Kitabı oku: «Els desperfectes», sayfa 2
RECORDO LA FANNY
Recordo una nit que la Fanny em desperta a les dues de la matinada. Se li ha escapat el periquito. El periquito era de la seva àvia, la persona que la Fanny ha estimat més en aquesta terra. No ens podem permetre que el periquito de l’àvia de la Fanny campi lliure per aquesta ciutat hostil, així que em planto a casa seva. La Fanny plora mentre l’intenta caçar amb l’escombra, a cops. Agafo una palangana amb una mà i una escala amb l’altra, la Fanny em subjecta i pujo a atrapar l’animal. És de la mida d’un cor, verd groc i blau i és immortal. Li preparo una infusió a la Fanny i dormim juntes. L’endemà, a primera hora, alimento el periquito i marxo.
I avui també recordo una nit que som en una festa, en un pis. Això és abans, amb prou feines arribem als vint. La Fanny va disfressada i papalloneja d’aquí cap allà. Li agrada ser el personatge peregrí. Jo enyoro estar sola a casa o amb poca gent i senzilla i no veure’m aclaparada per la meva falta de conversa i d’enginy. Soc molt més interessant que això, li dic al noi que tinc al davant. Veig com busca els seus amics amb els ulls. La Fanny se’ns creua i em planta un petó a la galta. Ah, però sou amigues?, pregunta el noi. La Fanny m’estreny de la cintura i li diu: És la noia més brillant que has conegut mai.
Recordo que, quan la nostra amistat és una joguina nova, seiem amb la Fanny als bancs del Nen de la Rutlla. Escurem un vi que ens haurien de pagar per beure i ens riem dels personatges que passen. Estic a punt de regalar-me amb un paio amb una samarreta lilosa i destenyida quan ella diu: És el meu oncle. Me la miro. És així com conec l’oncle hortera de la Fanny.
També recordo la nit que conec la Fanny. Som a casa d’un grup de gent. Crec que parlem de comunisme i de propietat privada, coses així. La Fanny diu que sempre ha volgut tenir una casa amb piscina, i que quan la tingui es comprarà un banyador que combini amb les rajoles. Un barbut ho considera ocurrent i li demana el telèfon. Després recordo que ens en cansem. Els robem una ampolla i ens la bevem dos carrers enllà. M’explica la història d’en Poupolos, un pringat amb ínfules que té, això sí, el cos d’un déu grec. Un déu grec que no li fa gens de cas. La Fanny em diu: Estic desesperada. Tot el que ha viscut aquella nit no li importa gens. L’únic que li pesa és que en Poupolos no li respongui els missatges. No accepta no veure’l més. Jo l’entenc llavors i encara l’entenc ara. Arrossegar-se per l’interès d’algú a qui no interesses és una vergonya i hauria d’estar prohibit.
Recordo una altra nit, molts anys més tard, que la Fanny de cop li diu a un noi: Fanny ve de Francesca. Jo m’estic al seu costat i sembla que els aguanti les copes. Ara feia temps que no la veia. Me la miro: Però Fanny no venia d’Ufanosa? La Fanny em mira com si fos una criatura acabada de néixer i m’haguessin plantat directament enmig d’aquell bar, com si fos un pobre ésser de llum. T’ho havies cregut de veritat, eh? Qui es diria així? Tota la meva família em diu Francesca, ruc. Només em faig dir Fanny per aquí fora.
Recordo que, quan la nostra amistat és maca i homologable, un dia veig la Fanny que passeja el seu cos resplendent República Argentina amunt. És una dona que es mou com si el terra no fos digne dels seus peus. Però no corro a perseguir-la, com faria sempre; giro pel primer carrer que tomba i faig volta. Al vespre li envio un missatge per assegurar-me que no m’ha vist i que estem bé.
I recordo que m’han donat feina en una ràdio, de redactora. Soc bona amb les primeres impressions, caic bé i tinc una veu greu, suau, vellutada. El tercer dia, locuto. Informo la ciutadania sobre l’aplicació d’uns nous carrils bici. És una notícia que interessarà als ciclistes. La Fanny m’envia un missatge: que estrany que és escoltar-me pel mòbil, diu. I que no semblo jo. Li dic que no puc ser jo eternament, a tot arreu, i menys en uns informatius. Respon: Per això trobes tantes feines.
Recordo que, un dissabte, coincidim en una festa amb l’Olívia Mateus. Fins llavors, no feia la impressió que la Fanny visqués les vides dels altres com una amenaça. Aquell dia, es lia un cigarro i conversa desinteressadament amb l’Olívia Mateus. Roba una copa de vi d’algú altre i surt a matar el cigarret al balcó. Veig les calades fondes i el tic al peu dret. Conec la Fanny, es digui com es digui. Pel que recordo, quan tornem cap a casa es dedica a criticar, elogiar i tafanejar sobre absolutament tothom menys l’Olívia Mateus, com si no hagués estat a la festa o com si ella no hagués llegit tots i cada un dels seus llibres.
I això també ho recordo. Quan devia fer, que ens vèiem? Un mes? Mes i mig? A l’altra banda de la pantalla, la Fanny a casa de sa mare. Li parlo del James, li dic que sembla que tingui els braços més llargs que les cames. Mentrestant, la Fanny pica galetes. Està conreant una nova afició pels pastissos. Penja fotografies sobre les seves creacions a les xarxes socials. Calla una estona i em diu: No l’estimes, i no es digna ni a mirar-me als ulls. Posa un bol de mantega al microones.
Recordo que, els primers mesos, a Londres tot em sembla sòrdid, començant per mi. Els edificis i la meteorologia se m’amunteguen a sobre. A Millfields Park, un noi desmanegat toca alhora l’harmònica, un tambor i una guitarra. La mandíbula li malabareja. És el músic amb menys oïda que he sentit mai, és lleig i li falten tres dents. La Fanny aprendria anglès només per fotre-se’n, per assenyalar-li la boca i recordar-li que té el somriure més penós d’Anglaterra. Recordo la Fanny, tot i que no hi parlo gaire. Li dono tres lliures en honor a la Fanny.
I recordo una altra nit en un altre pis. La Fanny explica, un cop més, l’anècdota de l’home que va presentar-se a la primera cita amb un ninot de peluix. És una història que fa riure a tothom i que la Fanny acostuma a tancar amb un altre apunt: que era, tanmateix, un follador de primera.
I recordo quan em pregunten: Coneixes gent? Podries ajudar-nos? Hi ha una plaça lliure a la ràdio. Això és anys abans però m’ha vingut ara. El perfil és així i aixà, confiem en el teu criteri, etcètera, perquè ja fa temps que hi faig una mitja jornada mansa. Volen que la persona sigui sociable, organitzada, activa, que tingui bona conversa i una veu bonica. Hi penso però els dic que no se m’acut ningú, perquè la Fanny, ho sé, no s’ha fet mai el llit i muntaria escenes des del primer dia.
I ara també recordo el dia que la Fanny em desperta a les tres de la matinada. Plora desconsolada per en Poupolos. La història d’en Poupolos va allargar-se molt més del que tocava. Uns bons pectorals no haurien de generar tants problemes. La Fanny s’havia presentat a casa seva, borratxa acabada, perquè ell li havia contestat un missatge. Ell va dir-li: Torna-te’n cap a casa o Què hi fas aquí o alguna cosa per l’estil. En Poupolos era un déu grec que encara vivia amb els seus pares. Ell li va tirar pel balcó tota la roba que ella havia anat deixant-se a posta: uns shorts, una samarreta de dormir, unes calces. Tenia l’esperança de mudar-se dissimuladament a casa dels pares d’en Poupolos? La faig venir a casa meva i mengem uns espaguetis una mica passats i l’endemà ens llevem tard, denses i enfadades entre nosaltres.
I ho recordo com si fos ahir: al cinema, poc després d’haver tornat de Londres. Encara no he dit gaire que torno a rondar per aquí. Algú es posa a xerrar a mitja pel·lícula i penso: la Fanny. No m’atreveixo a girar el cap. Sento el soroll que fa quan mastega crispetes. Sempre m’ha irritat que en mengi quan hi ha silenci. No costa gens esperar que algun personatge parli, que hi hagi una explosió, un diàleg acalorat o una estona de banda sonora. Quan s’encenen els llums, em giro. Sembla que hagin passat dos dies. Li dic: Fanny, i ella em veu i diu animadament: Mira qui tenim aquí.
Això és tot el que recordo avui. No sé per què ho recordo, potser és pels anuncis de periquitos perduts. Es perden periquitos constantment. L’àvia de la Fanny era la persona que la Fanny havia estimat més en aquesta terra, si la Fanny perdés el seu periquito li agafaria un cobriment de cor. Sovint penso en la pila d’anys que vaig creure que la Fanny es deia Ufanosa i en totes les vegades que, enfadada o divertida per les seves ocurrències, li deia: Ufanosa, vine cap aquí; o: Ufanosa, dispara; o: Ufanosa, sisplau, t’ho prego, prou.
LA MALPARIDA
primera aparició
Canta la matinada de l’u de gener que un cotxe de poc no parteix el crani del petit Quentin, que té dotze anys i ve només per festes i que ha tastat d’amagat una copa de cava, i dues, i que ha sortit a olorar l’aire de la nit. El petit que corre cap a la carretera, i una manota l’arrossega vorera endins just abans que l’automòbil li esclafi tots els ossets i l’enviï de cap a l’últim habitatge. Es fa un xisclet i un silenci greu, la nit de Cap d’Any, fora del bar. Només s’hi senten els aspersors. En Gómez ho ha vist tot. S’encorba per encendre un cigarro i es diu: Aquest any serà puta.
les tisores
Al local, els assistents treuen més cava i més copes. Al capdavall en Quentin és viu i respira; prosseguim doncs la festa que ens ocupa. Els cossos s’abandonen sobre altres cossos, s’hi compassen. En Quique ha posat els llums de discoteca i una bola platejada i rònega al mig de la sala, la de cada any. Fixem-nos tanmateix en una ungla vermella que acaricia un cordill, allà a la taula de la cantonada. Un objecte daurat sobresurt d’unes butxaques velles, dues fulles metàl·liques com dagues. El petit Quentin és un avís.
la defensa
Com que en Gómez ja ho ha entès, s’acosta a la barra i diu: Porteu-me un moscatell; i més tard torna a dir: Porteu-me un moscatell; i encara un altre cop: Porteu-me’n un altre. Després truca a la Nora i li diu: Bon any, i després li diu: Correu pestells, tanqueu finestres i no parleu amb estranys. Són bons amics. La Nora se’l creu.
la gent del poble
Són pocs, relativament bons i relativament cívics. A banda d’un conflicte amb uns barcelonins arran de la masia Tunyó, predomina l’entesa. Fan festa major l’últim cap de setmana de juliol.
en gómez
És carnisser. Serveix viandes de la qualitat més bona: mitjanes, espatlles, costelles, llom. També té xarcuteria. Si li paguessin cinc cèntims per cada cigarro, ara tindria deu cases i no hauria de treballar.
segona aparició
La Nora ha bloquejat les portes de la casa amb una cadira i una barra de ferro. Tanmateix, no hi ha obstacles físics que puguin parar una bona grip. La febre del petit de la Nora ja puja fins a quaranta-un. La criatura veu colors pertot i el cos li tremola, tus com si tingués pols a la gola i té els músculs i els ossos tolits. Durant trenta dies i trenta nits el jove Romeu jeu, vomita i delira. La Nora li cobreix el cos de tovalloles humides, amb aigua freda i amb vinagre, fins que la temperatura li baixa i té unes hores de treva. La Nora el col·loca sencer dins una banyera d’aigua gelada. I la Nora la veu de la finestra estant, la malparida: guipant la casa des d’una cantonada, les mans primitives jugant amb el fil. La Nora tanca els porticons, se serveix un trago i canvia les tovalloles. S’ho pren com un combat molt personal i el guanya, perquè el dia trenta-u el jove Romeu ja no crema. El mal d’ossos, la febre, tot comença a retirar-se. Quatre dies després ja està bé.
els havans i els fideus
Quan fa dies que en Romeu ja està estable, i ha pogut descansar, en Gómez es persona a la casa amb dos havans. La Nora i ell fumen a la cuina i en silenci. S’avenen. Encorbat davant del puro, en Gómez diu: Us faré uns fideus a la cassola, amb botifarra i conill, que me n’han portat avui, i pica a les cases de la dreta i a les cases de l’esquerra, i els diu: Porteu una branca de romaní i verdures per al sofregit.
la malparida (i)
Hi ha qui jura haver-la vist per la finestra en ple atac de feridura. Segons alguns, du unes tisores de cuina tenyides de carn d’altra gent. Segons d’altres, són romanços i no existeix. Ningú d’aquí hi té una relació amable. Això ha anat així i no poden remeiar-ho. Els rumors sobre la seva pinta difereixen, però acostuma a passar de la setantena, carrega el cabdell i va curosament maquillada, com si anés a un casament.
el nou hàbit d’en gómez
Ara en Gómez ha adquirit el costum de mirar a banda i banda, i també endarrere. Ho fa quan surt de casa, quan torna a casa i quan arriba a un encreuament. Al poble diuen que se li han multiplicat els ulls. És objecte de certa befa.
la gent del poble (ii)
Quan algú sana després d’emmalaltir, es fa un gran àpat col·lectiu. Un dels veïns s’ofereix voluntari per cuinar. Abunda la brasa i el sofregit. Es poden menjar caragols, botifarra, xai, porc, es poden fregir tomàquets i carbassons, fornejar albergínies i carbasses, caramel·litzar cebes i pebrots. Es tenen converses disteses i es beu, si s’escau, licor d’herbes.
la malparida (ii)
I tant si n’és, de malparida, la malparida: la van parir perquè es dediqués a decidir sense preguntar res. I és parida no se sap de qui, ni quan, ni com, si d’un ou o d’un ventre, del caos o de la nit, d’un ésser primordial o d’una divinitat, però parida mal i amb mala intenció. Certament no d’una humana, això ho sap tothom.
el nou hàbit d’en gómez (ii)
En Gómez ha començat a fer guàrdies nocturnes i la veu una matinada, dies després, abans que surti el sol, i la segueix. És poc abans de Sant Joan. Tan vella que sembla que carregui el món amb ella, la malparida, però només du un cabdell de llana a la mà. L’acaricia amb una ungla i mira les cases. De tant en tant s’atura i dins d’una casa se sent un cop, pam!, o un crit, o cau un arbre o algú vomita o té nàusees. La malparida frega el cabdell amb els ulls distrets, l’ungla vermella sobre el teixit, amunt i avall com una amenaça. Llavors s’atura a cal Pasqual i Tomàs.
tercera aparició
Sonen les vuit del matí del 20 de juny d’aquell any fatídic que en Pasqual Oliver es desploma a mig fer el cafè, amb la fortuna que en Tomàs no només no ha marxat sinó que s’ha deixat les claus a sobre el marbre i que se’l troba a terra, catatònic. Un infart de miocardi, una artèria obstruïda, un coàgul mal col·locat. En Tomàs canta l’adreça a una ambulància i ja el veu blanc, al seu home, com una urna d’alabastre. Però d’alguna manera el cor vell d’en Pasqual decideix resistir-se a l’estadística i l’obsolescència dels circuits d’oxigen. Una ambulància el ve a buscar i se li practica una reperfusió arterial. En Tomàs es venta.
la lluna d’aquella nit
Obscena de tan grossa: això diu la gent del poble. Hi ha situacions de l’ànima en què amb un fanal ja fas prou feina. Si fos minvant, si fos creixent... però aquella bola rodona il·lumina racons de l’ànima que ningú es deleix per visitar. Per això la gent amaga els caps sota els coixins del veïnat. En Gómez no acluca l’ull. La Nora murmura dintre seu: Quin any.
la fe d’en gómez
Sobre la seva relació amb l’Església catòlica, en Gómez diu: Talossos. Déu se li’n fot. Atorga, perquè hi viu a prop, un cert poder a les muntanyes.
falsa alarma
El poble celebra l’alta d’en Pasqual Oliver amb carxofes al forn, salpebrades i amb rocafort, i amb botifarres esparracades i banyades de pebre negre. El pebre s’instal·la a la gola de la Nora i la fa tossir durant deu minuts. No es mor però l’espècia li ha entrat per un mal forat, riu i plora. En Gómez mira a banda i banda però no veu ningú, ni rastre de la malparida. Un nen de quatre anys es passeja per sota la taula i fa petons a les sabates.
la qüestió
Té motius per relaxar-se, aquella gent de bona fe? Trobaran la pau i la calma?
festa major
S’ha xalat, s’ha ballat i s’ha fet molt de calaix. Ha vingut un home que tocava, alhora, l’acordió, el plateret, l’harmònica, el clàxon i la seva pròpia veu, que no era precisament de baríton.
quarta aparició
Les nits ja són més curtes quan la nena d’en Gómez es veu una piga molt fosca, lila de tan negra que és. Si la deixa torrar-se al sol, aquella rodona vibra. Un tumor capritxós, dirà un dermatòleg. En Gómez tanca la carnisseria i s’agafa a les baranes per caminar recte. Llavors hi ha les proves i una operació. A l’hospital, ingressada, la nena somia que una metgessa la lliga de mans i peus amb un cordill. En Gómez vol saber qui és. Vol trencar-li les cames. La nena s’hi nega. La nena li diu: Hauries d’intentar calmar-te. La lesió s’elimina ràpid i a temps, uns copets a l’esquena i tothom bé i cap a casa. Encorbat, en Gómez fuma i pensa, i molt més que fumarà i molt més que pensarà.
sensació general
La gent gran se sent vulnerable, la gent adulta se sent masegada, la gent jove se sent immortal.
les mans d’en gómez
La carnisseria reobre i opera amb absoluta normalitat. Fixem-nos tanmateix en la tremolor de les mans d’en Gómez. És tan fina que els clients, si la perceben, no la mencionen.
la creença d’en gómez
En Gómez apaga els cigarros abans d’arribar al filtre perquè, diu, la part del filtre és la que fa càncer. La resta, no res no fa.
la celebració
La Nora es presenta a casa seva amb unes croquetes casolanes i el poble ve a celebrar-ho, i algú porta navalles i sardines en escabetx i són un tot immens contra la molt malparida. I com que saben que ella els mira, de prop o de lluny, mengen doble i beuen doble, i s’hi ajunta fins la gent dels afores, i vinga beure i beure, vine i arromanga’t!, vine que et dic que vinguis!, toca’m aquí a la cuixa i ara aquí i aquí, baixa cap a baix, treu el licor, menja’t això o menja’m aquí. I així passen aquella vesprada i la nit fosca de l’ànima: les emborratxen i les reboteixen.
l’endemà
Es treuen les lleganyes. Són molts i la situació és vergonyosa. S’han deixat portar per ves a saber què. Recullen en silenci i foten el camp.
el temps al poble
Passa més de pressa que en un mas aïllat i més lent que a ciutat, però continua sent cosa de cada persona.
el cordill d’en gómez
Acaba la tardor i en Gómez fuma exhaust. Tot li pica, tot li fa mal i pertot veu senyals d’una mort ràpida i irremeiable. Amb les persianes abaixades, per no atreure el mal averany, fa banyeres d’aigua calenta, respira degudament, mou les articulacions i s’hidrata la pell amb cremes i potingues de farmàcia. La nena està pletòrica i els seus cordills estan intactes.
cinquena aparició
Tanta barricada i només se n’endú un, la molt malparida: a finals de desembre, el vell Iannis Aramakis. L’escultor grec, que havia fugit d’una maledicció que el perseguia a la seva illa d’origen, apareix adormit com si la mort li hagués bufat a les orelles, plàcid com un sant sense martiris. Un rostre antic, el d’en Iannis Aramakis. La malparida se l’havia endut mentre dormia. Per fortuna, també li havia pres el mal geni: deien que en Iannis Aramakis tractava els seus models com esclaus, però si t’esculpia ja existies per sempre i per sempre eres bell, suau i de marbre.
robatori
El vetllen al seu taller mateix, envoltats de bustos i de torsos. És el que en Iannis Aramakis hauria volgut. La seva mort és un èxit, plena de models i d’artistes, de cossos bonics. A en Gómez li roben la bossa allà mateix, a la vetlla. Li sembla una falta de respecte. La Nora diu: Podríem cuinar fesolada i tzatziki, en honor al difunt. En Gómez diu: Per què no, i també diu: Quina colla d’impresentables.
l’any nou
Creix el petit Quentin i amb ell l’ànsia de tastar el ponx dels grans, i també patxaran. Ha viscut un any d’aventures lluny d’aquí, i aquí que torna: són festes. Canta la matinada de l’u de gener que surt fora del local, ebri i rosset, prepúber, el cos cremant d’aiguardent, a ballar a la carretera.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
