Kitabı oku: «Els 100 refranys més populars»

DEL TOP TEN AL TOP 100

El març del 2010, com una mena de joc destinat als lectors del meu blog personal, Raons que rimen (vpamies.dites.cat), vaig fer una crida per intentar determinar, a partir d’una enquesta a través d’internet, els deu refranys més populars de la llengua catalana. Volia fer una enquesta senzilla i que convidés a la participació de la gent. Per això vaig cercar un nom que cridés l’atenció, utilitzant un anglicisme que alguns lletraferits encara no m’han perdonat, El ‘top ten’ dels refranys catalans, i vaig establir tan poques normes com em va ser possible: calia que qui hi volgués participar m’enviés a través del correu electrònic els deu primers refranys que li vinguessin al cap i que em digués on havia nascut, d’on provenia la seva família i si havia canviat de lloc de residència. Tot plegat no pretenia més que poder determinar la variant dialectal de l’informant per adscriure la seva aportació a una zona determinada.

La crida demanava que els lectors enviessin individualment i una sola vegada els resultats per correu electrònic, sense que enlloc hi hagués cap llista pública de refranys, per no condicionar la participació d’altra gent (vaig seguir estrictament la norma de no publicar cap refrany en el meu blog durant els tres mesos llargs que va durar la recollida de dades, precisament per no influir en la tria dels possibles informants). Igualment, la crida no concretava què cal entendre per refrany (dites, frases fetes, locucions, proverbis?) per no complicar excessivament la comprensió de la pregunta; no demanava l’edat, però sí on havia nascut la persona participant. Determinar l’origen geogràfic dels informants m’interessava especialment perquè volia que l’enquesta recollís amb una certa proporcionalitat tots els territoris de parla catalana. Per entendre’ns: es tractava de determinar els refranys més populars de la nostra llengua i no pas només de Catalunya, en aquesta identificació errònia (i perniciosa) entre català i Catalunya que tot sovint veiem a tort i a dret.

Vaig recollir enquestes fins per Sant Joan (més de tres mesos, doncs), perquè em volia reservar els mesos d’estiu per analitzar les dades obtingudes i poder oferir resultats a partir de la tardor del mateix any.

Finalment van participar en l’enquesta 1.205 persones, que em van permetre treballar amb un corpus fraseològic de prop de 12.000 refranys. Ara calia analitzar aquesta informació tan copiosa: determinar equivalències entre refranys que es poden expressar amb molt diverses variants i, sobretot, acabar podent determinar els deu refranys avui més populars de la llengua catalana (objectiu primer de l’enquesta) i fer aproximacions per territoris (hi ha variacions ben significatives) i per temàtiques tractades.

Crec poder afirmar que el sistema és innovador i, els costos, extraordinàriament inferiors als de qualsevol enquesta personal o telefònica: un únic enquestador, durant tres mesos, dinamitza i promociona l’enquesta a través de mitjans digitals i rep a la seva bústia electrònica tants resultats com persones pot mobilitzar en l’estudi. Després, aquesta mateixa persona, durant els tres mesos següents, converteix la informació obtinguda en una base de dades que li permet de fer l’estudi i tabular tantes dades estadístiques com considera necessàries, a partir de les informacions obtingudes. I el setè mes, publica i presenta els resultats de l’estudi i en fa la difusió i promoció als mitjans digitals amb aparicions en premsa, ràdio i televisió.

Hi podem objectar totes les pegues i limitacions metodològiques imaginables, però vaig intentar aplicar els coneixements de sociolingüística apresos a la carrera de Filologia Catalana i vaig procurar preservar la integritat de les dades. Vaig fer consultes a especialistes en la matèria pel que fa a la metodologia emprada i a la distribució de la mostra per determinar percentatges de participació ideals per a tots els territoris de parla catalana, i va haver-hi poques objeccions. Trobaven a faltar dades com ara l’edat dels participants i qüestionaven la veracitat o l’espontaneïtat de les dades aportades (qüestió que, potser sí, una enquesta personal o telefònica hauria assegurat amb alguna precisió superior).

Qui em diu que tots els participants han fet arribar els deu primers refranys que els han vingut al cap i que no han consultat ningú ni cap repertori sobre refranys, en paper o a internet? Ningú. De la mateixa manera, no podem saber si la gent respon la veritat en qualsevol enquesta feta a peu de carrer o per telèfon, sense anar més lluny. És molt possible que, quan els informants són més d’un en un mateix nucli familiar (n’hi ha hagut alguns casos), s’hagin influït mútuament per repetir certs refranys o bé, al contrari, per no repetir-los, amb l’ànim de donar respostes diferents.

No considero, doncs, que les objeccions a la credibilitat d’aquesta enquesta puguin diferir gaire de les que podríem plantejar a qualsevol altra enquesta feta amb altres mitjans, sempre que no tinguem una màquina de la veritat connectada a cada participant.

També es podria objectar que el mitjà, internet, deixa sense representació els segments de població sense accés a la xarxa. Els resultats em demostren que hi ha sectors de gent gran (els que podríem pensar a priori que tenen un accés més limitat a aquestes eines) que hi han participat directament o induïdament gràcies a algun conegut que ha recollit la seva aportació i me l’ha enviada separadament. Així, hi havia alguns participants octogenaris i em sembla recordar que fins i tot algun de nonagenari.

Per minimitzar aquests possibles esbiaixaments demanava deu refranys. Sabia que eren prou perquè no sortissin tots deu d’una tirada i que els informants haurien de fer un exercici de memòria. I són aquests darrers, els que més costaven de fer aparèixer, els que m’interessaven realment. La prova d’això és que en general molta gent deia que li havia costat molt d’arribar a la xifra de deu refranys. Els primers podien venir condicionats per algun record recent. Però no pas tots deu.

I la interferència del castellà?, es preguntarà més d’un. Molta gent sí que usa refranys, però moltes vegades, entremig d’una conversa, sentim un refrany castellà tot i parlar català habitualment: En casa del herrero, cuchillo de palo; Quien mucho abarca poco aprieta; A quien madruga Dios le ayuda; Mucho ruido y pocas nueces i molts altres. És com allò de citar Shakespeare en castellà, com si en comptes de ser fill d’un poble a la vora de l’Avon hagués nascut a la riba del Pisuerga. Curiosament, dels prop de 12.000 refranys rebuts podem comptar amb els dits d’una mà els que eren en castellà. Suposo que els mateixos participants ja hi van aplicar el filtre abans de comunicar-los, perquè la petició deixava ben clar que es tractava de determinar els refranys més populars «de la llengua catalana».

Com a anècdota us diré que només un comunicant va haver de repetir la participació perquè no va entendre bé la pregunta. Un refrany també pot voler dir la tornada d’algunes cançons populars. Doncs un informant de la Catalunya del Nord em va fer arribar el títol de 10 cançons populars. Un entre 1.205!

Així, aprofitant que el 10 d’octubre de 2010 era una data amb tres deus ben formosos, vaig decidir que el refrany més popular de la llengua catalana havia de sortir publicat al blog el 10/10/10, després d’oferir el rànquing en ordre invers a partir de l’1 d’octubre amb un joc de pistes inclòs per animar els participants a endevinar, abans d’oferir els resultats, quins eren els deu refranys més votats.

L’estudi de les dades d’aquesta enquesta em va permetre treure algunes conclusions ben interessants: per exemple, que una de cada tres persones havia esmentat el refrany guanyador: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Sorprenent! Quants d’aquests més de 400 informants no han vist mai una era o fins i tot no saben ni tan sols què és? Malgrat tot, el refrany continua ben viu. Una altra dada significativa d’aquest refrany és que guanya tots els altres amb molta comoditat, ja que hi ha una diferència de quasi 100 vots entre aquest i el número 2 (Al maig, cada dia un raig).

Elaborant també els resultats per zones dialectals vaig poder observar que les respostes diferien i les diferències eren prou sensibles per tenir-les en compte. Vaig constatar que certs refranys són exclusius d’una zona determinada, com ara el valencianíssim Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?, o un de ben típic balear: Qui barata, es cap es grata. Les variants formals en dites equivalents també eren molt apreciables, com era d’esperar.

La participació final va ser la següent: 825 respostes del Principat de Catalunya (68,46%), 220 del País Valencià (18,26%), 74 de les Illes (6,14%), 9 de la Catalunya del Nord (0,75%), 5 d’Andorra (0,41%), 6 de la Franja de Ponent (0,5%), 1 de l’Alguer (0,08%) i 65 d’origen indeterminat o divers (5,39%). Segons el percentatge de població catalanoparlant d’aquests territoris, el nombre ideal de respostes hauria d’haver estat de 699 del Principat de Catalunya (–126), 371 del País Valencià (+151), 92 de les Illes (+18), 28 de la Catalunya del Nord (+19), 7 d’Andorra (+2), 5 de la Franja de Ponent (–1), 4 de l’Alguer (+3). En total, vaig poder catalogar 2.341 refranys diferents, dels quals vora 1.500 els va dir una única persona.

El Top ten dels refranys catalans, l’estudi, ha ofert l’inventari de refranys que conté aquest llibre. Teòricament són els 100 refranys més populars i coneguts de la llengua catalana, ordenats pel nombre de vots rebuts. Jo hi he afegit la informació fraseològica (explicacions, origen i anècdotes, quan n’hi ha, equivalents idiomàtics…), sovint ampliada amb el cabal lèxic que atresora la web RodaMots. I en Jordi Palou, a més a més, ha cercat i classificat els passatges que demostren que els refranys són ben vius, i que tant poden aparèixer en una novel·la com en un article periodístic, en uns versos o en l’acudit d’un diari.

Hi ha, no cal dir-ho, antecedents gloriosos d’obres que cerquen glossar i explicar l’origen dels refranys. Naturalment, no hem ignorat les delicioses i increïbles explicacions de Joan Amades, i també hem trobat inspiració en les Reflexions sobre la saviesa dels proverbis, d’Antoni Llull i Martí, o la Garbellada de refranys de Josep M. Sugranyes, entre molts altres. Pel que fa a les etimologies que afegim al final de cada capítol, ens hem basat sobretot en les que recull el Diccionari etimològic de Jordi Bruguera.

Esperem que pugueu gaudir d’aquest recull i que el nostre esforç resulti d’utilitat per contribuir a mantenir viva la riquesa d’aquesta parcel·la de la llengua —els refranys— que no hauríem de perdre ni oblidar.

VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR

01 / 100
QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A L’ERA

Aquest proverbi significa que qui vulgui tranquil·litat, millor que no cerqui complicacions. És a dir, que qui no vulgui disgustos, que no es fiqui en raons. Hi ha un equivalent que trobem en diverses llengües romàniques que diu que Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra (Quien no quiera ver lástimas, no vaya a la guerra, o Chi ha paura, non vada a la guerra). Com recull Antoni Llull a Reflexions sobre la saviesa dels proverbis (1994), a Espanya, França i Itàlia tenen unes altres imatges per expressar la mateixa idea: Al bosque no vaya quien de las hojas miedo haya; Qui a peur des feuilles, n’aille point au bois; Chi ha paura d’ogni foglia, non vada al bosco, en el sentit que ‘Qui té por de les fulles, que no vagi al bosc’. En anglès trobem una versió més casolana, popularitzada pel president nordamericà Harry S. Truman: If you can’t stand the heat, get out of the kitchen (‘Si no pots aguantar la calor, marxa de la cuina’). La immensitat del mar també pot provocar pors: Non vada in mare chi d’acqua ha paura (‘No vagi a la mar qui l’aigua tem’). O encara, Qui no vulgui ballar, que no vagi al ball, que aconsella no anar allà on no es vulgui participar.

Amb aquest refrany retornem a la tradició pairal: l’era és l’esplanada empedrada o de sorra que hi ha davant de les masies on es feia la feina del batre per separar el gra de la palla. Aquest procés provocava una polseguera ben visible. Qui sap actualment què és una era o què vol dir batre? Però el proverbi continua ben viu, i és ben curiós que hagi estat el que ha rebut més vots entre els enquestats, amb diferència! Curiós perquè molts proverbis del nostre refranyer neixen en una societat no alfabetitzada, de caire marcadament rural, on la trasmissió de la cultura (ja siguin regles de comportament moral, previsions meteorològiques o coneixements sobre les tasques al camp) s’havia de fer a través d’aquestes peces orals, de rima fàcil per facilitar-ne el record i la pervivència.

Els components de la Junta Organitzadora d’Alguna de les Festes del Canvi de Segle que s’havien constituït a Barcelona, contestaven a aquests falsos arguments dient que no és manera de posar com a exemple el que passava l’any u o l’any cent, on vas a parar, que la gent d’aquell temps era salvatge i mig pagana, sí o no?, i amb prou feines si devien saber comptar. Que el que realment valia era que mil vuitcents, eh, tenia un vuit que era cosa nova i mai no vista en l’apel·lació dels anys. I que aquest canvi de nom de la centena indicava el canvi de segle. I qui no vulgui pols que no vagi a l’era, que ves a saber on serem l’any mil vuit-cents u, quines ganes de retardar els grans esdeveniments.

JAUME CABRÉ, Senyoria (Barcelona: Proa, 1991)

Vots: 407 (33,78%)

Etimologia d’era — Del llatí area, ‘pati, era de batre’. El mot àrea i els seus derivats també provenen d’aquesta arrel.

02 / 100
AL MAIG, CADA DIA UN RAIG

Els refranys meteorològics tenen una gran productivitat i tradició en català. Prou que s’han encarregat de difondre’ls i popularitzar-los els nostres homes i dones del temps! Som un país petit, però amb molta diversitat climàtica: alta muntanya al Pirineu, Costa Brava regada de tramuntana, Costa Daurada plàcida i assolellada, clima continental a ponent… Vivim, en certa manera, pendents del temps i dels seus capricis.

Les dites primaverals sobre l’abril i el maig fan referència a la generositat de les pluges d’aquest període. Així, quan diem que Pel maig plou a raig, ens estem referint a la freqüència de la pluja d’aquest mes. I quina manera millor d’expressar-ho que amb un refrany que abraci tots dos mesos? Aigua de maig, de raig a raig; d’abril, de fil a fil. En castellà diuen que Llueva para mí abril y mayo y para ti todo el año, en referència a com és de preuada la pluja d’aquests mesos: la més important de tot l’any.

Però és la mateixa pluja la del mes d’abril que la del mes de maig? Sembla que no. Joaquim Bartrina, expert en meteorologia, en un article que va aparèixer el 1881 a la revista La Renaixensa, «La meteorologia popular», diu que «Aquest refrany [Aigua de maig, de raig a raig; d’abril, de fil a fil] conté dos aforismes: l’un referent a l’abril, l’altre al maig. Indiquen que quan plou al primer d’aquests mesos, ho fa poquet, a gotes, que això vol dir ‘fil a fil’, rajolinet; mentre que el mes de maig aboca les aigües pel broc gros, a raig fet, a dolls. De totes maneres, En abril, cada gota en val mil». I ara ens podríem demanar: plovia igual al final del segle XIX que el que plou al començament del XXI? potser el canvi climàtic haurà de comportar alguns canvis en els refranys que fan referència al temps…

És un refrany d’ús estès i general en tot el territori, encara que ens ha arribat profusament documentat per informants de la zona del català central (Barcelona, Vallès) i del català nord-occidental (Segrià, Segarra i Urgell).

—Ho tinc observat: som a la lluna nova de maig —que és la lluna creixent—, i aquests dies no sol ploure. Aquesta és la nostra primavera. El clima ajuda a la fecundació de les coses plantades a la terra. La collita es presenta molt bé, com feia anys que no s’havia vist.

—Però llavors, ¿per què se sol dir que, pel maig, cada dia un raig?

—Se sol dir perquè, a la gent, li agrada i recorda les paraules ritmades. Els refranys són, però, obra dels poetes, que són els qui fan ritmar les paraules. Pel maig, cada dia un raig… Pot ser més ben ritmat? Ara: creure que l’agricultura funciona a base de refranys és una pura absurditat.

JOSEP PLA, Notes del capvesprol (Barcelona: Destino, 1979)

Vots: 317 (26,31%)

«Pel maig, cada dia un raig: els nostres avantpassats ens visiten» és un conte infantil de Margarida Aritzeta publicat el 1980.

Etimologia de maig — Del llatí maius, mateix significat, del nom Maia, una de les Plèiades, a la qual estava dedicada aquest mes; filla d’Atles i mare de Mercuri.

03 / 100
NO DIGUIS BLAT
FINS QUE NO EL TINGUIS AL SAC I BEN LLIGAT

Sens dubte ens trobem davant d’un dels refranys més coneguts, sense diferències geogràfiques, de cap a cap de les terres on ens entenem dient-nos «Bon dia!». Així, al Diccionari català-valencià-balear el trobem documentat per informants del Principat de Catalunya, del País Valencià i les Illes, i l’estudi del Top ten confirma que és un refrany conegut arreu del territori de parla catalana, si bé ens ha arribat amb una infinitat de variants: El blat al sac i ben lligat (o ben fermat), o El blat fins que no és al sac i ben lligat, no és blat, o Mai diguis acabat (o sac) fins que sigui (o si no és) al sac i ben lligat.

El significat del proverbi és categòric i rotund: no es pot confiar en res que no sigui ben segur. Hi ha molts refranys i frases fetes que expressen aquesta cautela davant les coses que encara es mouen en el terreny difús de la incertesa, que no s’han esdevingut, com ara No vendre la pell de l’ós abans d’haver-lo caçat, o no fer com la lletera del conte, que comptava en què es gastaria els guanys de vendre la llet abans d’haver arribat a plaça o altres imatges recollides pels nostres clàssics per indicar que No podem cantar victòria abans del triomf (del llatí Ante victoriam ne canas triumphum).

La proposta més sintètica d’aquest proverbi la trobem en una versió menorquina excepcional: No diguis blat, que no diguis sac. És usual que els refranys, a banda de la rima i de les figures retòriques que els confereixen musicalitat, puguin estar dotats d’una o més clàusules. Sovint els segons versos del refrany ja no calen, perquè el concepte i el missatge han quedat condensats a la primera part. A més a més, els refranys cercaven la transmissió oral d’una saviesa i d’uns coneixements que eren imprescindibles per al dia a dia en les feines del camp, o per reconèixer fenòmens meteorològics repetitius o conductes i ensenyaments morals. La síntesi, la brevetat, eren garantia de pervivència. I que un proverbi hagi arribat en un format tan reduït és una mostra més de la seva popularitat.

I com expressen aquest missatge en altres llengües romàniques? En castellà tenim No le llames trigo hasta que esté en el silo o No me llames seda que no me tengas en la rueda, i també la metàfora taurina Hasta el rabo, todo es toro. En francès ho expressen en l’àmbit de la música: Il ne faut pas chanter avant la fête (la traducció podria ser ‘No s’ha de cantar abans de la festa’). I en portuguès diuen que Enquanto não acabes, não te gabes, o sigui, ‘Fins que no acabis, no t’alabis’.

En anglès, alguns refranys de sentit similar són It ain’t over ’til the fat lady sings; It ain’t over ’til it’s over; Don’t count your chickens before they’re hatched.

Aquest refrany té diversos afegits. A casa del Josep Maria, de les Pallargues (Segarra), el completaven així: No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat, venut i cobrat. Albert Torres i Marsal, de Sant Andreu de Palomar (Barcelona), diu que ha sentit dir-lo amb el colofó …i vigila que no s’escapi per l’altre cap. En aquesta mateixa línia previsora, Neus Sala, de Santa Maria d’Oló (Bages), diu que en algunes zones de la seva comarca s’hi afegeix …i vegila que no sigui foradat. Desconfiats de mena que som! I encara podríem trobar-hi més allargaments rimats, com ara …i encara hi pot haver un forat, o …i que no tingui cap forat, o …i, a vegades, encara s’escapa. Ramon Solsona, a «La paraula del dia», el seu espai dedicat a les paraules d’El Món a RAC1, recollia dels oients tot un seguit de repicons d’aquesta dita que l’allargaven gairebé fins a l’infinit. Passem doncs del sintètic No diguis blat que no diguis sac a hipotètics acabaments del refrany amb allargaments del tipus …i que sigui de bon espart i a les golfes endreçat.

Aquella amor que tenia

s’ha escapat

per un camí de flor blanca.

No digues tinc blat, batedor amador, si no està nugat dins la saca.

CARLES SALVADOR, «Cançó d’era», dins el recull Vermell en to major (1929), reproduït a Antologia poètica (València: Consell Valencià de Cultura, 1993)

La tira d’en Sísif, de Jordi Soler, que apareix diàriament a El Punt Avui, sovint fa servir frases fetes i refranys en els diàlegs dels seus personatges. Aquesta fou publicada el 17 de gener de 2005

Vots: 310 (25,73%)

No diguis blat… La memòria del món rural és un llibre i un documental d’Eduard Trepat i Deltell i Anna Vilaseca i Puigpelat, produït per la Fundació del Món Rural (2009).

Etimologia de blat — Probablement del cèltic blato-, ‘farina’ en les llengües britòniques, ‘gra per a moldre’ en el cèltic continental, del cèltic comú mlato-, ‘molt, per a moldre’.

04 / 100
MARÇ, MARÇOT, MATA LA VELLA A LA VORA DEL FOC I LA JOVE SI POT

És un refrany de caire meteorològic inspirat en una antiga rondalla pirinenca, documentat bàsicament per informants del Principat de Catalunya.

Fa referència als canvis meteorològics que experimenta el final del mes de març, amb una bonança inusual i inesperada, que acostuma a venir seguida d’una altra tongada de mal temps, abans d’arribar a la primavera.

El ‘marçot’, com el ‘marcell’, ‘marcer’, ‘marçal’, ‘marcedor’, ‘marçador’ o ‘marçàs’, entre d’altres, són extensions demanades per la rima. Els refranys per ser recordats necessitaven jugar amb la rima i de vegades es forçava amb adjectius i derivats ‘postissos’ que només apareixen en aquestes parèmies i per l’obligació de la rima final.

Ho explica Valeri Serra i Boldú a Folklore de la pagesia (1918):

Conten que una vegada, una velleta de Romadriu, poble que s’escau a sota del Santuari de Sant Joan de l’Erm, no cabia a la pell de contenta veient que érem a darrers de març i no s’havia mostrat aquest rigorós com altres vegades: no se li havia mort ni un sol cap de bestiar, i la dona, xiroia i alegre, descontenta del març d’altres vegades, amb els punys closos, ella que diu: «Març, marcell: / no m’has mort cap vaca ni vedell, / truja ni porcell.» El repte, si el va dir al sord, no el va dir al peresós; i ell que sí, el pare març, tot disgustat, se’n va i diu al seu germà: «Abril, gentil: / deixa-me’n un, deixa-me’n dos, / i un que jo en tinc, faran tres, / que faran pernabatre aqueixa dona de pagès.» Fillets de Déu! Tant va ésser demanar com obtenir; i heu’s aquí que, allargat el març, comença el temps a posar-se rúfol, a fer vent, a emplujar-se, a caure l’aigua com aquell que la donen per amor de Déu. I quan, abonançat el temps, eixugats els camins, tothom s’arrisca a sortir de casa per contemplar la desfeta dels temporals, la gent de Romadriu veieren com, en la casa d’aquella velleta, hi bateren tant i tant l’aigua i les ventades, que van caure les parets, agafant dins l’estada les persones i les bèsties. D’aleshores ençà, sempre que a primers d’abril es deixa sentir el fred, un es recorda dels dies manllevats pel març i de la venjança que aquest va prendre de la dona de Romadriu.

Hi ha diverses històries i rondalles sobre aquest fet, amb velles o pastors de protagonistes, i amb ovelles, ovellots, truges, anyells, anyellots, vaques, vedells, porcells, cabres, cabrits i, fins i tot, caragols, com a ramats patidors de les ires del mes de març. Són conegudes com la rondalla de la vella de Romadriu, els emmanllevats o la setmana de la vella. Totes són variants de la mateixa història.

Vet aquí que avui comencem un mes, al qual la dita popular li ha posat una de les fames més negres. El mes de març és el mes pocasolta per excel·lència, un mes perdulari, desconsiderat, fins criminal. «Març, marçot, / tira la vella al sot / i la jove si pot», diu la dita popular. Se li diu marçot d’una manera despectiva; un hom el veu desmarxat i malcarat, amb els cabells a la bona de Déu, despentinats per les ventades, vestit amb quatre parracs, envellint joves i velles per «tirar-les al sot», que vol dir dur-les al cementiri. Mes de canvis de temperatura, de tossir, de patir i de suar.

JOSEP M. DE SAGARRA, «Març, marçot…» (La Publicitat, 1 de març de 1925), reproduït a L’ànima de les coses (Barcelona: Quaderns Crema, 2001)

Vots: 295 (24,45%)

Etimologia de març — Del llatí martius, derivat de Mars, Martis, antic déu romà de la guerra, a qui era consagrat el mes.

05 / 100
A LA TAULA I AL LLIT AL PRIMER CRIT

Es diu aquest refrany quan es pretén que algú acudeixi a la nostra crida de seguida, al primer avís. Estrictament, fa referència als avisos que els pares fan a la mainada perquè vagin a menjar (a taula) o a dormir (al llit) amb prestesa.

És un refrany molt estès i popular, documentat sobretot per informants del Principat de Catalunya i del País Valencià, que té moltíssimes variants i acabaments. Com ens acostuma a indicar un refrany del qual només ha perviscut la primera clàusula, la popularitat de la dita fa que, recitant només el primer vers, se sobreentenguin els possibles acabaments. Així, també trobem: A la cuina i al llit al primer crit, o A la taula i al llit al primer crit; quan diguin a treballar, deixeu-los cridar!

Hi ha una variant prou interessant, perquè inverteix els elements de la dita i, per tant, també n’inverteix la rima: Al llit i a la taula, a la primera paraula.

Amor i amor quan plou i quan fa sol,

amor quan és de dia o és de nit,

i a la taula i al llit, al primer crit i l’oli socarrant-se en el cresol.

L’amor, que és una pena i un consol,

un desembre plujós i abril florit,

atrevit, enardit i decidit,

que tot ho té i ho dona i tot ho vol.

Plou i plou en finíssimes agulles,

plou i plou en la brossa, en el terrat,

plou i plou en la roba i en les fulles…

D’amor de cap a peus vinc amarat, d’amor i de furor quan et despulles vora el llit on t’espere despullat.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, «L’amant de tota la vida», II, dins Obra completa 7 (València: Tres i Quatre, 1982)

—Relaxa’t i puja a l’autocar. Tu ja sabies que aquesta era una experiència intimista. Disfruta-la. Ja veuràs com demà tothom estarà pendent de tu. Rebràs més missatges i trucades en un dia que en un mes. T’ho dic jo, que soc un esperit clarivident. I una cosa més per acabar…

Però em vaig quedar amb les ganes d’escoltar la seva última declaració. La guia de l’autocar em va picar l’espatlla amb cara de neguit. «Sisplau, no s’entretingui que marxem.» A la taula i al llit, al primer crit.

ALFRED PICÓ, Sí, sí, sí. Hem guanyat a París (Barcelona: Rosa dels Vents, 2007)

Vots: 295 (24,5%)

A l’armari i al llit al primer crit (1996) és una comèdia vodevil en dos actes del dramaturg Lluís Coquard (Barcelona, 1922-2009).

Etimologia de crit — De cridar, d’un llatí vulgar critare (clàssic quiritare), mateix significat, potser relacionat amb Quiris, -itis, ‘quirite’, d’on ‘cridar auxili als ciutadans o quirites’, que és el nom que rebien els antics ciutadans romans.

06 / 100
CEL ROGENT, PLUJA O VENT

És un refrany meteorològic dels que s’inscriuen en les prediccions que sempre ha intentat de fer l’home a partir dels signes del cel. En general, veiem que assenyala mal temps (per vent o per pluja) i és d’ús estès a tot el domini lingüístic, amb versions tan esplèndides com la rossellonesa Broma roja, vent o pluja, que rima per la pronúncia en u de les o àtones, com en broma roja (que sona ‘bruma ruja’ i naturalment rima a la perfecció amb ‘pluja’).

Aquesta dita ja la trobem al Tirant lo Blanc i després apareix sistemàticament a la majoria de refranyers i repertoris paremiològics des del segle XVII.

Habitualment aquesta dita és referida al cel. Però també la podem trobar amb referències al sol, a la lluna o a la posta: Cel (o Sol o Lluna) rogent (o roent, o rogenc), pluja (o aigua, o sol) o vent. I és que sembla que ens vulguem assegurar encertar la previsió, com quan diem: Aigua cau, senyal de pluja.

En castellà hi ha una versió paral·lela que fa Aurora rubia, viento o lluvia. Encara que generalment es refereixen als arreboles, que són, segons el Diccionario de la Real Academia Española, ‘color rojo de las nubes iluminadas por los rayos del Sol’. Així trobem, entre d’altres, Arreboles al anochecer, agua al amanecer; Arreboles de la mañana a la noche son agua, y arreboles de la noche por la mañana son soles o bé Arreboles por la tarde, o lluvia o aire.

I és cel rogent o rogenc? Tot sembla apuntar que, per ultracorrecció i per qüestions de rima, apareix el rogent (amb e tancada) que rima amb el vent. De fet, es diu de les dues maneres apuntades. Tots dos mots són bons i volen dir més o menys el mateix, amb l’avantatge que rogent té la e tancada i per tant rima amb vent, mentre que rogenc, amb e oberta, vol dir ‘que tira a roig’ en general. Aquest refrany també presenta la variant roent, és a dir «calent fins a esdevenir lluminós», que també convé a aquest color del cel, entre moltes altres.

Una altra curiositat: a través d’un informant egarenc coneixem una antiparèmia d’aquest refrany. Això és, un refrany absolutament antitètic, de sentit contrari: Cel rogent al vespre, l’endemà el sol a la finestra. Aquesta versió, que encara ve a complicar més la tasca predictiva dels meteoròlegs, s’acosta més a la versió d’aquest proverbi en anglès: Red sky in the morning, sailors take warning; red sky at night, sailors delight, que podríem traduir per ‘Cel rogent al matí, els mariners han d’anar alerta; cel rogent al vespre, delícia dels mariners’. Una variant n’és Red sky at morn, sailors forlorn (‘Cel rogent al matí, mariners moixos’).

Però si la pluja curteja, el vent és abundós, sobretot el cerç, que ve del nord-oest i bufa i xiula a estropades, particularment durant els mesos de febrer i març. Una cerçada pot durar una setmana i encara més. És un vent indesitjable, que ho asseca tot i fa mal de cap. Solen anunciar-lo les postes de sol vermelloses o, tal com diu la gent: «Cel rogenc, pluja o vent». Però la pluja falla gairebé sempre. Una altra dita assegura que «llampecs a la marina, cerç a la matina». Una que gairebé no falla mai, és la següent: «Llevant, l’aigua al davant». De vegades, l’aigua arriba de tronc amb la llevantada.

ARTUR BLADÉ I DESUMVILA, «El clima, el menjar, la gent, el llenguatge», dins Guia de Benissanet, Ribera d’Ebre (Tarragona: Diputació Provincial, 1982)

Vots: 226 (18,8%)

«Cel rogent» és una coneguda sardana de Josep Aguiló (Tarragona, 1888 – Llagostera, 1958).

Etimologia de rogent, ‘dit del cel vermellós’ — Encreuament de roig i roent, que tenen el mateix origen etimològic: roig prové del llatí vulgar ruiu, clàssic rubeus, mateix significat, derivat de ruber, ‘vermell’; roent ve de rubens, ‘rogenc’, participi present de rubere, ‘tornar-se vermell’.

07 / 100
PER NADAL, CADA OVELLA AL SEU CORRAL

El refrany fa referència al retrobament familiar (el corral) característic de les dates nadalenques: temps de descans, de festa i de compartir. El dinar de Nadal constituïa l’àpat familiar per excel·lència, el que reunia a la taula paterna els fills absents (cada ovella). La metàfora funciona perfectament entre les parelles corral/casa i ovella/persona.

És un refrany del calendari recollit bàsicament al Principat de Catalunya, encara que conegut en altres indrets de parla catalana. Hi ha algunes variants formals i antigament la parèmia tenia dues clàusules, de les quals ha perviscut majoritàriament només la primera: Per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva. Aquesta dicotomia Nadal/Sant Esteve apareix en altres refranys del calendari, com per exemple en el cicle de l’allargament del dia, quan diu Per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre. Una altra variant ben curiosa: Per Nadal, cada perdiu al seu niu. També s’aplica a les festes de Pasqua i la parèmia diu que Per Pasqua i per Nadal, cada ovella al seu corral. També en alguns llocs diuen Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company, en referència a les celebracions més importants de les festes de Nadal.

Segur que hi ha un fum més de dites referides al Nadal, però potser no tan populars com aquesta. Apuntem-ne, però, alguna, que ja veureu que n’hi ha de referides al fred: Bona casa i bona brasa, bona brasa i bon tió, i bon Nadal que Déu ens dó, o El fred cabal, un mes abans i un mes després de Nadal, o Fins el dia de Nadal no és hivern formal, a l’activitat desenfrenada de la cuina per preparar el gran àpat: El forn, per Nadal, no para un instant, o És dia de Nadal, salsa, gallina o gall farcit, tant si és pobre com si és ric, per a aquell dia mai falta, La fornada de Nadal se n’emporta mig costal. I el refranyer també destaca la nit de Nadal: La nit de Nadal, la festa dels estels, i la festa major del cel o La nit de Nadal la més llarga (o la més estelada, o la més clara) de l’any.

També n’hi ha força que relacionen Nadal amb Carnestoltes, la següent festa important del calendari. Acabades les festes de Nadal, cal comptar els dies que queden per a la següent festa: De Nadal a Carnaval, set setmanes, tant se val o De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes.

Expliquen que al Capcir diuen moltes coses diferents de la resta. La primera que esmenten és que aquí es diu íu i tö, i de Matamala en avall, jo i tu. Amb la -ö-, els capcinesos guanyen una vocal. Les dones comencen a referir peculiaritats. «Les trufes aquí són tröfes… i als Angles, patanes. I els gavatxs en diuen patales.» Jo em converteixo en un representant del món exterior al Capcir:

—Vosatros diseu una mica, i nosatros un poc; vosatros nascut i nosatros naixit; vosatros sucre i nosaltros söcre…

Llavors passen als refranys:

—Per Nadal cada feda al seu corral. No ho dieu vosatros això?

—La dita sí, pero feda no, és paraula gavatxa; diem ovella.

EUGENI CASANOVA, Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català (Lleida: Pagès, 2003)

Vots: 215 (17,8%)

Per Nadal, cada ovella al seu corral és un disc de nadales del grup Rovell d’Ou enregistrat el 1989.

Etimologia de corral — Probablement d’un llatí vulgar currale, derivat arcaic de currus, ‘carro’; de ‘lloc per als carros’ es pogué passar fàcilment a ‘lloc per a les cavalleries i altres animals’.

08 / 100
TAL FARÀS, TAL TROBARÀS

Aquest refrany significa que les males accions solen tenir el seu càstig, més tard o més d’hora. Té moltes variants formals: Tal faràs (o diràs), tal cobraràs (o patiràs, o rebràs), i també sembla que antigament la parèmia tenia dues clàusules: Tal faràs, tal trobaràs i de Déu, no te’n riuràs. O també: Fill ets, pare seràs; tal faràs, tal trobaràs.

El trobem, amb el mateix sentit, en algunes sentències clàssiques llatines, com ara: Ut sementem feceris, ita metes (‘Tal sembraràs, tal colliràs’), de Marc Tul·li Ciceró (a De oratore) (106-43 aC). Sembla, doncs, clar l’origen llatí, reprès després als Evangelis, com veiem en aquesta citació del de Lluc: Eadem, mensura, qua mensi fueritis, remetietur vobis (‘Amb la mesura amb què mesureu, sereu mesurats també vosaltres’); això explica que hagi arribat a la majoria de llengües romàniques amb el mateix format: en francès, Qui ainsi fera, ainsi recevra; en occità, Qui mau farà, mau troubarà; en castellà, Hijo eres, padre serás, cual hicieres, tal habrás, o en italià, A chi mal fa, mal va, entre altres.

Aquest significat de prevenció o de càstig per les males accions té molta recurrència en el refranyer. Se us acuden altres maneres d’expressar aquesta mateixa idea? Us n’apuntem algunes: A cada porc li arriba el seu sant Martí (que retrobarem en el lloc 83); Conforme sembrareu, collireu; El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú o bé Qui sembra vents, recull tempestats, i en castellà els castissos Donde las dan las toman o Quien mal anda mal acaba.

Per tradició llatina, el podem emparentar amb un proverbi de sentit semblant, però relatiu a la collita: Com sembraràs, colliràs, que també trobem en moltes altres llengües: en castellà, Como sembrares, cogerás; en francès, On récolte ce que l’on a semé, o anglès, As you sow, so shall you reap. Vol dir que el fruit acostuma a respondre a la dedicació que hom ha posat a obtenir-lo.

L’estructura d’aquest refrany (Tal…, tal…), que demostra una economia expressiva i de síntesi que combrega molt amb l’objectiu dels refranys (curts, rimats i ritmats, perquè sigui fàcil de recordar-los), és força recurrent en català, encara que sembla tendir a desaparèixer. Ho trobem en altres refranys com ara Tal antany, tal enguany; Tal dit, tal fet; Tal cul, tal braga; Tal divendres, tal diumenge; Tal la mare, tal la filla, Tal pare, tal fill, etc., que trobem reproduïts també en altres llengües: en castellà, De tal palo, tal astilla; en francès, Tel père, tel fils, o en anglès, Like father, like son.

A la primera habitació únicament meva que recordo, quan vaig deixar de dormir amb l’àvia Teresa, hi havia una horrible rajola blanca amb un dimoni banyut dibuixat en negre i roig. Dins de la seva olla, perquè tenia una gran olla que feia xup-xup, s’hi podia llegir «Tal faràs, tal trobaràs». La lletra gòtica amb què havien decidit adornar el consell moral gairebé impedia la seva lectura, però la meva taula de fer els deures estava encarada justament a la paret de l’olla. Em vaig educar davant d’aquesta rajola. Això m’ha marcat d’una manera definitiva. Si vaig curt de diners és que no treballo prou o que gasto massa, si m’engreixo és perquè no em cuido, si no tinc una vida sexual prou agitada és que no m’esforço prou a aconseguir-la, si em poso malalt és perquè he comès algun excés, si em fa mal el coll és que fumo massa. Tot sempre a les meves mans.

MÀRIUS SERRA, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

Hi havia una vegada, el lema de l’autònom era «tal faràs, tal cobraràs». Actualment, ni això. Tal faràs, i, si cobres, ho faràs a noranta dies, a cent vint, a un any, o ves a saber. I encara gràcies, que no està el forn per a magdalenes.

MARTA ROJALS, «Els hòmens invisibles» (VilaWeb, 9 d’octubre de 2011)

Vots: 204 (16,9%)

Tal farás tal trobarás: drama en tres actes y en vers és una obra teatral d’Eduard Vidal i de Valenciano (Vilafranca del Penedès, 1838 – Barcelona, 1899), «estrenada ab gran éxit en lo Teatro Principal, lo dia 4 d’abril de 1865».

Etimologia de trobar, originalment ‘terme utilitzat pels trobadors per a designar l’art de fer composicions artístiques cultes amb lletra i música’ — Probablement del llatí vulgar tropare, variant reduïda del llatí tardà contropare, ‘parlar figuradament, comparar’, derivat de tropus, i aquest, del grec τρόπος, ‘figura retòrica’; de ‘crear, inventar formes poètiques’ es passà a ‘inventar, descobrir, trobar’ en general.

09 / 100
QUI DIA PASSA, ANY EMPENY

Aquesta parèmia té més d’un significat estricte. Tant serveix per indicar que ens desentenem de les dificultats de cada dia, d’una situació desagradable, de conseqüències que ens poden afectar, però que es van ajornant, com pot voler dir que resolent les dificultats de cada dia, s’arriben a resoldre les de tot l’any. També pot al·ludir al desig natural que tots tenim d’allargar la vida. És un refrany molt popular i d’ús estès majoritàriament en l’àmbit oriental del territori (català central i les Illes).

També podem sentir Dia que passa, any que empeny, o Qui dies passa, anys empeny, en plural. En castellà trobem els equivalents Mañana será otro día, Quien pasa punto pasa mucho, Después de un día (o año) viene otro o El que pasa un día, del año tira. Són refranys equivalents, però ja veiem que no parteixen ben bé de la mateixa imatge.

Ninot de L’Avi publicat a El Punt el 27 de febrer de 2007

En vida, jo havia sentit el rebuig dels altres, però la indiferència que em dispensaven era suportable. I si, per un error de càlcul, em feien notar d’una manera massa barroera que no comptaven amb mi, jo em limitava a fer el cor fort i els ulls grossos i a refugiar-me en la resignació lacònica dels refranys: tal dia farà un any; qui dia passa, any empeny.

SERGI PÀMIES, «L’altra vida», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006)

Vots: 194 (16,1%)

Etimologia de passar — Del llatí vulgar passare, mateix significat, derivat de passus, ‘pas’.

Ninot de Manel Fontdevila publicat a Regió 7 (Manresa), 15 d’octubre de 2006

10 / 100
A L’ESTIU TOTA CUCA VIU

Com l’anterior, Qui dia passa, any empeny, ens recorda l’anar fent la viu-viu, com qui no vol la cosa. Aquesta parèmia, ben vinculada al cicle anual, fa referència a la facilitat amb què tot es desenvolupa durant l’estiu: tots (bèsties, plantes i persones) tenen més fàcil conservar la salut i proveir-se d’aliment. També el trobem més «personalitzat»: A l’estiu, tothom (o tot el món) viu. I, com en altres casos, també trobem una dita de dues clàusules, més llarga, que dona idea de la popularitat de la parèmia, escurçada i sintetitzada: A l’estiu tota cuca viu; a l’hivern, perd son govern.

En castellà trobem equivalents pel sentit, però no de font idèntica, com per exemple Cuando hay en los campos, hay para todos los santos o En verano cada rana lava su paño.

DON JOAQUIM: Apa, cuita, que t’estic molt agraït, Felipa. Havies fet molt! Molt, havies fet!

FELIPA: I crec que vaig fent.

DON JOAQUIM: Em consta que l’estimaves! També l’havies vist néixer!

FELIPA: Jo, no, senyor.

DON JOAQUIM: No hi fa res. Tens anys per haver-ho pogut veure. Tothom, tothom l’ha vist néixer menos jo. Soc molt desgraciat! I ja no en veuré néixer cap més, de dona!

FELIPA: Vagi a saber! Vostè es refarà, don Joaquim. A l’estiu tota cuca viu.

DON JOAQUIM: Ni som a l’estiu, ni soc cap cuca; però gràcies, Felipa, també t’ho agraeixo! Però apa, ves a la cuina i que no es cremi res, Felipa. I si es crema, que es cremi. Tant me fa. Que es cremi tot d’una vegada!

SANTIAGO RUSIÑOL, El pobre viudo. Farsa en tres actes (1916)

Comencem a suar i les àvies tornen a dir que, a l’estiu, tota cuca viu. Encara que hi ha cuques i cuques. Respirem perquè s’han acabat els mesos caníbals. Se n’ha anat el pobre març, tan bescantat, que mata la vella i la jove, si pot. Ens passem l’hivern tot esperant l’estiu i, a l’estiu, ens sentim infeliços, una mica farts de vagarejar perquè sí.

MONTSERRAT ROIG, «Una estació ben tòpica» (Avui, 16 de juny de 1991)

Vots: 187 (15,5%)

A l’estiu tota cuca viu és una breu «comèdia en un acte de costums estiuenques» de Josep Asmarats, estrenada a Barcelona el 1915.

Etimologia de cuca — De cuc, mot d’origen expressiu.

11 / 100
DE PORC I DE SENYOR SE N’HA DE VENIR DE MENA

Hem de creure en la predestinació o en la influència de l’educació rebuda? Amb aquest refrany se’ns vol dir, generalment, que dels nascuts o criats en un ambient de vulgaritat, no se’n pot esperar gaire grandesa ni educació (i a la inversa). En castellà diuen El cochino y el señor, de casta han de ser los dos o De casta le viene al galgo. Relaciona, doncs, les maneres d’una persona amb l’educació rebuda, amb l’entorn familiar viscut. Per això diu se n’ha de venir de mena (o de casta). El que es mama dins la família a una curta edat, acompanya la manera de ser d’una persona tota la vida.

Hi ha moltes maneres d’expressar la «bona mena» d’una persona: la fusta, la casta. En aquest cas, el refrany recorre a la comparació amb el porc, animal que ha sofert totes les invectives i llegendes negres, malgrat la seva resistència i el profit que n’obtenim, però veient-ne només la immundícia que a pagès solia presidir les corts de porc. Perquè com recull Sebastià Farnés (1913), El porc ja és porc de mena.

Regirant el refranyer, en trobem un altre, Què sap el gat de fer culleres, que ens ve a dir potser una cosa semblant: no podem esperar allò que no és propi de l’origen. Com ens demostren aquest parell d’exemples, el refranyer, la saviesa popular, és una font que sempre raja i les seves aigües conflueixen gairebé sempre.

Per això, reprenent aquest sentit pejoratiu i negatiu, hi ha un altre refrany català que diu que De sastre i de sabater, se n’ha de venir de mena. Dues professions prou mal considerades pel refranyer pel seu mal quefer o per les males arts per enredar els clients.

I no s’hi veu gaire possibilitats d’esmenar aquesta situació: El que és de mena, mai s’esmena.

El cert és, i Graves ho sap, que l’apel·latiu xueta està relacionat amb juetó, descartada doncs l’etimologia xueta-xuia, del llatí suilla, teòricament molt culta, però molt vulgar a la pràctica. Els nobles, aquí, eren anomenats botifarres, que ve de botifler i no té relació amb el producte de les matances. Aquesta relació popular de xueta i botifarra amb el porc sembla connectada amb la importància que aquest animal revestia en una economia com la mallorquina, en què l’embotit era pràcticament un aliment base i es considerava que «de porc i de senyor, se n’ha de venir de casta».

P. DE MONTANER, introducció a La branca morta de l’arbre d’Israel, de Robert Graves (Palma: Arxipèlag, 1986)

De porc i de senyor se n’ha de venir de mena. És el que em va passar pel cap l’altre dia quan, tornant cap a casa, em vaig topar amb una noia que passejava un porc senglar pel carrer. Sí senyor, tal com ho llegeixen: un porc senglar de debò, dels que li agradava a l’Obèlix menjar-se rostits, passejant pel carrer lligat amb una corretja com si es tractés d’un gosset de llanes.

SEBASTIÀ ALZAMORA, «De porc i de senyor…» (Benzina, núm. 11, gener 2007)

Vots: 137 (11,37%)

De porc i de senyor: memòries d’un senglar del Vallès és una novel·la d’Albert Vicens i Llauradó (2007).

Etimologia de senyor — Del llatí senior, -oris, comparatiu de senex, ‘ancià’, que s’anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus, ‘amo, senyor’.

12 / 100
PER SANTA LLÚCIA, UN PAS DE PUÇA; PER NADAL, UN PAS DE PARDAL; PER SANT ESTEVE, UN PAS DE LLEBRE

Tornem al calendari, que, entre els participants en el Top ten, tant com en la cultura tradicional, té i ha tingut sempre un paper decisiu. Aquest refrany s’inscriu en el cicle de l’allargament del dia. Els estudiosos el relacionen amb Santa Llúcia (13 de desembre), ja que per aquestes dates podem començar a observar que el dia creix.

El refranyer, que no cerca veritats absolutes ni científiques irrefutables, ho arrodoneix dient que la nit de Sant Joan és la més curta i, la de Nadal, la més llarga. I per expressar aquest allargament del dia gairebé imperceptible, fa referència a salts de diversos animalons que en puguin deixar constància: Per Santa Llúcia, un salt de puça; Per Nadal, un pas de pardal; Per Sant Esteve, un pas de llebre; Per Ninou, un pas de bou, etc.

Tots aquests refranys van recollits en una cantarella que, depenent dels indrets i llocs on es recorda o recull, s’allarguen o escurcen amb més o menys elements. Tant és així que cada un dels seus membres ha arribat a funcionar com un refrany independent dels altres.

I ara ens demanem: com pot ser que per Santa Llúcia, que s’escau el 13 de desembre, el refranyer comenci a creure que el dia s’allarga, si encara no hem arribat al solstici d’hivern?

Ja hem dit en diverses ocasions que el refranyer és «elàstic», una mica mentider, i que es fa venir les coses al seu terreny com li interessa i quan li convé. Però en aquest cas no és així i hi podem trobar un parell d’explicacions plausibles.

Una ens ajuda a acotar l’antiguitat del refrany, anterior a la reforma gregoriana del calendari, el 1478. Ens ho explica Joan Amades. Mentre va ser vigent el calendari julià, el calendari meteorològic es va anar desfasant respecte del calendari astrològic. Amb la reforma de finals del segle XV i l’adopció del calendari gregorià (el que seguim actualment, per entendre’ns), es va resoldre aquest desfasament traient d’una tacada deu dies del calendari. Fins aleshores, el 13 de desembre no corresponia a la data meteorològica corresponent, sinó que calia sumar-hi els deu dies de desfasament que arrossegava i corresponia al 23 de desembre, quan realment, passat el solstici d’hivern, el dia es començava a allargar.

Una altra explicació possible és que, encara que quan es comença a fer clar encara no és més d’hora (el sol va sortint cada dia una mica més tard fins a la segona setmana de gener, i a partir d’aquí matina cada dia una miqueta més), sí que comença a haver-hi més hores de sol, perquè el sol es pon més tard i per tant hi ha un lleu increment de l’estona diürna.

«Per Santa Llúcia, un pas de puça», «Per Nadal, un pas de pardal», «Per Sant Esteve, un pas de llebre» i «Per Any Nou, un pas de bou». Aquestes dites populars defineixen molt bé com a partir de mitjan desembre les tardes guanyen minuts de sol. Molta gent està convençuda que el dia 21 de desembre és quan el sol es pon més d’hora, però no és cert. A partir d’aquest dissabte, les tardes ja seran una mica més llargues.

XAVI FREIXES, «Tardes més llargues» (Avui, 13 de desembre de 2007)

Vots: 135 (11,20%)

Per Nadal, pas de pardal és un disc de nadales catalanes de Rah-mon Roma (1995).

Etimologia de puça — Del llatí pulex, -icis, mateix significat, a través del català antic plural pulces, d’on el singular antic pulça i després puça.

13 / 100
QUAN LA CANDELERA PLORA, L’HIVERN ÉS FORA; QUAN LA CANDELERA RIU, L’HIVERN ÉS VIU; TANT SI PLORA COM SI RIU, L’HIVERN ÉS VIU

La Mare de Déu de la Candelera (o de la Candelària) s’escau el 2 de febrer. Som en ple hivern i a pagès cercaven algun indici de canvi de temps o de millora, com tants altres procediments rudimentaris i poc científics que ens han arribat, oracles de l’observació de la natura.

La personificació de la Candelera és clara amb aquest riure o plorar que vol dir que aquell dia plou o fa sol, senzillament. Sense mullar-se gaire (i mai més ben dit), la majoria de refranys semblen voler predir que quan plou això anuncia que ja no farà tant fred, mentre que si fa bo, el fred encara persistirà.

No cal ser meteoròleg per saber que el cel tapat de pluja fa que les temperatures no baixin tant (quan plou no tenim tant fred), mentre que els dies radiants, clars i sense núvols d’hivern acostumen a ser molt més freds, malgrat la presència del sol.

Hi ha moltes variants d’aquest refrany, amb més o menys precisió en els diagnòstics (De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrere, no et fiïs d’ella; Quan la Candelera no plora, l’hivern no és ni dintre ni fora), però tots juguen amb l’engany de predir que passi el que passi continuarà fent fred i l’hivern serà viu: La Candelera la neu espera; si ja ha nevat, l’hivern ha passat; si no ha nevat, ja nevarà. En castellà semblen anar més cap a l’opció que la pluja de febrer indica que ja no farà més fred: Lluvia de febrero, despido de invierno.

En aquest cas, els antics homes del temps volien curar-se en salut i feien un sil·logisme infal·lible: faci el temps que faci, continuarà fent fred. Si en la previsió del temps tot és relatiu, la cantarella del refrany és rodona, i això és el que deu haver fet sobreviure aquesta sentència antiga.

N’hi ha algunes variants interessants com Candelera clara, fred hi ha (o farà) encara, que fa referència a la claror de la lluna per presagiar més fred o canvi de temps, que a Mallorca rematen amb Candelera espessa, fred per sa cabeça (o tapa’t, o guarda’t sa cabeça).

També diu el refranyer que el mal temps l’indica el vent i no pas la pluja o el fred. Per això una altra variant diu que Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

Podem concloure, doncs, com diu un altre savi refrany: Candelera, fred davant i fred darrere. O seguint amb enigmes indesxifrables: La Candelera, el dia dos de febrer, endevina quin dia i mes és.

Encara que sempre trobem algun agosarat optimista que, a les envistes del març, aposta per un canvi de temps imminent: Quan la Candelera plora, el fred és fora; quan la Candelera riu, el fred és viu; però tant si riu com si plora mig hivern fora. I realment ja hem passat més de mig hivern! Encara que tampoc no cal ser tan exagerats per dir que Quan la Candelera riu, ja ve l’estiu. El que sembla clar és que el pas del temps és inexorable i, passi el que passi, acabarà arribant l’estiu, com cada any.

Tira d’en Sísif, de Jordi Soler, publicada a El Punt Avui el 3 de febrer de 2012

En l’última dècada el caganer ha patit un procés de secularització indiscutible. D’una banda, és l’única figura del pessebre que no necessita la resta de la colla, camells, bou i ase inclosos, per tenir una raó de ser. Molts catalans el compren per separat per decorar o adornar les festes de Nadal, o fins i tot el mantenen en algun prestatge fora de temporada, és a dir, abans de l’advent i després de la Candelera, tant si plora com si riu, tant si el fred és fora o encara és viu. El caganer s’ha fet un lloc per ell mateix en l’imaginari col·lectiu.

CARLES RIBERA, «Amb la tradició a l’aire» (Presència, 19 de novembre de 2010)

Vots: 131 (10,87%)

Etimologia de Candelera, ‘nom popular de la festa de la Presentació del Senyor, en què hi ha la benedicció de les candeles i la processó’ — De candeler, ‘persona que fa ciris, candeles, o que en ven’, de candela, del llatí candela, mateix significat, forma culta, per influx sobretot eclesiàstic, dominant sobre la popular, antiga i dialectal, canela.

14 / 100
HOSTES VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN

Aquest és un refrany de gran difusió i coneixement popular i, d’altra banda, sempre hi veiem una viva actualitat. Per això ens ha arribat amb infinitat de variants formals, com ara De fora vingueren que de casa ens tragueren, Forasters (o Hostes) vindran que de casa ens trauran i, encara, a Menorca, Unes hostes treuen ses altres. Aquesta popularitat i actualitat també es veu confirmada pel fet que actua com una frase feta que podem trobar conjugada en molt diversos temps verbals. Fa referència a la pèrdua de drets o beneficis que té algú per l’arribada de forasters. Aquesta actitud s’ha utilitzat de manera barroera i desencertada per criticar l’arribada de nouvinguts i ha esdevingut bandera de la xenofòbia més matussera i populista. En castellà hi ha el mateix referent: De fuera vendrá quien de casa nos echará o Huéspedes vendrán y de nuestra casa nos echarán, com també en portuguès: De fora virá quem de casa nos deitará. Però també trobem expressions sinònimes amb un imaginari ben diferent: Mete el gallo en tu muladar y saldrá heredero, que sembla una font semblant a la que té el francès: Accueille chez toi le déshérité, il deviendra ton héritier (‘Acull a casa teva el desheretat, que esdevindrà el teu hereu’).

En un sentit menys marcat i molt més general es fa servir per indicar que algú, per la seva bondat, és perjudicat per algú altre que se n’aprofita.

Ja ens avisa el refranyer que Hostes i peix, als tres dies puden, proverbi antic que ja llegim al Curial e Güelfa. I quines solucions aporta? Uns hostes en treuen uns altres o Els hostes donen alegria quan venen i quan se’n van. I encara ens adverteix que Casa arreglada i taula parada, hostes aguarda. No és això un cant a la provisionalitat i la deixadesa si no volem veure la casa convertida en una fonda?

Fa uns quants mesos, anava a l’autobús que va dels meus barris a la plaça d’Espanya. No sé per què, si per les empentes o per les reclamacions que en sorgien, vaig sentir que un obrer català de la ciutat deia a una gitana la cèlebre frase que gairebé ja havíem oblidat de tan poc com l’havíem sentida darrerament: «Heu vingut a menjar-vos el pa…», etcètera. Ah renoi, com es va posar la gitana! De primer li va dir que era tan catalana com ell o més, i per demostrar-li que ho era es va posar a parlar-li en català, en mal català, un català d’emergència, però català, al capdavall. I després l’insultà. Li va dir que per guapos els murcians i no els catalans, que es fixés en tots els qui anaven a l’autobús, perquè la majoria ho eren. La gent, rient i fent barrila, donaven la raó a la gitana, i això encara l’engrescava més. […] L’home, tot escorregut, va haver de baixar a la primera parada, però des de terra encara va cridar: «Hostes vingueren que de casa ens tragueren!» L’autobús en ple el va esbroncar, i amb ell tots els catalans, que si eren així, que si eren aixà.

FRANCESC CANDEL, Els altres catalans (1964)

Vots: 131 (10,87%)

Hostes vingueren… és un assaig de Joan Vallès i Pujals (Terrassa, 1881 – Barcelona, 1966) publicat el 1929. I Hostes vindran…, una obra teatral costumista del dramaturg Joaquim Balader (València, 1828-1893).

Ninot de Joan Antoni Poch (JAP) publicat a El Punt el 23 d’agost de 2004

Etimologia d’hoste — Del llatí hospes, hospitis, ‘el qui dona acolliment; amfitrió’, mot compost d’hostis, nom indoeuropeu de l’hoste o allotjat (després ‘estranger’ i, des d’aquí, ‘enemic’), i potis, ‘amo’ (més tard ‘poderós’): ‘l’amo d’un hoste, el qui el rep a casa seva’; ulteriorment, i a conseqüencia del costum antic de la reciprocitat hospitalària, el mot prengué, de més a més, el sentit d’’hostatjat’.