Kitabı oku: «La follia d'Almayer», sayfa 2
Sota les passes feixugues d'Almayer, els taulons de la veranda cruixien audiblement. L'home que dormia en un racó es va remoure inquiet, tot mussitant unes paraules confuses. Hi va haver un lleuger remor darrere la cortina de l'entrada, i una veu suau va preguntar en malai:
—Ets tu, pare?
—Sí, Nina. Tinc gana. Que dorm tothom, en aquesta casa? Almayer parlava jovialment i es va deixar caure, amb un sospir satisfet, en la butaca més pròxima a la taula. Nina Almayer va sortir de darrere de la cortina de l'entrada seguida per una vella malaia, que es va afanyar a posar sobre la taula una plàtera d'arròs i peix, una gerra d'aigua i una ampolla mig plena de ginebra. Després de col·locar amb cura davant el seu amo un got de vidre esquerdat i una cullera d'estany, se'n va anar sense fer soroll. La Nina era al costat de la taula, amb una mà recolzada lleugerament a la seva vora i l'altra penjant-li apàticament pel costat. La seva cara, girada cap a la fosca exterior, al fons de la qual els seus ulls somiadors semblaven entreveure alguna imatge captivadora, lluïa una mirada d'expectant impaciència. Era alta per ser una mestissa, amb el perfil correcte del pare, modificat i endurit per una mandíbula quadrada heretada dels seus ancestres materns —els pirates sulus. La seva boca ferma, on els llavis lleugerament separats descloïen un esclat de dents blanques, posava en l'expressió impacient dels seus trets una vaga impressió de ferocitat. I, tanmateix, els seus ulls foscos i perfectes tenien tota la tendra dolcesa d'expressió que era comuna en les dones malaies, tot i que amb l'espurneig d'una intel·ligència superior; eren uns ulls que miraven seriosament, ben oberts i ferms, com si esguardessin alguna cosa invisible a tots els altres ulls, mentre ella s'estava plantada allà tota de blanc, recta, flexible, elegant, sense ser conscient d'ella mateixa, el seu front baix però ample coronat per una mata lluent de cabells llargs i negres que li queia en densos manyocs sobre les espatlles, i que feia que el seu cutis olivaci clar semblés encara més pàl·lid per contrast amb el seu color negre com el carbó.
Almayer va atacar l'arròs amb avidesa, però després d'unes quantes bocades es va aturar, amb la cullera a la mà, i es va mirar, encuriosit, la filla.
—Nina, no has sentit pas passar una barca, fa cosa de mitja hora? —va preguntar.
La noia li va fer una ullada ràpida, i sortint de la llum es va girar d'esquena a la taula.
—No —va dir, lentament.
—Era una barca. Per fi! Era en Dain; i se n'anava a veure en Lakamba. Ho sé perquè m'ho ha dit. He parlat amb ell, però no vindrà, anit. Vindrà demà, m'ha dit.
Es va empassar una altra cullerada, i llavors va dir:
—Aquest vespre soc gairebé feliç, Nina. Puc veure la fi d'un llarg camí, un camí que ens porta lluny d'aquest pantà miserable. Aviat marxarem d'aquí, tu i jo, filleta meva, i aleshores…
Almayer es va alçar de taula i es va quedar mirant fixament davant seu, com si contemplés alguna visió encantadora.
—I aleshores —va continuar—, serem feliços, tu i jo. Viurem lluny d'aquí, rics i respectats, i oblidarem aquesta vida, i tota aquesta lluita, i tota aquesta misèria!
Es va apropar a la filla i li va passar la mà pels cabells, acariciant-la.
—És mala cosa haver de confiar en un malai —va dir—, però he de confessar que aquest Dain és tot un senyor. Tot un senyor —va repetir.
—Li has dit que vingui aquí, pare? —va preguntar la Nina, sense mirar-se'l.
—Sí, és clar. Començarem demà passat —va dir Almayer, alegrement—. No tenim temps per perdre. Estàs contenta, noieta?
Era gairebé tan alta com ell, però li agradava recordar l'època en què era petita i només estaven l'un per l'altre.
—Estic contenta —va dir ella, molt fluix.
—És clar —va dir Almayer, vivament—, no et pots ni imaginar què t'espera. Jo no hi he estat, a Europa, però vaig sentir la meva mare parlar-ne tan sovint que em sembla saber-ho tot al respecte. Viurem una… una vida gloriosa. Ja ho veuràs.
De nou, va restar silenciós al costat de la filla, contemplant aquella visió encantadora. Al cap d'una estona, va agitar el puny tancat cap al poblat adormit.
—Ai, Abdal·là, amic meu —va cridar— ja veurem qui s'endurà la millor part, després de tots aquests anys!
Va mirar el riu i va remarcar amb calma:
—Una altra tronada. Bé! Cap tro no em mantindrà despert anit, ho sé! Bona nit, noieta —va xiuxiuejar, besant-li tendrament la galta—. Aquesta nit no sembles gaire feliç, però demà faràs més bona cara, oi?
La Nina havia escoltat el seu pare amb el rostre impassible, amb els ulls mig closos, mirant encara la nit que ara havia esdevingut més intensa, amb un núvol de tempesta que havia lliscat turó avall tot esborrant les estrelles i fonent el cel, el bosc i el riu en una massa de negror quasi palpable. La tènue brisa s'havia extingit, però l'estrèpit distant del tro i els pàl·lids llampecs avisaven de la tempesta que s'acostava. Amb un sospir, la noia es va girar cap a la taula.
Almayer era a l'hamaca, ja mig adormit.
—Endu-te'n el llum, Nina —va mussitar, somnolent—. Aquest lloc és ple de mosquits. Ves a dormir, filla.
Però la Nina va apagar el llum i se'n va tornar cap a la balustrada de la veranda, on es va quedar dreta, agafada al suport de fusta i mirant amb avidesa cap al tram de riu del Pantai. I així, immòbil en la calma opressiva de la nit tropical, podia veure, a cada llampec, com el bosc que vorejava les dues ribes del riu es vinclava sota l'explosió furiosa de la tempesta que s'acostava, com el tram superior del riu es convertia en escuma blanca en ser fuetejat pel vent, i com els núvols negres prenien formes fantàstiques en ser arrossegats per damunt dels arbres que es gronxaven. Entorn seu tot era encara pau i quietud, tot i que podia sentir, ben lluny, el rugit del vent, el xiulet de la pluja intensa i el clapoteig de les onades en el riu turmentat. S'anava acostant més i més, amb el so fort dels trons i els esclats perllongats dels llamps, seguits de curts períodes d'espantosa negror. Quan la tempesta va arribar a la punta baixa que dividia el riu, la casa va trontollar amb el vent, la pluja va espetegar sorollosament sobre la teulada de fulles de palmera, el tro es va fer sentir amb un retrò prolongat, i el llampec incessant va revelar un aldarull d'aigües encrespades i de troncs arrossegats, i com els grans arbres es vinclaven davant una força brutal i despietada.
Sense que el destorbés l'aparició nocturna del monsó plujós, el pare dormia tranquil·lament, aliè tant a les seves esperances com als seus infortunis, als seus amics i als seus enemics; i la filla restava immòbil, escrutant impacient, a cada llampec, l'ample riu amb una mirada ansiosa i continuada.
II
Quan, de conformitat amb l'abrupta petició d'en Lingard, Almayer va consentir a casar-se amb la noia malaia, ningú no sabia que el dia que la interessant i jove conversa havia perdut tots els seus parents naturals i havia trobat un pare blanc, ella havia estat lluitant desesperadament com tota la resta a bord del veler, i que només una greu ferida a la cama li havia impedit saltar per la borda, com els altres pocs supervivents. Allà, a la coberta del veler, el vell Lingard l'havia trobada entre un munt de pirates morts o moribunds, i la va fer portar a la popa del Flash abans de calar foc a l'embarcació malaia i enviar-la a la deriva. Ella estava conscient, i en la gran pau i quietud del vespre tropical que va seguir a la confusió de la batalla, va contemplar com tot el que s'estimava a la terra, a la seva manera salvatge, s'allunyava en la penombra entre un gran rugit de fum i flames. Estava allà ajaguda, sense fer cas de les mans curoses que s'ocupaven de la seva ferida, silenciosa i absorta, mentre contemplava la pira funerària d'aquells homes valents a qui ella havia admirat tant i havia ajudat tant en el seu combat amb l'imponent «Rajà Laut».
* * *
La lleugera brisa nocturna va impulsar el bergantí suaument cap al sud, i la gran explosió de llum es va fer més i més petita fins que va espurnejar només en l'horitzó com una estrella que es pon. I es va pondre: el cobricel espès de fum va reflectir, durant una estona breu, la lluïssor de flames amagades i poc després va desaparèixer també.
La noia es va adonar que, amb aquest resplendor que desapareixia, la seva antiga vida se n'anava també. A partir d'ara l'esperava l'esclavitud en països llunyans, entre forasters, en entorns desconeguts i potser terribles. Amb catorze anys fets, s'adonava de la seva posició i va arribar a aquella conclusió —l'única possible per a una noia malaia, ben aviat madurada sota el sol tropical, i no desconeixedora dels seus encants personals, cap als quals havia sentit expressar una admiració elogiosa a més d'un jove valent guerrer de la tripulació del seu pare. Hi havia en ella el temor d'allò desconegut; altrament acceptava la seva posició amb calma, a la manera del seu poble, i fins i tot la considerava prou natural; al capdavall, ¿no era filla de guerrers, conquerida en batalla, i no pertanyia legítimament al victoriós Rajà? Fins i tot l'evident amabilitat del terrible vell havia de provenir, pensava ella, de l'admiració per la captiva, i la vanitat afalagada li va alleugerir les punxades de l'aflicció després d'una horrible calamitat com aquella. Potser si hagués conegut els murs alts, els jardins tranquils i les monges silencioses del convent de Semarang, on el destí l'emmenava, hauria buscat la mort, per odi i temor cap a una reclusió com aquella. Però en la imaginació es dibuixava la vida normal d'una noia malaia —l'habitual successió de treball dur i d'amor feroç, d'intrigues, d'ornaments daurats, de feina casolana feixuga, i d'aquella gran però oculta influència que és un dels pocs drets de la condició de la dona mig salvatge. Tanmateix, el seu destí en les mans rudes d'aquell vell llop de mar, que actuava sota uns impulsos poc raonables del cor, va prendre una forma estranya i per a ella terrible. Ella ho suportava tot —la reclusió, l'ensenyament i la nova fe— amb una submissió tranquil·la, dissimulant l'odi i el menyspreu per tota aquella vida nova. Va aprendre la llengua amb molta facilitat, però de la nova fe que li ensenyaven les bones germanes, en va entendre ben poc, tret dels elements supersticiosos de la religió, que va assimilar ràpidament. En cadascuna de les seves breus i sorolloses visites, anomenava pare a en Lingard, d'una forma suau i afalagadora, amb la nítida impressió que ell era un poder gran i perillós que era bo propiciar. Que no era el seu amo, ara? I durant aquells llargs quatre anys va alimentar l'esperança d'acabar trobant favor als seus ulls i esdevenir a la fi la seva esposa, consellera i guia.
Aquells somnis de futur es van dissipar amb el fíat5 del Rajà Laut, el qual va fer la fortuna d'Almayer, tal com aquell jove esperava ingènuament. I vestida amb els odiosos guarniments europeus, centre d'atenció d'un cercle encuriosit de la societat de Batavia, la jove conversa es va trobar davant l'altar amb un home blanc desconegut i d'aspecte malhumorat. Perquè Almayer estava incòmode, una mica fastiguejat, i enormement inclinat a sortir corrents. Una por assenyada del sogre adoptiu i una consideració justa pel seu propi benestar material li van impedir de fer un escàndol; tanmateix, mentre jurava fidelitat, estava tramant plans per desfer-se, en un futur més o menys llunyà, de la bonica noia malaia. Ella, tanmateix, havia retingut prou coses de l'ensenyament conventual per entendre que, d'acord amb les lleis dels homes blancs, seria la companya d'Almayer i no pas la seva esclava, i es va prometre a ella mateixa d'actuar en conseqüència.
Per tant, quan el Flash, noliejat amb materials per construir una casa nova, va deixar el port de Batavia, enduent-se la jove parella cap al desconegut Borneo, no duia a bord tant d'amor i tanta felicitat com el vell Lingard tenia el costum de presumir davant dels seus amics ocasionals a la terrassa de diversos hotels. El vell mariner estava perfectament feliç, però. Havia complert el seu deure amb la noia. «Ja sabeu que en vaig fer una òrfena!», concloïa sovint, de forma solemne, quan parlava dels seus afers —com tenia per costum de fer— davant un públic improvisat de desvagats costaners. I els crits d'aprovació dels seus oients mig embriagats omplien la seva ànima simple de delectació i orgull. «No deixo mai les coses a mig fer», era una altra de les seves dites, i per al compliment d'aquell principi va empènyer amb una pressa febril la construcció de la casa i els magatzems en el riu Pantai. La casa per a la jove parella; els magatzems per al gran comerç que Almayer desenvoluparia mentre ell, en Lingard, podria lliurar-se a un treball misteriós del qual només es parlava amb indirectes, però que s'entenia que estava relacionat amb or i diamants a l'interior de l'illa. Almayer també estava impacient. Si hagués sabut el que li esperava, no hauria estat tan entusiasta ni tan ple d'esperança com estava ara, veient com l'última canoa de l'expedició d'en Lingard desapareixia en la corba del riu. Quan, en girar-se, va veure aquella caseta tan bufona, els grans magatzems construïts amb tot mirament per un exèrcit de fusters xinesos, el nou moll entorn del qual s'arraïmaven les canoes per al comerç, va sentir una eufòria sobtada tot pensant que el món era seu.
El món, però, primer calia conquerir-lo, i la seva conquesta no era pas tan fàcil com es pensava. Ben aviat li van fer entendre que ell no era volgut en aquell racó del món on el vell Lingard i la seva pròpia feble voluntat l'havien col·locat, enmig d'intrigues sense escrúpols i d'una ferotge competència comercial. Els àrabs havien descobert el riu, havien establert un destacament comercial a Sambir, i allà on comerciaven eren els amos i no hi permetien cap rival. En Lingard va tornar sense èxit de la seva primera expedició, i va partir de nou gastant tots els beneficis del comerç legítim en els seus misteriosos viatges. Almayer lluitava amb les dificultats de la seva posició, sense amics i sense ajuda, excepte per la protecció que li donava, per mor d'en Lingard, el vell Rajà, el predecessor d'en Lakamba. En Lakamba mateix, que llavors vivia com un particular en una clariana d'arròs, set milles riu avall, exercia tota la seva influència per ajudar els enemics de l'home blanc, conspirant contra el vell Rajà i Almayer amb una seguretat de combinació, que apuntava clarament a un coneixement profund dels seus afers més secrets. Aparentment amistós, la seva figura corpulenta era vista sovint a la veranda d'Almayer; el seu turbant verd i la seva jaqueta amb brodats d'or brillaven a primera fila de la decorosa multitud de malais que anaven a saludar en Lingard cada vegada que tornava de l'interior; quan donava la benvinguda al vell comerciant, les seves reverències eren de les més submises i les seves encaixades de les més càlides. Però els seus ullets copsaven els senyals dels temps, i sortia d'aquelles entrevistes amb un somriure satisfet i furtiu per anar a tenir llargues consultes amb el seu amic i aliat, Sayyid Abdal·là, el cap del destacament comercial àrab, un home de gran fortuna i de gran influència a les illes.
En aquell temps, al poblat se solia creure que les visites d'en Lakamba a la casa d'Almayer no es limitaven a aquelles entrevistes oficials. Sovint, en nits de lluna, els pescadors ressagats de Sambir veien una petita canoa que sortia de l'estret rierol de darrere la casa de l'home blanc, i el solitari ocupant que remava cautelosament riu avall dins les ombres profundes de la riba; i aquells fets, degudament reportats, es discutien entorn dels focs vespertins fins ben entrada la nit, amb el cinisme d'expressió propi dels malais aristocràtics, i amb un plaer maliciós respecte dels infortunis domèstics de l'Orang Belanda —l'odiat holandès. Almayer va seguir lluitant desesperadament, però amb una debilitat de propòsit que el privava de tota possibilitat d'èxit contra homes tan poc escrupolosos i tan resoluts com eren els seus rivals, els àrabs. El comerç va desertar dels grans magatzems, i els magatzems mateixos es van anar deteriorant a poc a poc. El banquer del vell, en Hudig de Macassar, va fer fallida, i amb això va desaparèixer tot el capital disponible. Els beneficis dels últims anys se'ls havia empassat la bogeria exploradora d'en Lingard. En Lingard era a l'interior —potser era mort o, en tot cas, sense donar senyals de vida. Almayer, que estava tot sol enmig d'aquelles circumstàncies adverses, obtenia només una mica de conhort de la companyia de la seva filleta, nascuda al cap de dos anys de matrimoni, i que en aquella època tenia, si fa no fa, sis anys. La seva esposa havia començat aviat a tractar-lo amb un menyspreu ferotge, expressat amb un silenci malhumorat, només variat, ocasionalment, per un allau d'invectives ferotges. Va notar que ella el detestava, i veia com els seus ulls gelosos els observaven, a ell i a la criatura, amb una expressió propera a l'odi. Estava gelosa de l'evident preferència que la noieta tenia pel pare, i Almayer va comprendre que amb aquella dona a casa no estava segur. Mentre ella cremava els mobles i estripava les boniques cortines, amb el seu odi irracional cap a aquells senyals de civilització, Almayer, acovardit davant aquells esclats de natura salvatge, meditava en silenci sobre la millor manera de treure-se-la de damunt. Va pensar en tot; fins i tot va arribar, d'una manera indecisa i dèbil, a planejar-ne l'assassinat, però no va gosar fer res —tot esperant cada dia el retorn d'en Lingard amb la notícia d'alguna immensa fortuna. De fet, en Lingard va tornar, però envellit, malalt, un espectre del que havia estat, amb el foc de la febre que li cremava dins els ulls enfonsats, pràcticament l'únic supervivent de la nodrida expedició. Però per fi havia tingut èxit! Incomptables riqueses eren al seu abast; volia més diners —només una mica més, per fer realitat el somni d'una fortuna fabulosa. I en Hudig havia fet fallida! Almayer va arreplegar tot el que va poder, però el vell en volia més. Si Almayer no els podia obtenir, aniria a Singapur —a Europa fins i tot, però abans que res a Singapur; i s'enduria la petita Nina amb ell. La nena havia de ser educada d'una manera decent. Tenia bons amics a Singapur, que se'n cuidarien i li donarien la instrucció adequada. Tot aniria bé, i aquella noia, en qui el vell mariner semblava haver transferit tot el seu antic afecte per la seva mare, seria la dona més rica de tot l'Orient —del món, fins i tot. Així cridava el vell Lingard, tot passejant per la veranda amb el pas segur de qui està avesat a trepitjar l'alcàsser d'una nau, gesticulant amb un cigar ardent; espellifat, malgirbat, entusiasta; i Almayer, assegut sobre un munt d'estores, pensava amb temor en la separació de l'únic ésser humà que s'estimava —i potser amb més gran temor encara en l'escena que faria la seva dona, la tigressa salvatge privada del seu cadell. «M'enverinarà», va pensar el pobre desgraciat, coneixedor d'aquell mètode tan fàcil com definitiu de resoldre els problemes socials, polítics o familiars en la vida malaia.
Amb gran sorpresa per part seva, la dona es va prendre la notícia amb molta tranquil·litat, i es va limitar a fer-los una llambregada furtiva, a ell i en Lingard, sense badar boca. Això, tanmateix, no li va impedir l'endemà de saltar al riu i nedar darrere la barca dins la qual en Lingard s'enduia la mainadera amb la nena que xisclava. Almayer va haver d'atrapar-la amb la seva barca balenera i arrossegar-la pels cabells enmig d'uns crits i unes malediccions suficients per fer caure el cel. Tanmateix, després de dos dies passats en lamentacions, la dona va tornar al seu antic mode de vida, mastegant nous d'areca, i seient tot el dia entre les seves dones en una ociositat estupefacta. Després d'això va envellir molt ràpidament, i només emergia de la seva apatia per saludar, amb una observació mordaç o una exclamació insultant, la presència accidental del marit. Ell li havia construït, en el mateix clos, una cabana riberenca on vivia en perfecta reclusió. Les visites d'en Lakamba es van acabar quan, per un oportú decret de la Providència i amb l'ajuda d'una petita manipulació científica, el vell governador de Sambir se'n va anar d'aquest món. Ara en Lakamba regnava en el seu lloc, havent estat ben utilitzat pels seus amics àrabs davant les autoritats holandeses. Sayyid Abdal·là era el gran home i el gran comerciant del Pantai. Almayer es trobava arruïnat i impotent sota l'espessa xarxa de les seves intrigues, i devia únicament la vida al seu suposat coneixement del valuós secret d'en Lingard. En Lingard, però, havia desaparegut. Va escriure una vegada des de Singapur dient que la criatura estava bé, sota la tutela d'una tal senyora Vinck, i que ell se n'anava a Europa per recaptar diners per a la gran empresa. «Tornaria aviat. No hi hauria cap dificultat», va escriure; «la gent vindrà corrents amb els diners.» Evidentment no ho van fer, perquè només hi va haver una carta seva més, dient que estava malalt, que no havia trobat cap parent viu, però poca cosa més. Llavors va seguir un silenci total. Aparentment, Europa s'havia empassat el Rajà Laut, i Almayer mirava debades cap a Occident per si veia un raig de llum en la penombra de les seves esperances desfetes. Els anys passaven, i les rares cartes de la senyora Vinck, i més tard de la noia mateixa, eren l'única cosa que es podia mirar per fer suportable la vida entre la salvatgia triomfant del riu. Almayer vivia tot sol, ara, i fins i tot havia deixat de visitar els seus deutors —que, segurs de la protecció d'en Lakamba, no li pagaven. El fidel Alí, un nadiu de Sumatra, li coïa l'arròs i li preparava el cafè, perquè no gosava confiar en cap altra persona, i encara menys en la seva dona. Matava el temps vagant tristament pels camins plens d'herbots entorn de la casa, i visitant els magatzems en ruïnes on unes quantes pistoles de llautó cobertes de verdet i només unes poques caixes esberlades de teixits de Manchester, tots florits, li recordaven els bons temps dels inicis, quan tot allò era ple de vida i de mercaderies, i, amb la seva filleta al costat, contemplava el tràfec de la riba del riu. Ara les canoes de riu amunt passaven de llarg el petit moll podrit de Lingard & Co., remuntaven el braç del Pantai, i s'agrupaven entorn del nou desembarcador pertanyent a Abdal·là. No és que s'estimessin Abdal·là, però no gosaven comerciar amb l'home l'estrella del qual s'havia post. Si ho haguessin fet, sabien que no els caldria esperar compassió de l'àrab o del Rajà; que no podrien obtenir, en els temps d'escassesa, arròs a crèdit de cap dels dos; i llavors Almayer no podria ajudar-los, perquè a vegades a penes en tenia prou per a ell mateix. Almayer, en el seu aïllament i desesperació, sovint envejava el seu veí xinès, en Jim-Eng, a qui podia veure estès a terra sobre un munt d'estores fresques, un coixí de fusta sota el cap, una pipa d'opi entre el dits laxos. No va buscar consol, però, en l'opi —potser era massa car, o potser el seu orgull d'home blanc li estalviava aquesta degradació; però, més probablement, era el fet de pensar en la seva filleta, allà en els remots Establiments dels Estrets. Ara en tenia notícies més sovint, des que Abdal·là havia comprat un vapor que navegava entre Singapur i el poblat del Pantai aproximadament un cop cada tres mesos. Ara se sentia més a prop de la seva filla. Tenia ganes de veure-la, i planejava un viatge a Singapur, però cada any en posposava la sortida, esperant sempre algun gir favorable de la fortuna. No volia trobar-s'hi amb les mans buides i sense paraules d'esperança als llavis. No se la podia endur a aquella vida salvatge a la qual ell estava condemnat. També li feia una mica de por, ella. Què en pensaria, d'ell? En calculava els anys. Una dona feta. Una dona civilitzada, jove i esperançada; mentre que ell se sentia vell i sense esperança, i molt com aquells salvatges entorn seu. Es preguntava, doncs, quin seria el seu futur. Encara no podia respondre aquella pregunta, i no gosava enfrontar-s'hi. I tanmateix tenia moltes ganes de veure-la. Va dubtar durant anys.
Els seus dubtes es van acabar amb la inesperada aparició de la Nina a Sambir. Va arribar en el vapor, sota la tutela del capità. Almayer la va contemplar amb una sorpresa no exempta d'admiració. Durant aquells deu anys, la nena s'havia fet una dona; una dona alta i bonica, amb els cabells negres i la pell color d'oliva, amb uns ulls grossos i tristos, on l'expressió espantada característica de les dones malaies era modificada per un toc reflexiu heretat del seu llinatge europeu. Almayer va pensar, amb consternació, en la trobada de la seva esposa i la seva filla, en què pensaria aquesta noia seriosa, vestida a l'europea, de la seva mare que mastegava nou d'areca, asseguda a la gatzoneta en una cabana fosca, desordenada, mig nua, i malhumorada. També temia un esclat de mal geni per part d'aquell corcó de dona a la qual, fins aleshores, havia aconseguit mantenir tolerablement tranquil·la, tot salvant d'aquesta manera les restes del seu mobiliari malbaratat. I s'estava allà, sota el sol ardent, davant la porta tancada de la cabana, escoltant el murmuri de veus, preguntant-se què hi passava, allà dins, d'on les criades havien estat expulsades en començar l'entrevista, i que ara s'estaven agrupades vora l'estacada, amb els rostres mig tapats, en una xerradissa de curiositat expectant. Mentre maldava per atrapar una paraula extraviada a través de les parets de bambú, Almayer es va oblidar d'ell mateix, fins que el capità del vapor, que havia pujat amb la noia, tement una insolació, el va agafar pel braç i se'l va endur a l'ombra de la veranda, on encara hi havia el bagul de la Nina, que havia estat desembarcat pels homes del vaixell de vapor. Tan bon punt el capità Ford va tenir un got al davant i va haver encès un cigar, Almayer li va demanar explicacions per la inesperada arribada de la seva filla. En Ford va dir ben poc, més enllà de generalitzar, en termes imprecisos però violents, sobre la ximpleria de les dones en general, i de la senyora Vinck en particular.
—Sap, Kaspar —va dir, a manera de conclusió, a l'emocionat Almayer—, és terriblement incòmode tenir una noia mestissa a casa. Sempre hi ha una colla de beneits que ronden. Hi havia aquell jove del banc que solia anar al bungalou de les Vinck a tota hora. Aquella bona dona es pensava que hi anava per la seva Emma. Quan va descobrir què és exactament el que volia, hi va haver un daltabaix, l'hi puc assegurar. Va dir que no tindria la Nina, ni una hora més, a casa seva. El fet és que em vaig assabentar d'aquest afer i vaig portar la noia a la meva esposa. La meva esposa és molt bona dona, tenint en compte com són les dones avui, i li prometo que li hauríem guardat la noia, però ella no volia quedar-se. Què té, ara! No s'encengui, Kaspar. Segui tranquil. Què hi vol fer? Val més així. Deixi-la que s'estigui amb vostès. Ella no hi va ser mai feliç, allà. Les dues noies Vinck no són gaire millors que unes mones vestides. La menyspreaven. Vostè no pot fer que es torni blanca. No té cap sentit que em maleeixi. No pot. Després de tot, és una bona noia, però no li va voler explicar res a la meva esposa. Si ho vol saber, pregunti-li vostè mateix; però si jo fos vostè, la deixaria en pau. I està convidat a l'import del passatge, amic meu, si ara va curt de diners.
I el patró, llançant el cigar, se'n va anar, tal com ho va dir ell, a «espavilar els de bord».
Almayer va esperar debades saber, dels llavis de la seva filla, la causa del seu retorn. Ni aquell dia, ni cap altre, no va fer mai al·lusió a la seva vida a Singapur. Ell tampoc no va gosar preguntar, atemorit per la tranquil·la impassivitat del seu rostre, per aquells ulls solemnes que miraven, més enllà d'ell, cap als boscos, extensos i calms, que s'adormien en un majestuós repòs amb el murmuri de l'ample riu. Va acceptar la situació, feliç de l'afecte tendre i protector que la noia li demostrava —de forma prou intermitent, això sí, perquè tenia, com deia ella mateixa, els seus dies dolents quan visitava la mare i s'estava llargues hores a la cabana vora el riu, per sortir-ne tan inescrutable com sempre, però amb una mirada despectiva i amb una paraula breu a punt amb la qual respondre a qualsevol dels discursos d'ell. Almayer s'hi va acabar avesant, i en aquells dies callava, tot i que estava molt alarmat per la influència de la seva dona sobre la noia. D'altra banda, la Nina s'adaptava meravellosament bé a les circumstàncies d'una vida mig salvatge i miserable. Va acceptar, sense fer-ne qüestió ni mostrar disgust aparent, la deixadesa, la degradació, la pobresa de la casa, l'absència de mobles, i la preponderància de la dieta d'arròs a la taula familiar. Vivia amb Almayer a la casa petita (ara tristament deteriorada) que en Lingard havia construït originàriament per a la jove parella. Els malais parlaven amb entusiasme de la seva arribada. Al començament, hi va haver nodrides manifestacions de dones malaies amb les seves criatures que acudien amb entusiasme a la jove Mem Putih6 per buscar ubat7 per tota mena de mals del cos. En el fred del vespre, àrabs amb posat greu amb llargues camises blanques i jaquetes grogues sense mànigues recorrien lentament el camí polsós vora el riu fins a la porta d'Almayer, i, amb banals pretextos de negocis, feien solemnes visites a aquell Infidel, només per poder fer, de manera altament decorosa, una ullada a la jove noia. Fins i tot en Lakamba va sortir de la seva palissada amb una gran pompa de canoes de guerra i de para-sols vermells, i va desembarcar en el petit moll podrit de Lingard & Co. Venia, va dir, a comprar un parell de pistoles de llautó com a regal per a un seu amic, el cap dels daiaks8 de Sambir; i mentre Almayer, recelós però educat, estava enfeinat a desenterrar les velles pistoles al magatzem, el Rajà va seure en una butaca a la veranda, envoltat per la seva respectuosa comitiva, tot esperant debades l'aparició de la Nina. Ella tenia un dels seus dies dolents, i es va quedar a la cabana de la mare veient amb ella la cerimoniosa actuació que tenia lloc a la veranda. El Rajà va marxar, perplex però cortès, i aviat Almayer va començar a recollir els fruits d'unes relacions millorades amb el governador, en forma de cobrament d'alguns deutes, que li van ser pagats amb moltes disculpes i amb moltes reverències per uns deutors considerats fins aleshores irremeiablement insolvents. En aquestes millors circumstàncies, Almayer es va animar una mica. Potser no tot estava perdut. Aquells àrabs i aquells malais veien per fi que era un home d'una certa aptitud, pensava. I va començar, a la seva manera, a planificar grans coses, a somiar en grans fortunes per a ell i per a la Nina. Especialment per a la Nina! Sota aquests impulsos vivificadors va demanar al capità Ford que escrivís als seus amics d'Anglaterra demanant informació sobre en Lingard. Era viu o mort? Si era mort, havia deixat alguns papers o documents; cap indicació o pista relatius a la seva gran empresa? Mentrestant, en una de les habitacions buides, havia trobat entre les escombraries un quadern de notes que pertanyia al vell aventurer. Va estudiar la complicada cal·ligrafia de les seves pàgines i sovint s'hi capficava. Altres coses també el van despertar de la seva apatia. L'enrenou provocat a tota l'illa per l'establiment de la Companyia Britànica de Borneo va afectar fins i tot el transcórrer lent de la vida del Pantai. S'esperaven grans canvis; es va parlar d'una annexió; els àrabs es van tornar cortesos. Almayer va començar a construir una casa nova per a ús dels futurs enginyers, agents o colons de la nova Companyia. Hi va gastar, amb el cor confiat, tots els florins disponibles. Només una cosa destorbava la seva felicitat: la seva dona va sortir de la seva reclusió, important dins la seva vida tranquil·la en el petit bungalou la seva jaqueta verda, els seus sarongs esquifits, la seva veu estrident i la seva aparença de bruixa. I la seva filla semblava acceptar aquella salvatge intromissió en la seva existència diària amb meravellosa equanimitat. A ell no li va agradar, però no va gosar dir res.
