Kitabı oku: «La mort del duc de Calàbria»

Introducció

LIMINAR

L’epistolari de Granvela que editem és fruit d’una col·laboració que cerca acoblar la filologia i la història amb el propòsit que l’edició dels textos, documentada i anotada, permeta, com en el cas present, una aproximació, mitjançant les cartes intercanviades entre diversos personatges naturals i estrangers habitants del País Valencià i la Cort de Carles V i Felip II, a una sèrie d’esdeveniments de gran importància per a la ciutat i el regne de València. Entenem que d’aquesta forma podem conèixer més detalladament els conflictes nobiliaris i els procediments emprats per a resoldre’ls. Alguns d’aquests fets són coneguts i han estat estudiats amb documentació fonamental per historiadors de gran prestigi, altres són nous, o és nova la relació i els personatges que hi intervenen en la manera d’afrontar-los. La nostra intenció ha estat, doncs, oferir als estudiosos i lectors una correspondència que posava en comunicació directa les aspiracions i les ambicions dels protagonistes valencians amb l’emperador i el príncep Felip. Una relació epistolar que ens ajuda a reconstruir les forces, les preocupacions, les relacions de la Cort amb els confidents i sobretot els interessos públics i privats més íntims dels redactors.

Aquest corpus epistolar comprèn cent seixanta-vuit cartes escrites durant un període de vint-i-dos anys comprès entre 1539 i 1561. Una etapa que s’estén entre la primera lletra tramesa el vint-i-sis de desembre de 1539 per Joan de Gais, canonge de la Seu de València, a Nicolàs Perrenot de Granvela, llavors conseller d’estat de Carles V i pare d’Antonio Perrenot de Granvela, bisbe d’Arràs, a fi de posar-se a disposició seua, i la darrera carta, escrita pel noble savoià Glaudi Grillet, el quinze de juny 1561, en què felicita Granvela per haver sigut creat cardenal pel papa Pius IV uns mesos abans. L’epistolari conté un total de cent seixanta-vuit lletres referides majoritàriament al virregnat del duc de Calàbria, amb especial incidència sobre un tram temporal concret: els darrers temps del virregnat del duc de Calàbria i el procés d’interinitat cobert per Llorenç de Vila-rasa entre la mort del duc i l’assumpció del càrrec virregnal pel marquès d’Elx; tot i que prosseguí fins a l’any 1561. Fóra molt probable que apareguessen altres lletres interessants perquè, dins l’apartat de les cartes esmentades, hem pogut registrar-ne vint-i-tres més, a més d’algunes altres de les quals no disposem de cap notícia.

De les cent seixanta-vuit cartes incloses en aquesta publicació, cent cinquanta procedeixen del fons de l’Epistolari Granvela, custodiat a la Biblioteca Nacional i a la Reial Biblioteca, ambdues a Madrid. Aquest fons recull les cartes d’Antonio Perrenot de Granvela, membre del Consell d’Estat, l’òrgan encarregat de la política exterior imperial. A partir de 1540 Granvela inicià la seua labor a la Cancelleria en companyia de son pare, Nicolàs Perrenot de Granvela, conseller de l’emperador, a qui substituí en el càrrec de canceller quan aquest morí el mes d’agost de 1550.¹ Un grup menor de vuit cartes procedeix de l’Arxiu Històric Municipal de València. Redactades pels jurats de València, quatre d’elles es dirigeixen als representants de la corona a fi de comunicar-los la mort del duc de Calàbria i les altres quatre comuniquen l’organització d’una ambaixada a l’emperador amb la petició expressa que intervinga en el redreçament de la justícia valenciana. Deu cartes pertanyen a l’Archivo General de Simancas, de les quals set corresponen a lletres escrites o manades escriure pel virrei del regne de València, adreçades a l’emperador, al príncep i al secretari d’estat Gonzalo Pérez, relacionades amb la sentència de mort dictada contra el noble valencià Ramon de Rocafull, senyor d’Albatera, i també amb els tèrbols afers desfermats pel secretari particular del duc de Calàbria, Jeroni d’Icis. La lletra ordenada sota el número 80 bis, en què l’emperador ordena a Jeroni d’Icis que lliure al príncep els documents relatius a la reina Germana de Foix i al regne de Nàpols, es conserva a l’Arxiu del Regne de València, dins la secció de Cartes reials. Annex a l’epistolari hem transcrit un document poc conegut, d’autoria anònima que, amb prosa àgil i florida, descriu el segrest d’Anna de Masquefa, la presó al castell de Xàtiva de Dídac Lladró, senyor de Castalla, i de Francesc Martí, cavaller; la fugida d’aquests nobles de la fortalesa gràcies a l’ajut del sotsalcaid Sebastià Gombau, que els acompanyà en aquella incerta aventura; l’ajusticiament de Ramon de Rocafull, descrita amb demora meticulosa, i la mort de Francesc Masquefa a mans dels fills del senyor d’Albatera. Es tracta d’un document del segle dèsset redactat en castellà, còpia probable d’un memorial tramès a la corona per informar-hi dels afers que es relaten.²

CONTINGUT. PUNTS D’NTERÈS

La creació de la Reial Audiència valenciana a partir de la reorganització dels diversos estaments judicial en temps de Ferran el Catòlic, amb l’objectiu de controlar políticament el territori, constituí un valor determinant per a l’exercici del poder reial a través del virrei, amb la funció implícita d’assesso-rar-lo i ratificar les seus actuacions quan fóra menester. El regent de la Cancelleria se situava al front de la institució, un càrrec de designació reial que de facto convertia el jurista que l’ocupava en el primer magistrat del regne de València. La nova instància judicial suscità immediatament la prevenció, almenys, dels altres tribunals que veien escurçades o alterades les seues competències. L’adequació a les noves perspectives imperials originà una remodelació de l’Audiència, ordenada per Carles V l’any 1543, amb la intenció d’ajustar-la als nous requeriments del monarca per a mantenir i acréixer el poder de la corona al País Valencià.³ La mort d’Antoni Piquer, regent de la Cancelleria, durant el mes d’agost de 1544, motivà la primera lletra important de l’epistolari, escrita pel duc de Calàbria al secretari Cobos uns dies després del traspàs del regent, on exposa el seu criteri per a la provisió d’aquest càrrec i es manifesta contrari a què fóra ocupat per naturals del país. Tanmateix, en aquesta ocasió recomanà directament el valencià Jaume Filibert «pues el dicho Filibert es el que conviene y haze maravillas en aquel offiçio, y las hará porque sobre tener muchas letras es resoluto y expeditivo, y hombre rico, sin hijos, temeroso de Dios y de muy buena conçençia».⁴ Una elecció que posteriorment fou objecte de controvèrsia, perquè Filibert fou sotmès a judici de residència i suspès en el càrrec.⁵ A la carta es revela el conflicte jurisdiccional mantingut amb l’Església per la sua actuació amb els coronats i les diferències polítiques mantingudes amb la duquessa de Palamós sobre la provisió de determinats oficis.

El redreç de la justícia valenciana era un clam continuat que traspua en moltes de les missives transcrites. El duc de Calàbria, un mes després d’haver estat nomenat el regent de l’Audiència d’acord amb el seu parer, manifesta el seu desig per a què «el redreço y assiento de la justicia deste reino me ayude y favorezca» quan ja s’havia aprovat la renovació.⁶ Els jurats de València quan comuniquen la mort del virrei no deixen passar l’oportunitat de demanar al monarca que actue aviat per a redreçar la justícia atès que l’Audiència havia cessat a causa del traspàs del virrei.⁷ A finals de 1550, el panorama judicial devia considerar-se descoratjador. El visitador reial, el bisbe d’Elna, havia adoptat algunes mesures rigoroses sobre alguns lletrats i, segons Canet, la magistratura havia estat desarborada perquè tan sols hi exercien dos magistrats.⁸

Des d’un primer moment hi sura, als textos, una falsa polèmica mantinguda entre dos famílies curials de procedència flamenca, els Granvela i els Tisnacq, que es disputen l’annex de l’ofici dels pobres de Crist a l’escrivania de la Seu. Es tractava d’una canongia que suposava la quantitat de 350 lliures valencianes que Glaudi Grillet, factor dels Fugger financers, havia de satisfer al titular assignat. Jordi d’Àustria, llavors arquebisbe de València, atorgà aquest annex a Simó Tisnacq, governador de Cambrai, i pretenia heretar-lo el seu fill, Charles Tisnacq, conseller reial. Per influència de Nicolàs de Granvela, secretari reial, l’annex passà al seu fill Charles Perrenot de Granvela, abat comendatari de Notre-Dame de Faverney i germà d’Antonio Granvela. La petita lliça domèstica es fa de notar en les lletres travessades entre Granvela i els procuradors i agents seus a València. El fet no depassa l’anècdota, vist que no suposà cap enfrontament entre tots dos polítics, sinó una mena de tour de force per veure qui es feia amb les lliures valencianes. Tomàs de Villanueva, arquebisbe de València, a qui s’adrecen els procuradors de Granvela per demanar-li el pagament de l’ofici, refusa entrar en l’estèril polèmica i els comunica que bonament farà efectiva la quantitat oportuna quan tindrà clar a qui pertany. L’afer econòmic es resolgué favorablement a Charles Perrenot i Grillet trameté els 350 escuts de l’arrendament al secretari Granvela.⁹ La intranscendència del cas es confirma quan, mort el canonge Rossell, procurador dels Tisnacq a València, Granvela sol·licita de Glaudi Grillet, procurador seu, que accepte també la representació dels interessos dels Tisnacq.¹⁰ En l’entretant d’aquest afer, apareix el personatge de Joan Garín, un noble savoià, com Grillet, traslladat a València durant el segle setze amb contactes a la cort i a Flandes a més de mantenir bones relacions amb Granvela i el príncep d’Orange, probablement l’origen de la nissaga Garí o Garín al País Valencià.

El poder de l’emperador resulta quasi omnímode al País Valencià a la vista de la quantitat de peticions de mercès que se li adrecen a través de Granvela. Una lectura apressada de les cartes ofereix una idea potser equívoca dels verdaders interessos que es mouen a l’entorn de les peticions dels cavallers valencians. Tot i això, no es possible bandejar la queixa permanent de no ser afavorits en les consultes imperials. S’hi mouen gairebé tots els nobles i oficials que d’alguna manera es relacionen amb els oficis del poder. Per posar-hi alguns exemples rellevants veiem com escriuen a Granvela perquè intercedís en la concessió d’algun càrrec, trasllat, gràcia, etc., per a ells o per algun familiar, amic o conegut. Ho fan el duc de Calàbria; el canonge Joan de Gais, de fet el més peticionari; l’abat Costa, confessor del duc; el portantveus Joan Llorenç de Vila-rasa; Jeroni d’Icis, secretari particular del duc; Onofre Urgellés i el seu cosí Onofre de Cas; l’inquisidor Arteaga; Lluís de Santàngel per a recomanar el seu parent Lluís Aguiló per a batle general, etc. Dos textos sobresurten d’aquesta ràpida visió. A les acaballes de la seua trajectòria política, Joan d’Aguiló tramet a Granvela una llarga epístola desesperançada, plena de lamentacions personals. L’escriptura degota una profunda compunció quan, desencantat de la concessió rebuda en la darrera consulta del monarca, descobreix la minsa paga amb què se’l recompensa, malgrat haver regit amb diligència tots les càrrecs ordenats per l’emperador. L’aflicció del cavaller sona sincera i versemblant. Després d’haver dedicat vint-i-sis anys a servir l’emperador, n’esperava un altre tractament. Aguiló es queixa a Granvela amb paraules àcides i desdenyoses que resulten insòlites en un cavaller de la noblesa valenciana, sempre tant submisa:

Y haziéndome Su Magestad esta merced, para que yo huviesse de dexar la baylía general, no me vernía a cuenta para los pobres designos que tengo echos, porque es para mi vejez, que estoy ya en ella como he dicho a V.S., honrrado y no provechoso, pues no vale sino trezientos escudos. Sin quitármela, qualquier merced que Su Magestad me hiziere y en lo que se querrá servir de mí, serviré como cristiano y cavallero y tengo acostumbrado en los que he regido y daré la cuenta que devo, y sin ella, supplico a V.S. le mande rasgar, porque no serviría con gana ningún cargo.¹¹

Amb algun grau de certesa, Granvela i Aguiló devien compartir certa afinitat i confiança després de tants d’anys de tracte cordial. A l’epistolari hi coincideixen en el desassossec personal vista l’escassa importància de les mercès acordades pel monarca per agrair-los els serveis prestats. Dos anys després de la confidència d’Aguiló, Granvela li tramet una missiva similar on es queixa de l’escassetat de gràcies rebudes de l’emperador després de una trajectòria tan llarga al servei de la corona i tampoc no les espera del nou monarca:

A cabo de tantos años de servicio y de tantos y tales travajos y desassossiegos como V.M. sabe, lo que se hizo conmigo fue remitirme al emperador a su hijo, diziendo que él le havía encargado que tuviesse cuenta conmigo, de lo qual tampoco he visto hast·agora las señales.¹²

El traspàs del duc de Calàbria és un dels episodis ombrívols que l’epistolari desvela però no descobreix. La mort de Ferran d’Aragó obri la porta a hipòtesis suggestives sobre la causa del decés. Fins ara hom acceptava que el duc havia faltat per causes naturals, tanmateix, el secretari particular del duc, Jeroni d’Icis, en la prolixa descripció de la malaltia, fa recaure la responsabilitat de l’òbit en la malaptesa dels metges que en tenien cura, «muy descuydados los médicos de su mal» sobrepassats per la fúria del mal, per a remei del qual «hovieron de cargalle de sustançias, con las quales se cree que lo ahogaron». El secretari tenia vedat l’accés a la cambra del duc per orde directa de la duquessa, amb la dura advertència que si algú incomplia aquest manament «lo mandaría hechar por las bentanas abaxo».¹³ Fos com fos el trànsit mortal de Ferran d’Aragó, la seua mort desfermà un procés accelerat per activar la substitució de tan alt càrrec sense que el monarca s’ho prengués com una decisió peremptòria.¹⁴ De fet hi transcorregueren tres llarguíssims anys fins que fou nomenat el nou virrei del regne de València, durant els quals exercí provisionalment el càrrec Joan Llorenç de Vila-rasa, portantveus de general governador, fins l’adveniment del marquès d’Elx.¹⁵ Els jurats comunicaren oficialment la mort del virrei a les instàncies superiors: emperador, prínceps, reis de Bohèmia i al secretari d’estat Gonzalo Pérez amb una petició unànime: que intervingueren en el redreç de la justícia valenciana i que el substitut arribés ràpidament al País Valencià.

La desaparició de Ferran d’Aragó originà d’altres moviments sigil·losos que solen passar desapercebuts historiogràficament. Hom ha d’aplicar un focus d’atenció especial per atendre a les circumstàncies de determinats personatges rellevants que han de cercar recer a d’altres indrets. Jeroni d’Icis i Tomàs Costa foren dos assessors del duc de notable influència en les seus decisions. Jeroni d’Icis arribà a València com a secretari de la virreina Germana de Foix després de la derrota agermanada i continuà al servei del duc de Calàbria quan aquest enviudà. La virreina el nomenà testamentari amb l’encàrrec de vetlar per l’administració i la hisenda de la seua herència, segons el testament signat el 28 de setembre 1536.¹⁶ Sota el dictat de Francisco de los Cobos, actuà d’intermediari perquè el virrei, reticent a l’enllaç, maridés amb Mencia de Mendoça amb la velada intenció imperial d’impedir el naixement de possibles hereus amb dret al tron de Nàpols. Icis mantenia una activitat important des de la secretaria del duc relacionada amb la cort i d’altres afers del govern del regne de València.¹⁷ També participà de forma activa en el procés judicial que sentencià a mort el cavaller Ramon de Rocafull, per la qual cosa es guanyà l’enemistat perpètua del bàndol oriolà. Hàbil en les relacions personals, aconseguí el favor i la recomanació d’alguns personatges locals, com el canonge Joan de Gais, els inquisidors Arteaga i Miranda, el mestre de Montesa, els Cardona..., a més d’assolir la confiança santa de l’arquebisbe de Saragossa Ferran d’Aragó. Detestat per la nova esposa del virrei i enemistat amb altres personatges rellevants,¹⁸ a la mort del duc de Calàbria hagué de refugiar-se dins la Inquisició per evitar que l’assassinaren.¹⁹ Fugí de la ciutat amb joies, pertinences i documentació compromesa del duc. Fou perseguit pels oficials del regne no tant per recuperar els béns robats com per «asegurarse de que no había llevado consigo papeles comprometedores relativos a la sucesión del reino de Nápoles».²⁰

Tomàs Costa, capellà del virrei, era un bon interlocutor a la cort tramès directament pel duc a fi de negociar els seus afers.²¹ Deu anys després de la mort de Ferran d’Aragó fou designat abat comendatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles. De vida certament llicenciosa, canviant i estranya, hi participà com una mena d’ambaixador davant la cort imperial en ‘representació’ dels interessos personals del duc i també d’altres càrrecs valencians.²² Amic de Cristòfol Despuig, participà en una de les bandositats de Tortosa,²³ per la qual el duc de Calàbria demanà a Granvela l’empara i defensa a Roma per al seu capellà.²⁴ Pocs anys després, el capítol de la Seu de Tortosa escriví a Granvela perquè el monarca li concedís una gràcia pels bons serveis prestats mentre clamaven contra el nou arquebisbe de Tarragona, el valencià Ferran de Lloaces.²⁵ Canonge de Tortosa i hospitaler,²⁶ Costa és el protagonista d’una temptativa de segrest de Lloaces l’any 1557 durant la processó de la Mare de Déu d’Agost, frustrada per un temporal sobtat. El procés judicial obert acabà sense punició.²⁷ Costa es convertí en capellà reial a la cort.

Altres protagonistes aprofitaren la desaparició de Ferran d’Aragó per insistir en antigues reclamacions, com el governador Lluís Ferrer que reclamava l’herència de Xèrica deixada pel duc a Sant Miquel dels Reis o la proposta de determinades persones per a ocupar el càrrec de virrei feta per Onofre Urgellés, llavors regent del Consell d’Aragó, el qual informava a Granvela que:

para el buen govierno de aquel reyno y buena administración de la justicia Su Magestad devría estar advertido en proveheer en aquel cargo honbre que no sea natural de aquel reyno ni ahún de aquella corona. Y como tenga muy gran esperiencia de las buenas partes y qualidades que para semejante cargo concurren en la persona del tesorero general de Aragón, don Enrique de Toledo.²⁸

La trajectòria política d’Onofre Urgellés planteja diversos interrogants que fóra convenient d’escatir. Fill d’Esteve Urgellés, capità de l’exèrcit agermanat de València mort a Castelló, penjat o esquarterat després de la derrota de Castelló a mans del duc de Sogorb,²⁹ recorregué tots els escalons de l’ascens al poder judicial fins atènyer el càrrec de regent del Consell d’Aragó amb el vistiplau de la corona. Descendent de dos dels dirigents més destacats de la Germania, en companyia del seu cosí Onofre de Cas, era família del racional Joan Caro. L’ascens d’Urgellés fou protestat enèrgicament per la noblesa tot just per aquests orígens. El duc de Gandia adreçà una contundent objecció al príncep Felip pel seu nomenament.³⁰ Sorprèn la persistència d’Urgellés contra els interessos valencians i el manteniment d’una ferma actitud oposada a l’ocupació de càrrecs reials pels naturals del regne, actitud que denota una claudicació ideològica dels hereus del moviment agermanat, encarnat en la figura d’Onofre Urgellés. En realitat Urgellés cercava la integració dins el sistema imperial per la qual cosa havia de bandejar les reivindicacions agermanades per aconseguir l’ascens personal. Havien bastat uns pocs anys d’ençà de la revolta de la Germania, menys des de la reincidència episòdica de 1541, perquè l’univers pensat, ideològic, la terra ferma que perseguien els seus avantpassats per a construir les il·lusions agermanades, aquell regne sense cavallers on regnaria la justícia popular, s’ensorrés definitivament i els fills dels seus dirigents més distingits actuaren conscientment i volitiva contra els valencians moguts per raons espúries. Cap reminiscència, cap senyal, cap esment a l’alçament agermanat apareix a l’epistolari. De fet hem d’acudir a la correspondència nobiliària per anotar la indignació del duc de Gandia i d’altres aristòcrates davant la decisió reial de nomenar regents els dos cosins, Urgellés i de Cas. En realitat no calia tant d’avalot ducal per assumir una designació que, almenys, remava en favor de la noblesa.

Martí no s’està de dibuixar un quadre realista i aspre sobre la realitat valenciana a mitjan segle setze. El País Valencià patia la manca d’un projecte polític sòlid, els estaments actuaven sense coordinació amb l’objectiu de mantenir els privilegis i incrementar-los si hom podia. La desfeta agermanada havia deixat com a recialla la consolidació de l’hegemonia aristocràtica i la gradual dependència dels organismes del poder central a fi d’aconseguir penetrar dins la xarxa de relacions fluïdes i substancioses del nou govern imperial que s’estava gestant. D’acord amb Antoni Furió, la classe dirigent, apartada en principi per l’arribada d’una gruixa considerable de gent forana, assolí l’objectiu de formar part de la cort virregnal del duc de Calàbria i posteriorment de la imperial. L’estratègia de la noblesa valenciana d’emparentar amb els grans llinatges castellans permeté la integració dins els òrgans de poder de la monarquia hispànica.³¹ En definitiva, una societat vençuda, atribolada pels conflictes intestins que la maldaven i allunyada de les solucions polítiques que l’haguessen poguda dirigir cap a d’altres oportunitats.³²

Un dels eixos transversals de l’epistolari valencià de Granvela es concentra en l’execució de Ramon de Rocafull, enfocat en les bandositats nobiliàries, una nafra incrustada dins la societat valenciana que venia de molt antany. Els enfrontaments entre famílies de cavallers s’arrelaven fortament al segle xiv amb una llarga i notable persistència durant les centúries posteriors.³³ L’any 1545 s’inicià a la governació d’Oriola el conflicte més perillós de la centúria que representà la divisió d’un grup significatiu de famílies en dos bàndols enfrontats a sang i fetge: Boïl, Lladró, Ferrer, Masquefa, Rocamora, Maça de Liçana... No fou l’única pugna que s’hi declarà llavors perquè el segle XVI fou una centúria amb nombrosos casos d’enfrontaments nobiliaris: Ramon de Lladró contra Ximén Pérez Calatayud el 1540; el comte d’Albaida contra el senyor de Bèlgida el 1549, el senyor de Moixent i Castalla contra la vila de Vallada, etc.³⁴ La pertinàcia d’aquestes baralles és possible que surés en la dràstica decisió del virrei, Ferran d’Aragó, d’adoptar unes mesures severes amb la intenció de tallar de soca-rel aquestes escaramusses bèl·liques en què sistèmicament i periòdica s’immergia el braç militar. Ramon de Rocafull, senyor d’Albatera, era casat amb Aldonça de Boïl i Lladró, membre dels clans nobiliaris dels Boïls i els Lladró i cunyat de Jaume Masquefa, senyor de la Daia, el qual havia maridat amb la seua germana Aldonça de Rocafull. Un grup familiar que representava un sector molt destacat del braç militar del regne al front del qual se situava Ramon de Rocafull, cavaller de ‘gran predicament’ militar aconseguit durant la guerra de les Germanies.³⁵ La senyoria de la Daia, l’herència de la qual pertanyia a Anna Masquefa, neboda de Ramon de Rocafull, convocà diversos pretendents per a desposar-la. El senyor d’Albatera, oncle carnal de la joveníssima donzella, albirà la possibilitat d’unir ambdues senyories i la demanà en matrimoni al seu cunyat Jaume Masquefa per a esposar-la amb el seu fill Ramon. Assabentat de la petició, un cavaller d’Oriola, parent del senyor de la Daia, Baltasar Masquefa i Soler, s’oposà al matrimoni sota l’al·legació que el promès era menor d’edat, «de nueve años o diez», explica el duc, i que ell tenia paraula de casament d’Anna Masquefa. Vista la via atzarosa que prenien les esposalles de la seua filla, Jaume Masquefa l’envià a casa del seu cunyat Ramon de Rocafull, un fill del qual la traslladà a Castalla, senyoria dels Lladró. Amb aquest acte podem dir que s’inicia de debò el conflicte perquè, conegut el trasllat de la donzella, Baltasar Masquefa recorregué al virrei, el qual decidí convocar a palau a Ramon de Rocafull, a Ramon Lladró i d’altres nobles perquè declarassen mentre trametia un oficial reial a la cerca d’Anna Masquefa.³⁶ Segons Martí, la inclusió del senyor de Castalla en aquesta convocatòria comprometé el clan dels Lladró, circumstància que agreujà innecessàriament una disputa en principi merament familiar.³⁷ Sota la decisió precipitada del virrei, subjau la sospita que s’hi allotjava cert temor a la concentració en mans dels Rocafull d’un poder excessiu. La governació d’Oriola, sota el braç de Pero Maça de Liçana, constituïa un territori allunyat de l’àrea d’influència del duc de Calàbria, el qual temia que s’hi insubordinés encara més. La presa de posició del virrei en favor de la família Masquefa resulta una mica difícil d’explicar si bandegem aquesta possible preocupació territorial. En realitat, els Masquefa d’Oriola no eren de les principals famílies del regne i tanmateix aconseguiren el suport virregnal. Una de les causes argumentals d’aquesta decisió es pot basar en la ‘presumpta’ conspiració per assassinar el duc de Calàbria. El virrei ordenà presó per a Ramon Lladró, senyor de Castalla, Dídac Lladró, lloctinent de Governador de la Plana i per al noble Francesc Martí sota l’acusació d’organitzar una conjura per assassinar el duc i els doctors de la Reial Audiència: «Don Diego Ladrón, Francesc Joan Martí y otros condenados secretamente y cautelosa se juntaron y trataron de cómo podrían matar a vuestra excelencia y doctores de la Real Audiencia».³⁸

A l’acció dels Masquefa seguí la reacció dels senyors de la Daia, que denunciaren Baltasar Masquefa davant el portantveus d’Oriola, Pero Maça, el qual, després de les mesures adoptades pel virrei contra Lladró i Boïl, sentencià a mort Baltasar Masquefa en procés d’absència. La troca s’embolicava força i els pares d’Anna Isabel demanaren l’execució de la sentència al príncep Felip. Amb cautela, el príncep ordenà al duc de Calàbria que es fes càrrec de la custòdia de la jove que efectivament sojornà a palau. Els pares reclamaren la filla i només haver-la recuperada, la casaren amb Francesc Boïl. La concatenació de decisions molestaren profundament Ferran d’Aragó, que s’obcecà en l’afer Masquefa fins al punt de detonar-li a les mans. El duc ho considerà un atac personal que menystenia la seua autoritat.³⁹ Arran de l’acusació de Baltasar Masquefa que havien pretès matar-lo a casa seua, el virrei ordenà l’empresonament de Ramon de Rocafull al castell de Xàtiva. La mort de Pero Maça, substituït en el càrrec per Eiximén Pérez Pertusa, afí al virrei, tancà el llaç sobre el cavaller Rocafull i en determinà l’execució. Apressat a los Vélez amb patent del príncep, fou portat a la ratlla del regne i lliurat a l’agutzil Sebastià Semer el qual, segons el mateix duc relata a l’emperador amb certa recreació malaltissa, fou decapitat, com corresponia a un cavaller:

Y de allí lo llevaron con mucha gente de a cavallo y de pie al castillo de Origüela, donde luego, aquella noche, que se contaron a XVIIIIe de março, se le dio confessor. Y hotro día, en amaneçiendo, fue degollado y sacado a la plaça de la dicha çiudad, donde estuvo su cuerpo apartado de la cabeça sobre hun repostero hasta la noche, conforme a su sentençia, que le fue dada tierra.⁴⁰

La versió del memorial és bastant més comprensiva amb Rocafull i el tracta amb una deferència i detall dignes de consideració. Tanmateix difereix en la forma de la mort que dota el cavaller d’aires llegendaris, apuntala el seu valor i enalteix la figura irrepetible del personatge mentre en qüestiona la sentència:

el frayle le trujo papel y aparejo y el mismo don Ramón, de su propia mano, escrivió el testamento y el frayle le firmó y después se confesó como a bueno y fiel christiano muy cumplidamente. Y hecho esto, pidió de gracia al aguacil que por quanto el verdugo que allí estava era maldiestro, fuese contento de matarle con un garrote. Y así fue el aguacil contento, que estando sentado en una silla, se lo dieron, muriendo el dicho don Ramón, como muy buen christiano y valeroso cavallero. Y luego a la mañana le bajaron a la plaza de Orihuela. Fue cierto sentencia, al pareser de todos, muy cruel y por cosa que tan poco importava y en que a lo que dicen se mostró más malicia que justicia, principalmente siendo contra un hombre tan valeroso de su persona y tan importante y haviendo servido al rey con su persona y bienes.⁴¹

Dos mesos després de l’execució, el virrei ordenà la confiscació dels béns dels Rocafull i la presó del senyor de Castalla, Dídac Lladró, i del noble Francesc Martí, que foren encarcerats al castell de Xàtiva. El sotsalcaid del castell, Sebastià Gombau, a qui se li havia encomanat la custòdia, fou subornat per Lladró amb una dona negra a fi que preparés la fugida dels dos nobles. Tanta por degué turmentar-lo que finalment s’escapolí amb ells.⁴² La fortuna els fou adversa i tots tres acabaren retornant a la presó d’on eixiren. Els nobles reingressaren voluntàriament, després del fracàs de seues gestions, mentre que Gombau fou apressat a Balaguer per delació del seu esclau negre a canvi de la seua llibertat.⁴³ Per abril de 1556, Gombau encara continuava empresonat.⁴⁴ Per a reconduir per altre camí aquest enfrontament nobiliari atiat per les decisions del virrei, que havien dividit dramàticament les famílies aristocràtiques valencianes en dos bàndols, el príncep Felip reclamà la mediació directa del duc de Gandia, Francesc de Borja, atesa l’envergadura que havia pres el contenciós amb el duc de Calàbria. Una mediació, la qual, malgrat que inicialment el duc advocava per aplicar unes mesures molt rigoroses, inesperades en el jesuïta secret,⁴⁵ resultà efectiva temporalment. La pulsió contrària entre Roïços i Masquefes s’estengué en el temps perquè en realitat allò que es dirimia era la jurisdicció del governador d’Oriola en mans de Pero Maça, que considerava la ‘ingerència’ del virrei com una amenaça al seu poder.⁴⁶

Dues seqüeles s’escolen d’aquest conflicte, una conspiració per assassinar el virrei, ordida per Joan Mercader, que acabà amb els acusats lliures i alegres,⁴⁷ i una segona conseqüència que s’encabeix dins aquest epistolari atès que afecta un dels personatges que hi participen de forma important, Guillem de Rocafull.⁴⁸ Des de 1548, Rocafull era portantveus de la governació d’Oriola i gaudia del favor imperial «por sus buenas cualidades méritos y servicios (...) ni que pensaría en bandas, ni parcialidades, ni iba con otra intención sino de servir-nos», com declarà el monarca alhora de designar-lo per al càrrec.⁴⁹ Tanmateix, hi existia un afany venjatiu que es manifestà ben aviat i acabà un temps després, agost 1551, amb la mort de Baltasar Masquefa a mans dels Rocafull.⁵⁰ Guillem de Rocafull fou reclamat a la cort per donar explicacions i l’any 1552 se li obrí un procés dirigit per Miquel Terçà, regent del Consell d’Aragó. Finalment, Rocafull fou nomenat governador de Menorca a fi d’allunyar-lo d’un territori tan complicat i bel·licós.⁵¹ Rocafull marxà obligat a l’illa tot i que entenia que es tractava d’una pena de desterrament.⁵² Amargat pel lloc on havia d’exercir la governació, escrigué a Granvela perquè influís davant l’emperador a fi que el traslladaren a Sardenya o a Mallorca.⁵³ L’illa desesperava Guillem de Rocafull que no veia arribar la fi del seu patiment. De fet tornà a demanar l’ajut de Granvela perquè l’emperador el traslladés de lloc ja que «estoy en esta miserable ysla con tanto descontento que no lo sé encarescer».⁵⁴ Finalment el 26 juliol 1557 fou nomenat lloctinent general i capità general del regne de Mallorca.

D’altres afers s’inclouen a l’epistolari entre els quals resulta recurrent el problema dels moriscos o nou conversos, en definició coetània, latent molts anys fins a l’aplicació del decret de 1609 que els expulsà de les seues terres.⁵⁵ El canvi de titular de l’arquebisbat amb l’arribada de Tomàs de Villanueva a la Seu valentina, en substitució de Jordi d’Àustria, trencà el tradicional absentisme episcopal de València. Si a l’Àustria l’acompanyava un seguici d’estrangers important, el mandat de Villanueva alterà la rutina de les pràctiques i corrupteles de la ciutat i produí un fort enfrontament amb el poder reial per mantenir les atribucions de l’Església davant l’exigència de Joan de Vila-rasa, posterior virrei interí.⁵⁶

El testament del duc de Calàbria preocupà fortament la corona. En les cartes del secretari del duc, Jeroni d’Icis, i en la del bisbe d’Elna s’al·ludeix directament a la qüestió. Ferran d’Aragó, a la seua mort, cedí tots els seus béns al monestir de Sant Miquel dels Reis, un recinte que a dures penes s’havia començat a construir sobre l’anterior convent de Sant Bernat de Rascanya. El testament del duc també llegava un dot de tres mil ducats per a Beatriu de Fenollet, filla del noble Francesc de Fenollet, emparentat amb els Santàngel i els Sorell,⁵⁷ quinze mil ducats més a repartir entre els seus criats i d’altres disposicions legatàries favorables al monestir jerònim de Sant Miquel del Reis, hospitals i obres pies. El canvi testamentari excloïa l’emperador de l’herència i declarava hereu universal el monestir.⁵⁸

Lluís Ferrer era descendent dels nobles que havien posseït la senyoria de Xèrica per privilegi reial fins a l’any 1536 en què l’emperador la cedí al duc de Calàbria. Ferrer escriví a Granvela perquè li fos restituïda Xèrica.⁵⁹ Joan Aguiló, batle general, es féu càrrec de la recuperació de la senyoria per al patrimoni reial. Segons Icis, secretari del duc, Mencia de Mendoça impedí que estigués a prop del duc les darreres hores de la seua vida, perquè coneixia la voluntat del virrei de llegar a l’emperador la vila de Xèrica i els seus llocs, com hom solia denominar.⁶⁰ El plet per l’herència de Ferran d’Aragó es prolongà llargament fins que l’any 1564 fou resolt favorablement a la corona.⁶¹ Les obres de Sant Miquel dels Reis foren interrompudes pel conflicte fins que l’any 1578 es reprengueren.

El nomenament provisional d’un regent es prolongà massa, si hom jutja per les pressions dels personatges més pròxims a la monarquia, fins que fou nomenat virrei interí Joan Llorenç de Vila-rasa. La descripció d’una ciutat sense ordre, immersa en conflictes entre nobles, temorosa dels atacs piràtics i sense saber com resoldre les dificultats dels nous conversos, guaita a les cartes sovint. El regent Urgellés, Joan de Mendoça i d’altres suggereixen que la inquietud era molt intensa. En el debat intervenien els qui podien aportar algun nom o plantejar una reflexió, com és el cas d’Urgellés, del secretari Comalonga o de Gonzalo Pérez. El que romania evident en aquestes consideracions és que el nou virrei no devia ser natural del lloc, és a dir, no podia ser valencià. Les llistes de candidats són analitzades per Gonzalo Pérez, en una carta que il·lustra com cap altra el conflicte d’aquells anys.⁶² La mort de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de València, es produí mesos després de la de Nicolás Perrenot de Granvela. El virrei redactà una lletra de condol a Antonio Perrenot de Granvela durant el mes de setembre de 1550, poc abans de la seua mort. En to càlid i afectuós, reflexionava sobre la brevetat de la vida i li comunicava els oficis religiosos que havia ordenat fer a Sant Miquel dels Reis per l’ànima de Nicolás.⁶³

CONCLUSIONS

Un conjunt documental tan variat com el que conté l’epistolari Granvela, nodrit de nombrosos personatges rellevants del cercle d’influència del poder imperial a la ciutat i regne de València, explicita de forma diàfana el batec quotidià de la societat valenciana, disfressat en nombroses ocasions d’interessos personals que animen l’escriptura al secretari d’estat. Un aplec d’aquesta mena quasi sempre roman escurçat per la manca de presència d’altres veus de la societat, importants, que per la raó que fóra resten al marge del recull. És probable que no s’hi detecten perquè no hi disposaven d’accés directe a Granvela, hi romanien ocultes o apagades o molt possiblement desenvolupaven les seues reivindicacions en altres fòrums o estaments aliens a la representació exercida pel secretari d’estat. Tanmateix, la varietat de qüestions desenvolupades a l’epistolari constitueix un diagrama cristal·lí de les motivacions, quasi totes personals o familiars, que mouen una part de la societat aristocràtica de l’època i, sobretot, determinen una visió inquietant i de vegades esbiaixada de les actuacions, quasi sempre problemàtiques, del duc de Calàbria en l’exercici del virregnat valencià. Es fa difícil destriar les funcions del càrrec de virrei dels desitjos i anhels particulars de Ferran d’Aragó aplicats a la política valenciana de llavors. A l’epistolari emergeix un personatge fosc, arrogant i altiu que menysprea contínuament els valencians i les seues institucions, val a dir que amb l’ajut inestimable dels naturals del país. L’acció política del duc de Calàbria en aquest període ensopegà fortament amb l’afer Masquefa, el qual probablement hagués significat la decadència política del duc de no haver-li sobrevingut una mort tan sobtada com enigmàtica.

1. María José Bertomeu Masiá, La guerra secreta de Carlos V contra el Papa. La cuestión de Parma y Piacenza en la correspondencia del cardenal Granvela, València, PUV, 2009, pp. 25-28.

2. Conservat a la Real Academia de la Historia, dins la Colección Salazar y Castro, 09-00344 (E-6) ff.178r-183v, el text fou transcrit per Vicente Castañeda Alcover en l’edició d’un discurs seu impartit en la Junta Conmemorativa de la Fundación del Instituto de España de 25 de gener 1958, Vicente Castañeda Alcover, Sucesos en Valencia durante el reinado del emperador Carlos V y virreinato del duque de Calabria (1547-1551), Madrid, 1958, pp. 12-15.

3. Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio (1536-1550), València, Generalitat Valenciana, 2000, pp. 91-93 i Teresa Canet Aparisi, La Audiencia valenciana en la época foral moderna, València, 1986.

4. Carta núm. 3, el duc de Calàbria al secretari d’estat Cobos, València, 21 agost 1544.

5. Teresa Canet Aparisi, La Magistratura Valenciana (s. XVI-XVII), València, Universitat de València, 1990, pp. 158 i 281-282 i «Juzgar a los jueces», a B. Anatra i F. Manconi, Sardegna, Spagna e Stati italiani nell’età di Carlos V, Villamar, Carocci editore, 2001, pp. 307-334 i Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio..., op. cit., pp. 105-106.

6. Carta núm. 27, el duc de Calàbria a Granvela, València, 24 setembre 1550.

7. Carta núm. 31, els jurats de València a l’emperador, València, 27 de octubre de 1550.

8. Teresa Canet Aparisi, «Entre la visita y la sucesión. La resistencia a la virreinalización administrativa en Valencia entre Carlos V y Felipe II», Estudis. Revista d’Història Moderna, 28 (2002), pp. 205-240.

9. Carta núm. 93, Miquel Beneyto a Granvela, València, 17 desembre 1552.

10. Carta núm. 156, Granvela a Glaudi Grillet, Brussel·les, 27 abril 1558.

11. Carta núm. 136, Joan d’Aguiló a Granvela, València, 7 abril 1556.

12. Carta núm. 158, Antonio Perrenot de Granvela a Joan d’Aguiló, Del Campo, 12 setembre 1558.

13. Carta núm. Jeroni d’Icis a Granvela, València, 28 octubre 1550.

14. L’1 de novembre, a pocs dies de la mort del virrei, el duc de Sogorb sol·licitava al monarca que el designés per al càrrec alhora que demanava baratar el comtat d’Empúries, herència familiar, per Xèrica i els seus llocs: «Si para todo esto fuesse llegado este tiempo offresciéndose por el fallecimiento del duque don Hernando el cargo de aquel Reyno de Valencia, vuestra alteza me haría mucha merced de supplicar a su magestad que se me diesse, y assí también pues viene a la cuenta aquella tierra de Xérica para que aquella con lo más se me diesse a trueque del condado de Ampurias», cf. Josep Martí Ferrando, Instituciones y sociedad valenciana en el imperio de Carlos V, València, Biblioteca Valenciana, 2002, pp. 365-366, carta del duc de Sogorb a l’emperador, Arbeca, 1 novembre 1550, AGS, Estado, 305, f. 215.

15. Josefina Mateu Ibars, Los virreyes de Valencia, fuentes para su estudio, pròleg de Salvador Carreres Zacarés, València, Ajuntament de València, 1963, pp. 122 i 130-132.

16. Luis Arciniega García, El monasterio de San Miguel de los Reyes, València, Biblioteca Valenciana, 2001, t. I, p. 53.

17. Cf. algunes de les activitats desplegades per Icis a Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio..., op. cit., p. 40.

18. Carta núm. 43, el bisbe d’Elna a Antonio Perrenot de Granvela, Barcelona, 28 octubre 1550.

19. Carta núm. 42, el licenciado Arteaga a Antonio Perrenot de Granvela, València, 28 octubre 1550 i lletra núm. 44, el licenciado Arteaga a Antonio Perrenot de Granvela, València, 30 octubre 1550.

20. Josep Martí Ferrando, Diccionario biográfico espanyol, Madrid, Real Academia de la Historia, 2009-2013, s/v Icis, Jerónimo de. A la mort del duc es robaren del palau del Real moltes joies i plata del seu patrimoni personal i del de la duquessa Germana de Foix. El robatori fou tan elevat que els jerònims obtingueren una butla d’excomunicació per a totes aquelles persones que es trobassen en possessió d’alguna d’aquestes propietats. L’excomunicació afectà directament al secretari Jeroni d’Icis i al criat Alonso Bravo, absolts l’any 1562, però sense que es produís la restitució dels béns. Mencia de Mendoça també mirà d’apropiar-se de nombrosos objectes de culte, primerament amb el consentiment dels monjos i posteriorment sense, cf. Luis Arciniega García, El monasterio de San Miguel..., op. cit., p. 64.

21. Carta núm. 17, el duc de Calàbria al príncep Felip, València, 4 juny 1549.

22. Carta núm. 64, Joan Llorenç de Vila-rasa a Antonio Perrenot de Granvela, València, 29 desembre 1550; carta núm. 66, Lluís Ferrer a Antonio Perrenot de Granvela, València, 1 gener 1551.

23. Enric Querol Coll, «Cristòfol Despuig, pugna pro patria. Noves dades biogràfiques sobre l’autor dels Col·loquis», Llengua & Literatura, 16 (2005), p. 277.

24. Carta núm. 26, el duc de Calàbria a Antonio Perrenot de Granvela, València, 24 setembre 1550.

25. Carta núm. 98, el capítol de Tortosa a Antonio Perrenot de Granvela, Tortosa, s/d, agost 1554.

26. Hi havia moltes pressions contràries a què Costa mantingués l’hospitaleria. El papa cità diversos capitulars de Tortosa amb la intenció de pressionar-los perquè fessen desistir Costa de l’hospitaleria, «puix no té justicia». Costa s’hi mantingué i continuà d’hospitaler, cf. Arxiu Capitular de Tortosa (ACTo.) Varia 11. Volem agrair a Enric Querol aquesta informació.

27. Joan-Hilari Muñoz i Sebastià, «Un cas de bandositat eclesiàstica a la Tortosa del Renaixement: el pla de segrest del bisbe Ferran de Loaces pel canonge Tomàs Costa l’any 1557», Recerca, 13 (2009), pp. 237-264.

28. Carta núm. 45, Onofre Urgellés a Granvela, Valladolid, 30 octubre 1550.

29. Martí de Viciana, Libro quarto de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino, edició a cura de Joan Iborra, València, PUV, 2005, pp. 355-356.

30. Teresa Canet Aparisi, La magistratura..., op. cit., p. 158 i «De la fidelidad a la profesionalización. Criterios en la configuración de la magistratura foral», a Juan Francisco Pardo Molero, Manuel Lomas Cortés (coords.), Oficiales reales. Los ministros de la Monarquía Católica (siglos XVI-XVII), València, Departament d’Història Moderna-Universitat de València, 2012, p. 43.

31. Antoni Furió, Història del País Valencià. València, Alfons el Magnànim, 1995, pp. 257-258. No hi anava a massa distància el principat de Catalunya, menystingut en les àrees del poder imperial i relegat en aquest període a un espai marginal. Com al País Valencià, la noblesa també demanava lloctinents no catalans a la vista del triomf d’italians i castellans, cf. Angel Casals i Martínez, L’Emperador i els catalans. Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543), Granolles, Editorial Granollers, 2000, pp. 479-488.

32. Josep Martí Ferrando, Instituciones y sociedad..., op. cit., p. 9.

33. Sebastià Garcia Martínez, Bandolers, corsaris i moriscos, València, Eliseu Climent, 1980, pp. 34-36; Remedios Ferrero Micó, «Bandosidades nobiliarias en valencia durante la época foral», Saitabi, XXXV (1985), pp. 95-110 i Josep Martí Ferrando, Instituciones..., op. cit., pp. 158-166.

34. Sergio Urzainqui Sánchez, «Violencia nobiliaria en el Reino de Valencia durante la época de Carlos V», treball d’investigació inèdit, València, Universitat de València, pp. 23-58.

35. Participà en l’exercit reialista en la majoria d’accions militats antiagermandes, cf. Martí de Viciana, Libro quarto de la crónica de la ínclita i coronada ciudad de Valencia, edició a cura de Joan Iborra, València, PUV, 2005, pp. 369-373, 397-431. Viciana el descriu com un militar íntegre i just, Ibidem, p. 431; cf. Sebastià Garcia Martínez, Bandolers..., op. cit., p. 37.

36. El virrei resumeix a l’emperador amb tota classe de detalls el procés inicial per a carregar contra Ramon de Rocafull. Quan explica les circumstàncies del casament amb Francesc de Boïl, utilitza el pinzell gros per reforçar la seua decisió: «Y los ençerró en huna cámara solos, diziendo públicamente que la casaría con hun negro quando no hallara hotro o le diera hun garrote antes que entregarla a la justiçia», carta núm. 9, el duc de Calàbria a l’emperador, València, 5 maig 1547.

37. Josep Martí Ferrando, «La corte virreinal en el reinado del emperador», Estudis, 26 (2001), p. 101. Agudament, Sebastià Garcia apuntava a motius econòmics, l’herència de la Daia, com a detonant del conflicte, cf. Sebastià Garcia Martínez, Bandolers..., op. cit., p. 37.

38. Sergio Urzainqui Sánchez, «Violencia nobiliaria...», op. cit., pp. 60-61, cf. també Josep Martí Ferrando, «La corte virreinal...», op. cit, pp. 103-105.

39. Josep Martí Ferrando, «La corte virreinal...», op. cit, p. 102.

40. Carta núm. 8, el duc de Calàbria a l’emperador, València, 5 de maig 1547.

41. Annex, RAH. Colección Salazar y Castro. E6, ff. 178r-183v. Segle XVII.

42. Jeroni Soria, Dietari, pròleg de Francisco de P. Momblanch Gonzálbez, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1960, pp. 223-224; Francisco de Diago, Apuntamientos recogidos por el p.m. fr. Francisco Diago, València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1936, t. II, pp. 31-34 i Josep Martí Ferrando, «La corte virreinal...», op. cit, p. 103.

43. Josep Martí Ferrando, «La corte virreinal...», op. cit, p. 103 i Annex, RAH. Colección Salazar y Castro. E6, ff. 178r-183v.

44. Carta núm. 139, Glaudi Grillet a Antonio Perrenot de Granvela, València, 24 abril 1556.

45. El duc trameté una missiva al príncep Felip on suggeria sentenciar a mort per decapitació els nobles empresonats per posar fi a les bandositats que arruïnaven el país, cf. Francesc de Borja i Aragó, Diari, edició i traducció de Joan Iborra amb la col·laboració de Maria Toldrà, València, Tres i Quatre, 2010, p. 43.

46. Josep Martí Ferrando, «La corte virreinal...», op. cit, pp. 104-105.

47. Sergio Urzainqui Sánchez, «Violencia nobiliaria...», p. 66, que cita Jeroni Soria.

48. Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio..., op. cit., pp. 176-179.

49. Ibidem, p. 171. Rocafull es veia assetjat pels Roïços davant el procés obert i explica a Granvela la seua situació d’indefensió, carta núm. 24, Guillem de Rocafull a Antonio Perrenot de Granvela, Oriola, 12 agost 1550, i carta núm. 25, Guillem de Rocafull a Antonio Perrenot de Granvela, València, 23 setembre 1550, cf. David Bernabé Gil, «Nobles valencianos en el servicio regio. La provisión del oficio de portantveus de gobernador ultra sexonam en la edad moderna», Revista de Historia Moderna, 26 (2008) pp. 36-37.

50. Annex, RAH. Colección Salazar y Castro. E6, ff. 178r-183v; Josep Martí Ferrando, El poder sobre el territorio..., op. cit., pp. 148-154 i 176-179; del mateix autor, Instituciones..., op. cit., pp. 158-159 i Sergio Urzainqui Sánchez, «Violencia nobiliaria...», op. cit., pp. 67-72.

51. Ibidem, pp. 70-71.

52. Carta núm. 140, Guillem de Rocafull a Antonio Perrenot de Granvela, Ciutadella, 14 maig 1556: «para que me saque deste destierro, que assí lo puede llamar».

53. Carta núm. 24, Guillem de Rocafull a Antonio Perrenot de Granvela, s/ll, s/d, però dins el període temporal en què Rocafull fou governador de Mallorca entre 1554 i 1558.

54. Carta núm. 145, Guillem de Rocafull a Antonio Perrenot de Granvela, Maó, 8 setembre 1556.

55. Carta núm. 65, Joan de Gais a Antonio Perrenot de Granvela, València, 30 desembre 1550.

56. Josep Martí Ferrando, «Poder y sociedad durante el virreinato del duque de Calabria (1536-1550)», Estudis. Revista d’Història Moderna, 19 (1993), pp. 265-275.

57. Martí de Viciana, Libro segundo..., op. cit., pp. 336-337.

58. A principi de 1550, el duc testà i el document fou lliurat al secretari d’Estat Gonzalo Pérez. En aquest testament, Ferran d’Aragó nomenava l’emperador hereu universal de tots els seus béns, sota la condició d’acabar les obres del monestir de Sant Miquel «en el más breve tiempo que se pudiere». El 25 d’octubre, vespra de la seua mort i greument malalt, el virrei signà el testament definitiu davant el notari Sebastià Camacho i anul·là la decisió inicial de llegar els seus béns a l’emperador per a declarar hereu universal al monestir de Sant Miquel dels Reis. Aquesta disposició significà un capgirament i, segons Arciniega, posava de manifest l’estreta relació que el duc mantenia amb l’orde jerònima. Una anàlisi de les disposicions testamentàries a Luis Arciniega García, El monasterio de San Miguel..., op. cit., pp. 59-63.

59. El 29 d’octubre 1548, el notari Sebastià Camacho rebé del batle de Terol i la seua esposa el traspàs, en favor del duc de Calàbria, de les terres de Xèrica i dels llocs de Pina i Barraques, cf. Luis Arciniega García, San Miguel..., op. cit., p. 59.

60. Carta núm. 41, Jeroni d’Icis a Antonio Perrenot de Granvela, València, 28 octubre 1550: «Bien es verdad que el día antes que hiziesse dicho testamento y hotras vezes muchas me havía hablado su excelencia del alma, diziendo que su intención hera de dexar a Xérica, Pina y las Barracas a Su Majestad y suplicalle que mandasse encorparlos perpetuamente en la Corona. Y ésta es la verdad y lo juraré solemnemente, y que no sé ni puedo pensar la causa que le movió a dexallo a los frayles, porque nunca tal voluntad le conocí, pero como me cerraron las puertas y no me dexaron entrar a velle quando hizo el dicho testamento, no puedo dezir hotra cosa más desta».

61. El 24 de novembre 1564 la senyoria de Xèrica fou reincorporada al patrimoni reial durant el govern de Felip II. L’1 de març de 1565, la vila substituí el fur d’Aragó pel de València; cf. Francisco del Vayo, La «Historia de Xérica» de Francisco del Vayo, edició i estudi de Rosa Gómez Casañ, Sogorb, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Segorbe, 1986, pp. 466-469.

62. Carta núm. 90, Gonzalo Pérez a Antonio Perrenot de Granvela, Madrid, 10 desembre 1552.

63. Carta núm. 28, el duc de Calàbria a Antonio Perrenot de Granvela, València, 27 setembre 1550.