Kitabı oku: «El País Valencià sota les bombes (1936-1939)»

EL PAÍS VALENCIÀ SOTA LES BOMBES

(1936-1939)

Rafael Aracil / Joan Villarroya

EL PAÍS VALENCIÀ SOTA LES BOMBES (1936-1939)

A Mila, per tot / R.A.

A Vicenç Villarroya Querol / J.V.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Els autors

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

publicacions@uv.es Edició: Vicent Olmos

Disseny: Antoni Domènech

Mapes: Víctor Hurtado

Il·lustració de la coberta: València, 5 d’agost de 1938.

Archivio Aeronautica Militare (Roma)

ISBN: 978-84-370-8761-0

Índex

Introducció

1. L’aviació i la intervenció estrangera el 1936

2. Els primers bombardeigs aeris i navals

3. L’expedició a Mallorca i els primers bombardeigs del litoral mediterrani

4. Bombardeigs dels vaixells de control naval

5. Els bombardeigs durant 1937

6. Asfíxia de les comunicacions marítimes i terrestres

7. Espionatge, guerra aèria i objectius econòmics

8. La defensa passiva

9. La defensa aèria contra aeronaus en la zona republicana

10. El litoral mediterrani sota les bombes durant 1938

11. De l’arribada al mar a l’ocupació de Castelló

12. Maig sagnant a Alacant

13. Els bombardeigs durant l’ofensiva de Llevant

14. Els bombardeigs durant la batalla de l’Ebre

15. Els últims bombardeigs

16. Els efectes i l’abast dels bombardeigs. Danys i víctimes

17. Conclusions

18. Bibliografia i altres fonts

ANNEXES

I. Identitat de les víctimes. País Valencià, 1937-1939

II. País Valencià. Bombardeigs, 1936-1939 (ciutats, dates, víctimes)

III. País Valencià. Bombardeigs, 1937-1939. Bombes llançades segons Diario Storico

IV. L’ofensiva de Llevant (13 al 25 juliol 1938) i dades resum de la campanya

V. “Cuerpo de Ejército de Galicia” [1938] i “Desplegament de les forces republicanes. 15-08-1938”

VI. 22 mapes diversos

Introducció

He dado la orden de bombardear Valencia esta no-che con los aviones de Palma. Hay que aprovechar el momento para aterrorizar al enemigo.

GALEANO CIANO, Diarios, 1937-1943 (26/08/1937)

Des que el 17 de desembre de l’any 1903 l’home va assolir per primer cop el vell somni de volar, que els avions no deixaren de millo-rar. L’objectiu era volar cada cop més segur, més ràpid i més alt. Però ben aviat hi van haver estrategs i teoritzadors militars que s’adonaren de les possibilitats que els avions oferien per ser utilitzats com una arma, nova i devastadora, en les guerres del futur. També hi va haver algun escriptor, com H.G. Wells en la novel·la La guerra en el aire de 1908, que visionava la capacitat destructiva que la nova arma tindria per la humanitat.

Precisament onze anys després del pri-mer vol amb avió, va esclatar la Primera Guerra Mundial. Tots els països enfrontats dedicaren tots els recursos necessaris perquè els avions que volaven el 1914, pocs i mal armats, es convertissin ràpidament en un arma eficaç, que fins i tot va permetre, per primer cop en la història, colpejar la rere-guarda de l’enemic. Els sincronitzadors van augmentar l’eficàcia de les metralladores i els primers portabombes milloraren la capacitat de bombardeig dels avions. La Primera Guer-ra Mundial també marcà l’especialització dels avions. Els més petits i àgils –els caces– eren els responsables de aconseguir i mante-nir el domini aeri; uns altres més grans i més lents –els bombarders– eren els encarregats de transportar càrregues mortíferes de bom-bes i llançar-les sobre els objectius militars o les ciutats a la rereguarda. Un dels primers avions dissenyats i construïts per bombardejar fou el Ghota G-V, un bombarder alemany ca-paç de volar durant sis hores i de transportar 450 quilos de bombes, que realitzà alguns atacs a ciutats angleses, com el del 25 de maig de 1917, quan 21 bombarders llançaren la seva càrrega mortífera sobre Folkestone (92 persones mortes i 260 ferides). Durant la Pri-mera Guerra Mundial es construïren més de 150.000 avions, i el personal dedicat a l’avia-ció augmentà espectacularment. Per exem-ple, la Gran Bretanya tenia 2.000 persones en l’aviació el 1914, i 300.000 el 1918, quan les Reials Forces Aèries (RAF) s’independitzaren de la resta de l’exèrcit.

Un cop acabada la Primera Guerra Mundi-al, es van frenar durant uns anys les inversi-ons dels països en les aviacions militars. Però els anys vint foren els anys dels rècords i d’aventura, on una sèrie de pilots, barreja d’herois i aventurers, com ara Ramon Franco, realitzaren vols que es feien per primera vega-da. Franco, germà petit del futur dictador i futur cap de les forces aèries de les Illes Bale-ars, realitzà amb un hidroavió la travessia Es-panya-Argentina, fet que el convertí en un heroi. Ara bé, aquests vols demanaven nous avions i alhora aportaven uns coneixements que eren aprofitats per les empreses, petites o grans, que es dedicaven a la construcció d’avions. També aquesta dècada es publica-ren algunes de les obres teòriques més impor-tants sobre l’ús militar de l’aviació. Recordem per exemple el llibre de Giulio Douhet, El do-mini de l’aire (1921) en el qual preconitzava que la funció principal de l’aviació era dirigir la seva potència destructora al cor de l’ene-mic, per tal de trencar la seva voluntat de lluita. Entre les dues guerres mundials l’avi-ació no va deixar d’utilitzar-se en els conflic-tes colonials, com el de Gran Bretanya al nord de l’Irak, Espanya al Rif i Italia uns anys després a Abissínia. En aquests tres casos es llançaren bombes químiques. Com que eren guerres colonials i les víctimes no eren euro-pees, ben poques veus s’aixecaren en contra de l’ús d’armes químiques, fins i tot en el cas de l’aviació espanyola no es va conèixer amb detall fins fa pocs anys.

La dècada dels anys trenta representà un nou impuls per a l’aviació. Aquesta era ja en la majoria dels països una branca separada de la resta de les forces armades. Estats com l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica iniciaren una cursa per millorar i augmentar el nom-bre dels seus avions de cara a una futura guerra. La Itàlia feixista s’hi incorporà i uns anys més tard, encara que a diferent ritme, fou seguida per Gran Bretanya, França i Es-tats Units. Fou aleshores quan esclatà la Guerra Civil espanyola i part d’aquesta cursa es desenvolupà paral·lela a la contesa bèl·lica a Espanya. Dels estats que enviaren avions i pilots a Espanya –Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica–, no hi ha cap dubte que fou Ale-manya la que més aprofità les experiències de la Guerra Civil espanyola per millorar els seus avions i, el que era més important, les tàctiques de combat amb les innovacions tèc-niques que els nous avions oferien. Els ale-manys aplicaren l’experiència a la lluita entre caces, amb tàctiques de combat que es mos-traren superiors fins ben entrats els anys 40, provaren els bombardeigs en picat, els bom-bardeigs de terror, i aprofitaren al màxim aquestes experiències per aplicar-les posteri-orment durant la Segona Guerra Mundial.

Algunes d’aquestes experiències foren molt valuoses, d’altres no ho foren tant, ja que quan s’aplicaren a enemics preparats, com Gran Bretanya, demostraren que el seu èxit als cels d’Espanya es devia al domini de l’aire, ja que sense aquest és impossible que avions de bombarder en picat com el Ju-87 Stuka, poguessin bombardejar impunement com ho havien fet sobre objectius de la zona republicana. Encara que es pugui posar en dubte, els pilots alemanys menysprearen avenços tecnològics disponibles en aquells moments, com per exemple en el camp de les comunicacions entre els avions, enlluer-nats com estaven encara pels seus fàcils tri-omfs a Espanya i per la mentalitat heroi-guer-rer, basat en el culte al pilot individual heroic, com Von Richthofen a la Primera Guerra Mundial. En canvi la Unió Soviètica, tot i que l’any 1936 tenia avions de caça i bom-bardeig molt avançats, no aprofità aquests anys, ni per millorar les tàctiques militars ni els seus avions. Aquest fet es mostraria amb tota la seva cruesa quan, l’any 1941, els ale-manys atacaren la Unió Soviètica i destruïren els primers mesos, a terra o a l’aire, milers d’avions la majoria d’ells obsolets.

En el cas de l’aviació italiana, que tanta importància va tenir els primers mesos de la guerra pels revoltats, cal recordar que era la primera que es va modernitzar després de la Primera Guerra Mundial. La pujada del fei-xisme va afavorir el creixement i la millora de l’arma aèria italiana. Barreja de futurisme i modernitat, l’aviació es convertí en l’arma mimada dels feixisme italià de manera que, a mitjans dels anys trenta, Itàlia semblava que tenia una poderosa aviació capaç d’en-frontar-se a qualsevol formació enemiga i de practicar la doctrina de Douhet, atacant el cor de l’adversari i causant el terror, que el mateix Comte Ciano va ordenar que es ma-terialitzés sobre València l’agost de 1937.

Però l’aviació italiana era en realitat un tigre de paper i si la seva intervenció a la guerra civil espanyola fou tan brillant com destructiva, la seva intervenció a la Segona Guerra Mundial fou del tot ineficaç. I és que l’any 1939, l’aviació italiana havia per-dut la cursa de la modernització i la feble capacitat industrial italiana impossibilità que Itàlia disposés en quantitat i qualitat d’avions per fer front als anglesos i als ame-ricans. Ara bé, tres anys abans, el 1936, l’aviació legionària italiana contribuí enor-mement a la victòria franquista i els seus avions de bombardeig foren els responsa-bles dels atacs aeris que patí la rereguarda republicana. Un dels seus objectius més clars foren les ciutats de la rereguarda repu-blicana i per tant les ciutats del País Valen-cià. Encara no fa molts anys, els coneixe-ments que teníem dels bombardeigs sobre les ciutats i pobles situats lluny del front era escàs. En plena guerra va aparèixer l’obra Bombardements et agressions en Espagne (juillet 1936-juillet 1938) editada a París el 1938, que conté il·lustracions sobre alguns dels bombardeigs més violents soferts per les ciutats republicanes. Mes per mes dóna la llista de les ciutats bombardejades, tant per aire com per mar, i en algun cas especi-fica el nombre de morts i ferits. El llibre té l’obstacle que els darrers mesos de la guerra no estan inclosos. Per raons obvies el tema dels bombardeigs es inexistent en els llibres de la guerra civil publicats durant el fran-quisme a Espanya. A partir de 1975, de mica en mica el panorama aniria canviant.

Sense voler fer un repàs exhaustiu de tot el que s’ha publicat sobre aquest aspecte de la guerra civil, una de les primeres obres –si no la primera– que donà noticies de cente-nars de bombardeigs realitzats per l’aviació legionària sobre les ciutats, principalment costaneres i remarcant el caràcter exclusi-vament de bombardeigs sobre objectius militars, fou el llibre d’Alcofar Nassaes, La aviación legionaria en la guerra española, (Barcelona, 1975). Un any desprès, en el lli-bre de Pablo de Azcárate Mi embajada en Londres durante la guerra civil española (Barcelona, 1976) apareixien els bombar-deigs sobre algunes ciutats de la rereguarda republicana i els informes realitzats per una comissió internacional sobre els mateixos.

No cal dir que el bombardeig de Gernika es el que més llibres i versions enfrontades ha produït al llarg dels darrers 30 anys. Ci-tem només els llibres de Klaus Maier Guerni-ca 26-4-1937 i La intervención alemana en España y el caso de Guernica (Madrid, 1976); Herbert Southworth La destrucción de Guernica (Barcelona, 1977); J. Salas La rrazábal Guernica (Madrid, 1987) i César Vidal La destrucción de Guernica. Un balan-ce sesenta años después (Madrid, 1997).

Sobre els bombardeigs navals cal esmen-tar les obres d’Alcofar Nassaes La marina italiana en la guerra de España (Barcelona, 1976), de Franco Bargoni La participación naval italiana en la Guerra Civil Española (1936-1939) (Madrid, 1991) i, per últim, els volums de Moreno de Alborán y de Reyna, F. i Moreno de Alborán y de Reyna, S. La gue rra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-1939 (Madrid, 1998).

Si ens centrem en els llibres que tracten sobre els bombardeigs al País Valencià, una de les primeres obres on apareixen informa-cions sobre els efectes dels mateixos, així com sobre la construcció de refugis, fou el llibre de Vicente Ramos La guerra civil 1936-1939 en la provincia de Alicante (Ali-cante, 1972-1974). Però no seria fins a mit-jans de la dècada dels 80, quan comencen a veure la llum articles i llibres dedicats exclu-sivament als bombardeigs. Entre les obres pioneres cal destacar els articles d’Eladi Mainar sobre els ports de Gandia i València, els anys 1985, 1986 i 1987. Posteriorment, aquest autor publica altres treballs sobre el mateix tema com, per exemple, “Bajo las bombas”, dintre de l’obra col·lectiva La guerra civil en la Comunidad Valenciana (València, 2006-2007).

En els darrers anys, han augmentat es-pectacularment les publicacions sobre els bombardeigs al País Valencià, especialment les monografies: Angel Beneito Alcoi, objeti-vo de guerra (Alcoi, 2007); Grup per la Re-cerca de la Memòria Històrica de Castelló Castelló sota les bombes (Benicarló, 2007); els treballs de M.S. Puchol sobre Vila Joiosa, Manuel i Xàbia (2002, 2004, 2005); Palomar Abascal (2002), Carbonell Rubio (2002), Carbonell i Baños (2004), Girona Rubio (2002 i 2008) sobre Sagunt; Nel·lo Navaro (2009) sobre La Vall d’Uixó; els in-formes publicats amb motiu del 70e aniver-sari del final de la guerra als diaris (2009) Información i Levante, etc., tots aquells tre-balls i d’altres, han millorat molt notable-ment els coneixements que teniem dels bombardeigs. També algun altre bombar-deig, com el de Xàtiva, compta amb treballs publicats per Germà Ramírez (1991 i 1999) i Eladi Mainar (1997), reeditats junts en una monografia recent que reuneix altres textos i l’actualització de les víctimes feta per G. Ramírez (2009).

Sobre els bombardeigs de la ciutat d’Ala-cant, deixant a banda el ja citat Vicente Ramos, cal citar Cerdán Tato (1986) i, re-centment, l’aproximació narrativa i ben do-cumentada de Pérez Oca (2006) sobre el bombardeig del mercat, així com la relació i estudi fet per Luis Capdepón (2006) sobre els bombardeigs aeris i navals de la ciutat d’Alacant i de la província. Tanmateix, però, sembla que la ciutat d’Alacant encara espera una completa monografia que li faci justícia i aclareixi dubtes pendents.

Algunes ciutats o zones com, entre d’al-tres, Benassal, Sagunt o l’Alt Palància, han tractat aquest tema en la web. En aquest sentit, s’ha de remarcar que en els últims temps la constitució de grups sobre la recu-peració de la memòria històrica en moltes ciutats del País Valencià ha contribuït, sens dubte, al coneixement i divulgació dels bombardeigs i els seus tràgics efectes sobre els ciutadans, tant en publicacions com a través de les distintes webs creades.

Fet aquest ràpid repàs, que no vol en ab-solut ser exhaustiu, sobre les publicacions centrades en el tema principal que tractem en les pàgines d’aquest llibre, els autors vo-lem recordar que la finalitat del mateix es oferir una obra de síntesi del que foren els bombardeigs sobre el País Valencià i posar, fins allà on els ha estat possible, el màxim de noms i cognoms a les víctimes hagudes en cadascun dels pobles i ciutats bombarde-jades del País Valencià, tasca que molts his-toriadors que han treballat localment ja ha-vien fet en diverses poblacions de manera individual i que, òbviament, nosaltres hem utilitzat citant-los en el lloc convenient. Però faltaven, a més d’altres, les víctimes de València capital i mancava, també, que figu-ressin totes les víctimes conegudes, o iden-tificades ara, juntes en un mateix docu-ment. Esperem que l’intent sigui reeixit.

Com en tota investigació, els autors son deutors de l’atenció, ajut i informacions, tant del personal encarregat dels arxius i or-ganismes consultats, com dels historiadors i erudits amb els que hem connectat. El nos-tre agraïment, en primer lloc, als amics i amigues del Centre d’Estudis Històrics In-ternacionals i de la Biblioteca del Pavelló de la República, per moltes i diferents raons. També, al personal dels arxius visitats, tan estatals com locals o estrangers, i al personal de l’Administració de Justícia encarregat dels Registres Civils, que tan cordialment ens ha facilitat la recerca en els registres on hem estat. Així com a les responsables de la Biblioteca de la Universitat de València, tan amables i ràpides en la seva feina.

A Paola Lo Cascio, receptiva i minuciosa en el treball, pel seu ajut; als companys Vi-cent Ramon Querol, Víctor Hurtado, David Gesalí, Emili Gispert...; Benjamin Lajo Cosi-do, burgalés afincat al País Valencià, que ens ha facilitat imatges i dades desinteressada-ment; a Nel·lo Navarro, de La Vall d’Uixó, per motius similars. I, òbviament, a l’amic Antoni Segura, per moltes coses desprès de tant de temps.

Per finalitzar els autors volem expressar que darrera aquest llibre hi han motius per-sonals. En el cas de Joan Villarroya, fill de Badalona, es un homenatge a la memòria del seu pare, Vicenç Villarroya Querol, fill de Sant Rafael del Riu i que de petit va veu-re molts alemanys pels carrers del seu po-ble, pilots o no de la legió Còndor que utilit-zaven el camp d’aviació de la Sènia. Una vegada estant amb el seu cosí germà Ra-mon, uns alemanys els hi preguntaren on podien comprar oli. Ells els hi indicaren on, i agraïts els hi donaren unes monedes. Ells dos, tots contents, aixecaren el puny i crida-ren !Salut! Aleshores els alemanys els hi di-gueren, ara ¡Salut! no, ara ¡Arriba España! Tot aixecant el braç dret. I ells dos, obedi-ents, els imitaren.

En el cas de Rafael Aracil aquest treball suposa un record dels seus orígens valenci-ans d’Alcoi. En tot cas, aquest llibre, a més de ser un retorn amb major o menor grau a les arrels dels autors és, sobre tot, un home-natge a la II República.

Assenyalem, finalment, que aquest treball s’inclou en un Projecte de Recerca, subvenci-onat pel Plan Nacional d’I+D+i del Ministeri de Ciència i Innovació, Projecte d’Investigació Fonamental (Referència HAR2009-10979. Subprograma HIST). Igualment, els autors for-men part del Grup de Recerca Consolidat per l’Anàlisi del Món Actual (GRANMA), de la Generalitat de Catalunya (Referència SGR99). Tant el Projecte de Recerca com el Grup de Recerca, pertanyen al Centre d’Estudis Histò-rics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Barcelona, 6 d’octubre de 2009.

1. L’aviació i la intervenció estrangera el 1936

En un tema com aquest, és obligatòria la referència al paper de les aviacions que van intervenir durant la Guerra Civil espanyola. Precisament una de les armes que més va evolucionar a finals dels anys trenta va ser l’aviació. Si comparem la qualitat i la quan-titat dels avions existents a Espanya al juliol de 1936 amb la disponibilitat d’aparells al final de la guerra, el pas va ser de gegant. Aquest augment no hagués estat possible sense l’enviament de centenars d’avions per part, principalment, d’Alemanya, Itàlia i l’URSS, que van utilitzar el cel d’Espanya com a camp de proves i d’entrenament de les seues forces aèries.

Al final de juliol de 1936, concretament el dia 30, van arribar procedents d’Itàlia els primers avions de bombardeig italians S-81 per reforçar l’aviació franquista, els quals eren dels més eficients i veloços entre tots els bombarders pesats de les aviacions europees, encara que estaven a punt de ser superats per altres molt més moderns. Aquest primer en-viament seria la base de la participació de l’Aviació Legionària italiana (Aviazione Legio-naria) en la Guerra Civil espanyola. D’un to-tal de 764 avions enviats en el transcurs de tota la guerra per part dels italians, uns 200 van ser de bombardeig: vuitanta-quatre S-81, cent S’i-79 tretze BR-20. A aquests bombar-ders cal afegir deu hidroavions CZ-501, qua-tre CZ-506 i quatre M-41.¹

Les peticions d’ajuda de Franco a l’Ale-manya hitleriana van tenir una resposta posi-tiva i des de l’última setmana de juliol, aque-lla va començar a arribar. Com en el cas d’Itàlia, eixes primeres ajudes es van centrar en l’aviació. Ràpidament van començar a arribar els primers Ju-52 als aeròdroms naci-onals. En total es van rebre vints avions d’aquest model, la meitat dels quals van ser desembarcats del vaixell Usaramo a Cadis el 6 d’agost. Aquests aparells de transport, ha-bilitats per a bombardeig, van constituir du-rant els primers mesos de la guerra el nucli central de l’aviació de bombardeig franquis-ta. Al llarg de la contesa es van rebre diver-ses desenes d’aquests aparells, i al final d’aquesta, havien fet cinc mil quatre-cents serveis de guerra i havien llançat sis mil cinc-centes tones de bombes.

Un salt qualitatiu important es produirà al principi de novembre de 1936 amb la cre-ació per part d’Alemanya de la legió Còn-dor.² Encara que en aquesta gran unitat amb comandament, personal i material propis, van figurar petits contingents de l’Exèrcit de Terra i de la Marina de Guerra, la major part del personal procedia de l’aviació.

Tot i que hi ha discrepàncies sobre el nombre d’avions enviats per l’Alemanya hit-leriana, recentment la publicació de nova documentació permet acostar-nos bastant a la realitat. Segons la llista de l’Oberkoman-do der Wehrmacht. Sonderstab W, publica-da per Lucas Molina i José M. Manrique, el nombre d’avions de bombardeig o amb ca-pacitat de bombardeig era el següent: tren-ta-quatre Do-17, vint-i-vuit He-70, noranta-set He-111, seixanta-set Ju-52, cinc Ju-86, dotze Ju-87, vint-i-set He-59 i set He-60. L’He-70, conegut com Rayo, era un avió de reconeixement i bombardeig lleuger que va ser utilitzat, entre innumerables missions, per als bombardeigs de les centrals hidroe-lèctriques dels Pirineus al febrer de 1937. Al març del mateix any tots els avions dispo-nibles d’aquest model van passar a l’aviació nacional.³ Quant als hidroavions, com l’He-59, amb una càrrega de bombes de 1.000 kg, van tenir gran importància en atacs noc-turns als ports del Mediterrani, així com en missions d’intercepció de les comunicaci-ons terrestres i marítimes al llarg de tota la costa mediterrània, sobretot de les comuni-cacions ferroviàries.

En el costat republicà, durant els mesos d’agost, setembre i octubre de 1936, s’utilit zaren diversos tipus d’avions de bombardeig francesos que no van complir les expectati-ves que els mateixos francesos hi havien po-sat. La capacitat de bombardeig de les forces aèries de la República va canviar pel mes d’octubre, quan van arribar a Espanya els primers trenta-un avions de bombardeig Tu-polev SB-2, coneguts amb el nom de Katius-ka. En total van arribar a Espanya un cente-nar de katiuskes, concretament noranta-tres, dels quals només uns vint van sobreviure al finalitzar la guerra. Alguns autors encara n’eleven la xifra a cent setze i fins a cent vint-i-vuit.⁴

Atesa la importància que va tenir per a les operacions de bombardeig l’Aviació Legionà-ria amb base a l’illa de Mallorca, ens detin-drem a precisar quina en va ser la composició al llarg de la guerra. La seua aparició a l’illa es va produir els primers dies de la contesa, en concret el 19 d’agost de 1936, i des d’aquell moment el seu potencial no va parar d’aug mentar. Els primers avions de bombardeig que hi van arribar foren els Savoia S’i-81, al principi de 1937, i es creava el XXV grup de bombardeig pesat, anomenat Pipistrelli delle Baleari.

Plaça d’Emili Castelar, València, 1937 (BN)

A partir del mes de febrer de 1937, van aparèixer els moderns Savoia S-79 i a partir del mes de juny van formar un grup de bombardeig ràpid, els Falchi delle Baleri,⁵ que fou progressivament reforçat. El primer bombardeig d’aquests nous aparells al País Valencià fou el del 7 de març de 1937, so-bre la ciutat de València.⁶

Però quan l’Aviació Legionària va aug-mentar enormement els seus efectius va ser durant l’any 1938. Exactament a principis d’any, formaven les esquadrilles amb base a Mallorca els aparells següents: vint-i-set Sa-voia S-79, pertanyents al 8è Stormo, i onze Savoia S-81, pertanyents al XXV Gruppo.⁷

Així, la suma d’avions destinats al bombar-deig del litoral en mans dels republicans era de trenta-vuit, encara que cal tenir en compte que no sempre estaven operatius en la seua totalitat.

Amb totes aquestes dades, és evident que tant en quantitat com en qualitat, el conjunt de l’aviació franquista va tenir en avions de bombardeig una superioritat in-discutible respecte a l’aviació republicana. A la qual cosa hem d’afegir que el comanda-ment franquista va tenir una idea clara de com utilitzar aquesta superioritat per a neu-tralitzar els ports i les comunicacions de la zona republicana i al mateix temps realitzar bombardeigs amb clara intenció intimidado-ra sobre les ciutats de la mateixa zona. Ma-drid, Durango, Gernika, Barcelona, Lleida, Granollers, València i Alacant constitueixen, entre moltes altres, un clar exemple d’aquesta utilització dels bombardeigs per part del comandament franquista. La majo-ria dels atacs aeris que van afectar nuclis urbans i que, per consegüent, van causar un nombre més gran de víctimes civils, van ser realitzats per l’aviació italiana.

1. Ferdinando Pedriali: “Guerra di Spagna e avia zione italiana”, a Aeronautica militare italiana, Roma, Ufficio Storico, 1992, 2a ed., p. 390.

2. Karl Ries, Hans Ring: The Legion Condor. A His-tory of the Luftwaffe in the Spanish Civil War. 1936-1939, Pennsylvania (USA), 1992; Raúl Arias: Legión Cóndor, Madrid, 2000; Lucas Molina i José M. Man rique: Legión Cóndor. La historia olvidada, Valladolid, Quirón, 2000; Patrick Laureau, José Fernández: La Legión Cóndor, Boulogne-sur-Mer, 1999.

3. L. Molina i J.M. Manrique: Legión Cóndor..., op. cit.

4. Rafael de Madariaga Fernández: “La aviación de bombardeo republicana”, a La aviación en la gue rra española, Monografías del Ceseden, 39, Madrid, 2000, p. 67.

5. Alcofar Nassaes: La aviación legionaria en la guerra española, Barcelona, 1975, pp. 223-224.

6. Vegeu Rafael Montaner (coord.): “Documentos: 70 aniversario del fin de los bombardeos”, Levante (València, 28/03/09), p. 2.

7. F. Pedriali: “Guerra di Spagna...”, op. cit.

2. Els primers bombardeigs aeris i navals

Des que van arribar a Madrid les primeres notícies de la sublevació militar al nord d’Àfrica, el govern republicà va prendre una sèrie de decisions encaminades a impedir que la sublevació s’estengués, entre les quals destaca la de bombardejar per mitjà de l’avi-ació i la marina les ciutats del protectorat que s’havien sollevat. Per a aquests bombar-deigs, el govern de la República només comptava amb els avions Douglas DC-2 i els Fokker F-II. Ambdós models eren comercials i ràpidament van ser transformats en avions de bombardeig. Des de l’aeroport sevillà de Tablada, abans que fos dominat pels solle-vats, es realitzaren una sèrie d’incursions sobre Ceuta, Melilla, Larache i Tetuan els dies 17 i 18 de juliol, com a conseqüència dels quals al campament de la legió de Meli-lla van morir dos legionaris i foren ferits uns altres set; sobre Tetuan es van llançar vuit bombes que van tocar la part posterior de l’edifici de l’Alta Comissaria, produint nom-broses víctimes entre la població autòctona, els impactes es van produir a la mesquita i el barri àrab. Això va estar a punt de produir un enfrontament entre els insurreccionats que controlaven la situació i la població mar-roquina de Tetuan, que va reaccionar amb protestes irades i manifestacions massives i amenaçadores. La presència del gran visir Sidi Amed El Gamnia va salvar la situació tranquil·litzant els ànims. Al final, l’única cosa que es va aconseguir amb el bombar-deig fou irritar els marroquins i aglutinar-los al voltant dels sollevats.

Els bombardeigs de l’aviació van ser seguits de molts altres navals, realitzats pels vaixells de l’esquadra, que es mantenien sota el control del govern de la República després que les dotacions s’havien enfrontat als comandaments dels vaixells i havien im-pedit que aquests passaren al control dels insurreccionats. El govern de la República va ordenar, des del mateix dia 19, bombardejar les places del protectorat insurreccionades. El destructor Sánchez Barcáiztegui va com-plimentar aquesta ordre l’endemà: “Cumpli-mentando órdenes de V.E.”, i emetia per rà-dio el dia 20 “he bombardeado plaza Ceuta a corta distancia, hasta que el intenso fuego de sus baterías ha indicado retirada. Varias casas de Ceuta, suponemos edificios milita-res, están ardiendo bajo nuestro fuego”.⁸

El dia 25 de juliol el cuirassat Jaime I i els creuers Libertad i Cervantes van bombarde-jar novament Ceuta amb resultat de 10 morts,⁹ i l’endemà, dia 26, l’objectiu va ser Melilla. Els vaixells van ser fustigats pels avions Breguet, que van quedar a les mans dels insurreccionats durant els atacs. Encara que aquests bombardeigs van causar algu-nes destrosses i víctimes en ambdues ciu-tats, no van aconseguir els seus objectius de desmoralitzar i impedir que la sublevació es consolidés al protectorat. El dia 2 d’agost es van registrar nous bombardeigs, poc inten-sos i efectius, sobre Ceuta, Algesires i Tarifa per part de la flota republicana.

En la península, l’aviació lleial al govern republicà va ser utilitzada ràpidament per atacar als sollevats. Concretament, a les 3 de la matinada del 19 de juliol, des de l’aerò-drom de Los Alcázares (Múrcia), va ser bom-bardejada la base aeronaval de San Javier.

Poques hores després els avions del Prat van contribuir a desarticular les columnes insur-reccionades a Barcelona. Si bé en el primer vol, efectuat per l’alferes Robles i el coman-dant Reyes, no van aconseguir localitzar la caserna de l’avinguda d’Icària i van haver de tornar al Prat sense haver efectuat el bombar-deig, més endavant van tenir èxit i distintes casernes i columnes van ser bombardejades. Aquests atacs van desmoralitzar els insurrec-cionats i van contribuir en gran manera a la seua derrota.

L’endemà, a Madrid, des de l’aeròdrom de Getafe es va bombardejar la caserna d’ar-tilleria pròxima i, junt amb els avions de Cua tro Vientos, van atacar els insurreccionats a la caserna de Montaña i de Campamento, cosa que acabà amb la seua moral: “Cuando aparecieron los primeros aviones, que creía-mos nuestros, nos reunimos todos en el patio del cuartel de la Montaña, entusiasmados y dispuestos a salir a la calle, hacia el Ministe-rio de la Gobernación. Al saber que eran ro-jos, cundió la desilusión y ya nadie supo qué hacer hasta que nos asaltaron”.¹⁰

La ràpida actuació de l’aviació a Múrcia, Barcelona i Madrid va aconseguir aturar-hi la sublevació. A partir d’aquest moment el govern de la República va continuar utilit-zant, dins de les seues possibilitats, l’aviació que li romania fidel per a controlar altres focus de la rebel·lió.

També els sollevats feren servir l’avia-ció per reprimir alguns focus resistents com, per exemple, al Ferrol, el dia 21 de juliol, quan una parella d’hidros Savoia S-62, procedents de la base naval de Marín, bombardejaren l’Arsenal Militar. En-cara que les bombes no van causar grans danys, l’efecte moral sobre les tripulacions fou molt important.

8. D. Sueiro: La flota es roja, Barcelona, 1983, p. 126.

9. Francisco Sánchez Montoya: Ceuta y el Norte de África. República, guerra y represión, 1931-1944, Granada, 2004, pp. 323-324. Les víctimes eren a l’entrada de la fortalesa El Hacho. El 20 de gener de 1937, en un altre bombardeig realitzat per dos avi ons, també van morir 53 persones.

10. J. Gomá: La guerra en el aire, Barcelona, 1958, p. 36.

3. L’expedició a Mallorca i els primers bombardeigs del litoral mediterrani

Precisament una de les operacions militars desenvolupades en els primers dies del mes d’agost va tenir una gran importància per al futur immediat de les ciutats de la rereguarda republicana, particularment les del litoral mediterrani. La fracassada expedició contra l’illa de Mallorca,¹¹ que va permetre a l’avia ció italiana disposar d’una base aeronaval formidable per a poder bombardejar les ciutats i les línies d’abastiment republicanes, al llarg de la Guerra Civil va tenir un pes molt considerable en la victòria dels franquistes.

L’expedició es va desenvolupar entre el 16 d’agost i el 3 de setembre. S’han donat mol tes opinions, i controvertides, sobre la neces-sitat o l’encert d’aquesta expedició. Però a banda de l’opinió estrictament militar, la veri-tat és que líders polítics com el socialista In-dalecio Prieto i el mateix president de la República, Manuel Azaña, es van oposar a l’operació i la van criticar. El ben cert és que, a banda del valor sentimental que per a molts catalans tenia Mallorca, era evident que des d’un punt de vista militar l’illa era “un enor me portaavions impossible d’enfonsar, fon dejat amenaçadorament enfront de les costes catalanes. La seua situació era tan important, que els objectius tant de la costa com de l’interior de Catalunya quedaven dins el radi d’acció dels avions militars de l’època”. Apro-fundint en aquest tema més recentment, Francisco J. González Huix opina que amb l’abandó d’aquesta expedició “se había con-sumado uno de los más graves errores co-metidos a lo largo de toda la contienda”.¹²

Cal constatar que, des dels primers mo-ments de la sublevació de Mallorca, l’illa va ser sotmesa a una constant pressió propagan-dística per mitjà d’amenaces emeses per rà-dio des de Barcelona i de fullets llançats per hidroavions sobre l’illa per aconseguir la seua rendició. De les amenaces propagandístiques es va passar directament als bombardeigs, que van causar alguns danys i certa desmo-ralització, però van resultar poc efectius.

Segons Josep Massot, fins al dia 16 d’agost s’havien produït quaranta-sis bombardeigs sobre l’illa, als quals cal afegir els que van te-nir lloc entre aquesta data i el dia 31. Concre-tament, el dia 31 l’Aviació Legionària italiana va bombardejar per error el poble d’Artà i va ocasionar la mort d’onze persones.¹³

Precisament per ajudar a rebutjar la inva-sió van arribar a Mallorca els primers avions italians que van fixar la seua base a l’illa. La seua actuació, especialment la dels Fiat CR-32, va ser decisiva per escombrar del cel als lents hidros republicans que recolzaven les forces que hi havien desembarcat. Aquests avions ja no es mourien de Mallorca i, amb l’arribada de nous reforços, s’aniria formant el nucli de l’Aviació Legionària Italiana amb base a les Balears.

Els primers objectius dels bombarders italians S-81 van ser les veïnes illes de For-mentera i Eivissa. La ciutat d’Eivissa va ser bombardejada el diumenge dia 13 de setem-bre a les tres de la vesprada per tres avions. Les bombes van caure sobre diversos edifi-cis de la ciutat, en un dels quals, la Fonda Cires –on hi havia diverses persones di-nant–, van morir la majoria dels presents. Alguns testimonis de l’època eleven el nom-bre de víctimes a quaranta, trenta de les quals van morir en l’esmentada fonda, en-cara que investigacions més recents re-dueixen el nombre de víctimes a divuit.¹⁴

A partir de la tardor del 1936, l’arribada d’avions de bombardeig italians i alemanys va permetre als revoltats iniciar una sèrie d’atacs aeris a les ciutats de la rereguarda republicana, amb especial incidència sobre les del País Valencià.

La ciutat d’Alacant va patir el primer bom-bardeig el 5 de novembre de 1936.¹⁵ A les 5:00 de la matinada d’aquell dia, un bom-barder va descendir fins a uns 150 metres d’altura des d’on llançà deu bombes sobre el port i el nucli urbà, que van causar dos morts i diversos danys en alguns edificis. Segons algunes fonts –i una nota radiada del Govern Civil–, una bomba va caure en el mercant Ciaño que portava un carregament de carbó. Un dels tripulants va morir i el vaixell va patir considerables avaries.¹⁶ Aquest primer atac va causar un gran pànic entre la població civil i molts alacantins anaven a la nit cap a les cases de l’horta i altres llocs de la contor-nada, en un èxode nocturn conegut al llarg de la guerra com la “columna de la por”.

El segon bombardeig sobre la ciutat d’Alacant es va produir dissabte dia 28 del mateix mes de novembre, vuit dies després de l’execució de José Antonio Primo de Ri-vera. Les agressions aèries foren diverses per part de l’Aviació Legionària i dels hidroavi-ons alemanys: l’atac començava a les 19:30 hores i acabava a les 3:00 hores del dia següent, és per això que es coneix com el bombardeig de les “vuit hores”. En total, els avions van llançar 160 bombes que van impactar en la factoria CAMPSA, les estacions de ferrocarril i el port, i van afectar també la població civil. Hi van haver dos morts adults i un nen, i sis ferits. Aquests dos atacs van ser els primers bombardeigs aeris de la guer-ra sobre un port marítim del País Valencià, Alacant, que, d’altra banda, no patiria cap altre bombardeig fins a l’11 d’agost de 1937, quasi un any després. Els motius d’aquest parèntesi, segons J.M. Santacreu, sembla que en són tres: Alacant s’havia convertit en una eixida de fugitius franquistes en aquests primers mesos; a més de no tenir un tràfic intens, els transports que hi arribaven recala-ven molt prompte i a la vora de la costa, en-tre el cap de les Hortes i Tabarca, amb una ciutat enfosquida a la nit; finalment, és probable que Franco no tingués tots els re-cursos aeris que necessitava per a bombarde-jar també Alacant, i hagués de concentrar els atacs en objectius més selectius fins que Mallorca es va consolidar com a base aèria de franquistes i col·laboradors.¹⁷

Les primeres incursions dels creuers de la marina nacionalista en el Mediterrani es van iniciar a finals d’octubre. El 30 d’aquest mes el creuer Canarias va efectuar un bom-bardeig sobre el port de Roses, a prop de la frontera francesa, que danyà algunes ins tal·lacions i enfonsà el petit guardacostes Marinero Cante. Totes aquestes operacions de bombardeig marítim i naval es van inten-sificar a partir d’octubre de 1936 pel desig de Franco de frenar l’ajuda militar que el bàndol governamental rebia per mar. Du-rant aquest mes es van posar en marxa dos tipus d’operacions contra el tràfic marítim adversari. El primer consistia en el bombar-deig naval o aeri dels ports enemics per a destruir als vaixells durant la descàrrega; el segon, en l’establiment d’un bloqueig marí-tim a totes les costes enemigues, tant al Mediterrani com a l’Atlàntic.¹⁸

En la província d’Alacant, la ciutat de Vi llena va ser bombardejada el dia 18 de desem-bre de 1936, cap al migdia. Les bombes van ocasionar diverses destruccions i la mort a dos persones, mentre que unes altres setze van resultar ferides. Tres dies després dos avi-ons van intentar novament atacar la ciutat, però l’aparició dels caces republicans ho va impedir. Sembla que l’objectiu d’aquests bombardeigs era tallar la línia fèrria d’Alacant a Madrid, per on circulaven gran part dels subministraments militars que, procedents de Rússia, anaven destinats a la defensa de la capital. Al gener de 1937, concretament el dia 13, a primera hora de la vesprada, de nou els avions franquistes van llançar dues bombes de 50 kg sobre l’estació de ferrocarril on s’havia congregat la població, esperant l’arribada del tren que transportava un batalló de milicians, encara que per sort no van arri-bar a explotar.¹⁹

Aquests primers bombardeigs marítims i aeris van ser causa de diverses represàlies a les dues zones contendents. Fou una reacció produïda sobretot pel pànic i la indignació, que va ser moguda i sostinguda per grups d’extremistes que demanaven venjança con-tra els considerats aliats o partidaris dels re bels o, si més no, sospitosos de ser-ho. Aques-ta sèrie de circumstàncies es donarien en la zona controlada per les forces afins al front popular. Però, en la zona dominada pels re bels també es van donar casos i circumstàn-cies semblants. Des del primer moment, els militars revoltats es van veure sotmesos als atacs de l’aviació i la marina republicanes, davant dels quals van respondre ràpidament amb l’amenaça de prendre represàlies.

A Alacant els bombardeigs del dia 28 de novembre van motivar l’assalt de la presó provincial, d’on van traure un grup de qua ranta-nou presos que foren afusellats a les parets del cementeri.²⁰

11. J. Massot i Muntaner: La guerra civil a Mallor-ca, Barcelona, 1976. Del mateix autor, El desembarca-ment de Bayo a Mallorca, Barcelona, 1987, i Guerra civil i repressió a Mallorca, Barcelona, 1997. Vegeu tam bé A. Bayo: Mi desembarco en Mallorca, Mèxic, 1944; José Luis Infiesta Pérez: Bombardeos del litoral medite rráneo durante la guerra civil, vol. I, Valladolid, 1998.

12. Francisco J. González Huix: El asedio aéreo de Tarragona 1937-1939, Tarragona, 1990, p. 13.

13. J. Massot Muntaner: Els bombardejos de Mallorca durant la guerra civil (1936-1938), Barcelo na, 1998, pp. 65-66.

14. M.J. Vidal Torres, J.M.L. Romero: La causa general de les Pitiüses, Eivissa, 2001, pp. 54-55.

15. V. Ramos: La guerra civil 1936-1939 en la pro vincia de Alicante, Alicante, 1972, vol. I, pp. 139-144.

16. ABC, 6-11-1936, p. 11.

17. J.M. Santacreu Soler: “Los bombardeos de Alicante”, a E. Mainar Cabanes (ed.): Bajo las bom-bas. La guerra civil en la Comunidad Valenciana, vol. 14, València, Prensa Valenciana, 2007, pp. 84-87.

18. R. Sabatier de Lachadenède: La marina fran-cesa y la guerra civil de España (1936-1939), Madrid, 2000, pp. 66-67.

19. F. Costa Vidal: Villena durante la guerra civil 1936-1939, Alacant, Ayuntamiento de Villena, 1998, pp. 44 i 79.

20. V. Ramos: La guerra civil 1936-1939..., op. cit., vol. I, p. 144.

4. Bombardeigs dels vaixells de control naval

Durant la primavera de 1937 les tensions entre la marina i l’aviació governamentals i els vaixells de guerra de control alemanys i italians, que vigilaven les costes governa-mentals, van anar en augment. Les autori-tats republicanes estaven convençudes que els vaixells alemanys i italians informaven la marina nacional dels moviments de la flota republicana i dels mercants que es dirigien als ports republicans. Un exemple d’aquesta col·laboració són les paraules de l’almirall Francisco Moreno, a finals de març de 1937. Durant l’estada a Ceuta, l’almirall va man-tenir una entrevista a bord del creuer Leip-zig amb el contraalmirall alemany Boehm en la qual aquest va donar gran importància a les operacions de minat dels ports rojos. L’almirall va qualificar l’entrevista com “muy práctica para nosotros y durante todo el tiempo que los alemanes se mantuvieron en el control, desde Cabo de Gata a Orope-sa, supe siempre con oportunidad las salidas y entradas de los buques rojos en Cartage-na, Valencia, etc.”²¹

En aquestes circumstàncies, els vaixells de guerra republicans van organitzar opera-cions d’escorta per als dits mercants, a vega-des davant de les unitats alemanyes de con-trol. La marina republicana, conscient del paper que jugaven els vaixells alemanys, va decidir simular-hi atacs amb canons o torpe-ders a títol d’advertència. Aquestes manio-bres es duien a terme, contra el creuer Leip-zig, el 31 de març en aigües de València, i el 10 de maig de 1937 enfront de Cartagena, però les advertències no van alterar gens el comportament dels alemanys, i en canvi, van contribuir a augmentar la tensió entre els vaixells alemanys i els republicans.

A finals de maig de 1937, aprofitant l’arri-bada de nous avions de bombardeig Katiuska, l’aviació republicana va realitzar una sèrie de bombardeigs sobre Palma de Mallorca i Eivis-sa, amb el resultat que alguns vaixells perta-nyents a les patrulles de control naval foren tocats. Concretament el 26 de maig de 1937, segons fonts italianes, cinc bombarders Mar-tin Bombers –així eren coneguts els Katius-ka– van llançar un ràpid atac sobre la badia de Palma de Mallorca, com a conseqüència del qual una bomba de 100 kg va caure sobre el creuer auxiliar Barletta i va causar la mort de sis oficials així com nombrosos ferits. En aquesta mateixa operació, diverses bombes van caure a la Comandància de Marina, la Junta d’Obres del Port i les dependències de Sanitat Marítima, sense causar víctimes, en-cara que van destrossar un hidro i van enfon sar el veler Cala Mayor.

Aquest incident va fer que una formació naval alemanya, el vaixell més important de la qual era el petit cuirassat Deutschland, evités la badia de Palma i es dirigís a Eivissa, on va fondejar a poqueta nit del 29 de maig. Poc després, dos Katiuska van llançar amb gran precisió quatre bombes de 250 kg so-bre aquell cuirassat, tres de les quals van tocar el vaixell provocant avaries i incendis. A banda dels danys materials, la dotació va patir vint-i-dos morts i vuitanta-tres ferits. Posteriorment, el nombre de difunts va as-cendir a trenta-un, a causa de la mort dels ferits més greus. Alguns autors atribueixen l’èxit del llançament a l’observador rus del bombardeig, G. Livinsky; d’altres pensen que el bombardeig va ser un error i que van confondre el cuirassat alemany amb algun dels creuers nacionals.²² Un telegrama envi-at per Voroshilov a tres dels assessors soviè-tics més destacats a Espanya, Grigory Shtern (Sebastián), Nikolai Kuznetsov (Lepant), conseller de la Marina republicana i més tard cap suprem de la soviètica, i Yakov Smishkevich (André), qui arribaria a estar al capdavant de la força aèria soviètica, de-mostra que el Deutschland no era l’objectiu del bombardeig aeri. L’incident, per tant, va ser una confusió, i queda implícita l’ordre de Stalin segons la qual era inacceptable bombardejar vaixells estrangers.

Aquests incidents van motivar unes notes de protesta per part d’Itàlia i Alemanya, que van amenaçar de retirar-se de les patrulles de control naval. Però, a banda de les notes, Hitler va ordenar que el cuirassat Admiral Scheer bombardegés la ciutat portuària d’Al-meria. Hitler, colèric però inquiet pel desen-llaç, va estar passejant-se per la seua habita-ció de la Cancelleria del Reich fins a les tres del matí. Finalitzat l’atac, va quedar satisfet. Ho havia considerat una qüestió de prestigi i el prestigi estava ja restaurat.²³

L’atac es va dur a terme la matinada del 31 de maig, va durar prop d’una hora i du-es-centes setanta-cinc canonades van caure sobre la ciutat indefensa, atès que les bateri-es de costa que la protegien no tenien abast suficient per a enfrontar-se als vaixells ale-manys. Tota la ciutat resultà afectada pels obusos alemanys i un total de trenta-una persones hi van morir.²⁴

Aquest atac va motivar la indignació del que era ministre de Defensa Nacional, el so-cialista Indalecio Prieto, que en una reunió urgent del Consell de Ministres va proposar la recerca de la flota alemanya per part dels bombarders republicans perquè, una vegada localitzada, fos atacada. Aquesta proposta, que podria motivar l’entrada d’Alemanya en un conflicte obert contra la República, va ser rebutjada pel president del govern, Manuel Azaña, pel cap de Govern, Juan Negrín, i pels ministres comunistes. Les protestes del govern de la República per aquest atac es van cursar, per tant, per via diplomàtica, i el seu resultat no va canviar en absolut la pos-tura de les potències democràtiques: França i Anglaterra eren partidàries de la moderació perquè el conflicte no s’estengués i van do-nar l’incident per conclòs.

21. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa y silenciada. Historia de la campaña naval durante la guerra de 1936-39, Madrid, Gráfic Lormo, 1998, vol. III, p. 1601.

22. Andrés García Lacalle: Mitos y verdades. La aviación de caza en la guerra española, Mèxic, 1973, pp. 267-269. Segons aquest autor, els tripulants d’un dels bombarders van confondre el Deutschland amb el Canarias.

23. Ian Kershaw: Hitler 1936-1945, Barcelona, 2000, p. 63. Vegeu també Ángel Viñas: El honor de la República. Entre el acoso fascista, la hostilidad bri-tánica y la política de Stalin, Barcelona, Crítica, 2009, pp. 49 i ss.; i E. Moradiellos: Negrín, Barcelona, Pe nínsula, 2006, p. 291.

24. Rafael Quirosa-Cheyrouze y Muñoz: Politica y guerra civil en Almería, Granada, 1986, p. 184.

5. Els bombardeigs durant 1937

A poc a poc la intensitat dels bombardeigs va anar augmentant i en els primers dos me-sos de 1937 els objectius de l’aviació i de la marina franquista pareixen molt clars. En primer lloc, cal assenyalar una sèrie de bom-bardeigs sobre les centrals elèctriques dels Pirineus catalans, en un intent de deixar sense energia elèctrica la indústria catalana, i en segon lloc, destaquen els atacs de la zona nord de la costa catalana amb l’objec-tiu de tallar les comunicacions amb França. Paral·lelament a aquests clars objectius es-tratègics, al febrer de 1937, Barcelona i Va-lència foren bombardejades per vaixells de la marina italiana –i no pels creuers de la flota franquista, com durant tantes dècades es va mantenir.

València, amb el seu port (el Grau) un poc separat de la ciutat, era des de novem-bre de 1936 la seu del govern de la Repúbli-ca i, des de final del mateix any, es va con-vertir en un indubtable objectiu militar. Els primers atacs aeris van tenir lloc al final de desembre de 1936, i a mitjan gener de 1937, concretament els dies 16, 18 i 19, una altra sèrie de bombardeigs hi va causar onze morts i seixanta ferits.²⁵

La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià Pietro Calvi va rebre l’ordre de bom-bardejar la zona industrial, a l’oest de Valèn-cia, amb el propòsit d’assolir les drassanes i els depòsits de petroli. En tretze minuts va disparar setanta-un projectils de fragmenta-ció, i a continuació se’n va allunyar.²⁶ La ciutat es va enfosquir a la tercera salva, i s’hi van produir set morts i quinze ferits.²⁷

Tanmateix, com a Barcelona, el primer bombardeig greu que va patir la capital va-lenciana va ser realitzat per un creuer, tam-bé italià, concretament per l’Emanuele Fili-berto Duca d’Aosta sota el comandament del capità de navili Alberto Da Zara. Aquest navili havia salpat de Palma de Mallorca a les 13 hores del dia 14 de febrer, junt amb el creuer Raimondo Montecuccoli, i arriba-va a l’altura de València a les 21 hores. L’Emanuele Filiberto es va situar a una dis-tància de 6.000 metres dels molls i a les 21:45 hi va obrir foc. En total, va disparar trenta-dos salves de 152 mm, utilitzant cent vint-i-cinc projectils. L’atac va durar vuit mi-nuts i, una vegada acabat, el creuer italià es va dirigir a gran velocitat cap a la base naval italiana de La Spezia, on va arribar el 16 de febrer a les 15 hores.²⁸

Els projectils italians van causar diverses víctimes i danys en la ciutat, entre els quals els de l’Hospital Provincial i un menjador per a xiquets del Socorro Rojo internacional –per sort, i donada l’hora en què es va efec-tuar l’atac, el menjador estava buit. Segons alguns mitjans republicans, aquesta agressió va causar vint-i-cinc morts i nombrosos fe-rits.²⁹ Hem pogut identificar els morts al Registre Civil de València.³⁰

A partir d’aquest moment la ciutat va pa-tir nombrosos atacs aeris, al març de 1937, els dies 22 i 23, i a l’abril, els dies 22 i 27, aquest darrer per mar, que van causar quatre morts i vint-i-set ferits. Els responsables del bombardeig del 27 foren els creuers Balea-res i Canarias, que van obrir foc des d’una distància de 12.000 metres. Els agressors van considerar que el resultat havia estat excel·lent i van observar cinc incendis des dels vaixells.³¹ El mes de maig seria molt més sagnant. El dia 15, en plena crisi del govern republicà –que acabaria amb la di-missió de Largo Caballero–, tres S-81 van llançar deu bombes sobre el centre de la ciu-tat que van causar trenta-tres víctimes mor-tals i nombroses destrosses. El dia 28 de maig, altres tres S-81 van tornar a llançar la seua càrrega mortífera sobre la població, ocasionant novament grans destrosses, vint morts i un centenar de persones ferides.³²

Del primer dels bombardeigs del mes de maig, el mateix president de la Repúbli-ca, Manuel Azaña, ens ha deixat un dra màtic relat:

“El domingo, cerca del anochecer, vino Giral y me contó las cosas que sabía del cur-so de la crisis. Hablando estábamos en el horrendo despacho de la división, cuando sentí una trepidación lejana, persistente, y, a poco, los cristales de los balcones vibraron. «Son los aviones, Giral. Deben de estar cer-ca». En aquel punto, sonaron los estampidos de las antiaéreas, se abrió una puerta y entró Menéndez: «Están bombardeando. Hay que bajar al refugio». Oímos entonces las explo siones. Se apagó la luz. Salí en busca de mi mujer, que tenía de visita a la de Ureña y la de Morla. Cuando bajábamos la escalera, los estampidos hacían retumbar la techumbre de cristal. Al llegar al refugio, ya se había concluido todo, por lo menos en las inmedia ciones. Estuve en el refugio un rato, con las señoras y Giral. A poco, apareció Casares, que venía a saber de nosotros. Nos comuni-caron que habían caído bombas en la plaza ontigua, donde hay unos ministerios, dos de ellas muy cerca del ministerio de Marina. El despacho de Prieto quedó averiadísimo. Casualmente, en aquel momento, Prieto es-taba en otro aposento hablando con el minis-tro inglés. Estando todavía en el refugio, en-tró de pronto mi sobrina Anita, deshecha en llanto. Yendo con su marido en un autobús, una bomba estalló cerca; su marido cayó he-rido y estaba desangrándose en la Casa de Socorro, donde no había medios de atender a tantas víctimas como llegaban. La pobre Anita había venido como loca, a pedirme au-xilio. No sabía por dónde ni con quién había hecho el camino. Quiso tomar un taxi y se encontró dentro con un niño sin cabeza. El espanto la tenía medio trastornada. El espec-táculo de la Casa de Socorro debía de ser horrible. Antonio, su marido, tenía una heri-da junto a la cadera. Tendido en el suelo, entre muertos y heridos, estaba en peligro de morir por falta de asistencia. Salieron inme-diatamente Bolívar y un ayudante mío para la Casa de Socorro. Giral también se fue, en busca de nuestro amigo, el doctor Puche. Y esperamos, tratando en vano de consolar y reanimar a la pobre criatura. Un practicante había hecho una cura provisional a Antonio y decía que no era grave, que podían llevarlo a su casa. Yo había dicho que lo trajeran a la división. Un médico encontrado no sé por quién ni dónde, lo reconoció mejor, y dispu-so que con toda urgencia lo llevasen al hospi-tal, pues había que operarlo. Así lo hicieron. Ya en el hospital, llegaron otros médicos, y Negrín envió otro más. Mi sobrino, ingenie-ro agrónomo, era jefe del cultivo de tabaco en esta región, y en ese concepto subordina-do a Negrín, que le conocía y apreciaba mucho. Incluso ha ido a visitarle dos veces.

València. Víctimes col·laterals d’un bombardeig (BN)

Hora y media después del accidente, y estan-do ya el herido en la cama de operaciones, los médicos me telefonearon preguntándo-me qué hacían, si operaban enseguida, como era conveniente, o quería yo que buscase al-gún operador. Los dos que había allí eran buenos. Contesté que me remitía a su pericia y su celo. Operaron. Tenía Antonio una tri-ple perforación del intestino. Soportó media-namente la operación. Los médicos dijeron que si en cuarenta y ocho horas no se presen-taban complicaciones, podría salvarse. Así trataban de hacérmelo creer, y sobre todo a su pobre mujer. Nunca tuvo esperanzas. An-tonio tenía una lesión pulmonar y, según se ha sabido ahora, no sé qué cosa cardíaca. ¡Qué había de resistir! Murió en la noche del martes al miércoles, fallándole el corazón, cuando empezaba a presentarse la peritoni-tis. Deja a su viuda con veinticinco años, dos niños, el mayor de tres años, y otro en cami-no. Me ha afectado profundamente, por An-tonio, que era muy simpático, modesto y bueno, y por mi sobrina, que tiene tan mala suerte como todos sus hermanos y como la tuvo su padre. En Valencia ha habido mu chas víctimas. La indignación es grande. Ahora, querrán tomar represalias, las cuales darán pretexto para otros estragos, y así, has-ta el infinito destrozo. ¿Pero es que hemos de aguantarnos y no responder?, dicen muchos. No sé qué será lo peor.”³³

Al litoral, també Gandia va patir a co-mençaments de 1937 un primer bombar-deig sagnant, concretament el 26 de febrer d’aquest any quan 3 avions italians S-79 a les 8:20 hores van llançar 1.800 kg d’explosius, en 36 bombes de 50 kg, sobre la carretera del Grau, l’estació i part del centre de la ciu-tat, que van causar 16 morts i 30 ferits.³⁴

Gandia, 28 de febrer de 1937. Dos dies abans: 16 morts (AAM)

El 23 de març de 1937 fou bombardejada per primera vegada Castelló de la Plana. L’atac, conegut com “el bombardeig del vai-xell”, es va fer des del Baleares i, posterior-ment per la legió Còndor; va començar a les 20 hores i acabà a les 24 h. No va assolir cap objectiu militar o estratègic, però va segar la vida de 23 persones –deu de les quals van morir dies després– i va causar 38 ferits. La premsa va publicar aquesta notícia:

“Esta tarde se ha verificado el entierro de las víctimas del bombardeo de ayer. Los ca-dáveres estuvieron expuestos en lo que fue capilla del hospital. Los muertos enterrados hoy son una gitana llamada Manuela, Jesús Jarque, un obrero pintor apellidado Ferrer, Rosa Pellicer, Nicolás Pascual, Teresa Falcó y otros tres no identificados. Estos son una niña, un viejo y una niña cuya cabeza ha desaparecido. Las autoridades presidieron el entierro. La ciudad entera formaba en el cor-tejo fúnebre. Ha fallecido a consecuencia de las heridas recibidas ayer durante el bombar-deo Antonia Escudero Fernández.”³⁵

Entre els diversos edificis seriosament danyats, es trobava l’Hospital Provincial. Uns dies després, el 29 de març, l’aviació italiana bombardejava el port de Castelló.

Durant l’any 1937, la ciutat de Castelló va patir 12 bombardeigs més, navals o aeris, els dies 13 d’abril, 25 de juny, 14, 19 i 26 de novembre, 22 i 26 de desembre, a més dels atacs dels dies 2 de juliol, 15 d’octubre i 22 de novembre que van causar víctimes mortals.³⁶ Més endavant, en un altre capí-tol, constatarem els 31 bombardeigs res-tants de 1938-1939 –quatre d’ells fets per l’aviació republicana, després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat el dia 14 de juny de 1938.

Castelló, 22 de desembre de 1937. 11 morts durant aquest mes (AAM)

La marina franquista va estar especial-ment activa durant aquest mes d’abril de 1937. El dia 4 era enfonsat un pailebot, ma-trícula de València 253, carregat de ciment. Els tripulants, veïns tots de la ciutat de Torre-vella, van salvar la vida refugiant-se a Xàbia. Els dies 13 i 14 d’abril, els creuers Canarias i Baleares van llançar bombes al Grau de Castelló i al port de Vinaròs;³⁷ a l’alba del 27 d’abril, bombardejaven València.

Durant el mes de juny de 1937, diver-sos vaixells foren atacats enfront de les costes d’Alacant. El dia 26 de juny, el vai-xell Cabo de Palos era enfonsat pel torpe-dinament del submarí General Mola en-front del penyal d’Ifac; cinc dels seus 49 tripulants van perir en l’atac.³⁸ El mateix dia el creuer Canarias va bombardejar per dues vegades les instal·lacions de Sagunt. A l’inici del mes de juliol, concretament el dia 2, el creuer Canarias va bombardejar Sagunt i Castelló.

El 4 de juliol de 1937 era bombardejada la ciutat de Sagunt i l’endemà la de Valèn-cia, on els avions van llençar quatre tones de bombes. Dos S-81 de l’esquadrilla 252 van participar en l’atac, efectuat des d’una altura de 2.000 metres.³⁹

Per les mateixes dates, concretament l’11 de juliol, un avió va descarregar sis bombes sobre tres vaixells mercants custo-diats per un destructor que entraven en el port d’Alacant, però cap de les bombes va encertar el blanc. El mateix dia, un hidroa-vió llançava un bombardeig nocturn sobre el port de València.

El 13 de juliol, a les vuit de la vesprada, el creuer Canarias, des d’una distància de 5 a 6 milles, va bombardejar el port i la ciutat de Dénia. El canoneig, a banda de desper-fectes urbans, va causar la mort a tres dones i va ferir moltes altres persones. Les vícti-mes van ser enterrades l’endemà en una gran manifestació de dol ciutadà presidida pel governador civil, Jesús Monzón. El dia 26 de juliol de 1937, tres avions van bom-bardejar el port de Torrevieja sense causar víctimes entre la població.⁴⁰

A mitjan agost, els minadors franquistes van col·locar barreres regulars minades en-front del penyal d’Ifac, al sud de l’illa de Benidorm i de la punta de l’Escaleta, ja que sens dubte l’objectiu de l’operació aèria i naval eren els vaixells mercants i es tracta-va de traure’ls a alta mar i atacar-los allí. Alacant, el bombardeig del qual va ser as-signat als avions alemanys –denominats aviació Negrilla– encara no era un objectiu prioritari.⁴¹

El 29 d’agost de 1937 a la nit, els S-81 van bombardejar València per ordre perso-nal de Ciano amb la intenció de desmoralit-zar la població ja molt afectada per la re-cent caiguda de Santander. La forta defensa antiaèria va causar serioses dificultats als avions italians.⁴²

Al sud, el creuer Baleares va bombarde-jar el port de Dénia el 13 d’agost. El dia 26 els bombarders italians rebien l’ordre del comandament superior de l’Aviació Legio-nària a Salamanca d’atacar la “città di Valen-cia”,⁴³ però no va ser possible a causa de les condicions atmosfèriques i, per tant, l’atac es va efectuar la nit del 29 al 30 d’agost. Les agressions foren dos, una a les 21:10 (hora de Palma de Mallorca), en la qual van parti-cipar dos S-81 de l’esquadrilla 252 junt amb altres aparells de la 251, i una altra en què van participar cinc S-81, a les 5:30 de la ma-tinada (hora de Palma de Mallorca).⁴⁴

Precisament al començament d’aquest mes d’agost, l’aviació italiana havia situat en un plànol fotogràfic els objectius de la capital llevantina. L’encapçalament d’aquest docu-ment del 4 d’agost és el següent: “Ubicazio-ne de alcuni obietivi per aviazione (comandi-uffici-depositi-apprestamenti difensivi-ecc.) della città de Valencia, secondo notizie ag giornate alla fine de giugno (la numerazione dell’ellenco corrisponde a quella del piano fotografico)”.⁴⁵ En total hi apareixen assenya-lats cinquanta-tres objectius, mentre que al-tres deu no estaven indicats. L’objectiu asse-nyalat com a número 3 era la Comandància Militar on, segons la informació transmesa a l’aviació italiana, el president Azaña conce-dia les audiències particulars.

Aviació Legionària. Resum d’activitats d’agost 1937 (AAM)

Un parell de mesos abans, concretament l’1 de juny, s’havia remès als italians la ma-teixa informació sobre la ciutat de Castelló de la Plana. En aquest cas, els objectius mar-cats eren dotze. En el mateix informe apa-reixien assenyalats com a objectius militars una fàbrica de municions i un depòsit de màquines (de ferrocarril), de les poblacions de Borriana i Benicarló respectivament.⁴⁶

Durant el mes següent, els dies 15 i 16 de setembre, els hidros bombardejaren el port i l’estació de València. Durant les nits del 22 al 23 i del 23 al 24 d’aquest mes de setembre de 1937, els hidroavions de la le-gió Còndor van bombardejar Sagunt⁴⁷ i van causar diversos ferits. Després, en l’atac del dia 22 de desembre a l’estació, van haver-hi 32 víctimes mortals i nombrosos ferits.⁴⁸

Sagunt, 22 de desembre de 1937. 34 morts (AAM)

Els darrers mesos de 1937 l’aviació de bombardeig italiana va anar augmentant gradualment els seus efectius i sobretot es van començar a utilitzar els Savoia S-79, uns avions que per la seua velocitat, autono-mia, capacitat de càrrega i armament, eren en aquells moments, segurament, els mi-llors bombarders mitjans de sèrie del món. Entre el final de setembre de 1937 i el principi de gener de 1938, dos grups amb qua-tre esquadrilles d’aquests avions van formar el 8è Stormo de bombardeig veloç.⁴⁹ Des-prés de la victòria de Santander, Mussolini havia decidit potenciar al màxim l’aviació italiana, tant al continent com a les Illes, per a accelerar el final de la guerra.⁵⁰ La veloci-tat d’aquests aparells els permetia llançar atacs imprevistos sobre les ciutats i, en pocs minuts, aconseguir els seus objectius. En-front dels caces republicans, adoptaven una formació de defensa molt efectiva que, si tenim en compte que el seu armament era de més abast que el dels caces enemics, els feia quasi invulnerables.

En aquestes condicions, la quantitat de bombardeigs que van començar a patir les ciutats sota control del govern de la Repú-blica va augmentar considerablement. També els comandaments militars de l’avi-ació van ordenar intensificar els atacs sobre els ports i ciutats enemics. Així, doncs, du-rant la nit del 15 al 16 de setembre de 1937, una esquadrilla de l’Aviació Legionària i una altra de la legió Còndor van bom-bardejar el port de València.

València, el pas dels avions italians (BN)

L’Aviació Legionària amb base a les Illes bombardejava generalment els objectius in-dicats pel comandament espanyol i sols en alguns casos determinats les decisions eren preses directament des de Roma.⁵¹ Els ob-jectius assenyalats pels espanyols no sempre eren rigorosament estratègics. Per exemple, el 3 de juliol de 1937, el quarter general de l’aire, a petició del general Franco, havia or-denat un bombardeig sobre València com a represàlia per atacs aeris de l’aviació repu-blicana sobre alguna població del territori nacional.⁵² En els arxius de l’aviació italiana es conserven molts telegrames en què el co-mandament de l’exèrcit de l’aire franquista, per ordre expressa del general Franco, sol· licita el bombardeig d’alguns objectius.⁵³

Més al sud de València, a la ciutat d’Ala-cant, el dia 30 de setembre a les 9:00 ho-res, vuit S-79 van descarregar onze tones d’explosius sobre el port.⁵⁴ Una nota del Ministeri de Defensa Nacional especificava el següent:

“Siguiendo el plan de bombardear pobla-ciones del litoral mediterráneo, sin perseguir objetivos verdaderamente militares, cuatro trimotores facciosos, de la base extrajera es-tablecida en Palma de Mallorca, realizaron esta mañana un ataque sobre Alicante, lan-zando bastantes bombas. Por fortuna, este bombardeo no ocasionó el número de vícti-mas ni los daños materiales que produjeron los realizados últimamente en Barcelona y Valencia, donde perecieron bastantes perso-nas, todas ellas pertenecientes a la población civil y fueron derribadas modestas viviendas obreras. En Alicante sólo resultaron algunos heridos, siendo los daños casi nulos.”⁵⁵

En canvi, d’altres fonts parlen d’un home mort, el cadàver del qual surava sobre les aigües del port.⁵⁶

Poc després, el 8 d’octubre de 1937, a fi de mantenir la tensió i la por bombardejant des de gran altura, on no arribaven els anti-aeris, un altre atac causava un mort i dotze ferits al port d’Alacant.⁵⁷

Durant aquest mes d’octubre, els Savoia S-79 van bombardejar també Dénia el dia 2, València el 3 i Sagunt el 9, Cartagena el 14 i Peníscola el 20.⁵⁸ L’atac sobre València fou efectuat per cinc S-81 que van llançar sobre la ciutat cinquanta bombes i hi van causar cinquanta morts, setanta-vuit ferits i la des-trucció de cent seixanta cases.

El dia 12 d’octubre al migdia, tres avions van deixar caure les seues bombes sobre la ciutat de Dénia i les rodalies. El nombre de víctimes mortals ocasionat per l’agressió va ser de cinc. El dia 14 d’octubre del mateix any 1937, era bombardejat el Grau de Va-lència; el dia 15, el port de Castelló, i el 18 Benicarló i el port de Vinaròs. A Benicarló les bombes van caure prop de l’institut de secundària i d’una fàbrica de conserves. L’atac només va produir sis ferits lleus i es-cassos danys materials.

Precisament a la primeria d’octubre ema-naren una sèrie de directrius de l’Estat Ma-jor de l’Aire, amb el títol “Operacions sobre l’Ebre”. Aquestes directrius estaven motiva-des per la preparació d’una ofensiva de les tropes franquistes des del nord de la serra d’Alcubierre fins al Cinca o el Segre, una ofensiva prevista per al dia 5 de novembre. Les directrius afectaven l’Aviació Legionària italiana, tant de la península com de Balears, la legió Còndor i l’Aviació Hispana; cadascu-na tenia assignada una zona d’actuació. L’operació havia de desenvolupar-se en dues fases. La majoria dels aeròdroms figuraven com a objectius en la primera fase i la resta dels objectius, que comprenien des de cen-tres materials i depòsits de material de guer-ra fins a les xarxes elèctriques, els ports i les fàbriques situades en la rereguarda, es deixa-ven majoritàriament per a una segona etapa. En el cas de les instal·lacions i el tràfic dels ports situats en la rereguarda de la zona re-publicana, els objectius de la primera fase eren Alacant, València, Cartagena i, en la segona etapa de l’operació, Castelló. Quant a les fàbriques de material de guerra, aparei-xen citades, amb l’objectiu d’avariar les instal·lacions i, si era possible, paralitzar-ne la producció, les set fàbriques següents: Casa Cros (Badalona), fàbrica d’avions (Reus), Si-derúrgica (Sagunt) i Hispano Suiza, Elizalde, Maquinista Terrestre i Marítima, i els edificis salesians, totes elles a Barcelona. Excepte la fàbrica de Sagunt i Elizalde, la resta eren ob-jectius de la primera fase.⁵⁹

13 de desembre de 1937. Atac als ponts de Vila-real (AAM)

El conjunt d’aquestes ordres explica la sèrie de bombardeigs que van patir moltes de les ciutats i pobles de la rereguarda del front aragonès, on es trobaven els aerò-droms i els depòsits militars i aquartera-ments de les unitats de l’exèrcit popular de la República que guarnien aquest front. Les ordres relatives als objectius situats en la costa, sobretot les referides als ports, expli-quen l’augment de bombardeigs del qual la ciutat d’Alacant en fou un bon exemple.

El 21 de novembre de 1937, Alacant va ser l’objectiu dels avions franquistes; les bombes van caure en els barris alts de la po blació i una d’elles va destrossar un refugi al carrer de l’Horta, produint algunes vícti-mes. El balanç final va ser tràgic: trenta-set persones van perdre la vida i seixanta van resultar ferides.⁶⁰

22 de desembre de 1937. Borriana, voltants de la ciutat i el port (AAM)

Segons els informes de la DECA, la se qüència d’aquest bombardeig fou la següent:

“1.20 horas. Varios trimotores JUNKER volando a más de 1.000 m. de altura bom-bardean la población en dos recorridos des-cargando en el primero unas cinco bombas y en el segundo unas ocho bombas durando la agresión unos 15 minutos dirigida principal-mente sobre el OESTE de la ciudad, en barriadas obreras de viviendas modestas com-prendidas entre el Castillo de Septiembre, Santa Bárbara y la Plaza de Toros sin alcan-zar objetivo militar alguno. Quedaron otras varias bombas sin detonar de las que se ha recogido una que se calcula pesa más de 200 kilos. Los lugares que sufrieron en mayor grado la agresión fueron la calle de S. Mi-guel, la Avd. de la Libertad, la calle de Huer-tas y la calle de Trafalgar resultando unos treinta muertos de los cuales 16 son niños y 43 heridos controlados a la hora de infor-mar; además unas 20 viviendas derruidas todas de clase modesta y de un solo piso.

Debemos señalar que en la población de Alicante no se ha hecho la reducción en in-tensidad y en cantidad del alumbrado públi-co por lo que en casos de alarma al cortar totalmente el fluido se quedan sin luz los refugios y el servicio de proyectores. Parece además que las víctimas del personal civil ocurrieron todas en personas que no acudie ron a los refugios. Se dio el cese de alarma a las 3.13 horas.”⁶¹

Dos dies després, el 23 de novembre de 1937, tres avions van descarregar algunes bombes sobre el moll, drassanes i duana del port de València sense causar, afortunadament, greus danys ni cap víctima. Si Madrid, a pesar de no ser la seu del govern de la Re-pública, continuava sent bombardejada pel mes de novembre, València, que just llavors havia deixat de ser-ho, també va continuar patint bombardeigs. El 15 de desembre, un atac sobre el port de la ciutat va enfonsar el vapor Guecho i va tocar el destructor Es-caño. L’últim bombardeig llançat sobre la ca-pital llevantina durant l’any 1937, es va pro-duir el 22 de desembre, amb un saldo de quinze morts i nombrosos ferits.

Uns dies mes tard, el 10 de desembre de 1937 cap a les 17:00 hores, Alacant va ser atacada des del mar pels creuers Canarias, Baleares i Cervera. La flota de bloqueig co-mandada per l’almirall Moreno, que actua-va per primera vegada, va disparar nombro-sos projectils sobre el port i la ciutat, causant 9 morts i 10 ferits. Era la primera intervenció de les forces de bloqueig contra la costa, amb Alacant com a objectiu, el port menys protegit segons els informadors italians.⁶² El dia 11 de desembre de 1937, el Canarias i el Baleares van bombardejar el port de València.

L’aviació italiana, a més, atacava les co-municacions a Vila-real el 13 de desembre.

Durant les jornades següents l’activitat de la flota nacional contra els ports del lito-ral fou constant. Les nits del 22 al 23 i del 23 al 24 eren atacats els de Dénia, Gandia i Borriana; el 26 els va tocar el torn als ports de Castelló, Vinaròs i també Borriana.

Quant a Gandia, un informe dels serveis d’espionatge franquistes datat uns dies abans, el 30 de novembre, comunicava que l’activitat que hi havia al port tot el dia era el tràfic de taronges, molt més que al de Valèn-cia. El port de Gandia era l’únic d’Espanya sota concessió britànica, i les instal·lacions portuàries eren propietat de la companyia Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited. Durant els anys trenta, les exportacions de taronges pel port de Gan-dia representaven el 40% del total del País Valencià, xifra que indica la importància que tenia aquest port en el context exportador espanyol i, per descomptat, per a l’economia republicana. El govern va rebre per aquest concepte, en els anys 1936-38, quasi 45 mi-lions de dòlars, encara que el col·lapse de l’economia republicana a partir de 1938 va suposar una forta caiguda de l’entrada de di-vises. La ciutat i el port de Gandia van patir durant la guerra un total de 34 bombardeigs rebels, sobretot als mesos de juny i juliol de 1938, quan van patir 10 atacs.

El port de Gandia tornaria a tenir gran im-portància els dies finals de la guerra, com a port d’eixida de refugiats transportats en el vaixell hospital Maine. Durant aquells mo-ments la situació era dramàtica: el dia 29 havien ancorat al port els vaixells Galatea, Sussex, Nubian i poc després el Maine; als molls hi havia prop de 300 soldats arribats del front i més d’un centenar de soldats itali-ans que havien estat presoners en territori republicà; igualment, estaven els membres del Consell Nacional de Defensa, junt amb altres soldats republicans encara armats, i al-tres persones que esperaven embarcar. Final-ment, el dia 30 de març al matí, es va iniciar l’embarcament al Galatea i, després, al vaixell hospital Maine. Entre els que van poder embarcar hi havia republicans, membres del Consell Nacional, anarquistes, militars i, fins i tot, caps del SIM admesos a última hora. En total, sembla que van embarcar entre 150 i 200 persones en vaixells britànics.⁶³

25. J.L. Infiesta Pérez: Bombardeos del litoral mediterráneo..., op. cit., p. 71.

26. Franco Bargoni: La participación naval italia na en la Guerra Civil Española (1936-1939), Madrid, 1991, p. 231.

27. E. Mainar Cabanes: “Ataques franquistas so bre Valencia durante la guerra civil: 1936-1939”, Saitabi. Revista de la Facultat de Geografia i Història, 37 (1987), p. 228.

28. F. Bargoni: La participación naval italiana..., op. cit., pp. 211-212. Vegeu també J.M. Santacreu Soler: “El Duca d’Aosta bombardea el cap i casal”, a Javier Navarro Navarro (ed.): Valencia, capital de la República. La Guerra Civil en la Comunidad Valencia na, vol. 7, València, Premsa Valenciana, 2006, pp. 114-123.

29. J.L. Infiesta Pérez: Bombardeos del litoral mediterráneo..., op. cit., p. 70.

30. Registre Civil de València, Llibre de Defun cions corresponent al 14 de febrer de 1937.

31. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa..., op. cit., vol. III, p. 1.645.

32. E. Mainar Cabanes: “Ataques franquistas...”, op. cit., p. 228.

33. M. Azaña: Memorias políticas y de guerra, Barcelona, 1978, vol. II, pp. 52-53.

34. Podeu trobar més detalls sobre els bombar deigs de Gandia a E. Mainar i M.S. Puchol: “Bombas sobre Gandia”, Levante (12/07/2000).

35. ABC de Madrid, 25-3-1937, p. 9.

36. Grup per la Recerca de la Memòria Històrica: Castelló sota les bombes, Benicarló, Onada edicions, 2007, pp. 43 i ss.

37. F. Moreno de Alborán y de Reyna, S. Moreno de Alborán y de Reyna: La guerra silenciosa..., op. cit., vol. III, pp. 1.613-1.614.

38. L. Capdepón: Alicante bombardeado, Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, 2006, pp. 126-127.

39. Archivio Militare, Ufficio Storico, Operazione Militare Spagna (AM.US.OMS), cart. 61, Diario Stori co de la 252 Squadriglia.

40. Vicente Ramos: La guerra civil 1936-1939..., op. cit., pp. 169-170.

41. J.M. Santacreu Soler: “Los bombardeos de Alicante”, a E. Mainar Cabanes: Bajo las bombas..., op. cit., p. 88.

42. F. Pedriali: “Guerra di Spagna...”, op. cit., p. 340.

43. Precisament, aquest dia, Ciano anotava al seu diari: “He dado la orden de bombardear Valencia esta noche con los aviones de Palma. Hay que aprovechar el momento para aterrorizar al enemigo”. Galeano Ciano: Diarios, 1937-1943, Barcelona, Crítica, 2003, p. 15.

44. AM.US.OMS, cart. 61, informes núms. 36, 37 i 38.

45. AM.US.OMS, cart. 33, informes núms. 36, 37 i 38.

46. AM.US.OMS, cart. 61, informes núms. 36, 37 i 38.

47. Archivo Histórico del Ejército del Aire (AHEA), exp. 9.109, Actividad de la Legión Cóndor el día 18-10-1937.

48. J.M. Palomar Abascal: Dades per a l’estudi de la Guerra Civil a Sagunt. Els bombardejos de 1937-1939, Sagunt, Llibret de la Falla Santa Ana, 2002, p. 98. Vegeu també, sobre aquest i altres bom bardeigs, M. Girona Rubio: “Bombas sobre Sagunto”, a Una miliciana en la columna de hierro. María “La Jabalina”, València, PUV, 2007, pp. 59-73.