Kitabı oku: «Senyals», sayfa 2

Intercanviador de Moncloa

Aquella tarda de divendres s’havia complicat d’allò més i tot el que José Antonio tenia previst fer o bé s’havia anul·lat o bé havia hagut de posposar-ho, però el que era ben segur és que havia d’estar abans de les vuit del vespre, com a màxim, al taller on havia deixat el cotxe, prop de la Plaça del Sol, per fer-hi una revisió rutinària i canviar-hi l’oli, abans d’iniciar un llarg cap de setmana de cinc dies, ja que els dies 1 i 2 de maig són festius a la Comunitat de Madrid. Donades les circumstàncies, la millor forma per bellugar-se per un Madrid enfollit pel trànsit d’un divendres a la tarda és, sense cap mena de dubte, desplaçar-se en metro.

Eren tres quarts i dos minuts de vuit i encara es trobava en el vagó del metro que l’havia de portar a l’estació de Moncloa i des d’allà fer l’intercanvi a l’altra línia que el duria a l’estació de Puerta del Sol, a cinc minuts escassos de la seva destinació. Malgrat que el metro de Madrid té un funcionament més que acceptable, quant a rapidesa i eficàcia, entreMoncloa i Puerta del Sol hi ha quatre parades, i si tenim en compte la duració prevista d’aquell trajecte el temps era més que just per arribar al lloc. En cas de no poder agafar el segon tren, de forma encadenada, el temps mínim d’espera era de tres minuts i segur que ja no hi arribaria.

Quan va parar el tren a l’estació de Moncloa i es va obrir la porta, prop del túnel que el duria cap a l’altra línia, José Antonio va sortir corrents com un coet amb l’esperança d’arribar just a temps a l’altre tren, perquè en aquella estació solia coincidir l’horari dels trens de les dues línies.

José Antonio s’adonà del soroll en augment de l’altre tren, senyal evident que s’estava apropant a l’entrada de l’estació, per la qual cosa accelerà el ritme de la seva carrera, una carrera de la qual era el guanyador, perquè els altres passatgers també interessats en agafar-lo encara es trobaven a considerable distància. A uns vint i cinc metres del final del túnel José Antonio va veure que el tren acabava d’entrar a l’estació, per la qual cosa va calcular que tenia el temps just, però suficient, per no perdre’l si agafava el darrer vagó, en el qual només anaven cinc o sis persones.

Poc abans d’arribar a la cantonada del túnel amb l’andana de l’estació, José Antonio es va fixar que hi havia un captaire que estava dempeus, amb l’esquena repenjada contra la paret. Era un home encara jove, de mitjana alçada i una mica prim, de pell fosca com si fos de raça gitana, però no tenia els seus trets, els seus ulls eren foscos i se n’adonà que la seva mirada era penetrant i que el mirava molt fixament. També es va fixar que hi havia un cartell a terra, al costat dels seus peus, en el qual segurament posava els motius pels quals es veia forçat a demanar una almoina als vianants. Ni es va fixar en el que deia, perquè estava concentrat en arribar a temps de poder muntar en el vagó perquè les portes ja eren obertes. Just quan estava a la seva alçada, aquell home li va dir en veu alta i de forma clara:

–No és bo agafar el tren pel darrer vagó.

José Antonio va parar en sec, sense saber ben bé perquè, i el va mirar amb recel i amb desconcert, de qui no espera una afirmació d’aquell tipus es va adreçar a aquell home i li va dir:

–Què diu?

No va esperar la resposta, no valia la pena fer cas d’un captaire, o sigui que va deixar de prestar-li atenció i, sense més, va reprendre la carrera cap el tren, amb la mala sort de contemplar, amb impotència, com les portes del vagó es tancaven i el tren es posava en marxa cap a l’estació d’Argüelles i el deixava a l’estació amb un pam de nas, amb tot el que allò suposava. Va maleir el vagabund i ell mateix, com a causants d’aquella desgràcia. En aquells moments no sabia que fer, si sortir al carrer i intentar telefonar al taller per suplicar-los que l’esperessin, o esperar al següent tren i intentar arribar, encara que tard, però amb l’esperança que la demora no fos lo suficientment important com per trobar-se’l encara obert. Va optar per esperar.

Van passar més de cinc minuts i el següent tren encara no arribava ni donava senyals de fer-ho. L’andana s’anava omplint de gent i ell de desesperació i d’impotència per la situació. Quan ja estava a punt de decidir sortir al carrer, perquè faltaven només dos minuts per les vuit, pels altaveus de la megafonia una veu seca i potent d’home va comunicar als allí congregats que per raons tècniques a causa d’una avaria la companyia es veia obligada a suspendre el servei. La desesperació es va convertir en ràbia, però contra ell mateix, perquè per culpa d’haver prestat atenció a una desferra humana com aquella es trobava en aquella situació. Va girar el cap amb l’esperança de veure qui li havia causat aquella situació, amb el desig de fer-li una mirada d’odi i de menyspreu, però al mateix temps d’intentar esbrinar què era el que li havia volgut dir amb aquella frase enigmàtica. El cas era que ja no hi era i no el va trobar després quan va tornar a entrar al túnel per adreçar-se a la sortida.

Per sort, quan va arribar al carrer hi havia una cabina de telèfon que miraculosament funcionavaiva poder localitzar encara a l’amo del taller, el qual a causa de la feina que encara tenia acumulada no havia pogut tancar a l’hora prevista.

Quan va arribar a casa, amb la satisfacció pròpia de qui ha superat amb èxit un tràngol dificultós, com era haver resolt el problema del cotxe, i l’incident de l’home del túnel ni es recordava, es trobà que la seva dona Júlia li obria la porta i tot seguit li deia:

–No te n’has assabentat? Al metro hi ha hagut un accident. Entre les estacions de Moncloa i d’Argüelles un tren s’ha incendiat, i sembla ser que han hagut d’hospitalitzar els passatgers del darrer vagó. Ara que començaves a trigar una mica, m’estava posant intranquil·la per tu, perquè estava quasi segura que havies agafat el metro.

En José Antonio es va quedar glaçat. Quan es va refer de la impressió que la notícia li havia produït, li va explicar a la seva dona el que havia succeït, i la sort que havia tingut pel fet de perdre aquell tren per haver prestat atenció a aquell captaire.

Passats uns dies, quan ja havien tornat de les minivacances, José Antonio va sentir la necessitat de comprovar qui era aquell home i com podia ser que l’hagués fet aquell advertiment tan oportú. Va tornar a aquella estació del metro i va observar que no hi havia ningú en la cantonada del túnel i l’andana. Va anar-hi unes quantes vegades amb el mateix resultat, cap senyal d’aquell home, ni en aquell lloc ni en cap altre del metro. El darrer dia va veure que hi havia una parella de vigilants de seguretat de la companyia i s’hi va adreçar per si li podien donar alguna indicació d’aquell personatge que començavaaser misteriós, perquè semblava com si se’l hagués empassat la terra. Van escoltar calladament la seva descripció i quan va acabar, el qui semblava que n’era el responsable li va dir molt educadament:

–Senyor, sento dir-li-ho, però crec que es tracta d’una equivocació. Està totalment prohibit demanar almoina dins de les instal·lacions de la companyia, especialment en els túnels de connexió entre les distintes línies. A més, aquell dia en concret el meu company i jo estàvem de servei aquí mateix iala mateixa hora que es va produir l’accident, i li podem assegurar que no hi havia cap captaire com el que vostè ens descriu. Sentim no poder ajudar-lo.

Juliol del 2001

La visita

Encara ho recordo com si fos ahir, però ja fa més de tres anys. Anava caminant de pressa pel corredor de la planta baixa de l’empresa on treballo, un corredor que té uns cent metres de llargada i comunica dos edificis i en el qual hi ha un seguit de sofàs per rebre les visites si no es vol que pugin a les oficines, quan vaig veure a la senyora R. que estava asseguda amb el seu nebot, que també treballa a la mateixa empresa.

R. també havia treballat a la nostra empresa durant més de quaranta anys fins al moment de la seva jubilació, fet que es va produir allà a començaments dels anys vuitanta, poc abans del trasllat de l’antiga seu central de l’empresa a l’actual, situada a la part alta de la ciutat i que és on estem situats en el moment dels fets.

S. i jo havíem treballat plegats durant el temps suficient per conèixer-nos i explicar-nos coses de la nostra vida personal. R. era soltera i havia centrat totes les seves il·lusions en el seu nebot, amb qui la vaig veure aquell dia, perquè aquest pogués entrar a treballar també a l’empresa, tant pel tipus de feina com per l’estabilitat que representava aquell lloc de treball i per la bona remuneració que comportava.

Encara recordo l’alegria que va tenir, i que em va manifestar clarament, el dia que es va confirmar que havia aconseguit una plaça, després de superar un dificultós procés de selecció, al qual es presentaven milers de candidats.

El fet és que des de la seva jubilació no havia tornat a veurela. El seu aspecte físic era bo, molt similar a com jo la recordava poc abans de la jubilació, i portava un vestit de faldilla i jaqueta de color marró que li estava força bé. Fins i tot vaig pensar:

–Caram amb la R., sembla que no li passi el temps!

El meu primer impuls va ser anar a saludar-la, sobretot després que m’hagués vist, però no em va reconèixer, cosa normal d’altra banda, perquè la darrera imatge que deuria tenir de mi era la d’un jove de poc més de trenta anys, amb bastant de pèl al cap, barba i vestimenta pròpia dels anys setanta. Ara, en canvi, que acabava de complir els cinquanta, del meu cap ha fugit aquella pelussera, no porto barba i vaig bastant ben empolainat per anar a treballar. En definitiva, era quasi impossible que em reconegués.

En aquells moments tenia molta pressa perquè arribava tardauna firma de papers, una gestió que no m’havia d’ocupar més de deu minuts o un quart d’hora, per la qual cosa vaig optar per saludar-la a la tornada, amb la creença que encara els trobaria, tenint en compte el caire de la xerrameca que semblava que hi havia entre ella i el seu nebot.

Novaig trigar ni els deu minuts inicialment previstos, quan estava ja de tornada pel mateix lloc on creia que estaven tia i nebot xerrant. Lamentablement ja no hi eren i vaig deduir que cadascú se n’havia anat pel seu camí.

–Llàstima –vaig pensar–, amb les ganes que tenia de saludarla.

No vaig gosar de posarme en contacte amb el nebot, perquè si bé el coneixia de vista i de referències, mai no ens havíem tractat i, en aquella època, treballàvem en departaments diferents. No obstant això, vaig prometre’m que més endavant el trucaria, em donaria a conèixer i preguntaria per la seva tia. El fet és que els dies varen anar passant i em vaig oblidar del tema.

Des de fa cosa de mig any, la meva situació professional ha canviat i s’ha produït la coincidència de ser destinat al mateix departament on treballa el nebot, per la qual cosa vaig recordar els fets i li vaig preguntar per la seva tia:

–Va morir –em va respondre.

–Caram! Quan? No deu fer gaire temps, fa cosa de tres o quatre anys, us vaig veure xerrant asseguts en un sofà del vestíbul i vaig estar a punt de saludar-la.

–Com? N’estàs ben segur del que dius? La meva tia R. va morir ja fa més de deu anys.

–Hòstia –vaig exclamar–, doncs, si que tinc bona percepció del temps transcorregut. Un fet que ha succeït fa més de deu anys crec que només n’han passat tres!

–És més –va afegir–, estic segur que aquí dalt mai no ha vingut a veure’m, perquè els darrers anys de la seva vida se’ls va passar en una cadira de rodes, perquè poc després de la seva jubilació va patir un atac d’embòlia que la va deixar mig impossibilitada.

Vaig callar i vaig tornar a recordar l’escena. És més, quant més hi pensava més fresc tenia el record i l’estranya sensació que vaig tenir aquell dia quan els vaig “veure xerrant tan amicalment” ide com em va mirar durant uns instants.

Vaig treure importància al fet, fins que fa cosa d’una setmana, remenant uns papers personals que tenia en una carpeta, van aparèixer uns resguards signats per mi, amb data d’octubre de 1997, en què hi havia un paper, d’aquests que s’enganxen i es desenganxen, on hi havia escrit:

“Localitzar el telèfon del nebot de R. i preguntar per ella.”

Maig del 2001

Les tietes de l’Arantxa

L’Arantxa i jo érem companyes i amigues del col·legi, un internat de Bilbao. Si bé ella i jo compartíem habitació, juntament amb dues noies més, es pot dir que l’Arantxa era una nena solitària, però mai no va estar sola. De tota la colla, jo era la més petita. L’Arantxa tenia sis anys més que jo; de les altres dues no me’n recordo. La seva és una història de màgia i encanteri que es difon amb el transcurs del temps, quan només en queda el record d’una època màgica, la de la infància i la primera joventut, que sembla que s’hagi empassat la terra, perquè no n’ha quedat el més mínim rastre.

L’Arantxa tenia un do que feia que fos el centre d’atracció dels qui la coneixíem i tractàvem diàriament: tenia el poder o la facultat de materialitzar allò que es proposava i que ens agradava a les que estàvem amb ella, però només per a les del seu cercle ‘íntim’. Caramels, xiclets, pegadolces, llapiços, medalles, etcètera, apareixien a la seva mà per artd’encanteri. Ningú no sabia com s’ho feia, però el fet és que quan estàvem amb ella ens deia:

–Tinc unes coses per vosaltres.

Acte seguit es posava la mà oberta, amb la palma tocant la part esquerra del pit, per fora del davantal, una mica més amunt del cor, tancava la mà i l’estenia cap a la persona objecte de l’obsequi i quan l’obria apareixia una llaminadura.

Al començament ens crèiem que es tractava d’un truc de màgia après en una joguina molt famosa en aquella època (Màgia Borrás), però mai la vàrem poder enganxar i esbrinar com ho feia. Quan li preguntàvem com ho feia, ella sempre ens contestava el mateix:

–És molt senzill, em limito a pensar en el que vull i apareix alamà.

Com he dit, això només ho feia amb les que considerava que eren les seves amigues de confiança, i ens havia obligat a fer el jurament que mai no ho divulgaríem.

Al començament ens va fer gràcia a totes, perquè crèiem que es tractava d’un simple truc de màgia, però a mesura que passava el temps i no esbrinàvem com ho feia, un cert aire misteriós la va anar rodejant, de tal forma que fins i tot li teníem una mica de por. Val a dir que totes menys jo. No sé per què, però l’Arantxa em fascinava, sobretot quan em parlava de la seva família. Una família que es reduïa a dues ties grans, germanes del seu pare, solteres i que vivien plegades en una casa antiga de l’Alameda Recalde. Els pares de l’Arantxa havien mort a la guerra civil, a conseqüència d’un bombardeig de les tropes franquistes, justament quan ella encara no tenia un any de vida. Des d’un primer moment, tal com ens havia explicat, les seves ties es van fer càrrec d’ella, però com que ja eren bastant grans, van decidir posar-la en aquell internat, del qual sortia cada cap de setmana per anar a casa seva.

Un dia m’invità a anar a casa seva, un diumenge a la tarda. Jugaríem amb les seves joguines, i les seves ties ens prepararien un berenar molt bo, em digué. A més, jo seria la primera nena del col·legi que tindria el ‘privilegi’d’anar a casa seva.

Els meus pares no hi van posar cap impediment, tenint en compte que ella no vivia gaire lluny de casa meva, i que caminant no es trigava més de vint minuts. Aquella era una època en què el temps es relativitzavaino hi havia les preses d’avui dia. Els diumenges a la tarda, precisament era quan s’aprofitava per anar a visitar a familiars i coneguts. Aquell diumenge a la tarda els meus pares aprofitarien per anar a parlar amb uns cosins de la mare, d’uns temes relacionats amb l’herència d’un familiar llunyà que havia mort sense fer testament. D’aquesta forma jo estaria controlada mentre ells feien aquesta gestió familiar.

Quan es va obrir la porta de la casa de l’Arantxa va aparèixer una senyora gran, molt gran, que més que una tieta semblava una àvia. Això sí, molt somrient i amable. Em va invitar a passar. Era la tieta Aranzazu.

–Tu deus ser la Lucia, oi? –em va preguntar al mateix temps que em somreia i em feia una carícia a la galta dreta–. L’Arantxa ens parla molt de tu –va continuar dient–. Diu que ets l’única nena que la tracta tal com li agrada, és a dir, amb naturalitat. Que l’ajudes molt en els estudis, que l’escoltes i que mai no li has demanat res, tal com fan les altres nenes de la classe. És així? –em va preguntar.

–Doncs, no sé què dir-li senyora –li vaig contestar–. A mi m’agrada com és l’Arantxa, les coses que diu i també les coses que fa. Les altres nenes potser no estan gaire acostumades a veure les coses que sap fer ella. Es pensen que fa trucs de màgia, però jo sé que no és màgia, si bé no sé com ho fa.

–Ai, l’Arantxa, l’Arantxa –es va sentir una veu al fons del passadís, que s’acostava cap on érem nosaltres. Pocs instants després, una altra senyora molt gran, potser no tant com l’anterior, però amb un gran semblant físic i amb la mateixa actitud de cordialitat i d’alegria, va aparèixer per la porta. Era l’altra tieta de l’Arantxa, la tieta Maite.

–Mira que li tenim dit que no faci gaires exhibicions, perquè hi ha el perill que se la mal interpreti –va continuar dient, sense parar de somriure, al mateix temps que parava una taula rodona petita, que era al costat de l’habitació, junt a dos sofàs molt antics, però en perfecte estat de conservació. Pocs minuts després, un esplendorós berenar, que consistia en xocolata desfeta amb ‘picatostes’ i magdalenes, estava a punt de ser cruspit per totes quatre.

–Au vinga, que es refreda, després ja anireu al quarto de l’Arantxa a jugar –va insistir la tieta Maite, al mateix temps que posava dues cadires, una per a l’Arantxa i l’altre per a mi, i seguidament ella s’asseia en un d’aquells sofàs. La seva germana Aranzazu feia estona que estava asseguda, callada, ja que s’estava menjant una magdalena i tenia la boca plena. Durant uns instants, em vaig quedar mirant les dues senyores, i talment semblava com si no fossin reals. Més aviat semblaven escapades d’un conte màgic, perquè era tanta la tendresa, l’alegria i l’amabilitat que traspuaven, que al seu costat semblava que el temps no existia.

Encara recordo, després de tants anys, quasi cinquanta des d’aquella tarda màgica, el bon record que em va quedar d’aquella vetllada, que es va prolongar fins ben entrada la nit, quan ja era hora de sopar i els meus pares em van recollir. En total havien passat quasi cinc hores i vaig tenir la sensació que només havia passat una mica més d’una hora.

Malgrat que vàrem acordar que repetiríem aquella agradable vetllada, la veritat és que no va haver-hi opció. Poc després es va acabar el curs i jo me’n vaig anar amb els meus pares de vacances a Donòstia, d’on eren naturals i tenien un pis que havia heretat el meu pare. El curs següent ja no vaig tornar a aquell col·legi, perquè vàrem fixar definitivament la residència a la capital donostiarra.

Mai més vaig tornar a saber res de l’Arantxa. Fins i tot, dues cartes que li vaig escriure, una al col·legi i l’altra a casa seva, o més ben dit, la de les seves tietes, em van ser retornades, amb un lacònic ‘Destinatario desconocido’. Sempre em va quedar un record especial de l’Arantxa i de les seves tietes, un record que a mesura que transcorria el temps s’anava envoltant d’un halo misteriós.

Varen passar els anys, molts anys, i la meva vida em va portar per diverses ciutats espanyoles on residir i exercir la meva professió de metge pediatra. No va ser fins a l’any passat que, amb motiu del pont de la Constitució i la Puríssima, un grup d’amics vàrem decidir anar a Bilbao a conèixer el Gunggenheim.

No sé per què, però vaig tenir la necessitat de retornar a l’antic col·legi on havia estat internada, a recaptar informació de l’Arantxa. Estava tot canviat i modernitzat, començant per aquell pati que en la meva infantesa estava ple de plàtans i ara s’havia convertit en un conglomerat de diverses pistes esportives on els alumnes practicaven tota mena d’esports de competició per equips. L’antic despatx de secretaria ide direcció era una moderna oficina amb tres ordinadors personals, una fotocopiadora i tota mena de material d’oficina, per cert molt ben organitzada.

Fruit d’aquesta bona organització, no va ser difícil trobar documents escolars de la meva època i, en concret, d’aquell darrer curs. Van aparèixer llistes d’alumnes, expedients d’exàmens i algunes fotos de grup. En tots aquests documents apareixien altres companyes amb mi, moltes de les quals no recordava ni el nom ni la cara.

Misteriosament, de l’Arantxa no va aparèixer res, ni tan sols el seu nom, la veritat és que no em recordava dels seus cognoms. Tenia l’esperança que apareixeria en alguna de les fotografies, però tampoc va ser possible. Vaig insistir una mica, i la noia que m’atenia va ser molt amable i va treure altra documentació anterior i posterior a aquell any, però amb el mateix resultat: jo apareixia en la del curs anterior, però de l’Arantxa no va aparèixer res. Talment semblava com si la terra se l’hagués empassat. Vaig donar les gràcies i me’n vaig anar.

Un cop al carrer, el cor em va fer un batec més fort al mateix temps que em venien unes imatges al cap: l’Alameda Recalde i les tietes de l’Arantxa. Vaig agafar un taxi i mitja hora després, al mig d’un tràfic intens i complicat, es parava davant d’una casota que, per com estava d’abandonada i esgavellada, em va costar reconèixer com la de les tietes de l’Arantxa. Però sí, l’era. El porxo, ara tot ple de bardissers, estava intacte, el que havia estat el jardí de l’entrada, ara estava totalment ocupat i devorat per matolls i herbatges de tota mena. La façana estava totalment desfeta a causa del pas de temps, les pluges, tempestes, humitats i, sobretot, la manca d’una necessària activitat de manteniment, havien convertit el que en una altra època era senyal de distinció en un objecte arquitectònic desolat. Aquell vell edifici ruïnós, juntament amb dos més al seu costat, tenien els cartells anunciadors d’una propera construcció d’un conjunt residencial de cases adossades, ‘d’alt standing’.

Just davant d’aquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus d’informació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, d’uns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir:

–Vostè dirà.

–Perdoni que el molesti. Fa molts anys, quan tenia uns deu anys, vaig residir a Bilbao i havia vingut amb una companya del col·legi a casa de les seves tietes, era aquella casa del davant, la que està enmig. Per casualitat sap què va ser d’aquelles senyores?, que de ben segur ja fa temps que van morir, perquè en aquella època ja eren prou grans. El que m’interessa és localitzar la seva neboda, la que era la meva companya. Sap de qui li parlo?

L’home encara em va fer una cara més estranya i sense donar-me ni opció a entrar a casa seva em va dir:

–Em sembla que ha d’estar confosa. Efectivament, en aquella casa hi havien viscut dues senyores grans, germanes solteres tal com vostè em diu, però és del tot impossible que vostè les hagués vist, perquè quan vostè va néixer ja feia uns quants anys que havien mort, poc després de l’acabament de la guerra a causa de la tuberculosi, que en qüestió de mesos se les va endur a l’altre barri. Jo era molt petit en aquella època. Per cert, tampoc recordo haver vist mai cap nena com la que vostè em descriu, perquè, pel que m’havien explicat els meus pares, aquestes dues senyores tenien un germà que estava casat i tenia una filla, però varen morir els tres a causa d’un bombardeig de les tropes franquistes, poc abans de la seva entrada a Bilbao. Ho sento, no la puc ajudar. Bona tarda –va afegir aquell home, al mateix temps que tancava la porta i jo em quedava palplantada i sense ser capaç de reaccionar de cap manera.

Instintivament vaig obrir la meva bossa i vaig agafar el meu portamonedes. Des de sempre hi portava una petita medalla escapulari de la Mare de Déu del Carme, que en una ocasió m’havia regalat l’Arantxa, en una de les seves demostracions de materialització d’objectes.

–Portala sempre al damunt. Et portarà sort i sempre tindràs un record meu –em va dir el dia que me la va regalar, amb un somrís i una mirada especial.

Juny del 2001