Kitabı oku: «Nosaltres»

Nosaltres

núm. 24

Ievgueni Zamiatin

NOSALTRES

Traducció de Miquel Cabal Guarro

That publication was effected under the auspices of the

Mikhail Prokhorov Foundation TRANSCRIPT Programme to

Support Translations of Russian Literature

Primera edició: setembre de 2015

Segona edició: octubre de 2019

© de la traducció, Miquel Cabal Guarro

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-3-8

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Laia Cabal Guarro

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Apunt primer

Sumari

L’anunci

La línia més sàvia de totes

Un poema

Em limito a transcriure el que ha aparegut avui al Diari de l’Estat paraula per paraula:

D’aquí a cent vint dies s’acabarà la construcció de la Integral.S’acosta el gran moment històric en què la primera Integral s’enlairarà cap a l’espai. Fa mil anys, els vostres avantpassats heroics van subjugar el globus terraqüi sota el poder de l’Estat Únic. Teniu al davant una gesta encara més gloriosa: integrar l’equació infinita de l’univers amb una Integral elèctrica, feta de vidre i que escup foc. Amb el jou benefactor de la raó, haureu de sotmetre éssers desconeguts que habiten altres planetes, potser encara en l’estat salvatge de la llibertat. Si no entenen que els portem una felicitat matemàticament infal·lible, tenim l’obligació de fer que siguin feliços. Però provarem de fer servir la paraula abans que les armes.

En nom del Benefactor, s’anuncia a tots els números de l’Estat Únic: tothom que se’n senti capaç està obligat a compondre tractats, poemes, manifestos, odes o altres obres que parlin de la bellesa i la grandesa de l’Estat Únic.

Això serà el primer carregament que transportarà la Integral.

Visca l’Estat Únic! Visca els números! Visca el Benefactor!

Escric això i sento que les galtes em cremen. Sí: integrar la grandiosa equació universal. Sí: desfer la corba salvatge, redreçar-la seguint la tangent, l’asímptota, la recta. Perquè la línia de l’Estat Únic és una recta. Una recta gran, solemne, exacta i sàvia: la línia més sàvia de totes…

Jo, D-503, sóc el constructor de la Integral; sóc un dels matemàtics de l’Estat Únic i prou. La meva ploma, avesada als números, no se sent capaç de compondre música de rimes i assonàncies. Només provo d’anotar el que veig, el que penso, més aviat el que pensem nosaltres (això mateix: nosaltres, i que aquest nosaltres sigui el títol dels meus apunts). Però com que tot plegat serà una derivada de la nostra vida, de la vida matemàticament perfecta de l’Estat Únic, llavors no serà també per si mateix, i més enllà de la meva voluntat, un poema? Ho serà: ho crec i ho sé.

Escric això i sento que les galtes em cremen. Es deu assemblar al que sent una dona quan nota dins seu per primer cop el pols d’un ésser nou, encara diminut i cec. Sóc jo i alhora no ho sóc. I hauré d’alimentar-ho durant llargs mesos amb la meva saba, amb la meva sang, i després hauré d’arrencar-m’ho dolorosament i posar-ho als peus de l’Estat Únic.

Però estic a punt, com ho estem tots o gairebé tots nosaltres. Estic a punt.

Apunt segon

Sumari

El ballet

Harmonia quadrada

X

Primavera. De l’altra banda del Mur Verd, de les planes salvatges i amagades, el vent porta pols groga de mel d’unes flors. Aquesta pols dolça resseca els llavis —t’hi passes la llengua a cada instant— i totes les dones que et trobes deuen tenir els llavis dolços (i els homes també, és clar). Això entorpeix una mica el raonament lògic.

Però quin cel, això sí! Blau, sense ni un sol núvol que l’espatlli (quins gustos tan bàrbars que tenien els antics si aquestes piles de vapor lletges, desgavellades i malbatzegoses podien inspirar els seus poetes). A mi m’agrada, i estic segur de no equivocar-me si dic que a nosaltres només ens agrada un cel com aquest, estèril i immaculat. En dies com aquest el món sencer està modelat amb el mateix vidre immutable i etern que el Mur Verd, com totes les nostres construccions. En dies com aquest veus la profunditat més blava de les coses, en veus les equacions meravelloses i fins llavors desconegudes, i les veus en allò que és més comú i quotidià.

Per exemple, això. Aquest matí era a l’hangar on es construeix la Integral quan, de sobte, he parat compte a les màquines: els globus dels reguladors giraven amb els ulls tancats, extasiats; centellejant, les bieles es torçaven a dreta i esquerra; el balancí gronxava les espatlles amb orgull; el cisell de la mortasadora feia reverències al ritme d’una música que no se sentia. De sobte m’he adonat de tota la bellesa d’aquest grandiós ballet mecànic, inundat d’un sol blau i lleuger.

Després m’he dit: «Per què és bonic això? Per què és bonica aquesta dansa?». Resposta: perquè no és un moviment lliure, perquè tot el sentit profund de la dansa rau precisament en una subordinació estètica absoluta, en una manca ideal de llibertat. I si és veritat que els nostres avantpassats s’abandonaven a la dansa en els moments més inspirats (misteris religiosos, desfilades militars), només vol dir una cosa: que l’instint de manca de llibertat és orgànicament inherent a l’home des de temps immemorials, i que en la nostra vida actual és només conscientment que…

Hauré d’acabar més tard: el numerador ha sonat. Aixeco la vista: l’O-90, és clar. D’aquí a mig minut serà aquí, em recull per anar a fer un volt.

Estimada O! Sempre m’ha fet l’efecte que s’assembla al seu nom: queda uns deu centímetres per sota de la Norma Materna, per això està ben tornejada, és tota rodona, i té una O rosada —la boca— esbatanada per rebre qualsevol paraula meva. I encara més: té un plec rodó i molsut al canell, com les criatures.

Quan ella ha entrat, el volant lògic encara brunzia dins meu amb totes les forces i m’he posat a parlar per inèrcia de la fórmula que acabava d’establir i que ens afectava tant a tots nosaltres com a les màquines i la dansa.

—És meravellós. Oi que sí? —he preguntat.

—Sí, meravellós. És primavera. —L’O-90 m’ha fet un somriure rosat.

Doncs això, si no li fa res: la primavera… Parla de la primavera. Les dones… He callat.

A baix. L’avinguda era plena: quan fa aquest temps, normalment invertim l’hora personal de després de dinar en una passejada addicional. Com sempre, pels altaveus de la Fàbrica de Música sonava la Marxa de l’Estat Únic. En rengles regulars de quatre, marcant el ritme amb solemnitat, els números avançaven; eren centenars, milers de números amb unifs¹ blavosos i una xapa daurada al pit amb el número estatal de cadascú i cadascuna. I jo, nosaltres, tots quatre, érem una de les onades innombrables d’aquest corrent poderós. A l’esquerra, l’O-90 (si això ho hagués escrit un dels meus avantpassats peluts mil anys enrere, segur que s’hi hauria referit amb la ridícula expressió la meva); a la dreta, dos números desconeguts, femení i masculí.

El cel d’un blau beat, sols infantils i diminuts a totes les xapes, cares sense la veladura de la follia dels pensaments… Rajos, ja ho enteneu: tot fet d’una sola matèria, radiant i somrient. I els ritmes del coure: «tra-ta-ta-tam, tra-ta-ta-tam», aquests graons de coure que espurnegen sota el sol, i a cada graó puges més amunt, cap a una blavor vertiginosa…

I així, com al matí a l’hangar, ho he tornat a veure tot com si fos el primer cop a la vida: els carrers rectes i immutables, el vidre del paviment esquitxant rajos, els paral·lelepípedes divins dels habitatges transparents, l’harmonia quadrada d’aquelles fileres d’un blau grisós. I llavors m’ha semblat que no havien estat generacions senceres sinó jo, precisament jo, qui havia vençut el Déu vell i la vida vella, que precisament jo havia creat tot això i, com una torre, tenia por de moure un colze no fos cas que caiguessin trossos de paret, cúpules, cotxes…

I després un instant, un salt a través dels segles, de + a –. M’ha vingut al cap (una associació per contrast, evidentment), de sobte m’ha vingut al cap un quadre d’un museu: una d’aquelles avingudes seves, de les de llavors, del segle XX, bigarrada fins a deixar estabornit, un tràfec embrollat de persones, rodes, animals, cartells, arbres, colors, ocells… I és que diuen que això va existir de veritat, que podia existir. I em semblava tan inversemblant, tan absurd, que no m’he pogut aguantar i he esclafit a riure de cop.

I al mateix moment he sentit un eco a mà dreta, un riure. M’he girat: als meus ulls, unes dents blanques, unes dents excepcionalment blanques i punxegudes, una cara desconeguda de dona.

—Perdoni’m —ha dit—, però és que ho observava tot amb tanta inspiració, com el Déu mític el setè dia de la creació. Em fa l’efecte que està segur que és vostè qui m’ha creat a mi i tot, ningú altre. És molt afalagador…

Tot això sense somriure, diria fins i tot amb certa deferència (potser sabia que sóc el constructor de la Integral). Però no ho sé, tenia una X estranya i empipadora als ulls, o a les celles, que no puc acabar d’entendre ni expressar numèricament.

Per alguna raó he quedat desconcertat i, mig embolicant-me, he començat a argumentar el meu riure de manera lògica. És del tot clar que aquest contrast, que aquest abisme infranquejable entre l’avui i el llavors…

—I per què ha de ser infranquejable? (Quines dents tan blanques!) A través d’un abisme s’hi pot fer passar un pont. Imagini-s’ho: timbals, batallons, fileres de gent, tot això també existia i, per tant…

—Per descomptat! —he cridat (era un creuament d’idees sorprenent: deia gairebé amb les meves paraules el que jo havia escrit abans de sortir a passejar)—. Ja ho sap, fins i tot les idees. Això és perquè ningú no és un, sinó un de. Ens assemblem tant…

Ella:

—N’està segur?

Li he vist les celles aixecades, fent-li un angle agut cap a les temples, com les banyes punxents d’una X, per alguna raó he tornat a desorientar-me; he mirat a dreta i esquerra i…

A la meva dreta, ella, prima, aspra, dreta i flexible com un flagell, la I-330 (ara li veia el número); a l’esquerra, l’O, totalment diferent, tota ella corbes, amb aquell plec infantil als canells; i a l’extrem del nostre grup de quatre, un número masculí que no coneixia, encorbat dues vegades com una lletra S. Érem tots diferents…

Aquesta de la dreta, la I-330, devia interceptar-me una mirada perplexa i ha sospirat:

—Sí… Ai las!

En realitat, aquest «ai las» era del tot escaient. Però tornava a tenir alguna cosa a la cara o a la veu…

Amb una brusquedat poc habitual en mi he dit:

—Ni ai las ni res. La ciència avança, és evident que si no és ara, doncs serà d’aquí a cinquanta o cent anys…

—Que els nassos de tothom…

—Sí, els nassos —gairebé he fet un crit—. Si hi ha qualsevol pretext per a l’enveja… Si jo tinc un nas de botó i un altre el té…

—Bé, vostè té un nas fins i tot clàssic, que deien antigament. Les mans, en canvi… Au, vinga, ensenyi-les, ensenyi les mans!

No puc suportar que em mirin les mans: totes peludes i ben poblades, un atavisme absurd. He allargat la mà i amb tota l’estranyesa que he pogut he dit:

—Són de mico.

M’ha mirat les mans, després la cara:

—Doncs és un conjunt ben curiós. —M’ha sospesat amb la mirada, com si fos una balança, li han tornat a centellejar unes banyes a les celles angulades.

—Està registrat amb mi. —L’O-90 ha obert la boca rosada amb alegria.

Hauria valgut més que hagués callat, allò no venia gens a tomb. En general, l’estimada O… com ho diria… té la velocitat de la llengua mal calculada. La velocitat de la llengua sempre hauria d’anar uns segons per sota de la velocitat del pensament, i mai a l’inrevés.

Al final de l’avinguda, la campana de la torre acumuladora ha fet ressonar les 17 h. L’hora personal s’havia acabat. La I-330 ha marxat amb el número masculí en forma de S. Té una cara que inspira respecte i que ara em resulta familiar i tot. L’he vist abans, però no recordo on.

En acomiadar-se, la I m’ha fet un somriure maliciós, tan X com abans.

—Demà passat tregui el cap a l’auditori 112.

M’he arronsat d’espatlles:

—Això si rebo l’ordre d’anar precisament a l’auditori que vostè ha dit…

Ella, amb una certesa incomprensible:

—La rebrà.

Aquesta dona m’ha produït un efecte tan desagradable com un membre irracional i indivisible que s’esquitlla en una equació. I he estat content de quedar-me a soles amb l’estimada O, encara que fos poca estona.

Agafats de la mà, hem creuat quatre línies d’avingudes. A la cantonada, ella havia de tirar cap a la dreta, jo cap a l’esquerra.

—Avui m’agradaria tant venir a casa seva, tirar avall les cortines. Justament avui, ara mateix… —Amb timidesa, l’O ha alçat cap a mi aquells ulls rodons d’un blau cristal·lí.

M’ha fet gràcia. Què li podia dir? Havia estat a casa ahir mateix i sabia millor que jo que el proper dia sexual el teníem demà passat. Allò també era cosa dels seus pensaments anticipats, tal com passa (i de vegades fa mal) quan es proporciona una espurna a un motor abans d’hora.

En separar-nos, li he fet dos… no, seré exacte, li he fet tres petons als ulls meravellosos, blaus, sense ni un sol núvol que els espatlli.

1. Probablement, de l’antiga paraula uniforme. (Totes les notes són de l’autor.)

Apunt tercer

Sumari

La jaqueta

El mur

Les Taules

M’he mirat tot el que vaig escriure ahir i m’adono que no vaig ser prou clar. És a dir, tot això és ben clar per a qualsevol de nosaltres. Però potser vosaltres, desconeguts, a qui la Integral porta els meus apunts, només heu llegit el gran llibre de la civilització fins a la mateixa pàgina que els nostres avantpassats de fa nou-cents anys. Potser no coneixeu conceptes tan elementals com les Taules Horàries, les Hores Personals, la Norma Materna, el Mur Verd o el Benefactor. Em fa gràcia i alhora em resulta complicat parlar de tot això. És el mateix que si un escriptor del segle XX, posem per cas, hagués d’aclarir en una novel·la què vol dir jaqueta, apartament o muller. Ara bé, si la novel·la es traduís per als salvatges, oi que no seria possible d’evitar algun aclariment pel que fa a una jaqueta?

Estic convençut que un salvatge es miraria la jaqueta i pensaria: «Això per a què serveix? És una càrrega i prou». Em sembla que vosaltres us ho mirareu exactament de la mateixa manera quan us digui que cap de nosaltres no ha anat més enllà del Mur Verd des del temps de la Guerra dels Dos-cents Anys.

Però val la pena pensar una mica, estimats, que va molt bé. Perquè és ben clar que tota la història de la humanitat, fins a on sabem, és la història de la transició de formes de vida nòmades a d’altres de més sedentàries. No es desprèn d’això, doncs, que la forma més sedentària de vida (la nostra) és alhora la més perfecta (la nostra)? La gent anava d’una punta a l’altra de la Terra només en època prehistòrica, quan existien les nacions, les guerres, el comerç, la descoberta de tota mena d’amèriques. Qui hauria de voler tot això ara i per què?

Ho admeto: l’hàbit del sedentarisme no es va assolir de cop ni sense esforç. Quan, en temps de la Guerra dels Dos-cents Anys, totes les carreteres van quedar destruïdes i cobertes de vegetació, al principi no devia semblar gaire còmode viure en ciutats separades les unes de les altres per espessors verdes. Però i què? Quan l’home va perdre la cua, tampoc no devia aprendre de seguida a espantar-se les mosques sense poder-la fer servir. Segur que al principi trobava a faltar la cua. Ara, en canvi, podeu imaginar-vos amb cua? O bé: podeu imaginar-vos al carrer despullats, sense jaqueta? (Perquè potser encara us passegeu amb jaqueta.) Doncs això és el mateix: no em puc imaginar una ciutat que no estigui a recer del Mur Verd, no em puc imaginar una vida que no quedi a l’abric de la indumentària numèrica de les Taules.

Les Taules… Ara mateix els seus números porpres sobre un camp d’or em miren als ulls amb severitat i tendresa des de la paret de l’habitació. Sense voler em ve al cap allò que els antics anomenaven icones i m’agafen ganes de compondre poemes o pregàries (que és el mateix). Ai, per què no sóc poeta per cantar-vos com us mereixeu?, oh Taules!, oh cor i batec de l’Estat Únic!

De petits, tots nosaltres vam llegir a l’escola (i potser vosaltres també) el més grandiós monument que ens ha arribat de la literatura antiga: l’Horari dels trens. Però si el col·loqueu al costat de les Taules, veureu que són grafit i diamant: tots dos són fets del mateix —de C, de carboni—, però com n’és d’etern, transparent i resplendent, el diamant! Qui no es queda sense alè quan s’afanya amb estrèpit per les pàgines dels Horaris? En la realitat, però, les Taules Horàries ens converteixen a cada un de nosaltres en l’heroi d’acer i de sis rodes d’un gran poema. Cada matí, amb la precisió de les sis rodes, a la mateixa hora i al mateix minut, tots nosaltres, milions, ens llevem com un de sol. Comencem a treballar a la mateixa hora a l’unimilió, i a l’unimilió acabem. I, fosos en un sol cos d’un milió de mans, ens posem la cullera a la boca en el segon establert per les Taules, i al mateix segon sortim a fer un volt i anem a l’auditori, a la sala d’exercicis de Taylor, a dormir…

Seré del tot franc: ni tan sols nosaltres no tenim una solució absolutament exacta al problema de la felicitat. Dos cops al dia, de 16 a 17 h i de 21 a 22 h, el poderós organisme únic es divideix en cel·les separades: són les Hores Personals estipulades a les Taules. Durant aquestes hores veureu que alguns tenen les cortines de l’habitació castament tirades, que uns altres recorren l’avinguda al ritme pels graons de coure de la Marxa i que n’hi ha que seuen a l’escriptori —com jo mateix. Però tinc el convenciment ferm —i ja em poden titllar d’idealista o de fantasiós—, estic convençut que serà més tard o més d’hora, però que acabarem trobant un lloc per a aquestes hores en la fórmula comuna, que un dia tots 86.400 segons s’inclouran a les Taules Horàries.

M’ha tocat llegir i sentir moltes coses increïbles sobre els temps en què la gent encara vivia en llibertat, és a dir, en una condició desorganitzada i salvatge. Però el més increïble de tot sempre m’ha semblat que era això: que el poder estatal de llavors, encara que fos embrionari, pogués permetre que la gent visqués sense res que s’assemblés a les nostres Taules, sense passejades obligatòries, sense una regulació exacta de les hores dels àpats, que la gent es llevés i se n’anés a dormir quan li venia de gust. Hi ha historiadors que diuen fins i tot que en aquells temps els llums del carrer estaven encesos tota la nit, que tota la nit hi havia gent amunt i avall.

Això no ho puc entendre de cap manera. Perquè, per més que tinguessin una intel·ligència limitada, igualment haurien hagut d’adonar-se que aquella vida era un veritable assassinat general, però lent, comès de dia en dia. L’estat (la humanitat) prohibia l’assassinat d’un de sol, però no impedia deixar-ne milions de mig morts. Matar-ne un, és a dir, reduir en cinquanta anys la suma de les vides humanes era delicte. Mentre que reduir en cinquanta milions d’anys la suma de les vides humanes no ho era. Oi que és ridícul? Ara aquest problema matemàtic i moral el solucionaria qualsevol número de deu anys. Però llavors no el van poder resoldre ni tots els Kants junts (perquè cap dels Kants no va tenir la pensada de bastir un sistema d’ètica científica, és a dir, fonamentada en la sostracció, l’addició, la divisió i la multiplicació).

Que no és absurd que l’estat (que gosava anomenar-se estat!) permetés la vida sexual sense cap mena de control? Qui volia, quan volia i tant com volia… Una cosa totalment acientífica, com les bèsties. I parien a cegues, també com les bèsties. Que no és ridícul que coneguessin l’horticultura, l’avicultura, la piscicultura (tenim dades concretes que coneixien tot això) i no fossin capaços d’assolir l’últim graó d’aquesta escala lògica: la filicultura? Que no arribessin a idear les nostres Normes Materna i Paterna?

És tan ridícul, tan increïble, que ho acabo d’escriure i em fa por que vosaltres, lectors desconeguts, no em prengueu per un bromista malintencionat. Que no us penseu de sobte que l’únic que vull és burlar-me de vosaltres i que em dedico a explicar un disbarat absolut amb un posat seriós.

En primer lloc, però, sóc incapaç de fer bromes: tota broma conté una mentida amb una funció oculta. I en segon lloc: la Ciència Única de l’Estat afirma que la vida dels antics era exactament així i la Ciència Única de l’Estat no es pot equivocar. A més a més, d’on havia de sortir una lògica estatal quan la gent vivia en condició de llibertat, com les bèsties, els micos i els ramats? Què n’havíem d’exigir quan, en el nostre temps i tot, de tant en tant encara se sent un eco salvatge i simiesc que surt del fons, de les profunditats peludes?

Per sort, passa només de tant en tant. Per sort, tot plegat només són petites fallades d’algunes peces: són fàcils de reparar sense aturar el curs etern i grandiós de tota la Màquina. I per treure un pern que es torça tenim la mà destra i greu del Benefactor, tenim els ulls experts dels Guardians…

Per cert, que ara me’n recordo: aquest d’ahir, el que anava encorbat dues vegades com una lletra S, el dec haver vist sortir de l’Oficina de Guardians. Ara entenc per què tenia aquell sentiment instintiu de respecte cap a ell i per què em vaig sentir una mica incòmode quan, davant seu, aquesta I estranya… Haig de reconèixer que la I aquesta…

Toquen a dormir: 22.30 h. Fins demà.

Apunt quart

Sumari

El salvatge del baròmetre

Epilèpsia

Si…

Fins ara a la vida ho havia tingut tot clar (no és pas sense motiu que em fa l’efecte que tinc certa predilecció per la mateixa paraula clar). Però avui… No ho entenc.

Primer: en efecte, he rebut l’ordre d’anar justament a l’auditori 112, tal com em va dir ella. Tot i que la possibilitat d’això era de (on 1.500 és el nombre d’auditoris i 10.000.000 el nombre de números). I segon… Però val més que vagi per ordre.

L’auditori. Una semiesfera enorme de blocs de vidre travessats pel sol. Fileres circulars de caps noblement esfèrics, suaument rapats. He mirat al voltant amb un lleuger ai al cor. Em fa l’efecte que buscava una falç rosada que brillés damunt de les onades d’unifs blaus: els llavis estimats de l’O. Aquí hi ha unes dents extraordinàriament blanques i esmolades, semblen les… no, no ho són. Avui a les 21 h l’O havia de venir a casa, el desig de veure-la allà era natural del tot.

Ha tocat el timbre. Ens hem posat drets, hem cantat l’himne de l’Estat Únic i a l’escenari ha sonat el fonolector, que brillava tant per l’enginy com perquè l’altaveu era daurat.

—Benvolguts números! No fa gaire que els arqueòlegs han trobat un llibre del segle XX. Un autor hi explica amb ironia la història d’un salvatge i un baròmetre. El salvatge es va adonar que sempre que el baròmetre s’aturava a pluja, plovia de veritat. Com que volia que plogués, va extreure el mercuri que calia perquè el nivell quedés a pluja. —A la pantalla ha sortit un salvatge ple de plomes traient mercuri del baròmetre: hi ha hagut riures.— Us en rieu, però no us fa l’efecte que és l’europeu de l’època qui es mereix que us en rigueu? Com el salvatge, l’europeu també volia pluja, pluja amb majúscules, pluja algebraica. Però es quedava plantat davant del baròmetre com un tifa. Almenys el salvatge tenia més empenta, energia i lògica, encara que fos la d’un salvatge: havia estat capaç d’establir que hi havia relació entre causa i efecte. En extreure el mercuri, havia fet el primer pas d’aquest gran camí pel qual…

Aquí (repeteixo que escric sense amagar res) he estat una estona com si fos impermeable als corrents vivificadors que brollaven dels altaveus. De sobte m’ha semblat que havia vingut en va (per què en va i com podia no venir si n’havia rebut l’ordre?). M’ha semblat que tot era buit, que era una closca i prou. Fent un esforç, només he aconseguit tornar-hi a parar atenció quan el fonolector ja havia passat al tema principal: la nostra música, la composició matemàtica (la matemàtica és la causa; la música, la conseqüència), la descripció del musicòmetre, acabat d’inventar.

—Només fent girar aquesta maneta qualsevol de vosaltres produeix fins a tres sonates en una hora. Quina feinada que suposava això als vostres avantpassats. Podien crear únicament quan tenien atacs d’inspiració, una forma desconeguda d’epilèpsia. I vet aquí la il·lustració més divertida del que van produir, la música de Skriabin, segle XX. D’aquesta caixa negra —ha corregut el teló de l’escenari i hi ha aparegut un instrument antiquíssim— en deien gran piano o piano de cua, la qual cosa demostra un cop més fins a quin punt tota la seva música…

I un altre cop no sé què més ha dit perquè… Va, ho diré sense embuts: perquè a la caixa de cua s’hi ha acostat ella, la I-330. Jo devia estar totalment atònit que aparegués inesperadament a l’escenari.

Duia una indumentària estrambòtica d’època antiga: un vestit negre tot cenyit que li accentuava molt el blanc de les espatlles nues i del pit, i aquella ombra calenta que la respiració li feia bategar entre els… i unes dents encegadores, gairebé malignes…

Un somriure que era mossegada, avall cap a nosaltres. S’ha assegut, s’ha posat a tocar. Una cosa salvatge, espasmòdica, bigarrada, com tota la vida que feien llavors, sense cap ombra de mecànica racional. I tots els del meu voltant, és clar, tenien raó: tots reien. Només uns quants… Però, per què jo també? Jo?

Sí, l’epilèpsia és una malaltia mental, un patiment. Un patiment dolç i lent, una mossegada que vols que sigui més fonda, més dolorosa. I llavors, a poc a poc, el sol. No aquest sol nostre, blavós, cristal·lí i regular que travessa els totxos de vidre: no. Un sol salvatge, rabent i abrusador: treu-te tota la roba i esparraca-la.

El que seia al meu costat ha mirat de reüll cap a l’esquerra, cap a mi, i ha deixat anar una rialleta. Per alguna raó ho tinc ben gravat a la memòria: he vist com li saltava als llavis una bombolleta microscòpica de saliva i després esclatava. Aquesta bombolleta m’ha desembriagat. Jo tornava a ser jo.

Com tothom, sentia només el grinyol absurd i atabalat de les cordes. Reia. Tot ha tornat a ser fàcil i simple. Aquest fonolector talentós ens ha fet un quadre massa viu d’aquella època salvatge, vet aquí què ha passat.

Quin delit en sentir la nostra música actual, després. (N’hi ha hagut una mostra al final, per comparar.) Les gammes cromàtiques cristal·lines de sèries infinites que es fonien i se separaven, i els acords additius de les fórmules de Taylor i Maclaurin; les cadències hexatonals, quadrades i pesants dels pantalons de Pitàgores; les melodies d’un moviment oscil·latori somort; els ritmes brillants que alternaven amb les línies de les pauses de Fraunhofer, com una anàlisi espectral dels planetes… Quina grandesa! Quina lògica infrangible! I que penosa la música capriciosa dels antics, que no estava sotmesa a res més enllà de fantasies salvatges…

Com sempre, hem sortit per les portes amples de l’auditori en rengles proporcionats de quatre. La figura coneguda i encorbada dos cops m’ha passat pel costat. Li he fet una salutació respectuosa.

L’estimada O havia d’arribar al cap d’una hora. Sentia una excitació plaent i profitosa. Ja a casa, he corregut al taulell, he donat el tiquet de color rosa al vigilant i m’he fet amb el certificat que dóna dret a les cortines. Només tenim aquest dret els dies sexuals. En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyats en llum. No tenim res a amagar els uns als altres. A més a més, això simplifica la feina difícil i elevada dels Guardians. Perquè si no, podria passar de tot. Potser eren precisament els habitatges estranys i opacs dels antics els que van generar-los aquella psicologia penosa i quadriculada. «Casa meva (sic!) és el meu castell», ves quina cosa de pensar!

A les 21 h he tirat les cortines i en aquell precís instant ha entrat l’O mig panteixant. M’ha allargat la boqueta rosada i el bitllet rosat. Li he arrencat el tiquet i no he pogut arrencar-me de la boca rosada fins a l’últim moment, a les 22.15 h.

Després li he ensenyat els meus apunts i li he parlat —i diria que molt bé— de la bellesa del quadrat, del cub i de la recta. M’escoltava d’una manera tan encisadorament rosada quan, de sobte, li ha caigut una llàgrima dels ulls blaus, després una altra, i una tercera directament a la pàgina oberta (la setena). Ha corregut la tinta. L’he haguda de transcriure.

—Estimat D, si vostè només, si…

I què, si…? Què, si…? Un altre cop la vella cançó: la criatura. O potser era una cosa nova relativa a… relativa a l’altra? Però això seria una mica… No, hauria estat massa absurd.

Apunt cinquè

Sumari

Un quadrat

Els amos del món

Una funció agradable i profitosa

Altre cop malament. Altre cop us parlo, lectors desconeguts, com si fóssiu, posem per cas, el meu antic company R-13, el poeta de llavis negroides. Bé, tothom sap qui és. Mentre que potser sou a la Lluna, a Venus, a Mart o a Mercuri: ningú no sap qui sou ni on sou.

A veure: imagineu-vos un quadrat, un quadrat viu i preciós que ha de parlar d’ell mateix, de la seva vida. Comprendreu que l’últim que se li acudirà de comentar és que té tots quatre costats iguals: això li resulta tan habitual i quotidià que ja ni se n’adona. Doncs bé, jo em trobo sempre en aquesta situació quadrada. Aquests tiquets rosats i tot el que comporten, per exemple: per a mi tot plegat és com l’equitat dels quatre costats, però a vosaltres potser us sembla més clar que el binomi de Newton.

Molt bé. Un dels savis de l’antiguitat va dir una cosa intel·ligent, per casualitat, és clar: «L’amor i la gana dominen el món.» Ergo: per dominar el món, l’home ha de dominar els amos del món. Els nostres avantpassats van pagar un preu molt alt per sotmetre finalment la Gana: parlo de la Gran Guerra dels Dos-cents Anys, la guerra entre la ciutat i el camp. Els pagesos salvatges, segurament per prejudicis religiosos, s’aferraven amb obstinació al pa.² L’any 35 abans de la fundació de l’Estat Únic, però, es va inventar el nostre aliment actual, derivat del petroli. La veritat és que només va sobreviure un 0,2 per cent de la població del globus terraqüi. Ara bé, que lluent que es va tornar la faç de la Terra un cop despullada de la brutícia mil·lenària. I aquestes dues dècimes van poder tastar el goig a les estances de l’Estat Únic.

Que no és prou clar que el goig i l’enveja són el numerador i el denominador del trencat que es diu felicitat? Quin sentit tindrien les víctimes innumerables de la Guerra dels Dos-cents Anys, si en la nostra vida encara existís una raó per a l’enveja? Que, de fet, existeix, perquè encara hi ha nassos xatos i nassos clàssics (la conversa que hem tingut avui mentre passejàvem), perquè n’hi ha molts que volen l’amor d’uns, mentre que el d’altres no el vol ningú.

És natural que, després de conquerir la Gana (algebraica = la suma dels béns externs), l’Estat Únic va emprendre l’ofensiva contra l’altre amo del món: l’Amor. Finalment també aquest element va acabar derrotat, és a dir, organitzat, matematitzat, i fa uns tres-cents anys que es va promulgar la nostra històrica Lex sexualis: «Tot número té dret a qualsevol altre número com a producte sexual.»

I a partir d’aquí tota la resta és pura tècnica. T’examinen escrupolosament als laboratoris de l’Oficina Sexual, determinen amb exactitud la quantitat d’hormones sexuals a la sang i et confeccionen la taula corresponent de dies sexuals. Llavors fas una sol·licitud dient que en els teus dies sexuals vols servir-te d’aquest (o d’aquest altre) número i reps el talonari que toca (el rosat). I això és tot.

Queda ben clar que ja no hi ha raons per a l’enveja, el denominador del trencat de la felicitat ha estat reduït a zero: el trencat ha esdevingut una infinitud esplèndida. I allò que per als antics era una font de tragèdies innombrables i estúpides, per a nosaltres s’ha convertit en una funció de l’organisme harmònica, agradable i profitosa, com la son, el treball físic, l’alimentació, la defecació, etc. Amb això veieu que el gran poder de la lògica neteja tot allò que toca. Oh, si també vosaltres, desconeguts, arribéssiu a conèixer aquesta força divina, si també vosaltres aprenguéssiu a seguir-la fins al final!

…Que estrany: avui he escrit sobre els cims més elevats de la història humana, he respirat tota l’estona l’aire netíssim de les muntanyes del pensament i, en canvi, per dins estic mig ennuvolat, enteranyinat, creuat per una X de quatre potes. O bé són les meves potes i tot això és perquè les he tingudes molt de temps davant dels ulls: les meves potes peludes. No m’agrada parlar-ne i no m’agraden: són una herència de l’època salvatge. No deu ser que dins meu en realitat…

Volia ratllar tot això perquè va més enllà dels límits del sumari. Però després he decidit que no ho ratllaria. Que els meus apunts, com el sismògraf més sensible, reprodueixin la corba dels meus tremolors mentals més ínfims, perquè són justament aquests tremolors els que de vegades presagien…

Però ara sí que és absurd, això sí que ja s’hauria de ratllar: hem endegat totes les forces elementals, no hi pot haver cap catàstrofe.

I ara ja ho tinc clar del tot: aquesta sensació estranya dins meu també és fruit de la situació quadrada de què parlava al principi. No hi ha cap X dins meu (no n’hi pot haver cap), el que passa és que em fa por que no tingueu alguna mena de X dins vostre, lectors meus desconeguts. Però confio que no em jutjareu d’una manera excessivament severa. Confio que entendreu que per a mi és més difícil escriure que per a cap altre autor en tota la història de la humanitat: uns escrivien per als seus contemporanis, d’altres per als seus descendents, però mai ningú no ha escrit per als avantpassats o per a éssers que s’assemblen als seus avantpassats salvatges i llunyans…

2. Només conservem aquesta paraula com a metàfora poètica. No coneixem la composició química d’aquesta substància.

Apunt sisè

Sumari

Un incident

El maleït «és clar»

Vint-i-quatre hores

Ho repeteixo: m’he imposat el deure d’escriure sense amagar res. Per això, per més trist que sigui, haig de fer menció aquí del fet que fins i tot el nostre procés d’enduriment i de cristal·lització de la vida és evident que encara no s’ha completat, que resten uns quants estadis per assolir l’ideal. L’ideal (és clar) és allà on no passa res, en canvi aquí… Què us sembla això: avui he llegit al Diari de l’Estat que demà passat hi haurà una Festa de la Justícia a la plaça del Cub. Algun número deu haver tornat a pertorbar el curs de la gran Màquina de l’Estat, deu haver tornat a passar alguna cosa imprevista, imprecomputable.

I, a més a més, a mi també m’ha passat una cosa. En realitat ha estat durant l’hora personal, és a dir, en el transcurs del temps reservat a circumstàncies imprevistes, però igualment…

Cap a les 16 h (més exactament, quan faltaven deu minuts per a les 16 h) era a casa. De sobte, ha sonat el telèfon.

—D-503? —era una veu femenina.

—Sí.

—Està lliure?

—Sí.

—Sóc jo, la I-330. Passo volant a buscar-lo i anem a la Casa Antiga. Entesos?

La I-330… Aquesta I em fa empipar, em repugna, gairebé em fa por. Però precisament per això li he dit que sí.

Cinc minuts més tard ja érem a l’aero. La majòlica blava del cel de maig i el sol lleuger en el seu aero daurat brunzint darrere nostre, sense avançar-nos i sense quedar-se enrere. Com una cataracta, davant nostre blanquejava un núvol lleig i inflat com les galtes d’un antic cupido, i molestava una mica. Amb la finestra del davant aixecada el vent t’asseca els llavis i, sense voler, te’ls llepes sense parar i hi penses sense parar.

Ja es veien allà lluny les taques d’un verd tèrbol, a l’altra banda del Mur. Llavors he tingut un ai al cor lleuger i involuntari… Avall, avall, avall, com si baixéssim una muntanya espadada, i ja érem al costat de la Casa Antiga.

Aquella construcció estranya, fràgil i cega estava tota coberta amb una closca de vidre: si no, és clar, ja fa temps que s’hauria esfondrat. Al costat de la porta de vidre hi havia una vella que era tot arrugues, sobretot a la boca: només hi tenia plecs i rufes, els llavis li havien fugit endins, feia la impressió que la boca se li havia soldat i semblava del tot increïble que pogués parlar. I, malgrat tot, ha parlat.

—I què, reiets, que heu vingut a veure casa meva? —i les arrugues li han brillat (és a dir, se li deuen haver posat en forma de rajos i ha fet la impressió que li brillaven).

—Sí, àvia, en torno a tenir ganes —li ha respost la I.

Les arrugues brillaven:

—Quin sol, oi? I què, doncs? Ai, trapella! Ai, trapella! Ja ho sé, ja ho sé! Vinga, doncs: passeu tots sols, jo val més que em quedi aquí al sol…

Hum… La meva acompanyant deu venir sovint de visita. Hi havia alguna cosa que em volia treure del damunt, que em feia nosa: segurament era la imatge visual importuna del núvol sobre la blavor llisa de la majòlica.

Mentre pujàvem per l’escala ampla i fosca, la I ha dit:

—Me l’estimo, aquesta vella.

—Per què?

—Doncs no ho sé. Potser per la boca. O potser per no res. Perquè sí.

He arronsat les espatlles. Ha continuat mig somrient, o potser sense somriure gens:

—Em sento molt culpable. És clar que l’amor no ha de ser perquè sí, sinó per alguna raó. Tots els elements han d’estar…

—Sí, és clar… —he començat a dir, però de seguida m’he atrapat deixant anar aquella paraula i he mirat la I de reüll: se’n deu haver adonat?

Ella mirava a terra. Tenia els ulls tirats avall, com si fossin cortines.

M’ha vingut al cap: a la nit, pels volts de les 22 h, passes per l’avinguda i, entre cel·les ben il·luminades i transparents, també n’hi ha de fosques, amb les cortines tirades. I aquí, darrere d’aquestes cortines… Què hi ha darrere de les seves cortines? Per què m’ha trucat avui i a què treu cap tot això?

He obert una porta pesant, opaca i que grinyolava i ja érem en una estança fosca i desendreçada (d’això se’n deia apartament). Hi havia el mateix instrument de música estrany i de cua, i una música salvatge, desorganitzada i boja com la d’aquell temps, un garbuix de colors i formes. Una superfície blanca damunt nostre; parets de color blau fosc; enquadernacions vermelles, verdes i carabasses de llibres vells; el bronze groc dels canelobres, una estàtua de Buda; línies de mobiliari esguerrades per l’epilèpsia i que no es poden encabir en cap equació.

Amb prou feines podia suportar aquest caos. Però la meva acompanyant devia tenir un organisme més fort.

—Aquest és el meu preferit… —I ha semblat que se n’adonava de sobte, un somriure que era mossegada, unes dents blanques i esmolades.— Més exactament: el més absurd de tots els seus apartaments.

—O encara més exactament: els estats —l’he corregida—. Milers d’estats microscòpics guerrejant eternament, despietats com…

—Bé, sí, és clar… —ha dit la I amb un posat que semblava seriós.

Hem travessat una habitació on hi havia llits petits, infantils (les criatures en aquella època també eren una propietat privada). I més habitacions, el tremolor dels miralls, armaris llòbrecs, sofàs insuportablement bigarrats, una llar de foc enorme, un llit gran de fusta vermella. El nostre vidre actual, preciós, transparent i etern, només hi era en forma de finestretes quadrades, fràgils i penoses.

—Doncs imagina’t que aquí estimaven perquè sí, cremaven, patien… —Un altre cop amb la cortina dels ulls tirada avall.— Quina manera tan absurda i forassenyada de malgastar energia humana, oi?

Semblava que parlés des de dins meu, pronunciava les meves idees. Però al somriure sempre hi tenia aquesta X empipadora. Darrere de les cortines, a dins seu, hi passava alguna cosa que em feia perdre la paciència. Volia discutir amb ella, escridassar-la (això mateix), però havia de donar-li la raó: era impossible no donar-l’hi.

Ens hem aturat davant d’un mirall. En aquest moment, només veia els seus ulls. M’ha vingut al cap una idea: que l’home té una construcció tan salvatge com aquests apartaments absurds. Que els caps dels homes són opacs i només tenen unes finestres minúscules a l’interior: els ulls. Ella ha semblat que ho endevinava, s’ha girat. «Molt bé, vet aquí els meus ulls. Què?» (Tot això en silenci, evidentment.)

Tenia al davant dues finestres d’una foscor sinistra i, a l’interior, una vida molt estranya i desconeguda. Només hi he vist un foc, hi té una llar de foc ben encesa, i algunes figures que recordaven…

Això era natural, és clar: m’hi veia reflectit. Però no d’una manera natural, no m’hi assemblava (per descomptat, era per l’acció aclaparadora de la situació). He sentit por definitivament, m’he sentit enxampat, empresonat a la cel·la salvatge, m’he sentit atrapat pel remolí salvatge de la vida antiga.

—Sap què? —ha dit la I—, vagi un moment a l’habitació del costat.

La veu li sortia de dins, de darrere de la finestra dels seus ulls foscos, on cremava la llar de foc.

Hi he anat, m’he assegut. Des d’un prestatge de la paret i directament a la cara em somreia de manera notable la fesomia asimètrica i de nas xato d’un dels poetes antics (Puixkin, diria). Què faig aquí assegut, suportant amb submissió aquest somriure? A què treu cap tot això? Per què sóc aquí? Què representa aquesta situació absurda? Aquesta dona empipadora i repugnant, aquest joc estrany…

La porta de l’armari ha picat, s’ha sentit el fru-fru de la seda; amb prou feines he pogut resistir d’anar cap allà i… No ho recordo exactament: devia voler-li dir coses molt grosses.

Però ja ha aparegut ella. Duia un vestit curt antic d’un color groc llampant, barret negre i mitges negres. Era un vestit de seda fina, em deixava veure ben clares unes mitges molt llargues, molt per sobre dels genolls, i el coll descobert, i l’ombra entre els…

—Escolti’m, és ben clar que vostè vol ser original, però com pot…

—És clar —m’ha interromput la I—, ser original vol dir distingir-se d’alguna manera entre els altres. Per tant, ser original és infringir la igualtat… I d’allò que en la llengua idiota dels antics se’n deia ser banal, per a nosaltres només vol dir complir el deure. Perquè…

—Sí, sí, sí! Exactament —no m’he pogut contenir—. I no hi ha res, res de res, que vostè…

S’ha acostat a l’estàtua del poeta xato i, després de tapar amb cortines el foc salvatge dels seus ulls allà dins, darrere de les finestres, aquest cop m’ha dit una cosa molt assenyada i d’una manera que semblava del tot seriosa (potser perquè m’estovés):

—No li sembla sorprenent que en un temps la gent suportés aquesta colla? I no es limitaven a suportar-los: els reverenciaven. Quin esperit tan esclau! Oi que sí?

—És clar… És a dir, voldria… (Aquest maleït «és clar»!)

—I tant, ja ho entenc. Perquè, en realitat, els poetes eren uns senyors molt més poderosos que els reis coronats. Com és que no els van aïllar, ni els van exterminar? Amb nosaltres…

—Sí, amb nosaltres… —he començat, però ella s’ha posat a riure de cop i volta.

He pogut veure el riure amb els ulls: la corba eixordadora i marcada d’aquest riure, flexible i elàstica com un fuet.

Recordo que tot jo tremolava. Volia engrapar-la i ja no recordo què més… Havia de fer alguna cosa, era igual què. M’he obert d’esma la xapa daurada i he mirat el rellotge. Faltaven deu minuts per a les 17 h.

—No troba que ja és l’hora? —li he dit amb tanta amabilitat com he pogut.

—I si li demanés de quedar-se aquí amb mi?

—Escolti’m, vostè… és conscient del que diu? Haig de ser a l’auditori d’aquí a deu minuts…

—…I tots els números han de fer el curs estipulat d’art i ciència… —ha fet la I, imitant-me la veu.

Després ha corregut la cortina, ha alçat el cap: la llar de foc li cremava a través de les finestres fosques.

—Tinc un metge assignat a l’Oficina Mèdica. Si l’hi demano, li farà un certificat de malaltia. Què hi diu?

Ho he entès. Finalment he entès on anava tot aquell joc.

—Vet aquí, doncs! Vostè deu saber que, com qualsevol número honrat, jo ara de fet hauria d’anar de seguida a l’Oficina de Guardians i…

—I si no és de fet? —Ha fet un somriure que era mossegada.— Sento una curiositat terrible: anirà cap a l’Oficina o no?

—Vostè es queda? —He agafat el pom de la porta.

Era de metall, i he sentit que la meva veu també era metàl·lica.

—Un instant… Pot ser?

S’ha acostat al telèfon. Ha demanat un número, estava tan trastocat que no l’he pogut memoritzar, i ha cridat:

—L’esperaré a la Casa Antiga. Sí, sí, tota sola…

He fet girar la maneta freda de llautó:

—Em permet que li agafi l’aero?

—Oh, i tant! Si us plau…

A la porta, sota el sol, la vella dormitava com una planta. M’ha tornat a sorprendre que se li obrís aquella boca totalment soldada i que digués:

—I aquesta seva… d’això, s’ha quedat tota sola?

—Sí.

La boca de la vella s’ha tornat a soldar. Ha sacsat el cap. Ha fet l’efecte que fins i tot el seu cervell flac comprenia tota l’absurditat i el risc del comportament d’aquella dona.

A les 17 h en punt era a la conferència. I he entès de sobte que havia mentit a la vella: la I no estava tota sola. Potser era el fet d’haver enganyat la vella sense voler el que em neguitejava i no em deixava escoltar. No, no estava tota sola: vet aquí la qüestió.

Després de les 21.30 h tenia una hora lliure. Hauria pogut anar avui mateix a l’Oficina de Guardians a presentar la denúncia. Però estava molt cansat després d’aquella història ximple. I, a més a més, el termini legal per presentar denúncia és de quaranta-vuit hores. Demà ja tindré temps: vint-i-quatre hores més.

Apunt setè

Sumari

La pestanya

Taylor

Jusquiam i lliris de maig

Nit. Verd, carabassa, blau. Un instrument vermell de cua. Un vestit d’un groc carabassós. Després, un Buda de bronze. De sobte ha aixecat les parpelles de bronze i n’ha rajat un suc: del Buda. I del vestit groc, suc. I gotes de suc pel mirall. I suc que regalima del llit gran, i dels llits de criatura, i ara jo mateix regalimo de suc, i és una mena de terror mortal i embafador…

M’he despertat: una llum tènue i blavosa. Brilla el vidre de les parets, les butaques i la taula de vidre. Això m’ha calmat, el cor m’ha deixat de palpitar. El suc, un Buda… Què és això tan absurd? És ben clar: estic malalt. Fins ara no havia somiat mai. Diuen que somiar era una cosa normal i corrent del tot per als antics. I per força: si tota la seva vida era una corrua horrorosa de verds, carabasses, Budes i sucs… En canvi, nosaltres sabem que els somnis són una malaltia psíquica greu. I jo sé que fins aquest moment el meu cervell ha estat un mecanisme cronomètricament verificat i rutilant, sense ni una brossa, però ara… Sí, ara la cosa és exactament així: em sento un cos estrany dins del cervell. Com quan tens una pestanya ínfima a l’ull: et notes tot el cos, però no pots deixar de pensar en l’ull de la pestanyeta ni un segon…

La campaneta espavilada de vidre del capçal del llit: les 7 h, toca llevar-se. A través de les parets de vidre, a dreta i esquerra, veig com si fos jo, la meva habitació, el meu vestit i els meus moviments repetits un miler de vegades. Això dóna força: et veus com a part d’una cosa enorme, poderosa i única. I una bellesa tan precisa: ni un gest, ni una flexió ni una giragonsa de més.

Sens dubte, el Taylor aquest va ser el més genial dels antics. En realitat, mai no va discórrer per arribar a estendre el seu mètode a totes les coses de la vida, a tots els passos, a les vint-i-quatre hores del dia: no va ser capaç d’integrar el seu sistema de la primera hora a la vint-i-quatre. Sigui com sigui, com pot ser que escrivissin biblioteques senceres sobre un tal Kant i que amb prou feines paressin atenció a Taylor, aquest profeta que va albirar el món de deu segles endavant?

L’esmorzar acabat. L’himne de l’Estat Únic cantat amb harmonia. En rengles de quatre, en harmonia cap a l’ascensor. Un brunzit de motors amb prou feines audible i de pressa avall, avall, avall, amb un lleuger ai al cor…

I llavors, de cop i volta, per alguna raó em torna el somni absurd, o potser una funció oculta d’aquest somni. Ah, sí, ahir també: el descens amb l’aero. De fet, però, tot això s’ha acabat: i punt. I està molt bé que em mostrés tan decidit i taxatiu amb ella.

En un vagó del camí subterrani m’he dirigit cap a la drassana on el cos gràcil de la Integral resplendeix sota el sol, encara immòbil, sense que el foc l’hagi animat encara. Amb els ulls tancats, somiava fórmules: he tornat a calcular mentalment quina velocitat inicial és necessària per arrencar la Integral de terra. A cada fracció de segon la massa de la Integral canvia (es consumeix el combustible d’explosió). M’ha sortit una equació molt complexa, amb valors transcendents.

Com en somnis, aquí, en el món dur dels números, se m’ha assegut algú al costat, m’ha donat un copet i m’ha dit «perdoni».

He entreobert els ulls. A primera vista (per associació amb la Integral) m’ha semblat que alguna cosa es bellugava rabent per l’espai: un cap. I es movia perquè, a banda i banda, hi tenia unes orelles rosades de pàmpol que li feien d’ales. Després, la línia del clatell arquejat, l’esquena geperuda, la corba doble, la lletra S…

I, a través de les parets de vidre del meu món algebraic, ha tornat la pestanyeta: una cosa desagradable que havia de fer avui.

—I ara, i ara, no passa res —he somrigut al veí, saludant-lo.

A la xapa li brillava S-4711 (s’entén per què des del primer moment per a mi estava lligat a la lletra S, era una impressió visual no registrada per la consciència). Els ulls també li brillaven: eren dues barrines punxegudes que giraven de pressa, es caragolaven cada vegada més profundament i ara havien tocat fons i veien el que fins i tot per a mi…

—Miri, jo ahir vaig ser a la Casa Antiga… —feia una veu estranya, esclafada, plana; he provat d’aclarir-me-la.

—Molt bé, perfecte. Això dóna material per a conclusions molt instructives.

—Però és que no hi vaig anar tot sol, hi vaig acompanyar la número I-330, i vet aquí que…

—La I-330? Me n’alegro per vostè. És una dona de talent i molt interessant. Té molts admiradors.

…O sigui que ell també. Llavors, a la passejada… I potser està registrat amb ella i tot? No, ell sí que no, és impensable: això és ben clar.

—Sí, sí! I tant, i tant! Molt. —Feia un somriure cada vegada més gros i més absurd i notava que això em despullava i em feia semblar ximple…

Les barrines m’han arribat fins al fons i després han tornat a caragolar-se-li als ulls, girant ben de pressa. L’S ha fet un somriure doble, ha dit adéu amb el cap i ha lliscat cap a la sortida.

M’he tapat amb el diari (em feia la impressió que tothom em mirava), però m’he oblidat de seguida de la pestanyeta, de les barrines i de tot plegat: el que he llegit m’ha inquietat molt. Una línia breu: «Segons fonts fiables, s’ha tornat a trobar el rastre d’una organització que fins ara no s’ha pogut capturar i que té com a objectiu alliberar-se del jou benefactor de l’Estat.»

Alliberar-se’n? És increïble fins a quin punt són vius els instints criminals en la naturalesa humana. Ho dic conscientment: criminals. La llibertat i el crim estan tan estretament lligats com… bé, com el moviment d’un aero i la velocitat: si la velocitat de l’aero = 0, no es mourà; si la llibertat de l’home = 0, no cometrà cap crim. Això és ben clar. L’única manera de privar l’home del crim és privant-lo de la llibertat. I ara que tot just ens n’hem privat (en l’escala còsmica del temps, això evidentment és un tot just), que de cop surtin uns ximples penosos…

No, no ho entenc: per què no vaig anar ahir al mateix moment a l’Oficina dels Guardians? Avui després de les 16 h hi aniré immediatament.

He sortit a les 16.10 h i de seguida he vist l’O a la cantonada, presa d’un delit rosat per la trobada. «Mira, té un cervell simple i rodó. Que bé: m’entendrà i em donarà suport…» Però no necessitava suport: havia pres una decisió ferma.

Pels altaveus de la Fàbrica de Música retrunyia la Marxa amb harmonia, la Marxa de cada dia. Quin encís tan inefable que tenia la quotidianitat, la reiteració, la lluïssor!

L’O m’ha agafat de bracet.

—A passejar.

M’ha esbatanat els ulls blaus i rodons, finestres blaves cap a dins seu, i m’hi he ficat sense topar amb res: a dins no hi havia res, és a dir, res d’accessori, d’innecessari.

—No, no passegem. Haig d’anar… —i li he dit a on.

I per gran sorpresa meva he vist que el cercle rosat de la boca se li tornava una mitja lluna rosada amb les banyes avall, com si hagués tastat alguna cosa àcida. He petat.

—Em sembla que els números femenins esteu irremeiablement corsecades de prejudicis. Sou totalment incapaces de pensar en abstracte. Ja em perdonarà, però això és pura estupidesa.

—Se’n va a veure els espies… bufa! Doncs jo li havia portat un pom de muguet…

—A què treu cap aquest «doncs jo»? Per què aquest «doncs»? És típic d’una dona. —He engrapat els lliris enfadat (ho reconec).— Molt bé, aquí tenim els seus lliris, i què? Olori’ls: oi que fan bona olor? Ara faci el favor d’aplicar aquesta lògica, almenys. Els lliris de maig fan bona olor, d’acord. Ara bé, oi que de l’olor, del concepte mateix d’olor, no en pot dir que sigui bo ni dolent? Oi que no pot? Hi ha l’olor del muguet, però també hi ha l’olor fatigosa del jusquiam: totes dues són olors. A l’antic estat hi havia espies i ara també n’hi ha… sí, espies. No em fan cap por les paraules. Però el que és ben clar és que llavors els espies eren jusquiam i ara són lliris de maig. Sí, lliris, i tant!

La mitja lluna rosada tremolava. Ara ho entenc: només m’ho ha semblat, però estava convençut que es posaria a riure. I l’he escridassada encara més fort:

—Sí, lliris de maig! I no fa cap gràcia, cap gràcia!

Els globus esfèrics i llisos dels caps que passaven de llarg es tombaven a mirar. L’O m’ha agafat de bracet amb tendresa.

—Avui està estrany… No està pas malalt?

El somni, el groc, el Buda… He vist de seguida que havia d’anar a l’Oficina Mèdica.

—Sí, té raó, i tant que estic malalt —he dit molt content (això és una contradicció totalment inexplicable: no hi havia cap motiu per estar content).

—Doncs ha d’anar al metge ara mateix. Perquè ja sap que té l’obligació d’estar sa, fa gràcia que això l’hi hagi d’explicar jo.

—Estimada O, però si té tota la raó. Tota la raó!

No he anat a l’Oficina dels Guardians: no hi havia res a fer, havia d’anar a l’Oficina Mèdica. M’hi han tingut fins a les 17 h.

I al vespre (de fet, tant se val, perquè al vespre allà ja era tancat) m’ha vingut a veure l’O. No tenia les cortines tirades. Hem estat resolent problemes d’un vell llibre d’exercicis: és una cosa que tranquil·litza molt i que depura el pensament. L’O-90 seia damunt de la llibreta, amb el cap torçat sobre l’espatlla esquerra, i de tanta aplicació es clavava la llengua a la galta esquerra. Era tot tan infantil, tan encisador. I també a dins meu tot era bo, precís, senzill…

Se n’ha anat. M’he quedat tot sol. He respirat fondo dues vegades (va molt bé abans de dormir). I, de sobte, una olor imprevista, i d’alguna cosa molt desagradable… Ho he trobat de seguida: tenia el pom de muguet amagat dins del llit. De cop i volta tot s’ha arremolinat, tot s’ha aixecat del fons. Això de deixar-me aquests lliris de maig ha estat un gest sense cap mena de tacte per part seva. Au, doncs, no hi he anat, apa. Però no és pas culpa meva si estava malalt.

Apunt vuitè

Sumari

Una arrel irracional

L’R-13

El triangle

Va ser fa molt de temps, quan anava a l’escola, que vaig trobar-me per primer cop la . Me’n recordo clarament, com si ho tingués gravat: una sala esfèrica i lluminosa, centenars de caps rodons de nois i en Pliapa, el nostre matemàtic. En dèiem Pliapa. Ja estava força gastat, tenia els caragols fluixos i, quan l’encarregat l’endollava per darrere, pels altaveus sempre se sentia: «plia-pa-patxxx», i llavors començava la classe. Un dia en Pliapa va explicar els nombres irracionals, recordo que jo plorava, picava la taula amb els punys i bramava: «No vull la! Traieu-me de sobre la!». Aquesta arrel irracional va créixer dins meu com una cosa estranya, aliena, espaordidora, em va devorar: era impossible de comprendre i de neutralitzar, perquè estava fora de la ratio.

I ara ha tornat la aquesta. He revisat els apunts i ho tinc clar: m’he enganyat i m’he mentit per no veure la . Això que estava malalt i tot plegat són foteses: hi hauria pogut anar. Fa una setmana hi hauria anat sense pensar-m’hi, ho sé. I ara per què… Per què?

Avui, per exemple. A les 16.10 h era davant de la paret de vidre brillant; a sota de la lluïssor daurada, assolellada i pura de les lletres del rètol de l’Oficina. Al fons, a través del vidre, s’hi veia una llarga filera d’unifs blavosos. Com llànties en una església antiga, hi flamejaven les cares: eren allà per fer una proesa, per trair davant l’altar de l’Estat Únic els seus estimats, els seus amics, ells mateixos. I jo, jo volia córrer amb ells, estar amb ells. I no he pogut: tenia els peus profundament soldats a les llambordes de vidre. Estava plantat, amb la mirada obtusa, sense forces per moure’m del lloc…

—Ep, matemàtic, que està adormit!

M’he esgarrifat. Se m’acostaven uns ulls negres, envernissats de riure, i uns llavis molsuts, negroides. Era el meu vell amic, el poeta R-13, acompanyat de l’O rosada.

M’he girat enfadat (em sembla que si no m’haguessin molestat, m’hauria arrencat de soca-rel la i hauria entrat a l’Oficina).

—No dormia, si un cas badava —he dit amb un to bastant esquerp.

—Sí, molt bé, molt bé! Amic meu, vostè no hauria de ser matemàtic, hauria de ser poeta. Sí, poeta! I tant, vingui amb nosaltres, faci’s poeta, què me’n diu? Si ho vol, ho puc arreglar de seguida. Què li sembla?

L’R-13 quan parla s’atropella, les paraules li brollen a raig, li surten com esquitxos dels llavis molsuts. Cada pe és una font, poetes és una font.

—He servit i continuaré servint la ciència —he dit, arrugant el front.

No m’agraden les bromes ni les entenc, i l’R-13 té el mal costum de fer-ne.

—Ui, què tenim aquí: la ciència! Aquesta ciència vostra és covardia i prou. És ben bé això, de debò. El que voleu és posar murs a l’infinit, i teniu por de treure el cap més enllà dels murs. I tant! Feu-hi una mirada i haureu d’aclucar els ulls. I tant!

—Els murs són la base de tot el que l’home… —he començat.

L’R m’esquitxava com una font, l’O feia un riure rodó i rosat. He fet un gest de desdeny amb la mà: rieu, tant me fa. No estava per tot allò. Havia d’eliminar la maleïda , ofegar-la d’alguna manera.

—Sabeu què? —he proposat—, podeu venir una estona a casa a fer problemes.

M’ha vingut al cap l’hora tranquil·la d’ahir, potser avui n’hi hauria una d’igual.

L’O s’ha mirat l’R. Després m’ha mirat a mi amb ulls clars i rodons. Tenia les galtes una mica del color tendre i excitant dels nostres tiquets.

—Però és que jo avui… Avui tinc el tiquet per a ell —ha assenyalat l’R amb el cap— i al vespre està ocupat… O sigui que…

Els llavis humits i envernissats han disparat amb bonhomia:

—A veure: amb ella en tenim prou amb mitja hora. Oi que sí, O? De problemes d’aquests seus, no en tinc ganes. Val més que vingueu a casa a seure una estona.

M’esgarrifava quedar-me tot sol o, més aviat, amb aquest home nou, que m’era estrany i que només per una rara casualitat devia tenir el meu mateix número: el D-503. Me n’he anat a casa seva, a casa l’R. La veritat és que no és precís ni rítmic, que té una lògica un punt tergiversada i burleta, però igualment som amics. No és casual que tres anys enrere tots dos escollíssim l’encantadora i rosada O. D’alguna manera, això ens va lligar amb més força que els anys d’escola.

Més endavant, a l’habitació de l’R. Tot semblava exactament igual que a la meva: les Taules, el vidre de les butaques, la taula, l’armari, el llit. Però tot just ha entrat que ja ha mogut una butaca, i l’altra, i els plans s’han desplaçat, tot ha sortit de les proporcions establertes i s’ha tornat no euclidià. L’R continua sent el mateix, el mateix. De Taylor i de matemàtiques sempre ha anat a la cua.

Hem recordat el vell Pliapa: quan, de joves, li omplíem les potes de vidre de notes d’agraïment enganxades (ens l’estimàvem molt). Hem recordat el Catequista.³ Tenia una veu extraordinàriament forta, feia sortir aire dels altaveus i tot, i els nens repetíem els textos cridant a plens pulmons. I hem recordat un cop que l’entremaliat de l’R-13 va posar-li paper mastegat als bafles: digués el text que digués, en sortia disparat un bocí. Van castigar l’R, és clar, havia fet mal fet, és clar, però ara ens en fèiem un tip de riure —triangle aquest nostre sencer, reconec que jo també.

—I si hagués estat viu, com passava amb els antics? Hauria estat… —la te brollava de la font d’aquells llavis molsuts que disparaven.

El sol a través del sostre i les parets. El sol per dalt, pels costats, reflectit a baix. L’O a la falda de l’R-13, amb gotes minúscules de sol als ulls blaus. M’havia escalfat, m’havia apartat. La havia callat, no es bellugava…

—I què, com li va la Integral? Aviat ens enlairarem per anar a instruir els habitants d’altres planetes o què? Afanyeu-vos-hi, vinga! Si no, els poetes us carregarem tant de versos que no els podrà aixecar ni la Integral. Cada dia, de 8 a 11 h… —L’R feia que no amb el cap i es gratava el clatell; tenia un clatell que semblava una maleteta quadrada, lligada pel darrere (m’ha vingut al cap un retrat antic: La desconeguda de la carrossa).

M’he animat:

—Ah, que també escriu per a la Integral? I què escriu?, expliqui-m’ho. A veure, avui, per exemple.

—Avui, no res. Tenia altra feina… —la efa m’ha ruixat directament.

—Quina?

L’R ha fet una ganyota.

—Quina, quina! Doncs si ho vol saber, una sentència. He versificat una sentència. Un idiota, un dels nostres poetes… Dos anys assegut al meu costat, com si res. I, de sobte, me la deixa anar: «Sóc un geni, un geni que està per sobre de la llei», diu. I quins gargots que escriu… Doncs això, ves!

Els llavis molsuts li penjaven, el vernís dels ulls se li havia esvanit. L’R-13 s’ha alçat d’un bot, s’ha girat. Ha clavat la vista a alguna banda a través de la paret. Em mirava la seva maleteta ben tancada i pensava: «Què deu remenar dins d’aquesta maleta?».

Un minut de silenci incòmode i asimètric. No sabia què passava, però passava alguna cosa.

—Per sort, els temps antediluvians de tots aquests Shakespeares i Dostoievskis, o com es diguin, ja han passat —he dit amb una veu intencionadament forta.

L’R ha girat la cara. Les paraules li continuaven rajant i brollant, però m’ha fet l’efecte que ja no tenia aquell vernís d’alegria als ulls.

—Sí, estimat matemàtic, per sort, per sort, per sort! Som la mitjana aritmètica més afortunada… Com dieu vosaltres: s’ha d’integrar del zero a l’infinit, des d’un cretí fins a Shakespeare… Doncs això!

No sé per què, allò no havia de venir a tomb de res, però m’ha vingut al cap ella, i el seu to: hi havia un fil molt fi que s’estenia entre ella i l’R (quin?). La s’ha tornat a bellugar. M’he obert la xapa. Passaven vint-i-cinc minuts de les 16 h. Segons el tiquet rosat, encara tenien quaranta-cinc minuts.

—Bé, me n’haig d’anar. —He fet un petó a l’O, he donat la mà a l’R i he enfilat cap a l’ascensor.

A l’avinguda, quan creuava a l’altra banda, m’he tombat: al bloc de vidre de l’edifici, lluminós i travessat pel sol, aquí i allà hi havia les cel·les opaques, del color blau grisós de les cortines tirades, les cel·les de la felicitat rítmica de Taylor. Amb la mirada he trobat la cel·la de l’R-13, al sisè pis: ja havia abaixat les cortines.

Estimada O… Estimat R… En ell també hi ha alguna cosa que no acabo de veure clara (no sé per què dic «també», però si ho he escrit, ja està escrit). Igualment, però, jo, ell i l’O, nosaltres, som un triangle que, encara que no sigui isòsceles, no deixa de ser un triangle. Per dir-ho en la llengua dels nostres avantpassats (pot ser que per a vosaltres, els meus lectors planetaris, sigui una llengua més entenedora), som una família. Encara que sigui poc temps, de vegades va tan bé reposar, cloure’t dins d’un triangle simple i fort de tot allò que…

3. Evidentment, no instruïa en lleis divines, sinó en la llei de l’Estat Únic.

Apunt novè

Sumari

La litúrgia

Iambes i troqueus

Una mà de ferro colat

Un dia solemne i lluminós. En dies així oblides les teves flaqueses, imprecisions i dolències i tot és cristal·lí, infrangible i etern, com el nostre vidre nou…

La plaça del Cub. Seixanta-sis cercles concèntrics i potents: les tribunes. I seixanta-sis fileres: les candeles calmes de les cares, ulls que reflecteixen la lluïssor del cel o, potser, la de l’Estat Únic. Flors roges com la sang: els llavis de les dones. Cares d’infant com garlandes tendres a les primeres files, a prop del centre de l’acció. Un silenci pregon, auster, gòtic.

Per les descripcions que ens n’han arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els serveis religiosos. Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un d’assenyat i minuciosament conegut. El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. No se li va acudir res més intel·ligent que oferir-se en sacrifici no se sap ben bé per què. Nosaltres, en canvi, rendim sacrifici al nostre Déu, l’Estat Únic, un sacrifici tranquil, meditat i sensat. Sí, aquesta era la litúrgia solemne de l’Estat Únic, el record dels dies i anys de la Guerra dels Dos-cents Anys, la grandiosa celebració de la victòria de tots sobre un, la suma sobre la unitat…

Vet aquí que n’hi ha un de plantat als graons d’aquest Cub inundat de sol. Una cara blanca… no, ja ni blanca, sense color: una cara de vidre, uns llavis de vidre. I només els ulls negres, uns forats xucladors, engolidors, i el món terrible que li queda a pocs minuts. Ja no duu la xapa daurada amb el número. Té les mans lligades amb una cinta porpra (un costum antic: l’explicació sembla que rau en el fet que, en l’antiguitat, quan tot això no es feia en nom de l’Estat Únic, els condemnats es creien amb el dret d’oposar resistència, i habitualment se’ls lligaven les mans amb cadenes).

I a dalt de tot, damunt del Cub, a prop de la Màquina, la figura immòbil, com si fos de metall, del qui anomenem Benefactor. Des d’aquí baix no se li distingeix la cara: només es veu que està marcada per uns contorns severs, grandiosos, quadrats. En canvi les mans… Això de vegades passa a les fotografies: les mans estan col·locades massa a prop, a primer pla, i surten enormes, atrapen la mirada i amaguen tot el que tenen al darrere. És clar que aquestes mans pesants que encara reposen tranquil·les sobre els genolls són de pedra, i que els genolls amb prou feines n’aguanten el pes…

I, de sobte, una d’aquestes mans gegantines s’ha aixecat a poc a poc, en un gest lent, com de ferro colat. Obeint la mà alçada, un número s’ha acostat al Cub des d’una tribuna. Era un dels poetes de l’Estat, li havia tocat la sort feliç de coronar la celebració amb els seus versos. Han ressonat sobre les tribunes els iambes divins de bronze. Parlaven del boig d’ulls de vidre que, dret als graons, esperava la conseqüència lògica de les seves bogeries.

…Un incendi. Als iambes les cases trontollen, escampen or líquid per la teulada i s’esfondren. Els arbres verds es torcen, la saba regalima, ja només queden les creus negres dels esquelets. Però apareix Prometeu (que som nosaltres, és clar).

I el foc junyí a la màquina, a l’acer,

la llei al caos va posar cadenes.

Tot nou, tot d’acer: un sol d’acer, arbres d’acer, homes d’acer. De sobte un boig «deixà el foc lliure de cadenes» i llavors tot torna a destruir-se…

Per desgràcia, tinc poca memòria per als versos, però sí que recordo una cosa: no és possible d’escollir imatges més instructives i belles.

Un altre gest lent i greu, i als graons del Cub hi surt un segon poeta. M’he mig aixecat i tot: no pot ser! No, els seus llavis molsuts, negroides, és ell… Per què no m’ha avisat que havia de tenir el gran… Els llavis li tremolen, tots grisos. Me’n faig el càrrec: davant del Benefactor, davant de tot el cos de Guardians. Igualment, però: això de posar-se tan nerviós…

Troqueus bruscos i ràpids, com una destral esmolada. Sobre un delicte inaudit: uns versos sacrílegs que gosaven anomenar el Benefactor… no, la meva mà no ho vol repetir.

L’R-13, pàl·lid, sense mirar ningú (d’ell no m’esperava tot aquell apocament), ha baixat i s’ha assegut. En la fracció més petita d’un segon, he vist una cara que centellejava al seu costat, un triangle punxegut i negre que s’ha esborrat de seguida: els meus ulls, milers d’ulls, s’han dirigit amunt, cap a la Màquina. Allà dalt, el tercer gest de ferro colat d’una mà inhumana. Bressat per un vent invisible, el criminal avança a poc a poc, un graó, un altre, i fa l’últim pas de la seva vida: de cara al cel amb el cap tirat enrere, en el seu darrer llit.

Pesant i petri, com el destí, el Benefactor ha fet una volta a la Màquina, ha posat la mà enorme damunt de la lleva… Ni una remor, ni respiració: tots els ulls clavats a la mà. Quin remolí fogós i captivador que es deu sentir en ser l’instrument, la força resultant de centenars de milers de volts. Quin gran destí!

Un segon inacabable. La mà ha baixat i ha connectat el corrent. La fulla insuportablement esmolada del raig ha espurnejat com un calfred. Un espetec amb prou feines audible dins dels tubs de la màquina. El cos prostrat, envoltat d’una boira fina i fluorescent, que es desfà, es desfà davant dels nostres ulls, es dissol a una velocitat esgarrifosa. I llavors no res: un bassal d’aigua químicament pura que un minut enrere encara bategava dins del cor, vermella i fogosa…

Tot això era senzill, tot això ho sabia qualsevol número: sí, la dissociació de la matèria; sí, la desintegració dels àtoms del cos humà. I, malgrat tot, cada vegada semblava un miracle, un signe del poder inhumà del Benefactor.

A dalt de tot, davant d’Ell, les cares enceses de deu números femenins amb els llavis mig oberts d’excitació i unes flors que el vent gronxava.⁴

Segons el costum antic, deu dones han coronat amb flors l’unif del Benefactor, encara moll d’esquitxos. Amb pas majestuós de summe sacerdot, ha baixat a poc a poc i ha travessat les tribunes lentament. Al seu pas, les branques tendres i blanques dels braços de dona alçats i la tempesta d’un milió de crits a l’uníson. I després el mateix clam en honor del cos de Guardians, invisiblement presents aquí, entre les nostres fileres. Qui ho sap: potser són precisament els Guardians allò que preveia la fantasia dels antics en crear aquells arcàngels tendres i funestos que cada home duia al costat des que naixia.

Sí, en tota aquesta solemnitat hi ha alguna cosa de les religions antigues, alguna cosa purificadora com la tempesta. Vosaltres, que heu de llegir això, coneixeu moments d’aquests? Em sap greu per vosaltres, si no en coneixeu…

4. Del Museu Botànic, per descomptat. Personalment, no trobo cap bellesa en les flors, com en cap altra cosa que pertanyi a un món salvatge que fa temps que viu desterrat a l’altra banda del Mur Verd. Només hi ha bellesa en el que és racional i útil: les màquines, les botes, les fórmules, el menjar, etc.