Kitabı oku: «L'illa del doctor Moreau»
Herbert George Wells
(1866-1946) Se’l considera el pare de la ciència ficció. Entre les seves novel·les més destacades hi ha La màquina del temps (1895), L’illa del doctor Moreau (1896), L’home invisible (1897) i La guerra dels mons (1898), que li van proporcionar un èxit immediat i un reconeixement perdurable. Va ser nominat quatre vegades al premi Nobel de literatura.
Albert Pijuan
(Calafell 1985) Escriptor, dramaturg i traductor. Ha publicat la novel·la El franctirador, l’inclassificable Ramon Llull. Ara i aquí, el llibre de relats Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà i Tsunami (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la 2020). Ha publicat i estrenat una quinzena de peces teatrals. Ha traduït autors com Evelyn Waugh, Dalton Trumbo o Robert W. Chambers.
L’illa del doctor Moreau ès una de les novel·les mès pertorbadores que mai s’hagin escrit. Tal com va escriure Margaret Atwood: «Quan l’has llegit, difícilment pots oblidar-la». Jorge Luis Borges, parlant de les primeres obres de Wells, va dir-ne: «És un mirall que revela la idiosincràcia del lector i ès tambè un mapa del món».
A l’oceà Pacífic un vaixell s’enfonsa i un dels nàufrags, Edward Prendick, ès rescatat per un petit mercant que està transportant una càrrega d’animals vius —gossos, conills, una llama, una puma— fins a una illa encara sense nom. Per atzar Prendick ès desembarcat també a l’illa, i allà anirà descobrint amb horror els experiments inimaginables que el doctor Moreau està practicant amb animals.
Wells no va ser un mer pioner de la ciència ficció, sinó un visionari amb una escriptura enormement eficaç que interpel ·la el lector sobre el paper de la ciència i sobre els límits ètics en l’alteració de la natura.
Quan es compleixen 125 anys de la publicació, el debat transhumanístic torna aquest clàssic a l’actualitat.
Traducció i introducció d’Albert Pijuan
L’ILLA DEL DOCTOR MOREAU
EL FAR
43
Amb el suport del Departament de Cultura
© 2021 Albert Pijuan, per la traducció i introducció
Les imatges de portada provenen dels dibuixos
de Charles Le Brun (1619-1690) per al seu
Traité du Rapport de la Figure Humaine avec celle des Animaux.
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
Primera edició: gener de 2021
ISBN: 978-84-18197-60-4
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
H. G. Wells
L’ILLA DEL DOCTOR MOREAU
Traducció i introducció d’Albert Pijuan
Taula
Monkey Gone to Heaven
L’ILLA DEL DOCTOR MOREAU
Preàmbul
I. Al bot del Lady Vain
II. L’home que no anava enlloc
III. La cara estranya
IV. A la regala de la goleta
V. El desembarcament a l’illa
VI. Els horribles homes de la barcassa
VII. La porta tancada
VIII. Els esgarips de la puma
IX. La cosa del bosc
X. Els crits de l’home
XI. La cacera de l’home
XII. Els recitadors de la llei
XIII. Un parlament
XIV. L’explicació del doctor Moreau
XV. Sobre les persones bèstia
XVI. Com les persones bèstia van tastar la sang
XVII. Una catàstrofe
XVIII. Trobem Moreau
XIX. La «nit de festa» de Montgomery
XX. Tot sol amb les persones bèstia
XXI. La regressió de les persones bèstia
XXII. L’home sol
Monkey Gone to Heaven
H. G. Wells era amic de Joseph Conrad fins que aquest va començar a publicar El cor de les tenebres per capítols l’any 1899. Wells ja duia penjada la medalla de polemista, per les seves invectives socialistes, per ser predicador i practicant de l’amor lliure en l’Anglaterra victoriana, pels seus constants cos a cos en la premsa per qüestions extraliteràries. Aquesta vegada, però, la controvèrsia era nova: Wells acusava Conrad d’haver-li plagiat L’illa del doctor Moreau (1896). Per l’estructura del viatge del protagonista; pel mecanisme narratiu, el testimoni de l’únic supervivent d’una orgia de mort i bogeria; pel personatge de Kurtz, embriac de si mateix, habitant la selvàtica regió de les foscors de la ment, massa semblant al seu misteriós científic, que també s’autoproclama déu d’una població assilvestrada, i per l’objectiu que havia posat en el seu punt de mira, que era el caràcter dels imperis de finals del segle XIX.
La familiaritat d’aquestes dues obres, per al lector actual, queda segellada per un fet que alguns poden interpretar com a coincidència però que d’altres hi trobem necessitat: Marlon Brando, en la seva versió més decadentista, va interpretar tant el paper de Kurtz a Apocalypse Now (1979) com el de Moreau a l’adaptació cinematogràfica de 1996. Totes dues pel·lícules, a més, van patir produccions nefastes i van esguerrar la salut o la carrera de molts dels implicats. D’aquests rodatges maleïts en donen fe dos documentals esplèndids: Heart of Darkness: A Filmmaker’s Apocalypse (1991) i Lost Soul: The Doomed Journey of Richard Stanley’s Island of Dr. Moreau (2016), que ens venen a dir que de l’intent de fer materials aquestes dues bogeries no se’n pot sortir indemne.
L’ombra de Moreau, però, s’estén molt més enllà de Conrad. Els homenatges, les picades d’ullet, les versions i les interlocucions són molt abundants al llarg de tot el segle XX. Tenim les referències més evidents, com La invención de Morel, d’Adolfo Bioy Casares, o El senyor de les mosques, de William Golding, o les més obliqües, com La rebel·lió dels animals, de George Orwell; Pigmalió, de George Bernard Shaw; Un món feliç, d’Aldous Huxley (on hi apareix fins i tot un doctor Wells), o La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol. Tenim descendents directes, com Cor de gos de Mikhail Bulgàkov o Le Docteur Lerne, sous-dieu de Maurice Renard. Tenim paròdies, com The Island of Professor Menu de James Frank Sullivan, i remakes, com Moreau’s Other Island de Brian Aldiss. A tot això caldria sumar-li les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet, tot i que si només ens fixéssim en aquestes pensaríem que la novel·la és un autèntic nyap: l’única salvable és Island of Lost Souls (1932), i això que Wells la va denigrar públicament, sobretot per la interpretació de Moreau que va fer Charles Laughton. I és que la clau de l’obra és en els matisos que es mostrin de Moreau. Mor-eau. Se suposa que Wells pren el nom d’un científic extravagant que es deia Pierre Louis Moreau, però és inevitable pensar en ‘mort’ i ‘aigua’. Ell és el científic boig, el demiürg, el superhome, però a la vegada és el geni incomprès, el que vol anar un pas més enllà del seu temps, l’integrista del progrés científic, l’home ferit perquè el seu entorn l’ha traït, és aquell que vol tornar davant la comunitat que el va desterrar per refregar-los la seva victòria a la cara. És en el joc d’equilibris entre crueltat, grandesa i feblesa que es debat l’ànima del personatge, on rau part de la riquesa interpretativa de l’obra.
Versions cinematogràfiques a part, la reputació literària que ha anat guanyant la novel·la amb el pas dels anys no ens hauria de fer creure que al seu moment fos rebuda amb calidesa i lloances. La publicació de L’illa del doctor Moreau va suposar un moment de crisi creativa en la carrera altrament prolífica de Wells. La novel·la va ser atacada sobretot per motius morals, que solen anar associats a consideracions estomacals: repulsiva, fastigosa, vomitiva... L’autor ha escrit aquesta novel·la impulsat pels sentiments més baixos i menyspreables, va dir The Guardian. Val a dir que Wells no va trigar gaire a refer-se’n, i durant el següent any i mig publicaria L’home invisible i La guerra dels mons, per concloure, d’aquesta manera, el seu cicle més celebrat, el de les scientific romances. Aquesta era la lleixa on es posaven les seves novel·les, perquè recordem que el terme «ciència-ficció» no comença a circular fins a finals dels 1920 i principalment als Estats Units. Scientific romance era allò que s’havia inventat Jules Verne, novel·les d’evasió amb aventuretes i unes notes d’especulació tecnològica. Però el pioner no va donar la benvinguda a Wells a la seva comarca, considerava que les pretensions científiques de l’anglès amagaven en realitat unes pulsions massa fantasioses; «Il invente!», diu Borges que clamava esgarrifat Verne quan llegia Wells.
Així doncs, a L’illa del doctor Moreau se li poden fer molts retrets, menys que no hagi estat territori fèrtil. En aquesta novel·la, sobre la base del scientific romance, Wells fa d’embut d’un doll remarcable de tradicions, referents i arquetips. Segons la seva lògica, alguns dels autors convocats, si haguessin estat vius, ben bé li haurien pogut llançar el guant de l’acusació de plagi. Que no hauria pogut posar el crit al cel Mary Shelley davant l’apropiació del seu Víctor Frankenstein en versió animalista? O Daniel Defoe, per haver-se apropiat de l’argument del nàufrag que segueix l’impuls civilitzador en una illa deserta? Naturalment, aquestes acusacions tenen tan poc sentit com els retrets públics que li va fer a Conrad. Els al·ludits per Wells es remunten uns quants segles enrere, fet que els priva del dret a rèplica. A L’illa del doctor Moreau s’hi convoca l’Antic Testament, amb un Gènesi que intercanvia fang i costelles per vivisecció. Hi desfilen els grecs, i és que la menció a Comus no és aleatòria. Comus és una referència a John Milton, que ens diu que el déu del descordament i la nocturnitat és fill de Bacus i Circe. I qui és Circe? Una bruixa que viu reclosa a l’illa d’Eea, on Odisseu fa cap. La bruixa el convenç perquè s’hi estigui un any junt amb les seves creacions, que són ni més ni menys que unes bèsties barreja d’humans i d’animals (in fraganti, Wells!). La cronologia de L’illa del doctor Moreau sovint ha estat criticada: quina necessitat té d’allargar la peripècia durant un any? Per què no concentra més l’acció i així s’estalvia alguns passatges destensats, flàccids? M’imagino que el motiu és que Wells necessitava que l’any d’Odisseu a l’illa amb la bruixa coincidís amb l’any de Prendick a l’illa de Moreau.
I parlant de bruixes, llegint la novel·la no podem evitar pensar en L’aprenent de bruixot de Goethe i en el Pròsper de La tempesta, l’última obra de Shakespeare, que transcorre en una illa, amb la diferència que a la de Moreau els elements màgics es transmuten en científics. Perquè no oblidem que Wells es va formar a la Normal School of Science, i que va seguir el curs de T. H. Huxley, el principal apologeta de les teories darwinianes. I tampoc oblidem que el primer llibre que va publicar no va ser La màquina del temps, sinó Textbook of Biology. La teoria darwinista és molt present al llibre, sobretot pel desconcert que va provocar en els seus contemporanis i pel reajustament mental a què els va obligar. L’origen de L’illa del doctor Moreau va ser una controvèrsia científica lligada al darwinisme: la pràctica de la vivisecció animal, en aquella època molt estesa a la Gran Bretanya. Wells va començar el text com a pamflet animalista i va acabar convertint-se en la seva novel·la que conté el retrat més pessimista i desolador de l’espècie humana. Segurament, si Moreau és la quarta en discòrdia de les seves novel·les de la proto-ciència-ficció és per aquest final, pel lloc d’arribada, fosquíssim, pertorbador.
La llista d’influències s’allarga més i més. A banda dels palmaris, Frankenstein i Robinson Crusoe, Moreau s’aixeca sobre Els viatges de Gulliver i la vena satírica de Jonathan Swift, l’atac frontal a El llibre de la jungla de Kipling i el seu optimisme imperialista, el Doctor Jekyll i Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson (el qual, en un primer esborrany, era tema de discussió entre Moreau i Prendick), l’Utopia de Thomas More, els llops de Thomas Hobbes, el Barbablava de Perrault, l’ambient dessacralitzador de l’època encarnat per Nietzsche... Tot un festí digne de Comus.
Wells és d’aquella categoria d’escriptors que mereixeria l’etiqueta creada per Walter Benjamin: l’avisador d’incendis. Pensem en Moreau i ens ve Mengele al cap. La ciència desfermada sota l’única guia ètica d’un ego inflamat. En l’aspecte concret que toca a Moreau, Wells, sense saber-ho, llança una advertència al nostre present, on la biotecnologia es troba en un punt molt més sofisticat que en la seva època. El debat transhumanista i les possibilitats posthumanistes són a l’ordre del dia. M’imagino que el que ens ve a dir Wells a través de la seva aventura insular és el mateix que van cantar els Pixies el dia que es van llevar cabalistes i van compondre «Monkey Gone to Heaven». Deien: «If man is five, then the devil is six, and if the devil is six then God is seven. This monkey’s gone to Heaven.» És evident, tothom ho sap i no hi ha discussió possible: per anar del 5 al 7 has de passar pel 6. O, dit d’una altra manera, l’home, per atènyer la divinitat, ha de passar pel diable. I, mentrestant, la mona ha anat al cel.
ALBERT PIJUAN
L’ILLA DEL DOCTOR MOREAU
Preàmbul
L’1 de febrer de l’any 1887, el Lady Vain es va perdre després d’haver impactat amb un vaixell abandonat a prop d’1 grau de latitud sud i de 107 graus de longitud oest.
El 5 de gener de 1888, onze mesos i quatre dies després, el meu oncle, Edward Prendick, home acomodat, que al seu dia havia embarcat al Lady Vain al Callao i se’l considerava mort a alta mar, va ser recollit a 5 graus 3 minuts de latitud sud i 101 graus de longitud oest en un petit bot de nom il·legible, encara que es creu que pertanyia a la goleta Ipecacuanha, donada per perduda. L’estrany relat del que, segons ell, havia viscut va fer que el prenguessin per dement. Posteriorment va al·legar que era incapaç de recordar res del que havia passat des que s’havia escapat del Lady Vain. En el seu moment, els psicòlegs van discutir el seu cas com a rar exemple de pèrdua de memòria causada per un sobreesforç físic i mental. La narració següent va aparèixer entre els seus papers, la va trobar qui signa això, el seu nebot i hereu, sense cap aclariment, però, de si volia publicar-la o no.
A la regió on es va recollir el meu oncle, l’única illa que es coneix és l’illa de Noble, un minúscul illot volcànic deshabitat. L’H. M. S. Scorpion el va visitar l’any 1891. Un destacament de mariners va baixar a terra i els únics éssers vius que hi van trobar van ser unes estranyes arnes blanques, quatre verros i conills, i un tipus de rata molt peculiar. O sigui que no hi ha manera de confirmar l’element essencial d’aquesta narració. Havent aclarit aquest punt, no sembla que hagi de fer mal a ningú dur a la llum pública aquesta història, que és la que, crec, devia ser la intenció del meu oncle. Almenys queda acreditada per aquest fet: al meu oncle se li va perdre el rastre a 5 graus de latitud sud i 105 graus de longitud est, i va reaparèixer a la mateixa zona de l’oceà passats onze mesos. D’alguna manera devia sobreviure durant aquest interval de temps. I, pel que sembla, una goleta que es deia Ipecacuanha, comandada per John Davies, un capità alcoholitzat, va salpar d’Arica carregant una puma i altres menes d’animals el gener de 1887, i aquesta embarcació, que era ben coneguda a molts ports del sud del Pacífic, va acabar desapareixent en aquelles aigües (amb una considerable quantitat de copra a bord) quan navegava des de Banya cap a un destí desconegut, el desembre de 1887, una data que coincideix del tot amb la història del meu oncle.
CHARLES EDWARD PRENDICK
I
Al bot del Lady Vain
No voldria afegir res més a tot el que ja s’ha escrit sobre la pèrdua del Lady Vain. Com tothom sap, va impactar amb un vaixell abandonat al cap de deu dies d’haver salpat del Callao. Divuit dies després el canoner H. M. Myrtle va recollir un bot amb set tripulants, i la història de les seves privacions s’ha fet tan coneguda com la de la fragata francesa Medusa, molt més terrible encara. Però sí que vull afegir a tot el que s’ha publicat sobre el Lady Vain una altra història, potser igual de terrible i molt més estranya. Fins al moment s’ha pressuposat que els quatre homes del bot salvavides havien mort, però això és incorrecte. Tinc la millor de les proves per poder afirmar-ho: jo era un d’aquests homes.
Però, en primer lloc, he de fer constar que no hi havia quatre homes al bot; n’hi havia tres. Constans, a qui «el capità va veure saltar al bot» (Daily News, 17 de març de 1887), per sort nostra i per desgràcia seva no va aconseguir fer-ho. Va davallar per l’embolic de cordes de sota els estais del bauprès, fet miques, en el moment de saltar el turmell va enredar-se-li en una de les cordes, durant uns segons va quedar penjat cap per avall i després va caure i va xocar contra un tauló o una verga que surava a l’aigua. Vam remar cap a ell, però no el vam veure aparèixer.
He dit que per sort nostra no ho va aconseguir i també hauria pogut dir que per sort seva, perquè només teníem un garrafó d’aigua i unes quantes galetes molles, així de sobtada havia estat l’alarma, així de desprevingut es trobava el vaixell per a qualsevol desastre. Vam pensar que la gent de la llanxa tindria més provisions —no era així, però—, i vam provar de fer-los senyals. De cap manera ens haurien sentit. Al matí següent, quan va parar el plugim, cap al migdia, ja no en quedava ni rastre. No ens podíem posar drets per veure-hi millor, el bot es balancejava massa. Els altres dos que s’havien escapat amb mi eren un home que es deia Helmar, passatger com jo, i un mariner de qui no vaig saber el nom, baix i rabassut, que quequejava.
Vam anar a la deriva, primer afamats, i després, quan l’aigua se’ns va acabar, turmentats per una set insuportable; vuit dies en total. Passat el segon dia el mar es va anar amansint de mica en mica fins a adoptar la calma dels miralls. És impossible que el lector comú s’imagini aquells vuit dies. Teniu la sort de no disposar de cap record que us serveixi de substrat per imaginar-ho. Després del primer dia ja no ens dèiem gaire cosa, i ens estàvem estirats al nostre lloc al bot amb la mirada clavada en l’horitzó, o observàvem, amb uns ulls cada dia més sortits i cada dia fent més ulleres, com la misèria i la feblesa vencien els nostres companys. El sol es va tornar inclement. L’aigua es va acabar al quart dia, quan ja teníem pensaments estranys i els expressàvem amb la nostra mirada, però va ser, diria, al sisè dia quan Helmar va dir allò que tots havíem estat pensant. Recordo que les nostres veus eren seques i primes, així que ens vam acostar per estalviar paraules. Jo m’hi vaig oposar amb totes les meves forces, preferia enfonsar el bot i que els taurons que ens seguien ens matessin plegats; però quan Helmar va dir que si acceptàvem la seva proposta també calmaríem la set, el mariner es va posar de part seva.
Jo em vaig negar a jugar-m’ho a sorts, i durant la nit el mariner no parava de xiuxiuejar a l’orella de Helmar. Em vaig asseure a la proa amb la navalla a la mà tot i que dubto que hagués tingut el valor de lluitar. I al matí vaig acceptar la proposta de Helmar, i vam llançar un penic a l’aire per decidir qui seria el que sobrava.
Li va tocar al mariner, però de tots tres era qui tenia més força i no va voler acceptar el resultat, així que va atacar Helmar amb les mans. Van forcejar i gairebé es van posar drets. Em vaig arrossegar cap a ells amb la intenció d’ajudar Helmar agafant la cama del mariner, però el mariner va perdre l’equilibri amb el vaivé del bot, tots dos van anar a parar damunt la regala i van rodolar fins a caure per la borda. Es van enfonsar com pedres. Recordo que em vaig posar a riure mentre em preguntava per què reia. L’atac de riure m’havia pres de cop, com una cosa vinguda de fora.
Em vaig estirar en una de les bancades durant no sé quant de temps, pensant que si tingués prou força beuria aigua del mar per embogir i morir de pressa. I mentre jeia allà vaig veure a l’horitzó, amb el mateix interès amb què hauria mirat un quadre, una vela que s’acostava cap a mi. Recordo com el meu cap es balancejava amb l’onatge, i la vela damunt l’horitzó ballava amunt i avall, però també recordo clarament estar convençut d’haver mort i pensar que era un bon acudit que els hagués anat de tan poc per trobar-me viu.
Durant una estona interminable, és el que em va semblar, vaig estar tombat amb el cap a la bancada mirant com la goleta —un vaixell petit, amb vergues a proa i a popa— apareixia al mig del mar. Virava a una banda i a l’altra amb un ritme creixent, l’efecte de navegar de bolina. En cap moment em va passar pel cap cridar-los l’atenció, i no tinc cap record clar des del moment que la vaig veure al meu costat i fins que em vaig trobar en una petita cabina de popa. Hi ha un mig record borrós d’haver estat pujat a la passarel·la, i un altre d’un enorme rostre rodó ple de pigues i envoltat de cabell pèl-roig observant-me des del baluard. També tinc la imatge aïllada d’una cara fosca, d’ulls extraordinaris, molt a prop de la meva, que vaig pensar que devia ser part d’un malson fins que la vaig tornar a veure. Tinc el record borrós que em van fer empassar una mena de beuratge. I això és tot.
II
L’home que no anava enlloc
Em vaig despertar en una cabina petita i força desendreçada. Al meu costat, agafant-me el canell, hi havia assegut un jove ros amb un bigoti punxegut de color de palla i el llavi inferior que li penjava. Ens vam mirar durant un minut sense dir-nos res. Tenia uns ulls grisos i aquosos, estranyament buits de qualsevol expressió.
Llavors vaig sentir un soroll damunt meu, com si colpegessin l’estructura metàl·lica d’un llit, seguit del grunyit greu i furiós d’una bèstia. Va ser en aquell moment que l’home va parlar. Va repetir la seva pregunta:
—Ara com es troba?
Em sembla que vaig dir que em trobava bé. No podia recordar com havia arribat allà. El jove em devia haver vist la pregunta a la cara, perquè jo era incapaç d’accedir a la meva veu.
—El vam recollir d’un bot, mort de gana. El vaixell es deia Lady Vain, a la borda hi havia tot de taques de sang.
Mentrestant vaig fixar-me en la meva mà, tan remagrida que semblava una bossa de pell plena d’ossos solts, i tot l’assumpte del bot em va tornar a la memòria.
—Prengui’n una mica —va dir, i em va donar una cullerada d’un beuratge escarlata, gelat.
Tenia gust de sang i em va fer sentir més fort.
—Ha tingut sort —va dir— que l’hagi recollit un vaixell amb un metge a bord.
Parlava amb una articulació bavosa, gairebé papissot.
—Quin vaixell és, aquest? —vaig dir lentament, encara ronc del meu llarg silenci.
—És un petit mercant que ve d’Arica i el Callao. No he preguntat mai d’on va sortir en un principi... De la terra d’on venen els bojos al món, suposo. Jo només soc un passatger, d’Arica. L’imbècil del capità, que també és el propietari del vaixell, Davies, es diu, ha perdut el certificat o no sé què. Ja es deu imaginar el tipus d’home... D’entre tots els noms del dimoni ha triat Ipecacuanha per batejar el trasto; ara bé, quan hi ha molt mar i poc vent, es comporta.
(En acabat va tornar el soroll de dalt, un rugit irat i alhora una veu humana. Després una altra veu que deia que s’aturés, «idiota deixat de la mà de Déu».)
—El vam trobar gairebé mort —va dir el meu interlocutor—. Va estar-hi molt a prop, de fet. Però ara li he donat aquest beuratge. El dolor que sent al braç? Injeccions. Ha estat inconscient gairebé trenta hores.
Pensava a poc a poc; ara em despistaven els udols d’uns gossos.
—Podria prendre alguna cosa sòlida? —vaig demanar.
—Gràcies a mi —va dir—. El xai ja està fent xup-xup.
—Sí —vaig assegurar—, de xai me’n podria menjar.
—Però —va dir després d’un moment de dubte— em moro de ganes de saber com va acabar tot sol en aquell bot.
Em va semblar detectar certa sospita en la seva mirada.
—Maleïts udols!
De sobte, va sortir de la cabina i vaig sentir que discutia violentament amb algú que em va semblar que li responia amb un galimaties. Va sonar com si la cosa hagués d’acabar a cops de puny, però vaig pensar que em devia haver confós. Després va cridar els gossos i va tornar a entrar a la cabina.
—I bé? —va dir des de la porta—. Havia començat a explicar-m’ho.
Li vaig dir com em deia, Edward Prendick, i que havia estudiat història natural per combatre l’avorriment de la meva confortable independència econòmica. Semblava que això li interessava.
—Jo també vaig fer ciències. Vaig estudiar biologia a la universitat, ara traient l’ovari d’un cuc de terra, ara la ràdula d’un cargol, sí, aquesta mena de coses. Déu meu, ja fa deu anys! Però digui, digui, parli’m del bot.
Es notava que havia quedat satisfet de la franquesa del meu relat, el qual havia explicat amb frases molt concises per culpa de la terrible feblesa que m’afectava. Quan vaig acabar va tornar a treure el tema de la història natural i els seus estudis de biologia. Es va posar a fer-me moltes preguntes sobre Tottenham Court Road i Gower Street, els barris universitaris.
—Caplatzi encara rutlla? Allò sí que eren botigues!
Era evident que havia estat un estudiant de medicina molt corrent, a la primera de canvi va treure el tema dels music-halls. Em va explicar algunes anècdotes.
—Fa deu anys —va dir— ho vaig deixar tot. Abans em divertia tant! Però vaig fer massa el ruc... Vaig plegar abans dels vint-i-u. Suposo que ara tot deu haver canviat. Haig d’anar a veure què fa l’inútil del cuiner, com li va amb el xai.
Els grunyits de dalt es van reprendre de manera tan sobtada i amb una ira tan salvatge que em van sobresaltar.
—Què és això? —vaig cridar-li, però la porta ja s’havia tancat. Va tornar amb el xai estofat i aquella olor tan apetitosa em va alterar fins al punt que vaig oblidar el soroll pertorbador de la bèstia.
Després d’un dia d’anar alternant menjar i dormir, em vaig trobar prou bé per aixecar-me de la llitera i mirar per l’escotilla; el mar verdós provava de seguir-nos el ritme. Vaig suposar que la goleta corria amb el vent a favor. Montgomery, que és com es deia el jove ros, va tornar a entrar quan ja m’havia llevat i li vaig demanar si tenia res per vestir-me. Em va deixar roba seva perquè es veu que la meva l’havien llençat per la borda. M’anava baldera, ell era més llarguerut. Em va dir, com si fos qualsevol cosa, que el capità era a la seva cabina gairebé pet. Mentre em vestia, li vaig preguntar cap a on es dirigia el vaixell. Em va dir que cap a Hawaii, però que abans l’havia de desembarcar a ell.
—On? —vaig demanar.
—A una illa, és on visc. Encara no té nom, que jo sàpiga.
Se’m va quedar mirant amb el llavi inferior penjant, i de cop va posar tal cara d’estupidesa que vaig veure que el que volia era evitar les meves inquisicions. Vaig tenir la prudència de no preguntar res més.
III
La cara estranya
Vam sortir de la cabina i vam topar-nos amb un home a l’escaleta. Estava d’esquena a nosaltres, obstruint el pas, observant alguna cosa fora de l’escotilla. Vaig poder veure que era un home deforme, baix, ample i matusser, geperut, amb el clatell pelut i el cap enfonsat entre les espatlles. Anava vestit amb una sarja blau fosc i el seu cabell negre era peculiarment gruixut i espès. Vaig sentir que els gossos, encara no els havia pogut veure, grunyien amb fúria, i això va fer recular l’home. Em va tocar la mà que jo havia estirat perquè no em caigués al damunt i es va tombar amb una lleugeresa animal.
Aquella cara negra que de sobte tenia davant meu, d’alguna manera indefinible, em va impactar profundament. Era singularment deforme. La part de la cara li sobresortia tot formant alguna cosa que suggeria un morro, i l’enorme boca entreoberta mostrava unes dents blanques gegantines que no havia vist mai en un humà. Tenia la cua dels ulls sangonosa, el blanc era amb prou feines una vora que envoltava les ninetes color avellana. Una emoció estranya li brillava a la cara.
—Maleït! —va dir Montgomery—. Per què dimonis no surts del mig?
L’home de la cara negra es va fer a un costat sense dir res. Vaig pujar a la coberta però, instintivament, la mirada se m’escapava cap a la seva cara. Montgomery es va quedar quiet al peu de l’escaleta.
—Ja saps que no hi has de fer res, aquí —va dir pausadament—. El teu lloc és allà davant.
L’home de la cara negra es va encongir.
—Ells... és que no m’hi volen —parlava a poc a poc, amb una veu ronca i estrambòtica.
Estava sortint per l’escotilla quan em vaig aturar per mirar enrere, encara colpit sobre manera per la lletjor grotesca d’aquella criatura de cara negra. No havia vist mai unes faccions tan extraordinàriament repulsives, i tot i això, si la contradicció és versemblant, tenia alhora la sensació desconcertant que, d’alguna manera, ja coneixia aquells trets i gestos exactes que ara em sobtaven. Més tard se’m va ocórrer que ben bé podia ser que l’hagués vist quan m’havien pujat al vaixell, però això no esvaïa la sospita d’haver-lo conegut prèviament. Tanmateix, escapava a la meva comprensió com podia haver posat els ulls en una cara tan singular i haver-ne oblidat l’ocasió concreta.
El moviment que va fer Montgomery per seguir-me va tornar-me al present, i em vaig girar i vaig mirar la coberta de la petita goleta. Els sons que havia sentit abans ja m’havien previngut del que em trobaria. El cert és que no havia vist mai una coberta tan bruta. Estava empastifada de trossos de pastanaga, de peles de verdures i d’una porqueria indescriptible. Al pal major hi havia encadenats uns quants gossos conillers horribles, que van posar-se a saltar i a bordar cap a mi, i a prop de la mitjana hi havia una puma enxubada a dins d’una gàbia metàl·lica tan petita que no li deixava espai ni per girar-se. Més enllà, sota el baluard d’estribord, hi havia unes conilleres plenes de conills i, a proa, una llama solitària embotida en una mena de caixa. Unes corretges feien de morrió dels gossos. L’únic ésser humà de la coberta era el mariner cadavèric i silenciós del timó.
El vent inflava les veles de la mitjana, brutes i apedaçades, i si et fixaves en l’arboradura semblava que el vaixell havia desplegat totes les veles. El cel era clar; el sol, a mig camí de pondre’s; al nostre costat avançaven unes onades llargues trencades per la brisa. Vam passar pel costat del timoner fins al coronament de popa, i vam veure l’aigua escumejant sota la popa i les bombolles que ballaven i desapareixien en la seva estela. Em vaig girar i vaig repassar la desagradable coberta del vaixell.
—Que estem en un zoo marítim? —vaig dir.
—Això sembla —va respondre Montgomery.
—Per a què són aquestes bèsties? Per vendre, per col·leccionar? Es pensa el capità que les podrà vendre en algun lloc dels mars del Sud?
—Això sembla, oi? —va dir Montgomery, i es va girar cap a l’estela.
De sobte vam sentir un xiscle i una descàrrega de blasfèmies enfurismades que provenien de l’escotilla de la cabina, i l’home deformat de la cara negra va pujar-ne rabent. Darrere seu el seguia un homenot pèl-roig amb una gorra blanca. En veure el primer, els gossos, que s’havien cansat de bordar-me a mi, es van exaltar furiosament, bordant i udolant tot fent petar les cadenes. El de la cara negra va titubejar davant d’ells, fet que va donar temps al pèl-roig d’atrapar-lo i d’endossar-li un bon cop de puny enmig de l’esquena. El pobre diable va caure a terra com un bou degollat, i va rodolar entre la porqueria i els gossos exaltats i furiosos. Va fer sort que duguessin morrió. El pèl-roig va fer un gemec d’alegria mentre es balancejava de tal manera que corria el perill, em sembla a mi, de caure enrere per l’escotilla o endavant damunt la seva víctima.
En el moment que el segon home havia aparegut, Montgomery havia fet un bot.
—No es mogui —va cridar amb to de d’advertiment.
Un parell de mariners van venir del castell de proa. L’home de la cara negra, udolant de manera peculiar, rodolava sota les potes dels gossos. Ningú no va fer res per ajudar-lo. Les bèsties provaven d’agredir-lo tot envestint-lo amb els morrions. Durant uns segons aquells cossos grisencs, àgils, van dansar damunt la rude figura abatuda. Els mariners de proa van cridar com si es tractés d’una competició trepidant. Montgomery va proferir una exclamació irritada i quan va gambar coberta avall jo el vaig seguir. L’home de la cara negra es va mig incorporar i va avançar trontollant cap a la proa fins que es va reclinar contra el baluard, prop de l’obenc del pal major, panteixant i observant els gossos per damunt l’espatlla. El pèl-roig va riure satisfet.
—Miri, capità —va dir Montgomery amb el papissoteig més acusat i agafant l’home dels colzes—, això no pot ser!
Em vaig quedar darrere de Montgomery. El capità va fer mitja volta i el va contemplar amb els ulls mats i solemnes dels homes beguts.
—El què no pot ser? —va dir, i després de mirar mig endormiscat la cara de Montgomery durant un minut va afegir—: Merda de curandero!
Es va alliberar els braços amb un moviment sobtat i després de dos intents fallits va aconseguir ficar-se els punys pigats a dins les butxaques.
—Aquest home és un passatger —va dir Montgomery—. L’adverteixo que no li pot posar la mà al damunt.
—Ves a l’infern —va bramar el capità. De sobte es va girar i va balancejar-se cap a un costat—. Al meu vaixell faig el que em rota.
Crec que Montgomery ho hauria pogut deixar córrer en aquell moment, aquell bèstia anava borratxo, però només va empal·lidir una mica i va seguir el capità cap al baluard.
—Miri, capità —va dir—, és el meu home i no se’l pot maltractar d’aquesta manera. Des que va embarcar que no ha parat d’abusar d’ell.
Durant una estona els bafs alcohòlics van impedir que el capità pogués parlar.
—Curandero de merda! —És l’únic que va creure convenient de dir.
Vaig veure que Montgomery tenia un d’aquells temperaments pausats i obstinats que dia rere dia es va escalfant i que mai arriba a refredar-se prou per acabar perdonant, i que aquesta disputa venia de feia temps.
—Va begut —vaig dir jo potser ficant-me on no em demanaven—, no en traurà res de bo.
Montgomery va arrugar el llavi que li penjava.
—Sempre va begut. Creu que això el disculpa d’anar agredint els seus passatgers?
—El meu vaixell —va començar a dir el capità fent un gest vacil·lant amb la mà cap a les gàbies— estava net. Mirin-lo ara!
Realment era qualsevol cosa menys net.
—La tripulació —va continuar el capità— era neta i respectable, la tripulació.
—Va acceptar dur les bèsties.
—Tant de bo no hagués conegut la vostra illa infernal. Per què collons vols animals per a una illa com aquella? I l’home aquest teu... suposant que sigui un home. És un sonat, no hi ha de fer res, a popa. Et penses que ets l’amo de tot el maleït vaixell?
—Només de posar un peu a bord els seus mariners han començat a maltractar el pobre diable.
—És just això... un diable, i un de molt lleig! Els meus homes no el poden suportar. Jo no el puc suportar. Ningú de nosaltres el pot suportar. Ni tu tampoc!
Montgomery li va donar l’esquena.
—Sigui com sigui, deixi’l en pau —va dir mentre assentia.
Però ara el capità tenia ganes de brega. Va alçar la veu:
—Si s’acosta cap a aquest cantó del vaixell l’obriré en canal, ja esteu avisats. L’obriré en canal, collons! Qui ets tu per dir-me què haig de fer? No oblidis que jo soc el capità d’aquest vaixell... el capità i el propietari. Jo soc la llei, aquí, no te n’oblidis... la llei i els profetes. Vaig acordar que portaria un home i el seu ajudant fins a Arica i que els tornaria amb alguns animals. No vaig acordar que portaria un diable embogit i un curandero imbècil, un...
Bé, no cal repetir tot el que li va arribar a dir a Montgomery. Quan vaig veure que aquest feia un pas enrere, jo vaig interposar-m’hi.
—Va borratxo —li vaig dir. El capità va arrencar una cadena d’insults més infame que l’anterior—. Prou —em vaig tombar cap al capità bruscament perquè havia vist en la cara pàl·lida de Montgomery que començava a haver-hi perill. Allò va fer que el xàfec caigués damunt meu.
No obstant això, estava satisfet d’haver impedit que la situació desemboqués en una baralla, encara que fos a canvi de patir la ira alcohòlica del capità. Diria que mai no havia sentit tal quantitat de paraulotes sortint continuadament de la boca d’un sol home, i això que sovint he freqüentat companyies prou excèntriques. Algunes coses van ser difícils d’entomar malgrat que soc de caràcter reposat, però és cert que quan vaig dir «prou» al capità vaig oblidar que jo era poca cosa més que les restes humanes d’un naufragi, privat dels meus recursos i sense haver pagat cap bitllet, un simple accident que depenia de la generositat, o del projecte mercantil, d’aquest vaixell. M’ho va recordar amb molta energia; en qualsevol cas, però, havia impedit una baralla.
IV
A la regala de la goleta
Aquell vespre vam albirar terra després de la posta de sol i la goleta va encarar-s’hi. Montgomery va deixar entendre que era allà on es dirigia. Era massa lluny per veure’n cap detall; en aquell moment em va semblar poc més que una línia d’un blau difuminat enmig de la incertesa del blau grisenc de l’oceà.
Quan la vam veure el capità no era a coberta. Després d’haver descarregat la seva còlera contra mi havia anat trontollant cap a baix, m’imagino que per posar-se a dormir al terra de la seva cabina. El pilot pràcticament va assumir el comandament de la nau. Era l’individu silenciós i cadavèric que havíem vist abans al timó. Pel que semblava, també estava renyit amb Montgomery. No ens va fer el més mínim cas. Vam sopar amb ell en un silenci tens després que jo hagués fet alguns intents infructuosos de treure conversa. També em va sobtar que els homes es miressin el meu company i els seus animals amb una animadversió singular. Montgomery es mostrava molt reticent a parlar de la seva destinació i del propòsit d’aquelles criatures, i malgrat que la meva curiositat no parava de créixer no hi vaig insistir.
Ens vam quedar parlant al post de comandament fins que el cel va estar atapeït d’estrelles. Tret d’algun soroll que sortia del castell de proa, il·luminat amb una llum groguenca, i d’algun moviment ocasional dels animals, la nit era molt tranquil·la. La puma jeia cabdellada, mirant-nos amb els ulls brillants; un bony negre al racó de la gàbia. Montgomery va treure uns cigars.
Em va parlar de Londres amb un lleuger matís de record dolorós, i em va demanar que li expliqués tots els canvis que s’hi havien produït. Enraonava com un home que havia estimat la vida que hi havia dut, que li havien pres de manera sobtada i irrevocable. Jo vaig parlar-li de les xafarderies que vaig recordar en aquell moment. La seva estranyesa se m’anava fent cada cop més evident, i mentre xerrava em fixava en la seva cara pàl·lida, tan estrambòtica sota la llum tènue de la llanterna de bitàcola de darrere meu. Després vaig dur la mirada al mar enfosquit, on les tenebres amagaven la seva illeta.
Em semblava que aquell home havia sorgit de la Immensitat només per salvar-me la vida. L’endemà saltaria del vaixell i tornaria a desaparèixer de la meva existència. Fins i tot en una circumstància més corrent m’hauria deixat pensatiu. Però abans que res hi havia la singularitat d’aquest home educat vivint en aquesta illeta desconeguda i de la naturalesa extraordinària del seu equipatge. Em vaig trobar repetint la pregunta del capità. Per a què són aquestes bèsties? Per què havia volgut fer-me creure, a més, que no eren seves quan les vaig veure per primera vegada? Per no parlar del seu assistent personal, amb aquells trets anòmals que m’havien impressionat profundament. Totes aquestes circumstàncies feien que una aura de misteri envoltés l’home. M’havia posseït la imaginació i m’havia atordit la parla.
Cap a la mitjanit es va acabar la nostra conversa sobre Londres, i ens vam quedar costat per costat repenjats al baluard i observant, com en un somni, el mar silenciós perlat d’estrelles, cadascú immers en els seus pensaments. Era el moment propici per a les emocions: vaig començar amb la meva gratitud.
—Si em permet —vaig dir al cap d’una estona—, m’ha salvat la vida.
—Casualitat —va dir—. Simple casualitat.
—Prefereixo agrair-ho a qui tinc més a mà.
—No doni les gràcies a ningú. Vostè tenia la necessitat i jo, el coneixement. I li vaig posar injeccions i el vaig alimentar com un més dels espècimens que he recollit. Estava avorrit i necessitava fer alguna cosa. Si aquell dia hagués estat cansat o si la seva cara no m’hagués fet el pes, bé... seria interessant saber on pararia ara mateix!
Això em va desinflar una mica.
—En qualsevol cas... —vaig començar a dir.
—Casualitat, l’hi ben asseguro —em va interrompre—, com tot el que passa a la vida. Només els rucs no són capaços de veure-ho! Per què jo soc aquí, ara, un pària de la civilització, en comptes de ser un home feliç que gaudeix de tots els plaers de Londres? Doncs només perquè fa onze anys, una nit de boira, vaig perdre el cap durant deu minuts.
Es va aturar.
—Sí? —vaig dir.
—Només això.
Vam recaure en el silenci. Al cap de poc es va posar a riure.
—La llum d’aquestes estrelles té alguna cosa que fa que se t’afluixi la llengua. Soc ruc, i tot i així voldria explicar-li una cosa.
—Em digui el que em digui pot estar segur que m’ho guardaré per a mi... Si és el que el preocupa.
Estava a punt d’arrencar però va sacsejar el cap, dubitatiu.
—No digui res —vaig dir—. Tant me fa. Al capdavall, millor que es guardi el seu secret. Només hi guanyaria un breu alleujament, i això si respecto la promesa de guardar-lo. Si no ho fes...?
Va remugar, estava indecís. Vaig notar que es trobava en desavantatge, que l’havia caçat en un estat d’indiscreció i, si haig de ser sincer, tampoc tenia tanta curiositat de saber què havia fet marxar de Londres un jove estudiant de medicina. Tinc prou imaginació per fabular. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig anar-me’n. Una figura negra, silenciosa, estava reclinada al coronament de popa, mirant les estrelles. Era l’estrany assistent de Montgomery. El meu moviment va fer que mirés ràpidament per damunt de la seva espatlla; després va tornar la mirada al cel.
Segurament us semblarà de poca importància, però per mi va ser com un cop de puny sobtat. L’única llum que hi havia a prop era la llanterna del timó. La cara de la criatura va sortir durant un petit instant de la penombra de popa cap a la llum de la llanterna, i vaig veure els seus ulls que m’observaven amb una lluïssor d’un verd pàl·lid. Aleshores jo no sabia que els ulls de les persones poden arribar a tenir un to vermellós. Em vaig adonar de la seva crua inhumanitat. La figura negra va esmicolar els meus pensaments i sentiments d’adult amb els seus ulls en flames, i per un moment van tornar-me les pors oblidades de la infantesa. L’efecte se’n va anar tal com havia vingut. La basta figura negra d’un home, una figura sense cap tret destacable, es repenjava a la regala del coronament i mirava el cel estrellat. Em vaig adonar que Montgomery em parlava.
—Doncs jo hauria de retirar-me —va dir—, si li sembla bé.
Vaig respondre-li de manera incongruent. Vam baixar i em va dir bona nit a la porta de la meva cabina.
Aquella nit vaig tenir uns somnis molt desagradables. La lluna minvant va sortir tard. La seva llum va fer entrar una blancor fantasmal a la meva cabina, i va crear formes amenaçadores en les fustes de damunt la meva llitera. Els gossos es van despertar i es van posar a udolar i gemegar, per això vaig somiar a estones i gairebé no vaig aclucar ull fins que no va arribar l’alba.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
