jugar a soldats. Malgrat tot, els va estranyar que, quan els van dir hola, ells optessin per ignorar-les o per mirar-les durament.

El món era petit en aquest racó. Era impossible no saludar els veïns, però, al llarg de l’any passat, aquestes salutacions s’havien tornat més encarcarades i receloses, i més que un crit, eren un xiuxiueig. Llavors...

—De cop i volta, els gentils van deixar de parlar amb nosaltres —apunta l’Edith—. Ni tan sols contestaven a la mare quan els deia bon dia!

Com podien ser tan mal educats, entre veïns? Però tothom estava una mica més de punta.

En un dia de mercat normal, l’Edith i la Lea haurien entrat a l’espai del mercat, enmig de la cridòria familiar dels botiguers que oferien els seus articles, i la melodia animada dels botiguers regatejant sense cap preocupació al món. Però el d’aquell matí no era un dia de mercat normal en absolut. Les noies Friedman i les seves amigues potser van esclafir a riure lliurement, en l’espai obert, però tenien la sort de no adonar-se de les mirades tristes, d’una llàgrima extraviada que s’emportava el vent, d’un policia de més edat que les observava amb tendresa un moment, confús per aquest seu sentiment.

Quan el mercat de tarda s’obria als jueus, la mare de l’Edith solia arribar-hi amb la mare de la Irena Fein i la cunyada de la senyora Fein, la llevadora local que havia portat al món l’Edith, la Lea, i probablement tota la prole de la família Gross. S’hi haurien trobat la senyora Becker i la seva filla adolescent, la Margie. La Margie era molt espavilada i, amb l’Edith i la Lea, havia actuat en diverses obres de teatre de la Beth Jacob. La família de la Margie, a més, era propietària de la botiga de la cantonada, a tocar de la casa dels Friedman.

Malgrat viure a l’altra banda de la cantonada de la família Becker i la seva botiga, els Friedman no eren amics íntims dels Becker, perquè, de joves, l’Emmanuel Friedman i el Kalman Becker s’havien disputat l’amor de la mateixa dona.

—A més de ser molt guapa, la meva mare era la dona més intel·ligent del poble —remarca l’Edith.

L’Emmanuel Friedman va aconseguir enamorar-la i es va casar amb ella. Després, el pare de la Margie es va negar a creuar ni una sola paraula amb el pare de l’Edith, exceptuant «quan anaven al Shul per Kol Nidre. Llavors es desitjaven tot el millor i un bon any, un any amb salut, un any feliç, un any de prosperitat. La resta de l’any, no es dirigien la paraula». L’Edith fa un xuclet.

Això era una comunitat real. La gent queia i s’aixecava, algunes persones tenien uns principis religiosos molt estrictes, i d’altres els tenien laxos. No tenia importància. Al mercat, tothom coneixia tothom. Haurien saludat la senyora Rifka Citron (una sionista estricta i compromesa), mentre triaven patates d’una partida llastimosa de fi de temporada. Els Citron eren una família nombrosa més aviat pobra. Hi havia fills que gairebé arribaven a trenta anys i d’altres que encara eren adolescents. El seu fill atrevit, l’Aron, i la seva preciosa filla, l’Helena, podrien haver estat estrelles de Hollywood, especialment si els senties cantar. La germana de l’Helena, la Ruzinka, havia tornat feia poc de Palestina amb la seva filla, l’Aviva. Trotant darrere la tieta, la neboda de quatre anys de l’Helena arrencava somriures de jueus i gentils per igual. El seu caparró era ros, amb una mata de rínxols, i tenia la pell més pàl·lida que la majoria dels aris.

—Hitler no sabria què fer amb aquesta —bromejava la mare de l’Edith.

—Hi devia haver una shiksa a la pila de llenya. —Era un altre acudit jueu.

La senyora Friedman va somriure a l’Helena, que tenia una elegància dramàtica autèntica i sovint actuava amb la Margie Becker, l’Edith i la Lea als muntatges teatrals que organitzava anualment l’escola de la Beth Jacobs, abans que la promulgació del Còdex ho capgirés tot.

A contracor i tot, els joves guàrdies Hlinka van contemplar les noies mentre travessaven la plaça. A diferència de la seva neboda, l’Helena tenia els cabells foscos i gruixuts, i les galtes plenes. Al pic de la florescència femenina, no necessitava flirtejar amb els nois per torturar-los. Li bastava quedar-se palplantada allà. L’altra bellesa local, l’Adela Gross, era més procliu a somriure engavanyada i abaixar la mirada a terra quan un noi li cridava l’atenció.

En algun lloc entre el carro del pa i la carnisseria kosher, l’Edith podria haver vist alguna de les seves excompanyes de classe, la Zena Haber amb la Margie Becker. Era agradable posar-se al dia amb les amigues, però la conversa es va estroncar així que es van adonar que el pregoner de la vila enganxava cartells als costats dels edificis, abans d’anar cap al podi dels bans. El tambor del pregoner va fer vibrar l’aire, fent callar els rumors i les remors del mercat jueu. Venedors i clients van aturar en sec els regatejos. ¿Hi hauria alguna explicació ulterior sobre el butlletí esmunyit sota el radar de la tempesta de neu? Amb la multitud degudament atenta a la seva veu, el pregoner va llegir l’última proclama, ara enganxada amb una esquitxada de cola per assegurar-la contra el vent fred, i impresa en blanc i negre perquè la veiés tothom. Per descomptat que, per a aquells que no sabessin llegir, ell la llegiria en veu alta. Dues vegades.

Les veus van xisclar en estat de xoc. Tothom qui no s’hagués cregut les notícies abans, ara hi va acudir corrent, mentre el pregoner prosseguia la seva ària per sobre de les orelleres i els barrets de la gentada, anunciant un cop més i definitivament que totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys s’havien de registrar a l’institut el 20 de març, per procedir a un examen sanitari, i comprometre’s a tres mesos de servei governamental. Ah! I només podien portar quaranta quilos d’equipatge cadascuna.

Faltaven menys de dues setmanes.

Les veus van esclatar. Tothom (el rabí, el capellà, el venedor de tabac, els pagesos, els clients i les noies solteres) va començar a parlar al mateix temps, interrogant el pregoner, els policies, els guàrdies i entre ells.

—Quina mena de feina? I si es casen durant les dues properes setmanes? On les portaran? Com s’han de vestir? Què s’haurien d’endur?

Era una cacofonia d’especulacions confuses, barrejades amb indignació i angoixa. Aquesta ordenança no tenia res a veure amb animals de companyia, ni amb joies, ni amb anar de compres. No tenia sentit. Per què les havia de voler, el govern, les seves noies? La Lea va passar el braç al voltant de l’Edith. La Margie Becker va mirar la Zena Haber i va arronsar les espatlles. Què més podien fer? L’Helena Citron va deixar de jugar amb l’Aviva, i va ullar la seva germana Ruzinka, més gran i casada. L’Adela i la Deborah Gross estrenyien les mans.

LA CIUTAT MÉS GRAN I MÉS PRÒSPERA de la regió oriental d’Eslovàquia és Prešov, no més de setanta quilòmetres a l’oest d’on les noies Friedman i les seves amigues eren palplantades, estupefactes per l’anunci que els havia de canviar la vida tot i la seva joventut. Prešov tenia la població jueva més nombrosa de la regió des de principis del 1600, i era la seu de la Gran Sinagoga, a prop del centre urbà. L’edifici era enganyosament auster per fora, però en dimensions rivalitzava amb la catedral gòtica de la ciutat, l’església catòlica romana de Sant Nicolau.

Entre avets platejats i pins negres, les espires de la catedral perforaven el cel damunt de la plaça, al costat d’una font que commemorava el dia que van permetre que els jueus visquessin dins els murs de la ciutat, cent anys abans aproximadament. A la font de Neptú, un regal de Marcus Holländer, el primer jueu a instal·lar-se dins el recinte emmurallat, li havien concedit un lloc d’honor, i s’havia convertit en un espai d’encontre popular entre jueus i gentils. Però ja no. En altre temps, quan tenia setze anys, a la Magda Amster li hauria encantat asseure’s a somiejar vora l’aigua corrent de la font, on podia trobar-se amb la Sara, la seva millor amiga. Ara, el parc i el centre urbà estaven prohibits als jueus, i la millor amiga de la Magda s’havia traslladat a Palestina.

AVUI, AL CAPDAMUNT DEL CARRER HLAVNÁ, que encara és l’artèria principal que desemboca a la plaça, hi ha una cruïlla molt transitada amb quatre carrils i un dispositiu de semàfors complicat. A la dècada de 1940, aquesta cantonada era l’emplaçament del mercat, on els cavalls arrossegaven trineus o carros, i els venedors trotaven per davant de jueus i gentils per igual. Maldant per localitzar alguna reminiscència del passat, la filla de la Marta F. assenyala en direcció a aquesta carretera atrafegada. Hi ha un pas zebra on abans hi havia la casa on havia viscut la seva mare, amb la família nombrosa i ampliada. En una foto en blanc i negre esvaïda, la Marta F., de tretze o catorze anys, es veu a peu dret sobre la neu, mirant amunt cap a un passatge estret. S’assembla d’una manera esfereïdora a l’actual carrer Okruzná, que encara va cap al centre jueu de Prešov. La Marta somriu tímidament a la càmera, amb el seu millor vestit de sàbat, i podria molt ben ser que es dirigís a la sinagoga.

Avui en dia resulta confús recórrer els carrers recargolats de l’antic sector jueu de Prešov. Un mur atrotinat, marcat per artistes de grafit eslovacs, té quatre rengs de filferro espinós subjectes a uns posts de ferro rovellats al llarg del caire superior. A dins del tancat, sembla que hi ha més edificis en ruïnes amb la pintura espellifada i les finestres tapiades amb filferro, i es fa difícil imaginar aquest recinte quan acollia tres sinagogues, una escola infantil, un pati de jocs per a la canalla, una carnisseria kosher i una casa de banys. Mentre les filles de la Marta F. i de l’Ida Eigermann ronden pel pati, nosaltres localitzem la casa del cuidador de la sinagoga i truquem a la porta. Ve a obrir un home cepat de cara amable. El Peter Chudý té uns ulls enfonsats molt tristos, però gairebé no parla anglès. L’Orna li explica en un eslovac rudimentari que les seves mares eren de Prešov i anaven al primer comboi.

—La meva també! —exclama ell.

Al cap d’uns instants, som a casa seva, mirant fotografies de la Klara Lustbader, amb trenes i uniforme escolar. La imatge és d’una foto d’escola amb la Magda Amster.

Al cap de poc ja tenim accés a la Gran Sinagoga, una prova arquitectònica de la vitalitat de la comunitat jueva que en altre temps vivia i retia culte a Prešov. Aquest edifici allargat de dues plantes, i les seves dues torres, s’enlaira sobre el recinte enderrocat. A dins, el temple és tan bonic que talla l’alè. Sota un sostre de volta blau pàl·lid, amb una vora pintada amb dibuixos geomètrics i abstractes intricats d’estil moresc, penja una aranya de llautó cisellada. Formacions estel·lars decorades i estrelles jueves d’or contemplen des de les altures les feligreses assegudes a la galeria de les dones. Al terra principal, els homes resaven davant d’una Aron Hakodesh o Arca de la Torà de dos pisos d’alçària.

Klara Lustbader

(1808; Chudy)

Aquest és el museu jueu més antic del país, i els turistes que visiten la Gran Sinagoga, a dalt al sector de les dones, poden veure aparadors de la Col·lecció Bárkány, amb artefactes de la diàspora jueva medieval. Va ser aquí on el Giora Shpira es va plantar a la bimà (taula sacramental) i va llegir la Torà per celebrar el seu bar mitsvà; on la mare de l’Orna Tuckman, la Marta, potser resava a la galeria de les dones juntament amb l’Ida Eigermann, la Gizzy Glattstein, la Lenka Hertzka, la Magda Amster, i 225 dones joves més a punt per marxar de Prešov deportades.

També hi ha un llibre amb la llista de noms de les famílies de Prešov que no van sobreviure a l’Holocaust. Mentre en contempla les pàgines, la cara de l’Orna Tuckman, a peu dret, es reflecteix al vidre de l’expositor dessota l’estrella jueva.

—Això ho fa real —diu quan troba el nom dels seus avis, intentant contenir les llàgrimes—. Van existir.

COM QUE PROVENIA D’UNA FAMÍLIA DE CLASSE ALTA, la Magda Amster no era la mena de noia que s’havia d’encarregar d’anar a comprar menjar els dies de mercat. El dia de mercat, tanmateix, era una ocasió social vital, i després de la borrufada, tothom devia sentir-se una mica inquiet i anguniós, i amb ganes de sortir al carrer. La Magda Amster baixava del turó de casa seva tan feliç que desarmava la gent (amb les galtes delicades d’un rosa pàl·lid a causa del fred, i el coll llarg que s’acabava en un mocador teixit a mà), per anar a trobar la Klara Lustbader i unes quantes noies més que havia conegut a l’escola.

Ara que cap jueu o jueva de més de catorze anys podia assistir a l’escola, el dia de mercat era una de les poques ocasions que nois i noies podien trobar-se sense gaires adults que vigilessin les seves converses. El Giora Shpira, el germà de catorze anys de la Sara, la millor amiga de la Magda, era un sagal estudiós que s’agradava de la companyia de la Magda perquè el tractava com un germà petit. Les ulleres amb muntura negra del Giora encerclaven uns ulls lluents i intel·ligents, però ara, sense l’estructura formal de l’educació, el Giora i el seu germà petit, l’Schmuel, es passaven moltes hores estudiant a casa o fent feines ocasionals, i mirant d’evitar les malifetes. Els nois sabien el grau d’intel·ligència de cada una d’aquelles noies i en quins estudis excel·lia. Coneixien les seves famílies i els seus germans i germanes, i havien crescut jugant a la pesta amb aquelles noies, que ara s’afanyaven cap a la vida adulta.

A la plaça jueva davant de la Gran Sinagoga, els neologs (jueus reformistes), els ortodoxos i els hassids, que haurien d’haver estat travessant la plaça gelada lentament per començar la Mincha (pregàries de tarda), conversaven sobre el rumor. A Prešov, no s’havia anunciat formalment, encara. I per més que les notícies viatgen de pressa, no ho feien prou perquè un poble sabés què passava en un altre el mateix dia. A l’Eslovàquia Oriental, les notícies depenien dels pregoners.

No gaire lluny del centre, el sector jueu de Prešov era una fondalada poc profunda, protegida del vent de les muntanyes. Uns quants membres joves de la Gran Sinagoga ja havien fet cap a l’ajuntament per veure si hi hauria cap proclama. El Giora i l’Schmuel van tenir la mateixa idea, i van passar pel costat dels homes, apressats cap a la plaça.

Costava de creure que, just dos mesos abans, el Giora havia celebrat el seu bar mitsvà al grandiós edifici de dues plantes, i també la seva majoria d’edat a casa de la Magda Amster amb quaranta dels seus millors amics i companys d’escola, nois i noies. La família Amster sempre es mostrava generosa, i els vincles entre els pares del Giora i els de la Magda encara eren més estrets, a causa de l’amistat íntima de les seves filles. Ara, aquelles mateixes noies es veien amenaçades amb els serveis al govern. El Giora se sentia protector i alarmat alhora, mentre ell i el seu germà s’afanyaven cap al carrer Hlavná, més enllà de la botiga de cotilles de Gizzy Glattstein, on una noia polonesa, l’Ida Eigermann, havia trobat feina.

L’Ida havia fugit de Polònia el 1940, i havia deixat la família enrere a la ciutat de Nowy Sącz, on ara hi havia un gueto. L’Ida primer s’havia amagat a prop de la frontera polonesa, a Bardejov. Allà, vivia amb l’oncle i treballava a la seva carnisseria kosher. Al carrer Klástorská, davant per davant de la carnisseria kosher, hi havia la sinagoga del Bikur Cholim. A la galeria de les dones del pis superior, l’Ida probablement seia al costat de la Rena Kornreich, que també s’amagava a casa del seu tiet a l’altre costat de la cantonada. No hi ha dubte que les dues refugiades poloneses ja es coneixien abans que la Rena es traslladés a Humenné. L’Ida Eigermann tenia galtes de poma i uns cabells negres llisos, que es cargolava per apartar-se’ls del front. Es passava els dies prenent mides a les dones jueves de classe mitjana i alta de Prešov, per vendre’ls faixes i diversos tipus de roba interior.

Més enllà de la botiga de cotilles, baixant el turó en direcció a la catedral, on s’erigia l’estàtua de Neptú, la Magda Amster potser reflexionava sobre la seva vida, tan jove encara, al límit de la plaça de la ciutat... on ja no s’admeten els jueus. Enyorava l’escola, enyorava tenir un gat. I sobretot, enyorava la Sara, la germana del Giora Shpira. La Sara estava tan decidida a anar a Palestina que, quan el seu pare li va denegar el permís, va començar una vaga de fam. La Magda no va rebre la chutzpah perquè es matava de gana o per desafiar els desitjos del seu pare, i l’havien deixat enrere. La germana i el germà de la Magda, més grans, ja havien marxat cap a Palestina també. La Magda va comprendre que el seu pare volia que almenys una filla es quedés a casa: com que era la més xica, va comprendre que era el seu deure. Amb tot, encara sospirava per la companyia de la seva millor amiga, i del seu germà i la seva germana. El pare li havia promès que, al cap d’ uns quants anys, quan fos més gran, podria visitar Palestina. Però, per a una adolescent, uns quants anys són tota una vida. El vent li fuetejava la cara i li feia plorar els ulls. L’únic motiu per somriure era veure el Giora i l’Schmuel corrent turó avall cap a ella, agitant una carta. El vent va intentar emportar-se aquells papers prims quan els hi van donar, però la Magda, amb les mans enguantades, va estrènyer ben fort l’última carta a casa de la Sara:

Viure és una meravella simplement. El món és absolutament perfecte. Seré enmig de la seva felicitat, en la qual es rabeja i amb la qual s’enriqueix tant i tant. Obtinc satisfacció del meu treball, i cada extremitat canta les seves cançons. Després d’uns quants dies de pluja, els cels tornen a ser feliços, blaus i profunds, molt més amunt que les cases grises. Tot d’una, sobre les roques, apareixen verdures, flors de tots colors, falgueres fetes amb cabells de donzelles. Tot està refrescat, satisfet, primaveral, i jo també soc feliç i adoro estar viva!

Va ser un moment de somieig que va esmicolar el batec del tambor del pregoner de Prešov, que anunciava les mateixes noves que l’Edith i les seves amigues sentien a Humenné. Alguns membres de la comunitat jueva de Prešov van tornar corrent cap a la sinagoga a informar els ancians, mentre les adolescents s’obrien pas entre la gernació per llegir la proclama enganxada amb cola al costat de l’ajuntament. Les mateixes notícies s’enganxaven, i simultàniament les proclamaven els pregoners per tot Eslovàquia, repicant campanes de llautó o picant tambors. L’única diferència entre les distintes municipalitats era el lloc on havien d’acudir les noies: a la caserna de bombers, l’escola, l’oficina de l’alcalde o la parada de l’autobús. La resta de la informació era la mateixa:

Totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys s’han de registrar... el dia 20 de març...

—Per què s’emporten noies? —va preguntar el Giora Shpira.

Aquesta pregunta, se la formularia la resta de la vida.

Capítol 3

Per quina raó comença Heròdot la seva grandiosa descripció del món amb allò que, segons els savis perses, només és un tripijoc de segrests de noies?

—RYSZARD KAPUŚCIŃSKI

Divendres, 13 de març de 1942

L’EDIFICI AMB COLUMNES, GRIS I ADUST, del Departament de Finances estava situat al xamfrà oposat a un dels més bonics de Bratislava, construït el 1890. L’edifici d’art noveau, dissenyat per l’arquitecte austríac Josef Rittner, a la dècada de 1940 era la seu del Ministeri de l’Interior sota la presidència de Josef Tiso. Pensat originalment per acollir l’exèrcit de l’Imperi austrohongarès, era el lloc on giraven els engranatges del Partit Nacional Eslovac. Amb vistes a les ribes del Danubi, i decorat amb cascos romans antics a les quatre cantonades de les múltiples cúpules i arcades que tenia, era un tribut al passat ric i ornamentat de l’imperi. El Departament de Finances tenia la seu en una construcció més minimalista, amb una pàtina déco dels anys vint. Encaixat entre aquestes dues construccions incongruents, el pont de Francesc Josep s’estenia per damunt del Danubi.

Avui en dia, encara es poden veure pescadors asseguts al llarg de les ribes, al costat de petits focs encesos enmig de la boirina del riu, mentre els troleibusos repiquen als carrers de sobre. Algunes coses han canviat. El Departament de Finances ara és el Ministeri de l’Interior. Hi ha un centre comercial carrer avall i una avinguda de tres carrils. Però la mateixa escala ampla mena a la portalada de fusta treballada de nou metres d’alçària, amb poms de llautó com l’urpa d’un gegant. A l’interior, just a la dreta d’un vestíbul de marbre, un elevador paternòster es desplaça sobre la seva cinta contínua d’eficàcia burocràtica des que el van instal·lar a la dècada dels quaranta. Aquest elevador sense portes no atura mai el seu cicle incessant de cubicles en moviment. Igual com l’oració del parenostre, va rebre el nom del seu destinatari; l’elevador es mou com els grans d’un rosari a la mà d’algú. No és pas que ajudi ningú a resar abans d’entrar a dins. Molta gent ha perdut la vida o una extremitat en aquests arxivadors humans, però era el mitjà de transmissió d’aquella època. I aquest paternòster és un dels pocs de la seva classe que queden a Europa.

El ministre de Transport i cap del Departament Jueu, el doctor Gejza Konka, hauria après amb excel·lència la tècnica d’entrar dins de l’armari ascendent mentre es movia, i s’hauria acostumat als espetecs de la fusta, queixant-se del seu pes mentre el portava al pis de dalt, on el ministre de Finances estava enfeinat calculant els costos d’allotjar els jueus de bell nou.

En tant que cap del Departament Jueu, el qual havia ajudat a crear personalment l’estiu de 1941 amb el ministre de l’Interior, el feixista Alexander Mach, Konka no sols era responsable de planificar la deportació de les noies, sinó també d’organitzar els enviaments en tren. Com que el finançament i la rendibilitat dels costos no era del seu departament, i tenint en compte que hi havia costos que calia considerar (menjar, allotjament, guàrdies, combustible), havia de visitar tot sovint el ministre de Finances. El govern eslovac pagava cinc-cents reichsmark (l’equivalent actual de dos-cents dòlars dels Estats Units) per «allotjar» els jueus a Polònia. L’eufemisme de «reallotjar», definit a la Conferència de Wannsee, era «evacuar». El significat dels dos termes era el mateix. De fet, en una ordre de comanda de Zyklon B (el gas que utilitzaven per executar jueus i altres «subjectes indesitjables»), la terminologia real per demanar cinc tones d’aquest gas era «materials per a la reubicació de jueus».

El 1941, després que els eslovacs accedissin al requeriment d’Alemanya d’enviar-hi vint mil treballadors eslovacs, va ser Izidor Koso, cap de les cancelleries del president Tiso i del ministre de l’Interior Mach, qui va suggerir als alemanys que, en comptes d’eslovacs, agafessin jueus. El dispositiu per aplegar vint mil «persones» físicament aptes entre els divuit i els trenta-sis anys, per construir edificis per a jueus als quals «s’ubicaria de manera permanent» a Polònia, va començar el 1941. A pesar de tot, conscients que no en podrien subministrar la quantitat que els exigien els alemanys, Koso va insistir a abaixar l’edat fins als setze. Que les primeres cinc mil persones físicament aptes del contingent haguessin de ser totes noies no va quedar mai estipulat en cap document. Va ser a la Conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, quan el comissari/suplent Reich Protector, SS Reinhard Heydrich, i el seu assistent d’aleshores, Adolf Eichmann, van perfilar clarament «una tasca operativa sense parió en la història». En una dramatització de les transcripcions recuperades que es van produir durant la Conferència de Wannsee, els homes de la Schutzstaffel (SS) i els polítics seien al voltant d’una gran taula de roure, mentre discutien la destrucció de la jueria europea, perfilant la Solució Final amb una manca d’emocions encallida. Entre els eufemismes que es van proposar, va sorgir «l’oportunitat» que oferien als jueus de «treballar» (treballar fins a la mort). Era per a aquesta «oportunitat» que l’Edith i les seves amigues estaven a punt de registrar-se.

Les reunions que van dur a la decisió fatídica de deportar noies jueves solteres probablement es van celebrar darrere de portes tancades i sense estenògrafes.

Qui va instigar aquesta idea? Provenia d’Adolf Hitler i Hermann Göring, o de Heinrich Himmler? Només sabem del cert que entre els sospitosos habituals d’haver dissenyat el pla a Eslovàquia hi hauria el capità de les SS Dieter Wisliceny; Alexander Mach, antic cap de la Guàrdia Hlinka i actual ministre de l’Interior; el primer ministre Vojtech Tuka; Izidor Koso, i d’altres. No hem trobat el doctor Gejza Konka entre aquest grup eminent de feixistes. Home amb cara d’acer, calb i de mirada dura, Konka no figura en cap fotografia de grup efectuada en aquest període, ni tampoc se n’escriu res regularment. Però el seu nom sorgeix i desapareix dels registres històrics, i surt a prou documents per posar-li un interrogant molt important.

Tots els presents en aquestes reunions a porta tancada haurien estat d’acord que l’arianització d’Eslovàquia era d’una importància primordial, però encara hi havia uns quants obstacles en el camí del Partit Nacional Eslovac: la llei i el Vaticà.

En primer lloc i més important, era il·legal deportar ciutadans jueus perquè encara se’ls considerava ciutadans. El Parlament eslovac havia d’aprovar una legislació que ho fes legal, però encara no s’havia presentat un projecte de llei per debatre’l. La proclama deia que les noies es presentessin per treballar: no se les deportaria enlloc, se’ls oferiria «l’oportunitat» de treballar per al govern. No cal dir que les normes legals no preocupaven a cap dels homes que tramaven aquest pla encobert. Per a Alexander Mach, el vot era una mera formalitat. Quan finalment es va aprovar la mesura, més de cinc mil noies i uns quants milers d’homes joves ja devien ser a Auschwitz. No és estrany que el Tercer Reich alemany es referís al govern eslovac com un «Estat titella».

Però així com canviar la llei va ser un impediment senzill, l’objecció del Vaticà enfront de la deportació dels jueus va resultar més problemàtica. Amb gran decepció tant del govern eslovac com de l’alemany, el novembre de 1941 es va filtrar el pla d’enviar jueus als camps de treball. Com a resposta directa, el papa Pius XII va enviar immediatament un emissari, Luigi Maglione, per reunir-se amb els ministres eslovacs i lliurar el missatge de la Santa Seu: no s’havia d’obligar els ciutadans jueus a anar a camps de treball.

—No és cristià —va declarar.

Actuar contra la Santa Seu era un assumpte greu, sens dubte. Molts d’aquells ministres eren catòlics devots. Fos com fos, el Vaticà no s’havia oposat amb fermesa al Còdex Jueu, així que els cervells de la reubicació de jueus no se sentien obertament afectats. I més important encara, el president d’Eslovàquia era capellà, a més de feixista. Fins a quin punt podia parlar seriosament el Vaticà si no havia renyat públicament el president Tiso?

El primer ministre Tuka mantenia la seva expressió de dolor constant, darrere aquelles ulleres de muntura rodona que li donaven un aire de sorpresa permanent (com si patís gasos intestinals), mentre que Alexander Mach, amb aquell seu atractiu diabòlic, treia foc pels queixals. Com s’atrevia a desafiar-los, el Vaticà! L’ètica vaticana no afectava en absolut el Partit del Poble Eslovac. El seu president era un mediador entre els homes i Déu, no entre els jueus i Déu. Els protocols obstaculitzaven l’eficiència.

El Vaticà va aixecar un dit amenaçador, i va insistir que s’incloguessin avisos d’advertència per als jueus que es convertissin i accedissin al bateig. Aquelles persones que fessin feines importants per a l’Estat d’Eslovàquia, com ara propietaris de fàbriques, pagesos i mecànics, també haurien de quedar exempts del «reallotjament». La famosa caritat cristiana no incloïa els jueus pobres.

Enviar els jueus als camps de treball en teoria havia d’estalviar diners al govern eslovac, un plantejament basat en l’espasa de doble tall de la propaganda, atès que el govern va proclamar que la pobresa dels jueus els convertia en una càrrega per a l’Estat (fins i tot mentre insistien que els jueus es feien rics a costa dels gentils pobres). La paradoxa, la van passar per alt. Als economistes a fora del govern, que ja havien desaprovat la teoria de l’estalvi, també els van deixar al marge. Alexander Mach tenia un economista personal, Augustín Morávek, president de l’Oficina Central d’Economia, que manipulava les xifres convenientment, sense prestar atenció a una anàlisi profunda dels costos, que, a més de les despeses de reunir i transportar els jueus, hauria d’haver calculat també el de l’atenció a les treballadores. I si es posaven malaltes? I les haurien d’alimentar, no? Les noies, si més no, no mengen gaire.

ÉS CLAR QUE LA TRAÏCIÓ ECONÒMICA definitiva va ser que Mach i els seus esbirros s’havien aproximat a l’Oficina Principal de Seguretat del Reich (OPSR) respecte a la possibilitat d’emportar-se jueus eslovacs el juny de 1941. Llavors, el març del 42, el primer ministre Tuka va dir al Parlament eslovac que «representants del govern alemany havien manifestat el desig d’emportar-se tots els jueus». El cost de la «reubicació» seria de cinc-cents reichsmark per jueu. Els alemanys no pagaven la seva feina d’esclaus; obligaven els eslovacs a pagar-los per endur-se les treballadores jueves esclaves. Hom es pregunta si el cost sufragat per cada jueva era una partida més inclosa en el pressupost total.

El Departament de Transport, dirigit pel doctor Gejza Konka, devia patir per cada detall, fins i tot per quina mena de vagons transportarien un miler de «persones» a través d’un terreny escabrós amb revolts muntanyosos de ferradura. Els vagons de bestiar serien els més efectius en els costos: els alemanys ja havien mesurat els vagons de bestiar, i havien estimat que n’hi podien caber el doble que de cavalls o vaques. Traslladar mil persones requeriria almenys vint vagons enllaçats. Això no era un tren només: era tot un transport.

Era una tasca hercúlia. No sols el tren hauria d’arrossegar vagons de bestiar, sinó que també necessitarien autobusos per portar les «persones» de viles apartades a uns espais centrals on poguessin reunir i retenir les treballadores, fins que se n’hi acumulés una quantitat apropiada i el trasllat als camps de treball fos eficaç en relació amb el cost. També necessitarien una estació de tren que, a més de la línia en funcionament, pogués encabir vint vagons de càrrega com a mínim. A la regió oriental d’Eslovàquia, aquesta estació era Poprad, una vila xica on la via ferroviària de sud-est a nord-est es podia intercanviar sense aturar els serveis regulars. Un cop escollida l’estació, Konka encara necessitava un lloc on reunir la gent. A Poprad hi havia dues grans barraques de dues plantes de l’exèrcit amb una tanca al voltant segura. Problema resolt.

AVUI, ALLÀ HI HA unes vies velles i atrotinades cobertes d’herbes i esbarzers, que discorren pel costat de les vies actives de Poprad. A menys de mig metre de les barraques on al principi van hostatjar les noies, aquesta via fora de funcionament porta a una zona d’emmagatzematge on hi ha vagons rovellats apartats de la línia principal. A la distància, les muntanyes amb cims nevats de l’Alt Tatras perforen el cel.

Probablement també van planejar assegurar-se que els primers enviaments provinguessin de zones rurals. En primer lloc perquè, si es produïen errors, atraurien menys l’atenció. En segon, si esclatava una protesta o un aldarull, la Guàrdia Hlinka podria encarregar-se de la resistència sense gaire publicitat. El govern no volia alarmar ningú. Tenint en compte que el Parlament eslovac encara no havia aprovat una llei que legalitzés la deportació de jueus, tot havia de semblar tan normal com fos possible. És clar que, oficialment, no deportaven ningú, ells. Els documents del govern es referien a les noies com a treballadores amb «contracte».

AIXÍ, DONCS, QUAN ES VAN CONVERTIR en l’objectiu, les noies solteres? Qui ho va suggerir? Aparentment, no se’n pot culpar ningú en concret, però és evident que van ser uns homes els qui van prendre la decisió. Van esclafir a riure quan es van inventar la raó oficial per al primer comboi: procurar la força de treball per «construir allotjaments» per a més treballadors jueus? Qui transporta 999 noies per treballar en un complex de construcció? En un moment determinat, es va filtrar la notícia que les noies treballarien en una «fàbrica de sabates». En aquella època, Eslovàquia era un dels fabricants de sabates més importants del món, i la Companyia de Sabates T. & A. Bata era una de les empreses que més gent contractava a tot el país. De fet, hi hauria una fàbrica de sabates relacionada amb Auschwitz-Birkenau, i malgrat que no hi treballés cap d’aquelles 999 noies (que jo sàpiga), la fàbrica naturalment era propietat de Jan Antonín Bata. La idea que les seves filles anessin a treballar a una fàbrica de sabates va aplacar en bona part la preocupació de la gent. Va ser un truc com un joc de mans, i el govern jugava amb una baralla marcada.

La implementació era la fase següent de l’inevitable. Els alemanys ja havien resolt que la millor manera de deportar centenars de persones era en vagons prèviament usats per al transport de bestiar. Konka i els seus col·laboradors hi estaven d’acord. ¿No van tenir en compte el fred i el vent que sofririen les noies als vagons de bestiar, especialment si anaven amb vestits i faldilles, i havien de travessar les muntanyes de Tatra i els Carpats el mes de març? A qui se li va ocórrer que les noies es registressin el dia del sàbat? O de posar dues galledes a cada vagó, una amb aigua per beure i l’altra, buida, per utilitzar-la com a latrina? No se’ls va ocórrer que algunes noies podien tenir el període menstrual? Per descomptat que no! Això era una estratègia de guerra, que aviat faria metàstasi i es convertiria en un genocidi. La logística dels transports era vasta, però, a l’hora d’implementar-la i aprovar-la de manera factual, cap d’aquells homes no va pensar en les seves filles? Germanes? Cosines? No n’hi va haver cap que s’aturés i pensés: «Això no va pas com jo m’esperava. Això és molt més lleig. Fastigós. Això va de noies».

AL MINISTERI DE L’INTERIOR no hi havia paternòsters; l’edifici era massa vell per tenir elevadors, així que el doctor Gejza Konka havia de pujar les escales per arribar al seu despatx. En una sala revestida de roure, per l’intercomunicador devia ordenar a la secretària que li portés els darrers documents que requerien la seva signatura. Acabades de picar sobre paper de ceba prim com seda, situades entre fulls de paper carbó per a les còpies en triplicat, les ordres van arribar al seu despatx per a l’aprovació final.

Ignorant el fet que les «persones» que deportarien en realitat serien dones, joves i solteres, va repassar els documents buscant errades tipogràfiques:

Bratislava-Patrónka, estació ferroviària de Lemec, amb capacitat per a 1.000 persones.

Sered’: el camp de treball de Sered’, l’estació ferroviària de Sered’, vora el riu Váh, amb capacitat per a 3.000 persones.

Nováky: campament de jueus, estació ferroviària de Nováky, amb capacitat per a 4.000 persones.

Poprad: estació ferroviària de Poprad, per a 1.500 persones.

Žilina: l’estació ferroviària de Žilina, per a 2.500 persones.

Originalment, els eslovacs van planejar traslladar cinc mil jueves en cinc dies: una tasca monumental que ni tan sols els nazis no havien acomplert fins aleshores. El document que Konka estava a punt de signar encara era més agosarat: confirmava la deportació il·legal de dotze mil «persones». Quan es preparava per firmar el document, l’inquietava l’opinió del Vaticà? Segur que uns mesos abans n’estava convençut, de la qüestió jueva, però ara que el seu nom figurava al document, no va sentir cap escrúpol moral fent-li coïssor a la consciència? Si no li importava el parer del Papa sobre l’assumpte, li importava el de Déu, potser?

El Departament 14 (el Departament Jueu) només disposava de dues setmanes per polir els detalls finals i emprendre la deportació més nombrosa d’éssers humans de la història. D’altra banda, el Totpoderós havia creat el cel i la terra en set dies. Res era impossible.

Darrere l’oficina del despatx, del Danubi congelat, s’elevava una boirina. Mentre alçava la ploma estilogràfica sobre el paper que estava a punt de signar, Konka probablement creia que la trajectòria de la seva carrera estava en el curs correcte. Pitjant el plomí de l’estilogràfica sobre el paper, va escriure: «En nom del ministre doctor Konka», i així va segellar el destí de milers de dones joves.

Tot i que aquesta firma ja li assegura un lloc en els annals de la infàmia, al cap de poques setmanes Konka gairebé va desaparèixer dels registres històrics, i el va substituir com a cap del Departament Jueu el seu ajudant principal, el famós Anton Vašek. Un buròcrata corrupte passat de pes i pagat de si mateix, que seria conegut com el «Rei dels Jueus», Vašek estava encantat d’acceptar suborns, vendre excepcions als que licitaven més amunt, i refusar-les als jueus eslovacs que li pagaven prou. Mentrestant, a excepció de la signatura, Konka pràcticament s’esvaeix al cap de poques setmanes que el primer enviament fes història, de manera molt semblant als milers d’adolescents i noies deportades.

Capítol 4

La història ha decebut gairebé totes

les persones normals i corrents.

—MIN JIN LEE

L’EMMANUEL FRIEDMAN SE SENTIA ORGULLÓS de la intel·ligència de les seves filles, i volia que estudiessin i arribessin a ser professionals amb estudis (la Lea, advocada; l’Edith, metgessa), per tal que poguessin controlar les seves vides. Els homes amb els quals l’Emmanuel pregava normalment s’adherien a les antigues instruccions del Talmud, segons les quals les dones s’havien de quedar a casa a treballar de mares, i el renyaven perquè volia que les seves filles estudiessin. L’Emmanuel, que era un defensor apassionat del dret a l’educació que Déu havia concedit a les dones, va canviar diligentment de sinagoga i va buscar un lloc de culte més liberal. Va ser el Còdex Jueu contra l’educació el que va obligar l’Edith i la Lea a abandonar el somni d’assolir una carrera professional. La Manci Schwalbova, una dona encara jove, havia estudiat molts anys per arribar a metgessa, i només li faltava un examen per aconseguir-ho. Llavors van aprovar el Còdex i ja no li van permetre que fes l’examen final.

A l’Emmanuel i la Hanna Friedman els preocupava que les seves filles ni tan sols poguessin acabar els estudis superiors a l’institut. Com podrien triomfar a la vida si ni tan sols podien obtenir el diploma de l’institut? ¿I ara se n’havien d’anar a treballar precisament per al govern que els havia robat el dret a l’educació?

La Lea Friedman era dos anys més que gran que la seva germana Edith.

La canalla de la família Friedman, pels volts de 1936; d’esquerra a dreta: el Hermann, l’Edith, la Hilda, la Ruthie, la Lea i la Ishtak.

L’ÚNICA NOTÍCIA BONA VA SER QUE el govern va prometre exempcions a les famílies propietàries d’empreses essencials per a l’economia i l’esforç de guerra, i els Friedman en teoria n’eren una. Hi havia unes quantes famílies afortunades més. Les netes del Chaim Gross, l’Adela i la Deborah, també se suposava que n’havien de quedar exemptes. Quan la família Gross va declarar que la Deborah ja era prou gran per casar-se amb el Martin Grosman, confiaven a garantir-li una exempció doble, gràcies al marit, a més del seu avi. Als divuit anys, l’Adela no gaudia d’aquesta doble seguretat.

A pesar de la seva bellesa extraordinària, l’Helena Citron encara no s’havia casat, i la seva família no era rica. No hi hauria exempcions per a la família Citron. Llevat que es casés immediatament, l’Helena hauria d’anar a treballar per al govern. La seva germana gran, la Ruzinka Grauber, estava casada i tenia un fill; la Ruzinka no corria cap perill.

La Hanna Friedman va rebregar el davantal i va arrufar el front. Les exempcions eren un alleujament molt benvingut en les famílies importants per al govern, però els veïns de la Hanna també tenien filles. Què els passaria, a les amigues de l’Edith i de la Lea? La Zenska Haber; la Margie Becker; la noia dels cabells ros maduixa, l’Anna Herskovic, que era una criatura delicada no apta per treballar en una fàbrica ni en un mas? ¿I què, l’Annou Moskovic, de naturalesa dolça i cara grassona, que sempre trobava una excusa per treure el cap a casa dels Friedman el dia que feien pa? L’Annou adorava el pa de la senyora Friedman. I la Irena Fein, ¿quedaria exempta perquè treballava a la botiga de fotografia i ajudava la família amb el seu sou? Per què no es podien quedar totes aquí i treballar per al govern des de casa? La Hanna s’anguniejava i treia foc pels queixals, mentre les seves filles endreçaven havent sopat. El dia de fer pa, n’hauria de fer una mica més que de costum, i coure’n una barra trenada de més per a l’Annou.

Assegut vora la llar, l’Emmanuel mirava la cara amoïnada de la seva dona. No hi havia cap dubte que les seves filles ja eren «prou madures» per anar a treballar.

—La Lea ja té els documents per viatjar a Hongria —va recordar la Hanna al seu marit—. Deixa que es quedi allà, on hi ha una mica més de calma. Quan la Lea ja hi sigui, l’Edith es pot esmunyir per la frontera i reunir-se amb ella. Val més que marxin lluny d’aquí que no que vagin a treballar.

L’Emmanuel no aprovava escapolir-se dels mandats legals imposats pel govern.

—És una llei —va remarcar a la seva esposa.

—Una llei dolenta.

—Però és una llei.

I que un jueu transgredís la llei no era pas el mateix que si ho feia un gentil. Li feien por les ramificacions.

La discussió dels Friedman sobre aquell fet particular era un microcosmos dels dilemes als quals s’enfrontaven molts pares i mares jueus per tot Eslovàquia. La neu, que ja no era verge i blanca, s’havia tornat grisa i bruta. Els pins, carregats ara de gel, es veien obligats a vinclar-se i a trencar-se sota un vent impietós. Els sastrugi (dunes de gel) conformaven el paisatge. Serps de neu s’ondulaven sobre la terra gelada. Castelleres de tempesta enormes lliscaven a través del firmament nocturn per damunt de la frontera hongaresa, dirigint-se cap al Front Oriental.

Cap jueu no va dormir bé aquella setmana.

A PREŠOV, A L’ADOLF AMSTER li havien assegurat que, en tant que propietari d’una empresa important, obtindria exempcions per a la seva família: la Magda no correria cap risc. També se suposava que se n’escaparien els Hartmann, que dirigien una explotació lletera essencial. Tal com parlava alguna gent, s’hauria dit que tothom gaudiria d’exempcions. Propietaris de fàbrica, artesans de categoria i pagesos: qualsevol família que tingués un negoci econòmicament viable i important per al suport del govern eslovac obtindria permís per quedar-se les filles a casa.

Els documents que autoritzaven les exempcions no eren pas pocs, i les secretàries del ministeri a Bratislava en devien picar a màquina un pilot amb diligència. Però el procés no tenia res de senzill, i la burocràcia governamental, que no és mai gaire eficient, en aquell cas encara va esdevenir més lenta. Quan la notícia del servei laboral obligatori va arribar a Roma, el Vaticà va enviar un altre representant aquell mes de març per intercedir a favor dels jueus. Per contrarestar la pressió del Vaticà, Eichmann va enviar a Bratislava la seva mà dreta, un «assessor especialista en assumptes jueus» una mica rodanxó, l’SS Dieter Wisliceny, que havia de col·laborar per assegurar-se que el primer transport de jueus «oficial» partís sense cap obstacle. Wisliceny va consultar amb Konka les dificultats que sorgien per implementar la deportació del primer miler de noies, però Konka estava convençut que el seu pla grandiós per transportar cinc mil noies en cinc dies era assolible.

La Llista de Noies de la ciutat de Humenné, amb les dates de naixement i les adreces. La Lea i l’Edith són els números 15 i 16. Les marques impliquen que es van registrar.

FOTO PER CORTESIA DE JURAJ LEVICKY.

Inconscient del caos polític que estaven provocant les exempcions, els pares jueus van confiar que el govern els lliuraria els documents promesos abans que les seves filles haguessin de presentar-se a treballar. La Hanna Friedman esperava el correu angoixada dia rere dia. Agafava espontàniament les filles i les abraçava: acariciava els cabells a la Lea i pessigava les galtes a l’Edith, i cantaven cançons totes tres mentre enllestien la feina. El Chaim Gross va ordenar als treballadors que connectessin una línia telefònica amb el Ministeri de l’Interior. El casament de la Deborah es va avançar. Com que a més havia patit artritis reumàtica juvenil, segur que la disculparien d’anar a treballar. Però què passaria a la seva altra neta, l’Adela?

L’alcalde de Humenné va donar garanties a les famílies jueves que considerava vitals, però, sense la documentació oficial del ministeri, les seves afirmacions no significaven res. L’Emmanuel Friedman coneixia els funcionaris que treballaven al govern regional des de feia anys, però, en referència a les exempcions, estaven tan confosos com ell. Ningú sabia quan se suposava que arribarien. L’única cosa definitiva era que l’advertència severa es repetia per tota la ciutat: si el nom d’una noia era a la llista i no es presentava al registre, l’arrestarien.

Aquesta fotografia la van fer en una escola privada per a noies de Prešov, probablement el 1938. La segona noia de la fila posterior és la Klara Lustbader. A la fila del davant, asseguda a l’extrem dret, hi ha l’amiga del Giora Shpira, la Magda Amster.

Existia una llista de noms?

Existia, efectivament.

QUAN ALEMANYA ES VA ANNEXIONAR ESLOVÀQUIA, els jueus van convocar els consells, per defensar les seves comunitats, és clar. En realitat, aquests consells no tenien poder ni responsabilitats, a part de recollir informació sobre la població jueva local. Aquests censos al principi semblaven paperassa burocràtica inofensiva, però les dades s’aplegaven per motius molt més reprensibles, i al capdavall havien de permetre que la Guàrdia Hlinka es mobilitzés contra la jueria eslovaca. Això va ser una pirateria informàtica a l’estil dels anys quaranta implementada per part del govern. Les llistes regionals eren alfabètiques i incloïen dates de naixement i adreces domiciliàries. L’únic que havia de fer la policia era presentar-se a una casa o un pis que aparegués a la llista i arrestar la noia en qüestió (tret que el nom tingués la marca preceptiva que l’excloïa de la llista).

El matí del 20 de març de 1942, el Brody Sloboda va sortir del seu pis a la mateixa hora que un funcionari civil gentil veí seu.

—Mal dia per ser jueu —va rondinar l’home dirigint-se al Brody.

—I per què? —li va preguntar ell.

—Veus això? —Li va ensenyar una llista amb els noms de les noies.— Avui s’emporten les noies jueves a un camp de treball.

Al capdamunt de la llista hi havia el nom d’una cosina del Brody, la Judita Hassova.

—Fes-me un favor —va exclamar el Brody—. Guixa aquest nom.

L’home va agafar el seu llapis i va traçar una ratlla al nom.

Setanta-cinc anys més tard, el fill de la Judita, l’Ivan Sloboda, encara es pregunta si la seva mare va ser la causa que, al primer comboi, només hi anessin 999 dones.

—Potser era la número mil, la meva mare?

Però potser hi va haver algun motiu molt més sinistre per la configuració de la xifra 999.

Capítol 5

La Tet: ?

9: REPRESENTA BENEFICÈNCIA OCULTA, INVERSA.

OBSESSIONATS AMB MISTICISMES OCULTS, els dirigents del Tercer Reich no deixaven passar cap pràctica a l’abast per assegurar-se la victòria. Himmler era un astròleg apassionat; a Goebbels, el fascinava Nostradamus i compartia la seva interpretació de les prediccions amb Hitler, que hi estava «molt interessat». A la dècada de 1940, el Reich comptava amb «científics» astròlegs, parapsíquics, i amb una divisió Nostradamus virtual, molt enfeinada interpretant les profecies per predir l’enfonsament de França i de tot Europa.

—Alerta! No ensenyeu Nostradamus a ningú! —advertia Goebbels als seus confidents.

És interessant remarcar que Nostradamus utilitza el número 999: «Al judici, encara que hi hagi 999 homes que condemnin un home, si un de sol el defensa, se salvarà». No hi hauria ningú que defensés les nostres 999 noies.

L’ús per part de Hitler de mitologia pagana per manipular les masses està ben documentat, i com més «cosmobiòlegs» donaven suport a la ideologia nazi, més es convencien els màxims dirigents que «qui hi entra en contacte, posa la màgia en marxa». Himmler considerava l’astrologia un assumpte «científicament justificat i absolutament acurat», de manera que no és estrany que tingués el seu propi astròleg, Wilhelm Wulff, amb el qual va establir una dependència tal que, el 1944, feia servir les estrelles per planificar les decisions i estratègies militars. Els darrers dies del Reich, el cap de la intel·ligència estrangera de les SS s’adreçava a Wulff «per saber què faria Himmler a continuació» (que aleshores era la segona figura amb més poder del Reich).

La pràctica de la numerologia prové dels grecs antics i del matemàtic Pitàgores, i encara més enrere, de Babilònia i el sistema caldeu. Els astròlegs sovint utilitzen la numerologia, i tenint en compte l’amalgama dels nazis entre Nostradamus, la mitologia pagana i l’astrologia, hom s’ha de preguntar si algunes d’aquestes pràctiques van influir en l’ús del número 999, atès que el primer transport a Auschwitz el va ordenar Himmler personalment.

El 3 de març de 1942, Himmler va visitar Ravensbrück per tal de discutir la nova directriu sorgida a la Conferència de Wannsee (la creació de camps d’extermini per als jueus) amb Max Koegel, el comandant de Ravensbrück. Per què va introduir Koegel en aquesta conversa? Ravensbrück era l’únic camp de concentració alemany per a dones, i per més que no tenim cap prova concreta que la directriu hagués d’apuntar a les noies en primer lloc, Himmler ja sabia, ho havia decidit pel seu compte, que el primer comboi des d’Eslovàquia seria de dones joves. El problema era que, a Ravensbrück, ja hi havia cinc mil presoneres, i no era prou gran per acollir-ne més. S’havia de crear un altre camp per a dones. A Auschwitz.

Quan es va assabentar del pla de Himmler, el comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss, va ordenar que traguessin tots els presoners dels blocs 5-10. Abans, aquests blocs allotjaven vint mil presoners de guerra russos (PDG), la majoria dels quals el març del 42 ja havien mort o els havien matat. Els nou-cents homes que encara eren vius, els van reubicar als antics estables de la cavalleria polonesa, a cinc quilòmetres de distància. L’únic que calia fer llavors era construir una tanca divisòria entre el camp dels homes i el de les dones, i trobar una supervisora femenina.

Johanna Langefeld, una membre de les SS de quaranta-dos anys, era l’elecció perfecta. Havia treballat a Ravensbrück des de 1939 i havia establert una relació de treball amb Himmler feia anys, de manera que ell sabia que es podia refiar de la capacitat organitzativa de Langefeld per crear el nou camp de dones. Ella creia que reformar les presoneres implicava càstigs corporals d’un tipus que avui en dia classificaríem com a tortura, però era una defensora aferrissada de les presoneres que treballaven subordinades a ella quan li agradaven. Les noves estratègies establertes a la Conferència de Wannsee i per Himmler no eren secretes entre els membres de les SS; en tant que supervisora del camp de dones a Polònia, Langefeld devia saber que les dones jueves sota el seu control s’utilitzarien com a treball esclau fins que ja no fossin capaces de treballar, moment en què les assassinarien. Tot i que aquest plantejament era contrari a les seves creences religioses, no era pas una amant dels jueus, i el trasllat a Auschwitz representava una promoció benvinguda. Enfrontada sovint a Max Koegel, el comandant de Ravensbrück, per fi ella també seria responsable de tot un camp de dones i podria demostrar a Himmler la seva vàlua. Almenys, això esperava.

Aparentment, només hi ha una fotografia coneguda de la Langefeld. Camina darrere de Himmler i tres oficials més de la Gestapo al llarg d’unes tanques amb filferro espinós en un camp que, segurament, és Ravensbrück. Himmler gamba més endavant que els altres, amb els guants en una mà. A terra, hi ha neu, i darrere els goliats de la Gestapo, la Langefeld queda empetitida. Porta una gorra estreta i els cabells grisencs lligats ben estrets al clatell en un nus. El seu abric és llis, sense galons, i el du cordat fins al coll. La sotabarba d’una persona de mitjana edat li penja sota una boca severa i una cara xuclada, cosa que li confereix l’aspecte d’una matrona aspra i envellida.

Auschwitz l’envelliria encara més ben aviat. Només faltaven tres setmanes per a l’arribada del primer comboi oficial de jueves, i hi havia molta feina. Himmler li havia ordenat que seleccionés dones de les SS, a més de 999 presoners de Ravensbrück, per treballar de kapos.

Per què no es van emportar mil dones i llestos? Va ser casual el número 999? Feia res per casualitat, Himmler?

Tradicionalment, la numerologia i l’astrologia es consideren «instruments de saviesa» que ajuden a crear ordre en un univers caòtic. Cada xifra té un significat i un poder específics, però quan un número es mostra tres vegades, se suposa que la intenció és augmentar la xifra al tercer poder. Així doncs, el fet de crear un triplet numèric pot ser útil i apuntar a un propòsit intencionat.

En el sistema pitagòric, els números representen cicles. El número 1 és el de la iniciació. El número 9 és el punt de culminació. Acompliment. Situar tres 9 junts indica un punt final decisiu, mentre que els guarismes 10 i 10.000, que van a continuació del 9 i el 999, respectivament, representen un punt de començament nou: un mil·lenni. Si el 9 és un número ombrívol,² un numeròleg buscaria la intenció darrere l’ús d’aquesta xifra. En el cas de l’Holocaust, tres 9 indicarien un desig patent de concloure quelcom. El nou té una mística matemàtica pròpia, perquè els números que són divisibles per 9 sempre es redueixen o culminen en el número originari: 9.

9 + 9 + 9 = 27 i 2 + 7 = 9

USANT DATES, ELS NUMERÒLEGS pitagòrics trencaven els dígits del mes, el dia, l’any, en dígits singulars, i aleshores sumaven els números junts fins que la suma era un dígit singular. Fent servir aquest sistema, la data del 26 de març de 1942 també dona nou: 0 + 3 + 2 + 6 + 1 + 9 + 4 + 2 = 27 = 2 + 7 = 9.

A més, usant el sistema pitagòric, cada lletra té un valor numèric; Heinrich es resol en 9, igual que Luitpold i Himmler. ¿És que Himmler feia servir la seqüència numèrica del seu nom i la seva data de naixement per al començament oficial de la Solució Final, en un intent de jugar contra els jueus amb una baralla de cartes ocultes? Segons el pensament de Himmler, el poder d’aquests guarismes i dels mapes astrològics li asseguraria l’èxit de la Solució Final. La qüestió jueva quedaria resolta. Completament.

Resulta difícil ressaltar en què devia creure Himmler sense proves evidents als seus diaris, però és un fet que la quantitat de noies que van arribar a Auschwitz amb el primer tren no va ser de 1.500 «persones», com es consignava originalment al memoràndum que Konka va signar el 13 de març de 1942, sinó que seria de 999: el nombre exacte que Himmler havia ordenat deu dies abans a Ravensbrück.

Ara hem d’examinar l’astrologia arran de la data en què van arribar les noies. Himmler era un devot de l’astrologia, i s’havia fet fer cartes astrològiques des de 1928. La seva pròpia carta astrològica, segons diu l’astròloga i numeròloga Molly McCord, s’ha de considerar extraordinària. No li vaig explicar quina era la carta que volia que em fes, així que inicialment la Molly no tenia ni idea que aquella data de naixement era d’un dels oficials més rellevants de Hitler.

«Alguns aspectes estranys revelen un individu amb un intel·lecte capaç, farà coses importants al món, gaudirà d’un gran poder i serà un dirigent formidable», em va explicar. Suposo que, per als nazis, Himmler va fer coses molt importants. Mentre ascendia els rangs de les SS, la seva implacable cobdícia pel poder el va convertir en un adversari polític temible. Era un home que excel·lia en els jocs mentals i en la manipulació, un home que sempre buscava l’escac i mat, mentre entre bastidors planificava els moviments per millorar la seva posició i desviar el poder cap a la seva persona.

Els quatre elements que dicten una carta inclouen aire (intel·lecte), foc (energia), terra (terrenalitat) i aigua (emoció). «En aquesta carta, no hi ha emoció —va prosseguir McCord—. A zero graus, Escorpió no tenia compassió i molt poca empatia per la humanitat».

És possible, és cert, que les implicacions del número 999 fossin particulars al poti-poti de la teoria personal de Himmler. La idea no és tan forassenyada com sembla. També se sap que Goebbels interpretava Nostradamus perquè s’avingués amb la seva agenda. Si hi ha cap significat numèric darrere el 999, aquesta mena de càlcul fred apuntaria a la partida que Himmler jugava a l’escaquer de la Solució Final. Les dones eren els seus peons. Si els 999 kapos de Ravensbrück havien estat la primera jugada, hem de suposar que les 999 noies jueves eren la segona? ¿I va assenyalar els moviments en una data en què, segons li havien dit, les estrelles estarien perfectament alineades amb la seva carta astral per a l’èxit definitiu?

Segons l’astròleg històric Robert Wilkinson, la data i l’hora del transport comptava amb una quantitat de factors que indicaven que era una «bifurcació a la carretera del destí».

—En astrologia —em va explicar—, les sèries sèptuples representen fites on cal prendre decisions que determinen el «destí» futur de qualsevol cosa que passi, un «destí irrevocable i absolut».

Fos com fos que Himmler manipulés o es fes interpretar els signes, no és probable que es tragués les dates del 20 i el 26 de març del barret, per simple atzar, igual com no ho és que resolgués agafar només 999 presoners de Ravensbrück, en comptes de 1.000. Era un maniàtic del control en excés per fer una cosa així i, igual que altres responsables de l’escalafó superior del Reich, hauria volgut el favor que, al seu criteri, li pogués procurar l’astronomia.

La tarda que el tren va partir de l’estació de Poprad, els planetes estaven alineats en una trinitat complicada amb la data de la visita de Himmler a Ravensbrück, i la data de juliol de 1941, quan Göring «va cridar a la completa anihilació de la població jueva d’Europa». Va ser el requeriment de Göring el que va posar en marxa les rodes perquè la Conferència de Wannsee formulés de Solució Final, i la ràpida implementació poques setmanes més tard, que es culminaria amb la deportació de les nostres noies.

Les dates i els temps són elements crucials a les cartes astrològiques. Ens consta que el tren va abandonar l’estació a les 20.20 hores. Aquesta hora i aquesta data en si no ens revelen res de significatiu. Fos com fos, el matí en què les noies van arribar a Auschwitz, els planetes estaven alineats entre Mart i Bessons, configurant un quadrat perfecte (una Gran Creu Mutable) enfront d’un eclipsi lunar el 3 de març de 1942, la data en què Himmler era a Ravensbrück i va reclamar 999 presoneres perquè treballessin a Auschwitz. Als cercles astrològics, una Gran Creu Mutable representa una «fractura severa». Si tiba en direccions diferents, pot resultar molt destructiva. I així va ser.

Finalment, hi ha una correlació amb les proclames dels pregoners, unes quantes setmanes abans. El 20 de març, a les vuit en punt del matí, quan les noies s’havien de registrar per anar a treballar, i sotmetre’s a l’examen sanitari, el sol era a la lluna de Himmler, o sigui, Àries. El primer signe del zodíac, Àries (el déu de la guerra i l’assalt) és cèlebre pel poder i la iniciació. Això significa que, per a Himmler, era un instant excel·lent per emprendre un pla d’acció. Allò era una guerra i Himmler va atacar amb les estrelles al seu costat. Contra dones jueves joves.

___________________

² Un número ombrívol implica que té connotacions negatives, segons l’astròloga i numeròloga Molly McCord.

Capítol 6

«Déu sap si no és un truc, o alguna cosa pitjor».

«No parlis així, per l’amor de Déu. Què en poden voler,

d’elles, fet i fet? Només són criatures, la majoria».

—LADISLAV GROSMAN, LA NÚVIA

MENTRESTANT, GEJZA KONKA, que encara era el cap del Departament Jueu, havia arribat a la conclusió que les ordres de deportació individuals s’haurien de lliurar amb molt poc marge, perquè ningú tingués temps de fugir ni d’amagar-se. És cert que els anuncis sobre el primer contingent de noies s’havien enganxat a l’avançada, així que Konka devia revisar la idea en comprovar que el primer tren no havia assolit la quota que ell pretenia i havia signat. Sota el comandament del seu successor, les deportacions sovint s’executaven en poques hores. Les famílies de llogarrets on vivien menys de vint persones no sabien gaire res del que passava a les ciutats. La notícia de les ordres de treball per a les noies encara no havia arribat a les comunitats més rurals. En aquells llogarrets, ningú sabia ni com fer la petició d’una exempció (i no és pas que no fossin prou rics per comprar-la, o prou importants per tenir-los en consideració).

Malgrat les asseveracions de l’alcalde de Humenné que les exempcions per a les noies Friedman, i altres famílies presumptament importants, ja venien de camí, els documents encara no havien arribat. Per als ciutadans obedients de la llei, infringir-la no és mai una decisió fàcil, així que, el matí del 20 de març, la majoria de famílies van portar les seves noies a registrar-se als centres, tal com se’ls havia ordenat. Les noies de cal Friedman estaven entre les que van complir l’ordenança. Se suposava que l’equipatge admès era de quaranta quilos per persona, però «nosaltres no els teníem pas, quaranta quilos d’equipatge», diu l’Edith. Ella i la seva germana van plegar la roba més bona que tenien (un suèter, una faldilla, unes quantes mitges calentes), perquè és això el que t’emportes quan marxes lluny de casa: la roba més bona. La seva mare va embolicar un pa casolà amb una tela i el va posar dins de la maleta de la Lea. Posant-hi bona cara, es convencien elles mateixes que responien al seu deure envers el país, i primer la Lea va fer un petó a la mare, i després n’hi va fer un l’Edith. Quan van marxar de casa, no tenien cap dubte que al cap d’unes hores ja hi serien de tornada.

La idea de deixar enrere el pare, la mare i la família durant tres mesos espantava moltes noies educades en cases devotes i protectores. El Giora Shpira recorda la seva mare i la de la Magda rentant els cabells de les seves filles amb aigua de pluja, perquè les trenes llargues que duien fossin més suaus i netes. Eren noies molt estimades, que no podien fer cap mal. Els seus pares haurien fet el que fos per elles.

Hi havia altres noies que creien que anaven a viure una aventura. La Margie Becker confessa que decidir-se a abandonar la família per «anar a treballar a aquella fàbrica» va ser la primera vegada que havia desobeït seriosament la seva mare.

—La mare em va dir: «No tens per què anar-hi». Però jo volia anar-hi amb les amigues. Les amigues són molt importants en moments així. Per això no volia que em deixessin enrere.

El mateix es pot dir de l’Adela i la seva amiga Gizzy. Treballar no les espantava, i van pensar que seria una oportunitat per demostrar als eslovacs i als alemanys fins a quin punt s’equivocaven respecte als jueus. Els demostrarien la força autèntica de les noies jueves eslovaques.

Piri, Eta, Alice, Fanny, Olga, Marta, Ida i centenars de noies per tot Eslovàquia es van plantar davant d’un mirall o un vidre reflectant, es van pentinar els cabells i es van infondre confiança a si mateixes: tot anirà bé, tornaràs a casa d’aquí uns mesos, i llavors et casaràs, i acabaràs els cursos a l’institut, i començaràs a viure la teva vida...

Per què havia de dubtar ningú del que els havien dit?

«REGISTRAR-SE» implica signar oficialment l’acceptació del deure però no que l’activació sigui immediata, així que les noies van anar a registrar-se convençudes que tornarien a casa per al sàbat. Aquesta era la trampa que Konka havia preparat amb tota cura: la sorpresa era primordial.

Els records sobre el registre en si varien d’una comunitat a una altra. La constant és que l’atmosfera als edificis on es registraven les noies era surrealista i estranya. A Humenné, el lloc era una escola; a Preslov, la caserna de bombers; a Bardejov, van fer servir l’ajuntament. Tot i que no sabien què esperar-ne, com que estaven convençuts de fer el més correcte, alguns pares ni tan sols no van acompanyar les filles als centres de torn. I als que ho van fer, els van obligar a quedar-se a fora, sota el plugim de març que fonia les últimes restes de la tempesta de neu de febrer.

Les noies de les viles veïnes arribaven a peu o en carros tibats per cavalls, amb una crosta de neu i fang a les botes. Acompanyades per germans o pares, havien marxat de casa d’hora per arribar al poble a temps. Com les noies del poble, portaven la roba més maca del sàbat. No totes aquestes noies de la rodalia eren desconegudes; moltes estaven emparentades. Moltes famílies rurals van lliurar les seves filles voluntàriament, agraint l’oportunitat que oferien a les noies per ajudar famílies empobrides.

Les noies de pobles que fins aleshores perdien el temps a casa ara s’afanyaven cap als punts de reunió. Les mares que pujaven i baixaven pels carrers de Humenné les saludaven amb la mà: hi havia la Klary Atles (la filla del rabí, francament ric); la Zena Haber, la desmanegada; la voluptuosa Helena Citron; l’entremaliada Gizzy Grummer; la tia Hans, que semblava una estàtua, i la seva germana petita, la Maya, amb els cabells arrissats; les amigues de la Lea, l’Anna Herskovic i l’Annou Moskovic, amb una barra de pa de la senyora Friedman. S’hi van afegir l’Edith i la Lea, que coneixien de tota la vida, i juntes van travessar les vies del tren i van pujar pel carrer on hi havia l’edifici de l’escola vella.

A la porta hi havia un agent de la policia local, indicant als pares que es quedessin a fora i s’esperessin. Les noies es van organitzar en una sola fila i es van encaminar cap a l’escola, on feia gairebé un any que tenien prohibit anar a estudiar. El policia devia conèixer la majoria de les noies des que anaven amb bolquers agafades a la vora de la faldilla de la mare. Tothom coneixia tothom a Humenné. Sabia alguna cosa més? Si la sabia, no la va pas comunicar. Les persianes de les finestres eren abaixades, de manera que ningú pogués veure l’interior.

Ens les podem imaginar entrant obedients a l’edifici: l’Anna Herskovic amb cabells ros maduixa, al costat de l’Helena Citron, amb cabells negres com carbó, al costat d’Adela Gross, amb cabells rogencs. Totes els porten ben raspallats i lluents, i alguns rínxols se’ls escapen de sota del barret d’hivern. L’Adela, sense la germana gran, es trobava una mica perduda. L’Edith mirava a tot volt preocupada, però no s’allunyava del costat de la seva. L’única vegada que l’Edith havia estat fora de casa era quan havia anat a visitar el seu oncle a Stropkov, i la idea de marxar de casa uns quants mesos l’excitava de mala manera. Sort que li quedaven la germana i les amigues.

—Som fortes i joves. Això no serà res —va declarar una de les amigues de l’Adela, encoratjant les altres amb aquell to fatxenda.

Les noies xiuxiuejaven entre elles, mentre la cua avançava a poc a poc cap a dues taules llargues, on les noies donaven el nom i quequejaven les excuses que havien preparat amb tota cura. Les noies més riques parlaven amb aire prepotent: els havien promès exempcions i les haurien de dispensar de treballar. Els seus pares podien venir corrent per la carretera en qualsevol moment, agitant els documents que les alliberarien de l’ordre sobre el treball físic. Segures que les tractarien amb respecte gràcies a la posició de la seva família a la comunitat, aquestes noies més riques amagaven qualsevol dubte i preocupació sota una capa de falsa valentia. Les noies més pobres s’inclinaven davant del destí, o pidolaven l’alliberament donant als oficials un bocí de paper que reconeixia que eren necessàries per alimentar la família. Cap oficial civil va respondre a aquestes peticions miserables, ni va prestar atenció a l’escalafó social dels pares més rics.

Si algú se sentia prou confiat per dir alguna cosa sobre les exempcions, havia de ser la noia de la família jueva més rica de Humenné. Amb posat orgullós, l’Adela Gross mirava des de dalt aquells homes intimidadors, formant un signe interrogatiu silenciós amb l’arc de les celles, i els informava que el seu avi era el Chaim Gross, el magnat local de la fusta. Li havia promès una exempció el president Tiso en persona. Els funcionaris la van travessar amb la mirada.

—Següent!

Quan no volen que una dona els molesti, els homes tenen una mirada tan menyspreadora que la dona se sent immediatament desatesa i invisible. Aquesta mirada era el que rebien les noies en aquell moment. Per a moltes, era la primera vegada que s’enfrontaven a una deshumanització així.

L’Edith va remarcar que, a la taula llarga dels funcionaris civils, hi havia diversos guàrdies Hlinka i un home de les SS. Això la va sorprendre. Què hi tenien a veure, les SS, amb elles?

Era una bona pregunta. Si ho haguessin sabut, potser els seus pares, els veïns i tota la comunitat, haurien resistit més. Però no ho sabien, i per més que algunes noies intel·ligents com l’Edith s’hi van fixar i se’n van sorprendre, ja sabien que valia més no preguntar-ho. Ningú les hauria contestat, igualment. Qui respon preguntes a una noia?

Mentre comprovaven els noms a les llistes, les van interrogar sobre la professió: modistes, dependentes, treballadores domèstiques o d’una fàbrica. Les adolescents que encara vivien amb els pares, les llistaven com a «domèstiques». En cap cas es va anotar «noia» com a possible vocació.

Hi havia més de cent joves a l’edifici, i els van indicar que ara havien de treure’s la roba per tal que un metge els pogués fer l’examen sanitari. Les noies es van quedar de pedra en sentir aquesta ordre. Ni una de sola no s’havia despullat mai davant d’un home. Els oficials semblaven divertits davant del terror absolut dels seus ulls. Els homes els van repetir cridant que es desvestissin. A contracor, lentament, l’Edith i les seves amigues van començar a descordar-se les bruses i les faldilles.

La Margie Becker s’havia posat dos abrics, un de gris més prim a sobre, i el beix, que era el més bo, a sota per mantenir l’escalfor. Se la veia molt elegant, però no pas més que a les altres noies de casa rica del poble. La Margie va plegar el vestit blau amb tota cura, i va dubtar si l’havia de posar a terra, que era brut de neu fosa de l’exterior. Altres noies també dubtaven, i van buscar una manera de penjar la roba adequadament als ganxos de la paret.

—Es tracta d’un examen físic! Us heu de despullar del tot! —va bramar un oficial.

Esglaiades, es van treure les calces i els sostenidors. Es tapaven els pits i el sexe amb els braços prims. Tremolaven.

—Ens feia tanta vergonya estar allà, dretes sense roba davant d’uns homes... —recorda l’Edith.

Un doctor gentil es va passejar amunt i avall per les files mentre escodrinyava les seves figures florescents.

—Obre-la! —cridava, quan els mirava dins la boca—. Treu la llengua!

Els examinava també la llengua.

L’Edith es burla del record.

—No va ser pas físic.

«AQUELLA CRIDA VA SER una oportunitat perquè els oficials es rabegessin per decret en la visió, barata i lasciva, d’aquelles noies nues», va escriure anys més tard el Ladislav Grosman.

Darrere el doctor, un secretari passava endavant i enrere els fulls de la llista, buscant el nom Citron en una pàgina. Gross en una altra. Comprovar. En teoria, havia de prendre notes sobre l’estat físic de cada noia, però «l’examen era un engany de cap a peus». Si estaven sanes o no, no tenia cap importància. Els oficials només havien de ser-hi per fer veure que els importava; en realitat no se n’havien de preocupar gens.

—Com et trobes? —va preguntar el secretari a l’Edith.

La noia va plegar els braços sobre la seva pitrera fràgil.

—Sovint em marejo.

—Cada mes? —se’n va burlar el secretari en to sarcàstic.

Ella se sentia més com un animal de granja que com un ésser humà. Arraulides allà totes juntes, nues com un ramat d’ovelles perdudes, les noies tremolaven sota la mirada fixa dels homes. ¿Per què no hi havia cap matrona de l’escola per protegir-les dels esguards d’ogre d’aquells oficials? Per què no hi eren els seus pares tampoc? L’únic confort que els restava era que ja gairebé era el sàbat, i al cap de poques hores tot allò s’hauria acabat, i les deixarien córrer cap als braços de les seves mares, i l’encesa de les espelmes, i les seves benediccions. L’únic que desitjava l’Edith era sentir el seu pare cantant el «Shabbat Shalom», i notar la seva abraçada forta i protectora.

A la vorera, a l’exterior, els pares picaven de peus a terra per espolsar-se la insensibilitat dels dits. Ja havien passat unes quantes hores ara, i tots els jueus del poble, i la meitat dels gentils també, s’arremolinaven al voltant de l’escola en diversos estats de confusió i desolació. El que abans era un rumor, ara era la realitat, i encara quedaven preguntes sense resposta. Què els feien exactament, a les seves noies? Per què trigaven tant? Ni tan sols havien fet la pausa per dinar!

Davant de l’escola, es van alçar algunes veus de protesta.

—Què els passa, a aquestes noies?

—Se’n van a treballar.

—En quina mena de feina?

—He sentit dir que una fàbrica de sabates.

—Una sola fàbrica no pot ser.

—Durant quant temps?

—Tres mesos.

—On és aquesta fàbrica?

La resposta d’aquesta pregunta no la sabia ningú.

A DINS, LES GERMANES FRIEDMAN EREN NUES al costat de noies que coneixien de tota la vida. Algunes eren amigues de la Lea, i d’altres, de l’Edith. Tothom coneixia tothom del mercat, de la sinagoga, de xipollejar al riu els dies de calor. També hi havia un centenar de noies que no coneixien gaire, les que havien vingut de la rodalia. Sota la mirada lasciva dels homes, les noies van començar a compartir una camaraderia nova, tàcita. Rostres pàl·lids i angoixats s’emmirallaven en altres rostres semblants. La classe social ja no les separava. La por les igualava.

Entre els refugiats polonesos, la Rena havia deixat la maleta a la casa on treballava de mainadera. «Algú t’acompanyarà per agafar-la», li va assegurar el policia. La cosina de l’Erna, la Dina, havia decidit amagar-se, però en un moment o altre de la tarda, va entrar a l’escola trontollant escortada per la Guàrdia Hlinka. Estava vermella de tan humiliada, i duia els cabells esbullats. L’havien trobat i l’havien arrestat.

El pas lent del temps inquietava i irritava les adolescents. Llavors els engranatges del govern van començar a girar. Ja hi eren ara. Vestint-se. Movent-se. Les autoritats (tot homes) tronaven:

—Agafeu les coses!

—Poseu-vos en fila!

—Sortiu d’aquí!

Esverades, no sols per les instruccions sinó per la brusquedat de les ordres, les noies topaven entre elles mentre s’encaminaven cap a una porta oberta. Envoltades de guàrdies armats, van sortir cap al crepuscle.

Davant de l’escola, algú va cridar que les noies marxaven per la sortida d’emergència del darrere. La multitud va baixar corrent pel carrer lateral. Alguns pares se’n van anar a casa apressats a preparar el sopar per a les seves filles, convençuts que estarien afamades i serien a casa al cap de res. D’altres van afanyar-se rere la columna de noies cridant-les pel nom. Les preguntes s’abalançaven sobre l’aire impassible: on les portaven? Quan en tornarien?

La Margie Becker coneixia força un dels guàrdies Hlinka, i li va preguntar si podia anar a casa a dir adeu a la mare. El guàrdia la va esmunyir de la cua i la va escortar carrer avall. Dreta al costat d’una veïna, «que també era de la família», la mare s’agafava a la cortina de la finestra i la retorçava entre les mans. No volia plorar davant del guàrdia, tot i que el coneixia des que era un nen. Per què era ell, entre tot el món, qui s’emportava lluny de casa la seva filla, una noia amb qui eren amics des de la infantesa? Les llàgrimes rodolaven per la cara de la mare quan, murmurant, va dir a la seva filla: «No li donaré la satisfacció de plorar...». Va preparar discretament una mica de menjar pel sàbat per a la Margie, «hal·là acabada de fer i unes hamburgueses», i li va fer un petó de comiat. Eren els últims aliments kosher que la Margie menjaria fins al cap de tres anys. També era l’última vegada a la vida que veuria la seva mare.

La Margie va retornar a la columna de noies, carretejant l’equipatge juntament amb les seves amigues. Baixant pel carrer Major. Més enllà del carrer Gross. Les maletes picaven contra les canyelles de les noies, els esgarrapaven els turmells, i les manetes se’ls clavaven als palmells. La maleta de l’Edith gairebé pesava tant com ella. Les seves germanes sempre feien broma que un cop fort de vent se la podia emportar. La seva germana va agafar la maneta per compartir el pes. A l’Edith, les llàgrimes li feien coïssor als ulls. Alguna cosa anava malament. Ho podia percebre al moll dels ossos, però ja era massa tard per escapar-se o amagar-se. Buscava seguretat en les dones més grans de la gentada, però només sentia aflicció.

La notícia que s’emportarien les noies directament a l’estació de tren es va escampar pel poble a l’acte, i tota la població de Humenné va baixar corrent pel carrer Ševčenkova per arribar a l’estació ferroviària d’estucat groc i vermell, abans que fos massa tard.

Envoltades per la Guàrdia Hlinka, amb aquelles expressions dures, els uniformes negres i les armes, les més joves d’entre les noies van començar a plorar. Els guàrdies empenyien enrere algunes mares que intentaven trencar les files per abraçar les seves filles. L’Edith buscava els seus pares frenèticament entre la multitud creixent. Els va veure. Va posar-se a plorar més fort encara. Veus angoixades que cridaven. Germans a les germanes. Mares i pares. Tietes i oncles. Cosins, avis i àvies, amigues i amics. Els noms s’elevaven en l’aire fred, mesclats amb les oracions. Quantes noies hi havia allà? Més de dues-centes. Quantes llàgrimes? Massa per comptar-les.

—Estàvem tan espantades del que ens podia passar, que no érem capaces de pensar —recorda l’Edith—. Totes les noies del voltant ploraven.

Lamentacions. Plors i mans que diuen adeu. Mans que diuen adeu i plors. Un vent fort de març bufava de les muntanyes. La Lea va aferrar la mà de la seva germana, no fos que el vent se l’emportés juntament amb les fulles podrides i les llàgrimes.

A l’estació, hi havia un tren de passatgers parat. Van obligar les noies a anar fins a les andanes, i elles van carregar l’equipatge, pujant per les escales metàl·liques dels vagons, i es van enfilar a bord. Es van aplegar totes a les finestres per tornar a dir adeu amb una mà als seus pares i les seves famílies. El Lou Gross era massa petit per recordar haver anat a l’estació a acomiadar-se de l’Adela, però la seva germana i la resta de la família agitaven les mans.

—Quan em tornis a veure, seré una dona casada! —va dir la Deborah cridant—. Us trobaré a faltar molt, Adela! Lea! Anna!

Les noies s’abocaven a les finestres obertes del tren i saludaven a crits a les seves famílies. «No patiu! Tornaré a casa aviat! Us estimo!».

Per damunt dels caps de veïns i parents, i de tota la vila de Humenné, l’Edith va sentir la veu de la seva mare:

—La Lea no em fa patir tant, és forta, però l’Edith... és tan poca cosa...

El xiulet del tren va sonar. Els vagons es van moure endavant. Mentre Humenné es fonia en la distància, la Margie Becker va intentar alleugerir la mala lluna del moment, i d’altres s’hi van afegir. La Klary Atles, que era més gran, va oferir unes paraules d’estímul a tothom; va recordar a les més grans que havien d’ajudar les més petites, perquè ara totes haurien de ser adultes. Llavors la Gizzy Ziegler li va prendre el pèl a l’Adela. La Lea i l’Edith van arrencar a cantar. L’Helena, que tenia una veu exuberant de soprano, s’hi va afegir. Amb la resiliència de l’optimisme del jovent, les noies van reviscolar la sensació de l’aventura. Es dirigien cap al món. Estaven juntes. Els havien demanat que fessin una cosa pel seu govern. Ara ja eren adultes. Al cap de poc, totes van començar a sentir-se més emocionades i positives enfront del desconegut. Fins i tot la idea de viatjar en ple sàbat, fet contrari a la tradició jueva, s’afegia al seu sentit de la maduresa. Amb l’esperit del dia santificat, la Margie i d’altres van compartir la teca que els havien empaquetat les mares, amb noies i amigues que no havien menjat res en tot el dia.

Mentre el tren agafava un revolt a la via, en la distància van aparèixer els cims orientals més alts dels Alps suïssos. Uns penyals blancs formidables resplendien sota el sol crepuscular. Les noies s’abocaven a les finestres i cridaven que podien veure el cim del Gerlachovský!

Algunes noies de l’entorn rural no havien vist mai l’Alt Tatras. Plenes d’idealisme patriòtic i d’un sentit d’utilitat, van començar a cantar l’himne nacional eslovac. Les veus de l’Edith i la Lea s’elevaven per sobre de l’estrèpit del tren.

Llampega sobre l’Alt Tatras

Els trons esclaten trepidants

Els hem d’aturar, germans,

I malgrat tot, desapareixeran.

Els eslovacs reviuran

Perquè la nostra pàtria ha dormit fins ara

Però el tro llampega

Perquè la terra es desperti encara.

Gairebé era fosc quan el tren va trontollar i es va aturar a l’estació de Poprad. Les noies van desembarcar amb les maletes i la seva alegria optimista, i les van rebre els membres de la Guàrdia Hlinka, amb abrics negres i fuets de muntar. No eren els nois que havien conegut a la infantesa. Eren homes violents, d’expressió dura, que els ordenaven a crits que desfilessin, i les fustigaven a l’esquena i al cul amb els fuets. Els mateixos cimalls escabrosos de l’Alt Tatras que els havien omplert el cor de cançons i patriotisme ara semblaven freds i amenaçadors. Tot el que els resultava estrany es va fer encara més estrany. Les esperaven unes barraques buides de dues plantes de l’exèrcit. Cansada i desolada, l’Edith es va dir: «Almenys ara ens informaran d’alguna cosa, i sabrem què ens podem esperar». Però no hi havia cap comitè de benvinguda, ni matrones, ni cap mena d’organització. Les noies van entrar desconcertades dins aquell edifici grandiós, confoses perquè no sabien on havien de dormir. Com que ningú els ho va explicar, van buscar racons i, com van poder, van improvisar jaços per arraulir-s’hi. A mesura que la fosca descendia, l’edifici buit va ressonar amb la remor de les noies, que sanglotaven fins a agafar el son.

Capítol 7

Les dones són qui porten al món la vida i la llum.

—LA CÀBALA

Sàbat — Dissabte, 21 de març de 1942

EN QUIN MOMENT POTS ESTAR MÉS SEGUR de trobar a casa les noies solteres i ben educades? En establir el registre la vigília del sàbat, les autoritats es van assegurar que qualsevol que intentés amagar-se per esmunyir-se de la crida del govern i estalviar-se l’ordre de treballar, se la pogués trobar fàcilment l’endemà al matí a casa dels pares.

Amagar-se implicava unes incerteses particulars, però no hi havia gaires més opcions, especialment per a les adolescents. Per tal de salvar-se de la condició de solteres que les convertia immediatament en vulnerables, després de la proclama inicial, algunes famílies s’havien passat les setmanes mirant de casar les noies. D’altres van enviar les filles a casa de parents a la veïna Hongria. Les famílies a les quals havien promès excepcions governamentals no creien que fos necessària una acció tan dràstica. Però, en veure que les exempcions no arribaven, a aquestes famílies només els quedaven dues alternatives: obeir la llei i lliurar les seves filles, o desobeir la llei i amagar-les. Les famílies Gross i Friedman van obeir la llei. Els Amster no.

A primera hora del 21 de març, la policia local es va presentar a la mansió d’Adolf Amster amb la Guàrdia Hlinka. Un truc a la porta tan d’hora només podia voler dir una cosa: perill. La mare de la Magda es va afanyar a anar al dormitori de la seva filla, i la va enviar de dret cap «a un amagatall sota la teulada» dins la seva casassa. Espolsant-se la son dels ulls, el senyor Amster va anar a obrir la porta amb la màxima innocència possible. La rebuda no va ser agradable.

El Giora Shpira recorda haver vist alguns antics companys de classe, ara membres de la Guàrdia Hlinka, emportant-se els seus amics: companys de classe arrestant els seus propis companys de classe. Així que és probable que l’Adolf Amster aquell matí obrís la porta i es trobés els mateixos xicots, coneguts de la seva filla que abans tenien la cara plena de grans, drets davant seu amb les armes a punt. Els va explicar que el govern havia promès exempcions a la família Amster, de manera que no s’havien d’haver molestat a venir. Inflats pel poder del seu uniforme negre, els nois el van estirar cap a fora al carrer, van agafar les porres i el van apallissar.

¿Va ser perquè al senyor Amster se’l considerava un jueu opulent, que volien fuetejar-lo i degradar-lo en públic? Els veïns van sortir a fora i ho van observar horroritzats. Ensangonat i esgarrapat, el senyor Amster implorava a aquells xicots que s’aturessin. No era pas prou ric ni important per no implorar.

Els guardaespatlles esbroncaven el senyor Amster.

—Quina filla permetria que apallissin el seu pare fins a matar-lo? Si la Magda s’estimés el seu pare de debò, el salvaria! Quina mena de noia és, capaç de deixar-lo patir tant?

Havien parat la trampa amb l’amor com a esquer. Sentir com colpejaven cruelment el seu pare era més del que la Magda podia suportar. Una noia de cara amable va aparèixer al carrer. El seu pare la va agafar entre els braços mentre implorava als guàrdies que no se l’enduguessin. No tenia cap més filla. La necessitaven a casa. Per què no valoraven els seus serveis al govern?

Els guàrdies es burlaven i reien dels Amster. Es van emportar la delicada Magda a estrebades i la van obligar a marxar carrer avall per afegir-se a les altres noies que havien pensat que es podrien amagar. Les bones noies eren tan fàcils de trobar!

A UNS QUILÒMETRES DE DISTÀNCIA, en una comunitat als afores de Prešov, la Guàrdia Hlinka va arribar a casa de la família Rosner i van concedir dues hores a la seva filla, la Joan, per fer l’equipatge. Juntament amb vint-i-tres noies més de Šarišské Lúky, la van «entaforar en una camioneta com una sardina», les van dur al poble i les van descarregar a la caserna de bombers, on van comprovar els seus noms. Aleshores ja eren les deu del matí, i a la caserna dels bombers estaven processant prop de dues-centes noies més.

Tot i que era molt d’hora, el Giora Shpira i el seu germà havien sentit el rebombori a casa dels Amster, i es van esperar davant de la caserna de bombers per veure què succeiria a continuació. Quan de sobte van fer desfilar les noies per la carretera, els xicots es van plantar a córrer rere la columna, cridant la Magda i la Klara pel nom, mentre elles trontollaven pels carrers. Com que era de bon matí el dia del sàbat, alguns membres de la comunitat jueva encara no s’havien assabentat que tractaven les noies com si fossin criminals comunes, i que, privades de l’última carícia o l’últim petó dels seus familiars, havien desfilat cap a l’estació ferroviària. La imatge de totes aquelles dones joves desconcertades i desgraciades encara ara esgarrifa el Giora Shpira.

—El pitjor desastre de tots va ser quan van atrapar les noies i les van rodejar... Va ser el paradigma de tota la maldat que vindria.

Veure les seves filles a bord d’un tren de passatgers va reforçar la il·lusió que la darrera proclama en realitat no era més que un servei al govern, i podia haver alleujat l’angoixa que els pares jueus sentien quan les hi prenien. A la llum del matí, les noies van obrir les finestres i s’abocaven enfora per tirar petons a la família, i atrapar els que els parents els enviaven a elles, si hi tenien cap parent, és clar. Van oferir pregàries. Se’n van concedir poques.

L’Ida Eigermann només podia acomiadar-se de la seva tieta. Es preguntava com els devien anar les coses als seus pares a Polònia. Si ho hagués sabut, hauria fugit de l’estació. De fet, al cap de pocs dies, a la seva ciutat natal de Nowa Sącz, a Polònia, als jueus ancians, juntament amb els jueus i els gentils propietaris de negocis, se’ls van endur al cementiri jueu i els van afusellar. Entre els morts, molt probablement, hi havia els pares de l’Ida, a més dels de la Rena Kornreich, de Tylicz.

La Marta F., la futura mare de l’Orna Tuckman, tenia una família nombrosa que la saludava agitant les mans. Al costat, al mateix compartiment, hi havia tot d’amigues seves: la Minka, la Margita i una altra Marta. Aquestes dones de vint-i-pocs anys se sentien diferents que les adolescents, com la Magda, perquè era la primera vegada que se separaven del pare i la mare. Moltes d’aquestes noies tenien feines i vides a fora de casa i apartades dels parents més propers. Anar-se’n a treballar tres mesos per servir el govern faria més difícil la vida a la seva família, perquè eren noies treballadores i portaven diners a casa. I el fet d’ajornar la seva pròpia vida les feia patir pel futur. Com podia enamorar-se i casar-se una noia si es passava tres mesos fent serveis governamentals? ¿Quin xicot esperaria una mossa que ja no era a l’abast per anar a fer llargues passejades i dir-se dolceses a cau d’orella? ¿Hi hauria gaires homes jueus amables treballant a la fàbrica de sabates?

Capítol 8

El sexisme és com el racisme. És terriblement deshumanitzador.

—WILMA MANKILLER, CAP DE LA

NACIÓ CHEROKEE,SECTOR OCCIDENTAL

DINS LES BARRAQUES DE POPRAD, l’Edith i la Lea es van despertar en un món transformat. No hi havia esmorzar, ni cançons, ni la mare. L’Edith tenia les pestanyes enganxades de tants sobresalts, tantes llàgrimes i falta de son. Per empitjorar-ho encara més, tenia el període. Mentre ella i la Lea vagarejaven pels passadissos, van sentir veus de noies en habitacions cavernoses i passos que ressonaven dins d’aquella barraca vasta i buida.

L’estat de xoc va evitar que moltes supervivents recordessin els detalls dels dies que van passar a les barraques de Poprad. La Margie Becker recorda que treballava a la cuina, pelant patates, i esquitllava menjar i el donava a una amiga seva, però «li sabia molt greu perquè no era kosher». Els van ordenar que cuinessin col bullida per a l’àpat de la tarda, i també els van indicar que llesquessin cent cinquanta grams exactes de pa (la mida d’un puny tancat) per a cada noia.

A d’altres els van ordenar que netegessin les barraques. L’Edith i la Lea retenien les llàgrimes mentre treballaven de quatre grapes, fregant terres i parets.

—Ningú ens va dir què hi fèiem, allà —diu l’Edith—. Ens van donar baietes i pals de fregar i ens van dir que netegéssim. Així que ens vam posar a netejar. Ens preguntàvem: «Així que és això? És aquesta la feina que se suposa que hem de fer? No és pas tan dolent», però ens semblava estrany que haguessin enviat centenars de noies a netejar unes barraques. Per què tantes? No sabíem res.

I llavors van arribar a les barraques 224 noies de Prešov. Setanta-quatre eren adolescents, incloent-hi la Magda Amster.

—Saps què? —diu l’Edith—. Explicar els sentiments és molt difícil, perquè una noia de disset anys, si no és completament estúpida, és molt més optimista respecte al futur que una persona de més edat. A pesar de tota la por i la inseguretat, l’optimisme era present.

Ella i altres noies miraven el que els havien ordenat que fessin i van pensar: «Potser sí que és només per treballar de debò. Potser només és per a alguna cosa especial. Potser és per treballar en quelcom que no serà tan dur ni horrible».

—No ho sabíem. Com ho havíem de saber? Ningú en sabia res, de Birkenau, aleshores. Encara no existia!

Entre el grup de dones joves de Prešov, n’hi havia dues de mitjana edat. La Fanny Grossmann i l’Erna Wildfeur tenien totes dues quaranta-cinc anys, i, tot i que no ho sabem del cert, sembla possible que haguessin vingut acompanyant la Ruzena Grossmann, de divuit anys, i la Marta Wildfeur, de dinou, que podrien ser les seves filles adolescents.

El govern havia deixat molt clar en la proclama que només volia que es registressin per al treball les noies solteres. De manera que, ¿què hi feien al primer comboi la Fanny i l’Erna, i a fi de setmana vint-i-set dones més de mitjana edat? No venien pas totes de la mateixa comunitat. Set provenien de Prešov; quatre eren del poble natal de l’Edith, Humenné; tres, de Levoča, i una va arribar amb l’autobús de Stropkov.

Potser algunes d’aquestes dones havien planejat anar-hi juntes, però no hi ha manera de saber si es van organitzar amb antelació com un acte de resistència, viatjant al lloc de les seves filles o nebodes, o per solidaritat, per no permetre que les noies hi anessin soles i sense protecció. Potser aquelles dones de mitjana edat no estaven casades, ni eren parentes de les noies. El cas és que no ho sabem. El que resulta intrigant d’aquestes dones més grans és el simple fet que fossin allà. Són a les llistes i els registres, i potser representen un petit acte de rebel·lió que només podien perpetrar unes dones. Els homes no es podien oferir per substituir les filles o germanes. Només les dones. I quan aquestes dones es van presentar amb la maleta a les estacions de tren i d’autobús pertinents, ningú les va rebutjar.

S’havia de formular la pregunta: si no eren a la llista de la proclama original, ¿es van registrar amb el nom d’una filla o d’una altra parenta a la qual volien substituir? ¿O van donar el nom autèntic i simplement es van oferir voluntàries per ocupar el lloc d’unes dones més joves? Fos com fos, quan van haver teclejat la llista i van haver aplegat la quota, els capturadors no van rebutjar ningú.

Així doncs, aquelles dones religioses i temoroses de Déu eren dretes davant dels membres de la Guàrdia Hlinka... i van declarar el nom i l’edat per al registre: Eta Galatin, edat: quaranta; Margita Gluck, edat: quaranta-cinc; Lenka Newmann, edat: quaranta-dos; Fanny, Paula, Ilona, Rezi... Amb cinquanta-vuit anys a les espatlles, la més gran era l’Erna Jager, i estava completament sola, perquè era l’única de tot el comboi que duia el seu cognom i venia d’un llogarret que ja no apareix als mapes. Què hi feia, allà? Potser hi havia anat en nom de la seva neta.

S’enfrontaven a l’ordre de servei del govern o hi havien anat en solidaritat amb les seves filles? No ho podem saber. El seu coratge silenciós ens revela l’esperit d’aquelles dones, i és una gesta que no se’ls ha reconegut mai. No en va sobreviure cap.

El primer enviament va incitar un altre acte de resistència, molt més ben documentat. A la ciutat fronterera de Bardejov, presumptament s’hi havien de presentar tres-centes noies el 20 de març, i havien de passar una nit a l’escola jueva de la ciutat. Però el dia abans, el rabí Levi va anar a veure el doctor Grosswirth i el doctor Moshe Atlas amb una idea arriscada. Va demanar als metges que injectessin a unes quantes noies una dosi doble de la vacuna contra el tifus, per tal que l’endemà al matí tinguessin febre. Els metges ho van fer, i l’endemà van declarar que hi havia una epidèmia de tifus. Les autoritats locals van posar en quarantena tot el sector jueu de Bardejov, i totes les noies que vivien dins el perímetre de la ciutat van quedar immediatament excloses de presentar-se per al «treball». Ni tan sols els permetien entrar a l’escola.

El dissabte al matí, després de passar-se la nit a l’escola, un tren de passatgers es va endur unes dues-centes noies de la regió cap a Poprad. Però de la ciutat de Bardejov, no n’hi havia ni una.

Konka encara havia de lliurar una quota de noies i assolir l’objectiu de cinc mil en el termini d’una setmana, cosa que podria explicar per què els pregoners tot d’una van començar a fer proclames a pobles més petits.

—Els pregoners no sempre eren ràpids —diu l’Edith—. Anaven pels pobles repicant el tambor, però hi havia moltes viles on acudir, així que les notícies sovint trigaven dies a arribar.

Havien passat dues setmanes des de la primera crida. Com que Bardejov no havia complert la quota, Konka i els seus col·legues van haver de buscar noies solteres en una altra banda.

Diumenge, 22 de març de 1942

Mentre les famílies de les ciutats més grans, com Humenné o Prešov, havien tingut temps per preparar-se o potser fins i tot fugir, les noies dels pobles petits gairebé havien hagut de marxat així que havien sentit l’avís, mètode que es va demostrar molt efectiu. Si fa no fa la meitat de la població de la vila de Stropkov era jueva. Hi havia una sinagoga i una ieixivà, i malgrat que la pobresa era comuna a les comunitats rurals, Stropkov gaudia d’un mercat actiu i de rabí propi. A les valls de l’entorn, sovint hi havia llogarrets que només tenien una o dues famílies jueves.

La Peggy coneixia absolutament tothom a Kolbovce, la ciutat on ella havia crescut (fet i fet, hi tenia parents). Els seus germans grans, sempre protectors, van tornar de la feina disgustats aquell diumenge a la tarda, i van informar la família que el pregoner havia estat repicant el tambor, i la Peggy, en teoria, s’havia de presentar l’endemà per anar a treballar per al govern. Les bones notícies eren que la feina que faria beneficiaria la família, segons van assegurar els germans als seus pares. Si la família rebia un estipendi pel treball de la noia, seria molt apreciat. Corrien temps de penúria, oimés per a les famílies jueves, que necessitaven tota l’ajuda que podien aconseguir.

Aquell vespre, després que la Peggy hagués fet l’equipatge, es va aturar un moment davant del mirall per examinar-se i preguntar-se com era que, de cop i volta, es veia tan envellida. ¿Va intentar suavitzar-se els cabells, negres i gruixuts, cargolant-se’ls amb mitjons, per tenir una aparença una mica més sofisticada? No havia marxat mai de casa tota sola, però la idea d’ajudar la família la feia sentir molt adulta i responsable. Com la majoria de les adolescents, tenia la impressió que fer-se gran resultava emocionant i calia anar-hi corrent. Sospirant a l’avançada, la Peggy s’imaginava que viuria una aventura pel seu compte. I ja frisava.

AQUELL MATEIX DIUMENGE, en un altre poblet als afores de Stropkov, quan les filles de cal Berkowitz ja s’amagaven, un policia local es va presentar amb una llista a les mans. La mare de la Bertha va declarar que les noies havien anat a visitar uns parents, però el policia ja havia sentit prou vegades aquella excusa, i va amenaçar d’emportar-se el senyor Berkowitz si no l’acompanyava una de les dues noies, com a mínim.

El pare i la mare de la Bertha van preguntar on anirien les noies. Volien saber què farien. Quins pares no ho voldrien, oi?

Quan el policia va respondre «una fàbrica de sabates», van decidir que no sonava pas tan malament.

La senyora Berkowitz va cridar la seva filla de setze anys, la Bertha, perquè sortís de l’amagatall. La germana petita, la Fanny, es va quedar amagada.

—No et preocupis —va dir a la Bertha la seva mare—. Jo vindré al registre amb tu.

Juntes van empaquetar unes quantes coses de la Bertha dins una motxilla, mentre el policia s’esperava. Quan la Bertha es va plantar al centre de casa, el seu pare li va indicar que s’assegués sobre un escambell. Les llàgrimes li solcaven la cara quan es va posar les mans al cap i va resar:

—Déu t’ajudarà. Aviat tornaràs a casa.

Va ser la primera vegada que la noia va veure el seu pare plorant. Van ser les últimes paraules que li va dir mai.

Mentre se n’anaven, la mare de la Bertha va cridar als seus fills.

—No us descuideu de recollir la bugada!

Congelades a l’estenedor, les camises i els mitjons s’agitaven al vent, com si li diguessin adeu amb gest maldestre.

La senyora Berkowitz i el policia van acompanyar la Bertha i la seva millor amiga, la Pessy Steiner, fins a la ciutat de Kapišová, on els van dir que es quedessin a dormir. Un autobús recolliria les noies al matí. La Bertha i la Pessy van passar la nit a casa d’una amiga, amb altres noies que havien vingut de les viles de l’entorn amb la mare o el pare. Les noies van dormir a terra, i unes veus tenses, a vessar d’angoixa, els aclaparaven els somnis.

—Jo no vaig dormir gaire bé —diu la Bertha—. La meva mare no va dormir gens. Va envellir deu anys en una sola nit.

EL DILLUNS AL MATÍ, mentre la Bertha i la Pessy es despertaven, es va presentar un altre agent a casa de la Peggy. La mare va embolicar uns quants entrepans i uns quants bombons per a les dues hores de camí fins al poble, i la Peggy va abraçar els germans i els pares per acomiadar-se’n. Ben abrigada amb un xal que li cobria el coll i les espatlles, quan ja marxava cap a la seva aventura, els va dir adeu saludant-los amb una mà.

L’única sortida de la vall era una carretera de pols entre muntanyes. La neu colgava els turons, i el terra era dur i congelat. Un sol color llimona s’enfilava als cims de les muntanyes, mentre les ombres es retiraven cap als boscos.

A Brusnica, el poble següent, l’Anna Judova es va afegir a la Peggy. Les noies havien crescut en terres de cultiu d’Eslovàquia entre veïns gentils, amb molt poques reflexions i angúnies respecte a la resta del món. La cara delerosa de la Peggy lluïa un somriure generós mentre baixaven per la carretera, i ella duia la mata de cabells foscos recollits sota un barret perquè no se li refredessin les orelles. Les tres noies gronxaven els paquets i xerraven optimistes en l’aire tallent del matí.

Quan hi van arribar la Peggy i l’Anna, a la parada d’autobusos de Stropkov ja hi havia quaranta dones joves, esperant-se a peu dret. Enmig d’un aldarull de veus joves, les noies xerrotejaven sobre el misteri d’aquella ocupació del govern. A algunes els havien dit, com a la Bertha, que treballarien en una fàbrica de sabates; a d’altres, que ho farien en masies. El conductor de l’autobús era afable i somreia a les noies, però només sabia que anaven a Poprad. Com que només faltava una setmana per a Pasqua, les noies van començar tot seguit a preguntar-se si els permetrien tornar a casa pel séder. Poprad només era a unes quantes hores de distància, fet i fet.

La Pessy Steiner era com una filla per a la senyora Berkowitz, i, mentre les altres noies pujaven a l’autobús, la mare de la Bertha va mirar la cara bonica de la Pessy i li va agafar la mà. Les altres noies amb què havien vingut es van quedar a prop.

—Prometeu-me que us cuidareu les unes a les altres —els va requerir—. I recordeu que la Bertha és la més xica. Cuideu-la com si fos la vostra germaneta.

Al cap d’un instant, s’havien fet una promesa i havien format una germandat pel seu compte. Mentre feia un petó de comiat a la mare, la Bertha va notar que dins seu canviava alguna cosa. En aquell moment, diu ella, «em vaig fer molt adulta de cop».

El motor de l’autobús va estossegar, i després va petar. La pudor de petroli els feia picor al nas i el tub d’escapament rovellat escopia fum negre. Tot era esverament i xerradisses; la majoria de noies no estaven tristes en absolut.

—A ningú se li va ocórrer que pogués ser l’última vegada que veia els pares. Ens pensàvem que marxàvem una temporada i que tornaríem aviat —recorda la Bertha—. Rèiem i cantàvem —afegeix—. Era una aventura. El conductor de l’autobús era molt agradable, i teníem els entrepans que ens havien preparat les mares. Era com un pícnic!

Fins i tot el conductor feia broma i cantava amb elles.

Quan feia dues hores que viatjaven, el decorat exterior va començar a canviar: les muntanyes de l’Alt Tatras van entrar en el camp de visió amb els seus pics com dents de drac, engalanats amb la neu hivernal, majestàtics contra el cel blau gel. Igual com anteriorment els havia passat a les noies de Humenné, veure l’Alt Tatras va omplir aquelles dones d’un sentiment d’orgull tan patriòtic que, quan l’autobús va agafar el revolt de la carretera i va mostrar el que elles creien que seria el seu destí final, van esclatar a cantar.

El conductor va aparcar l’autobús davant de les barraques de Poprad, va obrir la porta i les noies, entusiasmades, en van sortir saltironant. Mentre observaven el complex inquisitivament, somreien als homes amb uniformes negres que s’hi acostaven, amb els fuets als dits.

—El moment en què vam baixar de l’autobús, va canviar tot —recorda la Peggy—. Els guàrdies ens escridassaven. Ens fuetejaven.

En veure que aquells homes les empenyien i colpejaven, que es mostraven mal educats i bruscs, les noies es van aturar en sec, mirant el conductor de l’autobús per demanar-li ajuda. Què era allò? Què passava?

El conductor semblava tan esfereït com les passatgeres.

La confusió de les noies es va agreujar amb la incongruència de la situació. El seu bon humor esperançat i la voluntat de complir es van ensorrar.

A fora de les finestres de les barraques, el dia es va convertir en nit. Els entrepans que s’havien menjat a l’autobús s’havien acabat. Les mares només els havien preparat un dinar, pensant que ja els donarien sopar. A les barraques, no hi havia ni una engruna de teca a punt per a les que acabaven d’arribar. L’Edith i les altres ja havien sopat: cent-cinquanta grams de patates. Les noies robustes de les zones rurals de Stropkov van trobar-se amb les noies d’ulls enfonsats, que ja feia dos dies que eren a les barraques i tenien la cara contorçada pel xoc i la gana. Les noies de Humenné havien arribat divendres, i només els havien donat cent-cinquanta grams de mill, col, llegums o kasha cada dia, juntament amb la seva ració de pa. Era difícil creure que, pocs dies enrere, aquelles mateixes noies també cantaven cançons patriòtiques camí de Poprad. Ara no cantava ningú.

L’IVAN RAUCHWERGER, DE SETZE ANYS, va arribar amb dos amics des de la seva ciutat, Spišská Nová Ves, a uns vint-i-quatre quilòmetres de Poprad, per comprovar com estaven les noies. L’Ivan estava esgarrifat per la proclama que s’havia endut a treballar al servei del govern la noia de la qual s’havia enamorat i moltes altres amb les quals havia anat a l’escola. Per què no havien cridat homes jueus joves, més forts i aptes per treballar? Per què no l’havien cridat a ell?

Igual que tots els membres de la comunitat jueva, la família de l’Ivan va quedar desolada enfront de la brusca requisició governamental.

—No tot el país s’havia quedat cec davant del que succeïa —recorda—. Molts empresaris gentils s’havien posat en contacte amb bisbes de Bratislava i els havien demanat que intercedissin davant del president Tiso en nom dels seus amics jueus, atès que aquesta deportació de noies joves solteres contravenia totes les ensenyances de la religió cristiana, sobretot la que diu: «Estima el teu veí».

Aquell dilluns, la mare de l’Ivan, l’Eugenie, va insistir perquè anés a veure com estaven les veïnes que s’havien endut. Un dels amics de l’Ivan va demanar el cotxe al seu tiet i, amb l’Ivan i un parell d’amics més, van anar a les barraques de Poprad. A menys de mitja illa de cases de les vies del tren, devia ser fàcil clissar l’edifici de dues plantes des de la carretera principal. Malgrat la tanca al voltant del recinte i els guàrdies a l’entrada, l’Ivan i els seus amics van aconseguir entrar-hi amb bones paraules. Les noies, espantades i preses del pànic, els van envoltar de seguida.