Kitabı oku: «Dénia. La ciutat i el castell»

DÉNIA

LA CIUTAT I EL CASTELL

L’ARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA

(SEGLES XVI-XIX)

DÉNIA
LA CIUTAT I EL CASTELL

L’ARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA

(SEGLES XVI-XIX)

Josep Ivars Pérez

AJUNTAMENT DE DÉNIA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

El projecte inicial d’aquest treball va obtenir la XII Beca d’Investigació Roc Chabàs atorgada per l’Ajuntament de Dénia (2009) amb un jurat integrat per Antoni Banyuls i Pérez, Joan Iborra Gastaldo, Vicent Olmos i Tamarit, Joseba A. Rodríguez Aizpeolea, Juan Sancho Noguera i Rosa Seser Pérez.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Josep Ivars Pérez, 2015

© D’aquesta edició: Ajuntament de Dénia, 2015

Universitat de València, 2015

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo i Ofèlia Sanmartín

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Imatge de la coberta:

Detall del plànol geomètric de la ciutat i el castell de Dénia,

de Thomás M. de Aguirre i Antonio Bolano (c. 1811)

Disseny de la coberta:

Celso Hernández de la Figuera i Maite Simon

ISBN: 978-84-370-9884-5

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

L’INICI DE L’ARQUITECTURA BALUARDADA AL REGNE DE VALÈNCIA, A LA FI DEL SEGLE XV o, més aviat, primeres dècades del XVI, coincideix també amb l’inici d’una llarga crisi mai superada, que es manifesta en diversos fronts: econòmic, social, d’identitat, absència d’objectius, pèrdua de poder, etc. Si amb els Trastàmara, principalment amb Alfons el Magnànim, el regne assoleix possiblement l’etapa de màxima esplendor, amb fets que avui ens semblen extraordinaris, com la conquesta del regne de Nàpols, serà també amb els Trastàmara, durant el regnat de Ferran II, quan el regne evidencie signes de feblesa. La confederació catalanoaragonesa, que havia estat una de les corones més bel·licoses i poderoses de l’edat mitjana, i havia senyorejat per tota la Mediterrània, a partir d’ara esdevindrà, i cada dia més, una caricatura de l’esplendor passada.

Amb el casament del darrer Trastàmara amb Isabel I de Castella i, sobretot, amb l’arribada de la dinastia dels Àustria, la Corona de Castella tindrà un paper hegemònic dintre de la península, tènue durant el segle XVI, asfixiant en el XVII. L’arribada de metalls preciosos de l’Índia finançava un exèrcit i unes campanyes militars dirigides i controlades per la Corona de Castella; la Corona d’Aragó, amb diferents regnes i furs propis, possiblement molestava més que ajudava els interessos dels Àustria.

La importància militar del Regne de València s’havia diluït. La donació o venda de senyorius a la noblesa castellana, la diferència d’interessos amb la política dels Àustria, el seguiment fidel dels projectes de la Corona de Castella per part de la noblesa valenciana, la cada vegada més difusa identificació amb la Corona d’Aragó, etc., comportà una contínua davallada d’identitat, encara no frenada. Pot ser que l’enfrontament de les Germanies siga també un intent, fracassat, de redreçament. Si amb la Corona d’Aragó el Regne de València era una peça clau, ara, amb un peu dins i l’altre fora, havia perdut el nord. I sense nord, sense projectes identitaris, no anava enlloc. No va anar enlloc.

La crisi del Regne de València es manifestà també en l’arquitectura militar. Un regne que durant l’època medieval, amb població escassa i limitats mitjans econòmics, havia estat capaç d’alçar imponents recintes emmurallats –Alcoi, Castelló, Cocentaina, Nules, València, Vila-real, etc.–, reformar i modernitzar les fortaleses andalusines –Dénia, Xàtiva, Alacant, etc.–, conquerir noves terres –Sicília, Sardenya, Nàpols– junt amb la resta de membres de la Corona d’Aragó…, que havia estat capdavanter en l’ús de l’artilleria pirobalística i en la construcció de noves fortaleses adaptades, amb una important armada, s’enfonsà de sobte.

Consegüentment, com a la resta de la Corona d’Aragó, la investigació històrica i arquitectònica s’ha fet més ressò de l’època medieval –els recintes urbans dels segles XIII i XIV, l’arquitectura gòtica, els constants enfrontaments amb el substrat indígena islàmic, etc.– que de l’etapa moderna. L’estudi de l’arquitectura baluardada ha ocupat sempre un lloc secundari: en part per tractar-se generalment d’una arquitectura projectada i executada per autors forans –cosa que és una veritat a mitges–, en part perquè identifiquem l’arquitectura gòtica amb els orígens del regne i els moments de màxima esplendor.

La davallada per la crisi, unida a l’escassa investigació, ens deixa un vocabulari pobre i castellanitzat tant per a l’arquitectura com per a l’armament. Ho explica més bé Martí de Riquer (1968: 16): «el català, en perdre a partir del segle XVII la seva aplicació a la terminologia militar, l’ha anat oblidant». Potser caldria parlar més aviat del segle XVI que del XVII, almenys al Regne de València. Quan s’intenta estudiar l’arquitectura baluardada a les nostres terres, doncs, l’idioma esdevé un important handicap: el català ha fet fugida.

Tot conduirà –o conclourà– al sagnant final de la Guerra de Successió: hi ha un abans i un després, sobretot un després, que com a ferida no acaba de tancar-se.

Aquesta decebedora etapa és recuperable: deixant de costat els grans projectes dels enginyers italians, hi ha nombroses intervencions de menor escala, de mestres d’obra o militars valencians. Cal tenir una visió més optimista –cosa que intente, a la meua manera, al llarg d’aquest treball. Durant aquest període, a Dénia es construí un valuós patrimoni arquitectònic, únic, en part comparable amb el de les ciutats més importants de l’antic regne, com Alacant o Peníscola. Un patrimoni que demana a crits una millor difusió i conservació, que supere els efectes negatius de les guerres de Successió i del Francés, i la llarga etapa d’abandonament, a la segona meitat del segle XIX i primera del segle XX, encara, tristament, presents.

AGRAÏMENTS

Investigar sobre l’arquitectura militar baluardada dels segles XVI-XIX a les nostres terres és una feina àrdua per les escasses publicacions, la dificultat d’arribar a la documentació històrica i per l’empobriment de la llengua. Qualsevol ajut és d’agrair. Són nombrosos els amics que d’una manera o d’una altra –aportació de documentació gràfica o escrita, revisió del text, contrast de plantejaments, etc.– han fet possible que aquesta investigació arribara a bon port.

El meu agraïment a Mar Reus, per encarregar-se de la correcció lingüística del meu treball original, així com a Joan Miquel Almela, Josep Andrés, Màrius Bevià, Joaquim Bolufer, Antoni Banyuls, Bernat Cardona, Joan Josep Cardona, Carles Ferrer Garcia, Toni Reig, Rosa Seser, Santiago Varela, i a tots els que d’una manera o d’altra han aportat el seu gra de sorra.

El meu agraïment també a l’Ajuntament de Dénia, que possibilità aquest estudi, i al personal de l’Arxiu Municipal de Dénia, que en tot moment ha posat al meu abast el material sol·licitat.

ABREVIATURES

ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó
ADM	Archivo Ducal de Medinaceli
AGS	Archivo General de Simancas
AHN	Archivo Histórico Nacional
AMD	Arxiu Municipal de Dénia
AMP	Arxiu Municipal de Pego
BN	Biblioteca Nacional
CGE	Centro Geográfico del Ejército
DCVB	Diccionari català-valencià-balear
IEC	Institut d’Estudis Catalans
IEFC	Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya
IHCM	Instituto de Historia y Cultura Militar
MNM	Museo Naval de Madrid

MESURES

1 pam valencià = 0,2275 m

1 vara = 4 pams = 91 cm

1 lliura valenciana = 0,355 kg

PRIMERA PART

1.
Geomorfologia

La morfologia dels nuclis urbans està condicionada, entre altres, per les característiques del medi natural on s’assenta: el sòl, el subsòl, el relleu, els accidents geogràfics, etc.; tots deixen unes empremtes llegibles sobre el plànol. Sens dubte, en algunes ciutats, l’empremta natural és més forta o més visible que en altres. En aquest aspecte, la ciutat de Dénia és modèlica, transparent: és relativament fàcil fer un seguiment de les empremtes naturals sobre el plànol de la ciutat actual, on tota forma urbana té una justificació basada en la topografia, les característiques del sòl o del subsòl, o en els accidents naturals. Els tres recintes emmurallats i els elements urbans –carrers, places o illes– presenten formes, orientacions i traçats condicionats pel medi físic. Cal conéixer, doncs, com eren en origen les característiques geogràfiques del solar on es funda Dénia, per a poder comprendre la morfologia de les defenses i de l’estructura urbana.

El pla de Dénia,1 així com gran part de la costa valenciana, principalment la del golf de València, es forma com a resultat de l’aportació de sòls arrossegats de les serralades interiors en períodes àrids, els canvis del nivell marí i el comportament tectònic de l’àrea, en una dinàmica molt complexa; l’evolució recent de la línia de costa forma part d’aquest fenomen: una plataforma costanera de baix gradient facilita la formació de restingues arenoses amb cordons dunars –els muntanyars–, alguns d’aquests actualment fòssils, que possibiliten la formació d’albuferes o llacunes de desenvolupament paral·lel a la costa, connectades generalment a la mar mitjançant goles, la majoria de les quals, de forma natural o per accions antròpiques, s’han reblert i destinat a pasturatge, silvicultura, cultius i, recentment, urbanitzacions.

El tossal o turó on s’assenta el castell i gran part de la ciutat actual és una massa rocosa calcària de l’era secundària (Ferrer García, 1990: 556), període cretaci, que fa una alçària de l’entorn dels 70 m; és molt possible que en l’ínterim que separa la formació de la massa rocosa de la formació recent del pla al·luvial de Dénia, el turó haguera estat una península –promontori– o, fins i tot, en alguns moments, una illa. Aquesta possible situació aïllada del turó poc afecta els futurs assentaments urbans. En canvi, sí que ens interessa conéixer com era el medi físic en el moment en què es configuren les primeres estructures urbanes i defensives.

1. Vista de Dénia i els voltants des del pic de l’Àguila, al Montgó. (J. Ivars)

El turó calcari presenta un relleu allargassat, amb orientació nord-est sud-est,2 seguint les serralades prebètiques, que penetra pràcticament dintre de la mar a manera de promontori. Al nord i al sud hi ha espais humits d’orígens i evolució diferenciats. Al nord s’estén una platja de sorra que delimita una zona humida o lacustre, a manera de llacuna, amb morfologia allargassada paral·lela a la costa, tancada per una restinga amb cordons dunars, alimentada per aigües freàtiques –l’aqüífer de Dénia– amb brolls d’aigua dolça –l’Ullal, el pou del Vergeret o la font de la Fontanella–, o d’escorrentia, aportacions fluvials de corrents intermitents, principalment el riu Girona, però sovint també per aigües marines, com a conseqüència de temporals o de canvis en el nivell de la mar. Avui encara perdura una rica toponímia referent a aquestes característiques: Bassetes, Ullals, Negrals, Bovetes, Marjal, Marjaleta, etc. A l’entorn nord del turó, l’espai humit rep avui encara el nom de Marjal, malgrat les profundes transformacions urbanístiques, i s’alimenta d’aigües procedents del vessant occidental del Montgó –punta de Benimaquia–, mitjançant el Regatxo, denominat fins fa poc el Riatxol, que funcionava també com a gola, avui desplaçada cap al nord, però que fins als anys seixanta desembocava prop de la punta del Raset,3 i pot ser que ho fera encara més cap al sud o, fins i tot, dins del port actual. De fet, encara en 1861,4 les aigües desbordades del Riatxol inundaven alguns carrers del raval de Baix la Mar.

2. Voltants de la Ronda de les Muralles. En temps de pluja, la Marjal recupera les característiques lacustres originals. (J. Ivars)

La restinga arenosa passava per davant del turó i es comunicava amb la zona humida del sud. Amb tota probabilitat, en els segles X-XII ja s’havia terraplenat artificialment aquest espai, condicionat per la necessitat de construir defenses al costat de la mar i d’utilitzar el fondejador natural existent als peus del turó.

Al sud hi ha el Saladar, espai humit d’orígens geològics diferenciats, però amb trets evolutius semblants –formació de restinga, aportacions sedimentàries continentals, terraplenat antròpic, etc. El Saladar, de forma allargada i disposició perpendicular a la costa, és una zona deprimida, inundada d’aigües marines i continentals. Superficialment s’alimenta de l’aigua procedent del vessant sud del Montgó, amb una conca fluvial a l’entorn dels 10 km², d’abundants barrancs, aigüeres i vessanes, on destaquen els barrancs de Santa Paula, de recorregut nord-est sud-est, que arreplega les aigües del tram occidental del nord del Montgó –barrancs de Coll de Pous i de la Pedrera–, els de la Penya de l’Àguila, de la Cova de l’Aigua o de Sant Joan i el del Saladar. El barranquet de Miró o de Santa Llúcia, que desaigua fora del Saladar i de l’actual recinte portuari, potser en algun temps alimentava també el Saladar. Aquesta llacuna desaiguava en èpoques de forta pluja mitjançant la gola del Saladar, que tenia la mateixa orientació que el barranc de Santa Paula; no s’ha de descartar que tinguera altres goles, com el camí d’Aranda, que en una carta nàutica de 1879 és denominat rambla del Saladar o, fins i tot, la mateixa dàrsena musulmana del fortí, a la drecera de la torre d’En Carròs. La formació d’una restinga fòssil de dunes calcarenítiques5 d’origen eòlic (Ferrer García, 1997: 136), acompanyada d’una altra més recent, determina el seu aïllament. Malgrat l’aterrament del Saladar amb aportacions sedimentàries de la conca, aquest continuà sempre per sota del nivell de la mar, fins que la mà de l’home, primer amb finalitats agrícoles,6 a la fi del segle XIX i principi del xx, i després urbanístiques, l’elevà lleugerament sobre el nivell de la mar.7 Durant la Guerra del Francés, seguint el traçat del barranc de Santa Paula o Riatxol, s’obrí un canal de 30 pams d’ample per 8 de fons (Palau Diego, 1983: 136), amb finalitats defensives i la pretensió d’arribar amb barca fins a les muralles de la ciutat; el canal s’alimentava amb l’aigua de la mar: a la gola es feren unes esculleres de pedres i troncs perquè les algues no en taparen l’eixida. En plànols alçats durant la Guerra del Francés hi ha aquest canal, que es tapà en 1812 (Palau Diego, 1983: 150), si bé en una xilografia de 1848, de Vilaplana, i en un plànol de Francisco Coello, de 1859, hi apareix perfectament representat. De 1852 és l’expedient «Terminación de la obra del riachuelo del Saladar»,8 fet amb la finalitat d’eliminar tota l’aigua de la llacuna. En la bibliografia sobre Dénia sovint se suposa que el Saladar havia estat sempre navegable; és un error degut, en part, a aquest canal i a la confusió entre aquest canal i la dàrsena musulmana del fortí, amb restes visibles del seu ús original fins al principi del segle XX. Cal suposar que el Saladar mai ha estat navegable en època històrica.

A la documentació cartogràfica del XVIII i XIX és ben visible aquesta llacuna, amb límits variables, sens dubte, en funció de l’època en què es féu l’alçament dels plànols.

A l’est del turó està la mar, amb característiques naturals que afavoreixen l’ocupació humana de l’entorn: l’existència d’una depressió permet als vaixells protegir-se dels temporals, fer l’aiguada i efectuar intercanvis comercials. Entre la punta del Raset, anomenada també de l’Arbre o de l’Ullal, i la punta de Sant Nicolau hi ha una àrea marina tancada per una sèrie de secs o baixos, en forma d’arc:9 la Placeta o Planassa, el Cavall, el Guitarró, l’Androna, el Blanquissar, Sant Nicolau, el Faralló, etc. Entre els baixos del Cavall i l’Androna hi ha un canal que permet el pas a l’interior de la depressió marina, on hi ha dos fondejadors, un sota el turó del castell i l’altre més al sud, denominat la Caldera, just enfront de la dàrsena musulmana, on avui hi ha el Club Nàutic. La vista aèria de Vespasiano Gonzaga (fig. 8), de 1575, mostra aquests dos fondejadors naturals. Fora dels secs hi ha un altre fondejador, denominat en una carta nàutica de 1879 Fondeadero de Fuera, on atracaven al segle XIX els vaixells que exportaven la pansa, que pel seu calat no podien accedir als anteriors.

A l’oest, en direcció cap a Ondara, el turó presenta un corrent suau, de sòl rocós a les zones més elevades, però amb dos espais laterals de terra argilenca roja, aptes per al cultiu. Aquest corrent suau és l’accés natural a la part més elevada del turó, i és el lloc on conflueixen els camins que arriben a Dénia: el camí del Real de Gandia, d’accés des del nord; el d’Ondara, de comunicació amb el pla de Dénia i l’interior de la comarca, i el del Coll de Pous, amb el sud de la comarca.

3. Vista aèria de la ciutat, castell i port de Dénia.

4. Castell de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (Fotos Guillén)

5. Vista de la ciutat de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (AHN)

1 Per a conéixer els canvis patits a la línia de costa i a l’entorn del turó, són de lectura imprescindible els articles de Carlos Ferrer García (1990, 1997 i 2005).

2 Per a simplificar les descripcions de l’entorn natural i dels recintes emmurallats, utilitzaré les orientacions dels punts cardinals de la manera següent: nord, direcció cap a les Marines; sud, direcció cap al Montgó; est, direcció cap a la mar, i oest, direcció cap a Ondara. Puntualment, per a més precisió, indicaré l’orientació vertadera.

3 El Regatxo es desvia i canalitza el seu darrer tram a partir d’un projecte de «Defensa de Denia contra las avenidas procedentes de la sierra del Mongó (provincia de Alicante)», València, Confederació Hidrogràfica del Xúquer (Costa Mas, 1977: 31).

4 AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5, «Expediente relativo a las obras necesarias para la desestancación de los sitios llamados Raset y Saladar».

5 En la mateixa alineació, entre el convent de Sant Antoni i el castell, hi havia una pedrera de tosca utilitzada en la construcció durant un llarg període (Chabàs, 1886-1887c: 39). Al vessant nord del turó, en la Devesa del Governador, a una altura d’uns 10 m, i per la Ronda de les Muralles, quasi a nivell de la mar, és també present el mateix jaciment, però d’escassa potència. Per a una visió més completa, cal consultar C. Gaibar-Puertas (1972).

6 Dues publicacions descriuen aquest aterrament. Una és de R. Chabàs, que en una vista de Dénia comenta que «un genio emprendedor [es refereix a Patricio Ferrándiz] ha disecado aquella gran extensión de terreno. No han pasado aún seis años y aquel antiguo foco de terciarias ha desaparecido, rellenado con los escombros de las murallas» (Chabàs, 1985: 228).

Més explícit és V. E. Oliver (1930: 6-7), per la profusió de dades que aporta: «El “Saladar” de Denia estaba formado a mediados del siglo pasado por unos terrenos pantanosos, a modo de una marjal, que permanecía inundado desde Septiembre u Octubre, al iniciarse las lluvias otoñales, hasta Mayo o Junio, y los otros tres o cuatro meses de calores se secaba, pero exhalando las consiguientes miasmas, constituyendo un foco palúdico de gran notoriedad en todo el antiguo Reino de Valencia, hasta el extremo de que todavía se conservan algunas sentencias populares que recuerdan aquella calamidad pública.

Después de la revolución de 1868 se acordó el derribo de las murallas de Denia, y un modesto maestro de obras que aquí había, llamado D. Patricio Ferrándis, se quedó la contrata del derribo a cambio de los escombros, que consistían en un poco de piedra y enormes cantidades de tierra que, según él, reunía excelentes condiciones para la explotación agrícola. Adquirió la laguna del “Saladar”, hizo catas, rellenándolas de machaca, o sea zanjas de drenaje, y encima puso la tierra sacada de las murallas, convirtiendo de tal suerte aquella especie de laguna, que sin duda fué en otro tiempo albufera y acaso más pretéritamente un fondeadero, en una partida de labrantío, la actual partida del “Saladar”, que entonces tenía unas 90 hanegadas de extensión superficial (cerca de 7 ½ hectáreas).

Allí edificó el señor Ferrándis algunas casitas de labor, y de Poniente a Levante atravesó toda la finca, cuyas dos suertes estaban separadas por un camino que hoy se ha convertido en continuación de la calle Diana…

La finca total lindaba por Occidente con el camino del Pozo de la Montaña, hoy camino de la Colonia del Montgó. El linde Norte de la suerte Oriental lo daba la acequia de la Sociedad de Aguas, que corría a lo largo de la orilla Sur de un caminito convertido después en calle del Saladar, de Tallandé más tarde y hoy de Patricio Ferrandis, en recuerdo del fundador de la finca.

Esta acequia, que después fue desviada y convertida en la alcantarilla cubierta, hoy existente en la calle de Patricio Ferrándis, ha sido confundida por los que no la han conocido o no la recuerdan bien, con el Riachol, que es cosa muy distinta».

7 A pesar d’aquesta elevació del terreny, el barri del Saladar sempre ha estat inundable, perquè la conca natural no havia estat modificada, i per tant gran part de l’aigua procedent del Montgó continuava arribant a l’antiga llacuna. La urbanització del barri de Baix la Mar fins a l’actual carrer del Marqués de Campo, amb construccions paral·leles a la costa, impedia la sortida de l’aigua de pluja. Amb l’execució d’un projecte als anys vuitanta del segle passat, es creà un canal paral·lel a l’antic Riatxol per l’actual carrer de Patricio Ferrándiz, que arreplegava part de l’aigua del Montgó. En un projecte posterior, el barranc del Saladar es desvià al barranquet de Miró o de Santa Llúcia, ja fora del Saladar i del port. Des d’aleshores no s’ha produït cap inundació.

8 AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5.

9 No s’ha de descartar, tal com comenta Josep Costa (1977: 562), la possibilitat que aquesta àrea tinguera els mateixos orígens que el Saladar.

2.
L’estructura urbana

L ’assentament urbà d’època musulmana està condicionat per l’espai natural que hem descrit abans. Evidentment, el turó, per l’alçària, la superfície i els forts corrents als vessants sud, est i nord, condiciona que aquest siga l’espai on s’implanten les defenses més importants, que adoptaran forçosament una forma ovoide, condicionada per les corbes de nivell.

El lloc idoni per a l’assentament residencial és l’espai d’accés a les cotes més elevades del turó, al vessant oest, que podríem situar entre els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i Nou-Sant Cristòfol, espai amb tres corrents, a nord, oest i sud, i zones contigües relativament planes, de terra bona i aigua freàtica abundant, llocs que s’anomenaran posteriorment la Closa. De similars característiques edàfiques és el sòl situat entre el Saladar i la falda del turó que avui ocupen els carrers de Magallanes, Marqués de Campo i Colom. El recinte emmurallat que tancava l’assentament, en l’etapa anterior a la conquesta cristiana, estava condicionat, així mateix, per les característiques del terreny: anava, en el sentit contrari a les agulles del rellotge i partint de l’actual Devesa del Governador, en direcció oest per l’àmbit que separa la Marjal de la terra ferma, l’actual Ronda de les Muralles; girava cap al sud a l’encontre del Saladar, tancant així l’únic lloc accessible al turó, on hi havia el portal de Terra. Arribat al Saladar, per l’altura de la desapareguda torre del Rodat, enfilava recte cap a la mar, vorejant la llacuna del Saladar, seguint el traçat del Riatxol; quan arribava a la mar, ja sobre la restinga calcarenítica fòssil o arenosa, girava quasi 90º en direcció al turó, on tot sembla indicar –restes arquitectòniques, trama urbana i cartografia històrica– la formació d’un recinte sobre l’espai més emergit de la restinga sota el turó, entre els actuals carrers de la Senieta i del Pont, prolongació de les muralles que baixant del tercer recinte s’uneixen amb les torres del Vergeret i del Galliner, fins a arribar a la mar. Aquest és el denominat primer recinte, que tancava els ravals. Dos recintes superiors, assentats sobre la roca del turó, configuraven la resta de defenses: el segon recinte o albacar, en principi lliure d’edificacions, i el tercer recinte o alcassaba, residència reial o dels governadors. Bé per un augment ràpid de la població, bé per raons defensives o funcionals que desconeixem, s’edificà un altre recinte que trencava la morfologia de recintes concèntrics, sobre la restinga del Saladar, al sud del Riatxol, el que avui coneixem com a recinte del fortí.

6. Plano de la Plaça de Denia con el proyecto del Castillo, d’Antonio Montaigu de la Perille. (CGE, 338)

Aquest traçat dels recintes musulmans perdura fins a la segona meitat del segle XIX, amb trets morfològics que es detecten fàcilment avui. L’espai natural condiciona el traçat de les muralles, i aquestes han condicionat, condicionen i condicionaran l’evolució urbana de la ciutat.

1. LA VILA MEDIEVAL

Les estructures defensives de la Dénia medieval cristiana, que no les urbanes, són hereves de la Daniya musulmana. Els canvis que han experimentat són, generalment, modernitzacions i reformes que no modifiquen traçats.

Davant l’escassa població cristiana installada en la ciutat musulmana, el fortí i el primer recinte són abandonats, ja que les enormes dimensions n’impossibiliten la defensa. Jaume II fundà el 1308 una pobla de nova planta dintre del segon recinte o albacar: era necessària la concentració de la població per a fer viable la defensa de la vila. Aquesta pobla o vila nova participa dels cànons urbanístics medievals –planta hipodàmica amb carrers longitudinals travessats per altres que configuren una trama ortogonal–, si bé la morfologia queda alterada per l’orografia del turó:1 així com les muralles, el nous carrers seguiran les corbes de nivell, per la qual cosa hi ha uns carrers longitudinals de direcció est-oest i uns de transversals, costes o carrerons, de direcció nord-sud, seguint el corrent del turó. Alhora, la concentració de la població a l’albacar potencià l’abandó de la ciutat musulmana, agreujat per l’autorització d’aprofitar els materials de les cases abandonades.2

Aquesta mena d’encastellament planteja, per l’orografia del sòl, greus problemes urbanístics: difícil accessibilitat, carrers estrets, dificultats d’intercanvi comercial, escasses possibilitats d’eixample, etc. Per condicionaments d’espai, l’eixample es materialitza fora del clos de la vila, a l’espai que hi ha entre el portal de Terra del primer recinte i el de la vila, és a dir, sobre el terreny que ocupen els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i voltants. Tres fets bèl·lics, succeïts entre la meitat del segle XV i principi del XVI, ens aporten suficient informació per a constatar que aleshores el raval de la vila de Dénia estava no sols consolidat sinó que era tan important o més que la vila mateixa.

7. Plan de Dénia avec son attaque a la basse ville (1708) (IHCM, A-01-09, part). La vila de Dénia en 1708, en el segon recinte, poc abans de la capitulació i demolició.

En una carta del Consell, de l’11 d’octubre de 1455, tramesa a Alfons el Magnànim, s’exposen els fets ocorreguts durant el setge de les tropes comandades pel comte de Cocentaina, portantveus del general governador del Regne de València, com a conseqüència de la presa pacífica de Dénia per la ciutat de València (Palau, 1975: 137):

…es vengut a la present Vila, e ab destrals ha trencat les portes del Raval de aquesta Vila, que tenien tancades, per temor de violencies contra vostra voluntat. E es entrat en lo dit Raval. E ajustades gents armades, sens escoltar rahonaments alguns, ans ab grans menaces, e rigors, ma armada, ha assetjat combatre la vila, que sens defensio alguna vehia inexpugnable. E no podent aquella aixi com volia invadir, a permes donar a saco, e gran dany lo dit Raval, e vitualles, fruits, roba, joyes, e altres coses que los vehins d’questa vila tenien en dit Raval.

El raval estava delimitat per l’antic recinte musulmà, possiblement amb el mateix portal, si bé amb evidents reformes, com l’efectuada pel comte de Dénia N’Alfons, a la fi del segle XIV (Chabàs, 1893).

En el plet mantingut l’any 1486 entre Joan Roís de Corella, tercer comte de Cocentaina, i la vila de Dénia, sobre uns fets ocorreguts l’any 1462, se citen els dos nuclis urbans, la vila i el raval (Navío, 2005):

XI. Item, diu e posa que en veritat [e]sta que la dita vila de Dénia són dos apartaments, ço és lo hu que.s diu la vila e l’altre que.s diu lo raval. XII. Item diu e posa que per rahó de la dita guerra que era ab catalans e ab los castellans e altres qui eren en Ondara, tota la gent de Dénia qui tenies ses cases e habitacions en lo raval, tots e los demés ab tot lo millor de sa casa [e]staven-se retrets e aparts, alt, en la dita vila.

Podem deduir que el 1462 el raval estava perfectament configurat i consolidat com a nucli diferenciat de la vila, i que el seu recinte presentava un estat deficient o era excessivament gran per al reduït nombre d’habitants, o bé que la conjunció de totes dues coses en dificultava la defensa, per la qual cosa, davant de qualsevol incident, la població es refugiava a la vila.

Serà, però, en la Guerra de les Germanies on es manifestarà definitivament la supremacia del raval sobre la vila. Tant Antoni Palau, governador de Dénia i procurador general del marquesat, com Baltasar Vives, senyor de l’alqueria del Verger, resideixen al raval, i és a la casa d’aquest darrer on s’allotja durant més d’un any Diego Hurtado de Mendoza, virrei de València. De nou, davant de l’arribada de les tropes agermanades, la població del raval es refugia a la vila, i abandonava cases que eren saquejades i cremades.

8. Plano en perspectiva de la Plaza de Denia y de sus alrededores, de Vespasiano Gonzaga, 1575 (AGS, MPD, 07, 120). S’hi aprecien els tres recintes emmurallats; el dos nuclis urbans, vila i raval; el palau; l’incipient raval de Baix la Mar; el moll o pont de fusta, i els dos fondejadors.

1.1 La vila l’any 1575

La data de 1575 és significativa per dues raons. L’informe i els plànols –una vista aèria del conjunt de la vila i un projecte de fortificació baluardada en el tercer recinte o castell– de Vespasiano Gonzaga, aleshores virrei de València, són una documentació clau per a conéixer la Dénia de la segona meitat del segle XVI. Però la data és també important perquè marca l’inici –el V marqués de Dénia pren possessió del títol el 1574– del trànsit de la vila medieval cap a la ciutat moderna, tant pel que fa a l’estructura urbana com al sistema defensiu.

La vista aèria, malgrat ser una representació relativament idealitzada, aporta informació abundant. S’hi identifiquen clarament els tres recintes emmurallats, la vila, el raval o raval de terra, el raval de la mar, el port –els dos fondejadors i el pont de fusta– i el fortí enrunat, així com els principals accessos a la vila.

El primer recinte, que tanca el raval, presenta nombroses torres escassament distanciades entre si, fet que no es correspon amb la planimetria posterior, si bé en principi no s’hauria de descartar que representara encara el recinte islàmic. Aquest recinte va des de la torre que avui denominem oval, aleshores ja construïda, cap a l’oest, seguint l’actual Ronda de les Muralles, gira cap al sud, amb un traçat circular fins al Saladar, des d’on segueix en línia recta cap a la mar fins a la torre de la Glorieta, on fa un canvi de 90º, i en línia recta, seguint el traçat de l’actual carrer de Diana, busca l’encontre amb el segon recinte, en la torre del portal de la Mar. El recinte té dos portals, un a ponent, el portal de Terra, citat en el Llibre del Repartiment com a porta d’Ondara,3 on conflueixen els camins de Gandia i del Coll de Pous, i l’altre a l’orient, el portal de la Mar, on conflueixen els camins de la Mar i de les Alqueries.

En el raval de terra es representen dos carrers de més longitud. Un d’ells és, sens dubte, el format pels actuals carrers de Cavallers i Major, que naix en la plaça i arriba fins al portal de Terra; l’altre, que sembla nàixer al portal de la Vila i desemboca al final del carrer Major, hauria d’estar format pels carrers Nou i de Sant Cristòfol, però això o bé és impossible o bé falta el carrer de Loreto. Cal justificar-ho en el fet que en la vista és més important la visió de conjunt que no la del detall, i la visió de la fortalesa que no la de la població, per la qual cosa podem deduir que la representació del caseriu és esquemàtica: els dos carrers longitudinals han de ser forçosament els actuals Cavallers-Major i el de Loreto o de les Monges. A la gran plaça, a la sortida del portal de la Vila, hi ha un edifici en construcció, del qual s’observen unes arcades o porxo4 –on actualment està l’Ajuntament–, que no té res a veure amb l’actual edifici, construït al principi del segle XVII (Ivars Pérez, 1994c). Tenim, també a la plaça, l’ermita de Sant Roc (Ivars Pérez, 1994a). Cal suposar que aleshores ja estaven construïdes les ermites de la Mare de Déu de Loreto i la de la Santíssima Sang (Ivars Pérez, 2005), cap a la meitat de l’actual carrer de Loreto.

A nord i sud d’aquests carrers hi ha dos grans espais sense edificar, denominats ambdós, fins ben entrat el segle XX, la Closa. Segons el DCVB, s’entén com a closa un «Tros de terra tancat de paret o d’altra cosa i destinat al pasturatge» i «Paret o bardissa que clou un tros de terra», definició coincident amb aquests dos espais d’ús agrícola delimitats i tancats per les cases en posició elevada i per les muralles.5 Generalment el terme closa apareix com a nom de lloc o partida: «1726: en lo carrer que va del carrer de San Antoni a la Closa…» (Ivars Cervera, 1995: 108); però sobretot apareix citat com a referència a una propietat: «1726: en lo carrer que va des de la ferreria al carrer de Lorito y al de la closa de Geroni Vives […], en la qual esta construida una senia per a treure aigua per a l’abeurador» (Ivars Cervera, 1995: 76); i també donant nom a elements urbans, com la font de la Closa (Ivars Cervera, 1995: 66) o la torre de la Closa de Trensano (Palau Diego, 1983: 130). Amb la urbanització de les dos closes, fenomen que s’inicia a la fi del segle XVI i principi del XVII, i fineix a la segona meitat del segle XX, els nous carrers o places es denominaran inicialment de la Closa: «1726: en lo carrer que va de l’abeurador al carrer nou de Sant Antonio, antigament dit de la closa de Geroni Vives…» (Ivars Cervera, 1995: 81). L’actual carrer del Pare Pere, projectat el 1850, es denominà en origen carrer de la Closa (Ivars Pérez, 1982: 87). El problema que sovint se’ns presenta és que amb un mateix nom, la closa, se citen dos espais diferents, a nord i sud del raval, la qual cosa dificulta la interpretació documental.

A la vila, tancada entre el segon i el tercer recinte, s’accedeix pel portal de la Vila, situat a l’extrem occidental, portal d’origen musulmà que avui encara permet accedir al castell; a l’extrem oriental, un altre portal, el dels Socors, comunica la vila amb el port. De portal a portal hi ha dos carrers longitudinals, seguint les corbes de nivell del turó, el d’Amunt o Damunt i el d’Avall o Davall, topònims que fan referència a la ubicació, avui encara vius en molts dels nostres pobles. Sovint aquests pobles nous presenten un altre carrer, el del Mig, que per raons d’espai no hi ha a la vila. Aquests dos carrers estan travessats per uns pocs carrerons, denominats costa: «1622: …la costa que puja a la yglesia dita de Mossén Cots…» (Ivars Cervera, 1995: 95), i per un gran espai buit, a manera de plaça, però de fort corrent, que en contacte amb les muralles rep el nom del Mirador: «1575: sobre un tros de terra davant del mirador en lo camí de la mar…» (Ivars Cervera, 1995: 94). Des del Mirador es controlen el pont i els dos fondejadors, i les entrades i eixides dels vaixells pel canal. Entre el portal de la Vila i el portal del Castell, al tercer recinte, hi ha l’església gòtica (Ivars Pérez, 1994a). També hi havia cases en el recinte del Verger, no representades en la cartografia de principi del segle XVIII: «s. XVI-XVII: unes cases dins lo Verger que afronten […] e ab cenia del Verger…» (Ivars Cervera, 1995: 114).

9. Plano del Puerto y Ciudad de Denia d’Alexo Berlinguero (1789) (CGE, 341, part). Dins del primer recinte, a nord i sud de la ciutat, s’aprecien els dos espais agrícoles lliures d’edificacions, denominats les closes.

El tercer recinte emmurallat, denominat el castell fins al principi del segle XVIII, ocupa la part més elevada del turó. L’accés presenta dubtes. L’actual, orientat a ponent i protegit pel baluard, és una porta d’origen medieval adossada a una altra del segle XVIII, amb un llenguatge també medieval. En canvi, en el plànol de Vespasiano Gonzaga (AGS, MPD, 19, 002), de 1575, la porta està orientada al sud, situació coincident amb la del quadre sobre l’expulsió dels moriscos, pintat per Vicent Mestre l’any 1613, fet que explicaria, en part, la construcció a la segona meitat del segle XVIII, ja desapareguda la vila vella, d’un llenç que anava des del tercer recinte fins a la torre del Consell, en el segon recinte. Durant la Guerra de Successió i, sobretot, en la del Francés, tot aquest tram encarat al sud fou intensament bombardejat, i per tant hi van desaparéixer llenços, una torre i el probable portal –de Ferro?– d’accés al castell. Al centre d’aquest recinte hi ha el Palau dels Marquesos de Dénia, posteriorment denominat Palau del Governador. Aleshores no s’hi havia dut a terme la intensa remodelació de la fi del segle XVI, impulsada pel V marqués de Dénia, per la qual cosa hem de suposar que encara tenia una forta empremta medieval. Hem d’incloure com a part d’aquest recinte el Verger Alt, amb la imponent bateria del Verger que defensava l’accés als fondejadors, ja construïda en 1575.

Fora dels tres recintes hi ha el raval marítim, embrió del futur raval de Baix la Mar, a la sortida del portal dels Socors. Al voltant de l’eix que comunica el portal i el pont, hi ha un grup d’edificis segurament associats a l’activitat portuària –magatzems, botigues, etc.

Entre el raval de terra i la mar hi ha un gran espai d’ús agrícola, absent de construccions, exceptuant l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats, que Vespasiano Gonzaga dibuixa més cap al sud, dins de l’abandonat recinte del fortí, on són encara visibles les restes de muralles de l’antic raval musulmà.

10. Basament de torre de planta circular descobert l’any 1986 a la plaça de Jordi Joan. És la torre cantonera que fita amb el Riatxol del Saladar i uneix els llenços sud i est del recinte andalusí. (J. Ivars)

Aleshores, el raval de Dénia superava la vila en població, prestigi social i qualitat arquitectònica dels edificis. Així ho confirma Vespasiano Gonzaga en el seu informe de 30 de setembre de 1575:6 «Denia muestra haver sido gran ciudad por sus muros agora no passa entre el arraval que es lo mejor y la villa de tresientas y çincuenta casas…». La vila, però, conserva els edificis administratius –la sala– i religiosos –església, abadia, cementeri–, alhora que ofereix més seguretat als habitants.

1.2 La custòdia de les defenses

Des del punt de vista militar, una de les característiques del sistema foral valencià és la inexistència d’un exèrcit regular,7 de conseqüències nefastes en època moderna. Les milícies de la vila, per a guarda i defensa d’aquesta, estaven conformades, segurament, per tots els ciutadans amb edat adequada, agrupats en desenes i centenars. Disposaven de dies i lloc determinats per a fer pràctiques, és a dir, es tractava d’una mena de servei militar permanent. En 1585, segons l’informe de Juan de Acuña,8

en la dicha villa y arraval ay quatroçientas personas senyaladas por soldados con arcabuzes, que están debajo de un capitán que·s el governador y alcayde del castillo, y repartidos de diez en diez, los quales en tiempo de necesidad guardan la villa y el castillo…

El control de les defenses, l’armament i els pertrets són també responsabilitat de la vila. El seguiment d’aquesta custòdia, molt parcial per l’absència documental, s’evidencia a Dénia mitjançat el pagament d’obres o serveis i, sobretot, en els esdeveniments ocorreguts en l’episodi de l’expulsió dels moriscos.

Mitjançant els pagaments que fa el Consell de la vila, sabem que tenia al seu càrrec el manteniment de les torres, les muralles i els portals dels recintes del raval, la vila i el castell. Les referències són nombroses (citem d’Ivars Cervera, 1995): «1612: quatre reals per haver adobat la porta de cargol del portal de la Mar» (p. 90); «1616: a Nofre Palmir fuster y a Lluis Barseló per adobs fets en los portals de la fortalea dita de la vila» (p. 78); «1627: item a pagat a Joseph Peris mañà 20 sous per haver adobat lo pany del portal dels Reis…» (p. 105). Però també s’encarregava de les despeses del personal encarregat del control dels portals: «1612: haveu pagat a Jaume Peres portaler del portal dels Socors de la vila…» (p. 111); «1616: havem pagat a Jaume Peris, altre dels portalers dels portals del clos dit la vila antiga…» (pp. 53-54).

Així mateix, també anaven a càrrec del Consell els ornaments: «1608: per lo estall que feu a la plataforma del Castell…» (p. 64); «1621: per haver ajudat a empedrar la plaça del Castell» (p. 64).

Iniciada l’expulsió dels moriscos, després dels primers embarcaments, es produeix l’alçament de Laguar. És un moment de confusió, ja que es desconeixen les forces amb què compten, alhora que al port de Dénia encara hi ha moriscos sense embarcar. Per aquestes circumstàncies, el mestre de camp del terç de Nàpols, Sancho de Luna, aleshores a Dénia, i el comissari de l’embarcament i governador del marquesat, Cristóbal Sedeño, proposen al Consell de la vila la inspecció i reforç de les defenses, mitjançant el repartiment de les guardes i la cessió del control dels portals, amb lliurament de les claus.

En el Consell del 26 d’octubre de 1609 s’exposen els fets:9

…fonch proposat per lo dit Bernat Todo que per lo que havien fet ajuntar lo dit consell era per ço que tots molt bé savien com la compañia del mestre de camp del Terç de Nàpols estava alojada dins la present vila de Dénia, ací en la vila com en lo raval, y que lo mestre de camp don Sancho de Luna per a la custòdia y guarda de la dita vila los havia dit que convenia que puix la vila tenia cuerpo de guàrdia en la plasa del raval y ell també tenia cuerpo de guàrdia, y la vila portava tota la guarda de les muralles a son càrrech, y que los moros de la terra no·ls prenguesen descuydats, que se anaven alsant y revelant, seria bé que la vila prengués los puestos que li paregués de guarda y que ell ab sa compañia pendria altres puestos, y que també haurà reconegut totes les muralles, y que la vela la fes un official de la vila juntament ab un official de la sua compañia que acorden lo que parega.

Aquesta proposta, que no suposava per a la vila la pèrdua de cap dret, fou ben acceptada:

Primo, fou hacordat que en lo que toca a la guarda que guarden los soldats y los de la vila […] en so puesto y que la ronda la fasa un official de la vila y un official de la companyia del mestre de camp.

En canvi, l’altra proposta fou durament rebutjada, mitjançant un dels escrits més bells d’afermament dels drets del Consell:

Ítem, així mateix fonch proposat per lo gobernador don Christófol Sedeño, gobernador de dita vila, les havia dit que resolguesen que al mestre de camp li havien de donar les claus de la vila o del raval, ço es, dels portals de aquella, y que lo dit don Sancho no·ls n’a dit res sino que lo gobernador […] forsa, fent la part dels soldats y que eixa clau o altres los an de donar per ço que acorden lo fahedor.

Ítem, així mateix fonch acordat que les claus dels portals no les donen al mestre de camps ni a ningú, sino que les tinguen els jurats com sempre n’a acostumat, no obstant qualsevol cosa que diga lo gobernador ni altra persona fins haver orde del rey o del gobernador duch marqués de dita vila.

El mateix passava amb l’armament: és competència del Consell la compra, custòdia i manteniment de les armes, així com el manteniment de l’edifici on es guarden (Ivars Cervera, 1995): «1587: sobre la caseta de les municions la qual esta encorporada sobre la casa que aquella te en lo clos de la vila…» (p. 96); «1617: a treballat en la caseta de les munisions que.esta a la torre del Consell…» (p. 67). Coincident és el citat informe de Juan de Acuña, de 1585:

En el castillo y en la villa hay catorze pieças de […] las tres [tretze?] són del marqués y de la villa porque no haze distención que sean del uno ni del otro, la otra es del general de Valencia, […] tienen para estas pieças como dos mil pelotas […] bajo del castillo en la plataforma que […] y allí tienen treynta quintales de pólvora y quatro de cuerda, y toda esta munición se a comprado a costa [?] de la villa…

El que avui pot semblar-nos normal –el predomini del poder civil sobre el militar– era, sobretot als segles XVII-XVIII, un desavantatge insalvable: mesures per a millorar les defenses, que podien afectar negativament els interessos particulars de la població, eren difícils o impossibles de prendre. Així s’evidencia en un informe de 1656, de Juan de Torres Verdugo,10 on es manifesten les deficiències defensives del recinte de la vila com a conseqüència de les edificacions que hi ha:

…y fuera muy fuerte [les muralles de la vila vella] a no tener por la parte de poniente la iglesia mayor çerca çinquenta passos con un campanario de silleria, cassi tan alto como la muralla y algunas cassas apegadas al rebellín [l’avançada del castell] que cubre la puerta, y sobre el terraplen de dicha muralla por la parte de poniente hasta el medio dia, tiene fabricadas cassas, con que viene a ser cassamuro.

El problema se solucionarà de forma dràstica finida la Guerra de Successió: abolits els Furs i amb un nou orde militar, la vila serà completament arrasada, deixant pas lliure a noves intervencions en els dos recintes superiors. A partir d’ara, el governador militar serà nomenat pel rei. L’accés de la població civil al castell quedà controlat i limitat; fins i tot quan Venero de Valera, procurador del marqués de Dénia, visità la ciutat l’any 1766, hagué de sol·licitar permís al governador militar per a accedir al castell, malgrat que el palau continuava sent propietat del marqués de Dénia.

2. DE 1575 A LA GUERRA DE SUCCESSIÓ. EL V MARQUÉS DE DÉNIA I LA FORTA EMPREMTA CONSTRUCTORA

El període comprés entre la fi del segle XVI i les primeres dècades del XVII es caracteritza pels grans canvis en les estructures defensives i urbanes, atribuïbles directament o indirectament a Francisco Gómez de Sandoval, V marqués de Dénia (1574-1625), que també ocuparà en el mateix període altres càrrecs importants, com el de virrei de València (1595-1597) i favorit de Felip III (1598-1618). Sembla, vist des de la distància i a partir de l’abundant bibliografia, que el marqués ho tenia tot planificat per a fer de Dénia una petita capital, una seu de poder, des d’on enllestir nombrosos projectes amb la finalitat d’augmentar el seu vast patrimoni, alhora que preparar un lloc per a una possible retirada forçosa: les visites reials, l’estada de les esquadres del marqués de Santa Cruz i dels soldats del terç de Nàpols durant l’expulsió dels moriscos, la fundació de convents, l’intent de construir una col·legiata, etc., tot indica un pla previ i una gran capacitat per a portar endavant nombrosos i complexos projectes.

11. Dénia al principi del segle XVII. Elaboració sobre cartografia actual. (J. Ivars)

La gran activitat del marqués comença amb la compra de l’alqueria del Verger el 21 de setembre de 1580 (Chabàs, 1890: 398-403) a Joan Jeroni Vives, després d’un llarg plet, com assenyala Chabàs (1890: 280), per 54.000 lliures, amb part dels diners prestats pel seu oncle Cristóbal de Rojas y Sandoval, arquebisbe de Sevilla. La finalitat de la compra sembla evident: dedicar part de les noves terres, d’aigua abundant, a la plantació de canyamel per a la producció de sucre, activitat que havia enriquit el seu avi Francesc de Borja; de fet construí un trapig, que ha estat enrunat recentment, als afores del Verger. Però potser l’objectiu que perseguia fóra més complex: reformà i amplià la casa senyorial, obra que sembla desmesurada per la proximitat al palau del castell de Dénia, llevat que, tal com ocorregué en 1599, tinguera prevista l’estada de Felip III.

Felip III realitzà tres visites a Dénia, al febrer i juliol de 1599 i al gener de 1604. És, per tant, entre els anys en què fou virrei (1595-1597) i aquestes visites reials, que hem de centrar el gros de les obres efectuades pel V marqués de Dénia. De les obres del palau tenim una descripció genèrica de Marc Antoni Palau (1975: 158): «Mandó renovar el palacio añadiendole un quarto, y galeria…». Hem de suposar una renovació total, sense conéixer el detall de les obres, amb l’eixamplament oriental, una galeria privilegiada per les fabuloses vistes sobre el port, i una monumental escala en forma de T invertida, que, alhora que amagava el vell palau medieval, creava una escenografia idònia per als actes festius desenvolupats a la plaça o plataforma del castell. En el testament, el marqués es refereix a aquestes obres com «la cassa prinçipal que e hecho en el castillo» (García i Sebastián, 1983: 282). Desconeixem l’autor de les traces, però per paral·lelismes formals i estilístics són atribuïbles a qualsevol dels nombrosos arquitectes que treballen per al marqués a la vila de Lerma, a Burgos, i entre aquests principalment a Francisco de Mora, autor de la reforma del palau de Lerma (Cervera Vera, 1982), qui, a més, els anys 1596 i 1598 envià traces per a reformar el Palau Reial de València (Arciniega, 2005-2006).

Marc Antoni Palau (1975: 158-159), també a grans trets, descriu les obres defensives: «…y fortificar el castillo de manera, que oy es uno de los mas vistosos edificios, y mas fuertes de la costa de España, obra que costo 50 mil ducados», que el marqués avalua en el testament en «seis quenttos y quattroçienttas y diez mil maravedís» (García i Sebastián, 1983: 288). Les destruccions de les guerres de Successió i del Francés i posteriors reconstruccions emmascaren les obres efectuades pel marqués, que podríem situar principalment en la reconstrucció de tots els llenços del tercer recinte.

No disposem de cap notícia sobre intervencions en el port. En canvi, sí que tenim una llista de propietats del V marqués relacionades amb les activitats portuàries (García i Sebastián, 1983: 282):

una cassa aduana grande, pegada a la hermita de San Roque, y ottra aduana que fue de Cassabona, juntto a la fuente de la mar. Y otra aduana pequeña que está detrás de la de arriva y ottra aduana pequeña donde se guarda la sal de las almadravas y una casa prinçipal a la torre de Palmar.11

El marqués tenia la propietat de les almadraves dels Palmars i Xàbia, i els drets reials de totes les almadraves del regne (García García, 2004: 42). Part d’aquestes propietats anaven destinades a l’elaboració i emmagatzemament de les tonyines salades.

El 31 de març de 1587 el Consell General de Dénia sol·licità la construcció d’un convent franciscà (Chabàs, 1985: 419), fora del recinte del raval, en el racó sud-est del recinte enrunat d’origen islàmic, i al costat de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. El marqués també va contribuir en la construcció: «El pattronazgo del monasterio de San Antonio de la ciudad de Denia de la orden de San Françisco, el qual edifiqué y di todo lo nezessario para la sacristía y cassa» (García i Sebastián, 1983: 285). El 1604 el marqués funda un convent de monges agustines, que inaugura Felip III (Ivars Pérez, 2005), dintre del primer recinte emmurallat, però cap als afores del nucli urbà, al costat de l’ermita de la Mare de Déu de Loreto i la capella o confraria de la Santíssima Sang. El V marqués també ho recull al seu testament (García i Sebastián, 1983: 286):

El pattronazgo y fundación del monasterio de Nuestra Señora de Loreto de la ciudad de Dénia, de monjas recoletas agustinas, el qual dotte en quinientos y settenta ducados de rentta y demás dello les e dado platta, ornamentos, ropa blanca y las demás cossas neçessarias para la yglessia, convento y cassa.

El 1603 el V marqués pretén construir una església col·legiata, per la qual cosa intenta reunir «ocho mil ducados de renta para hacer una iglesia catedral o colegial en Lerma o Denia» (Cervera Vera, 1981: 38), que finalment construí a Lerma (Burgos).

El 1613, un any després de la concessió a Dénia del títol de Ciutat per part de Felip III, ja estava prevista la construcció d’una nova sala: «1613: que la sala que se a de fer […] se fasa damunt del porxe de jugar a la pilota de la dita ciutat […] y que no se fasa en la sala de Sant Roch sino en dit porxe dexant davall porxe per a jugar a pilota…» (Ivars Cervera, 1995: 100). Fins aleshores, el Consell de la ciutat es reunia a la sala o torre del Consell de la vila, i també a la sala o al porxe de l’ermita de Sant Roc, a l’actual plaça de l’Ajuntament. Segons Chabàs (1985: 374), el 18 de març de 1621 se celebrà el primer Consell a la sala nova, si bé les obres van perdurar almenys fins al 1628 (Ivars Cervera, 1995: 231). És fàcil intuir la intervenció del marqués, si no amb una aportació econòmica, almenys amb l’encàrrec del projecte, que presenta característiques formals pròpies d’una arquitectura d’arrels castellanes, obra d’algun dels arquitectes que treballaven per a ell.

La concessió del títol de Ciutat –l’ombra del marqués sempre present– certifica uns canvis urbans que esborren nombrosos trets medievals alhora que configuren una ciutat que entra formalment en el període barroc. La construcció dels dos convents té un efecte urbanitzador dels entorns. El convent de Loreto, construït en el perímetre de la ciutat, al costat de la Closa Nord, comporta un revulsiu urbanístic, com ho testimonien les nombroses cases amb portalades de mig punt i cantoneres ressaltades, de pedra tosca picada, que prolonguen els actuals carrers de Loreto i de Sant Cristòfol, en el tram conegut com a carrer Nou. El mateix passa amb la construcció del convent de Sant Antoni, que, sens dubte, afavorí la consolidació del raval de la mar i del nou carrer a la sortida del portal de la Mar, sobre el camí homònim; deixava també preparada la urbanització de l’ample terreny agrícola entre la ciutat i el convent, urbanització avortada per la Guerra de Successió i la crisi del segle XVIII.

La fundació dels convents de Sant Antoni i el de la Mare de Déu del Loreto; la construcció dels magatzems de la Mar i de la Sala Nova de la ciutat, la reforma del llenç est de la ciutat (1638); la reconstrucció de l’ermita de Sant Roc (1649); l’obertura d’un nou carrer a la sortida del portal de la Mar; les visites reials; les festes en honor dels reis; l’expulsió dels moriscos, amb l’arribada de vaixells i soldats, etc., feren de Dénia una ciutat pròspera. Ho descriu Lomas Cortés (2009: 28):

Con todo se puede decir que a principios del siglo XVII la villa de Dénia se había configurado como uno de los enclaves de mayor importancia geopolítica del Reino de Valencia, merced a la importancia de su puerto, el aumento progresivo de sus habitantes y el espacio urbano, y sobre todo por la creciente preponderancia del marqués don Francisco.

En el difícil equilibri entre els dos nuclis urbans –vila i raval–, l’expansió i consolidació del raval suposà el decaïment de la vila, més evident a partir de la concessió del títol de Ciutat: els nous edificis administratius i comercials –la seu del Consell, la cort del Justícia, el Delme, les sales del Forment, el Pes– i religiosos –els convents i la nova ermita de Sant Roc– es construiran en el raval. La vila, fins a la seua desaparició, al principi del segle XVIII, rebrà a partir d’ara el nom de vila vella, un espai urbà enquistat en el món medieval, de carrers estrets i difícil accessibilitat, sense possibilitat d’eixample o renovació, que cada dia dificultava més les urgents necessitats de modernitzar les defenses del segon i tercer recinte.

La Guerra de Successió tingué greus conseqüències sobre el passat, present i futur de la ciutat, que trigarà quasi cent anys a superar l’enfonsada econòmica. Seria suficient citar la referència de R. Chabàs (1985: 368) sobre l’estat en què quedà Dénia després de la derrota militar, «un pueblo donde quedaron solo treinta y seis vecinos ancianos y pobres», per a comprendre la forta crisi en la qual se submergí Dénia. L’expatriació i confiscació de béns de gran part dels seus habitants, les fortes i injustes contribucions econòmiques, la destrucció de trams dels tres recintes emmurallats, l’enderrocament de gran part del palau, la destrucció del convent de Sant Antoni, l’assolament de la vila vella –església gòtica inclosa– una vegada finalitzada la guerra, l’enderrocament del nou carrer de la Mar, l’ocupació de la sala com a quarter, etc., confirmen la crisi i li presagien una llarga durada. Però la pèrdua de la guerra i la llarga crisi tenen una altra lectura: amb la pèrdua dels Furs i l’annexió a Castella «por justo derecho de conquista», la ciutat de Dénia passava de ser una de les «claus» del Regne de València, una ciutat i un port importants dintre de la Corona d’Aragó, a quedar totalment desdibuixada dintre dels nous àmbits territorials: el castell mai més recuperarà la passada esplendor i la ciutat haurà d’esperar el ressorgiment que es produeix, a la fi del segle XIX, com a conseqüència de l’exportació de la pansa.

12. Dénia al principi del segle XVIII. Elaboració sobre cartografia actual. (J. Ivars)

3. DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ A LA DESAPARICIÓ DE LA PLAÇA MILITAR

La pèrdua de la Guerra de Successió comportà forts canvis urbans. A partir d’ara, la ciutat ja no s’estructura en els tres recintes descrits –primer (raval i posteriorment ciutat), segon (vila o vila vella) i tercer (castell amb el palau)–, sinó en dos departaments: la plaça i el castell, una visió militar del conjunt urbà.12 En el llenguatge del segle XVIII, una plaça és una població fortificada i, en el cas de Dénia, ho és l’antic raval, presidit pel quarter que ocupa la sala acabada de construir a la plaça de la ciutat; el castell el formen els antics segon i tercer recinte, que ara es converteixen en primer –el recinte emmurallat que tancava la vila vella– i segon recinte –l’antic castell amb el palau dels comtes i marquesos de Dénia, ara residència del governador militar.

3.1 El llarg segle XVIII

Pot semblar que la construcció de la nova església parroquial (1734-1756) (Ivars Pérez, 1994a) i la reconstrucció del convent i l’església de Sant Antoni, oberta al culte el 1743, eren conseqüència d’una recuperació econòmica. La realitat era una altra. La descripció que fa en 1766 Venero de Valera (2005), procurador del marqués de Dénia, evidencia encara els efectes de la Guerra de Successió sobre la ciutat, i manifesta de forma rotunda el decaïment militar del castell:

Situazión

Se halla situada la ciudad a pie y falda de un monte entre oriente y norte, en que está el famoso y fuerte Castillo de Denia, mirando la poblazión al mediodía, y distante de la playa del mar, que queda al oriente, cosa de dos tiros de fusil; teniendo enfrente cosa de menos de medio quarto de legua a la parte de mediodía el elevado y nombrado monte de Mongó, conocido en historias por servir de seña a muy larga distancia para conocimiento y rumbo de los navegantes. La fábrica de casas es regularmente dezente, y las calles de proporción correspondiente a ellas, resultando todo mui alegre el pueblo; cercándole enteramente una muralla bastante firme y cuydada a causa de la solizitud, que por ser plaza de armas ponen en ello sus governadores militares. Y para el comercio de la ciudad, tiene dos puertas, nombradas de Valencia y el Mar, con guardia continua, hasta que a las oraciones se cierran para evitar toda contingencia del mar y fraudes (p. 118).

Casas y vezindario de Denia

Y halló que esta ciudad de Denia en lo general se compone de treszientas sesenta y cinco casas; esto es: en el casco o dentro de sus muros, doscentas setenta y siete; en la Marina, que se reputa por arrabal, sesenta y seis; y en el término particular, veinte y dos casas de campo. Y de cuatrocientos y quinze vezinos; esto es: trescientos veinte y siete dentro de la ciudad y sus muros; sesenta y seis en la Marina, reputada por arrabal de la ciudad; y veinte y dos en las casas de campo de su término particular. En cuyo total número de cuatrocientos y quinze vezinos […] (p. 142).

Visita de la casa de la ciudad y su archivo

[…] visitó la casa y sala capitular que se halla en la Plaza Mayor. Y no es de aquella dezencia que corresponde a esta ciudad, por no ser propria, pues la que tiene se incorporó de ella el rey nuestro señor don Phelipe Quinto al ingreso de su Corona, destinandola como en el día se halla para quartel de la tropa de esta plaza de armas y es de fábrica firme y bastante sumptuosa, y se halla en el frontis de dicha Plaza Mayor.

Visitó así mismo el señor contador el archivo de la ciudad, que está en la misma sala capitular […] (pp. 113-114).

Visita de juzgados, sus escrivanías y cárzeles

[…] visitó los juzgados (aunque al presente sin uso) de los alcaldes mayor y ordinario, que vienen a ser como dos pórticos; y se hallan el del governador o alcalde mayor en la Plaza Maior, sobre cuya puerta se ven colocadas de piedra mármol las armas de la casa de su excelencia; y el del alcalde ordinario inmediato a dicha plaza y entrada de la calle que de ella va a la calle de Nuestra Señora de Loreto; y sobre la puerta se halla un vacío en que se conoze estaba en lo antiguo las armas de su excelencia según contestaron algunos de los circunstantes, asegurando haverlas visto.

Se hallan las cárzeles a la parte de adentro del pórtico, que en tiempo antiguo como se ha dicho sirbió de juzgado al alcalde ordinario […]

Yglesia parroquial y clero

La iglesia Parroquial de esta ciudad, vajo la ynvocazión de Nuestra Señora del Patrozinio, de fábrica nueva y bastante dezente, en la que tiene derecho de patronato su excelencia muy ilustre. Cuya fábrica empezó en diez y nuebe de marzo de mil setecientos treinta y quatro, colocándose en el mismo día la primera piedra a nombre de su excelencia muy ilustre por don Pedro gavilá, governador político que fue de esta dicha ciudad, de que rezibió escritura pública Diego Moreno, escribano. Y fue trasladado nuestro amo y celebrada la primera misa en dicho nuevo templo en catorze de agosto de mil setecientos cincuenta y seis. Y en el presviterio y parte del evangelio, está por ponerse dezente tribuna, propia de su excelencia muy ilustre, que se ha dispuesto a costa de su hazienda (p. 119).

Visita del puerto de mar

[…] pasó a practicar y tomar conozimiento del puerto de mar de esta ciudad, proprio y pribativo del excelentísimo señor duque de Medinaceli, marqués de Denia, su dueño. En él se halló lo siguiente: el muelle construido de madera, se halla inutilizado y reparado para poder usarle con varios pedazos de maderos y tablas. Y por capítulo de los arriendos de los derechos dominicales de esta ciudad, tiene obligación el arrendador de conserbar este muelle o puente de madera, para embarco y desembarco de este puerto, debiéndola tener siempre en pie y subsistente de forma […] Y no puede con todo ello estar el referido puente de madera en aquella buena disposición que requiere un puerto de esta importancia, como los sería siendo de piedra labrada […] Sobre cuyos perjuicios que sienten su excelencia, comercio y marineros, hizieron los circumstantes y especialmente el síndico procurador general de la ciudad las más eficaces instancias para que el referido señor contador se sirba dar las disposiciones que estimare cobenientes para que, enterado su excelencia, se digne mandar fabricar de piedra cantería, como corresponde, el referido puente o muelle, evitando tanto detrimento y menoscabo como por ello se siente.

Es este puerto de Denia de los mejores que se reconozen en este mar Mediterráneo, por la buena disposición de sus dos canales, el principal al lebante y el otro que es pequeño y está del todo cerrado al norte o tramontana, según es notorio y le consta a dicho señor contador por varios seguros informes que ha tomado y papeles antiguos y modernos que se han reconozido y visto (pp. 122-123).

Continua la visita del puerto y Marina

[…] pasó a ver y reconozer las atarazanas o almahazenes proprios de su excelencia muy ilustre, que se hallan en la calle de San Telmo o del Puerto, saliendo tres puertas al mediodía, y otra al poniente, y vatiendo las olas del mar a esta fábrica por la parte de oriente. Son de bastante capacidad, y tienen su granero en donde se almahazena todo género de grano y la pasa que se recoge para embarcar. Y por cargarle mucho de este género, se perjudica este suelo del granero, y por ello se debía lebantar el piso o suelo de dicho almahazén, que es el primero y principal, para poner en él la pasa, escusándose un dinero que se paga por quintal de pasa que se sube al granero por los comerciantes y evitar la ruina que puede ocasionarle por el mucho peso que con ella se le carga. Para cuyo fin y evitar las entradas del agua del mar en tiempo de borrasca en dicho principal suelo o piso del almahazén, que es perjudicialísimo, pues se ha visto varias vezes lebantar el agua los toneles de atún que suelen estar guardados en el almahazén, se hace preciso que en primer lugar se terraplene lo menos dos palmos; y que, en segundo lugar, se muden las tres puertas de la parte del mediodía a la del norte, que corresponde a la calle principal de la Marina, que se llama de San Telmo o del Puente, que es el muelle del puerto; cuyas tres puertas se hallan señaladas a esta parte, demostrando haver estado abiertas en otros tiempos (p. 125).

Visita del castillo

[…] precedida lizencia del señor governador militar de esta plaza de armas, pasó a practicar la visita del castillo de esta ciudad, el qual se halla en la cumbre del monte, a cuyo pie y parte de su falda se ve construida la ciudad. Y en la primera puerta, llamada del Socós, que sirve de entrada al recinto del castillo, en donde estubo la antigua villa de Denia, circuydo de muralla con guardias de soldados, se presentó el ordenanza de dicho señor governador militar con las llaves del palacio o alcázar de dicho castillo, diziendo venía de parte de su señoría a franquearles a disposición del señor contador. Y pasando a la segunda puerta, que es la del castillo, se vio otra guardia de soldados. Y reconozido, se advirtió ser el referido castillo fortaleza segura, firme y dezente en tiempo antiguo, porque a lo presente se halla bastante arruinada. Y en su plaza principal, al medio de ella, está la estatua de cuerpo entero cingente altura de piedra mármol del excelentísimo señor duque cardenal de Lerma, según lo manifiesta su inscripción y se descubre de la mayor parte de la ciudad, campo y Marina, que alcanza la vista el palacio o alcázar en que remata el castillo. Es de obra sumptuosa y deteriorada por la injuria de los tiempos y se conservan algunas piezas y hasta doze valcones de yerro en ventanas, unas paredadas y otras que lo nezesitan por lo rompidas. Y hizieron presente los circunstantes que havía otros valcones más, y que los soldados que están de guardia continua en el castillo havían quitado mucho hierro de ellos para venderle, y aunque havian escarmentado a alguno con castigo de vaquetas, no se podía remediar que de noche hurtasen el yerro, y que sería conveniente que su excelencia mandase quitar los referidos valcones antes que los soldados acabasen con ellos. De cuyo castillo se incorpora la magestad del señor don Phelipe Quinto al ingrés de sus armas en el año mil setecientos siete, estableciendo plaza de armas en esta ciudad. Y está al cargo de su governador militar, quien como anexa a dicho castillo por estar dentro de los muros del territorio que fue la antigua villa, disfruta la dehesa que está a la parte del norte y oriente de dicho castillo, sin poder gozar los vezinos aun para los pastos de sus cavallerías o ganado sin permiso del referido governador militar (pp. 121-122).

Cuerpo militar

Haze respetable al todo de la ciudad el cuerpo militar, que como plaza de armas, se halla establecido en ella. Y se compone del governador militar, el señor don Guillermo de Bangla, de la orden de Santiago y coronel de los reales exérzitos; el theniente rey don Juan Pacheco Portocarrero; del sargento mayor don Sebastián de Crose; del ayudante mayor don Manuel Suárez de Giamze, y del destacamiento que corresponde a esta plana maior. Y el referido señor governador militar de esta plaza estiende su jurisdición y conozimiento en asumptos de guerra y hazienda a setenta y dos lugares, que son los que comprende el partido de esta gobernazión de Denia (p. 119).

L’informe del militar José de Roxas (Campón i Pastor, 1988), de 1788, descriu una situació semblant: defenses, pertrets i cos militar continuaven en un estat molt deteriorat, potser més evident que abans. No sols són presents encara els efectes de la Guerra de Successió, sinó també un estat d’abandó generalitzat i de falta de modernització, fet que en part explica el que va succeir a l’inici de la Guerra del Francés, la rendició de la ciutat i el castell sense cap tipus d’enfrontament:

Continuando la costa del mar, se halla esta plaza a distancia de 14 leguas de Valencia, al sureste enfrente de la ysla de Yvisa que está al este, y cabo Martín a unas cinco leguas al sureste; su situación es una llanura a la orilla del mar con un puesto donde se hace mucho comercio de los frutos del país, aunque en el dia esta quasi inutilizado y ciego por causa de descargar dentro de él el lastre de todas las embarcaciones. Sus fortificaciones13 consisten en un antiguo muro flanqueado de torreones terraplenados, que algunos pueden servir de bateria. A la parte de noreste está el castillo, sobre un pañasco que se avanza hacia el puerto, sitio mui ventajoso, assi para su defensa como para la población y campaña; se compone de un mal recinto antiguo que se halla quasi del todo arruinado, aunque se conserva en la cumbre un segundo, o interior recinto compuesto de cortinas y torreones que sirven de baterias, unido por dos alas a una bateria baja cerrada, llamada el Bergel, mui capaz y util para dominar el puerto y arrabal de la marina.

Actualmente se halla incapaz de resistir un ataque formal, y es puesto de mucha importancia, no sola para la seguridad de su puerto, que ha sido siempre apreciable, sino por el mucho y abundante pais que cubre, asegurando también por esta parte a la capital del Reyno; y si en tiempo de guerra cayese en manos de enemigos, seria costosa su restauración, como sucedió a principio de siglo.

Los governadores que ha havido en esta plaza han obtenido regularmente la graduación de brigadieres o coroneles. El que lo sirve actualmente es el theniente coronel don Josef Montero, que a los 45 años de mérito que tiene contraido en la última guerra de Italia y exercito de operaciones de America bajo el mando del comandante general don Victorio de Navia, junta el de actividad, celo por el bien del real servicio y capacidad.

Hay en esta plaza un teniente de rey, con el grado de theniente coronel, un sargento mayor y dos ayudantes.

Para en tiempo de paz se considera bastante la compañía provincial de ymbalidos de su dotación, al número de sesenta hombres de su completo, pues en el dia solo tiene treinta, y de estos más de quince ynutiles para el servicio, y el destacamento de onze artilleros al cargo de un sargento. Pero en el de guerra se necesitaria de un batallón de ynfanteria, y el aumento regular del destacamento de artilleria.

De pertrechos existen en el castillo dos cañones de bronze del calibre de a 2; y 17 de hierro de dibersos calibres; 11 cureñas de plaza; una de marina útil y otra inútil. Loa juegos de armas están asimismo de poco servicio, y faltan muchas piezas. También ay 12 morteros de bronze y 11 de hierro de 4 y 6 pulgadas de diámetro con sus ajustes correspondientes, y cantidad de granadas reales, de granadas de mano, frascos de vidrio, bañas de todos los calibres para los cañones, y 145 quintales de balas de plomo para fusiles, ademas de nueve cajones llenos de cartuchos para los mismos, y 34.176 piedras de chispa y 39 quintales de polvora, con otros varios efectos de artilleria.

Los referidos pertrechos y municiones son suficientes atendidas las circunstancias en que se halla aquel castillo, y solo convendria en caso de guerra completar las cureñas y juegos de armas que faltan y tener alguna reserva, como igualmente algunos fusiles.

Últimamente, resta hablar del puerto; esta formado este por unos bancos de piedra que llegan hasta cerca de la superficie del agua, dexando solo dos bocas para su entrada; la principal dista un quarto de legua de la orilla del mar, solo se puede entrar por ella con tiempos medianos y nunca con tormentosos, ni con los vientos del oeste y suroeste; se necesita mucha práctica para no perderse en esta entrada, que cada dia se va dificultando más por lo mui sucia que se halla, permitiendo solo su fondo recibir buques menores y quando más de cinco mil quintales de porte, quando en lo antiguo podia entrar en el toda especie de bastimentos, y treinta años hace, aun recivia fragatas de 40 cañones. La otra boca o canal, que esta mas al oeste, es de mui dificil entrada por un banco de arena que la cruza, y assí por lo regular nunca se aventuran a pasar por ella los navegantes.

El mal estado de este puerto es la mayor seguridad de la plaza por esta parte, pues como se ve no puede abrigar esquadra alguna enemiga que intentase apoderarse de ella.

Enfrente de la entrada principal del puerto, y a tiro de fusil de la plaza, ay un pequeño fortín para su defensa, en el que existen un cañon de bronce del calibre 16 desmontado, otro de hierro de a 18 montado sobre cureña de plaza, de buen servicio, y otro también de hierro de calibre de a 4, montado sobre cureña de marina inutil, con sus juegos de armas correspondientes, y completos para los cañones de a 18 y 4; veinte valas de a 18 y treinta de a 4, deveria montarse el cañon de bronce, poniéndole su correspondiente juego de armas y veinte balas de su calibre; e igualmente tener un quintal de polvora de repuesto con algunas granadas de mano.

Guarnece este fortín un sargento de ymbalidos, que vive en él con su familia, que es lo mismo que estar abandonado, deberian colocarse en tiempo de paz lo menos un cabo y quatro hombres, y en el de guerra un sargento con 15 hombres y 3 artilleros.

Cap a la fi de segle, la ciutat mostra signes de recuperació econòmica segons l’opinió de Chabàs (1985: 442):

Al terminar el siglo XVIII ofrecía ya Denia un aspecto muy diferente. Su población llegaba a quinientos vecinos, y no distribuidos entre la Villavieja y ciudad, como antes, sino reunidos la mayor parte en esta última y unos pocos en el arrabal; en el campo apenas había una que otra casita, pues éstas empezaron a construirse cuando principió la cosecha de la pasa moscatel, de cuyo fruto, a últimos del siglo XVIII, solo se recogían aquí cien quintales. En nuestra ciudad se habían establecido fuertes casas de comercio, francesas casi todas, las cuales ayudaron mucho al desarrollo de la riqueza del país.

Però si la recuperació era evident, la visió que oferia Dénia, sobretot a aquells visitants coneixedors del passat il·lustre de la ciutat, era decebedora. Dues descripcions, de la fi del segle XVIII i principi del segle XIX, incideixen en la pèrdua de l’esplendor passada, fent sobretot referència a les arruïnades muralles del fortí.

La primera és de Cavanilles (1795: 211):

La última poblacion del Marquesado, la mas meridional é inmediata al mar es la ciudad de Dénia, famosa en tiempos de Romanos y Moros, reducida hoy dia á 400 vecinos, y á otros 100 en el arrabal. Nada le queda de su antigua gloria sino lápidas y monumentos mutilados de la fortaleza. Los antiguos muros, aunque reparados despues de la conquista, ó amenazan ruina, ó están desmoronados: las torres, principalmente la llamada de en Carrús ó Carrós, solamente conservan parte del suelo que ocupáron, mas distante al parecer del mar que lo estuviéron en otros siglos: fundan esta conjetura los vestigios de la antigua dársena, y las grandes argollas de hierro que aun permanecian pocos años hace, la qual dársena está mucho mas separada del mar que la citada torre; y si en otro tiempo abrigaba buques, hoy terraplenada sostiene algarrobos, almendros y sembrados: síguense los edificios de la ciudad en la raiz septentrional del Mongó, quedando al este y á poca distancia el puerto, el qual es de poca capacidad é incómodo por las rocas que casi á flor del agua corren en arco media legua, dexando una sola abertura ó canal por donde entran y salen las embarcaciones.

La segona és de Laborde (1975: 94-96), prèvia a la Guerra del Francés:

La ciutat de Dénia, que hom troba aproximadament a tres llegües d’Oliva, es presenta sota un aspecte imponent, construïda com està a la vora de la mar i al peu d’una muntanya coronada de velles muralles. Dissortadament, aquest conjunt perd força quan hom el veu de la vora, i la mirada, que només hi descobreix ruïnes, deixa córrer la imaginació i la memòria, que, en efecte, hi troben nombrosos motius d’interès i de meditació. Aquestes restes de murs circulars, sobre les quals avui bat la mar i l’interior de les quals ha estat omplert per la sorra, foren, en altre temps, el recinte d’un port gran i freqüentat. Aquestes ruïnes que coronen la muntanya antigament foren un temple famós consagrat a Diana. D’ací l’origen dels noms antics Dianium, que els romans donaren a la ciutat, i Artemisia, que va rebre dels grecs, entre els quals la mateixa deessa era anomenada així. Aquests darrers coneixien també Dénia pel nom d’Hemeroscopium, que vol dir sentinella del dia, perquè era un punt de reconeixement per als navegants, que la veien des de lluny. El Montgó, muntanya distant una llegua i mitja de Dénia, pel costat de ponent, és visible de quinze llegües enllà de la mar.

13. Plànol de Dénia d’Alexandre de Laborde (principi del segle XIX).

La tradició ens diu que aquesta ciutat ja era florent abans que els romans se n’apoderessin i que havia estat construïda pels marsellesos a l’època que esta colònia del foceus havia prosperat prou ràpidament per a fundar-ne d’altres. El fet és que una part dels murs, propers de l’antic port i flanquejats per grosses torres, és encara avui anomenada Barri dels marsellesos. Els successius posseïdors d’aquesta ciutat, marsellesos, romans, gots i àrabs, tots hi han deixat senyals de llur estada, i una mirada experta reconeix, sota l’herba o la sorra que cobreix aquests enderrocs, la traça dels diversos pobles que l’han habitada.

3.2 La desaparició de la plaça militar: l’eixample urbà i l’enderrocament de les muralles

És evident que cap a la fi del segle XVIII Dénia s’havia recuperat tant econòmicament –per l’exportació de la pansa– com demogràficament –el nombre d’habitants s’iguala amb els de mitjan segle XVII. Junt amb les aportacions de Chabàs, cal citar els estudis més recents de Costa Mas (1977) i Javier Calvo (2003).

Però aquesta recuperació propiciada per l’exportació de la pansa quedava llastrada per les mancances del port: malgrat que el marqués de Dénia tenia els drets jurisdiccionals, les inversions o millores havien estat nul·les. Per Reial Ordre de 8 de gener de 1804 s’incorporava la ciutat de Dénia a la Corona d’Espanya, amb terme i port. S’obri així una etapa nova amb activitats comercials que propiciaran l’augment demogràfic i l’eixample de la ciutat.

Al principi del segle XIX. comença la Guerra del Francés. El 19 de gener de 1812, la ciutat i castell de Dénia es reten a l’exèrcit francés. Ja hem vist l’estat del castell i els recursos humans i armamentístics en l’informe de José de Roxas de 1788, que no havia millorat en 1812, almenys així ho constata Chabàs (1985: 452): «A sus órdenes [el governador Esteban Echenique] tenía un teniente de Rey (pero empleado en Valencia por urgencias del servicio), un sargento mayor (viejo y sordo) y varios oficiales y tropas de inválidos». Abans del 19 de gener, s’havien executat obres de millora en les fortificacions, com ara la muralla sud del primer recinte del castell, i altres, totalment inútils, com el fossat del portal de Terra i el canal del Saladar. Després de l’ocupació pacífica de la ciutat per part l’exèrcit francés, les obres de millora hi continuaran, amb mà d’obra de la comarca reclutada forçosament.

14. Dénia al principi del segle XIX. Elaboració sobre cartografia actual. (J. Ivars)

El setge de les tropes espanyoles, amb un bombardeig excessiu de difícil justificació, deixà la plaça i el castell arruïnats. La ciutat es recuperà ràpidament, gràcies a l’exportació de la pansa, però el castell continuarà fins avui mostrant els efectes d’aquest bombardeig.

Dues descripcions posteriors a aquesta guerra fan patent aquest deficient estat. La primera és de Sebastián de Miñano (1826): «El castillo tiene su asiento sobre lo alto del cerro que domina la campiña, pero està casi arruinado».

La segona, més extensa, és de Pascual Madoz (1982: I, 317-318):

FORTIFICACIONES. Aunque construidas las murallas de esta ciudad en distintas épocas, y antes de perfeccionarse el arte de fortificacion, sin foso ni obras esteriores, tienen sin embargo bastante elevacion lo mismo que sus parapetos, á trechos aspillerados, y á trechos con banqueta: en vez de los modernos baluartes hay torreones circulares colocados á corta distancia entre si, todos con su correspondiente garita de piedra aspillerada; unos con 2 y otros con 3 troneras, cuyas explanadas son de sólida fábrica. La mayor parte de su terraplen es bastante ancho para que puedan caminar por él 6 ú 8 personas de frente: ofrece un paseo cómodo y deleitable, y en su parte oriental bajo de cuyo lienzo está el juego de pelota, hay una plazuela rodeada de bancos de canteria con respaldos, llamada la antigua Glorieta,14 viéndose allí una bateria á barbeta que domina el puerto. Al Este se halla la puerta de la ciudad denominada del Mar, y al Oeste otra con el nombre de Puerta de Tierra, ambas precedidas por un tambor cerrado con otra puerta. Unense los dos estremos de esta muralla con el castillo, que tiene su puerta principal dentro de la ciudad, y otra estramuros á pocos pasos del mar llamada del Socorro. Está fundado este castillo á la lengua del agua, al Norte de la misma ciudad, á la que domina y defiende así como á su puerto, sobre un montecito de peña, llamado en lo antiguo Promontorio Dianiae, desde el que se ofrecen horizontes estensos y vistosos, asi como proporciona una defensa natural. Puesto por los franceses en estado de hacerla durante la guerra de la Independencia, teniendo ya dentro de su recinto una gran cisterna, almacenes y cuarteles á prueba de bomba, fue luego casi completamente destruido en 1813 por los españoles, quienes lo tuvieron sitiado por mas de 5 meses, durante cuyo tiempo tomaron la ciudad asaltando la muralla por una brecha abierta a su efecto; y fué tan copioso el número de las bombas y balas que sobre él lanzaron, que arruinado el magnífico palacio en su tercera plaza, abiertas 3 espaciosas brechas en las murallas del primer recinto, desplomados los de los otros 2, y convertido por la parte del Sur en un monton de escombros, podia decirse que no quedaba en él piedra sobre piedra. En medio de tanto estrago y desolación, cuando el territorio peninsular estaba casi del todo libre y apenas le hollaba ya mas fuerza enemiga que la de este castillo reducida á solos 100 hombres mandados por el gefe del batallon Bil, obtuvieron todavía aquellos valerosos defensores en justo premio de su desgraciado valor, la mas honrosa capitulación. El 6 de diciembre de dicho año bajaron con todos los honores de guerra por entre los escombros de una de las indicadas brechas, se respetaron sus personas y propiedades, conservaron los oficiales sus espadas, y fueron transportados por mar á Francia. Puédese concebir á vista de este sitio y defensa lo que esta fortificacion fué, y lo que aun puede ser. En 1829 se acabaron de levantar sin la suficiente solidez los lienzos derribados de la primera plaza y se repararon algunas otras obras: mas todavía quedan señales indelebles de aquel terrible bombardeo. Tambien puede contar esta ciudad con otras defensas naturales que aumentan su importancia como punto militar y marítimo, no bien conocido al parecer en estos últimos tiempos, aunque debidamente apreciado en los antiguos: estas defensas las presenta la misma topografia del pais. A la orilla del mar y á pocos pasos hácia el Sur del arrabal de Denia, ó sea al Sureste próximamente de esta ciudad, se ve igualmente un torreon circular o cubo redondo llamado Fortin, con esplanada de tosca, en la cual habia 3 cañones que enfilaba el canal del puerto de la antigua ciudad: por el Oeste esta ceñido de un alto parapeto con aspilleras que miran al campo, y que se une por el Norte con una garita de fábrica aspillerada, la cual domina la entrada del mismo torreon. Súbese á él por una escalera de tosca en cuyo estremo superior hay un puente formado hoy de tablones sueltos, pero que debió ser antiguamente levadizo, según asi lo demuestran sus vestigios: comunícase este fortin con una casa á él contigua, tambien aspillerada, que servia de cuerpo de guardia. Hoy es esta fortificacion una de las señales para entrar en dicho puerto. En el pais se llama tambien impropiamente Fortin un largo lienzo de muralla, que subsiste medio arruinado, y que servia para cerrar el barrio ó arrabal llamado de los Marselleses. Empieza este lienzo, reedificado por los árabes, algunas varas mas cerca del actual arrabal de Denia, que de la espresada fortificacion, de que forma parte, y se estiende unas 600 varas casi paralelo á la orilla del mar, hasta en frente de la torre de Encarrós llamada en lo antiguo Carrós ó Carruz. En el dia es uno de los monumentos ruinosos que atestiguan la pasada grandeza de Denia. La torre de Encarros es un torreon circular medio derribado, situado á la orilla del mar y batido por sus aguas, á la distancia de unas 1.400 varas al Sureste de Denia: estaba antiguamente unido al lienzo de muralla que acabamos de mencionar. Se le dio el nombre de un capitan llamado Pedro Carrós, quien sirviendo al Rey Don Jaime, lo tomó por asalto á los moros los que le forzaron á abandonarlo enseguida, aunque poco despues reconquistó á Denia en 1244. En la actualidad es como el fortin una de las señales para entrar los buques en el puerto de esta ciudad, por cuya razon de utilidad, y por ser ademas un monumento histórico antiquísimo, convendria que se separase [reparase]: si asi no se hace desaparecerá probablemente muy en breve, socavado por el mar, que cubrirá sus restos, como sepulta en sus alrededores otras muchas ruinas.

A mitjan segle XIX es van produir importants canvis militars. Per Reial Ordre de 9 de novembre de 1845 es declara el castell de Dénia «punto fuerte de tercera clase». I en la Reial Ordre de 22 de gener de 1859 es disposa el desarmament (desartillar), abandó i enderrocament de la fortalesa de Dénia. Deu anys després, castell i voltants es venen a un particular. D’altra banda, la bonança econòmica provocà un creixement demogràfic desorbitat, de manera que els quasi 2.000 habitants de la fi del segle XVIII s’havien convertit el 1900 en 12.431 (Costa Mas, 1977: 87). La pèrdua del caràcter militar de la plaça i del castell de Dénia, i el fort creixement demogràfic són el rent que quallarà en l’enderrocament de les muralles i l’eixample urbà de la ciutat.

De Madoz (1982: I, 318-319) és una visió de la ciutat, de mitjan segle XIX, prèvia a la planificació de l’eixample i demolició de les muralles del primer recinte:

INTERIOR DE LA POBLACIÓN Y SUS AFUERAS. Cuenta el casco de la ciudad 310 casas, la mayor parte de 2 y 3 pisos muy aseados, algunas hasta de 4 y con azoteas ó terrados que ofrecen dilatados horizontes; por lo general estan mal distribuidas; pero las hay de construccion moderna, que en elegancia, capacidad y comodidades, pueden competir con las mejores de la capital. En el arrabal hay 290 entre las que descuellan algunos almacenes sólidos y bien ventilados, con 3 pisos, balcones, rejas y azoteas, en las cuales se acaban de secar al sol las pasas en tiempo de humedad. Las calles estan empedradas y limpias; su construccion es irregular y sola la llamada de Caballeros ofrece bastante uniformidad, siendo el tránsito por ellas algun tanto incómodo por carecer de aceras. Solo una plaza hay de forma próximamente cuadrilátera-rectangular y espaciosa, sirviéndole de soportales el vestíbulo de la casa de la ciudad, sostenido por 6 arcos. Esta casa tiene una hermosa fachada de reciente construccion, de 40 pasos de longitud, con la elevación correspondiente; 6 balcones que dan luz al salon principal, y otras tantas ventanas en un desvan: en ella se ha colocado un piedra de forma rectangular, de las pocas que quedan desenterradas, entre otros monumentos preciosos del sitio donde estuvo el templo de Diana: esta piedra conserva muy clara un inscripción bien grabada en latin, que taducida por el Doctor Palau, dice asi: «Lucio Sempronio, Enipeo dedica esta memoria a su amigo Tito, Junio, Galieno, Severo, Dianiense, hijo de Tito. Tuvo todos los oficios y cargos honrosos de su república. Fue prefecto de la Cohorte cuarta de Dalmacia, y tribuno de la lejion XX llamada la vencedora». La misma fachada y el camino ó calle para subir al castillo forman el lado Norte de esta plaza: otra imponente fachada de la iglesia parroquial, que tiene aproximadamente las mismas dimensiones que aquella, con 2 puertas que dan á la propia plaza, la calle por donde se va a la puerta del mar y tres casas, son el lado del Este; y los otros dos estan formados de casas particulares y de las bocas calles que allí van á parar. Contigua á las casas consistoriales se ha edificado recientemente una cárcel bastante bien compartida y sólida, para lo que ha sido necesario vencer algunos obstáculos que á su construcción se oponian. Hay un hospital de caridad, fundado en tiempos remotos, sin que conste la fecha ni por quien, con el objeto de asistir á los enfermos pobres: su direccion y administracion está á cargo de la junta de beneficencia en virtud del reglamento vigente de dicho ramo […]. En el casco de la ciudad se encuentra una escuela pública de instrucción primaria de niños, dotada con 1.700 rs., pagados de los fondos comunes, para enseñanza de los pobres, y asisten 100 alumnos: tambien hay 2 de niñas, donde se enseñan las primeras labores, sin mas dotacion que el tanto con que contribuyen unas 40 educandas. En el arrabal hay otra escuela como la de la ciudad, dotada con 1.100 rs. de los fondos comunes y 900 mas del gremio de mareantes, á la cual asisten unos 100 alumnos, y dos de niñas como la de la poblacion con el mismo número de educandas. Finalmente se encuentran asi mismo en la ciudad una iglesia parroquial cuyo titular en Nuestra Señora del Patrocinio y su patrono San Roque, y dos conventos, uno de los estinguidos de Recoletos de San Francisco, estramuros, entre la ciudad y el arrabal, y otro dentro de la misma de religiosas Agustinas Recoletas […]. Aunque apenas hay casa en esta ciudad y su arrabal que no tenga pozo ó cisterna, se emplean esclusivamente sus aguas en los usos domésticos, porque se prefiere para beber la escelente de otro pozo llamado de los Pilares, situado á 1 3/4 de hora de la plaza […]. No escasean tampoco los paseos en esta población: el mas frecuentado es el de la Muralla,15 aunque hay ademas otros dos. El primero16 de estos últimos está en el corto espacio intermedio entre la ciudad y su arrabal: se encuentra en él un trecho espacioso para los carruajes y caballerias, y un andel para las personas. En 1842 se plantaron 3 liños de árboles, la mayor parte álamos blancos, se construyeron algunos bancos de canteria, y se colocaron en la inmediacion de la puerta del Mar 2 enormes piedras, bastante bien labradas, sacadas de lo que fué templo de Diana […]. En 1843 se ha formado otro paseito á la salida de la puerta de Tierra, denominandolo nueva Glorieta,17 cercado con verja de madera pintada, postes con jarrones, y dos puertas que dan á los caminos de Valencia y Ondara.

La Reial Ordre de 25 de juliol de 1846 obligava algunes poblacions a redactar un plànol geomètric. Poc abans de 1850 Josep Bellver, mestre d’obres, redacta un plànol geomètric de Dénia, avui desaparegut, que incloïa les alineacions i l’obertura d’un nou carrer a la Closa Sud –l’actual carrer del Pare Pere. Aquest carrer tingué una ràpida execució, ja que el 1853 es feia el replantejament.

De 1867 és el plànol geomètric, també desaparegut,18 redactat pel mestre d’obres Patricio Ferrándiz, del qual ens resta la memòria completa, amb la qual podem reconstruir la proposta d’eixample: planifica el creixement urbà, al nord de la ciutat –Closa Nord–, al sud –Closa Sud– i a l’est, l’espai entre el raval de la Mar i la ciutat –actual carrer del Marqués de Campo i voltants. Segurament amb l’aprovació del plànol s’inicià de fet l’enderrocament de les muralles.

15. Dénia, de Francisco Coello (1859).

A partir de la Reial Ordre de 22 de gener de 1859, l’Ajuntament considerava que era responsabilitat seua tot el recinte emmurallat de la ciutat, per la qual cosa el mateix any procedeix a la demolició de la barbacana o tambor del portal de la Mar, recinte exterior a la porta, que impedia l’obertura dels carrers de Diana i de la Mar.19

El 16 de setembre de 186620 l’Ajuntament havia acordat la demolició de les muralles basant-se en el «beneficio de la higiene pública, y por causa de la salubridad, así como por amenazar ruina los muros de esta ciudad». Comptava amb certificats de Patricio Ferrándiz, que havia fet la inspecció dels murs, on concloïa que molts d’aquests «amenazan completa ruina hasta el estremo de haver venido muchos trozos a tierra» i dels metges titulars Joaquim Gómez i Antoni Muñoz. També hi havia l’interés públic d’adquirir terrenys «para la construcción de un paseo, de que carece». Hi ha un ofici de la Hisenda Pública, del 22 de maig de 1868,21 dirigit a l’alcalde, on se li demana la valoració dels materials dels murs enderrocats, ja que «el Ayuntamiento ha procedido a la apertura de ocho boqueras en el recinto, cuyos materiales del derribo ha destinado al relleno de un terreno pantanoso».

En la làmina primera titulada «Dénia antes del derribo de las murallas», de la Historia de la ciudad de Dénia (1874-1876), Roc Chabàs fa el comentari següent:

…desde el mar hasta las palmeras que se distinguen en el dibujo más allá de la ciudad, hay como una faja sin cultivo, es el Saladar; un genio emprendedor [Patricio Ferrándiz] ha disecado aquella gran extensión de terreno. No han pasado aún seis años y aquel antiguo foco de tercianas ha desaparecido, rellenado con los escombros de las murallas.22

16. Dénia antes del derribo de las murallas. Gravat de la Historia de la ciudad de Dénia, de Roc Chabàs.

Aquesta data i els fets coincideixen amb els descrits per V. Oliver (1930: 7-84):

Después de la revolución de 1868 se acordó el derribo de las murallas de Dénia, y un modesto maestro de obras que aquí había, llamado D. Patricio Ferrandis, se quedó la contrata del derribo a cambio de los escombros, que consistían en un poco de piedra y enormes cantidades de tierra que, según él, reunía excelentes condiciones para la explotación agrícola. Adquirió la laguna del «Saladar», hizo catas, rellenándolas de machaca, o sea zanjas de drenaje, y encima puso la tierra sacada de las murallas…23

El procés de demolició de les muralles degué ser ràpid, però per etapes. És possible que s’iniciara pel front est o marítim del recinte, on estaven els principals interessos urbanístics: la construcció del teatre (1868-1869), l’obertura dels carrers de la Mar, de Diana i del primer tram del Marqués de Campo, la urbanització de l’actual Glorieta del País Valencià (1873). Tot aquest àmbit s’edificà en pocs anys: el 1881 estava definitivament configurat. En canvi, al front oest, segons el plànol d’alineacions de Patricio Ferrándiz, de 1872,24 encara estaven les muralles, que no tardarien a desaparéixer. Al front nord, on no hi havia expectatives urbanístiques, no es produí cap demolició, per la qual cosa les muralles han perdurat fins avui.

En el plànol de 1877 ja no apareixen les muralles, exceptuant les de l’actual Ronda de les Muralles: el procés de demolició iniciat cap al 1867 havia finit.

17. Plànol dels voltants del portal de Terra, de Patricio Ferrándiz, 1872. (AMD)

1 Un cas extrem, però semblant, és el de la vila d’Alcoi, que amb una orografia més accidentada presenta una trama urbana ortogonal de difícil lectura (Torró i J. Ivars, 1989).

2 «Jaime etc. A sus fieles los hombres de Denia salud etc. Oída vuestra súplica a Nos presentada, expresando que para auxilio de las casas que por vosotros se han de construir en el Albacar de dicha Villa, al cual hemos mandado que trasladeis vuestras viviendas, deseais, los que de vosotros teniais en dicha villa casas a censo, poder tener y tomar de estas mismas casas y poner y gastar en la obra o construcción de dichas vuestras casas que se han de edificar, las maderas, ladrillos y demás cosas aptas para dicha construcción, que existen en dichas casas antiguas; a lo cual hemos determinado proveer y conceder, que de aquellas casas, que en dicha villa se tenian por cuenta nuestra a censo, podais tener y sacar las vigas y demás sobredicho, y ponerlas y colocarlas en las mencionadas que debeis hacer en el mencionado Albacar…» (ACA, reg. 205, f. 178v) (Ivars Pérez, 1983: 351-352).

3 Llibre del Repartiment, assentament 2168.

4 No s’ha de descartar que aquestes arcades formaren part del «porxe de jugar a la pilota de la dita ciutat» (Ivars Cervera, 1995: 100), ja que sobre el seu solar es construí la Sala.

5 La vila, delimitada també per murs, sovint és citada com a clos de la vila: «1583: sobre una casa en lo clos de la dita vila, que afronta…» (Ivars Cervera, 1995: 115); «1611: la roca que havia enfront de la creu de la capella dels Reis y adobar los carrers del clos de la vila…» (Ivars Cervera, 1995: 105).

6 AGS, Mar y Tierra, llig. 79.

7 L’exèrcit es forma temporalment per la crida reial a la host i cavalcada, amb l’eximent foral de no sortir més enllà de les fronteres, exceptuant situacions extraordinàries, com una invasió. Aquest exèrcit està format, entre altres, per les milícies urbanes de viles i ciutats, el braç militar, els ordes militars i els aventurers, que era com s’anomenaven aleshores els mercenaris. Les dificultats de formar exèrcit i, cal suposar, la mancança d’ofici obligà sovint a la contractació de tropes.

8 ACA, Consell d’Aragó, llig. 761, ff. 12v i 13r. Agraïsc a Antoni Banyuls la còpia transcrita del document.

9 AMD, Llibres de Consell, llig. 321. La citació del document i la transcripció és de M. Lomas Cortés (2009).

10 ACA, Consell d’Aragó, llig. 736/10.

11 La duana contigua a l’ermita de Sant Roc ocuparia el mateix solar que l’església de l’Assumpció, possiblement fent cantonada amb el carrer de la Mar; la duana que havia sigut de Cassabona deu ser l’edifici que actualment denominem les Drassanes, prop de la font que dóna nom al carrer de la Fontanella. Sabem que Joan Cambra, autor de les traces de les esglésies de Teulada i Pego, havia treballat en «los Almadranes del Duque» (Marías, 1986: IV, 261), que, a falta de més precisió, hem de considerar que es tracta de la duana de Cassabona, l’estil de la qual és perfectament atribuïble a Cambra, o bé dels edificis de l’almadrava del Palmar, al costat de la torre, actualment desapareguts.

12 L’única referència als tres recintes després de la Guerra de Successió serà de Pascual Madoz, entorn del 1850.

13 Es refereix a les fortificacions de la ciutat.

14 La torre cantonera de planta circular que hi ha en la confluència dels actuals carrers de Diana i de l’Historiador Palau, rep des d’antic el nom de torre de la Glorieta, segurament per estar prop d’un jardí que ocupa aproximadament el mateix solar que l’actual Glorieta o plaça del País Valencià, segons el plànol d’Antoni Montaigú de la Perille Plano de la plaça de Denia, entorn del 1730.

15 Actual carrer de Diana.

16 Actual plaça del Consell.

17 Coincident parcialment amb l’actual plaça de Valgamedios.

18 Segons l’acta de l’1 de juny de 1867, l’arquitecte provincial, José Ramón Mas, ja «había examinado detenidamente el Plano Geométrico de esta ciudad, en virtud del acuerdo de once de Mayo último; y del examen resulta que dicho señor encuentra inconvenientes insuperables para esta población por los numerosos gastos que ocasionaría la indemnización». El 27 de juliol es demana la rectificació del plànol geomètric. El 31 d’agost es va presentar «por el maestro de obras Don Patricio Ferrandis el plano geométrico de esta ciudad rectificado con arreglo a las intrucciones dadas por esta municipalidad». AMD, Llibre d’Acords, 1867.

19 AMD, Governació, 15/17, «Correspondència 1859».

20 AMD, Llibre d’Acords, 1866.

21 AMD, Oficis fortificació.

22 Aquesta notícia pot semblar contradictòria amb la que aporta Chabàs en 1890 en la revista El Archivo, IV, 72: «Las murallas romanas de Dénia.-Parecen condenados á destrucción estos magníficos restos de la antigüedad. Sin razón que lo abone han sufrido, por disposición de la autoridad local, desperfectos de consideración, en particular estos últimos días. Con ello se perjudica á los propietarios colindantes, se dá franquía al mar y sobre todo, se borran los restos que de los romanos nos quedan: otras ciudades se envanecerían con ellos; aquí á álguien le estorban. Procuren nuestros gobernantes conservarlas, pues continuando la destrucción es posible, que los que saben apreciar su valor, les llamen los modernos vándalos». Sens dubte, Chabàs es refereix a les restes del fortí.

23 Es podria interpretar que les muralles enderrocades eren de tàpia de terra, però en realitat les muralles eren de paredat de pedra, així com les que hi ha a l’avinguda de la Ronda de les Muralles, si bé havien estat terraplenades per la cara interior, per absorbir els impactes dels projectils, eixamplar el pas de ronda i permetre la implantació de l’artilleria. Aquest terraplenat és evident en la cartografia històrica.

24 AMD, Expediente formado a instancia de Don Patricio Ferrandis Monerris para la edificacion de varios edificios en el terreno denominado Puerta de Tierra, 1872.

3.
Els fets bèl·lics
Conseqüències sobre les estructures defensives: destruccions, reformes i modernitzacions

1. ELS PERILLS QUE VÉNEN DE LA MAR

Tota la costa valenciana pateix al llarg de l’època medieval i moderna nombrosos atacs dels pirates turcs o barbarescos, atacs on la sorpresa i la rapidesa són la clau de l’èxit de l’operació. Al contrari, els setges de terra són més llargs, intensos i destructius.

En qualsevol cas, aquests perills que vénen de la mar obliguen a una modernització permanent de les defenses i, de fet, és en el front marítim de Dénia on es concentren les bateries més potents, la del Palau, la del Vergeret i la de la Mar.

1.1 Intent d’assalt al raval (1556)

L’any 1556 hi ha un intent d’assalt a la vila de Dénia. El 9 de setembre es presenten davant de Xàbia 10 galiotes; els de Xàbia demanaren ajut a Dénia, que hi va enviar dos-cents homes. Però la intenció dels corsaris era assaltar Dénia, per la qual cosa, a la nit es desviaren cap a la vila i una hora abans de rompre el dia es presentaren davant de les muralles del raval (Palau, 1975: 156-157):

Las galeotas siendo noche çarparon, y se vinieron a Denia, con intentos de dar una escalada al amanecer, a las murallas del arraval que eran entonces muy baxas, y floxas. Llegaron una hora antes de amanecer a una cala un quarto de legua de Denia, y hecharon en tierra 600 turcos con sus armas y banderas, los quales marchando a la sorda, llegaron hasta el Saladar (que es una campaña rasa que llega hasta las mismas murallas) al punto que queria amanecer, con muchas escalas delante, y estando ya cerca para dar el assalto a la sorda, hallaron a los de Denia en las murallas con sus armas, los quales recibieron a los turcos con una valiente carga, haziendolos alargar con muerte de algunos. Y hallandose los turcos burlados, empeçaron a retirarse con buena orden. Descubierto ya el dia, empeço la artilleria del Castillo a darles tanta prisa, que con ella casi sin orden llegaron a embarcarse…

Segons M. A. Palau, les muralles del raval «eran entonces muy baxas, y floxas». Probablement el 1556 encara no s’havia construït o reconstruït el nou recinte emmurallat del raval. El sistema emprat pels corsaris és el cop de mà, on la sorpresa i la rapidesa són fonamentals per a assolir l’èxit; no hi ha cap setge ni enfrontament reglat: pràcticament les escales de mà són l’únic pertret emprat en l’assalt. L’alçària de les muralles, més que el gruix, era molt important, i encara eren vàlides certes característiques de les muralles medievals. Poc podia fer aleshores l’artilleria del castell, que no podia disparar contra el raval, exceptuant el llenç est –actual carrer de Diana–, que podia ser defensat de través des de la torre del Consell, torre del portal de la Mar i panys contigus.

1.2 L’assalt de Calp. Conseqüències per a Dénia: la fortificació del raval (1638)

Seguirem la descripció de Marc Antoni Palau (1975: 169-172), testimoni dels fets:

Por todo lo qual [l’assalt de Calp en 1637] los Padres de la Republica desta Ciudad de Denia, vigilantes, y con cuydadoso escrutinio, dieron buelta, y visita general por todos los muros, torres, y Baluartes de la Ciudad, examinando lo fuerte, y flaco della, vieron que era forçoso el reparo de todo un lienso de muro de 1.300 palmos de largo [entorn dels 290 m], el qual por la parte del mar cerrava, y hazia frente a todo lo que se llama arrabal, donde esta la puerta que sale al mar. Porque en esta Ciudad (dexando la Villa, y Castillo que es inexpugnable) los muros del arrabal, que oy es lo mas numeroso, y luzido della, son fortísimos, de ocho palmos de grueso por lo alto, y tan altos que nos asseguran de qualquier assalto repentino. Solo aquel referido lienso que haze frente al mar, era tan baxo, y flaco, que justamente se podia temer por el, otra desdicha como la de Calpe. Y si bien nuestros Padres, y passados vivieron con este peligro tan manifiesto, fue porque atendian al acrecentamiento de la población, que ya por esta parte fuera de la cerca se hiva empeçando hazia el mar, y el Convento, y tenia ya enfrente de la puerta una bizarra calle, y se llevava la mira a continuar la fortificacion desde la torre que llaman del gallinero donde ella fenece con un gran pedaço de muro antiquísimo, que permanece en pie con sus torres casi enteras (y es entre otras mil ruinas Illustre monumento de la numerosidad, y grandesa antigua desta Ciudad) que por ser tan gran troço a poca costa se pudiera reparar, y continuar, cercando todo aquel quartel del Convento, casas y calle nueva. Pero considerada la importancia de la fortificacion en tiempos tan revueltos, y de tan manifiesto peligro, resolvieron (dexando aquel primer intento) dar principio al reparo del muro flaco, y baxo, levantandole de nuevo de mampostería de 1.300 palmos de largo, con su andamio, y banqueta para correr por lo alto, con su parapeto, y troneras muy a la orden, y que se hiziesse esta obra a costa de los vezinos, y moradores de la Ciudad de Denia, trabaxando todos por sus turnos, o tandas, en hazer cal, y traer piedra, y harena para la dicha fabrica, y a mas del turno corriente los dias de fiestas trabaxassen todos generalmente con licencia del ordinario.

Empeço la obra a los siete dias del mes de Henero 1638…

Carles Jover (1994) completa i puntualitza les paraules de M. A. Palau:

Joan Battista Rodríguez notari Síndich y procurador de la Ciutad de Dénia suplicant com millor pot diu que per una part en la Real Vicita fonch manat per vostra exelència al Justícia i Jurats de la dita Ciutat fer derrocar part de les casses […] les quals estan fora lo mur de dita ciutad prop lo portal dit de la mar […] y per altra part vent los tunch Justícia y Jurats y demés officials de dita ciutat los perills grans que les terres que estan en la marina tenen en este temps en particular per rahó de les grans guerres y molts pirates del Mar que les amenassen han regonegut diligentment totes les muralles de dita Ciutat y han trobat totes aquelles ser molt fortes excepte lo pany que està a la part de la mar que abaixa dende la muralla de la vila y finix en la torre del Galliner lo qual pany està solament de una tapia flaca per la qual ab facilitat lo enemich podria entrar en dita Ciutat y desijant los particulars de aquella tota siguritat en Consell general determinaren fos alçada y engrujada dita tàpia de obra de mamposteria conforme la alçada y gruxa de la demés muralles del Raval de dita Ciutat ab corredor y antepit…

Com bé diu M. A. Palau, a l’eixida del portal de la Mar s’havia format una «bizarra calle».1 És possible que en poc de temps aquest carrer ja arribara fins a l’encreuament de camins on estava la creu de terme o peiró,2 d’on naixia el camí dels Pontarrons, el qual, passant per davant del convent, anava al fortí, mitjançant el pont que salvava la gola del Saladar o Riatxol, i a les terres del sud de Dénia que fiten amb la mar. Aquest carrer nou, possiblement hereu dels anys de bonança econòmica provocada per les activitats del V marqués de Dénia, Francisco Gómez de Sandoval, era un impediment per a la defensa de la vila vella, ja que l’enemic podia fer-s’hi fort i atacar el llenç sud i la ciutat, atés que les cases quasi fitaven amb el portal de la Mar. Més avant veurem què passà amb aquest carrer durant la Guerra de Successió.

18. Detall del PLAN DE DENIA avec son attaque a la basse ville, 1708 (IHCM, A-01-09). El llenç, que tancava la ciutat per l’est, i anava des de la torre del portal de la Mar, al nord, fins a la torre de la Glorieta, al sud, fou reformat a la primera meitat del segle XVII.

La proposta de millorar les defenses de Dénia fou provocada, segons M. A. Palau, per l’assalt de Calp i pel clima d’inestabilitat provocat per la guerra entre España i França. Els «Padres de la Republica desta Ciudad de Denia», segurament acompanyats de gent amb coneixements militars, inspeccionaren totes les defenses de la ciutat, vila i castell, i les trobaren en bon estat i adequades per a la defensa, excepte el llenç que tancava la ciutat per l’est, des de la torre del portal de la Mar, del segon recinte, fins a la torre del Galliner. Segons M. A. Palau, el mur era «flaco, y baxo». I, segons el document publicat per Carles Jover, «lo qual pany està solament de una tapia flaca per la qual ab facilitat lo enemich podria entrar en dita Ciutat…», i «és de tapia ordinària y molt baix y vell y que ab facilitat se podrà escalar». En qualsevol cas, les dues descripcions són coincidents: vell, baix i prim, és a dir, fàcil d’escalar i d’obrir-hi bretxes. Res a veure amb la resta de llenços que conformaven el recinte emmurallat de la ciutat, que segons M. A. Palau eren «fortísimos, de ocho palmos de grueso por lo alto, y tan altos que nos asseguran de qualquier assalto repentino», descripció coincident amb les restes existents a l’actual Ronda de les Muralles.

Davant d’aquesta problemàtica –un carrer nou extramurs amb cases al costat del portal de la Mar i un llenç en estat deficient– es plantegen dues opcions:

a) La reconstrucció del mur al voltant del Saladar, que arribava al raval de la mar, de possible origen andalusí, i segons M.A. Palau «permanece en pie con sus torres casi enteras […] que por ser tan gran troço a poca costa se pudiera reparar». Amb aquesta intervenció el convent de Sant Francesc i el carrer nou sobre el camí de la Mar quedarien dintre del recinte nou.

b) Refer o reformar el feble mur est.

Aquesta segona opció fou la que s’executà, segurament per ser més assumible econòmicament per a la població de Dénia, alhora que d’execució més ràpida.

M. A. Palau no deixa clar si l’obra executada era de reforma o de nova planta. En canvi, en la documentació transcrita per Carles Jover es parla de «reparació» i d’«adobar» la muralla, i que aquesta fóra «alçada i engrujada». Pense que les obres executades foren de reforma, és a dir, no es va enderrocar totalment el mur, que hauria deixat temporalment la ciutat sense defenses. Sí que queda clar que l’obra és de maçoneria, deixant de banda la tàpia, i que el model a reproduir és la resta de muralles del raval: «conforme la alçada y gruxa de la demés muralla del Raval de dita Ciutat ab corredor i antepit» o, com diu M.A. Palau, «levantandole de nuevo de mampostería de 1.300 palmos de largo, 36 de alto, y seys de grueso por lo alto, con su andamio, y banqueta para correr por lo alto, con su parapeto, y troneras muy a la orden». El disseny de la muralla nova no tenia grans pretensions, ja que el model era la resta del recinte de la ciutat, segurament de la fi del segle XVI, aleshores obsolet quant a la poliorcètica. L’escàs gruix del mur configurava un camí de ronda de poca amplària, sols apte per a armes portàtils i artilleria mitjana, però el més greu és que en aquesta llarga tirada de llenç, 1.300 pams, no hi havia cap element de través –torre o baluard–, ni obra exterior, com ara revellins, per la qual cosa la defensa important, la de través, sols es podia fer des de les muralles de la vila –torre del portal de la Mar, bateria del portal de la Mar, torre del Consell, etc.–, i ara es veuria minvada per les cases del carrer nou, i des de la torre de la Glorieta. Possiblement, als nostres avantpassats sols els preocupava l’alçària del llenç, per evitar l’escalada fàcil, tàctica utilitzada pels corsaris.

Sembla, segons M. A. Palau, que el portal de la Mar fou construït de nou, a costa del clero, amb pedra picada, portada segurament des de la cova Tallada. Deu ser la mateixa que coneixem per una fotografia de la segona meitat del segle XIX (fig. 19), amb arc de mig punt i un matacà o barbacana a sobre, de forta càrrega formal medieval, inútil davant l’artilleria de l’època.

19. Portal de la Mar (fotografia anterior a 1869). El portal, a pesar de construir-se cap a l’any 1638, presenta un llenguatge arquitectònic medieval: arc de mig punt amb barbacana superior. A la dreta queda el passeig que descriu Pascual Madoz, on després (1869) es construirà el Teatre Principal. Entre el passeig i l’església de l’Assumpció hi ha el tram de muralla que va des del portal fins a la torre del portal de la Mar, en el segon recinte. I entre aquest tram i l’església estava el trinquet del clergat.

És interessant la descripció que fa M. A. Palau de l’execució de les obres, per tandes, que reproduïm completa:

Empeço la obra a los siete dias del mes de Henero 1638, siendo los primeros al trabaxo los jurados, y otros oficiales, esforzando y animando a sus vezinos, a que todos conformes sin escusar el trabaxo, y fatiga, acudiesen al refuerço de sus muros, con que aseguraban el descanso, y libertad de sus hijos, y mugeres. Continuose este execicio general por tres vezes. Y con ser assi que para que nadie faltasse ni se excusase saliendose fuera, cerravan las puerta de la Ciudad, con todo esso la leva general que se hazia para cortar leña, y piedra, y armar las caleras, apenas llegava a 100 hombres, y parece que desmayavan, tomandoles el coraçon tan grande obra con tan flacas fuerças.

Hallandose en este estado, movido del zelo del bien comun, y amor a su Patria el P. F. Pedro Estevan Religioso de san Francisco, Predicados Apostolico, y Comissario de la tierra santa, que a la sazon se hallo en Denia, emprendio por su cuenta una calera (advierta el letor que una calera en esta Ciudad ordinariamente lleva dose modios o, minas de cal, que aca llamamos Modines, y cada modin son 24 cahizes valencianos) y con el espiritu que suele exorto a toda la Ciudad de manera, que la primera vez que salio al campo, fue con mas de 100 hombres, y el segundo Domingo salio con 111 hombres. Luego a imitación suya, los Mancebos emprendieron otra calera. Y movida una bizarra emulación, tomaron otra los hermanos terceros de san Francisco. Tras ellos con otra siguieron los criados de los ciudadanos. Otra emprendieron los muchachos de edad de nueve hasta dose años, o trese. Y los negros, y esclavos emprendieron otra. Cerrose por entonces aquella empresa con otra calera que los oficiales mecanicos haziendo todos un cuerpo emprendieron. Para salir a este trabaxo se disponia cada tropa a manera de compañía militar con su Maesse de Campo, Capitan, Alferes, sargento, y cabos de esquadra, lo quales con sus caxas y banderas, salian en ordenança militar, marchando por la mañana, haziendo un vistoso alarde por las calles, y plaça, llevando al hombro en lugar de arcabuces, las açadas, picos, azadones, palancas de yerro, y otros instrumentos para el caso, y a la tarde volvían del trabaxo con la misma orden.

Y para que se vea el calor con que se emprendio tan grandiosa hazaña, pondre aqui la suma de los que salieron Domingo a 31 de Henero 1638. La compañía de los Moços salio con 132 hombres. La de los terceros con 74. La de los muchachos con 82. La de los criados con 80. La de los cristianos nuevos, reliquias de la expulsión con 40. El P. F. Pedro Estevan para dar remate a su calera saco aquel dia 32. Y en seys barcas que por mar truxeron piedra hivan 28 hombres. Y assi todos los que trabaxaron aquel dia fueron 472 hombres. Al Domingo siguiente se añadio la compañía de los menestrales que llego a 70. Y la de los esclavos a 28, con que llego el numero de los que trabaxaron aquel dia a 570.

Lo que en esta obra huvo mas que admirar fue: Primeramente, que en tiempo tan esteril, y corto de cosechas, y dinero, se emprendiesse obra que acabada no valdra menos de 800 ducados sin costarle a los propios de la Ciudad 300. Segundo que pudo mas con los de Denia para esta empresa el […], emulación, que la fuerça, y apremio. Tercero el ver marchar a los muchachos con tal linda orden guiados por los oficiales de su misma edad, como si fueran varones perfectos. Cuarto que en todas juntas no huvo rastro de ruido, pesadumbre, ni descompostura, siendo tanta gente junta y tantos moços, y verse todos tan conformes, y bien convenidos, como una religiosa comunidad. Finalmente los Eclesiasticos de esta Ciudad suplieron la falta de trabaxo corporal de sus personas con ofrecer a la Ciudad hazer a su costa la portada de dicho muro de piedra picada vistosa, y fuerte, que sera gasto considerable. Con que la Ciudad de Denia quedara de todo punto fuerte, y lustrosa, y eterna la memoria de sus buenos hijos.

El text de M. A. Palau no ens aclareix la durada de les obres. Del cost comenta que l’obra acabada no valdria menys de 800 ducats, si bé al municipi, pel sistema de treball emprat, li’n costaria menys de 300. La realitat, però, degué ser una altra: el 27 d’agost de 1638 la ciutat demanava el carregament d’un censal per a fer front a les obres i a la despesa de la demolició parcial de les cases, que fou autoritzat el 2 de desembre de 1638 (Jover, 1994).

Amb la reconstrucció d’aquest mur Dénia evitava un assalt per sorpresa, però no millorava les defenses de la ciutat a l’hora de resistir un setge en regla.

1.3 L’armada francesa (1642)

M. A. Palau fou testimoni del fets (1975: 173-176). El 16 de maig de 1642 es refugiaren «debaxo de la artilleria del Castillo» sis naus de l’armada de Dunkerque, perseguides des de Tortosa per l’armada francesa de llevant, formada per dotze galeres i dèsset naus grosses. Hi va arribar avís que venia també l’armada francesa de ponent, formada per 42 naus i, davant la por d’un desembarcament, es féu una crida als pobles del marquesat per a reclutar infants, i un aprovisionament de municions i aliments. Les armades de França salparen sense desembarcar ni atacar les naus de Dunkerque.

1.4 L’armada francesa (1691)

El 14 o 15 de juliol de 1691 l’armada francesa passà per davant de Dénia, segons Palau Diego (1983: 30 i 90), «a la vuelta de Alicante», però realment degué ser a l’anada, perquè bombardejà la ciutat d’Alacant del 22 al 29 de juliol (Ramos, 1984: 122-123).

R. Chabàs dóna la notícia en l’Archivo (1886-1887: I, 87), possiblement extreta del manuscrit de Palau Diego, però mal interpretada: «Dia 15.-1691. La armada francesa llega a frente á Denia y durante ocho dias echa en ella cuatro mil bombas, arruinando muchos edificios». Evidentment, la notícia fa referència a la ciutat d’Alacant, i no a la de Dénia, per bé que F. Pacheco,3 tot basant-se en el que hi havia publicat en l’Archivo, torne a fer incidència del bombardeig de Dénia, quan la realitat fou molt diferent: Dénia, com tantes altres voltes, veié passar la flota per davant de la ciutat.

2. POSSESSIÓ PACÍFICA DE DÉNIA PER LA CIUTAT DE VALÈNCIA

Amb el regnat dels Trastàmara s’inicia la concessió de municipis valencians a la noblesa castellana, fet que aleshores resultava incomprensible per als valencians, ja que el Regne de Castella i la Corona d’Aragó havien estat i eren enemics irreconciliables.

La guerra contra Castella, l’absència del comte de Dénia i la presència d’un governador castellà,4 nomenat pel comte, al capdavant del castell de Dénia, motivà que la ciutat de València, amb el consentiment o la pressió dels habitants de Dénia, prenguera possessió pacífica de la ciutat a la fi de novembre o principi de desembre de 1452.5 Aleshores regnava Alfons V, que es trobava a Nàpols, i feia de lloctinent al Regne de València el seu germà Joan, rei de Navarra i futur rei de València, valedor dels interessos dels comtes de Dénia –tots dos amb possessions i interessos també a Castella.

La ciutat de València va comunicar els fets al lloctinent, i Dénia enviava a Nàpols un jurat per parlamentar amb Alfons V, amb la finalitat que la població quedara annexionada a la Corona. Mentrestant, el lloctinent enviava el comte de Cocentaina, portantveus del general governador del Regne de València, perquè s’apoderara, tant sí com no, de la vila i del castell de Dénia, per a lliurar-la a Guillem de Vich, procurador de Fernando de Rojas, comte de Dénia. L’11 d’octubre de 1455, en una carta dels justícia, jurats, nobles, cavallers i Consell de la vila i comtat de Dénia, tramesa a Alfons V, es descriuen el fets succeïts (Palau, 1975: 137):

…es vengut a la present Vila, e ab destrals ha trencat les portes el Raval de aquesta Vila, que tenien tancades, per temor de violencies contra vostra voluntat. E es entrat en lo dit Raval. E ajustades gents armades, sens escoltar rahonaments alguns, ans ab grans menaces, e rigors, ma armada, ha assetjat combatre la vila, que sens defensio alguna vehia inexpugnable. E no podent aquella aixi com volia invadir, a permes donar a saco, e gran dany lo dit Raval, e vitualles, fruits, roba, joyes, e altres coses que los vehins d’questa vila tenien en dit Raval. E lo que pus fort es, ha fet son poder tenir asssetjada aquesta vila de 25 o 30 dies, en lo mes de setembre propassat, que es temps de recollir los fruits de aquesta terra, així com almelles, garrofes, veremes, e altres fruits de los quals se soste la terra.

Desconeixem les forces amb què comptava el comte de Cocentaina i si anaven proveïdes d’artilleria; quan es presenta a les portes del raval «e ab destrals ha trencat les portes», els habitants del raval, sense presentar combat, es refugiaren a la vila, on de nou intentà trencar les portes, que bé per, com diu M. A. Palau, «ser cubiertas de laminas de yerro muy dobles» o per la defensa que en fan els habitants de la vila, no pogué assaltar-la. Davant del fracàs es dedicà durant quasi un mes a assetjar la «que sens defensio alguna vehia inexpugnable». Tot i no conéixer a fons els fets, és evident que el raval era de difícil defensa, bé perquè les muralles estaven malmeses, bé per l’escassetat d’homes o armament. En canvi, la vila era, segurament amb els mitjans amb què comptava el comte de Cocentaina, inexpugnable. Dénia tenia aleshores un sistema defensiu medieval, on encara serien visibles les estructures defensives andalusines.

3. «BANDOSITATS» ENTRE DÉNIA I ONDARA (1462)6

La Guerra Civil Catalana (1462-1478) repercutí en el Regne de València i també, indirectament, en Dénia. A pesar dels continus enfrontaments entre la Corona d’Aragó i el Regne de Castella, ara castellans i catalans s’uniran en contra de Joan II.

Segurament en aquest afer de les «bandositats» també tingué una certa influència l’acció que hem descrit abans contra Dénia per part del segon marqués de Cocentaina com una mena de revenja. Joan Roís de Corella, tercer comte de Cocentaina, tingué gran relació amb les activitats marítimes, sobretot «dellà de la mar». Fou lloctinent general de Sicília i ocupà diversos càrrecs amb Alfons V i el seu fill Ferran I de Nàpols (Fullana, 1975). Segurament el seu matrimoni amb Beatriu Centelles, filla de Francesc Gilabert Centelles, primer comte d’Oliva, també amb interessos en terres italianes, condicionà o potencià aquest vessant mariner. Lluís Fullana (1975: 325-327) relata diversos fets del comte. El 1453 armà una galera per a combatre vaixells castellans que eren per les costes valencianes.7 L’any següent n’armà una altra amb la mateixa finalitat. Al principi de l’any 1464 el rei Joan II li encomanava que li armara una galera per al seu servei, fet que es repetia a final d’any.

De l’any 1486 és el plet mantingut entre Joan Roís de Corella, tercer comte de Cocentaina, i la vila de Dénia, sobre uns fets ocorreguts l’any 1462, sens dubte relacionats amb el que s’ha descrit abans. El 1462 arribà al port de Dénia una galera, propietat del segon comte de Cocentaina, «molt destrosada e molt mal aparellada». Tot i que no podem saber-ne la causa, podem intuir, tant pel que contava Lluís Fullana com pels fets ocorreguts al port de Dénia, que presentava tal estat com a conseqüència dels enfrontaments amb naus castellanes o catalanes. De fet, la galera del comte també fou atacada dins del port estant per «quatre gualeres de enemichs, les quals de continent començaren a pendre fustes e de fet, presents els dits Jurats de Dénia, han pres unes cinch o sis fustes carreguades de forment, e començaren a bombardejar la via de la dita vila, crehen deven ésser genoveses o proençal, e segons lo entremés que fahien, demostraven voler entrar en lo port per fer tot lo mal e per la galera de don Johan, comte de Cosentayna, que·s trobà alli…» que, a pesar d’una certa obscuritat en la descripció dels fets, poden ser les mateixes naus de «catalans, tunch rebelles a la magestat reyal, conexents la dita galera esser del dit espectable Comte, meteren incendi en aquella, la qual cremaren e abraçaren».

A l’arribada de la galera al port, per l’estat i per la necessitat de reparació, en baixaren part dels arreus, principalment l’armament, que fou custodiat per Pere Sart, batlle de Dénia. La resta dels arreus foren baixats quan la galera ja cremava i deixats en custòdia a en Francesc Canemàs i en Todorí, tots dos, junt amb Pere Sart, «vehins e habitadors de la dita vila de Dénia».

Segons el que s’ha exposat per la part del comte,

la dita vila de Dénia […] estava en congoxa e treball per ço com tenia guerra de bàndols ab los de Ondara, e per que no tenia sufficiència de armes e bombardes, los Justícia e Jurats de la dita vila haut son Consell delliberaren e de fet, prengueren e llevaren moltes e quasi totes les dessús dites coses dessús inventariades, e senyaladament les armes, llances, pavesos, darts e altres coses de la casa o lloch hon lo dit Pere Sart, qui dessús ho tenia custodiat, a aquelles muntaren dalt en la dita vila, dients al dit en Pere Sart que les dites coses la vila les havia menester per al bando que tenia ab los de Ondara…

Coneguda l’escassa població cristiana d’Ondara i la inexistència de nobles o ciutadans, no es pot parlar de bàndols entre Dénia i Ondara, sinó més aviat, com s’aclareix més avant, de l’existència de tropes castellanes i catalanes estacionades a Ondara.

La documentació de l’afer ens permet conéixer aspectes diversos de l’urbanisme i les defenses de Dénia:

XI. Item, diu e posa que en veritat [e]sta que la dita vila de Dénia són dos apartaments, ço és lo hu que.s diu la vila e l’altre que.s diu lo raval. E axí és ver.

XII. Item diu e posa que per rahó de la dita guerra que era ab catalans e ab los castellans e altres qui eren en Ondara, tota la gent de Dénia qui tenies ses cases e habitacions en lo raval, tots e los demés ab tot lo millor de sa casa [e]staven-se retrets e aparts, alt, en la dita vila. E axí és.

XIII. item diu i posa que les armes, bombardes, ballestes e altres armes qui de la dita galera se trobaven en lo dit raval de la dita vila foren pujades dalt en la dita vila e aquelles meses en un apartament quis diu la torre de Candel. E ixí es ver.

XIV. Item diu e posa que les dites armes foren meses en la dita torre per levar les armes als enemichs si entraven en lo raval e perquè la dita vila, en cas de necesitat se pogués ajudar de aquelles, ço és los singulars de la dita vila. E axí és ver.

XV. Item diu e posa que de present les armes de dita galera qui foren meses i apartades en la dita torre, de present e tan encara en la dita torre se sien ben rovellades e destroydes. E axí és ver.

XXV. Item diu e posa que en lo dit any la armada de catalans vengué al dit port de Dénia e en aquell cremà la dita galera, la qual no pogué ésser socorreguda per los de la vila de Dénia ne los de la dita vila eren tenguts socórrer aquella. E axí és ver.

XXVI. Item diu e posa que los de la vila de Dénia on haguessen volgut socorrer la dita galera no ho podien fer sens grandíssim perill per la gent contraria e enemiga que tenien en lo lloch de Ondara, les quals venint a les [e]spales los podien fer grandissim dan. E axí és ver.

Constata, doncs, l’existència de dos nuclis urbans diferenciats –dos apartaments–, la vila i el raval. Del raval, que com sabem estava emmurallat, mostra les febles defenses: davant les forces establides a Ondara, i abans que feren qualsevol acció, tots els habitants del raval, amb les seues pertinences, es traslladaven a la vila. L’artilleria de la galera del comte de Cocentaina, que en un principi es guardava al raval, també fou traslladada a la vila, a la torre de Candel (Consell?), per a defensa de la vila i per evitar que caiguera en mans dels enemics.

4. LA GUERRA DE LES GERMANIES

De nou, l’episodi de les Germanies posa en evidència la dualitat vila-raval i les diferències defensives.

La fugida del lloctinent general de València, Diego Hurtado de Mendoza y Lemos, comte de Melito, el porta a Cocentaina, Xàtiva i finalment a Dénia. El 24 de juliol de 1520 fugí de Xàtiva pel portal de Bixquert. Segons M. A. Palau (1975: 143),

no paro a todo andar hasta meterse en el Castillo de Denia, siguiendole todos los nobles, y cavalleros de Xativa, y Valencia, con los demas señores desta parte del Reyno, que todos vivieron a Denia, para asistir, y servir al Virrey en cuanto se ofreciese. Entró el Virrey en Denia los ultimos de junio 1520.

Semblant, però més completa, és la descripció de Martí de Viciana (2005: 175):

el virey sallió del castillo de Xátiva por el postigo de Bisquert y llegó en el lugar del Verger, cabe Dénia, donde mossén Baltazar Vives, señor de aquel lugar, le recibió y sirvió magníficamente; y luego le aderesçó una casa que tenía en Denia para que se aposentasse el virey. Y el dicho mossén Vives fue al castillo de Xátiva, y con buen acompañamiento de cavalleros y criados truxo a doña Anna de la Cerda a Denia, donde el virey estuvo un año entero, en el qual pudo el dicho mossén Vives servir y regalar mucho al virrey.

Viciana posa en escena Baltasar Vives, senyor del Verger, amb casa al raval de Dénia, la mateixa on residí el virrei durant el període en què estigué a Dénia; ho sabem per la descripció de Miquel Garcia (1974: 26), autor coetani als fets:

E per ço la Germania e tota la gent vengueren sobre els de Dénia pensant-la pendre; mes los de Dénia es saberen defendre. E com no pogueren entrar dins la vila, ni per força ni ab pacte nengú, donaren foc a moltes cases del Raval, e cremaren-ne més de quaranta, e tallaren molts ametlers, e feren tot lo mal que pogueren. Cremaren així totes les moreries del Marquesat, specialment lo Verger, perquè quan lo virrei vengué a Dénia, posà en casa lo senyor del Verger, que era Baltasar Vives, e també cremaren la casa del dit senyor que tenia en lo Raval de Dénia, perquè lo virrei era stat en ella.

De la mateixa opinió és Martí de Viciana (2005: 175), que, a més a més, aporta notícies sobre el setge a què fou sotmesa Dénia per Vicent Peris:

Vicent Périz sallió de Candia abrasando y arrohinando todos los lugares de cavalleros, especialmente el Verger, porque en él fue recibido el virey quando sallió del castillo de Xátiva. Llegó Vicent Périz en Ondara, a una legua de Denia, donde estuvo alojado VIII VIII días corriendo la tierra. Estava Vicent Périz indeterminado qué haría […], pero todo fue ir primero contra Denia, portenerla por enemiga por haver acogido al virey por tiempo de un año entero. Otro día entró en el arraval de Denia. Vicent Périz mandó a los de Denia que le entregassen la fortaleza. Los de Denia respondieron que se defenderían por su señor, el marqués. Vicent Périz plantó XIII tiros y batió la villa cinco días continuos, y pues no pudo tomar la tierra, una madrugada metió fuego a las casas con que hizo muy grande daño.

M. A. Palau (1975: 151) completa la informació sobre el setge:

Llego a Denia el exercito de los Agermanados, con su Capitan Vicente Periz, y viendo los de Denia que su poder era mucho, desampararon el arraval, recogiendose todos a la Villa, con todo lo mejor que pudieron sacar de sus casas: donde se fortificaron esperando los combates del enemigo. El qual entrando en el arraval, saqueo lo que hallo por las casas, quemando muchas dellas, que fueron las mas principales, y oy en dia estan chamuscadas sus portadas, paredes, y arcos, y entre otras quemaron la de Antonio Palau.

Abans que les tropes agermanades posaren setge a Dénia, els seus habitants «desampararon el arraval» i pujaren a la vila, on es feren forts. Els agermanats disposaven d’artilleria, tretze «tiros», en principi peces mitjanes de transport fàcil, i bombardejaren la vila durant cinc dies, però no la pogueren assaltar. Davant del fracàs alçaren el setge i calaren foc a les cases del raval, «més de quaranta», entre altres les de Baltasar Vives8 i la d’Antoni Palau, governador de Dénia i procurador general del marquesat. Passat més d’un segle, quan M. A. Palau escriu la Diana desenterrada, encara eren visibles els efectes de l’incendi. Per tant, podem deduir que dues persones influents dintre de la societat de Dénia tenien al principi del segle XVI cases al raval, que semblen modernes i confortables, fins al punt que el lloctinent del regne no residia al palau ni a la vila, sinó al raval.

5. LA GUERRA DE SUCCESSIÓ9
5.5 Preparació a la guerra

La proclamació a Dénia el 18 d’agost de 1705 de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei de les corones d’Espanya amb el nom de Carles III suposà, de fet, la declaració de guerra contra Felip V.

És lògic que l’endemà de la proclama s’iniciaren obres de millora en les estructures defensives de la plaça i del castell de Dénia. Hem de suposar, i algunes dades ho confirmen, que els promotors i directors d’aquestes obres són dues persones expertes i, probablement, amb estudis. Parlem de Felip Antoni Gavilà Mulet i de Joan Baptista Basset i Ramos. No hem de deixar de costat el coronel Diego Rejón de Silva, que substituí F. A. Gavilà en el càrrec de governador.

Felip Antoni Gavilà va nàixer a Dénia el 1667. Segons Chabàs (1886-1887d: 105), era «hombre de armas, instruido, autor de varias obras de balística y fortificación». Fou nomenat lloctinent del governador de la ciutat i marquesat de Dénia el 6 de març de 1702, càrrec efectiu sols en substitucions o malaltia del governador, que aleshores era Antonio de Perellós; aquest fou substituït per Pascual de Perellós el 4 de desembre de 1703. En les assistències als consells de la general contribució demanava constantment la reparació del castell i municions per a la defensa d’aquest (Chabàs, 1985: 403-404). De la mateixa opinió és Cervera (2003: 82), que la governació de la ciutat i l’alcaldia del castell fou exercida pel procurador general del marqués de Dénia, Pascual de Perellós, i que Felip Antoni Gavilà Mulet fou el seu lloctinent. La fugida nocturna del governador va deixar el poder militar en mans de Gavilà. Segons el document Relación, 10 de redacció coetània als fets:

el gobernador, que era natural de la ciudad de Valencia, a media noche, se asogó por la muralla con gran cautela […] Por lo cual quedó Don Felipe Antonio Gavilá, hijo de dicha ciudad, por Gobernador, por serlo en las ausencias.

Hízose la entrada por la tarde, esto es al entrar en la ciudad el Comandante y el General Ramos […] de allí se encaminaron a la fortaleza del Castillo, donde entregó las llaves de él Don Felipe Antonio Gavilá, como gobernador y castellano, al cual se le restituyeron, jurando pleito homenaje de fidelidad como acostumbra.

Seguint de nou Chabàs (1985: 404), Gavilà va ser governador fins al 7 de maig de 1706 –per tant, sols va estar present en el primer setge–, quan el cridà el comte de Cardona, virrei de València, per a altres afers. Era perit en matemàtiques i va publicar diversos tractats d’arquitectura militar. Ara bé, no sabem si aquests coneixements els havia adquirit abans de ser nomenat governador de Dénia, o més aviat els havia adquirit al llarg de la seua dilatada carrera militar. De fet, tots els tractats els publica a l’exili a Portugal,11 quan exerceix el càrrec de coronel d’infanteria i té títol d’enginyer.

Joan Baptista Basset i Ramos era aleshores un experimentat militar. Cap al 1680 ingressa a l’exèrcit dels Àustria. Participa «en las sangrientas guerras de Ungría once años, cuatro en Cataluña y tres en el Estado de Milán» (Cervera Torrejón, 2003: 33). El 1695 ostenta el grau de coronel d’enginyers. El 1698 fa un reconeixement a les places d’Orà, al nord d’Àfrica, on alça plànols i redacta un informe amb les obres de reparació necessàries. En 1704 participa en la presa de Gibraltar. Militar expert, tant en batalles a camp obert com en setges i defensa de fortaleses, degué començar immediatament les millores de la ciutat i castell de Dénia. Són obres de reforma i, per tant, difícils d’identificar, de les quals tenim referències genèriques, com la de Chabàs (1985: 358) «y entretanto Basset fortificaba Denia con diligencia» o Cervera (2003: 83) «Es va aplicar, doncs, a millorar la fortificació, especialment la del castell, i a establir un cordó de seguretat al voltant de la ciutat, a una distància entre quinze i vint quilòmetres…». Trobem una referència un poc més explícita en els privilegis concedits per Carles III a la ciutat de Dénia:12 «Que haviendo la ciudad gastado numerosas cantidades y los naturales aplicado mucho trabajo en fabricar dos cortinas del muro, quatro baluartes y reparar la mayor parte del muro, y en el sitio haver tenido muchas pérdidas…».

Si fem una lectura literal d’aquest document, els ciutadans de Dénia haurien construït de nova planta dues cortines i quatre baluards, i reparat un gran llenç. No queda clar si aquestes obres protegeixen la ciutat –primer recinte–, la vila vella –segon recinte– o el castell –tercer recinte. Intuïtivament em decante a pensar que són obres del primer recinte, però en qualsevol cas dubte de la literalitat de l’escrit. En el plànol de Massé, amb la llegenda Plan de la ville et chasteau de Denia dans le Royaume de Valence en Espagne (fig. 20),13 apareixen en el primer recinte quatre terraplens adossats a la muralla, coincidents amb línies de canoneres o bateries, diferenciats perfectament de la resta de la muralla i que sens dubte són intervencions posteriors al recinte, construït segurament a la fi del segle XVI. Pot ser que les obres de què es parla en els privilegis siguen aquestes, o pot ser que es referisquen a la nova tanca interior al primer recinte, que més endavant descriurem. Tampoc no hem de descartar que aquestes obres siguen reparacions o reconstruccions de muralles i torres danyades com a conseqüència del primer setge.

Per documentació de 1750,14 coneixem l’existència d’un baluard i d’un cos de guàrdia denominat de Basset, que ara sabem que és la torre del costat del cementeri, «Almacén de las Almas que también se dice torreón de Basset»,15 on la intervenció degué ser important, suficient per a canviar la imatge preexistent i rebre el nom de Basset, fins i tot després de finida la guerra.16 També se cita en 1753 l’existència d’un «almacén inglés»,17 actualment denominat Quarter dels Infants, que degué rebre aquell nom bé perquè fou reformat aleshores pels soldats anglesos, o bé perquè estava al seu càrrec.

20. Plan de la ville et chasteau de Denia dans le Royaume de Valence en Espagne, 1708. (Atles Massé)

Per a protegir l’interior de l’entorn de la porta de Terra, sempre un punt feble, ja que tots els setges que va patir Dénia es produïren al seu voltant, es construeix de nova planta una segona línia defensiva, paral·lela al primer recinte, que abraça les cases de la ciutat. Chabàs (1985: 364) atribueix aquestes obres a Basset i Rejón. Els plànols Plan de Denia avec son attaque a la basse ville (fig. 21) i Plant aveue de Denia port de mere en Valence. Seitué sur une montaigne et son chasteau a la cime (fig. 22) mostren el traçat d’aquestes defenses. El primer, un croquis informatiu, mostra una segona línia en forma de V molt oberta, fortificada amb canoneres, darrere de la porta de Terra amb la denominació de «retranchement»: atrinxerament. En canvi, el segon, reflecteix perfectament el traçat: pel sud, s’adossa per darrere les cases de l’actual carrer Major; per l’oest, el traçat segueix aproximadament l’actual carrer de Sant Antoni, on acaba –el fort desnivell que hi ha entre els actuals carrers de la Santíssima Trinitat i del Guant actua com a defensa natural,18 i per l’est, les defenses de ponent del castell. Aquest recinte disposa de porta pròpia, enfrontada a la porta de Terra i al carrer Major, protegida per una torre quadrada al final del carrer de Loreto que la defensa de flanqueig. La construcció d’aquesta muralla comportà la demolició de diverses cases a prop de la porta de Terra.

21. Plan de Denia avec son attaque a la basse ville, 1708. (IHCM, A-01-09)

22. Plant aveue de Denia port de mere en Valence. Seitué sur une montaigne et son chasteau a la cime, 1708. (BN, R. 64.639)

El 26 de maig de 1707 Basset disposa (Chabàs, 1886-1887d: 129) «que vayan á Denia albañiles, carpinteros y de otros oficios para trabajar en las obras de reparación y fortificación».

Però, sens dubte, la peça clau per a la defensa de la plaça i castell de Dénia, que afecta indirectament també ciutats de l’interior, com Alcoi i Xàtiva, és el convent de Sant Antoni, ja que controlava el port i la porta dels Socors o dels Reis, i per tant l’entrada d’ajuts per via marítima,19 procedents principalment de Barcelona. El 31 de març de 1587 el Consell General de Dénia (Chabàs, 1985: 419) havia demanat la fundació d’un convent franciscà, el gros de les obres del qual es degueren fer al principi del segle següent. Es fundà a prop de la mar, a l’espai lliure de cases que hi havia entre la porta de la Mar i la mar, segurament al costat de l’ermita de la Mare de Déu dels Desemparats. Per a fortificar el convent, s’aprofiten parcialment les restes de l’antic recinte andalusí, reconstruint les torres semicirculars. Cap a l’oest es construeix una nova tanca que coincideix amb la façana del convent, i tanca el recinte cap al nord el mateix convent. El resultat és un recinte de planta rectangular similar a un fortí, amb torres de planta circular en els cantons, que actuen de flanqueig, i semicirculars enmig dels llenços, i la de l’oest és de nova planta. Al plànol de Massé (figs. 20 i 23) ve representada aquesta fortificació aïllada, amb el convent i l’església. En canvi, en el Plan de Denia (fig. 21) ja no està, i en el Plant aveue de Denia (fig. 22) apareix sols l’edifici del convent «capucin» amb un llenç de muralla amb la llegenda «enceinte demoli». Segons Chabàs (1985: 367), la fortificació del convent fou tardana, «pocos días antes» de la presa de la ciutat.

23. Detall del Plan de la ville et chasteau de Denia dans le Royaume de Valence en Espagne, 1708 (Atles Massé). El convent de Sant Antoni es fortificà aprofitant part del recinte andalusí. Després de conquistat i demolit, les trinxeres el traspassen, i s’instal·len al voltant bateries de morters i canons.