Kitabı oku: «Somnis entre anells», sayfa 3

Les paraules del seu germà eren estranyes i preocupants. Accident, destí, mal profund…En Noah no es podia quedar sense dir res:

–Estic…, em sento molt adolorit, molt commogut, pel que t’ha passat…–digué amb els ulls plorosos–. No puc sinó desitjar-te una ràpida recuperació; estic segur que te’n sortiràs. Contactaré amb els mitjans de comunicació i faré córrer la veu del teu accident. Ben aviat tindràs el millor equip de professionals al teu costat, t’ho ben asseguro.

–Ja disposo del millor equip de la Terra, però és cap als grans planetes on el meu esguard es dirigeix tot cercant una ajuda. Aquell qui em treurà de les cendres i em farà volar de nou es troba ara en Terra d’Anells, tan i tan lluny en distància, però tan i tan a prop en amistat. Ets tu i no cap altre qui m’ajudarà, quan el dolor em rodegi, puix que amb ningú més en el món estic tan unit com amb tu, el meu germà bessó.

Les paraules suraren en l’espai, profundes i emotives, penetrant com un bàlsam dintre seu. Finalment fou capaç de respondre.

–Però…com puc ajudar-te, si em trobo a més de 1300 milions de quilòmetres d’aquí?

N’Ethan tancà els ulls com a única resposta, mentre una alenada d’aire glaçat tallava el silenci i entrava a l’habitació, fent revolar la fina cortina que cobria el jaç del pacient. A fora, núvols de tempesta cobriren el sol, i a l’instant la pluja forta començà a repicar contra la finestra. Un llampec il·luminà fugaçment les palmeres de l’exterior, i el tro que el seguí, fort i sec, deixà la cambra a les fosques.

En Noah es despertà, el front amarat de suor li recordà que el somni havia estat molt real. Tornà a adormir-se, amb la dèbil esperança de recuperar aquella vivència onírica, però la seva ment el portà ja per senders molt diferents que defugien la seva voluntat.

Aquell matí, encara perplex pel somni, es llevà i connectà amb la xarxa de notícies. No necessitava saber què havia passat, tan sols confirmar quan havia succeït. Escoltà la narració dels fets: gran flamarada solar, apagades generalitzades, aurores boreals espectaculars i finalment víctimes i ferits entre els astronautes en òrbita. Efectivament, el seu germà n’era un dels afectats. El breu reportatge acabava davant les portes de l’hospital Sant Regis, «on algunes de les víctimes es troben a la unitat de cures intensives. Seguim a l’espera de rebre els primers informes mèdics, però tot sembla indicar…».

Tancà l’aparell. Segons aquestes informacions, la gran flamarada solar va arribar a la Terra entre les vuit i les nou del capvespre del dia 9 de juliol, hora internacional. Rumià uns moments. La conferència va començar a les nou del matí…Primer parlà en Thobias, amb el torn de preguntes i respostes, seguit d’un recés, i després li tocà a ell…Probablement serien dos quarts d’una quan es va desmaiar.

En reincorporar-se a la seva tasca diària, consultà amb en Dave Hüsar, un dels més estrets col·laboradors i present a la conferència.

–Sí, aproximadament devien ser dos quarts, minut amunt, minut avall, quan vas caure. Et trobes bé del tot?

–Sí, gràcies…Escolta, quina és la diferència horària amb l’hora internacional de la Terra, actualment?

–A veure…Són vuit hores més a la Terra.

–D’acord, gràcies per la informació. Ens veiem després.

–Fins després, doncs.

«Vuit hores més, les 8.30 hores de la tarda», pensà.

«La gran flamarada solar arribà al nostre planeta entorn de dos quarts de nou de la tarda…»

Les informacions llegides pel periodista se li havien quedat gravades. Durant algunes hores, la veu del locutor tornà a la seva memòria un cop i un altre tot recordant-li el que ja sabia:

El seu germà i ell van perdre la consciència exactament en el mateix moment, separats per centenars de milions de quilòmetres de distància. Mai ningú li podria assegurar amb exactitud que fos així, però no li calia. Ho sabia.

Sempre havia tingut una relació molt estreta amb el seu germà, qui era la seva imatge en el mirall, la mà dreta superposada amb l’esquerra. Com les dues meitats d’una cremallera o les peces d’un puzle que encaixen, ambdós junts formaven un tot, i la sinergia d’aquesta unió els feia més forts davant l’adversitat.

Els bessons idèntics són un fet poc habitual en l’espècie humana. El seu esdevenir comença quan l’espermatozou fecunda l’òvul, i es forma un zigot. El zigot sol desenvolupar un embrió, però en el cas dels bessons idèntics en desenvolupa dos, produint una clonació natural que encara avui en dia és un misteri. Com més dies trigui el zigot a dividir-se, més trets comparteixen entre ells els bessons. Si és abans del tercer dia de gestació, hi haurà dues bosses amniòtiques i dues placentes. Entre el tercer i el novè dia, compartiran placenta, però no bossa amniòtica. Entre el novè i el dotzè dia, comparteixen placenta i bossa amniòtica. Els dos protagonistes d’aquesta història complien aquest tercer precepte, ja que el zigot es dividí a l’onzè dia. Una sol dia més tard i haurien estat bessons siamesos, units físicament per alguna part del seu cos.

En Noah i n’Ethan eren físicament idèntics, dues gotes d’aigua, el més semblants que podien ser dos éssers humans l’un a l’altre. No necessitaven mirar-se al mirall per saber com eren; de fet, molt sovint no necessitaven ni obrir la boca per saber què faria el seu germà i per què. De vegades, i de forma totalment involuntària, un dels germans començava una frase i l’altre l’acabava. Més d’un cop, responent a les preguntes d’un tercer, deien ambdós el mateix, a l’uníson, amb la mateixa entonació i timbre de veu, formant un duet que deixava perplexos els interlocutors. Aquelles respostes resultava impossible d’assajar-les: eren massa espontànies i perfectes. Senzillament, sovint intercanviaven idees sense ni tan sols saber-ho, i les expressaven al mateix moment.

Incapaços de distingir-se a les seves imatges d’infància, freqüentment s’havien intercanviat els papers i més d’un cop, en l’educació primària, s’havien presentat a exàmens l’un per l’altre «ja que així només calia estudiar la meitat de les assignatures», deia divertit en Noah quan el seu germà i ell ho comentaven als amics.

Hi ha una regla no escrita de la natura que diu que no hi ha dues persones iguals en el món, com no hi ha dos cims, dues valls o dues gotes d’aigua iguals. Però els bessons idèntics sovint trenquen aquesta norma, tant en el pla físic com en l’intel·lectual, i és per això que són tan sorprenents i extraordinaris. El seu és, en tota regla, un desafiament al caos que regeix l’univers, que afavoreix el desordre i la diferenciació enfront de la uniformitat.

Com dos rius que convergeixen per formar-ne un de nou, els bessons eren un tot, unint forces per vèncer els obstacles, rodejant-los o foradant-los, salvant els desnivells, remuntant les fondalades, fins que al final del seu llarg viatge el mar s’endugués les seves vides.

El somniador

Somnis entre boires

Boires entre els dos

Tu i jo, pell a pell

Ombres dins el cel

Somnis entre boires. Sangtraït.

Al principi no existien els sentits, tampoc el dolor. L’únic color era el negre, negre pertot. Amb el transcurs dels dies, els matisos de gris començaren a poblar la seva ment. Potser encara no havia nascut, potser era al ventre de la seva mare, en aquell moment al voltant del cinquè mes de gestació en què el fetus comença a fer servir els seus ulls primigenis.

Notava de vegades una presència vaga al seu voltant, difusa, però clara, d’alguna cosa o d’algú que es movia i desapareixia del seu món de penombra. A voltes es produïa algun contacte accidental, suau però evident, i sovint podia percebre el moviment d’alguna cosa, potser d’aire, tal vegada d’un líquid, fluint al seu voltant. Era fins i tot possible que una altra persona compartís amb ell el reduït món d’aigua que era la seva casa, molt a prop seu, bategant amb ell, preparant-se com ell per guanyar el llarg camí cap a la llum.

Però el sol fet de plantejar-se aquestes qüestions volia dir que algú li ho havia explicat abans, que havia nascut i havia viscut experiències, que coneixia el mot «mare», que havia vist persones, que havia notat el vent. En una paraula: que havia viscut una vida. Per tot això, Ethan va comprendre que aquella no era la resposta.

Diuen que la ingravidesa espacial és el més semblant a estar dins l’úter matern, i potser per això tenia aquelles sensacions. Estava surant per l’espai, lluny del cordó umbilical de la nau, perdut per sempre, com una bombolla enmig de l’eternitat.

Malgrat tot, fos quin fos el seu estat real, era evident que tard o d’hora hauria de lluitar i néixer de nou, o rendir-se i seguir per sempre vagarejant entre el món dels vius i dels que ho foren.

Ben aviat començà a somniar, primer imatges difuses, però cada cop més i més nítides i contrastades. Les primeres seqüències boiroses el retornaren al fatídic moment en què una poderosa flamarada solar s’endugué un bon grapat d’astronautes en operacions de manteniment que en aquell instant eren fora de la nau. El més sorprenent era que, en somnis, Ethan estava veient esdeveniments passats que ningú li havia pogut explicar. Ningú li ho digué, però intuïa que en total eren cinc els astronautes afectats i només ell havia sobreviscut. Però, per què ell?

Les boires l’envoltaren un cop més; la resposta hauria d’esperar. Moltes hores passaren fins que el seu subconscient es va fer de nou un camí enmig de la foscor, mostrant-li paratges familiars de la Lluna: el cràter de Thycho, el Mar de la Tranquil·litat. La seva ment guanyava, un cop més, la batalla a les tenebres.

La seva ment, la seva poderosa ment…

Tant ell com el seu germà bessó gaudien d’unes qualitats intel·lectuals excepcionals, només comparables al seu historial acadèmic i professional: llicenciats ambdós en geologia planetària amb les més altes puntuacions de la seva promoció, Ethan s’especialitzà en mineria, mentre que en Noah esdevingué expert en tecnologies de perforació, activitat en gran manera complementària a la primera.

El seu primer gran treball els dugué primer a Sud-àfrica i després a Austràlia, i finalment arribaren a una conclusió: la Terra se’ls feia petita. L’astronàutica els havia cridat, i a partir d’aleshores ja mai els deixaria escapar.

Després de superar les proves teoricopràctiques amb les dues millors notes de la promoció, semblava evident que ambdós tenien un do especial. A partir d’aquí, l’oportunitat se’ls presentà per treballar en els immensos camps d’extracció nuclear emplaçats al Mar de la Tranquil·litat, a la Lluna.

Mesos més tard, en un dels viatges de Noah a la Terra, succeí quelcom que el marcà. Quan tornà a la base lunar, ningú se n’adonà. Ningú, evidentment, tret de la seva ànima bessona, amb qui no hi havia secrets. Noah va explicar-li-ho, per bé que l’Ethan ja imaginava exactament el què i el com abans que son germà badés boca.

Però el que li va dir a continuació el deixà força astorat.

–Me’n vaig a la regió de Valles Auri,⁷ al Cinturó d’Asteroides.

–Què? N’estàs segur? Per què?

Noah no respongué, però la mirada el delatava.

–De veritat que te’n vas pel que et va passar a la Terra?

–Per allò no…Bé…, sí, però només en part. –Apartà la mirada, nerviós.– Vull…, vull conèixer altres camps de la mineria, obrir-me noves portes, i l’extracció de metalls preciosos al Cinturó d’Asteroides em sembla molt interessant…I ben pagada.

–I te n’aniràs, per uns brètols, per una acció feta per trinxeraires?

–Ja t’he dit que no és només això! Bé…, ja són massa incidents sumats, alguns a la Terra, també aquí, a la Lluna, i aquest ha estat la gota que ha fet vessar el got.

–No pots seguir fugint, la llei està amb nosaltres!

–El costum és massa fort, de vegades. A més, vull veure món, aquesta és la raó definitiva! Mira, el salt del Cinturó d’Asteroides cap als subsistemes de Júpiter i Saturn és evident. I allò és tot un altre univers, creu-me! Vine amb mi i ho veuràs. Iniciem una nova carrera!

–Ho sento, però ara per ara estic bé aquí. Entenc la teva ràbia, però crec que et precipites.

Setmanes després de tenir aquesta conversa, Noah iniciava un nou rumb, lluny, per primer cop, del seu germà. Una part de l’Ethan marxava en aquella nau i, en acomiadar-se, aquest buit es va fer palès dins les seves ànimes.

Ethan i Noah se separaven com els germans de la Paradoxa dels Bessons. El gran Einstein va idear aquesta entelèquia per explicar la teoria de la relativitat, basant-se en les vides de dos germans bessons idèntics. Un d’ells es quedava a la Terra, l’altre viatjava per l’espai a la velocitat de la llum. Passaven trenta anys, i, en tornar a trobar-se, aquell qui s’havia quedat a la Terra era físicament trenta anys més vell, mentre que el qui havia estat viatjant tot just havia envellit dies o hores.

Les terribles circumstàncies viscudes havien fet que aquell qui es va quedar es trobés fins i tot més enllà de la vellesa.

El destí d’aquelles dues ànimes semblava escrit, irònicament, pel mateix Einstein.

Oceans paral·lels

Noah feia ja els darrers preparatius per al viatge cap a la lluna Tità. Des de la seva cambra emplaçada a l’ala est de la ciutat d’Atlantis es divisava el negre i profund oceà sense fons d’Encelade, que començava just per sota de la ciutat i que baixava en un pou sense fi cap als inhòspits abismes.

En aquell instant tenia la vista fixada en uns documents impresos, quan una lleu vibració li va fer alçar el cap vers la finestreta.

Al principi, el terror el va paralitzar.

Quan va reaccionar, els seus ulls s’obriren en una expressió d’incredulitat en veure que un dels dos perforadors de glaç, movent-se amb celeritat tot i les seves deu tones de pes, es dirigia directament cap a ell, amb el seu amenaçador ullal de titani esmolat a punt de rebentar la seva cambra.

S’apartà i caigué a terra, just a temps de veure que la màquina s’estavellava sobre el gruixut vidre i el feia bocins, obrint una via d’aigua ultraglaçada que el deixà gairebé sense respiració.

Noah amb prou feines es pogué aixecar per dirigir-se a la porta, mentre l’ullal embogit seguia girant frenèticament a la seva esquena, obrint-se pas a poc a poc dins la cambra amb l’ajuda de la pressió de l’aigua.

Agafà la porta per obrir, però en aquell moment notà que el sistema electrònic de control la tancava per fora.

–Esperi! Qui m’ha tancat?! Necessito sortir! Esperi!

* * *

–Esperi! –féu el Dr. Gershon–. Si us plau, deixi aquests informes a la sala 3. Però primer ajudi’m a tancar aquestes finestres. Sembla que s’acosta un temporal dels forts.

–D’acord –digué la infermera. Es van repartir les diverses finestres de l’ala, i en un parell de minuts ja havien enllestit la feina.

El servei meteorològic de la base havia establert un avís de grau quatre aquella mateixa tarda: vents superiors als 60 km/h i possibilitats de ruixats que localment podien produir tempestes molt intenses.

Els déus de la pluja van descarregar tota la seva ira contra algunes de les illes de la Micronèsia. Tot i no ser dels indrets més afectats, l’illa d’Ujerae, on hi havia l’hospital St. Regis, fou durament castigada pels aiguats. Aquella nit es recolliren més de 120 l/m², que posaren a prova la fortalesa de les instal·lacions. En algunes cambres de l’ala est, les finestres obertes per la calor de l’estiu ja mai foren tancades. Fortes ràfegues de vent sacsejaren sense miraments alguns finestrals, que s’esmicolaren mentre l’aigua queia cap a l’interior.

* * *

L’aigua queia cap a l’interior. L’aigua s’abraonava cap a l’interior de la sala. Però aquest només era el menor dels problemes d’en Noah. L’ullal de metall va introduir-se completament dins l’estança, i quedà a escassos centímetres del seu cos. S’apartà a temps per evitar que l’aigua, amb la seva força, empenyés més endins la piconadora de gel, capaç de foradar en qüestió de segons qualsevol cosa que se li posés pel davant. Els vidres esmicolats se li clavaren pertot, i la combinació d’aigua i amoníac que formaven aquell oceà el glaçaren fins al moll de l’os.

Mentre colpejava la porta cercant inútilment una sortida, el vermell de la seva sang es confongué amb el roig de perill de les alarmes, que udolaven sense parar un crit d’ajuda que ell ja no tenia forces per emetre.

Els vermells es van fondre en un tot, i la foscor el rodejà.

* * *

Ethan, el Somniador, volava per damunt de tot, gaudint de valent mentre practicava acrobàcies aèries sobre el Pacífic nord, al bell mig del braç de mar que servia de barrera natural entre la ciutat de Vancouver i l’illa del mateix nom. Cales de sorra blanca i incomptables illes i illots apareixien fugissers abans que la plenamar se’ls endugués, mentre que terra endins els densos boscos de selva temperada semblaven recuperar la seva antiga esplendor.

Del fons de la ment apareixien escenes viscudes quan tenia divuit anys. La seva rauxa adolescent es veia recompensada amb escreix amb l’hidroavió monoplaça dels pares, ràpid, àgil i elegant. Entre els espectadors que solcaven les aigües de l’estret de Juan de Fuca hi havia la seva noia, i per aquesta sola raó ja valia la pena reblar el clau i demostrar a tothom qui era el millor pilot. Realitzà un tirabuixó espectacular seguit d’un picat força compromès. Aquests fets, que succeïren en realitat, no acabaren en tragèdia més per la sort que per la perícia de qui amb el temps seria un dels millors pilots d’avions del país.

Però allò era un somni, i els camins per on ens porta la ment no són sempre els que triem, sinó molt sovint els que ens dicta el nostre destí.

L’avió s’alçà de nou molt, molt amunt i, en iniciar el descens, tot havia canviat. El cel blau d’estiu era ja un mar gris de núvols, i la pluja torrencial s’acarnissava contra els finestrals de la seva avioneta. Un vent lateral el desestabilitzava, i només la seva habilitat li permetia mantenir el control. Quan ja semblava tenir dominat l’aparell, un darrer cop de vent, fort i inesperat, va fer dirigir l’aeroplà directe cap a l’aigua. L’avió caigué en barrina, però en una darrera virolla hàbil, el jove pilot va poder evitar la mort tot entrant d’esquitllentes, per bé que l’enginy volador va fer un estrany i, en lloc d’amarar de panxa, va quedar d’esquena. N’Ethan s’enfonsava.

* * *

En Noah fou rescatat ràpidament, ja que de seguida van poder activar de nou l’obertura de les portes. Aturada la piconadora, fou tret amb signes evidents de congelació i amb ferides lleus entorn del cos. L’atmosfera amoniacal va obligar a tenir-lo ingressat diversos dies amb aportació d’oxigen, ja que patia una forta intoxicació. Aquell oceà era apte per a la vida, però la seva composició i la seva baixa temperatura podien ser mortals per a un humà.

* * *

L’Ethan no s’espantà i trencà ràpidament el vidre. Mentre es capbussava en un mar d’hivern fred i fosc, petits fragments de vidre esgarrinxaren el seu cos i l’ompliren de ferides. Fou capaç de donar la volta i sortir per dalt just abans que l’aeroplà s’enfonsés i se l’endugués amb ell, cap a un pou sense fons. Intentà ascendir, però el fred intens de l’aigua el feia moure molt, molt lentament, mentre que les bombolles d’aire el deixaven enrere, gràcils i indiferents a la seva sort. Finalment, amb la darrera alenada d’aire, arribà a la superfície.

«Necessito respirar, necessito respirar», pensava.

* * *

–Respira, respira amb normalitat! El pacient de la 87 respira! Les unitats s’han activat, afortunadament!

L’equip d’infermeria i els metges no donaven l’abast. El personal mèdic anava de corcoll en aquella nit de tempesta i va trigar cinc minuts a arribar a l’habitació de n’Ethan. Allí van comprovar que les unitats autònomes de ventilació s’havien activat correctament davant la urgència. Comprovaren que el pacient seguia estable dins la gravetat.

Amb la tempesta, la caiguda de tensió en un transformador hauria pogut provocar un daltabaix considerable. Però, tal com estava previst, el sistema autònom de l’hospital s’havia activat correctament. Per sort, ja que l’aportació extra d’oxigen, que mai va ser interrompuda més enllà de deu segons, era crítica per mantenir n’Ethan en vida. El propi batec del cor i l’eixamplament pulmonar del pacient eren massa dèbils per oxigenar-lo completament sense ajuda externa.

La tempesta va fer més mal del previst, i la cambra de n’Ethan fou de les més perjudicades. Els vidres de la seva finestra trencada es van escampar per terra, però en cap cas el van afectar. Tot i que l’aigua sí que va ser un problema. No tant la pluja, que gairebé no el va mullar tret d’unes poques gotes, sinó la humitat acumulada a la cambra pels tolls formats. Aquest excés d’humitat i la forta baixada de les temperatures van refredar el seu cos, la qual cosa va obligar a ingressar-lo de nou a la unitat de vigilància intensiva per intentar estabilitzar les seves constants.

Un parell de dies més tard, el pacient retornava a l’habitació 87, però la seva salut havia empitjorat respecte al quadre mèdic previ a l’accident. Havia perdut color i, en les setmanes posteriors, les seves extremitats i el seu cos s’havien anat encongint lentament cap a la posició fetal. Els metges van cridar els pares, els quals es van instal·lar definitivament a la mateixa planta per seguir les evolucions del malalt.

* * *

Després de l’accident a la ciutat sota el gel, el viatge a Tità necessàriament fou posposat. El pacient Noah finalment va estar d’acord a fer repòs absolut durant deu dies i deixar que la resta de la tripulació acabés d’enllestir els preparatius. Va poder parlar amb els pares, que van mentir sobre l’estat de son germà per evitar fer-lo patir innecessàriament.

Passaren els dies i, ja del tot recuperat, decidí reprendre els exercicis físics. La seva implicació en el projecte tornava a ser total. Tot semblava rutllar bé, per la qual cosa es fixà la data definitiva d’enlairament el dia 26-8, amb un endarreriment de més de tres setmanes respecte a la data inicial prevista.

La investigació sobre els fets que van provocar l’accident avançava, per bé que no pas cap a la direcció que en Noah considerava lògica. La hipòtesi inicial era que s’havia tractat d’un accident, i amb el pas dels dies aquesta possibilitat prengué cos. Segons la primera investigació, la unitat perforadora autònoma Servomax mt45 s’havia activat per iniciar els treballs rutinaris de neteja del forat de glaç que connectava l’oceà submergit amb l’atmosfera exterior. Aquests treballs eren diaris, i els realitzaven una o les dues unitats Servomax alhora. El problema no era que la màquina s’hagués activat, tal com estava previst, sinó que ho havia fet en la direcció espacial contrària a l’esperada. Aparentment, un error d’interpretació del software per part del processador va fer que la coordenada vertical z fos llegida com a –z; per tant, la màquina va desplaçar-se en sentit contrari, iniciant la perforació just en direcció oposada a la prevista, punt que coincidia amb la cambra d’en Noah.

Què havia provocat aquest error era un misteri, però per si de cas es revisaren a fons les dues unitats per evitar possibles repeticions. I Noah es traslladà, de manera preventiva, a una ala lluny de l’abast de les bèsties metàl·liques que rebentaven el gel.

Mentre reposava i es guaria de les ferides superficials provocades pels vidres trencats, Noah seguia barrinant sobre qui havia tancat la porta des de fora. No va haver manera de trobar cap culpable, per bé que en Noah estava convençut que la porta va ser tancada electrònicament just en el moment precís en què ell anava a sortir. Algú havia anticipat la seqüència dels fets i havia segellat la seva porta des de control central, probablement durant un moment en què ningú vigilava, o amb la connivència d’algú. Però cap dels vigilants va ser trobat culpable.

També podia ser, i aquesta era la hipòtesi que va ser acceptada finalment com a bona, que el fort cop inicial de la unitat perforadora sobre la cambra provoqués una alteració del sistema de seguretat i bloquegés la porta, en lloc de desbloquejar-la com preveia el mecanisme. Segurament el mateix error que havia provocat el moviment anòmal de la piconadora havia dut a la reacció errònia de la porta. Un parell de relés dels milers existents havien canviat de signe, i havien afectat els corresponents servosistemes de forma consecutiva.

Es revisà tot el sistema domòtic i no es trobà cap anomalia. Amb el pas dels dies, el cas es donà per tancat. Noah, per bé que gens convençut de les explicacions, tampoc trigà a oblidar els fets, ja que tenia molt d’interès a realitzar el viatge sense cap altre incident. Dues pèrdues de consciència en un mes ja eren suficients per a ell. A més, Tità i els seus misteris el cridaven amb una força que depassava la seva habitual sang freda. Havia de marxar.

El capvespre etern

Noah, Zhang Qian i Pierre Cérésat arribaren per fi al Capvespre Etern. La lluna Tità, un sol taronja ponent-se per sempre, apareixia davant els seus ulls amb els colors de guerra que la caracteritzaven.

La densa i impenetrable atmosfera, nitrogen amb metà i derivats, embolcallava en boires impossibles un món on la terra ferma era feta d’aigua, i on els llacs eren plens de gasos.

Els gasos, refredats fins a l’estat líquid, actuaven com l’aigua ho faria, caient en forma de pluja o bé precipitant-se al buit des de cascades altíssimes que travessaven mars de núvols per anar a nodrir rius i llacs freds i despullats de vida.

Amb una temperatura a nivell de terra que desplomava els termòmetres fins als 179° sota zero, tot allò imaginable era possible, tot allò possible esdevenia real.

La nau sobrevolà la lluna fugaçment, passant per damunt del pol Nord per dirigir-se cap a l’equador. Des de la posició que ocupaven, 1000 km per sobre de la superfície, era molt complicat d’observar en detall el terra sense fer ús dels teleobjectius. Malgrat tot, els entusiastes relats d’en Zhang, qui va visitar el casquet polar boreal en el segon viatge tripulat a la Lluna, ompliren càlidament el reduït habitacle, recordant aquells temps ancestrals en què la gent es reunia a la vora d’una llar de foc per explicar contes i faules increïbles.

–Recordo el meu primer viatge a Tità com si fos ahir. El nostre objectiu era explorar la regió dels grans llacs. Creieu-me, jo he estat a la lluna Europa, a Mart, a la Lluna i en alguns dels racons més emblemàtics del nostre llunyà planeta blau. Pensava que ja res em sorprendria, però òbviament vaig errar de mig a mig. La regió dels Grans Llacs de Tità és un dels llocs més extraordinaris de tot el sistema solar.

El pol Nord presenta la major acumulació de llacs de tota la lluna, en tractar-se d’una de les zones amb més precipitacions i, per tant, amb més rius. Però que ningú es porti a engany, ja que el líquid que hi circula no és en cap cas aigua. Aquesta, majoritària a la superfície, hi és present combinada amb amoníac dissolt, però només en forma de gel. I a les temperatures esmentades, que als pols poden baixar dels 200 °C sota zero, el gel és extraordinàriament dur.

Però un altre tipus de líquid flueix per aquest món de fantasia. El metà i l’età, gasosos al nostre planeta, són aquí la base que nodreix rius i llacs fins a fer-los de dimensions considerables.

Zhang Qian i el seu equip es van sorprendre per les enormes dimensions d’algunes d’aquestes masses de líquid, superiors als llacs més grans del nostre planeta, i considerats en la pràctica com mars interiors. Destacava per sobre de la resta un mar interior conegut com a Borealis Mare, una vastíssima extensió de gasos liquats que s’estenia en direcció nord-est uns 270 km, amb una amplada màxima de 180 km entre les vores nord-oest i sud-est. Un fet característic era l’illa situada en el seu extrem sud-oest, separada del continent per un braç de líquid poc profund, i de dimensions comparables a l’illa principal de Hawaii. L’equip havia calculat la fondària mitjana del llac, i va determinar que era de només setanta metres. Malgrat ser relativament superficial, les seves enormes dimensions situaven el volum total d’hidrocarburs depassant els dos mil quilòmetres cúbics.

Tota aquesta ingent quantitat d’hidrocarburs liquats suposava una font inesgotable d’energia. No oblidem que el gas natural és en un 70-90% metà, mentre que el propà i el butà, també presents en aquest i altres grans llacs, són coneguts per nosaltres com a combustibles habituals de les estufes, cuines o calefaccions.

El transport d’aquests components podia ser relativament còmode, atès que es trobaven liquats o en estat sòlid, i per tant no calia comprimir-los com es fa aquí al nostre càlid planeta, on es troben sempre en estat gasós. Un volum reduït implicava un transport molt més econòmic cap a les colònies habitades d’Encelade i altres llunes, les quals es podien veure afavorides amb aquest tipus d’energia a preu relativament assequible –a l’espai, la paraula «barat» no existeix.

–Mireu, mireu amb visió telescòpica, i entendreu allò que us deia –seguí entusiasmat en Zhang, mentre ampliava la imatge que es mostrava en pantalla–. Aquesta zona és especialment atractiva, ja que hi ha una munió de petits llacs que contrasten fortament amb Borealis Mare, que queda just al nord.

–Sí, és cert. Sembla com si el gran llac es trenqués en petites llacunes en la seva part terminal –féu en Pierre Cérésat.

–És cert, però aquestes petites llacunes deuen fer, pel cap baix, prop de tres quilòmetres de llargària! –notà en Noah.

Tui Reggio,⁸ regió equatorial de Tità, 31-8-2089.

La sonda automàtica Èdron-I es capbussà en la densa atmosfera de Tità, caient al buit des de mil quilòmetres d’altura, endinsant-se en els paratges inhòspits de Tui Reggio sota una forta tempesta. Els llamps esquinçaven el cel ataronjat, ferint-lo de mort amb el seu vermell elèctric mentre les seves formes fantasmagòriques passaven rabents de núvol a núvol. El vent feia trontollar la sonda, abatuda per una pluja espessa i fosca de metà quasi glaçat. Descàrregues poderoses il·luminaven fugaçment el cel del vespre, caient sense pietat contra el terra i aixecant núvols de fum allà on deixaven petja.