Kitabı oku: «El futur no és el que era»

DILLUNS A LES CINC

—Què serà?

—Una canya.

Aquest cop no dubta. No vol te. No vol cafè. No vol aigua. Demana una cervesa. Passen dos minuts de les cinc de la tarda i el mateix home de la vegada anterior tot just acaba d’obrir el local. Du una samarreta bessona de l’anterior, també blanc brillant. El mocador del cap, però, aquest cop és vermell. La llum del sol rebota a les rajoles blanques, travessa, a franges, el local, i fa brillar centenars de miquetes de pols en suspensió. El cambrer li posa al davant una copa de cervesa i se’l queda mirant. El Kai sospita que l’ha reconegut, però fa com si no se n’adonés. Agafa la copa i busca on posar-se. Opta per la mateixa taula alta i el mateix tamboret. Aquest cop no du americana. Texans blaus esfilegassats i samarreta negra de Bad Religion. Com si fos el 1995.

On és? Ni s’imagina que torni a no presentar-se. Fa un glop llarg de cervesa. Se’n beuria quatre de seguides. Entra com si fos un ganivet, travessant-lo de dalt a baix, enduent-s’ho tot, fent net. El mòbil diu que passen deu minuts. Arribarà tard. Però no massa. Segur que ve. No té el seu telèfon. No pot trucar-li ni enviar-li cap whatsapp. No caldrà. Confia. Espera. Assedegat, impacient i segur.

On és? La Francina no fa tard. En realitat, ha arribat abans d’hora. Ha recorregut el carrer de la Guàrdia de dalt a baix. Ha ubicat el bar, encara amb la porta de ferro abaixada. Ha mirat el solar del davant, provant de recordar què hi havia abans. Abans que el Kai pugui arribar i trobar-se’l, entra en un bar d’un tros més amunt, al carrer Nou de la Rambla. Pensa que hi farà temps i un cafè.

En seure, però, demana un conyac. No ho tenia previst. Se li ha acudit sobre la marxa. Era la beguda de fa anys, quan volia donar la nota. No recorda si li agradava realment o només volia que li agradés. Aleshores, alguns triaven ser bevedors de whisky, de vodka, d’absenta, del que fos. Ella va triar ser bevedora de conyac. Torres 10, per ser més exactes. Li sembla recordar que va arribar a desenvolupar-ne un cert gust, que sabia diferenciar-lo d’altres marques. Potser només ho pretenia. El primer glop, però, no li retorna cap record. Només un regust fort, groller i desagradable. Potser no va agradar-li mai. Però segur que el tolerava millor. No pensa beure’n més.

Falten quinze minuts per a les cinc. Potser el veu passar pel carrer, pensa. Sap que ha d’anar a trobar-se amb ell. Que no té cap sentit no fer-ho. I, tot i això, no és capaç d’analitzar què hi fa, allí, anticipant-s’hi, arribant abans, preparant-se. Preparant-se per a què? Anticipant-se a què? Fa un segon glop del conyac i el troba tan ofensiu com el primer. No, no en beurà més. Què n’espera, d’aquella trobada? Perquè sí, va ser fantàstic trobar-se’l de casualitat, la setmana passada. L’alegria va ser honesta i espontània. Somreia sola al metro, mentre anava cap a Santa Coloma. I sí, volia saber més d’ell, de com li havia anat a la vida, sentir-lo relatar algun bocí de la seva vida quotidiana. Però per fer això no calia presentar-s’hi abans, ni passar-se vint minuts per decidir quina roba posar-se, si pintar-se poc o molt, si dir-ho al Jep o no. Al final, ha triat uns texans negres i una samarreta blanca, llarga, baldera i de coll ample i obert, botins que li fan calor i maquillar-se sense pintar-se els morros. Tot mig-mig. Tot dubitatiu. Com ella mateixa. Escura el conyac. En nota l’escalfor baixant-li a la panxa i després pujant-li a les galtes. S’aixeca i se n’hi va.

La silueta de la Francina es dibuixa a l’altra banda de la porta. El Kai la veu, però no mou cap més múscul que els que li permeten eixamplar un somriure. Espera que ella ja sigui a dins per aixecar-se. S’abracen un altre cop i es fan dos petons, aquest cop sí, executats canònicament. L’abraçada es desfà de pressa. L’alegria inesperada de fa uns dies ha evolucionat a nerviosisme. Mentre ella puja al tamboret, ell mira cap a la barra. “Veus com aquest cop sí que ha vingut, idiota?”, pensa. El cambrer se’ls mira amb displicència. Quan els veu asseguts, s’hi acosta. “Què voldràs?” “Un conyac. Tens Torres 10?” “¿Con hielo?” “Sin.” “I una altra cervesa per a mi.” “Molt bé.” “Gràcies.”

—Que fort, l’altre dia, no? —comença ella.

—Algun cop havia de passar. Barcelona és petita.

—I segur que acabem anant pels mateixos puestos…

—Potser ens hem encreuat mil vegades abans en aquell mateix túnel.

—Això no ho crec. Normalment vaig caminant a la feina, després d’acompanyar els nens al col·le.

—Bé, si no al metro, a qualsevol lloc. Els nens, em vas dir que tenien…

—El Jan en té dotze i la Noa, nou.

—Ah, sí. La meva també en té nou. La Clàudia. I el Martí en té cinc, només. Em dus avantatge, com sempre.

Somriuen tots dos amb la petita broma, la minúscula referència a quelcom de propi, quelcom que els diferenciï de dos estranys o dos companys de feina. El noi-pirata del bar porta les begudes. Sense safata. Una copa a cada mà. El seu braç dret du tres o quatre polseres amb trenes de colors. Més amunt, un tatuatge d’un pop agressiu, gòtic, puja fins amagar-se sota la samarreta blanca. Té unes mans grosses i boniques i la pell torrada, sense pèl. Un braç d’home. Tots dos han quedat en silenci mentre l’observen col·locar un rodal de cartró davant de cadascú i situar-hi les copes just a sobre. La Francina compara aquella extremitat bronzejada amb la carn tova i els pèls desendreçats del Jep. El Kai s’agafa els seus propis braços, com amagant-los, pàl·lids, pigats i prims, sense cap polsera ni cap tatuatge que demostrin res de destacable de la seva existència, de la seva tendresa, de la seva seguretat o de la seva masculinitat. Braços nus i sense història. Braços desaprofitats.

Els costa tornar a arrencar. Així que fan xocar les copes, per guanyar temps.

—Tu segueixes al teu despatx, no? —pregunta ella, per reprendre la conversa per qualsevol zona més o menys asèptica.

—Sí, a l’agència.

—Fèieu webs i això, no?

—Fem comunicació digital, sí. Consultoria, disseny, webs, apps, xarxes socials…

—I què tal? Hi estàs bé?

—Sí, m’agrada. Som petits, però és nostre. No sé si sabria treballar per a algú, a aquestes alçades, ja. De vegades penso que potser seria més còmode. Que som massa fràgils i qualsevol canvi a l’entorn ens pot fer tancar. Però la veritat és que sempre anem sortint-nos-en. Tenim projectes i les nòmines es paguen. I bé, és meu, mig meu, almenys, saps?

—Sí. Suposo. No et sabria dir. Jo mai he tingut esperit d’empresària.

—Ja. Crec que jo tampoc. Almenys, la paraula aquesta, empresari, no me’n considero. M’imagino una altra cosa, quan penso en un “empresari”. Em ve al cap el dibuix del Monopoly, saps? El del monocle? Això és el que m’imagino, quan penso en un “empresari”… —cada cop que ho diu, el Kai dibuixa unes cometes imaginàries amb els dits, en un gest que a la Francina li resulta esnob i ridícul.

—Un emprenedor d’aquests que es porten ara, doncs?

—Uhmm. Tampoc no m’agrada gaire aquesta paraula. Sembla que si ets “emprenedor” —cometes voladores— has d’anar a la feina en monopatí, tenir sempre idees agosarades i genials, tot supertecnològic i modern, alimentar-te de Kit Kat i Red Bull…

—Alguna cosa deus ser, no? —entre les cometes aèries i les negatives del Kai a deixar-se etiquetar i continuar amb la conversa amb normalitat, embussant-se en tant tecnicisme, s’està impacientant.

—Crec que el que més s’assembla al que soc —continua ell, repetint una reflexió que ha fet molts cops, però que avui no nota que li estigui quedant tan enginyosa com altres vegades— és un botiguer. Som com una sastreria de principis del segle passat, amb un petit taller a la rebotiga. Tenim roba feta i fem roba a mida. Segons qui passa per la porta, segons què vol, li podem oferir una cosa o una altra. Som dos socis, tenim dos treballadors. Som una petita família. Treballem junts i ens enfadem junts. A vegades fem vestits dels quals ens sentim orgullosos. Però el més freqüent és fer coses convencionals, normaletes, per seguir aixecant cada dia la porta de ferro.

—Sona bé. L’auca del senyor Kai i la seva botiga de vetes i webs —tots dos somriuen.

—I tu què? Com va a la consulta?

—No és una consulta, ja t’ho vaig explicar al Messenger, no?

—No fas teràpia?

—No, no exactament —la Francina recorda perfectament haver-lo posat al dia de la seva situació professional en els missatges que van intercanviar al principi, fa uns quants mesos, quan es van trobar al Facebook. Com pot ser que ell, precisament ell, no ho recordi?—. No és una consulta. Treballo per a una mútua laboral. Faig seguiment a alguns pacients amb malalties psicològiques, per veure que tot estigui en ordre. Faig també formacions, com la que anava a fer l’altre dia, quan vam trobar-nos.

—Una mútua laboral, ahà —repeteix ell.

—Sí que veig els pacients, és clar, però no és com si fossin els “meus” pacients, saps? —sense saber com, es veu a ella mateixa dibuixant unes cometes imaginàries i retira les mans precipitadament. Fa un glop del conyac. Se sent estranyament qüestionada i forçada a continuar, a aclarir-ho tot, per tal que no quedin dubtes—. Hi ha gent amb ansietat, estrès, angoixa, depressió…, coses serioses, saps?

—Però tu no treballes exactament per a ells, no? Vull dir que la mútua la contracta l’empresa, oi? I vosaltres el que feu és vigilar que els treballadors no se n’aprofitin, no és això?

—Bé, sempre hi ha gent, no?, que es vol aprofitar de les coses. Es tracta d’identificar-los, per tal que la gent que sí que està passant problemes reals pugui seguir el tractament que necessita. No és com si fos una, no ho sé, una mena de policia de fraus, saps? Si la gent que se n’aprofita no la pilles, tot el sistema no s’aguanta, m’entens?

—És clar, sí —el Kai percep el punt d’angoixa en la veu de la Francina i comprèn que el tema la incomoda, que n’ha de sortir—. Ho entenc, sí. No ha de ser fàcil.

—No, fàcil no ho és. Però tampoc no és res de l’altre món. Només és feina.

El Kai diu que sí i es fa una nova pausa, buida, tensa. El Kai busca algun tema que els aparti del to estranyament fricatiu que ha pres la conversa. Pensa en el seu compromís i la seva militància en diverses causes, fa anys. No hi havia injustícia que la deixés indiferent. Recorda, de fet, com més d’un cop ella havia reaccionat amb fredor o, fins i tot, enuig, quan ell feia broma d’alguna de les seves croades impossibles.

—I amb l’ONG aquella, segueixes col·laborant-hi? De què era? —reprèn ell, procurant evitar qualsevol ombra d’ironia en la seva veu.

—Amb quina ONG? Amb l’associació dels sahrauís?

—Sí. Vas anar-hi, no? I vas tenir nens a casa, no? —el Kai comença a témer que no ha apuntat bé o que la referència no sigui correcta.

—Sí, sí, però fa molt temps. Ja no hi estem tan vinculats. Tenint nens petits a casa ja no pots estar-ne tan pendent, saps? Vam col·laborar-hi, sí. Quan van muntar l’associació de Gràcia amb el Sàhara, sí que en formàvem part, però després ja es feia impossible i no tenia gaire sentit, ja.

La Francina nota que no s’explica bé, que s’embarbussa. Ha passat a parlar en primera persona del plural instintivament. Com amagant-s’hi. No entén per què està justificant-se davant del Kai, però no aconsegueix deixar de fer-ho. Com si, de sobte, en fer aquell recompte de la seva vida recent, el saldo estigués sortint en negatiu. I sap que tot depèn de com s’expliqui, perquè no hi ha res de dolent, ni en la seva feina, ni en el seu compromís amb res. Només faltaria. Però es nota cada cop més a disgust, més arraconada. I la mirada despistada i innocent del Kai no hi ajuda. Si almenys fos que ell l’estigués burxant… Però no és així. Ell només està mantenint una conversa convencional sobre els aspectes superficials de la vida, com si parlés amb qualsevol mare que es trobés en una festa d’aniversari infantil. Potser és això el que la molesta, la superficialitat de la conversa, com n’és, de poc significativa. No estava preparada per a això. Potser estava tan preocupada per trobar-se un Kai nostàlgic i reivindicatiu d’aquell passat al qual ella no volia mirar que veure’l ara tan neutre, adult i civilitzadament fred la contraria. Rebufa. Escura el conyac. No sap com continuar, però nota que ha de fer-ho. Que necessita recuperar la dignitat. Posar-se al nivell urbà i neutre d’ell.

De sobte, inesperadament, com si es tractés de la campana que salva un púgil que ha anat rebent i reculant durant tot un assalt, sona la melodia estàndard d’un iPhone des del fons de la seva bossa. Tots dos agraeixen secretament la interrupció. Podran retirar-se a les seves cantonades i llepar-se les ferides. La Francina busca dins la bossa fins que troba, mira i contesta el telèfon.

—Sí? —contesta el mòbil i, a l’instant, se l’aparta una mica de la cara i s’adreça al Kai, en veu ofegada, per tal que no l’escoltin a l’altra banda de la línia—. És el Jep, el meu mar… el meu company, un segon.

El Kai fa cara de “només faltaria” i passeja la mirada pel local, com si fes realment anys que no hi entrava. Les fotos. Els retalls. Els quadres. La tele permanentment en marxa, passant pel·lícules de la diva, amb el so emmudit. Tot i que no la mira, però, tota la seva atenció està posada en aquella conversa telefònica. “Sí, un cafè.” Silenci. “Amb la Mònica.” Silenci. “La Mònica, de la feina.” Silenci. “Nooooo, l’altra. Aquella es deia Núria. La Mònica.” Silenci. “És igual, deixa-ho córrer. Després t’ho explico.” Silenci. “Avui?” Silenci. La Francina riu. El Kai s’adona que no l’ha sentit riure des que s’han trobat. Aquell riure li sembla estrany. Com si no fos d’ella. Potser li ha madurat el riure, pensa. “No, no m’ho havies dit, però és igual.” Silenci. “No, si ta germana els fa de cangur, demà ningú no arribarà a l’hora a l’escola.” Silenci. “Molta.” Silenci. “Que et dic que sí, que em ve de gust.” Silenci. La Francina fa un gest com de disculpa al Kai, com si la trucada s’estigués allargant massa, sense que ella volgués. Però el cas és que sí que ho vol, que ja li està bé amagar-s’hi, prolongar-la i aprofitar-la per reforçar-se.

El Kai ja no sap cap a on mirar. Desconnecta momentàniament d’aquell mig diàleg que està presenciant. Li resulta agredolç. Dolç perquè, per primer cop en tota la tarda, hi veu un reflex de la Francina que recorda. Agre perquè no és amb ell, que l’està veient, sinó parlant amb el seu “mar… company”. Ella anava a dir marit i s’ha corregit, pensa. Com si això li hagués d’importar, a aquestes alçades. Com si encara ens haguéssim de fer els guais i els alternatius i els contraculturals i no poguéssim casar-nos. Ell mateix també està casat. No passa res, per casar-se. No significa trair cap ideal proletari. Es pot seguir citant Nietzsche, encara que et casis. De fet, ho recorda perfectament, amb la seva dona, amb l’Helena, va ser ell que va dir de casar-se. Ella va dir que sí, però que d’església, res. I així ho van fer. Amb tota la litúrgia d’un casori on només s’havia canviat el mossèn amb túnica per un jutge de pau amb una corbata amb dibuixos de bicicletes i el gòtic d’alguna església de Mataró per l’estil lleig i funcional de l’Ajuntament d’Argentona.

Cada segon que la Francina segueix al telèfon exhibint sintonia i complicitat amb el seu “mar… company”, ell se sent més fora de lloc, més petit. Calcula que, si la conversa dura prou, quedarà reduït a l’alçada d’un escarabat i podrà fugir del local discretament, sense que ningú se n’adoni. Allò que està veient és una parella sòlida, amb un llenguatge propi conreat durant anys de connexió i intimitat. Un matrimoni que viu i riu. No pot evitar comparar-lo amb el seu, tan maquinal, tan eixut, tan desgastat. Se la mira. Se la mira detingudament per primera vegada, aprofitant que està distreta. Són tretze anys des del darrer cop que es van veure, un darrer cafè d’aquells que tan espaiadament feien. Després no va haver-n’hi cap més, per desinterès de tots dos. Algun correu electrònic per comunicar-se l’embaràs i el naixement del Jan. I després, el silenci. Un silenci persistent que probablement hauria estat definitiu, si no fos pel Facebook. Potser abans les històries es tancaven millor. Quan s’acabaven, s’acabaven. No et quedava tothom tan a l’abast de la mà per seguir-los espiant pel forat del pany de l’ordinador. Ara sembla que mai res acabi d’acabar-se. Cada decisió presa, cada bifurcació, està massa a la vista. De forma que en cada moment de feblesa t’és massa fàcil aixecar la mirada i posar cada cruïlla en condicional. “I si.” “I si no.” Les xarxes, els ordinadors, els mòbils ens han portat a un món ple de corrents d’aire provocats per portes que mai tanquen.

“Idiota”, diu ella, enriallada. “Va, que he de penjar.” Silenci. “Sííííí.” Silenci. “De part teva, sí”. Silenci. “Que sííííííí.” Silenci. “Va, prou. Fins després.” Silenci. “Jo també.” Silenci. “Deu.” La Francina prem la pantalla de l’iPhone, en tanca la funda i el deixa caure dins la bossa. Quan torna a mirar cap a on seu el Kai, han passat segles. La Francina ha exagerat tant la seva representació que ella mateixa se l’ha cregut. En surt tan gran, tan dinàmica, tan superior, que res del que li digui ara el Kai podrà tornar a fer-la tremolar.

—Perdona. Era el Jep. Que avui teníem un sopar i se n’ha recordat ara.

—No et preocupis.

—És un despistat. I ara, a córrer per organitzar-ho tot.

—Què li has dit que estaves fent?

—Un cafè amb una col·lega de la feina. Era més fàcil que…, ja ho saps…

—Sí, sí.

—Tu n’has dit res?

—De què? D’haver quedat amb tu?

—Sí. N’has dit res?

—Sí. He dit que havia quedat amb tu.

—Ah. I què has dit que soc?

—Una vella amiga de la facultat, he dit.

La Francina sap que està mentint. El Kai sap que ella sap que està mentint. Tots dos saben que una frase així, “He quedat a la tarda amb una vella amiga de la facultat”, dins una parella real només pot acabar malament. Però tots dos donen per bona la mentida. Ell l’ha dit per incomodar-la. Ella la tolera perquè sap que l’ha incomodat. Tots dos voldrien saber exactament quina hora és, quant fa que ha començat aquella trobada i si ja és prou tard per donar-la per acabada. Però cap d’ells mira el mòbil per saber-ho. Intueixen, en perfecta sincronia, que han de fer un últim esforç, treure algun últim tema de conversa, per no tancar l’episodi de forma excessivament amargant.

—Saps a qui vaig veure, fa poc? —reprèn ell.

—Qui?

—Recordes el Molina? El d’Estadística?

—Ai, sí. Com era? Estadística aplicada a les ciències socials, no?

—Està igual.

—Vols dir que està igual de fastigós i vell verd?

—Fins on puc confirmar-ho, sí.

—I com va ser? On te’l vas trobar?

—Vaig anar a la lectura de tesi d’un amic, el Biel. El Biel Muñoz, un mallorquí. Crec que no el coneixies, tu. Doncs vaig anar-hi i hi havia la plana major del Departament. Vaig parlar amb molts, és clar, però el Molina no me l’esperava. Va ser com una aparició.

—Per?

—Dona, fes comptes… Deu fregar els 80 tacos.

—No tant, no?

—Poc l’hi deu faltar. Doncs això, que estava igual. Més canós, una mica encorbat, però seguia amb una estupenda mata de cabells i aquells ulls grossos i sortints, com una granota, que sembla que més que mirar-te se’t vulguin tirar a sobre.

—Ai, sí. Ecs! I venia amb la bata, també?

—No, no, la bata no la duia.

—Deu haver-la rentat, per fi?

—Jo crec que encara la du per casa seva, predicant modes, mitjanes i equacions a alumnes imaginaris.

I la Francina riu. Per fi, la Francina riu. I el Kai de sobte se sent més segur, més ferm, més lleuger, més jove i més guapo.

—Vaig parlar amb ell, després, al pica-pica —continua el Kai, més animat—. No em recordava de res. Però m’hi vaig estar una estona perquè em feia gràcia despistar-lo.

—No vas aprofitar per confessar-li que eres tu el que li pintava amb boli la seva estimada bata quan passejava entre les taules de classe?

—Però si això ho feies tu!

—Què dius!

—Jo prenia apunts. Tu li pintaves la bata. I després t’ho havia d’explicar tot jo.

—Diversificació del treball, no?

Ara és ell, que riu, en trobar, finalment, un punt de connexió propi i privat. Respira. Deixa anar una bufada llarga d’aire plena de nervis i recances.

—I a qui més vas veure?

—Que tu coneguessis? Potser el Julià, saps?, el que anava amb la cama ortopèdica. I també el Marge, el Pasqual, la Dolors…

—Ai, el Pasqual, tan mono…

—Doncs ara fa un panxot que no te l’acabes.

—Quin regreso al pasado, no?

—Això l’hi deia al d’Estadística, el teu amic pintarrajat. Que tot allò era això, una operació estadística. Una regressió.

—Sí! —torna a riure la Francina—. Una regressió total!

—Li vaig preguntar si les operacions estadístiques tenien moral, saps? L’home repapieja una mica, però somriu més que abans.

—I tu li donaves conversa, no?

—Jo estava tan penjat com ell, no et pensis. Però com que al pica-pica, el Biel, el de la tesi, va portar unes herbes mallorquines per celebrar-ho, tots anàvem bevent amb la panxa buida… Sí, jo li donava conversa. I li deia: “Professor Molina, les regressions… són bones o dolentes?”

—Quina jeta, tu…

—I ell em deia que no es podia saber, que la matemàtica és agnòstica… I quan deia agnòstica es quedava clavat, com pensant en alguna cosa llunyana, que hagués recordat en aquell moment. Jo me’l mirava, com esperant que acabés. Aleshores ell tornava a engegar i repetia que la matemàtica és agnòstica.

—La frase està bé. No recordo que digués res tan bonic en tot el semestre que ens va fer classe. Si hagués dit que la matemàtica era agnòstica, hauria pres apunts i tot. Regressions agnòstiques. Que bonic!

—Amb la mania que tu li tenies!

—Això sí que és una regressió, Kai.

—I tu què creus, Fran, són bones o dolentes, les regressions?

La Francina amaga la resposta en una rialla sincera i còmplice. Parlar del passat, de fantasmes compartits, i la seva pròpia energia i seguretat recuperades des de la trucada del Jep l’han activat. Es troba bé. El Kai també està més tranquil, més desinhibit. Potser sí que han fet bé de quedar i ho estan fent bé, posant lubricant a una relació encallada i rovellada que sempre s’havia merescut un final millor, més digne.

—Les regressions només poden ser bones.

—Totes?

—Totes.

—I tu que ets experta i tal… Això és una regressió?

—Què?

—Que tu i jo siguem aquí parlant de regressions, tants anys després…

—La matemàtica és agnòstica, Kai.

Quan finalment s’aixequen per marxar, el regust de boca és bo. Dolç. Reposat. Vint minuts de referències a la facultat, a llocs comuns i a records compartits han servit per trobar complicitat i confirmar que tenen més passat que present. La Francina s’ha mostrat riallera i empàtica. El Kai ha estat elegant i irònic. Tot s’ha mantingut en un terreny pulcre i adequat. El Kai ha volgut pagar el compte, esquivant les protestes de la Francina, que ha promès que “el proper cop” pagarà ella. Malgrat la frase, tots dos tenen la certesa que no hi haurà cap “proper cop”. Surten del bar i ambdós desitgen que l’altre tingui un itinerari diferent.

—Baixo cap al metro de Drassanes —diu ella.

—Jo pujo caminant cap a la Renfe —contesta ell, per a satisfacció de tots dos.

S’abracen. No queda ni rastre de l’electricitat i l’emoció autèntiques d’aquella abraçada al túnel del metro. Tampoc no s’endevinen restes dels nervis d’una hora i mitja abans, quan s’han saludat al bar. Tot i això, es mantenen abraçats una mica més de temps del convencional, per subratllar que allò té quelcom d’especial. En separar-se, també se sostenen les mans i les mirades algun instant més del compte. Genuïnament. Teatralment. O potser totes dues coses alhora.

—Cuida’t.

—Tu més.