Kitabı oku: «Carles I sense censura»
Primera edició: març del 2020
© Jordi Bilbeny, 2020
© D’aquesta edició:
LIBROOKS BARCELONA, S.L.
Riego, 13
08014 Barcelona
Tel.: +34 930 110 110
www.librooks.es
Disseny i maquetació: Quim Gual. Blank Estudi
ISBN: 978-84-949832-6-9
eISBN: 978-84-122297-9-0
Dipòsit legal: DL B 5250-2020
Impressió i enquadernació: Safekat
Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei.
Jordi Bilbeny
Carles I sense censura
La restauració de la presència esborrada de l’Emperador i la cort imperial als regnes de Catalunya
El llibre ha rebut el suport dels mecenes següents:
Josep Abela Montoya, Marc-Vicent Adell, Joan Josep Albinyana i Gil, Isabel Alonso Tost, Jaume Amar Hugueros, Pere Ametller Prats, Josep Manuel Anglada, Joaquim Anmella Valmaña, Josep Aran Viola, Virginia Asís, Salvador Ayala Mayol, Cesc Batlle, Jaume Batlle i Perales, Ignasi Borràs Torra, Lluís Botinas Montell, Montserrat Camps Piró, Miquel Canals Pujol, Josefina Carulla i Porta, Santi Casanovas Saumell, Bernat Castells, Xavi Collboni Sala, Joan Contijoch Amill, Anna Estrada Faig, Joan Manel Ferrandis i Ferran, Albert Ferrer Biosca, Ramon Formiga i Pujol, Anna Maria Fornés Tolrà, Xavier Galícia Ferrer, Joan Garcia Lop, Francesc Garrido Costa, Andreu Garriga Pradas, Lleonard Garcia Solà, Nausica Gibert Messeguer, Jordi Grau Bartomeu, Eugeni Gutiérrez Adrià, Roger Ibars, Albert Iglesias Bedrina, Joan Inglada Roig, Josep Julià Barceló, Josep Lluís Larriba Pey, Pere López Cignoni, Francesc Magrinyà Rull, Carme Mancebo Fernández, Cesc Manzanera, Xavier Martínez i Roig, Valeri Mas Boldú, Lluís Mas Garcia, Isaac Mestres, Josep Moncunill Rafart, Pilar Montoliu, Artemi Nolla, Eduard Pertíñez i Juncosa, Glòria Piera Serra, Assumpta Piqué, Francesc Piulachs Cases, Josep Maria Puig i Puigdomènech, Carles Recoder, Carles Recoder Sànchez, Lídia Riaza Castaño, Sara Ribera Freixes, Lluís Roldan i Pascual, Nicolas Rozès, Josep Maria Saladié Roig, David Sancha i Melià, Josep Segarra Mullerat, Ramon Serrano Gras, Antoni Torà, Ramon Torrent Logroño, Jaume Torres Gorgues, Sergi Turiella Gómez, Ramon Tresens Lladó, Perepau Ximenis i Ors
La recerca i redactat del llibre ha estat possible gràcies al suport de l’Institut Nova Història
Per En Salvador Rovira i la Rosa Peiris,
que em van estimular la lectura des de molt petit
amb els seus regals d’Astèrix.
Per En Josep Bellsolell,
a qui dec la Història de Catalunya il·lustrada, d’En Ferran Soldevila, el meu primer llibre d’història.
Per la mare,
que em va comprar la Història nacional de Catalunya, d’En Rovira i Virgili, on em vaig nodrir de les primeres grans gestes dels catalans a Orient.
Per En Fèlix Cucurull,
per les hores infinites de conversa i per la
seva imponderable Panoràmica del nacionalisme català.
Per la Teresa Clota,
per ser-hi sempre i sempre fer-me costat.
Per En Fidel Soler i Mas,
per haver estat sempre com un segon pare.
Pel pare Lluís de Reus,
per la seva gran bondat i la seva inexhaurible curiositat.
Per la Teresa Baqué,
per haver començat a destapar-ho tot.
Per l’Albert Codinas, En Cesc Batlle, la Pilar Montoliu,
En Josep Maria Orteu i En Jordi Berenguer,
per fer possible l’Institut Nova Història, la meva recerca
i la difusió dels meus estudis i els de tots els qui investiguem,
no pas per tapar el nostre passat, sinó per fer-lo conèixer arreu.
Pel tiet Salvador Graupera,
per la commovedora història de la batalla de l’Ebre.
Per la Gemma Bufias,
pel seu amor, pel seu temps, per la seva tendresa
i per la seva infinita solidaritat.
Pel meu fill Urgell,
perquè no hagi de caminar mai més,
com tants i tants de nosaltres ho hem fet i ho fem,
ignorant la nostra pròpia història.
TAULA DE CONTINGUTS
Quan la història capitula enfront de la veritat
Pep Mayolas
Carles I sense censura o l’escac i mat a la mentida, l’arrogància i el pensament únic.
Jordi Bilbeny
1Les Corts de Montsó del 1528 substituïdes per unes inexistents Corts de Toledo
2A la recerca de les desaparegudes Corts valencianes del 1527
3La presó del rei de França: de Barcelona a València
4Francesc I és conduït de València a Xixona, passant per Alacant
5Un «Tractat de Madrid» negociat i signat a les «Corts de Castella» només per tres plenipotenciaris catalans
6Quan ens volien fer creure que les Corts de Castella funcionaven igual que les Corts de la Nació Catalana
7De l’inexistent Palau Reial val·lisoletà al famós Palau Reial valencià
8Carles I no va arribar a Espanya per Astúries, sinó per València
9L’alçament agermanat i les Corts invisibles del 1520
10Les lluites dels erasmistes i antierasmistes valencians a «Valladolid»
11El paper d’En Francesc de Borja a la cort
12L’emperadriu Isabel deixa de ser invisible
13Moriscos, cortesans, emperadors i virreis valencians vagaregen hipnotitzats per terres de Castella
14Felip, el príncep d’Espanya que no pot néixer, per imperatiu legal, fora de Castella
15El nomenament de l’emperadriu Isabel com a lloctinent i procuradriu general d’Aragó, València i Catalunya
16Catalunya, el centre neuràlgic de la política imperial
17Carles I, rei dels catalans i senyor de les Índies
18L’Emperadriu cau malalta a Barcelona
19El casament d’En Francesc de Borja amb N’Elionor de Castro
20La trobada de l’Emperador i En Cortès a Montserrat
21La presència d’En Cortès a les Corts de Barcelona del 1529
«Si els nostres fonaments no són correctes,
tot allò que fem tampoc no ho serà […]. Els errors i conceptes
falsos en què hem caigut una vegada i una altra són tan
obstinats i evasius que pràcticament mai no ens adonem
que hi són ni ens aturem a qüestionar-los.»
Ringu Tulku Rimpotxé, La transformació de la ment
QUAN LA HISTÒRIA CAPITULA ENFRONT DE LA VERITAT
Cada any, quan arriba el mes d’agost, els polítics se’n van de vacances i els mitjans de comunicació es veuen orfes de la seva font principal de notícies i polèmiques. Les televisions i les capçaleres digitals, sobretot, cerquen amb desesperació algun tema que generi controvèrsia, que proporcioni titulars cridaners i debats encesos a la xarxa. Que aporti clics a la notícia, vaja. I que el xup-xup duri de mitja setmana a deu dies, si no peta re de nou que en dicti la caducitat immediata. Les cadenes televisives senten una atracció cada cop més morbosa per tot allò que genera inquietud o alarma social. La grip A, el virus de l’ebola, el mosquit tigre, els brots de legionel·la, el coronavirus… han permès als telenotícies d’atiar-nos la por amb impudícia, d’aquella manera que deuen trobar tan justa i necessària els fabricants de pesticides, les multinacionals farmacèutiques o les companyies d’assegurances. En canvi les capçaleres digitals i les xarxes socials, que es nodreixen d’un públic diferent del teleespectador, saben per experiència que el debat identitari és una caldera que es pot fer bullir tant com s’hagi de menester, i que la història és un dels talls més agraïts quan cal donar gust al brou de la polèmica.
Cada any a primers d’agost, aleshores, des del 2013 a Crespià i a Montblanc totes les edicions posteriors, l’Institut Nova Història (INH) celebra puntualment la seva Universitat d’Estiu. I cada any resulta més trist de constatar com els mitjans catalans acullen la convocatòria amb un silenci amoïnat i poruc, en agudíssim contrast amb determinats diaris digitals espanyols, que sempre es llancen com llops afamegats sobre la notícia. La difusió gratuïta que s’aconsegueix a través d’aquestes plataformes ultrapassa, certament, les expectatives més ambicioses de la millor campanya possible a la premsa de Catalunya. És impagable. La contrapartida, però, sol ser la utilització de l’INH com una arma llancívola per atacar la Generalitat, el sobiranisme, el Molt Honorable President o TV3. O el conseller Puigneró. O el president de la Cambra de Comerç, si resulta que és independentista. Allò que més convingui.
Resulta molt fàcil de caricaturitzar la feina de l’INH sense aprofundir en les recerques del nostre grup d’investigadors. Només cal acompanyar amb un parell de frases sarcàstiques o despectives un titular que giri al voltant de «Colón, Cervantes, Leonardo y Santa Teresa eran catalanes, según un grupo de pseudohistoriadores». I a partir d’aquí, hom pot anar descabdellant les fal·làcies a discreció: des de notícies de subvencions milionàries per part de la Generalitat fins a un sucós finançament dels documentals de l’INH a càrrec del Canal 33, passant per vinculacions de l’Institut amb el terraplanisme o amb una fantasmagòrica extrema dreta independentista. Falsedats interessades a tort i a dret, és clar, però congruents del tot amb una de les màximes de bona part del periodisme espanyol actual: que la realitat no t’espatlli un bon titular.
L’agost del 2019, a més, presentà una peculiaritat diferencial respecte als estius anteriors: alguns polítics de piulada fàcil s’apuntaren a l’espiral denigradora, fet que fou celebrat per certs historiadors catalans i algun articulista hiperventilat, de manera que l’agitació als mitjans no es dissolgué en una setmana, com solia, sinó que es mantingué força viva fins a finals de mes. La represa del curs polític el setembre, amb la previsible convocatòria d’eleccions espanyoles i el compte enrere per la sentència del Tribunal Suprem contra els polítics i activistes catalans empresonats, va treure finalment l’INH del focus de la immediatesa.
D’aquelles setmanes d’agost, però, ens queden algunes constatacions curioses. D’entrada, que els polítics aviat ho van deixar córrer, perquè devien trobar que el tema no els proporcionava un rèdit significatiu, segurament. No pas com les capçaleres digitals. El debat a les xarxes va continuar encès, i alguns detractors d’En Jordi Bilbeny van poder comprovar com els comentaris i les piulades de suport al mateix Bilbeny i a l’INH eren més nombroses del que s’esperaven. Determinats suports, a més a més, provenien de personatges públics ben respectables i qualificats. La contrarietat i l’acritud que supuraven els articles que es van publicar aquells dies, algun fins i tot amb el títol literal de Contra l’Institut Nova Història (Alberto Velasco, 23 d’agost), van contrastar vivament amb la pausa i l’honestedat d’un intel·lecte lliure que traspuaven les reflexions de l’Imma Tubella (Ho tornarem a fer, 25 d’agost), d’En Josep-Oriol Jorba (En defensa de l’actitud científica de l’Institut Nova Història, 27 d’agost), d’En Miquel Riera (Manipulant la història, 27 d’agost), o de la Montserrat Camps (Sí a la constant revisió del saber, 30 d’agost).
Les columnes despectives als digitals i les escaramusses dialèctiques a twitter no eren cap novetat, però. Mig any abans, la revista Sàpiens havia dedicat una extensa entrevista a tres doctors i un catedràtic (Desmuntem la “Nova Història”, 21 de març del 2019), per tal de denunciar la «metodologia acientífica» i les «pràctiques pseudohistòriques» de l’INH i posar en alerta el públic culturalment inquiet, però indefens davant la pujada «d’adrenalina patriòtica» que provoquen les seductores propostes d’En Jordi Bilbeny i els seus col·laboradors. El més jove i enèrgic d’aquells doctors, En Vicent Baydal, va anunciar per a la tardor del 2019 la publicació d’una obra dedicada a desmuntar «el falsejament de la història», on tenia previst rebatre tant algunes tesis de l’INH com algunes del nacionalisme espanyol més tronat i ranci. En el moment d’escriure aquest pròleg (gener del 2020), la sortida del llibre sembla que s’ha ajornat per al mes de febrer i només tenim noció d’alguns dels seus continguts avançats pel mateix Baydal al seu blog o en alguna entrevista.
Una de les crítiques amb què ens honorarà el doctor Baydal, a tenor d’aquestes informacions preliminars, s’adreça contra el meu llibre València, capital de les Espanyes i seu dels Reis Catòlics (Llibres de l’Índex, 2016), que proposa la ciutat de València com a seu residencial preferent d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. L’objecció principal, que serveix al doctor Baydal per esbandir d’una bufada tots els arguments del llibre, és que al llarg de la meva obra no apareix ni una sola referència a l’Itinerario de los Reyes Católicos, 1474-1516 (CSIC, 1974), un treball exhaustiu i primmirat de l’Antonio Rumeu de Armas que pretén fixar, a través de la documentació històrica, on eren en cada moment Isabel i Ferran des que ella es proclamà reina de Castella (1474) fins a la mort d’ell (1516), ja vidu i tornat a casar amb Germana de Foix.
Abans de dir res més, deixem ben clar que l’Antonio Rumeu de Armas és un dels millors historiadors espanyols del segle XX. Aquest erudit canari és el que ens proporcionà, en ple franquisme, la certesa documental conforme En Colom fou rebut pels Reis Catòlics a Barcelona a la tornada del viatge de Descoberta (1493), a través de l’estudi Colón en Barcelona (Ed. Católica Española, 1944), en una època en què els historiadors colombins tapaven amb un vel d’ambigüitat l’escenari de la rebuda reial, quan no obviaven directament la capital catalana. Entre moltes altres contribucions valuoses, En Rumeu també és autor d’una Historia de la Censura Literaria Gubernativa en España (M. Aguilar, Editor, 1940), aquesta censura que per als nostres historiadors sembla que no existí o, si existí, no tingué ni un sol efecte ni incidència sobre la documentació històrica. Doncs bé: és precisament per l’absoluta convicció que els papers dels Reis Catòlics estan adulterats per la censura que vaig abstenir-me d’utilitzar l’Itinerario d’En Rumeu de Armas. Allò que es desprèn de les fonts consultades per l’admirable historiador canari és que els Reis Catòlics només estigueren en quatre ocasions a València en 36 anys de regnat (1479, 1481, 1488 i 1507) –i en estades no pas gaire llargues– perquè, en síntesi, Isabel i Ferran eren uns enamorats del senderismo i l’acampada preferentment per l’erm inacabable de Castella, aquell regne que no tenia capital política ni cap palau digne de ser considerat residència de reis, però això sí, gaudia de gèlides temperatures hivernals durant nou mesos i la resta de l’any es coïa en un estiu infernal. Mentre els Reis Catòlics pelegrinaven en romiatge perpetu per aquella Castella de penitència, doncs, tota la noblesa que sol formar part de la cort es concentrava a València i el patriciat es tornava rendista, només pel plaer de deixar diners a aquells reis tan estimats però sempre absents, pobres, perquè eren uns malalts de la itinerància. Això és el que es desprèn dels documents. I això és el que, de manera absolutament acrítica i sense tenir en compte els indicis clamorosos, repeteixen gregàriament els distingits integrants de l’acadèmia. Perquè això és el que diuen els papers del passat. I ja se sap que els papers no conspiren.
Que tot un doctor en Història dediqui el seu temps lliure a rebatre les nostres modestes aportacions, que tres doctors i un catedràtic hi hagin de sortir al pas en una compareixença col·lectiva «per desmuntar la Nova Història», que d’altres historiadors titulats abandonin la seva flegma científica per criticar amb virulència, en articles escrits des del rebuig més visceral, un Jordi Bilbeny que sovint no coneixen personalment, revela fins a quin punt una part del món acadèmic se sent amenaçada per la validesa de les propostes de l’INH. Perquè si les teories d’En Bilbeny i els seus seguidors són unes mentides tan flagrants, són unes falsedats tan òbvies i tan sense cap ni peus, aleshores l’univers científic no se n’hauria de preocupar gens ni mica. El capteniment d’un sistema que domina l’estat d’opinió i que se sent emparat i assistit per tota la comunitat científica s’hauria de caracteritzar per una aristocràtica indiferència. Perquè s’atrapa abans un mentider que un coix. I perquè una mentida i un postulat fals acaben caient tard o d’hora pel seu propi pes, per la seva inconsistència.
Però d’un temps ençà resulta que els nostres esforçats acadèmics –no tots, per sort– es comporten com si fossin ells els qui temen que es desmunti i caigui el seu discurs. Quina és la por si el relat historiogràfic que defensen està avalat per milers de documents, tots científicament autenticats per ells mateixos i els seus predecessors? Quina és l’amenaça? Què podria fer tremolar la narració altament consensuada dels fets històrics? Un grapat d’hipòtesis escabellades? Una teoria conspiranoica? Les fantasies d’una colla de frikies? No. La Història, que és aquell constructe narratiu que solen escriure els vencedors, només tremola i se sent incòmoda enfront de la veritat. I aquesta frase, que ha quedat prou cofoia i efectista, no vol pas dir que totes les hipòtesis de l’INH continguin l’essència de la veritat i que el corresponent relat acadèmic sigui mentida. Això no. Però sí que la desqualificació aïrada i el ressentiment cru amb què els nostres historiadors salten per defensar la seva virtut científica ofesa constitueixen un símptoma, un senyal clar de la magnitud de la tragèdia. De la «seva» tragèdia.
En Jordi Bilbeny va començar sent una nosa emprenyadora –molesta, però inofensiva, d’entrada– arran d’insistir sobre la censura històrica i la catalanitat d’En Colom a finals del segle passat. Amb els anys, però, es va anar convertint en un mal de queixal seriós a mesura que concedia entrevistes a ràdios i televisions; que recorria els Països Catalans fent conferències i participant en debats i trobades culturals; que persistia durant setmanes omplint platea als Cinemes Girona amb els successius documentals sobre En Colom, En Sirvent o En Lleonard; que organitzava, amb pocs mitjans i comptadíssims ajuts, un simposi, uns cicles de conferències i una universitat d’estiu amb una continuïtat tossuda i infal·lible que els han convertit en cites d’èxit anuals; que treia d’impremta obres tan impactants com la Brevíssima relació de la destrucció de la història (El Set-ciències, 1998 / Librooks, 2014), tan sòlides com Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya (Proa, 2006 / Librooks, 2019) o tan inexpugnables a la crítica com Petit Manual de la Descoberta Catalana d’Amèrica (Llibres de l’Índex, 2011) o La data de naixement d’En Colom (Librooks, 2017). I que es feia conegut enllà de la Catalunya estricta des de la pàgina electrònica de l’INH, que en deu anys d’existència ha aconseguit una difusió ben notable de les investigacions i recerques d’aquest Institut.
L’any 2018, però, és el que potser marca un punt d’inflexió definitiu. D’entrada, perquè després d’uns anys de multitudinàries edicions de la Ruta Colombina per la ciutat de Barcelona, unes passejades que van eixamplar de forma empàtica i natural el nombre de seguidors de l’INH, En Bilbeny inicia la Ruta Colombina a Cuba i els viatges a Malta, que el 2019 es van ampliar a Sicília, sempre a la recerca dels vestigis de presència catalana en aquells indrets, tant els més sabuts i evidents com els més impensables i amagats. Però sobretot, hom no pot deixar de tenir la sensació que és la sortida a la llum d’Inquisició i Decadència (Librooks, 2018) la peça definitiva del trencaclosques que devia fer saltar totes les alarmes d’un món historiogràfic que ja les tenia enceses de feia temps. En vint capítols tan fascinants com colpidors, En Jordi Bilbeny exposa els casos d’almenys una dotzena d’autors catalans del segle XVI que es van veure forçats a traduir la seva obra al castellà, o que en van veure desaparèixer les primeres edicions –quan no els manuscrits de tota la seva feina, com en el cas d’En Joan Andreu Estrany–, o que van morir mentre intentaven editar-les, ells o els seus descendents. Les fonts aportades no deixen lloc al dubte, perquè sovint es tracta de confessions dels mateixos autors als pròlegs o dedicatòries de la versió castellana que ens ha arribat. En d’altres, és l’editor qui es queixa que els llibres es tradueixen i hom en canvia el títol i el nom de l’autor, i també hi ha qui denuncia que els clàssics valencians són fets desaparèixer, o bé que la majoria de llibres escrits en territori espanyol estaven redactats en català, i en canvi allò que ha transcendit al món és un Siglo de Oro en castellà.
El valor d’Inquisició i Decadència no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a l’abast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no n’ha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però no cal contestar-los per endevinar la naturalesa del profund malestar d’un sector del món acadèmic. Perquè les preguntes que es deriven de la feina d’En Bilbeny revelen o bé la solemne incompetència de tot un gremi –un fet inassumible en qualsevol camp de la ciència–, o bé una pertinença conscient i premeditada a l’engranatge de la perversitat. Sigui quina sigui l’opció, el panorama suscita una tristesa desoladora. Perquè no té bon pronòstic. Mentrestant, acorralada per la veritat, la historiografia espeternega i contraataca amb virulència.
I és en aquest context que En Jordi Bilbeny ens presenta ara Carles I sense censura. Si amb Inquisició i Decadència resta demostrada, amb pèls i senyals i de forma inequívoca, la destrucció de la cultura catalana del Renaixement per convertir-la en la base de la castellana, amb l’obra present es tanca el setge sobre l’adulteració de la història política catalana en relació a l’imperi espanyol del segle XVI. El subtítol del llibre és explícit fins a la transparència: La restauració de la presència esborrada de l’Emperador i la cort imperial als regnes de Catalunya.
La figura de Carles d’Habsburg (1500-1558) i els vastos dominis que s’aplegaren sota la seva jerarquia imperial han generat, al llarg dels darrers cinc segles, un doll innombrable de cròniques decimonòniques, biografies especialitzades, assajos històrics, articles acadèmics i tota mena de treballs divulgatius. L’imperi espanyol ha estat objecte de fascinació tant per historiadors com per profans, i no són pas pocs els hispanistes estrangers que s’han convertit en grans referents acadèmics bo i consagrant la seva activitat professional a l’estudi, exposició i difusió d’allò que avui es pot considerar com el primer imperi global de la història.
En contrast amb el volum descomunal d’informació generada, però, existeixen molt poques recerques sobre la relació de l’emperador Carles amb Catalunya, o sobre el pes i el paper de la Nació Catalana en el projecte polític imperial. L’Ernest Belenguer i Cebrià, en el pròleg que celebrava l’aparició, l’any 2000, de L’Emperador i els catalans. Catalunya a l’Imperi de Carles V (1516-1543) del seu deixeble i company de departament Àngel Casals i Martínez, es queixava de la manca d’investigacions històriques del cinc-cents català, si es comparava amb el nombre de treballs dedicats a l’era medieval o amb el riquíssim ventall de resultats historiogràfics referits al segle XVIII, per exemple. En el mateix pròleg, i després de passar revista a les escasses aproximacions acadèmiques al període, En Belenguer s’afanyava a qüestionar –«no cal fiar-se gens ni mica», deia textualment– la Predilección del emperador Carlos V por los catalanes: un aplec de 130 documents mitjançant els quals En Francesc de Bofarull pretenia demostrar aquella «predilecció» amb què a l’any 1891 intitulava, convençut, la valoració que feia de les relacions de l’emperador amb Catalunya. En Belenguer acabava saludant la feina d’En Casals com a pedra fonamental per a la construcció d’un primer estudi sobre el vessant polític de la Catalunya imperial, sense «esquitxaments ideològics» ni «llenguatges pretensiosos que volen ser pioners però que amaguen el desconeixement real del període».
La generosa exhumació documental d’En Casals constitueix sens dubte un replà més alt d’informació valuosa des del qual hom pot fer partir noves investigacions. En Jordi Bilbeny hi acut amb freqüència en l’obra present, quan li és d’utilitat. La llàstima és que les interpretacions generals del doctor Casals es veuen contaminades sovint per la noció subjacent de l’hegemonia de Castella, aquella Castella dels llibres, la potència demogràfica i econòmica de la qual passava per damunt de les de la «Corona d’Aragó», i força més, encara, de les de la deprimida Catalunya. En els llibres. Sempre en els llibres.
Així, per a la historiografia catalana del segle XX i també per a l’actual, si Carles I va ser tan celebrat durant la seva primera estada a Barcelona i no hi va trobar resistència política, en comparança amb la viva oposició que suscità d’entrada a Castella o a València, no és perquè Catalunya identifiqués, abanderés i sentís com a propi el projecte imperial, sinó perquè les institucions catalanes transitaven pel seu moment de màxima debilitat històrica, després de la crisi del segle XV, i no tenien força per plantar cara a la figura reial com en altres èpoques. Si Carles I va ser el monarca que va convocar més vegades i amb més regularitat les Corts de Catalunya, no fou per cap simpatia de l’emperador pel sistema constitucional català, ni per cap acatament reial a les lleis del país: Carles només pensava en el subsidi; ho feia per recaptar diners per a la seva butxaca sempre escurada. I si la Nació Catalana no va patir les crisis de despoblació i d’enfonsament del sistema productiu, el col·lapse financer i la ruïna econòmica que van ofegar Castella al llarg del segle XVI, no és perquè tot l’or i la plata que arribaven d’Amèrica devien passar per les seques catalanes, com defensem des de l’Institut Nova Història, sinó perquè, en no haver tingut accés al Nou Món –reservat en exclusiva a Castella–, els catalans del Renaixement van viure com en una bombolla protectora: si bé no gaudiren dels beneficis del comerç americà, tampoc no patiren el desgast de la conquesta i la colonització, ni els processos inflacionaris originats per l’arribada massiva dels metalls americans, ni es veieren arrossegats per les fallides econòmiques de la monarquia.
Amb aquests peculiars punts de vista, la filosofia historiogràfica de casa nostra fa l’efecte d’haver consensuat un mantra repetit fins a l’avorriment, com ara «la decadència política va apartar els catalans dels grans esdeveniments històrics d’aquella època, i si bé això els va privar d’obtenir els enormes ingressos econòmics que gaudiren els mercaders genovesos i els banquers alemanys, també els va estalviar les quantioses pèrdues que varen arruïnar la Castella hegemònica, conquistadora i protagonista de la Història».
Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró…) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI –com demostra l’Albert Garcia i Espuche– i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica –pionera a Europa– de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de l’equilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari d’una relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res d’això en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.
La versió oficial imperant s’ha esforçat a transmetre i a consolidar la imatge, doncs, d’una Catalunya cada cop més provinciana, oblidada a les golfes de la història: un poble que acaba l’edat mitjana en crisi i el Renaixement l’enxampa replegat sobre si mateix, aliè als grans canvis evolutius, resignat a anar fent la viu-viu, qui dia passa any empeny, i festa grossa si un dia cau un peix al cove. Cap projecte polític, cap complicitat amb les esferes de poder, cap voluntat d’incidir en el món: només la defensa de la paradeta. El fenomen del bandolerisme català, estudiat amb vigor i desimboltura pel món acadèmic, completa l’equació de la decadència en ser vist com el recurs desesperat, delictiu, de la Catalunya deprimida per mirar d’esgarrapar les engrunes de la prosperitat castellana quan passava de camí cap a Europa, rumb a les arques dels banquers imperials. Amb aquest quadre de desfeta emocional col·lectiva, i havent perdut pràcticament totes les confrontacions contra el poder castellà durant els darrers tres o quatre segles, cal considerar un miracle de dimensions estratosfèriques que Catalunya tingués esma de protagonitzar la primera –per no dir l’única– revolució industrial en sòl espanyol, i que encara avui, malgrat tots els entrebancs de viure amb un Estat en contra des de fa més de tres-cents anys, continuï sent el motor econòmic que no ha deixat de ser mai per Espanya.
CARLES I SENSE CENSURA O L’ESCAC I MAT A LA MENTIDA, L’ARROGÀNCIA I EL PENSAMENT ÚNIC
Fa anys que tinc clara la catalanitat d’En Colom. Però, tot i arribar a la certesa que aquest gran navegant, polític, militar i humanista fos català, això no va fer que m’aturés de llegir i de continuar cercant proves a fi de poder-ho demostrar de forma indiscutible. Així, fruit de les noves dades que anava espigolant, vaig començar a investigar la possibilitat que ell no fos l’únic català que aniria a les seves expedicions transoceàniques. A poc a poc vaig anar documentant a Catalunya tot un seguit de mariners i personalitats que crèiem castellanes. Alguns eren portuguesos, com els Anyes o Iañez; d’altres, napolitans com els Cossa, o castellans com els Bovadilla; però molts d’altres ja eren del tot catalans, com els Torres, els Cases, els Bertran, els Carbó, els Aragó, els Ladron, els Vives, els Ballester, els Coma, els Grau, els Margarit, els Sanxis, els Ponç, els Berard, els Desplà o els Codina.
A mesura, doncs, que ampliava la meva recerca, anaven apareixent més i més rastres de catalanitat entre aquells primers navegants. Però també vaig anar observant que no tot el paper d’aquella gesta havia caigut a mans de Castella, sinó que Catalunya cada cop hi anava cobrant un paper més gran. Així vaig anar veient que les Capitulacions les havia signades un funcionari de la Cancelleria catalana, En Joan de Coloma. Que els diners els va posar En Lluís de Santàngel, tresorer valencià del rei i que, encara, ho va fer amb ducats, moneda llavors inexistent a Castella. Que la lletra famosa que va escriure En Colom a la tornada d’aquell viatge no la va adreçar a cap funcionari castellà, sinó a membres de l’Estat català com eren En Lluís de Santàngel i En Gabriel Sanxis. I em vaig adonar que la còpia més antiga d’aquelles Capitulacions era guardada a l’Arxiu Reial de Barcelona. En Lluís Ulloa, que és dels primers historiadors valents que es va encarar amb el tema colombí, veient alguns dels aspectes que ara us exposo, va pensar que els reis, en una jugada de perversitat política, van fer creure a En Colom que pactava verament amb ells, en tant que monarques de «Castella i Aragó», quan en realitat ho feien com a senyors «exclusivament castellans». La intuïció de l’Ulloa no em va suposar cap trencament, ni intel·lectual ni emocional, perquè, com us dic, ja feia temps que venia treballant en la línia d’una cada vegada major participació catalana en aquells primers viatges, però sí que va venir a sumar-se a les meves conjectures que, potser més que per a «Castella i Aragó», En Colom va fer aquelles expedicions tan sols per a «Catalunya i Aragó». Anava recollint dades que m’ho permetessin capir i, en la mesura dels possibles, exposar. Hi havia, és clar, en aquesta direcció, la tornada d’En Colom a Barcelona i la rebuda triomfal que els reis i els catalans li van dedicar. Però, més que això, encara, hi havia també la preparació íntegra a Barcelona del segon viatge ultraoceànic, durant unes Corts Generals de Catalunya, amb més de cent documents que ho avalaven, tots signats per Ferran i Isabel a la Ciutat Comtal. La bandera catalana que vèiem a la majoria de representacions coetànies de les tres caravel·les i la indumentària dels navegants, amb saravells i barretines, m’ho van acabar de confirmar. Com també m’ho feia creure el fet de constatar que els esmentats Codina, precisament, van ser els cofundadors, al primer terç del segle XVI, de la primera companyia comercial transoceànica, que feia el trajecte a les Antilles, passant per Canàries, just al moment en què la història oficial assegura a tort i a dret que els catalans havíem estat exclosos d’aquelles navegacions i d’aquell comerç. I els Codina no eren, com podeu suposar, cap excepció, ni cap anomalia.
Després de publicar els meus dos primers llibres, Brevíssima relació de la destrucció de la història i La descoberta catalana d’Amèrica, on explicava que hi havia hagut una gran operació d’estat per crear, amb l’ajut de la Inquisició i la censura reial, un nou discurs oficial a fi que totes aquelles gestes nàutiques fossin atribuïdes a Castella, vaig començar a escriure el Petit manual de la descoberta catalana d’Amèrica que recollís totes les evidències que havien anat deixant els escriptors i historiadors al llarg dels segles XV, XVI i XVII. N’hi vaig recollir unes quantes desenes. Però llavors, de cop i volta, se’m va ocórrer mirar una cosa: la presència del nou rei Carles als regnes hispànics. Si, com se’ns deia i repetia fins a l’avorriment, les noves terres d’Amèrica es van incorporar a Castella, mentre els catalans no podien fer res més que mirar-se-les de cua d’ull, hauria estat ben coherent que la primera visita que Carles I fes a Espanya hagués estat majoritàriament, per no dir exclusivament, al regne castellà, i que hagués visitat Sevilla, perquè aquesta ciutat era −segons se’ns afirma a martellades− centre neuràlgic, capital i port d’arribada i sortida de tot el comerç entre Espanya i Amèrica. La meva sorpresa va ser adonar-me que Carles no tan sols no va posar els peus a Sevilla, sinó que va passar la major part del temps celebrant corts a Saragossa i Barcelona, des de les quals ciutats va organitzar i resoldre tots els temes i conflictes derivats de la conquesta i colonització del Nou Món. Això canviava radicalment la visió dels fets i obria un nou paradigma fins ara totalment desconegut: el d’una descoberta, conquesta, colonització i evangelització primigènies absolutament catalanes. Les traces, els documents i els llibres que anava consultant i referenciant ho palesaven de tot en tot. Els primers articles que en vaig escriure, els vaig aplegar en un nou llibre intitulat El Dit d’En Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), publicat al 2010, on ja hi dedicava, al capítol XII, un articlet sobre «Carles I, Rei dels catalans i Senyor de les Índies», que venia a ser l’embrió d’aquest llibre. Al pròleg hi deia, així mateix, uns mots que, vista la gran campanya de persecució intel·lectual a què m’han sotmès, ara em sonen més actuals que mai: «La majoria dels historiadors moderns fan com si la censura no hagués existit mai. Com si els textos impresos fossin la vera expressió del cronista, sense intercessió de cap mena. I això els du de ple a la credulitat del text, a repetir sense sentit crític ni rigor intel·lectual el discurs que la censura ha confegit sobre els fets més rellevants de la nostra història. I el que és més greu: els porta a afirmar que els fets no han pogut passar de cap més altra manera. Quedar-se atrapat als paranys de la censura comporta aquestes servituds. Però els qui hem resseguit les lleis censores, els moviments dels censors, els canvis del text i dels gravats d’edició en edició, creiem que la història és un muntatge. Un muntatge perpetrat per tenir-nos bocabadats per sempre més amb unes gestes castellanes virtuals i perduts en el buit del nostre propi passat». I a petja seguida, hi afegia: «La censura ha funcionat com un gran aspirador de consciències toves i desinformades, d’erudits crèduls, més àvids d’informació que no pas d’informació verídica i contrastada acuradament. I això ens ha portat a l’atzucac actual. Això ens ha dut a viure la història com una fe, com un dogma, com una llei divina. Però jo crec, més enllà de tot fonamentalisme i negacionisme, que la història és, per sobre de tot, una ciència. Un espai per a la confrontació de dades. Un discurs on la probitat intel·lectual i el raonament empíric s’imposin a les bombes i a les bales. On les idees guanyin la covardia, l’ego, la poltrona i la nòmina. On la recerca de la veritat sigui l’únic camí i l’únic guiatge possibles. I, ara mateix, la recerca de la veritat passa, de tot en tot, com una exigència ineludible i irrenunciable, per posar en quarantena tot el que ens han explicat sobre En Colom i la descoberta d’Amèrica». Exacte: per posar en quarantena tot el que ens han explicat. Tot el que fa referència a Amèrica i a En Colom, per descomptat, però també tot el que fa referència als catalans a Itàlia i tot el que fa referència al paper polític i militar de Catalunya dins l’imperi espanyol. Un imperi regit, en un dels seus moments més àlgids, per Carles I.
Aquell primer article que vaig publicar a l’entorn del nou rei Carles va anar madurant i creixent, a poc a poc, però de forma constant. Quan tenia 166 notes ja el vam penjar a les xarxes, en una data anterior a l’any 2005, i el vaig fer arribar poc després a l’amic Pep Mayolas, que s’acabava d’integrar al nostre equip de recerca, per si li podia servir de suport en tot el que començava a investigar. Un cop llegit, recordo que la seva reacció va ser d’una mena d’estupor. D’estupor positiu i regenerador, perquè em va dir que ara sí que veia claríssim que «tot passava aquí», als estats de Catalunya. I era ben bé això: tot passava aquí. Content amb el resultat d’aquell petit estudi, el vaig enviar a la revista Sàpiens per si el volien editar complet o en resum. La resposta va ser que no. Que m’ho agraïen, però que era «massa llarg». I ho vaig entendre, perquè vaig deduir que o no devien tenir ningú prou capacitat per resumir-lo, o allò era un pretext com un altre per no haver de publicar res que sortís un mil·límetre dels tòpics alienadors a què ens havia sotmès la historiografia oficial durant el darrer segle.
Volent encara continuar l’ampliació d’aquell treball, no vaig parar de fer-lo créixer amb noves aportacions. I el 30 de desembre del 2014 ja apareixia, amb idèntic títol, publicat al web de l’Institut Nova Història, com un estudi profund i extensíssim, amb 333 referències documentals. És sobre aquest darrer estudi, doncs, que he anat construint el llibre que ara teniu a les mans: reescrivint el text ja redactat, esponjant les afirmacions amb més raons i noves dades, aprofitant articles que havia anat elaborant en paral·lel i que ara incorporava al text principal i, és clar, creant capítols nous, a mesura que em calien per explicar millor el meu propòsit de l’obra i fer de pont entre un capítol i un altre. Des que fa dos anys vaig agafar l’última actualització de l’estudi per convertir-lo en llibre fins que he lliurat el manuscrit final als editors, hi he estat plenament dedicat. Us he de confessar que, pel camí, i quan em pensava que era a punt d’enllestir l’obra, de cop i volta, havia de demanar una pròrroga i una altra als editors per encabir-hi més material que considerava imprescindible. Fins arribar al desembre del 2019, on vaig haver de donar-lo per conclòs, tot i que m’hi faltaven un parell de capítols fonamentals. El primer hauria d’haver exposat que la reina Joana, la mare del rei Carles, no es trobava a Castella, tancada a Tordesillas, sinó en algun lloc del regne de València, molt probablement a Silla. Aquesta és una via de recerca que entre En Lluís Maria Mandado i En Pep Mayolas van suggerir i, més endavant, tant En Manel Capdevila, com En Cesc Garrido i l’Ivan Giménez han treballat amb profusió de dades interessantíssimes i noves raons. Amb tot, he d’admetre que jo, davant la impossibilitat d’afrontar el tema i desenvolupar-lo amb prou rigor i explicitud narrativa, no he tingut altra opció que deixar-lo només indicat. I em fot. Perquè el paper de la reina Joana és capital en tot el que afecta no tan sols les visites que li faria el seu fill Carles, sinó les que també li farien els cabdills del moviment comuner. En el primer dels casos, perquè si Joana era tancada al regne de València, Carles també havia de ser aquí quan la visitava en les múltiples visites que li va fer i que les cròniques adulterades situen a Castella. I, en segon lloc, perquè si no era a Castella, els líders del moviment comuner no podien ser mai dels mais els cabdills castellans, i tal vegada la gran revolta comunera tingui molts aspectes transvasats de València −de la revolta agermanada valenciana− a Valladolid i a la Meseta. O en sigui una calc fraudulent sencer. És aquest, com us deia, un capítol que m’ha quedat pendent, però que us vull exposar almenys aquí, amb l’esperança que, quan sigueu dins de l’obra, el pugueu situar si més no mentalment en el decurs dels esdeveniments, i quan els fets ho reclamin.
Deia que he assenyalat aquest tema almenys a dins el llibre. Però, en canvi, el que no he pogut ni tan sols esmentar és el del retir del monarca a Sant Jeroni de la Murtra, que havia indicat en dinars i tertúlies, des de fa més de quinze anys, però que, com acostuma a passar amb les presses i les peremptorietats de la redacció del llibre, no he tingut temps de poder escriure i donar-li forma de capítol, baldament fos amb un estil abreujat. Nogensmenys, n’hi ha una aportació prou interessant, ja en forma de llibre, on En Daniel Ibáñez explica amb tots els ets i uts, i d’un tenor ben reelaborat, aquella meva idea, si bé sense ni tan sols citar-me ni esmentar l’origen del seu treball. Les llargues converses tingudes; la bibliografia que li vaig fer a mans; les correccions fetes, un i un altre cop, al text; l’empenta perquè escrivís les idees en notes i petits articles; la publicació d’alguns d’aquests articles al nostre web; l’encoratjament, més tard, perquè convertís els articles en llibre i, finalment, quan el llibre ja començava a prendre cos, els suggeriments de capitular-lo i endreçar-lo en un ordre determinat, tot això l’Ibáñez no ho ha volgut reconèixer enlloc. Amb tot, i al marge d’aquesta mena de cop baix, tan comú en el sempre desprotegit ofici d’investigador, he de reconèixer que, ara mateix, el seu llibre, que porta per títol La mort de Carles I a la Murtra, pot esdevenir una gran orientació a tothom que s’hi vulgui humilment aproximar, i hauria de servir per acabar d’arrodonir i contrapuntar tot el que exposa aquesta meva obra que tot just ara comenceu a llegir, almenys pel que fa als darrers moments de la vida de l’Emperador, que tampoc no s’han escapat de la tergiversació documental.
Com deveu saber, no se’ns ha parat de repetir fins a l’avorriment que durant el regnat de Carles I, i en el moment que Espanya es consolidava en l’imperi més gran de la terra, Catalunya en va quedar al marge, de la mateixa manera que va quedar proscrita del comerç i mercat americans. Gairebé tots els autors que han estudiat aquest moment crucial de la història d’Espanya i de Catalunya parlen a l’uníson del gran protagonisme castellà en la construcció de la nova monarquia, del nou estat espanyol. Castella sempre apareix com la nació escollida per tirar endavant aquest projecte polític universal. I Catalunya, com una nena enfadada i rebeca, en queda al marge. S’ho mira de lluny. I cert: en alguns moments s’hi enfronta obertament. Però sempre des d’un segon pla. Els acadèmics, bevent com de costum de les fonts espanyoles censurades, ens expliquen que Catalunya va patir una decadència econòmica brutal, que, si l’acompanyem de la davallada cultural que també ens inoculen que va patir, llavors ja no cal estudiar ni revisar re, perquè simplement no hi havia re. Però és clar, com en l’estudi de la biografia d’En Colom i dels fets dels seus primers viatges americans i del paper de Catalunya en el comerç transoceànic, les dades no es poden tenir per fiables, perquè han estat elaborades per la censura d’estat. Ja fa anys que, en aquest sentit de la decadència econòmica, l’Albert Garcia Espuche va publicar un llibre meravellós, que duia per títol Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, on desmuntava categòricament, amb desenes i desenes de proves, totes aquelles collonades de la decadència i l’empobriment català. D’ell són aquests mots: «Resulta del tot imprescindible, després de situar Catalunya en el context espanyol, valorar la importància de l’orientació atlàntica i relacionar-la amb les transformacions econòmiques i territorials». Per tant, hem de relacionar el progrés econòmic de Catalunya amb l’orientació atlàntica dels catalans, tan poc coneguda com obviada. L’Espuche, que mira d’explicar la negligència dels historiadors catalans a l’hora de parlar d’aquella Catalunya, pondera que «pocs estudiosos aborden al mateix temps les fonts barcelonines i les altres fonts catalanes. I rere les fonts venen els problemes plantejats i les realitats observades. De tal manera que, la major part de les vegades, s’acaba construint o bé història de Catalunya feta bàsicament amb documents barcelonins o bé història local de les diferents poblacions i comarques del país, amb resultats sovint massa obedients als tòpics historiogràfics». Per això, com que no es deixa endur per tòpics ni servilismes de cap mena, aquest autor, en un moment del seu llibre, esmenta que En Carrera i Pujal ja havia defensat, emprant i «comentant les disposicions de les Corts del 1534, “la influència que ja exercien al Principat els mercats de les Índies orientals i occidentals”». És a dir que ni decadència ni manca de comerç amb Amèrica.
Aleshores, si En Colom era català i els catalans van participar activament en el comerç americà, i no hi va haver a Catalunya cap decaïment econòmic, això vol dir −ras i curt− que el centre neuràlgic polític, militar i comercial s’havia de trobar també en aquesta nació i no pas a Castella. I que quan Carles I va ser proclamat rei dels seus regnes hispànics i va haver de venir a prendre’n possessió, va haver de fer cap als seus dominis catalans, establir-s’hi i organitzar l’imperi des d’aquí i no des de Castella. Aquest llibre ho intenta provar amb tota mena de raons i evidències documentals. Saltant per sobre, si bé tenint-les en consideració i evidenciant-les aquí, totes les truculències de la censura per anar situant tantes vegades com calgués la presència de l’Emperador i de la cort imperial en terres de Castella. Sí, les inèrcies i els tòpics historiogràfics han estat excessius també a les biografies del Cèsar. Massa. I fins avui, doncs, perviuen les llagoteries d’aquests biògrafs, camuflades d’objectivitat. Uns biògrafs empre condescendents amb les fonts castellanes, sense aplicar mai ni el sentit crític, ni les mínimes exigències de l’hermenèutica i l’exegesi que calen per estudiar un temps, una obra, uns fets. Sempre la credulitat cega i la submissió als tentacles invisibles de la raó d’estat, que no són altres que els tentacles imperceptibles de la censura. I potser ha arribat el moment d’obrir els ulls.
Deia Ciceró que, «en la discussió, cal cercar no tant el pes de l’autoritat com la força de l’argumentació. Encara més: la majoria de vegades, l’autoritat dels qui fan professió d’ensenyar és un destorb per als qui volen aprendre». I com passa a tants ciutadans de bona fe, «deixen, en efecte, de fer servir el seu propi criteri, i admeten com a segur el que veuen jutjat ja pel mestre a qui donen llur aprovació». No hi puc estar més d’acord. Per això deia que potser és l’hora de llegir per nosaltres mateixos i de pensar per nosaltres mateixos. Potser ha arribat el moment d’aplicar la raó i el dubte metòdic als textos que ens han arribat. En aquest sentit, no voldria deixar d’agrair als amics Pep Mayolas, Rafel Mompó i Joanjo Albinyana l’ajut que m’han donat, llegint-se el text del meu llibre, aportant correccions, precisions i noves dades, per fer-lo encara millor i contribuir amb aquest millorament a fer que l’impacte sobre les consciències dels lectors sigui més nítid i més contundent. Com us deia, potser comença a ser hora que denunciem de viva veu la censura en la redacció de la nostra història. Potser també ha arribat el moment de denunciar la censura d’estat a la biografia de Carles I, rei que va ser dels catalans, que va tenir Catalunya en altíssim concepte i predilecció, i que va convertir Barcelona en la capital de tots els seus dominis imperials. Va ser una casualitat? O va ser així i la censura, com de costum, ens ho ha volgut ocultar? Carles I sense censura és el llibre que ho mira de revelar. I jo diria, ja per acabar, que el llibre que teniu a les mans, mentre revela aquesta nova biografia del Cèsar sense censura, fa alhora un escac i mat definitiu a la mentida, a la història manipulada i a tots els seus defensors i coribants multiseculars. Inclosos els actuals, que m’acusen de totes les misèries possibles i impossibles. Sí. Carles I sense censura: escac i mat a la mentida. Escac i mat a l’arrogància i a la indigència intel·lectual disfressades de veritat única, monolítica i inqüestionable. Disfressades d’auto de fe. I tant: escac i mat.
Jordi Bilbeny
El Barracar, Arenys de Munt, 23 de febrer del 2020
1
LES CORTS DE MONTSÓ DEL 1528 SUBSTITUÏDES PER UNES INEXISTENTS CORTS DE TOLEDO
És de tots nosaltres sabut i comprovat que la majoria dels textos i documents històrics que exposaven la relació de Catalunya amb la descoberta i conquesta d’Amèrica han estat alterats o esborrats. S’han esborrat i refet els textos i s’han esborrat i refet els noms i la personalitat dels conqueridors. A més a més, i en aquest mateix sentit, com que les arribades de l’or americà a Catalunya i la seva utilització per rescabalar les despeses de les institucions catalanes contretes amb l’emperador Carles denunciaven també obertament la implicació directa d’aquest país amb la conquesta i colonització del Nou Món, sovint trobem que els relats dels cronistes amaguen aquesta realitat nacional o la substitueixen per la castellana.
Així, el pare Cases, que narra amb una escrupolositat i un detall extraordinaris tots els fets d’En Cortès, ni tan sols esmenta la visita que aquest va fer a l’Emperador, primer a Montsó i després a Barcelona, entre els anys 1528 i 1529, per bé que la seva Història de les Índies s’acabi al 1561, com ell mateix expressa, a més a més, al final del llibre.1 La rebuda imperial és silenciada també a la minuciosa i completíssima Historia de la Conquista de Méjico, de l’Antonio de Solís,2 i a la biografia d’En Juan Antonio de Vera, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V.3 Tampoc l’Alfons de Santacreu no ens diu que En Cortès arribés a Montsó, tot i que ens especifica que, a l’any 1528, «vingué a besar les mans de l’Emperador, amb molts grans fastos, on fou de tothom molt admirat i en molta estima tingut».4
Altrament, segons En Bernal Díaz del Castillo, a l’any 1528 En Cortès va arribar a «la cort, que en aquella saó era a Toledo»,5 on va ser rebut solemnement per l’Emperador i li va fer relació de les seves gestes.6 Al llarg de tot el capítol, el cronista parla sempre de «Castella» i de «Toledo» i escriu emfàticament que «vull portar a la memòria altres coses que a En Cortès li esdevingueren a Castella al mateix temps que hi romangué la cort».7
Doncs bé: tal com ha indicat En Demetrio Ramos, «aquest esdeveniment no es produí a la ciutat del Tajo, on no hi havia la cort»,8 sinó que En Cortès «hagué d’arribar fins a Montsó –on se celebraven les Corts aragoneses– per poder-se presentar davant del rei»,9 que llavors s’estava en aquesta ciutat amb el secretari imperial i el president del Reial Consell d’Índies,10 «amb tots els membres que llavors l’integraven».11 La relliscada és tan colossal, que En Ramos denuncia al moment que «l’audiència concedida per l’Emperador a En Cortès», En Bernal Díaz «per error [la] situa a Toledo».12 I insisteix a demanar-se si «confon En Bernal el pas per Toledo d’En Cortès amb la seva arribada a la cort?»,13 per tot seguit respondre categòric que «és el que creiem».14 I, vist amb claredat aquest embull, rubrica convençut que el cronista, «quan anuncia el seu desig de relatar tot el que ha succeït, com a cosa digna de destacar-hi, ho fa de manera que sembla encaixar esdeveniments autèntics, però en un marc cronològic suposat per ell».15 I tant: els fets són reals, però el marc cronològic i, sobretot, geogràfic, s’ha literaturitzat. O més ben dit: s’ha falsejat del tot. I s’han reubicat les Corts Generals de Montsó, sense cap mena d’escrúpol, a Toledo. Per això En Ramos subscriu que el relat està ple d’errors, «a part d’aquesta confusió, de suposar que a Toledo hi havia la cort».16
Si hi va haver, doncs, una confusió del cronista en relatar el pas d’En Cortès per una ciutat com Toledo camí de la cort, per fer-la passar per la cort mateixa, això ha d’obeir a unes raons de pes, perquè una cort no s’improvisa, ni s’imagina. O és o no és. I, per tant, o hi és o no hi és. I En Cortès, o hi era o no. No podia, de cap de les maneres, confondre una ciutat qualsevol amb una ciutat amb l’Emperador, l’Audiència, el Consell Reial, la resta de consells, els juristes i assessors, els eclesiàstics, els militars i els nobles, entre els quals hi havia també els parents del rei i, sovint, les mullers d’alguns concurrents principals, amb tot el tragí que una organització semblant comportava. Si hi ha confusió, doncs, és que hi ha un retoc. És que els censors ho han enterbolit premeditadament.
En Sandoval escriu també que «en aquest any de 1528, a les seves acaballes, essent l’Emperador a Toledo, vingué a aquesta ciutat el famós i digne de perpetu nom Ferran Cortès, després d’haver conquerit la Nova Espanya i d’altres moltes províncies, majors que Europa».17 I signantment fa En López de Gomara, que ens reporta que En Cortès «arribà a Espanya a final de l’any mil cinc-cents vint-i-vuit, essent la cort a Toledo. Inflà tot el regne del seu nom i arribada i tothom el volia veure».18 Però les Corts de Toledo, com assegura En José Ignacio Fortea, van ser al 1525 i «s’iniciaren el primer de juny i el darrer acord enregistrat a les minutes de les sessions es produí al 26 d’agost d’aquest [mateix] any».19
Tenim una dada principal, on ens convé agafar-nos: En Cortès arribà a Espanya, i d’aquí es va dirigir cap a la ciutat on hi havia la cort. Sobre aquest punt bicèfal del relat –l’arribada i la direcció–, tothom hi està d’acord. En Bernal Díaz narra que el conqueridor mexicà «anà a desembarcar prop de la vila de Palos, al costat de nostra senyora de la Rábida».20 I és prou diligent a especificar que, des que van sortir de Veracruz, «en quaranta dies arribà a Castella, sense parar a l’Havana ni a cap altra illa».21 El context, doncs, és totalment castellà. Arriba a Castella, desembarca prop de Palos i es dirigeix a la cort de Toledo. Però ara ja hem vist que la cort no era a Toledo ni a Castella. I si no era aquí, ¿hi ha cap traça que ens permeti conjecturar que l’arribada potser també ha estat deslocalitzada?
En aquest sentit és molt significativa l’asseveració que fa En Bernal, quan ens relata que, després de desembarcar, «tot seguit En Cortès envià un correu a Sa Majestat i al cardenal de Sigüença» i a d’altres cavallers «i els feu saber com havia arribat a aquell port», i «quan aquelles cartes arribaren davant Sa Majestat, rebé alegria de la vinguda d’En Cortès».22 Que En Cortès escrigui al «cardenal de Sigüença» perquè li faci de mitjancer davant de l’Emperador és un punt determinant del relat, car ens presenta aquest eclesiàstic com una figura clau en l’organigrama curial, llevat que també ens el mostri alhora com una peça rellevant i cabdal del poder polític, del qual En Cortès en cerca l’empara. I, fins i tot, m’atreveixo a dir que es podria tractar d’una màxima autoritat d’un regne hispànic, cosa que donaria sentit al fet que En Cortès l’escrigui a ell i no a un altre i que ho faci primer que a ningú. Qui era, doncs, aquest «cardenal de Sigüença»? La capçalera del capítol diu amb totes les lletres que es tracta d’En «García de Loaysa, que era president d’Índies i després fou arquebisbe de Sevilla».23 Però en el moment d’esdevenir-se els fets no era encara ni cardenal –ho seria al 1530–24 ni bisbe de Sigüença, càrrec que va obtenir al 1532.25 I el que és més important: quan apareix el seu nom en documentació oficial, no se’l referencia pas com a «cardenal de Sigüença», sinó que sempre se l’esmenta com a «obispo de Osma», tant al 1526,26 al 152927 i al 1530.28 I quan En Gomara narra l’arribada d’En Cortès a Espanya, i es posa en contacte amb En Loaysa, no relata tampoc que fos ni bisbe ni cardenal de Sigüença, ans tan sols comenta que era «confessor de l’Emperador i president d’Índies».29 Cosa prou simptomàtica. Tot plegat fa que pugui posar en dubte l’afirmació d’En Bernal, sempre tan fidel a dir les coses com són, i obrir la porta a la hipòtesi que, tal vegada, el nom d’aquest personatge determinant –com ha passat en tot el tema americà i, en general, en tot el tema imprès–, hagi estat retocat. De fet, els dos únics cardenals de què tinc coneixement que estiguessin connectats amb Sigüença, a final del segle XV i a començament del XVI, són el cardenal Pedro González de Mendoça, que va ser bisbe de Sigüença des del 1467 fins al 1495, en què va morir,30 i En Bernardino López de Carvajal, nomenat cardenal al 1493 i bisbe de Sigüença des del 1495.31 Ara bé, com que En Mendoça, com ja he indicat, va traspassar al 1495 i En Carvajal es va morir al 1523,32 cap dels dos no va poder ser mai aquest intercessor d’En Cortès davant el Cèsar, atès que els fets passen, segons En Bernal, al desembre del 1527 o, a tot estirar, al gener del 1528.33 Llavors, o bé no es tractava del cardenal de Sigüença o bé, com que ja hem vist que els títols de cardenal i bisbe de Sigüença anaven aparellats i cenyits a una mateixa persona, ¿potser es podia haver tractat, més que del «cardenal», del «bisbe» de Sigüença?
A les darreries del 1527, en què torna En Cortès, el bisbe de Sigüença era En Frederic (o Fadric) de Portugal, i ho era des del 1512.34 Aquest, doncs, és qui té més números que ningú per haver estat l’esmentat «cardenal de Sigüença». Però per què En Cortès voldria la protecció d’un eclesiàstic quan el seu projecte i els temes que volia tractar amb l’Emperador eren eminentment polítics? Qui era En Frederic de Portugal? A més a més dels títols eclesiàstics és important retenir que va ser virrei del principat de Catalunya, des del 1525 fins al 1539,35 en què va finar. Va jurar el càrrec a Lleida el diumenge 2 de juliol del 1525. El Dietari de la Generalitat de Catalunya ens ho descriu així: «En aquest dia arribà en Leyda lo molt il·lustre i reveren[díssimo] senyor don Federich de Portugal, bisbe de Cigüença, novament proveÿt del offici de loctinent general per la cesàrea y real magestat en lo present Principat de Cathalunya e comtats de Rosselló e Cerdanya. E lo matex dia jurà en la dita ciutat de Leyda».36 El dia 22 entrava a Barcelona i «fon-li fet gran reçebiment. E vingué a descavalcar en lo palau del bisbe de Barchinona, posada sua».37 El 6 d’agost rebia a la capital catalana el cardenal Salviati, legat vaticà que venia a la cort carolina,38 i el 31 feia els honors a la duquessa d’Alençon,39 la germana del rei de França, recentment capturat per les tropes imperials. El 23 de març de l’any següent del 1526, el trobem a Barcelona, on, conjuntament amb altres diversos cavallers, surt a rebre el duc de Borbó, que tornava de la cort per passar a Itàlia.40 El tornem a veure a la ciutat comtal, ara ja al 1527, celebrant-hi les primeres vespres de la festa de Sant Jordi que, per bé que el Dietari anoti que van ser el 22 de març,41 s’havien d’haver celebrat el 22 d’abril (cosa que ens ajuda a entendre, de retruc, que el Dietari és una còpia posterior). I sabem que encara era a Barcelona el 27 de maig perquè «arribaren dos correus de la cort del emperador y rey nostre senyor, amb letres de sa magestat, per al senyor loctinent general»,42 nova que el Dietari recull assenyaladament. Aquell mateix 18 d’agost va ser present a l’assentament de deu galeres, efectuat, per ordre de l’Emperador, a les drassanes barcelonines.43 I ja al 1528 sabem, per una carta del Cèsar als consellers de Barcelona del 10 de gener, que aquests han de parlar i posar-se d’acord amb el bisbe de Sigüença i virrei del Principat per enviar municions «per al presidi i socors de Sardenya».44 I, així mateix, som assabentats que el 6 de febrer Fadric de Portugal fa públiques dues crides a Barcelona, una d’elles «de part de la cesàrea magestat notificant a tothom com los reys de França y de Anglaterra, ab llurs reys de armes, se són desexits de la dita cesàrea magestat y que és guerra entre ells».45 L’endemà, Carles torna a escriure als consellers i els comunica que «per cartes del bisbe de Sigüença, el nostre virrei, hem sabut que teniu acordat de fer baluard i muralla a la marina d’aqueixa ciutat i que n’heu ja de començar la reparació».46 Una nova crida és publicada per manament seu aquell 17 de febrer, posant treves reials i generals per raó de la guerra.47 El 22 i el 23 d’abril el tornem a veure celebrar la festa de sant Jordi48 i, finalment, el 22 de maig surt de Barcelona cap a la vila de Montsó per assistir a les Corts Generals que hi acabava de convocar l’Emperador49 i cap a les quals es dirigia, diligentment, també En Cortès. I hi va arribar. I en tenim un testimoni presencial i directe. Es tracta de l’ambaixador de l’infant Ferran a la cort imperial carolina, Martí de Salinas. Aquest home, que seguia la cort dia a dia i ciutat a ciutat, feia de vincle entre els dos germans i llurs interessos militars i polítics, i es trobava precisament en aquelles dates exactes a la cort de Montsó, d’on informava puntualment al rei Ferran de tots els assumptes que considerava prou importants o de la seva incumbència directa. Doncs bé: aquell 8 de juliol, des de Montsó, li escriu, entre d’altres matèries: «V[ostra] A[ltesa] m’ha manat que jo li enviï tot el succés de les Índies, del qual tinc enviat el que fins aquí s’ha ofert. I ara és vingut Hernán Cortés a donar compte a S[a] M[ajestat] de les coses d’aquella terra i també per satisfer el que de la seva persona han dit. Jo l’avisaré de part de V[ostra] A[ltesa] i treballaré perquè em doni tota la raó de les coses d’allà, puix és el millor autor de qui es podrà haver».50
Hem vist, per tant, que En Cortès va arribar a Montsó aquell 1528, seguint la cort, i hem vist també que l’autèntic mitjancer i el vincle efectiu i legítim entre la cort imperial i Barcelona, qui transmetia les ordres del Cèsar, vigilava la seva armada naval, anunciava que havia esclatat una guerra o feia públiques les treves corresponents, rebia i acomiadava personatges principals de la cort francesa o del Vaticà, és sempre el virrei del principat de Catalunya, que –cal recordar-ho– és alhora el bisbe de Sigüença, Frederic de Portugal. Llavors, per tal com era a Barcelona entre el desembre del 1527 i el maig del 1528, en què se’n va a Montsó a trobar-se amb l’Emperador i assistir a les Corts Generals, si En Cortès li va escriure a ell i li va enviar cartes i memorials per al monarca, com sembla deduir-se amb prou convicció del relat bernàldic, és que En Cortès es movia en terres catalanes i els seus referents a la Cúria Reial també eren catalans. Per això escriu al virrei, perquè li faci de pont, i per això se’n va directe a les Corts de Montsó a negociar amb Carles els seus assumptes mexicans, les seves conquestes, els títols i guanys que en vol obtenir i preparar amb els màxims avantatges possibles el seu retorn al Nou Món. ¿Per què un «castellà» com En Cortès havia d’anar a Montsó, on se celebraven unes Corts Generals catalanes, a tractar temes d’estricta índole colonial «castellana», dels quals els catalans –com es creu erròniament– n’havien quedat jurídicament exclosos? Si com evidencia En Luis Díez del Corral, «no existia cap diferència des del punt de vista juridicopolític entre el regne de València, el de Sicília i el de Nova Espanya [és a dir, Mèxic], ni entre els virreis respectius»,51 potser és que hauríem d’enfocar les coses des d’una perspectiva i des d’una filosofia política diametralment diferent: la catalana. Llavors entendríem per què la Nació Catalana s’organitza, tant a Espanya com a Itàlia, en regnes independents, regits per un virrei, un virregnat i una audiència virregnal i per què a Mèxic passarà exactament el mateix. Si ho podem mirar des d’una nova perspectiva, amb serenor i obertura de mires, sense la càrrega mitològica que la historiografia espanyola ens ha inoculat durant aquests darrers segles, veurem que els antecedents del virregnat mexicà són a Catalunya.
I aleshores entendrem també automàticament que la implicació de Catalunya i dels catalans en tot allò que afectava la conquesta i colonització americana i, en aquest cas, específicament mexicana, fa que les Corts de Montsó siguin esborrades de múltiples relats i cròniques situades a «Toledo», malgrat que els fets històrics ho desmenteixin de bat a bat i molt estentòriament.
En conseqüència, el fet que tants cronistes oficials «s’equivoquin» sempre en el mateix i precís punt, quan disposaven de documentació de primera mà, quan seguien la cort o quan, en alguns casos, van presenciar ocularment allò que narraven, o van ser informats directament per d’altres que ho havien vist en persona, manifesta cridanerament que l’error no és involuntari, ans prové d’unes instàncies superiors, que l’introduïen mimèticament i precisa, a rellotge passat, allà on calgués. I així ho ha detectat també En Carles Camp, per qui, «després de la conquesta de Mèxic, Cortès va tornar “a Espanya”, a finals del 1528, per negociar amb el rei Carles I l’organització política dels nous territoris acabats d’incorporar a la Corona. La trobada s’hauria produït entre juny i juliol d’aquell any. El cronista d’Índies Fray Prudencio de Sandoval, home pertanyent a la cort reial, Francisco López de Gómara, secretari i confessor de Ferran Cortès, Bernal Díaz del Castillo, soldat destacat de la conquesta de Mèxic, i que coneixia personalment Cortès, coincideixen tots tres a dir que Cortès va anar a Toledo perquè allí hi havia la cort.
»Aquí notem la sistemàtica intervenció dels censors ja que està totalment i absoluta contrastat que la cort era a Montsó, puix s’hi celebraren Corts en aquells temps. El rei havia deixat Toledo el 12 de febrer [del 1526] i, després de passar per diferents llocs de Castella i Aragó, va arribar a Fraga el 22 d’abril del 1529. L’1 de maig ja era a Barcelona, d’on no es va moure −tret d’algunes estades a Molins de Rei− fins al 28 de juliol, que va embarcar cap a Itàlia. Així ho recull Vicente de Cadenas y Vicent al seu llibre Diario del Emperador Carlos V (Itinerarios, permanencias, despacho y efemérides relevantes de su vida). El fet que l’autor fos falangista, elimina tota sospita de manipulació catalanista sobre aquestes dades».52
Si bé al començament es podria pensar –com sovint se m’ha recriminat i En Camp denuncia obertament– que érem davant de simples conjectures del catalanisme polític, agafades pels cabells a fi de reivindicar una història que hauríem volgut tenir, però que no era nostra, al cap d’uns anys han anat apareixent punts de vista semblants o idèntics. I alguns d’ells postulats per historiadors cent per cent espanyols. Així ho ha intuït l’Amada López de Meneses, que ha confrontat les cròniques cortèsiques amb la documentació oficial de les Corts de Castella, i que ha desmentit la dada de la trobada d’En Cortès i l’Emperador a Toledo. Per ella, doncs, des que ho va escriure En Gomara, al segle XVI, «encara es repeteix que la primera entrevista del conqueridor de Nova Espanya amb el rei de les Índies, illes i terra ferma de la mar Oceana tingué lloc a Toledo, que, certament, amb el seu alcàsser, hagués constituït un escenari magnífic de l’esdeveniment; però la veritat és que Carles d’Àustria havia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer del 1526».53
Per tant, si la cort havia deixat Toledo a principis del 1526 i al 1528 era a Montsó, al 1529 tampoc no podia romandre a la ciutat castellana, perquè és de tothom conegut que, en acabar-se l’assemblea de Montsó, la cort es va desplaçar cap a Saragossa, on es va prorrogar tan sols per als aragonesos,54 i d’aquí vers Catalunya, on l’Emperador les havia novament convocat a Barcelona.55 Per En Jon Arrieta, «els territoris aragonesos foren al 1529 amfitrions destacats del monarca, a qui tingueren ocasió de plantejar els assumptes que consideraven més preocupants a les corts respectives», raó per la qual l’aparell administratiu regi, «novament, es trobava concentrat a Barcelona disposat a cobrir una nova etapa en la dimensió imperial».56 I de conformitat amb la María del Carmen Mazarío, que segueix molt de prop els llocs on es troba l’emperadriu Isabel i, per consegüent, on hi ha també el seu marit i la cort, en acabar-se les Corts de «Madrid» del 1528, ens confirma que, «volent l’Emperador reunir-les als seus regnes d’Aragó, partí de Madrid, amb prou feines acabades les d’aquesta vila. Foren reunides a Montsó al mes de juny, on l’Emperador mateix exposà la seva política internacional».57
Sent això obvi i universalment sabut, ara trobem un altre paràgraf que explicita que la radicació de les Corts a «Toledo» aquell any de 1528 no pot respondre a cap badada, sinó a una línia censora concreta i definida: castellanitzar l’entorn imperial i situar a Castella unes corts i uns personatges que es trobaven a la Nació Catalana, entre València, Barcelona i Montsó.
La castellanització als llibres i textos oficials de les Corts catalanes que comento, si bé ja no traslladant-les a «Toledo», ans ara a «Madrid», es pot veure també amb tota nitidesa al Compendio Historial de l’Estevan de Garibay, car aquest autor especifica que l’Emperador era a «la vila de Madrid, on hi havia la cort de Castella».58 És aquí on passa ara tota l’acció del Cèsar i no pas a València, Montsó i Barcelona, com sabem per d’altres fonts. I, com si no haguessin existit mai les Corts de Barcelona del 1529, En Garibay relata: «Ordenades les coses d’Espanya, l’Emperador, desitjant, a exemple dels cèsars germànics, els seus predecessors, rebre de mà del papa Climent l’última corona imperial, i assentar les coses d’Itàlia i Alemanya amb vista personal, passà per mar a Itàlia a l’any de mil cinc-cents vint-i-nou».59 I el mateix farà En Juan de Mariana al seu Sumario, on totes les resolucions i tractats de les Corts de València, Montsó, Saragossa i Barcelona són preses a Madrid,60 on hi havia «els estats del regne».61 I així, pel que fa al tractat de les illes Maluques, que, com és universalment conegut, va ser signat a Saragossa el 22 d’abril del 1529,62 raó per la qual és conegut per la historiografia com a «Tractat de Saragossa», escriu sense cap escrúpol que, a fi de concloure’n l’acord, «semblà el millor camí que el rei de Portugal prestés a l’Emperador tres-cents cinquanta mil ducats, amb la condició que, fins que aquells diners no fossin pagats, els castellans desistissin del tracte i pretensió d’aquelles illes».63 I semblantment s’esdevé a La Carolea d’En Juan Ochoa, on el Tractat de Saragossa «fou fet contra la voluntat de molts de Castella, amb qui Sa Majestat ho consultà».64 No hi fa re que, fins i tot, sapiguem que, oficialment, Carles va entrar a Aragó el 17 de març d’aquell 1529;65 que, segons En Martí de Salinas, ambaixador del seu germà a la cort cesària, va marxar de Saragossa el 19 d’abril,66 i que ja no sortiria dels estats catalans fins al 31 de juliol, que salparia de Palamós, amb l’armada imperial cap a Roma.67 No hi fa re que aquesta estada a Saragossa sigui actualment reconeguda com a certa i indubitable. Alguns cronistes, nogensmenys, la continuen esborrant. Amb la qual cosa tornem a veure que a les Corts aragoneses de Saragossa no hi havia aragonesos i els acords tan sols els prenien els «castellans». Amb mitja pàgina d’En Mariana, mitja d’En Garibay i mitja de l’Ochoa s’esborra tota la presència de la cort i de l’Emperador als diversos estats de la Nació Catalana, s’esborren les Corts Generals catalanes i els acords internacionals dels catalans i se situen els fets a Castella, ja protagonitzats únicament per castellans, com si fos la cosa més natural del món.
Des d’aquesta mateixa òptica de la manipulació i desubicació de personatges i fets, vull, doncs, oferir ara uns mots del cronista Oviedo, que, a les seves Batallas y Quinquagenas, fa dir a un dels seus personatges: «Vull preguntar-vos qui era En Lluís Carroç per la seva genealogia, i quina renda i quins vassalls tenia, i quines són les seves armes. I encara, si no m’enganyo, em sembla que després que la reina d’Aragó enviduà (madama Germana), jo el vegí, essent ell ja vell, que n’era majordom major, a Toledo, l’any de 1529, havent ja la reina enviduat per segona vegada, mort el marquès de Brandenburg».68
És a dir, que si –com asseguren els entesos– no hi va haver corts a Toledo ni al 1528, ni al 1529, perquè l’Emperador era a València i a Montsó, i, més endavant, a Saragossa i Barcelona, és que «Toledo» torna a substituir el nom d’una ciutat catalana. En aquest cas concret, l’Oviedo ens assegura que va veure En Carroç al costat de la reina Germana. L’un i l’altre eren a València en aquella data precisa, mentre l’Emperador i el duc de Calàbria eren a Barcelona celebrant corts.69 Per això mateix, veiem En Carroç a la capital del Túria, el 12 de març del 1529, signant-hi un document, en tant que batlle general, juntament amb el seu assessor Jeroni Centelles i amb l’advocat fiscal i patrimonial Francesc Ros.70 Per tant, puc afirmar, sense gaire temença a equivocar-me, que «Toledo», en aquest cas precís i concret, suplanta novament «València».
1BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Historia de las Indias; edició d’Agustín Millares Carlo, Fondo de Cultura Económica, S.A.; 2a reimpressió, Mèxic, D.F., 1986, vol. III, p. 410.
2ANTONIO DE SOLÍS, Historia de la Conquista de Méjico; Colección Austral-699, Espasa-Calpe, S.A.; Buenos Aires, 1947.
3IUAN ANTONIO DE VERA Y ZUÑIGA, Epitome de la Vida, y Hechos del Invicto Emperador Carlos V; Iuan Bautista Marçal, València, 1625.
4ALONSO DE SANTA CRUZ, Crónica del Emperador Carlos V; publicada per Ricardo Beltrán y Rózpide i Antonio Blázquez y Delgado-Aguilera, Imprenta del Patronato de Huérfanos de Intendencia é Intervención Militares, Madrid, 1920, tom I, p. 468.
5BERNAL DÍAZ DEL CASTILLO, Historia Verdadera de la Conquista de Nueva España; introducció i notes de Luis Sáinz de Medrano, Clásicos Universales Planeta-210, Editorial Planeta, S.A.; Barcelona, 1992, cap. CXCV, p. 810.
6Ídem, p. 811.
7Ídem, p. 813.
8DEMETRIO RAMOS, Hernán Cortés. Mentalidad y propósitos; Ediciones Rialp, S.A.; Madrid, 1992, p. 239.
9Ídem.
10Ídem.
11Ídem, p. 242.
12Ídem, p. 241.
13Ídem, p. 239.
14Ídem.
15Ídem.
16Ídem, p. 240.
17PRUDENCIO DE SANDOVAL, Historia de la Vida y Hechos del Emperador Carlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de España y de las Indias, Islas y Tierra Firme del Mar Oceano; edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano, Biblioteca de Autores Españoles-80, Madrid, 1955, vol. I, p. 303.
18FRANCISCO LOPEZ DE GOMARA, Historia de Mexico, con el Descubrimiento de la nueva España, conquistada por el muy illustre y valeroso Principe don Fernando Cortes; a casa de Iuan Steelsio, Anvers, 1554, foli 283 [vers].
19JOSÉ IGNACIO FORTEA PÉREZ, «Las Cortes de Castilla en los primeros años del reinado de Carlos V, 1518-1536», De la unión de coronas al Imperio de Carlos V; edició coordinada per Ernest Belenguer Cebrià, Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, Madrid, 2001, volum I, p. 411-412, nota 2.
20B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 807.
21Ídem.
22Ídem, p. 808.
23Ídem, cap. CXCV, p. 806.
24Cf. CÁNDIDO ANIZ IRIARTE i JOSÉ MARÍA HERNÁNDEZ, Santo Domingo, Canónigo de Osma. Presencia dominicana en la Diócesis de Osma; Editorial San Esteban, Salamanca, 1997, p. 157.
25Ídem, p. 159.
26Vg. FRANCES GARDINER DAVENPORT, European Treaties bearing on the History of the United States and its Dependencies to 1648; The Lawbook Exchange, Ltd.; Clark (Nova Jersey), 2004, doc. 14, p. 132.
27Ídem, doc. 15, p. 149.
28Ídem, doc. 16, p. 172.
29F. LOPEZ DE GOMARA, ob. cit., foli 282 [vers].
30Cf CARLOS BALTÉS, Misterio y esplendor de Sigüenza; Editorial Visión Libros, Madrid, 2011, p. 86.
31Cf. MIGUEL ÁNGEL OCHOA BRUN, «La Diplomacia y el Descubrimiento de América», Colón en el mundo que le tocó vivir; coordinat per Guillermo Céspedes del Castillo, Real Academia de la Historia, Madrid, 2007, p. 90, nota 41.
32Cf. JOSÉ SOLÍS DE LOS SANTOS, «El Humanismo en Sevilla en la época de Diego López de Cortegana», La Metamorfosis de un Inquisidor: el humanista Diego López de Cortegana (1455-1524); editat per Francisco J. Escobar Borrego, Samuel Díez Reboso i Luis Rivero García; Servicio de Publicaciones de la Universidad de Huelva, Huelva, 2012, p. 40.
33B. DÍAZ DEL CASTILLO, ob. cit., p. 807.
34Vg. «Anexo: Obispos de Sigüenza», http://scur.cat/NNHHN0
35Cf. «Lloctinents del Principat de Catalunya»; Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana, S.A.; Barcelona, 1973, vol. 4, p. 735.
36Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; obra dirigida per Josep M. Sans i Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, vol. I (anys 1411 a 1539), p. 374.
37Ídem.
38Ídem, p. 375.
39Ídem, p. 375-376.
40Ídem, p. 378.
41Ídem, p. 383.
42Ídem, p. 384.
43Ídem, p.387.
44Cf. PEDRO VOLTES BOU, Cartas del Emperador Carlos I a la Ciudad de Barcelona; Universidad de Barcelona – Facultad de Filosofía y Letras, Barcelona, 1958, doc. 80, p. 90.
45Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 391.
46Cf. P. VOLTES BOU, ob. cit., doc. 83, p. 91.
47Cf. Dietaris de la Generalitat de Catalunya; ob. cit., vol. I, p. 391.
48Ídem, p. 392.
49Ídem, p. 393.
50Cf. ANTONIO RODRÍGUEZ VILLA, El Emperador Carlos V y su Corte según las Cartas de Don Martín de Salinas, Embajador del Infante Don Fernando (1522-1539); Establecimiento Tipográfico de Fortanet, Madrid, 1903, lletra 171, p. 410.
51Cf. JUAN ANTONIO GONZÁLEZ MÁRQUEZ, Europa y España en el Pensamiento de Luis Díez del Corral; Arias Montano-112, Servicio de Publicaciones. Universidad de Huelva, Huelva, 2013, p. 331.
52CARLES CAMP, «Ferran Cortès a Barcelona», web de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, 4 de juny del 2010; http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00916&PatronBusquedaDescripcion=hernan+cort%E9s
53AMADA LÓPEZ DE MENESES, «El primer regreso de Hernán Cortés a España»; Revista de Indias, núm. 55-56, any XIV, gener-juny 1954, p. 69.
54Vg. ENRIQUE SOLANO CAMÓN, «Las Cortes de Aragón: de Fernando el Católico a Carlos V (1490-1530)», De la unión de coronas al Imperio de Carlos V; ob. cit., p. 407-408.
55Vg. ÁNGEL CASALS MARTÍNEZ, «Las Cortes de Carlos I», De la unión de coronas al Imperio de Carlos V; ob. cit., 349-350.
56JON ARRIETA ALBERDI, El Consejo Supremo de la Corona de Aragón (1494-1707); Institución «Fernando el Católico», Saragossa, 1994, p. 106.
57MARÍA DEL CARMEN MAZARÍO COLETO, «Introducción», Isabel de Portugal. Emperatriz y Reina de España; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1951, p. 60.
58ESTEVAN DE GARIBAY Y ÇAMALLOA, Compendio Historial de las Chronicas y Universal Historia de Todos los Reynos de España, donde se escriven las vidas de los Reyes de Navarra; Sebastian de Cormellas, Barcelona, 1628, Tom Tercer, foli 543.
59Ídem.
60IUAN DE MARIANA, Sumario de lo que Acontecio los Años Adelante; Iuan de la Cuesta, Madrid, 1617, folis 731-732.
61Ídem, foli 731.
62Cf. P. MARIÑO i M. MORÁN, «Asiento, capitulación y contrato entre los Reyes de España y Portugal sobre la propiedad y posesión de las Molucas. Zaragoza, 22 abril 1529», Tratados Internacionales de España. Período de la preponderancia española; dirigit per Antonio Truyol y Serra, Carlos. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 1978, «Carlos V. I. Tratados con Portugal», document 25, p. 280-305.
63I. DE MARIANA, ob. cit., p. 731.
64JUAN OCHOA DE LA SALDE, Primera Parte de la Carolea. Inchiridion, que trata de la Vida y Hechos del Invictissimo Emperador Don Carlos Quinto de este Nombre y de muy notables cosas en ella sucedidas hasta el Año de 1555; Marcos Borges, Antonio Ribero e Anton Alvarez, Impressores; Lisboa, M.D.LXXXV, foli 172 [recte].
65Cf. VICENTE DE CADENAS Y VICENT, Diario del Emperador Carlos V. Itinerarios, permanencias, despachos, sucesos y efemérides relevantes de su vida; Hidalguía, Madrid, 1992, p. 200.
66Cf. A. RODRÍGUEZ VILLA, ob. cit., lletra 179, p. 431.
67V. DE CADENAS Y VICENT, ob. cit., p. 203.
68GONZALO FERNÁNDEZ DE OVIEDO, Batallas y Quinquagenas; transcripció de José Amador de los Ríos y Padilla i pròleg i edició de Juan Pérez de Tudela y Bueso, Real Academia de la Historia, Madrid, 2000, tom II, «Don Luis Carroz», Batalla I, Quinquagena II, Diàleg XLIV, p. 151.
69Cf. JUAN FRANCISCO PARDO MOLERO, La defensa del Imperio. Carlos V, Valencia y el Mediterráneo; Sociedad Estatal para la Conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, Madrid, 2001, p. 246
70Vg. VICENTE BRANCHÁT, Tratado de los Derechos y Regalías que corresponden al Real Patrimonio en el Reyno de Valencia y de la Jurisdiccion del Intendente como Subrogado en lugar del Antiguo Bayle General; Imprenta de Joseph y Tomas de Orga, València, MDCCLXXXVI, p. 438-439.
2
A LA RECERCA DE LES DESAPAREGUDES CORTS VALENCIANES DEL 1527
Malgrat que jo consideri que es confon amb l’any següent, En García Cárcel ens objectiva que el 3 de maig del 1527 l’Emperador entrava a València,71 on, com era habitual, s’havien d’iniciar les corts. Així es desprèn del fet que, poc després de l’arribada i seguint els cerimonials àulics, «el XVI del mateix mes, jurà a la catedral furs i privilegis. I els tres braços del regne, és a saber, eclesiàstic, militar i reial, el juraren i li prestaren els deguts homenatges com al seu rei i senyor».72 El Llibre de Memòries de la ciutat i regne de València reporta que l’entrada va ser, més que el 3 de maig del 1527, «a 3 de Maig del any 1528, dia de Sta. Creu».73 I En Martí de Viciana dona la data també del «III de Maig de l’any M.D.XXVIII».74 I això fa que En García Cárcel cregui que «no hi hagué corts a València fins al 1528».75 Però ja hem comprovat que el Cèsar va ingressar a la ciutat un any exacte abans. Del mateix parer és En Joan Iborra, pel qual «el rei Carles entrà a la ciutat de València el dia 3 de maig de l’any 1527».76 La data no pot ser fingida, perquè l’expectativa de l’arribada del monarca i de la seva cort imperial va ser tan espectacular que milers de persones van voler-la presenciar en viu. La conglomeració massiva de gent, amb tot, va acabar tenint conseqüències funestes, que van recollir els dietaris. Per això l’Iborra parla d’aquesta data i de l’arribada de l’Emperador en els termes d’una «tràgica entrada la d’aquest rei que, a causa de l’acumulació de la gent sobre el pont del Real per contemplar el seguici reial, el feu esfondrar i moriren més de 1.000 persones».77 La notorietat del drama, i saber que, altrament, hom proclama que el Cèsar entraria a la capital del Túria al 1528, li fa notar que «no podem atribuir l’error en l’any de l’entrada del rei a València a Viciana, més aïnes ens decantem per suposar una equivocació produïda durant el procés de translació del manuscrit».78 Per la qual cosa, i en l’intent d’evitar la presència imperial a València, a la crònica es dona «l’omissió de la tragèdia que la vinguda del rei suposà per a tants valencians».79 Llavors, si l’any ha estat retocat al text d’En Viciana, també ho ha estat al Llibre de Memòries. És a dir, que s’ha suprimit un any sencer de l’estada de l’Emperador en terres valencianes, car quan Carles torna a aparèixer novament a la capital és ja al moment d’abandonar-la en direcció a Montsó. I això, més que significatiu, és altament indicador que s’esdevenia quelcom important a València que no podia transcendir de cap de les maneres ni en llibres impresos ni en pública documentació.
La Regina Pinilla ens informa que l’Emperador «només roman durant uns dies a València per pur tràmit, a fi de passar, el 4 de juny, a Montsó».80 Sí, però malgrat ser un tràmit, no es pot negar ni que Carles hi va passar ni que hi va fer estada. Així, si entrava a València el 3 de maig de 1528, el 16 hi jurava els furs i ja en sortia el dia 20 del mateix mes cap a Montsó «per tenir-hi les Corts que havia convocat als regnes d’Aragó, València i principat de Catalunya»,81 de les quals En Viciana va ser –com ens diu– «testimoni de vista» i síndic «per viles reials».82 En comentar l’entrada a València i la propsegüent convocatòria de corts a Montsó, l’Ernest Belenguer glossa que l’Emperador va venir a València «entre el 3 i el 20 de maig i només per complir el requisit de jurar els furs: no ha estat possible delegar la missió a En Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i últim marit de dona Germana. A continuació, amb les mans més lliures, l’espera, el primer de juny, Montsó, lloc petit, però equidistant de Saragossa, Barcelona i València, idoni per a la convocatòria i celebració de Corts Generals per als tres territoris».83
Se’ns diu que el 29 d’abril el rei és a Requena i el 30 a Bunyol,84 a punt d’entrar a València. I, mercès al Llibre d’Antiquitats de la Seu de València, ara podem tenir coneixement dels moviments del Cèsar en aquest regne durant el dia 3 de maig, que entra a la capital, i el 20 que en surt direcció a Montsó.85 Però, tot i servir-nos de pauta i guiatge, no ens podem fiar gaire del text, perquè, com acostuma a passar, som davant d’una còpia posterior. En Sanchis Sivera, que al 1926 va fer una primera edició del llibre, creia que l’autor podia haver estat el sotssagristà Pere Martí, el qual el va començar a escriure «copiant-hi relats i notes que es conservaven a l’arxiu»86 de la catedral. Nogensmenys, la confrontació de les dades que ens aporten el Llibre de Memòries i el Llibre d’Antiquitats ens dona una visió prou exacta de l’estada, tan breu com fugissera, de l’Emperador en aquest maig del 1528. I sembla que disset dies són un període molt esquifit per celebrar-hi corts, especialment tenint present que s’hi havia de tractar de la invasió del rei de França i d’organitzar-ne, a grans camades, la defensa militar. Però, sobretot, fa la impressió que no hi va poder haver temps si veiem, per torna, que es destinaran uns dies –a parer meu, més del que seria normal– a festejar-ne l’arribada.87
En Carreres Zacarés advera que «encara que s’havien decretat tres dies de festes, aquestes no s’aturaren durant el temps que Carles I estigué a la nostra ciutat».88 Certament, fa la impressió que hi va haver més festes que tasques jurídiques i legislatives, pròpies d’unes corts. «Feren-se en València moltes festes» –matisa un apèndix de notícies curioses afegit al manuscrit de la Germania d’En Miquel Garcia– i el rei «anà-se’n a Monçó a tenir corts, per Morvedre».89 Cap notícia tampoc de les tan repetides Corts valencianes, potser perquè ja s’havien realitzat abans en alguna altra ciutat del regne i ara, tan sols, el rei i la cort en celebrarien la cloenda a la capital, amb una visita fugissera però obligada, i les festes populars corresponents, abans d’inaugurar-ne unes de noves i generals a Montsó.
Ara bé, com que «en els diferents processos de Corts Generals es poden trobar els donatius, préstecs i subvencions atorgats al rei; podem afirmar que en totes les Corts Generals celebrades entre els anys 1413 i 1479 el rei demanà un donatiu, subsidi o préstec per finançar les campanyes bèl·liques».90 Així, de conformitat amb En Jordi Buyreu, una de les funcions primordials de les Corts «era l’autorització de la concessió del servei al rei, fruit també del consens entre els tres braços. Aquesta dotació econòmica, que s’atorgava al sobirà abans de finalitzar la Cort, en la majoria dels casos era utilitzada per sufragar les despeses militars, que precisament durant el segle XVI tingueren un augment extraordinari».91 Però la concessió del servei no era un tema menor, que es pogués ventilar en un tres i no res, sinó que, tot sovint, venia precedit d’estira-i-arronses inacabables. Per En Buyreu, «concretament, la qüestió del servei era un dels indicadors de com havien funcionat les Corts, ja que les relacions entre el monarca i els seus súbdits no sempre eren del tot amicals. D’una banda, el rei acostumava a reclamar que s’agilitzés el curs normal de la ingent burocràcia i dels lents processos que implicava el desenvolupament de les Corts. De l’altra, els integrants dels braços podien, mitjançant un dissentiment, aturar els treballs fins que no s’atengués i solucionés una petició determinada. Normalment, el conjunt dels assistents a corts eren força escrupolosos en l’observança de la legalitat vigent: eren importants els processos formals de les Corts que la llei consuetudinària havia anat modelant al llarg dels temps. També es feia una atenció especial als abusos i actuacions al marge de la llei que els oficials reials havien comès des de l’última cort fins a la que se celebrava en aquell moment. És precisament aquesta darrera qüestió la que en el decurs de les Corts sovint generava algunes dissensions entre el rei i els braços, ja que abans de concedir el servei, el monarca havia d’assumir aquests greuges, que posteriorment es quantificaven econòmicament i eren deduïts de la concessió del servei».92 És a dir, que la donació del servei indica que som al final de les Corts. I, per això mateix, l’Oriol Oleart advera que «gairebé en darrer lloc de l’ordre establert per als debats, hi havia la concessió del servei (o oferta, o donatiu) al rei».93
Com ho ha indicat En García Cárcel, en estudiar aquestes brevíssimes Corts del maig del 1528, som més en un final que no pas en un inici de corts estroncat, ja que, per ell, «la presència fugaç del rei determina que l’estructura dels furs d’aquestes corts sigui inversa al mòdul general. L’oferta econòmica dels diputats, única gestió que mereixia la presència reial, precedeix la demanda de peticions i concessions subsegüents».94 I, en aquest mateix vessant, En Josep Martí Ferrando, que també ressegueix els passos de la cort i de l’Emperador a València durant aquests anys, en observar l’entrada de Carles a la ciutat aquell maig mateix, escriu: «Les Corts eren, juntament amb els moments tan fugaços com escassos de les visites, les ocasions en què els regnícoles podien accedir amb caràcter general al seu rei. I de la mateixa manera que en les visites reials, les legislatures eren aprofitades per magnificar la monarquia. En aquesta ocasió, nogensmenys, es produí una alteració de l’ordre general seguit a les Corts. Normalment, després de l’acte d’inici tenien lloc les negociacions entre els representants del monarca i dels braços per establir els furs i actes de cort i, finalment, tenia lloc l’“oferta” dels braços al rei: una compensació econòmica al monarca a canvi dels furs. Era l’antic ordre establert a la Corona d’Aragó: subsidi econòmic al monarca a canvi de furs. Ara, nogensmenys, s’alterà la disposició usual: fou lliurada la concessió econòmica al monarca –cent mil lliures, més unes altres deu mil per a les despeses de les Corts i de l’exacció dels diners– i els debats dels furs es postergaren per a Montsó».95
Tot fa l’efecte que més que trobar-nos davant d’una obertura de corts, siguem fit a fit amb un final de cicle, on, després de negociar i acordar el que s’hagués hagut d’acordar, i després de les deliberacions corresponents –que sovint eren llargues i àrdues–, s’havia arribat a la donació del servei que antecedeix la clausura formal. Per això, en aquesta darrera entrada de l’Emperador a València, no hi ha negociacions entre els braços i el rei, i per això el rei, així que rep la concessió econòmica –fet que marca el final de l’assemblea estrictament valenciana–, marxa del regne, entre festejaments i celebracions, cap a Montsó, on inaugurarà les Corts Generals per als regnes de València, Aragó i Catalunya.
Per reforçar el que acabo de suggerir hi ha també el parer d’En Martí de Salinas, l’ambaixador de l’infant Ferran i rei d’Hongria a la cort imperial carolina i testimoni presencial d’aquells fets. Així, per una carta seva al rei Ferran, datada el 26 d’abril del 1528, referent als moviments de Carles I, sabem que «S[a] M[ajestat] partí de Madrid cap a València a 23 d’aquest i hi farà la seva entrada el segon dia de maig; i en acabant de jurar, partirà vers Montsó, on té feta crida de corts per al primer de juny».96 És a dir, que, ultra no comentar que hi ha hagut convocatòria de corts per a València, el que sí que remarca amb totes les lletres és que «acabarà de jurar» quelcom que no es diu, però que, a les envistes del que he exposat fins aquí, cal interpretar que hi jurarà «la cloenda de les Corts», perquè ha de marxar ràpidament cap a Montsó, on hi ha de començar unes noves Corts Generals. És molt estrany que en sortir la cort i l’Emperador de «Madrid», ja se’ns faci saber que es clausuraran unes corts que, en teoria, si seguim la documentació oficial sobre els passos de Carles I, no s’hi han pogut convocar mai. El fet, doncs, que s’hi clausurin ens indica a ulls vistents que ja s’hi estaven celebrant i que, conseqüentment, el de «Madrid» substitueix el nom d’una ciutat valenciana, des de la qual surt la cort, en direcció a la capital, abans de saltar cap a l’Aragó. A la lletra següent, ja des de Montsó, el 8 de juliol del 1528, En Salinas hi insisteix: «S[a] M[ajestat] entrà a València al 3 de maig i fou-li feta molt solemne rebuda i, durant el temps que hi estigué, que fou fins al XX de maig, hi feren moltes festes de justes i jocs de canyes, i altres autos de plaer; i S[a] M[ajestat] els festejà visitant la seva ciutat moltes vegades i, encara que mal proveït, perquè venia de pressa amb pensament de no deturar-s’hi gens, jugà amb ells només a les canyes, sense que hi hagués cap home castellà amb ell».97 Que és com si ens digués que després de clausurar les Corts, i fins que no se’n va anar a Montsó, es va dedicar al seu esbarjo personal i a festejar-ho amb els valencians.
En aquest sentit, em semblen prou suggerents els mots de l’Amalio Marichalar i En Cayetano Manrique, pels quals «les primeres Corts celebrades per Carles als valencians foren les Generals de Montsó de 1528, prorrogades després a València, on les continuà En Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne».98 I d’idèntic parer és En Danvila.99 Seguint-los, i reflexionant també sobre l’estada del Cèsar a la capital del Túria, En Martínez Aloy subscriu: «No tingué Carles prou valor per convocar les Corts a València i preferí dur-les a Montsó, perquè, fora del regne i quasi confoses amb les d’altres territoris més importants, perdessin les restes de virilitat que s’haurien salvat del naufragi general».100 I rebla: «Ja hem dit que les primeres Corts valencianes del temps de Carles I es congregaren a Montsó a l’any 1528».101 Dada que ve corroborada, finalment, per una anotació del mateix Llibre d’Antiquitats, car el 4 de maig del 1528 els tres braços presenten a l’Emperador «ses entimes y protests per la convocació feta fora lo regne de les corts de Monçó».102 No hi va haver, doncs, corts a la ciutat de València «aquell maig» del 1528. O més ben dit, no n’hi va haver, si més no, amb la presència de l’Emperador, sinó tan sols s’hi va escaure –com hem vist– una cloenda formal i la subsegüent convocatòria per a les de Montsó. «El duc de Calàbria, virrei de València, quedà habilitat per perllongar les sessions de les Corts a la ciutat de València, les quals es reprengueren al convent de Predicadors i duraren fins al 8 de maig del 1529»,103 apunta En Juan Francisco Pardo. Més clar no es pot dir: si les Corts es reprengueren i, amb aquest fi, es va habilitar el duc de Calàbria per «perllongar les sessions de les Corts», és que ja hi havia hagut sessions anteriors i, per descomptat, inauguració prèvia i formal. I caldria estudiar amb deteniment de quines corts, doncs, són els nombrosíssims rastres que trobem a la documentació i que ens parlen d’aquesta assemblea del 1528, editada al 1539 per En Francesc Díaz Romano,104 i celebrada «als regnícoles de la dita ciutat e Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat».105 Perquè, si l’Emperador va entrar a València l’any anterior del 1527 i la documentació d’aquesta visita ha desaparegut en una part prou substancial –per no dir absolutament– i, en el terreny oficial, ja trobem les dues estades confoses en una de sola, potser aquestes Corts siguin les d’aquest any 1527, datades a rellotge passat el 1528, perquè, efectivament, a la ciutat del Túria es van concloure les Generals de Montsó en tot allò que afectava el regne particular de València. O això o som tan sols davant la clausura de les Corts del 1527, prolongades durant tot el 1528, abans que l’Emperador i la cort passessin a Montsó.
Aquesta és l’opció més llaminera per la qual em decantaria ara. Majorment perquè, com he dit, a l’any 1539 es van reeditar a València els Furs, capítols, provisions, e actes de cort fets en lo any MDXXViii,106 per tal com la portada deixa clar que els Furs són ara «novament estampats e rubricats»,107 si bé –cosa prou indicativa– no n’hem conservat la primera edició. Amb tot, a la capçalera que obre el text del llibre, després de remarcar que l’assemblea ha estat presidida pel duc Ferran d’Aragó, lloctinent general del regne de València, se’ns advera que els furs que tot seguit s’imprimeixen són els acordats «en les Corts generals per aquelles celebrades als regnícoles de la dita ciutat i Regne de aquella, en lo monestir de prehicadors de la present Ciutat en lo any M.D.XXViii».108 És a dir, que es van celebrar a València aquell 1528 unes Corts Generals, però que «considerada la necessitat urgentíssima de vostra Magestat per raho de la qual no es pot detenir» a València, perquè ha d’anar a Montsó «per lo desafiu presentat a la Cesarea y Real persona de vostra Magestat per lo Rey de França», i ateses «les necessitats que ocorren en aquell seu Regne de Valencia, en les quals necessariament se ha de provehir»,109 nomena i habilita En Ferran d’Aragó «per a continuar e celebrar les corts als regnícols del dit regne de Valencia en la ciutat de Valencia per temps de tres mesos».110 El text és més que explícit: el duc Ferran és habilitat, en nom de l’Emperador, puix aquest ha de passar urgentment a Montsó, per continuar durant tres mesos més les Corts a València. Tres mesos que «correran del dia avant que sera assignat e por vostra Magestat prorrogat per a continuar dites corts en la dita ciutat de Valencia». I encara s’hi especifica que, si «dins lo qual terme de tres mesos, si les corts no es podran cloure, lo dit terme, tenint tal poder, se puixa prorrogar amb consentiment empero de tots los braços del dit regne e persones representants», sense que les prorrogacions «no puixen excedir lo terme de un any comptador del primer dia del present mes de Juny».111 El contingut de l’«habilitació del Illustrissim duc don Ferrando de Aragó» és realment aclaridor. Hi ha hagut unes corts no concloses a València, perquè Carles ha de marxar a Montsó. Amb aquest fi s’ha habilitat el duc de Calàbria per continuar-les durant tres mesos, però si no les podia cloure per la raó que fos, les pot tornar a prorrogar, sempre que el termini no depassi el curs d’un any comptador des del primer de juny d’aquell any de 1528. Les Corts hi eren. Hi van ser. En algun indret de València i, segurament, presidides pel mateix Emperador. És molt possible que la primera edició «extraviada» dels Furs que ara glosso ho digués amb tota la normalitat del món. Els imponderables de la guerra amb França van fer que l’Estat Major català necessités els recursos dels regnes d’Aragó i de Catalunya. I per aquesta raó el Cèsar va convocar Corts Generals a Montsó, però deixant el duc de Calàbria a València perquè clogués aquelles que ja hi havia en curs. I llavors, una conclusió s’imposa: si l’Emperador venia del sud de València, on havia inaugurat les Corts, és que les Corts que les cròniques adulterades ens situen a Toledo o a Valladolid l’any anterior de 1527, han de ser unes altres corts, també tingudes en un altre indret indeterminat de València, esborrades insidiosament.
Traces de la visita imperial a València al 1527, si bé sense citar la font, ens les continua oferint En Joan Reglà, car subscriu que «per l’agost del 1526, el legat pontifici, cardenal Salviati, arribà a València i s’encaminà tot seguit a Castella per gestionar la llibertat del rei de França. L’any següent –el 3 de maig [del 1527, és clar]– Carles V va arribar a València per primera vegada: la gran gentada aplegada per presenciar aquella solemnitat va provocar l’enfonsament del pont del Real –tots els ponts de llavors, a excepció del de Serrans, eren de fusta–. L’endemà, Carles va jurar els Furs del regne a la Seu».112 ¿Es tracta d’un nou error, d’una nova confusió entre les Corts fantasmes del 1527 i la cloenda de les del 1528 o En Reglà tenia a mà una informació poc coneguda que li va permetre donar-nos aquesta dada rellevantíssima? A hores d’ara no ho puc saber. Però m’ajuda a entendre que la documentació que va garbellar, fos quina fos, per assegurar que al 1527 Carles I i la cort imperial eren a València, era totalment fiable, és l’opinió del nunci apostòlic conegut com a Baldassare Castiglione. No és cap secret que En Castiglione vivia a la cort imperial i la seguia arreu on es desplaçava, tot informant amplament els seus contactes i parents dels seus moviments i propòsits. Doncs bé: en escriure a l’arquebisbe de Capua, el 12 d’agost del 1526, des de –segons el document– «Granada», per notificar-li les últimes novetats imperials i relatar-li els projectes del virrei de Nàpols, li diu: «El virrei és a punt de sortir cap a Itàlia, on durà sis mil infants; anirà a Nàpols i no al camp. L’Emperador li fa més favor que mai».113 I tot seguit, rubrica: «Sa Majestat, al final d’això, va a València i d’allà a Montsó a tenir cort per obtenir diners».114 És a dir, que –sempre en el cas que Carles I fos a Granada–, en deixar aquesta residència, a l’agost del 1526, la cort i l’Emperador anirien directes a València, sense passar ni per Toledo, ni per Madrid, ni per Valladolid, i d’aquí enfilarien cap a Montsó amb el propòsit de celebrar-hi les Corts Generals i aconseguir recursos per aturar la invasió francesa. I com que sabem del cert que de València van passar a Montsó, com testifica la nombrosíssima documentació coetània que posseïm, hem de poder, almenys, sospitar que també podria ser cert que de «Granada» es dirigissin directament cap a València aquell mateix 1526 i que, per tant, també hi fossin durant el 1527.
I idèntica informació ens forneix En Marino Sanuto, que recollia la informació que els ambaixadors italians enviaven des d’Espanya sobre la Cort imperial. Segons ell, doncs, en lletra datada el 23 de juny del 1525, després que l’Emperador deixés «Toledo», aquest no s’havia pas de desplaçar cap al sud de Castella, ni cap a Andalusia, sinó que «venia a València, cosa que molt complau al legat [apostòlic que s’havia de trobar amb Carles], perquè així no hauria de navegar tant per mar».115 La dada és més que transcendental, perquè ens emmarca l’estada de l’Emperador i de la cort al regne de València aquell 1525, mentre els textos reescrits els situen a l’uníson a Toledo. Sí. Per més absurda que pugui semblar als historiadors acadèmics, que han fet de la documentació adulterada, traduïda i reescrita una mena de fetitxe inqüestionable i sagrat, aquesta dada ens posa de manifest que la ruta imperial per Espanya ha estat reconstruïda per la censura, amb evident interès d’estat; però també palesa que, afortunadament, alguns episodis i estades reials s’han escapat del discurs inventat i imposat arreu i continuen sent un far delator i orientador en l’estudi seriós de la recerca dels fets. De fet, que Carles i la cort imperial havien de ser a València aquell 1525 ens ho torna a indicar una carta d’En Guillem des Barres a la seva senyora Margarida d’Àustria, tieta de l’Emperador, del 22 de març del 1526, per la qual li exposa que el Cèsar ha de «retornar a València, i tenir-hi les Corts d’Aragó, Catalunya i València, puix se’n va pel setembre a embarcar a Barcelona per fer el seu viatge de Roma».116 És evident, doncs, que si Carles ha de tornar a València −a València ciutat o al regne de València− aquell març o abril del 1526, és que ja hi era i n’havia sortit.
Semblantment, i des d’aquesta mateixa òptica, tornem a observar que la Sylvia Romeu repeteix de nou, en parlar de Carles I, que «després d’una estada a València al 1527, se celebraran Corts a Montsó al 1528».117 És a dir, que hi ha una estada desconeguda de l’Emperador a València al 1527 i, per torna, una relació directa entre l’entrada de Carles I a la ciutat del Túria en aquest any del 27 i la convocatòria de corts, baldament siguin a Montsó. Com de costum, la Romeu no cita tampoc la font. Però això no obsta perquè En Joaquim Escrig, fent un pas més endavant, ja ens reporti que al «1527 l’emperador Carles V va arribar a València per jurar els furs del Regne»,118 cosa que pressuposa de forma prou palesa que hi volia celebrar corts. I celebrar-les aquell mateix any –se’n dedueix– i en aquell mateix regne. Ara bé: de manera més que sorprenent, En Pasqual Esclapés certifica que, a l’any 1528, «entra a jurar a València l’Emperador, diumenge, 29 de maig».119 No pas el «3 de maig», data que tothom comenta i recorda, sinó «el 29». Llavors, i atès que el 29 de maig del 1528 el Cèsar ja no era a València, d’on n’havia sortit el proppassat dia 20 en direcció a Montsó, com remarquen la quasi totalitat de fonts que ho citen, és evident que tornem a parlar de les Corts anteriors del 1527, de les quals només se n’han preservat dades escadusseres i esparses, certament opaques, recollides ara per un historiador, suara per un altre, i sense citar mai les fonts on s’abeuren per confirmar les seves asseveracions. Tot fa sospitar que, durant l’any anterior del 1527 i principis del 1528, l’Emperador seria en algun lloc –o en diversos llocs– del regne de València, on hi podria haver tingut corts, i que aquesta estada i aquestes corts al final s’acabarien confonent amb la darrera vinguda del maig del 28.
Que hi ha hagut una voluntat política premeditada per ocultar la presència imperial a la ciutat de València al 1527 em sembla més que evident. Fins aquí n’he mostrat les traces que em permeten afirmar-ho un i altre cop. Ara en reportaré una de nova, per la qual tornarem a ser conscients que «Valladolid» suplanta molt sovint «València» en el relat dels fets biogràfics de l’Emperador i de la història de la Nació Catalana. Ningú no ha posat cap ombra de dubte a l’acceptació que Carles, en sortint de Madrid a l’abril del 28, i després de convocar les Corts de Montsó per aquell juny propsegüent, va venir a València, on va passar uns dies, cloent les Corts valencianes i celebrant festes abans de dirigir-se a l’Aragó. Els passos que us comento estan totalment documentats i acceptats per la historiografia oficial i per la majoria dels biògrafs de l’Emperador, i sobre aquest punt precís hi ha una unanimitat absoluta. I això explicaria que la primera ciutat que Carles trepitgi provenint de Castella sigui precisament la fronterera «Requena». Doncs bé: a les Memòries de Carles I, que no són res més que un resum traduït i arreglat del 1620 de quelcom que l’Emperador devia escriure, molt més vast i en una altra llengua que no era la castellana, i sobre aquest resum En Cadenas i Vicent en nega qualsevol autenticitat,120 ja que el monarca –o més ben dit, el seu censor-traductor–, després de resumir-nos com l’Emperador, a «Burgos», va ser desafiat pels reis de França i Anglaterra, exposa a l’apartat 13 que, «havent passat tot això, Sa Majestat se’n tornà a Madrid, on aplegà corts dels regnes de Castella, en les quals fou jurat per Príncep dels dits regnes el seu fill Felip».121 I tot seguit, a l’apartat 14, rebla: «Anant l’Emperador a l’any de 1528 a Valladolid, se sentí la primera vegada atacat per la gota i tingué noves de com l’exèrcit, que el rei de França havia enviat a Itàlia, sota color de voler alliberar el papa Climent (el qual, com queda ja dit, era ja lliure), havia passat endavant per escometre i assaltar el regne de Nàpols, del qual prengueren una gran part i posaren setge a la ciutat».122 Com que a l’inici de l’apartat 15 de les Memòries ja se’ns relata que «Sa Majestat continuà amb el que determinava fer, que era anar a Montsó a tenir corts»,123 és evident que s’ha obviat matusserament el pas del Cèsar per València i que, al text, aquesta obliteració ve marcada pel canvi de la ciutat del Túria per la del Pisuerga. Dada que ens hauria de posar en alerta per tenir en compte que allà on vegem, d’ara endavant, escrit «Valladolid», tal vegada calgui interpretar «València», i esbrinar-ho del tot sempre que altres proves ens ajudin a la corroboració. Generalment, la suplantació de «València» per «Valladolid» la deduïm pel context i per d’altres lectures que hi fan referència, que ens aporten nova informació o desdiuen la que aquell document o crònica ens aporten. Però l’Àlex Sendra ens forneix una prova directa d’aquesta perversa suplantació. Així, en llegir la Brevíssima Relació de la Destrucció de les Índies, s’adona, sorprès, que el pare Cases hi expressa que «la Isla de Cuba es quasi tan luenga como desde Valladolid a Roma».124 I ho vol comprovar. Amb aquest fi, calcula la distància de l’illa antillana i la projecta sobre un mapa, amb les mateixes coordenades, entre Roma i la ciutat castellana en qüestió. I el que veu i tots veiem és que, més que ser tan «luenga como desde Valladolid a Roma», és «tan llonga com des de “València” a Roma». Per tant, l’experiment li permet concloure que, almenys a la Brevíssima del pare Cases, «se censura la Nació Catalana a favor de Castella» i que «és evident que s’esborra València substituint-la per Valladolid».125
3
LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA: DE BARCELONA A VALÈNCIA
Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la cort imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins a arribar davant de l’Emperador i de la cort. Com veurem tot seguit, en força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i d’aquí ja el van traslladar a Madrid; en d’altres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid. Però, també hi ha casos, com al llibre d’En Juan Ochoa La Carolea, on se’ns narra només que, un cop l’Emperador va ordenar que li trametessin el monarca francès, «s’embarcà a Gènova amb En Carles de Lanoy. Un cop vingut, fou posat en bona guarda a la Fortalesa de Madrid».156 El mateix fa En Julián de Pinedo, per qui el rei Francesc «es lliurà a En Carles de Lannoy, que el conduí a Madrid, on s’estigué fins al tractat de primer de gener del 1526».157 Al Sumari del pare Mariana també se’ns diu que, després de la batalla, «l’enviaren pres a Espanya», i «s’estava a Espanya pres al castell de Madrid».158 Com conformement fa l’editor de les Memòries de Carles V en asseverar que «fou portat el rei a Espanya, a Madrid»159. I, fins i tot, En Pere Gil ens relata a la seva Història Moral de Cathalunya, que, un cop capturat, «fou aportat lo rey Francisco ab galeres per Lanoy a Espanya l’any mateyx 1525»;160 i, sense dir en quin port va sorgir, al moment remarca que, després de múltiples festes, «entrà lo rey Francisco en Madrid».161 I llestos. Amb la qual cosa s’esborrava qualsevol traça de la seva presència a Catalunya i creava un llast de confusió infinita que ha perdurat fins als nostres dies. Com ho ha observat al 1893 En Fernández Duro, en parlar de la presó del rei de França, «malgrat ser tants els qui han escrit i comentat els esdeveniments de l’època de Carles V, cap dels crítics no ha explicat minuciosament aquest episodi curiós».162 I en glossar l’obra d’En Champollion-Figeac, que va intentar precisament resseguir documentalment el viatge de Francesc I ja captiu, apuntava: «L’obra especial dedicada a reunir els documents relatius al captiveri de Francesc I, no desfà els errors que respecte a dates i llocs contenen les obres anteriors; no interpreta bé, segons sembla, alguns dels mateixos documents que hi insereix; no diu, en fi, com feu el rei el seu viatge».163 Sí. Un rastre perdut, secularment esborrat, que arriba fins a les portes del segle XX. Especialment, l’itinerari per Catalunya. Però, tanmateix, quin va ser el rastre del seu pas pels regnes catalans? Vegem-ho detingudament.
La nova de la victòria de les tropes imperials a Pavia va arribar a Barcelona el 5 de març del 1525, «i el dia 6 se solemnitzà amb un Te-Deum i una processó general, com la del dia de Corpus, on tots els homes i dones que hi assistiren portaren un ram de llorers».164 Mentrestant, el rei pres havia estat embarcat a l’armada imperial, amb «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»,165 i era dut a Cotlliure,166 i d’aquí a Cadaqués.167 Segons En Santacreu, «l’endemà anaren a Palamós, on estigueren descansant tres dies per causa del rei, que venia de la mar una mica cansat i marejat».168 És des d’aquí que, el 17 de juny, En Lanoy escriurà a l’Emperador,169 manifestant-li que té ganes de veure’l ben aviat.170 I de Palamós van anar a Barcelona.171
En Víctor Balaguer ens fa saber que, immediatament, «el 9 de juny, el governador de Catalunya mossèn Pere Cardona publicà un pregó, pel qual, després de manifestar que era pròxim a entrar en aquesta ciutat el rei de França, presoner, encarregava que ningú no s’atrevís a dir ni a fer afronts, ni paraules injurioses a cap dels qui fos de la terra de dit rei de França, sota pena d’una multa i de vint-i-cinc dies de presó».172
Deu dies després, desembarcava a Barcelona. Amb tots els pèls i senyals ho recull el Dietari de la Generalitat, que en dona puntual notícia el dilluns 19 de juny: «En aquest dia, entre les sis e set ores aprés migjorn, arribaren en la plaja de la present ciutat de Barchinona lo molt il·lustre senyor don Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor, y en sa companyia lo molt magnífich e valerós capità Alarcón, ab XXI galeres, de les quals XV eren de sa magestat, molt armades y ornades, e les sis eren del rey de França ab los palaments, banderes e tendals negres en senyal de dol y tristícia, per quan los dits senyors capitans portaven presa la persona del rey de França en la galera capitana, que fon pres en la batalla de Lombardia per lo imperial exèrcit del emperador nostre senyor».173 Llavors, las naus van prendre terra «e moltes d’elles posaren scales en terra. E principalment la dita capitana, en què eren los dits capitans e la persona del dit rey presoner, posà la popa al cap del pont de fusta que los magnífichs consellers de la dita ciutat havien fet fer perquè desembarcàs per aquell lo dit rey de França. E essent desembarcats los dits rey de França, virey de Nàpols e lo capità Alarcón, en companyia de ells lo senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e molts altres cavallers e gentils hòmens, passaren, tots junts, a cavall per la font del Àngel, carrer Ample e per lo Dormidor de Framenors, e isqueren al portal que ix al sol de la Rambla, davant la Atarassana, e per la Rambla amunt se’n anaren al ort del reverendíssimo senyor arcabisbe de Tarragona, en lo qual aposentaren los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».174
El Dietari encara especifica que, l’endemà, dimarts, mentre el rei s’estava tancat a casa de l’arquebisbe de Tarragona, «los senyors deputats e oÿdors de comptes, acompanyats dels officials y altres ministres del General y de la Deputació, ab los porters ab les masses altes, anaren a visitar los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».175 En Balaguer precisa que, a la nit d’aquest mateix jorn, «amb un gran acompanyament de moltes torxes, anaren en lluïda cavalcada fins al seu allotjament les principals dames de la ciutat, al capdavant de les quals hi havia la comtessa de Palamós i la muller del governador».176 I rubrica que «l’endemà, dia 21, anà el rei de França a sentir missa a la catedral».177
Com que el rei de França va arribar aquell 19 de juny a Barcelona, i sobre aquest particular no hi ha ja avui dia cap mena de dubte documental, llavors, quan En Diego de Colmenares ens confirma que «en aquest mateix mes de juny del 1525, en què corre la nostra història, arribà En Carles de Lanoy, virrei de Nàpols, amb el rei de França pres a Madrid»,178 és incontestablement ara palès que «Madrid» substitueix «Barcelona», perquè és Barcelona, la primera gran capital on va arribar el rei Francesc presoner, conduït pel virrei de Nàpols.
El Dietari concreta que Francesc I va romandre a casa de l’arquebisbe, un dia més, fins l’endemà, dijous dia 22, en què el virrei de Nàpols i el capità «Alarcón», portant el rei de França presoner, es van embarcar amb 21 galeres que acabaven d’arribar a Barcelona, «entre les cinch e sis ores aprés migjorn», en direcció a Tarragona, «y allí s’estigueren alguns dies».179 Ens ho recorda En Fernando Fulgosio: «Victorioses arreu les armes del Cèsar, veié passar Tarragona, i encara aturar-se al seu venerable recinte, un rei presoner: era Francesc I de França».180 Així mateix, En Josep Pin i Soler ho subratllava al «Breu Comentari» introductori de la seva edició dels Diàlegs de l’Antoni Agustí: «Després de Pavía, al ser portat a Madrid, passà per mar a Tarragona, hont l’arquebisbe qu’era en aquells dies D. Pere de Cardona, l’allotjà en son propi palau, donántli per habitació, junt amb sa nombrosa escolta, les sales hont, 25 anys després, D. Antonio Agustín instalà l’obrador de Felip Mey, l’impressor».181 I, segons En Josep Blanch, que ho recull al seu Arxiepiscopologi, en arribar Francesc I a Tarragona, «lo aposentaren en lo palacio archiepiscopal y lo archebisbe se’n baxà a casa del ardiaca major […i], perquè no tenian lo rey per segur en lo palacio lo mudaren al castell de l’archebisbe y lo posaren en un aposento de la torre que dóna envès los Orfens».182
Voldria, aquí, fer un incís especial per indicar que, fins i tot, el Dietari de la Generalitat està manipulat, car el capità que va arrestar Francesc I no va ser l’anònim i desconegut Alarcón que se’ns explica, de ressonàncies castellanes, sinó el català Joan d’Aldana, tal com, ja al segle XVI ho refereixen En Martí de Viciana, a la Crònica de València, amb profusió de detalls;183 o En Jeroni Sempere a La Carolea:
«Y tu, fama y honor de gente Hispana,
Prendiendo el fuerte Rey en tal jornada,
Recibes coronel Ioan de Aldana,
Puñal, Real Tuson, y rica espada».184
Al segle XVIII ho torna a assegurar En Serra i Postius a l’Epítome de Montserrat185 i a Lo perquè de Barcelona,186 i modernament ho corroboren En Joan Tres i l’Enric Querol. Mentre el primer subscriu que l’Aldana «ascendí a coronel major del terç dels italians i lluità a Pavia, on ell, personalment, féu presoner Francesc I, rei de França»,187 pel segon, al 1512 seria «a Ràvena i, posteriorment, a les campanyes italianes de Garillano, Vicència i Bicoca, a les ordres de Ramon de Cardona».188 I rubrica: «El zenit del seu currículum militar s’esdevingué, però, el 24 de febrer de 1525, quan, ja coronel del terç dels italians, aconseguí capturar personalment Francesc I, rei de França, durant el setge de Pavia, a Llombardia».189 En Pere Voltes, així mateix, també l’esmenta com el «cavaller català», al qual, «el dia 24 de febrer del 1525, el monarca francès Francesc I, a la batalla de Pavia, reté la seva espasa».190 I, finalment, En Miquel Castellvell ha reivindicat el seu paper a la història, tot denunciant-ne la usurpació de la seva gesta a mans dels qui «ens volen amagar la participació de Joan d’Aldana i els terços a la batalla de Pavia».191
A favor d’això em complac encara a al·legar que en d’altres cròniques castellanes el nom del capità és un altre. Un dels primers a denunciar el retoc, de qui tinc constància, va ser En Francesc Martorell, ja al 1627. A la seva Historia de la Antigua Hibera dedica el capítol trenta-sisè a clarificar aquesta insídia. L’intitula «Del Mestre de Camp Joan d’Aldana que capturà el Rei Francesc de França al Parc de Pavia».192 Després d’exposar les seves gestes militars excelses193 i que, un cop va fer presoner el rei Francesc, va donar l’espasa, el punyal i el collar d’aquest a Carles V,194 escrivia: «Vegeu ara el comú error d’alguns cronistes, car manlleven a aquest soldat valerós la glòria i el renom que d’aquest fet li resulta, i a la ciutat de Tortosa el que com a ciutadà seu li pertoca, i atribueixen la presó del rei Francesc a d’altres soldats; i el que és més: deixar escrit que el rei de França donà el collar a un home d’armes, i l’estoc a un soldat Castellà, i no fou així, sinó de la manera que l’invicte emperador Carles Cinquè ho certifica» en un «privilegi atorgat a Tunis el 20 de juliol de l’any 1535»195 i posteriorment ho faria també, si bé al fill d’aquest, Marc Antoni, el rei Felip II, en un altre privilegi,196 concedit el primer de juliol del 1589, a l’Escorial.197 I a favor d’això En Martorell annexava sengles privilegis atorgats pels reis respectivament a ell i al seu fill Marc Antoni, en què es fan palesos amb tota nitidesa els fets suara esmentats.198 Tot seguit, i ja per acabar, En Martorell, parlant encara de la fama esborrada del capità Aldana, concloïa: «Em sembla que queda ben provat amb aquest privilegi que aquest capità valerós és qui capturà el rei Francesc de França i qui rebé el seu collar, espasa i punyal i no pas els qui diuen alguns historiadors».199 I, encara, l’Emperador li va regalar, «en senyal d’amor, unes Hores de l’Ofici de la Mare de Déu, les quals he tingut jo a les mans i són les més formoses que hom pugui pensar».200
Torna a parlar d’En Joan d’Aldana tan nítidament i inconfusible, com el soldat que va capturar el rei Francesc, l’Andrés de Uztárroz al 1663;201 En Francisco Diego de Sayas, al 1666202 i el Pare Marcillo, al 1685.203 A les acaballes del XVII, En Lluís La Marca insistirà de nou que la captura del rei Francesc pels capitans de l’emperador Carles és un fet sabut de tothom, «encara que hi hagi ploma aduladora que s’oposi a una veritat que totes les nacions escriuen»,204 en una clara referència a l’ocultació del nom real dels militars –entre ells el de l’Aldana– que van aconseguir reduir el monarca francès i posar-lo sota vigilància catalana. La gesta d’En Joan d’Aldana la recolliran amb tota normalitat en sengles obres encara els cronistes i erudits del segle XVIII, entre els quals em complac a remarcar En Feliu de la Penya,205 En Serra i Postius206 o En Vicent Ximeno,207 com així mateix El Gran Diccionario Histórico208 o l’anònima «Cançó de l’avalot de les Quintes».209 I no es perdrà tampoc al llarg del xix, com en donen fe les obres d’En Torras i Amat,210 d’En Daniel Fernández,211 d’En Víctor Balaguer –com ja hem vist– o de l’Antoni de Bofarull.
Pel darrer d’aquests, la gesta en qüestió va tenir una «contingència notable que no podem ometre, per la seva alta importància, i que, per altra part, nosaltres tenim intenció de consignar, per la glòria que reflueix a Catalunya d’aquell fet, i per donar peu a la descripció d’esdeveniments que la Història general d’Espanya hagué de suprimir, però que és el nostre deure relatar. Són els successos a què ens referim, i que corresponen a la Història de Catalunya, l’acte material de la presó del rei Francesc i la seva vinguda, com a presoner, a Barcelona».212
Llavors, indicava que «En Miñana, en relatar el succés, no ometé la circumstància principal –la persona a qui es degué la captura del rei Francesc–, i, referint-se a Garivay (que advertim que era natural de Biscaia), diu que fou fet presoner per Urbieta, biscaí».213 En Sandoval també l’anomena «Iuanes de Urbieta, basc, natural d’Hernani a Guipúscoa».214 Per això, En Bofarull adduïa: «No crèiem nosaltres que, en tractar aquest assumpte, que podria semblar secundari a qui no li toqui la glòria, haguéssim de donar-li tanta preferència, però, en veure que la glòria ens pertoca com a catalans, per raó de ser català el vencedor del rei Francesc, no hi haurà compatrici que no es complagui del nostre entreteniment».215
En Bofarull, més que guiar-se per fonamentar la seva asserció en cròniques adulterades i reescrites, va directe a les fonts documentals, que recupera esmentades als Annals d’En Feliu de la Penya, perquè està segur que, aquí, hi «trobarà la veritat del fet, a la llum dels documents dispersos que s’hi citen, procedents de matrius o registres originals. D’aquests, resulta que Felip II d’Espanya feu certa concessió i gràcia a l’Escorial, el primer de juliol del 1589, a En Marc Antoni Aldana, fill d’En Joan Aldana, coronel català, natural de Tortosa, que fou qui aconseguí la glòria de la presó del rei Francesc, que lliurà el rei a aquest cavaller la seva espasa, punyal, collar d’or i un llibre d’hores, i que d’aquestes quatre peces el predit Marc regalà al fill de Carles V les dues primeres, objecte de la gràcia atorgada per Felip en la data esmentada».216 I rematava: «Per justificar la procedència dels objectes que guardava la família de l’Aldana, cita, a més a més, En Feliu, un privilegi de Carles V (la data del qual creiem equivocada), on es refereix el cas; i no fa 25 anys que a la casa del senyor canonge Altadill, de Tortosa, s’hi conservava un llibre d’hores preciós que, per tradició de família, s’assegurava haver pertangut a Francesc I de França. A més, a l’Adarga Catalana i en d’altres obres heràldiques, hom veurà que l’escut d’armes de la família Aldana és envoltat per un collar d’or, la qual cosa no deixa de ser significativa».217
Si, aclarit això, i ressituat el protagonisme català en el primer pla del relat, reprenem l’itinerari del presoner, veurem que, de Tarragona, el van dur a València. Abans, però, el 13 de març, el Llibre d’Antiquitats de la Seu ens detalla que, «al vespre, arribà lo correu de l’emperador i rey nostre senyor don Carles, ab letra per a la reyna Germana, qui era ací vireyna, donant-li avís de la victòria que lo seu camp havia obtès del rey de França en Pavia de Milà, lo jorn de Sent Macià, on fon pres lo mateix rey de França y lo rey de Navarra, ab XXXVI hòmens principals de França».218 I, acte seguit, especifica que «en arribar la nova, la reyna Germana envià la letra als senyors canonges, qui staven ja ajustats en la sagrestia per lo vici-canceller y officials reals. Y, de fet, feren tocar les campanes y cantaren Te Deum a les huyt hores de la nit. E l’èndemà, passà a missa la reyna Germana, e dix missa lo senyor bisbe, y feren professó ans de missa entorn de la Seu. E la missa fon del sisén goig, los quals havien començat a dir sis dies ans, per tenir nova que los camps staven per a pegar-se, pregant a Nostre Senyor Déu nos donàs pau o victòria.
»Y l’endemà dimecres, continuant, digueren lo setén goig. E al tercer dia, ço és dijous, aprés dinar, feren molt solempne professó a la Verge Maria de Gràcia, ab totes les religions dels quatre órdens mendicants, y huyt capes y VIII bordons. Y dos canonges portaven capes y bordons.
»Y totes aquestes nits intermèdies feren alimares y grans festes. Y esta nit, ço és, lo dijous al vespre, no y hagué alimares. E totes aquestes nits, entre huyt y nou, tocaren los escolans, y a migjorn axí mateix. E pagà’ls la Ciutat».219 Finalment, el Llibre ens fa adonar que «arribaren a la platga de València dia de Sant Pere, a la oració del vespre. E per lo marveny que y havia, no desembarchà fins a la matinada al trencar de l’alba, hon foren los jurats, y governador y officials reals».220
En Miquel Garcia, a la seva crònica de La Germania dels menestrals de València, en parlar dels fets de l’any 1525, recull l’arribada de Francesc I amb profusió de detalls: «E vengué a desembarcar el dit rey de França al Grau de València, divendres, lo darrer dia de juny del mateix any. E aquest dia dinà en la Tereçana del Grau, e al vespre a sopar e dormir al Real de València. E lo disapte de matí entrà en València a cavall, a anà a visitar la reyna Germana ja dita, que posaba en lo palau del Bisbe. E de ací lo portaren a Beniçanó, lloch de mossèn Cabanyelles, governador de València. E ací estigué alcuns dies, ahont vengué gent infinita per a esser curats de porcellanes, les quals curaba lo dit rey, fent-los la senyal de la creu aprés que avia ohuït missa cada dia. E partí de Beniçanó, qu·està prop de Lyria, divendres a vint-i-hu de juliol, e portaren-lo a Castella per lo port de Requena. E de València ixqueren ab ell per acompanyar-lo fins a Requena molts cavallers. E de Requena fonch portat a Madrid».221 Dada que recull, així mateix, també abundosament, En Gaspar Escolano. Per ell, després de ser capturat el rei de França pels exèrcits imperials, «el vint-i-quatre de febrer de mil cinc-cents vint-i-cinc, fou portat a Espanya a lliurar-lo a l’Emperador, i desembarcat al Grau de València. El concurs [de gent] que sortí a veure’l era innombrable (com es deixa considerar de ciutat tan populosa), i esdevingué que, venint infinits vailets de catorze i quinze anys amb llurs espases i dagues al costat, atònit que tan aviat s’ensenyessin a armes, digué amb admiració: Sortosa Espanya, que engendres els fills armats. D’allí fou portat a visitar la reina Germana al Palau Reial, i després el passaren a Benissanó, lloc de moriscos, que era de mossèn Jeroni Cabanyelles, governador de València, i el posaren amb guardes al seu castell, fins que l’Emperador en fos avisat i enviés l’ordre del que fos faedor».222 Segons En Dormer, arribaria a Benissanó el primer de juliol i s’hi estaria quinze dies,223 després dels quals se’l conduiria cap a la cort perquè es trobés amb l’Emperador. Amb el rei ja tancat aquí, Carles I escriu al 6 de juliol a la seva tieta Margarida d’Àustria que «mentrestant, jo he tingut noves de com ell [el rei Francesc] ha arribat al meu regne de València i he fet posar la seva persona en bona seguretat».224 En una carta datada a “Venysnom”, que és la grafia errònia de Benissanó, al 20 de juliol, Monsieur de Bryon li comunica a madama d’Angulema que Carles ha enviat al comanador Figuerola «per desallotjar-ne el rei i aproximar-lo a l’Emperador».225 Segurament encara s’hi estaria un dia més, car En Dormer ens assegura que fins al dia 22 el rei gal no va entrar a Requena, ja Castella. O sigui, que podem dir sense temor a equivocar-nos que, atès que es pot anar de Benissanó a Requena en una jornada, que Francesc fins al 21 de juliol va romandre al regne de València. Data que també assumeix la López de Meneses,226 que, encara, el fa passar per Bunyol.227 I és aquest dia mateix que avançarà decididament cap a la cúria imperial, fos on fos.
Com ens relata En Bofarull, el rei Francesc va ser portat a Barcelona a bord d’una gran armada imperial, «composta de vint-i-dues galeres i nou bergantins».228 Ja hem vist com per En Santacreu eren «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins».229 I En Dormer puntualitza que el monarca gal va ser conduït «amb 21 galeres (no 17 com escriu En Sandoval) i 9 bergantins».230 En Pardo Molero assegura que «eren quasi tots els efectius navals de l’imperi al Mediterrani».231 I el que és més important: «tota la guarda i soldats eren espanyols».232 Espanyols que, com no costa gaire suposar, venien de Sicília i Nàpols,233 és clar, molts d’ells amb les vint galeres de l’Hug de Montcada,234 a més a més dels «400 catalans» que hi van anar amb En Lluís d’Oliver, vescomte de Castellbò, pagats per ell mateix;235 els més de mil soldats que conduïen els germans Joan i Felip de Cervelló, Ferran de Corbera, Jeroni Tomàs i Joan de Vilanova;236 i els qui van anar a les ordres de coronel Joan d’Aldana, d’En Pere Bayard de Ribagorça o d’En Pere de Cardona,237 sense menystenir tots els altres catalans que venien de Roma.238 No es tractava, doncs, d’una armada qualsevol, sinó d’un estol de vaixells que duia presoner el rei de França, amb el qual Carles pensava negociar el futur polític d’Europa. També ens hem adonat com el dilluns 19 de maig el Dietari de la Generalitat recollia que van arribar a la platja de Barcelona En «Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor», amb «XXI galeres, de les quals les XV eren de sa magestat molt armades y ornades, e les VI eren del rey de França».239 El dijous propsegüent, sense perdre més temps, En Lanoy es tornava a embarcar, «portant lo rey de França presoner, ab les XXI galeres que eren arribats [sic] en la present plaja» i «partiren e feren vela la volta de la ciutat y port de Tarragona».240 Com que sabem que el virrei Lanoy anava «a la galera del comanador Icart»,241 i també som coneixedors que els Icart eren tarragonins,242 és molt normal que l’armada fes aquí una petita parada.
Sembla, doncs, que el Dietari no anotaria la dada menor que les galeres imperials anaven també acompanyades per sis bergantins –que diu En Bofarull– o nou –que comenta En Dormer–. Que l’armada havia de ser més gran i majestuosa del que recullen la majoria de textos escrits, ho podem conjecturar per la informació complementària que ens forneix En Juan Francisco Pardo, qui, en parlar-nos del trasllat del rei francès a Barcelona, subratlla que l’estol constava «ni més ni menys que de quinze galeres, dues fustes i divuit bergantins. Eren quasi tots els efectius navals de l’imperi a la Mediterrània. Aviat se’ls uniren sis galeres franceses, que s’armaren amb soldats espanyols. El 19 [de juny] arribaren a Barcelona, i l’últim dia de mes a València».243 En arribar-hi, el dia de Sant Pere, «a la oració del vespre»,244 l’armada continuava sent, grosso modo, de «vint galeres y quatre bergantins».245 O com exposa l’Antoni Sanchis, Francesc I va desembarcar al Grau de València, «acompanyat per quinze galeres, de dues fustes i divuit bergantins de l’armada imperial, a més a més de sis galeres franceses».246 L’estol era el mateix que havia aportat a Barcelona uns dies abans, car En Sandoval reconeix que «de Barcelona vingué tota l’armada amb el rei a desembarcar a València»247 i En Dormer assenteix que, a Barcelona, «s’embarcà el rei a les mateixes galeres cap a València».248
Com veiem, no hi ha una certesa absoluta sobre el nombre de naus. Però sí que hi ha una imatge que es repeteix inamovible: que el rei presoner viatja a bord de l’armada imperial, una gran armada que sempre –ho descrigui qui ho descrigui– supera les vint naus, comptant-hi les galeres, les fustes i els bergantins. L’estol sencer, sota el pòndol del virrei de Nàpols, on sigui que es desplaci i arribi, condueix sempre el rei Francesc. I això és el que cal retenir. Almenys per ara.
Així doncs, sembla prou evident que el rei de França va ser acollit a Catalunya com un hoste de qualitat extraordinària, més que no pas com un autèntic presoner de guerra. En Soldevila ho ha observat amb ull precís, car en descriure l’orgull que van sentir llavors els catalans «per tenir dins llur capital el monarca més poderós de la terra»,249 advera que aquests «van fer un acolliment cortès i complagut a Francesc I de França, que, presoner a Pavia, va passar quatre dies a Barcelona».250 I encara és més puntual en el relat En Pero Mexia, a la seva Crónica del Emperador Carlos V, car explica que «així a Barcelona com a València i en d’altres parts, li foren fetes rebudes solemnes, i la seva persona [fou] rebuda i tractada amb tant de respecte i acatament com si caminés per les seves terres de França i vingués acompanyat dels seus vassalls i criats».251
A partir d’aquí, els tres cronistes de l’Emperador que he citat, En Santacreu,252 En Mexia253 i En Sandoval,254 fan anar el rei francès presoner de la ciutat de València directament cap a Madrid. El més escarit de tots és En Mexia, que, malgrat i ser contemporani de l’Emperador, i el seu cronista particular, només ens diu que el rei, «de Barcelona fou portat per mar a València, i per terra portat a la vila de Madrid».255 I jo no hi tindria res a dir, si no fos que el Llibre d’Antiquitats de la Seu i En Gaspar Escolano, tal com acabo de glossar, especifiquen a la menuda que, de València, no el van dur directament a Madrid, sinó al castell de Benissanó, que era del governador Jeroni de Cabanyelles, on va romandre –com hem vist– dues setmanes.256 En Dormer, que ressegueix també l’itinerari del rei presoner per Palamós, Barcelona i València, en arribar a Benissanó, ens detalla encara que Francesc I va tenir certs problemes amb uns moriscos.257 Dada que recull alhora l’Escolano assenyaladament.258 En Dormer, per acabar, també ens reporta de Benissanó que «quinze dies s’estigué el rei en aquest lloc, ocupat el cos en la cacera i d’altres exercicis, i l’ànim en molt profunda malenconia; deixà escrit a dalt de la paret de la seva cambra unes lletres amb aquests indicis».259 Per aquesta mateixa raó, En Vicent Boix, pel que fa a la captura del rei francès, ens exposa que, a Pavia, un cop «vençut aquest cèlebre rei cavaller el dia vint-i-quatre de febrer, fou traslladat amb les majors distincions a Espanya per ordre de l’Emperador, [i] desembarcat a València, on el llavors virrei i capità general mossèn Lluís de Cabanyelles, senyor d’Alginet, l’allotjà a la seva pròpia casa, tot quedant des d’aquella època la memòria del trànsit per aquesta ciutat de l’esforçat rival de Carles I en una petita làpida col·locada fins a l’any mil vuit-cents quaranta-tres a la cantonada de la casa dels marquesos de la Olmeda, ara fonda d’Europa».260
Tot el que he anat ressenyant fins aquí és una informació verídica i contrastada documentalment, no només en fonts oficials, sinó majorment per múltiples fonts, mal que diversos historiadors tan sols relatin, com denuncia En Bofarull, «la seva vinguda a Barcelona, abans de guardar-lo a l’anomenat castell de Madrid»,261 que ara de moment sabem, a manca d’altres dades, que era el de Benissanó. Sembla, doncs, que les cròniques oficials, han volgut retallar l’estada de Francesc I a les terres catalanes de forma expeditiva i contumaç. En aquest sentit és més que simptomàtic que En Gonzalo Fernández de Oviedo, per bé que ens digui que el 20 de juny l’Emperador va rebre la nova que Francesc I «era desembarcat a Espanya al port de Roses, feia tres dies»,262 no ens digui pas que arribés a Barcelona, malgrat assegurar-nos que aquell port de Roses «és a Catalunya, a sobre de Barcelona».263 I, no deixa de ser sorprenent que, tot seguit, el dia 24 propsegüent, a commemoració de l’arribada del rei Francesc, el faci moure i celebrar justes i jocs de canyes amb tota naturalitat per un lloc indeterminat264 –que sabem del cert que, pel que acabo d’exposar, era Barcelona o Tarragona–, però que, a l’inici del manuscrit, ens ha dit que era Madrid,265 mentre esborra qualsevol traça de la seva presència a la Nació Catalana.
Conformement, tampoc no ens hauria de deixar indiferents que la Crónica del Emperador Carlos V, d’En Pedro Girón, funcionari reial del Consell de la Cambra de l’Emperador, passi expeditivament de l’any 1516 al 1529,266 any aquest on, a més a més, el relat comença estroncat. Per això mateix, En Peter Rassow, subscriu que l’any 1529 «és continuació de quelcom que falta».267 L’esporgada ens indica, per tant, que hi havia en aquests anys alguna informació que no es podia transmetre en una crònica oficial. I menys si havia de tenir transcendència pública. La mateixa retallada que sofrirà l’obra del cronista valencià Martí de Viciana, puix, tot i tenir accés a la documentació oficial i saber de primera mà que el rei de França va ser conduït a València, on va ser rebut per les multituds, i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, la seva Crònica de València només indica que Francesc I, després de ser capturat a Pavia, «fou portat pres a Espanya; i tenint-lo l’emperador en el seu poder a Madrid, com que era molt desitjós de la pau, i ple de clemència, fou content d’alliberar el rei de França».268 I res més. Gràcies a aquest silenciament tan forçat com incomprensible a la ploma d’un valencià culte i molt ben informat, ara és fàcil d’intuir que l’estisorada evident dels censors ens indicaria el captiveri del rei Francesc en terres catalanes: ara a Barcelona, ara a Tarragona, suara a València. I això ara és el que compta, i és de tot en tot transcendent, perquè situa i emmarca els fets en un context històric netament català.
4
FRANCESC I ÉS CONDUÏT DE VALÈNCIA A XIXONA, PASSANT PER ALACANT
Seguint les traces de l’adulteració, i mirant de trobar on es va dur Francesc I i on va ser retingut al regne de València, vull ara aportar una nova dada. D’acord amb una lletra de l’Emperador al virrei Lanoy, datada el 20 de juny del 1525, observem com Carles li ordena que dugui el presoner al castell de «Patina, prop de València»,290 perquè «ens sembla que el dit Patina és situat en un país prou bo, i és el lloc més proper de Salou o de qualsevol altre port de Catalunya on podeu desembarcar, puix el Patina és el millor lloc i el més segur per posar-hi el dit rei de França, benentès amb bona guarda com acostumeu a fer-ho».291 La carta cesària conté diversos suggeriments sobre afers estratègics, tant sobre la bona conducció del rei francès a bon port, com d’assumptes italians, després dels quals Carles insisteix que, quan el dugui a «Patina», li parli «amb l’honorable tractament que ell pugui esperar i de les nostres bones intencions vers una pau universal». I rebla que cal que «sigui dut al castell de Patina, on la seva persona –repeteixo– ha de ser mantinguda en perfecta seguretat».292 Per més que la carta ens vingui signada a «Toledo», no hi ha cap altra referència a la més mínima intenció que el monarca francès hagi de ser conduït ni a aquella ciutat, ni a Madrid, ni a cap més altra de Castella. Segons la voluntat de l’Emperador, En Lanoy ha de portar Francesc a «Patina», a València, perquè és el millor castell que té i el més ben comunicat per mar amb Catalunya. Tanmateix, en tot aquest relat hi ha un problema greu: ni a València ni a Catalunya no hi ha cap castell que es digui «Patina». En Bradford, que s’estranya d’un topònim tan rar, puntualitza en una nota al peu de pàgina: «així a l’original». I tan sols s’atreveix a conjecturar si es podria tractar de «Quere Patacina, una ciutat prop de Tarragona?»,293 sense dilucidar-ho i, el que és pitjor, sense tenir en compte que el text de la lletra diu explícitament que «Patina» es troba «prop de València».
En aquest sentit, aporta una mica més de claror una nova lletra cesària, datada a Barcelona el 22 de juny, si bé del 1519, a «mossèn Ferrer, Alcaid del castell de Patina».294 Sembla, doncs, que per una o altra raó, a les còpies preservades de la correspondència imperial, algú ha canviat el nom d’un castell molt concret valencià per un nom dissuasiu de tota sospita com el de «Patina», amb la mateixa voluntat de sempre: amagar el lloc on es trobava el rei francès. Però Carles, a la seva missiva, hi esmenta amb totes les lletres que el seu alcaid és «mossèn Ferrer» i això ens dona una pista boníssima, car sabem que mossèn Lluís Ferrer succeí el seu pare, Jaume Francesc Ferrer, al febrer del 1525, com a alcaid del castell de Xàtiva.295 Per tant, tenim ara un testimoni directe i personal de l’Emperador que ens demostra de tot en tot que aquest no tenia cap més altre propòsit a l’hora de fer tancar el rei de França en un indret segur, que dur-lo al castell de Xàtiva. Aquesta és ara una novetat que cal tenir en compte. L’Antoine Varillas ens ho refresca sense embuts: «En Lanoy, empès per un vent favorable, prengué terra a Alacant».296 I quan l’Emperador va saber que el monarca havia arribat a Espanya, «envia ordre a En Lanoy de conduir-lo al castell de Sciatina»,297 que no és altre que el de Xàtiva, amb la transcripció errònia, tan comuna i estesa, de la «u» per una «n». Per això mateix En Pardo Molero subscriu convençut que, després de la batalla de Pavia, «havia corregut el rumor que el rei francès seria empresonat al castell de Xàtiva».298 Si tal com tot sembla indicar «Madrid» ha substituït «Xàtiva», faria sentit el que hem anat trobant als textos comentats, que parlen de dur el rei francès «al castell de Madrid» o, fins i tot –com el mateix Carles escriu a la vila de «Madrid», el 28 de juliol d’aquest 1525–, «al seu alcàsser i fortalesa».299 Aleshores, i atès que a la sobredita lletra de l’Emperador es demanava a la vila de «Madrid» que condicionés aquell lloc, car venia el rei francès amb tota la seva comitiva, però, per contra, en aquesta ciutat, «ni a l’acord d’aquest dia, ni en cap altre, consta que s’hagués preparat allotjament al rei Francesc; la qual cosa no deixa de tenir importància, quan a les actes de la corporació municipal corresponents [de Madrid] a aquella època, que es conserven íntegres, es fa esment de punts d’escassíssim interès».300
Que el rei Carles volgués empresonar Francesc a Xàtiva tindria encara més sentit i coherència històrics si fem cas del que escriu l’anomenat Pere-Màrtir d’Anguera –Joan d’Énguera, segons el meu criteri– el 7 de novembre del 1512, fent referència a Ferran d’Aragó, puix, per ell, «en aquest estat de coses, Ferran d’Aragó, dit duc de Calàbria, serà conduït un dia d’aquests des d’Atienza al castell de Xàtiva –receptacle de tots els nobles enemics dels Reis aragonesos– perquè sigui posat sota la més severa vigilància».301 Llavors, doncs, si al 1512 els reis catalans tenien el vell costum de dur els seus nobilíssims enemics al castell de Xàtiva, també ho podien haver fet amb Francesc I, després de la derrota de Pavia, al 1525, només tretze anys després. La meva conjectura ve corroborada per un autor contemporani: En Francesco Guicciardini. Aquest cronista italià que es va morir al 1540,302 va poder obtenir informació de primera mà mentre els fets s’esdevenien. Doncs bé: a la seva Istoria d’Italia narra que, un cop capturat Francesc I, porten el rei «a Roses, port de Catalunya amb grandíssima alegria del Cèsar», el qual, per torna, ordena «que fos conduït a la Rocca de Xàtiva, prop de València, Rocca [o sigui, fortalesa] usada antigament pels Reis d’Aragó com a custòdia dels grans homes, i a la qual ha estat últimament força anys el duc de Calàbria».303 Però En Guicciardini no acaba aquí la narració, ans postil·la que, «semblant-li aquesta deliberació inhumana al virrei, i molt allunyada de la promesa que li havia fet a Itàlia, obtingué per lletra del Cèsar que, fins a nova deliberació, fos tancat en una vila propera a València, on tingués comoditat de cacera i de plaers».304 O sigui, que Francesc I va romandre al regne de València, molt possiblement a Xàtiva, perquè En Guicciardini ens innova tot seguit que aquest espai de reclusió –per bé que ara ja ens parli de Madrid– era «una fortalesa», d’on tenia «facultat d’eixir-ne alguna vegada» cavalcant només en una mula.305 O sigui, que el rei francès va ser dut de la fortalesa de Xàtiva a la fortalesa de Madrid, segons aquesta crònica. Actualment, En Joan Tres també ha defensat que Francesc I, un cop fet presoner a Pavia, va ser «traslladat a Barcelona, València, Xàtiva i Madrid».306 Però també passant per Xàtiva, que, en alguns relats, és manifestament la darrera presó. Per això es canvia per «Madrid». O, com veurem més endavant, per «Toledo». Pel que fa al canvi de «Xàtiva» per «Madrid», el text d’En Guicciardini és altament rellevant, perquè és dels poquíssims historiadors que parla de Xàtiva, no com a vila ni ciutat ni castell ni «fortezza», sinó amb el terme específic italià de «rocca». Acabo de ressenyar com el Cèsar va manar portar el presoner a «la Rocca de Xàtiva». Doncs bé: quan l’Alfonso d’Ulloa, al 1573, ens descriu els mateixos fets, ja tan sols exposa que En Lanoy va apressar a Pavia el rei Francesc i el va conduir «amb bona guàrdia a la rocca de Madrid».307 I llestos. Dada reveladora, que demostra que «Madrid» substitueix inequívocament «Xàtiva» com a lloc darrer de captiveri del monarca gal.
En aquest sentit, ara vull aportar la darrera prova a favor de Xàtiva com a darrera fortalesa i presó definitiva del rei gal, perquè quan En Lluís Vives, que anava informant per carta als seus amics de tot el que anava passant al seu país, escriu a En Francesc Cranevelt, jurisconsult i senador de Malines, sobre la victòria imperial de Pavia i l’apressament de Francesc I, li comenta resolutiu: «Diuen que Francesc, per ordre del Cèsar, ha estat enviat a Xàtiva, ciutat del regne de València».308 Com que la carta ve datada entre el 18 i el 25 de juliol del 1525,309 temps en què molta documentació ja ha ubicat el rei francès a Madrid, i atès que En Vives «manté un contacte amb la seva ciutat natal» per mitjà «d’un petit cercle de valencians»,310 que devien saber de primera mà tots els moviments del rei francès, tornem a saber del cert que «Madrid» és una estafa dels censors. I si Madrid substitueix només Xàtiva, o Xàtiva i València, o, encara, Xàtiva, València i Barcelona, pot ser perfectament que el nom de «Madrid» sigui sempre una interpolació. Una invenció gratuïta. Constant i sistemàtica. En Pep Mayolas ja ho denunciava al seu preciosíssim llibre Erasme i la construcció catalana d’Espanya, on apuntava convençut: «Madrid era un indret sense ànima al segle XV. Si ens la trobem amb certa freqüència a les cròniques és perquè, des de la posterioritat, se li van injectar artificialment els símptomes d’una rellevància i una solera històrica que només podia adquirir des que Felip II va decidir convertir-la en la capital de les Espanyes».311 Amb la qual cosa ens proporciona un valuós antecedent de la substitució del nom de «Xàtiva» pel de «Madrid» als textos d’història. Llavors, tot el que anem llegint en aquesta mateixa direcció, potser ens explicita que Carles ni Francesc no s’hagin trobat mai a Madrid. I no s’hi podien trobar perquè En Lanoy no va dur el presoner a Madrid. Ho he exemplificat amb multitud de rastres documentals. Però n’hi ha un de darrer, que ens ajudarà a acabar-ho d’entendre esclafidorament, sobretot si tenim present que quasi la totalitat dels cronistes s’esforcen a remarcar que el virrei de Nàpols va dur el rei francès a Madrid perquè és justament a Madrid on es trobava l’Emperador. Doncs bé: En Pandolfo Collenuccio i En Mambrin Roseo ens innoven que Francesc va ser «conduït a Espanya i, sense ser vist pel Cèsar, posat en bona guàrdia a Madrid».312 I, En Mayolas, en parlar d’una estada desvirtuada dels Reis Catòlics a Alacant al 1486, que ell analitza i interpreta, subratlla que «si els reis eren a Alacant entre octubre i febrer de 1486, com proposem, i almenys Ferran marxa en sentit nord amb la intenció de traslladar-se a Catalunya, “Madrid” podria substituir “Xàtiva” en els documents originals».313 És a dir, que o bé el Cèsar no era a Madrid o, si hi era, no hi van dur el rei gal. Com que el text especifica que van portar el presoner en un lloc on el Cèsar no el va poder veure, per més que se’ns digui que va ser a «Madrid», és que –com ara sabem– el van haver de dur a Xàtiva a l’espera que l’Emperador hi arribés.
Comptat i debatut, ara ja som plenament conscients, mercès a la informació de cronistes gens tinguts en compte per la historiografia moderna, que l’Emperador va donar ordres precises perquè es dugués el rei francès a Xàtiva. I ho fes el virrei Lanoy amb l’armada naval. L’hem vist a Barcelona, Tarragona i València, i així mateix l’hem pogut intuir a Gandia i Dènia. Tot ens indica que En Lanoy va dur el monarca cap al sud, seguint la costa, fins a Alacant. En Fernández Duro també és del parer que Francesc va ser dut de Barcelona a València «sense cap incident en la travessia» i que «el 28 [de juny] sortí d’aquesta ciutat cap a Alacant».314 I, llavors, si fos realment així, també podria semblar que es va aturar a Benidorm, perquè al 31 de maig d’aquell mateix 1525, «Alfons Fajardo, senyor de Polop, es reuní amb els oficials reials i s’arribà a un acord perquè tingués en ordre el castell de Benidorm».315 ¿A qui hi esperarien en aquells propers dies de juny i juliol? A qui de tan important, que siguin els oficials reials els qui encarreguin al senyor de Polop de tenir el castell a punt? Tot sembla apuntar que, pel que anem copsant, hi esperarien la visita del virrei i el rei presoner, que viatjaven cap a Alacant.
Cada vegada es fa més palès que el rei gal va ser dut de València a Alacant i d’aquí a Xàtiva. Ens ho torna a corroborar En Thomas Henry Dyer: «Francesc fou desembarcat a Alcant i fou llavors conduït a la fortalesa de Xàtiva».316 A més a més, i ja com a colofó, En Jean-Baptiste Capefigue ens assegura que després de la rendició del rei francès a Pavia, «el marquès de Lannoy remercia el rei la seva lleial intervenció i, nogensmenys, per ordre de Carles Cinquè, l’hagué de conduir a la fortalesa de Xàtiva, al regne de València, en una terra gairebé deserta, [i en un] castell fort i estret, on els reis d’Aragó hi tancaven els presoners d’estat. Allà, el presoner s’adonà que quasi no havia d’esperar generositat del seu vencedor: el cel d’Espanya sempre blau sobre les seves àrides planures, havia alterat una mica la seva salut, i per raó de les seves demandes, hom el conduí a un altre castell també prop de València, envoltat de boscos, belles terres dels vells Moros, farcides de canals i de jardins».317 No sé per quina raó En Capefigue inverteix l’ordre dels castells. És l’únic historiador que ho fa. I així, per comptes de fer-lo anar de Benissanó a Xàtiva, el fa anar de Xàtiva –sembla– a Benissanó. Sigui com sigui, el que és important és que no té cap dubte que Francesc I va ser dut a Xàtiva i que aquí, «dins la torre de Xàtiva, com dins el castell de València, comença les tristes poesies de la seva captivitat, que respiren les melancòniques i dolces emocions d’amor: les úniques que la seva ànima pot experimentar».318 Conformement, l’Émile Gaboriau també reporta que «Francesc I explicà totes les seves tristeses a la seva bona [germana] Margarida, li parlà de les hores mortals de la fortalesa de Xàtiva i li deixà les poesies compostes, llavors que ja no esperava res més» de la vida.319 És a dir, que Xàtiva també es pot comptar com la ciutat que va induir Francesc I cap a la creativitat poètica. I poc que ho hauria pogut fer si el rei gal no hi hagués passat almenys una temporada captiu, tristíssim, malalt i pregonament desesperançat.
Nogensmenys, i encara que ens podia semblar que la fortalesa xativina fos la destinació última del presoner, tenim encara alguns indicis que va ser conduït a Alacant. Si bé no de forma idèntica a En Sarthou, però aproximant-s’hi força, En Francisco Figueras, que copia el text íntegre de la Crónica d’Alacant d’En Rafael Viravens, també ha cregut que «Francesc I fou desembarcat a Barcelona, el 18 de juny del 1525, d’on sortí el 22 del corrent, amb destinació a Alacant i fou allotjat al palau del marquès d’Elx i duc d’Arcos, edifici situat a la porta de Ferrissa. La ciutat obsequià l’il·lustre presoner amb regals de vedelles, aus, dolços i fruits del país, i el monarca francès continuà després el seu viatge a la cort, passant per Xàtiva i València».320 Si aquesta informació recollida d’autors diversos fos fonamentada en documentació perduda o feta perdre insidiosament, ara hauríem d’interpretar que quan el Llibre d’Antiquitats de la Seu de València ens assegurava que les galeres havien marxat de València cap a Dènia, molt probablement hi conduirien Francesc I. Això explicaria la carta que Carles va trametre al marquès de Dènia, per la qual li notificava que, després de la victòria de Pavia, han pres «el rei de França, el príncep de Bearn, senyor de Labrit, i d’altres cavallers principals»,321 i que recull En Sandoval a la seva Història de l’Emperador. És clar que no li diu que li tramet el rei pres. Això seria una badada impròpia de la maquinària censora. Però també és evident que la carta publicada, dins un llibre editat al 1625, ja només podia ser un resum neutre i potinejat del text original. Però, amb tot, és un avís al marquès de Dènia, que el convidava a estar informat i atent de la captura del monarca francès. Si en la ment de Carles I hi havia la voluntat que el seu presoner regi passés per les terres del Senyor de Dènia, tot, de retruc, tindria molt més sentit. I explicaria ensems amb gran claredat que el conduïssin, fins i tot, a Alacant. I, alhora, totes aquestes traces també donarien raó al fet que En Francisco Figueras, un dels homes més erudits en tot el que afectava, a final del segle XIX, Alacant i la seva província, afirmés sense cap rubor i amb total convenciment que el rei francès va ser allotjat «al palau del marquès d’Elx», que era, des del 1520, En Bernardino de Cárdenas y Pacheco.322 Per dir-ho amb totes les lletres, aquest marquès d’Elx era, a més a més, senyor de Crevillent, Asp, Planes i Patraix,323 poblacions totes, llevat de la darrera, situades a l’entorn de la ciutat d’Alacant. Aquest era el seu domini i el seu fortí i, per això mateix, aquest marquès, «davant els atacs dels corsaris barbarescs, féu fortificar diversos llocs costaners al sud del País Valencià, entre els quals Guardamar i, especialment, el castell de Santa Pola (població que fundà dins el seu marquesat d’Elx, el 1527)»,324 poc després que, segons En Figueras, tingués el rei de França com a ostatge. Doncs bé: tenim la còpia d’una cèdula reial dirigida al marquès d’Elx, del 26 de juliol del 1525, «perquè rebi a l’Alcàsser de Madrid el virrei de Nàpols i el rei de França, “perquè jo he acordat –diu l’Emperador– que el cristianíssim Rei de França sigui traslladat i aposentat en aqueixa fortalesa, i el meu virrei del regne de Nàpols ve per manament meu a manar i proveir el que calgués”».325 Però, atès que ja he indicat que a les acaballes de juliol l’estol imperial i el monarca captiu passaven per Gandia i Dènia, si el 26 d’aquest mes Carles donava ordre al marquès d’Elx perquè aposentés el rei Francesc i el virrei de Nàpols al castell de «Madrid», és que la ciutat que tapa el nom de «Madrid» havia de ser molt propera a Gandia i Dènia. O Benidorm, de la qual també se n’havia fet agençar el castell després de la captura del rei francès. Per tant, i com que ja sabem que el virrei de Nàpols se’n va anar amb l’armada naval cap a Alacant, ara el palau del marquès d’Elx i l’alcàsser que havia de fer de presó famosa a Francesc I, més que a Madrid, cal situar-los realment a Alacant, on també veurem el virrei Lanoy i el rei de França plegats.
Si la realitat del periple de Francesc al Principat i a València hagués pogut ser realment aquesta –dur, per mar, ben lluny de França el rei dins els dominis catalans–, això ara explicaria que, En Francesillo de Zúñiga, bufó i cronista de l’Emperador, no tan sols no comentés que l’havien dut a València, sinó, fins i tot, que oblidi que havia estat portat a Madrid, car només escriu que el virrei de Nàpols «portà el rei de França per mar i el passà a Barcelona. I per acatament del molt gran Emperador, i per fer servei a aquest rei de França, el reberen amb molt de plaer, que ell no en portava cap, segons escriu el capità Cabanyelles als seus contes».326 Es tracta d’En Lluís de Cabanyelles i Gallach, governador general de València i senyor de Benissanó, Alginet i Bolbait,327 que va tenir pres al seu castell de Benissanó el rei de França. Qui millor que ell, doncs, per saber com va viure Francesc I el seu captiveri al regne de València i deixar-ne constància literària. Com que, amb tota seguretat, va ser així, i llavors el seu llibre, un cop l’Estat espanyol va començar a crear el mite del rei de França tancat únicament a Madrid –o, en el menor dels casos, passat directament de Barcelona a Madrid–, era una nosa històrica, no em sobta un pèl, com anota la Diane Pamp, que «no hi ha notícies de cap obra seva escrita»,328 llevat –és clar– d’aquesta.
Tanmateix, segons En Zúñiga, que, en tant que bufó, seguia la cort dia a dia, i estava al corrent dels fets més propers que s’hi esqueien, el rei de França no va passar mai a Madrid, car si ho hagués fet, ell s’hauria encarregat puntualment d’indicar-ho, com d’anotar, així mateix, d’altres curiositats «burlesques» d’aquesta ciutat. I no ho fa. No ho fa en aquesta Crònica ni tampoc en una altra una mica més detallada i amb un contingut força més històric, intitulada Crónica Escandalosa, però on sí que torna a dir que Francesc «desembarcà a Barcelona».329 Com tampoc no ho explicita En Diego Ortiz, que tan sols subratlla que el rei Francesc, «portat a Espanya, després dels llargs i difícils tractats, fou posat l’any següent en llibertat».330 I el que jo extrec d’aquest silenci tan estrany és que, en aquest cas precís, el censor, més que substituir el nom d’una fortalesa valenciana per «Madrid», simplement la va esborrar i no va reubicar, novament, els fets. Però, en aquest episodi de la conducció del rei presoner fins a la seva presó definitiva, tot i no parlar de Madrid, en canvi, sí que esmenta «la reina Germana» i el valencià Lluís Carroç.331 I, a Barcelona, parla del «duc de Cardona» i del «canonge de Vic», 332 sense donar-nos cap més altra referència geogràfica. Cosa que ens indica que, per més que el text ja vingui farcit de noms de personatges castellans,333 a la mentalitat del cronista no hi va haver cap moviment del rei Francesc per les terres d’Espanya. Que és com dir que no es va moure de la Nació Catalana.
Anem veient que ara un autor i suara un altre, comenten que la destinació última de Francesc I no va ser Madrid, sinó o bé Alacant o bé Xàtiva. I a les envistes del que he mostrat fins aquí, és més que versemblant que fos així. Ara, el gran dilema que tinc per resoldre és que, o bé de València i Benissanó, el rei de França passés a Xàtiva, per l’interior, i d’aquí es dirigís a Alacant, o bé que passés amb tota l’armada naval cap a Dènia i d’aquí, també per mar, cap a Alacant i, finalment –i tan sols finalment– el duguessin a Xàtiva, com es llegeix que hi va arribar en els relats de certs cronistes i com seria coherent si acceptem finalment que «Xàtiva» és substituït per «Madrid» a les cròniques i a la documentació. El trajecte és més que important, perquè, si com diu l’Antonio Suárez, «després que el Rei arribà a Benissanó, el virrei Carles de Lanoy passà a la Cort»,334 això revelaria que allà on hi hagués el virrei, forçosament hi havia d’haver la cort imperial i hi havia d’haver, consegüentment, l’Emperador. I, semblantment, ho confirma En Tomaso Costo, pel qual «el mateix rei Francesc és conduït per En Lanaia a Espanya a l’Emperador».335 En Suárez ho diu ben clar: «A aquesta ciutat arribà Carles de Lanoy, on se li feu una rebuda solemne i l’Emperador el rebé amb demostració de gran plaer i l’honorà molt».336 Ara bé, com que En Lanoy ja sabem que va amb l’estol imperial per mar seguint la costa del regne de València, es pot deduir que l’Emperador s’havia de trobar en algun indret del regne, molt possiblement a la costa. De fet, és el mateix Suárez que ens consigna que fos quina fos la ciutat on era l’Emperador, aquest, «en la qual ciutat havia cridat els regnes a Corts».337 I En De Sayas ho corrobora en afirmar que el Cèsar es trobava «celebrant corts als súbdits d’aquelles Corones».338 Dada doblement extraordinària que ens permet llegir que, per tal com a Castella, llevat d’excepcions puntuals, des del 1250 «les Corts que havien existit amb independència als dos regnes [de Castella i Lleó] foren comunes per a tots dos»;339 i per tal com només es convocaven procuradors de disset ciutats, i no pas braços ni molt menys corones o regnes, l’Emperador només podia ser en una ciutat de la Nació Catalana celebrant-hi unes Corts Generals, on sí que s’hi convocaven els regnes. En aquest cas, al regne de València. Podia ser, doncs, aquest final de trajecte, Alacant?
A favor d’aquesta conjectura hi ha un bon gavadal de llibres i documentació diversa que ho certifiquen obertament. És a dir, que exposen amb tots els ets i uts que el rei de França, malgrat tots els silencis, adulteracions i deslocalitzacions de les fonts espanyoles, va ser dut presoner al castell d’Alacant. Així, En Sharon Turner, a la seva crònica sobre Enric VIII, ens explicita que «Francesc fou dut des de Barcelona a Alacant»,340 on arribarien sobre el 9 de juliol, car és en aquesta data que «els tres ambaixadors a Espanya informaren En Wolsey que “el Rei Francès és ara a prop de València en un castell gens segur, i a la vora del mar”»;341 informació que, pel context i tot el que ja sabem, ens emmena directament a Alacant, per bé que en aquella data precisa Francesc era a Benissanó. Sembla, doncs, que hi ha hagut alguna mena de confusió en la transcripció dels fets i que s’han tornat a barrejar els castells d’Alacant i Benissanó. Tot amb tot, aquesta dada dels ambaixadors anglesos donant notícia que Francesc és prop de València, en un castell d’una ciutat marítima és també altament significativa. Vol dir que els qui subscriuen la missiva són aquí i han vist el que s’hi esdevé i n’informen el canceller anglès. Doncs bé: quan En Martí de Salinas escriu, al 30 d’abril del 1525, a l’infant Ferran, germà de Carles I, per exposar-li tot el que va succeint a la Cort, i com l’Emperador ha decidit casar-se, li comenta que «vénen ambaixadors d’Anglaterra i tenen pensament que ells compliran la necessitat que els constreny al casament. S[a] M[ajesat] donarà en aquestes corts el millor mitjà que podrà perquè puguin marxar».342 És a dir, que assegura que els ambaixadors han arribat on hi ha la Cúria imperial i on se celebren les Corts. Però, atès que ja hem vist els ambaixadors a València, informant també dels moviments del rei de França, cal deduir tranquillament que les Corts havien de ser necessàriament al regne de València. Raó per la qual En Salinas també objectiva que «després que s’acabin les Corts de Castella, n’ha de tenir unes altres a Aragó».343 I això serà efectivament així si tenim present que, abans de les Corts de Montsó, del juliol del 1528, les úniques Corts que es van celebrar van ser les de València, que va clausurar Carles abans de passar a Montsó. Perquè, altrament, En Salinas hauria dit que després de les de «Castella» vindrien les de «València», com efectivament ara sabem que es van donar. L’oblit, per tant, de les Corts de València pressuposa intrínsecament que l’ambaixador hi era i que, en el text, han estat substituïdes per les de «Castella». I això no és tot. En una nova missiva datada al 26 de juny, En Salinas torna a escriure a l’infant Ferran que «vingué nova que el rei de França era arribat en aquests regnes i que la causa [que es tractava a la cort sobre temes de Nàpols] se suspengué fins que el virrei arribés a aquesta Cort, el qual s’espera dins de deu dies».344 D’on cal deduir-ne dues coses transcendentals. La primera, que, per tal com el rei francès va arribar a Barcelona i d’aquí va passar a Tarragona, des d’on va ser conduït a València en aquelles dates precises que En Salinas escriu aquestes noves, quan exposa que «el Rei de França ha arribat a aquests regnes», és que ell hi ha de ser i que, en conseqüència, la cort imperial també. I la segona és que si al 26 de juny ens assegura que s’espera l’arribada del virrei de Nàpols a la cort «dins de 10 dies», i sabem pels ambaixadors anglesos que Francesc va arribar a Benissanó pels volts del 9 de juliol, si comptem els deu dies a partir del 26 de juny, ens n’anem al 7 de juliol. I, donat que En Salinas diu que el virrei arribarà «a aquesta Cort», és de còngrua deducció establir que la cort era o bé a València o en algun lloc molt proper. I En Salinas no és un espectador qualsevol, sinó l’ambaixador del germà del Cèsar i suposo que, per això mateix, redacta que «el virrei ha escrit lletres de la seva mà a l’Emperador, les quals jo he vist».345 I que també, exactament per això, pot saber quan arribarà En Lanoy a la cort. Per tant, si l’Estat Major i l’Emperador comptaven que el rei francès arribaria a Catalunya a mitjan juny i que amb ell s’hi havien de produir les esperades negociacions de pau, també hauria estat normal que s’haguessin convocat unes corts a fi de poder tractar tots els punts de la famosa pau. Doncs bé: abans ja he indicat com En Fortea assegurava que les Corts del 1525 es van engegar el primer de juny, cosa que semblaria del tot normal si s’hagués tractat d’unes corts valencianes o convocades a València, on a final de juny hi arribava el rei gal.
Però continuem. El primer cronista hispànic que exposa amb profusió de detalls que el rei de França va ser conduït a Alacant és En Pere Vallès a la seva Història del Marquès de Pescara, del 1558. Segons ell, doncs, «el Rei Francesc, navegant a rem, i amb bonança de vent, vers Espanya, arribà a Barcelona, [on] fou rebut amb aparat reial: i de Barcelona, per la costa, fou portat a Alacant, que és port de València, perquè, escurçant el camí per terra, arribés més prest a l’Emperador».346 Quan En Paulo Giovio relata el mateix fet, quasi amb idèntics mots, i segurament també guiant-se per una mateixa font, el redactat ha bescanviat ja «Alacant» per «Alcántara», amb l’intent conegudíssim d’esborrar-ne la situació exacta de l’arribada. I així, llegim: «Però Francesc, menat a rems i amb vents pacífics a Espanya, fou rebut a Barcelona amb aparat reial, i llavors costejant sorgí a Alcántara, que és port de València, a fi que, escurçant la via per terra, anés a trobar l’Emperador, el qual era aleshores a Toledo».347
Però, tant En Vallès com En Giovio, a més a més, hi afegeixen tot seguit un paràgraf d’un interès excepcional, perquè ens ajuden a emmarcar l’acció de l’arribada i estada del rei Francesc amb total claredat. Ambdós cronistes diuen, si fa no fa, el mateix, per la qual cosa, només abstractaré el que relata En Vallès. Aquest, si bé ens advera que Carles I, «llavors tenia l’estiu a Toledo», com dient que era a Castella on hi havia la Cort, al moment comenta que era, justament, «a Toledo, ciutat la més mediterrània de totes les que hi ha a Espanya».348 Amb la qual asseveració, si podem llegir per sobre del retoc, ara som conscients que l’Emperador era molt a prop d’Alacant, en una altra ciutat, amb la Cort, vers l’interior. Raó per la qual En Gonzalo de Illescas, puntualitzaria uns anys més endavant, que «prengué el Rei [Francesc] port a Alacant, perquè era més a prop de Toledo, on a la saó hi havia la cort de l’Emperador».349 La dada que ens forneix l’Illescas no és certa, puix que si l’Emperador hagués volgut dur Francesc fins a Toledo, l’hi hauria fet portar directament des de Benissanó, com ja suggereixen alguns cronistes. O des de Bunyol, com ho exposa alguna altra font. I no li hauria calgut embarcar-lo fins a Alacant i d’aquí a Toledo, travessant mitja península a peu, perquè de Bunyol a Toledo hi ha gairebé la meitat de quilòmetres que des de València via Alacant. En canvi, si sabem que l’Emperador i la cort eren al regne de València, Xàtiva és molt més a prop d’Alacant que de Toledo i també és a l’interior del país. I Alacant sí que podia ser considerada «la més mediterrània de totes les ciutats d’Espanya». Llavors, sí que tindria sentit que, més que quedar-se a València, al castell del governador Cabanyelles, el conduïssin amb les galeres imperials a Alacant. I, a més a més, Xàtiva és la fortalesa i presó de prínceps per excel·lència que els reis catalans tenien al regne de València.
Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.
