Kitabı oku: «Unsex me!», sayfa 2

—¿Qui t’insulta, digues?

Aquesta pregunta no s’ha de fer. La criatura és llesta i sap prou bé que ha de callar. És cosa de l’instint i de l’experiència. Ho pots ser tot menys un cua. Però es formula la pregunta fatídica i respondre-la implica enfonsar-se encara més en la ignomínia.

Del més lleu dels insults no en sabem l’abast.

Dels cossos insultats no en sabem el dany.

De vegades sembla com si tinguéssim els ulls tancats amb parpelles de pedra que haguessin perdut tot moviment voluntari i involuntari d’obrir-se en algun moment. A vosaltres us desitjo aquesta vergonya: la monstruositat d’unes parpelles de pedra immòbils, però sempre obertes.

N’imagino el dolor i m’esfereeixo.

He mirat amb parpelles de pell obrint-se i tancant-se els terrors quotidians de persones a mig fer. Són capaces, gairebé totes, com les persones fetes, de la màxima tristor i alegria. També n’he vist que només apunten al dolor: a infligir-lo i a patir-lo indistintament. I també he vist els condemnats a només infligir-lo o a només patir-lo.

Els cossos condemnats.

Tots mereixen la compassió, que és comprensió. Aquí en Jacob parlaria de justícia. Però jo no puc ser just. Poso cara al cos que infligeix dolor i en poso a qui el pateix i no puc dir que l’un i l’altre mereixen la mateixa actitud per part meva. Aleshores prenc partit pel cos condemnat a patir. El cos condemnat a infligir el decapitaria.

Penso que no puc anar decapitant la canalla i és com si m’estimbés perquè no puc evitar de posar la cara d’en Jacob a les cares afligides i és per ell que prenc part. Prenc part per en Jacob, afligit en la infantesa i en la remorosa adolescència i m’exclamo: costa tant d’aturar el cicle de les violències!

El cos afligit.

L’enemic és poderós: és l’assetjador de tota mena i condició en un ball de màscares que a mi em fa terror perquè la màscara també la puc dur jo.

No sé si dic veritat, però vull creure que només cal fixar-s’hi una mica i que, malgrat la disfressa, els grans delators són la cara i el cos, prou variats d’una persona a una altra. Vull creure que és evident, que no cal ser testimoni de cap fet concret: percebent-ne les seqüeles n’hi ha prou. I hi ha seqüeles immediates en els cossos ensopits. Hi ha també les seqüeles que tarden a manifestar-se. Són les pitjors. Són les que destrossen la memòria i la imaginació.

Amb tot, l’equanimitat s’imposa i és una puta merda perquè jo no vull ser equànime.

Quedi dit, doncs, deixeu-me dir que jo no perdono ningú i us desitjo a tots una vida atroç i les flames i el glaç de l’infern i una memòria honorable en les execrables generacions futures, que ja s’entén que si són execrables vosaltres hi tindreu una memòria ufana amb la vostra execració.

Fumaria i fumaria per no haver d’escriure més, per tenir les mans ocupades tota l’estona i el cap perdut en la contemplació del fum.

Voldria haver estat amb en Jacob infant a l’aula el primer dia de classe. Amb les seves paraules no en faig prou. Voldria haver-ho vist tot amb els propis ulls i entendre l’origen d’una de les seves vides. Em sembla que així em seria més fàcil entendre també les coses que al llarg dels anys el van fer canviar, però potser no és veritat.

Al capdavall, la vida escolar d’en Jacob va seguir, si fa no fa, la de tots els nascuts pels volts de l’any 1972, amb les seves múltiples variants, les que té la vida, que pels cops i batzegades recorda una taula de billar. ¿Que hi he jugat molt, al billar? Doncs no gaire, però tant se val. Una carambola aquí, un forat allà, un set a l’entapissat verd, un altre set, ja són dos sets, tres sets, senyals, marques, cicatrius, pell esgarrapada. I alguna carícia. Alguna moixaina. Perquè cal saber jugar a la vida. Perquè cal jugar-hi. I la vida recorda tantes coses que és fàcil fer-hi comparacions. La vida escolar d’en Jacob, per exemple, i la de tots, sobretot els primers anys. La vida de tantes hores en una aula, entre quatre parets: encofurnat, atrapat, tancat, empresonat, assetjat, sense records de coses boniques, plaents, estimables, de records recordables.

Seria fàcil culpar-ne la religió, així, a raig, perquè la guarderia la va patir amb monges, i també el parvulari. Patir, no ho sé dir d’una altra manera. I l’educació general bàsica, molt general i molt bàsica, val a dir, quin nom més encertat, la va patir amb frares, i també el batxillerat, amb els mateixos frares, que no sé per què se’n diu frares. L’escola de frares. No ho sé, si ho eren o no ho eren. En tot cas eren germans. El germà Tal i el germà Tal i Tal. Però no frare o germà, sinó hermano, molts hermanos amb sotana i sense sotana que no en sé el motiu però ara, per qualificar-los, em ve al cap la paraula “postís”. És com si en digués hermanos postissos que, ben mirat i mal mirat, postissos ho són, perquè no són germans de debò i encara menys actuen com a tals.

En Jacob va anar a una escola de frares onze anys i després va passar-ne tres a la ciutat d’O, fora d’F, fugint de vosaltres, merdosos, perquè no us volia trobar més. I després va tornar a F i va assistir al curs d’orientació universitària nocturn per fer alguna cosa i encara després se’n va anar a Barcelona, on no havia d’estudiar res i que és on es pot dir que el vaig conèixer. Tot això darrer sense monges ni frares, però ell ja una mica monja o frare, em sembla, d’aparença, en alguns moments, sense creure en res, i menys en déu, i tot ell sentint-se postís, això sí, fals i fins i tot irreal, el meu estimat Jacob, tan diferent al cap dels anys, i tan igual.

És el primer dia a U, per començar, saltant-me la guarderia i el parvulari de monges, franceses unes i paulines les altres, que no en sé la diferència, i anant directament a l’escola d’hermanos i de vailets, tots vailets, a l’escola de frares, sense parlar d’ells tampoc gaire que, pobrets, ni em van ni em venen, tot i que em facin sentir aquesta fastiguejant compassió que fa que en digui pobrets, pobrets els hermanos, i no m’agrada sentir-ho, això, però és el que sento, que eren uns pobrets, com nens, com criatures del bon Jesús, que no saben el que es fan i, Pare, perdoneu-los. I a les monges, de passada, perdoneu-les també, que eren com mongetes, sí, mongetes seques i eixutes amb aquelles mans que els feien olor de saliva estranya, no familiar, una olor que no sé si la tenien als dits de llepar-se’ls per ajudar a amagar els cabells sota la còfia, perquè per a en Jacob o per a mi, i vull creure que per a tothom, l’olor de saliva als dits és l’olor de la saliva de les nostres àvies que ens pentinaven o ens treien una taca de la galta, i aquella olor, potser, aleshores no ens agradava, però ara, en el record, a mi m’agrada molt, i a en Jacob també.

De debò, no ho sé. No m’agrada sentir certes coses. Gairebé estic a punt de dir que no m’agrada sentir. Hi ha tantes coses que no m’agrada haver sentit, la fastiguejant compassió pels hermanos, la compassió, tan maltractada sempre, o el fàstic de la saliva de l’àvia que ara voldria fer-la servir per rentar-me la cara i, en canvi, sento, segueixo sentint com en Jacob, sento que sento com ell i a les mans se’m desfà la creença que és impossible sentir com un altre i se’m dreça al davant, majestuosa, l’altra creença, que el jo és un altre que no sabem. Un misteri tan gros, el de la identitat, com ho és de grossa la creació.

M’haig d’aturar, m’haig d’anar aturant, perquè m’acosto terriblement al primer dia d’escola i no el vull dir i sento ara, com sentiria en Jacob, que, pensant en certes coses, les faig presents i infinites i penso i sento, com si fos sempre així, que alguna cosa no rutlla, que està a punt de passar alguna cosa dolenta, ja. En Jacob tremolava. Jo estic tremolant.

Està a punt de passar alguna cosa dolenta...

És el primer dia d’escola, a primera hora del matí, i en Jacob que somriu encara no sap que és una nena i que ja pot exclamar-se Unsex me here!

Està a punt de passar alguna cosa dolenta...

És el moment de néixer i, acabats de parir, es pronuncien aquestes primeres abominables paraules, nen, nena, que ens han de perseguir tota la vida. N’estic segur, n’estava segur en Jacob, que les sentim. Tant de bo, generacions a venir, adquiríssim l’instint de respondre-hi alçant el dit del mig davant la cara de qui tan alegrement es dedica al sexatge.

Primer dia d’escola.

Primera hora. L’única entrada que no va ser regulada ni disciplinada amb braços que havien de mesurar les distàncies. Vosaltres entràveu a l’aula desbocats mentre en Jacob es quedava quiet, encara no immòbil, només quiet, mirant-se la batussa per aconseguir el millor lloc, se suposa. Però ¿quin millor lloc, si teníeu sis anys i no us coneixíeu? En Jacob va entrar l’últim i es va asseure en un dels pupitres que havia quedat buit. Estava tan aclaparat per la vostra envestida que no veia res. No veia el company que tenia assegut al costat. Era a primera fila i la senyoreta va tardar una estona a calmar els cridaners. Mentre reclamava silenci i no l’imposava, es va acostar a en Jacob i li va dir que tenia permís per clavar una plantofada al seu company de pupitre si el molestava, perquè era subnormal.

Aquestes van ser les primeres paraules que en Jacob va sentir de boca de la senyoreta dirigides explícitament a ell, en el seu primer dia de classe a l’escola de frares. Aleshores es va mirar el company i es va estranyar. ¿Què havia volgut dir la senyoreta amb allò de la plantofada? ¿I amb allò de subnormal?

I ja no recorda res més fins a l’hora del pati. Els nens jugaven a pilota a la pista de bàsquet, mala sort, perquè tots tenen l’obligació de jugar, sí o sí, a futbol. La pilota ho és. La pilota de bàsquet arribarà amb el temps o no arribarà mai, si déu vol. La pista és el racó d’esbarjo que ha tocat al seu grup. L’interior de l’escola amb forma d’U està dividit en rectangles irregulars delimitats per plataners i alguna alzina, algun roure, amb porteries per jugar a pilota. Cada curs té assignat un rectangle i a través dels anys toca ocupar-los tots. Cada curs té prohibit creuar els límits del seu pati, pista o camp. En Jacob, després de pixar com tots, hi ha tornat i un hermano que passa li diu: “Tu, a la pista a jugar, res d’estar-se quiet.” Els hermanos volen els nens cansats i en Jacob trepitja la pista i sembla que torna a somriure. Hi posa un peu i tot va molt ràpid. Un nen l’estassa, l’agafa pel cap i clac-clac, contra el terra de la pista. Un clac-clac i prou, o potser dos o tres, no dura gaire, perquè un altre nen diu que les nenes no es toquen, les nenes no es peguen, les nenes són contagioses.

Vet aquí resumida la seva vida escolar general i bàsica.

Queda dit, doncs, que un setembre del 1977 o 1978, a l’hora del pati, cap a les onze del matí, un parell d’hores després de començar el curs i que s’hagués assegut al costat del subnormal, en Jacob va saber que era una nena, l’única nena de l’escola.

Ho destaco, us havia dit que destacaria el moment en què en Jacob descobreix que és intocable i que és el mateix moment en què descobreix que és una nena. Aquí descobreix que, sent ella, és intocable, no m’ho feu repetir, que és definitiu, que és dolorós, que és per tota la vida, que jo no el podia tocar sense sentir que era intocable, malparits.

És breu el segon, com el del Big Bang, tan breu que mareja mesurar-lo, però igualment crea un món. Com que això passa en una escola de frares diré, per complaure, que va ser com el començament de tot a l’Evangeli de Sant Joan, “i al començament fou la Paraula”, la paraula que crea i dona vida. La paraula o la llum, mai no ho he acabat d’entendre, que es va fer home, però aquí es fa nena intocable, cosa que també costa d’entendre, no em direu que no.

És a l’hora del pati, no a l’aula, quan està a punt de jugar a pilota, que es troba que s’ha de preguntar per aquest punt tan espinós de la identitat, quan tenia sis anys i va passar d’anar amb monges a anar amb frares, tan sexuats, com els pollets, sempre la tràgica semblança, aixeca’ls l’hàbit i classifica: ous, no ous, monges, frares, homes, dones, el sexe que s’adscriu a en Jacob quan entra en una escola exclusivament de nois i hermanos i sexe i sexe i sexe.

D’això es tracta, de pensar-hi de sobte, sense haver-hi pensat mai. Si a l’escola de monges havia compartit aula amb altres nenes, no hi havia pensat, almenys no a consciència. La consciència de la infantesa, ¿quina deu ser? No la recordem prou, de grans.

I és clar que en Jacob el primer dia d’escola no va pensar en la seva identitat i en el sexe conscientment. Tampoc no pensava en els pronoms perquè no sabia què eren els pronoms, però nosaltres sí, que som grandets. Amb tot, consternat, sense saber-ho, pensava en la primera persona del singular i d’alguna manera que no se sabia explicar notava que no funcionava per descriure què acabava de passar al pati, quan el cap li rebotia contra el terra i era identificat com a nena intocable.

El jo no té sexe i d’alguna manera ho va deduir, que hauria pogut dir per exemple jo soc jo i no haver parlat de sexe, haver seguit com sempre, sense un sexe identificador, primordial, principal, peremptori, i que si volia desfer l’embolic havia de fer ús de la tercera persona i havia de dir, per exemple, ell és ell o ella és ella.

Ho pensava i no ho pensava, tot això.

Com pensava i no pensava que a ella, ell no la coneixia, però la tropa del vosaltres la vau identificar a primer cop d’ull. Aquesta és la qüestió que s’havia resolt amb rapidesa i brevetat el primer dia d’escola: que el seu jo no era ell, que el seu jo era ella.

Per bé que a l’escola de nois hi havia entrat sent ell, ràpidament el cap li rebotia contra el terra del pati i es decidia, es consensuava, es regulava que el seu jo era ella, a l’hora del primer pati, l’hora de la primera agressió.

No, que per dir això no he donat tantes voltes. Les voltes les he donades per molts motius, però sobretot per dir que no era la primera agressió que experimentava el primer dia, perquè abans hi ha hagut l’entrada a l’aula, quan encara era un nen i quan quaranta nens, no ho sé quants nens eren, però eren molts, s’abraonen per entrar i seure, suposo ara, al costat de les finestres o al fons de tot o amagat al costat de l’amic que s’acaba de fer a la porta. Suposo, ara, dono per possibles les amistats per tota la vida segellades en un instant al llindar d’una aula, la que a mi m’hauria agradat segellar amb ell.

En Jacob no coneixia ningú ni havia segellat cap amistat al llindar, per això s’esperava a la porta i somreia encara, tímid, aclaparat, i és la senyoreta qui el fa passar cap dins i el fa seure al pupitre del davant. Ara soc més precís, ell no ha decidit seure, l’han comminat a seure en els pupitres dobles, compartits, els típics, i la senyoreta li deixa anar aquella frase, ¿l’hadita?, i en Jacob ho aprèn, que el company de banc no és normal i que té permís per exercir la violència física per restablir la normalitat si als seus sis anys considera que la normalitat es trasbalsa. Sí, l’ha dita, bé que hi rumia. I ja no somriu, en Jacob, després d’aquesta primera i veritable agressió, una agressió que no va dirigida a ell especialment, però que l’inclou. Que pugui ser una agressió no ho sap dir, però ho sabrà. I no estaria bé que parlés del seu primer dia d’escola sense esmentar les altres barbaritats molt bàrbares que se succeïen al seu voltant, perquè seria injust i egoista i en Jacob m’ho recordava, que la primera de totes, se n’adonés al moment o no, no va ser contra ell i en aquest punt, el sentit de justícia d’en Jacob, l’entenc.

A l’escola de frares, el primer dia, apreneu, assumiu i acateu l’ordre de pixar. Una norma vigorosa: pixaràs a l’hora del pati, en tinguis ganes o no. Moisès a la muntanya. Els pixadors de l’escola eren a l’aire lliure, es podria dir. Un mur de totxanes pintades de blanc i disposades de manera que deixaven certs buits, uns forats de forma romboidal, que era tot el que els aïllava del pati. Tenien tres accessos, dos de laterals i un de central, sense portes, tot pensat perquè la pudor no se n’emparés i val a dir que en Jacob sempre els recordava immaculats i blanquíssims. L’únic punt desagradable era la sensació d’humitat, com era de relliscós, tot plegat.

Els alumnes han de formar en fila als pixadors, i quan li toca el torn al subnormal s’abaixa els pantalons fins als turmells i vosaltres rieu i aneu passant i li venteu plantofades a les natges blanques.

Les plantofades que en Jacob mai no li ventaria a la galta de la cara li són aplicades a les galtes del cul amb una tremolor de carn feta de flam o de gelatina.

El toqueu, el subnormal.

Bé, el piqueu.

Però cal destacar el contacte, el tacte, el toc, el plaf. És físic. Fins i tot hi ha un contacte emocional, perquè les plantofades no són fortes i el subnormal riu amb els altres nens, amb els pantalons als turmells i el cul a l’aire. El seu cul es pot tocar. En Jacob no riu. L’escena no el fa riure. No podria riure.

Tocable, el cos tocable, aquí.

Jo tampoc ric. El tacte, el contacte, em fa perdre el sentit i revisc la següent escena d’aquell primer dia com si l’hagués viscuda jo, el moment en què en Jacob descobreix que és ella i intocable. No, no somriem, no.

I després hi havia pensat molt, en la seva fesomia, si era per això que havien decidit col·lectivament que era una nena. Tots els nens el prenen per una nena, els altres nens, vosaltres. I hi pensa, en la seva cara, que és la cara del seu pare i del seu avi. Es compararà amb les fotografies dels seus principals ancestres, tan reals, les fotografies, sempre, no com un dibuix al carbonet o un oli, perquè la llum, quan escriu, no falla. El pare i l’avi fotografiats a aquella mateixa edat dels sis anys de la infantesa. Jo també les he vistes i les he comparades i com en Jacob hi he vist cares de nens. Aleshores no entén per què el prenen per una nena. No deu ser la cara, doncs. Potser tot és el gest, l’actitud. Però ¿tan d’hora i tan ràpidament? Potser tot plegat depèn d’alguna circumstància evanescent, com podria ser la respiració o la mirada o un raig de llum que arriba del nord i travessa una finestra i il·lumina sempre, vagi on vagi, el meu estimat Jacob.

En Jacob ha plorat davant del mar el darrer dia d’escola, a la platja de G. En Jacob ha après que és una nena intocable el primer dia de classe, a la U.

Jo el que voldria ara seria un interludi per poder parlar d’altres coses. És tan forta la temptació de no explicar aquesta sòrdida història i d’explicar-ne d’altres, com ara la de la llum.

El cos il·luminat.

El cos tocat per la llum.

El cos escrit per la llum.

La llum pot tocar el cos d’en Jacob, sempre l’ha pogut tocar, i això m’emociona, pensar que la llum vinguda de tan lluny el toca com ens toca a tots els que ens exposem, tard o d’hora.

No ho sé, si les coses pensades i no dites són ja com si fossin repetides quan es diuen per primer cop o s’escriuen. No ho sé, si cal repensar i redir i reescriure les coses mil cops. No ho sé, si tot és una repetició d’un sol instant i d’un sol gest i d’unes soles paraules. No sé si és inevitable. No sé si ho vull evitar amb tu, Jacob, el meu arbre d’aparença quieta que sembla que només l’aire n’hagi de remoure les branques, Jacob, tu, quiet i amb els ulls closos per no creuar cap mirada perquè la mirada que es creua és, d’una manera màgica, un contacte. Ho vas aprendre també, el primer dia, que és màgica la manera de tocar que tenen les mirades i que hauries de fer com un cec i no creuar-les, i si les creuaves fer com si res no hagués passat ni res haguessis sentit. I mai, sobretot mai, repetir-les, renovar-les. Jo te les hauria de robar, a tu, robador de mirades. No sé si dir-la, la llum de la teva mirada esquiva o clara.

A l’escola, quiet i sense cap vent que en remogués les branques i amb els ulls tancats per no sentir que robava mirades i amb la llum inclement exposant-lo a escodrinys més inclements encara, tindria molt de temps per rumiar, com si fos els quatre estómacs d’un animal remugant que digereix un bol d’herbam. Rumiava que ser una nena no li era cap destorb però que ser una nena a l’escola i tenir prohibit jugar a pilota sí que el destorbava. No ho entenia, i s’entén que no ho entengués, perquè no hi ha res a entendre. És una de tantes interdiccions aleatòries, preses indiscriminadament, aplicades estrictament. I una més, la particular d’en Jacob, no era cap cosa nova ni sorprenent.

No s’hi va rebel·lar, ni als sis anys ni més endavant. Ho entenc, que no ho fes, perquè tenia sis anys i, afortunadament, ser una nena ho donava per bo. Això és el que més m’agrada. I el que menys m’agrada és que per ser una nena fos intocable i no pogués jugar, i tota sola què podia fer, sinó arraconar-se i observar de cua d’ull el món que es desplegava al seu voltant i que li era vedat.

Era tan bo, en Jacob, que em fa sentir malvat. Jo, si fos ara, sabent el que sé, juro que m’hi hauria tornat, que el clac-clac del cap hauria rebut la resposta d’un puny. Ho faria ara. Però bé que és veritat que ja tinc més de quaranta anys i que mai no ho he fet, això de tornar-m’hi, o sigui que no ho sé pas. Ell no ho va fer i jo potser només m’ho imagino, que ho faig o que ho faria o que m’agradaria haver-ho fet i saber què hauria passat.

Què hauria passat, m’agradaria saber, sí.

Penso en el fastigós que el va agafar pels cabells i li va rebotre el cap contra el terra i la meva mà l’agafa pels ous mentre li crido ben a cau d’orella que si els vol conservar haurà d’aprendre a viure sense saber què hi ha entre unes cames que no són les seves, i ara, si pogués, en aquell moment del primer dia, després de dites unes quantes barbaritats, li lleparia el coll de manera vulgar per rubricar les meves intencions acompanyant-ho d’una premuda d’ous una mica més estreta i intensa i una advertència final:

—Bé que els voldràs conservar, te’ls tallaré si te’m tornes a acostar.

Se m’ha omplert la boca d’aire fred. Ha sigut com respirar amb en Jacob el primer dia, contenir la respiració i buidar els pulmons de l’aire sempre fred vuit anys després. Torno a tenir l’aire fred a la boca i no el vull deixar entrar dins meu, no vull que em glaci com ho fan aquells pensaments que de vegades em tornen.

Glaça, contenir la respiració. Glaça, contenir els pensaments. El moviment de la respiració i del pensament no comença ni acaba mai al mateix punt. Ho sé, però no en tinc la prova. La tindria si exhalés ara un aire i un pensament entebeïts pels meus pulmons i el meu cervell. Voldria sortir del cercle i que cap repetició no fos exacta, tenir altres sensacions i reaccions, haver acumulat l’experiència d’un observador que canvia de posició.

Però no. Inhalo i exhalo vuit anys després el mateix aire fred a cada respiració. Ho segueixo fent. No m’hi torno, no faig de la mà un puny i m’ofego en reprimir el gest.

En Jacob comença un intent de fugida el primer dia d’escola. Però fugir del món és una de les coses més difícils del món. Hauria pogut ser una fugida interior, d’aquelles que no es perceben, que cerquen refugi en la fantasia. El truc del mag que es dedica a l’escapisme. Però no és d’aquestes, la seva. Es podria haver evadit en la lectura, però en Jacob no va llegir res amb interès en la infantesa. Mai no va obrir cap llibre per iniciativa pròpia. Aniria al cinema, per pura inèrcia, i poques pel·lícules recordaria. Hi ha d’altres fugides, encara que ho siguin només en l’intent, que són perceptibles, visibles, podria dir, i que prenen la forma d’una acció: arrencar a córrer, per exemple, encara que t’estampis contra un mur en l’embranzida. La del darrer dia d’escola tampoc serà d’aquestes pròpiament, perquè en Jacob només ho desitjarà però no arribarà a nedar i nedar en el mar per ofegar-se a les onades grises de l’horitzó. Aquell dia només imaginarà que bat un braç i un altre contra l’aigua de glaç i en aquest pensament s’esgotarà.

Per explicar amb un pic d’alegria qui era aquest vailet, m’agradaria poder dir que en la seva fugida es va refugiar en el somriure, les barbes o el ventre de l’animal més fabulós de tots, la balena. Hauria sigut millor poder dir que sí i dir que somiava que una balena el convidava a nedar de mar a mar en tota llibertat. Per mi faria sentit i seria menys feixuc. Però no va ser així.

Ell deia que havia intentat fugir però havia fallat, i bona part de les seves hores infantils les va continuar vivint a l’escola. Quin remei, com ens ha passat a tots.

Segons ell, el seu intent més reeixit d’escapolir-se va ser una fugida mental de la realitat cap a un interior buit, molt buit, d’una buidor blanca. Així veia la seva buidor, com una mena d’enlluernament i no de foscor. I ho deia convençut que, en expressar-ho d’aquesta manera, ho feia bonic.

A mi, que em digués que la seva buidor era feta de llum no em feia menys dura la imatge de veure’l tancat en un calabós. La llum blanca era igualment un tot que no li deixava veure res, era el mateix extrem de no veure-hi que ateny la foscor, una ceguesa que tant se val que sigui blanca o negra. Però ell insistia en veure-la blanca, com una boira o un núvol o un feix de llum, què voleu que us digui, i li semblava bo.

Si ell deia que la infantesa i l’adolescència van ser buides, me l’hauria de creure i callar, perquè no es pot dir la buidor.

Però jo dic que no, que imaginava. Imaginava més del compte. Massa, va imaginar, i massa sovint va malbaratar la seva imaginació.

Dir la buidor. No em vull trencar les banyes per dir el que no es pot dir. Però m’empipo. No voldria pensar que va ser així tota la seva vida, que mai no en va escapar i que si a mi em va semblar en algun moment que ho havia aconseguit fos perquè fingia.

No, la seva no és una vida buida. Em nego a creure-ho. És misteriosa. ¿I quina vida no té els seus misteris? Els seus potser són pocs en comparació amb altres vides, però no es poden callar. Al revés, perquè malgrat ser pocs són tan grossos que no en faria prou amb les paraules que serven tothora el mateix sentit i es presenten sota la mateixa forma per dir-los. Me n’hauria d’inventar de noves per resoldre els pocs misteris de la seva vida. Això és el que em passa. Buida, la seva vida. I una merda punxada amb un bastó. No ho va ser pas al meu costat, ¿per què ho hauria d’haver sigut abans?

No, no tinc cap intenció de rumiar com rumiava en Jacob i dir que tot era buidor sense misteri i callar. No penso callar. Vosaltres en vau imaginar moltes, de coses. Ja me l’imagino, en Jacob. Va ser tan bo que potser us deia gràcies i tot quan l’insultàveu, tan ben educat, en bona hora i mala hora. L’hauria escanyat de vegades. Li hauria dit nena marieta i hauria esperat que em digués gràcies i l’hauria engegat a parir panteres. Les gràcies. Que no m’insultés, si no volia, però almenys que no callés, que em digués Unsex me!, coi.

En Jacob va trobar en un llibre una frase clara i senzilla que se li va fer un món. Hi havia llegit que les bruixes de Macbeth són les grans corruptores de la voluntat de l’home amb els seus auguris i averanys.

Vosaltres vau ser les bruixes d’en Jacob i amb els vostres anuncis insidiosos li vau corrompre la voluntat i el vau menar a la desgràcia. De fet, no li vau anunciar res, sinó que vau afirmar. El matís és important, oi tant.

Vosaltres, els instigadors, vau sentenciar tres coses: que era nena intocable, que era marieta i que això el convertia en un monstre.

En Jacob entre tots vosaltres es va convertir en el mal que capgira l’ordre natural de les coses i vau fer de la seva vida un destí segellat.

Va obrar, en Jacob, d’una manera extravagant, fora del sentit comú i del que es considera assenyat. Això és ben veritat. ¿Però què li vau dir vosaltres que fos sensat?

Vosaltres, bruixots, vau pronunciar les profecies dels insults i us hi vau rabejar, i el meu estimat Jacob es va rebaixar, convençut del vostre do per endevinar el futur, de la vostra veritat. Es va posar al servei de la superstició per acomplir contra si mateix, amb la pròpia mà, totes les malvestats.

Hi va trobar un cau per a totes les seves obsessions, en les vostres dites de bruixots, i és en elles que va malbaratar la seva prolífica imaginació. Hauria sigut millor que la dediqués, juntament amb la seva voluntat, a oblidar les vostres paraules; a despullar les paraules de Lady Macbeth de tota malignitat; a apropiar-se de l’exclamació i donar-li un sentit del tot diferent; a assumir, simplement, que tenia el dret de parlar, de pronunciar-se davant vostre amb les frases del teatre o amb les que fos, però no amb un gràcies, però no forçant el silenci, però no callant.

Buida, la seva vida...

No, plena. Plena d’imaginacions, però no de les que salven sinó de les que condemnen, no de les que possibiliten la fugida sinó de les que fan més feixugues les cadenes.

No s’ha de preguntar mai pel futur ni a bruixes ni a bruixots ni a veus espectrals de ves a saber quins mons. És un error, perquè responen, i són tantes les coses que es poden vaticinar. N’hi ha tantes, de combinacions.

Jo t’hauria vaticinat que series home i series dona, que series fort i series tou, que series viu i series mort. I els hauria encertat tots, els vaticinis, t’ho hagués dit a tu o a qualsevol.

Has sigut ell i has sigut ella i potser, suggestionat, que és una altra manera de dir corromput, has assolit la força i la tovor. Sí, les vas assolir, no n’hi ha dubte, amb una normalitat aclaparadora on no hi cap la corrupció de la voluntat sinó un anar fent a la vida. La vida t’ha sigut donada i la mort també l’assoliràs. Has viscut i seràs mort, i això serà definitiu.

¿Hi havies pensat, a conformar-te amb un primer vaticini? El primer és el que compta. No. No ho sé. Potser no és el primer. Potser tots són accessoris, intercanviables, substituïbles. Podries haver-te quedat amb un de sol dels meus vaticinis, el segon, a mi m’hauria agradat que fos el segon i, a sobre, fer que no s’acomplís i ser tou, només tou, i fluix, molt fluix, que és com dir bo, molt bo, tremendament bo. Vas ser massa bo. Això ja t’ho dic jo. Bo fins a la insensatesa.