Kitabı oku: «El naixement d'una colònia»

EL NAIXEMENT D’UNA COLÒNIA

DOMINACIÓ I RESISTÈNCIA A LA FRONTERA VALENCIANA (1238-1276)

Josep Torró

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2006

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Josep Torró, 2006

Primera edició: Universitat de València, 1999

Segona edició, revisada, 2006

© De la present edició: Publicacions de la Universitat de València, 2006

© De la imatge de la coberta: Museu d’Història de la Ciutat (Barcelona)

Publicacions de la Universitat de València: http://puv.uv.es

publicacions@uv.es

Disseny de la maqueta: Inmaculada Mesa

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6458-9

Fotocomposició, maquetació: Impremta Lluís Palàcios, Sueca

Realització ePub: produccioneditorial.com

ÍNDEX

TAULA DE SIGLES

NOTA A LA SEGONA EDICIÓ

NOTA DE L’AUTOR

INTRODUCCIÓ

CAPÍTOL I: LA CONQUESTA INTERMINABLE

LA QÜESTIÓ DE LA CAPACITAT MILITAR ANDALUSINA

HOST I CAVALCADA: L’APARELL MILITAR FEUDAL

¿LOS MOROS NON ANDAN ARMADOS?

UNA GUERRA DE VINT-I-CINC ANYSU

LA RESISTÈNCIA MUNTANYENCA D’AL -AZRAQ (1245-1258)

RESISTÈNCIA I COLONITZACIÓ

CAPÍTOL II: AD LUCRANDUM CONTRA SARRACENOS

MILLOR VIUS QUE MORTS

EL REBUIG DE LA CONVERSIÓ

GITANT-LOS DE LLURS ALBERGS

LA DEPORTACIÓ INTERIOR

VOLENS IRE IN EXERCITUM VALENCIE...

LES «ILLES» I LA «MAR»: EN ELS ORÍGENS DE LA SEGREGACIÓ

CAPÍTOL III: LA SOCIETAT COLONITZADORA

BEN DEURIA AVER CEN MÍL·LIA CHRISTIANS

ELS CAMINS DE LA DESIGUALTAT

EL NOU ORDRE AGRARI

IMMIGRACIÓ I PRODUCCIÓ

DISCIPLINAR LA VIDA VEÏNAL

MANUFACTURA, MERCAT I CRÈDIT

CAPÍTOL IV: LA SOCIETAT COLONITZADA

DURAR EN LA TERRA

ANDALUSINS DESPOSSEÏTS

L’ALJAMA PERSISTENT

PANÍS, FIGUES, PANSES... I PLATA

LA RENDA DE LA DIFERÈNCIA

CONCLUSIONS: L’ARTICULACIÓ COLONIAL

BIBLIOGRAFIA

FONTS IMPRESES I CATÀLEGS DOCUMENTALS

BIBLIOGRAFIA CITADA

TAULA DE SIGLES

Fonts originals
ACA	Arxiu de la Corona d’Aragó (Barcelona)
ACV	Arxiu de la Catedral de València
AHN	Archivo Histórico Nacional (Madrid)
ARV	Arxiu del Regne de València (València)
E	Arxiu Municipal d’Alcoi, llibre d’Extravagants: Cort del Justícia de1263-1264
JC	Arxiu Municipal de Cocentaina, llibres de la Cort del Justícia
OM	Órdenes Militares (secció AHN)
RC	Arxiu de la Corona d’Aragó, Registres de Cancelleria

Fonts impreses
CD	Crònica de Desclot, ed. Coll (1949)
CDH	Colección Diplomática, Huici (1916-20)
CGE	Crónica General de España, ed. Menéndez Pidal (1977)
CJI	Crònica de Jaume I, Llibre dels feyts, ed. Soldevila (1971)
CPF	Cartas pueblas, Febrer (1991)
CPG	Cartes de poblament, Guinot (1991)
CPL	Cartas de población, Ledesma (1991)
DB	Diplomatarium, Burns (1991)
DHC	Documentos, Huici-Cabanes (1976-78)
PCO	Pergaminos de la Catedral, Olmos (1961)
POG	Pergamins d’Ontinyent, Gironés (1991)
RCF	Repartiment, Cabanes-Ferrer (1979)
VCM	Vocabulario del Comercio Medieval, Gual (1976)

NOTA A LA SEGONA EDICIÓ

Sis anys després de l’aparició d’aquest llibre, Publicacions de la Universitat de València m’ha brindat una generosa oferta per a fer-ne la segona edició, amb la possibilitat d’ampliar-ne els continguts originals. En principi la proposta resultava temptadora en la mesura que permetia una eventual recuperació dels materials, relativament nombrosos, que foren deixats a banda per a la primera edició. Arribada l’hora, tanmateix, no m’he vist amb cor per a ampliar el llibre, ni molt menys encara reescriure’l. És cert que altres urgències acadèmiques posen, en aquests moments, un entrebanc insalvable a la tasca, però la raó fonamental no hi té res a veure. M’he adonat de seguida que dilatar el text original podia enriquir determinats aspectes de l’argumentació, però també comportava el risc de trencar-ne tot l’equilibri. Calia demanar-se fins a quin punt tenia sentit treballar sobre un discurs ja construït i organitzat amb una específica finalitat demostrativa. Evidentment resulta molt més interessant i engrescador escriure un altre llibre.

No he abandonat, en absolut, la recerca ni la problemàtica tractada a El naixement d’una colònia. L’he convertida, ben al contrari, en l’eix de tota la meua activitat. Aquests sis anys he tingut ocasió d’elaborar diversos estudis nous sobre la colonització medieval del regne de València i, fins i tot, m’he atrevit a lliurar a la revista Annales (any 2000, núm. 55:5, pp. 983-1008) algunes reflexions generals sobre les formes de l’expansió feudal a l’àmbit mediterrani. Autors que han treballat recentment sobre experiències pròximes de conquesta han obtingut resultats importants que no poden ignorar-se. Així, a hores d’ara la problemàtica ha assolit unes dimensions notablement majors i ha de tractar-se amb més precisió i refinament. El llibre tenia una concepció esquemàtica, explicativa, que crec que fou i encara és útil, però ara estem en condicions de plantejar qüestions més complexes i desenvolupar-ne les discussions pertinents.

És millor deixar-ho com està. Cal posar la vista en els projectes continuadors del programa de treball que, amb ell, vaig encetar. M’he limitat, doncs, a aprofitar l’avinentesa per a efectuar algunes esmenes i retocs que he considerant convenients, sense modificar a penes el text primigeni. Cabia, d’una altra banda, la possibilitat d’escriure una nova introducció actualitzada o polèmica, però tot el que s’hi podia dir, al capdavall, seria unresum o una anticipació d’altres treballs meus sense l’adient suport documental i argumentatiu. Deixaria, també, la introducció original en un lloc secundari que potser no mereix. Després de rellegir-la estic convençut de que si, contràriament al que he decidit, hagués reescrit completament el llibre, seguiria sent vàlida per encapçalar-lo.

L’acollida de la primera edició m’ha semblat raonablement satisfactòria; ha estat citada més del que em pensava i les ressenyes han mostrat indulgència. Ara desitjaria que, amb aquesta segona edició, El naixement d’una colònia trobara nous lectors; que els seus continguts meresqueren encara interès o discussió. I sobretot m’agradaria posar, si més no, un punt de neguit entre aquells que, des d’una posició intel·lectualment confortable, han volgut oblidar el lloc decisiu que la dominació i la violència ocupen en les dinàmiques socials.

Alcoi, setembre de 2005

NOTA DE L’AUTOR

En la seua forma inicial, aquesta obra va rebre el XIV Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics, atorgat al desembre de 1997 per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. A causa d’exigències editorials, el text i la bibliografia han estat reduïts de forma substancial, de manera que alguns aspectes importants resten sense desenvolupar. He procurat, tanmateix, recollir, d’una manera o altra, els principals resultats assolits en el treball original, a risc d’incórrer en una presentació esquemàtica. També he intentat que la reducció del text siga en benefici d’una lectura més àgil. Per aquest motiu, i per facilitar la composició tipogràfica, he adoptat un sistema de transliteració de l’àrab simplificat al màxim.

He de fer constar que una bona part del treball que he plasmat en el present llibre es va realitzar gràcies al finançament d’un ajut a la investigació atorgat per l’Institut de Cultura Juan Gil-Albert, de la Diputació d’Alacant, al maig de 1996. Tinc, també, un compromís de gratitud amb moltes persones i per molts motius diferents. No hauria pogut desenvolupar satisfactòriament les meues idees sense els diàlegs —i no poques vegades les discrepàncies— que he mantingut, sobretot, amb Rafael Azuar, Manuel Cerdà, Ferran Garcia-Oliver, Thomas F. Glick, Enric Guinot, Javier Martí, Josep Nebot, Àngel Poveda, Sergi Selma, Ricard Soto, Lluís Torró i Pau Viciano. D’uns he obtingut suggeriments valuosos, altres m’han obligat a tractar amb més claredat aspectes importants del meu treball. Sense ànim de menystenir ningú, voldria deixar constància d’un reconeixement especial envers Miquel Barceló, Antoni Furió i Pierre Guichard pel temps que han dedicat a estudiar i discutir aquest text, per les múltiples atencions i mostres de confiança que d’ells he rebut i, per damunt de tot, per la qualitat excepcional del seu mestratge.

INTRODUCCIÓ

Probablement la primera cosa que pensarà el lector en veure la capçalera d’aquest llibre serà que l’autor ha calcat el títol del conegut film de Griffith (The birth of a nation, 1914). No ho negue. He assumit conscientment i deliberada aquesta referència concreta perquè permet contrastar de forma molt oportuna i clarificadora les dues posicions intel·lectuals que pot adoptar l’historiador a l’hora de tractar la qüestió de la conquesta de València, o de qualsevulla altra conquesta vinculada a l’expansió europea, coetània o posterior. No és que el naixement d’una «nació» o, en el seu cas, d’un «país» —independentment ara del contingut precís d’aquests mots— siga cosa falsa; en absolut: la creació dels espais lingüístics europeus abans del segle XIX no fou més que el resultat de processos agressius de dilatació territorial començats, si més no, en el segle XI, i dintre els quals s’inscriu l’ocupació de les terres de la part oriental d’al-Andalus protagonitzada per catalans i aragonesos. La qüestió és que aquesta gènesi «nacional» puga considerar-se, d’alguna manera, sense tractar de forma prioritària i rigorosa l’anorreament o la dominació dels vençuts.

Sovint la qüestió es despatxa en forma d’expedient «moral», tal volta amb un recordatori lacrimogen, prompte seguit d’una no dissimulada valoració del «dinamisme» social i, sobretot, econòmic dels vencedors davant el caos polític i l’endarreriment dels indígenes, en aquest cas els andalusins. Una llàstima. Implícitament, la conquesta s’esdevé necessària. Davant la vitalitat demogràfica i econòmica d’Occident, les zones d’expansió sols tenen sentit com a espais a conquerir: les societats que les ocupen d’antuvi no semblen merèixer cap especificitat històrica. El destí de les poblacions indígenes a penes resulta digne d’atenció, i més encara quan es produeix l’eliminació absoluta d’aquestes poblacions. Tot açò es presenta sota la forma d’una justificació recurrent: la «infraexplotació» del medi, els «buits demogràfics», acompanyada del menyspreu dels sistemes locals de supervivència, «endarrerits»: ens malaltissos, inviables, que han de sacrificar-se —juntament amb els seus practicants— i deixar pas als protagonistes del «desenvolupament»; desaparèixer de forma discreta quan, amb els feudals, arriba l’hora dels artigaments, de fer créixer els blats i la vinya, d’alçar viles i fer rodar les rodes de tots els molins... L’únic món possible i desitjable. És un vell discurs, encara vigorós malgrat que cadavegada es fa més evident la incapacitat del dogma per a donar resposta a les qüestions rellevants del passat i del present.

Tanmateix, i vet aquí el cas del regne de València —com després serà el de Mèxic i, més tard fins i tot, el de l’Algèria francesa—, quan les poblacions autòctones de les zones ocupades ofereixen densitats elevades i sistemes agraris susceptibles de ser sotmesos a una nova disciplina d’eficiència productiva en benefici dels vencedors, tampoc no es planteja clarament l’anàlisi específica d’aquests sistemes indígenes, pas previ imprescindible per entendre la mecànica del seu domini, l’articulació en el sistema dominant i el paper que hi juga la migració europea. Ha nascut un país o una colònia? Totes dues coses, sens dubte, però abans que res la segona: la colònia és la raó de ser de la patria del criollo.

D’acord amb les consideracions anteriors, l’objectiu primari d’aquest llibre rau a descriure les condicions en què es verifica la colonització feudal del regne de València durant el període anterior a l’aixecament indígena de 1276-1277 i en especial referència a la frontera meridional, és a dir, la zona on es constitueix, precisament, el nucli principal de la resistència a causa de la forta permanència de la població i de l’ordre social andalusí. Un coneixement més precís d’aquesta etapa decisiva pot permetre l’obtenció d’explicacions satisfactòries de l’esclafit insurreccional amb què culmina l’inici del procés colonitzador. Més enllà, però, hi ha un altre objectiu de major contingut teòric, al meu parer. Es tracta d’identificar, amb la major concreció possible, els mecanismes d’articulació del cos social indígena en el sistema feudal implantat arran de la conquesta i la colonització. Pense que és de la màxima importància conèixer la solució d’aquest problema en cada un dels fronts de l’expansió europea, per tal de determinar amb claredat les especificitats del feudalisme respecte a les societats sotmeses i, sobretot, esbrinar el perquè de la major potència dels seus ressorts expansius.

Els objectius esmentats —especialment el darrer— reclamen superar, en la mesura dels meus mitjans, les deficiències de la informació documental disponible per a l’època. Unes deficiències que no solament comporten limitacions per a les possibilitats d’efectuar quantificacions fiables i rellevants —especialment a partir de les fonts fiscals—, sinó que també manifesten enutjoses ambigüitats i llacunes sobre la matèria primera de l’anàlisi, que són els fets. A hores d’ara encara és necessària una acurada determinació prèvia del curs dels esdeveniments quan parlem del segle xiii, si és així que volem explotar la documentació de forma adequada. Evidentment, aquesta exigència distrau una part important dels esforços, esmerçats en relectures successives i comprovacions de tota mena, sense cap garantia d’encert absolut. El pes de la tasca crítica porta aparellats paranys i perills, fonamentalment la temptació fetitxista de no apartar-se de la glossa constant del document.La conquesta i les seues conseqüències han estat i continuen representant a hores d’ara un argument central en la producció historiogràfica referida a les terres valencianes, mentre que, alhora, mantenen un fort interès extra-acadèmic com a «tema viu» i, més clarament, com a eina política (Viciano 1995). Ara bé, malgrat la innegable abundància de publicacions i d’autors interessats, i deixant ara de banda la forta desigualtat qualitativa, la gran qüestió de la permanència del camperolat andalusí al nou regne no ha estat tractada de forma expressa ni, lògicament, explicada. Una de les causes d’aquest fet —no la principal, certament— rau en l’elecció de les informacions: cròniques, pergamins eclesiàstics i, sobretot, els documents de l’administració reial: el Repartiment —objecte, molt de temps, d’una utilització abusiva i acrítica— i els registres de la cancelleria. En el cas dels registres, es tracta, fonamentalment, de la gestió dels castells, les batllies, els monopolis i les rendes reials, algunes donacions d’heretats, cartes de poblament i disposicions de tipus general. Açò ha afavorit una determinada percepció historiogràfica: recaptació de taxes, nomenament d’alcaids i batlles, assignacions de rendes... Tot sobre un fons d’estranya «normalitat». Sí, cal admetre que en última instància el discurs depèn de les estratègies i jerarquies analítiques adoptades per l’historiador, però també és cert que una documentació menystinguda fins a dates recents, com és la de les corts judicials locals, ha permès obrir una porta al món, insospitadament complex, dels primers centres colonitzadors; la «normalitat» s’ha enfonsat davant la tensió de les relacions socials i el domini sobre els vençuts.[1]

El veritable fons de l’aixecament andalusí de 1276 pot començar a entendre’s ara. Abans no ha estat per a la historiografia més que un brot de violència incomprensiblement sobtat. Ningú no n’ha parlat mai de forma específica, més enllà d’evasives referències als impulsos religiosos i patriòtics: la resistència armada andalusina no encaixa bé dins el quadre de benestar i prosperitat propiciat per les «condicions liberals i generoses» de l’existència dels indígenes al primerenc regne de València (Burns 1990-91).

L’obstinació empirista no sol deixar de tenir efectes contraris als formalment desitjats. Al capdavall, l’absència d’una reflexió teòrica sols deixa lloc a l’idealisme i confereix al zel religiós de la «croada» la qualitat de motor de la conquesta. De forma explícita o implícita, aquesta ha estat l’única explicació acceptada fins els anys vuitanta. Si tenim en compte aquest context historiogràfic, no pot resultar-nos estranya la falta d’una valoració adequada de l’obra de Pierre Guichard. Des de les primeres publicacions, el treball de l’historiador francès sobre la societat del Sharq al-Andalus i la colonització cristiana ha estat sotmès a una acollida freda i, sovint, a una crítica obertament hostil, incapaç, però, de generar un veritable debat o d’oferir un esquema alternatiu. En un llibre recent, Thomas F. Glick (1996: xvii), autor inicialment crític amb el treball de Guichard, fa balanç dels avenços produïts en els darrers vint anys de recerca al si dels estudis sobre al-Andalus i la seua conquesta, i ho exposa d’aquesta manera: «Critiques of it [obra de Guichard] have been scatter-shot, have not undermined its coherence, and offer no alternative explanation that can be supported by the evidence». No cal detallar ara l’acceptació de què han gaudit durant algun temps les diverses «impugnacions» de Guichard sostingudes sobre bases argumentals mínimes, a banda d’estranyes a tota consideració de la lògica i la coherència imprescindibles per a la reconstrucció del passat. La naturalesa dels procediments de treball propis del medievalisme «tradicional» no és aliena a la creació i el reconeixement acadèmic de tals miratges.

Ni tan sols des de l’estricta perspectiva d’una història «documentalista», que ja comporta, de bon començament, limitacions i distorsions en la percepció de la realitat (Barceló 1988: 73-87), és suficient el fet de conèixer bé els textos. Cal, si més no, una adequada contextualització física o geogràfica de les dades, a més d’explorar les possibilitats de sotmetre-les a mesurament, tot i que ens hàgem de conformar amb càlculs d’abast local. No sempre, en efecte, podem disposar de dades seriables, però de vegades el material proporcionat pels mateixos registres de cancelleria, sotmès a alguns recomptes i operacions aritmètiques, ofereix informacions força significatives: R. Soto (1992) ja ho ha demostrat en els seus estudis sobre la colonització de l’illa de Mallorca, a partir de la utilització dels registres de l’escrivania de cartes reials.

El present llibre naix amb la ja assenyalada limitació «documentalista»: no he tingut ocasió d’incorporar gaires informacions d’origen arqueològic. La recerca sobre el registre material encara no ha assolit un cos suficient per a l’objecte d’aquest treball. No obstant això, vull destacar que, des de l’estricta evidència textual, també és perfectament factible la construcció d’un discurs alternatiu al conjunt d’idees que, sobre la formació del regne colonial de València, avui són correntment acceptades.

La copiosa obra de Robert I. Burns representa l’expressió més acabada i de més qualitat del discurs que anomene idealista. Constitueix, per tant, un referent que hem de tenir molt en compte. L’historiador nord-americà ha produït una obra ambiciosa, on ha presentat una enorme quantitat de dades organitzades i tractades amb cura d’erudit. Ho ha fet, a més, mitjançant una prosa atractiva i suggeridora. Però el contingut no va molt més enllà d’un fresc impressionista al voltant de la «croada» i del seu «esperit universal» que, segons ell, va condicionar l’aventura militar, la immigració cristiana —qualificada de «defensiva»— i «fins i tot la mateixa ànima dels pobladors en llur actuació envers els mudèjars» (Burns 1990-91, II: 193-199).

Valore l’esforç d’aquest autor en la mesura que em sembla just, especialment l’estímul de la seua obra i la informació que aporta. Ara bé, tan cert com que resulta útil i convenient rescatar tot el que té Burns d’aprofitable —que no és poc— i sotmetre-ho a una recomposició crítica, ho és el deute específic de la meua recerca respecte a l’obra de Pierre Guichard. De fet, aquest treball seria inconcebible sense les explicacions que l’historiador francès va elaborar en el seu moment sobre la colonització del regne de València: el punt de partida de les reflexions que ací tracte de desenvolupar no és un altre que les qüestions plantejades per Guichard al text de Nuestra Historia (1980a), així com de la posterior Histoire des espagnols (1985) i, darrerament, Les musulmans de Valence... (1990-91): una tesi on l’anàlisi de «les modalitats de la implantació cristiana i les seues conseqüències» devia ocupar el lloc central abans que l’autor —ben justificadament— desplaçara el seu interès prioritari vers la societat andalusina.[2]Pretenc, en la mesura de les meues possibilitats, prolongar les anàlisis de Guichard i explorar els camps oberts, alleugerit del llast dels problemes que ja han estat resolts per aquest historiador.

* * *

L’horitzó que orienta el present treball, amb les seues limitacions i probables deficiències, és el de la identificació dels ressorts expansius específics del feudalisme; aquells, en definitiva, que han produït l’hegemonia occidental, sostinguda en l’articulació i el control d’allò que ha estat anomenat una «economia-món» (Wallerstein 1979). Robert Bartlett, en un llibre fonamental que observaré com a referència constant ha vist molt clarament l’evidència de la ferma continuïtat que uneix la colonització medieval dels països islàmics, cèltics, bàltics, grecs i eslaus amb l’arribada dels europeus a les costes d’Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia en els segles XV i XVI.[3](Bartlett 1994: 313-314). Considere indispensable, per això i abans que res, qüestionar d’entrada les teleologies ja denunciades per Chris Wickham (1994).[4]En primer lloc la més ingènua i retòrica, referida a l’«identitat europea»; en segon, la més insidiosa i elaborada, referida a la «creativitat» o la «capacitat creativa» tinguda com a immanent als pobles occidentals, en la qual s’inscriu la tesi desenvolupada per M. Mann sobre el leading edge del poder, és a dir, l’eficiència dels aparells coercitius o «estatals» gradualment configurats a l’Europa cristiana.[5]Tot açò exigeix assumir la necessitat de bastir una conceptualització i un discurs homogeneïtzadors en relació amb les manifestacions de tots els altres fronts de l’expansió feudal. És clar que ningú no ha utilitzat mai, que jo sàpiga, un terme equivalent a «repoblació» per qualificar l’assentament —també en el segle XIII— dels camperols anglesos a Irlanda, o el dels alemanys a l’est de l’Elba; i, d’altra banda, per què s’empra «repoblació» quan es parla de la immigració hispànica a les zones conquerides a al-Andalus i no, posem per cas, amb referència a Canàries o Amèrica? Resulta obvi que «repoblació» no és més que un calc de «reconquesta» i que porta aparellat el mateix contingut ideològic d’aquest darrer terme: la pretesa recuperació d’Hispània i la restauració d’un ens nacional preexistent.[6]Si la poc recomanable expressió alemanya Drang nach Osten implica, igualment que «reconquesta», la realització nacional d’un destí manifest, no és millor «repoblació» que Ostsiedlung. L’afany de singularització, d’aïllament dels casos, no permet entendre el problema i, sobre això, emprar el concepte d’immigració colonial (com un dels components del procés de colonització) no sols constitueix una mesura d’asèpsia intel·lectual, sinó que ajuda, també, a unificar l’anàlisi de l’expansió feudal (i encara postfeudal) per a derivar-ne principis d’abast general.

La necessitat de depurar les nocions de l’anàlisi històrica és una exigència de rigor indefugible en tot cas, però especialment sentida en la recerca pròpia dels anomenats medievalistes (Guerreau 1984). Evidentment, la definició de les categories necessàries per a una completa reconstrucció abstracta del sistema feudal i la seua expansió, congruent amb l’evolució empíricament observable, no sols es troba encara lluny de ser assolida, sinó que no forma part dels grans programes de recerca en marxa, i ni tan sols hi ha una veritable preocupació general per a afrontar el problema.

L’estat de coses assenyalat no m’ha dispensat, sinó al contrari, de tenir una mínima cura dels principals conceptes que faig servir en aquest treball. M’he limitat —i no sé si sempre ho he aconseguit— a observar criteris de claredat i globalitat, defugint tant la buidor o l’ambigüitat manifesta (convivència, cultura, ètnia, interacció, prosperitat, simbiosi, tolerància, transició, etc...) com les singularitzacions locals o improcedents («repobladors» en compte d’immigrants o colons; «mudèjars» en compte d’indígenes, musulmans o andalusins; «croada» o «reconquesta» en compte de conquesta). Crec que totes aquestes expressions contribueixen, en major o menor mesura, a bloquejar la possibilitat d’anàlisis racionals. He procurat, doncs, observar un ús coherent dels principals conceptes del meu raonament (conquesta, colonització, migració, assimilació, segregació, resistència, renda, tribut), precisant els continguts en els casos oportuns, inclosos els poc usuals en les recerques medievalistes —com ara la noció de «reserva indígena». En definitiva, l’orientació conceptual ha obeït, essencialment, a l’exigència de participar d’un llenguatge i d’un conjunt de nocions adients per a l’anàlisi integrada de les colonitzacions feudals europees, des de la qual ha de ser considerada la del Sharq al-Andalus. Respecte a això he d’assenyalar la importància determinant que ha tingut el conjunt de l’obra de Miquel Barceló en la meua formació, i no sols per la lucidesa, excepcionalment penetrant, de les seues anàlisis, ni per l’imprescindible arsenal conceptual que ens ha fornit —tant per a l’estudi d’al-Andalus com per al del sistema feudal— sinó també i sobretot perquè representa una exigència constant de netejar el llenguatge i de formalitzar conceptualment els resultats de la recerca, si pretenem que aquesta siga rigorosa, intel·ligible i útil.

L’estratègia de l’anàlisi duta a terme en els quatre capítols que formen aquest treball s’ha fonamentat en la consideració de la reproducció separada dels cossos socials presents al regne de València del segle xiii (i posteriorment, fins a 1609): d’una banda, l’andalusí; d’altra, el dels colons vinguts dels comtats catalans i del regne d’Aragó. Tanmateix, el tractament diferenciat d’aquests dos elements constitutius va referit, sempre, a una proposta d’articulació del sistema colonial, formulada al final. En primer lloc efectue una revisió detallada de la capacitat andalusina de resistència armada i dels efectes de les operacions militars i colonitzadores sobre la població indígena (capítols 1 i 2). Després aborde l’estudi estructural de la societat construïda pels immigrats (capítol 3); considere ací tres aspectes fonamentals: el procés d’ocupació de la terra, els imperatius d’una produccióincipientment especialitzada, i la constitució de les viles en la seua triple qualitat de congregacions residencials, comunitats veïnals estratificades i centres d’una xarxa regional d’intercanvis.[7]Segueix, finalment, l’anàlisi estructural de la societat colonitzada, on es destaca la dualitat entre els grups d’andalusins desposseïts (particularment els anomenats eixarics), deportats i dispersos pels voltants dels centres de colonització, i les aljames que han pogut mantenir els seus patrimonis territorials juntament amb la capacitat per a organitzar la producció dintre el nou marc de les exigències feudals de renda; també s’hi mesura la diferencialitat de la renda obtinguda dels andalusins respecte a la dels colons (capítol 4). Les conclusions es reserven a recapitular la proposta sobre l’articulació dels dos cossos socials en el sistema colonial.

Aplegats a aquest punt, voldria tornar al que deia al principi. Seria absurd ocultar que els objectius del present treball es troben en total oposició a les visions sacralitzadores —explícites o no— de la conquesta i el naixement del regne de València. Sempre he pensat en la conveniència d’efectuar un exercici molt senzill i saludable: la comparació honesta i desapassionada de l’expansió catalana amb la castellanoespanyola. Si admetem, per exemple, que les instàncies oficials manipulen i idealitzen l’actuació dels conqueridors espanyols envers els indis d’Amèrica i que parlar ací d’«encontre de cultures» no és més que un eufemisme ocultador del genocidi, no veig motiu per a despullar de revestiments idealitzadors les accions i les motivacions dels conqueridors catalans i aragonesos del segle XIII. Afirmar que la nostra societat medieval fou més «tolerant» que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de l’autocomplaença. Si la colonització del regne de València va tenir unes especificitats que la distingeixen de la coetània ocupació castellana de la vall del Guadalquivir, hem d’explicar-les des de posicions racionals, fonamentades en una anàlisi rigorosa dels fets, i no limitar-nos a creure en la innata bona disposició dels nostres avantpassats (i, implícitament, en la mala dels altres). Tampoc no hem d’oblidar que en el mateix àmbit de l’expansió catalana conviuen el cas valencià i el mallorquí, on la destrucció de la societat andalusina fou molt més expeditiva i brutal.

Contra el que, potser, algú voldrà creure, no pretenc, de cap manera, concebre l’estudi de la conquesta i la colonització com una condemna moral, ni molt menys com un acte de contricció. De fet, un problema moral del segle XIII no m’interessa en absolut. Però la comprensió de la imparable dinàmica expansiva i acumuladora encetada pel sistema feudal és condició absolutament necessària per a explicar el seu producte final: el domini d’Occident i l’actual condemna del Tercer Món a la misèria més espantosa, a la degradació ambiental, a les convulsions desesperades i les migracions massives que tot just comencen ara i, sens dubte, marcaran els temps propers. Tot això va tenir uns inicis precisos i va créixer mitjançant un procés que pot i ha de ser resseguit i establert acuradament. Si no volem deixar tot el camp obert a les justificacions irracionals d’aquesta realitat i a les seues previsibles conseqüències, explicar açò des del rigor de la recerca històrica és una exigència de futur.

[1] Estic referint-me als llibres del justícia d’Alcoi (un de 1263-64) i Cocentaina (set de 1269-95). Són els exemplars valencians més antics, per davant dels sis llibres de la ciutat de València (1279-99) i del conservat a Sogorb (1286). En aquest treball sols tindré en compte la documentació anterior a 1277. Tot i que cite directament els originals, el lector ja pot disposar de les primeres edicions: la de R. Bañó (1996) i la parcial de J. J. Ponsoda (1996: 47-155).

[2] «Progressivement, cependant, l’axe de ma recherche s’est déplacé vers la compréhension des structures socio-politiques de la région valencienne à l’époque musulmane... La principale raison de ce déplacement d’intérêt reside dans la pauvreté de nos connaissances sur cette société musulmane andalouse...» (Guichard 1990-91, I: 7).

[3] «The European Christians who sailed to the coasts of the Americas, Asia and Africa in the fifteenth and sixteenth centuries came from a society that was already a colonizing society. Europe, the initiator of one of the world’s major processes of conquest, colonization and cultural transformation, was also the product of one».

[4] La ressenya de Wickham (1994) de la important obra de Bartlett (1994) parteix, precisament, de la coincidència de les celebracions de 1992: Colón i Maastricht. El text és molt clar: «the separate Maastricht and Columbus debates here merge into one, for both have common roots in the central Middle Ages, when the polities of Latin Christendom were beginning to define themselves as “Europe”, a Europe moreover already keenly and rapaciously expansionist».

[5] Una crítica recent i rigorosa a la pretesa «superioritat» racional, institucional i tècnica de l’Occident preindustrial la devem a Jack Goody (1996).

[6] Evidentment, no vull dir que tots els que utilitzen la paraula «repoblació» —jo també ho he fet sovint— participen d’aquestes idees. Simplement plantege la necessitat d’una revisió crítica d’aquest terme i la conveniència de substituir-lo, com ja s’ha fet, sols en certa mesura i encara amb fortes resistències, amb el de «reconquesta».

[7] Trobem ací una significativa coincidència amb els trets que R. S. Epstein (1992) ha considerat com a característics del regne de Sicília, un altre país mediterrani d’origen colonial.

CAPÍTOL I: LA CONQUESTA INTERMINABLE

LA QÜESTIÓ DE LA CAPACITAT MILITAR ANDALUSINA

La vespra de Sant Miquel de 1238 la major part de la host volia barrejar la madîna. Però el setge durava ja cinc mesos, la campanya més d’un any, i el rei, temorós de donar noves ocasions als perills de la malaltia o el ferro, i atenent les recomanacions de la reina, havia decidit no desaprofitar l’oferta de rendició. Calia no deixar córrer l’oportunitat d’alçar el campament, entrar d’una vegada a la ciutat i acomodar-se a l’alcàsser. D’altra banda, en evitar-se el barreig, s’impedia també el previsible esclafit de baralles greus entre els membres de la host. El r’îs Aabû-l-Hamlât, nebot del sobirà Zayyân, i el seu seguici s’havien trobat amb el «tirà de Barcelona» a les portes per tal de negociar les vides dels andalusins assetjats. D’aquesta manera obtingueren, a canvi de la capitulació, uns pocs dies de termini perquè els habitants de la madîna l’abandonassen, així com garanties per dirigir-se, estalvis, fins a Qulyâyra amb els béns que poguessen carregar al damunt. Entre les llàgrimes d’alegria de Jaume I i els plors de tristesa dels vençuts, Balansiya havia caigut, València havia nascut.[1]

L’endemà mateix, el poeta i dignatari Ibn al-Abbâr, que havia signat la capitulació en nom de Zayyân, unia als seus laments literaris la perplexitat per una derrota que no acabava de comprendre i que tractava de justificar invariablement en la lluita de faccions, en la fitna. Per a Ibn al-Abbâr, tal i com traspua la creació poètica del seu Diwân, les possibilitats de contenir l’avanç cristià, de resistir-lo amb èxit, eren del tot versemblants, però havien estat desateses (al-Harrâs 1990: 192). Possiblement considerava, sense anar del tot errat, que al-Andalus disposava dels mitjans, de la riquesa i les tècniques adequades, fins i tot superiors a les dels agressors; i per això no era capaç de trobar les raons de la desfeta més que en la dissensió interna. A banda del grau d’encert de les seues apreciacions, és evident que al funcionari de Zayyân i els altres escriptors andalusins del seu temps se’ls escapava alguna cosa fonamental. La intuïen, sense poder-la explicar tanmateix, perquè la conquesta era pressentida amb fatalitat als textos poètics. I la percebien d’alguna manera, perquè si bé els podia ser concebible la resistència, la conservació de les ciutats per a l’Islam, cap d’ells en el seu segle VII (el XIII dels altres) expressava la possibilitat de guanyar terres i fer recular els dominis cristians a la península.

Ben al contrari, els senyors dels reialmes cristians pensaven en la seua expansió inexorable sobre al-Andalus en termes tan concrets, amb una seguretat, una antelació i una precisió tan grans, que no deixen d’impressionar. El tractat de Tudellén, en 1151, vuitanta anys abans de començar la conquesta, ja havia previst que les terres de Balansiya havien de passar a mans dels reis d’Aragó i no a les dels de Castella: es donava per descomptat que tot al-Andalus havia de caure en un termini raonable, mitjanament previsible. És cert que eren els moments de la descomposició almoràvit i hi havia l’eufòria de la presa recent de Turtûsha (1148) i Larîda (1149). També el tractat posterior de Cazola (1179) succeïa a l’èxit aragonès de Terol (1170) i el castellà de Conca (1177), que aprofitaren els efectes de la lluita d’Ibn Mardanîsh contra els almohades; però en aquell moment el poder almohade era fort, malgrat tot, i açò no va dissuadir gens el sobirà castellà i el catalanoaragonès per a deixar de rectificar acuradament la seua divisionem terre Hispanie. En atorgar al rei d’Aragó els territoris de Balansiya, Shâtiba i Dâniya, fins al port interior de Biyâr i el marítim de Qalb, procediren amb un grau de detall que mostra, a més, el bon coneixement que tenien de la geografia de l’espai a conquerir.[2]

Per això és del tot inversemblant l’aire d’improvisació que el relat del Llibre dels feits vol donar al moment de la presa de la decisió de conquerir Balansiya, en el transcurs d’unes jornades de lleure i cacera. En la reunió d’Alcanyís de 1232 el mestre de l’Hospital hauria llançat de sobte la proposta, reforçada amb els consells i les informacions de Blasco de Alagón, i el rei hauria decidit llavors començar la campanya amb la presa de Buryâna per tal d’aïllar els castells de roca.[3] Jaume I falseja la realitat perquè tant la recomanació de don Blasco (no atacar directament els castells) com el seu propòsit de dirigir l’agressió inicial contra Buryâna eren del tot coherents amb l’experiència del fracàs de l’expedició a Banishkula de 1225, la qual el rei silencia vergonyosament en les seues memòries.[4]

El propòsit de conquerir el territori de Balansiya era clar i precís des de bastant abans: l’any 1219 el mateix Jaume I havia donat l’alqueria de Carabona, al terme de Buryâna, a dos ciutadans de Lleida. [5] I molt més temps enrere, el comte Ramon Berenguer IV ja s’havia anticipat a la conquesta en prometre a l’orde de l’Hospital, en 1157, poc després del tractat de Tudellén, la donació de Qulyâyra i Jarbâyra, promesa confirmada pel rei Alfons en 1171. D’aquests documents, conservats amb cura, l’orde guardava bona memòria: la seguretat de la conquesta era tan evident que el seu valor anava molt més enllà del d’una declaració d’intencions. En 1233, acabant encara el setge de Buryâna, els cavallers hospitalers s’encarregarien de refrescar la memòria al rei i li farien complir els compromisos dels seus avantpassats, obtenint d’ell la confirmació de les donacions quan la captura d’aquests llocs era imminent (Furió 1995a: 9-11).

La certitud dels feudals contrasta vivament amb el desconcert dels andalusins. Al-Andalus, en efecte, disposava de recursos productius, a més d’armes i tècniques militars: les pròpies i les que havien assimilat dels feudals. Hi havia una gran flexibilitat d’adaptació a les tècniques bèl·liques a una banda i l’altra de la frontera, de manera que les apropiacions tecnològiques, com assenyala Glick (1992: 73), eren recíproques en el camp militar. Des d’aquest punt de vista, sembla que, en efecte, la conquesta era més aviat possible a causa de la falta de cohesió o les lluites de bàndols a al-Andalus, i no per altres motius.

Miquel Barceló (1985-86: 248-249) ha suggerit, també, la debilitat dels aparells militars locals i l’estat d’indefensió en què es trobaven en vespres de l’atac feudal, però sense deixar de remarcar que «el fet de la indefensió no pot de cap manera interpretar-se com a inferioritat social ni tampoc com a resultat de cap declivi de l’estructura social». La raó de la desfeta andalusina caldria cercar-la en el fet que «la societat tribal no podia generar formes de defensa adequades contra l’agressivitat feudal». L’única entitat capaç de reunir els recursos per mantenir un aparell militar que fes front als agressors era el sultân, però l’Estat islàmic llavors era «una tènue ombra administrativa» i la societat tribal no generava relacions socials militaritzades.

M. Barceló conclou, així, que «els feudals marxaren, doncs, contra una població civil inerme o amb poca capacitat de defensar-se d’aquells tipus nous d’agressió», tot i admetre l’existència de moviments armats guerrillers que caldria estudiar més atentament. En un treball posterior, Barceló (1989b) ha parat esment, amb major precisió, en com els feudals havien descobert «que les societats musulmanes eren incapaces d’organitzar-se militarment per oferir una resistència coherent, regular i autogeneradora». També ha afirmat que, després de Las Navas de Tolosa (1212) no hi havia a al-Andalus un exèrcit capaç d’enfrontar-se als feudals i que «les úniques resistències foren fetes per població civil mal organitzada i pitjor armada».

A Pierre Guichard (1990-91, II: 388) les afirmacions de M. Barceló (1985-86) li semblen un poc exagerades, però en el fons justes, «a condició de comprendre bé el seu significat». P. Guichard, no pot evitar, tampoc, demanar-se sobre la debilitat militar andalusina. Amb aquesta preocupació, evoca, resseguint l’obra de Dominique Urvoy, l’absència d’una ideologia del jihâd com un deure personal a al-Andalus. Aquest fet s’adverteix al Diwân d’Ibn Hafâja: concorda amb la tradició jurídica malikita i es contraposa al predicament de què gaudia el deure de la guerra santa a l’Orient que va derrotar les croades. Una de les primeres manifestacions de l’acceptació del jihâd com a obligació individual es troba en un tractat específic, fet pel faqîh de Damasc [6]Alí b. Tâhir as-Sulamî i datat en 1105, sis anys després de la caiguda de Jerusalem. A al-Andalus, per contra, la doctrina vigent optaria per una delegació d’aquest deure en el sultân (Guichard 1990-91, II: 92-100).

Evidentment, les raons purament ideològiques no resulten plenament satisfactòries per a una explicació racional del problema. En concloure la primera part de la seua tesi, Guichard afirma que persisteix l’interrogant entorn de les causes de la incapacitat dels andalusins per a trobar una resposta adequada a l’amenaça cristiana que no cessava de pressionar-los. Davant la incontestable major agressivitat dels sistemes sociopolítics feudals, diu, no té lloc en cap moment la generació d’una rèplica proporcionada, al si de la societat andalusina, en forma d’«esperit de jihâd». Res comparable —segons D. Urvoy— al moviment que es produeix en el segle XII a l’Orient Mitjà. Aquesta diferència, pensa Guichard (1990-91, I: 162), podria deure’s, en part, al fet que la constitució d’un Estat almoràvit fort va bloquejar la possibilitat de desenvolupament d’una consciència general de guerra santa.

El jihâd va restar, des d’aquell moment, com un afer dels governants i es va realitzar sempre dins el marc de les estructures estatals. Una cosa semblant ocorreria a l’època almohade: el poder assumia tota la responsabilitat de la guerra contra l’infidel. Però la mateixa feblesa de les estructures estatals, la disparitat i l’extensió dels territoris que tractaven de controlar, expliquen la poca durabilitat de tals construccions polítiques; en el transcurs de les fases de crisi interposades entre els períodes de «centralització» —almoràvit i almohade— no es veu aparèixer cap perspectiva nova, ni dins l’ordre social, ni dins l’ordre polític. La conclusió, per a l’historiador francès, seria que «les formes de poder i els modes d’organització de l’Estat no són susceptibles de variar més que a l’interior dels límits posats per una cultura fonamentada sobre els principis del dret musulmà i la tradició malikita» (Guichard 1990-91, I: 162-163).

D’aquesta manera, Guichard situa bastant adequadament el problema ideològic, en vincular-lo a les característiques de les construccions polítiques, i en tractar, així, d’integrar-lo en una explicació raonable de la incapacitat dels precaris aparells estatals andalusins per encarar l’agressió feudal. Però també és conscient que la feblesa de l’eventual sultân no és un feblesa del conjunt de la societat. Per això, reprendrà més endavant la qüestió militar i objectarà a Barceló que, en rigor, els andalusins no són «civils desarmats». És evident, durant les campanyes valencianes de Jaume I, que les mateixes comunitats, «rurals i urbanes», defensen les seues fortificacions, i els ocupants dels husûn no són considerats, fins i tot pels cavallers cristians, com a combatents negligibles (Guichard 1990-91, II: 388-389). Per a ser «un llogar tan vil... que no és major d’un corral», els habitants de la petita madîna de Buryâna es defensen de forma acceptable i no ho fan fàcil a la host de Jaume I.[7]Hi havia, però, una clara escassetat de guerrers professionals a cavall: entre els defensors de Buryâna sols es comptaven set combatents muntats, uns cinc a Murbîtar; quan la crònica del rei parla de la cavalcada de Shâriqa (1233) o el setge de Biyâr (1244), el relat no assenyala mai la presència d’homes a cavall entre els andalusins: insisteix que es tracta de peons i que lluiten, sobretot, amb armes de git; a al-Manâra, la guarnició del sultân està composta d’un o dos guerrers a cavall i una vintena d’infants. La tropa muntada, doncs, és bàsicament la pagada per l’Estat; i l’Estat (almenys ara) té uns recursos limitats: a la batalla d’Anîsha —l’únic combat a camp obert de tota la campanya—, Zayyân, havent reunit presumptivament totes les forces de què disposava des d’Unda fins a Shâtiba, «solament» va sumar —segons el text, sens dubte exagerat, de la crònica reial— 600 homes a cavall, i pitjor equipats que els feudals per a un encontre d’aquelles característiques (Guichard 1990-91, II: 390). El sultân, doncs, es veia decisivament limitat per a fer front al poder militar dels agressors. Però el que ara hem de tenir en compte és que el sultân no representava la possibilitat exclusiva de resposta a la conquesta.

HOST I CAVALCADA: L’APARELL MILITAR FEUDAL

En la batalla d’Anîsha o del Puig (abril de 1237) els andalusins havien posat al davant els combatents a peu procedents dels llocs de la frontera —experimentats però no professionals— i la cavalleria en rereguarda, junt amb els infants inexperts: açò vol dir que no solament estava menys armada que la feudal, sinó que probablement seria prou menys nombrosa d’allò que la crònica diu. Arribada la tropa a la vora del puig on estava la fortificació, un grapat de cavallers cristians conteniren els atacants al peu del pendent amb tres càrregues successives, retrocedint i contraatacant, fins que aconseguiren desbaratar-los i perseguir-los.[8]

Evidentment la victòria havia estat possible per la formidable força de xoc dels cavalls armats. Es tracta de la tècnica de combat característica de l’Europa feudal, la que acompanyaria la seua expansió en el segle XIII, i que consistia, essencialment, en la combinació de tres elements: muntada sobre estreps llargs, subjecció de la llança en ferm i cobriment de malles de ferro per al cos i el cavall (Ross 1963; Cirlot 1985). El guerrer vestia la lloriga —gonió— i les calces de cota de malles; a sobre es posava el perpunt —túnica enconxada i repuntejada—; es protegia amb un escut, i sobre el cap, el capell de ferro: un casc hemisfèric proveït, de vegades, bé de protecció nasal, bé d’un reforç o aleta perimetral (Riquer 1968: 27-48; Bruhn 1982: 115-157; Menéndez Pidal 1986: 255-263). El cavaller de les campanyes de Jaume I gaudia d’exhibir-se amb el perpunt al cos, el capell de ferro al cap i l’espasa al cinyell; tal i com palesa el Llibre dels feits, era la forma en què preferia veure’s representat: proveït dels signes tangibles de la seua força.

Aquesta potència, tanmateix, depenia totalment del cavall. Un bon cavall de guerra, capaç de llançar-se a la càrrega amb el seu cobriment de ferro i el cavaller armat a sobre, era més car que cinc rossins o trenta atzembles; el cavaller procurava, a més, tenir-ne algun de reserva i, inevitablement, necessitava acompanyar-se de cavalcadures auxiliars, com rossins i atzembles, per a traslladar-se ell mateix —el cavall de guerra es reservava per al combat— i transportar els revestiments de ferro, les armes i les altres coses. Cada cavaller portava amb ell entre quatre i sis cavalcadures; a banda, anaven també els escuders que els servien de tropa auxiliar, alguns dels quals disposaven de cavalls que no es cobrien de ferro i altres combatien a peu, però tots es traslladaven sobre rossins o altres cavalcadures. Tampoc no hem d’oblidar els ballesters a cavall, que complien una funció.subsidiària però força important.[9] El manteniment i la mobilització d’una host comportava, en definitiva, un fort consum del farratge equí habitual, que era l’ordi.

S’ha considerat que la funció pròpia i natural dels cavalls armats era la de llançar-se a la càrrega estretament arrenglerats en formació de batalla. Però en realitat aquesta concentració de força sols es donava en combats extraordinaris; i pel que respecta a la campanya de València, ni tan sols la batalla del Puig va donar lloc a una formació semblant. El brutal poder de xoc del cavall armat es podia exercir, també, aïlladament o en grups petits, i no per això deixava de tenir valor ni de provocar por. Durant la conquesta de les terres valencianes, grups de cavallers poc nombrosos oferien una protecció blindada i dissuasiva que evitava atacs en camp obert a qualsevol tipus de tropa o de caravana en moviment.

Entre les accions bèl·liques més efectives de la conquesta, les operacions de tala, dirigides a propiciar les rendicions per fam, ocupaven un lloc fonamental; la mateixa ocupació del Puig va tenir com a objectiu efectuar tales a l’horta de València.[10] Doncs bé, els cavalls armats resultaven extremadament útils per a salvaguardar, precisament, l’execució de les tales, atès que, en principi, no eren actes d’una impunitat intrínseca: la destresa combativa dels andalusins a cavall, amb atacs de genets ràpids i ballesters, podia perfectament dificultar-los o impedir-los. «Com serà d’aquests blats tan bells que tenim denant nós e que no els tallem, e que els sarraïns nos veden per força que no els puixam tallar?» Al començament de la conquesta, Jaume I va pensar a efectuar la tala de Xèrica i va recomanar un desplegament de la tropa de manera que permetés efectuar-la sense perill d’atacs (vegeu la fig. 1): vint cavalls armats se situarien a cada un dels costats dels camps, avançant pels camins que els vorejaven i cobrint els flancs; sobre els blats, en primera línia, es disposaria una renglera d’homes amb escuts, protegint el grup de ballesters, que marxaria «a les espatlles dels escudats»; en tercer lloc, finalment, els talladors anirien fent la seua feina escortats de prop per dos ballesters. Els andalusins no pogueren evitar la destrucció de la collita. Trenta cavalls armats es quedarien protegint el campament, quasi abandonat pels talladors, de forma que els andalusins no s’atreviren tampoc a atacar les tendes.[11]

TALA DE XÈRICA

Fig. 1. «... metam vint cavalls armats en aquella carrera dessús, e altres vint en aquella carrera dejús, e lliurem los escuts als escuders, e els ballesters vinguen a les espatlles dels escudats, e els talladors ab dos dels ballesters...» (CJI:155).

En general, els cavalls armats eren el mitjà que atorgava la llibertat de moviment a les comitives que s’aventuraven en territori hostil, sempre que es mantingueren en camp obert o en qualsevol lloc on poguessen brocar. Permetien a Jaume I passar impunement per davant dels centres fortificats andalusins, gairebé a tret de ballesta, sense perill de ser atacat, com quan va transportar el fonèvol destinat a hostilitzar Montcada per davant de Morvedre sols amb una escorta de dotze o quinze cavallers.[12] Els cavalls armats, que operaven en grups d’entre quinze a trenta —una quantitat equivalent a la dels conrois, les primeres bandes muntades de cavalleria feudal—, eren la garantia de seguretat de les tales, les cavalcades i els setges, així com del seu aprovisionament; és a dir, els tres tipus d’operacions que feren possible la derrota andalusina.

Les mateixes tales s’executen en el marc de les operacions de major abast: les cavalcades i els setges. Les cavalcades tenen com a objectiu, òbviament, el botí, però no tant per aprovisionar la tropa, o moure a la submissió de les aljames per intimidació, com per obtenir un guany afegit al de la conquesta en si: el guany del saqueig i la venda d’esclaus, al qual els agressors no estan disposats a renunciar. El botí consistirà, doncs, en l’apropiació directa dels béns mobles (les «robes») dels andalusins i, sobretot, la venda dels homes, dones i nens capturats. El mateix testimoni del rei palesa aquesta intenció prou clarament. Així, en finalitzar la cavalcada a les terres del Xúquer que, en 1234, el portà fins a Albalat de la Ribera, Jaume I havia furtat, en efecte, grans quantitats d’ordi i aviram, però no va deixar de lamentar que, a causa d’estar els andalusins avisats, solament en pogueren capturar uns seixanta: molt poca cosa.[13]

Igualment, després de la cavalcada a Cullera de 1235, mentre descansa a Silla, el rei està molest perquè li sembla que «nos eixim mal d’esta terra, car tan gran host com aquella és que no en tragam sinó vint o trenta catius» (després en dirà seixanta). Aquesta incomoditat provocarà la decisió d’atacar Montcada. Els motius són evidents, ja que es tracta d’una de les millors i més grans alqueries de l’horta, situada en lloc pla, amb unes defenses no massa difícils: un feble recinte de terra i fusta (les «barreres») i un reducte format per la torre i l’albacar adjacent.[14] A més a més, tots els habitants s’hi trobarien, que era allò que realment interessava: les dones i els xiquets s’havien recollit a València —com solien fer en tals moments— quan la host hi va passar cap al sud i ara haurien tornat en no considerar la possibilitat que se’ls ataqués. Aquesta circumstància permetria obtenir grans beneficis: el rei esperava prendre almenys un miler de captius, a més de les robes i les provisions. La pretensió de cercar motius «estratègics» no té cap sentit en l’assalt a Montcada. El mestre del Temple va suggerir, precisament, a Jaume I l’alternativa d’atacar Torres Torres, que «és en xemí de Terol e de València», i el rei la va menysprear perquè el guany seria molt menor.[15]

Perquè una cavalcada resultara satisfactòria calia fer centenars de captius. I com normalment els camperols andalusins estaven al corrent, no eren molts els que es deixaven capturar als camps o a les alqueries: quasi tots estaven a l’interior dels recintes —albacars— dels husûn o dels castells de roca, esperant que finalitzés la razzia. Per això es plantejava la necessitat d’assaltar llocs plans o assequibles sense massa dificultat, tot i que calgués posar setge durant uns pocs dies. Coneixem els atacs que va fer el rei, però no sabem res o quasi res dels que feren, pel seu compte o en accions coordinades, els nobles i els cavallers durant els anys de la conquesta, quan el país era, per a ells, un vedat obert de caça. Què no faria, per exemple, Pero Cornell en les seues cavalcades per la Plana? Segons Desclot durant el setge de València es feren, arreu del país, cavalcades que prengueren un bon nombre de captius.[16] Possiblement, la suma d’aquestes accions, en bona part desconegudes, petites i concretes, però d’efectes greus, ens donaria el veritable to de la conquesta, tot i que també hem de tenir en compte —com veurem— els límits de l’autonomia militar nobiliària.

La cavalcada requeria capacitat de moviment; per això, a despit que ocasionalment poguessen participar peons de les viles, eren accions pròpies dels cavallers, acompanyats dels seus escuders i, sovint, de grups d’almogàvers. Quan es plantejava atacar algun recinte fortificat, els ginys o màquines de tir eren imprescindibles, però no es construïen in situ com es feia als veritables setges, sinó que es feien transportar, per terra o mar, des del lloc més proper on estigueren. Aquesta eventualitat es va manifestar en la cavalcada de 1235 a la zona de Cullera; Jaume I va advertir que podia bombardejar la multitud congregada a l’albacar de Cullera des d’una elevació superior: «Santa Maria, qui podia haver un fenèvol tots los ociuria!», però va desestimar-se l’acció a causa —diu la crònica— de la fretura de pedres a la Ribera del Xúquer.[17] L’atac a Montcada, en el camí de retorn, va permetre la revenja: ací sí que va fer portar un fonèvol des de Borriana i, durant cinc dies, va estar tirant pedres, ininterrompudament, a la multitud de dones, infants i bestiar amuntegats dins l’albacar vora la torre. El fustigament implacable i la putrefacció dels animals morts van obligar els andalusins a rendir-se. Tal i com s’havia planejat, els agressors esclavitzaren tots els ocupants i s’apropiaren de tots els seus béns. El botí fou impressionant: 1.147 captius, robes, seda, perles, joies d’or i d’argent. La venda dels andalusins (el rei abans havia cuidat de reservar-se’n el benefici de cent) i de les seues coses reportaren uns 100.000 besants: un millió de dirhams de plata.[18]

La host de Jaume I requeria constantment el treball d’enginyers i mes-

tres capaços de construir màquines de guerra o improvisar una fortificació. Els campaments fortificats es manifestaren decisius per al suport de contingents establerts sobre territori no controlat quan es volia sotmetre’l a una acció constant de tales i cavalcades. El mateix cas del Puig d’Anîsha ofereix el més clar i acabat exemple d’aquestes instal·lacions concebudes per a mantenir durant el temps necessari la pressió de les cavalcades. A la muntanyeta del Puig hi havia una fortificació andalusina que havia estat arrasada per evitar la seua utilització pels cristians, però el rei va encarregar vint parells de tapieres a Terol per refortificar el cim, de nou, amb murs de tàpia: l’obra va durar dos mesos.[19] La crònica reial ens parla sovint de les «bastides» amb el sentit de refugis fortificats usats com a bases d’hostilització —com ara les de Sellent (prop de Xàtiva), Villena i altres fetes en les campanyes meridionals—, però no ens diu si la seua construcció és tan sòlida com sembla ser la del Puig.[20]

Les màquines de setge eren, fonamentalment, de dues classes: les que llançaven projectils i les d’assalt. Entre les primeres hi havia una variada gamma de tipus: fonèvols, manganells, almanjànecs, trabuquets, d’acord amb les característiques de la propulsió i cada un amb avantatges específics; entre les segones, hi havia els castells de fusta i els mantells de cledes. Eren, normalment, aparells feixucs i, de vegades, sofisticats; la construcció, com he dit, podia estar a càrrec de tècnics especialitzats, vinguts fins i tot d’Itàlia, com l’enginyer Nicoloso que féu per a Jaume I el trabuquet a Mallorca i la torre d’assalt a Borriana.[21] Davant aquestes màquines, els andalusins solament podien oposar, a tot estirar, els trets d’uns pocs aparells, anomenats «algarrades», molt lleugers i senzills, força precisos però escassament potents, com els que defensaven Borriana; a Almassora els assaltants es trobaren amb «una pertxa que els sarraïns havien tallada per algarreda», testimoni de la simplicitat del mecanisme de cigonya.[22]

Cap amenaça seriosa no podia inquietar, doncs, els campaments de setge més enllà del radi de tir de les ballestes dels defensors. En aquest punt de les campanyes, quan el setge a un centre important estava mitjanament consolidat, feien la seua aparició els peons dels consells veïnals, procedents de les ciutats i les viles reials d’Aragó i Catalunya, en part per compliment del servei que devien al seu senyor i en part per l’esperança de compartir els guanys del botí. Tal i com ens els mostren els texts i l’iconografia —pense, sobretot, en les pintures del Saló del Tinell—, els peons anaven armats, en proporcions semblants, uns amb escuts i llances i els altres amb ballestes; el cos el defensaven amb revestiments més lleugers: peces de cuiro o perpunts. Entre els homes de les viles, tanmateix, no tots eren estrictament peons, ja que, de vegades, molts d’ells portaven cavalls i rossins que no necessàriament usaven per combatre; però en contribuir a la campanya amb aquestes cavalcadures, el rei els regraciava sovint amb lots doble grans que als que simplement anaven a peu. La funció militar dels peons i, en general, de la gent de les viles durant les operacions de conquesta estava allunyada de les accions ofensives, protagonitzades per la cavalleria pesant i els seus acompanyants; no eren certament tropes de xoc. A banda de les razzies en què, autònomament, decidiren aventurar-se, o de la seua utilització com a tropa auxiliar en els setges, la funció precisa que se’ls reservava era, més aviat, la de força d’ocupació, capaç de mantenir les places, fer eixides quan calgués i tenir a ratlla la població indígena quan la terra ja s’havia guanyat. Una funció que, amb les donacions de terra i cases, es tractava de perpetuar.

Tot açò no vol dir que foren mals combatents; al contrari: els peons de les viles frontereres solien ser homes destres en l’ús de les armes. El que cal tenir en compte és que l’eficàcia de la seua intervenció durant la conquesta se supeditava als èxits dels cavalls armats i al control previ del territori. Però eren, en qualsevol cas, veritables camperols-guerrers, i molts d’ells —bé per la falta de patrimoni, bé per l’oportunitat de grans beneficis— acabarien especialitzant-se com a combatents professionals i viurien exclusivament dels botins i la captura d’homes, establerts a les zones de frontera o participant en les campanyes militars que es presentaren. És evident que estic parlant dels almogàvers: «nós no som usats d’estar en viles ne en ciutats, que no som sabaters, ne tixidors, ne hòmens que sapiam res fer sinó de fet d’armes contra nostres enemics», així s’autodefinia un almogàver en boca de Desclot uns cinquanta anys després de la conquesta.[23]

Hem de tenir en compte, tanmateix, que amb la conquesta valenciana i el testimoni de la crònica reial assistim gairebé a la primera aparició documentada d’aquest tipus de guerrers, encara en quantitats poc importants, com bé s’aprecia al Llibre dels feits, que ens parla de grups de 50 o 200 homes, diferenciats dels altres peons i ballesters de les viles.[24] Sense cap dubte, com ja he dit, l’origen d’aquests combatents es troba en les companyies o milícies de les viles reials (Powers 1988: 88-89). Ramon Martí (1991) ha remarcat correctament aquest fet en cridar l’atenció sobre l’etimologia del mot (al-mugâwir, «el que fa algares o incursions de saqueig», manllevat als andalusins) i recordar que la primera manifestació del fenomen seria la dels adalils que guiaven i dirigien les tropes dels consells veïnals, una funció regulada en el fur de Terol a les darreries del segle XII;[25] no és cert, però, que «els primers almogàvers que participen a les campanyes de Jaume I sobre València siguin membres d’aquestes milícies pròpies dels consells forals». Els almogàvers s’han especialitzat en la guerra i han deixat de pertànyer als cossos rutinaris de peons: la crònica reial els distingeix perfectament. Tot i que l’onomàstica coneguda (per a 1276) suggereix que molts almogàvers procedien de zones d’alta muntanya, no és del tot exacte, com bé apunta R. Martí, el gènere de vida «asilvestrat» que Desclot els atribueix: «són unes gents qui no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs».[26] Tot i que faran eixides constants, certament tenen casa a les viles, són persones conegudes dels seus veïns i alguns poden exercir l’almogaveria de forma eventual (Torró 1992: 131-136). Allò cert és que les armes sí que eren la seua dedicació exclusiva.

No convé, però, endinsar-se ara més en el problema de l’almogaveria perquè el fenomen era, en els anys de la conquesta, minoritari i encara poc definit. L’aparició massiva dels almogàvers i la creació del seu estereotip pertanyen a un moment posterior. És suficient retenir que la intensa activitat predadora a la frontera va permetre als almogàvers desenvolupar tècniques de combat a peu —llançament de dards, sens dubte imitat dels andalusins— i equipaments singulars, de gran eficàcia per a l’execució de colps arriscats en terrenys difícils.[27]Però sobretot, els havia fet, abans que res, capaços de fer front als andalusins sense necessitat de la força de la cavalleria pesant. I aquesta anava a ser una capacitat molt estimable, per bé que incòmoda quan no va poder posar-se-li fre.

En definitiva, l’aparell militar feudal —la cavalcada i la host—, se’ns ofereix, en primera impressió, com una multitud heterogènia, unida sols per l’afany de botí: la mainada reial; els ordes militars; els rics homes, barons i cavallers, acudits més per voluntat pròpia —pel guany— que en compliment d’obligacions de vassallatge; els cavallers assoldats;[28] els peons dels consells vilatans i els almogàvers. Té tota l’aparença d’una amalgama, però no es tracta d’una congregació incoherent. De fet, la plenitud de la host sols arribarà a donar-se en el gran moment de la caiguda de València i, en menor mesura, en les altres capitulacions: en les etapes culminants. Perquè cada grup desenvolupava una funció molt determinada en els processos d’agressió i d’ocupació que confluïen en aquells instants.

¿LOS MOROS NON ANDAN ARMADOS?

La «potència» militar dels andalusins del segle XIII no era comparable a la dels feudals, però açò no vol dir —i la crònica en dóna prou de testimonis— que foren civils indefensos. Quan Jaume I considera la manera de procedir a la tala de Xèrica, abans descrita, no deixa d’observar que:

aquests sarraïns saben d’armes e que són molt maestres, e les armes han un costum que manera és de lluitar, que ab la manya que hom li pararà, si l’altre el sap bé desparar que el derrocarà: e aquests cavallers nostres no han sinó les llances e els sarraïns han llances e ballestes, e corren mellor que ell.[29]

El rei enuncia, d’aquesta manera, els dos principals recursos amb què els agredits podien combatre’l i que podien inspirar alguna preocupació: la cavalleria lleugera i les ballestes.

La possibilitat d’oposar a la cavalleria feudal una tropa muntada de semblants característiques, proveïda de guarniments pesants, no era ignorada ni menystinguda. Durant molt de temps, quan els estats d’al-Andalus comptaven amb els mitjans suficients, no havien deixat d’equipar cossos de cavalleria que en poc es distingien dels feudals, combinats sovint amb els genets lleugers. De la imitació andalusina dels cavallers cristians ens ha arribat el conegut testimoni d’Ibn Sacîd, que contraposa les muntures altes i els estreps llargs, l’arnès de cota de malles, la llança i l’escut pesants dels andalusins amb l’agilitat dels genets berbers, el tipus de muntada, les dargues i les llances lleugeres que aquests feien servir (Sánchez Albornoz, 1986, II: 433-434). I encara el sobirà balansí Zayyân podia permetre’s equipar-ne alguns a l’estil feudal, més que fos per a fins cerimonials: Jaume I es va sorprendre de veure el negociador ra’îs Abû-l-Hamalât acompanyat de «deu cavallers... ben guarnits e ben vestits, e en bons cavalls e bones selles noves que podien entrar en tota bona cort, com hòmens bé aparellats».[30] En tenien, doncs, però massa pocs.

Uns pocs elements de cavalleria pesant no servien per a res més que per a combatre a títol individual en presentar-se l’ocasió: la cavalleria andalusina no podia fer front a la feudal amb la mateixa tàctica perquè en condicions d’inferioritat numèrica era una opció suïcida. D’altra banda, tampoc no és segur que el seu grau de coordinació i eficàcia fos equiparable al dels esquadrons o conrois feudals, que acostumaven a ser unitats forjades en un llarg entrenament comú. Per això la utilització d’aquest tipus de cavalleria a al-Andalus decauria fins a desaparèixer del tot en el segle XIV. Era preferible fer ús de sistemes de combat diferents, amb les seues limitacions però també amb avantatges. No és del tot correcte, crec, afirmar que els genets musulmans anaven «pitjor» armats: simplement anaven menys equipats i procuraven traure un profit de la lleugeresa (Guichard 1990-91, II: 390, doc. 65). La tàctica del tornafuig (tornafuye), consistent en escomeses successives i fugides ràpides de guerrers muntats a la geneta, podia provocar el desbarat de la cavalleria pesant; era una forma de combat valorada i temuda pels feudals, que arribarien a imitar-la (Soler 1993: 157-172). Però el fet de disposar, malgrat tot, d’una escassa tropa muntada (com es va veure en la batalla del Puig) limitava les accions: durant el setge de València, els genets feien eixides des de la madîna a provocar els cavallers cristians perquè tractaren d’atrapar-los. Aquesta tàctica era un parany en el qual queien els poc acostumats a lluitar contra els andalusins: «la companya de l’arquebisbe de Narbona... no sabien de la costuma dels sarraïns, que los sarraïns los fugien per tal que els poguessen tirar prop de la vila»; Jaume I tractaria d’alertar-los, i en aproximar-se fou encertat per un dels trets de ballesta que tant temia.[31]

Ja abans de començar les campanyes valencianes, Jaume I havia estat advertit de la potència dels ballesters andalusins com un dels obstacles que caldria afrontar en cas d’atacar València. Just acabada la conquesta de Mallorca, Sanç d’Horta hauria dit:

vos trobarets en València, que vos eixiran cinc mília o sis mília ballesters de dos peus, o dels altres més de compte que no lleixen acostar host de la vila, tant és lo poder de les ballestes e del poder que hi és.[32]

Com es veu, els andalusins feien usar, preferentment, el tipus de ballesta anomenat «de dos peus» o, també, balista sarracenica, el qual es tensava subjectant l’arc sota els dos peus alhora, és a dir, amb tot el pes del cos.[33]

És el model considerat com a més «primitiu», i Álvaro Soler (1993: 71-72) ha arribat a suggerir que la ballesta d’estrep atorgava més potència al tret; açò no és cert en absolut: els únics avantatges possibles de l’estrep rauen en una relativa lleugeresa i rapidesa del tensament. De fet, els cristians valoraren les possibilitats de la ballesta de dos peus i l’adoptaren en certa manera. Era, sovint, de dimensions més grans, més pesant, i s’usava especialment en la defensa de llocs fortificats, com veiem quan es fan portar tres ballestes de dos peus per a la defensa del castell aragonès de Sos;[34] molt probablement aquest tipus equival a la ballesta anomenada jarkh per al-Turtûshi (Nicolle 1976: 139; Bruhn 1982: 96-98). La potència de les ballestes andalusines —de dos peus amb tota seguretat— es féu també palesa en la conquesta castellana de Sevilla en 1248, concretament en un atac a Triana durant el qual:

morieron y muchos cristianos; ca tales ballestas tenien esos moros que a muy grant trecho fazien muy gran golpe... que pasauan el caballero armado et salien del.[35]

Que fossen més potents i, segons sembla, més pesants no vol dir que no poguessen emprar-se amb una alta precisió. Quan Jaume I va atacar Borriana amb el castell de fusta, un grup d’homes protegien amb escuts els que arrossegaven la feixuga estructura cap al mur, però els ballesters de dos peus apuntaven bé: «no els podíem escudar tant, que ells les sagetes no metessen entre los escuts que tenien los hòmens».[36]Sabem, també, que les ballestes de dos peus feien servir un tipus de projectil diferent a les d’estrep;[37] probablement les sagetes pròpies de les ballestes d’estrep eren els cairells i les de les ballestes de dos peus, els viratons o passadors.

És ben obvi que en el moment de la conquesta hi havia al Sharq al-Andalus una arrelada pràctica en la confecció i maneig de la ballesta (de dos peus), i que estava universalment difosa entre la població —per descomptat els camperols— com a arma defensiva destinada, sobretot, a protegir les fortificacions. Alguns testimonis arqueològics ja permetien sospitar açò: als husûn de Xixona i d’Alcoi s’han efectuat troballes de nous de ballesta que podrien datar-se a finals del segle XII o a la primera meitat del XIII (Azuar 1989: 381-383); la nou, anomenada jawiza, era el dispositiu que mantenia tensada la corda. D’altra banda, és també molt destacable l’existència d’una forta tradició artesanal relacionada amb la manufactura de ballestes i sagetes entre els andalusins dels reialmes de Jaume I: les aljames de Saragossa, Daroca i Calataiud, per exemple, fabricaven molt sovint projectils de ballesta en grans quantitats per als reis d’Aragó.[38]

Així mateix, els andalusins habitants a les terres que anaven a convertir-se en el regne de València eren uns excel·lents ballesters. El que vull destacar ara és que no es tractava de cossos professionals o especialitzats al servei del sultân, sinó que procedien del si de les mateixes aljames, val a dir que eren camperols. Trenta anys després de la caiguda de València, en 1268, quan quedaven ja pocs veterans en actiu d’aquelles campanyes, l’infant Pere tenia assoldats 92 ballesters andalusins pagant-los 4 diners diaris (Burns 1975b: 31). Aquests soldats, al capdavall, eren camperols també, i ho demostra el fet que el mateix infant confirmés, en 1272, a un ballester seu anomenat Sacd b. cAlí, la possessió d’una heretat que tenia a Pego, obligant-se alhora a treballar-la bé.[39] Un testimoni incontrovertible del grau de difusió de la ballesta entre la població andalusina el trobem, ja després de la conquesta, a la moreria de Cocentaina, quan s’embarguen béns del ferrer cAbd ar-Rahman, en 1269, i de l’alamí cAlí walad Hacab, en 1275: en tots dos casos —els únics embargaments enregistrats per a musulmans— els prenen una ballesta de dins de casa.[40]

La qualitat dels ballesters andalusins, valorada prompte per l'infant Pere i posada a prova en la guerra de 1276-1277, es va tenir en compte en 1283, quan Pere, ja rei i amenaçat per la guerra amb el monarca francès, va escriure als alamins i als vells de les aljames del regne de València per comunicar-los que anava a fer escollir uns quants homes de cada aljama per a crear una companyia de ballesters i llancers: «nos trametats ab companya de balesters et de lancers de cascun d’aquelles aljames bé aparellats e bé adobats, e nos darem a aquels bona soldada». Al setembre de 1285, en efecte, es disposaria que no s’obligués a contribuir els veterans que havien defensat Girona i als quals no se’ls hagués pagat la soldada.[41] El rei d’Aragó va poder reunir, així, un cos de 600 ballesters andalusins que va destinar a la defensa de Girona, armats tots, diu Desclot, amb les ballestes de dos peus que els eren característiques.[42]La crònica de Desclot, precisament, ens ha deixat un testimoni interessant de l’eficàcia d’aquests soldats: un grup de seixanta d’ells, armats amb coltells i ballestes, portaren a terme amb èxit un arriscat atac nocturn al campament de setge francès; a més, la seua punteria era terrible, ja que quan el rei de França acostava cadafals i castells de fusta als murs de Girona,

los ballesters sarraïns, qui eren dins la ciutat, havien llurs bones ballestes de dos peus e faïen que negun no podia traer lo cap ne la mà en aquells castells ne cadafals, que sempre no fos ferit de dues o de tres tretes; e axí negun no hi gosava parer, tant los faïen paor les ballestes dels sarraïns.

Les mostres d’una habilitat admirable amb les ballestes de dos peus eren tals que «los francesos temien més los sarraïns ballesters que neguns altres que fossen dins la ciutat de Gerona».[43] L’experiència va resultar tan satisfactòria que en 1293 el batlle general del regne de València va reunir, de nou, 200 ballesters de les aljames del rei per incorporar-los a l’exèrcit que Jaume II preparava contra Artal de Alagón;[44] i en 1298 el mateix rei ordenava a les aljames de les muntanyes de Dénia que li proporcionaren tots els ballesters d’aquestes valls —cum ballistis et aliis omnibus eorum apparatibus— per a participar en el setge del castell d’Alhama (Ferrer Mallol 1988b: doc. 8). Encara a mitjan segle XIV, els camperols musulmans serien utilitzats militarment durant la guerra amb Castella.[45]

Tanmateix, l’eficàcia dels ballesters andalusins era tal, més que res, en tant que tropes d’establiment, de defensa de les fortificacions. Per això el sultân mantenia, en la mesura de les seues possibilitats, petits contingents de genets professionals, com els «cavallers» assoldats que tenia el qâ’id de Xàtiva i que venceren als cristians en alguns combats.[46] Aquesta tropa muntada es va extingir amb la conquesta: calien mitjans bastant superiors al patrimoni habitual d’un camperol musulmà per a mantenir un cavall i l’Estat que els podia aportar havia desaparegut. Els reis d’Aragó no van tenir mai —ni van procurar tenir-la— una tropa autòctona de genets: quan en necessitaren, els contractaren del Magrib. La combinació permanent d’aquesta doble potencialitat militar a les aljames hauria resultat un perill inadmissible per als nous senyors, com bé es va posar de manifest durant la incursió de genets de 1276. Els ballesters andalusins eren, doncs, molt bons combatents, però aïlladament esdevenien força limitats. El desenvolupament de la perícia en ballesteria i la seua transmissió generacional entre el camperolat andalusí havien estat el resultat lògic de la necessitat de defensar les fortificacions, els husûn que eren el darrer recurs per a fer front a l’agressió cristiana.[47]

En 1225, quan Jaume I va assetjar Peníscola, el fracàs de l’operació es va atribuir al fet d’estar el castell ben aprovisionat de queviures.[48] L’experiència va ser —ja ho he dit— silenciada pel rei, però no oblidada; de fet, la capacitat de resistència dels castells de roca avituallats esdevindrà un tòpic als texts de l’època, però un tòpic cert. Blasco de Alagón hauria recomanat al rei començar la conquesta a Borriana perquè:

si jo us consellava que anàssets assetjar un fort castell, dar-vos hia mal consell, car bé n’hi ha quaranta o cinquanta que, mentre menjar haguessen, vós ni tot vostre poder no els poríets pendre.

Desclot tampoc no va deixar d’assenyalar, quan exaltava la conquesta valenciana, la presència dissuasiva, a les terres cobejades, de ni més ni menys que tres-cents castells de roca «que no temen null hom, sol que hajen que menjar».[49]

La caiguda de Borriana, tal i com esperava el rei, va propiciar la rendició de molts husûn septentrionals, però no certament per qüestions logístiques. La petita madîna de Borriana no era essencial per a la defensa o l’aprovisionament dels castells, que podien assortir-se perfectament de les alqueries immediates, sobretot al rerepaís muntanyenc; de fet la Serra d’Eslida, situada tan sols a uns 20 km de Borriana, trigaria encara nou anys a retre’s als conqueridors. D’una banda s’ha de tenir en compte que, amb Borriana, desapareixia probablement la presència del sultân a la zona, i aquest fet plantejava l’oportunitat d’entrar en negociacions amb els agressors. D’altra, hem de considerar que aquests convenis podien semblar l’opció més raonable en aquestes circumstàncies: els castells, indubtablement, permetien als que capitulaven comptar amb un marge de negociació, i en retre’s evitaven els greus perjudicis de les cavalcades, les tales, els setges o l’eventual expulsió. Una altra cosa, és clar, seria el grau de compliment dels pactes per part dels vencedors.[50]

Els castells andalusins no responien a cap pla estratègic de defensa territorial. Certament, tot i la perseverança d’autors incapaços d’explicar els fenòmens castrals més enllà de la «síndrome Maginot» (Bazzana 1992, I: 264-267, 388), la «xarxa» de husûn en presència durant els anys de la conquesta no havia estat concebuda en un moment concret. La cronologia inicial de les fortificacions és diversa, des del segle x, si més no, fins als darrers moments de les campanyes feudals; i la seua distribució geogràfica al Sharq al-Andalus de 1238 era el resultat de l’acumulació de les conjuntures diferents que les havien fet sorgir. El tipus d’utilització i la mateixa ocupació dels castells també havien estat subjectes a variacions que tot just comencem a conèixer. Alguns husûn eren castells poblats que podien tenir, a més, albacars o sectors no edificats aptes per a congregar gents i ramats de les alqueries, com els descrits a Cullera i Bairén al Llibre dels feits, però també hi havia una multitud de llocs de refugi concebuts com a tals.[51]

En qualsevol cas, la gènesi dels castells rurals al Sharq al-Andalus fou essencialment un fet tardà, de les darreries del segle XII i els inicis del XIII (Azuar 1989: 337-350); i, també, un fet local inexplicable al marge de la iniciativa i la necessitat de les aljames (Guichard 1980b). Les fortificacions pròpiament estatals tenien unes característiques específiques que permeten distingir-les prou bé de les «comunitàries» (Bazzana-Cressier-Guichard 1988: 35-38, 112-114). L’estreta relació topogràfica que els estudis de Cressier (1991), Barceló i altres (1989) han posat de manifest entre els punts fortificats i els espais irrigats mostra, de manera especialment significativa, la dependència dels husûn envers les aljames i les alqueries. Evidentment, el caràcter local de les fortificacions no esdevé obstacle perquè, mitjançant guaites i talaiers, es puga establir una comunicació visual, a base d’alimares, que pose les aljames en estat d’alerta en moments de perill i permeta a la població tenir temps per a recollir-se, tal i com relata Jaume I a propòsit de la cavalcada a la Ribera del Xúquer de finals de 1234.[52] Guichard (1990-91, II: 402) ja ha assenyalat el «caràcter passiu» de la capacitat defensiva andalusina, però cal detenir-se en les implicacions d’aquest tret. La major de totes, al meu parer, és l’«horitzontalitat» de la participació camperola en les tasques defensives, més que fos solament llançant pedres. Tota la població —especialment la masculina— s’implica en les accions, destacant-se a penes algun cos professional millor armat; açò s’adverteix molt clarament quan el conjunt dels habitants d’Almassora prepara un parany als guerrers feudals, o quan, després de l’assalt de Montcada, Jaume I ataca Museros: les dones i els nens han pogut refugiar-se a València i sols han restat 60 homes, és a dir, 60 habitants camperols de l’alqueria, per a defensar la torre de la millor manera que poden.[53] És per això que la falta de malles de ferro o altres defenses corporals constitueix una característica general dels combatents andalusins. «Los moros non andan armados» afirmaria proverbial don Juan Manuel; i Jaume I tindria ocasió de sorprendre’s quan no podia encalçar un escamot que s’havia aventurat fora de Borriana, «car ells eren pus lleugers que nós, que no vestien gonions ni perpunts», o quan es va adonar que els defensors dels murs d’aquest lloc «no aduixeren altres armes sinó almeixies», és a dir, simples túniques de tela i mànigues amples.[54]

L’absència de guarniments és un testimoni de la implicació popular general en la lluita, i no ha d’entendre’s, pense, com una prova genèrica de debilitat militar. Els almogàvers cristians tampoc no portaven el cos armat i eren els més eficaços infants. Sens dubte havien assimilat tècniques de combat ja desenvolupades pels andalusins de la frontera i, especialment, pels seus homòlegs musulmans dels quals, fins i tot, prengueren la denominació. Abans he assenyalat que en la batalla del Puig ocuparen la davantera de la formació andalusina els combatents procedents dels llocs fronterers, i puc afegir que la qualificació guerrera d’aquests homes es retroba, fins i tot, en l’onomàstica: en 1263 un andalusí anomenat Sacd Almugabar posseeix una heretat a Les Alcuçoles de Moixent.[55]

La capacitat militar de les aljames en els moments de la conquesta no era, com assenyalava Guichard, negligible en absolut. I tampoc no era improvisada. En 1260 els andalusins d’Eslida reclamaren a Jaume I el dret sobre l’aigua que usaven els de la Vall d’Uixó —situada riu avall— per a regar, la qual havien obtingut aquests darrers quan els d’Eslida s’alçaren contra Zayyân, però la perderen després, a causa que els primers arribaren a un acord amb el sobirà perquè els restituís el control hidràulic.[56]L’aljama d’Eslida, com es veu, ja abans de les campanyes cristianes havia tingut força per a desafiar el sultân i negociar amb ell; una força que l’aljama faria valer, més endavant, amb els feudals, per obtenir les condicions de rendició de 1242 i 1276. El conflicte hidràulic palesa, d’altra banda, l’obligació que, en una societat segmentària, tenen les comunitats camperoles de comptar amb capacitat de combat per a fer-se valer en les seues pugnes amb l’Estat i, eventualment, entre elles.

Aquesta aptitud fou valorada pels feudals i, així com Pere el Gran reclutaria ballesters en les seues aljames, en 1266 els andalusins del castell de Bes i de Bunyol tenien l’obligació de seguir el seu senyor, Pero Ferrández de Híjar, en les hosts i cavalcades. Però no tot seria submissió en aquest aspecte. En 1259 els musulmans de Xelva encara se sentien prou forts per a incomodar seriosament els colons cristians establerts a la veïna vila d’Alpont: els prenien ramat, els feien presoners, es permetien d’amenaçar-los, retenien, fins i tot, part de les rendes, «e tienen los caminos que non lesan salir de la vila».[57] La conquesta pròpiament dita a penes havia acabat i els andalusins podien mostrar, malgrat tot, la seua capacitat de subvertir la situació.

UNA GUERRA DE VINT-I-CINC ANYSU

Una empresa incompleta: de Cullera a Biar (1239-1245)[58]

La caiguda de València, cinc anys després de començada la conquesta, completava la primera fase. Segons el tracte acordat amb Zayyân el 28 de setembre de 1238 per a la capitulació de la ciutat, Jaume I atorgava una treva de set anys durant els quals no el combatria a Cullera ni a Dénia.[59] Però el fet és que a principis de 1239 el rei d’Aragó ja controlava Cullera, sobre la desembocadura del Xúquer, i que, sense deturar-se a penes, va creuar el riu per prendre places més enllà. Dirigint-se des d’aquest hisn cap al sud, salvant les marjals costaneres, va entrar a l’horta de la vall de Bairén. Allí va encetar negociacions amb el qâ’id Talha b. Sidrây, de quiva obtenir garanties del lliurament de Bairén en un termini de set mesos i la immediata cessió de la torre albarrana del castell, a canvi de tres cavalls, més 50 vestidures de luxe i 20 jovades de terra —poca, certament— per a ell i els seus nebots. El traspàs definitiu del hisn, després d’un intent avortat de fer fora la guarnició de la torre albarrana, va tenir lloc a l’agost de 1239, formalitzant-se amb la presència de vint vells principals procedents de tota la vall. De fet, ja abans els representants dels districtes de Vilallonga, Borró, Vilella i Palma —«castells de roca grans e forts»— havien donat garanties de retre’s en el moment en què ho fes Bairén.[60]

Fig. 2. Llocs i castells documentats amb motiu de la conquesta del sud del regne (1238-1245).

Guichard suggereix que un tracte semblant al de Bairén va tenir lloc ambel qâ’id de Xàtiva Abû Bakr b. cÎsà, també a la primavera de 1239. La treva acordada, en tot cas, fou violada per un cosí del ric home Rodrigo de Lizana, qui fou derrotat i capturat amb els altres participants en la cavalcada. Jaume I va voler aprofitar la circumstància com a excusa per a ignorar els pactes, hostilitzar l’horta de Xàtiva i mirar d’apoderar-se de la madîna. En la primavera de 1240 va fer establir una bastida a l’alqueria de Sellent, des d’on els seus homes procediren a talar els camps, a trencar els assuts i els molins i a fer cavalcades als castells dels voltants. Unes setmanes més tard, el qâ’id Ibn cÎsà i els vells decidiren posar fi als danys: acceptaren retre al rei allò que ell considerava un reconeixement de vassallatge, li donaren el lloc de Castelló de Xàtiva i es comprometeren, sobretot, a no lliurar el castell a un tercer («que aquell lloc no lliuràs a null hom»), és a dir, a ningú del regne de Castella.[61]

Jaume I s’absentà després del primer intent de prendre Xàtiva. Però no era convenient als seus interessos demorar les campanyes: el temps podia jugar a favor dels andalusins o del rei de Castella. En la primavera de 1242 el rei d’Aragó tornava a la frontera perquè «nós volíem acabar ço que havíem començat, que aitambé haguéssem tot l’altre regne com havíem tro en Xúquer».[62] Ara l’objectiu era Alzira, un centre bastant important a la vora sud del Xúquer, a mig camí entre les mudun de València i Xàtiva. El ra’îs d’Alzira, cosí de Zayyân, va fugir a Múrcia i els vells decidiren lliurar el lloc a Jaume I a canvi d’evitar l’expulsió; com a garantia cediren, de bon començament, unes torres de la muralla amb un reducte al costat de la porta de València. El rei els va atorgar, també, el dret d’alliberar els captius andalusins que s’hi refugiassen, així com «aquelles furs e costumes que eren en temps de los almohades», de manera que va passar a percebre «les rendes que solia pendre l’arrais d’Algezira», qui es qualificat com a «senyor».[63]

Tanmateix, just a partir d’aquest moment, encara en 1242, començaren a repartir-se les terres i les cases dels andalusins entre pobladors cristians. L’onada de donacions va seguir en els anys 1243-1244 i, segons els comptes de Guichard (1990-91, II: 414), va comportar el lliurament de quasi 550 jovades —unes 1.640 ha— a 240 colons. Cal remarcar, d’altra banda, que aquesta, la primera operació colonitzadora al sud del Xúquer, va coincidir, també, amb la creació del primer assentament cristià a Bairén, pel mes d’agost de 1242.

Restava, però, resoldre satisfactòriament el problema de la resistència de Xàtiva. Un factor d’acceleració el va constituir la submissió de Múrcia a Castella, formalitzada a l’abril de 1243 mitjançant el pacte d’Alcaraz. Al rei d’Aragó li interessava completar la conquesta i consolidar-se immediatament sobre les fronteres establertes en el tractat de Cazola si no volia enfrontar-se a fets consumats. Novament la defensa dels musulmans contra l’incompliment cristià dels pactes oferiria l’excusa per atacar i prendre Xàtiva de forma definitiva. A les darreries de l’estiu de 1243, Rodrigo de Lizana, amb la seua companyia i un grup d’almogàvers, feia una cavalcada, suposadament de forma exclusiva —cosa negada després pels andalusins—, a terres no controlades pel qâ’id de Xàtiva, sinó a les «d’altres moros qui guerrejaven» contra els cristians. Els de Lizana foren atacats, llavors, pels genets professionals d’Ibn cÎsà, amb el suport de gent de Tous, Terrabona i Càrcer: els mataren un parell de cavalls, els llevaren el botí («tolgren-los la cavalcada») i mitja dotzena de cavalcadures, sense fer-los altre mal. Una vegada arribat el rei a Alzira a finals d’any, va començar les negociacions a través d’un reputat faqîh de Xàtiva anomenat Ibn Mufawwiz (Almofois), qui havia estat enviat pel qâ’id i els vells. Els andalusins no acceptaren les exigències i donaren pas a les hostilitats cap al gener de 1244. Jaume I va començar un setge força lax, ja que es va limitar a instal·lar un campament a l’horta —no tan llunyà com l’anterior bastida de Sellent—, a la vora del riu i d’un barranc, completant la protecció amb un fossat excavat a la banda accessible. S’hi instal·laren rics homes, cavallers i almogàvers, i des d’allí es feren tales a l’horta i es tingueren escaramusses (torneigs) amb els defensors.[64]

Unes setmanes després, Jaume I feia decapitar i penjar davant el castell d’Énguera un grup de disset andalusins del lloc acabats de capturar. Feia molt poc que Énguera, amb Moixent, s’havia sotmès a l’infant Alfons de Castella, qui pretenia prendre Xàtiva per a ell, i l’escarment del rei era la resposta a la negativa enguerina de retre-li el castell. Segons sembla, l’infant de Castella va sol·licitar a Jaume I una entrevista a Almiçra, lloc proper a Villena i el hisn de Biar (aquest encara controlat pels andalusins), per tal de posar fi a la disputa fronterera. Llavors el rei d’Aragó s’afanyaria a obtenir la submissió dels andalusins de Capdet i Bogarra,[65] així com el compromís de lliurament de Villena i Sax per part de l’orde de Calatrava, que finalment havia aconseguit apoderar-se dels llocs esmentats; d’aquesta manera va poder presentar-se a Almiçra amb peces per a negociar.[66] Durant la trobada amb Alfons de Castella, en efecte, aquestes places s’intercanviaren per les d’Énguera i Moixent; Jaume I també va poder consolidar les seues pretensions sobre Xàtiva i, finalment, el 26 de març de 1244, va concloure amb el seu gendre, l’infant Alfons, un nou tractat que concretava i corregia, sobre la línia Xirell-Serra de la Rua-Biar-Busot, la demarcació feta a Cazola 65 anys enrere.[67]

En haver signat el conveni i retornat el rei al campament de setge, els defensors de Xàtiva eren conscients que la renúncia d’Alfons de Castella ja no els permetria aprofitar les disputes entre Jaume I i els castellans per tractar de retenir la plaça. Les converses de capitulació no trigaren, doncs, a reemprendre’s. El qâ’id Ibn cÎsà va trametre el seu kâtib (escrivà) Abû-lQâsim, i després, de nou, Ibn Mufawwiz i el notable Ibn Firrih (Abenferri); Jaume I els va enviar, per la seua banda, Ximén de Tovia i la promesa d’un bon suborn en heretats, superiors als seus béns («tants que son llinatge no hac»), per al qâ’id i alguns dignataris. Així, s’arribà a l’acord: el qâ’id conservaria durant dos anys el castell major —situat sobre el penyal occidental de la muntanya— al final dels quals es retiraria als propers castells bons de Montesa i Vallada; durant els dos anys de transició, Ximén de Tovia retindria pel rei el castell menor.[68] Tal i com suposa Guichard, en aquests dos anys, a banda de la fortalesa, també es compartirien els tributs, probablement a parts iguals; sembla prou clar, així mateix, que es donarien garanties de no fer fora la població andalusina.

Pocs mesos després de la capitulació de Xàtiva, que seria a finals de maig de 1244, dos vells andalusins, representants d’una facció dels llinatges de Biar («dels pus aparentats hòmens d’aquella vila»), es presentaren a València per oferir al rei el lliurament de la plaça. Jaume I hi va anar, però els andalusins del lloc l’esperaven, armats i hostils, fora del hisn. El rei va haver de construir un fonèvol i establir una bastida en un puig davant Biar, sobre el camí de Castalla, on la tropa va passar l’hivern. El setge, en efecte, es va prolongar des de mitjan setembre de 1244 a principis de febrer de 1245, atès que dins de Biar «havia bé set-cents hòmens de peu ben armats, e de bons... e ells defeneran-la molt fort, que non perdien re sinó per força»: s’hagueren de portar ballesters experts des de Tortosa per a contrarestar els defensors. Finalment el qâ’id Mûsà al-Murâbit va retre el hisn a Jaume I a canvi, com sempre, de la seguretat que no faria expulsar els habitants.[69]

Fig. 3. Frontera meridional del regne de València delimitada en el tractat d’Almiçra (1244), segons E. Guinot (1995:40).

Fins ací hem seguit les campanyes conduïdes pel rei, però reduir-hi la valoració de la conquesta no seria correcte. Ja sabem dels atacs a Villena fets al marge del rei per alguns nobles aragonesos amb ganes de botí junt amb l’orde de Calatrava, en 1238 i 1239, els quals fracassaren, tot i que finalment els andalusins es dirigiren a Jaume I i acceptaren retre els llocs. També foren mainades de rics homes aragonesos, en connivència ara amb l’exgovernador almohade Abû Zayd, els que capturaren Castalla i possiblement algun altre lloc proper, de manera que el rei hagué d’entrar en negociacions per apoderar-se d’aquest castell.[70] Hi ha, d’altra banda, casos com el de Rebollet, un hisn important pel valor del seu districte, contigual de Bairén, i del qual la crònica reial no diu res, malgrat no deixar de ressenyar detalladament la rendició dels altres castells de la vall, certament secundaris —com ara la petita fortificació de Vilella—. El fet que Rebolletfos donat en senyoria al cavaller Carròs l’estiu de 1240 ens permet sospitar que l’empresa de conquerir-lo hagués estat al seu càrrec.[71] Precisament aquest personatge dirigiria, després, les operacions que conclogueren amb la capitulació de Dénia; des del primer moment Jaume I no havia tingut cap intenció de prorrogar ni un dia el termini de set anys atorgat a Zayyân: documentem donacions de béns immobles a Dénia ja des de mitjans de 1240, però la capitulació de la madîna va tenir lloc entre maig i juny de 1244, immediatament després de la de Xàtiva.[72] El rei no va estar present en la caiguda, i Carròs passaria a controlar Dénia, tot i que no va poder arribar a consolidar-hi una senyoria pròpia.

Fig. 4. Delimitació del regne de València establerta en els furs (1240) i el tractat d’Almiçra (1244) segons E. Guinot (1995:30).

De tota manera, sembla que la capacitat dels rics homes per a conquistar llocs autònomament era molt limitada: l’atac a Villena i Sax de 1238 va fracassar estrepitosament, malgrat que els cavalls armats pogueren brocar cap a dins de les poblacions, i Artal de Alagón va caure mort d’una pedrada al cap; durant el segon atac, ara amb el reforç dels cavallers de Calatrava i un grup d’almogàvers, els andalusins feren una eixida i els destruïren el fonèvol, obligant els agressors a alçar el setge i a fer-se forts en una bastida més apartada.[73] Com que solament el rei tenia la capacitat de congregar i mantenir les forces necessàries per guanyar places, els altres nobles sembla que no passaren d’organitzar cavalcades a la recerca d’homes o botí, i no sense perill: recordem la derrota de la cavalcada del cosí de Rodrigo de Lizana pels homes del qâ’id de Xàtiva. És per això que les terres al sud del Xúquer passaren íntegrament o quasi a mans del rei d’Aragó.

Una altra qüestió que no resta del tot clara a l’hora d’avaluar el procés de conquesta, més enllà de la narració del Llibre dels feits, és la de les manifestacions i l’abast real dels moviments de resistència; la crònica subratlla les capitulacions, però no descriu les accions militars andalusines a excepció de les que permeten algun tipus de lluïment al rei. Ja he dit que Eslida no va capitular fins a 1242: foren capaços d’organitzar una resistència eficaç durant nou anys, de la qual no en sabem res. Com tampoc no sabem res de la procedència de l’escamot andalusí que, a l’extrem nord del regne i en una data tan tardana com 1243, va ser capaç de capturar i donar mort al bisbe Ferrer de Pallarés (Burns 1982, I: 71). Hi ha, fins i tot, indicis de moviments de més abast: el relat que ens ha transmès Desclot sobre els atacs fets als colons d’Alzira per Albacor (pastor e negre, molt valent hom), des de castells a les muntanyes d’Alcoi i d’Albaida, és, sens dubte, una tradició oral recollida uns quaranta anys després dels presumptes fets (c. 1242-1246) i, per tant, impregnada d’inexactituds i elements llegendaris, però de manera semblant a la versió que ens ofereix de la conquesta del castell de Xàtiva, ha de tenir un fons de realitat, el qual ens resulta molt difícil de determinar.[74]

Castells com Albaida, Ontinyent, Bocairent, Alcoi, Cocentaina o Xixona, per posar sols uns exemples, es retrien al monarca, com Dénia, a través d’intermediaris. Ara bé, desconeixem totalment les circumstàncies i els moments en què tingueren lloc les capitulacions; no sabem res dels personatges que les obtingueren ni de la resistència que trobaren. Jaume I, a través del Llibre dels feits, fa concloure la conquesta en 1245. Immediatament després de la caiguda de Biar —diu— «retés a nós tot l’altre regne que era de Xúquer tro en terra de Múrcia», sota la promesa de mantenir els andalusins al país: «e així haguem-ho tot».[75] Aquesta manera de simplificar el final del procés d’ocupació no era independent de la visió vassallàtica que tenia dels pactes el rei d’Aragó, que òbviament no coincidia amb la dels andalusins. Tampoc no deixava de ser un recurs retòric destinat a crear l’artificiosa distinció entre una fase de conquesta pròpiament dita i una altra —tota seguida— de pertorbació de la «legalitat» establerta pel dret de conquesta i els pactes, fent veure que les transgressions es devien a la fellonia dels andalusins; Robert I. Burns (1984b: 280), en efecte, fa notar que la documentació de cancelleria es refereix a al-Azraq —que resistiria a la muntanya fins a 1258— com un traïdor al rei Jaume.

Hi ha moltes raons, doncs, que recomanen no tenir en consideració la pretesa discontinuïtat de 1245: «dir que en 1245 Jaume I va finalitzar la conquesta del País Valencià no deixa de ser incert» (Guinot 1995: 41). Per la seua banda, R. I. Burns (1984b: 239-284) ja va dedicar un estudi a demostrar la improcedència de fer acabar en 1245 l’empresa militar, tot exposant els motius exteriors que, segons ell, impulsaren el rei a donar-la per conclosa: Why the Valencian crusade never ended. No podia estar-ho de cap manera. Ibn al-Abbâr, en la biografia 166 de la Hulla as-Siyarâ’, refereix que els cristians s’apoderaren de Xàtiva, a continuació de Dénia, en el mes de safar de l’any 644, és a dir, al juliol de 1246, després d’haver tingut treva i enganys amb el tirà de Barcelona.[76] Per als andalusins, com palesa Ibn al-Abbâr, la data que comptava era la del lliurament efectiu del lloc i no la dels pactes, ja que la noció feudal d’obediència vassallàtica no tenia cap sentit per a ells.

A més a més, el poeta i dignatari andalusí, que llavors estava establert a Tunis, refereix que Abû Bakr b. cÎsà es va traslladar a un castell (hisn), que sens dubte és Montesa, i que «això (fou) en ramadân de l’any 45», és a dir, gener de 1248. Però la referència cronològica no faria al·lusió tant a aquest fet concret —que també podria ser— com a l’exposat just prèviament al mateix paràgraf:

en els nostres temps han arribat alguns de Xàtiva amb notícies que han hagut d’anar-se’n amb gent de la seua regió —milers de musulmans— i s’han dispersat per (diferents) poblacions.[77]

Aquesta referència és extremadament important en la mesura que corrobora —amb ajustada coincidència cronològica— la massiva expulsió efectuada pel rei Jaume al gener de 1248 i posa en evidència la ciutat i la regió de Xàtiva com a zona especialment afectada. L’expulsió havia estat la resposta del rei a la represa de la resistència andalusina, clarament perceptible ja a l’estiu de 1247: a penes un any després de la rendició definitiva de Xàtiva.

Els esclats de resistència sorgiren, ben probablement, en adonar-se els andalusins de la impossibilitat, malgrat els pactes, de mantenir sota el domini cristià un estatut de dependència envers el poder equiparable a l’anterior a la conquesta. I açò tant per l’efecte de l’afluència de colons com per la manera d’entendre les relacions socials per part dels senyors, ràpidament posada de manifest en certs llocs. Guichard (1990-91, II: 424-425) ha suggerit, precisament, la importància dels testimonis de les pressions i despossessions patides, abans de 1247, pel camperolat musulmà sotmès. A Alzira, en 1246, molts colons s’havien apropiat violentament de terres dels andalusins; per a Cullera, Torrent i Silla un document de l’orde de l’Hospital afirma, ja en 1241, que els musulmans han estat reduïts a una condició servil (sint servi) i que poden ser expulsats en qualsevol moment: de fet en 1245 s’assenten cristians a Sueca i les alqueries dels voltants (Furió 1995a).

No pot saber-se tanmateix, diu Guichard, si aquests o semblants incidents impulsaren l’aixecament d’al-Azraq de 1247, ja que en aquest fet concorren una sèrie de circumstàncies particulars. Ara bé, el que no pot posar-se en dubte és que aquest context va projectar el moviment iniciat per al-Azraq més enllà de la zona que controlava de forma directa i que, ben probablement, comptava amb això: la mateixa crònica reial fa notar l’alegria indissimulada amb què les accions d’al-Azraq foren rebudes pel (ex) qâ’id i els vells de Xàtiva acudits en delegació a València cap a setembre-octubre de 1247. L’actitud de la comitiva andalusina, tal i com la relata la crònica reial, resulta bastant sorprenent i provocadora; i no pot deixar de veure’s cert to d’advertència irònica quan li diuen al rei que, gràcies a ell, Xàtiva «era tan poblada que els homes se ferien de muscle a muscle». Poden referir-se a la presència de tropes o de colons, que ells veien clarament com un perill que ara podia acabar-se, però trobe més versemblant que al·ludesquen a l’afluència d’andalusins desplaçats des de les zones properes que tot just comencen a colonitzar-se: Bairén i Alzira. En tot cas, els de Xàtiva responsabilitzen clarament el rei de la suposada sobrepoblació de la vila.[78]

LA RESISTÈNCIA MUNTANYENCA D’AL -AZRAQ (1245-1258)[79]

Les operacions militars d’al-Azraq s’iniciaren a finals d’estiu o a principis de la tardor de 1247. Segons la crònica reial els primers actes haurien consistit en la presa dels castells de Gallinera, Pego i Serra (de Finestrat), fet que decidiria el rei a dirigir-se prompte a València, abans que el poder d’al-Azraq augmentés. Allí rebria la visita dels notables andalusins de Xàtiva i s’assabentaria, dies després, que al-Azraq s’havia apoderat del castell de Penàguila;[80] açò passava els darrers dies d’octubre o els primers de novembre. Al-Azraq —sobrenom de Muhammad b. Hudayl Abû cAbd Allâh— exercia un control sobre els castells sobreposat al dels quwwâd; ell no feia servir aquest títol, sinó el més honorífic de wazîr, que no sabem si tenia algun contingut específic. Des d’aquesta posició havia signat un pacte dos anys abans amb l’infant Alfons, fill del rei Jaume, a fi de retre gradualment, en un termini de tres anys, els husûn que dominava a les muntanyes interposades entre la vall del riu d’Alcoi i el litoral de Dénia, pràcticament a l’extrem sud de la frontera concertada en Almiçra. El tractat entre Ibn Hudayl i l’infant Alfons està contingut en un extraordinari document bilingüe, escrit en àrab i castellà —la llengua de l’infant— a base de línies alternes. La bibliografia sobre aquest document és ja força copiosa i disposem de diverses transcripcions i traduccions amb algunes variants;[81] però el problema que més atenció ha captat és el de la doble datació: 16 d’abril de 1244 (1282 de l’era) del text castellà i 14 d’abril de 1245 (15é de dû-l-Qacda del 642) a l’àrab.

Fig. 5. Localització dels castells documentats sota el control d’Al-Azraq i els seus aliats (1247-1258). S’inclouen les quatre viles cristianes més immediates: Xàtiva, Gandia, Dénia i Cocentaina, així com el punt en disputa de Benicadell.

Les solucions aportades pels autors poden resumir-se, essencialment, en dues: les que assenyalen una dualitat diplomàtica i les que s’inclinen per la unicitat del document i la validesa de la datació en 1245. C. Barceló Torres (1982) i P. López Elum (1989: 83-84) pensen que es tracta de dosdocuments en un, o bé un document en dues fases separades per un any: moments que es reflectirien, també, en petites modificacions de contingut. Aquesta opció comporta una absoluta ambigüitat sobre quina de les dues dates és la que compta per al compromís, i no explica perquè les modificacions introduïdes no invaliden el document anterior. Al capdavall, hauria resultat més clar i senzill —si fos així com diuen— fer-ne un de nou. D’altra banda no és gaire versemblant que abans de caure Xàtiva, Dénia i Biar al-Azraq acceptés de bon grat lliurar els seus castells. Momblanch (1977) ja va mostrar la seua preferència en considerar com a autèntica la data àrab de 1245 per estar més d’acord amb la situació del moment i, sobretot, per la documentada presència del rei al hisn de Laguar el 15 de març i el 9 de maig d’aquell any;[82] cal afegir que, per coherència geogràfica, sembla que Laguar hauria d’haver estat abans en poder d’al-Azraq: la captura del castell, potser, va precedir les negociacions de rendició. Burns (1984b: 257-267; Burns-Chevedden 1983) considera detalladament totes les circumstàncies que podrien haver motivat l’equívoc i conclou, com Guichard (1990-91, II: 421-422), que la datació real ha de situar-se el 15-16 d’abril de 1245.

Però les diferències importants no són de datació, sinó de contingut. Abans que res, a la manera d’entendre la submissió: el text àrab ignora totalment la noció de vassallatge i, per tant, les obligacions implícites a aquest tipus de relació; ni tan sols formula una declaració de bayca o lleialtat islàmica (Barceló Torres 1982). El text castellà, ben al contrari, subordina tot el pacte a la declaració vassallàtica inicial i presta menor atenció a la concreció dels acords, que són més clarament detallats en la versió àrab. Des del punt de vista andalusí, el tractat simplement estableix les obligacions de cada part respecte als terminis de lliurament dels castells i la repartició dels tributs.

En síntesi, l’acord contempla, en primer lloc, una treva de tres anys. Dels vuit castells que té al-Azraq, els dos més meridionals (Tàrbena i Pop, separats per Laguar dels altres) són lliurats immediatament a l’infant; dos nord-occidentals (Alcalà i Perputxent) seran per al wazîr mentre visca el rei; els restants (Castell, Jarûlash,[83] Margarida i Gallinera) romandran tres anys en poder d’al-Azraq, però dividint els tributs a parts iguals amb el rei: el delme (cushr) i els fruits (atmâr); tanmateix, com a millora, al-Azretraq indrà íntegres els ingressos (fawâ’id) procedents de les alqueries d’Ebo i Tollos, que pertanyen als districtes de tributació compartida.[84]D’altra banda, un tercer personatge, el qâ’id Abû Yahyà b. Abî Ishâq, anomenat també sâhib de Castell, obté la possessió de les alqueries d’Ishbâlam i Butraqwash (l’Espelda i Petracos, al mateix terme de Castell), igualment durant la vida del rei; es tracta d’un qâ’id important, coordinat amb al-Azraq, que obté així un tractament proporcionat a la seua posició. Finalment, el pacte dóna a entendre l’existència de husûn propers encara no sotmesos i que, potser, Ibn Hudayl tractaria de persuadir a capitular «per amistat» o «per la força»; en aquests casos es veuria afavorit, així mateix, amb la meitat dels tributs. Les serres de la Marina, doncs, estaven encara lluny d’estar sota la total autoritat dels conqueridors en la primavera de 1245 (vegeu fig. 6).

Hi ha un fet que, al meu parer, no ha estat degudament valorat pels autors que han estudiat el moviment d’al-Azraq, i és que les seues operacions comencen en 1247 amb la presa, entre altres, del castell de Gallinera. Segons el pacte, aquesta fortificació l’hauria de retenir ell fins al compliment del termini dels tres anys, és a dir, fins a l’abril de 1248; per tant, els cristians tenien el castell abans de la finalització del termini. De totes maneres, hi hagués o no incompliment del conveni per part dels vencedors, sembla prou clar que al-Azraq havia tractat de guanyar temps amb el pacte i no estava disposat a retre tan fàcilment una regió que podia defendre amb relatiu èxit. Les accions de 1247 no haurien de considerar-se, estrictament, una «revolta», sinó la prossecució de la resistència i, per tant, de la conquesta.

La resistència d’al-Azraq no era un moviment desesperat ni constituït amb improvisació. Ibn Hudayl va construir una mena de «microestat» a les serres de la Marina en suplantar el sultân, desaparegut formalment en 1244, i de fet probablement abans;[85] hi va recaptar per a ell i els seus quwwâd o ashâb els tributs de la zona, fonamentats, com hem vist, en el cushr o delme «legal», independentment que les circumstàncies poguessen propiciar una taxació especial. Els tributs comprenien, doncs, una porció de les collites, la qual al-Azraq utilitzava per aprovisionar els castells i per obtenir moneda —devia tenir contactes amb mercaders forans— a l’efecte de pagar la soldada a una tropa estable.[86] Es feia acompanyar per un penó propi i d’una comitiva de deu homes a cavall, possiblement formada pels quwwâd aliats i membres de les parenteles respectives, a més de la petita guàrdia muntada dels ash-shurtîyyîn o eixortins, una mena d’algutzirs que originalment tenien funcions relacionades amb l’ordre públic i serien retribuïts amb soldada.[87] Tenia residència estable, son alberg major, al hisn al-Qalca, el castell d’Alcalà: una impressionant fortalesa de roca a l’entrada occidental de la Vall de Gallinera, de perfils esquerps i accessos difícils; des d’allí trametia les seues cartes i els seus representants quan calia negociar.[88]

Fig. 6. Territoris afectats pel tractat amb al-Azraq de 1245. Husûn: 1. Barbunjân (Perputxent); 2. al-Qalca (Alcalà); Margalîta (Margarida); 4. Galinayra (Gallinera); 5. Jarûlash (Xeroles); 6. Qashtâl (Castell); 7. Bûb (Pop); Tarbana (Tàrbena); Qurà: A. Abu (Ebo); T. Tûlu (Tollos); B. Batraqûsh (Petracos); I. Ishbâlam (l’Espelda).

A més dels castells i la tropa, permanent o eventual, que podia sostenir amb els tributs, al-Azraq va poder comptar amb altres recursos decisius. Abans que res, una geografia favorable per a resistir als feudals: terra de muntanya, que «no és terra de brocar bé als cavalls armats».[89] En segon lloc, una pràctica militar que no menyspreava gens els paranys i les tàctiques guerrilleres que culminarien en el «fet de Rugat». Va fer creure a Jaume I que estava disposat a fer-se cristià i a prendre per muller una parenta d’en Carròs (les seus relacions amb aquest personatge serien constants perquè controlava les terres limítrofes); quan el rei, amb 35 cavallers, va acudir a tancar el tracte a les proximitats del castell de Rugat —el qual tenien els andalusins—, al-Azraq li va parar una emboscada nocturna a partir de set punts diferents des d’on caigué una multitud de combatents armats amb dargues i ballestes, coordinada pel clamor de corns i anafils: divuit cristians foren capturats i Jaume I hauria pogut morir.[90] En tercer lloc, la complicitat o l’enteniment amb l’infant Manuel, primer, i el rei Alfons de Castella, després, fou un factor de certa importància per a poder mantenir la resistència durant deu anys.[91]

La resistència dirigida per al-Azraq, que no anava més enllà del massís muntanyenc entre Alcoi i Dénia, va donar tanmateix una excusa a Jaume I per a anul·lar tots els pactes de capitulació del regne que garantien el manteniment de la població indígena, per a foragitar els andalusins a la frontera de Múrcia i repartir la terra entre colons cristians. L’anunci de l’expulsió va tenir lloc en la festivitat de l’Epifania —6 de gener— de 1248 (Momblanch, 1977: 66-68). Després d’haver fet arribar les corresponents lletres a les aljames i del fracàs de les delegacions que aquestes li enviaren per tractar d’evitar el trauma, la guerra es va generalitzar a quasi tot el regne de València.[92]

En sabem molt poc, tanmateix. La crònica reial deixa constància que els andalusins atacaren per tot arreu els castells pitjor defensats, ajudats per les aljames veïnes («meteren mà cascú, allí on ells podien ni veïen que poc establiment hi havia, de combatre los castells, e ajudaven-los llurs veïns, aquells que els estaven en torn»), de manera que aconseguiren prendre’n deu o dotze a diferents llocs del regne. Un d’ells fou el de Llutxent —força proper a la zona d’al-Azraq—, ja que tenim notícia que els cristians l’assetjaven, si més no, entre el 9 de març i el 19 d’abril de 1248. Un altre, el d’Uixó, al nord de la ciutat de València, també fou ocupat pels andalusins, que foren capaços de sostenir-s’hi fins a l’agost de 1250, així com d’obtenir unes condicions acceptables de capitulació.[93] Aquells que no combateren ni pogueren prendre castells es dirigiren a Montesa i, finalment, es deixaren conduir pels cavallers del rei fins a Villena. Si hem de donar crèdit al Llibre dels feits, en sortiren uns cent mil.[94]Ben al contrari, doncs, que els deportats, els andalusins d’Uixó i, en general, de tot el nucli septentrional de la Serra d’Espadà, es van alçar en armes amb un cert èxit: aquestes aljames aconseguiren no ser expulsades ni desposseïdes, malgrat no solament haver resistit als castells, sinó a més, haver infligit derrotes colpidores als cristians. Una companyia de tres mil peons —diu la crònica—, procedent de Tortosa i llocs del Baix Aragó, es va aventurar a la zona d’Espadà per fer mal, però els andalusins d’Eslida els desbarataren i en mataren molts.[95]Poc després d’aquest fet, al-Azraq, coneixedor de la situació general —i, potser, reconegut com a cabdill de la resistència a tot el regne («aquells que romaseren en la nostra terra faeren cap d’Alaçrac»)—, va donar un pas decisiu en tractar de prendre les altures fortificades de la serralada del Penacadell (Benicadell, 1.100 m) per tal de controlar el pas del port de Cocentaina (d’Albaida) i tallar, així —inversament a allò que féu el Cid—, la comunicació de les terres més meridionals amb la resta del regne («no gosaria hom anar a Cocentaina ni a Alcoi, ni a les partides de Seixona, ni a Alacant»). La tropa d’al-Azraq havia establert un setge opressiu: es va instal·lar sobre dues elevacions adjacents a la cota fortificada, va emplaçar algarrades i llançava sovint combatents a l’assalt amb escut i llança. La cronologia del succés no és gens clara, però hauria d’enquadrar-se entre mitjans de 1248 i principis de 1250 com a molt tard. Jaume I va haver de reunir un exèrcit a València amb la participació de bisbes, rics homes, cavallers i prohoms de la ciutat; va portar els cavalls armats a dalt la serra de Benicadell i, amb el suport d’homes a peu, pogueren prendre als andalusins una de les elevacions que dominaven, en la defensa de la qual va perdre la vida el responsable del setge, un dels millors capitans d’al-Azraq, anomenat Abenbaçol (Ibn Bassâl?). Açò obligaria els andalusins a alçar el setge i retirar-se: «anarent-se’n recullir a Alcalà, en terra d’Alaçrac», però la guerra encara duraria fins a 1258.[96]

A partir d’aquesta desfeta andalusina, «fo baixat lo poder dels sarraïns». Va capitular Uixó i, probablement, els altres nuclis insurgents del nord. A partir de 1250 la resistència es va arrecerar bàsicament a les serres meridionals —les «muntanyes del regne de València»—, on al-Azraq hauria arribat a controlar una vintena de castells, d’acord amb les dades fornides per la crònica, a partir dels quatre o cinc que tenia en començar les seues operacions. El territori abastat li permetia passar directament al terme d’Alacant, a l’altra part de la frontera amb Castella, on probablement venia els tributs en espècie (vegeu fig. 7). Sembla clar que molts dels castells no havien estat adequadament custodiats pels cristians i que les guarnicions, especialment aïllades en una zona tan densament hostil, tingueren por i preferiren, en alguns casos, avenir-se amb els indígenes. És molt probable que castells com els de Pop i Calp foren presos així per al-Azraq.[97]

Concretament, el castell de Pop havia passat a mans del rei en 1245, quan es va signar el pacte amb Ibn Hudayl, i la custòdia hauria estat encomanada a un cert Pere d’Altafulla; doncs bé, pel juny de 1249 el rei va fer vendre l’heretat que aquest Altafulla tenia a Gandia, culpant-lo d’haver lliurat el castell als andalusins.[98]

No és el cas, tanmateix, de García Ximénez de Muruzábal, a qui Jaume I va confiscar, al gener de 1251, els molins i l’heretat de 12 jovades que tenia a Sella per haver-se unit als seus enemics i haver participat, fins i tot, en els atacs a les terres reials; sembla molt possible que aquest personatge fos, precisament, el castellà de Sella, si considerem el patrimoni que tenia al terme i el fet que la confiscació tinga lloc, precisament, quan el rei dóna el castell a Ximén Pérez de Oriz.[99]

Fig. 7. Assaig de reconstrucció dels territoris controlats per Al-Azraq i els seus aliats (1248- 1251). 1. Alfàndec; 2. Llutxent; 3. Rugat; 4. Perputxent; 5. Planes; 6. Margarida; 7. Alcalà; 8. Gallinera; 9. Pego; 10. Laguar; 11. Xaló; 12. Pop; 13. Castell; 14. Xeroles; 15. Tàrbena; 16. Garx; 17. Guadalest; 18. Confrides; 19. Penàguila; 20. La Torre de les Maçanes; 21. Relleu; 22. Sella; 23. Alarc i Sanxet; 24. Polop; 25. Bèrdia (terme de Callosa); 26. Altea; 27. Orxeta; 28. Finestrat, Serra i Mola; 29. Torres.

A partir de 1250 al-Azraq, ja sol en la resistència, va optar per endinsarse en la negociació i les subtileses diplomàtiques per tal de mantenir-se al seu reducte muntanyenc. La carta àrab privada que va trametre pel març d’aquell any a la reina Violant reconeix, abans que res, Jaume I com a sultân i rei (malik) del Sharq al-Andalus. En ella fa saber a la reina, intermediària amb Jaume I, que ha rebut el missatge del rei en què li sol·licita la tramesad’ambaixadors, i li notifica que ha nomenat com a tals el seu cosí (fill de sa tia materna) Abû-l-Hasan b. Hudayl i els quwwâd Abû-l-Qâsim b. Hilâl i Abû cAmr cUtmân b. Sahl. El qâ’id Abû-l-Qâsim és l’home de confiança d’al-Azraq i l’encarregat d’exposar les seues raons (Barceló Torres 1982: 40-41). El to, extremadament cordial, de la lletra no ens ha de fer perdre de vista, però, que contactes com aquest —si no aquest mateix— precedirien l’execució del parany conegut com a «fet de Rugat»: aquest tipus d’acció té més sentit en un moment posterior als èxits militars anteriors a la desfeta de Benicadell.

En endavant les negociacions d’al-Azraq amb Jaume I no pogueren realitzar-se més que a través dels valedors diplomàtics d’aquell: l’infant don Manuel, i Alfons X de Castella a partir de la seua entronització en 1252. Ibn Hudayl tractaria en va de consolidar una aliança militar amb el rei de Castella. Pel juliol de 1254, al-Azraq fou convocat al camp d’Alacant pel monarca castellà; allí es va permetre el famós joc de paraules en què s’oferia a Alfons X per a «caçar castells» al rei d’Aragó. [100] No obstant, el suport que obtenia del rei de Castella era indirecte i gens compromès: essencialment la mediació perquè Jaume I acceptés concedir treves anuals. Açò permetia a al-Azraq trampejar la situació, però també ajornava a Jaume I el problema d’emprendre les feixugues campanyes que necessitaria per a apoderar-se d’una multitud de castells de roca ben aprovisionats.

De fet, el rei no es va decidir a afrontar l’atac definitiu fins que —segons la crònica— al-Azraq fou traït per un home molt privat seu, que el va convèncer perquè vengués tot el gra que tenia als castells i poder, així, pagar les abundoses soldades que devia als seus peons: «Alaçrac, tu has conduit e no has diners, e dones soldades a peons, e deus-llurs-en una gran partida». El wazîr d’Alcalà confiava que Alfons X li obtindria una nova treva de Jaume I, però aquest estava assabentat pel traïdor —així com pels colons de Cocentaina i altres viles immediates a la zona resistent— que ara els castells d’al-Azraq no tenien per a menjar i, en conseqüència, va rebutjar la sol·licitud tramesa pel rei de Castella.[101] En aquestes condicions, el rei d’Aragó va poder començar en la primavera de 1258 la campanya que finalitzaria amb la resistència d’al-Azraq, tot i que l’erosió de la zona controlada pels andalusins havia començat abans. L’any anterior havien caigut ja els castells de Pop i de Polop: al setembre de 1257 el rei encomanava als «homes de Polop» la custòdia del castell i, gairebé al mateix temps, assignava a Carròs 300 besants anuals de les rendes de Pop a canvi de responsabilitzar-se’n de la defensa; les dues concessions tenien validesa fins que al-Azrâq fos foragitat del país.[102]La campanya definitiva va resultar sorprenentment breu per a ser la culminació de tants anys de resistència, i açò ens permet atorgar fiabilitat al relat de la traïció i el desaprovisionament castral. Des de febrer de 1258, si més no, el rei portava endavant els preparatius, i convocava amb insistència el comte Àlvar d’Urgell perquè acudís a ajudar-lo contra al-Azraq.[103]Una dada interessant la tenim a finals d’abril, quan Jaume I facultava Adam de Paterna i Ramon de Mirambell per recuperar la Torre de les Maçanes, in finibus regni Valencie, si els sarraïns s’avenien a retre’s-la; afegia que, en el cas de prendre-la el rei personalment, es comprometia a lliurar-losla, ja que temps enrere els havia fet donació del lloc en qüestió. Com veiem, aquest punt a l’extrem meridional de la frontera, al sud d’Alcoi i de Penàguila, formava part encara del nucli resistent al final de la guerra, tot i que aleshores ja devia trobar-se aïllat. Sabem que Confrides, Guadalest i Relleu estaven sota el control reial al novembre de 1257, i hi ha motius per a sospitar que Sella i Penàguila també: la connexió amb la resta dels territoris d’al-Azraq no sembla possible.[104]

A principis de maig de 1258 el rei va eixir de València cap a Xàtiva; des d’allí va fer visites ràpides a Ontinyent i Biar; probablement tancaria, també, un tracte amb el qâ’id del castell de Pego, ja que el 14 de maig ordenava a Arnau de Romaní que tingués deu homes a l’esmentat castell mentre durava la guerra contra al-Azraq.[105]El 21 d’aquest mes ja estava el rei instal·lat a Cocentaina, on esperava congregar la host abans de dirigirse a les muntanyes amb el temps suficient per a no permetre que al-Azraq pogués emmagatzemar la nova collita; el dia 25 els rics homes i cavallers acudits aconseguiren que el rei expedira un document en què els reconeixia que l’ajudaven a expulsar al-Azraq a precs seus i per voluntat pròpia, no en compliment de servei, ja que no li’n devien cap per les heretats que tenien al regne de València. El dijous 30 els quwwâd de Planes i de Castell feren saber que s’avenien a retre’s, i l’endemà el rei es va dirigir a Alcalà mentre al-Azraq optava per retirar-se al castell de Gallinera. El mateix divendres 31 Jaume I estava instal·lat al campament de setge a la vora del castell d’Alcalà.[106]El tracte amb el qâ’id del castell de Castell, Abû Yahyà b. Ishâq, va comportar que, en abandonar la fortalesa, li foren lliurades 500 ovelles i que al seu fill, Bakrûn, li fos donat un cavall i el títol —possiblement fictici: no consta haver-se respectat mai— de cavaller (militem); el llinatge dels Banû Ishâq conservaria, també, un patrimoni important a la zona. Així, Muhammad b. Ishâq, germà del qâ’id de Castell, va poder retenir el castell de Tàrbena i diverses alqueries als termes de Tàrbena, Xaló i Calp; tant ell com el de Planes mantindrien, també —ho veiem en 1259—, ramats nombrosos.[107] Del qâ’id de Planes, anomenat Almudino, sabem que encara tenia l’alqueria de Beniarrés en 1259.[108]Un qâ’id que no esmenta el Llibre dels feits, però que, evidentment, també va tenir composició amb Jaume I fou Tevicino (at-Tâbisî, at-Tifâshî?), qui, amb el seu fill Sacd i d’altres parents o aliats, va mantenir, no sense limitacions estrictes, els castells d’Orxeta, Finestrat i Torres.[109]Per la seua banda, al-Azraq no va tenir altra opció que negociar una eixida digna. Després d’uns vuit dies de setge, el petit grup de soldats que havia restat a Alcalà rebria instruccions d’abandonar la defensa del formidable castell; Joan Gallego, escuder del rei, els va cedir un rossí —no sabem si en caldrien més— que es va espenyar mentre baixava, carregat amb els efectes dels andalusins, l’abrupte sender d’accés a la fortalesa.[110]L’acord entre Jaume I i al-Azraq va obligar aquest a abandonar el regne de València, «per tostemps sens que jamés no hi tornàs». A canvi va rebre del rei la torre d’Altea, amb les seues alqueries, a més dels castells de Polop i de Xaló, i tot ho va haver de cedir —com que se n’anava— al seu germà Bassâm i al seu nebot, el wazîr Abû Jacfar b. Hudayl. Abans de partir va rebre 600 besants d’argent dels tributs de la Vall de Xaló:[111]no és una suma exagerada. A mitjans de juny de 1258 la campanya estava conclosa.

La guerra, potser, havia acabat, però no m’atreviria a dir el mateix de la conquesta. La conquesta persistiria a través de l’exercici intermitent de la violència armada contra les aljames i els andalusins en general, i a través de la coacció constant, com a condició necessària de la submissió de la població indígena. Una violència i una coacció en les quals no sols participaria la classe pròpiament feudal, sinó, també i sobretot, els colons establerts al nou regne. La insurrecció de 1276 constituiria, amb l’efímer retorn d’al-Azraq, la darrera manifestació important de la capacitat andalusina de resposta.

RESISTÈNCIA I COLONITZACIÓ

La llarga trajectòria de resistència protagonitzada per al-Azraq, entre 1245 i 1276, resulta força comparable a la d’Ibn cAbbâd a Sicília. No debades, també allí la força militar dels indígenes havia donat lloc a una utilització considerable de combatents musulmans per part dels prínceps normands. Si, tal com afirma Ahmad (1975: 54-55, 68-71), les tropes dels junds havien abandonat l’illa l’endemà de la conquesta, els soldats musulmans al servei dels sobirans cristians no podien ser professionals, sinó camperols mobilitzats, tot i que, segons aquest autor, encara mantingueren en certa manera l’ordre i la formació del jund àrab; servien com a infanteria i arquers a cavall. Com els andalusins amb les ballestes de dos peus, els sicilians feien ús d’arcs compostos, potents i efectius contra la cavalleria pesant: els arquers musulmans de Sicília es feren famosos per la seua rapidesa de moviments i cadència de tir. D. Nicolle (1989) apunta, fins i tot, que el paper tàctic dels arquers de la infanteria lleugera siculomusulmana dels normands podria haver-se transmès als ballesters de les ciutats llombardes. I encara la petita i marginal comunitat deportada de Lucera, a l’Apúlia, va proveir de ballesters l’exèrcit de Frederic II; allí hi havia, fins i tot, artesans que forjaven armes i manufacturaven sagetes per a l’emperador, herència d’una petita però molt qualificada artesania militar (Ahmad 1975: 105).

Ja sabem que el cavall armat dels feudals era un recurs molt poderós i que, quan combatia en condicions apropiades, resultava extremadament difícil poder oposar-li una força capaç de neutralitzar-lo. Tanmateix, la resistència a les zones muntanyenques o als castells de roca, les tàctiques guerrilleres, l’aprofitament tàctic de la lleugeresa dels equipaments i una utilització hàbil d’armes assequibles i efectives, com les ballestes o els dards, permetien traslladar la lluita a uns terrenys o a unes condicions alternatives, en les quals els avantatges del cavall armat es veien notablementdisminuïts. La resistència dels pobles cèltics i bàltics als feudals també posaria de manifest que el cavall armat no era omnipotent i tenia clares limitacions (Bartlett 1994: 70-84).

Els andalusins disposaven, com hem vist, dels recursos adequats per a mantenir una resistència irreductible durant llargs períodes de temps. Discrepe amb Barceló (1989b: 126) quan assenyala que la resistència andalusina fou protagonitzada per gent «mal organitzada i pitjor armada»; pense que pot derivar en un reduccionisme tècnic que ell, indubtablement, refusa. La mobilització ocasional de les hosts feudals no hauria bastat per a perpetuar la submissió de les aljames andalusines del regne de València.

És per això que l’acte més transcendental de la conquesta, el que realment va fer irreversible el procés de dominació feudal del país, va ser la distribució de terres, en 1248 i 1249, entre els homes acudits des de Catalunya i Aragó per prosseguir la lluita contra els andalusins.

L’assentament dels immigrants armats del nord, aprofitant en bona mesura els buits ocasionats per l’expulsió de gener de 1248, estabilitzava una presència colonial hostil, disposada a mantenir (i incrementar) els seus patrimonis i a exercir una pressió permanent sobre les comunitats andalusines immediates, a la recerca de tot tipus de beneficis a costa dels vençuts. De la mateixa manera que sense la immigració llatina el sosteniment dels senyors normands a Sicília hauria trontollat, al Sharq al-Andalus la vinguda (massiva) dels colons catalanoaragonesos va permetre aïllar i reduir els més vigorosos moviments de resistència en 1248 i en 1276.[112] Els casos de l’orient llatí —la Síria i la Romània—, on els principats francs s’enfonsaren a falta d’una veritable immigració colonial, són una prova del que hauria pogut passar. Tampoc no és casual que la impossibilitat, durant segles, de culminar el domini feudal anglès sobre Irlanda siga la conseqüència de la falta d’una immigració «no aristocràtica» en paraules de Bartlett (1989).

Retornant, així, al plantejament formulat a l’inici del capítol, he de dir que la societat d’al-Andalus, com les altres societats fora de les fronteres de la cristiandat llatina, sí que podia generar formes de defensa adequades contra les estrictes operacions militars dels “francs”; formes, que, aparentment, són menys efectives en relació als potents recursos feudals, però poden superar-los en el context d’una utilització escaient: quan són obligats a combatre on els indígenes volen, quan volen i com volen. Igualment cert, però, és que el desenvolupament de la immigració colonial neutralitzava de manera decisiva la capacitat indígena de subvertir la situació. Pense que aquesta darrera constatació no és trivial. S’ha dit que la feudal era una societat organitzada per a la guerra i l’expansió, i és cert. Tanmateix, i malgrat el fàcil reduccionisme habitual, no era l’estricta tecnologia militar el factor que permetia el triomf dels agressors: la seua indiscutible potència els donava els avantatges inicials, però els agredits tenien, gairebé sempre, una capacitat de resposta suficient, tot i que no sempre exercible en un termini immediat. Cal veure, en definitiva, el conjunt del sistema: enunciar els objectius de les operacions militars i explicar les raons de l’excepcional capacitat colonitzadora feudal, és a dir, la capacitat de generar migració per substituir parcial o gradualment la població indígena, en tant que garantia de la irreversibilitat en la consecució dels objectius.

La comparació entre al-Andalus i els regnes cristians peninsulars és il·lustrativa del que acabe de dir. El sultân podia pagar soldats professionals, però els seus recursos eren finits, per dir-ho d’alguna manera: limitats per l’import del tribut. Quan era prou fort, per exemple, podia disposar de cossos de cavallers armats calcats als feudals, però sols mentre pogués pagar.[113]La diferència no era tècnica, sinó social: el sistema feudal reproduïa per ell mateix els cavallers armats. En un altre ordre de coses, el sultân no podia comptar lliurement amb els súbdits per a emprendre expedicions militars. Com a molt, tractava d’aglutinar els homes de les aljames per a la defensa: Zayyân possiblement podia —no és gens segur— reunir «quants sarraïns ha de Castalla e Cocentaina ençà»,[114]encara que llavors havien de combatre de la manera que convenia als cristians: enfrontant-se en batalla; i això donava els resultats que ja es veieren al combat d’Anîsha. Però el sultân, i aquest és el factor crucial, no tenia la capacitat de mobilitzar, per a incursions exteriors, un cos social segmentat de forma comparable a com les monarquies feudals podien disposar d’homes armats.

Quan el sultân era fort havia pogut oferir una rèplica a les ofensives dels cristians, tot i que no tenia una capacitat equivalent de colonitzar les terres de l’enemic i, per tant, de perpetuar la seua superioritat. Però els estats andalusins del segle XIII no estaven, ni de lluny, en condicions d’equilibrar l’agressió feudal de la manera que ho podia fer un sultân amb suficients recursos tributaris. D’altra banda, la societat segmentària de la qual s’extreia el tribut disposava d’una sèrie de recursos militars, essencialment defensius, que li eren consubstancials. Els feia valer, com hem vist en el llarg procés de la conquesta valenciana, a l’efecte de resistència, una vegada desaparegut el feble aparell cobertor estatal. I no era una resistència gens menyspreable: la història de les conquestes colonials —feudals i capitalistes— mostra que, ben sovint, s’ha trobat una oposició militar més eficaç per part de les societats segmentàries que per la d’estats aparentment poderosos (Meillassoux 1985: 124). En un treball més recent, M. Barceló (1995a: 251) ha tornat ha plantejar el problema en termes, al meu parer, més correctes. La qüestió de la pretesa debilitat o fragilitat d’al-Andalus, diu, no té sentit: «la pregunta que verdaderamente debe hacerse es: ¿por qué los “otros” eran tan fuertes»?

Segons l’afortunada expressió encunyada per Lourie (1966) i difosa per Powers (1988), la feudal era una societat organitzada per a la guerra; i hem d’afegir que de forma constant. Però no estrictament a causa de les relacions de vassallatge, o de les obligacions militars derivades del dominium, sense cap intenció de menystenir-les. La mateixa disponibilitat de camperols proclius a prendre les armes i a colonitzar, forma part dels ressorts expansius. Un ressort que ha d’explicar-se des de la dislocació genealògica característica de la societat de la cristiandat llatina, és a dir, des de les seues pautes de reproducció social, generadores constants de despossessió, fadristerns desheretats i homes desproveïts de lligams. No es tracta, doncs, de cap manera, d’un simple, inert, vigor demogràfic.

Els colons cristians eren, abans que res, colons en armes (Powers 1988; 1990). Els catalans i els aragonesos acudits a poblar el regne de València esdevenien, en bona mesura, camperols guerrers. Com s’aprecia als llibres judicials d’Alcoi i Cocentaina, els capells de ferro i les llorigues, els penats o costaners —espases d’un sol tall—, les llances i les ballestes, els omnipresents coltells circulaven profusament al si de les comunitats colonitzadores. I quan major era la inclinació a fer ús d’aquestes armes i provar d’obtenir botí dels andalusins, major era la preferència per assentar-se a la vora de les zones ocupades encara intensament per la població indígena, tal i com hem pogut veure en el cas d’Alcoi (Torró 1992: 122-127). Açò convenia de manera evident al seu senyor, el rei, que cuidava obertament d’afavorir la importació d’armes a la frontera: a la lleuda de València de 1243 estan absolutament exemptes de taxació les llances, astes i ascones, així com el ferro o l’acer treballat; en els conceptes de les lleudes de Dénia (1244) i Alzira (1250) no figura cap tipus d’armes. A la lleuda conjunta de Biar, Xàtiva, Morvedre i Borriana, de 1251, pel cavall que es ven a la vila sols es paguen 6 diners, però el que està de pas fa mig morabatí d’or; les llances, astes i ascones, com el ferro treballat, no paguen res. A la lleuda regulada per a València novament, entorn a 1271, els cavalls es taxen de la formaque ja hem vist; les armes, com el ferro, l’acer treballat, els ferraments i altres productes necessaris a la colonització, no paguen res:

lances, astes, ascones... esperons, estreps, arçons de selles..., escuts, espaes..., penats..., balestes, capells de ferre e de vergues, elms, cofes, capelines, guarnicions, cubertes de cors e de cavall e totes altres armes de fust e de ferre.[115]

Per a concloure, es podria dir que si la classe pròpiament feudal tenia la força per a guanyar la terra i dominar els seus habitants, els camperols armats —amb la derivació extrema, i sovint molesta, dels almogàvers— representaven la condició per a mantenir-la enfront del romanent de la societat autòctona. Aquestes virtualitats no eren intercanviables i formaven part de la lògica del sistema. Les operacions militars conegudes com a conquesta tenien, a banda de la immediata voracitat del botí, un objectiu definit: la renda. La presència dels camperols andalusins la garantia en les condicions més òptimes, però també podia fer insostenible el manteniment del domini sobre les terres i les gents conquerides. Jaume I n’era conscient quan assegurava, per a justificar la mesura d’expulsió, que un hipotètic acord entre els magribins i els andalusins acabats de sotmetre podia arribar a capgirar-ho tot.[116] La consideració d’aquesta possibilitat en 1247, en el moment crític, va propiciar la decisió crucial de debilitar la societat indígena en grau suficient perquè deixara de constituir un perill seriós i, alhora, no deixara de generar renda allà on romangués. L’expulsió selectiva de gener de 1248 i l’assentament colonial que en seguí, marcant el territori a les aljames relictes, foren les operacions que realment consolidaren la conquesta i determinaren el destí de la població indígena.

[1] CJI 277-283; DHC 263. Poden veure’s les descripcions de Burns (1990, I: 50-53) i Guichard (1990-91, II: 407).

[2] He usat l’edició del tractat de Cazola feta per González (1960, II: 528-530).

[3] CJI 127-130.

[4] Però no els documents (DHC 70, 72, 73) ni la crònica de Desclot (CD 13).

[5] DHC 20.

[6] La campanya comprèn els capítols 153 a 178 de la crònica reial (CJI); la cita és del cap. 167.

[7] D’ara endavant donaré els topònims en la seua versió catalana.

[8] CJI: 217-218

[9] CJI 133: «venc un ballester a cavall e venc trotant e d’arlot; CJI 229: venc un ballester corrent e venc a cavall, e son perpunt vestit, e son capell de ferre al cap, e sa ballesta parada», però sense cota de malles.

[10] CJI 207.

[11] CJI 155 i 153.

[12]

[13] CJI 188: «la terra era tan sollevada que no hi poguem pendre sinó seixanta sarraïns».

[14] Les torres andalusines de les alqueries de l’Horta i les seues defenses han estat descrites per Bazzana-Guichard (1978; 1988) i per Bazzana-Cressier-Guichard (1988: 119-122). A les hortes de Sevilla i Múrcia devia haver alqueries fortificades de forma similar: i. García Díaz (1990: 21-24) detecta en el repartiment murcià un topònim interessant, com és el de la Torre de las Barreras.

[15] CJI 196-199.

[16] CJI 189; CD 49: «D’altra part anaven hòmens a peu e a cavall per la terra e faïen cavalcades e amenaven grans preses de sarraïns, e de bestiar e d’arnès».

[17] CJI 192-194; Bazzana-Guichard (1988). Es refereix a pedres adequades per a poder tallar projectils esfèrics.

[18] CJI 202.

[19] CJI 208-211.

[20] No ha d’haver lloc a equívocs: com sabem, «bastida», a la França del segle xiii, designava una vila nova (bastida sive populatio), però fins el segle XII havia estat, simplement un sinònim de fortificació (Cursente 1993: 41), significat que mantindria a la llengua catalana amb un clar matís de precarietat.

[21] Disposem de les descripcions, les representacions gràfiques i les discussions sobre identificació o funcionament oferides per Goday (1913), Monreal (1971), Bruhn (1982: 100-114) i Menéndez Pidal (1986: 265-269).

[22] CJI 159-160 i 191. Ada Bruhn (1982: 97 i 112) defineix l’algarrada com «artilleria lleugera» que pot usar-se per a defendre muralles i l’identifica en l’iconografia amb un aparell en forma de perxa impulsada manualment; pot identificar-se, doncs, amb la «máquina que tira por cuerda de mano» descrita per Menéndez Pidal (1986: 268). En la conquesta castellana de Sevilla, les algarradas s’usaren, també, per a tirar contra els ginys des de la muralla (CGE 1110)

[23] CD 102.

[24] CJI 306 i 333. Cal assenyalar que contingents d’almogauares cristianos participaren, també, en la conquesta castellana de Sevilla (CGE 1105).

[25] Els adalils apareixen, també, com a guies durant la cavalcada a la ribera de 1234 (CJI 187). Cal precisar que aquest ofici no arribarà a implicar, per força, el comandament d’almogàvers; en la documentació valenciana del segle XIII apareixen adalils al capdavant de peons vilatans.

[26] CD 79

[27] CD 79 i 103.

[28] No es tracta encara, tanmateix, d’un fenomen clarament documentat. En CJI 323 el rei diu que Garcia Romeu, establert a la bastida de Sellent quan l’atac a l’horta de Xàtiva, portava «cent cavallers que nós li havíem pagats entre honors e diners».

[29] CJI 155.

[30] CJI 274.

[31] CJI 260 i 266.

[32] CJI 129.

[33] En un inventari del castell mallorquí de Santueri, de l’any 1286, s’esmenten «iii baliste sarracenice de duobus pedibus» (RC 65: 20r).

[34] RC 58: 30r (1285).

[35] CGE 1110.

[36] CJI 161, 172.

[37] En 1272 Jaume I va ordenar a diverses ciutats dels seus reialmes la confecció de 83.000 sagetes (sagitas) per a ballestes d’estrep i de 17.000 per a ballestes de dos peus (RC 18: 27v); en 1275, de nou, va responsabilitzar alguns batlles de la fabricació de projectils (treytas), de manera que se’n feren tres quartes parts per a ballesta d’estrep i un quart per a les de dos peus (RC 17: 11v). Les ballestes de dos peus es reservarien, sens dubte, per a la defensa de castells i places fortes.

[38] En 1275 les aljames sarraïnes d’Aragó farien 20.000 sagetes, de les quals una quarta part era per a ballestes de dos peus (RC 17: 11v); en 1277 els batlles aragonesos obligarien els andalusins a fer —contra els seus correligionaris del regne de València— 47.000 tretes (Soldevila, 1962: doc. 86); en 1295 es va exigir a les mateixes aljames 12.000 sagetes, la meitat per a ballestes de dos peus (RC 89: 172r). D’altra banda, en 1270 Jaume I va arribar a enfranquir Muhammad, un prestigiós ballester de Tudela (de oficio ac magisterio ballisterie) perquè s’instal·lés a Calataiud a exercir el seu ofici (RC 16: 215v). Al juliol de 1242 Jaume atorga dos jovades al rafal ar-Ra’îs (raal Areyç) de Bairén a un tal Faraj, fill de Muhammad, qualificat de ballester (balister): pot tractar-se tant d’un artesà com d’un soldat professional (RCF, II: 267).

[39] RC 37: 48r.

[40] JC 1269: 4v, 1275: 40v. A l’octubre de 1275, se li pren també una llança a Abdulhuaheb, un altre notori habitant de la moreria de Cocentaina (JC 1275: 52v).

[41] RC 46: 100v (1283); RC 57: 203r (1285).

[42] CD 153: «sis-cents qui eren ballesters sarraïns del regne de València e portaven tuit ballestes de dos peus».

[43] CD 156, 163.

[44] RC 98: 118v.

[45] Aquesta utilització ha estat estudiada per Boswell (1977: 178-184). Per la seua banda, Burns (1990, II: 30-42) i Lourie (1990: 72-75) ofereixen algunes dades més sobre l’enquadrament de musulmans en les tropes feudals.

[46] CJI 316, 333-334.

[47] L’aptitud ballestera comportava no sols l’habilitat en el maneig, sinó en la reparació i en la mateixa fabricació. A. Soler (1993: 72-73) ha insistit en açò a causa de la facilitat amb què una ballesta quedava inoperativa, i ha recordat un passatge de Muntaner on s’assenyala que un bon ballester ha de conèixer tot allò relatiu a l’arma, de principi a fi, a través d’un aprenentatge constant des de la infantesa.

[48] CD 13.

[49] CJI 128; CD 49.

[50] Burns (1971): ressenya dels processos de capitulació.

[51] La identificació d’aquests llocs de refugi ha estat un dels elements cabdals de la recerca que, sobre els husûn, han realitzat A. Bazzana (1992) i P. Guichard (Bazzana-Guichard 1982, 1984).

[52] CJI 187.

[53] CJI 191, 203.

[54] CJI 174, 176. La sentència de don Juan Manuel l’he recollida de Torres Balbás (1985: 529).

[55] DB 455.

[56] DB 313. La dada sorprèn perquè es tracta, en principi, de dues conques hidrogràfiques diferents; cal suposar, doncs, que Eslida abastava també la zona de la Fondeguilla.

[57] CPG 132 (1266); DB 255 (1259).

[58] Per a seguir les operacions convé tenir en compte el mapa de la fig. 2.

[59] DHC 273.

[60] CJI 307-314. Per als esdeveniments entre la caiguda de València i la de Dénia (1244), a banda de la crònica reial he seguit, fonamentalment, Guichard (1980a: 21-27; 1990-91, II: 411-419).

[61] CJI 316-327; RCF, II: 286.

[62] CJI 328.

[63] CJI 329-332

[64] CJI 333-340.

[65] Bogarra és actualment un lloc despoblat, uns tres km al sud-est de Capdet; no s’ha de confondre amb la Bugarra propera a Pedralba.

[66] CJI 342-348.

[67] DHC 388; CJI 349. La nova delimitació de la frontera ha estat descrita amb tota cura per Guinot (1995: 37-42). Vegeu les figs. 3 i 4.

[68] CJI 350-354.

[69] CJI 355-359.

[70] CJI 315 (Villena), 360 (Castalla).

[71] RCF 103.

[72] Les donacions a don Ladrón i a l’orde de l’Hospital, en DHC 312, 313.

[73] CJI 290-291, 315.

[74] CD 49.

[75] CJI 360.

[76] Edició de H. Mû’nis (1980, II: 303). M’he basat en les versions dels extractes comentats per Epalza (1990: 36) i Guichard (1990-91, II: 423).

[77] Fî bilâd: pot entendre’s, també, que es repartiren «pel país» (en referència a Tunis?), com ho entén Guichard; Epalza, en versió un poc més lliure però més versemblant, prefereix «per (diferents) països». Vegeu la nota anterior.

[78] CJI 362. Guichard (1990-91, II: 425) també veu ací una «amenaça discreta», però en el sentit que estaria fent-se una al·lusió a «la massa nombrosa dels musulmans enfront dels magres nuclis de colons i soldats cristians aventurats al sud del regne».

[79] Per a seguir les operacions cal observar el mapa de la fig. 5.

[80] CJI 361, 363.

[81] Momblanch (1977: 39-60); Barceló Torres (1982); Burns-Chevedden (1983); Burns (1984b: 304-306); Guichard (1990-91, II: doc. 68a).

[82] DHC 402 i 403-405. Molt probablement la base des d’on acudiria l’infant a tractar amb al-Azraq seria el mateix castell de Laguar.