Kitabı oku: «Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs»

INTRODUCCIÓ

Els jueus catalans medievals, per bé que parlaven català, a l’hora de posar per escrit els fruits de la seva pròpia especulació intel·lectual o religiosa, decidiren majoritàriament expressar-se en hebreu, tal com també sempre havien fet i feien la resta de jueus europeus, mediterranis i orientals de l’època. Escrivint en hebreu, la llengua bíblica i de les pregàries per a tots ells ben coneguda, els autors jueus catalans podien fer-se entendre i atènyer lectors de la resta de comunitats jueves disperses no ja només per Catalunya, sinó també fora de les seves fronteres. Amb l’hebreu, els intel·lectuals jueus també marcaven una diferència clara amb el llatí, la llengua literària i de cultura per excel·lència de l’Església i de l’elit intel·lectual cristiana que, aleshores, sovint els eren enemigues i els empaitaven. Així doncs, l’hebreu va ser el gran vehicle d’expressió literària amb què els jueus catalans desenvoluparen la seva paral·lela història cultural a casa nostra i, per tant, no disposem pràcticament de cap obra escrita de la seva mà ni en llatí ni en llengua catalana. No obstant això, llevat d’alguna cançó anònima o d’alguns pocs poemes en català del gran poeta Mossé Natan de Tàrrega (1290-1360), cal destacar la que possiblement sigui, ara per ara, l’única obra en català escrita per un autor jueu: el Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs, un aplec de dites i sentències morals i pràctiques del jueu barceloní Jafudà ben Astruc Bonsenyor.

El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs és una obra de caràcter didàctic que recull màximes ètiques a l’estil oriental, feta per encàrrec del rei Jaume II al seu secretari i traductor jueu Jafudà Bonsenyor. Nadiu de Barcelona, va viure en la segona meitat del segle XIII i les primeres dècades del XIV, i pertanyia a la distingida família de metges i alfaquims o intèrprets de l’àrab dels Bonsenyor. Jafudà era fill de l’alfaquí de Jaume I i Pere II el Gran, Astruc Bonsenyor, esmentat diverses vegades a la crònica de Jaume I com a scrivà d’algaravia y torcimany en les campanyes del Conqueridor a Elx i a Múrcia. Jafudà, amb el seu germà Bondavid, eren igualment experts en llengua àrab i també serviren a la cort reial: Bondavid acompanyà Alfons II en la seva expedició contra Menorca el 1287 i fou un dels missatgers reials en l’ambaixada del rei català al sultà d’Alexandria el 1289. Jafudà també gaudí d’una protecció singular per part de l’autoritat reial, i se li concediren fins privilegis personals per poder fer obres de millora a casa seva el 1287, així com la concessió el 1294 —ja sota el regnat de Jaume II— d’una llicència en exclusiva per redactar documents aràbics a Barcelona i al seu terme, i segons la qual tots els contractes i documents signats per ell tenien la mateixa validesa que els emesos per un notari. Aquests privilegis s’ampliarien amb dos salconduits reials també concedits per Jaume II el 1305 per traficar amb mercaderies, així com amb la prerrogativa el 1310 de permetre sempre l’entrada a Barcelona a Jafudà i als seus fills, encara que no haguessin satisfet els tributs deguts a l’aljama, i que, ni per aquesta morositat, ni els seus llibres ni d’altres béns de la seva propietat no fossin mai empenyorats.

Els deutes que Jafudà Bonsenyor sembla que arrossegava amb les autoritats de l’aljama jueva barcelonina, potser van poder ser saldats amb l’encàrrec reial el 1313 de traduir de l’àrab al català una part de l’obra de cirurgia del metge andalusí Abú al-Kàssim al-Zahrawi —avui perduda—, segurament la que tractava de les sagnies, i per la qual va cobrar l’elevada quantitat de mil sous barcelonins. D’altres documents testimonien que Jafudà vivia i treballava com a traductor i metge a la cort encara el 1318, i sembla que morí vers el 1331. El seu fill, Astruc Bonsenyor, continuaria lligat a la cort reial com a metge encara de Jaume II i ja d’Alfons III, els quals li renovarien els privilegis conferits anteriorment al seu pare i al seu avi, ço és, permís per poder aixecar cases, obrir finestres i portes damunt la murada de casa seva, i mantenir la immunitat de poder entrar sempre al call sense haver satisfet al govern de l’aljama les talles exigides, ni que, per aquest motiu, se li ocasionés cap ofensa ni injúria.

Jafudà Bonsenyor, al preàmbul del Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs, en la dedicatòria al rei Jaume II, enumera un a un els títols del monarca que li ha fet l’encàrrec, entre els quals hi ha el de rei de Mallorca. És gràcies a aquest esment que podem datar l’encàrrec de l’obra abans de 1298, any en què foren restituïts per mediació del papa Bonifaci VIII els territoris de la Catalunya del Nord i de les Illes al també rei Jaume II de Mallorca i que li havien estat usurpats pel seu nebot Alfons II el Franc. L’encàrrec, com el nostre autor exposa molt bé en la dedicatòria, consistia a confegir un recull de màximes traduïdes de llibres en àrab. Moltes de les 753 sentències recollides podrien provenir de llibres orientals en àrab i en hebreu, i d’altres potser d’autors grecs, i encara algunes més d’escriptors llatins o d’origen cristià. L’agrupació d’aquestes sentències en capítols temàtics molt desiguals ens porta a pensar que Jafudà les endreçà al seu gust i acabà fins incloent en el recull, a tall d’antologia personal, moltes altres dites d’origen popular.

El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs s’inscriu dins la tradició d’obres de caràcter didàctic i moralitzador —amb la seva dosi de misogínia inclosa— molt comunes durant l’edat mitjana. D’altres autors d’aquest gènere a casa nostra durant el segle XIII foren el mateix rei Jaume I, a qui s’atribueix el Llibre de saviesa —també dit Llibre de doctrina—, o Guillem de Cervera —conegut com a Cerverí de Girona— i els seus Verses proverbials.

L’antologia de Jafudà Bonsenyor és si fa no fa coetània de les col·leccions de proverbis de Ramon Llull, com els Proverbis de Ramon de 1296, els proverbis de la Retòrica nova de 1301, els Mil proverbis de 1302 o els Proverbis d’ensenyament de 1309, als quals seguiran en la tradició gnòmica catalana obres com el Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda, els coneguts Proverbis de Salomó o, ja al segle XV, la Doctrina moral del mallorquí en Pacs, que trenà proverbis i frases d’autors llatins i cristians sobre temes morals, de l’home i de les seves activitats i els seus productes.

El llibre de Jafudà és una mena de manaments de la vida pràctica i una bona mostra del coneixement que l’experiència i les coses del món atorguen als humans. El seu recull gaudí d’una gran acceptació i un bon ressò durant el segle XIV tant entre la classe aristocràtica com entre les populars. Com a florilegi que és de màximes i dites d’antics filòsofs orientals i grecs, destaca per expressar idees i pensaments vastíssims i enrevessats amb molt poques paraules. Les dites aplegades al seu llibre, nogensmenys, traspuen una bona dosi d’escepticisme, cosa que ens permet imaginar la personalitat del personatge i descriure’l com un home pràctic, recelós i desconfiat o, com molt bé es diu, «escalivat del món», per bé que segons el que també ens diuen els documents que guardem sobre ell, caminés sempre sobre coixins.

El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs tingué fama al seu temps, i la col·lecció apareix citada en obres posteriors i fins va ser traduïda completa al castellà al segle XV. No obstant això, no seria fins al 1889 que el bibliotecari, arxiver i lul·lista mallorquí Gabriel Llabrés l’editaria de manera completa a Palma, tot adjuntant-hi un glossari i les col·leccions de màximes coetànies del Llibre de Cató i dels Proverbis de Salomó. La seva edició segueix al peu de la lletra el manuscrit nº 1.031 de la Biblioteca Nacional de Catalunya, el qual, pel fet d’haver conservat el text complet i haver estat copiat al segle XIV, s’imposava als altres set manuscrits dels segles XIV i XV conservats avui en diferents biblioteques com l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Capitular de Barcelona, la Biblioteca Nacional de España i la Bibliothèque nationale de France a París. Avui, per encàrrec de l’Editorial Barcino, versionem en català actual aquest clàssic de la moralística medieval catalana tot seguint l’edició de Gabriel Llabrés de 1889, amb la intenció de fer conèixer la saviesa que sempre atorga la lectura d’una bella col·lecció de màximes com aquesta —algunes d’elles ben vives i encara en ús—, obra excepcional per haver estat escrita per un autor jueu en la nostra llengua catalana que, de totes passades, també era la seva.

Manuel Forcano

Coberta de l’edició de 1889 de Gabriel Llabrés

LLIBRE DE PARAULES I DITES DE SAVIS I FILÒSOFS

LLIBRE DE PARAULES E DITS DE SAVIS E FILOSOFS

Com lo molt alt, e molt noble, e molt poderós senyor en Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Sicília, de Mallorca, de València, de Sardenya e de Còrsega, comte de Barcelona, lo qual es curós de cercar, saber e tractar, en aquell més que negun altre senyor, per lo gran enteniment e per lo gran compliment de tot bé que en ell és, e per ço com sap e entén que el saber és un dels majors béns que Déu ha donat a les gents, especialment a aquells qui l’amen, el qual és senyal de la claror del cors e dels bons capteniments, e amb lo qual aconsegueix hom honrament e gran profit al cors e a l’ànima, així com diu lo savi: «No és neguna cosa de major profit com saber; que si vol guanyar aquest segle, guanya’l, e si vol guanyar l’altre, ha’n poder»; haja manat a mi, Jafudà, jueu de Barcelona, fill de N’Astruc Bonsenyor, ça enrere, que jo degués ajustar e ordonar paraules de savis e de filosofs, e trer de llibres aràbics e aquells llibres parlen més a bastament d’aquestes coses que no pas els altres; i que amb aquestes dites sentències m’hagi manat fer un llibre, és un gran encàrrec per la poca saviesa que jo tinc; emperò, tot confiant en la gràcia de Déu i en la mercè del senyor rei, humilment i tal com cal fer, tradueixo les dites sentències de l’àrab al romanç en la manera que més endavant contenen els capítols que segueixen.

LLIBRE DE PARAULES I DITES DE SAVIS I FILÒSOFS

Com que el molt alt i molt noble, i molt poderós senyor en Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Sicília, de Mallorca, de València, de Sardenya i de Còrsega, comte de Barcelona, delerós d’investigar, saber i tractar més que cap altre senyor, pel gran enteniment i pel gran compliment en ell de tot bé, i perquè sap i entén que la saviesa és un dels majors béns que Déu ha donat als homes, especialment a aquells que l’estimen, la qual cosa és senyal de claror del cor i de bon capteniment, i amb la qual tothom aconsegueix honra i gran profit tant al cos com a l’ànima, tal com ja diu el savi: «No hi ha res de més profit que la saviesa, perquè amb aquesta, si vols guanyar aquesta vida, ho pots fer, i si vols guanyar l’altra, també en tens el poder», m’ha manat que jo, Jafudà, jueu de Barcelona, fill d’Astruc Bonsenyor, fa temps, aplegui i endreci sentències de savis i filòsofs, i que les tregui dels llibres àrabs i les torni a escriure en romanç, atès que aquells tornar escriure en romanç, per ço com los dits llibres parlen d’aquestes coses pus bastantment que els altres; e d’aquelles dites paraules haja manat a mi fer un llibre e jatsia açò que a mi sia gran càrrec per lo poc saber que en mi és; emperò confiant jo de la gràcia de Déu e en la mercè del senyor rei, humilment així com s’atany, torn les dites paraules d’aràbic en romanç, així com a avant és contengut en aquests capítols qui se segueixen.

CAPÍTOL I. DEL TEMOR A DÉU

Jaqueix ço que vol ton cor, per ço que vol Déu. [11]

[1]

En aquesta vida els nobles són els senyors; en l’altra, ho són els qui temen Déu.

[2]

Qui en aquesta vida pateix el que Déu vol, estarà exempt de turment en l’altra vida.

[3]

A qui no té fe en Déu, li arriben penes d’allà on creu treure profit.

[4]

No deu ser honrat qui no honra.

[5]

Tingues pietat d’aquells que són a la terra, i Déu, que és al cel, de tu en tindrà.

[6]

Qui tem Déu, el tem sempre, i qui no tem Déu sempre, tem de tot.

[7]

Tenir fe s’acaba, [però] el cos es consumeix, les obres són comptades i els pecats no són oblidats.

[8]

Negocieu amb Déu fent almoina i guanyareu.

[9]

No tinguis fe sinó en Déu, i no temis sinó els teus pecats.

[10]

A qui té fe en Déu, li és sobrer tot allò que necessita en aquest món i en l’altre.

[11]

Deixa allò que el teu cor vol per fer allò que Déu vol.

[12]

Digué el savi: fill meu, tingues Déu content encara que no agradi a la gent, i no facis res contra Déu per agradar a la gent.

[13]

Tem Déu pel gran poder que té sobre teu, i avergonyeix-te al seu davant perquè el tens molt a prop.

[14]

Avergonyeix-te davant Déu en privat, talment com t’avergonyeixes de la gent al descobert.

[15]

Demanaren a un savi: què és el més pervers d’aquesta vida i de l’altra, i què és el millor? I digué: un pobre descregut i un ric que no té por de Déu.

[16]

Digué el savi: si serveixes un rei, no consentis a fer res contra Déu, que més bé et farà Déu que aquell rei.

[17]

Qui s’humilia davant Déu, aquest l’exalça.

[18]

Tot el que Déu fa és bo.

[19]

Tots han de lloar, enaltir i suplicar Déu, i molt més aquells que Déu ha enaltit tant que no han de suplicar ningú.

[20]

Qui Déu cerca, on pot fugir?

CAPÍTOL II. DELS REIS I PRÍNCEPS

Tenir massa solaç a rei minva sa valor, e desa noblea, així com lo foc minva la llenya. [50]

[21]

Rei o príncep són ombra de Déu a la terra.

[22]

El rei actua com un lleó, però s’aïra com un jovencell.

[23]

Justícia de rei és millor que longevitat.

[24]

Qui contradiu el rei segueix el diable.

[25]

El rei és com el foc: qui se n’allunya no en treu profit, i qui s’acosta massa es crema.

[26]

El privat del rei és com qui cavalca un lleó: tothom en desconfia, i ell més encara.

[27]

Justícia de rei fa que la gent se li acosti, i en cas contrari, se n’allunyen.

[28]

Misericòrdia de rei és durada de regnat.

[29]

La gràcia del rei és en el fet de donar, la seva honra en la misericòrdia, i el seu valor en la justícia.

[30]

De tres coses no ens podem fiar: del rei, del mar i del temps.

[31]

Els privats d’un rei són semblants a un batalló que puja una muntanya alta i s’estimba; i el qui ha arribat més amunt és el que s’estimba més aviat.

[32]

Els privats són els que més pateixen, així com allò que és més a prop del foc més aviat es crema.

[33]

Poble sense rei és cos sense ànima.

[34]

Al rei se li exigeix justícia, i a la gent que segueixi son exemple.

[35]

No hi ha rei sense homes, ni homes sense riquesa, ni riquesa sense poble, ni poble sense justícia ni bon govern.

[36]

El rei que es fa molt ric amb el que aplega de la gent és com qui pavimenta amb allò que treu dels fonaments.

[37]

El rei ha d’estimar els seus cavallers més que les seves riqueses, perquè és com qui ha d’emprendre un llarg viatge i ha de tenir cura del cavall que cavalca així com del que duu a la seva dreta per tal que el serveixi si l’ha de menester.

[38]

Convé al rei que es captingui davant l’enemic d’una d’aquestes quatre maneres: senzillament i suficientment, destrament i obertament, o bé així com en un part, on hom primer procura alleujar el dolor, però si no se’n surt, fa mà de la força, que és l’últim remei.

[39]

Va preguntar Alexandre a un savi: què ha de procurar sempre un rei? Digué: de nit pensar en com pot afavorir la seva gent, i de dia a posar-ho en pràctica.

[40]

El rei ha de ser com l’àliga davant la seva presa, i no com la presa davant de l’àliga.

[41]

La diferència que hi ha entre el rei poderós sobre la gent, o gent poderosa sobre el rei, no és sinó la que hi ha entre fortalesa i ximpleria.

[42]

El rei és com foc i el poble com un pal; si és recte no haurà de menester cap foc, i si es torça el foc el pot redreçar.

[43]

Convé al rei que comenci a ensinistrar-se ell mateix abans d’ensinistrar la seva cort i el seu seguici, perquè si no ho fa, faria com qui pensa adreçar l’ombra d’una cosa torçada abans de mirar d’adreçar el pal que fa aquesta ombra.

[44]

Tres coses ha de fer tot rei: castigar qui malencerta, atorgar guardó a qui el mereix, i dir sempre la veritat.

[45]

Rei que a la gent fa por val més que gent a qui el rei té por.

[46]

Convé a la gent guardar-se de mal enemic, de fals amic i de rei injust.

[47]

Digué un rei als seus fills: si no podeu omplir d’amor el cor de la gent, ompliu-lo de paor.

[48]

Ser privat d’un rei és com ser en una alta muntanya on hi ha molts i bons fruits, i males bèsties i serpents.

[49]

El rei gasta per guanyar i la gent guanya per gastar.

[50]

Massa solaç fa minvar el valor del rei i li treu noblesa, així com el foc minva la llenya.

[51]

El rei avar té molts maldecaps.

[52]

Convé al rei haver consell d’un conseller, que més val el consell aliè que el propi, atès que aquell consell és desinteressat.

[53]

Qui menysprea el rei contradiu la justícia i l’obra de Déu.

[54]

Diu el savi al rei: rei i justícia són germans, no poden durar una menys que l’altre.

[55]

Aristòtil va manar dir a Alexandre: procura ser senyor de la gent fent-los el bé, i t’estimaran durant més temps que si ho fessin per força; i sàpigues que no podràs ser senyor de cossos i d’ànimes si no és fent el bé, perquè així com el poble té el poder de dir també té el poder de fer; per això, procura que no tinguin res a dir i estaràs segur que no tindran res a fer.

[56]

A qui el rei mana cercar, passa fugint tota la vida.

[57]

Diu el savi: el bon capteniment del rei demana que aquest se senti orgullós amb els de casa, i que quan segui al seu setial ho faci de tal manera que tothom s’hi fixi, i als que se li presentin no els parli en la seva llengua sinó a través de torsimanys, i que no sigui massa lleuger ni privat amb els rics homes ni amb els seus cavallers, no sigui que menystinguessin el seu valor, car el rei és com el foll el valor del qual ningú no coneix fins que se li oculta la claror.

[58]

I deien els savis: no sigueu com la pluja que, ni que sia profitosa i és vida per a la gent, si dura molt o és massa freqüent, en fugen.

CAPÍTOL III. DELS MAJORDOMS, JUTGES I D’ALTRES OFICIALS

Quan tenim senyoria som orbs. [68]

[59]

Ostentar senyoria té bona entrada i mala sortida.

[60]

Qui ostenta senyoria és lloat, i el qui la perd, blasmat.

[61]

Fes amb el rei talment com una gallina fa amb la gent, que si veu gra, en menja, i si la volen agafar, fuig.

[62]

El majordom és per al rei com el mirall a la vista, perquè de la mateixa manera que si un no es veu si fa bona o mala cara, així mateix el rei que no té majordom no pot saber si fa bé o mal al seu reialme.

[63]

Qui ostenta senyoria sobre els actes de la gent ha de tenir present tres coses: la primera, que ell és un i té poder sobre molts; la segona, que aquells sobre els quals té poder són lliures i no pas captius; i la tercera, que la senyoria només durarà el temps que ha de durar.

[64]

Bon consell de jutge val més que testimonis justos.

[65]

Si el jutge és fals, no hi ha justícia.

[66]

S’avenen les parts, i no ho vol pas el jutge.

[67]

El jutge no vol escoltar pas allò que no li plau.

[68]

Un cop tenim senyoria, ens convertim en cecs.

[69]

Engany de majordom perjudica molt el rei.