Kitabı oku: «Figura d'assaig», sayfa 8

PROBLEMES CATALANS: EUGENI D’ORS
LA DESERCIÓ D’EUGENI D’ORS (1960)

Entre el petit grup d’amics i de coneguts que s’arrisquen a llegir de tant en tant els meus papers, tinc una certa fama d’allò que en diríem «orsià». Els sembla que aquesta consideració la monopolitzo gairebé en exclusiva, dins del nostre ambient cultural. Potser fins i tot el fet d’haver vingut aquesta nit a parlar-vos¹¹ d’Eugeni d’Ors, precisament jo, no té sinó aqueixa justificació… Bé: de coses molt pitjors podrien acusar-me. Al capdavall, a hores d’ara, ser «orsià» fora només un modestíssim pecat d’anacronisme, una tendra manera de passar l’estona sense pena ni glòria. Amb tot, sempre serà convenient puntualitzar, abans d’entrar en matèria, en quin malentès es basa el meu suposat orsianisme.

Si faig memòria, però, de tot el que porto escrit i publicat d’ençà que tinc ús de raó, trobo que no donaria més d’una vintena de pàgines de format corrent l’espai que hauré dedicat, per un motiu o altre, a l’obra i a la figura de l’Ors. Com a volum, haureu de reconèixer que vint o trenta pàgines, redactades a més en oportunitat de recensió de llibres o de nota vagament necrològica, no són senyal d’una particular immoderació, si teniu en compte que se m’atribueix l’ofici de crític literari i que Xènius és un objecte francament interessant, o almenys indefugible, per a un català que es decideixi per aquella activitat.

D’altra banda, puc assegurar que les meves ràpides excursions al tema D’Ors no han tingut mai un to depravadament panegíric. Per exemple, mai no he dit allò que, fa uns quants mesos, em penjava Jordi Maluquer, des de les planes d’El Ciervo, i que venia a ser, poc més o menys, que un escriptor català no pot caminar pel carrer ni fer de bon pare de família si no duu permanentment a la butxaca les obres completes d’Eugeni d’Ors.

Tinc un alt respecte per Xènius; i encara confessaré que no puc evitar una lleugera emoció quan hi penso, perquè en uns quaderns del Glosari, quan ja tenia jo vint-i-tants anys, vaig aprendre a llegir en català. Ara: d’aquí no passo.

Però, si bé es mira, no deixa de ser curiós, i simptomàtic, que per tan poca cosa —el respecte i la vintena de pàgines oferts a Xènius— un ciutadà d’aquest país pugui merèixer, avui, el qualificatiu d’«orsià» com si fos un grau acadèmic. Això, en efecte, dona la mesura del clima anti-Ors que domina el nostre petit món intel·lectual.

No negaré que, en part, no sigui justificada la mescla de ressentiment i de displicència amb què, en alguns medis cronològicament ben determinats de la gent de lletres catalana, és recordat el nom de Glosador. El trist episodi que produí la mort de Xènius i el naixement d’Eugenio d’Ors no podia tenir, als ulls d’un observador serè i dotat d’un mínim de sentit ètic, no podia tenir, dic, sinó l’aparença d’una traïció deplorable.

Un dia, induït per unes circumstàncies difícils d’adjectivar, l’Ors abandonava la llengua i la cultura de Catalunya, a les quals s’havia lliurat durant quinze anys amb una dedicació exemplar, i s’incorporava a la llengua i a la cultura castellanes.

Entre nosaltres, ja ho sabeu, la cultura té un sentit militant, perquè, en definitiva, per a ella intentem salvar la llengua d’un tràgic destí dialectal, i perquè sabem que, en tant que col·lectivitat, serem allò que serà la nostra llengua. Aquesta idea era confusa, però fecundament innervadora, en els poetes bonjans, barbuts i sagristanescos de la Renaixença; aquesta idea és, justament, una de les que, de manera lúcida i desimbolta, inculcà Eugeni d’Ors en els seus lectors dels dos primers decennis del segle XX. Doncs bé: ell mateix, el Xènius que predicava la cultura com una redempció del nacionalisme —i després en tornarem a parlar—, el Xènius que pretenia fundar una Catalunya nova a base d’exalçar la llengua al pla estricte de les valoracions universals, una Catalunya que al·legués no exigències cantonals i particularistes sinó títols de dret guanyats en el camp de les categories més altes, ell, Eugeni d’Ors, desertava del seu lloc de combat.

No podem demanar que li ho perdonessin aquells qui el seguien de prop, deixebles i admiradors. Era lògic que la seva fuga ignominiosa despertés una rancúnia difusa, una incomoditat violenta, un sentiment de defraudació ben viu, en la Catalunya lectora d’aquell moment.

Tanmateix, la perduració d’aquest estat d’esperit antiorsià als quaranta anys dels esdeveniments que el provocaren, resulta ser un fenomen probablement malaltís, o si més no, artificial. Fora malaltís, és clar, si fos inconscient. Però m’inclino a creure que no es tracta d’això. O no es tracta solament d’això. Es podria demostrar que hi ha hagut una maquiavèl·lica campanya de silenciació de la transcendència de Xènius, sostinguda pels homes de les generacions intermèdies entre ell i nosaltres.

Després d’una etapa de virulentes i deprecatòries al·lusions al D’Ors trànsfuga, els escriptors que el succeïren en l’atenció del públic català han procurat oblidar que a Catalunya hi hagué Xènius i han procurat fer-nos-ho oblidar.

Una vegada, no sé si per candor o per malícia, Miquel Arimany va fer al senyor Estelrich una pregunta que vulnerava aquella taciturna circumspecció. Sembla que el senyor Estelrich li va contestar amb un vers lapidari del Dant, convenientment deformat perquè el calembour fos possible i reditici:

Non ragioniam di l’Ors, ma guarda e passa…

L’epigrama és enginyós, no cal dir-ho: tota una il·lustre facècia d’humanista. El senyor Estelrich, que al cel sia, podia permetre’s aquests luxes. Però la veritat és que la gent de la meva edat, i sobretot la més jove, ja no és capaç de sentir amb gaire espontaneïtat aqueixa reticència permanent envers Xènius. Ni tan sols no ens immutem massa en pensar en la seva defecció. El temps no dissimularà el caire facinerós de les accions, però sí que n’atenua la força excitant.

No diré que avui podem experimentar davant l’episodi de D’Ors la mateixa indiferència que experimentem davant la historieta del bisbe Oppas i el comte Julià, o davant qualsevol altre melodrama antic i primari, construït amb bons i dolents: de tota manera, no arriba a commoure’ns en la mesura que commogué els nostres respectables papàs. I es comprèn: ells van veure en la desaparició de Xènius un incident catastròfic, i nosaltres hem comprovat que no n’hi havia per a tant; ells vivien en uns temps bastant nets i correctes, mentre que nosaltres hem assistit a la repetició assídua de les traïcions lingüístiques, més o menys declarades, i, ai, las!, protagonitzades sovint per alguns expuritans antiorsians. Vull dir, en fi, que la nostra actitud respecte al cas Ors ha de ser, per necessitat, més objectiva i més escèptica que la dels nostres predecessors.

Sens dubte, ha arribat ja el moment de rescatar Xènius de l’ostracisme insidiós en què se l’havia retingut fins ara. El mal és, però, que això no pot intentar-se sense fer una revisió prèvia del que s’anomena «cas Ors», és a dir, del vidriós embolic anecdòtic que va determinar la deserció del Pantarca.

El cas Ors i el cas Verdaguer han estat els dos grans escàndols de la literatura catalana moderna, o millor: de la societat —entengui’s: política— catalana moderna. Dos escàndols: o dos «errors», com diu Josep Pla. Del cas Verdaguer, se n’ha parlat força: una severa pila de llibres, i una infinita, dispersa quantitat d’articles de diari i de revista, sense comptar-hi les murmuracions verbals contemporànies, formen un bon repertori d’informació i de polèmica que, si en última instància no aclareix res, almenys revela la voluntat d’aclarir-ho tot. En canvi, la més absoluta discreció envolta el cas Ors. Potser se’n feren molts comentaris a cau d’orella, en les tertúlies i en les ante-sales de la Catalunya de la Mancomunitat. L’afer, però, no tingué una projecció pública, o publicitària, de gran abast, i tot allò que se’n digué per escrit no va passar d’una mera i boirosa mitja dotzena d’insinuacions lamentables. Certament, el cas Verdaguer era tot un drama, i el cas Ors es quedava en pura comèdia: això explica que l’apassionament, en el primer, fos més agut i personalitzador, i en el segon, més abstracte i formulari.

Tot comptat i debutat, sembla que la qüestió se centrava en un petit problema burocràtic. El senyor Eugeni d’Ors era un funcionari de la Mancomunitat, i la Mancomunitat volgué enjudiciar la seva gestió com a tal funcionari en termes d’eixuta justícia reglamentària. D’Ors fou destituït del seu càrrec: diuen que esmerçava els diners assignats al seu departament en la compra de cortinetes fines i de bibelots per a adornar els despatxos; diuen que arribà a declarar festiu el dia del seu sant, en les oficines que d’ell depenien. Xènius, ofès per la ingerència dels diputats, considerà que allò era un atemptat contra els drets sacrosants de la cultura, que ell creia personificar, i per venjar-se de la decisió dels polítics, optà per escriure en castellà. Això és, segons conten, el cas Ors. Un espectador desapassionat hauria de definir-lo com una peripècia grotesca. Ni més ni menys.

Naturalment, resultaria molt senzill liquidar la qüestió fent-la gravitar, només, sobre la part de culpa que pertocava a Xènius. Aquesta és, de fet, l’única faceta que ens n’han mostrat. D’Ors trencava la seva lleialtat a la llengua i al país, i, des del nostre punt de vista, des d’un punt de vista nacional, no hi ha raó humana que cohonesti la seva determinació. La conclusió és irrebatible, i convé tenir-la sempre present. Però si ella sola bastava per tranquil·litzar la consciència dels contemporanis d’aquell incident, nosaltres, avui, podem no trobar-la prou satisfactòria.

La nostra condició de «posteritat» ens dona uns privilegis més subtils i més vastos. Nosaltres ja ens mirem el cas Ors sota espècie d’història, i la història és un judici. Jutjar és, exactament, dilucidar la part de responsabilitat que correspon a cadascú en la promoció d’un fet. I no ens hem pas d’enganyar: el cas Ors no queda circumscrit a l’acte lliure i íntim en què un bon senyor, l’escriptor que signava Xènius, canvia d’idioma i de pàtria. Això, al cap i a la fi, no seria sinó una petita anècdota, material de confessionari polític, si n’hi hagués.

El cas Ors és alguna cosa més: té una dimensió col·lectiva, i per ella ens pertany un dret de fiscalització a posteriori, i sense sortir-nos del pla de la història. Tota la responsabilitat, doncs, és de l’Ors? Els fets van ser així, ja ho sabem: no podien haver estat d’una altra manera? Aquests interrogants, perdoneu-me, no són una mera clausura d’estil. Perquè, a tenor dels interessos suprems del país, convenia que els fets haguessin estat d’una altra manera. Hi havia algú que estava obligat a procurar que els fets fossin d’una altra manera. Diguem-ho sense pal·liatius: el cas Ors era, en últim terme, un afer polític. I eren els polítics del moment els qui haurien d’haver-li donat una solució «política», en el sentit més elemental del mot. Una solució política vol dir, simplement, una solució beneficiosa per al país. ¿Ho fou, la que arbitraren els homes de la Mancomunitat? Pensem-hi: a conseqüència de la seva decisió, la Mancomunitat s’alliberava potser d’un mal funcionari, però la literatura catalana perdia un gran escriptor. No sembla massa convincent el balanç final.

És probable que, en una recapitulació superficial, tot això que acabo de dir prengui l’aire d’un vertader sofisma, impropi fins i tot de l’advocat rural que jo soc. Però no volguéssiu oblidar que ací intentem judicar conductes concretes d’uns homes concrets, i no principis elevats ni aparences legalistes. Es tracta, insisteixo, d’un incident polític. I en ell, eren els polítics els obligats a resoldre’l amb eficàcia.

D’Ors era un home d’una vanitat monstruosa: això era una dada del problema que tothom coneixia. Els polítics no van voler comptar-hi. Es revelaven, doncs, com a mals polítics. Un polític és oportunista o no és polític. Josep Pla, parlant de tot això, en els seus Homenots, confirma aquestes apreciacions. Ell arriba a insinuar que, sota l’ègida del Prat de la Riba, el cas Ors hauria estat impossible. Probablement. En primer lloc, perquè Prat posseïa una visió política molt més aguda que els seus successors; després, perquè ell sabia el que valia Xènius i com calia aprofitar-lo.

Un esperit escrupolós hi podria objectar que si l’Ors funcionari havia pecat contra els sants reglaments de la casa, la Mancomunitat estava en el deure d’expulsar-lo de les seves funcions: per molt Ors que fos l’Ors, una excepció al seu favor hauria significat un precedent miserable dins la disciplina de la institució.

Sí, no en dubto pas. Però, hi torno, trobar solucions a aquests problemes és l’ofici del polític: solucions integradores. D’altra banda, no sé si la tradició administrativa indígena era tan extremadament pulcra que no permetés, en aquell instant, una condescendència més, irònica i benvolent. ¿O no serà que hi havia la intenció decidida de ser implacable precisament amb l’Ors? Potser no se sabrà mai tot el que aleshores passà.

Manuel Galés, intervenint en una polèmica que sobre aquest tema vam tenir Roure-Torent i jo, en 1955, afirmava en un article que hi hagué un veritable complot contra l’Ors: que les orientacions ideològiques i de tàctica cultural, sustentades per Xènius, inquietaven determinats sectors de la política catalana d’aquell temps. Avui fa riure que algú hagi mai pogut prendre l’Ors per un element revolucionari i dissolvent. La denúncia de Manuel Galés anava per aquest camí, i si fos certa, el capítol de les responsabilitats referibles als polítics s’eixamplaria vergonyosament.

Prou de tot això, però. Aquestes reflexions eren imprescindibles, al meu veure, per dues raons: primera, per rebutjar el plantejament unilateral i capciós del cas Ors; segona, per desvelar una mica un dels molts episodis bruts que formen la història de les relacions entre intel·lectuals i polítics —diguem-ne polítics— en la Catalunya contemporània. L’una cosa i l’altra poden donar lloc a serioses meditacions, que jo no faré ara.

Dèiem, doncs, en començar aquest llarg incís, que amb la desaparició de Xènius Catalunya perdia un gran escriptor. En una altra ocasió ja vaig incidir sobre un petit repertori de frases tocants a l’Ors, que es poden espigolar dels discursos pronunciats per uns quants insignes literats nostres, tots ells de la generació immediatament posterior al Pantarca, l’any 1930 a Madrid i recollits en el volum Cataluña ante España: «esprit faux», «histrión» «ilustre tránsfugo», «no es ello, precisamente, digno de un héroe de Plutarco», «le atraía la novia rica», «podríamos prescindir perfectamente de su glosa cotidiana», «podríamos seguir nuestro camino sin necesidad de un poder personal de tendencia enciclopédica y absolutista», etc.

Llegint aquests retrets, hom treuria la conclusió que la pèrdua de l’Ors fou una pèrdua insignificant. No puc evitar, primer que res, fer-hi una observació marginal: és molt sospitós que els dicteris que acabo de repetir, ningú no els havia proferits abans de la defecció lingüística de l’Ors. ¿És que no s’havien adonat que Xènius era un esprit faux i un histrió, o que podien prescindir de la seva glosa diària, sinó quan don Eugeni se’n passava amb armes i bagatges a l’enemic? En podem dubtar. I encara, heus ací una frase que se li escapa a Pla, altament significativa: «Sens dubte, sabedor que el Pantarca, o si voleu Xènius, o si voleu encara Eugeni d’Ors, estava condemnat inexorablement a terme fix per la política momentàniament imperant, Estelrich havia iniciat la guerra de moviments i s’havia convertit en el paladí de l’antinoucentisme…». Potser ací sí que hi havia oportunisme. No el censurem, però. O almenys, no el censurem amb massa eloqüència. De tota manera, resulta prou suspecta la tria de l’oportunitat.

I, repetim-ho, ¿era tan poca cosa allò que Catalunya perdia en perdre l’Ors? En tot cas, els seus detractors foren mals profetes. Si en un prestatge de llibreria alineàvem les obres publicades per Eugeni d’Ors en castellà i en francès després de 1920, i al mateix temps pensàvem que tot allò podia haver estat escrit en català, en tindríem una resposta. I no entro ara a discriminar el sentit últim que inspira aquella enorme i reverenciable paperassa: basta que considerem que és el suport d’una literatura d’un to perfectament normal, a l’europea, i que es tracta d’allò que se’n diu literatura d’idees. Fixem-nos, ara, només en aquest punt. I observem de seguida que no sols ens afecta el buit que hi deixà l’Ors, l’absència de l’Ors, sinó més encara el fet que ningú no va saber substituir-lo.

Catalunya, després dels titubeigs entusiastes de la Renaixença, havia tingut dos notables escriptors d’idees: dos mestres de pensar, que diuen els francesos. El bisbe Torras i Bages i don Joan Maragall, des del llibre i des del diari, en castellà o en català, però adreçant-se sempre al públic del país, i sent-ne més o menys escoltats, van dictar als catalans normes, esquemes de visió, conceptes, que influïren en alguna mesura sobre els més diversos aspectes de la vida del Principat. L’equip generacional que venia a substituir, per imposició cronològica, aquells dos pensadors, solament en tenia un en condicions de recaptar el magisteri: era l’Ors. Xènius fou, en efecte, Magister Cathaloniae.

Naturalment, seria absurd afegir-hi el nom del senyor Francesc Pujols, home d’indiscutible vivacitat literària, però que intel·lectualment pertany a l’esfera divertida i pueril dels tebeos. L’Ors fou l’escriptor d’idees de la Catalunya de principis de segle. Ell podia ser-ho i Prat de la Riba volgué que ho fos. Val a dir que la provatura no fou desencertada. Quan cap a 1920 Xènius es volatilitzava, la seva situació de mestre indiscutit potser ja era insostenible. Però també és evident que, si no era necessari com a mestre, sí que ho era com a teoritzant, com a escriptor disert, com a promotor de pensament.

Que la desaparició de Xènius es notà profundament en l’àmbit literari de Catalunya, és cosa que es pot comprovar repassant les publicacions que van de l’any 20 al 36. El dia que algú intenti fer una història de les idees de la Catalunya del segle XX es trobarà que l’espectacular liquidació de Xènius no anà seguida per un rellevament ideològic congruent. Xènius i la seva influència tenen una etiqueta: Noucentisme.

El Noucentisme desplaçà i substituí el Modernisme, en el ritme evolutiu de la cultura del país. Però al Noucentisme no el va substituir res. Modernisme i Noucentisme tenien tants ingredients importats com vulgueu; però eren al capdavall creacions vivament autòctones, exigides per les necessitats internes de la nostra història cultural, i eficaces. Després del Noucentisme ja no hi ha hagut res del mateix estil ni amb la mateixa coherència. I no és que jo me’n planyi. No crec que sigui imprescindible que cada etapa d’una cultura rebi una conformació escolàstica i tingui un nom propi.

Tanmateix, si el Noucentisme no va tenir un successor de la seva categoria ho hem d’atribuir, em sembla, a uns fets ben notoris. En primer lloc, la generació següent a l’Ors no donà cap escriptor d’idees. Millor dit: n’ha donat només un, Josep Pla, i solament molt tard, pràcticament ara, en la seva maduresa, es deixa sentir com a tal. Si ho pogué ser Joan Crexells, la mort prematura ho impedí. Si l’Estelrich hi tenia alguna inclinació, la va administrar molt discretament. Riba i els altres eren escriptors, per dir-ho així, «literaris».

Però, en segon lloc, hi ha un altre factor a assenyalar: aquesta promoció que es manifestà antiorsiana era, en essència, tan noucentista o més que l’Ors. Si alguna cosa significà en el camp de les idees, no era pas una rectificació de l’orsisme: era, més aviat, un acendrament, una consolidació, una major i més rigorosa exigència, projectats en la mateixa direcció que iniciava Xènius.

Excepte Pla i Sagarra, és clar. Més o menys, tots els altres es limitaren a netejar el Noucentisme de la crosta retòrica i ornamental que havia segregat l’Ors; l’extremisme orsià en algunes qüestions fou suplantat per una fraseologia més reprimida; les devocions literàries propugnades es feren més à la page.

I això fou tot. Al marge d’aquesta mitja dotzena de noms il·lustres a què m’estic referint, hi havia una pila més d’escriptors que mereixerien comentari a part. No tinc temps d’ocupar-me’n. Bastarà recordar que, entre 1920 i 1930, aquesta bona gent va dividir les seves expectacions ideològiques entre Charles Maurras i Chesterton. Podeu veure la insistència amb què aquests dos escriptors apareixen citats en les revistes catalanes d’aquell decenni. Que els intel·lectuals del país anessin a buscar doctrina i guia en les obres de Maurras i de Chesterton, és tot un símptoma. No puc dir que fos un símptoma particular d’intel·ligència, però.

Què havia estat el Noucentisme? Si volíem dir-ho a la manera orsiana, pedant i hel·lenística, contestarem: una heliomàquia. I no hi ha dubte que fou, fonamentalment, una lluita per la llum, per les llums, en un plural que recordi els bons intents francesos del segle XVIII. Enfront del Modernisme, que, entre Maragall i Rusiñol, havia conformat la cultura catalana sobre una esperança màgica en les virtuts de l’espontaneïtat, del somni i del poble, i en el qual havien cabut, barrejats coratjosament, Nietzsche i el senyor Esteve, Maeterlink i Walt Whitman, Ibsen i la paraula viva, els orfeons i els Quatre Gats, i tantes coses més; enfront del «final de segle» abundant i pintoresc, planyívol i rialler, el Noucentisme malda per posar-hi ordre.

La paraula és clau: ordre. Ordre en els versos, en el comportament, en l’idioma, en les idees. La tendència venia d’Europa, com d’Europa havia vingut el Modernisme: només calia vestir-la a l’estil del país. Això van fer Josep Carner, Guerau de Liost, López-Picó i Eugeni d’Ors. Es tractava de passar de l’anarquia a l’acadèmia.

L’esclat vital que la Catalunya vuitcentista havia produït, estava en el risc de dissoldre’s en el no-res més innocu si no se l’endegava oportunament. Els catalans volien una Catalunya sòlida, normal i eficient: això no podia aconseguir-se sinó posant-la en el mateix nivell d’actituds, de solvències i d’aspiracions que qualsevol altre poble del món. Ni amb una «llengua franca», ni amb el sol entusiasme, per molt «sal de l’ànima» que sigui, ni amb cap altre mite car als modernistes, no podria construir-se un país ni una cultura com els ambicionaria un europeu de l’època.

Calia inventar unes virtuts noves, i calia practicar-les. El Noucentisme ho intentà, i en la mesura que el projecte era factible, els resultats foren preciosos.

Avui, la campanya heliomàquica dels anys 10 al 20 ens semblarà, potser, una mica ingènua, d’un idealisme banal, repartida en mil beateries infantils, tocada d’afectació. Però s’ha de reconèixer que les deu o dotze coses serioses, fonamentals, que han possibilitat la nostra tímida entrada en la normalitat com a poble i com a cultura, la nostra fugaç majoria d’edat, foren filles del Noucentisme. El Noucentisme escombrà el país de molts mals: la improvisació, la carrincloneria, el pairalisme, la gatada, el fervor, la crispació genialoide. Tot això havia estat útil en el seu moment, i aleshores començava a ser perniciós. El Noucentisme ens en desintoxicava.

Gràcies al Noucentisme, els nostres llibres, més bons o més dolents com a literatura, foren més bonics, la nostra sintaxi fou més pura i les galtes dels nostres poetes aparegueren més ben afaitades. Tothom es pensava ser civilitzat: havíem canviat la «pellissa de Viriat», plena de puces ibèriques, per una americana impecable i còmoda.

Als carrers, de tant en tant, esclatava alguna bomba, potser moltes bombes: això, però, passava als ravals de la Catalunya-ciutat, polida, brillant, perfecta, que anava sorgint de les pàgines de les revistes i dels conclaves de les institucions culturals. No sé fins a quin punt un català d’avui està en el dret de considerar-se ciutadà d’Europa: en tot cas, al Noucentisme ho deu.

Una comparació amb l’àrea carpetovetònica ens serviria de referència plausible: allò que a Madrid amb prou feines i amb escassíssim abast van aconseguir don José Ortega i el clan de la Institución Libre, entre nosaltres ho produí el Noucentisme amb una aparença magnificent i veloç, i fins i tot sense manifestar cap excessiu sectarisme. L’efervescència cultural del país va assolir aleshores un grau d’estupendes possibilitats.

El Noucentisme, naturalment, no pot ser identificat amb Eugeni d’Ors. Al gran moviment de renovació contribuïren intel·lectuals d’aptituds i de procedències molt diverses: erudits i poetes, filòlegs i pedagogs, científics i artistes. Alguns han deixat els seus noms gravats en la memòria de les generacions posteriors, excelsos per l’obra que acompliren o per la significació que sustentaven. D’altres, la majoria, van fer una tasca grisa però sòlida, discrets, i en l’anonimat o l’oblit que els correspon no els hauria de mancar la nostra gratitud. Tots ells, grans i petits, creadors o repetidors, van construir un capítol més de la història de la cultura catalana renaixent: potser el capítol que consagrava amb garanties serioses la seva continuïtat.

Ara: si l’embranzida noucentista arribà en algun moment a presentar l’aspecte d’un designi coherent, d’un cos de doctrina més o menys compartit per tothom, d’un programa d’acció clar i terminant, fou l’Ors que ho va aconseguir. Xènius no inventà el Noucentisme, però li donà l’ingredient que podia fer-lo vigorós i útil: la consciència, la justificació teòrica. El Noucentisme era potser un vague estat d’esperit suscitat a mitges per estímuls de tendències europees d’aquella hora i per reaccions autòctones contra el Modernisme minvant. D’Ors va saber concretar aquestes inquietuds de l’ambient intel·lectual del país en uns quants principis doctrinals i en una mena d’estil de pensament.

No entra en la meva jurisdicció analitzar ni valorar la filosofia d’Eugeni d’Ors, puix que d’una filosofia es tracta. Josep Ferrater Mora ho ha fet, en unes pàgines del seu Llibre del sentit, després recollides en l’última edició de Les formes de la vida catalana. L’estudi impecable i desapassionat de Ferrater és un dels primers assaigs de revisió de la personalitat d’Ors que han sorgit d’entre nosaltres amb un criteri totalment seriós. Per al propòsit d’aquesta conferència no cal que ens fiquem gaire a fons en la matèria. D’altra banda, diré que la de l’Ors no fou mai una filosofia gaire frondosa ni corpulenta. Si el que realment ens interessa ara és esbrinar l’impacte cultural i social de Xènius sobre la societat catalana, i calcular el que hauria pogut ser de no haver emigrat, crec que bastarà que prestem la nostra atenció a uns quants punts essencials, no exactament filosòfics, per bé que tampoc no desvinculats de la seva filosofia, i sobretot referits a problemes polítics i culturals. Vull subratllar, encara, que personalment trobo inacceptables moltes, potser totes, les proposicions en què l’Ors fonamentava la seva actitud, i m’imagino que, si avui les predicava algú a la nostra gent, no tindrien massa auditori.