Kitabı oku: «Sàtira i falles», sayfa 3
8. PROJECCIÓ POSTERIOR DE LES EXPLICACIONS FALLERES DE BERNAT I BALDOVÍ
És innegable que Bernat i Baldoví va donar un important impuls a la literatura fallera gràcies a la impressió de les seues explicacions i a la distribució d’aquestes per mitjà dels canals habituals de la literatura satírica. I a aquest fet van contribuir de manera notable la fama i popularitat de l’autor, de manera que que sovint s’ha presentat com el creador de la literatura fallera, però aquesta és una idea que hauria de matisar-se per diverses raons. La primera és que el coneixement limitat que es té dels autors dels versos fallers anteriors i coetanis a Bernat dificulta analitzar qualsevol possible evolució del gènere en aquella època i el paper que hi tingué el poeta. En segon lloc, qualsevol estudi sobre la gènesi i evolució de la literatura fallera no es pot aïllar del marc més ampli de la literatura humorística popular, que tants temes i característiques compartia amb les falles i amb els seus versos.[40]
A més, s’ha de recordar que en els primers perfils biogràfics de Bernat publicats després de la seua mort, com ara els escrits per Constantí Llombart (1879: 260-275) o Joan Baptista Granell, sota el pseudònim de Jaime Bazán (1890), no es fa cap menció als textos fallers que va escriure el poeta, que llavors eren considerats una part molt menor de la seua obra. Això no és estrany si pensem que en aquell moment la festa de les Falles no tenia encara l’abast i la importància que va assolir unes dècades més tard.
De fet, serà ja en la primera dècada del segle XX quan la visió de Bernat i Baldoví com a pare de la literatura fallera comence a prendre força. Hi contribuirà la creació, el 1903, del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat, que des del primer moment prendrà el suecà com a pauta a seguir pels autors participants.[41] Però el Bernat que es prenia com a model ja no era l’original, sinó que responia a una visió parcial de la seua figura, en la qual la transgressió associada a la sàtira quedava arraconada i es potenciava una visió del grotesc molt més innòcua, plana i reiterativa, que amagava les tensions i els conflictes socials. Aquesta relectura és reforçada amb motiu del primer centenari del naixement del poeta, l’any 1909. Tal com assenyalen Martínez-Borderia-Rius (2002: 408409), aquesta efemèride s’ha d’emmarcar en l’enfrontament entre les propostes del populisme democràtic republicà i el conservadorisme burgés monàrquic per a atraure la massa de votants. En aquest context, la burgesia conservadora promourà una reinterpretació de Bernat i Baldoví que obviarà aquells components més populars i radicals, que connectaven amb les cultures subalternes que el republicanisme havia potenciat, i recuperarà només aquells elements que li serveixen per a elaborar un discurs al servei del seu programa ideològic i polític.
Precisament, tot aquest procés no es pot desvincular de l’estratègia reformista de la burgesia valenciana per a reconduir les falles, eliminant-ne els aspectes crítics lligats al repertori ritual de la cultura popular, i convertint-les en un lenitiu social i producte de consum turístic, com ja havia propugnat des d’una òptica paternalista, populista i mercantilista Teodor Llorente des de les planes de Las Provincias l’any 1883 (Ariño, 1992: 78-79). El mecanisme propugnat era la concessió de premis amb l’objectiu de potenciar els valors artístics dels cadafals satírics, equiparant la falla a una obra d’art. Després de diverses iniciatives, finalment, aquesta política serà assumida per l’Ajuntament de València, qui el 1901 comença a atorgar premis a les falles, de manera que les autoritats passen de la repressió de la festa popular a la promoció de la falla artística. I pel que fa a la literatura fallera, com ja hem vist, aquesta estratègia reformista tindrà la seua plasmació en el concurs de llibrets de falla posat en marxa per Lo Rat Penat el 1903 per a premiar els llibrets que destacaren pel «bon gust literari», una etiqueta tan ambigua com útil per als interessos de la burgesia.
[1] Es tracta d’un full anònim imprés titulat Versos colocats en la falla del carrer de Sent Narsis, la vespra de Sent Chusèp en el añ 1850, que es conserva a l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de València. D’altra banda, també referent al 1850, hi ha els testimonis de Leopold Trènor (1914) i Navarro Cabanes (1925), els qual parlen de l’existència de sengles manuscrits amb els versos de les falles de la plaça de l’Almodí i del carrer de les Carabasses, com també de l’original i una còpia dels de la plaça del Tossal d’aquell any. Però cap dels dos autors aporten dades sobre la localització d’aquests manuscrits, la qual cosa ens impedeix saber si encara es conserven.
[2] El testimoni escrit més antic sobre els versos que acompanyaven les falles és del 1819:
«La víspera de San José hay función que no sé a que atribuirse, y son las llamadas Fallas, es un tablado en el medio de las plazas unas figuras de paja o trapos, ya Señoritos y Señorías, algunos novios burlescos, Zapateros remendones y a otros sujetos a quienes se les quiere hacer esta burla; suelen estar muy bien vestidos y a la moda, con bastante elegancia, igualmente se ven muchas coplas y décimas análogas a quien se dirija la dicha función.» Aquesta descripció pertany al manuscrit Ocios entretenidos, text de José Calasanz Biñeque que recorre el calendari festiu de la València de l’època i que ha sigut recuperat i editat recentment per Rafael Solaz (2008: 98), qui és autor també d’un interessant estudi introductori.
[3]Els diversos formats van coexistir durant unes quantes dècades fins que es va consolidar el quadern imprés o llibret com a model. De fet, el nom de llibret de falla no apareixerà fins al 1890 i encara s’utilitzarà molt esporàdicament fins al començament del segle XX. El concurs de llibrets de falla que Lo Rat Penat organitza des del 1903 afavorirà l’extensió d’aquesta denominació, que es farà servir ja de manera generalitzada a partir del 1920. Fins aquell moment, les explicacions falleres tenien títols genèrics com ara «Història de la falla...», «Historieta en prosa i vers de la falla...», «Versos de la falla...», «Historieta de la falla...», «Relació i argument de la falla..», «Ressenya o qüestió sobre la falla...», «Entremés de la falla...», «Explicació i versos al·lusius a la falla...»,
«Relació de la falla...», «Explicació de la falla...», «Argument de la falla...», «Poesies, relació i explicació de la falla...», «Explicació i relació de la falla...», «Falla en vers», «Falla en prosa i vers», «Pròleg i versos de la falla...», «Pròleg de la falla...» o «Descripció de l’argument de la falla...».
[4] Només a partir del 1849 la premsa comença a informar amb certa continuïtat de les falles. Tot i això, es tracta de notícies soltes, que en els primers anys sols donen compte del nombre i l’emplaçament de les falles plantades, i en alguns casos fan una escarida descripció de l’argument.
[5]Se’n va fer una tirada de 44 exemplars numerats i 4 en paper ordinari. Els destinataris dels exemplars van ser els erudits, investigadors i bibliòfils Francesc Almarche i Vázquez, Francesc Carreres i Vallo, Roc Chabàs i Llorens, Lluís Cebrian i Mezquita, Isidor Fourrat i Vallier, Eduard Genovés i Olmos, Jesús Gil i Calpe, Manuel González i Martí, Pascual Guzmán Pajarón, Francesc Martí i Grajales, Josep Martínez i Aloy, Francesc Martínez i Martínez, Antoni Mercader i Tudela (marqués de Malferit), Josep Navarro i Cabanes, Josep Nebot i Pérez, Juli Oltra de Leonardo, Josep Maria Ribelles i Comín, Josep Rodrigo i Pertegàs, Josep Maria Ros i Biosca, Telesfor Salvador i Civera, Josep Sanchis i Sivera, Lluís Tramoyeres i Blasco, i Vicent Vives i Liern; els llibreters i impressors Àngel Aguilar i Pascual, Manuel Berenguer i Molera, Manuel Pau, i Josep Serred i Mestre; els escriptors Francesc Badenes i Dalmau, Lluís Bernat i Ferrer, i Severí Guastavino i Robba; el metge i botànic Vicent Guillén i Marco; el pintor Ramon Stolz i Seguí; la Biblioteca de l’Ajuntament de València; l’erudit català Artur Masriera i Colomer; els erudits i bibliòfils espanyols Vicente Castañeda Alcover, Emilio Cotarelo y Mori, Guillermo Joaquín de Osma, Marcelino Menéndez y Pelayo i Juan Pérez de Guzmán y Boza (segon duc de T’Serclaes); l’hispanista francés Henri Mérimée, i Joan M. Sánchez, de qui no hem pogut esbrinar més dades.
[6] L’any 1916, els tallers del suecà Màxim Juan van impremtar una reedició de les explicacions falleres que es limitava a reproduir els textos apareguts en l’edició de Carreres.
[7]En aquesta ocasió l’estampació va córrer a càrrec de la impremta Palàcios i l’editor en va ser Eliseu Climent. El volum s’obria amb una breu introducció a càrrec de l’erudit suecà Xavier Campillo (qui firmava com a Xavier Campet) i, tot seguit, es reproduïen com a facsímils els textos de l’edició de Carreres corresponents a les explicacions falleres impreses, deixant-ne fora el manuscrit ja comentat.
[8] Enric Soler i Godes, pedagog, escriptor i autor de diversos treballs de divulgació històrica, va enllestir el 1977 la reedició de les explicacions falleres de Bernat i Baldoví que més s’acostava al model d’una edició crítica. Així, la primera part oferia una biografia del suecà amb un extens repàs de la seua obra poètica, periodística i teatral, de la qual es reproduïen diversos fragments. En la segona part, Soler i Godes descrivia les falles de mitjan segle XIX, feia una caracterització dels llibrets com a gènere i a continuació oferia les diverses explicacions, cadascuna precedida d’unes breus notes sobre la vida social i cultural de la València de l’any corresponent. El text de les explicacions falleres es presentava amb una edició lingüística que anava més enllà de la regularització ortogràfica i afectava també el lèxic i la morfologia.
[9] Els textos fallers de Bernat i Baldoví s’inclouen en el volum 8 de les obres completes, que, sota el títol Miscel·lània, aplega altres obres d’extensió curta, com ara cartes i plecs solts, on trobem proclames polítiques, poesia satírica, fulls de versos per a altars de Sant Vicent o poemes d’exaltació patriòtica amb motiu de la guerra amb el Marroc dels anys 1859-1860. A diferència dels altres volums d’aquesta edició, no hi ha cap estudi que acompanye els textos.
[10] Llevat dels versos manuscrits per a una falla projectada per a la plaça del Tossal de la ciutat de València, sense data, dels quals, com ja hem explicat, no hi havia cap impressió original. En aquest cas, els responsables de l’edició de l’obra completa van optar per reproduir en facsímil la còpia impresa de 1916 i no l’anterior de 1909.
[11]Soler i Godes canviava així la seua opinió inicial, expressada en ocasions anteriors (1953: 20; 1955; 1977: 91), segons la qual considerava Bernat l’autor d’aquests versos. Amb posterioritat, aquesta atribució errònia a Bonilla dels versos per a la falla de la plaça del Teatre Principal del 1858 ha sigut reproduïda per Ariño (s.a.: 4) i Palazón-Ahuir (2007: 233).
[12] N’hem parlat en Marín (1997), on hi ha una reproducció del full.
[13] Es pot consultar el text en OC, vol. 8, pp. 65-68.
[14] En realitat, Vidal Corella es confon de falla i de llibret, ja que l’any 1863 a la plaça del Tossal es va plantar un cadafal que tenia un argument ben diferent, segons la descripció publicada el 17 de març d’aquell any pel Diario Mercantil de Valencia: «Los célebres cantadores de la Juanita, canción inolvidable por el doloroso resentimiento que ha dejado en todos los tímpanos
[15] Aquesta datació feta per Soler i Godes contradiu l’opinió mantinguda pel mateix autor en altres escrits anteriors i posteriors. En els seus annals sobre la història fallera (1953: 22-23; 1978: 27-28), quan arriba a l’any 1860, no parla de cap falla plantada a la plaça del Tossal ni de cap manuscrit amb versos. En la seua edició de les explicacions falleres de Bernat, Soler i Godes (1977: 142) considera que aquest text manuscrit és simplement un projecte de falla que no arribà a plantar-se, ni els versos a imprimir-se, i no en dóna cap data. Finalment, en el seu text introductori a la literatura fallera publicat en la Historia de las Fallas, insisteix sobre aquest llibret: «[...] creemos no se llegó a imprimir, como tampoco llegó a plantarse la falla a que alude. Tampoco hemos encontrado noticias de esta falla en los periódicos de la época que hemos repasado» (Soler i Godes, 1990: 272).
[16] On, paradoxalment, no s’inclou la dita explicació fallera.
[17] Sobre el procés de configuració de les Falles i la seua evolució en la segona meitat del segle XIX i començaments del XX, resulta essencial l’estudi d’Ariño (1992).
[18] Pel que fa a les influències en la conformació de la plàstica fallera, és bàsica la consulta dels treballs de Borrego-Alcañiz (1990) i de Borrego (1993).
[19] Per a una caracterització de la literatura fallera i la seua relació amb la resta de la literatura popular, vegeu Marín (1996).
[20] Quan citem fragments de les diferents explicacions falleres de Baldoví ho farem indicant l’any d’escriptura o publicació entre parèntesis. En el cas de 1858, en el qual hi ha més d’un text, afegirem a l’any el nom de l’emplaçament corresponent: Almodí, Tossal o Teatre Principal.
[21] Qualsevol aproximació a la temàtica tractada per les falles en el període del qual parlem, ha de continuar partint de la classificació que va establir en el seu moment Ariño (1990a), si bé caldria revisar algunes de les dades, ja que la lectura dels versos explicatius permet ampliar i matisar les informacions donades per la premsa, principal font d’Ariño per a aquesta època.
[22] Un 46,2 per cent de les falles del període 1851-1870, segons les dades aportades per Ariño (1992: 88).
[23] L’any 1840 va organitzar a Sueca un grup polític, el «partit de lo Sord» (en referència a la malaltia que patia el poeta), enfrontat als moderats i els progressistes. L’any 1843, és nomenat president de la Junta de Salvació de Sueca, amb competències d’alcalde, però només ocuparia aquest càrrec durant un curt període de 21 dies. L’any 1844, és elegit diputat a les Corts pel districte de Sueca, càrrec que ocuparia fins al 1846. Entre els anys 1849 i 1851 es retira de la vida pública, però l’any 1853 s’hi reincorpora amb una intensa activitat. El mateix 1853 torna a presentar-se com a candidat a diputat, però no resulta elegit. Un any després accedeix a l’alcaldia de Sueca per segona vegada, però també per un curt període de només 38 dies. Tot i que al final de 1856 abandona l’activitat política pública, continuarà manifestant les seues opinions a través d’articles en la premsa i en les seues obres.
[24] Sobre la influència de la tradició autòctona dels col·loquiers en l’obra dramàtica de Bernat i Baldoví, vegeu Sansano (1997).
[25] Resulta interessant la relació entre les falles i el teatre que estableix Sirera (2007), qui, a banda de l’analogia temàtica, assenyala dos punts de contacte que s’han de tenir en compte. El primer és la dramatúrgia del tableau, consistent a «reforçar els moments culminants de l’acció dramàtica amb la immobilització dels personatges en una actitud plàsticament efectiva i efectista, perquè quede clar així la intencionalitat i el sentit de l’obra, i provocar de pas un impacte visual i emotiu entre els espectadors». El segon punt fa referència al cadafal sobre el qual s’elevaven els ninots en les primeres falles, anàleg en la modèstia i falta de barreres arquitectòniques a l’escenari del teatre de porxe.
[26] Vegeu Guarinos (2002).
[27] Aquest acarament sempre serà incomplet davant la impossibilitat d’accedir a tots els textos escrits per Bernat i Baldoví, ja no solament aquells que van romandre manuscrits, sinó també els que formen part de publicacions periòdiques de difícil accés o aquells que, pel fet d’aparéixer sense signatura, no s’han incorporat al seu catàleg. Açò afecta especialment l’obra poètica.
[28] A banda de l’essencial treball de Martí Mestre, la descripció de l’estil de Baldoví i els seus recursos expressius es completa amb alguns dels treballs publicats en les actes del congrés Bernat i Baldoví i el seu temps (2002), especialment els de Baldoví, Messeguer, Rossich i Salvador.
[29] L’abundant fraseologia utilitzada serveix a Bernat per a estructurar aquelles explicacions falleres amb un grau d’elaboració menor, però alhora li permet establir «un lligam decisiu entre els seus lectors-espectadors, tot i enllaçant amb la memòria cultural d’un poble, el que possiblement va fer factible l’enorme èxit que [les seues obres] van tenir en la seua època» (Baldoví, 2002: 324).
[30] Pel que fa al canvi de codi amb funcions estilístiques, seguim l’anàlisi de l’aplicació d’aquest recurs al cas dels col·loquis i, més concretament, a l’obra de Bernat que ha desenvolupat Martí Mestre (1996b; 2009).
[31] És en dues obres de Cervantes (El Quijote i La ilustre fregona) on apareixen els primers exemples en la literatura castellana d’aquesta estrofa, que els poetes del barroc farien servir posteriorment com una mostra d’enginy, d’on passaria a la poesia en valencià. L’ovillejo és àmpliament utilitzat per Bernat i Baldoví en tota la seua obra, no sols en les explicacions falleres, sinó també en revistes, teatre (inclosos els miracles de sant Vicent i Los pastores de Belén), col·laboracions en la premsa o poemes d’exaltació patriòtica.
[32] Vull agrair al professor Abelard Saragossà que em facilitara la lectura de l’original del seu treball El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic.
[33] Aquesta reivindicació de la riquesa lingüística de l’obra de Bernat s’emmarca dins de la recent revaloració de la literatura popular de l’època, que supera els prejudicis dels que s’hi han acostat en el passat. Ja en la dècada dels vuitanta destaca el treball capdavanter sobre els col·loquis de Ricard Blasco (1983). En dates més pròximes, resulten fonamentals els estudis i les edicions de Joaquim Martí Mestre (entre els quals destaquen els de 1996a i 1997), resultat dels quals és el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), eina de consulta imprescindible.
[34] Una aproximació al perfil d’aquest públic lector es pot inferir de la caracterització que fa Ariño (1992: 97-114) de la base social de la festa fallera a partir de les dades sociològiques dels firmants de les sol·licituds per a plantar falla proporcionades pels padrons municipals de l’època.
[35] Martí Mestre (2009: 17-18) parla dels diversos canals i punts de distribució d’aquestes obres: a més de les còpies manuscrites, assenyala que els col·loquis i els plecs solts podien comprar-se en llibreries –moltes de les quals eren les encarregades també d’imprimir-los–, en parades especialitzades de romanços i plecs solts, o als cecs que els pregonaven i que després els venien pel carrer o en establiments propis.
[36] A tall d’exemple, a l’obrador de Julián Mariana, on van veure la llum les explicacions falleres de 1858, també es van impremtar Pascualo y Visanteta (1846), La tertulia de Colau o Pataques y caragols (1850), La coalición o El perro y el gato (1853), Un fandanguet de Paiporta (1857), el full A los electores de Sueca (1857), El Gafaut o El pretendiente labriego (1859) o el full Despedida á las tropas que marchan a Marruecos. Canto guerrero (1859). Per la seua part, en la Imprenta de la Regeneración Tipográfica Ignacio Boix, que imprimí el full de versos fallers de 1859, també es van estampar Los pastores de Belén (1856) L’agüelo Pollastre (1859), El Sueco. Colección de poesías (1859), el full Insignias de la pasión de nuestro señor Jesucristo (1859), el full Cópia dels versos del altar del Mercat en lo milacre del mocador (1859), el full Cópia dels vérsos del altar del carrer de la Mar (1859), El mocador (1859), La fealdat y la hermosura (1859), Cheroni y Bartoleta (1860) o El rey moro de Granada (1860).
[37] Encara que l’any 1865 ja hi ha llibrets firmats pels autors, és a l’inici del segle XX, arran de la creació del concurs de llibrets de falla de Lo Rat Penat (1903), quan comença a generalitzarse l’aparició en els llibrets dels noms dels autors dels versos i el reconeixement popular de les autories.
[38] Pel que fa a la censura en les falles durant la segona meitat del segle XIX, vegeu Ariño (1990a: 88-90; 1992: 84-86).
[39] Fora de l’àmbit de les falles, la censura per raons polítiques afectà Bernat i Baldoví en dues ocasions més. La primera va ser amb el segrest i prohibició de la difusió del periòdic madrileny El Sueco l’any 1851. La segona, amb la prohibició de la representació de l’obra de teatre Si te pica... ráscate a Madrid el 1855, tot i que Martínez-Bordería-Rius (2004: 337) matisen aquesta última informació dient que n’hi ha qui pensa que va ser el mateix Bernat qui va difondre aquesta notícia com una estratègia per a crear expectació davant la pròxima impressió i comercialització de l’obra.
[40] Resta pendent abordar un estudi profund de la literatura fallera del segle XIX, amb especial atenció als versos per a falles d’autors com ara Josep Maria Fambuena, Rafael Maria Liern, Estanislau Máñez, Francesc Palanca i Roca, Fèlix Pizcueta o Ramon Trilles, entre d’altres, que van desenvolupar una important tasca literària en altres gèneres.
[41] Així s’ha d’entendre la referència de Francesc Caballero Muñoz en el llibret de la falla dels carrers de Gràcia i en Sanz del 1927, significativament encapçalats per l’epígraf «Relació, al estil d’abans»: «I ací estic yo fent-me a tires, / fent fum i acabant-me el ví. / Oh, Bernat i Baldoví! / Estic, si tú no m’inspires, / més perdut que un garrofí. / Ampram ta gràcia tan viva, / tan fina i tan expresiva, / d’estranya musa festiva / que ningú pot superar...!»
