Temps de quarantena

De tot aquell gran segrest de documentació, del País Valencià hom té la constància que de Castelló, tres setmanes després d’ocupada la ciutat, van eixir un parell de camions plens de lligalls i sacs en direcció cap a Salamanca. Així mateix uns mesos després un vagó. El dia 28 de setembre de 1939 van eixir de València tres vagons més. Van deixar tres tones de papers rebutjats que es van vendre com a pasta de paper. De la ciutat d’Alacant el dia 21 de juny van eixir dos vagons de documents cap a la ciutat castellana. Unes set-manes després eixia un altre vagó des d’Alacant. Les feines d’escorcoll de les tres províncies encara van durar molt de temps, ja que el novembre de l’any 1943 es van enviar diversos vagons més des de terres valencianes cap a l’oficina central. Pel que sembla una gran quantitat de documentació. En una carta del cap del Derd a València a finals de 1939 al màxim responsable, Marcelino de Ulibarri, entre altres coses li comenta, «la documentación es más considerable de lo que podíamos pensar». Així mateix, se sap que entre els papers expoliats hi ha d’algun arxiu parroquial que no tenia res a veure amb la guerra, es tractava de fons del segle XVII i XVIII, així i tot va ser tramés. Un botí de guerra sempre és un botí.

Joaquín Manglano, baró de Càrcer, que va ser després el primer alcalde franquista de València, abans d’entrar les tropes va facilitar informació sobre els membres de la subversió des del seu punt de vista i també els llocs on escorcollar per fer les fitxes i arreplegar informació. A banda de la que ja havien anat acumulant com informava el coronel Aymat, «el número de los detenidos hasta el momento actual se eleva a varios centenares; y es natural que así ocurra, por cuanto la Columna venía ya preparada con magníficos ficheros de elementos indeseables de todos los residentes en la capital y cuyo número de fichas pasa de cien mil»27. La màxima autoritat de la ciutat també parla de les persones de confiança que podrien treballar en aquesta tasca, on destaca el cap de la FET valenciana, Rincón, però, així mateix trobem com desqualifica la resta dels membres de la Falange local i diu: «la mayoría de los documentos que figuran en la organización y en la dirección de FET valenciana son francamente izquierdistas, muchos de ellos no han ido jamás a la iglesia, el jefe de los rotarios valencianos es el tesorero, la procedencia de la mayoría es blasquista y maurista y en estas condiciones no es posible confiarles la recogida de documentación». És ben curiós. Des de la banda franquista es feia una llista i uns informes sobre on anar a cercar documentació. Per exemple, l’editor M. Quero y Simón destacava pel que feia al País Valencià la urgència d’escorcollar l’editorial Prometeo dels fills de Blasco Ibáñez, l’Editorial Estudios de J. Juan Pastor, antic llibreter d’Alcoi, «dedicado hace años a la literatura científico-pornográfica» i la publicació humorística anticlerical de La Traca. Cal afegir que aquesta revista que va ser fundada l’any 1912, de profund caràcter republicà i anticlerical, la trobem sencera a l’Arxiu de Salamanca. S’ha de recordar que el seu director Vicent Miquel Carceller, fou afusellat per les autoritats del Nou Règim. La informació que obtenien, de seguida era tramesa a la policia i als organismes encarregats de la repressió.

La reclamació pel retorn d’aquests arxius dipositats a Salamanca s’ha fet des del País Basc, des de Catalunya i també des del País Valencià, on en el cas nostre, des d’organismes públics com són un nombre important d’ajuntaments i a nivell privat com han estat diverses associacions, entitats, partits polítics i alguns ciutadans particulars. Que hom sàpia la contestació ha estat nul·la.

De tot aquell gran robatori es van realitzar més de tres milions de fitxes, que són la gran base de dades en què es va assentar la repressió de milers d’éssers humans. I que tot això s’amague o no s’afronte, igual com s’ha fet en altres llocs d’Europa, en un estat democràtic és, francament, incomprensible. Per no dir una altra cosa. És ben clar, que en tota aquesta manera de fer hi ha una actitud clara de vencedors de guerra. ¿Com és possible negar-li el dret a algú, siga particular o instància pública, de recuperar els papers de la pròpia història, que li van ser sostrets per la força il·legítima de les armes al servei, primer d’un colp d’estat i després d’una dictadura i d’una repressió ben cruenta?28

Tot el conjunt, com hem comprovat, d’aquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats d’establir aquestes sancions havien d’estar, segons la llei, constituïts per representants de l’Exèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939; fins a 1948 no s’aixecà la situació d’Estat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal d’Ordre Públic».

Aquella maquinària repressora que es va posar en marxa, com hem comentat, va ser un fenòmen d’un llarguíssim període de temps, no oblidem que durant la dècada dels quaranta no hi hagué ni un sol any en què el règim no afusellés cap ciutadà per responsabilitat adquirida durant el conflicte bèl·lic, i encara l’any 1963 es va afusellar algú per motius relacionats amb la guerra. Cal recordar que entre el dia 1 d’abril de 1939 i el dia 20 de novembre de 1975, el conjunt de l’Estat espanyol va viure sotmés a un règim dictatorial instaurat com a conseqüència del colp d’estat que un grup de militars va portar a terme contra la legalitat republicana. Quan acabà la guerra que aquest fet provocà, els vencedors van voler garantir la seua victòria mitjançant una repressió sistemàtica i implacable: Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia29. La conseqüència fou una societat repressora i, al mateix temps, reprimida, on solament existia una cultura oficial i tot era vigilat per una xarxa d’instruments ben tenebrosos.

1 El cap de l’organització la Quinta Columna de València, Melero Massa (1939) escriu: «¿Qué era la Quinta Columna? Era en muchos lugares solamente una aspiración. En otros una realidad. Era una organización romántica cuando se trató de organizar falanges clandestinas, que, íntimamente enlazadas, supusieron en un momento dada un contingente que ayudase a que con más facilidad entrasen las tropas en Valencia cuando estuvieran cerca de la capital. Y era una realidad en la realización de los innumerables objetivos en la retaguardia facciosa». Sobre els fets de l’ocupació de la universitat valenciana podeu veure l’article de S. Garcia/ V. Salavert (1986).

2 De la mateixa manera que el dia 16-VI-1938 en entrar les tropes a Castelló de la Plana havia aparegut a Mediterráneo. Diario Tradicionalista, de la F.E. y de las JONS.

3 Avance (31-III-1939).

4 Per a poder conèixer la situació del port d’Alacant, vegeu E. Cerdán Tato (1978), J. Leiva (1978) i E. de Guzmán (1974).

5 Diari Las Provincias (15-V-1939)

6 Avance (31-III-1939).

7 Reproduïm la llei marcial en l’Apèndix, document número 1.

8 Avance (4-IV-1939).

9 Avance (31-III-1939)

10 Reproduïm la circular en l’Apèndix, document número 2.

11 Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (27-II-1939).

12 Levante (10-V-1939).

13 Levante (19-IV-1939).

14 En una altra època era Francesc Alcayde que va signar les Normes de Castelló i en el seu discurs d’ingrés, el 1934, al Centre de Cultura Valenciana, titulat «Contra el valencianisme», féu una defensa aferrissada de la llengua i de la cultura autòctones. Durant la guerra fou separat de la universitat amb la sanció de «disponible gubernativo».

15 Sobre el sumari i procés a Joan Baptista Peset vegeu el llegat i la documentació editats per la Universitat de València i els estudis preliminars sobre la seua figura i la seua obra (2001).

16 El règim que s’imposava no sols eliminava físicament els oponents sinó que intenta-va esborrar la seua memória en la societat. En el cas de l’exrector Peset és ben clar aquest procés d’oblit fins els primers anys de la transició democràtica. El 6 d’abril del 1976 en la presentació a València del Congrés de Cultura Catalana es va fer un acte amb col·laboració de la Càtedra d’Història de la Medicina, el Departament de Filologia Valenciana i la Càtedra d’Història Econòmica de la Universitat de València en homenatge a l’eminent científic, entre les personalitats que van participar hi trobem entre altres J.M. Piñero, J. Fuster, M. Batllori o V. Andrés Estellés. Tres anys després el poeta de Burjassot publicava el cèlebre Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, del qual reproduïm a l’Apèndix dos dels textos més emotius, document número 3.

17 Editorial ABC de Sevilla (18-IV-1937).

18 Consulteu el Boletín Oficial del Estado (8-V-1939), suplement núm. 128, p. 20 on s’especifica el programa de la matèria de Geografia i Història del batxillerat espanyol de l’època.

19 Vegeu a propòsit el capítol següent on s’aprofundeix en aquest aspecte.

20 Las Provincias (18-IV-1939).

21 Las Provincias (4-V-1939).

22 Las Provincias (5-V-1939).

23 Las Provincias (2-VI-1939).

24 Levante (17-XI-1939).

25 Las Provincias (7-V-1939).

26 Vegeu en el capítol següent l’apartat “La desvirtuació i la manipulació de la cultura”.

27 Avance (15-IV-1939).

28 Després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tantes dècades que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat por derecho de conquista, tant sols per un fet de dignitat.

29 Dionisio Ridruejo, Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 2a ed., 1962, p. 95.

LA CULTURA I LA LITERATURA CATALANES ENTRE DUES DÈCADES

1. PROCÉS DE FOLKLORITZACIÓ I D’EL·LIMINACIÓ

LA DESVIRTUACIÓ I LA MANIPULACIÓ DE LA CULTURA

Les conseqüències de la victòria del general Franco es feren notar, de seguida, en l’àmbit de la cultura catalana. S’hi instaurà una censura inclement i força ideologitzada. Es va procedir a l’eliminació i desvirtuació de les institucions i els organismes culturals autòctons. La política oficial de les noves autoritats es basava en —com s’anomenava aleshores— l’espanyolització de la cultura nacional dels Països Catalans. Al País Valencià hi va haver una subtil desviació de la tradició. És el que designarem com procés de folklorització. La intenció era aigualir, instrumentalitzar i esborrar tot allò que connotés una cultura diferent de l’espanyola. L’única institució valencianista que es va salvar de l’expurgació fou Lo Rat Penat, i si va poder sobreviure fou perquè no era gens sospitosa. Recordem que l’any 1885, en una carta de Torres Orive, publicada en la revista La Moma, dirigida a Rafael Liern comentava: «Lo Rat Penat, amic Liern, no tendix com vostè supón a ressucitar el llemosí; es una societat d’honestíssim recreo. Son chent honrada, son chent tranquila, que es dedica a fer versos en un llenguache convencional, com podrien fer randa, o comèdies d’aficionats, o charaes representaes, o chuar a chocs de prendes, o al cononet o a la limón a la limón que se ha roto la fuente». A més, com apunta d’una manera molt clara Llorente Falcó en l’obertura del curs de la institució després del conflicte bèl·lic, no s’ha de témer cap cosa per part del nou règim de la societat regionalista:

De la horrible hecatombe que ha sufrido Valencia con sus treinta y tres meses de dominación y tiranía rojas y durante la cual tantas cosas han perecido, se salva el órgano del regionalismo literario, la veterana sociedad Lo Rat Penat. Nuestros gobernantes con fina percepción, han comprendido que nada pueden temer de ese amor al terruño, a las tradiciones, a las glorias, a todo aquello que es típico y que jamás se quiso elevar a la categoría funesta de hechos diferenciales para fundamentar sobre ellos divisiones políticas o aspiraciones autonómicas.30

Aquest era un dels motius pel qual una de les primeres visites oficials del general Antonio Aranda a la ciutat de València va ser a la rància institució d’«aimadors de les glòries valencianes»: «El capitán general Aranda visitó Lo Rat Penat. Tras una salutación del presidente, señor Casanova Dalfó, leyeron poesías los señores Monmeneu, Asíns, Morante y Ortín, y pronunció un discurso el señor Calatayud Bayá. El general Aranda pronunció sentidas palabras de cariño a Valencia» (ALP para 1940: 178). El dia 8 d’abril, Dissabte de Glòria, començaren a sonar novament les campanes de les nostres torres, emmudides durant tant de temps, i es van sortejar a la plaça de la Verge les clàssiques mones, com apunta la crònica. En aquell acte es va oferir a Aranda una monumental mona de Pasqua, «con una inspirada dedicatòria en verso valenciano, que el general agradeció muchísimo». La primera sessió a la casa social fou dedicada, una altra vegada, a l’«invicte» general, a qui se li imposaren les insígnies de soci d’honor, als sons de la marxa de la ciutat. Aranda va pronunciar un «sentido y elocuente» discurs en què feia menció dels herois caiguts que van forjar la victòria, i també va tenir paraules afectuoses per a València, motiu pel qual l’ajuntament de la ciutat el proclamà fill adoptiu.

S’iniciava d’aquesta manera un matrimoni, molt ben avingut, entre Lo Rat Penat i les autoritats del franquisme. La València del Cid, com es batejà de nou aleshores la ciutat de València, va passar a utilitzar determinats símbols nacionals de valenciania com a eina eficaç per a la implantació social. La seua activitat va quedar relegada als elements més inofensius i decoratius de la nostra personalitat. Podem esmentar algunes de les actuacions al llarg de la postguerra de Lo Rat Penat: el concurs de llibrets de falles per Sant Josep, que actualment encara se celebra; el sorteig de mones dels Gloriosos del dia de Glòria, acte on també s’atorgaven els premis als conductors que, amb els seus vehicles, arribaven primers a la Plaça de la Verge; la vetllada de la Verge dels Dolors, en la qual amb un «profund ambient de religiositat» els poetes de la casa feien composicions als dolors de la Mare de Déu; el concurs dels miracles de sant Vicent Ferrer; s’organitzaven, així mateix, tota mena d’excursions: a la casa de Museros de Don Teodor Llorente, a la Vall d’Uixó a visitar la població i la fàbrica Segarra, a Castelló de la Plana en les festes de la Magdalena, a la Murta d’Alzira, a Elx a presenciar el Misteri i la Nit de l’alba, etc. S’ha d’esmentar que l’any 1956, per acord de la Junta de Govern, fou designat Emili Beüt i Belenguer president de la Secció d’Excursions, destinada a fer conèixer als valencians les nostres festes típiques. Qualsevol motiu era bo per a portar a cap un concurs; així, cada any per la festa del 9 d’octubre que recordava el naixement del País Valencià, que passà a esmentar-se sols de Dia sant Dionís, Lo Rat Penat n’organitzava un d’aparadors de pastisseries; per Pasqua, de milotxes infantils, per Sant Vicent, de quintets o pel maig concurs de creus. Una altra tasca que va tenir bastant d’èxit, als anys cinquanta, van ser les xocolatades d’homenatge. Per iniciativa de Manuel González Martí, president aleshores de la institució, es van introduir les xocolatades en honor de persones destacades en algun ram de les activitats artístiques o per algun motiu de valencianitat patent. L’acte consistia en «la xocolatada en una quíquera de xocolates cuit, ensaimada i un got de mantecado. Es reuneixen les famílies i els amics i presideix el berenar la persona o persones a les quals s’honra. Poetes i artistes amenitzen l’acte» (ALP para 1950: 260). Algunes d’aquestes xocolatades van estar dedicades, per exemple, als autors de la sarsuela La canción de la Huerta, de costums valencians, Juli Torres i Rafael Robledo31 o a la fallera major, Margarida Casanova Civera. Pel maig, també es realitzaven sessions literàrio-musicals com l’ofrena a la Verge dels Desemparats, veritable monument a la sensibleria: «[...] la admirable señora Esperanza Pérez, que cantó con gusto y haciendo alarde de exquisita y nutrida voz «La Clavariesa» y «La Llauradora» y la «Gelà i la dolça» por el señor Cerveró Ferrer. Asimismo la excelente can-tante señorita Conchita Michó interpretó «La clavellina» del maestro Asensi, logrando un éxito definitivo. La parte poética se confió a los laureados poetas García del Real, Ramírez Bordes y Caballero Muñoz» (ALP para 1942: 137). Aquesta crònica ens podria recordar algun dels passatges de Mort de dama on Llorenç Villalonga mitjançant el personatge d’Aina Cohen ironitza l’Escola Mallorquina.

L’acte per excel·lència, però, que organitzava Lo Rat Penat era la celebració dels tronats Jocs Florals. Era l’activitat catàrtica de la institució.

L’any 1939 mateix es van celebrar els primers Jocs Florals de la postguerra32, amb clares connotacions de regionalismo moderado i unes dosis bastant elevades de feixisme espanyolista com podem comprovar en tot allò que els va envoltar i en les mateixes paraules de Teodor Llorente Falcó, «Su regionalismo, sin mezcla de reclamaciones políticas, de exclusiva defensa de su personalidad histórica, con todas sus tradiciones y sus costumbres seculares (...) un regionalismo que se encamina a cooperar, con las demás regiones a la grandeza de España, de la que siempre ha sido, y continúa siéndolo, hija amorosa y sumisa»33. La regina de la festa fou la filla dels marquesos de la Bastida, la Cort d’Honor la formaven «hermosas señoritas de Galicia y Valencia, todas de las familias más aristocráticas». Hi va actuar com a mantenidor Antonio Goicoechea, un dels fundadors, abans de la guerra, del partit Renovación Española, i ben compromès en la insurrecció contra la República. La flor natural, la va guanyar Josep Monmeneu, amb la composició «Dolor i Goig» on descriu el «captiveri» i la «liberació» de València per les tropes vencedores del «comunisme esclau». De la primera part, «captiveri», citem dues estrofes:

I en l’ambient vos ofega un fag de grolleria;

satàniques blasfèmies ferixen vostre oit;

i és la fam, la misèria, de l’esglai la folla

el quotidià martiri del cos i l’espirit.

I no heu mort per miracle en cloure vostres llavis

present en la despulla del ric tresor pairal;

el que han vingut per segles recollint vostres avis

perquè de vostres glòries fóra immens el cabal.

La segona part, «liberació», no necessita cap comentari:

I ab els rams de llorer i d’olivera,

nuncis de la Victòria i de la Pau,

i de la redempció d’un poble que era

del comunisme esclau;

al so agradós de gaites harmonioses,

ab la Creu de l’Apòstol sobre el pit,

sota una pluja torrencial de roses

que joiosa heu collit,

[...]

Que a la Espanya una, gran, lliure i gloriosa

ofrena heu fet del tot lo que teniu

en vore que del Cor diví, pietosa,

s’aixopluga al caliu.

Visca Espanya i amunt! en dolça parla

crideu enfervorits els valencians

i el seu esforç acoblen per alçar-la

al dels pobles germans.

I a la tercera part, «noces», es presenta el salvador de la pàtria:

Sóc Francesch d’Espanya, oh ma bella aimia!

qui el dret li pertoca de conqueridor;

qui en el guany de terres més deler sentia

pel vostre cor.

Qui arrisca la vida per alliberar-vos

no us vol fer esclava, tirà i deslleial.

D’amor i esclavatge corprés ve a ofrenar-vos

ab l’anell nupcial.

[...]

Aquests Jocs Florals de l’any de la Victòria eren una mostra d’allò que serien en les properes edicions. Com a mostra per fer-nos una idea bastant palesa de quin seria el caràcter d’aquells treballs d’investigació guardonats aquell any, ens l’aporta Cucó (1989: 227): un estudi sota el títol de «Buscad a España» de Calatayud Bayà; un altre d’Antonio Baeza amb el títol de «Y cuando en hispana tierra...»; el de Arturo Rey, «Autoridad y disciplina que exige el Nuevo Estado» o el de Vicente Escrivá Soriano per «Victoria o muerte». Es verificava una València feixista que instrumentalitzava els símbols vernacles com a forma de legitimació ideològica. Així, l’any 1940 la nova regina fou Carmen Franco Polo, la filla del Generalísimo34. El mantenidor, Martí Domínguez Barberà, i la Flor Natural l’obtingué Josep Calatayud Bayà amb el poema «Enlluernament», composició de fort deliri franquista que abasta cotes bastant respectables. Hi trobem Franco identificat amb el Sol i la llum; la trilogia immortal d’Espanya una, lliure i gran; la pàtria catòlica i imperial; Carmen Franco és anomenada filleta del Sol d’Espanya:

Al çenit de la Pàtria hi ha arribat

i en orgia de llum tot hu ha envoltat.

[...]

Viu i triumfa, Pàtria meua,

amunt per ton caminal.

que al remat de la jornada

tu seràs ¡Pàtria Imperial!

[...]

I ara, ¡oh, Sol d’Espanya!, vullc per a tu un cel

com el que ens deixaren Ferran i Isabel

[...]

Filleta del Sol d’Espanya

per qui viu tot lo espanyol.

la que esta terra ve i banya

com bell, daurat raig de sol.

Si repassem alguns dels noms de la llista de mantenidors o de les regines, ens podem fer la idea del tarannà dels Jocs Florals de Lo Rat Penat en la primera postguerra. Es tractava de complaure el nou règim, per tant es van buscar personalitats il·lustres del Glorioso Movimiento Nacional. Cal destacar-hi: José Millán Astray i María Luisa Aranda (1941), José María Pemán i Maria Lluïsa Prat de Lome (1942), el general Miguel Abriat Cantó i Victòria Noguera i Jiménez de Cisneros (1945), Joaquín Calvo Sotelo (1956), Joaquim Buxó, marquès de Castellflorite i Adela Caro Frías-Salazar, filla dels marquesos de Huarte (1957).

Els indicis sobre les estretes relacions entre el rat-penatisme i el franquisme, els trobem en qualsevol acte de l’època. El primer que féu la vella institució començà «con el triste recuerdo de más de cincuenta socios caídos por Dios y por la Patria». El discurs de l’obertura del curs 1939, on el president, Casanova Dalfó, va explicar molt eloqüentment la labor realitzada en el darrer curs de la societat valencianista, «parte de cuya labor quedó en proyecto porque la revolución marxista paralizó toda la labor de Lo Rat Penat. Contra los recelos que había despertado en algunos espíritus la obra de Lo Rat Penat, el señor Casanova, muy oportunamente, leyó el discurso que pronunciara uno de los fundadores de la sociedad, don Félix Pizcueta, el año 1878 al constituirse dicha entidad, discurso que es un canto a la unidad de la patria y en el que marcan los cauces de que nunca se apartó Lo Rat Penat»35 o el poema que en el mateix acte va llegir Josep Monmeneu, on comparava Franco amb Jaume I.

Hem de comentar, tanmateix, que els dirigents i els poetes del moment que formaven part de la caduca societat valencianista no eren fingits, com ja s’ha apuntat (Moragon, inèdit: 11). Eren individus procedents del valencianisme de preguerra. Josep Monmeneu Gómez i Josep Calatayud Bayà van ser presidents de l’Agrupació Valencianista de Dreta. Aquesta va tenir caràcter de filial de la Derecha Regional Valenciana. Per exemple, Monmeneu fou regidor en les eleccions de l’any 1931, i posteriorment va representar l’ajuntament en la Comissió Gestora Pro-Estatut. Va publicar en revistes com El Poble Valencià, Pensat i Fet o Acció.. Es tractava d’homes, en principi, no vinculats al falangisme ni a cap de les organitzacions vencedores en la Guerra d’Espanya, però es van modelar, sense cap problema, a les noves circumstàncies36.

Hem comprovat la diferència que hom troba en la situació de la llengua catalana al País Valencià, de la paral·lela al Principat i també a les Illes Balears, encara que la circumstància era la de clar col·laboracionisme amb el franquisme, i amb la intenció de folklorització i manipulació de la nostra cultura per part de les autoritats. Històricament, el paper del rat-penatisme havia significat la valencianització descafeïnada dels interessos de les classes altes centralistes. Amb la implantació del nou règim aquesta evidència és totalment concloent. Segons Cucó (1989: 225) el rat-penatisme de la postguerra es convertia en una forma de petainisme. Aquesta interpretació és bastant enginyosa, ja que obri noves perspectives per a poder entendre la relació tan difícil de deslligar que s’ha mantingut entre aquests dos fets. Cucó explica el seu punt de vista:

Subratlle el caràcter singular d’aquest petainisme, perquè el petainisme —en sentit estricte— s’interpreta habitualment com un acord de col·laboració entre dos col·lectius no idèntics (ultraconservadors francesos i nazis alemanys, al model original). La col·laboració i subordinació del ratpenatisme (de les classes dominants valencianes que representa) amb el franquisme és tan íntima i pregona que podria resultar un exercici inútil tractar de destriar els dos elements col·laboradors.

El procés d’instrumentalització tenia diversos fronts, un d’ells era el nostre passat. Els símbols d’identitat, la nostra història i les seues fites més importants eren reexplicades tendenciosament. Es tractava de manipular la història dels valencians per justificar les aspiracions de la Nueva España. Si ens fixem en les publicacions de l’època, hi va haver una gran obsessió per la celebració de centenaris i efemèrides. Solament en els cinc primers anys de la postguerra hi podem comptabilitzar més de deu commemoracions d’aquesta espècie d’esdeveniments al País Valencià.

El 1939 es va celebrar la commemoració del setè centenari de la conquista de la ciutat de València per Jaume I (en realitat, el centenari era el 1938). Els actes, no cal ni dir-ho, tingueren un marcat accent espanyolista i carrincló. Llegim en una de les cròniques com una de les cerimònies més importants de la commemoració fou el trasllat de Nostra Senyora del Puig al Cap i Casal: «[...] merece citarse, por su importancia, el traslado a Valencia de la antigua Patrona del Reino, Nuestra Señora del Puig, como era costumbre en las fiestas centenarias» (ALP para 1940: 292). En aquella processó cívica es va treure al carrer el Penó de la Conquesta i l’espasa de Jaume I custodiats per una guàrdia militar amb milícies de la FET y de las JONS. Hom pretenia tergiversar els personatges més emblemàtics de la memòria col·lectiva, en aquest cas, Jaume I el Conqueridor, i transformar-los en models precursos del feixisme. El Caudillo «siguiendo las rutas imperiales de Rodrigo Díaz de Vivar y Jaime I de Aragón, con la Cruz en la mano y la espada en la otra en tierras valencianas y a salvarla, con tercera y gloriosísima gesta de las garras opresoras, abriéndole cauces de nueva vida»37. També se celebraren conferències de personalitats tan eminents com el marquès de Lozoya, José María Osset Acosta, i Vicent Genovés Amorós per la FET y de las JONS, Joan Beneyto, valencianista penedit i un dels futurs teòrics de l’estat franquista.

És destacable, així mateix, una marxa que va compondre, amb motiu del centenari, la professora de música del conservatori municipal, Lolita Soriano Raga, i que duia per títol «Nostra Senyera». En reproduïm alguns versos:

Valencia, Valencia,

la més florida i hermosa ciutat,

que este històric Centenari

al Rei En Jaume vol honrar.

Dijosos i alegres,

de esta festa històrica entoném

un himne de la nostra bandera,

que’n goig i amb firmesa cantém.

[...]

Dijosos i alegres,

en esta festa esplèndida digam:

i ¡Que vixca la nostra Senyera,

qu’és el cor dels valencians!!.

(ALP para 1940: 239.)

Aquest text al Principat, segurament, hauria tingut algun problema. Ací, per contra, era datat a «Valencia del Cid, 9 octubre 1939. Año de la Victoria».

L’any següent es festejaren més efemèrides; hem de destacar-ne: el IV centenari de la mort de Lluís Vives, la qual cosa provocà l’assistència de vint-i-cinc acadèmics de número de les diferents Reales Academias, i l’assistència d’Eugeni d’Ors, qui va llegir «un largo y concienzudo trabajo acerca de la «Tectónica de la filosofía de Luis Vives», y el secretario de la Academia de Ciencias Morales y Políticas, Dr. D. Juan Zaragüeta, dio lectura a otro trabajo sobre «Directrices de la pedagogía vivista»». Així, durant diversos dies, anaren desfilant els diferents intel·lectuals del règim amb la seua verborrea pseudofeixista. Per acabar la celebració amb «un digno broche» el poeta Manuel Machado va llegir un dels seus poemes tot enaltint la figura de l’humanista com a model de la Hispanidad i precursor del falangisme.

Les commemoracions amb la mateixa maniobra de tergiversació van estar dedicades, entre altres, a Alfons el Magnànim en el V centenari de la conquesta de Nàpols, com a iniciador del Imperio Español o el cas d’Alexandre VI, també com «un denodado forjador de la unidad y la grandeza imperial de España, desde el solio más augusto de la tierra». Un altre esdeveniment fou el VIII centenari de la publicació del magne poema de renom universal Mío Cid. En la comissió que va organitzar els actes no hi podia mancar l’autoritat en l’assumpte, Menéndez Pidal. La dèria per aquesta classe d’efemérides va ser constant durant els primers vint anys del franquisme. Semblava que una necrofília estranya s’hagués apoderat de les autoritats, però, en definitiva, es tractava de demostrar que en la cultura del nostre país només es podia parlar del passat i amb un clar accent espanyolista. Recordem que la censura en l’apartat de publicacions, en un principi, només donava permisos per a editar llibres que s’adscrivissen sota el rètol de clásico o folklórico, és a dir, per al Règim, cultura inofensiva i morta: Spill o llibre de consells (1939), Llibre de Repartiment de València (1939), Cants d’amor d’Ausiàs Marc (1948), Consueta del Misteri d’Elx (1941), Les trobes en lahor de la Verge Maria (1945), etc. L’objectiu era evitar construir un públic normal en català. Vicent Peris, l’any 1953 en la revista de l’exili Pont Blau, comentava el fracàs i la pèrdua d’oportunitats de la majoria de totes aquestes celebracions: