Kitabı oku: «La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985»

Name: La cultura a la Universitat de València. Del segle XIX a 1985
Author: José Garcelán Muñoz
ISBN: 9788491347347

José Garcelán Muñoz

Yazı tipi:

Col·lecció Cinc Segles

Edita:

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

Publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simón

Maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

Impressió: Ulzama Digital

ISBN: 978-84-9134-734-7

Edició digital

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

A Marc, per la confiança. A Laura, per la companyia. A mon pare, per tota la resta. Per fer-ho possible.

El drama, evident, és que la «cultura-

cultura» només ha estat accessible per

a un sector minoritari de la societat.

JOAN FUSTER

ÍNDEX

PRÒLEG, per Antonio Ariño

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL I. ANTECEDENTS

1. La universitat centenària

2. Associacionisme vuitcentista

2.1 La Estrella

2.2 El Centro Científico-Literario

2.3 L’Ateneo Científico-Literario

2.4 El Liceo Literario

2.5 Les acadèmies

2.6 Ateneo Científico: el catalitzador

2.7 L’Academia de la Juventud Católica

3. La fin de siècle

CAPÍTOL II. UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA

1. L’autonomia universitària

2. El IV Centenari de la fundació de la Universitat de València

3. L’extensió universitària

4. La Universitat Popular

5. La Universitat en les dècades de 1910 i 1920

6. El Paranimf com a espai de cultura

CAPÍTOL III. ASSOCIACIONISME ESTUDIANTIL EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX

1. La Unión Escolar i el retorn de les acadèmies

2. El Centro Escolar y Mercantil (CEM)

2.1 El valencianisme durant la segona dècada del segle XX

3. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC)

4. La Federación Universitaria Escolar (FUE)

CAPÍTOL IV. LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1936)

1. La universitat republicana

2. El valencianisme en la Segona República: l’Agrupació Valencianista Escolar (AVE) i Acció Cultural Valenciana (ACV)

3. La Federación Regional de Estudiantes Católicos (FREC)

4. La Federación Universitaria Escolar (FUE)

4.1 La Universitat Popular

4.2 El teatre universitari

5. El Sindicato Español Universitario (SEU)

CAPÍTOL V. LA GUERRA CIVIL

1. La FUE

1.1 La Universitat Popular

1.2 El teatre universitari

CAPÍTOL VI. EL PRIMER FRANQUISME (1939-1951)

1. Activitats culturals al Paranimf de la Universitat i en altres espais (1940-1945)

2. Els Anales i les memòries de curs

2.1 Anales de la Universidad de Valencia (1950-51)

CAPÍTOL VII. LA CULTURA ENTRE 1940 I 1960

1. L’Aula de Mediterráneo

2. Valencianisme en la Guerra Civil i en la primera dècada del franquisme

3. El Sindicato Español Universitario (SEU)

4. El teatre a la Universitat de València (1939-1960)

5. El sorgiment de l’oposició política universitària al franquisme

6. La pèrdua de protagonisme del SEU

CAPÍTOL VIII. LA CULTURA A PARTIR DELS ANYS SEIXANTA

1. Els espais impulsors i acollidors de cultura a la ciutat de València

2. Les primeres estades a l’estranger: un tren cap a l’obertura cultural

3. Un incipient valencianisme polític universitari

4. La cultura al si de la Universitat de València: els departaments d’activitats culturals i altres iniciatives (1965-1970)

5. El teatre universitari (1960-1985)

EPÍLEG. LA PROGRESSIVA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA (1980-1985)

BIBLIOGRAFIA I FONTS

ÍNDEX ONOMÀSTIC

PRÒLEG

LA FUNCIÓ CULTURAL DE LA UNIVERSITAT I LA DEMOCRÀCIA

El dia 1 d’agost de 1924, en la secció de «Libros», el diari El Pueblo publicava un article titulat «Anales de la Universidad de Valencia. La Universidad contra la indiferencia ambiente». El signava Artur Perucho, aleshores un jove periodista de 22 anys, que havia estudiat Dret, però que va ser seduït pel compromís amb la professió periodística i la vocació política i nacionalista.

L’article començava amb el paràgraf següent:

De cuantos trabajos realiza la Universidad de Valencia para hacer una obra seria de culturización y ser efectivamente el cerebro de la ciudad, hay tres que sobresalen notablemente: las conferencias de ampliación universitaria, el instituto de Idiomas y la publicación de los Anales.

D’aquests tres treballs, i de molts altres, se’n parla detalladament en el volum dedicat a la història de la missió cultural de la Universitat de València que el lector té ara a les mans. És resultat d’un encàrrec fet pel Vicerectorat de Cultura i Esport a José Garcelán, qui s’ha dedicat amb entusiasme i rigor a buscar totes les notícies aparegudes en qualsevol document històric sobre aquesta dimensió de la vida universitària que encara és poc coneguda.

Amb la publicació tant d’aquest volum com del dedicat a l’etapa més contemporània de la missió cultural –escrit per Irene Liberia–, el Vicerectorat ha tractat de mostrar que som hereus d’una dilatada tradició d’activitat cultural i que en el present hem de sentir-nos honrats d’aquesta herència i hem de tractar d’adaptar-la a la nostra època, d’enriquir-la i de millorar-la.

En aquell temps, a més, aquesta funció cultural no s’havia institucionalitzat en lleis i estatuts ni s’havia plasmat en vicerectorats, òrgans i centres. Hui comptem amb molta més legitimitat i més recursos, i la nostra responsabilitat també és més gran. La missió cultural –ho van deixar clar l’LRU i les lleis i decrets posteriors–, després de la docència i la recerca, és la tercera missió o funció de la Universitat. Amb ella, la Universitat es fa veritablement democràtica, com deia Artur Perucho en l’article citat.

Vull tancar amb les seues paraules aquesta introducció al primer volum dedicat a la història de la funció cultural de la Universitat de València. I amb elles vull també mostrar el meu agraïment, en primer lloc, a José Garcelán i Irene Liberia, que han escorcollat en la memòria per a narrar-nos el nostre passat. Però, sobretot, el nostre agraïment ha de dirigir-se als qui han escrit aquesta història –estudiantat, professorat, personal d’administració, ciutadans i ciutadanes, gent del carrer– amb la seua dedicació i el seu compromís.

Las puertas de la Universidad –afirmava Perucho– no deben permanecer cerradas para nadie; la Universidad debe, no sólo dejar que todos entren en su recinto, sino salir ella a la calle, si acaso la gente de la calle no acude a ella.

Això és el que mostra que som una institució democràtica: que volem i procurem que el coneixement i el saber siguen oberts i pertanyen a tota la societat.

ANTONIO ARIÑO VILLARROYA

Vicerector de Cultura i Esport de la Universitat de València Juny de 2020

INTRODUCCIÓ

La Universitat de València s’ha constituït, al llarg del temps, com un dels espais més importants de creació i recepció de cultura de la ciutat. Com a llar d’eminències, d’intellectuals i de professionals, ha sigut un lloc fonamental per al progrés econòmic, polític i social, que ha aportat noves perspectives, noves interpretacions i nous avanços tecnològics i científics. Al mateix temps, els joves han passat pels seus edificis per formar-se, per aprendre, per rebre aquest llegat en forma d’educació i també per ser agents de transformació i de canvi, conjugant les seues inquietuds i els seus interessos generacionals amb el que la Universitat els proporcionava.

Amb aquest llibre he volgut contar el que ha estat la projecció cultural d’aquesta casa al llarg del segle XX o, més concretament, des de l’aparició de les primeres associacions d’estudiants de la segona meitat del dinou fins l’aprovació dels Estatuts, l’any 1985, que suposen la democratització de la Universitat de València. L’objectiu és que el lector puga disposar d’una síntesi de totes aquelles societats, activitats, actes, conferències... que s’han desenvolupat durant gairebé un segle en aquesta institució.

Per fer-ho, m’he basat fonamentalment en tots aquells investigadors que s’han dedicat a estudiar una part de la història de la Universitat en el període, com Germán Perales Birlanga, amb el seu llibre sobre el moviment estudiantil des de finals del XIX fins a la Segona República; María Fernanda Mancebo, amb les seues investigacions dels anys vint i trenta del segle XX; o Sergio Rodríguez Tejada, qui en la tesi va traçar amb gran detall l’oposició universitària al franquisme. A ells, i a la resta d’autors, des d’ací el meu agraïment per les seues investigacions, que ens ajuden a comprendre millor, des de la perspectiva universitària, períodes de la història contemporània. També he volgut tenir en compte el que recullen l’antologia de l’almanac del diari Las Provincias, els Anales de la Universidad de Valencia i algunes revistes d’estudiants i de la institució, per tractar d’aportar modestament alguna dada que he considerat d’interès. Finalment, he entrevistat algunes persones, protagonistes de la progressiva democratització de la cultura dels primers anys vuitanta, per gaudir d’un testimoni viu del que va significar la transició, la llibertat que s’hi va assolir i els primers passos de la creació del Vicerectorat d’Extensió Universitària. Amb açò vull palesar que aquesta no és, ni ho pretén ser, cap investigació on es puguen trobar noves dades o noves perspectives sobre la Universitat de València. És, més bé, una revisió bibliogràfica d’allò que s’ha escrit sobre la història d’aquesta institució valenciana, des d’un punt de vista concret, per elaborar un relat que narre l’aspecte essencialment cultural. És, en definitiva, una història de la cultura a la Universitat que ha considerat tant la vessant institucional (des de dalt, diríem) com la vessant estudiantil (des de baix), en totes les direccions.

En el capítol que inicia el llibre he ressenyat totes aquelles societats i associacions culturals, de caràcter inestable i breu, que van començar a sorgir a les últimes dècades del segle XIX i que mostren com l’estudiantat va aprofitar l’oportunitat que donava l’espai universitari per dinamitzar aquella cultura que les classes acadèmiques no li aportaven. El segon capítol se centra en les iniciatives impulsades des de la institució a partir del canvi de segle, fonamentalment arran de la celebració del quart centenari de la fundació de la Universitat de València. En el següent, recuperem el camí iniciat amb les associacions per parlar del seu paper en els primers trenta anys del segle XX, i la influència que tingueren en la Universitat.

Els capítols quart i cinquè s’endinsen en la cultura desenvolupada durant la Segona República i en la Guerra Civil, en la qual la ciutat de València fou capital del malmès govern. Aquest període representa el primer intent seriós de generar una democratització de la cultura des de la Universitat, de portar allò que s’aprenia i s’ensenyava més enllà dels seus murs. No va durar molt de temps. Els capítols sisè i setè mostren el rotund canvi que imposà el franquisme en la cultura i en el paper de la universitat. El nacionalcatolicisme i el feixisme impregnaven i quasi monopolitzaven totes les activitats impulsades per la institució. Quasi, perquè també hi havia, com podreu veure al capítol setè, algunes escletxes que permeteren mantenir entre l’estudiantat i la Universitat una certa sàvia cultural, que començarà a estendre’s als anys seixanta.

Així, al capítol vuitè he volgut mostrar com s’establí, al llarg de la dita dècada, un ambient que permeté una progressiva activitat cultural, no només al si de la Universitat de València, sinó també a la ciutat. Aquest creixement, molt lligat a l’oposició al franquisme i al desig de llibertat de la ciutadania, amagava un rerefons polític, que va eixir a la superfície ja als setanta. Efectivament, tot el magma cultural de la dècada dels seixanta va acabar cedint terreny a una política explícita que monopolitzà l’espai universitari, almenys fins la mort del dictador. Per això, el llibre acaba amb un capítol dedicat al que va significar la transició a la democràcia i, més concretament, el que va ocórrer entre l’aprovació de la Constitució i la dels Estatuts de la Universitat de València, ja en 1985. És gairebé un lustre d’activitats culturals que simbolitzen i representen una progressiva democratització, ja que una gran part de les iniciatives estava en mans, com a finals del XIX, de l’estudiantat.

Aquest no ha sigut un treball fàcil. Hi ha molta gent a qui dec unes paraules d’agraïment. En primer lloc, a Antonio Ariño per haver-me donat l’oportunitat de desenvolupar aquesta tasca. Als meus professors, sense els quals no seria qui sóc avui, molt especialment a Ferran Archilés i a Marc Baldó. No tindré mai prou paraules d’agraïment per a ells. A tot l’equip de La Nau, que m’ha ajudat en les necessitats materials que he tingut (Aránzazu Torrecillas, Lucía García, David Sánchez, Irene Liberia, Norberto Piqueras, María Trigo, Rosa Puchades...), així com també a l’arxivera de la Universitat, Irene Manclús, a Raquel Fuertes Redón, de Valencia Fruits, i a María José Serrano. A Ferranda Martí, del Servei d’Informació i Dinamització (Sedi) de la Universitat de València, per haver fet memòria (i per molt més), i a Evarist Caselles, Rafael Company, Vicent Martínez i Francisco Morales pel seu valuós testimoni. Moltes gràcies.

CAPÍTOL I

ANTECEDENTS

1. LA UNIVERSITAT CENTENÀRIA

Uns dels edificis centrals per al foment de la cultura a les ciutats han estat les universitats. Ací, tant des de l’àmbit institucional com per iniciativa dels estudiants, s’han tractat de desenvolupar activitats que connectaren l’acadèmia amb la societat, i així poder debatre, ampliar i difondre el coneixement que s’hi impartia i s’hi aprenia. La Universitat de València, que depassa ja els 520 anys d’història, ha estat un dels nuclis principals de producció cultural i un espai d’atenció a les inquietuds d’estudiants i ciutadans. La cultura, cal crear-la en una doble direcció: tant perquè existisca, com també perquè puga ser consumida i apreciada. La Universitat de València, situada fins fa no molt al carrer de la Nau, ha contribuït a ambdues coses, fins i tot des d’abans de l’aparició de la societat de masses i de la cultura entesa en el significat actual.

Una de les primeres notícies de les activitats culturals d’aquest centre ens la ofereix el doctor en Dret Civil i Canònic, Francisco de Vilanova y Pizcueta, en la seua Historia de la Universidad Literaria de Valencia, publicada el 1903 amb motiu dels quatre-cents anys de la institució. Aquest llibre ens parla de les sabatines: uns debats, dinamitzats per la mateixa llei universitària, que es desenvolupaven els dissabtes a les classes del centre entre l’estudiantat.

Segons aquest acadèmic, en els Estatuts fundacionals de la Universitat de València, de 1499, «no sols es permetia als estudiants disputar á lur voluntad en ses cambres é en publich, sinó que se’ls manava que en les hores d’oci feren exercici de disputa, i s’ordenava al rector que tots els dissabtes obligara les facultats, alternativament, a mantenir aquestes discussions dintre de les aules». En aquests actes, que s’anomenaven Sabatinas o Reparaciones per distingir-les de les Conclusiones públicas y solemnes o Actos literarios, es manifestaven les diverses escoles que compartien entre si el domini teològic i filosòfic.

De tanta importància es consideraven aquests debats que els jurats van decidir prolongar temporalment el càrrec de rector de Bernat Alcalà perquè havia «fet tenir cascun disapte, Sabatines ó Disputes». De fet, els Estatuts de 1561 establien que totes les facultats havien de celebrar amb freqüència sabatines, una mostra de l’afany de la institució per fomentar el coneixement de la cultura contemporània dels estudiants que es formaven entre els seus murs (Vilanova y Pizcueta, 1903: 45).

També és ben antiga la cultura festiva. Al llarg dels segles XVII i XVIII es desenvolupaven commemoracions en dates assenyalades, vinculades fonamentalment a festivitats religioses. Tal com han explicat Mariano Peset i Javier Palao (1999: 49), els Estatuts de 1733 ja establien els dies sants o feriats, en els quals la Universitat convidava les autoritats de la ciutat. Entre totes aquestes festes destaca l’exaltació de la Immaculada Concepció, que era la patrona de la Universitat des de la seua fundació. Tots els anys es feia una processó amb una imatge seua que es conservava al monestir de la Trinitat, amb l’acompanyament del rector, dels professors i dels graduats.

El 6 de desembre de 1661, el papa Alexandre VII va publicar una butlla en què reafirmava la doctrina i el culte de la Immaculada Concepció. Felip IV, l’any següent, va voler celebrar aquesta publicació durant el període de festes de carnestoltes (potser per cristianitzar la festa, segons la interpretació de Peset i Palao). Cal destacar, com assenyala Pilar Pedraza, que la festivitat del carnaval havia estat prohibida a València el 1627, i posteriorment fou suprimida per Felip V. En l’època de què parlem, no obstant això, se celebrava un carnaval universitari, però sempre amb permís de les autoritats governatives.

Fet i fet, malgrat la prohibició general, es va autoritzar als estudiats una mascarada amb motiu del carnestoltes perquè «entretenidos en la diversidad de trajes, galas, remedos, invenciones graves y ridículas, se eviten otras licenciosas contingencias», tal com explica el cronista Valda, citat per Pedraza (1982: 70-71). Cal tenir en compte també que, en les Constitucions de l’Estudi General de 1655, quedaven prohibides als universitaris, en dies normals, les extravagàncies en les indumentàries. Es tractava, en definitiva, malgrat de l’escassa simpatia de l’església i de les autoritats per aquest tipus de festeigs (de sospitoses reminiscències paganes) de permetre que es portaren a terme per facilitar als estudiants un mitjà de diversió i desfogament que, per estar oficialitzat, fora fàcil de controlar. El permís per a celebrar aquest carnaval «restringit» de caràcter estudiantil –que, tot i la prohibició, desbordava l’àmbit universitari ja que interessava també a altres capes de la societat– era sol·licitat pels rectors al virrei (Pedraza, 1982: 69-71).

Així doncs, l’1 de febrer de 1662, per celebrar la dita butlla papal, s’organitzà una gran processó a València, que començà cap a les dos del migdia des de les diverses escoles universitàries. Obria el nombrós seguici un grup de gent amb màscares a cavall, vestits de manera molt vistosa. Darrere, desfilaren onze carros amb motius molt diversos: bojos, gossos i gats, dones fortes, àngels...

Per part de la Universitat, la Facultat de Medicina, donada la seua importància i prestigi, va construir dos carros; el de Jurisprudència, de la Facultat de Dret, anava precedit per més de seixanta estudiants a cavall, molt ben empolainats. L’últim dels carros, el de les Muses, estava patrocinat per la casa, i anava seguit per un grupuscle de músics. A continuació venien els graduats, mestres i catedràtics, i finalment el rector amb la resta de les autoritats acadèmiques (Peset i Palao, 1999: 52).

Carro de la Jurisprudència, de la Facultat de Dret. (Font: J. Baptista de Valda, Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por el supremo decreto de N.S.S. Pontifice Alexandro VII, 1663, p. 72)

A més a més, després de la processó de carros, la Universitat com a institució celebrà la seua festivitat particular en honor a la Immaculada Concepció de Maria. Per fer-ho, les facultats hagueren d’adornar diversos espais de l’edifici. La festa va durar de dimecres a diumenge i motivà el muntatge d’altars en el recinte universitari, cosa que passava per alt una curiosa prohibició de les Constitucions de l’Estudi General de 1611, tal com cita Pedraza: «Item ordenam, que ni en la festa de S. Lluch, ni en las de Nostra Señora de la Sapiencia, ni en altra festa alguna, ni los estudiants ni los mestres pugue(n) fer en lo estudi altar algú». Una prohibició que, tanmateix, no es troba en els estatuts de 1660 i que, probablement, era ignorada de manera sistemàtica. Siga com siga, el fet és que l’adornament de la Universitat es va produir, amb un gran desplegament d’enginy i de mitjans (Pedraza, 1982: 96).¹

Per una altra banda, coneguem que la Universitat de València mantenia relacions amb altres institucions culturals de la ciutat. Una d’aquestes, amb la qual fins i tot compartia edifici, era la Real Academia de Bellas Artes San Carlos. De fet, fou en la segona meitat del segle XVIII, el 1773, quan es va produir a les sales de l’actual edifici de la Nau la primera exposició temporal de caràcter artístic celebrada a la ciutat, uns anys després de la promulgació dels estatuts de la dita acadèmia, el 14 de febrer de 1768. Com indiquen els estudis, aquest fou l’inici de tot un reguitzell d’activitats realitzades al llarg de més de dos segles, orientades a l’aprenentatge, foment i investigació de l’art, i que culminen amb l’exposició sobre aquesta acadèmia, a La Nau, inaugurada el desembre de 2018. La de 1773 és considerada com la primera exposició organitzada a València amb la doble condició de mostra temporal i d’accés lliure, i va servir com a instrument per promoure els fins culturals i docents de la Real Academia, així com també per afermar el paper de la Universitat com a espai obert a les manifestacions culturals que, a poc a poc, van anar sorgint, tant al seu si com a l’entorn urbà (Catalá, 2018: 147 i 151).

Ara bé, en realitat fou al segle XIX quan començà a haver-hi una activitat cultural més o menys continuada, encara que intermitent, que anirà fent de la Universitat de València un vertader espai d’acció i de creació cultural. Aquestes dinàmiques foren esperonades, sobretot, per part dels estudiants, que aprofitaren la reunió amb gent de la seua edat per a crear associacions i col·lectius que complementaren la formació rebuda a les aules i cobriren les seues inquietuds intel·lectuals.

2. ASSOCIACIONISME VUITCENTISTA

La mayoría de nuestros estudiantes –escrivia Giner en començar el segle XX– pertenece a las clases medias; hace mucha vida de teatro, de café, de casino; de ateneo, a veces; casi ninguna de campo; va a los toros; nada de juegos ni ejercicios corporales; otro tanto de viajes y excursiones; aparte de los periódicos, lee poco, y esto principalmente novelas... (Citat per Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 95).

Malgrat els flaixos d’activitat cultural descrits adés, certament institucionals, hi ha relativament poques petjades, almenys fins al segle XX, de tasques culturals impulsades des de la institució. Però diverses investigacions han demostrat que, des de mitjans del dinou, l’efervescència cultural fou produïda de la mà dels estudiants, des de baix. És veritat que per aquells anys es va organitzar el Gabinet d’Història Natural (el segon centre patrimonial i científic d’importància en Espanya, només per darrere del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid), amb l’impuls conjunt del catedràtic de Química General i rector, José Monserrat y Riutort, preocupat per millorar les instal·lacions universitàries destinades a l’ensenyament científic; del catedràtic d’Història Natural Ignacio Vidal i del titular de la Càtedra de Botànica, José Pizcueta, també rector uns anys més tard; però la majoria de l’activitat cultural era estudiantil i s’organitzava en ateneus i societats literàries.²

Així, l’impuls i la producció literària i científica, que en aquestes línies considerem les primeres espurnes de cultura universitària, venien «des de baix». Una investigació impulsada per Ernest Sánchez Santiró, centrada en la Facultat de Ciències, que aleshores compartia edifici amb les aules de Filosofia i Lletres, la biblioteca universitària, els gabinets de Física i Química i el preparatori de Medicina al carrer de la Nau, mostra que l’estudiantat no mostrava gaires diferències entre disciplines: el seu modus vivendi i els seus problemes eren molt similars. Aquest estudi explica el rígid sistema de control que es va bastir durant l’època d’Isabel II: «La universitat ens apareix com a centre d’instrucció, centre de control, àdhuc presó. La universitat isabelina encara presenta una altra característica pròpia del període anterior a l’ordenament legal liberal. Ens referim a la subjecció de l’estudiant a l’autoritat acadèmica, dins i fora de l’establiment universitari» (Sánchez Santiró, 1998: 215 i 221).

2.1 LA ESTRELLA

Aquests afers no ens ocupen en aquestes línies, però l’obra de Sánchez sí que mostra les primeres petjades d’un moviment cultural universitari, amb l’establiment, el 1852, de la primera associació de caràcter literari que es coneix sota el paraigua de la Universitat de València: La Estrella, de la qual cal destacar la singularitat, tenint en compte que, segons el reglament universitari, els estudiants encara estaven privats del dret de petició col·lectiva. Els seus membres, majoritàriament de les carreres de Dret i de Medicina, i que tractaven sobretot qüestions literàries, són figures d’una importància primordial en la cultura valenciana de la fi del XIX; ja que aquesta associació no fou només un passatemps estudiantil, sinó un primer trampolí des del qual persones amb gran potencial van començar a suplir les mancances que trobaven en una universitat fortament academicista: Teodor Llorente, Félix Pizcueta, Vicente Wenceslao Querol, Miguel Amat Mestre, Carmelo Calvo, Enrique Gaspar... «els epígons de l’estudiant romàntic», en paraules de Lluís Guarner (Sánchez Santiró, 1998: 219).

L’agrupació, doncs, estava formada únicament per estudiants, però la seua activitat no estava clarament vinculada a la naturalesa escolar dels seus membres, sinó que les reunions es dedicaven principalment a qüestions literàries i al debat sobre els temes més variats: «discutíamos las más transcendentales cuestiones filosóficas, políticas y sociales» (Sánchez Santiró, 1998: 220). En tot cas, cap als anys 1850 ja existia una primera societat estudiantil que predicava valors de tolerància política i igualitarisme: no hi havia jerarquies i es basava en normes estrictament democràtiques, amb respecte al diferent ideari polític. Malgrat sols abastar un nombre molt reduït dels estudiants que concorrien al claustre, no era l’única expressió de companyonia del XIX: també hi havia grups de tunes i de serenates, que organitzaven estudiantines en els canvis d’autoritats acadèmiques, a final de curs, i en altres fites del calendari universitari. Les serenates, però, a més d’actes lúdics, també podien servir de mecanismes de queixa col·lectiva, en un sistema en què la protesta estava totalment prohibida (Sánchez Santiró, 1998: 215-220).

El nucli fundador de la societat La Estrella va conformar, el 1858, una segona societat, el Liceo, que va suposar la pèrdua de tot el tarannà universitari i escolar que tenia la seua predecessora, en tant que els seus membres no eren universitaris. Així, segurament tant per la probable passivitat de l’alumnat com per la ja assenyalada forta disciplina, quedà buit l’espai de les societats estudiantils a València. Sense capacitat d’organització col·lectiva i sense llibertats, era difícil potenciar la creació de societats literàries o científiques (Perales, 2009: 15).

Amb l’associacionisme estudiantil desdibuixat cap a la dècada dels seixanta del segle XIX, l’únic fet destacable de la Universitat de València fou la dimissió del rector José Pizcueta, que va ser substituït per Vicente Noguera el qual, al seu torn, va haver de dimitir el 30 de setembre de 1868 amb l’esclat de la Revolució Gloriosa. Arran d’aquesta revolta es va transformar radicalment la vida i la normativa de les universitats, i es va alliberar l’estudiant de l’obligatorietat d’assistir a classe. La revolució va suposar l’eliminació de les llistes tancades de llibres i del control ideològic, i l’aparició dels estudis pràctics. És en aquest context quan apareixen els gabinets, el Museu i el Jardí Botànic: l’estudiant va passar de ser un espectador a ser un subjecte actiu en l’aprenentatge (Sánchez Santiró, 1998: 222-224).

El Sexenni, com va apuntar ja en els anys vuitanta Marc Baldó, fou, per a la història d’Espanya,

un autèntic terratrèmol polític i social, que va remoure a fons els fonaments de l’ordre burgés doctrinari, construïts des de la dècada dels anys trenta. Les contradiccions del sistema liberal isabelí esclataren de colp: les forces democràtiques i/o republicanes, incubades durant més de trenta anys, reptaren l’ordre establert. [...] El món de les idees també es va somoure: la ideologia democràtica, generada lentament durant dècades, va assaltar l’escena històrica; la idea de progrés va inundar l’espai i va arrasar amb els obstacles dels moderats. Si el sistema educatiu previ, de Pidal i Moyano, es basava en nugar curta l’escola i tallar-li les ales a la universitat, ara els revolucionaris atacaven els recels conservadors i es disposaven a donar-li a l’ensenyament la llibertat regatejada (Baldó, 1986: 161).

Institucionalment, durant el Sexenni, la Junta Revolucionària de València amb el suport de professors krausistes es va llançar a un ambiciós programa d’ampliació d’estudis. A l’Institut s’establiren càtedres d’estudis aplicats (Química, Topografia, Dibuix i Mecànica Industrial); es va crear l’Escola d’Artesans, per a obrers; i es va obrir una Escola d’Enginyers Agrònoms tutelada per la Sociedad Económica de Amigos del País. A la Universitat s’incorporà la Facultat de Farmàcia, les escoles de Notariat i d’Arquitectura; a la Facultat de Medicina es van reprendre els estudis de llicenciatura i es completaren fins al doctorat; en Ciències es va afegir la secció d’Exactes, i es va restablir Filosofia i Lletres fins al grau de doctorat. El motor de totes aquestes reformes fou Eduardo Pérez Pujol, membre de la Junta Revolucionària i també, en aquell moment, rector de la Universitat de València. Però, per a portar-les a terme calien recursos econòmics inexistents i, a partir de 1872, la major part de les escoles va tancar (Baldó i Mir, 2000: 24-25). En tot cas, el Sexenni va significar un canvi rotund. La Universitat va créixer, aparegué l’estudiant lliure, els demòcrates decretaren l’abolició dels rígids controls doctrinaris, s’instaurà la llibertat de càtedra, s’anul·là, com hem dit, la llista tancada de manuals... Però el més rellevant, pel que fa al nostre estudi, fou l’aparició d’associacions de caràcter cultural (Baldó, Mancebo, Sánchez i Blasco, 2000: 96).

2.2 EL CENTRO CIENTÍFICO-LITERARIO

Aquest període revolucionari va generar un flux constant d’iniciatives que intentaven la creació de societats de caràcter polític i cultural. Germán Perales assenyala dos projectes: per una banda, un ateneu impulsat des de l’Institut de Secundària Provincial, dirigit per Vicente Boix, exclusivament dedicat a l’estudi. Per una altra, un centre literari, científic i cultural que van promoure un grup d’escolars amb la intenció de generar debats al seu si. Així, dos mesos després de la revolució es va constituir formalment aquest últim Centro Científico-Literario, que fins i tot va generar una revista non nata: El Pensamiento Juvenil (Perales, 2009: 17).

El centre havia de ser «de reunión, científico-literario, donde se egercitaran [sic] los socios de esta clase de trabajos y donde contarían, al propio tiempo, con un gabinete de lectura, especialmente de periódicos». En altres paraules, una iniciativa de caire cultural i científic per tal que els estudiants complementaren la seua formació acadèmica. La nit del 14 de novembre de 1868, alumnes de les distintes facultats van intentar constituir-lo, no només amb l’objectiu d’ampliar els seus coneixements, sinó també de debatre, segons La Gacetilla, «algunas cuestiones en armonía con la calificación de dicha sociedad» (Sánchez Santiró, 1998: 226). Tanmateix, el nombre d’assistents fou insuficient i van haver d’esperar una convocatòria més massiva. En tot cas, veiem com aquest centre era bastant similar a les associacions del període anterior, amb el matís que, en aquest cas, l’objectiu era abastar una major quantitat d’estudiants. Aquesta diferència es pot traduir en termes polítics: enfront de l’elitisme anterior, s’imposà una percepció més democràtica, de participació general.

El 19 de novembre, els estudiants de les distintes facultats van tornar a reunir-se per redactar els estatuts de la societat, amb una comissió de les facultats de Dret (Sales Ronda i José Manteca), Medicina (Romagosa i Cano Sechent), Filosofia (Piñeiro Marín), Farmàcia (Esed Martínez) i Ciències (Monserrat Fernández). Finalment, deu dies més tard, es va celebrar un míting a la llotja, organitzat pels estudiants universitaris, per a presentar a la resta de l’alumnat els objectius del centre, que sintetitzem en les següents paraules: «unión escolar, la ilustración de los socios, y la propagación de esta misma ilustración» (Sánchez Santiró, 1998: 226-227). És a dir, agrupació de tots els estudiants, desenvolupament cultural d’aquests i propagació d’allò après; un precedent del que serà, uns anys més tard, l’extensió universitària.

Però el Centro Científico-Literario fou una anomalia en l’associacionisme universitari fins el final de la primera dècada del segle XX. Constituït definitivament el 2 de desembre de 1868, la primera tasca de relleu en què es va embarcar fou la participació en un Congrés Internacional Estudiantil que se celebrava a Gant cap a finals del mateix mes. Aquest fet, segons Sánchez Santiró, cal relacionar-lo amb l’esperit internacionalista que abastava grans sectors de les societats europees entre 1860 i 1870: internacionalisme polític de caire pacifista (amb la Lliga de la Pau i la Llibertat de Stuart Mill, Victor Hugo, Bakunin, Garibaldi); internacionalisme obrerista, amb l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i també, en aquest cas, internacionalisme escolar, impulsat des de la Federació de les Escoles, que amb el següent text convidava a la Universitat de València a participar en la tercera de les seues sessions: «¡Hermanos! ¡En nombre de esta asociación internacional, en nombre de la Federación de las Escuelas, os invitamos hoy a la tercera de nuestras sesiones universitarias!» (Sánchez Santiró, 1998: 227-228).

Passades les eufòries de la Revolució Gloriosa, i sobretot vençuda la revolta republicana a València (en la qual els estudiants havien pres part activa) les societats escolars afluixaren. La vida de la ciutat va començar a «normalitzar-se» a poc a poc. El 15 d’octubre de 1869 començà el curs, que es caracteritzà per un cert retraïment i una reorientació en les accions estudiantils: entre 1870 i 1873 es constata l’absència d’una organització semblant a la del Centro Científico-Literario. L’associacionisme estudiantil juvenil perdé l’autonomia que el caracteritzava, i va evolucionar cap a les formes ateneístiques, que després analitzarem (Perales, 2009: 17; Sánchez Santiró, 1988: 235). Cal destacar, tot i això, que l’experiència del sexenni va significar un canvi de rumb: els decrets de Ruiz Zorrilla de 1868 concebien una nova universitat, caracteritzada per la llibertat de càtedra, la llibertat d’ensenyament, l’impuls pedagògic i la llibertat d’assistència dels alumnes, que podien estudiar privadament o en acadèmies i examinar-se en les universitats. Es va propiciar també més contacte amb els problemes socials, com demostra l’organització d’un acte al Paranimf, el 17 de setembre de 1871, amb tres representants de l’Associació Internacional de Treballadors, que clausurà una conferència dels delegats a la ciutat, en un moment en què l’ambient estava caldejat (els successos de la Comuna de París, les vagues, la formació de la Liga de Propietarios...). Un acte en el qual participà el rector Pérez Pujol i que, per cert, li va costar el càrrec (Peset i Palao, 1999: 77; Baldó i Mir, 2000: 24-25).

2.3 L’ATENEO CIENTÍFICO-LITERARIO

En el període revolucionari, una tertúlia com La Antorcha (en la qual va participar el que seria ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, Amalio Gimeno), que havia nascut durant el sexenni, es va convertir en l’Ateneo Científico, que es va obrir a tothom i va perdre el seu caràcter estudiantil. L’ateneu s’originà en un grup d’estudiants que, al domicili de Francisco Mata y Sanz, feien reunions setmanals «para el cultivo de las letras y ejercicio de la controversia» (Perales, 2009: 53). Ben aviat s’hi associaren altres estudiants, com l’esmentat Amalio Gimeno, Rafael Encinas, Vicente Dualde... que constituïren La Antorcha, presidida per l’estudiant de Dret Fernando de Alisal (qui, a més, era fill d’un magistrat de l’Audiència de València). Després de passar per diversos locals i de créixer, el 1870 va assentar-se al carrer de Gil i Polo, i en aquell moment van canviar el nom de La Antorcha pel d’Ateneo de Valencia, seguint «las corrientes que venían de Madrid». Aquest ateneu, en paraules de Lluís Guarner (1976), era «un centro de cultura que agrupó a escritores, artistas y científicos de Valencia, donde forma un movimiento cultural evidentemente eficaz en la vida de la ciudad» (citat per Sánchez Santiró, 1998: 236).

En els seus salons, els estudiants de la Universitat van poder assistir a les conferències i els discursos dels homes més destacats i d’alguna dona, no només de la ciutat, sinó de tot Espanya. A més de catedràtics, intel·lectuals i professionals valencians, era estrany que la visita d’alguna personalitat cultural a València no suposara la seua presència en el local de l’Ateneo i, al seu torn, els universitaris no només eren oients, sinó també discutidors, conferenciants i literats.

L’Ateneo condensava una gran varietat intel·lectual i política: positivistes, krausistes, eclèctics, monàrquics, republicans... tots ells sotmesos, en un principi, a les lleis de la tolerància i la democràcia: Teodor Llorente, Constantí Llombart, Vicente Wenceslao Querol, Manuel Candela, Amalio Gimeno, Luis Simarro, Velasco y Santos, Felix Pizcueta... eren alguns dels noms que formaven part de l’agrupació i que hi participaven amb articles, poemes, debats, homenatges o commemoracions: «una juventud abierta a la cultura, pero cerrada a las concupiscencias de la política» (íd.). L’activitat que desenvolupaven es pot seguir a través del seu Boletín-Revista, que es publicà entre el 5 de juny de 1870 i el 15 de juny de 1876, i que consta d’onze volums. Tot i la pèrdua del caràcter estrictament universitari, que aquest Ateneo tinguera una llavor d’estudiants inquiets per la cultura és una bona mostra de com la Universitat configurava un ecosistema propici per a l’impuls dels seus membres cap a l’exercici de les lletres o del debat.³ L’Ateneo, tanmateix, va continuar la seua vida i amb el pas del temps es va convertir en una referència cultural de la València finisecular. Alumnes de la Universitat, com José Guillem y Sol, de Dret, seguiren freqüentant-lo, i altres com Francisco Vives Liern o Rodríguez Guzmán eren habituals en les sessions literàries amb les seues composicions. Alhora, en aquest espai sovintejaven noms com el de Vicente Blasco Ibáñez, que va pronunciar la conferència d’obertura del curs 1886-87, o Rafael Altamira Crevea, qui va presentar allà, junt amb José María Latorre, la seua obra dramàtica Luchas de Alma. Un altre nom destacat, el de Martínez Ruiz (Azorín), també va participar en les discussions que s’hi dinamitzaven. En tot cas, com ja hem assenyalat, l’Ateneo no va sentir la necessitat d’establir polítiques especials d’atracció per als estudiants sinó que, més bé, els obria les seues portes com a qualsevol altre ciutadà. Tanmateix, amb l’aparició de les acadèmies, va acabar concentrant el moviment associacionista a la ciutat de València, com després estudiarem (Perales, 2009: 53-54).

2.4 EL LICEO LITERARIO

Fou, tanmateix, el model anterior, el de les societats literàries, el que van recuperar els estudiants durant la Primera República. Així, a l’octubre de 1873 va nàixer el Liceo Literario, a partir de l’impuls de cinc joves que, amb la voluntat de superar les limitacions de l’estudi individual, aspiraven a crear un fòrum de discussió i d’intercanvi obert a la participació de les persones que compartiren amb ells l’afició per les lletres, les arts i l’estudi. El 21 de novembre d’aquell any se’n celebrava la sessió inaugural, seguida durant el curs 1873-74 de més d’una vintena de sessions generals. Dels cinc fundadors i la junta directiva originària, encapçalada pel jove advocat Ignacio Pintado y Llorca, el 1875 només quedaven Josep Maria Amigó, que havia estat tresorer i aleshores presidia la secció de Ciències; l’alumne de la Facultat de Dret Juan Saavedra Ladrón de Guevara, que exercí com a arxiver i bibliotecari, i Federico Soler Castelló, qui va assumir la presidència. El quintet inicial el completava Mendiolagoitia, ja absent. El ràpid creixement del Liceo Literario va augmentar també el nombre de membres de la junta, que aquell mateix any estava composta per vint-i-tres càrrecs, a banda de la presidència honorifica, que ocupava Vicente Boix, tota una figura de la vida cultural valenciana d’aquell moment i que ja havia estat vinculat a l’associacionisme estudiantil anys enrere (Perales, 2009: 17-18).

Germán Perales ha estudiat amb detall l’activitat d’aquest col·lectiu, que només tingué gairebé un any de vida. La seua estructura era un reflex de l’origen universitari de l’associació, ja que estava dividit per facultats. A l’inici ja contava amb les seccions de Facultat de Dret, de Filosofia i Lletres i de Medicina, a banda de la secció de Literatura. Es reunien unes dos vegades al mes, les vesprades que no hi havia classe a la Universitat. Al mes de març de 1875 es va ampliar amb les seccions de la Facultat de Ciències i de Música, i cap a desembre s’hi va afegir la de Ciències Socials. Aquest creixement i diversificació del camp d’actuació de la societat va suposar també un canvi en el nom, que a l’agost de 1875 passà a ser Liceo Científico, Artístico y Literario de Valencia. Entre els membres hi havia alumnes de totes les facultats, però el nucli estava constituït per estudiants de lleis, que acaparaven els càrrecs directius de la junta, com el president Federico Soler Castelló o el vicepresident Braulio Calot Caballer. Es reuniren, fins març de 1875, en uns locals al número 26 del carrer de la Xerea de València, encara que no era estrany que se celebraren col·loquis al vell edifici del carrer de la Nau, i també col·laboraven amb altres associacions culturals i intel·lectuals de València, com l’Instituto Médico Valenciano, el Ateneo Científico, el Círculo de Bellas Artes o la Sociedad de Amigos del País.

Amb l’impuls del president va veure la llum, al gener de 1875, la publicació de l’òrgan de premsa de l’associació, amb el títol Boletín Revista del Liceo Literario de Valencia, el qual per l’octubre va passar a ser dirigit ni més ni menys que per Constantí Llombart. En la publicació, de periodicitat mensual, els socis del Liceo trobaven un instrument per a donar major extensió temporal i espacial a les seues composicions poètiques i treballs literaris i científics.

Pel que fa al funcionament de la societat, s’ajustava al calendari acadèmic. Pel maig se suspenien les activitats, ja que els membres necessitaven hores d’estudi per aprovar els exàmens. Entre la suspensió de maig i l’obertura del curs a l’octubre només es feien algunes reunions esporàdiques de la junta, però d’octubre a maig se celebraven diversos actes, que, seguint Perales, diferenciem en tres classes.

En primer lloc, les sessions literàries, on els socis presentaven les poesies pròpies i recitaven obres de notables contemporanis. Entre els participants destaquen els estudiants de Dret Fernando Reig Flores i Francisco Vives Liern, així com també Juan Rodríguez Guzmán i Luis Kaysser Pérez, que llegien les seues composicions amenitzades pels socis de la Secció de Música, com l’alumne de Medicina Elías Martínez Pellicer. Per una altra banda, trobem les sessions científiques, on es presentaven dissertacions sobre els més diversos temes de lletres i ciències elaborades pels socis i exposades a discussió i rèplica («Influencia del Cristianismo en el estado social de la mujer», de Climent Martí; «Condiciones de los fenómenos de vida», per Adolfo Cervera, o «Historia y civilización griega hasta Tito de Macedonia», per Juan Reig Flores). Finalment, també celebraven sessions solemnes, actes d’inauguració i homenatges a la memòria d’homes notables, com el dedicat al poeta i dramaturg Bretón de los Herreros, durant el curs 1873-74; les reunions per a la celebració de la festa cívica del dos de maig del curs 1874-75, o l’homenatge funerari a Enrique Escrig i González i Fausto Agost, al curs 1875-76. També se celebrà una sessió solemne per la presència del pintor austríac Christian Sieber, i una altra per honrar el poeta Juan Arolas. A més a més, també desenvolupaven altres activitats, com la celebració de certàmens literaris, l’organització d’acadèmies de preparació de Matemàtiques, Física, Química i Història Natural per als alumnes universitaris, i classes de repàs, impartides pels socis, de Llatí, Geografia, Història, Retòrica, Poètica i Psicologia Lògica i Ètica, adreçades a alumnes de batxillerat.

L’associació estava plenament admesa en la societat de la ciutat. Va participar, convidada per l’Ajuntament, en els actes cívics per la victòria sobre les tropes carlistes i en els actes del VI Centenari de la mort del rei Jaume I, i fou inclosa en la comissió organitzadora per a l’estiu de 1876. Tanmateix, malgrat el creixement experimentat per la societat, pel maig de 1876 la seua activitat es va esvair. L’última notícia correspon a la dimissió del president (Vicente Boix) i la dels dos vicepresidents. Les causes no estan clares, però Perales intueix que, probablement, es va deure a la dispersió de la generació universitària que la va fundar, la qual va anar llicenciant-se i construint la seua vida al marge d’aquelles activitats. En tot cas, si els fundadors del Liceo havien apostat per una societat literària que reunira els estudiants dels diferents centres, el seu sistema no va ser continuat per les successives generacions d’alumnes, que optaren per un model d’associacions científiques i monodisciplinars (Perales, 2009: 17-21).

De fet, el període que va ocupar el primer govern conservador de la Restauració monàrquica (1875-1880) es va caracteritzar per una clara desorganització i manca d’iniciatives associatives per part dels estudiants de la Universitat de València. El moment de rígid control polític i social, a més de la repressió que va acabar amb la llibertat d’ensenyament, no era d’allò més idoni per a la constitució d’associacions de caràcter estudiantil (Sánchez Santiró, 1998: 242). Però, tot i això, aquest ambient va propiciar la constitució d’un altre tipus de grupuscles universitaris: les societats acadèmiques.

Entre 1875 i 1886 es van desenvolupar setze associacions estudiantils que, contràriament a l’experiència del Liceo, eren monodisciplinars i de caràcter acadèmic. En aquestes agrupacions els estudiants es dedicaven a repassar els coneixements impartits en les aules i a ampliar-los, per la qual cosa estaven separats per especialitats i no hi havia unificació (Perales, 2009: 21).

Aquestes associacions (Sociedad del Estudio del Derecho, Sociedad Jurídica, Sociedad Escolar Médica, Academia de Legislación y Jurisprudencia, Centro Médico Escolar, Amistad Escolar Médica, Unión Escolar Científica, Centro Jurídico, Fénix Jurídico, Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica, Nudo Vital Estudiantil, Sección Científico-Literaria, Juventud Médico Legista...) es desfeien i es fonien, però mai es van caracteritzar per una activitat continuada en el temps. Sí que trobem en la premsa alguns testimonis de les seues activitats. Per exemple, de l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, al desembre de 1880, s’assenyala que «abrió con brillantez sus sesiones leyendo su digno presidente don Antonio Rafael Messa un discurso sobre los diferentes fueros civiles que hay aún en España, que han aplaudido mucho los jurisconsultos».⁴

Tot i això, són un indicador de l’interès dels estudiants d’organitzar-se i aprofitar les eines que l’aprenentatge universitari els oferia per ampliar els seus coneixements i compartir-los, almenys amb els companys. Anem, ara, a veure-les amb una mica de deteniment.

2.5 LES ACADÈMIES

Els nous estudiants de la Restauració monàrquica van relegar el cultiu de les arts poètiques i musicals per dedicar-se a l’aprofundiment dels seus sabers científics i acadèmics. Volien repassar els coneixements impartits a les aules i a ampliar-los, així com també donar un sentit pràctic als ensenyaments teòrics de la docència oficial. Aquesta perspectiva d’organització va tenir conseqüències lògiques en les característiques de les societats que, contràriament a les del període anterior, estaven classificades per especialitats, per branques de coneixement, per disciplines o, senzillament, per carreres.

Així, cap al 1880, a les acaballes del primer període de govern de Cánovas i del partit conservador, tornem a veure l’aparició d’un moviment estudiantil a partir del model organitzatiu dels ateneus: societats caracteritzades per la primacia de les qüestions acadèmiques, l’objectiu de les quals seria complementar la instrucció rebuda al centre universitari amb el propòsit de preparar millor l’estudiant de cara a l’exercici de la professió; convivència en la societat de professors i estudiants, tant en les activitats com en els càrrecs directius; i un marcat neutralisme en matèria política i religiosa. Aquests grups tindran una vida erràtica, amb oscil·lacions d’activitat i èxit (Sánchez Santiró, 1998: 242).

La primera d’aquestes societats fou la Sociedad del Estudio del Derecho, que té els seus orígens en el període republicà, conformada per membres dels diversos cursos de la Facultat de Dret. Al principi, la seua activitat es limitava a facilitar l’estudi de cada assignatura, il·lustrant per mitjà de discursos els punts més complexos i ampliant els coneixements, celebrant sessions teòriques i pràctiques. Dintre d’aquesta societat van aparèixer algunes seccions que desdibuixaven els objectius inicials, com una de Literatura i una altra d’Història, i quedà així dividida en tres branques: Dret, Literatura i Història. Perales relaciona aquest creixement amb les presidències honorífiques d’Antonio Rodríguez de Cepeda i d’Emilio Borso, i afirma que la societat es va assentar sòlidament en el panorama cultural de la ciutat participant en actes i activitats que ja no estaven vinculats al món de les lleis. Tanmateix, sembla que les controvèrsies sobre l’excés o la carència de llibertat que es promovien al si de la societat en van provocar la dissolució el curs 1878-79 –l’última reunió data del 19 de novembre de 1878 (Perales, 2009: 22-24).

Els estudiants de Medicina també van fundar una agrupació pròpia, el 4 de febrer de 1877: la Sociedad Escolar Médica, que nasqué sota l’estímul del degà de la Facultat de Medicina, Francisco Navarro, i que ocupava els locals de la Real Sociedad Económica de Amigos del País. Els membres pertanyien a cursos avançats de la carrera i es reunien cada dimarts i cada divendres per realitzar dos tipus d’exercicis, teòrics i pràctics, en locals cedits per la Universitat. Aquesta agrupació va créixer en quantitat ràpidament i l’èxit la va mantenir viva al llarg de gairebé vint anys –una extraordinària longevitat en el món de les associacions estudiantils vuitcentistes–, amb la participació de membres destacats, com Gómez Ferrer. Va prefigurar, en certa mesura, part de la tasca d’extensió universitària, amb conferències obertes al públic sobre oncologia, medicina legal, tuberculosi, malalties del cor... Tot i això, l’última notícia de la seua activitat data del 1895 (encara que es recuperarà posteriorment) (Sánchez Santiró, 1998: 242-243; Perales, 2009: 25-27).

Aquestes dues societats, malgrat els seus interessos fonamentalment acadèmics, també participaven activament en la publicació de l’Ateneo-Casino Obrero, Valencia Ilustrada, tant escrivint articles o quartilles com difonent-hi les activitats que anaven a dinamitzar als seus espais. Aquest setmanari, que va començar a publicar-se el 6 de maig de 1877, tenia un nivell cultural important, amb articles relacionats amb la qüestió social, que començava a ser candent (per exemple: «El trabajo de la mujer y del niño en los talleres»).⁵ Felix Pizcueta, Constantí Llombart, Amalio Gimeno, Teodor Llorente... són alguns dels noms que rubriquen les línies de la revista. A través de la publicació podem trobar anunciades, i també ressenyades, algunes de les activitats que promovien les societats de les quals hem estat parlant, com per exemple al número 6 de l’any II, datat el 27 de gener de 1878, on s’assenyalà la celebració del primer aniversari de la Sociedad Escolar Médica.⁶ Però, com ja hem avançat adés, aquests grups no foren els únics. Després de la dissolució de la Sociedad del Estudio del Derecho va nàixer, cap al novembre de 1878, l’Academia de Legislación y Jurisprudencia, una corporació de legistes que reunia els més prestigiosos noms de la ciutat de València. Aquesta acadèmia va abraçar al seu si els universitaris i va generar unes activitats i un calendari de sessions adreçades explícitament a ells, on no només anaven a escoltar sinó també a participar com a ponents i tertulians. Tot i això, els estudiants van optar per construir associacions que partiren del seu propi interès i així es com es va crear, pel novembre de 1879, la Juventud Legista, amb la destacable presència d’un jove Rafael Altamira Crevea el curs 1882-83. Va ajudar, a aquesta última agrupació, la implicació dels catedràtics de Dret Pérez Pujol i Rodríguez de Cepeda.

Els estudiants de Dret es caracteritzaren per la constant voluntat de mantenir algun tipus d’associació. A banda de les esmentades, el curs 1883-84 també es va establir, impulsada pel catedràtic de Dret Romà Eduardo Gadea Alera, el Centro Jurídico, que tractà d’omplir el buit deixat per la breu Juventud Legista. De fet, Rafael Altamira també va participar en aquest centre, pronunciant la seua conferència inaugural el 25 d’octubre, i altres noms ja esmentats, com el de Teodor Llorente Falcó o Carlos Bofill, hi van sovintejar. Dissolta el 1886, el nom de la seua successora és una metàfora de la història d’aquestes efímeres societats: el Fénix Jurídico, que només va durar un curs i que, al seu torn, fou reemplaçada pel Centro Legista de la Academia de la Juventud Católica. D’aquesta última només es coneixen tres mesos d’activitat: des del 15 de novembre de 1886, amb la reunió de setanta estudiants i les paraules fundadores del catedràtic de dret Rodríguez de Cepeda i l’estudiant Vicente Ruiz Caruana, fins al mes de febrer de l’any següent, quan participà en les festivitats de Sant Tomàs.

Per altra banda, en el camp de la medicina, la Sociedad Médico Escolar va compartir espai amb el Centro Médico Escolar (que prengué com a funció principal la realització d’uns concursos o certàmens entre els estudiants, amb temes proposats pels catedràtics de la facultat, com Machí o Mas y Soler, amb l’objectiu d’«el cultivo y progreso de las ciencias médicas») (citat per Sánchez Santiró, 1999: 243) i amb La Amistad Escolar Médica, i fins i tot van veure nàixer una publicació: Eco Escolar Médico, el 12 de desembre de 1881.

Tanca la tríada temàtica d’acadèmies la Unión Escolar Científica, sota el patronat del catedràtic de Complements d’Àlgebra, Geometria, Trigonometria i Geometria Analítica, Eduardo León y Ortíz. Nascuda pel gener de 1881, el seu propòsit era generar conferències tots els dissabtes, a les cinc de la vesprada, a la sala de professors de l’edifici del carrer de la Nau. Tanmateix, el seu origen venia més «des de dalt», de la voluntat d’un docent, que no de la iniciativa dels estudiants, els quals, a més, eren numèricament menys quantiosos que els de les altres especialitats. Així, la Unión Escolar Científica va allargar-se fins que el seu creador, Eduardo León, va marxar a la Càtedra de Geodèsia de la Universitat Central de Madrid, cap a 1882. Els escolars no mostraren interès per mantenir-la viva (Sánchez Santiró, 1998: 243-244; Perales, 2009: 27-33).

2.6 ATENEO CIENTÍFICO: EL CATALITZADOR

Als salons de l’Ateneo Científico de València es reunia la cúpula intel·lectual de la ciutat. Hi havia catedràtics, metges, advocats... i, a la seua ombra, alguns dels alumnes de la Universitat. D’aquests estudiants van sorgir les iniciatives que convertiren l’ateneu, cap a finals del XIX, en la major concentració de societats d’estudi d’universitaris de València. L’Ateneo, que té el seu germen en el grup La Antorcha, del qual hem parlat adés, va ser durant els anys del sexenni i de la restauració un dels espais culturals més sovintejats de la ciutat. El seu caràcter estudiantil es va perdre ràpidament, com ja hem vist, però no va perdre la relació amb la Universitat, en tant que professors i catedràtics freqüentaven els seus salons. Tanmateix, cap al segon lustre dels vuitanta del dinou, hi va començar a revifar l’element escolar, a través d’alguns actes convocats a finals del curs 1888-89, com vetllades literàries i musicals, i la creació, al curs següent, d’un nou fòrum de col·legials de lleis.

Aquest fòrum, l’Academia Jurídico-Escolar, tenia com a objectiu declarat satisfer les necessitats d’ensenyament pràctic que la Universitat no oferia, és a dir, «que los alumnos de la facultad de Derecho pudieran ejercitarse en las funciones propias de su carrera». La primera sessió es va celebrar el 7 de desembre de 1889, amb una conferència de José Albiñana titulada «Estudio crítico de la doctrina romana del título y modo de adquirirlo». L’acadèmia va tenir una activitat intermitent i diversa, ja que a banda de les sessions teòriques i pràctiques, també va convocar certàmens jurídics i literaris, però els problemes financers de l’Ateneo i l’esgotament natural (generacional) de les societats escolars limitaven el seu desenvolupament. En tot cas, la refundació al gener de 1901 va suposar un dels seus períodes de més moviment: les conferències i discussions arribaren a produir-se amb un ritme de dues o tres sessions per setmana, i també hi hagué sessions pràctiques. La notable presència del professorat universitari entre els conferenciants és una prova del recolzament que donaven als alumnes, que s’hi reunien per a «estudiar i ampliar els coneixements adquirits en la Universitat i iniciar-se en els camps del pensament i la paraula, estudiant i discutint els problemes socials pendents i adquirint una saludable pràctica de la seua futura professió» (Perales, 2009: 34-37).

En aquest mateix context va sorgir la segona acadèmia sota el paraigua de l’Ateneo: l’Academia Médico-Escolar. Com en la seua germana legista, la participació de catedràtics, llicenciats i doctors, junt amb els estudiants, en les sessions d’aquesta associació, fou molt important. Feien sessions teòriques i revisaven casos clínics. Ràpidament, es va convertir en una constant de la vida cultural de la ciutat i, de fet, el primer any de la seua fundació ja es va preparar un certamen nacional anual, que tingué un gran èxit de participació. Fins i tot es va dotar d’un òrgan de premsa propi, el Boletín de la Academia Médico-Escolar del Ateneo Científico, que va veure la llum al desembre de 1902. En paraules d’un contemporani, Campos Fillol (citat per Perales, 2009: 41):

Plácemes merece la Academia Médico-Escolar, que ha alcanzado en poco tiempo gran importancia y desarrollo gracias a sus útiles tareas siendo hoy uno de los centros escolares de Valencia que gozan de mayor vitalidad, sin recurrir por ello a fiestas y veladas estrañas [sic] a la ciencia y al progreso.

Cap al 1903, l’Ateneo, que havia servit d’aixopluc a aquestes dues societats estava en una situació econòmica preocupant. Per tractar de mantindre’l viu, es va promoure l’augment del número de socis per incrementar els ingressos i fer front als deutes, i també s’incentivà la generació d’una major activitat. Entre els nouvinguts, en aquest procés, hi hagué molts estudiants, una quarantena dels quals eren alumnes de la Facultat de Ciències que, a més de donar-se d’alta com a socis, s’organitzaren en la seua pròpia acadèmia. Així fou com nasqué l’Academia Científico-Escolar, sota la presidència de Vicente Küster i la vicepresidència de Rafael Colvée, amb un acte inaugural a càrrec de Vicente Peset Cervera, que pronuncià una conferència al Paranimf de la Universitat de València.

D’aquesta manera, a principis del segle XX eren tres les societats d’estudiants domiciliades a l’Ateneo Científico: Dret, Medicina i Ciències. Era la major concentració d’escolars (a banda de la mateixa Universitat) que havia existit fins aquell moment a la ciutat de València, amb més de cent cinquanta socis universitaris. Després de molts anys, els estudiants de les tres principals facultats convivien sota un mateix sostre, encara que funcionaven de manera autònoma. Aquesta situació va propiciar que, l’estiu de 1903, es creara la Unión Escolar, que va absorbir les acadèmies de Medicina i de Ciències. La de Dret, en principi, va refusar participar-hi. En tot cas, aquesta unió no va fer desaparèixer les activitats independents de cada acadèmia, i quan es va dissoldre (l’última notícia de la Unión Escolar és de febrer de 1907), les acadèmies van sobreviure (Perales, 2009: 42-43).

En la primera dècada del segle XX, sobre la qual després aprofundirem, es van transformar moltes coses. Els escolars van assajar nous tipus d’organització que superaren el marc ateneista, crearen organitzacions reivindicatives i es van polititzar. A més, es volia apostar per un nou tipus d’organització escolar amb fins culturals, socials i reivindicatius. Altamira, just en 1898, aprofità la tribuna en un congrés d’hispanistes, portuguesos i americans per reclamar un nou tipus d’associació escolar: havien de ser unitàries (sense distincions de facultats), havien de prescindir del caràcter polític i religiós, havien de dedicar-se a les reivindicacions i millores acadèmiques, i al conreu espiritual i esportiu dels seus membres, a exercir una acció social benèfica i solidària amb la classe obrera... i aquest fou l’origen teòric de l’articulació de la Unión Escolar (a Madrid, cap a 1900), que s’organitzà per defensar els interessos de la «classe escolar» des d’una suposada neutralitat ideològica (Baldó, Mancebo, Sánchez Santiró i Blasco, 2000: 101).

Sánchez Santiró considera aquesta Unión Escolar un dels primers brots d’associacionisme estudiantil reivindicatiu del segle XX. Aquesta associació complia tots els requisits que, segons Rafael Altamira, havia de defensar una associació escolar: incloïa estudiants d’universitat i d’institut, no feia separacions per graus ni facultats, mantenia un continu i difícil apoliticisme i aconfessionalisme i, a més, defensava els interessos comuns. Els dos lemes que sovint intitulaven i acomiadaven els seus escrits i cartes («Unión escolar» i «Salud y Unión») són dos exemples d’eslògans aglutinadors, que tractaven de superar les tradicionals separacions entre centres i nivells, així com també l’absència d’una tradició associativa de tipus general (Sánchez Santiró, 1998: 254-255; Perales, 2009: 43-44).

2.7 L’ACADEMIA DE LA JUVENTUD CATÓLICA

Una altra societat que també va perdre prompte el caràcter universitari fou l’Academia Científico Literaria de la Juventud Católica, creada el 26 de febrer de 1871. El seu sorgiment s’emmarca dintre d’un moviment general de l’església per recuperar influència i mantenir el seu estatus social. Des d’un principi va ser molt activa i va desenvolupar la seua tasca en dos grans focus: d’una banda, una sèrie de conferències per a la classe obrera, impartides per joves universitaris i d’una altra, la realització de vetllades destinades als seus membres i al públic convidat. Sánchez Santiró (1998: 235-237) ha sintetitzat una d’aquestes tertúlies, celebrada el setembre de 1871, on hi va haver tres discursos: un de Mata Sanchis, en què exposava que «sin religión ni Dios no hay gobierno posible», un altre de Martínez Torrejón, i, per acabar, un de Chaumel, qui va afirmar: «quítese en España el catolicismo y España perderá lo que le queda de su grandeza [...]. Lo mismo se cobija el catolicismo bajo el manto de la monarquía, que bajo la sombra de la república [...] esto tan solo es la forma de gobierno, lo que importa es que la esencia sea católica» (Sánchez Santiró, 1998: 237). Heus ací, doncs, l’orientació i l’integrisme d’aquesta acadèmia catòlica. Les seues activitats, tanmateix, foren prohibides amb la proclamació de la Primera República, a principis de 1873.

No obstant això, es va recuperar al mes de febrer de l’any 1880, com una escissió de l’Ateneo. Alguns dels membres, menys progressistes, consideraven que en aquest «se hablaba de todo lo divino y lo humano con marcadísima tendencia revolucionaria» (citat per Perales, 2009: 54). Aquesta reaparició de l’Academia de la Juventud Católica estava inspirada en les directrius del papa Lleó XIII (1878-1903) per a recuperar i defensar els interessos de l’Església, així com també d’aconseguir la unitat dels catòlics. Las Províncias recull el fet i assenyala que

la animación literaria y artística fue grande en estos meses de invierno. Los centros ya creados aumentáronse con el restablecimiento de la Academia de la Juventud Católica, que eligió por presidente al catedrático de la Facultad de Derecho, doctor don José María Llopis. El señor arzobispo honró con su presencia y su palabra la sesión inaugural.⁷

Al desembre següent també es destaca que «ha celebrado también su certamen anual, con gran brillantez y distinguida concurrencia, la Academia de la Juventud Católica».⁸ Pel que sembla, era l’acadèmia amb més dinamisme a principis dels anys vuitanta: «entre las sociedades literarias, distinguíase por la animación de sus sesiones la Academia de la Juventud Católica», i fins i tot cap a l’abril de 1884 podem llegir que «en los círculos literarios no reinaba la animación propia de este período del año, porque el Ateneo y Lo Rat Penat ocupábanse en el cambio de domicilio: solamente la Academia de la Juventud Católica trabajaba activa y fructuosamente».⁹

Aquesta associació, en la publicació que editava (Boletín-Revista de la Juventud Católica de Valencia), mostrava la seua predilecció pel món de la universitat, en un intent de recristianitzar la ciència, amb articles com «No hay incompatibilidad entre la ciencia y la religión» o «La restauración en Cristo de la ciencia, es el ideal de la Juventud Católica». Es dividia en distintes seccions: estudis teològics, literaris, de ciències socials i de ciències naturals, en les quals participaven diversos catedràtics, professors i estudiants de la Universitat de València (José Machí, José Creus, Constantino Emo Gibertó, Felipe Farinós, Vicente Guillén o Miguel Marzal), encara que a les acaballes de segle només era un centre dedicat a la literatura, a la teologia, als actes socials i a reunions del conservadorisme metropolità de València.

Tot i això, a través de la premsa podem detectar com molts professors de la Universitat de València participaven en els seus actes, sobretot en les obertures de curs, que se celebraven el mateix mes que a l’Estudi General. Per exemple, a l’octubre de 1881 va pronunciar el discurs inaugural el catedràtic José María Llopis, que parlà de la harmonia entre raó i fe, i en 1885 en fou l’encarregat el doctor en Medicina Eduardo Moreno y Caballero, que va dissertar sobre «les doctrines numèriques i la secta espiritista». Aquell any, de fet, segons Las Provincias, «dicha Academia quiso fundar una facultad de Filosofía y Letras, aprovechando los beneficios concedidos a la enseñanza libre por el Real decreto del señor Pidal, y llegó a establecerla bajo la dirección del doctor don Francisco Caballero Infante; pero el cambio político que a poco sobrevino, hizo que se contuviera la afluencia de alumnos». En 1889 parlà en el discurs d’obertura el professor de Medicina Enrique Slocker, que va tractar les causes morals com a productores de malalties i, per posar un últim exemple, en 1898 va llegir el discurs d’obertura d’aquesta societat el catedràtic de la Facultat de Filosofia i Lletres, Fermín Vilarroya, que va defensar «la urgencia de restaurar la enseñanza de las lenguas clásicas para evitar la decadencia de las buenas letras».¹⁰

Aquesta no era una societat nascuda a les aules universitàries ni de la iniciativa dels estudiants, encara que hi participaven. Ni tan sols era la condició escolar la que unificava els socis i membres, sinó les seues conviccions catòliques. A més, les activitats tampoc estaven orientades a l’aprofundiment dels estudis ni a complementar amb sessions pràctiques allò après. El fi declarat de la societat era «la edificación e instrucción religiosa de los socios y la propaganda del catolicismo», mitjançant «la celebración y asistencia actos religiosos, cátedras, formación de secciones especiales, biblioteca, prensa y demás medios legales que se acuerden» (Perales, 2009: 55).

Però amb el temps, les activitats que oferia als universitaris van anar ampliant-se i, amb l’objectiu d’estendre i vigilar el catolicisme de la joventut valenciana, va crear el curs 1885-86 una casa pensió per als estudiants de la facultat. Una altra iniciativa fou l’obertura d’una facultat lliure assimilada de Filosofia i Lletres, on es cursarien tant les assignatures del preparatori de Dret com la llicenciatura de Filosofia i Lletres, encara que la seua activitat fou breu. Finalment, cal ressenyar que també va fer un certamen i vetllada literària amb motiu del centenari del descobriment d’Amèrica, que va guanyar l’estudiant de Dret Juan Bautista Pastor y Aicart (Sánchez Santiró, 1998: 244-245; Perales, 2009: 57-58).

3. LA FIN DE SIÈCLE

Fins ara hem fet un repàs de les principals estructures i característiques de l’associacionisme estudiantil durant la segona meitat del segle XIX. Hem vist com l’estudiantat va monopolitzar la cultura universitària i va generar múltiples activitats a través d’ateneus i acadèmies. Els alumnes van cultivar, de manera independent, allò que més els interessava, tot aprofitant l’oportunitat que els brindava la Universitat de València, com a espai intel·lectual i de sociabilitat.

Més endavant tornarem sobre aquestes societats estudiantils, però ara ens centrarem en el que, a principi del nou segle, va tractar-se de fomentar des de dalt, és a dir, des de les instàncies universitàries. Aquestes iniciatives van venir esperonades per tot el moviment cultural que va caracteritzar Europa a finals del dinou i que va incidir en Espanya, sobretot, arran la crisi del 1898.

1. Sobre les característiques de les distintes carrosses i dels altars, vegeu Pedraza (1982: 72-115).

2. Sobre el Gabinet d’Història Natural, vegeu: <https://www.uv.es/uvweb/museu-historia-natural/ca/museu/passat-present-1286032558696.html> [consultat el 22-11-2018].

3. Per a un estudi exhaustiu de les publicacions i revistes estudiantils entre els anys 1875 i 1921, vegeu Perales (2009: 127-145).

4. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 16.

5. Valencia Ilustrada. Revista semanal de ciencias, artes, literatura, industria y comercio, any I, núm. 1 (1877), p. 3.

6. Ibíd., any II, núm. 6 (1878), p. 45.

7. Antología Almanaque Las Provincias, vol. I (1879-1904), p. 10.

8. Ibíd., p. 16.

9. Ibíd., pp. 30 i 55.

10. Ibíd., pp. 23, 83, 135 i 279.

CAPÍTOL II

UNS PRIMERS BATECS DE CULTURA UNIVERSITÀRIA

1. L’AUTONOMIA UNIVERSITÀRIA

En els darrers lustres del segle XIX moltes coses van canviar: avanços tècnics, nous partits, activació de moviments socials... Aquestes transformacions van fomentar una consciència de l’esperit nacional. Tots aquests elements van donar pas a la literatura del noranta-vuit, bona part de la qual va sorgir de la universitat. De fet, a partir de 1890 era un tema comú la crisi de la universitat en les converses entre els intel·lectuals, polítics i professors (Macías Picavea, Costa, Giner de los Ríos, Cossío, Ramón y Cajal, Unamuno...) (Baldó i Mir, 2000: 27).

La dècada dels noranta del segle XIX es pot qualificar com una etapa de crisi en tots els aspectes de la societat i, per tant, de conflicte i canvi. Tot i això, el debat intel·lectual, científic i polític ja havia sorgit unes dècades abans, sobretot després del fracàs de Sedan. El darwinisme va promoure, des de mitjans de segle, la publicació a Europa de nombrosos escrits, discursos, programes i proclames sobre el problema de la raça, en molts dels quals es feia referència (directa o indirecta) al discurs biològic o cultural de les nacions, tant des d’una perspectiva contrària al progrés que s’estava vivint com, també, a favor. En l’àmbit espanyol, aquesta confrontació entre tradició i modernitat es va portar a terme comparant els valors de la ciència i de la religió com a mitjans més o menys adequats per al desenvolupament dels pobles. Així, les conferències, els debats periodístics, els assajos, la creació literària i altres produccions en el marc de la comunicació social de l’Estat sobre la qüestió tingueren un doble rerefons: una pugna entre tradicionals i moderns que amagava un combat entre catòlics i seglars. Aquesta pugna, com no podia ser d’altra manera, també es va manifestar en la universitat i, sobretot, entre el jove estudiantat (Suárez, 2007: 32 i ss.; Sánchez Santiró, 1998: 47). No per casualitat una de les obres que estem resseguint ací porta com a títol Católicos y liberales (Perales, 2009).

La Universitat, amb grans figures com Ramón y Cajal, se sentia forta, però també necessitada de canvis. En els darrers anys del segle havien aparegut nombroses crítiques des de dins de la institució contra l’actuació dels governants. El regeneracionisme d’Unamuno o Altamira, així com també els corrents de la Institución Libre de Enseñanza, en són alguns exemples. Però la reforma era molt difícil: els intents de renovació pedagògica xocaven amb l’oposició de l’església i del moviment integrista catòlic. Tanmateix, semblava clar que calia descentralitzar la institució universitària per assolir l’autonomia administrativa, financera i intel·lectual (Mancebo, 1994: 29).

D’altra banda, la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines va provocar, en 1898, una commoció tremenda. El desastre, amb el brou de cultiu dels debats ja esmentats, va provocar una forta crítica social i cultural, un desig de regeneració que anava indestriablement lligat a la necessitat de reforma. Una de les conseqüències en fou la creació, en 1900, del Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, encapçalat per Antonio García-Alix, que va proposar un projecte d’autonomia universitària. Tot i no ser aprovat, la idea sobrevolà les actuacions dels catedràtics i professors de les universitats espanyoles. De fet, els dos projectes d’autonomia que es van proposar en el primer terç del segle XX (el de García-Alix de 1900 i el posterior de César Silió, en 1919) no van arribar a implantar-se, probablement per la despesa econòmica que suposaven. En tot cas, és en el context d’aquell primer intent que cal entendre la proposta de la celebració del quart segle de la fundació de l’Estudi General de la Universitat de València, del qual parlarem més tard (Peset, 2002: 15).

El segle XX es va iniciar, així, amb desitjos d’establir l’autonomia universitària, a l’estil de les universitats europees més avançades (Guia, 2001: 18). En els primers anys de la centúria, la universitat encara seguia el model liberal imposat per la Llei Moyano de 1857, caracteritzat per dos trets fonamentals: el control del govern sobre la institució per a que transmetera l’ideari adequat, allunyat de la influència eclesiàstica, i la centralització del poder de decisió. S’havia creat un cos de catedràtics a l’àmbit nacional i els rectors eren gairebé delegats del govern. La universitat va quedar reduïda, així, a un departament governamental (Mancebo, 1994: 29).

L’any 1901, el primer titular del nou Ministeri d’Instrucció Pública, tot just creat, va preparar un projecte de llei d’autonomia universitària, on es redefinia el Claustre universitari, amb velles i noves funcions, entre les quals hi havia la d’elegir el rector de la universitat. Tanmateix, el projecte no va passar la tramitació parlamentària i, així, l’autogovern universitari, la llibertat de càtedra o el reconeixement de les associacions d’estudiants continuaren sent objecte de reivindicació, plantejada sovint amb circumloquis com el que es presentà a l’assemblea universitària celebrada a València el 1902.

Anys més tard, el 21 de maig de 1919, el Ministeri d’Instrucció Pública, encapçalat per César Silió va publicar un decret de concessió d’autonomia a les universitats, les quals haurien de redactar uns estatuts propis, d’acord amb les bases contingudes en el decret, que definiren la composició i les funcions dels òrgans de govern, l’elecció del rector, la gestió del pressupost, la selecció del professorat contractat, les associacions d’estudiants, la forma d’elaboració dels plans d’estudis, etcètera. A la Universitat de València, una comissió formada per tres catedràtics de cada facultat va elaborar un projecte d’estatuts, durant els mesos de juny i juliol de 1919. El projecte, que deixava el control de la Universitat en mans exclusivament dels catedràtics vitalicis, fou aprovat pel Claustre ordinari, en sessions del 25 del juliol al 5 d’agost, i tramés a Madrid, per a l’aprovació del Govern, la qual es produí dos anys més tard, el 9 de setembre de 1921 (Guia, 2001: 18). Per destacar un dels elements, el punt cinc arreplegava la idea que les associacions d’estudiants havien de tractar de mantenir-se al si de la Universitat. Una altra cosa seria la representació que tindrien en els òrgans de govern, però en l’article 16 s’establia que havien d’estar legalment constituïdes, formades exclusivament per alumnes o antics alumnes de la Universitat, que els seus estatuts havien d’estar aprovats per la comissió executiva i que els seus fins havien de ser culturals, educatius o d’acció universitària (Mancebo, 1994: 41-42).

La Universitat de València, en aquells anys (com la resta de les de l’Estat espanyol) estava prou allunyada del seu entorn social i territorial. No obstant això, com hem estat resseguint, els professors i els alumnes mostraven una activitat important. Zumalacárregui, en el discurs d’obertura del curs 1919-20, assenyalava respecte a l’autonomia: «nosotros hemos dicho muchas veces que no podíamos cumplir con nuestra misión porque nos ahogaba el régimen de centralismos y de burocracia en que vivíamos. Ahora ha de verse si teníamos razón» (Mancebo, 1994: 35). Plantejava, com un dels elements centrals, que calia posar en relació la Universitat amb la regió valenciana a través de la ciència aplicada, que molts pagarien perquè es traduiria en beneficis materials i tangibles. També suggeria la fundació d’alguns instituts i recalcava les possibilitats dels universitaris en els distints camps de l’economia valenciana: els catedràtics de Química, junt amb els artistes, per millorar la indústria ceràmica, que podria assolir un gran creixement, la metal·lúrgia, la indústria, «amb ensenyaments i investigacions especials sobre els cultius més importants», la història de València, la medicina per aconseguir pal·liar les malalties endèmiques o més esteses... etcètera (Mancebo, 1994: 35-36).

Tanmateix, la vigència no durà gaire. El 31 de març del 1922 va dimitir César Silió i, quatre mesos després, el seu successor, Tomás Montejo i Rica, deixà en suspensió l’autonomia i les disposicions complementàries que s’havien dictat per a fer-la possible. L’autonomia universitària fou, finalment, avortada pel juliol de 1922. De fet, en l’obertura de curs de 1922 «no faltaron las protestas de los estudiantes por las disposiciones del gobierno echando abajo la reforma autonomista implantada por el ministro don Cesar Silió».¹ No fou l’única cosa suspesa en aquells anys, sobretot des de setembre de 1923, amb el colp d’estat de Primo de Rivera. El seu adveniment va significar un assaig de salvar la situació del país per la via autoritària i, conseqüentment, extraparlamentària. De seguida va adoptar una actitud contrària al desenvolupament cultural i científic: durant la dictadura es va incrementar l’intervencionisme governamental sobre les universitats, tot i que eren definides com a corporacions de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i capacitat, per tant, d’adquisició i administració de béns, sota vigilància del govern. L’any 1928 s’aprovà una llei d’educació que recollia i retallava algunes aspiracions autonomistes, com ara la llibertat de càtedra, la possibilitat de cursar el doctorat fora de Madrid, o el reconeixement de l’associacionisme estudiantil (Guia, 2001: 18-19).

Si bé fins ara hem vist que les inquietuds culturals i socials estaven monopolitzades per l’estudiantat, que va tractar de conrear-les generant associacions i ateneus, el context de crisi i els nous corrents pedagògics generats per la Institución Libre de Enseñanza van provocar que les universitats hi prengueren part. En aquest sentit, anem a retrocedir de nou als inicis del segle per veure dues iniciatives de caràcter cultural que es van propulsar des de la Universitat: el IV Centenari de la fundació, amb un reguitzell d’actes culturals, i l’inici de l’extensió universitària. A més, parlarem també de la Universitat Popular blasquista que, tot i no ser un projecte universitari, també va comptar amb la participació d’alguns dels professors de la casa.

2. EL IV CENTENARI DE LA FUNDACIÓ DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

José Mongrell, Cartell del IV Centenari de la fundació de la Universitat de València, 1902 (Arxiu UV)

El rector Ferrer y Julve va suggerir, cap a principis del 1901, realitzar algun acte commemoratiu de la fundació de la Universitat de València. Tot i ser una iniciativa ben rebuda per part dels professors i del Claustre, la manca de precedents i la precarietat econòmica van alentir el projecte. Es va decidir que es farien un parell d’actes acadèmics on participaren corporacions científiques i literàries de València i alguns representants de la resta d’universitats, així com també un certamen literari sobre la història de la Universitat. Però la mort del rector el 16 d’abril de 1901 va paralitzar l’obra, que reprendria el rector Candela (Comas, 2002: 19-21). Las Provincias ressenyà la visita que el ministre d’Instrucció Pública va fer en aquelles circumstàncies, pel mes de gener de 1902:

El rector, doctor Candela, que preparaba con mucho interés el cuarto centenario de la fundación de la Universidad de Valencia, gestionó con este objeto la venida del ministro de Instrucción Pública, conde de Romanones. Llegó el día 18, con el subsecretario, señor Requejo, el senador por la Universidad de Valencia, doctor Gimeno, el mismo rector, que había ido a Madrid [...], y varios corresponsales de la prensa madrileña. Fue recibido solemnemente por las autoridades, por numerosas corporaciones del cuerpo escolar y otros representantes. Aquel día visitó el ministro la Universidad, la Escuela de Bellas Artes, el Ayuntamiento, la Diputación, la Escuela de Artesanos, el Círculo Electricista y el Ateneo Mercantil. El día 19 el conde de Romanones visitó la Facultad de Medicina y el Instituto General Técnico. Asistió a la Alameda a las maniobras de los bomberos [...] y fue obsequiado con un almuerzo en el hotel de París, por el profesorado del distrito universitario. Por la tarde presidió en el Paraninfo la adjudicación de premios del certamen que había abierto la Academia Médico-Escolar, y después la solemne inauguración de la Escuela de Comercio.²

Abans no s’havia celebrat mai el centenari de l’Estudi General, sinó que es commemorava la figura de sant Vicent Ferrer, a qui se li atribuïa la fundació, per la seua presumpta intervenció en la unificació de les escoles a principis del segle XV. Tot i això, el 26 d’abril de 1902 els catedràtics es van reunir en Claustre general extraordinari per compartir el seu desig de celebrar la fundació de la Universitat de València, i es van crear diverses comissions per organitzar i gestionar més ràpidament el projecte. El Claustre volia subratllar l’antiguitat en un moment en què estava pròxima la discussió a les Corts sobre l’autonomia universitària. La festa serviria per ressaltar el passat, però també per reunir el professorat i pressionar sobre els polítics cap a una universitat millor. Es va nomenar una junta organitzadora formada per catedràtics, doctors i representants dels centres docents, que delegarien en diversos grups (alguns mixtos, amb membres de l’Ajuntament i altres autoritats), mentre que els estudiants participarien amb un festival escolar (Peset i Palao, 1999: 77-80; Ruiz, 2000: 11-12).

Així, trobem la Comissió de Certàmens, dirigida pel vicerector Rafael de Olóriz, que va impulsar la celebració d’un concurs literari obert a la ciutadania al voltant de dos eixos: la història de la Universitat de València, els homes il·lustres que hi estudiaren i la influència que havia tingut en la cultura nacional, per un costat, i el present i el futur de la universitat espanyola per un altre, on s’havia d’analitzar què era i què havia de ser una institució com la universitària. S’hi van presentar més de cent treballs, xifra que indica un ressò interessant d’aquest certamen en la societat (Comas, 2002: 39-41).

També es va organitzar una mena d’assemblea de catedràtics, on es plantejarien lliurement les qüestions i problemes de l’ensenyament superior en un debat que, malgrat un aparent interès inicial, va tenir menys representació de la que s’esperava. El 7 de juliol de 1902 es va anunciar l’acte (Comas, 2002: 47-48):

Con motivo del IV Centenario de este centro docente, se celebrará en el mes de octubre próximo la Primera Asamblea de Enseñanza Universitaria, bajo la presidencia honoraria del Exmo. Sr. Ministro de instrucción pública y bellas artes, la efectiva del Exmo. Sr. Rector de la Universidad Central y las vicepresidencias de todos los Ilmos. Sres. rectores de las universidades del reino, según su antigüedad. A todos los profesores numerarios y auxiliares de las universidades del reino, doctores, y jefes de establecimientos de enseñanza adscritos a los respectivos claustros, se les invita para que asistan a dicha asamblea y reunidos en Valencia discutan y voten conclusiones respecto a los trascendentales problemas que comprenden los siguientes temas...

Es va crear una comissió de festes, que seria l’encarregada de realitzar el programa. Aquesta comissió va comptar amb la col·laboració de l’Ateneo Mercantil i les autoritats municipals i provincials, que ajudaren a finançar l’esdeveniment. Des d’aquestes institucions es va organitzar el calendari, s’aconseguiren espais per fer exposicions i s’acumulà material per ser mostrat al públic. En l’antic hospital es va instal·lar el Museu Paleontològic; en una aula de la Universitat, una exposició pedagògica; a més d’una de retrats de fills il·lustres de la Universitat, al Paranimf, i una bibliogràfica a la sala central de la biblioteca, on s’exposaven llibres i documents. Els estudiants, com ja hem dit, hi van participar amb l’organització d’un festival escolar que comptà amb un concurs literari i una cavalcada, tot i que va resultar un poc catastròfic (Comas, 2002: 52 i ss.).

Des de l’alcaldia també s’animava els ciutadans a participar en l’efemèride (Comas, 2002: 59):

Valencianos: el día 26 del actual principiarán las fiestas con que Valencia solemniza el IV Centenario de la fundación de su universidad literaria. La alcaldía espera que el vecindario se asociará a los festejos adornando las calles con colgaduras e iluminaciones, demostrando que el júbilo de Valencia en tales días no es fría solemnidad oficial, sino regocijo de un pueblo ilustrado que tiene conciencia de la significación y el alcance que en orden de la cultura patria tuvo el hecho que se va a conmemorar.

Valencia, 23 de octubre de 1902

El alcalde: José Igual

Las Provincias va resumir els actes que se celebraren:³

El día 13 era la fecha exacta del centenario de la fundación de la Universidad; pero su celebración solemne se había aplazado para el 25. En aquel día solo se verificó una reunión del claustro y del profesorado en el Paraninfo, donde se firmó un acta conmemorativa de la fundación de la Universidad y hubo discursos del rector, señor Candela; del canónigo doctor Lolumo, recordando la parte que en dicha fundación tomó el Cabildo, y del alcalde, señor Igual, recordando también que la iniciativa del establecimiento de la Universidad fue de los jurados y el consejo de la ciudad de Valencia. Aquella noche se celebró en el teatro de Apolo una función, organizada por los estudiantes para reunir fondos con destino a los festejos que pensaba hacer al celebrarse el centenario. [...] El día 26 se conmemoraron con mucha brillantez las fiestas del centenario de la Universidad. Aquel día se celebró en el Paraninfo la sesión de apertura de la Asamblea Universitaria, de la cual fue presidente el doctor Fernández y González, rector de la Universidad de Madrid. [...] El día 26 se celebró también la apertura de la Asamblea Pedagógica y un festival escolar, especie de procesión alegórica, que tuvo escasa brillantez y poco éxito. [...] El día 28 llegó el senador por la Universidad de Valencia, doctor Amalio Gimeno, para asistir al centenario. Las Asambleas Universitaria y Pedagógica continuaron sus sesiones hasta el día 30. Asimismo, el día 28, los invitados a la fiesta del centenario fueron obsequiados con una excursión a Sagunto y [una] visita a las ruinas del teatro romano.

El día 29 se celebró la apertura de una exposición bibliográfica, instalada en la Biblioteca de la Universidad, y de la colección paleontológica del señor Rodrigo Botet, en el antiguo Hospital de San Pablo. El Ayuntamiento obsequió con un banquete, en los Silos de Burjassot, a los Alcaldes y concejales forasteros que habían venido al centenario. También los amigos políticos (republicanos gubernamentales) del catedrático de Oviedo, don Melquíades Álvarez, que vino con igual objeto, dieron otro banquete a este hombre político. El día 30 el Ayuntamiento dio un gran banquete, en el local del Círculo Valenciano, a las comisiones universitarias y representantes de los ayuntamientos que habían venido a Valencia. [...] El día 31 tuvo lugar en el Teatro Principal el gran certamen que se había anunciado con motivo del centenario, distribuyéndose los premios y leyendo el discurso el doctor Gimeno. Por la tarde se había hecho una solemne y publica manifestación universitaria. El rector, con las autoridades superiores y representantes de todas las facultades y escuela, en 28 carruajes de gala, con banderas y estandartes, recorrió la ciudad para descubrir las lápidas conmemorativas de la fundación de la Universidad.

Finalment, aquests actes es van clausurar oficialment amb un sopar que la Universitat va oferir als seus convidats a l’Hotel París, on el rector Candela va pronunciar un discurs agraint l’assistència i la col·laboració de tots els professors de l’assemblea universitària. Els va animar a mantenir el compromís de defensar els furs i l’autonomia universitària, així com el nou model d’universitat en tres vessants: com a centre d’investigació científica, d’il·lustració i de cultura general. Amb tot, les cerimònies i les festes que s’hi van desenvolupar van servir per aglutinar els pensaments i els esforços dels acadèmics per millorar els estudis superiors, i perquè el professorat universitari plantejara al Govern tot allò que consideraven necessari per aconseguir una universitat europea capaç, avançada i independent. Una universitat, al cap i a la fi, del segle XX (Comas, 2002: 115).

3. L’EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA

Tot i que l’extensió universitària s’inicià dintre de la programació de les festivitats organitzades amb motiu del IV Centenari, hem cregut interessant dedicar-li un apartat a banda, donada la importància que té com a element de projecció cultural de la universitat cap a la societat en general.

L’extensió universitària sorgeix a Anglaterra cap al 1871 com un intent d’apropament al proletariat a través de la cultura. Es tractava de portar la universitat a aquells que no hi podien assistir, de difondre el seu ensenyament entre les classes de la societat que, bé per la pobresa o bé per la distància física no podien gaudir dels seus beneficis. L’obra d’una sèrie de precursors que anaven de poble en poble divulgant desinteressadament la cultura entre els seus compatriotes va tenir ressò a Cambridge i Òxford, que hi van veure una manera d’instruir persones amb educació deficient. Es va pensar per a dotar els menys afavorits d’una cultura, d’una preparació que no podien rebre d’una altra manera. Era, parlant pla, la universitat per als pobres (Esteban i Lázaro, 1985: 37).

Aquesta idea fou traslladada a València de la mà del rector Manuel Candela, qui va exposar el seu propòsit de creació el 13 de desembre de 1901 davant el Claustre extraordinari de la Universitat. El projecte fou acceptat, i quedà així constituïda la Junta de Extensión Universitaria el 15 de gener de 1902, que de seguida es va dirigir al personal docent universitari sol·licitant ajuda i col·laboració. Tot i això, és de justícia assenyalar que els primers passos per construir l’extensió universitària també els va fer el rector Ferrer y Julve, però com en el cas del IV Centenari, fou Manuel Candela qui va emprendre l’obra, arran de la mort del primer, a principis de 1902 (Comas, 2002: 81-83).

No fou València el primer espai on es va impulsar aquesta institució. L’estudi d’Oviedo fou pioner en establir l’extensió, gràcies als treballs dels professors de la Facultat de Dret. Conferències en la universitat amb caràcter general i dirigides a un públic mixt, conferències pedagògiques per a mestres on es trencara amb les antigues jerarquies acadèmiques i s’afavorira el diàleg, classes especials dedicades a obrers i lliçons fora de la universitat, eren les línies que allà se seguien. No es pot obviar la influència que les idees de la Institución Libre d’Enseñanza (i del regeneracionisme) van tenir en l’elaboració del projecte, així com també les del professor Rafael Altamira.

L’obertura de l’Extensió Universitària de València, com ja hem assenyalat, es va fer coincidir amb la commemoració del IV Centenari de la fundació de la Universitat, amb un acte al Paranimf el 26 d’octubre de 1902. Les paraules del rector en aquest acte són ben il·lustratives dels corrents regeneracionistes: «nuestra reconstitución social no necesita de armas, sino de libros; no necesita de ejércitos, sino de lecciones» (Comas, 2002: 260). Jesús Bartrina, secretari de la junta organitzadora de l’extensió universitària, fou l’encarregat d’introduir el projecte el dia de la inauguració de les festivitats del IV Centenari (Comas, 2002: 256):

Me corresponde romper el silencio en este acto solemne en el que la universidad de Valencia, para glorificar su pasado, abre nuevos horizontes a su porvenir [...]. Fue el Excmo. Sr. rector Manuel Candela a quien se le debió la idea de instaurar en nuestra querida universidad, al lado de la enseñanza reglamentaria [...], otra enseñanza más expansiva, cimentada en el deseo de saber por el saber mismo, cuyas aulas estuviesen abiertas, sin recelos, para todo el mundo, cuyos estudios no tuviesen más limitaciones que la sabiduría del maestro y las necesidades del discípulo, enseñanza que entre las gentes llegase muy lejos y que en la ciencia rayase muy alto. Alentábale principalmente su amor de hijo a la patria y a la escuela, y en segundo lugar el ejemplo dado por la universidad de Oviedo y muchas universidades extranjeras, en las que aquella democrática institución estaba dando envidiables resultados.

No obstant això, en Las Provincias es recull que «el impulso dado a la enseñanza universitaria en el año anterior, con motivo de los congresos celebrados para solemnizar el IV centenario de la fundación de nuestra Universidad, murió en flor, pues no se reanudaron los cursos extraordinarios que entonces se habían comenzado para la divulgación científica».⁴ Aquest projecte va patir molts daltabaixos, i com veurem a continuació va haver de fer front a una forta competència amb la Universidad Popular impulsada per Blasco Ibáñez. Tot i això, la Universitat va continuar sent un punt d’encontre cultural de la ciutat de València, acollint al seu si assemblees, com la Asamblea Pedagógica de Valencia, que se celebrà l’any 1909; conferències, com la del director del Laboratori Químic de l’Ebre, Eduardo Vitoria, que tingué lloc al novembre de 1915; o fins i tot exposicions, com la de pintura i escultura organitzada per la Juventud Artística Valenciana, que es va instal·lar al claustre de la Universitat l’1 de juliol de 1917.⁵

En tot cas, la iniciativa de l’extensió universitària, intermitent i sovint descuidada, va progressar uns lustres més tard, com palesa Deleito y Piñuela (Esteban i Lázaro, 1985: 37-45; Gallardo, 2005: 282-297):

La Extensión Universitaria establecida aquí por iniciativas particulares, no siempre de la Universidad, diferentes veces en los últimos veinte años y fracasada todas ellas; resucitada en 1916 por la facultad de Ciencias, sin más recurso que su entusiasmo; parece haberse consolidado en el quinquenio último (1919-1924), y a ello ha contribuido –es de justicia reconocerlo– la subvención que el Estado otorga actualmente a este servicio [...]. La extensión universitaria ha representado una propaganda provechosa. Gentes de todas las clases, que apenas recordaban la Universidad, atraídas por los anuncios de los periódicos, donde se procura dar minuciosamente el programa de conferencias y cursillos, han empezado a habituarse a frecuentar nuestras aulas. Naturalmente, han tenido predilección del público y concurrencia más numerosa las enseñanzas médicas o jurídicas, que cuentan con abundantes profesionales; las de carácter local o actualidad inminente; las disertaciones literarias, sobre todo si cultivan la nota amena y pintoresca, y los discursos de oradores consagrados fuera de aquí. De cualquier modo, nuestros locales han sido insuficientes muchas veces para contener a los espectadores, síntoma halagador, que permite abrigar esperanza en una mayor y próxima compenetración entre la Universidad y el pueblo valenciano.

Fet i fet, el diari Las Provincias recull la inauguració, el dia 2 de novembre de 1922, del curs de conferències d’extensió universitària de la Facultat de Filosofia i Lletres, amb dues conferències de Rafael Altamira sobre las «Direcciones fundamentales de la Historia de España en el siglo XX».⁶

Així mateix, hi ha una altra publicació que dona compte de la gran activitat desenvolupada en aquests anys per la institució valenciana. En el context que Deleito analitzava, també s’impulsà aquesta mena d’anuari que, amb major o menor intensitat, es va mantenir en marxa al llarg de més de cinquanta anys: des de 1920 fins a 1976. Ens referim als Anales de la Universidad de Valencia. El primer número, que comença amb un text de Carlos Riba titulat «Palabras y recuerdos preliminares», apunta que:

La Universidad de Valencia comienza a publicar periódicamente sus anales en el primer tercio del siglo XX, [encara que] comenzó a dar materia para esta publicación en el último tercio del siglo XV, casi antes del descubrimiento de la imprenta. [...] Mas la imprenta valenciana, nacida a la vez que la Universidad, no pudo recoger entonces ni mucho tiempo después, noticias que nos permitan conocer en fuentes impresas la vida interior y la obra de la enseñanza de nuestra Escuela en los primeros tiempos de su existencia. [...] Es preciso llegar casi a la mitad del siglo XVIII para encontrar un libro que tenga por asunto la historia de esta Universidad. [...] Queremos decir con esto que, a falta de una publicación –y hasta de una preocupación– de carácter informativo de los progresos y de los frutos de la Universidad (que ni en ésta ni en otra alguna aparece antes de nuestros tiempos), sólo la masa de producciones que tengan algún punto de contacto con la existencia de la institución podría decirnos plásticamente lo que ella ha sido y ha significado en la cultura universal de los cuatro siglos precedentes.⁷

Aquesta publicació, com indica el text que acabem de citar, tenia com a objectiu inicial establir una mena de recull de tot allò que s’organitzava en la institució en cada curs: conferències, tesis doctorals i totes les activitats culturals i intel·lectuals que es desenvolupaven al seu si, així com també dades estadístiques de la vida corporativa de la Universitat i de les seues facultats. En les seues pàgines es pot trobar informació sobre els dies, les aules, els temes i els ponents de totes les presentacions i actes que es feien. El gruix i l’exhaustivitat dels volums demostren que la Universitat, durant la dècada dels vint, va esdevenir un espai de gran producció cultural i científica.

El 1921, per exemple, els Anales publiquen uns «Extractos de los cursos breves y conferencias de la extensión universitaria promovida en la facultad de derecho». Alguns dels conferenciants foren Augusto Villalonga, amb «Bienes propios y comunes de los pueblos. Consideraciones históricas y doctrinales acerca de los mismos»; Enrique de Benito, amb «Las orientaciones modernas del derecho penal»; Lorenzo Gallardo y González, sobre «Formalismo Procesal (Civil)»; Manuel Cabrera, que feu una «Crítica de la Ciencia de las Religiones», i Luis Jordana de Pozas: «La función de la Universidad en materia de Previsión Social».

El mateix curs també es publica als Anales l’Estatut d’Autonomia de la Universitat de València, en l’article 98 del qual podem llegir que la institució es compromet a «la intensificación de sus enseñanzas profesionales y complementarias y para sus fines de investigación científica y difusión cultural». Això, com es desenvolupà al text, comprenia fundar instituts, escoles, centres i noves càtedres, establir biblioteques, museus i col·leccions, crear laboratoris, clíniques, sales de treball i seminaris per a investigacions experimentals i monogràfiques, adjudicar pensions i borses de viatge per a la península i l’estranger, organitzar i subvencionar excursions escolars, viatges col·lectius i missions culturals, posar-se en relació amb altres universitats i institucions docents, nacionals i estrangeres, per a organitzar intercanvis, divulgar la seua tasca a través de conferències d’extensió universitària i cursets ambulants d’educació popular, celebrar certàmens, concursos i festes commemoratives, publicar annals, etcètera.⁸

4. LA UNIVERSITAT POPULAR

És en el context de principi de segle, amb els primers batecs de l’extensió universitària que hem analitzat, quan apareix el projecte de creació de la Universitat Popular. Aquest inici coincideix amb la decadència de l’Ateneo Científico y Literario i la suposada inoperància de l’Extensió Universitària. Vicente Blasco Ibáñez, el seu impulsor, fa pública la iniciativa l’11 de gener de 1903. En realitat, el projecte d’Universitat Popular que Blasco oferí volia ser una superació i una alternativa a l’Extensió Universitària de la Universitat: «Se me dirá que ya existe la Extensión Universitaria y que en la Universidad y en el Instituto se dan conferencias libres para todos los que quieren asistir. ¿Y cuánta gente asiste? Ni una docena de oyentes. Esta es la mejor demostración en favor de la Universidad Popular y en contra de la Extensión Universitaria».

Segons ell, l’obrer «siente repugnancia a entrar en estos centros de enseñanza, donde la ciencia se muestra ceñuda e impotente y que fueron creados para los hijos de los ricos», però també perquè la «gente de la clase media siente el rubor de la ignorancia y no quiere revelar su miseria mental acudiendo en plena madurez de la vida a un lugar al que solo asiste la juventud». Aquestes apreciacions de Blasco no caigueren al buit, ja que l’Extensió Universitària de València, quan va recuperar certa vitalitat, va desenvolupar el seu programa tractant d’apropar-se a l’obrer allà on es reunia (Esteban i Lázaro, 1985: 55-57). En certa manera, la Universitat Popular va sorgir com una escissió, com una secessió de l’Extensió Universitària. Tot i això, hem considerat adient ressenyar breument la seua existència en aquesta obra, donada la participació de docents i catedràtics de la casa en el projecte blasquista. La projecció cultural de la Universitat es va manifestar també ací, encara que fora en contra de la pròpia activitat d’extensió que la mateixa Universitat de València havia tractat de generar.

La Universitat Popular s’inaugurà el 18 de febrer de 1903, amb una conferència al carrer dels Llibrers. Va ser al Centro de Fusión Republicana, en un edifici ara desaparegut, entre el Palau del Marquès de Dos Aigües i la plaça del Patriarca. La premsa de tot el país es va fer ressò de la inauguració de la Universitat Popular de València, un projecte que tingué períodes de silenci i d’èxit, com de seguida veurem. La conferència inaugural fou a càrrec del polític i jurista Gumersindo de Azcárate, catedràtic de la Universidad Central, diputat republicà per Lleó i, entre altres càrrecs, president de la Institución Libre de Enseñanza, de l’Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de l’Instituto de Reformas Sociales i de l’Ateneo Madrileño, a banda d’acadèmic en la Real Academia de la Historia.

Però en ple funcionament de la Universitat Popular blasquista, al febrer de 1903, es produí un fet d’indubtable transcendència política que influirà en la decadència de la institució: la ruptura entre Blasco Ibáñez i Rodrigo Soriano, el seu delfí polític, arran d’un article de Soriano en el periòdic El Pueblo on critica la biografia del seu, fins aleshores, company (Esteban i Lázaro, 1985: 53 i ss.). Aquesta escissió, la mateixa naturalesa del projecte i el moment en què es va inaugurar (període electoral) feu que, malgrat el balanç positiu de la primera etapa, la Universitat Popular no reprenguera les seues activitats fins 1906. Tot i això, apareix i desapareix al llarg dels anys. Es donaren conferències puntuals, disperses en el temps, i cap al 1910 i 1911 el nombre ja n’és ínfim. És un símptoma clar de la seua decadència, i fins 1914 no va tornar a funcionar: «Aquella gran institución de la Universidad Popular, debida al genio creador de Blasco Ibáñez, ha resurgido de nuevo, y cada conferencia es un paso más hacia el progreso». Aquesta revitalització és fruit del president de la Casa de la Democracia, Ricardo Semper, així com del diari El Pueblo, que es feia ressò de les activitats i de les principals figures que hi participaven. Malgrat tot, cap a 1916 torna a haver-hi una remissió de les activitats (Esteban i Lázaro, 1985: 91 i 95).

Aprofitaré la transcripció que des de l’Ajuntament de València es va editar, l’any 2016, de totes les conferències del primer curs d’aquesta institució, per parlar de la importància que entre els acadèmics de l’època tingué aquesta iniciativa, en consonància amb els corrents intel·lectuals i culturals del regeneracionisme del moment. Per exemple, el doctor César Santomá (2016: 71-72), qui va parlar de la química i la qüestió social, dirigia al públic la seua

más calurosa manifestación de entusiasmo por el establecimiento de este centro de divulgación científica, que es el primero en España de esta índole y que pone a Valencia al nivel de los países que van al frente del progreso, comprendiendo así, que la Ciencia no es verdaderamente útil hasta que se vulgariza [...]. La manifestación que debíamos hacer antes de explanar nuestra conferencia, se dirige especialmente a vosotros, y de un modo general a Valencia entera, que debe estar orgullosa por la institución de un centro de esta índole y de la evidente prueba de cultura que estáis dando con vuestra asistencia a estos actos.

Gil y Morte (2016: 91-92), que va parlar dels modes de transmissió de malalties contagioses, asseverava que

el curso de la Universidad Popular ha de dar frutos bien sazonados, ha de difundir la cultura por todas partes, ha de colocarnos en condiciones de mejor defensa para la lucha por la existencia y ha de hacer de vosotros hombres cultos, hombres instruidos, hombres que tengáis plenos conocimientos de lo que son vuestros derechos y que alcancéis a comprender también a lo que os obligan vuestros deberes.

En paraules del doctor Miguel Orellano (2016: 127-128),

en España existe la necesidad de la instrucción. Por fortuna, aún nos conservamos bastante sanos después del desastre, de aquel golpe que nos dejó como adormecidos, y al despertar del hermoso sueño en que vivimos equivocados muchos años y palpar la triste realidad, aún se siente con tal fuerza la falta de instrucción, que se crean organismos tan sanos y tan potentes como esta Universidad Popular.

Per acabar, citarem el doctor Cervera (2016: 181-183), qui anà més enllà i agraí no només la creació de la Universitat Popular, sinó també altres iniciatives que ja hem comentat:

Soy de los convencidos, de los que creen firmemente en la eficacia positiva de esta labor, y es una de mis convicciones más hondas la necesidad que hay en nuestro pueblo de campañas de esta índole, de divulgar la ciencia, de sacarla a plena luz de los centros oficiales y orear la enseñanza a todos los vientos y en todas las formas. Por esto mi aplauso más decidido a esta nueva institución, como también a la extensión universitaria [...], a todo lo que significa acción y movimiento pedagógico. Y abrigo con calor estos sentimientos porque creo también con la misma firmeza y calor que eso que por ahí se llama el decaimiento del espíritu nacional, es pura y simplemente decaimiento intelectual de nuestro pueblo. Anda maltrecha y decaída la voluntad pública, porque, falta de orientación en orden a la cultura, no sabe a dónde va. [...] Aplaudo con toda mi alma esta institución y espero de ella positivos resultados para la cultura pública.

Ell mateix, mesos més tard, destacava el ressò internacional que la institució estava tenint en altres països (Cervera, 2016: 366):

Un amigo mío de París, hablándome de la Universidad Popular de Valencia, cuya vida y desarrollo sigue con verdadero interés, me decía en su última carta, que hay allá una institución de fines muy análogos a esta, consagrada también a la educación científica del pueblo; que aquella institución llevaba una vida floreciente y próspera, pero que hoy está decayendo más que de prisa, con grave peligro de morir definitivamente, porque desde hace algún tiempo se iniciaron allí debates políticos y religiosos, entrando con ellos el germen de la disolución.

La Universitat Popular, de fet, va continuar les seues activitats durant diversos anys, amb daltabaixos i en relació amb la mateixa Universitat de València. Així, per exemple, al desembre de 1910 es va obrir el curs de la Universitat Popular amb un discurs de Severino Aznar que fou pronunciat al Paranimf de la nostra institució. La conferència portava com a títol, ben il·lustratiu, «Necesidad de la concentración de los obreros católicos en las asociaciones profesionales».⁹

En definitiva, cal reconèixer que aquest projecte es fonamentava en la voluntat d’estendre la cultura a totes les classes socials, especialment pensant en els treballadors, que difícilment podien arribar a les aules de la Universitat de València. Tractà de generar capacitat crítica entre una ciutadania informada i conscient, activa políticament, sobre la base del laïcisme i la llibertat com a valors claus de l’ensenyament i la ciència, i de divulgar el coneixement científic entre aquells que no hi podien accedir.

5. LA UNIVERSITAT EN LES DÈCADES DE 1910 I 1920

Una volta acabat el primer parèntesi autonòmic, la breu vigència del qual ja hem comentat, la Universitat va tornar a estar regulada en allò essencial pel reglament de Moyano. El rector tornava a ser un delegat del govern, i des del curs 1916-17, el càrrec l’ocupava Rafael Pastor González, de Medicina, que fou reelegit en 1921. En el discurs d’obertura d’aquest curs (1920-21) el professor Gil y Morte asseverà (Mancebo, 1994: 53-54):

la Universidad española no es al presente una institución nacional porque no ha sabido evolucionar al compás del progreso de los tiempos, y no ha logrado, por tanto, compenetrarse con el pueblo; es todavía la institución cerrada a toda acción que del exterior proceda y que no influye apenas sobre lo que esté situado fuera de su recinto.

Deleito y Piñuela, de qui ja hem parlat adés, ens ha deixat la seua visió de la Universitat de València en el quinquenni 1919-1924. Deleito assenyala algunes de les millores que s’hi van aconseguir en l’autonomia: en Filosofia i Lletres es va incloure la Pedagogia i la Història de la Pedagogia com a assignatures el curs 1920-21, i des de 1923 l’ampliació del Llatí com a assignatura diària a petició del Claustre i gràcies a la bona gestió de Rafael Altamira en el Senat. També destacava que, a finals de l’any 1921 s’instal·là a la facultat un laboratori d’arqueologia sota la iniciativa i direcció de Luis Gonzalvo. La de Ciències tenia el Museu d’Història Natural i la Biblioteca Provincial, que ocupaven quasi tot el pis superior de l’edifici. El museu formava un hall de tres pisos, amb més de sis mil peces zoològiques i material per a l’estudi anatòmic, i en les vitrines també tenia una important col·lecció de minerals. També hi havia un esquelet d’una balena, i una secció ornitològica única en Espanya (Mancebo, 1994: 55-57).

Finalment parlà de la Facultat de Dret, que cuidava especialment la seua biblioteca i impulsava la cura i millora de la resta, tot i que «con escasa consignación para renovar sus fondos y sin un céntimo para personal que las organizase [...] no han podido hasta ahora tener carácter público, ni subvenir en la forma debida a las necesidades de la enseñanza». Respecte a aquesta facultat, reconeix que havia dedicat l’assignació anual rebuda i bona part dels recursos extraordinaris «a la renovación, catalogación, instalación decorosa y servicio público de su Biblioteca» (Gallardo, 2005: 260 i ss.). Amb una subvenció especial de 20.000 pessetes que atorgà el Ministeri i la tasca d’alguns professors, es va inaugurar amb llum, calefacció, personal, índex d’obres i comoditats poc freqüents, al març de 1924. Els seus fons ascendien a uns deu mil volums, gràcies a les contribucions dels llegats de professors il·lustres, com Antonio Rodríguez de Cepeda o Eduardo Pérez Pujol. Era gairebé l’única que podia anomenar-se biblioteca universitària. A més, tenia una mena de filial, la Biblioteca Escolar Circulante de Derecho Político, creada per iniciativa de Gómez el 1918, que es mantenia gràcies a l’entusiasme d’alguns alumnes, que abonaven quotes anuals i facilitaven els préstecs a domicili (Mancebo, 1994: 58).

Cal destacar, tanmateix, que en els anys vint el pressupost d’instrucció pública no permetia la dotació d’unes facultats de Lletres i Ciències completes (és a dir, amb totes les seues branques) en totes les universitats. En el cas de València, per exemple, la Facultat de Filosofia i Lletres només comptava amb la secció d’Història. Maria Fernanda Mancebo (1994: 230) raona que

el país valenciano era zona eminentemente agraria en los años veinte y treinta, y aunque en la capital existiera un núcleo cultural o intelectual avanzado, ni los estudios históricos y en general humanísticos podían atraer muchos estudiantes, ni las salidas profesionales (escasos institutos, menos archivos, casi ninguna biblioteca o algún museo) podían motivar de manera más pragmática.

Un cas distint era el de la Facultat de Ciències, que només comptava amb una secció de Química. El seu escàs desenvolupament es devia a la miopia i a la falta de tarannà empresarial de la burgesia valenciana, ja que les indústries de transformació alimentària derivada dels productes agrícoles, tan tardanes, no van generar en el seu moment la demanda d’un ensenyament necessari i adequat a l’època. En aquest sentit, tant Zumalacárregui, en el seu discurs del 1918-19, com també Castell Oria en 1921-22 i Gascó Oliag, ja en 1929-30, insistien en les possibilitats de la Facultat de Ciències, en especial de la Química, en una regió com València on, des de l’agricultura fins a una indústria incipient, necessitaria teòrics i professionals. En paraules d’Enrique Castell:

No basta poseer un terreno fértil como el de nuestra región; sino que es preciso que su explotación se haga de modo científico y no rutinario como en la actualidad; es indispensable que el agricultor reclame, entre otros, el auxilio del químico, bien para intensificar la producción, bien para cultivar las plantas que puedan tener una mayor aplicación industrial, así como también para el mejoramiento o la implantación de nuevas industrias agrícolas (citat per Mancebo, 1994: 230).

M. Fernanda Mancebo, en el seu estudi sobre la Universitat de València, assenyalava també altres espais de desenvolupament cultural que la institució oferia durant la dictadura de Primo de Rivera, període en què Patronat, Consell, Claustre ordinari i Junta de Govern eren els òrgans que regirien la Universitat fins a la República. S’establí també el «negociado de información», una mena d’oficina que controlava els alumnes i també informava els pares i els tutors de la seua marxa acadèmica.

La missió principal d’un d’aquests òrgans, el Patronat, consistia en la creació d’un col·legi major. En la recerca del seu espai, va aparèixer la proposta del pare Luis Urbano, qui havia oferit a la Universitat un col·legi major dirigit pels dominics, la primera pedra del qual havia estat posada ni més ni menys que pel dictador Primo de Rivera el 28 d’abril de 1926. José Maria Zumalacárregui examinà la proposta i aprovà la petició, ja que el col·legi defensava el «fomento de la educación y del arte».

D’altra banda, l’any 1918, la Facultat de Dret impulsà un dels projectes més importants de l’època: l’Instituto de Idiomas. Aquesta Facultat era la més preocupada per la formació en llengües estrangeres. Però el professorat de les quatre facultats era conscient de l’«escasísima preparación lingüística de los alumnos que ingresan en la Universidad». S’acabaven de posar en marxa els contactes amb l’estranger a través de la Junta para la Ampliación de Estudios i la Junta de Pensiones Universitarias, però el mal tenia el seu origen en la deficient i equivocada orientació dels estudis i mètodes de l’ensenyament secundari (Mancebo, 1994: 64-66). En Las Provincias trobem un comentari sobre el tema:

Con el fin de contribuir a la ampliación de la cultura, los profesores de nuestra Universidad Literaria celebraron una reunión y acordaron en ella la creación del Instituto Universitario de Idiomas, para la enseñanza del griego, latín, árabe vulgar, francés, inglés, alemán e italiano, entre los alumnos y ex-alumnos de las cuatro facultades, mediante una matrícula muy económica. En los planes del nuevo instituto entraba el dar cursos de verano y conferencias de ampliación sobre cuestiones filológicas.¹⁰

Així, es van crear cursos de grec clàssic i modern, llatí, àrab vulgar, alemany, francès, anglès i italià, i s’inclogueren llengua i literatura llatines i ampliació del llatí, que es desenvolupaven des de la Facultat de Filosofia i Lletres, a la qual, per definició, corresponia l’ensenyament d’idiomes. El 15 de gener de 1919 s’inauguraren les classes en l’Instituto de Idiomas, «una nueva institución creada por dignísimos profesores de dicho centro, y el objeto de la cual es la enseñanza de varias lenguas en condiciones ventajosas para los alumnos».¹¹ L’obertura del curs següent, el 19 de novembre 1919, ja es va celebrar amb certa solemnitat, amb una conferència del catedràtic Adolfo Bonilla al Paranimf de la Universitat. En el curs 1920-21 fins i tot s’hi afegí una Càtedra d’Esperanto, que va subsistir fins als anys republicans (Mancebo, 1994: 66).

En l’obertura del curs de l’Instituto també participaren diverses personalitats, per pronunciar conferències de caràcter cultural i científic. Per posar un altre exemple, el 28 de novembre de 1921, amb aquest motiu, vingueren a València el ministre d’Instrucció Pública, César Silió, acompanyat del seu fill, del subsecretari Pío Zabala i del senador Rafael Altamira. Van visitar la patrona de la ciutat i a continuació hi hagué una recepció a la Universitat. Després, al Paranimf, el professor Puig-Espert va llegir unes quartilles de salutació al ministre, on reclamava l’autonomia universitària. La vesprada del mateix dia es va celebrar oficialment l’obertura, amb discursos del rector, del catedràtic Riba, de l’alcalde de València i del ministre Silió. De fet, aquell mes ja s’hi pronunciaren diverses conferències sobre l’ensenyament d’idiomes, a càrrec del professor Wilkins.¹²

Un altre sentit té la Càtedra de Valencià, que fou creada a petició de la Diputació i del Centro de Cultura Valenciana en 1917. La seua inclusió en l’Instituto de Idiomas reforçà en la Universitat tant el moviment valencianista de dretes com també la influència dels jesuïtes, que s’accentuà en la dictadura. El professor encarregat d’aquesta càtedra fou el franciscà Lluís Fullana, membre també de l’associació Lo Rat Penat, que probablement, per la seua postura dialectalista, degué causar confusió entre l’estudiantat (Mancebo, 1994: 67). Fora com fora, personalitats com Adolfo Bonilla, César Silió, Pedro Sáinz o González Oliveros foren el punt d’enllaç entre el moviment confessional i el valencianisme, amb realitzacions tan importants com aquesta Càtedra de Valencià en l’Instituto de Idiomas o la Càtedra Lluís Vives, de la qual parlarem més endavant. En tot cas, la memoria de l’institut reconeixia l’extraordinària competència del pare Lluís Fullana, que fins i tot seria, anys més tard, corresponent de l’Acadèmia de la Llengua.

Els cursos de la Càtedra de Valencià de l’Instituto de Idiomas eren semestrals i voluntaris, i podien matricular-s’hi no només professors i alumnes de la Universitat, sinó també totes aquelles persones, homes i dones, que tingueren algun títol o grau acadèmic, professionals o amb algun càrrec civil, militar o eclesiàstic. Els grups eren de deu a quinze alumnes, i les classes s’impartien en la Facultat de Dret, a un preu de quaranta pessetes per a la gent aliena a la Universitat, i de trenta per als universitaris. A més, hi havia algunes matrícules gratuïtes que costejava l’Ajuntament (20), la Diputació (5), la Fundación Olóriz (10) i el Centro de Cultura Valenciana o l’Ateneo Mercantil, des de 1920. Durant els primers cursos, l’Instituto tingué un gran èxit, i tenia recolzament tant de la Universitat com també de la ciutat (Mancebo, 1994: 67). La llengua més sol·licitada era l’anglès, seguit pel francès i l’alemany. Les llengües clàssiques tenien una matrícula escassa, probablement perquè estaven complementades per les assignatures de lletres. És curiosa l’assistència a l’esperanto, i que l’italià no tinguera més importància, però cal destacar l’esforç i la modernitat de dotar la societat valenciana, i no només l’àmbit universitari, d’un instrument de cultura i de treball que era cada vegada més necessari.

Aquest Instituto de Idiomas va funcionar satisfactòriament fins a l’aparició d’un decret de 18 de febrer de 1927, pel qual, prenent com a exemple València, s’ampliava a totes les universitats l’establiment d’aquests instituts, en la línia de la modernització i de la reforma universitària que la dictadura proposava, però també va suposar un major intervencionisme del Ministeri en la Universitat de València, i això provocà complicacions en el funcionament.

L’adaptació de València a les normes del decret fou aprovada al mes de juliol següent. En els vuit anys de funcionament havia augmentat molt el nombre d’alumnes, encara que els títols ni tan sols tenien validesa oficial, i des de la institució se sol·licitava, entre altres coses, que fora respectat el professorat que fins aquell moment impartia els ensenyaments i que es reconeguera la validesa i l’oficialitat dels certificats que s’hi expedien. L’Instituto de Idiomas, des del decret de 1927 fins al del 19 de maig de 1928, fou un tema recurrent en les actes de la Junta de Govern.

Amb la reforma de Callejo es van produir modificacions importants, com la supressió de la Càtedra de Valencià i dels estudis esperantistes. La primera donà origen a la petició del Centro de Cultura Valenciana, informada pel seu president, José Sanchis Sivera, que es recuperara, i la resposta fou que no hi hauria problemes per al curs següent, el 1930-31. Pel que fa a l’esperanto, es contestà que s’informaria a la Facultat de Filosofia i Lletres. En tot cas, com veurem, la instauració de la República va donar un nou gir a l’Instituto. Una altra de les activitats impulsades des de la universitat en aquests anys fou la Cátedra Luis Vives. Concretament, un grup de professors catòlics va utilitzar la figura de l’humanista per crear, semblant a la Cátedra Vitoria de Salamanca, l’associació i càtedra que porta el seu nom. Un dels principals instigadors fou Carlos Riba, així com també l’Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM) de la qual ens ocuparem més tard.

La creació d’aquesta càtedra cal relacionar-la amb la recuperació del catolicisme durant la dictadura, amb arrels que es remunten a la Liga Católica valenciana (1901), en la formació de la qual, així com també en la creació del CEM, havien intervingut professors de la Universitat, com ara Luis Gestoso i Rafael Rodríguez de Cepeda. El professorat catòlic, per descomptat, va agafar amb entusiasme la idea, que tenia dimensió política nacional: la creació de la càtedra complia en part els objectius de la nova Junta de Relaciones Culturales (1927), que tractava de suplantar la tasca de la Junta para la Ampliación de Estudios (Mancebo, 1994: 71-72).

Al març de 1927, Carlos Riba va pronunciar en l’Academia Valencianista del CEM una conferència sobre Vives, titulada «Luis Vives en Inglaterra». També va publicar un article, «La cátedra de Luis Vives y la universidad de Valencia», en el número monogràfic que la revista Cultura valenciana, també òrgan del CEM, va dedicar-li. La revista arribà a mans del director general d’Ensenyament Superior i Secundari, Wenceslao González Oliveros, i l’article de Riba l’elogiava. Enfront del descontent general, les veus que s’ajustaven a l’ideari oficial eren molt ben rebudes. Les universitats estaven, deia Riba,

sacudidas por el estremecimiento de renovación de la hora presente, dedicadas a repasar su historia, exhumar sus olvidadas tradiciones, a revisar sus grandes valores espirituales [...]. Es la hora del renacimiento universitario que pone a prueba en la dura piedra de los hechos la fuerza interna de cada universidad, el caudal de su contenido ideal e histórico, el valor positivo de sus enseñanzas y su filiación en el árbol frondoso de la ciencia española [...]. Reanudemos la tradición fundando la Cátedra de Luis Vives [...]. Cuando todo esto no sea un sueño, sino una realidad, habremos demostrado que Luis Vives es en Valencia algo más que una estatua en el patio de su primer centro docente y un rótulo en una de sus calles... (citat per Mancebo, 1994: 73).

A més, a açò s’hi afegí la visita de Foster Watson a València, l’abril de 1927, també convidat pel CEM, qui havia costejat una placa de roure a Oxford dedicada al temps en què Lluís Vives va fer classes allà:

El día 2 vino a valencia el profesor inglés Foster Watson, acompañado de su esposa, siendo recibido por una numerosa comisión de catedráticos de nuestra Universidad. El señor Watson, que se ha distinguido por sus estudios sobre Luis Vives, asistió a varios actos culturales, organizados por nuestra Universidad y por el Centro Escolar y Mercantil.¹³

Aquest moviment que associava jesuïtes, universitaris, polítics i Lluís Vives va tenir com a primer resultat la creació de l’Asociación de Amigos de Luís Vives (1927), sota el patronat de la Universitat i amb domicili en la seua seu. La finalitat fonamental n’era «la publicación y difusión de sus obras y la enseñanza de sus doctrinas en cursos y conferencias, organizados con la preocupación de que llegue su influencia a todas las clases sociales y especialmente al pueblo, cuya educación y mejora en todos los órdenes es una de las notas predominantes en los trabajos de Luis Vives». Un any més tard va començar a publicar un òrgan propi, Annales –el logotip del qual fou dissenyat pel conegut artista Arturo Ballester–, que s’incloïa en la publicació Cultura Valenciana de l’Academia Valencianista del CEM, i fins i tot també s’intentà, d’acord amb l’article 2 dels estatuts de l’organització, traduir les obres completes de Lluís Vives (Mancebo, 1994: 73-74).

Però l’article de Carlos Riba fou el que va impulsar la creació de la càtedra. González Oliveros va enviar un telegrama al rectorat on explicava que «La Junta de Relaciones Culturales acordó anoche a mi propuesta, fundar en esa universidad una cátedra Vives, en memoria y para estudio por profesores nacionales y extranjeros de las obras del inmortal polígrafo» i, pocs dies més tard, n’envià un altre on deia que el «Ministro de Estado y Presidente del Consejo de Ministros aprobó ayer creación cátedra Luis Vives que queda con tal aprobación definitivamente fundada. Felicito con todo entusiasmo esa universidad por carácter vindicación para ella y para cultura decoro España que tiene tal homenaje insigne humanista» (Mancebo, 1994: 75).

El periòdic Las Provincias es feu ressò d’aquesta creació:

el mismo día 4 de febrero de 1928 se comunicó a la Universidad que el Gobierno había acordado crear en nuestra Universidad una cátedra llamada de Luis Vives, en la que se enseñarían las doctrinas de aquel ilustre humanista, una de las glorias más legitimas de nuestra Universidad. Este acuerdo, tomado por iniciativa del director general de Instrucción Pública y acogido muy bien por el ministro del ramo, produjo muy buen efecto entre los elementos culturales de nuestra ciudad.¹⁴

La càtedra, així, fou creada per les reials ordres del 10 i el 29 de febrer de 1928. Seria portada en cada curs per professors d’universitats estrangeres o nacionals i publicistes que la Junta de Govern proposara, amb l’assessorament de la Facultat de Filosofia i Lletres i de les entitats científiques especialment dedicades a l’estudi i difusió de les obres de Vives. Havia de procurar-se que cada any acadèmic s’impartiren cursos per un total mínim de quaranta sessions. La mateixa ordre del 10 de febrer concedia una subvenció de 6.000 pessetes anuals a la Universitat de València per al sosteniment de la càtedra, de les quals 2.000 es destinarien a la traducció d’obres. També s’hi especificava el nomenament d’un catedràtic que s’encarregaria de tot allò relacionat amb la càtedra: traduccions, conferències, adquisició de material bibliogràfic, seminaris... en suma, es creava la figura del regent de la càtedra, que correspongué en el primer curs a Carlos Riba.

Finalment, el 10 de desembre de 1928,

se inauguró en la sala rectoral de nuestra Universidad la nueva cátedra de Luis Vives, encargándose del discurso el director de dicha cátedra, don Carlos Riba. Luego habló el rector, don Joaquín Ros. El acto resultó de gran solemnidad. En el mismo mes dieron conferencias, como labor de esta cátedra, los catedráticos don Pedro Gómez Martí y don Enrique de Benito. La Asociación de Amigos de Luis Vives continuaba cooperando a la labor de esta cátedra.¹⁵

El curs 1929-30 fou inaugurat amb una extensa memòria llegida pel marquès de Lozoya, la idea fonamental de la qual era la tasca realitzada per l’associació i la càtedra des de la seua creació. Hi va explicar tot allò que s’havia fet fins aleshores: la vinguda de Watson, la tasca de Riba, les conferències de l’any 1928, les traduccions, la repercussió en la premsa... I aquell curs van continuar les activitats amb normalitat. Unes activitats que, de fet, van continuar durant el període republicà, i fins i tot en la Guerra Civil, encara que amb distint caràcter. Amb la dictadura, les seues activitats van cessar, encara que fa uns pocs anys s’ha refundat la institució.¹⁶

Per tancar aquest capítol, seguirem Maria Fernanda Mancebo qui, en el seu estudi, afirma que la Universitat de València en la dècada dels vint era fonamentalment academicista. Mancebo ha estudiat, per facultats, la producció científica del professorat, i fa un perfil del científic docent: «el profesor universitario medio no ha incorporado todavía, al menos suficientemente, la función de creación de la ciencia o cultura. [...] La función de enseñante o transmisor de conocimientos y, según facultades, el ejercicio profesional, primaba sobre la actividad científica e investigadora» (Mancebo, 1994: 320).

Excepte Anales de la Universidad de Valencia, que ja hem presentat abans, i la revista Crónica Médica, de la Facultat de Medicina, no hi havia cap publicació científica, tot i que alguns professors sí que col·laboraven en revistes especialitzades. Els Anales, com ja hem vist anteriorment, es publicarien des del curs 1920-21, i recollirien el discurs d’obertura, que corresponia cada any a un catedràtic d’una de les facultats, la memòria de la secretaria general, les memòries especials, redactades per les facultats i referides als seus projectes i activitats, així com les elaborades per institucions annexes, com l’Institut d’Idiomes, el Jardí Botànic o l’Institut Astronòmic. També hi havia resums dels comptes de tots els serveis universitaris, la gestió de la junta econòmica, extractes de publicacions, conferències i tasca científica del professorat, i treballs doctrinals o d’investigació. Per últim, s’afegirien estadístiques, cròniques, informacions dels assumptes universitaris i tot allò que contribuïra a difondre la història, l’activitat i les aspiracions de la Universitat i de les seues facultats. Mancebo ho interpreta com un incipient servei de publicacions, que funcionaria autònomament a càrrec d’un consell de redacció format pel secretari de la Universitat i els secretaris o directors de les quatre facultats (Mancebo, 1994: 320-322).

6. EL PARANIMF COM A ESPAI DE CULTURA

Paranimf de la Universitat de València (principis del segle XX) (Arxiu UV)

El Teatre Acadèmic, anomenat així per la seua típica configuració en forma d’amfiteatre, és sens dubte un dels espais més atractius en l’actual edifici històric de l’Estudi General de la Universitat de València. Va ser utilitzat, des del principi, com a sala capitular, per a les reunions del Claustre en què es tractaven tots els temes d’interès quant a la regència dels estudis; encara que també hi tenien lloc controvèrsies i debats escolars. Al segle XVII ja s’utilitzava per fer representacions teatrals de comèdies de Plaute i Terenci, en la seua llengua original, a càrrec dels estudiants, i també s’hi van celebrar reunions de transcendència per a la vida política i cultural (Benito, 2014: 15).

Aquesta sala, a banda de l’ús que ara comentarem, és una monumentalització de les característiques aules, que als segles XVIII i XIX va tenir diverses i complexes intervencions que en remodelaren l’estructura, o la decoraren. En tenim notícies des del segle XVII, com ara ressenyarem, encara que és possible que existira una construcció amb una funció semblant ja al cinc-cents. En tot cas, el Paranimf va començar a construir-se al gener de 1659 pel mestre Vicente Fos, i visuraren l’obra els mestres Pere Lleonart Esteve i José Moreno. Juan Bautista Valda el descrivia, al segle XVII: «es en quadro proporcionadamente fabricado», de «setenta palmos de longitud y los mismos de latitud», i la sala estaba dividida «por un ayroso arco de piedra, en que se sustenta todo el edificio, y estriban sus bóvedas» (Bérchez i Gómez-Ferrer, 1999: 113-120).

Daniel Benito Goerlich escriu que aquesta gran sala apareix mencionada ja en 1602 (tot i que referint-s’hi a l’any 1599), en una segona part apòcrifa de la novel·la picaresca Vida y aventuras de Guzmán de Alfarache, publicada a València per Juan Felipe Mey, amb el pseudònim de Mateo Luján de Sayavedra, «dirigida a Don Gaspar Mercader y Carroç, heredero legítimo de las mayorías de Bunyol y Siete Aguas» (Benito, 2014: 15). En 1599, Felip III i Margarita d’Àustria havien vingut a València, junt amb l’arxiduc Albert i la infanta Isabel, per celebrar les seues bodes a la catedral. L’ocasió fou motiu de sumptuoses recepcions i grans festeigs, que es detallen en la novel·la. Al final del desè capítol del llibre tercer es menciona la seua assistència, la vesprada del 23 d’abril d’aquell any, a la solemne col·lació d’un grau de doctor en Teologia:

Después de comer, todas las cuatro personas reales fueron a la universidad en una hermosísima carrocha... y en el Teatro della entradas sus Majestades y Altezas oró un maestro de Retórica brevemente y dieron en su presencia el grado de doctor a uno que avía ya hecho para las otras diligencias, y les dieron sus guantes de ámbar y propina que se suele dar á los demás doctores.

Uns anys més tard, assenyala Benito (2014: 15-16), és tornat a mencionar per Juan Bautista Valda, en la relació de les cerimònies dedicades a la Concepció en 1660, al seu llibre Solenes fiestas que celebró Valencia, a la Immaculada Concepción de la Virgen María. Por El Supremo Decreto de N.S.S. Pontífice Alexandro VII: «General mayor de escuelas, que llaman Teatro por ser destinada palestra de todas las literarias contiendas y actos públicos [...] de no inferior grandeza en competencia de cualquier otro de las Universidades de España».

Fet i fet, a finals del segle XIX encara feia la mateixa funció. Al mes d’abril de 1879, un poc abans de les eleccions de diputats a les Corts, es van reunir los «respetables elementos que, ajenos a la política, representan, sin embargo, las fuerzas vivas del país, celebrándose con tal motivo algunas reuniones en el paraninfo de la Universidad Literaria».¹⁷ Uns anys més tard, el 1882, se celebrà un congrés agrícola promogut per l’Asociación General de Agricultores de España, que també va tenir com a seu l’anomenat Teatre Acadèmic,¹⁸ i al juliol de 1886 fou seu d’una «reunión de arroceros convocada por la Liga de Propietarios».¹⁹ Fins i tot el mes d’octubre de 1899, «el Ateneo Científico celebró, en el Paraninfo de la Universidad, un mitin para pedir a los poderes públicos la educación integral obligatoria, a cuyo acto se adhirieron la mayoría de las corporaciones y sociedades de la capital, y muchísimas entidades y colectividades de la península».²⁰

En aquest sentit, sembla que el Paranimf era utilitzat també per altres institucions culturals de la ciutat, alienes a la Universitat de València, per realitzar algunes de les seues activitats. Destaquem, per exemple, la visita d’Emilia Pardo Bazán a la ciutat el 26 de desembre de 1899, amb la crònica que fa el diari Las Provincias:

La señora Pardo Bazán vino de Madrid el día 26, para cumplir su ofrecimiento de hacer el discurso para la sesión de apertura del Ateneo, acompañada de su hijo, don Jaime Quiroga y Pardo Bazán. Fue recibida por muchos ateneístas y otras personas distinguidas. Al día siguiente fue al Puig, cuyo monasterio deseaba visitar, y el 28 asistió a una fiesta valenciana que en su honor dispuso el ateneo en una alquería de la huerta. El día 29, por la noche, en el Paraninfo de la Universidad, se celebró la apertura del curso del Ateneo, acto que resultó brillantísimo. Comenzó la sesión por un breve discurso del rector, señor Ferrer y Julve. El Secretario del Ateneo, señor Cuber, leyó la Memoria reglamentaria; el presidente del Ateneo, señor Candela, con otro breve discurso en elogio de la señora Pardo Bazán, y esta señora, ocupando la tribuna, que estaba primorosamente decorada con flores entretejidas formando un precioso dosel, leyó una magistral disertación, cuyo tema era el concepto de la patria, y que entusiasmó a todos, no solo por su belleza literaria, sino también por sus elevados pensamientos.²¹

Cal destacar que l’autora ja havia vingut a la ciutat al mes de setembre, quan fou convidada a aquest acte:

La eminente escritora doña Emilia Pardo de Bazán, que por esta época iba visitando las provincias de Levante, llegó a nuestra ciudad el día 23, y en unión del presidente del Ateneo Científico y de varios literatos y periodistas se trasladó a Sagunto para conocer el teatro romano y cuanto de notable encierra aquella histórica ciudad. El doctor Candela le obsequió con un banquete y una partida de campo en su Instituto Ginecológico, y habiéndola invitado a la inauguración del curso del Ateneo prometió venir si sus ocupaciones se lo permitían.²²

També se celebraven actes al Claustre, com el de la nit del 25 de maig de 1881:

celebróse una gran sesión apologética en el espacioso patio claustral de la Universidad, cubierto por un gran toldo, iluminado espléndidamente por muchos centenares de luces de gas, y decorado con tapices, colgaduras, guirnaldas y coronas de flores. Tomaron parte en esta fiesta la Universidad, el Instituto Provincial, la Academia y Escuela de Bellas Artes, y el Conservatorio Musical. Estuvo encargado del discurso apologético de Calderón el catedrático de Literatura general y española, don Romualdo Ama.²³

Al desembre de 1883, el dia de la Puríssima, també s’utilitzà el Paranimf de la Universitat de València per publicar els premis de l’Exposición Regional.²⁴

En la dècada de 1890 continuaren succeint-se els actes a l’antic edifici, una mostra que era un espai que s’utilitzava sovint, tant per part de la institució com també d’altres societats privades i públiques de la ciutat. Així, al Paranimf s’inaugurà, el dia 26 de juliol de 1891, un Congreso Médico-Farmacéutico, convocat per l’Instituto Médico Valenciano, en el qual participaren professors de la Universitat com Amalio Gimeno, i el dia 28 del mateix mes, es va celebrar una «asamblea de viticultores, convocada por el sindicato de este ramo de la producción, para preparar el congreso nacional».²⁵

Al juliol de 1894, fou instal·lada també a la Universitat una «modesta exposición artístico-industrial, que duró hasta el 15 de agosto», quan «publicó el jurado la calificación de los objetos expuestos».²⁶ Al maig de l’any següent Las Provincias indicava que

lo más notable fue la Asamblea Pedagógica celebrada por iniciativa del rector de la Universidad, don Francisco Moliner, y a la cual acudieron numerosos profesores y profesoras de primera enseñanza de todo el distrito Universitario. Hubo sesiones de carácter técnico en el paraninfo de la Universidad, exposición de labores en la Academia de Bellas Artes, y distribución de premios en solemne velada que se celebro en el teatro Principal.²⁷

Fins i tot, al maig de 1896, «el cardenal arzobispo de Valencia intentó formar un batallón de voluntarios valencianos para la guerra de Cuba. Al efecto, convocó una gran reunión pública, que se celebró el día 17 en el Paraninfo de la Universidad. Dejaron de asistir muchos de los convocados, pero los presentes se mostraron de acuerdo con el patriótico pensamiento del prelado».²⁸

Tot i ser un lloc, pel que sembla, monopolitzat per les elits institucionals i burgeses de la ciutat, també trobem la participació d’estudiants en algun d’aquests actes. Un exemple el trobem l’any 1894, al mes de juny, quan se celebrà

Ücretsiz ön izlemeyi tamamladınız.