Kitabı oku: «Quan tot ens semblava possible»

1
ELS PRIMERS ANYS
L’arribada a la universitat

Era el novembre de 1957. Tenia disset anys i a l’octubre havia començat a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona. Ja era gran! Havia sentit per ràdio l’esclat d’un conflicte armat en la possessió espanyola d’Ifni, un nom exòtic que érem capaços de situar en el continent africà, però que gairebé ningú no hauria sabut concretar on era. Ara, quan hi penso, em sembla que va ser llavors que vaig començar a fer-me adult; encara que ves a saber: al capdavall, la condició d’adult és difícil de definir i es pot originar en qualsevol moment i per qualsevol causa. Així i tot, jo sempre l’he atribuït a aquella època, a aquella anècdota.

Un dia, a mig matí, durant l’estona de descans que hi havia entre classe i classe, un grup d’estudiants veterans iniciaren una manifestació sota els porxos del pati de Dret de l’antic edifici de la plaça Universitat, sense pancartes ni crits que indiquessin cap finalitat de l’acte. Tot i que podia suposar-se que era contra la guerra, ningú no deia res: cantaven el Gaudeamus igitur, que en el curs anterior, el dels fets del Paranimf, s’havia convertit en una cançó reivindicativa, per bé que gairebé ningú no ho sabia. Els qui la cantaven no en coneixien gaire la lletra, i amb prou feines en sabien la tonada; jo encara menys, perquè abans no l’havia sentida mai. Em vaig situar en un lloc discret, més aviat al mig de la tropa —la meva mare m’ho havia aconsellat: «No et signifiquis»—, però, abans d’haver acabat el primer gir al pati, em vaig trobar al davant de la comitiva. Com que l’experiència és un grau, els més veterans, els que havien engegat la desfilada, una vegada arrencada la marxa trobaren amb rapidesa una manera d’amagar-se i difuminar-se entre els manifestants. El passerell que ara recorda aquest fet, amb la màxima celeritat possible, hagué de ressituar-se entremig del personal i fer cas de la prudent recomanació maternal.

Més tard, a finals de curs, les autoritats corresponents van tenir la deferència d’incloure’m en un expedient amb motiu d’uns aldarulls que no recordo que es produïssin, però que a judici dels manaires potser havien existit. El fet va ser tan important que un catedràtic de Madrid hagué de desplaçar-se a Barcelona per instruir l’expedient sancionador, que va acabar amb una sanció a alguns delegats sindicals de Lletres que havien proposat, i potser havien fet, una vaga en solidaritat amb una altra vaga d’estudiants que hi havia hagut a Medicina. Per aquesta raó van ser expulsats de la Universitat de Barcelona Fernando López Ramon, Marcel Plans, Josep Termes i Àngel Abad, el qual va optar per continuar els estudis a Madrid, on anys després esdevindria un dels dirigents més destacats del Frente de Liberación Popular. A mi no em van sancionar, ni em van imputar cap càrrec, tampoc a Pasqual Maragall, que també hagué d’anar a declarar el mateix dia.

A banda d’assistir a l’Aula de Poesia i a totes les conferències que es feien i es desfeien, passava temps i més temps en els patis de Lletres de la universitat amb gent de cursos superiors, parlàvem sobre el món i jo m’hi esplaiava amb la corresponent vehemència i rotunditat juvenil, però no m’havia passat mai pel cap fer una activitat de tipus sindical o política d’oposició, encara. He de dir que els qui van fer la llista d’expedientats tenien una vista notable i potser coneixien les relacions que jo havia travat amb tots aquells que podia trobar, amb els quals parlàvem de literatura, amb preferència de poesia. Cal reconèixer que sabien descobrir la vocació encara oculta abans i tot que es traduís en alguna activitat d’iniciació.

Despertar a la vida política. El Comitè Interfacultats

Va ser abans de l’inici del segon curs de la carrera, el setembre de 1958, quan vaig fer el primer pas en política, que se superposaria i es barrejaria amb l’interès apassionat que com a adolescent sentia per tot, i, en especial, per la literatura. Les instal·lacions de la facultat de Dret acabaven de ser traslladades a un edifici magnífic, al final de la Diagonal, modern i lluminós, dotat d’un vestíbul de pel·lícula. Quan hi vam arribar, tot feia olor de nou de trinca. Així, la facultat de Dret quedava separada de les altres, que havien quedat a la plaça Universitat, i, per tant, s’havien acabat les converses de cada dia als patis o al bar amb gent de tot pelatge. Allà dalt, a Pedralbes, tot era ple de camps; era tan lluny de tot que fèiem autoestop per baixar a la ciutat; i els cotxes s’aturaven! Aquell mateix curs em vaig matricular també en el primer any d’Econòmiques, que era la carrera de moda i que es cursava a la tarda. Així em passava tot el dia a la universitat, i a la nit moderadament sortia a fer una partida de dòmino.

Sempre hi ha algú que sap tot el que passa —a tot arreu n’hi ha, i en política la informació de base resulta molt valuosa—; i en el meu cas aquest algú va valorar que m’havien incorporat a un expedient sancionador i que em feia amb tots els lletraferits que podia; potser també havia sentit els meus judicis rotunds en les rotllanes del pati de Lletres. Tot això ajuda a explicar que em proposessin d’impulsar la confecció de llistes de candidats oposades a les llistes oficials del SEU (Sindicat Espanyol Universitari) en les eleccions a Dret dels consells de curs, que per primera vegada es realitzaria a cada curs en totes les facultats. A Dret el resultat va ser un èxit inesperat, tant per les candidatures presentades com pels electes obtinguts. Després, per intercanviar experiències i harmonitzar propostes possibles, vam començar a trobar-nos amb una certa regularitat una persona de cada facultat. És així com em vaig integrar en un Comitè Interfacultats, de nova creació, més conegut com a «Inter», destinat a la coordinació de polítiques sindicals fetes pels delegats no afectes al SEU, elegits pels estudiants. En teoria, l’organisme no tenia cap color partidista i els que hi assistíem ho fèiem com a autoconvocats. L’Inter era format per electes, però no per persones elegides per integrar el Comitè esmentat, i no era una cosa pública, sinó informal, diguem-ne així.

Recordo que Isidor Boix, d’Enginyers, que hi actuava com a dinamitzador, i Maria Rosa Borràs, de Lletres, vingueren a trobar-me i a «autoconvocar-me». Jo seria el representant de Dret, sense afiliació; de Ciències recordo que van venir Gustau Ferran, Pedro Parra i després Margarida Virós; de Medicina sempre hi va haver Jordi Sales; i d’Econòmiques, Ernest Lluch i Antoni Montserrat. Els qui en formàvem part ens renovàvem nosaltres mateixos al cap d’un temps. La iniciativa i la coherència relativa del conjunt, en la mesura en què existís, venien assegurades per la continuïtat de Boix i pel seu ordre cartesià de les reunions. Sempre portava una llista dels temes que establia, que eren, o havien de ser, comuns. Podies afegir-hi al final allò que creies, però no calia discutir l’ordre del dia i perdre temps. Com que les diferències entre les activitats realitzades o a fer en cada facultat eren bastant acusades, cadascú informava d’allò que creia oportú i escoltava els comentaris que podien generar. No recordo cap votació, ni cap negativa de principi. Sí que recordo, en canvi, opinions de vegades crítiques, però el mètode utilitzat podríem dir que era més aviat consensual.

Així, al voltant dels qui formàvem part de l’Inter es van anar construint de manera progressiva en algunes facultats petits grups més o menys informals i semiestables de persones, però a cada lloc ens ho coíem com volíem i podíem. En tot cas, el Comitè de l’Inter aviat va deixar de ser la reunió d’uns organitzadors electorals i d’uns capitans Aranya com érem i va anar esdevenint un marc flexible de coordinació de gent diversa que tendia a dotar-se d’objectius propis; en tot cas resultava essencial assegurar que no hi hagués ni exclusions sectàries, ni el monopoli de ningú. El punt de referència polític extern era el Comitè de Coordinació Universitària (CCU) que estava format per alguns dels partits clandestins, però al voltant de l’Inter de Dret, per exemple, hi participaven també més sensibilitats. Amb el pas del temps, el personal que es movia en aquella esfera anà ampliant-se i abans d’acabar els meus estudis no existia només un coordinador a cada curs, sinó també uns cercles humans de treball o de col·laboració en tasques diverses: biblioteca, cursos de català, apunts, actes culturals… que prefiguraven de manera rudimentària el germen d’una organització sindical democràtica forjada en cada facultat operant que actuava dins de la carcassa buida del SEU. Aleshores, a partir de la força ja obtinguda en les facultats, vam començar a moure’ns a escala de districte.

A la facultat de Dret, doncs, l’Inter participava en la formació de candidatures i en activitats, per diverses vies i amb distintes modalitats, amb estudiants que pertanyien o simpatitzaven amb parts no integrades en el CCU, com la Unió Democràtica o el Front Nacional, i així, després dels resultats de les eleccions de la tardor de 1959 i d’obtenir la majoria de la Cambra Sindical, vam ocupar els locals que la facultat tenia a disposició dels estudiants, on organitzàrem una biblioteca amb préstec de llibres —inclosos els prohibits— i amb revistes estrangeres que ens enviaven subscripcions gratuïtes demanades per carta amb tota la gosadia: recordo, per exemple, que rebíem de franc L’Express, France Observateur, Témoignage Chrétien, Preuves, i d’altres, com Présence Africaine. Vam editar també una revista, Forja, amb textos en català i castellà, vam muntar una aula de debat entre els més polititzats de la facultat i vam organitzar un curs de català, que feia Josep Maria Ferrer i Ferrer. Havíem constituït una majoria electoral molt àmplia que va elegir com a delegat de facultat Joan Antoni Roig Fransitorra, que era proper a Unió Democràtica i un bon amic.

El nostre objectiu era l’ocupació de tots els nivells del SEU a través d’eleccions democràtiques; primer a cada facultat, però després vam començar a disputar l’hegemonia en el districte amb la defensa d’una estratègia semblant: donar una base electiva als càrrecs i participar obertament en dos camps nous: el Servei Universitari del Treball (SUT) i la creació d’una revista impresa del SEU destinada als estudiants, Universidad 61, en la qual teníem posat un peu amb solidesa. Hi havia un acord tàcit de participació i aportació de col·laboracions sobre la base de l’absència de censura interna. Manolo Vázquez Montalbán i Laureà Bonet hi tenien un rol de primer ordre i Xavier Fàbregas, el pare Casaldàliga, Francisco Candel o Romà Gubern hi escrivien.

Quan m’obriren un segon expedient, el curs 1960-1961, tot va ser diferent del primer. Ara els fets eren públics i constaven en una acta d’acords; jo n’era autor. La Cambra de Facultat —el conjunt dels representants dels estudiants, deu per curs: cinquanta, per tant— havia aprovat una petició per tal que es concedís una amnistia als presos polítics, proposta que jo havia presentat i defensat. L’atac d’un grup d’estudiants de l’Opus a l’espectacle humorístic dels estudiants, l’anomenat «judici bufo», que es realitzava tradicionalment el dia de Sant Ramon de Penyafort, havia portat a un enfrontament físic amb trompades i a un escàndol notable que a nosaltres ens reforçà com a majoria i ens amplià. Em van sancionar a perdre la convocatòria de juny i a examinar-me en la de setembre, però tots els professors que tenia van acceptar de fer-me l’examen final el mes de juny i guardar-me’n la nota. Així vaig donar satisfacció a aquelles ànimes beneïdes que havien facilitat el meu nom al primer dels instructors com a estudiant procliu a la subversió.

El SUT, un acostament al món del treball

Més enllà de l’Inter, on vaig començar la meva trajectòria política va ser al SUT, que va ser creat el 1950 sota la inspiració del padre Llanos, del Pozo del Tío Raimundo de Madrid, i quedà integrat com un sector del SEU. Era una organització molt autònoma i bastant singular: tenia com a objectiu acostar els estudiants al món del treball. Es creaven camps de treball per a estudiants a l’estranger, que eren una oportunitat de veure un país diferent (o de conèixer millor el propi). Aquí ens permetien de conèixer un país que vivia un retard social, la duresa del món del treball, l’extensió de l’analfabetisme, la sobrietat del nivell de vida existent i la misèria més dura. Hi havia també treballs de diumenge al matí en la construcció, grups de treball dominical i treballs en l’alfabetització d’adults i, durant les vacances d’estiu, els camps de treball agrícoles o industrials. Per a molts estudiants van suposar una novetat: comprovar de primera mà que existia el món de la berza, viure durant unes setmanes la duresa del treball de les mines, de les fàbriques o del camp, l’efecte en les persones del ritme del treball en cadena i dels llargs horaris realitzats amb les hores extraordinàries obligatòries. Podien conèixer de prop l’existència de la vida i la classe obrera, les mines i els latifundis sense caure en els estereotips, podien comprovar que existien amplis sectors que mai no havien anat a escola. Durant tot l’any hi havia activitats d’alfabetització en indrets on no havien arribat les escoles o en què la gent ara gran l’havien deixat abans d’aprendre a llegir i escriure, però que ara hi portaven els fills perquè els donaven berenar —a Pequín o a Montjuïc, per exemple. També organitzaven conferències a les facultats: el 1958 van muntar un cicle a la Universitat de Madrid, que alçà un cert rebombori, i a la de Barcelona el desembre de 1960, un altre que tingué un notable èxit de públic. També feien xerrades i publicacions: l’edició de modestos butlletins ciclostilats de caràcter informatiu permetien divulgar textos d’autors afins a la ideologia de la revista, com els d’Ignacio Fernández de Castro o José Aumente.

Al SUT hi havia catòlics que donaven testimoni del seu compromís temporal, falangistes o exfalangistes de la «revolución pendiente» i també els que hi anàvem moguts per la curiositat i la fascinació de conèixer un món que quedava ocult als ulls de l’universitari. Els felips, la gent de l’FLP, i els prefelips hi eren abundants. Entre els qui es movien més es trobaven aquells que volien fer un acte de servei i de compromís personal, els que anaven amb la finalitat d’expandir el partit i, fins i tot, els que amb una ingenuïtat digna de millor causa creien que tenien l’oportunitat d’intentar convèncer els obrers perquè realitzessin la missió històrica que els corresponia; és a dir, es proposaven prospectar obrers per a la causa de la nova terra. El fracàs d’aquests era clamorós; perquè una cosa era tenir relacions cordials amb companys de feina i una altra provar de ser un apòstol; al capdavall, al cap d’un mes els universitaris tornaven cap a casa. Era evident que encara hi havia classes. En canvi, resultava més fàcil embolicar universitaris que vivien en llocs on no hi havia ningú perquè quedés lligat amb el felipisme i establir-hi un cap de pont.

Ser del SUT no et donava prestigi; els altres més aviat et miraven amb una certa curiositat escèptica i els de les americanes blaves amb botons daurats pensaven: «Pobret, que Déu hi faci més», i et perdonaven la vida; però tu te’n senties orgullós i el fet et permetia d’establir unes confiances que anaven més enllà dels compromisos polítics amb d’altres estudiants.

El juliol de 1960 vaig anar amb Lluís Avilés a un camp de treball de Navarra, a Los Arcos, per tal de construir-hi una nova escola —on vingué a visitar-nos Jordi Borja. Dormíem a l’escola amb matalassos a terra i durant el dia fèiem de manobres o peons amb una jornada de treball de deu hores diàries; s’hi treballava al ritme dels qui anaven a preu fet. Allí vaig conèixer un estudiant valencià que es deia Solbes, que després va publicar uns gravats en la revista SUT de València i que més tard seria àmpliament conegut com a pintor de l’equip Crònica.

Hi havia grups del SUT escampats en algunes universitats, però, que jo recordi, eren especialment actius els de Madrid, València, Santiago i Barcelona. L’arrelament del SUT a Barcelona començà a partir de dos fets casuals. Manolo Vázquez Montalbán, que aleshores era de la Nova Esquerra Universitària (NEU), havia anat a Madrid per poder cursar el darrer curs de Periodisme, que llavors només podia fer-se allí, i entrà a fer pràctiques a La Gaceta del SUT que va començar a sortir el març de 1960. Em sembla que ell l’escrivia tota de dalt a baix, potser amb la col·laboració de Ricardo Gómez Muñoz i de Juan Anlló Vázquez. Quan tornà a Barcelona ja tenia una xarxa de relacions àmplia i estava molt ben valorat. L’altre fet fou l’estada a Madrid de José Ignacio Urenda, una persona dels grups inicials de catolicisme progressista de Barcelona. Va anar a Madrid a buscar una feina que no trobava i, quan ja tornava cap a casa, Juan Antonio Masip, un sutista de Barcelona, va ser nomenat secretari general del SEU i li va oferir despatx i sou com a delegat del SUT a Espanya. L’encàrrec fou brevíssim, perquè nomenaren Serrano Montalvo nou cap del SEU i aquest va canviar el secretari general. Urenda retornà a Barcelona.

Però el SUT havia arrelat amb més intensitat que irradiació de masses en un grup de catòlics disposats a donar testimoni i a practicar el compromís primer moral, després social i finalment polític, els quals van passar a organitzar classes d’alfabetització i treballs dominicals en diumenge al matí, i publicant La Gaceta del SUT.

La creació literària

Durant els anys d’universitat vaig començar a escriure poemes i alguns contes. M’interessava la poesia i la literatura, en general, per això Jordi Maluquer i Jordi Argenté em van proposar de preparar amb ells la Cinquena antologia poètica universitària que posteriorment, el 1959, va editar Josep Pedreira a «Els llibres de l’Óssa menor». Més endavant, vaig intentar de reunir una antologia de contes escrits per universitaris, que després reaprofitaria en part Miquel Arimany, al número 24 de la revista El Pont, quan jo era a la presó. Aquell mateix any, el 1959, vaig arribar a formar part del jurat del Premi Salvat-Papasseit, juntament amb Pere Quart, Josep Pedreira, Albert Manent i Jordi Maluquer. També recitava, i fins i tot vaig poder afegir-me a una de les barbolles poètiques que Joan Colomines organitzava al menjador de casa seva.

Barrejava la passió per escriure amb la de llegir: de Camus a Sartre, de Blas de Otero a Pablo Neruda, de Joan Salvat-Papasseit a Salvador Espriu i de Pavese a Pratolini. Pel que fa a l’assaig, llegia tot el que trobava sobre el subdesenvolupament, que era un tema que estava en voga. Entre tres amics ens vam repartir les àrees per recollir-ne informació: Àfrica, Amèrica i Àsia, i ens anàvem passant les novetats i les notícies; l’atzar va fer que em centrés en l’Àfrica. Així, vaig començar a publicar articles especialitzats. El 1960, vaig publicar un article a Atrio, la revista dels estudiants de Filosofia i Lletres, sobre «La Guinea de Sékou Turé» i un altre sobre «Problemas actuales de África» a la revista Praxis, de Còrdova.

L’entrada a la Nova Esquerra Universitària (NEU)

Cap a la primavera de 1960, doncs, ja començava a estar involucrat en diverses organitzacions, la política m’interessava cada cop més, era un jove de fortes inquietuds i, precisament per això, vaig ingressar a la Nova Esquerra Universitària, que era el sector universitari de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP). No va ser una afiliació formal: asseguts a terra sobre la gespa de l’entrada a la facultat de Dret, parlant de tot i de res, sota un solet que resultava agradable, Manel Garriga, que portava la veu cantant, Maite Baiges i Jesús Méndez em van empènyer a entrar-hi.

Es tractava d’incorporar-se en un partit a través de la seva secció universitària. Aquesta no era una qüestió menor, perquè alguns membres de la NEU, justament, n’havien sortit per tal d’anar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), com era el cas de Xavier Folch; però d’altres, en canvi, afirmaven que l’objectiu era fer una organització només d’estudiants d’esquerra sense vinculacions amb cap partit. De fet, en el meu cas, si només volia continuar fent vida política i sindical universitària, no em calia ingressar enlloc; era justament allò que ja feia i me’n sortia prou. Però ara em semblava que el vestit m’anava estret i que el fet d’integrar-me en un partit clandestí seria una forma de definir-me també com a persona madura.

Acabar amb el franquisme i enterrar la Guerra Civil eren dos objectius de primera necessitat; fer el socialisme era indispensable per construir un món més just. Hi havia qui tenia admiració pels comunistes i podia tenir problemes a l’hora de fer la tria, però aquest no era el meu cas: jo no volia entrar al Partit, jo volia entrar a un partit sense majúscula, sense heterodòxies, que no generés dissidents. Potser era una mica llibertari, o potser poumista o potser no creia que la pàtria del socialisme fos la Unió Soviètica, ni que l’Hongria envaïda el 1956 o l’Alemanya comunista fossin exemple de res. Potser és que mai no he tingut gaire fe. Tant per tant, preferia aquells que ara ja no pretenien convertir-me, sinó que anaven buscant marxistes per poder dialogar-hi.

En els inicis de la NEU i l’ADP tot va ser singular. En la primera reunió a la qual vaig assistir, José Ignacio Urenda ens va donar la benvinguda a Pasqual Maragall i a mi, perquè tots dos acabàvem d’incorporar-nos-hi per separat. La sorpresa va ser descobrir que l’organització universitària havia quedat buida: només hi havia en Rafel Pujol, com a veterà, en Pasqual Maragall i jo. Vam quedar que Pujol aniria al Comitè de Coordinació Universitària, que era un comitè de relacions amb els altres partits, el PSUC i l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya) i nosaltres dos havíem d’armar novament la NEU des de baix. Urenda ens ho va dir en un bar de la Gran Via entre Aribau i Muntaner, a sobre d’un local de billars, mentre anava fumant i traient el fum al mateix temps pel nas i per la boca. Tots els altres estaven a punt d’acabar la carrera al juny: o n’havien sortit o havien passat a actuar fora de la universitat. Dit en plata, començaríem de zero. «Mare de Déu, on t’has posat», vaig pensar. «Si no hi ha ningú.»

L’altra sorpresa que em vaig endur i que em va costar més de pair va ser el caràcter singular que el partit tenia: la desorganització. L’absència de claredat, d’estabilitat i de tasques concretes i qui havia de fer-les. En part, era a causa d’una voluntat expressa d’articular una estructura que en podríem dir flexible, amb una autoexigència de disciplina voluntària, sense que hi hagués ordres o iniciatives, i en part, també, per la falta de capacitat per generar una maquinària eficient. He de confessar que això tenia aspectes positius: fomentava la iniciativa personal i, quan deies que una iniciativa no havia sortit bé, ningú no t’intentava convèncer del contrari.

Aprofitant el feeling entre nosaltres tres, doncs, i coberta la parcel·la més complexa per als qui acabàvem d’entrar, que era la de les relacions amb els altres partits, Maragall i jo ens vam aplicar a iniciar una via de creixement que portés amb constància a una activitat de participació en els treballs en cada facultat. Si la memòria no em falla, vam refer —o fer— l’organització a Econòmiques, Dret, Enginyers, Lletres i Medicina, i vam aconseguir una presència notable en el districte: ja fos en les publicacions, en el SUT, en la revista o en el consell. De seguida vam arribar als cinquanta i les cèl·lules van passar a ser de facultat. Tot això traspuava un èxit. La dificultat era imaginar coses possibles per fer i que algú tingués la iniciativa d’intentar fer-les i fer propostes que fossin aportacions de tots. La veritat, però, és que, a diferència dels primers anys de carrera, ara havia augmentat l’afiliació als partits, i en les propostes sempre s’aconseguia alguna col·laboració. Potser ja hi havia menys por.

Francesc Casares

Era estudiant quan vaig conèixer Francesc Casares; primer de sentir-ne a parlar, perquè era un dels dos advocats «laboralistes» que tenien una clientela només de treballadors, i després personalment. El primer advocat laboralista de Barcelona va ser Antoni Cuenca Puigdellívol, d’arrel catòlica i anarquista d’idees; l’altre era Francesc Casares, que pertanyia a l’àmbit socialista i que el 1958 havia estat detingut amb Joan Reventós com a integrant del Moviment Socialista de Catalunya. Tots dos tenien un despatx a Barcelona i un altre en un poble industrial proper: el primer, a Vilanova i la Geltrú; i Casares, a Sabadell.

El primer tast de la professió d’advocat, doncs, el vaig tenir quan vaig entrar a treballar amb ell com a passant —encara que ell no admetia que em diguessin passant, sinó col·laborador— la tardor de 1960, i va ser ell qui em va despertar l’interès pel dret. Era una figura singular que em va influir fondament, malgrat que no me n’adonés fins més tard. Havia nascut a Tarragona el 22 de desembre de 1927, era fill de mestres i el 1931 els pares aconseguiren el trasllat a l’Escola Baixeres de Barcelona, per participar així en l’empenta pedagògica que s’havia generat a la ciutat. Ell ja no se’n va moure; sempre va ser un barceloní i un devot dels valors de ciutadania del Noucentisme que impregnà l’obra pedagògica de l’etapa republicana.

La feina més rellevant i interessant que feia amb ell consistia a acompanyar-lo els dissabtes a la tarda a Sabadell, que era quan rebia els clients. Havent dinat, preníem el mateix tren a l’estació de Provença. Quan arribàvem a la casa, ja hi havia gent que feia cua a l’escala. Tenia un rebedor amb cadires, un despatx espartà d’advocat i al costat una saleta que vaig passar a ocupar jo. No hi recordo decoracions ni frivolitats de cap mena, les cadires eren poc sòlides i les taules nues exhibien un flexo, perquè, amb la claror que feia el llum del sostre, no s’hi podia llegir bé. Allí, en aquella saleta del costat del despatx, jo atenia els clients que m’adreçava perquè volia que prengués nota de totes les circumstàncies, dels fets i de les reclamacions que feien, o de les gestions que calia fer davant l’Administració, de les quals jo seria l’encarregat.

Així vaig entrar en aquell despatx, dotat de les seves pròpies tradicions, on el passant era anomenat col·laborador per l’advocat i cuñado pels clients, en record del seu primer col·laborador, que havia estat un cunyat de Casares. Vaig descobrir que els clients venien amb coneixement de causa, molts sabien els articles de les lleis i dels reglaments que els afectaven, o formulaven amb precisió el dubte que volien resoldre. Era una espècie d’examen oral per sorpresa que es feia al col·laborador. Allí vaig aprendre les dificultats de concretar el que calia demanar per tal d’obtenir el que se cercava. Vaig descobrir que ordenar totes les dades dels problemes del client era indispensable per trobar-hi una solució; i que era tan important com interpretar els documents o els papers doblegats que portaven i et deixaven veure. La lluita jurídica en la defensa dels drets dels treballadors no tenia l’èpica de la lluita de masses per l’obtenció dels drets, però aconseguir-ne l’eficàcia o l’exercici era un aspecte fonamental en la lluita obrera.

El record més persistent que conservo d’aquest temps són els viatges en tren amb Francesc Casares: es mostrava convençut i enamorat de la seva feina, i estava sempre disposat a relativitzar la ingenuïtat de les meves exaltacions adolescents amarades d’idealització de la classe obrera. Ell creia que ser més d’esquerres no consistia a dir-la més grossa, sinó a estar disposat a sacrificar-ho tot per assolir un avenç encara que fos minso. No s’enfadava amb els meus esplais esquerrans, sinó que raonava i evidenciava una fermesa tal en la seva concepció del socialisme i en l’establiment d’una nova societat que resultava admirable. La coherència política i moral, el realisme i sentit pràctic que mostrava em van deixar una empremta, que em sembla que va germinar més tard.

Sempre veig Francesc Casares amb aquell to alhora racional, ponderat i idealista, sense posar-se mai nerviós, tot aplicant sense estridències la seva moral estricta de compromís personal amb la justícia, amb Catalunya, i amb la democràcia: amb el socialisme. El recordo amb aquelles fines ulleres, que reposaven sobre unes orelles molsudes, i armat amb aquell mig somriure i la veu prima, afectuós, polit, educat, dialogant; era llest, discret i estava dotat de sentit de l’humor. Era com un retrat del ciutadà noucentista, compromès amb la professió i un practicant dels principis de la moral laica. Era respectat per tothom pel seu sentit de l’honradesa, del joc net i de la paraula donada.

Era capaç de defensar alhora la continuïtat d’una trajectòria i l’actitud de renovació, de sentir les deficiències existents i de saber defensar el canvi. Més endavant, un grup d’estudiants universitaris de l’Autònoma se m’adreçaren perquè volien trobar el partit socialista, i els vaig preguntar: «Quin?». No se’n sabien avenir, que hi hagués tants retalls dispersos sense cosir. És per això que els vaig recomanar que anessin a veure Francesc Casares, perquè estava segur que, després de conèixer-los i de sentir-los parlar, hi coincidiria i participaria de la frescor i del desig d’impulsar un procés de retrobament dels socialistes en la fundació d’un únic partit; seria el punt de connexió amb el Moviment Socialista de Catalunya. La reunió posterior de Daniel Font, Artur Isern i Antoni Puigverd amb ell i després amb Raimon Obiols van ser determinants per crear la Convergència Socialista de Catalunya (CSC) en el propòsit de renovar les propostes socialistes i de donar un impuls decisiu en el camí de fundar el partit de tots els socialistes de Catalunya. Amb Casares coincidiria així en la Convergència Socialista, després en el Partit Socialista de Catalunya(Congrés), i més endavant en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. Era un home d’unitat sense haver de renunciar a res. I així va participar activament en la vida pública i va ser diputat del Parlament de Catalunya el 1980. El servei a unes idees el portà a deixar en un segon terme l’actuació des del despatx d’advocat. Com que tot alhora no es pot fer, quan hagué complert l’etapa de consolidació de la Generalitat deixà l’activitat i el càrrec d’elecció per tornar a la seva feina artesanal d’advocat.

Però res no impedí que continués defensant els seus criteris polítics i així vaig coincidir amb ell en la defensa del «no» en el referèndum de l’OTAN. Després, la coherència el portà a acceptar la petició de liderar el grup de l’Esquerra Socialista en el si del PSC. Francesc Casares estigué sempre compromès amb la lluita per la justícia social, per Catalunya, per la llibertat i per la democràcia. El seu compromís amb la lluita dels treballadors era un compromís personal i laboral, total, i suposava també el compromís amb un instrument, el partit. En tot cas, per a Casares, construir una nova terra combinava i exigia el respecte a la llibertat personal i l’aplicació del dret pels poders democràtics, que és l’única garantia de la llibertat i l’avenç a través de passos concrets. Posava sempre els ideals al davant, però també la lucidesa, sabia que calia arribar a acords i consensos per canviar la societat pas a pas. Només aquells que tenen molt arrelats els ideals són capaços de no cercar mai cap càrrec i de no defugir cap responsabilitat. El compromís personal des del rigor, la discreció i l’honestedat, des de la competència professional i la generositat humana, han fet de Francesc Casares una figura central de la Catalunya contemporània. I per a mi un exemple personal.

El moviment del Frente de Liberación Popular (FLP)

L’organització de l’ADP era petita però singular, tant com la del Frente de Liberación Popular (FLP) durant la fase de gestació i la primera etapa. Més que singular, era sobretot sorprenent, perquè aquells que el constituïren participaven d’allò que en podríem anomenar l’esperit de no-organització de l’FLP inicial, que va sorgir gràcies a Manuel Lizcano i Julio Cerón, i que després va ser àmpliament compartit per tots els altres. Els nuclis catalans que formaren l’ADP compartien el tarannà i el sentiment democràtic i socialista de l’FLP, era una fase en què persones dotades d’un mateix sentiment havien de trobar també un denominador polític comú a través de diàleg i més diàleg. S’havien d’acostumar a posar en comú reflexions i experiències, així com les iniciatives i les vivències que cadascú podia aportar. En altres paraules: identificar, compartir i homogeneïtzar el substrat comú del personal. Uns anys després, d’aquesta forma de treball en dirien «estil kumbaià». Primer era divertit, després cansava per la manca de resultats.

El camí d’aquest grup va començar l’octubre de 1954 amb unes reunions fetes a Madrid alguns diumenges a la tarda, al menjador de la casa de Manuel Lizcano, amb un grup de joves militants catòlics seglars i alguns sacerdots. S’hi parlava de tot: d’espiritualitat, de política, de classe obrera, de llibres, del testimoni dels cristians, de les exigències de la fe. Lizcano era un militant i un activista d’Acció Catòlica lligat al medi obrer i a Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC). Hi assistien estudiants i preparadors d’oposicions que vivien en col·legis universitaris i que participaven en moviments especialitzats d’Acció Catòlica, entre ells Julio Cerón. Així, Lizcano i Cerón coincidien en el fet de sentir-se en oposició radical al nacionalcatolicisme i en voler impulsar un dinamisme social que fos fidel a la prèdica de Jesucrist, d’acord amb els corrents renovadors del cristianisme que havien sorgit a França. El resultat és que aquestes trobades reunien un grup de persones actives i disposades a intercanviar idees, coneixements i actuacions, un grup format per un aiguabarreig de sectors amb un catolicisme viscut d’una manera intensa, fossin moguts per l’atracció de Pax Christi i de l’ecumenisme, fossin atrets per l’estil de la revista El Ciervo, que era en vies de desenganxar-se de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. N’hi havia de més missaires que altres, però també n’hi havia alguns que havien deixat enrere l’atracció del falangisme per situar-se en una actitud esquerrana, que podria connectar amb l’estil de les revistes com Índice o amb l’esperit sindicalista de l’«implantaremos por pelotas el Estado sindical». Els dos tons de voler tornar a les essències van existir en l’Espanya dels vencedors, per bé que a cada lloc adoptaven vies i modalitats diverses. Estaven molt lluny els uns dels altres i a vegades s’estimaven poc. Les evolucions van tenir ritmes i vies diferents entre els qui participaven del poder polític o eclesiàstic. A Madrid és on potser estaven més distants i més propers alhora els uns dels altres. Allí, Dionisio Ridruejo edificà sobre aquesta base un partit socialdemòcrata, el Partido Social de Acción Democrática.

A la tardor de 1954, a Catalunya va arribar a haver-hi unes jornades de diàleg a la Garriga de persones vinculades als marges de dos mons —Laye i El Ciervo— que, vist amb perspectiva, podien definir-se com el món dels catòlics i el món dels laics. Tenien en comú el fet de pertànyer a una mateixa franja d’edat, ser cadells del franquisme i formar part d’una societat asfixiant, retrògrada i bastant quica. Com tothom sap, les generacions no existeixen, però resulta que n’hi ha, i una de nova començava a treure el caparró. La reunió només va servir per reconèixer-se i tenir el plaer de debatre, però era un anunci. Aquesta reacció contra el nacionalcatolicisme impregnà una generació diversa, que era liderada per religiosos i seglars sempre sota una certa protecció d’alguns sacerdots o monjos i també amb una certa oposició dels prelats. Qui primer nota aquesta mena de degradació i és sensible a no admetre la intolerància són els homes d’idees, més ben dit, de creences, en especial els joves.

Les sessions de Madrid constitueixen l’inici del llarg procés de creació de l’FLP, en són la prehistòria. Reunien personal de dos tons o varietats, en aquest cas entre els més propers als sindicats i als obrers i els més interessats en la política i les oposicions per formar part d’algun cos de funcionaris. La complexitat s’ampliava amb la varietat de matisos, però també a causa de la presència de gent de fora de Madrid que responia als microclimes locals, sempre que tinguessin prou empenta per pujar a un tren i anar a Madrid a una reunió a veure què hi passava. El conjunt era una barreja de socialisme cristià —o cristianisme social—, de desig de donar testimoni personal del missatge de Crist i de simpatia als moviments d’alliberament social i nacional, després al castrisme, tenyida d’un marxisme genèric clarament no estalinista, d’un socialisme democràtic per bé que crític amb la socialdemocràcia. Al seu voltant, em sembla que ningú no podria dir si a dins o a fora, hi havia alguns capellans implicats que els ajudaven i dels quals sempre hi havia algú que advertia que ells no feien política i que no estaven afiliats a cap partit; potser era cert que no hi estaven afiliats, però no els calia, manaven com si fossin consiliaris, o dirigents. Tot plegat coincidia amb un obrerisme difús que explica la importància que tingué l’activitat del SUT en l’atracció i l’extensió dels primers nuclis universitaris per diverses ciutats espanyoles.

En tot cas, i als efectes d’allò que ara ens interessa, els catalans que participaven en aquella nova organització d’esquerres no eren, ni volien ser, una continuïtat de cap dels partits polítics que hi havia hagut abans de la guerra. En aquells moments es trobaven més a prop de Pax Christi o de Lanza del Vasto, de l’abbé Pierre o de Danilo Dolci, que de la prèdica de lluita armada o de l’admiració pel maquis. Però l’apertura al treball conjunt amb els marxistes s’obria camí perquè era un element original i distintiu del grup; aquest diàleg no era només extern, sinó que era el punt de trobada dels debats interns, també. Es tractava d’un grup de cristians que necessitava tenir marxistes al costat, que volia fer un grup polític no confessional, en el qual poguessin participar i treballar junts tant creients com no creients. Es negaven a admetre la unitat política dels cristians i aspiraven a un partit que impedís que les ortodòxies s’imposessin.

El 1956, el nucli inicial de catòlics, obreristes i esquerrans que s’havia anat configurant al voltant de Lizcano i de Cerón va reunir-se en un convent de monges de Carabanchel i es van reconèixer com a grup, tot i que encara no tenien nom.

Durant el curs 1956-1957 aquell grup va créixer sense nom i sense estructura, i va constituir una organització d’estudiants a Madrid: Nueva Izquierda Universitaria (NIU), sota l’impuls de Raimundo Ortega, Carlos Morán i Fernando Romero, i una altra organització a Barcelona: Nova Esquerra Universitària, de la mà de Jordi Maluquer i Bonet, però com que el grup era format bàsicament per estudiants no hi havia gaire diferència entre júniors i sèniors.

Sembla que el 30 de setembre de 1957 se celebrà una reunió en una casa d’exercicis d’unes monges al carrer Zurbano de Madrid en què els dos grups van partir peres. Els uns acusaven els altres de filocomunistes sense obrers i els altres als uns de voler fer un partit o sindicat catòlic. Pablo Lizcano, el fill de Manuel Lizcano, ha deixat dit que de Barcelona hi assistiren Alfons Carles Comín, Josep Ignasi Urenda, Joan Massana i els germans Gomis. Joan Gomis, en canvi, aclareix que «cap dels germans Gomis no hi assistí ni en cos ni en esperit, ni tampoc Joan Massana, la qual cosa mostra la feblesa de la informació i la documentació sobre aquella època». En tot cas, ningú no discuteix que, a banda de Julio Cerón i de Manuel Lizcano, hi assistiren: el sociòleg Jesús Ibáñez —mà dreta de Cerón, o potser més aviat mà esquerra— i Fernando Romero; de Barcelona, Urenda, Comín i González Casanova. Hi havia també José Ramón Recalde i Luciano Rincón, del País Basc; Manuel Morillo, de Sevilla, i Ignacio Fernández de Castro, de Santander.

El fet d’aprovar la referència al marxisme i no incloure-hi en canvi cap referència al pensament llibertari va ser el motiu explícit del trencament. Feia massa temps que les diferències s’arrossegaven. El grup «polític» de Cerón va fer un pas endavant per conquerir o bé la direcció o bé adquirir una vida pròpia. El grup obrerista se’n va sentir exclòs, en especial perquè la regla de funcionament i la presa d’acords passava per la via del consentiment o, en tot cas, de l’ajornament a una propera sessió, per discutir-ho abans amb les bases, que es feia per assegurar, deien, la unitat. Aquesta sessió significà que els seguidors de Lizcano deixarien de participar en les trobades que continuaria convocant Cerón i s’abocaren directament a potenciar l’obrerisme cristià de l’HOAC.

Va existir una reunió posterior, feta a Saragossa, convocada pels afins a Lizcano, que va oficialitzar la ruptura. Hi van assistir gent de Barcelona; en concret, sembla que mossèn Dalmau: però el trencament era insalvable i Lizcano, perquè quedés ben clar, els comunicà que la ruptura s’havia produït entre llibertaris i comunistes i que ell n’abandonava la presidència. El resultat va ser que, finalment, el Frente de Liberación Popular, sota el lideratge polític únic de Julio Cerón, va ser fundat com a partit amb aquest nom, proposat per Jesús Ibáñez, un matí de diumenge de la primavera de 1958 a l’església de Sant Antoni, al carrer Bravo Murillo de Madrid. Hi eren presents José Ramón Recalde, Fernando Romero, Joaquín Aracil, Ignacio Fernández de Castro i l’obrer sevillà Manuel Morillo. La definició com a partit polític els va dur a situar-se en l’esfera de la gent de l’Agrupació Socialista Universitària (ASU), de Vicente Girbau; del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i del Partit Comunista d’Espanya (PCE), i sobretot a esforçar-se a integrar marxistes, o com a mínim laics.

En tot cas, tot aquest període ha quedat dins d’un núvol a causa de l’absència de papers i la imprecisió de la memòria dels actors. Per exemple, és clar que Araceli Montserrat Saburit va ser la primera dona destacada en els grups de l’FLP de Catalunya. Havia nascut a Vilanova i la Geltrú el 17 d’agost de 1912 i va morir també a Vilanova el 10 de febrer de 2002. Va ser la primera vilanovina que va obtenir el títol de batxiller el 1931 i estigué sempre vinculada activament als moviments socials; va ser professora. En l’etapa inicial del Felip sé que va convocar una reunió àmplia de treballadors a casa seva, perquè els felips catalans hi exposessin el projecte del nou partit. No sé, però, si era més aviat propera a l’HOAC que, sota el lideratge de Guillem Rovirosa, tingué una presència notable a Vilanova i la Geltrú. A mi m’ha explicat el fet Fernando Romero, qui va assistir a una d’aquestes reunions, i Jaume Bertran m’ha confirmat les reunions. Jo no l’he coneguda, però no crec que sigui forassenyat pensar que ella, Jaume Bertran, mossèn Josep Dalmau, que hi havia estat destinat en una parròquia, i Rafel Pujol foren els qui animaren les reunions dels primers grups locals a Vilanova i la Geltrú.

L’Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADP)

L’Associació Democràtica Popular de Catalunya va ser creada per un grup que compartia una concepció política de fronteres imprecises, format per joves que, en molts casos, buscaven una ruptura amb la tradició familiar. Tal com ells recordaven, si s’esqueia, la concepció religiosa que professaven era molt oposada a qualsevol forma d’integrisme o de nacionalcatolicisme. Des de bon començament intentaren que s’hi incorporessin laics i marxistes. Molts eren universitaris o joves llicenciats, i la majoria eren membres actius de les organitzacions d’Acció Catòlica, per això les seves reunions podien ser reservades, però no eren clandestines. És una manera de dir; no tenien gaire sentit de la clandestinitat. En el primer número de la revista Frente (octubre, 1959), una manxeta deia: «Un imperativo es fundamental: ¡La clandestinidad!». Una bona recomanació per si el lector no ho sabia: calia ser clandestins.

Hi havia un altre aspecte important: la signatura de la revista, que deia «F.L.P./F.A.P. - N.I.U./N.E.U.». El partit a Catalunya tenia, doncs, el nom traduït al català, però van veure de seguida que en català perdia la coincidència de sigles —«Front d’Alliberament Popular»— i van pensar que valia més buscar-li un altre nom. No li feia gaire falta, perquè el partit havia viscut molt de temps sense, normalment s’hi referien com el felip o com la festa. Finalment, els va sortir el d’Associació (ni front, ni partit) Democràtica (definició per democràcia) Popular (del poble, com l’FLP però ara qualificant la democràcia) de Catalunya, que sí que expressava el que volia ser: un partit català germà de l’FLP. No va acabar d’agradar a ningú. Els que no en sabien el significat, hi llegien l’anagrama d’Amics Del PC; d’altres, deien que era el «partit de les democràcies populars», és a dir, dels règims de l’Europa de l’Est. En canvi, NEU tenia força cacofònica i era un anagrama agradable, portava la paraula «nova», que era un punt a favor. Els de la universitat vam dir-ne sempre «NEU», i prou. I del partit, en dèiem, senzillament, partit.

Com ja s’ha explicat, en aquest cas no va ser un partit que va crear una secció universitària, sinó a l’inrevés: l’existència d’una organització universitària es troba en la base de l’aparició de l’ADP com una organització partidista, per bé que ningú no sap del cert ni on es va fer, ni la data, ni tampoc hi ha constància de cap discrepància ni cap debat sobre si havia de tenir un nom diferent o no. Sembla que la constitució de l’ADP va tenir lloc la primavera de 1959. Ni tan sols és clar que aleshores haguessin aprovat un document que expliqués què volien. Per acabar de reblar el clau de l’originalitat, recordo que mai no va quedar clara, ni a l’FLP, ni a l’ADP, l’existència d’una línia de separació entre els qui n’eren membres i els qui no, ni tampoc l’obligació de fer alguna cosa concreta, ni l’existència de consignes. En tot cas, un sector de la NEU, existent en el moment de constitució de l’ADP, no va voler formar part d’una organització universitària d’un partit —d’aquell partit, en concret—; és a dir, volien separar-se de l’FLP. Alguns van ingressar al PSUC, però d’altres van continuar sent un grup universitari sense dependència de partit. Va ser llavors que jo em vaig afiliar a la NEU i a l’ADP. Vaig triar el moment més il·lògic. Els qui no acceptaven la vinculació partidista crearen, la tardor de 1959, l’Agrupació Universitària d’Esquerres (AUE). Es tractava d’un grup que comptava amb estudiants a Econòmiques i a Lletres, format inicialment per Antoni Montserrat, Santiago Ponseti, José Antonio García-Durán, Joaquim Sempere i Dolors Folch.

En els mesos inicials de l’ADP, hi trobem, que jo recordi: Joan Gomis Sanahuja i José Ignacio Urenda Bariego, que eren vistos com les persones més significatives del grup; també Alfons Carles Comín Ros, José Antonio González Casanova, Antoni Jutglar Bernaus, Joan Misser Vallés, Joan Massana Ronquillo, Anna Ramon Llopart, Lluís Izquierdo Salvador, Josep Ramon Figuerol, Jordi Maluquer i Bonet, Antoni Ribas Piera, Jaume Lorés i Caballeria, Damià Escuder Lladó, Albert Fina Sanglas, Montserrat Avilés Vila, Ignasi Tintoré, Manel Garriga Miralles, Jesús Méndez Mateu, Maite Baiges, Rafel Pujol Marigot, Enric Gelpí Vintró, Manolo Vázquez Montalban, Àngel Abad Silvestre, Antonio Ubierna Domínguez, Rodolf Guerra Fontana, Juan Sardà Anton i mossèn Josep Dalmau, entre d’altres. En especial, voldria remarcar la presència constant i discreta de Joaquim Garriga Llusent i de Roser Garriga, que van tenir sempre, fins al final de la vida, una disposició total a participar activament com a militants per fer tot allò que fos constructiu i que els fos demanat o suggerit.

Es tractava d’un conjunt de gent il·lustrada i encantadora; la majoria, des del cristianisme d’esquerres, feia esforços per treballar amb laics i marxistes. La pertinença al grup no sols era voluntària, sinó que podia ser intermitent, esporàdica. En tot cas, no tenia òrgans que els integressin regularment, encara que tampoc les decisions de la direcció passaven en general a traduir-se en una pràctica que exigís intensitat. Dit d’una altra manera, no se sabia gaire bé qui n’era i qui no n’era. Tots n’eren una mica o bastant i a la vegada se sentien lliures per fer allò que creguessin convenient. Com que no hi havia fronteres que separessin els afiliats i els no afiliats, el conjunt era un nucli conegut que participava segons els casos i els moments. No hi havia un ingrés formalitzat, una cotització regular, o una reunió periòdica obligatòria en el marc d’un òrgan reduït destinat a l’acció.

L’ADP gravitava des de l’inici al voltant de José Ignacio Urenda i de Joan Gomis; i dels tres tenors, dels quals parlaré més endavant: Alfons Carles Comín, Antoni Jutglar i José Antonio González Casanova. Però Urenda era l’únic que coneixia tothom i podia connectar-hi; era el pinyol del grup. Gomis era vist com un patriarca i un definidor de les idees. D’una manera natural, Joan Gomis era més aviat amant de la conversa intel·ligent en sessions basades en un debat apassionant, però acadèmic, cordial i enriquidor. No era un home d’estridències, parlava més amb la raó que amb el sentiment. I expressava bé aquell grup d’afinitat que va ser l’ADP, aquell conjunt de propagandistes d’idees generals, actius i compromesos, que no havien incorporat encara la concepció de partit organitzat com un instrument per fer coses, com a mínim alguna cosa. A mi m’atreia escoltar-los i arribat el cas ho feia amb devoció.

L’ADP tenia un Comitè Directiu en el qual Gomis era la peça central de cara enfora i qui tenia la relació amb els altres partits de l’oposició i amb les entitats. Urenda, la peça central de cara endins, va fer un primer intent d’articular una organització amb la incorporació de dues persones noves: els joves advocats Rudolf Guerra Fontana i Joan Sardà Anton, que ja no pertanyien al sector catòlic inicial i que mantenien bones relacions amb la Comissió de Permanents —els joves que, a Madrid, després de la condemna a Julio Cerón, havien substituït l’equip central i havien passat a fer-se càrrec de l’FLP—: Nicolás Sartorius, Paco Montalvo, Àngel Abad i Antonio Ubierna. Tots ells definits com a marxistes i que pretenien fer de l’FLP un partit marxista, rígid i disciplinat. Abad i Ubierna coneixien Guerra i Sardà, de l’etapa en què uns i altres estudiaven a Barcelona, i també es deien marxistes i pretenien fer un partit rígid i disciplinat. Són els anys en què la Iugoslàvia de Tito era el model de referència, el que tenia totes les virtuts i on fins i tot s’hi imprimien uns fullets de propaganda elemental del partit.

José Ignacio Urenda

José Ignacio Urenda va marcar profundament aquells primers anys dels partits i les organitzacions on jo col·laborava. Potser exagero, però alguns dels trets més característics dels felips crec que podem dir que van ser aportació seva: la concepció tan singular del partit com a front, l’acció política com a acció sobre el tot social, o el gust pel debat intern sobre temes generals. També la defensa que les minories han de respectar els acords de la majoria però poden abstenir-se en la realització dels acords, la reiteració dels debats per arribar a trobar una base consensual… No era procliu a acceptar el centralisme democràtic ni tan sols si es trobava en majoria. Mai no deixava indiferent el personal: aconseguia adhesions profundes i provocava crítiques viscerals. Va ser, sens dubte, l’impulsor i l’animador de la constitució del grup inicial de la NEU i de la posterior conversió en organització amb el nom d’Associació Democràtica Popular i més endavant va ser protagonista de primera fila en cadascuna de les diferents etapes i polèmiques del Front Obrer de Catalunya.

Havia nascut a Barcelona el 23 d’octubre de 1934 i era fill d’un oficial de l’exèrcit, José, que va morir al front durant la Guerra Civil combatent en l’exèrcit republicà; per això va ser la mare, Cecília, que feia de modista, la que va pujar els fills. El 1950 va començar els estudis de batxillerat a l’Institut Jaume Balmes i amb divuit anys va entrar al noviciat dels jesuïtes de Veruela, on va aprendre a enraonar, escoltar i caminar enrere alhora. El 1956 va entrar a la universitat, el novembre va ser detingut i el febrer, processat per «activitats revolucionàries». A finals del curs 1956-1957 va ser un dels expedientats i sancionats pels fets del Paranimf. Hagué de realitzar el servei militar al Sàhara, on descobrí les nits al desert que eren, deia, l’espectacle més esplèndid que mai havia contemplat i, a més, es repetia cada nit.

No estic gaire segur que la vida acadèmica l’apassionés, però va fer la carrera de Dret perquè li feia la impressió que eren uns estudis més pràctics que donaven accés a una professió. Amb tot, com que tastar no fa mal, segurament va anar a classes de Lletres a veure què hi passava. Al capdavall, ell era un catòlic actiu i militant interessat a portar a la pràctica el missatge de Crist, en la relació entre el pietisme i el missatge profètic, o en la relació entre la religió i la política o la solidaritat amb els obrers i els marginats, amb els pobres. S’oposava al nacionalcatolicisme i al franquisme i se sentia proper a les persones i les pràctiques del moviment Pax Christi. Era un apassionat del SUT, i durant un breu període de temps va ser-ne fins i tot cap a Espanya. Acabats els estudis, resulta coherent que quedés atret per la pràctica de la professió d’advocat, però més en concret la d’advocat laboralista, i que entrés de passant, com jo, amb Francesc Casares. Fou detingut el 1962, jutjat amb mi per un consell de guerra per rebel·lió militar, i fou condemnat a dos anys de presó, que complí a Sòria. Després de la presó, i un cop casat amb Tere Muñoz, tornà a l’exercici professional, ara en dret tributari. Potser sense un excés d’entusiasme, però amb la consciència que un home havia de portar alguna cosa a casa.

Urenda formava part d’aquella colla d’apòstols, somiadors i discutidors incansables, incapaços d’aïllar la dimensió religiosa dels problemes personals. Dotats de més imaginació que sentit pràctic, es negaven a acceptar que les coses són eternes i que els canvis només s’aconsegueixen pas a pas —sigui lentament, sigui ràpidament—, i que les coses no es guanyen d’un salt totes plegades. Hi havia molts catòlics que ho encomanaven tot a l’oració, d’altres s’ho passaven millor dialogant —«debatent», en deien— que executant acords —i, si es deixaven, aconsellant als altres què havien de fer a la vida.

Entre ells, Urenda era un personatge singular, que funcionava amb la sensatesa del sentit comú. No diré que no li agradés debatre, però es negava a discutir cada dia el mateix, no li agradava fer volar coloms i celebrar la Pasqua abans de Rams, potser per això sempre insistia en la necessitat d’acumular forces per arribar a celebrar la Pasqua. Aquest era el tema que sempre volia tractar: com modificar la relació de forces. Si no volies tractar el tema que proposava i parlaves de la relació de forces, de seguida s’hi afegia. Tot plegat, en el fons significava que havíem de ser molts més dels que érem per poder fer coses de profit. Dit d’una altra manera, «small is beautiful», però mentrestant havíem d’agrupar gent no només per debatre, sinó també per fer coses; cada dia havíem de tenir una cosa a fer, o una idea a posar en pràctica: només una, perquè així es podia fer i se’n podia valorar el resultat.

No era un secretari d’organització, però tenia el sentit de l’organització per tasques. Quan tenia una opinió, era tossut i discutia apassionadament. Era tímid, però apassionat, i els crítics deien que era arrogant. Com que era baix d’estatura, els seus enemics el coneixien com «l’home petit», fet que el deixava indiferent. En una discussió era hàbil i podia variar els registres des de l’etèria teoria fins a l’exemple concret. A ell, el que li interessava era convèncer; fins i tot en coses nímies. Tenia una notable capacitat de passar de les proposicions generals a les experiències quotidianes i capgirar l’angle de visió dels problemes. Aspirava a convèncer, i com a mínim a vèncer, però també a deixar pendent un tema important, si creia que era possible arribar a un acord: era millor assolir un gran acord que obtenir una majoria reduïda; encara que, si després d’intentar-ho no era previsible, s’estimava més resoldre-ho amb rapidesa.

Urenda va ser determinant en la creació de la festa a Barcelona, en la fundació de la Nova Esquerra Universitària i en el pas a la creació de l’Associació Democràtica Popular de Catalunya. El setembre de 1961 no va ser possible l’acord que li vaig proposar per tal de no dividir la NEU: que ell designés els membres d’un Comitè Executiu amb la intenció que l’ADP adoptés una organització de partit i prengués el nom del partit que Urenda m’havia explicat que volia crear: el FOC. Però per a ell això era un tema tancat; i es va consumar la separació. Quan el maig de 1962 ens van detenir, la policia no va distingir gaire les diferències entre els uns i els altres. Vam tornar a parlar-ne més endavant: es va convèncer que no érem uns comunistes infiltrats, ni uns tocats del vent, només érem joves. I que calia adoptar la forma de partit, i no només tenir-ne el nom. Havíem de ser una organització, sobretot si sumàvem esforços en el camí iniciat de connexió i coordinació amb obrers joves.

Un cop traslladats a Carabanchel, l’apropament humà va comportar una unificació dins i fora de la presó. Tots acceptarien el nom de «FOC» i els que eren al carrer s’unificarien i designarien un Comitè Executiu. Després del pas per la presó, Urenda es convertí en peça central del FOC entre 1963 i 1970, i després va continuar sent central en el manteniment d’uns llaços i una estructura de reunions a l’estil dels prefelips o dels felips inicials.

Urenda participà en la creació de la Convergència Socialista i defensà la unitat de tots els socialistes en un gran partit que era essencial per mantenir la unitat civil del poble de Catalunya i alhora fer possible l’accés democràtic de les esquerres al govern. Així doncs des de bon començament i des de la comissió coordinadora de CSC participà en totes les fases del procés de construcció del Partit dels Socialistes de Catalunya, sempre des de la direcció. Va ser capdavanter de la Federació de Partits Socialistes (FPS) que tenia un punt de connexió amb el record de les antigues estructures de l’FLP. Realitzada ja la unitat socialista, el 1979, quan era secretari de política municipal, va anar a la llista de les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona i en resultà elegit regidor, on seria nomenat vicepresident de la seva Corporació Metropolitana (1982). Més tard va ser governador civil a La Rioja (1982) i a Lleida (1986). I encara més tard, en l’etapa en què era alcalde Pasqual Maragall, amb qui tenia una singular compenetració, va ser comissionat de l’Ajuntament de Barcelona pels drets civils de la nova immigració (1991). La sensibilitat per la política social, pels pobres, la marginació, els immigrants i el futur dels joves el portà novament a actualitzar la difícil i imprescindible compenetració entre el radicalisme dels valors i el realisme de l’acció pràctica. Morí a Barcelona el 16 d’octubre de 2003, el dia que Maragall, en qui tant confiava, prenia possessió de la Presidència de la Generalitat.

La composició del Comitè Directiu de l’ADP tenia la vista posada en la necessitat d’imaginar com seria possible l’expansió en ambients externs al món de l’Acció Catòlica i la universitat. Urenda quedà formalment fora de l’equip, però continuava tenint la paella —i els contactes— pel mànec. No hi havia secretari general, l’FLP sembla que ho va intentar però ningú no feia cas a Ignacio Fernández de Castro, qui només podia influir entre els de la primera fornada, a qui els permanents anomenaven els «budes». Ja he dit que l’organització era un pèl singular.

La creació del Front Obrer de Catalunya (FOC)

El temps i l’experiència m’han fet creure en l’afirmació d’Antonio Gramsci que diu: «La història d’un partit no significa altra cosa que descriure la història general d’un país des del punt de vista monogràfic, per posar en relleu un aspecte característic». Però, en el meu cas, proposar-m’ho seria un excés. En el cas que el FOC hagués estat un partit amb una connexió social àmplia, encara dubtaria, però com que es tractava d’una petita organització il·legal, només podré parlar d’intents modestos i no reeixits de connexió amb la societat, tret que un rampell dogmàtic acabi traient l’orella i arribi a creure’m que érem el melic del món. Amb aquest ànim intentaré d’evitar tant el sectarisme militant com la pintura d’un mural amb uns protagonistes col·lectius que fan una llarga marxa per la història. Procuraré parlar del FOC tal com el veia, amb aquella barreja de mística, romanticisme juvenil, rutina, debats esotèrics, generositat i grans paraules.

Abans de res voldria referir-me a la distinció entre front i partit, i a la connexió d’un nom i altre amb el tipus d’organització que volíem, un tema que havia omplert els primers anys de la meva participació en el grup i que acabà provocant la separació de 1961. Aquella societat de pensament inicial, que havia tingut el bateig de foc en la Vaga Nacional Pacífica de 1959 i el judici militar i la condemna als dirigents de l’FLP, va introduir el debat sobre la necessitat d’organitzar un partit com els altres o de mantenir-nos com un grup més aviat gasós, però amb un àmbit d’influència creixent. Una voluntat més intuïda i predicada que practicada contraposava el Front amb els altres partits, pel fet que suposava la confluència de gent d’ideologies i de simpaties diferents.

Era un propòsit difícil, consistia en la defensa de la unitat entre les forces populars organitzades en uns partits que tenien uns criteris ideològics nítids, al mateix temps que s’afirmava com una realitat diferent. Com que calia unir-los, el Front havia de ser l’agrupament dels partidaris de fer-ho. Aquesta actitud potser només traduïa el desig d’unes noves fornades per superar les divisions produïdes durant la Guerra Civil, encara subsistents, i la necessària rectificació de conductes. Era una utopia com qualsevol altra, però cal recordar que nosaltres formàvem part d’una generació sorgida quan la Guerra Civil feia anys que havia acabat i que no enteníem ni volíem les divisions enquistades i que, sigui dit de passada, encara durarien molts anys, en alguns casos fins a la mort dels seus protagonistes. Precisament per això, el Front es presentava com un mosaic potencial d’ideologies de l’esquerra a les quals volia unir l’acció, però alhora havia de diferenciar-se de totes elles per mantenir-se com una força política singular.

Calia, doncs, fer una organització d’un tipus diferent, que contingués una barreja d’ideologies, que en l’acció esdevindrien menys determinants, tot i que justament va passar tot el contrari d’allò que crèiem que passaria: com més coses fèiem, més difícil era fer un treball comú entre els marxistes que se situaven a l’esquerra del PSUC, els sindicalistes revolucionaris defensors de l’autonomia del moviment obrer i els sectors professionals més llegits —i alguns d’ells més moderats— que aspiraven a situar-se en el socialisme d’esquerres o «modern».

Recordem que l’objectiu de l’ADP i de l’FLP era més aviat fer una organització política que un partit polític. Tenia com a objectiu transformar-se, en un futur pròxim, en una organització de partit. El 1961, doncs, es crearen dos sectors diferenciats: un sector, encapçalat per José Ignacio Urenda, creia que encara no havia arribat el moment, perquè necessitàvem una major acumulació de forces i més rodatge, i calia centrar-nos més en les tasques de sensibilització i de formació de quadres socials; mentrestant, l’organització havia de continuar sent flexible. Tant creia aquest sector que en un futur pròxim caldria fer un partit, que alguns feien córrer el nom de FOC per al dia en què es creés. L’altre sector, on em vaig situar jo, defensàvem que calia convertir-nos ja en un partit. La polèmica no es corresponia a una distinció tallant entre un partit homogeni i un front pluralista; la diferència radicava entre o bé l’adopció d’una organització, a l’estil de la que tenien els altres partits —amb afiliació, acords i acció política—, o bé el manteniment d’un nivell lax d’afiliació i d’organització, més centrat en la formació de quadres, propaganda i acció de caràcter sectorial. Dit d’una altra manera, la diferència entre els dos sectors era el moment de fer-ho, però tots coincidíem en el propòsit de fer un partit clandestí que fos democràtic i plural, i que defensés la unitat de les forces populars, o de mantenir-nos com un moviment polític més flexible que encara no es definia orgànicament del tot com a partit.

A l’ADP es produí una tibantor entre els del Comitè Executiu, que volien dirigir, i el Comitè Directiu, que tenia els contactes amb els grups disposats a fer alguna cosa. Les relacions amb la NEU encara van complicar més les coses. Els qui formaven part de la Direcció Executiva, Rudolf Guerra i Joan Sardà, criticaven Urenda perquè hi interferia i Urenda criticava els de l’Executiva perquè se saltaven tots els semàfors. La prudència aconsellava moderació en l’acció i acumulació de forces, però era difícil de gestionar-ho perquè hi estàvem il·lusionats. Alguns ja es veien triomfants, espitregats i amb una barba a la cubana.

En el sector d’Urenda hi havia persones com Conrad Solà, Jesús Salvador, Daniel Cando, Mercè Soler i Pasqual Maragall. Finalment, l’estiu de 1961 ens separàrem i el grup on em trobava jo va crear el FOC. El Comitè Executiu el formàrem Josep Maria Picó Junqueras, Manuel Castells i jo. Picó treballava a Catalana de Gas, era jurat d’empresa i pertanyia a la UGT (Unió General de Treballadors), mentre que Manuel Castells Oliván encara era estudiant de Dret. Com que crèiem que el dirigent màxim havia de ser un treballador assalariat, d’una manera natural Picó va ser-ne el secretari general.

L’organització primera del FOC era rudimentària i tenia uns grups de base formats per tres persones. Vam publicar una revista, Revolució, que escrivíem Ramon Sumoy Sentís, Laureà Bonet Mojica i jo, i alguns pamflets. Em sembla que en algun moment vam editar algun paper titulat Fulls d’Opinió Popular, nom heretat d’una publicació anterior de l’ADP. No hi va haver cap conferència formal amb delegats ni un text a debatre; potser a l’inici es feren algunes reunions àmplies, i en una d’elles va ser-hi present Antonio Ubierna, el xerpa, com a mostra de reconeixement per la feina de l’FLP.

Maragall i jo érem del parer que l’èxit de la reorganització del grup universitari era un actiu que no es podia destruir. No havíem topat amb cap entrebanc, no hi havia cap motiu per separar els estudiants en dos grups i desfer tot un any de feina positiva. Els intents de conciliació van continuar durant el mes de setembre, però no van arribar a res. Les posicions eren més tancades que mai. En aquest context, com que les eleccions que es feien a l’octubre eren un element definidor de la força de cadascú —i de la capacitat de bastir coincidències i accedir a la direcció del moviment d’estudiants— no podíem ni volíem engegar-ho tot a rodar. Les aliances, la coordinació i l’interès posat en la confecció de llistes era fonamental. I ho vam fer perfectament.

La coincidència amb els estudiants del Moviment Socialista de Catalunya era el punt més positiu, pel que fa a la complementarietat i l’opció ideològica, i va ser feta amb caràcter general; no solament assegurava que no hi hauria escissió entre nosaltres, sinó que a més articulava una aliança que en el futur podia anar més enllà de la universitat. En tot cas, seria una organització socialista plural, que va resultar prefiguradora de la futura unitat socialista. L’organització, d’entrada, no tenia nom, i el compromís fou que els estudiants que actuessin fora de la universitat no s’hi incorporarien. Els més coneguts ajudaríem des de la segona fila, amb discreció. Una peça del puzle era fer una revista: teníem el punt de trobada en una casa del carrer Magdalena Sofia que oferia Josep Montserrat Torrents, de l’MSC de Dret, que era més gran que nosaltres. Ell i jo escrivíem i corregíem. Em sembla que es va dir, o s’havia de dir, Realitat. En vaig veure un número zero, però la impressió era infame i crec que no es va repartir. No n’he vist mai més cap exemplar, ni n’he sentit parlar a ningú. La creació de la plataforma va costar algunes reunions de dos en bars o caminant pel carrer. Només recordo una reunió de tres al bar Núria del passeig de Sant Joan, al costat del cinema Xile. Més endavant, aquesta plataforma va prendre el nom de Moviment Febrer 62. El nom es va posar més endavant, en record de les manifestacions d’estudiants del febrer de 1962, i seria una plataforma conjunta universitària de l’MSC, l’ADP i el FOC.

Sense l’existència d’un marc social de llibertats polítiques i sindicals que permetés una articulació fluida i permeable del nostre poble, sense condicions de llibertat, la tendència a esdevenir un partit resultava inevitable; i no era possible cap altra opció que no fos la d’un partit clandestí, amb el risc d’esdevenir un espai tancat. El patriotisme de partit i l’exigència de disciplina foren conseqüències inevitables —i amb la dosi corresponent de mística i de sectarisme—, però la defensa del caràcter democràtic, del debat permanent i de ser un espai de formació foren també fonamentals. En molts dels militants va quedar-hi el pòsit d’una idea de partit entès com a expressió d’un front social ampli, plural i variat. La missió de la direcció havia de ser garantir-ne l’existència; no pas retallar-lo.

I en aquestes condicions, arran de les mobilitzacions de solidaritat amb les vagues obreres que s’havien iniciat a Astúries i que s’havien transmès al País Basc, havien començat els esforços per fer actes de solidaritat entre els estudiants universitaris i en algunes empreses; moguts per líders nous, joves. A començaments de març havíem ciclostilat fulls que convocaven a la solidaritat en les empreses i a una concentració. No recordo si anaven signats o no, però en la distribució d’aquesta propaganda es van produir unes detencions que van suposar una «caiguda» del FOC i la detenció de diversos militants i l’exili d’altres.

El meu temps de presó

Fa algun temps vaig escriure i publicar, sota el títol El meu temps de presó. 1962-1963. Trencadís de records, unes memòries sobre el meu pas per la presó, encara que seria més exacte dir per les presons, ja que durant aquell any vaig passar per la Model de Barcelona, la Carabanchel de Madrid i, finalment, per la presó de Sòria.

La meva detenció va produir-se la matinada del dia 16 de maig de 1962 i vaig ingressar a presó el dia 21 de maig a última hora. Quan ens van treure del cotxe érem a l’interior de la presó Model de Barcelona, ens van registrar en el llibre i ens van aplicar les mesures administratives corresponents; i tot seguit ens van enviar a dormir en cel·les individuals. L’ingrés va ser tan alliberador com trobar una illa en un naufragi. Em sembla recordar uns sorolls de benvinguda, i així vam començar a passar el període d’aïllament; no recordo quants dies vam ser-hi, potser una setmana. Allí ja hi havia diversos estudiants que havien arribat en grup i ara n’arribaven uns altres que els destinos —presos que redimien i feien d’auxiliars a les galeries o altres dependències— van considerar que per l’edat havíem de ser estudiants. D’aquesta manera, els residents van ser avisats de l’arribada de nous hostes i a través de la finestra o de la canonada de l’aigua vam donar i rebre les primeres notícies. Uns dies després ens van traslladar a cel·les de tres i vam sortir al pati. Dels estudiants, alguns eren del PSUC, uns altres de l’MF 62 i algun encara no era d’enlloc. Hi recordo Manuel Vázquez Montalbán, Salvador Clotas, Antoni Aponte, Martí Capdevila, Pere Puig i Bastard, Ferran Fullà i Albert Ballesteros, per exemple.

En aquestes detencions la policia no va fer diferències entre els nostres matisos i va agafar persones d’un sector i de l’altre, i també persones que es movien en tots dos sectors. Aquestes detencions es troben a la base de la decisió posterior de fer ja junts el Front Obrer de Catalunya (FOC) com un partit socialista pluralista i democràtic, dotat d’una certa organització i disciplina, i federat en l’FLP, o, tal com se’n diria oficialment, en les Organitzacions Front. A la presó, superada la primera fase de tensió entre Urenda i Guerra, tot va començar a rutllar ja mentre érem a Barcelona i després, a Madrid, va culminar.

Havíem estat detinguts i traslladats a Madrid: Josep Maria Picó Junqueras, Josep Verdura Tenas, Joan Ignasi Sardà Antón, Rodolf Guerra Fontana, Lluiís Avilés Farré, Damià Escuder Lladó, José Ignacio Urenda Bariego, Tomás Chicharro Manero, Josep Doladé Guardia, Antoni Tomàs Pineda, Josep Font Pérez, Vicenç Estévez Reus i jo mateix. Vam continuar organitzats com a partit i allí, si no m’equivoco, ens vam dividir en tres cèl·lules i vam tenir un comitè. Participàvem en les activitats conjuntes amb l’FLP que tenia també un comitè. Si es vol, era com una translació de l’estructura federal que existia a fora. I era allò que feien els del PSUC, els del PC d’Euskadi i el PCE.

Un cop a la setmana fèiem una reunió de cèl·lula al pati i també una de comitè, que eren els òrgans amb què parlaven oficialment els presos d’un altre partit o sindicat, i que es reunien necessàriament quan hi havia un conflicte de convivència entre persones de grups diferents per arribar a un acord i resoldre-ho. Les reunions de cèl·lula servien per comentar les notícies que els familiars havien donat en les comunicacions sobre fets rellevants. La nostra organització ja era integrada, encara que es respectava qui no volgués formar-ne part. Les sessions de formació es feien en un horari diferent i consistien en la lectura en veu alta d’un llibre, amb comentaris posteriors dels assistents.

Les reunions de cèl·lula eren per partit i les de formació es feien entre els felips. Les classes d’idiomes o de cultura general tenien també un horari autogestionat i eren voluntàries. Tot es feia al pati, asseguts a terra, uns repenjats a la paret i els altres formant rotllana. La gimnàstica, el frontó o l’atletisme no eren considerats disciplines polítiques, sinó que eren activitats lliures. En canvi, el règim de la comunitat econòmica funcionava més aviat voluntàriament i en tot cas anava per cel·les; el partit només hi intervenia si es produïa algun cas de necessitat o de marginació.

Durant un any hi vaig poder gaudir del repòs, de l’estudi i de la conversa, i vaig poder relacionar-me, i ho dic amb orgull i amb afecte, amb més d’un centenar de persones d’una categoria humana extraordinària. D’ells, en vaig aprendre molt, a través de converses o dels monòlegs que sorgien quan s’animaven a parlar sobre les seves trajectòries, o quan reflexionaven sobre el futur imperfecte. Cada història del món, d’Espanya o de Catalunya, era diferent segons qui l’expliqués; però les perspectives eren tan riques i sucoses que podies seguir-les sense necessitat d’estar obligat a donar-los la raó. Tampoc no la demanaven, i això era fonamental. Perquè cadascú només explicava la seva part de veritat.

Tots ells coincidien a creure en un futur perfecte, però tots sabien que el futur ideal era una creença, un motor, una guia. Quan preguntaves sobre el futur, la majoria responia sobre el programa mínim, perquè «ves a saber com serà el futur», o amb una mitja rialla deixaven anar: «S’hi lligaran els gossos amb llonganisses». Que volia dir: «no em vinguis amb rucades». Era molt difícil de concretar. Si calia, moririen per un futur perfecte, però sabien que el que vindria sempre seria imperfecte, només podien imaginar-se el demà. Tant era així pels qui creien en un nou cel i una nova terra, com pels qui creien en el comunisme, en el socialisme, en l’anarquia o en la llibertat. Potser aquesta va ser la primera lliçó que en vaig treure: els idealistes cerquen el futur perfecte, perquè és important creure-hi per poder conjugar i construir un futur que, encara que imperfecte, sigui millor que el present.

Vaig aprendre que com que el món gira i gira, aquell qui aspiri a dirigir-lo haurà d’observar una exigència fonamental: considerar el seu país com un tot i exigir-se de no pensar només en els seus partidaris o seguidors, sinó d’incloure els seguidors propis i els teus contraris en un mateix bloc. En tota nació, nacionalitat o país, hi ha sempre tota mena de gent, per això s’ha de pensar en la globalitat, com una totalitat concreta, que en deien. El futur al qual es podia aspirar podia ser un vell somni que han tingut tots els utopistes polítics o religiosos: la creació d’una comunitat. En nom d’aquell somni els dissidents podien ser enviats a la forca, a la foguera, a la reeducació, a les cambres de gas, als manicomis o als camps de concentració.

Per saber on ets i què has de fer, has de pensar sempre en tot el poble, en tot el teu poble. Ho vaig sentir explicar amb paraules diferents i per persones molt diferents, alguns tan intransigents amb ells mateixos com amb els altres. Ismael Rodríguez, Antoni Salvador, Poncho Iriarte, Enrique Mújica, Antoni Gutiérrez Díaz, Àngel Abad, José Ignacio Urenda o José Ramón Recalde han estat per a mi exemples diferents de la fidelitat en allò que ells creien. No sé si «pensar en el país tot sencer», incloent-hi els teus enemics i aquells a qui odies, era el que ells volien ensenyar-me; però en tot cas és el que vaig aprendre al pati de la presó. No és solament que podíem viure junts, és que havíem de fer-ho. El futur perfecte és un ideal, una esperança; no un projecte de govern. I els partidaris dels diversos futurs perfectes han de conviure i de treballar junts per fer un futur millor i imperfecte per al seu poble.