Kitabı oku: «El primer emperador i la reina Lluna»

5: WU THAI, EL NÀUFRAG

Per donar cos al caldo qualsevol vianda escaldo.

El príncep, que havia vetllat tota la nit, l’endemà a l’alba va canviar de parer. Per un costat, encara no volia allunyar-se d’aquell enigma, com si hagués de desaparèixer en aclucar els ulls, o com si ell pogués arribar a comprendre’n l’essència a còpia de contemplació. D’altra banda, pel que havia vist en arribar, la ciutat de Wu era un caos humà pestilent i esfilagarsat a les ribes del gran llac del mateix nom, i per cada palau benestant hi devia haver mil pagesos i pescadors en la indigència. El príncep no es volia arriscar a una altra infecció digestiva. Va ordenar a Wei Luxe que agafés quatre capitans i anés a buscar el savi.

—Ha de ser molt vell, príncep estimat —va objectar el conseller.

—Doncs emporta’t el carruatge perquè no tingui excuses. I si Wu Thai fos mort de debò, porta’m el més capaç dels seus deixebles.

—Així ho farem, reial Zheng. —I llavors va cridar quatre capitans amb un dit amenaçador:— Cosiu-vos els llavis, vosaltres: si se us escapa que el nostre amo és el príncep rei de Qin, us cremaré els ulls i us em menjaré la llengua.

Havia començat a ploure i Luxe tenia l’ànim ennuvolat perquè allunyar-se del príncep el disgustava, però la missió requeria diplomàcia i preferia cuidar-se’n personalment. Els capitans havien plantat les tendes sobre un promontori, però a la platja, vint colzades més avall i cent passes més al sud, ja hi havia un tragí de barques pescadores que salpaven. El príncep es va plantejar llogar-ne una per fer una passejada damunt l’aigua, però no es fiava gens d’aquella bassa gegantesca ni d’aquells mariners. Després d’esmorzar, en canvi, va sorprendre tothom dient que volia banyar-se en aquell «llac descomunal», que feia olor de sal i d’algues però semblava net. El general Lian Po, que no interferia mai en res però, fet i fet, era el cap de l’expedició per ordre expressa del regent Buwei, va gosar objectar:

—Príncep... no us podeu banyar plovent...

—Per què? —va replicar Zheng, divertit, mentre es despullava—. Tens por que em mulli?

—Espereu, almenys, que muntem una tenda a trenc d’onada. Des d’aquí no us podríem protegir bé sense ensenyar els ferros.

—Doncs baixeu la tenda i els ferros de pressa perquè em vull banyar.

I ho van fer sense demora perquè tots sabien que, quan les seves ordres no s’executaven immediatament, el caràcter jovial del príncep es podia transformar fàcilment en el d’un drac. El bany, d’altra banda, el va enllestir de pressa i sense pompa entre decebut i enrabiat: no havia pogut veure res, perquè els ulls li picaven com el pebre quan els obria; no havia pogut nedar a gust, perquè no sabia encarar les onades i li feia basarda fer-ho amb els ulls tancats, i n’havia sortit més salat que una arengada. Això el va deixar mut i malhumorat fins que al tombant del migdia el conseller Luxe va arribar amb el savi Thai i un net i dues netes seves, que l’acompanyaven sempre per cuidar-lo i, fins on els fos possible, protegir-lo. El net, de nom Chen Thai, era un jove cepat, despert i discret. Les bessones eren gairebé idèntiques en les faccions, però una gastava pell de papir i cabells de carbó, i per això li havien posat Lluna, mentre que l’altra tenia la pell llisa i torrada com sorra molla i els cabells rogencs com els roures a la tardor, i per això l’havien batejat Albada. En el si de la família, Albada havia procurat moltes bromes picants, perquè les set branques del clan Thai sumaven més de tres-cents membres, i cap, cap ni un, no tenia els cabells vermells. D’altra banda, el «venerable avi Wu», com li solien dir ells, aparentava cent anys tot i que no creia haver arribat a setanta, i amb tres dones diferents havia engendrat vuit fills i vuit filles, que al seu torn li havien donat seixanta-quatre nets i netes. Les bessones saberudes, com les anomenaven els parents, les havia adoptat de grat després de la mort de la mare, Siam Shan, quan tenien nou o deu anys. Però ara s’havia capgirat el cicle i eren elles les que l’havien de cuidar.

—Soc fill d’un marquès ric de la ciutat esplèndida de Ying, savi Wu Thai —es va presentar el príncep, mentint amb posat maldestre—. Et guanyaràs tres monedes d’or si m’expliques on s’acaba el mar i per què batega.

—Tres monedes d’or, noble venerable? Això és un tresor, per a un pobre com jo. Llàstima que no pugui acceptar cap pagament per compartir la meva ignorància.

—Ets pobre i no cobres? —va exclamar Zheng estranyat, tot i que alguns deixebles de Confuci ho practicaven feia segles.

—Mai, senyor. Amb gran disgust dels meus parents.

—Però bé et podré fer un regal... de tres monedes, si la teva conversa em plau.

—Per descomptat, noble senyor. Els meus descendents us ho agrairan amb pregàries sinceres. A ells no els agrada gaire ser pobres.

—I a tu sí?

El príncep se’l mirava amb un ull d’admiració i un altre de commiseració. Més que un savi veritable, semblava un pobre de butxaca i d’esperit.

—Vint anys enrere era un mercader audaç amb una flota ferma i una fortuna considerable —va prologar, amb un somriure esdentegat que no es fonia mai del tot—. Va ser durant una travessa cap al reialme del Langkasuka, a les ribes del riu Mun, on veníem seda, arròs i armes, i compràvem tigres, marfil i maragdes. Després de l’escala a l’illa dels Thai, un cicló rabiüt se’ns va endur a patacades cap a orient, molt més enllà d’on mai havíem gosat anar, perquè els mapes no hi arriben. Vam navegar una lluna a la ventura, seguint el rumb de l’huracà amb les veles plegades i el timó esmicolat, fins que una nit més cega que la mateixa mort vam topar contra una escullera volcànica que ens va esqueixar la quilla com si fos de papir. —L’avi es va esgarrifar com si sentís alguna cosa més que el xiuxiueig de la pluja sobre la tenda.— Quan s’alça una tempesta amb vent rabiós, encara m’esglaien els xiscles dels companys de naufragi... acomiadant-se horroritzats de la vida com si contemplessin la faç dels Inferns. Probablement els veien en plena agonia, estimats desventurats. —Va quedar mut de cop, i Wei Luxe, sempre amatent, li va oferir un garrafó d’aiguamel (un licor d’arròs, mel i fruita que solien gastar els rics). L’avi va fer els honors complidament després d’un esbufec tenebrós.— Hi vaig perdre dos germans, un fill, cinc nets, quatre nebots... i deu mariners que m’estimava com parents. Només jo i el fill del timoner, un nebot de la primera dona, vam aconseguir agafar-nos a un esqueix de la quilla i resistir la fúria dels corrents fins a un bony de terra vomitada pels volcans submarins. Feia seixanta-sis passes de llarg i quaranta-nou d’ample, d’això sí que n’estic segur, i el punt més alt, més o menys al centre, era un mall de roca basàltica de trenta colzades d’alçada i cinquanta de base.

L’avi va tornar a alçar el garrafó i una de les netes bessones (la dels cabells carbonífers) es va afanyar a oferir-li un grill de la taronja que acabava de pelar.

—No us estimeu més menjar una mica, avi venerat? —el va temptar l’adolescent amb un somriure més dolç que cap fruita—. Ja sabeu que el licor no us prova.

—Fins ara no m’ha pas matat —va replicar l’avi, esclafint una rialleta—. Retireu-vos un tros enllà, sisplau. El que li he d’explicar a aquest jove noble, val més que no ho sentiu.

—I vosaltres també —va afegir el príncep, dirigint-se als seus homes—. Vull parlar amb el savi a soles.

—Jo també, senyor? —va murmurar Wei Luxe.

—No. Tu queda’t.

L’ancià va reprendre el relat com si es tractés d’un descens a l’estrat més profund dels Inferns.

—Durant el naufragi, el besnebot s’havia ferit contra una dent de roca i tenia un trau a la panxa que sagnava poc però... massa. Vaig mirar de taponar-l’hi amb fang, amb roba, amb fulles... però al cap de res tornava a brotar aquell fil de sang... Va morir abans de l’alba sense tornar a veure el sol, que era l’únic desig que li quedava. M’ho va repetir mil vegades, entre vigília i deliri, al llarg de la nit. —L’ancià Wu Thai va encollar una pausa i un altre glop d’aiguamel, una mica més golut.— Només parlava d’això i del tabú més escruixidor dels mariners: que no tingués cap escrúpol a l’hora d’alimentar-me del seu cos, quan no tingués res més per aplacar la fam... Deia que així en un sentit reviuria en la meva persona.

—I ho vas haver de fer? —es va precipitar el príncep.

L’avi assentia gronxant suaument el cap, amb els llavis serrats i els lacrimals oberts de bat a bat com cascades mudes. Amb un fil de veu, va contar que s’havia passat tot un dia clivellat per una pluja incessant mentre es debatia com un boig cavant sots fondos i estrets a terra, i folrava després el cul i les parets amb branques, escorces i fulles per recollir tanta aigua com pogués. Enganyava la gana bevent tant com podia, per omplir els dipòsits orgànics fins dalt, i mastegant molt a poc a poc la polpa d’uns fruits amargants i sense nom, que li van regalar una diarrea considerable. Però va guardar totes les closques i les llavors perquè, amb diarrea o sense, potser al capdavall li concedirien dos o tres dies més de vida.

L’endemà, que per fi lluïa el sol, arriscant la pell entre els esculls i amb un esforç titànic, va aconseguir recuperar una arca gairebé sencera, que per desgràcia no era d’arròs sinó de seda, i un barril esberlat on quedava un pam d’oli de cremar. Les prioritats, evidentment, eren arreplegar teca i encendre foc, però si encendre foc resultava impossible, segur que a les males acabaria bevent-se l’oli, per ranci que fos. La seda li va servir per muntar un tros de tenda, amb branques, escorces i esqueixos de fustam arrossegats per la marea. I amb la caixa, després d’apedaçar-la amb esquinçallsde roba i revestir-la de fulles, va improvisar un sarcòfag per al besnebot. Si de debò volia aprofitar-ne la carn, no podia esperar gaire, perquè, tot i que ara el tenia eixut i tapat, aviat començaria a passar-se. Llavors se li va ocórrer una aberració que potser li salvaria la vida. Al perímetre de l’illot, que les marees i les onades devien inundar sovint, havia vist cristalls de sal en una munió de tolls i escletxes entre les roques. Afortunadament, durant el naufragi no havia perdut el matxet que sempre duia al cinturó ni l’estilet que lluïa al coll com una joia, petit però tallent. Va arrencar una muntanyeta de cristalls i plaques de sal i els va posar una estona al sol sobre un jaç de seda perquè s’eixuguessin bé. Després, amb un roc pla i una mà de paciència, ho va triturar tot i ho va repartir en deu farcells de mides diferents.

Finalment, l’horror de l’esquarterament no es podia ajornar més, i preferia fer-ho al crepuscle encara que no pogués dormir mai més. Va començar per les mans i els peus, l’un rere l’altre, i el pitjor de tot era que, mentre esqueixava músculs i tendrums, li roncaven els budells com a un animal salvatge afamat en flairar la ferum de la carn. Arrebossava cada peça amb sal, i l’embolicava primer amb seda i després amb fulles seques. Va fer un forat per a les mans, un altre per als peus, i quatre més per als tous de les cames, de les cuixes i dels braços. Va vomitar dos cops mentre li llescava els lloms i les galtes, i a les fosques, entrebancant-se contra rocs i arrels, va arrossegar el cadàver mutilat fins a la tomba que havia excavat a l’extrem de l’illot. Quan el posava a dins, se li va ocórrer que encara potser li serviria d’esquer per atreure peixos i variar la dieta. En lloc d’enterrar-lo com tenia previst, el va cobrir amb uns pans de sal, fulles i branques i, trontollant com si anés borratxo, va tornar vora el mall de basalt, on havia alçat una insinuació de campament, per esguerrat que fos.

Per fi, panteixant com un animal a punt de rebentar, es va estirar de cara a la pluja infinita de guspires astrals que omplien la volta, maldant per concentrar el pensament en com encendre foc l’endemà, perquè aviat seria imprescindible, i per no pensar en el que acabava de fer. I en el que faria a continuació, és clar: havia apartat un tall de galta de la mida d’un dit i el tallaria a miques sobre un llit de sal. I tot seguit tastaria per primera vegada a la vida la carn humana, per més basca que li provoqués. Quan finalment ho va tastar, el que més fàstic li va fer va ser que l’estómac li rugia com un lleó i agraïa aquelles engrunes de carn abominable com si fos la menja més exquisida de la Terra.

El príncep es va aixecar d’un bot de l’escambell on seia i es va allunyar en dos salts, incapaç de retenir el vòmit. Quan va tornar a la tenda, es va rentar la cara, es va empassar un glop d’aigua i va esclafir a riure d’una manera que va esgarrifar Luxe: que insensible i mal educat que podia ser a vegades!

—Em disculpo —va exclamar—. S’escau que he dinat galtes de garrí i la rondalla m’ha anat per mal camí.

L’ancià el va mirar amb dos rocs per pupil·les, com si ja es penedís d’haver-lo conegut.

—Crec que m’he equivocat —va murmurar—. Crec que no us hauria d’haver explicat res.

El príncep va arrufar les celles.

—I es pot saber per què?

—Es pot saber —va replicar el savi, recuperant un indici del somriure, encara que fos més trist que mai—. Però jo no us ho revelaré pas.

—Doncs de les tres monedes, te’n donaré mitja.

—No en vull pas cap. —I, inspirant profundament, es va aixecar a poc a poc, com si dugués un pes gran a dins.— No vull res vostre. Només permís per marxar a casa meva.

El príncep s’hi va encarar, i semblava disposat a retenir-lo per la força, i potser a maltractar-lo si el tornava a desairar.

—No te n’aniràs abans de dir-me per què.

—Calma, noble senyor —va intervenir el conseller Luxe, acostant-se a tots dos però no gaire—. El meu senyor a vegades és una mica... rude —va afegir, dirigint-se a l’ancià amb un somriure de disculpa—. Ha conegut les crueltats de la guerra des de jove i té la pell gruixuda... però el cor és d’or i no us volia ofendre.

—Potser sí que he estat groller —va balbucejar Zheng, que no tenia l’hàbit de demanar disculpes—. El meu rang, a vegades...

Es va interrompre en sec, quan ja havia ficat un peu a la galleda.

—El seu pare, el marquès de Chen, a més de riquesa té molta influència al palau reial de Ying —el va socórrer Luxe, tot i saber que l’avi de Wu ho havia caçat al vol—. I el meu noble senyor a vegades es pensa que ell mateix té sang principesca.

—N’estic convençut —va declarar l’ancià sense aclarir a què es referia—. Què voleu de mi exactament?

El príncep es va tornar a asseure, demanant-li que fes el mateix amb un gest amable, i Wu Thai hi va accedir. Però va ser Wei Luxe qui va relligar el fil.

—En primer lloc, que ens relateu com vau aconseguir encendre foc, i qui i quan us va rescatar d’aquella illa inhòspita.

—Ah, sí, el foc. Al final va resultar més senzill del que em podia imaginar. Vaig trobar algunes crostes de quars adherides a les roques volcàniques prou grosses per llescar-ne un parell de làmines. Després vaig construir una tauleta d’un pam d’alçada amb dues pedres, i vaig posar una làmina de quars a dalt per augmentar la temperatura i una altra a sota per retenir-la. Sobre la làmina inferior, per aquest mateix ordre, hi vaig escampar uns quants retalls de seda amarats d’oli de cremar, unes quantes fulles seques trencades a trossos i uns quants flocs de cabells. —L’avi havia aclucat els ulls, com si revisqués l’escena, i va esbufegar afligit en tornar al present.— El primer dia vaig veure fumejar l’invent dues vegades abans que un núvol endimoniat m’espatllés el giny, però l’endemà, al pic del migdia, els cabells van prendre, i les fulles es van aflamar i la seda de sota va demostrar avenir-se amb l’oli. Llavors vaig encendre una llàntia que havia preparat amb una closca d’aquella mena de mangos bords que provoquen diarrea, i tot seguit vaig encendre una foguera xica. Entre els arbres de l’illa i les fustes de la marea, tenia força combustible i només m’havia d’assegurar de mantenir-lo eixut. Em deia que no sols em permetria menjar sense emmalaltir, sinó que potser em serviria de senyal d’auxili si per atzar passava cap embarcació per allà.

—I així va ser, no? —va intercalar Luxe per fondre una pausa massa llarga.

—Al cap d’una lluna i mitja, sí. Vaig tenir la sort immensa d’aprendre a pescar... amb trossos de carn del nebot com a esquer, i un arpó fet amb una branca ferma i dues punxes de pedra basàltica estacades a l’extrem. Si no, probablement m’hauria mort d’inanició, perquè, si bé els primers dies l’instint del cos podia més que la repugnància de la ment i em menjava la carn prohibida horroritzat però assadollat, després es va girar la truita. Només de pensar en l’olor de la carn en rostir-se, ja vomitava com una fontana, i preferia quedar-me arraulit de gana i debilitat, implorant als avantpassats que em concedissin el goig de morir d’una vegada. Vaig arribar a fer-me un tallet en una vena per beure’m la meva pròpia sang com una paparra —va afegir, arromangant-se el braç esquerre per acariciar-se la vena de la sofraja—. I cada dia em deia deu vegades que l’endemà me l’esqueixaria des del bíceps fins al canell per enllestir el turment.

—Una lluna i mitja són quaranta-dos dies... —va sumar el príncep.

—Bé, marcava cada jornada fent una ratlleta a la roca de la cabana, però tant pot ser que un dia me’n descuidés com que un altre n’hi fes dues. Un matí, gairebé de nit encara, em vaig despertar envoltat d’unes ombres opaques i quan, espantat, m’aixecava d’un bot, em va caure una xarxa al damunt on vaig quedar enfarcellat com un peix. Els nouvinguts es van passar tot el dia enfilats a aquella mena de palmeres per emportar-se una càrrega considerable d’aquella fruita laxant, i mentrestant, molt contents, van rostir el cadell de tintorera que jo havia conservat en sal i em van convidar al meu menjar. Encara bo.

Wu Thai va agafar un grill de la taronja que li havia pelat la neta, i el va començar a xuclar com si fos un caramel. Mentre xuclava la fruita amb delectació, va relatar que els aborígens que l’havien capturat s’havien passat una setmana remant dalt d’una canoa llarga i diligent fins a arribar a una altra illa, tres o quatre cops més gran però també deserta, i l’endemà cap a una altra i encara una altra. Saltaven d’illa en illa com un llengot, i si a l’alba l’aspecte del cel i de la mar no els semblava propici, rostien peix, recol·lectaven fruits, baies i arrels, i esperaven l’endemà. Va remarcar que no l’havien maltractat però el tenien lligat fins i tot quan li tocava remar, i que se’l miraven amb una expressió que no acabava d’entendre. Al final van arribar a una illa comparativament gran, si fa no fa com el llac de Wu, on hi havia un miler de cabanes de fang i palla, un centenar de cases de fusta bona i deu temples de roca quatre o cinc vegades centenaris, dins els quals dormien el rei, els prínceps i les seves famílies. No eren negres com els esclaus de l’Àfrica que havia vist als mercats de Langkasuka, ni torrats com els mercaders d’Aràbia, sinó més aviat del color de l’eben, aquella fusta de l’Índia que no flota a l’aigua. Potser per això va pensar que els seus ancestres provenien de l’illa de Tambapanni o de la península de l’Índia, que al llarg dels segles s’haguessin mesclat amb qui sap qui. Al cap d’uns dies, havia arribat a l’illa una barcassa més civilitzada i capaç, el capità de la qual era un príncep força viatjat d’un altre escampall d’illes, més a occident. Era originari de l’illa d’Or, al nord de les Visayas, i havia viatjat sovint al País Wue (al sud de Wu), considerats xinesos impurs, i a l’illa dels Thai, i amb una mica d’esforç aconseguien entendre’s. Ell li havia explicat per què «els pobladors de les Illes Perdudes» se’l miraven de reüll. En realitat li tenien por, molta por, perquè els seus déus els beneïen quan devoraven la carn dels enemics, però aquell qui tastava carn d’un parent o d’un company... aquell es convertia en un dimoni. Si no hagués estat per això, perquè creien que era un dimoni encarnat, segur que en comptes d’alimentar-lo se l’haurien cruspit la primera nit per celebrar-ho.

L’avi va fer un rotet i un trago abans de prosseguir.

—I jo em vaig considerar un dimoni encarnat durant anys, molts anys, sense entendre per què no em llevava la vida i m’abraçava als Inferns d’una vegada... —Wei Luxe cada vegada semblava més hipnotitzat per la presència d’aquell ancià, mentre que el príncep Zheng en aparença cada vegada en desconfiava més.— Sort en vaig tenir, del príncep Manil. Em va comprar com a esclau; em va explicar cent vegades que havia obrat assenyadament i no era culpable de res, i em va enrolar com a capatàs de logística per a la travessa que preparava. Volia enviar una flota de barcasses a l’illa Thai, i potser a Wu i tot, per vendre el seu mineral groc a un preu més just que el que li pagaven els forasters.

I, després d’una pausa de repòs, Zheng va saltar com un arc massa tibat.

—Et donaré... deu monedes d’or si m’indiqués la situació precisa de les illes de la Immortalitat.

Luxe va amollar un esbufec fastiguejat. L’ancià va desenganxar els llavis, però per recalcar una pausa.

—Tot ho aconseguiu mitjançant l’or, noble senyor?

El príncep es va picar el viu perquè li havia tocat el punt feble.

—O l’espasa, quan l’or no basta.

Luxe es veia sobrepassat. L’orgull del príncep era tan estúpid que li impedia obtenir de bon grat el que no podria aconseguir amb diners. Va posar un palmell afectuós sobre l’espatlla de l’avi, per evitar que es tornés a aixecar i se n’anés, i se li va agenollar al costat amb una deferència que va deixar Zheng estupefacte.

—Deixem de banda les espases i els tresors, ara. Wu Thai és savi i virtuós i no demana res a canvi —va dir al príncep sense mirar-lo, girant-se de cara a l’ancià—. ¿Ens podeu fornir un mapa per assenyalar la ubicació d’aquelles illes, si de debò eren les de la Immortalitat?

—Segons em va explicar el príncep Manil, els seus habitants les anomenaven així, però no pas perquè fossin immortals... —Va esclafir una rialleta seca, com un branquilló que es trenca.— Em va explicar que ells creuen haver superat la mortalitat perquè, a cada cicle lunar, les tres nits del pleniluni celebren una cerimònia i ressusciten els difunts.

—I com ho fan? —va replicar ràpidament Wei Luxe per evitar que el príncep tornés a renillar com un mul.

—De cap manera. Preparen una mena de pastís amb mitja dotzena de plantes, reïnes i arrels que cultiven expressament. En diuen manjum i no és res més que un al·lucinogen poderós que els permet somiar i parlar amb els parents difunts. I a vegades fins i tot veure’ls.

El príncep i el conseller van entrecreuar una mirada de decepció.

—Però... no són reals? De carn i os? —va apuntar Zheng.

—Ells ho juren del dret i del revés, segons el príncep Manil. En part per qüestió de fe en els avantpassats, i en part perquè s’intoxiquen tan sovint amb aquesta menja que els vells i els adults viuen en el deliri constant d’un món imaginari que els resulta més versemblant que el tangible.

—Vós la vau tastar, aquesta mena de droga, savi Wu? —va gosar preguntar Luxe.

—Ui, no! A mi ja em rondava la demència a causa dels malsons que patia pels parents i companys del naufragi. Només m’hauria faltat això. El príncep Manil l’havia tastat un parell de vegades i creia que no per força havia de ser perjudicial ni fúnebre. Assegurava que era com un viatge per les estrelles, o dins l’essència de totes les coses, d’una clarividència extraordinària però perillosa, perquè defugia les lleis del món real. —L’avi va agafar el bastó amb què s’ajudava en caminar i va dibuixar un peix rabassut amb una cueta a baix i una boqueta a dalt.— Pel que fa al mapa, imagineu que aquest besuc és l’illa Thai, i que aquest capgròs és la septentrional de les Visayas, coneguda com l’illa d’Or. —A una mesura similar a la dimensió del primer perfil, n’havia dibuixat un altre gairebé el doble de gran.— Si el trajecte entre aquestes dues illes dura amb bona mar dues o tres jornades, les que busqueu són a llevant de l’illa d’Or a una distància vuit o deu vegades superior. Aproximadament aquí —va afegir allunyant-se dos passos i marcant un punt amb el bastó—. Nosaltres, quan ens hi va arrossegar aquell cicló, vam trigar una lluna completa. Si no em vaig descomptar, perquè la tempesta confonia el dia amb la nit i... D’altra banda, tot i que n’hi ha moltes, són unes illes tan petites que deu ser molt fàcil passar enllà, pel nord o pel sud, sense divisar-les. I us torno a advertir que, en comptes de la immortalitat, en el millor dels casos hi trobareu la follia.

Luxe va tornar a intervenir amb to delerós.

—I d’aquesta... per què en diuen l’illa d’Or? Als nostres mapes aquest nom no surt.

—Ah... això és fàcil: perquè n’hi ha molt. Mineral d’or de gran puresa força fàcil d’obtenir.

Wei Luxe i Zhao Zheng van intercanviar una mirada tan eloqüent que Wu Thai va tornar a esquerdar una rialleta.

—Jo en lloc vostre, noble senyor, enviaria cent vaixells a carregar or al nord de les Visayas i m’oblidaria de les illes de la Immortalitat.

Tot i que Luxe va proclamar instantàniament que li semblava un consell esplèndid, els elements es van congriar com una amenaça: un llampec formidable, molt proper, va ser l’herald encegador i eixordador d’una llevantada vertiginosa que va arrancar el tendal de la platja com una fulla seca. I arrossegava una tempesta de granís que clivellava humans i animals amb projectils de gel, alguns com grans d’arròs o aglans però d’altres com prunes o castanyes. Els capitans van córrer a protegir el príncep i el conseller amb les capes que duien i els escuts que tenien amagats als carros mercants, i el net i les netes van córrer igualment a aixoplugar l’avi amb els barrets de palla i amb els seus propis cossos, encara que ho paguessin amb nyanyos al cap i luxacions als membres.

Chen, el net de Wu Thai, va informar el conseller Luxe que a dues-centes camallades pel camí del nord hi havia una cova que aquests mateixos elements rabiosos havien excavat a la roca. Luxe va acompanyar el príncep Zheng i el savi Thai al carruatge, que comptava amb l’únic sostre capaç de resistir l’ímpetu de la pedregada. Però Zheng, sempre amatent a demostrar coratge, es va posar el casc de combat sobre un mocador de vellut per amortir els cops i va oferir l’aixopluc a les dues netes de Wu Thai, les quals, afalagades i esporuguides en una sola sensació, van acceptar l’atenció amb una inclinació sincera però cohibida.

La cova, on van arribar després d’una corredissa general entre esbufecs i rialles, tenia la boca grossa i la gola profunda però estreta. S’hi van ficar en tropell, a mesura que anaven arribant, és clar, però el general Lian Po, amb disciplina militar, va situar tot seguit les mercaderies i les vitualles al fons; el redós del príncep i els seus criats al centre, amb el carruatge a una banda i un racó per al savi Thai i els seus parents a l’altra; els cavalls lligats a continuació, perquè es calmessin i escalfessin l’espai, i els capitans a l’avantguarda, per assegurar que de fora no vinguessin amenaces pitjors que la tempesta.

La tarda s’havia fos en nit sense capvespre de cap mena, i tots es van preparar per sopar i esperar l’alba dins d’aquella caverna oportuna. Van encendre fogueres a les comissures de la boca, però a dins només hi van instal·lar un parell de brasers, per por que el fum els intoxiqués. Luxe va proposar al príncep que dormís al carruatge, i el príncep, un cop més, el va cedir a l’avi Thai i les bessones, que ben posats hi cabrien tots tres. Wu Thai va remarcar que solia fer nit a terra, sobre una estora, però va acceptar la gentilesa amb l’esperança que fos una disculpa muda. I llavors va demanar permís per «retirar-se a descansar una estona». En comptes d’ajaure’s dins el carruatge sobre coixins de seda i catifes de pell, va agafar el bastó i la capa i es va arrecerar sota una bauma contigua a la boca de la caverna. Es va asseure a terra amb les cames encreuades, va posar les sandàlies i el bastó davant dels peus descalços i es va embolicar el cos amb la capa.

Amb una tauleta, dos escambells i el cofre dels mapes, el príncep Zheng i el conseller Luxe s’havien instal·lat al vel de la cavitat per aprofitar la resplendor d’una foguera acabada d’encendre. Elucubraven el quan i el com d’enviar una flota a l’illa d’Or, empresa que els mercaders xinesos acomplien sense entrebancs, i mentre el gruix de l’expedició buscaria or o el bescanviaria per sedes, eines i armes, una partida de mariners experts i soldats sense por s’endinsaria cap als mars orientals a la recerca de les illes de la Immortalitat.

—L’or, si n’obtinguéssim prou, ens permetria concloure d’una vegada i per sempre la conquesta dels regnes xinesos, príncep estimat —va murmurar Luxe, amb un punt d’exaltació—. Podríem subornar els generals enemics, llogar mercenaris capaços com més millor, i preparar un exèrcit de cinc-cents mil... què dic, cinc-cents mil? D’un milió d’homes ben armats i entrenats que rendiria qualsevol monarca amb la seva mera presència!

—Així ho farem, Luxe —va apuntar Zheng, llepant-se el llavi superior com si hi tingués un tel de mel—. Però sense oblidar la conquesta de la immortalitat. ¿Quina gràcia tindria arribar a emperador i no poder-ho gaudir més enllà del curs normal d’una vida? Vint o trenta anys...? Potser cinquanta, si la salut, l’atzar i els avantpassats em concedissin la gràcia d’envellir? Jo vull ser emperador tota una eternitat com a mínim!

Wei Luxe, que estimava el príncep Zheng com a un germà petit, més valent que cap i noble com pocs, s’angoixava molt amb aquella dèria, que en secret considerava una quimera infantil pròpia d’un altre món, precisament.

—Hi enviarem vaixells amb provisions per navegar quatre o cinc llunes. Però si em permets un consell, príncep estimat, primer ens hem de concentrar a entronitzar-te com a rei de Qin i emperador de la Xina.

—Justa la fusta —va xiuxiuejar el príncep, eufòric—. I, per garantir l’èxit del projecte, el durem a terme d’amagat.

Luxe va aixecar la vista de la carta marinera en què intentava calcular la distància i les coordenades d’aquelles illes remotes, i es va quedar mirant el príncep amb la boca entreoberta i els ulls mig clucs.

—D’amagat de qui, príncep?

—Sobretot de palau. Ni Lü Buwei ni Zhao Ji n’han de saber res. Lü és un regent tan excel·lent que podria aspirar al tron, i Zhao Ji és la seva concubina perversa i el podria convèncer d’intentar-ho.

—Zhao Ji és la teva mare, príncep Zheng. I Buwei t’estima com a un fill i et respecta com a rei. —I tot seguit, va afegir:— D’altra banda, per apariar una flota capaç necessitarem unes rendes que només ell ens pot procurar.

—És cert. Però se m’acut un estratagema per aconseguir que ens aporti els fons sense revelar l’objectiu veritable.

Luxe va omplir el silenci amb un esbufec. Allò implicava mentir a consciència al regent, delicte de traïció contra el jurament de lleialtat... Però en el fons ja feia temps que veia a venir que, tard o d’hora, hauria d’escollir entre servir el rei príncep o servir el regent. Malauradament, aquell moment de lucidesa, fos veritable o aparent, va quedar interromput per la presència de Chen Thai, el net de l’ancià.

—Humilment us demano disculpes, honorables senyors, però he vist que els vostres criats es disposen a rostir carn per sopar i... —Va ullar fugisserament els ulls de Wei Luxe i encara més breument el medalló de Zhao Zheng.— Humilment he vingut a demanar-vos que, si és possible, trieu una altra menja. Tot i que ell no us ho confessaria mai, l’olor de la carn a la brasa és una tortura esgarrifosa per al nostre avi venerat. Li porta records abominables.

—És comprensible —va mormolar el príncep—. Què et sembla si mengem peix, Luxe? Aquest matí n’he fet comprar uns quants caixons a uns pescadors i encara deuen cuejar.

—Em ve molt de gust, senyor. —I aixecant-se va cridar un criat i li va donar instruccions de guardar tota mena de carn i cuinar el peix.

Quan es va girar, va clissar Chen observant discretament però fixa l’expressió de Zheng, i Zheng estudiant un pèl perplex l’actitud del savi.

—Què fa ara? —va preguntar el príncep al net sense apartar ulls.

—Medita, senyor.

El príncep va corrugar les celles, com si no entengués el concepte.

—Sobre què? —va insistir al capdavall.

—Ah... Ell diu que no res. Que es tracta precisament de... buidar el cervell de pensaments i percebre el món sense el filtre de la raó. Però jo no hi plego res, per descomptat.

—És un ritu de l’Índia —va apuntar Luxe.

—Ah, sí, ja me’n recordo. El va instaurar fa un parell de segles un profeta... Siddharta Gautama! I ara ha revifat gràcies a l’impuls del rei Ashoka.

—Molt ben dit, noble senyor —va apuntar Chen, mirant-se els peus altra volta—. Va ser un tiet reial d’Ashoka qui va guiar el nostre patriarca en l’art de la meditació i les ensenyances de Siddharta, conegut pels seus seguidors com el Buda Suprem.

—Un tiet de l’emperador Ashoka? —van exclamar el príncep i el conseller com una sola veu.

Chen es va escurar la gola i es va entregirar, com si inconscientment es volgués assegurar que l’avi no el sentia.

—Quan després del naufragi per fi va tornar a casa només havien passat nou mesos, però s’hauria dit que ell havia mort i renascut en un espectre. Gairebé no parlava, gairebé no dormia i s’alimentava d’aiguardent. Sovint fins que queia i començava a delirar. Els metges no se’l volien ni mirar; deien que tenia l’esperit podrit dins una closca i que només ell el podria guarir, si la trencava. Quan ja ens havíem resignat a veure com s’esfondrava... Jo aleshores era un marrec però encara el veig... L’atzar que tot ho pot va voler que el fill del cèlebre filòsof Menci arribés a la ciutat. Es deia Qi Meng i recorria el país predicant les ensenyances del seu pare, com el seu pare havia fet en vida, perquè la gent retrobés la bondat dins el cor. Només havia estudiat uns anys amb Menci i no tenia el do del pensament, tot i que parlava amb seny i senzillesa, que ja és molt. Durant el pelegrinatge, en canvi, tot i no haver estudiat mai medecina, havia guanyat fama com a sanador, si més no entre el poble ras. El pare i un germà de l’avi el van anar a buscar, li van explicar el poc que sabien sobre el naufragi de l’avi Thai i li van oferir un bon pagament perquè vingués a visitar-lo. Qi Meng va refusar els diners, però va venir amb ells en aquell mateix moment. —Chen va estossegar, tapant-se la boca ràpidament per no fer soroll. Després, acostant-se una mica més al príncep i al conseller, va reprendre:— Qi Meng es va instal·lar a casa nostra, o de fet al casal de l’avi, i es passava els matins parlant-li i les tardes portant-lo a passejar, encara que fos un parell de voltes al pati. Al cap de tres dies, l’avi va començar a dir algunes paraules, sovint sense sentit, i al cap d’una setmana ja menjava com una persona malalta amb ganes de curar-se. Qi Meng només va trigar vuit dies més a convence’l que l’acompanyés en un pelegrinatge cap a la ciutat de Ying, i el besoncle i el pare hi van estar d’acord amb una condició: Qufu Thai, el pare de Lluna i Albada i meu, ja que som germanastres, i jo mateix, acompanyaríem l’avi i li procuraríem recursos i transport.

»—Disposeu el que cregueu convenient —els va respondre Qi Meng—, però Wu Thai necessita caminar i omplir-se d’aire net. Com menys coses transportem, menys lladres trobarem.

Chen no va comentar que la partida sobtada del seu pare havia estat motiu de murmuracions, perquè Siam Shan, la seva segona esposa, jove i atractiva, després de deu llunes exactes va infantar les dues bessones, les quals segons les males llengües s’assemblaven a un professor eminent que havia viscut una anyada a la casa del davant.

—O sigui que, després de mil penalitats, vau arribar tots plegats a Ying —va resumir el príncep amb un punt d’impaciència—. Parla’ns de quan vau conèixer el rei Ashoka.

—Ui... De Ying vam seguir cap a ponent fins a Ba, a l’estat de Qin, i des de Ba vam continuar perseguint el sol fins a la ciutat de Shu.

—Una bona tirada —va apuntar Luxe—. Quant vau trigar?

—Gairebé un any, perquè Qi Meng s’aturava a tots els pobles a predicar si més no el temps de fer un àpat, al qual sempre el convidaven els qui l’escoltaven. —Chen va estroncar el fil del relat en sec.— Però si aquella aventura us interessa seria preferible que us l’expliqués l’avi amb les seves paraules, honorables senyors, molt més sàvies que les meves.

Si fa no fa al cap d’una hora, quan encara en faltaven quatre per a la mitjanit, tothom havia sopat, i Luxe va disposar els estris per copiar a vol de ploma la narració que Wu Thai els havia promès de bon grat. Al voltant d’una foguera s’havien instal·lat l’ancià i els seus tres descendents, el príncep Zheng i el conseller Luxe, i al voltant de l’altra, llevat dels vigies, hi havia la resta de militars i els criats, que no se’n volien perdre ni una paraula. Fins i tot els cavalls es van aquietar, i potser condormir, escoltant la veu esquerdada però tendra de l’avi Wu Thai.