Kitabı oku: «Sàtira i falles»

SÀTIRA I FALLES

LES EXPLICACIONS FALLERES

DE BERNAT I BALDOVÍ

Estudi introductori i edició

de Josep Lluís Marín

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Esta publicación no puede ser reproducida, ni total ni parcialmente, ni registrada en, o transmitida por, un sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio, ya sea fotomecánico, foto­químico, electrónico, por fotocopia o por cualquier otro, sin el per­miso previo de la editorial.

© De l’estudi introductori i l’edició: Josep Lluís Marín i Garcia, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo

Coberta:

Il·lustració: Cartell de les Falles de València (Bañón, 1931)

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

Realización ePub: produccioneditorial.com

ISBN: 978-84-370-7770-3

ÍNDEX

PORTADA

PORTADA INTERIOR

CRÉDITOS

ÍNDEX

PREÀMBUL

ESTUDI INTRODUCTORI

1. L’OBRA FALLERA DE BERNAT I BALDOVÍ

1.1 El catàleg de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví

1.2 Possible autoria d’unes altres explicacions falleres

1.3 Altres textos fallers atribuïts a Bernat

2. SÀTIRA I FALLES

3. EL REPERTORI TEMÀTIC

4. ASPECTES FORMALS

4.1 L’estructura de les explicacions falleres

4.2 La reutilització de material literari propi

5. RECURSOS EXPRESSIUS

6. DISTRIBUCIÓ I DIFUSIÓ

7. L’ACCIÓ DE LA CENSURA

8. PROJECCIÓ POSTERIOR DE LES EXPLICACIONS FALLERES DE BERNAT I BALDOVÍ

EXPLICACIONS FALLERES

Criteris d’edició

HISTÒRIA DE LES VÍCTIMES DE LA FALLA DE SEN JUSEP EN LO CARRER DE LES AVELLANES EN L’ANY DE 1850

HISTÒRIA DE LA FALLA DE SEN JUSEP DE LA PLACETA DE L’ALMODÍ, EN L’ANY 1855 O EL CONILL, VIÇANTETA I DON FACUNDO

HISTORIETA EN PROSA I VERS DE LA FALLA DE SEN JUSEP EN LA PLACETA DE L’ALMODÍ, EN L’ANY DE 1856 O COLAU, ELS OUS, EL NAP I DONYA INESILLA

VERSOS DE LA FALLA DE SEN JUSEP DE LA PLACETA DE L’ALMODÍ EN L’ANY 1857

FALLA DE SEN JUSEP, EN LA PLACETA DE L’ALMODÍ, EN L’ANY 1858 O EL CORB I LA BUIXQUERETA

FALLA DE SEN JUSEP, EN LA PLACETA DEL TROS ALT, EN L’ANY 1858

FALLA DE SEN JUSEP, EN LA PLACETA DEL TEATRO PRINCIPAL DE VALÈNCIA, EN L’ANY 1858 (FALLA DE SEN JUSEP, EN LA PLACETA DEL TEATRO PRINCIPAL DE VALÈNCIA, EN L’ANY 1859)

VERSOS DE LA FALLA DE SEN JUSEP, EN LA PLAÇA DE L’ALMODÍ. ANY 1860

VERSOS DE LA FALLA DEL TROS ALT EN L’ANY 1861, D’URGANDA, TEMBLEQUE I CABOTA-DURA

BIBLIOGRAFIA

PREÀMBUL

Els textos que Josep Bernat i Baldoví va escriure a mitjan segle XIX per explicar l’argument de diverses falles plantades a la ciutat de València constitueixen una de les parts més populars de la seua obra. Però el fet que siguen populars no vol dir que es coneguen amb profunditat, ja que la figura de l’autor i els seus versos –i no parlem únicament en l’àmbit estrictament faller– s’ha divulgat moltes voltes de manera parcial i distorsionada, atenent només el caràcter llicenciós i procaç de la seua obra. Afortunadament, en els darrers anys ha començat a canviar la nostra percepció sobre l’autor de Sueca i la seua producció literària. Així, la publicació de la seua obra completa (1997) i el congrés Bernat i Baldoví i el seu temps (1999) han contribuït a redescobrir una personalitat i una obra complexes i plenes de matisos, que es veuen ara enriquides amb la publicació de nous treballs i estudis en el segon centenari del seu naixement.

En el cas concret dels textos fallers, ben poc podia imaginar l’autor quan escrigué els seus versos que una obra de batalla concebuda per a un consum ràpid arribaria fins als nostres dies reinterpretada i convertida en model canònic de la literatura fallera. Un gènere que, si bé perviu encara avui en dia, ja entrats en el segle XXI, ho fa amb salut desigual i ben lluny de la transgressió i acidesa originals del mestre, molt més modern que la majoria d’aquells que ara se’n reclamen hereus.

Les falles i la seua literatura són fruit d’un temps i d’un context determinat. Ha passat més de segle i mig, i la societat que reflectia Bernat i Baldoví en els seus versos està lluny en el temps, de la mateixa manera que ens resulten allunyats molts dels referents culturals que la sustentaven. Això fa necessari una nova lectura de l’obra que la faça nostra, però que alhora tinga en compte les claus amb les quals la llegien els seus coetanis, els lectors de mitjan segle XIX, coneixent i entenent el context social, cultural, polític i literari en el qual van veure la llum. Això és el que pretén aquesta edició crítica de les seues explicacions falleres.

Per això, la primera part d’aquest volum ofereix una introducció de caràcter general, en què els textos fallers de Bernat i Baldoví ens permetran aproximar-nos a la literatura fallera de l’època, de la qual són representatius per la temàtica tractada, l’estructura, els suports mitjançant els quals es difonien, els canals de distribució, l’acció de la censura o la xarxa de relacions i influències que s’establia amb altres gèneres de la literatura satírica i popular. De la mateixa manera, podrem veure que les seues explicacions falleres també són un clar exemple dels trets que defineixen l’estil de l’autor i dels seus procediments habituals de creació. Perquè allò que singularitza els textos fallers del suecà dins el conjunt de la seua obra és únicament el fet d’estar vinculats a una pràctica festiva concreta, les Falles. Al capdavall, aquesta associació és la que ha fet que les explicacions falleres, juntament amb els miracles de sant Vicent, siguen un dels gèneres cultivats per Bernat i Baldoví que avui en dia encara continua tenint una certa vigència.[1]

En la segona part presentem l’edició crítica, anotada i comentada, de l’obra fallera de Bernat i Baldoví, amb l’objectiu d’acostar-nos al context cultural, social, polític, festiu, literari i lingüístic en el qual van veure la llum. Cadascuna de les explicacions falleres està precedida per un breu estudi introductori, que permet facilitar la lectura de cada text de manera independent i aprofundir també en algunes de les idees esbossades en la primera part. Els criteris seguits en la modernització i regularització dels textos s’exposen a l’inici d’aquesta segona part. En els casos de citacions i referències d’altres obres de Bernat i d’altres autors es manté l’ortografia original, tret de quan n’hi ha edicions modernitzades.

Finalment, voldria expressar la meua gratitud a aquelles persones que m’han oferit la seua generosa ajuda en la redacció d’aquest volum. En primer lloc, a Joan Antoni Carrasquer, tenaç estudiós i divulgador de Bernat i Baldoví, qui em va encomanar aquest treball i a qui dec interessants informacions sobre la biografia i l’obra de l’autor; a Javier Mozas, documentalista, qui m’ha proporcionat valuosíssimes dades sobre les falles i les comissions falleres del segle XIX; al bibliòfil Rafael Solaz, per haver-me obert les portes de la seua biblioteca i permetre’m la consulta de les últimes publicacions en les quals col·laborà Bernat; a Antoni Presència, doctor en història, qui m’ha fet llum amb els seus comentaris sobre la cultura religiosa; a Lluís Mesa, historiador, per haver-me guiat en el meu viatge per l’època en la qual va viure Bernat; a Joaquim Martí, professor de la Universitat de València, qui m’ha facilitat la consulta dels seus treballs sobre els llibrets de falla i sobre l’obra de Bernat; a Gabriel Sansano, professor de la Universitat d’Alacant, per les seues orientacions en l’edició dels textos, i de manera molt especial, a Montse Morales, llicenciada en Filologia, pels seus suggeriments, sempre encertats, que han ajudat a millorar el resultat final d’aquest llibre.

[1] De fet, les Falles i la seua literatura (juntament amb les revistes satíriques i els sainets) van ser en el seu moment el vehicle perquè una part dels codis i referents de la cultura popular tradicional s’incorporaren a la nova cultura popular urbana, almenys fins al 1936. La política cultural del franquisme i la irrupció de la indústria de la cultura de masses en la dècada dels seixanta del segle XX dificultaren el desenvolupament normal de l’antiga cultura popular, que es va veure sotmesa a un procés de folklorització.

ESTUDI INTRODUCTORI

1. L’OBRA FALLERA DE BERNAT I BALDOVÍ

Llegir els textos fallers de Josep Bernat i Baldoví és llegir els textos fallers més antics que es conserven, que abasten el període comprés entre els anys 1850 i 1861. D’aquesta etapa, a més dels textos de Bernat, només ens ha arribat un altre full de versos fallers, d’autor anònim, que data del 1850.[1] És cert que en aquell moment ja devia ser habitual que a la base de les falles o a les parets de la contornada s’enganxaren cartells (impresos o pintats) amb versos que servien per a desenvolupar els temes que de manera esquemàtica plantejaven les falles primitives i que permetien a l’espectador copsar-ne el contingut amb facilitat, però cap d’aquests versos ha perviscut fins als nostres dies i només en tenim referències indirectes.[2] Així doncs, els textos de Bernat i Baldoví ofereixen la font més àmplia de la qual disposem per a aprofundir en el coneixement de la literatura fallera de mitjan segle XIX i, per extensió, de les falles que acompanyava.

Pel que fa al nom que reben aquests textos, encara que tradicionalment s’ha fet servir la denominació de llibret de falla per a parlar de manera general dels escrits fallers de Bernat, en propietat només els seus escrits dels anys 1855, 1856 i 1860 per als cadafals de la plaça de l’Almodí es poden considerar com a tals, ja que són els únics que es van imprimir com a quaderns, és a dir, llibrets. En canvi, la resta es van estampar com a simples plecs o fulls solts. Per això, pensem que és més exacte utilitzar el terme genèric explicació fallera, que permet agrupar la varietat de formats (quaderns, plecs i fulls) i de suports (manuscrits i impresos) en els quals es distribuïen o es conserven no solament els textos fallers del suecà, sinó les primeres mostres de la literatura fallera.[3]

1.1 El catàleg de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví

L’intent d’inventariar les explicacions falleres escrites per Bernat topa amb diversos problemes i dificultats que fan que qualsevol proposta de catàleg tinga, per força, un caràcter sempre provisional. En primer lloc, la fragilitat i varietat dels suports en els quals es distribuïen els textos fallers de l’època han impedit que es conserven molts d’aquells documents. I en segon lloc, perquè la premsa d’aquells anys dedica poca informació al festeig faller i, molt menys encara, als autors de les explicacions que acompanyaven els cadafals satírics.[4] Davant d’aquestes mancances hem de recórrer a la informació que ens poden proporcionar altres fonts, amb les limitacions derivades del fet que no són ni directes ni coetànies.

Ja l’any 1895, Lluís Tramoyeres i Blasco esbossà un primer catàleg de la literatura fallera. Tramoyeres atribuïa a Bernat i Baldoví la major part dels llibrets impresos per a la falla de la plaça de l’Almodí, però només ho indicava de manera explícita en el cas dels anys 1855 i 1856.

El 1909, amb motiu del centenari del naixement de l’autor, Salvador Carreres i Zacarés va editar una compilació de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví concebuda com un regal privat per a un grup selecte, la majoria bibliòfils i erudits valencians vinculats a Lo Rat Penat, tot i que també n’hi havia alguns forans.[5] El volum incloïa sis de les nou explicacions falleres que presentem ací i afegia, a última hora, un manuscrit que s’atribuïa al poeta (destinat a una falla projectada per a la plaça del Tossal de la ciutat de València). Si bé es plantejava simplement com una reproducció dels textos, contenia alguns canvis en la translació del text de les impressions originals que, fonamentalment, afectaven l’accentuació i l’ortografia d’algunes poques paraules. Més important era el fet que els textos originals dels llibrets de 1855 i 1856 apareixien mutilats. En el primer cas, faltaven quatre dècimes corresponents a les pàgines 10 i 11 del quadern original (planes que, per error, no es van reproduir), i en el segon, es va ometre un vers d’una de les estrofes. Durant molt de temps aquest recull s’ha considerat el corpus faller de Bernat i Baldoví i ha sigut la base sobre la qual s’han fet tots els estudis i edicions posteriors, de manera que aquestes mancances s’han repetit en les recopilacions, editades el 1916,[6] el 1976[7] i el 1977,[8] fins que l’any 1997[9] l’edició de l’obra completa coordinada per J. Antoni Carrasquer va permetre recuperar de nou els textos íntegres, amb còpia facsímil de les impressions originals feta a partir dels exemplars conservats en el fons Serrano Morales de l’Arxiu Històric Municipal de València.[10]

Partint d’una revisió crítica del de Carreres, el catàleg de textos fallers que ofereix la nostra edició crítica modifica en dos punts el que s’havia oferit en les recopilacions anteriors. D’una banda, n’exclou el manuscrit de la plaça del Tossal, perquè no hi ha dades consistents que permeten atribuir-ne l’autoria a Bernat. D’una altra, hi inclou per primera volta tres explicacions falleres que no havien aparegut en cap compilació anterior: sengles manuscrits de 1850 i 1857, i el llibret de la falla de l’Almodí de 1860. En els tres casos creiem haver aportat arguments suficients per a considerar que són obra de Bernat i Baldoví, basant-nos no només en les dades que ens proporciona el context faller, literari i cultural, sinó, sobretot, en l’acarament amb altres escrits de l’autor.

De la mateixa manera, tal com ja vam establir en el seu moment (Marín, 2002: 353), considerem fixada definitivament l’atribució a Bernat i Baldoví de l’autoria dels versos de 1858 (reproduïts el 1859) per a la falla del Teatre Principal. Tot i que Tramoyeres (1895: 117) o Soler i Godes (1990: 273) apuntaren que l’autor podia ser Josep Maria Bonilla,[11] basant-se en la temàtica social i política del text, pensem que, en realitat, aquests versos s’inscriuen plenament dins la posició i estratègia polítiques de Bernat, com també dins el tractament amb el qual abordava aquests temes. A més, els exemples de reutilització de fragments publicats en obres anteriors, que abunden especialment en aquest text, contribueixen a esvair qualsevol mena de dubte.

Com a resultat, proposem el següent catàleg, que conté les explicacions falleres que s’inclouen en aquest volum (se’n conserva un exemplar de cada una en el fons Serrano Morales de l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València):

1850 Historia de les víctimes de la Falla de Sen Chusep en lo carrer de les Abellanes en l’añ de 1850. Manuscrit de vuit folis.

1855 Historia de la Falla de Sen Chusep de la plaseta del Almodí, en l’añ 1855. El conill, Visanteta y Don Facundo. Quadern de 16 pàgines en octau.

1856 Historieta en prosa y vers de la Falla de Sen Chusep en la plaseta del Almodí, en l’añ de 1856. Colau, els ous, el nap y Doña Inesilla. Quadern de 16 pàgines en octau.

1857 Versos de la Falla de Sen Chusep de la plaseta del Almodí en l’añ 1857. Manuscrit de vuit folis.

1858 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Almodí, en l’añ 1858. El Còrp y la Buixquereta. Un full en foli menor.

1858 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Trós-alt, en l’añ 1858. Un full en foli menor.

1858 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Teatro Prinsipal de Valensia, en l’añ 1858. Un plec de quatre pàgines en foli major.

1859 Falla de Sen Chusep, en la plaseta del Teatro Prinsipal de Valensia, en l’añ 1859. Un full en foli major.

1860 Versos de la falla de Sen Chusep, en la plasa del Almodí. Añ 1860. Quadern de 16 pàgines en octau.

1861 Versos de la Falla del Tros-alt en l’añ 1861, de Urganda, Tembleque y Cabota-dura. Un full en foli menor.

1.2 Possible autoria d’unes altres explicacions falleres

El desconeixement que encara tenim de la literatura fallera inicial dificulta establir l’autoria d’unes altres explicacions d’aquesta època que també es conserven íntegrament.

Es tracta, d’una banda, d’un full titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850,[12] anònim i sense peu d’impremta. Són versos on trobem certes característiques (temes, trets estilístics, formes mètriques i estròfiques, situacions, personatges, imatges i metàfores) que, si bé estan presents en les obres de Bernat i Baldoví, també apareixen en obres d’intenció popular i burlesca d’altres autors. En aquest cas, a més, l’acarament textual amb l’obra de Bernat no ens proporciona cap dada que poguera avalar-ne l’autoria. Aquesta és una qüestió que ha de quedar en suspens fins que puguem disposar de dades més concloents.

Un cas semblant és el de l’esborrany manuscrit amb uns versos per a una falla per a la plaça del Tossal, sense datar, que Carreres incorporà en l’últim moment a la seua reedició de les explicacions de Bernat i dels quals l’única informació que va aportar és que li van ser facilitats per l’historiador i advocat Josep Maria Ros i Biosca, però no dóna cap dada més sobre la procedència.[13] Per la introducció en castellà que acompanya els versos, aquest document sembla una espècie de memòria per a presentar el projecte d’una falla dirigida a l’autoritat competent, a fi d’aconseguir autorització per a plantar-la al carrer. Però no tenim constància que aquesta falla arribara a plantar-se, almenys en la premsa de l’època no apareix cap cadafal que responga a la descripció feta pel document («una señora con vestido de seda y volantes y un cazador ofreciéndole un pájaro»). I el fet que aquest manuscrit no estiga localitzat complica encara més la qüestió. Per això mateix, sobten algunes datacions fetes amb posterioritat i que no estan prou fonamentades. És el cas de Vidal Corella (1969: 43), qui afirma que aquest text correspon a una falla plantada a la plaça del Tossal l’any 1863, que era obra de Bernat i Baldoví, i que s’havien fet sis edicions del llibret per l’èxit que havia tingut.[14] O la de Soler i Godes (1969: 24), qui diu que els versos corresponen a un cadafal plantat al Tossal l’any 1860 –quan la premsa d’aquell any no informa de cap falla alçada en aquest emplaçament–,[15] una datació dubtosa que es reprodueix en la reedició de les explicacions falleres de Bernat feta el 1976 a Sueca[16] i en l’edició de les obres completes del 1997.

1.3 Altres textos fallers atribuïts a Bernat

Adés hem comentat la provisionalitat que, necessàriament, té qualsevol proposta de catàleg de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví. És plausible, tot i que no podem saber-ho amb exactitud, que escriguera més explicacions per a falles de les que actualment es conserven. De fet, la continuïtat de la seua col·laboració amb els promotors de la falla de la plaça de l’Almodí així ho fa pensar. I tampoc no es pot descartar que en un futur apareguen nous llibrets o fulls de versos dels quals avui en dia no es té notícia (com ha succeït amb els manuscrits de 1850 i 1857 o el llibret del 1860 que incloguem en aquesta edició).

I és que, a banda dels textos que es conserven, hi ha testimonis indirectes que parlen d’altres explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví, però el problema és que la manca de referències a arxius o fonts documentals d’on procedeixen aquestes informacions dificulta rastrejar –en alguns casos seria millor dir-ne reconstruir– les dades esparses i fragmentàries aparegudes en diverses publicacions.

Així, l’escriptor Leopold Trènor i Palavicino, en un article publicat l’any 1914 en la revista Pensat i Fet, parlava d’una falla plantada a la plaça de l’Almodí l’any 1850, on hi havia una llauradora anomenada Vicenteta i un ancià valencianos, morirán en el Tros-alt, sin que les valga el guardapiés tan oportunamente traído á colación en aquellos sentidos renglones que corrían el verano último de mano en mano.» anomenat don Facundo que la festejava (nom que compartien amb els protagonistes de les explicacions falleres escrites per Bernat i Baldoví per a la falla del carrer de les Avellanes de 1850 i de la plaça de l’Almodí de 1855). A més, reproduïa alguns dels versos d’aquest cadafal, corresponents a un diàleg entre els dos personatges:

VICENTETA

Don Facundo, vatja en pau,

que yo tinc molts pretenéns;

mire, la baba li cau

y es troba ya sense dens.

D. FACUNDO

¡Ingrata, no me desdeñes,

oye mi tierno suspiro!...

Que te olvide no t’empeñes,

primero me pego un tiro.

VICENTETA

Home, no siga pesat;

futxga d’así, borinot,

perqu’el deixaré pelat

com yo li pegue un calbot.

Però Trènor no feia cap referència a l’autor dels versos ni a com es conservaven. Per la seua part, l’any 1925, el periodista i bibliòfil Josep Navarro i Cabanes publicava un article en la revista El Fallero en el qual parlava d’aquesta mateixa falla i atribuïa a Bernat els versos («Com veu el lector, así apareix la ma de Bernat Baldoví»), dels quals deia que es conservaven manuscrits. Dissortadament, el manuscrit amb els versos de la falla de l’Almodí del 1850 dels quals parlen Navarro i Trènor no està localitzat ni catalogat enlloc. A banda, hi ha un problema afegit i és que aquests versos no semblen correspondre a la descripció del cadafal plantat a l’Almodí que publicà el Diario Mercantil de Valencia el 19 de març d’aquell any, que parlava d’«una labradora y una vieja celestina que le invitaba a entrar en una casa».

Finalment, hi ha aquells casos en els quals alguns testimonis inexactes o mancats de base documental són tornats a citar acríticament i sense contrastar, cosa que complica l’esclariment de les dades reproduïdes. És el cas de l’atribució a Bernat dels versos d’una falla suposadament plantada a Sueca l’any 1854. En aquest cas, al fet que no es conserven aquests textos s’ha d’afegir la falta de documentació sobre aquest cadafal, del qual no hi ha certesa que es plantara i molt menys encara que fóra la primera «falla rodada o falla argumental», com reclamaven els promotors de la pretesa efemèride en un excés d’orgull localista. També és el cas de l’adjudicació a Bernat dels versos de la falla de la plaça de l’Almodí de València de l’any 1841 que plantegen Palazón i Ahuir (2007: 220), els quals basen la seua afirmació en l’article ja esmentat de Vidal Corella (1969), qui en realitat es limitava a parlar de manera genèrica de la col·laboració de Bernat i Baldoví amb les falles plantades en aquest emplaçament i a donar la data de 1841, sense citar la procedència de la informació, com la de «la primera falla con varias figuras corpóreas con pretensiones simbólicas, más o menos provistas de algún valor simbólico».

2. SÀTIRA I FALLES

A mitjan segle XIX, les Falles eren simplement un festeig més dels que s’organitzaven amb motiu de la festa de Sant Josep i encara no havien començat el seu enlairament, que seria paral·lel al trànsit de València cap a una gran ciutat i que culminaria en la conversió de la festa fallera com a expressió de l’anomenat «valencianisme temperamental». Quan Josep Bernat i Baldoví escriu les seues explicacions falleres, les Falles havien esdevingut una festa veïnal que era el resultat de la síntesi i reelaboració de diverses pràctiques festives i rituals, en un procés que es va anar modelant des de mitjan segle XVIII fins a mitjan segle XIX. En aquest procés, les fogueres i els focs que es feien la vespra de sant Josep convergiren amb el ritual de l’exposició i crema del ninot de mitja quaresma, un costum que servia per a exposar i criticar fets i persones de la vida local, i que connectava amb tota una sèrie de pràctiques de caràcter crític (cudols, esquellotades, morcades, mudar la veu...).[17] En la vessant plàstica, això es va veure reforçat i ampliat per la influència de la tradició barroca de construccions efímeres habituals en grans celebracions i festes (altars, arcs, roques...), els diversos espectacles teatrals basats en l’exhibició d’autòmats, maniquins i figures de moviment, o l’eclosió de la caricatura en la premsa.[18] Finalment, els cadafals fallers i els seus versos mantenien una estreta relació amb altres manifestacions literàries satíriques coetànies (col·loquis, publicacions periòdiques, sainets o poesia carnestoltesca), amb les quals compartien temes, situacions, tipus protagonistes i un tractament basat en el costumisme, la sàtira i un humor grotesc i hiperbòlic.[19]

En aquest context, les falles eren concebudes com a pràctiques de censura, però també com un mecanisme per a descarregar tensions socials; oferien el miratge d’una participació directa, brindaven al ciutadà la il·lusió de deixar de ser un simple espectador i poder sentir-se part activa d’una col·lectivitat que jutjava i sancionava aquelles conductes dels seus membres que considerava censurables. Per a Bernat i Baldoví, per tant, les falles representaven un nou mitjà d’expressió per a difondre les seues idees i per a incidir en l’opinió dels ciutadans, com ja havia fet amb les revistes, el teatre o la poesia. L’exhibició dels seus versos acompanyant els cadafals li permetia passar del recinte tancat dels teatres als mateixos carrers de València, on podia exposar públicament la seua crítica sobre els conflictes morals, socials o polítics que es desencadenaven, tant en l’àmbit públic com en el privat, entre l’individu i les estructures de poder.

L’exposició pública d’actituds i comportaments considerats immorals en un cadafal que posteriorment es cremava comportava en l’època una gran violència simbòlica. Per això, en les seues explicacions falleres, Bernat desplega tota una sèrie de recursos destinats a subratllar la consideració de les falles com un ritual d’ajusticiament.[20] Així, és habitual l’ús de paraules i expressions com ara «justícia» (1855), «tribunal» (1855), «sentència» (1855) o «condemnar» (1850,1855); també es parla d’«escarment» (1850, 1855, 1858 Almodí, 1858 Tossal) o de l’«objecte moral» de la falla (1858 Almodí), que és definida com un «taulat de sacrifici» (1855 i 1856), i els ninots són anomenats «reos que esperaven la seua última hora» (1850). Noms col·lectius o l’ús de l’impersonal són els recursos que utilitza l’autor per a plasmar aquesta assumpció del paper de jutge en nom de la comunitat:

El públic [...] condemna a D. Facundo i a la Viçanteta a ser cremats vius... en conill i tot... (1850)

un grupo de gent d’ambos sexos, que escandalitzant-se, al paréixer, del preu excessiu d’aquella compra i venta, la declara nul·la, i condemna al foc a las partes contratantes per a escarment de rulles conilleres i de sánganos de colmena (1855)

fastidiat tot el bàrrio de la contínua algarabia d’aquell nou matrimoni, determina posar fi a les seues querelles pegant-los foc als dos juntets la vespra de Sen Jusep, per a escarment, si és possible (1858 Almodí)

El público espectador, escandalitzat de la poca vergonya dels pollastres i de la lloca, que és una madama de rompe y rasga, els pega foc a tots entre huit i nou de la nit, i se’n va después a dormir molt satisfet [...] (1858 Tossal)

Però vista la demanda / contra el seu port infernal, / que instà el promotor fiscal / per escàndalo, hará poc... / li peguen esta nit foc / en la falla del Tros Alt (1861)

En l’explicació del 1856, aquesta funció censora apareix promoguda per l’autoritat oficial («un regidor [...], seguit d’una gran quadrilla i l’alcalde major»). Sols hi ha un cas en el qual l’objectiu sancionador no apareix de manera explícita, es tracta dels versos de 1858 del Teatre Principal, on en cap moment es parla de condemnar algú al foc o de cremar-lo per donar-li un escarment.

I perquè la lliçó moral que es pot extraure de la falla i els versos arribe ben clara als espectadors de la falla o als lectors dels versos, en ocasions se subratlla amb una sèrie d’advertiments, avisos i consells que s’adrecen a diferents destinataris, alguns de generals: «al público» (1856) o «servixca a totes d’avís» (1858 Tossal); i d’altres una mica més concrets: «Un consell a les revenedores de conills i de favetes tendres» (1850, 1855) o els consells destinats «a les llauradoretes de l’horta» (1850, 1855), «als fadrins i casats» (1856) i «a totes les xiques males» (1856).

Constitueix un cas particular el llibret de 1860, que acompanya una falla concebuda com un acte d’exaltació patriòtica en plena guerra del Marroc. En aquest cas, la crítica no conté cap correctiu als membres de la comunitat, sinó que l’acció censora s’adreça contra un enemic exterior.

3. EL REPERTORI TEMÀTIC

Com ha passat en altres aspectes de la seua obra, el repertori temàtic de les explicacions falleres de Bernat ha sigut objecte d’una visió simplificadora. El tractament desvergonyit, grotesc i popularista amb el qual abordava els temes morals i sexuals, per als quals no dubtava a utilitzar un llenguatge directe, ha fomentat la imatge d’autor frívol i inclinat a la procacitat. Però només cal una aproximació exempta de prejudicis per a copsar a l’instant la diversitat i complexitat temàtica dels seus textos, així com una notable habilitat per a entrellaçar-los mitjançant la metàfora, la ironia i, sobretot, el joc de paraules i el doble sentit. De fet, són poques les explicacions falleres on, al costat del tema principal, no hi ha diversos temes secundaris portats a col·lació que amplien la crítica del primer i ofereixen una lectura rica en matisos. No podia ser d’una altra manera, en consonància amb la varietat de temes (morals, però també culturals, polítics o socials) que abordaven les falles de l’època,[21] i que compartien amb els textos humorístics i satírics presents en moltes altres manifestacions literàries d’intenció popular, com ara plecs solts, col·loquis, revistes o obres de teatre (entremesos i sainets castellans, i comèdies burlesques).