Kitabı oku: «El món d'ahir de Joan Estelrich»

Els primers anys de Joan Estelrich a Barcelona, (quasi) per ell mateix*

Manuel Jorba

Universitat Autònoma de Barcelona

Els nous dietaris

Quatre nous dietaris s’incorporen al Fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya. Havien estat al domicili familiar de Xavier Rotllant de Franch i Tina Estelrich i March, i darrerament al d’una de les seves filles, a Londres. Són escrits, el primer i el segon, en llibretes amb format de quartilla, com el ja publicat de l’any 1918;¹ el tercer, en fulls arrancats d’un bloc espiral de mida octaveta allargada, i, el quart, titulat «Diari de l’Horta», en fulls també arrancats d’un bloc de mida octaveta, i cobreixen les dates següents.

1.De l’1 de gener al 5 de maig de 1918.

2.Del 12 de novembre de 1918 al 18 juny de 1919. En aquesta data, l’autor indica que escriu a part el dietari corresponent al viatge a Portugal («Viatge a Portugal. Notes de viatge a part»). Continua el 7 de juliol de 1919 fins al 17 agost, i hi ha anotacions esparses del 2, 13, 21, 22 i 23 de novembre de 1919, del 15 de gener de 1920 i del 21 i del 24 de maig de 1920. El 2 de novembre de 1919 indicava que havia estat tres mesos sense escriure dietari i el 21 de maig de 1920 que n’havia estat cinc.

3.Del 31 d’agost al 21 d’octubre de 1939.

4.Del 14 al 30 de setembre de 1946; de l’1 al 10 de novembre del mateix 1946; del 20 de desembre de 1946 al 7 gener de 1947; del 28 de juliol al 4 d’agost de 1947; del 30 d’agost al 7 de setembre de 1947; del 16 al 24 d’octubre de 1947 i del 27 de desembre de 1947 al 4 de gener de 1948.

El dos primers nous dietaris, referència principal d’aquest article, juntament amb el publicat de 1918, que cobreix les dates intermèdies, del 6 de maig a l’11 de novembre, coincideixen en el temps amb els mítics dietaris de Josep Pla i de J. V. Foix i hi coincideixen també, si no en els resultats, en la intenció de donar testimoni del procés de formació i de l’accés a l’acció o a les accions professionals tot fent reflexió i confessió del propi caràcter, dels punts forts i dels febles que hi veu i tot donant testimoni interpretatiu del món en què es trobava immers. Havien de ser, raonablement, pedrera per a obres futures, més per a unes memòries, com ja he exposat en una altra ocasió,² que no, a diferència d’El quadern gris o del Diari de 1918, per esdevenir punt d’arrancada d’algun text dietarístic posterior sorgit de l’entramat del dietari primigeni.

A l’«Epíleg» de l’edició dels Dietaris, vaig indicar que el corresponent al que s’hi incloïa de 1918 tenia «referències als anys de formació escolar, sobretot a Maó, a lectures diverses (Kierkegaard, Leopardi, Nietzsche, Romain Rolland i molts altres) i a la primera relació amb Eugeni d’Ors», a la feina a l’editorial de Gustau Gili, a la precària situació econòmica i a la incompletable formació acadèmica.³ Tots aquests temes es troben complementàriament tractats en els altres dos quaderns retrobats, i se n’hi incorporen molts altres, per la natural successió dels esdeveniments socials i de les circumstàncies personals, i per la dels fenòmens socials i dels entorns immediats, i omplen més o menys satisfactòriament, des del nostre punt de vista, algunes de les llacunes allà mateix indicades, a què em referiré preferentment.⁴

El tercer dietari, el del 1939, és datat bàsicament a Madrid, on es veu obligat a estar-se per poder vetllar pels seus interessos politicoculturals a París, i per tenir a prop els interlocutors adients per gestionar l’indult o la commutació de la pena de mort del seu germà.⁵ Hi ha moltes referències a les gestions d’aquest afer, per bé que diu que en fa un dietari especial, que no s’ha conservat o no s’ha localitzat. Hi són de destacar les referències crítiques o reticents, pròpies o recollides d’altri, al militarisme, el clericalisme i la burocràcia, «les tres plagues d’Espanya», totes elles guanyadores de la guerra; a la mala gestió política dels vencedors, a la marxa de la segona guerra i al hitlerisme, a la «persecució de la llengua i l’esperit», a les seqüeles repressives sofertes pels signants del manifest dels mallorquins als catalans, el 1936, a la «reconstrucció catalana» en què el voldrien i es voldria implicar, a la feina per a Ufilms (Agustina de Aragón i altres projectes de films), als nous projectes editorials, a la possible destinació com a agregat cultural a París, i a la seva trajectòria personal i professional; un tema que vull destacar perquè és recurrent i lliga amb reflexions dels dietaris anteriors:

L’únic problema meu, potser, radica en trobar el mitjà de treure’m del damunt la peresa. Si bé aquesta peresa, prou me n’adono, és conseqüència de la nova i immensa decepció portada a la vora del més profund escepticisme. Ploro tot el que hauria pogut ésser i no sóc, tot el que podria fer encara i no podré fer. Tot un pla de vida i les seves realitzacions en marxa, esmicolat el 18 de juliol del 36; una destrucció fins a l’arrel de la fe, de l’entusiasme, de la idea i de la seva expressió. Recomençar, després, gairebé a les palpentes! I, novament, tres anys després, la guerra europea tira per terra el pla novell, de treball a Espanya, […] a Europa, llibres per a Amèrica. I la biblioteca, els papers, les lletres, tot el meu cabal, en perill de perdre’s al meu apartament de París. I jo, aquí, presoner atuït de l’afer del meu germà, que no puc deixar perquè la injustícia és massa atroç, massa enorme! Tota la vida he fet els possibles per a no tornar-me un personatge tràgic, ni dramàtic; he volgut somriure a tot i a tothom; encara ara dissimulo…Serenitat, serenitat m’aguantes. Però algun dia tanta paciència pot esclatar com un Vesubi! El que sé d’aquesta Espanya, de la seva societat, dels escalafonats és tan purulent i espantós que l’infern dantesc resulta, en comparació, un ramat de bones persones (13 setembre 1939).

El quart dietari, el que titula «Diari de l’Horta», es correspon amb les successives estades a la casa que va llogar a l’Horta de Pollença, la qual cosa el porta a parar atenció molt especialment en el paisatge pollencí, en el de Formentor i en el d’alguns altres indrets de l’illa, i en llur descripció, a manera d’exercici literari, més esporàdic als altres dietaris, però no insòlit, i relacionat a vegades amb sentiments o sensacions del moment.⁶ Són rellevants d’aquest exercici literari els apunts darrers del 1919, però poso com a mostra d’aquests primers dietaris els apunts consecutius, breus, dels dies 28 i 29 de març de 1918, significativament també datats a Mallorca, concretament a Montuïri:

L’hora més bella del dia és la que he passada allà a les vuit del vespre tot sol enmig del camp; la terra era tota en sombres; els arbres prenien formes de bruixes escabuixades; i –oh visió corprenedora i fantàstica!– la lluna eixia sangonenta darrere les suaus comes llunyanes. Era un paisatge leopardià. Un estrany sentiment religiós m’ha pres l’esperit i m’he posat a recitar en veu alta versos de Dante, de Carducci, de Verlaine, de Maragall i de n’Alcover. Arribava del poble el brogit i la música planyívola de la professó de dijous sant (28 març 1918).

Dia esplèndid de primavera […]. Malgrat ésser el divendres sant, tan sols no he anat al poble; ha estat una joia passetjar-me pel camp, hora foscant, mentres cantussejava trossos musicals de Beethoven, Grieg i cançons populars catalanes (29 març 1918).

Dades per a una autobiografia interior

De «quadern consolador» qualificava, a mitjan maig de 1918, el seu dietari,⁷ i a finals de 1919 d’instrument per al contrast «d’ambicions, projectes, desitjos, i camins per a realitzar-los» i per a la «revisió de necessitats momentànies o futures» (22 novembre 1919).

Encara molts anys després el veia com una ocasió «per entretenir-me jo mateix, per a fixar un estat d’ànim, per a servir el record futur…Tasca ben vana també».⁸ Són pròpies, doncs, d’un dietari, i sobretot dels anys de formació, les reflexions relatives a les ambicions personals i a la situació real de l’escriptor, als dubtes davant del futur personal, de les conviccions polítiques i religioses abandonades o vigents, dels estats d’ànim, dels referents intellectuals i, en relació directa amb això, davant dels principis guia adoptats que se li resisteixen i que influeixen els estats d’ànim, la capacitat d’escriure i expressar-se convenientment en qualsevol circumstància i per qualsevol mitjà, el context polític i les possibilitats d’actuar-hi, etc., i en l’etcètera reflexions relatives a la creació literària i a la literatura en general.

En conjunt, el dietari aporta una mena d’«autobiografia interior» i dóna un quadre de la situació personal de Joan Estelrich en el seu temps i el seu medi, i de les ambicions personals, tant les professionals com les sentimentals.

Al dietari de l’Horta, el 7 de gener de 1947, Joan Estelrich escriu:

Em trobo físicament molt bé, però tinc depressions atuïdores; necessito companyia amorosa i comprensiva. Em sento abandonat i sense afectes. No puc comptar per res amb la família. Sóc un orfe (7 gener 1947).

Trec a col·lació aquest apunt perquè casa encara amb els que el 1918 ens permeten ja d’aproximar-nos bé al perfil psicosomàtic o caracteriològic, si es pot dir així, i d’explicar-nos satisfactòriament algunes de les constants dels dietaris, tant pel que fa a la seva personalitat com a la seva activitat professional i a la que afecta persones i col·lectius diversos.

L’atribola una mena d’inseguretat personal, que li fa ambicionar trobar una base «filosòfica» de referència com a fonament ideològic i ètic:

Se’m fa cada dia més urgent la necessitat d’un principi al qual acomodar ma conducta; avui visc en un caos i cada cosa que pens, cada projecte que ideo, el deixo després pensant en la probable inutilitat de tot això. Tal volta fóra una solució, si no salvadora almenys orientadora, el pessimisme a lo Hartmann, emmotllat a mon temperament mediterrani com a camí per a arribar al major grau de felicitat (21 gener 1918).

El desig de trobar una «finalitat» vital deriva del neguit persistent de viure condicionat per una «confusió d’idees» que afecta el seu ideari, fins al punt que manifesta que, «llevat de qualques conviccions polítiques i morals» (17 gener 1918), no en té d’altres:

Avui en consciència jo no sabria dir el que sóc; només sabria dir lo que no sóc, lo que resoltament rebutjo: el catolicisme que es practica, el castellanisme social i patrioter, el romanticisme sentimental i qualque altra cosa: em cal bastir-me altres substitutius. Però ¿és que calen aqueixos altres substitutius? Sia el que sia, sento jo la necessitat o inclinació de buscar el meu jo, la meva personalitat. Veig que estic alliberat de totes mes idees i prejudicis d’adolescent; però em trobo ara desorientat i sense base. Penso en el pessimisme a lo Hartmann, que tal volta em suggeriria una solució; penso també en el pragmatisme de James com a fórmula –només com a fórmula…(30 gener 1918).

En un apunt del 14 de maig de 1919 es qualifica de «psicastènic», un terme no insòlit aquells temps,⁹ complementat o precisat al llarg dels dietaris amb referències a depressió, misogínia, obsessió, ansietat, fòbia, inconstància, indecisió, por i abúlia. I feia arrancar la problemàtica personal al punt i moment de la ruptura traumàtica amb els vel·leïtosos cercles polítics de Menorca, la tardor del 1914, després d’haver vist frustrades les il·lusions de poder anar a fer estudis superiors a Madrid i, amb això, d’haver perdut «l’esperança segura i apacible d’un esdevenidor ple de joia» (25 abril 1918), i d’haver-se hagut de refugiar, amb el futur insegur, a Alcúdia, a Mallorca:

Sóc un psicastènic…¿De quant temps em dura? 5 anys. Ara els fa; unes eleccions; i després temporada tristíssima, acerbíssima, a Alcúdia. Aquelles vistes al mar; aquelles excursions cap a l’Albufera, atravessant núvols de moscards, aquella anada a Inca amb ma mare per a ferme un trajo que em servís per a Madrid! Oh déus, oh déus! Tota la tragèdia dels meus divuit anys! D’allavors ençà, ¿què? Cinc anys. Vida, lluita, treball, diversió i sobretot preocupació íntima. Però, ¿què? ¿Sóc un geni? I…doncs!!? (14 maig 1919).

En un extens apunt del 25 d’abril de 1918, traçava, partint de les notes preses del Giacomo Leopardi (1913) de Paul Hazard, unes «vides paral·leles» en les quals hi ha preocupacions recurrents d’aquests primers anys del dietari. Per això remarcarà que, si tot el que Leopardi sap «ho ha hagut d’aprendre per ell mateix, en perill d’haver pres un mal camí», era més probable un mal camí semblant per a ell, que no havia disposat de tots els llibres moderns que hauria necessitat els anys de formació a Menorca. L’exercici de paral·lelisme responia al que havia escrit unes setmanes abans, just quan estava llegint l’obra de Paul Hazard:

Com em plau trobar, en les vides dels grans homes, fets, característiques molt semblants en els de la meva vida! És que els genis són els homes més humans, més amples i més fondos, més universals; els que tenen intensificades totes les facultats humanals (2 març 1918).

Hazard el portava a especular sobre les condicions de la genialitat, i a concloure que ésser un geni era «ésser superior als altres», i, per tant, que consisteix a «posseir facultats més desenrotllades i més actives que els altres; és viure més»; i, consegüentment, per situar-se en el camí del geni addueix la «vida múltiple» que el caracteritza, i considera que viu «més que la vulgaritat» perquè sent «més que la vulgaritat».

La necessitat de guanyar-se la vida i la consegüent dedicació a feines que no l’interessen (tema recurrent els primers anys) li limiten la possibilitat d’una acció professional més lliure, la de tenir una vida sentimental estable, per impossibilitat de formar una família, i li impedeixen disposar de temps per ampliar i consolidar la seva formació, perquè «les necessitats creades, reals o fictícies, ben reals» per a ell (22 novembre 1919), no li permeten de poder prescindir de cap part dels seus ingressos. Tanmateix, no hi havia només entrebancs econòmics en el camí de l’estabilitat sentimental i en el dels estudis necessaris o desitjats. La «gelosia», la dificultat de trobar «dona totalment amable» (que en la societat actual considera en general limitada intel·lectualment), que no sigui «tot lo més una concubina o una dona per als afers materials de la casa», feien que veiés «el casament com una nosa pels meus desitjos de fer» (9 gener i 4 abril 1918). Pel que fa a la decisió d’iniciar estudis superiors, sovint deixa testimoni de la inconstància, com aquest de quan deixava de treballar a l’editorial Gili:

He perduda la fe en quasi tot; últimament tenia ocupacions i ara, sense res que m’obligui a treballar, romanc descentrat. Cal carrera, canviar de vida. ¿On trobaria, no la força de voluntat, sinó la consciència que a cada moment em recordàs els deures envers mi, envers la meva glòria i la satisfacció dels que esperen en mi, i em privés de distreure’m en l’espectacle de la vida moguda i sense sentit? […]. Pens tot això verament agitat, emocionat, amb llàgrimes als ulls, amb les dents contretes, els ulls cansats de no dormir però febrosos, de dret escrivint. Amb mi mateix faig prometença de canviar la ruta, d’intensificar el meu estudi, d’acabar una carrera, d’aprendre les llengües que em manquen per al meu perfeccionament. ¿Què s’han fet de les antigues esperances de lluita i victòria? Tornem a la baralla de les idees i els caràcters. Cerquem l’eternal principi del viure, del pensar, del produir, de l’actuar […]. Vull liquidar la vida passada. Crear o assegurar amistat. Crear amor. Crear una finalitat pròpia. Oh Vita nuova, oh Vita nuova! (24 abril 1919).

Temia, d’altra banda, de caure en la temptació, pròpia dels escriptors que no porten «a dintre grans aspiracions», de publicar «una obra prematura» (15 març 1918). Aquesta reflexió és relacionable amb unes altres de referides a la dificultat de l’expressió escrita, que no són altra cosa que signe de maduresa i de consciència professional, i que no són gaire diferents de les que fan palesa l’angoixa de l’escriptor; de Josep Pla, per exemple, davant les tensions provocades per aquest «ofici amarg», per «una activitat diabòlica i sanguinària».¹⁰

Estic en una època en què trobo gran dificultat en l’expressió del pensament per escrit. Pensar i escriure de pressa a l’ensems me resulta molt laboriós. Altrament, en la conversa amical hi esmerço una riquesa, portentosa per a mi mateix, d’imatges i d’expressions clares, justes. Amb ço que durant una hora he anat dient sobre temes religiosos i socials a dos amics meus qui m’han acompanyat fins a casa, n’hi hauria per a fer uns articles més interessants que bona part de tota la meva obra literària (14 febrer 1918).

Tot amb tot, se sent orgullós dels treballs fets, «l’única raó d’ésser, l’única cosa que em dóna una finalitat, un objecte de viure!» (20 novembre 1918), i del procés de maduració com a escriptor:

Vaig nodrint-me d’ironia; vaig civilitzant-me; perd els entusiasmes romàntics i guanyo seny i mesura […]. Me trobo en tot (menys en vehemència, menys en facilitat d’escriure) superior al Joan Estelrich de fa un any, i no diguem del de fa dos anys (2 març 1918).

La implicació amb els medis professionals literaris i polítics mallorquins

Joan Estelrich manté el bon record i de Francesc Camps i Mercadal i de Francesc Hernández Sanz (amb qui manté contacte epistolar en benefici de l’estudi que Estelrich volia fer sobre Josep Miquel Guàrdia) i fa referència generalitzada negativa al medi polític de què abjurà. Remarcaré de passada que no és només als dietaris que Estelrich deixa constància de la vigència del seu interès per Menorca, com es veu en una carta a Joan Victory, del 5 de juny de 1919, en què, després de remarcar que no ha deixat mai d’interessar-se per la política de Menorca, li proposa que presentin Josep Maria Ruiz Manent com a candidat de la dreta per a la Diputació Balear en comptes de Villalonga Olivar:

Soy amigo del Sr. Villalonga; sé que por mí siente verdadera simpatía, pero esto no obsta para que yo opine que su elección sería un desacierto. Su carácter no es el más apropiado para ir a la Diputación; se necesita gente estudiosa o de espíritu reposado y sereno.

Yo me permito indicarle para el caso a mi amigo el joven abogado Ruiz y Manent. Es un chico de valía y de empuje. Goza de prestigio entre los elementos de derecha regionalista. Podría presentarse como candidato de derechas a seca, en calidad de independiente o con el título de maurista. El lo aceptaría gustoso, tal vez.¹¹

Pel que fa a Mallorca, remarca haver-hi iniciat una positiva «obra realista de catalanisme en sentit de renacionalització constructiva en tots els ordres» (1 febrer 1918), que resumiria a l’article encarregat per Rovira i Virgili per a l’Anuari de Catalunya:

[…] tots els meus amics hi són anomenats, però jo no hi sóc, i jo sóc qui ha impulsat, qui ha iniciat, qui ha fet, qui ha comentat àdhuc, els fets i els documents que en la crònica s’esmenten (3 febrer 1918).¹²

En tot cas, en una altra ocasió remarca la preocupació dels conservadors davant la progressió del «regionalisme mallorquí»:

En Josep Socias, cap dels conservadors […], en un discurs que pronuncià diumenge als compromissaris conservadors per a l’elecció de senadors parlà només del nostre regionalisme al·ludint especialment a unes frases meves de Mallorca, i al darrer manifest del Centre Regionalista. És clàssica aquí sa frase, referint-se al catalanisme, «las aguas turbias del Llobregat» (14 març 1918).

Per a La Vanguardia Balear (27 abril 1918), «el señor Estelrich quiso abandonar esta su tierra nativa, en busca de más amplios horizontes, y nos lo ha devuelto la obligación de prestar el servicio militar, a que está afecto». De Barcelona estant, i tot evocant el «mal dels insulars», l’enyorança, que «és molt complexa», Estelrich es planteja alguna vegada retornar a Mallorca, «abandonant-ho tot», però sap que allà, «condemnats a perpètua inèrcia», li «haguessin fet la vida impossible», i que s’hi «desesperaria, tant o més que aquí» (13 i 20 desembre 1918).

En l’àmbit més estricte de l’acció política mallorquina, considera Antoni Maura com un «supervivent», «espanyolitzat i endarrerit», que un altre moment «dins la política catalana hauria estat un home extraordinari» (12 gener 1918). Presenta Lluís Martí com un polític ambiciós, competidor seu al capdavall, en tant que pretenia ser reconegut com «l’únic regionalista mallorquí» davant Cambó i els seus correligionaris.

Lluís Martí és l’home que més té la culpa de que avui el regionalisme polític de Mallorca estigui a major altura. Enganyà en Prat i ha enganyat contínuament en Cambó dient-los que ell era l’únic regionalista mallorquí i que el nostre partit nacionalista havia d’ésser republicà. Ell, però, diu que som nosaltres, jo sobretot, els qui mantenim en un engany en Cambó; però tots ja ens hem temut de ses combinacions […] (5 març 1918).

Joan Alcover, que tractà sovint, seria el referent més destacat de Mallorca. El satisfeia que Joan Alcover l’invités a donar una conferència a l’Ajuntament de Palma sobre un tema literari, i que li suggerís de fer «una breu exposició de la vida i obres de Leopardi» (2-3-1918). O que li llegeixi els seus darrers poemes, com és el cas dels Poemes bíblics, entre els quals el «biblicomaurista» «El ginebró d’Elies», que li semblen «prosaics; no hi ha vertader lirisme, ni emoció; són artificials», i que són, per tant, una regressió, una mostra d’una evolució negativa:

Joan Alcover, el nostre primer líric, era primer un raïm sucós; esdevingué llavors una pansa; ara, d’ençà que fa interpretacions bíbliques, és una sarment dura i rígida (4 març 1918).

En l’ordre polític, i per a Cambó, segons confidències de Joan Sureda i Elvir Sans, Alcover «és una relíquia que només l’hem de treure els dies de professó gran»; Estelrich en seria l’alternativa perquè «té vertader talent polític», si no fos que «pateix una equivocació; fa catalanisme més tost que mallorquinisme» (22 març 1918).

Tractà més esporàdicament Miquel dels Sants Oliver, concretament amb motiu de la preparació si més no del volum tercer d’Hojas del sábado, el febrer de 1919. El dia 2 d’aquest mes, anotava, escandalitzat o sorprès, que Oliver «parla en castellà en família!».

Dels literats i polítics de Mallorca del seu entorn generacional, destaca el relleu reconegut a Gabriel Alomar, i fa referència amb regularitat, entre altres, a Rafel Ramis (amb qui manté la correspondència més abundosa), Guillem, Bartomeu i Miquel Fortesa, Llorenç Riber («aquest capellà sensual que espipella onsevulla (Mistral, D’Annunzio, Virgili», 29-4-1918), Josep i Joan Sureda, Elvir Sans, «president de la Joventut Lliberal i nacionalista convençut» (22 març 1918) i Bartomeu i Miquel Ferrà, amb el qual hi ha una soterrada rivalitat en la cerca d’ascendent sobre els coetanis:

En Miquel Ferrà és insuportable; amb rectitud d’intenció, sens dubte, vol imposar entre nosaltres el seu cacicatge de director artístic i espiritual. Ens hem aplegat per a tractar de fer una campanya contra l’absurd tallament de pinars, olivererars i xiprers que es fa a Mallorca; ara han estat tallats els xiprers del Calvari del meu poble, Felanitx; els meus paisans són una gent bàrbara zótica, vil. En la reunió, en Ferrà s’ha despenjat contra la Lliga, contra l’Ors, contra López-Picó, contra els literats joves de Catalunya, contra l’Institut, etc., etc. Hem discutit una mica, però molesten els gestes dictatorials d’en Ferrà; sempre farà rialles un capità general que comandi, per tot exèrcit, cinc soldats, indisciplinats, tot lo més (27 febrer 1918).

En el context de l’interès d’Estelrich per l’estudi de diversos aspectes del judaisme,¹³ és de destacar aquesta mostra de manifesta i irònica desafecció envers els xuetes:

He anat a passetjar per Bellver amb en Bartomeu Fortesa. L’he anat a buscar a casa d’una tia seva que feia festa (sant Josep); ma entrada en aquella casa ha estat com si amollessin un moix dins un galliner. Consternació de prompte; després s’han anat refent i pertot eixien xuetons, xuetonets, xuetes, xuetonetes; tots molt milocos i servils. En Tomeu, que té l’apariència de molta salut i pateix neurastènia, m’ha recitat algunes de ses poesies en broma; té una gran facultat: la d’agafar la part còmica i especial de la seva gent (10 març 1918).

A aquestes amistats i coneixences, cal afegir-hi les de persones laterals o molt al marge de l’acció política i la cultural públiques, especialment el matrimoni Antoni Pol i Caterina Escales, que van contribuir a la constant afició a la música de Joan Estelrich a través de les «vetllades íntimes» que organitzaven a Son Muntaner i en què es tocaven al piano «les peces predilectes de Beethoven, Rachmaninov, Schumann, Schubert i Mendelshon» (11 març 1918).

El grup de La Revista i l’entorn noucentista i culturalista

Són abundosos els apunts referits a les qualitats literàries o artístiques d’autors i obres concretes, alguns esbossos de retrats literaris i algunes reflexions més generals sobre tendències i moviments literaris d’actualitat, i del paper principal que, en el nacionalisme modern ha de tenir «l’estament dels literats i artistes», que són els que han de «donar una jerarquia a Catalunya»,¹⁴ d’acord amb el que exposava devers abril-maig 1920, no comptant ja amb Eugeni d’Ors:

Últimament, per causa d’un sorollós fracàs personalíssim, conseqüència fatal d’una morbosa incapacitat de col·laboració desinteressada en obres de cultura nacional, algú volia marcar antagonismes irreductibles entre la intel·ligència i la política, entre l’home d’esperit i l’home d’acció que treballen per Catalunya. ¿Qui, dels intel·lectuals catalans, no és polític, i qui, dels polítics del catalanisme, no és un intel·lectual, un puríssim home d’esperit, a voltes? Donada la transcendental representació del nacionalisme, que condensa a casa nostra tots els ideals de cultura de l’ànima, de civilització, d’estètica, de progrés social, la intervenció de l’artista i l’home de lletres en la lluita política ha estat acte supremament definidor, com si per aquest acte l’intel·lectual prengués posició, ferma i significada, davant la vida […].

Tractem, a la fi, d’assignar un rang, una jerarquia al nostre poble. A Itàlia i França, això fou obra de l’aristocràcia nobiliària; al països septentrionals, obra de professors; aquí, per mercè especial dels déus hel·lènics, sembla que haurà d’ésser obra de literats i artistes. Si no ho fessin talment, abandonarien Catalunya a la furor dels odis econòmics i a la migrada ideologia que departeix un poble, brutalment, en patrons i obrers.¹⁵

Cap al final de 1918, reconeixia que a Barcelona havia estat acollit «amb cordialitat» pels elements de La Veu de Catalunya, en què havia començat a col·laborar el 1916. Va col·laborar també de seguida a La Revista amb un primer article sobre «l’acció del nacionalisme a Mallorca» i tingué relació continuada molt especialment amb Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera, «el més càustic i penetrant i discret i altament irònic de tots els de La Revista» (23 febrer 1919). Tots tres signarien un «Informe de la ponència nomenada per la Comissió Editorial Pedagògica [de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana], a l’objecte d’estudiar la creació d’un organisme propulsor del llibre català» (14 desembre 1918). López-Picó era considerat un escriptor més limitat que no pas Folguera, perquè aquell «és poeta; no és, doncs, analitzador; és, conseqüentment, un crític literari detestable» (7 gener 1918); i encara el seu concepte de poesia ratllaria l’absurd en considerar-la gairebé una «normalitat fisiològica, ordinària i permanent: una mena de secreció –deia jo– com la suor de l’estiu i l’orí en tots temps» (29 març 1919). Per a Estelrich, «poesia és expressió (de sentiments o idees o fins conceptes superficials o pregons), però res més que expressió» (26 abril 1919), i per això, «els poetes que cerquen profunditat són ximples, curts de gambals». El Poema espars, que va llegir amb atenció i que troba massa influït per López-Picó («sou quasi tot d’En López-Picó; en la tècnica, sobretot»), pateix de «manca d’inspiració; massa cerebralisme», però és també l’obra d’un poeta «que posseeix l’art de fixar un frisson i donar un caràcter d’intensitat i d’eternitat a ço que ell sap efímer i superficial» (11 abril 1918), i que va ser objecte d’un comentari sincer enviat a l’autor i reproduït al dietari:

[…] l’home qui comença a llegir un llibre amb l’encarcarament espiritual del crític de professió no sent ni s’emociona, i jo, en tota poesia, no hi sé buscar els estils ni les escoles, ni res de tot això, sinó l’emoció estètica tan sols. L’estructura dels versos impecable; s’hi veu l’artífex; en tot el llibre només he trobat un vers desplaent. Sentiments: Serenitat: una serenitat que, per estones, s’acosta a la fredor. Solitud; una solitud leopardiana. Castedat; una castedat leopardiana també (vull dir –això no ho pos a la carta– castedat d’impotent)¹⁶ […]. Posseïu l’instant; vet aquí la vostra més excelsa característica. Ço fugitiu i divers esdevé, en vós, estàtic i infinit. La vostra sensibilitat és moderníssima; cerebralisme; tranquil·litat esfereïdora davant la Mort. Per damunt de tot, un to moral d’elegia pura […] (31 març 1918).

Poc després, en rebé una «llarga i afectuosa carta», en la qual «intenta explicar-me els versos que jo li deia que no entenia; en part, me’ls ha fet entendre» (13 abril 1918).

Dins i fora del cercle de La Revista, conegué i tractà molts altres escriptors i artistes, entre els quals Joan Arús, «ànima càndida, caràcter afectuós, físic feble, molt feble, gairebé tant com el d’En Riba, però sense l’animació d’esguard d’En Riba» (24 juliol 1918);¹⁷ de «temperament poètic, glosa i amplifica els temes senzills que tracta, escassa cultura, tracte immillorable, bondat» (25 juliol 1918).¹⁸ Carles Riba era, amb Josep Farran i Mayoral, una de «les persones de la Catalunya novella més ben farcits de cultura vasta i multiforme» (20 abril 1918), i, per això, capacitat per qualificar-lo d’«home insuficientment preparat» (3 agost 1918). Mai no hi arribà a haver entre ells una relació confiada i cordial més enllà del que era estrictament necessari en l’àmbit professional de la Fundació Bernat Metge, i cadascun d’ells es referí en privat a l’altre més aviat amb reticència i fredor.¹⁹

Miquel Poal i Aragall, que semblava destinat a substituir-lo a la secretaria de la Cambra del Llibre,²⁰ li dóna peu per fer un retrat agre del cenacle de La Revista, que reitera uns mesos després:

[Poal] té aquella cordialitat que manca als companys de La Revista; són mesquins i superficials aquesta gent; són audaciosos; parlen de l’estil d’unes obres sense entendre la llengua en què estan escrites; desconeixen els esperits més selectes de la literatura mundial però s’omplen la boca dels darrers joveníssims poetes italians o francesos. Quina estretor d’horitzons i quina petulància; tenen un cert aire de decadent de veritat; els entusiasma la freda aparatositat, la sensibilitat morbosa, el neocristianisme dels moderníssims autors francesos (16 febrer 1918).

Em trobo aquí entre els literats, especialment els de La Revista, Picó, Riba, etc., com en un terrèn desconegut, en un ambient impropi pel meu caràcter; i totes mes facultats hi semblen somortes o encongides; i no em considero capaç de fer res excel·lent, com si en poc temps hagués caigut en la impotència espiritual o intel·lectual, sense fe en cap cosa, sense estímuls, sense ambicions. La fredor i acidesa d’aqueixa gent és capaç de gelar el més xardorós entusiasme (23 juliol 1918).

Josep Maria de Sagarra li representava una certa dependència temàtica del passat modernista immediat –potser pensant en Víctor Català–, per tal com en El mal caçador, Rondalla d’esparvers i Dijous Sant «el fons és la mateixa cosa: una passió de faune exacerbat i groller» (25 abril 1919). Tanmateix, si Rondalla d’esparvers «com a obra teatral és molt deficient», Dijous Sant té «escenes a l’aiguafort, versos mascles, ben fets». Josep Millàs Raurell, que se li ha ofert per ser el seu «Eckermann», seria autor d’una poesia immadura:

Reflexions sobre el llibre d’en Millàs: esquelet que li falta carn; la flonjor, la suavitat, la dolçor d’una carn que cobreix l’ossatura; també la manca de domini del llenguatge propi per a l’expressió poètica; no hi ha artificiositat, ni sentit musical intern. Però fortitud molta. De sentiment –el que se’n diu sentiment– escàs (12 juny 1919).

Consolida la seva amistat amb Francesc Pujols, «aquest home ironista per excel·lència», amb qui tracta «sovint algun tema d’història de la filosofia, com també amb el pobre Cristòfol Domènech», que és «un exaltat, un vertader estrabul·lat» (26 gener 1919). L’any anterior deixava constància de la lectura de Concepte general de la ciència catalana, «que esperava amb impaciència» i que troba «interessantíssim» (21 juliol 1918), particularment, pel que explica uns mesos després, per les pàgines dedicades a Eugeni d’Ors:

L’Ors, en sa filosofia (prescindint de moltíssimes altres aspectes fecundíssims), serà infructuós a Catalunya. En Pujols, ben altrament, està orientat dins la tradició catalana i podrà reeixir.²¹

També Josep Pla, col·laborador més esporàdic de La Revista, és una coneixença admirativa d’aquests anys. Amb ell i altres contertulians discuteixen «tots els problemes de l’estètica, la moral i la política social i catalana» (26 abril 1919):

En Pla encara està ple de confusions (de la confusió en diem religió, nosaltres). No som valents fins que no hem arrencat de nosaltres la darrera fibra religiosa: Martí, Cambó, Pujols, etc. (3 maig 1919).

Alexandre de Riquer encarnaria l’estètica del passat immediat, antítesi de l’art predicat des de les plataformes noucentistes, perquè fa «cromos de Blanco y Negro, figures horribles; en els paisatges no hi ha sol, i si n’hi ha no vibra; tons grisos, impressió total detestable» (16 abril 1918). En coherència amb aquesta valoració, lamenta que al Palau de la Música, «ple de filisteus» durant un concert, no hi hagués el Samsó corresponent, perquè «la música i l’arquitectura haurien tingut un jorn de joia» (17 febrer 1918). Els noucentistes, tanmateix, limitadament si més no als escriptors, no haurien assimilat el «classicisme» que pretenien, i relaciona directament «noucentisme» i «esnobisme»:

Els nois que es diuen noucentistes (molts d’ells almenys) demanen classicisme, seny, límit; res més impur, ni foll, ni obscur, ni boirós que llurs obres. El classicisme som poquíssims qui el sentim; jo un dels poquíssims (20 febrer 1918).

Moltes vegades l’esnobisme d’aquests nois que es diuen noucentistes i volen ésser tan primmirats en el vestir, per exemple, no és més que una superficialitat daurada, que una manca de vera espiritualitat íntima (2 febrer 1918).

Esmentarà Josep M. Junoy, «l’eternal esnob» que «no veu que per a la nostra escola [mallorquina] de puritat i pulcritud, l’inimic no és precisament l’Ors, ni la Lliga com a entitat influenciadora d’una cultura, sinó precisament l’esnobisme inquiet, desorientat i sec dels joves postsimbolistes o futuristes com el mateix Junoy» (9 març 1918). Entre el mes de gener i el de març, s’havia ja referit a l’esnobisme, que vinculava d’alguna manera al Noucentisme, i, amb aquest motiu, a Foix (que alguna vegada, en el futur, es mostrarà «discret» però «encara insuportable»):

En Foix, el de l’aimant de tota novetat, no està exempt de talent, sent deler de gustar exquisideses, però és esnob de cap a peus; no hi ha serenitat a la seva ànima, ni gust depurat, ni sentiment estètic pregon. En Poal dóna l’efecte de l’home constantment excitat, pateix de segur d’alguna malaltia mental (7 gener 1918).

Cada dia m’empipa més l’insuportable esnobisme d’en Foix; aquest nois no discuteixen ni parlen; m’informen mutualment de noms d’autors joveníssims estrangers i títols de llibres. I amb això ja es creuen superiors a tothom. Al seu costat, l’Unamuno, o l’Ortega Gasset, o l’Alcover o en Carner són uns ignorants estúpids. Un dia faré un tro i ne’ls hi diré quatre de fresques! (7 febrer 1918).

Lo que me turba més dels esnobistes d’avui és la foscor de ses imatges i de son estil; jo vull escrits clars, transparents, que les idees es dibuixin tan clares com la silueta d’una estàtua dins la llum de les illes nostres. No és sensibilitat lo d’aqueixos poetes a l’hora; la més estranya sensibilitat és comprensible, sinó confusió conscient, que esdevé inconscient, hipersensibilitat, o cerebralisme malaltís (18 febrer 1918).

A Barcelona, freqüentava els concerts del Palau i dels Amics de la Música, en els quals pogué afegir als compositors ja coneguts d’altres com Rameau, Haydn, Chopin, Frank i Debussy, i hi fou testimoni de les primeres estrenes en públic de Robert Gerhard:

Estrena de les cançons d’en Gerhard; les millors no són les que més arriben al públic; aquest, sobtat i fred de tot d’una, ha reaccionat després. En Gerhard té emprament de músic i té serenitat, a vegades s’abandona al romanticisme, però, i recorda als lieder alemanys; sap fer ús també d’una joia simpàtica, ben de casta francesa. Es presenta ara amb gran virior; i malgrat son apassionament resta quasi clàssic (22 gener 1918).

La relació amb Josep Carner inclou temes i interessos literaris i professionals. El considera un poeta d’alta qualitat que «ha donat sonoritats novelles a la llengua catalana» (10 maig 1918), les «belles finors» de Bella terra, bella gent (9 novembre 1918) del qual, «entre els lírics mundial», Shelley el més semblant (4 març 1918). En canvi, Estelrich no donava «cap valor a prosa literària, com la d’en Carner, dedicada a glosar l’actualitat política» perquè «l’estil poètic no escau al realisme polític» (7 gener 1918). Abordaren també la relació de catalans i mallorquins, els quals, segons Carner, si no es feien «copartíceps en la glòria de la resurrecció d’un Estat novell, el català», s’haurien de resignar «a ésser uns provincians de l’Estat espanyol o castellà» (3 febrer 1918). També amb relació a Mallorca, Carner li parlava «de la fantasia» de fer-li dirigir un diari nacionalista promogut per Editorial Catalana (15 agost 1918).²² Fou un projecte real, exposat l’any següent, el de la creació d’una nova editorial, amb la participació directa de Rovira i Virgili, Bofill i Mates «i alguns altres»,²³ per a la qual Estelrich buscaria, al seu moment, la complicitat dels mallorquins Cristòfol Magraner i Guillem Colom:

Conversa llarga i important amb en Carner. M’ha exposat el projecte d’una societat d’escriptors catalans perquè li’n donés opinió i després un altre projecte de formació d’una casa editorial de potència, en la qual jo hi tindria part directiva. Això m’interessa moltíssim; només així veig la possibilitat de guanyar diners que em calen i atendre ensems a les meves aspiracions espirituals (27 març 1919).

S’hi referiria encara alguna vegada, malgrat que considera que Carner «no és gaire de fiar a causa del seu caràcter vel·leïtós», tot remarcant que l’editorial li fóra per a ell «una gran solució econòmica» (23 juliol 1919).

Primera relació amb Francesc Cambó i el seu entorn

Va ser Josep Carner qui, segurament l’any 1916, suggerí a Francesc Cambó de fer venir Joan Estelrich a Barcelona, però va ser Gustau Gili qui, ja passat l’estiu de 1917, el féu entrar a la seva empresa editorial i a la Cambra del Llibre,²⁴ li proporcionà els recursos per alliberar-lo del servei militar, que havia hagut d’anar a complir a Mallorca quan ja era a Barcelona, amb el fi d’estalviar-li el «tedio de las interminables horas del servicio militar» i de tornar-li a ell «el colaborador inteligente y dúctil al que me había ya acostumbrado».²⁵

La feina a l’editorial de Gustau Gili va ser la primera sortida professional estable, poc satisfactòria per les «brusquetats gilesques», per la feina mateixa («m’empipa llegir llibres que no m’interessen») i per la impossibilitat de compaginar-la amb activitats més atractives com la secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans, per a la qual havia estat proposat per Eugeni d’Ors.²⁶

L’atreia i l’interessava, des que Joan Estelrich en va tenir esment, la figura del Cambó orador polític,²⁷ i ja de Mallorca estant hi havia estat en relació per a la implantació de relacions estables amb els nuclis regionalistes i nacionalistes de l’illa.

El mes de març de 1917, Cambó li comunicava que preparava una expedició nombrosa i representativa «de gent de Catalunya i de València a Mallorca»», i que abans ell hi aniria «com a turista», per tal de preparar el terreny per a la creació d’«un moviment i una organització nacionalista a Mallorca». El calendari de les Corts no permeté que es fes ni viatge ni expedició. Poc després, el mes de juny, Cambó veia la utilitat que Estelrich passés un temps a Barcelona «per perfeccionar la tècnica política» i seguir-hi estudis, però com una activitat transitòria, perquè el situava, en un futur pròxim, a Mallorca:

Comprenc la utilitat personal que pot tenir per vostè una residència d’alguns anys a Barcelona i crec que això serà sens cap dany per al moviment nacionalista mallorquí, si vostè manté el contacte i si vostè torna després a Mallorca amb una tècnica política perfeccionada i una personalitat consagrada aquí.²⁸

I per això no creu convenient de fer-lo redactor de La Veu de Catalunya com a modus vivendi:

Me sembla que no és la redacció de La Veu allí a on millor pot trobar-se solució al seu problema econòmic. Crec que vostè pot ser col·laborador, però no pot ni deu ser redactor. ¿No li sembla que podria anar-li millor i ser-li de més profit tenir encarregada la secretaria de les nostres relacions amb els altres moviments regionalistes i nacionalistes d’Espanya?

Estelrich era d’entrada reticent amb la Lliga perquè no la veia com a partit modern amb possibilitats d’àmplia implantació, en part per l’orientació excessivament conservadora del programa social i el cultural, segons que es desprèn del programa de treball concebut després d’una conversa amb Joan Crexells, en el qual contemplava

la publicació d’una sèrie d’assatjos fonamentals fent revisió dels valors del catalanisme després de la Guerra, contra el capitalisme de la Lliga, contra l’aplicació estreta d’alguns principis pràctics d’en Prat, contra l’organització de la cultura feta per l’Ors, contra la pobresa de l’ideal de cultura (amb això tenc dubtes i potser sóc injust) que oposem a Espanya, contra el descuit (no d’en Cambó; aquest patí de manca de tacte) d’un sentit internacional i un programa d’expansió i orientació colonial per al futur (18 abril 1919).

Uns dies abans, tot fent referència a un projecte de manifest fabianista de Manuel Raventós, «en el fons contra la Lliga», considerava que la situació del partit «no era désirable ni recomanable»:

Manquen, però, els homes que puguin marcar i realitzar una derivació del nacionalisme català. Partir les forces nacionalistes fóra un suïcidi. Tal volta d’aquí a dos o tres anys podrem començar a fer obres de crítica i de reorientació eficient (6 abril 1919).

Simultàniament, era convidat a participar en l’alternativa a la Lliga imaginada per Joan Ors, cosí germà d’Eugeni d’Ors,²⁹ que li proposava entrar «en la comunitat d’intel·lectuals que formin les bases d’un partit polític que pugui salvar el catalanisme de les mans de la Lliga» (17 abril 1919). Uns mesos més tard, el 9 d’octubre, Joan Ors li puntualitzava per carta «que no és pas de cap acció partidista que jo us havia parlat». Estelrich, coherent amb l’estratègia de no prendre posició en política catalana «mentre sigui tan indecisa la situació de la Lliga» (17 gener 1919), manifestaria que

és convenient formar una pinya d’homes de lletres, dotats d’esperit polític, per quan calgui rellevar els leaders actuals. Jo per ara no puc donar la meva adhesió a cap campanya sorollosa; però sí, gustós, volonter, col·laboraré en una revista» (19 maig 1919).

Pocs dies abans, però, havia iniciat els contactes definitius amb l’entorn polític de Cambó, i amb Cambó mateix, que el portarien, abandonat el lloc de treball de la casa Gili, a incorporar-se a l’entramat institucional i empresarial cambonià. Tanmateix, no va ser immediata aquesta incorporació, perquè no el convencia entomar un paper que si més no d’entrada hauria hagut de ser molt subaltern i d’escassa projecció:

Visita a Cambó i Duran i Ventosa. Resum: el que em proposen no em convé; confeccionar materialment un diari no m’interessa; confeccionar-lo espiritualment, sí. No trobaran una persona intel·ligent que els faci ambdues coses. Jo m’ofereixo per la segona i per a una altra feina en l’Editorial Catalana, de conformitat amb les meves disposicions i coneixements. M’he oblidat de di’ls-hi que podria –i m’agradaria moltíssim– organitzar una oficina d’expansió i propaganda catalana a l’estranger. No trigaré gaire a fe’ls-hi aqueixa proposta (7 maig 1919).

Dos mesos després els feia la proposta de crear Expansió Catalana,³⁰ orientada a l’estranger, comptant amb els catalans residents, que el tindria ocupat preferentment, si més no fins al moment que haurà de destinar temps, entre 1921 i 1923, a la planificació i arrancada de la Fundació Bernat Metge: el dia 5 de juliol, en proposar-li, Francesc Cambó, treballar en una revista a editar a París, Estelrich li suggereix la «creació d’una oficina de propaganda a l’estranger», a la qual dedicaria la meitat de la jornada laboral; l’altra meitat seria esmerçada en la subdirecció de La Veu de Catalunya; el dia 21, però, Cambó li comunica, a través de Joan Pérez-Jorba, la decisió, que Puig i Cadafalch també abonava, que es dediqués a «centralitzar a Barcelona la propaganda catalanista a l’estranger»:

Conferència llarga amb en Ventosa. Encisat dels projectes d’oficines de relacions exteriors. En Vehils se n’emporta a Madrid un extracte. Després, en Pérez-Jorba i l’Ors han conversat. L’Ors el vol captar i l’ha convidat a un dinar, on assistirà en Maseras, per a tractar-ne. Sembla que l’Ors pensava amb una revista semblant, sense tanta extensió i empenta, i en Maseras en unes oficines de finalitat també semblant a les meves (7 agost 1919).

L’endemà, la nova institució tenia assignat un pressupost i Estelrich deixa constància que està posant per escrit el seu «projecte d’oficines de relacions estrangeres», i, uns mesos després, que «les Oficines d’Expansió marxen normalment, sense cap acció extraordinària encara, però creant-me infinites amistats estrangeres» (15 gener 1920). Mentrestant, i abans i després de la publicació de l’opuscle més amunt esmentat,³¹ desplegava una gran activitat epistolar de presa de contacte amb personalitats diverses i de captació de col·laboradors, amb la finalitat primera de tenir informació de la possible recepció de la iniciativa entre la colònia catalana, la classe política del país i els mitjans de comunicació per tal de construir una xarxa d’institucions i de persones per a la vindicació i difusió del catalanisme cultural i polític. La carta enviada a Ramon Vinyes, a Barranquilla, a Colòmbia, el 5 de desembre de 1919, és una mostra representativa de les intencions i de l’estratègia:

[…] Assabentats de l’existència en aquesta república d’un entusiasta nucli de catalans, i desitjosos de portarlos-hi sovint noves que els apropin de nostra aimada Pàtria, us preguem vulgueu posar-vos en comunicació amb ells; per tal de servir de nexe entre Catalunya i els catalans per al món dispersos és estat creada Expansió Catalana.

Voldríem, doncs, que ens facilitéssiu el nom, adreça i posició de tots els catalans residint en aquesta república. Actualment en nostres arxius sols hi tenim vostra adreça i la dels senyors Pere Blanch de Remolino i Josep Bohigas de Medellín; us preguem també la resposta al present qüestionari:

¿Existeix a Colòmbia qualque Centre de caràcter catalanesc?

¿Els polítics de Colòmbia simpatitzen amb les aspiracions de Catalunya? En aquest cas, quins són els de més relleu i que més han esplaiat aquests sentiments de simpatia?

¿La premsa de Colòmbia ha parlat qualque volta de les aspiracions de Catalunya?

¿Podríeu enviar quelcom de lo que s’hagi publicat o vagi publicant-se en aquest sentit?

Ens permetem recomanar-li la constitució d’una Delegació de la Protectora de l’Ensenyança Catalana; Estatuts, Memòries i propostes li seran enviats properament, i també l’aconseguir l’acceptació de la constitució de la Delegació que vostès proposin; com veurà, és una xarxa de catalanitat que va teixint-se arreu del món i que per no pertànyer a cap partit polític aplega innumerables simpaties i adhesions […].³²

*Aquest estudi s’inscriu en el Projecte FFI2011-25051, «Escriptors Catalans de la República», finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència.

1.Joan Estelrich, Dietaris, edició a cura de Manuel Jorba, Barcelona, Quaderns Crema, 2012, pp. 15-134.

2.Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries: el fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya», a Maties Garcias Salvà et al., Actes de les Jornades d’Estudi sobre Joan Estelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, pp. 155-183.

3.Manuel Jorba, «Epíleg. Avatars dels dietaris i contingut», a J. Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 568. Per a les lectures de Joan Estelrich, veg. Sílvia Coll-Vinent, «Lectures europees als dietaris (1918-1920)», L’Espill, 47 (2014), pp. 95-100, i dins aquest mateix volum.

4.Entre altres coses, aquests dietaris permeten també precisar la identificació d’algunes de les persones esmentades als dietaris ja publicats: és el cas, entre d’altres, de l’Agneta esmentada el 10 d’agost i el 23 de setembre de 1918, als Dietaris editats, i els dies 1 i 6 de gener de 1918 dels nous, i més de passada alguns dies més, que no és la seva futura muller, Anna March i Olasso, sinó una Agneta Canut, anomenada Anita (o Aniteta) familiarment, com ho era, Anita, Anna March, que no li seria presentada, com a «gentilíssima pianista», i justament amb el nom d’Anita, fins el 27 de març de 1919, i que és esmentada com a Agneta el 2 de novembre, a propòsit d’un concert de piano dedicat a Chopin. Es casarien el juliol de 1921.

5.Josep Massot i Muntaner, «Joan Estelrich, entre la col·laboració i el desencís», a Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, pp. 75-87.

6.Aquest dietari de l’Horta de Pollença deu haver-se d’identificar amb l’esmentat el 10 de novembre de 1949, o amb el que el degué seguir (el que ha estat ara rescatat acaba prop de dos anys abans), el gener de 1948: «La represa dels sentits m’és palesa a partir de 1945 i de les estades a l’Horta pollencina. Totes les coses tornaven a parlar-me directament…Un raig de llum, un crit d’ocell, un bri d’herba, una floreta silvestre…(¿Per què, Déu meu, a casa m’han fet fonedís el quadern de les meves anotacions? Hi ha aquí un irritant misteri que no he pogut aclarir)» (Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 470).

7.Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries…», op. cit., p. 158.

8.Andreu Manresa, «Inèdits i perduts. L’obra embastada o projectada que Joan Estelrich no pogué publicar», a Jaume Pomar (coord.), Miscel·lània Joan Estelrich, Palma de Mallorca, El Tall editorial, 1997, p. 261 (anotació del 23 octubre 1950).

9.Nadejda Mandelstam, Contra tota esperança. Memòries, Barcelona, Quaderns Crema, 2012, p. 208.

10.Xavier Pla, Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Barcelona, Quaderns Crema, 1997, p. 397; veg. Manuel Jorba, «Eugeni d’Ors als primers dietaris de Joan Estelrich (1918-1920)», L’Espill, núm. 47 (tardor 2014), p. 84.

11.Biblioteca de Catalunya (BC). Fons Joan Estelrich (FJE), (Correspondència, I).

12.Joan Estelrich, «Mallorca», Anuari de Catalunya […] 1917. Dirigit per A. Rovira i Virgili, Barcelona, Editorial Mentora, 1918, pp. 201-213. L’article és datat el gener de 1918, però l’Anuari aparegué a finals d’any, segons una anotació del dietari: «Ha sortit a la fi l’Anuari de Catalunya en el qual hi ha un llarg article meu» (31 desembre 1918 i 1 i 2 de gener de 1919).

13.Francesc Riera i Montserrat, «Tres cartes de Joan Estelrich a Bartomeu Forteza», a Jaume Pomar, Miscel·lània Joan Estelrich, pp. 215-221, i Antoni Pizà, «“Gent de forca i de presó”. Jueus i xuetes als Dietaris de Joan Estelrich», L’Avenç, 405 (octubre 2014), pp. 58-61.

14.Carta de 20 de maig de 1920 a Plàcid Vidal (BC, FJE, Correspondència, I).

15.Joan Estelrich, Per la valoració internacional de Catalunya, Barcelona, Editorial Catalana, 1920, pp. 29-30. Era el text d’una conferència feta a Valls el 14 de març de 1920, «sobre la propaganda de Catalunya a l’estranger i manera de realitzar-la dins els nuclis intel·lectuals, [que], modèstia a part, me sembla que podrà ésser profitosa als catalans d’Amèrica en llur actuació» (carta del 13 de març de 1920 a Joan Ventosa i Calvell; BC, FJE, Correspondència, I).

16.«Diu en Folguera: sóc cast perquè sóc orgullós. Més just seria: sóc cast perquè sóc impotent» (16 abril 1918).

17.Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 70.

18.Id., p. 71.

19.Per a Estelrich, Riba era un «demonió», la presència o el record del qual l’«angunia i desespera» i el torna «covard i pessimista» (17 setembre 1918) (id., pp. 78 i 103); és «l’homúnculus» (29 novembre 1918), que intrigaria «contra mi prop d’En Cambó» (5 juny 1936) i que «s’ha aprofitat de la situació per a actuar com a director de la Bernat Metge i continuar desacreditant-me» (19 octubre 1936) (id., pp. 164 i 331). Riba «explica que Estelrich és buit, té personalitat però poca; vivia maritalment amb Paulina Pi de la Serra, a París; i a Tànger dirigeix España subvencionat per l’Estat» (Glòria Soler (ed.). Diari d’un funàmbul. Les llibretes d’Alexandre Cirici Pellicer, Barcelona, Editorial Comanegra, 2014, p. 210; apunt de «dilluns, 15 setembre 1952»).

20.A proposta d’Estelrich mateix a Gustau Gili (16 febrer 1918). En una carta del 7 de març de 1918, Poal informa Estelrich de les gestions fetes davant Gustau Gili i de la resolució d’encomanar la secretaria a Eladi Homs (BC, FJE, Correspondència, I).

21.Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 129; veg. també p. 68.

22.Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 85.

23.Estelrich volgué implicar-lo en la Fundació Bernat Metge i, en carta del 29 de març de 1922, li proposava traduir obra de Properci, Fedre, Persi, Juvenal o Marcial. No arribà a traduir cap autor, malgrat que s’havia decantat pel darrer, perquè, en carta de 8 de juny, Estelrich li pregunta: «I el Marcial?». Carner preveia acabar el primer volum el mes de febrer de 1923, segons carta de 17 de desembre; el 20 de juny de 1923 li confessava que «els treballs» que passa «amb la traducció de Marcial són grans»; més endavant li comunica que es proposa de fer-li les primeres trameses el gener de 1924; la darrera referència que em consta és de setembre de 1924: «Tinc molt avançat el 1r volum del Marcial» (Josep Carner, Epistolari, vol. 6. A cura d’Albert Manent i Jaume Medina, Barcelona, Curial, 2009, p. 1).

24.Jorba, «Eugeni d’Ors…», op. cit., p. 86.

25.Carta de Gustau Gili a Joan Estelrich, de 12 abril 1918 (BC, FJE, Correspondència, I).

26.Jorba, «Eugeni d’Ors…», op. cit., pp. 86-87.

27.«Cada vegada que escolt un parlament d’en Cambó millor em sembla. És l’únic dels oradors polítics que conec que parla, sense retòrica, el llenguatge de la realitat. Avui ha feta gala de justesa i subtilitat en els conceptes. El mal que tenen oradors com en Cambó, que parlen de problemes vivents i de llurs solucions, és que només convencen a les seleccions; el poble, altrament –cas Lerroux– no vol realitats, no vol crueses, sinó que prefereix teories i exaltacions retòriques. La diversa posició d’ambdós homes depèn de la diversitat de sos temperaments.» (16 gener 1918). Veg., també, Estelrich Dietaris, p. 29 (entrada del 23 maig 1918).

28.Carta de Francesc Cambó a Joan Estelrich de 23 juny 1917 (BC, FJE, Correspondència, I).

29.Jordi Serramià Cendra, «Les biblioteques parlamentàries. La Biblioteca del Parlament de Catalunya: 1932-1939», Item, 22 (1998), pp. 46-73.

30.Montserrat Corretger, «El funcionament d’Expansió Catalana (1919-1928) contra la Dictadura», a Escriptors, periodistes i crítics. El combat per la novel·la (1924-1936), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pp. 99-125, i Giovanni C. Cattini, «Joan Estelrich i l’Expansió Catalana. La traducció de Prat de la Riba i Cambó en la Itàlia feixista», Cercles. Revista d’Història Cultural, 12 (gener 2009), pp. 75-89.

31.Veg. la nota 15.

32.BC, FJE (Correspondència, I).